Lo que realmente detesto es el bombardeo con napalm. Desde mil metros de altura, sin peligro -e hizo un ademán de desesperanza. Continuó: -Uno ve incendiarse todo el bosque. Dios sabe lo que se verá desde abajo. Los pobres diablos se queman vivos, las llamas caen sobre ellos como agua. Se empapan de fuego -agregó con ira contra todo un mundo que no podía comprender-: No lucho en una guerra colonial. (El americano impasible, Graham Greene)
Asombra comprobar de qué pocas cosas está hecho por dentro un español: somos muñecos de resorte, y así resulta de aburrido nuestro trato y de extremosa y de simple nuestra literatura. Nuestra intimidad es esteparia, inmemorial (…) donde nadie jamás ha dicho a nadie algo discreto, educado y cordial (…) Ese limbo es un despidehuéspedes. (Retrato del artista en 1956, Jaime Gil de Biedma)
Faig un quimèric primer intent de ficar-me els guants cruixents i transparents de Consum desprès de posar-me el gel hidroalcohòlic de reglament. Impossible, s'enganxen a la pell com les sangoneres als turmells dels que viuen als aiguamolls de les terres pantanoses. I lo pitjor encara està per vindre. L'angoixa augmenta cada vegada que pense en la fruiteria. Tinc que comprar plàtans i els he de posar dins la bossa transparent, però no cruixent, abans de pesar-los, i no resulta gens fàcil obrir l'esmentada bosseta, ja ho us dic. I, aconseguida la cosa, he d'enganxar-li l'etiqueta amb el preu, mirant que no s'apegue l'etiqueta al guant cruixent i acabe per trencant-lo. Abans, però, passaré pels prestatges dels pots de vidre de verdura i entrenaré la meua habilitat digital, evidentment. Però no ens avancem. Estic encara amb els guants de l'entrada. El de l'esquerra ja està, tot i que no puc fer-lo arribar al canell, però el de la dreta se'm resisteix. Davant meu, dues xiques de Consum acaben d'arrodonir el moment d'aquesta entrada triomfal. Que te crees tú eso! Esto no acaba aquí. Aún queda lo peor. Cuando venga la segunda ola, con los chiquillos en el cole y todo, ya verás… Pero para entonces, ya tendrán la vacuna… Que te crees tú eso! Primero, no habrá para todos, y cuando haya, entonces habrá mutado el virus, como la gripe… Pero mucha gente lo ha pasado y serán inmunes… Que te crees tú eso! (I van tres) Cuatro días, cuatro días dicen que duran los anticuerpos… Eso no lo saben aún… Que te crees tú eso! (Quatre) Que no lo quieren decir, que no es lo mismo… Ay, chica, qué mal me lo pones… Oye, yo, hechos, yo voy a los hechos. Y las secuelas?, que eso tampoco lo dicen. El que no se queda tocado del pulmón, se queda del corazón o los riñones. Y, si no, al tanto… Ay, hija, qué depre me está entrando… Oye, las cosas como son, ya verás, ya… El guant dret se'm trenca. N'agafe un altre. Mentre em baralle amb el guant, entra un individu caucasià, amb el cap per davant el cos, un tipus modèlic del que JGB diria "sense matisos". Caballero, tiene que ponerse mascarilla -li diu la xica de la caixa. Llevar mascarilla o no es problema mío, vale?… I a mi em recorda el "A mí nadie me tiene que decir si bebo o no bebo…" etc. Se'm trenca el guant dret per segona vegada. N'agafe un tercer. El que m'estranya és que cap persona sembla adonar-se de que jo sóc allí, al bell mig de tot plegat. Fins i tot hagués fet el pi al damunt d'una bici i s'hagueren quedat igual. Ah, la gent m'ignora, suplanten la meua identitat, diuen que he dit el que jo no he dit, i que he fet el que no he fet, què hi farem? I desprès m'acusen de posar-les pals a les seues rodes, no de bici, és clar. Guerra bruta, li diuen, com si hagués de netes. Caballero, sin mascarilla no puede pasar… Ya le he dicho que eso es cosa mía… I com que ningú no em fa cas, li dic a la cara que no, que no només és cosa seua sinó de tots, com les vacunes, que la mascareta no n'és per evitar que ell es contagií del virus, molt al contrari és per evitar que contagií als demés. Cap de suro! Més que sense atributs, ets l'home sense matisos, malparit. Però m'ignora. Sembla que sóc tan transparent com el guant cruixent que encara no m'acabe de ficar a la mà dreta. Deu ser cosa del camuflatge. A la fi, fique el guant. A poc a poc faig la compra. Al passadís del peix un home que ve en sentit contrari al meu saluda a la dona que és dos metres reglamentaris davant meu. Eli, cómo estás? Cuánto tiempo. Ella no diu res. Que no me conoces, soy Fernando; claro, con la mascarilla y todo, cómo estás?… Es que no soy Eli, soy Concha… Ah, perdone, es que es igual que una amiga nuestra… Com els orientals, que tots semblen el mateix. Me'n vaig a la carn. Avui xulles i ronyons de corder, pel que puga passar. Desprès el Glenfiddich de reglament, i faig camí de la caixa, que ja he acabat la compra. Al fil musical comença a sonar aquella cosa d'un barret fort, bolet, bombí o orinal, de dubtós gust, que diu que posem que parle d'un lloc, i les xiques del començament tornen a escena. Mira, lo que nos faltaba, de aquí a cuatro días -sempre són quatre dies per a aquesta xica- Madrid estará desierta (o desert, that is the question) y Alemania también. Se les acabó el problema. Empapados de virus, no de millones, en el Levante. Los hospitales de Valencia a tope y ellos diciendo que qué bien lo han hecho… Como todo nos da igual, menos las fallas… Que te crees tú eso! (ja són cinc, com els dits d'una mà, amb o sense guant) I a mi em cruix l'ànima, la veritat.