La son i el nom de la natura

Pel camí conegut com a "Canteras"

La natura mai no dorm. O és el que a mi em sembla. I no és només que pense en l'esplendor de la verdura, el resplendor de l'herba que amaga, a l'estiu, l'arrel d'alguna beguda dels déus pagans. És alguna cosa més. Estic més que convençut: llevat els éssers humans, la resta dels animals vertebrats i invertebrats no dormen, o almenys no ho fan com els humans. I la raó és ben palesa: ells no volen oblidar el que són, no ho necessiten. La natura és ben insomne. Viu sense somnis. Sense perquès. Sense paraules. Sense noms. La natura és ben anònima. Diuen que els dofins sí que en saben de noms. No m'estranya, perquè sempre he pensat que varen ser els primers humans en adonar-se del que els esperava damunt la terra i decidiren tornar al seu origen aquàtic. Potser la terra els hi va marcar amb el verb, el petit nom que tanta tristesa els hi produeix, el xiulet que els identifica en la impaciència. I de tant en tant, s'acosten a la vora del mar, i moren damunt la platja al recer de mots impenetrables que llisquen sobre la sorra. I alguna cosa n'he sentit dir dels llops, i dels seus udols amb nom i cognom de lluna plena, coses del amor. I tampoc m'estranya, si en parlem d'impossibles i lletraferits amors. I dels micos, és clar, també se n'ha dit tant i tant.

És el cas, però, que pedalant de sota veu per la Calderona, em trobe a tort i a dret un fum de gent més que coneguda el nom de la qual desconec. Com a molt, un breu llistat de genèrics: arbre, ocell, bestiola… ¿I tu qui ets?, -els hi preguntaria si no fos tan tímid. ¿El pomer, potser? I ell o ella, no només no entendria res, sinó que li semblaria ben lletja la paraula: ¿pomer? ¿què vols dir?, jo faig el que faig i ho seguiré fent en el més estricte dels silencis. Ah!, el silenci. Com és el silenci de la natura. Com és de capritxós el silenci de la natura. Un silenci fet amb milers, infinits milers, de murmuris. La seda del vent esmicolant-se a les branques. El cant ferit i primmirat de l'ocell. Les passes de la por rondinant el silenci.

Oh!, Amapola, lindísima amapola, preciosíssima rosella, no facis cas dels mormols i deixa'm gitar-me al teu costat, vull veure els teus pètals retallats sobre el blau del cel, el vent bressolant el teu cos de noia adolescent, perquè les roselles moriu a la més tendra jovenesa, aquell instant que tot just començàveu a sentir i saber la bellesa dels vostres malucs i tanmateix el primer pètal va desprendre's per a desolació del somni de la flor. Noies de flor. Perquè és ben autèntica la sensació de dormir per enèsima vegada aquest insomni. O ben bé, somiar-lo infinites vegades dins una sola nit de vetlla. La natura mai no dorm. Mai no oblida ni fa memòria. Bromosa matinada de dissabte canicular, als teus atzucacs és tota la diversitat abans la paraula, el món sense nom, palíndrom necessari a la subsistència. Anònima i insomne natura: quina necessitat de compassar sons, noms i somnis fins arribar a la rosella.