Mai no havia
fet vacances. Bé, fa més de vint-i-cinc anys varen passar cinc dies als
Pirineus aragonesos. Gran caminada fins a la
Cola
del caballo, feia una calor paradoxal al parc d'Ordesa. Sense
cantimplora ni bidó, begueren de totes les fonts del camí i ficaren els peus a
les agulles gelades dels tolls d'aigua. A la nit, gran diarrea còsmica: tot una
experiència de transsubstanciació immediata i inapel·lable de la matèria.
Menjares, begueres o respirares, tot es transsubstanciava instantàneament en
matèria còsmica a l'univers blanc i fred de la porcellana. Aquestes vacances
pirinenques varen ser l'excepció que confirma la regla, és clar. I és que a M.
Vicicle no li agrada viatjar, els viatges el deprimeixen, sentiment heretat
d'una altra inapel·lable transsubstanciació de la matèria típica a la seua
infantesa: ficar mitja casa dins el tramvia només per passar un parell d'hores
a la platja, o ben bé la casa sencera al tren que prenien a l'estació del nord,
per passar vuit hores mal comptades de diumenge a la caseta del Magistre, per
les contrades d'Alboraia. Aquestes transsubstanciacions
avant la lettre li varen llevar les ganes per a la resta dels
seus dies de viatges terrenals. Però, i heus ací la paradoxa transsubstancial,
a M. Vicicle li agradaria viatjar en vacances; sí, fer vacances. I li agradaria
fer-ho a un país de fred en calent, de gelor a l'estiu. No sé, Suècia, Noruega,
o millor, ja posats, Islàndia. Un país de pluges i baixes temperatures, cels
agrisats i roba d'abric, i a ser possible aiguaneu a l'exterior i un bon
escalfor al dintre de la cabana de fusta en primera línia d'un bosc de salzes i
bedolls. I si no pot pedalar un parell de setmanes, doncs no passa res, però
haurà fet vacances i ho podrà contar als veïns. Perquè fer vacances sense suor
i poder contar-lo al veïnat deu ser una experiència transsubstancial, de segur.
Dissortadament, agafar una maleta li regira no només els budells, sinó els seus
pitjors dimonis particulars. No, no li agrada viatjar, ja us ho dic, i, a més a
més, considera que és car, molt car, o almenys és molt cara la forma en que a
ell li agradaria viatjar, que, tot siga dit, és l'única manera en que viatjar
no significaria perdre instantàneament la poca dignitat que li queda. Dit açò,
la depressió i el pressupost són els seus dos grans enemics davant aquesta cosa
que diem vacances. Apunteu el segon enemic com a primer, si em permeteu la
declinació marxista. Però en un pensat i fet tot li ha canviat, perquè enguany
ha decidit viatjar a Islàndia. Això sí, sense moure's de casa seua.
Ha
tancat les finestres, ha baixat les persianes, i al seu lloc ha penjat una mena
de llençols amb reproduccions dels boscos islandesos nevats i xops, tal i com
si les seues finestres, víctimes d'una sobtada transsubstanciació, obriren els
seus ulls al paisatge nòrdic. La que deu estar caient, pensa, mentre es frega
les mans de fred i acciona l'aire condicionat a la temperatura més baixa
possible. Entra al dormitori. Busca roba d'hivern d'estar per casa, el polar i
uns pantalons apelfats, i seu a la butaca a llegir una estona mentre la punta
del nas se li queda gelada. ¿Però i l'escalfor de les llars islandeses? Comprèn
que s'ha equivocat, que al dintre d'aquelles cases tothom va en samarreta i
pantalonet curt mentre a l'exterior els termòmetres marquen uns 20º sota a
zero. Apaga l'aire i la temperatura puja de valent. Imagineu-vos-en: València
al més d'agost, al bell mig de la canícula, amb tot tancat dins una habitació
orientada al sud, un petit forn transsubstanciat a casa seua. Es lleva la roba
i queda en pantalonets curts, en calçotets. La transpiració augmenta
exponencialment. El clima nòrdic de fa uns instants s'ha desfet com la neu sota
el pixum. Cap cosa li suggereix que és de vacances al nord d'Europa. Què hi
farem? Però obri els ulls sorprès de sí mateix pel que acaba de recordar. Va a
l'estudi. Regira als caixons de l'escriptori i "eureka,
lo encontré". De nou al menjador, engega
l'equip de música i posa aquell CD que duu a la mà, i que algú li va regalar.
És una composició de música electroacústica que reprodueix amb sons de
laboratori una tempesta descomunal. Li varen donar no sé quin premi d'innovació.
Ah, sí, molt millor, i tant. La que està caient, pensa, mentre es mira els peus
dins les xancles. ¿Xancles i Islàndia? Alguna cosa no li quadra. Es lleva les
xancles. I ara és el pis el que no li quadra sota els peus nuus. Deuria ser de
fusta el pis, de roure o de faig. Clar, parquet. Li ve al cap el traster. ¿No
hi guardà, pel si de cas, un parell de persianetes enrotllables de fusta? Doncs
ja té el parquet, no serà el mateix, però ja li està bé. I ja els tenim ací, instal·lats, el parquet i en Vicicle. Com un senyor. Ha valgut la pena.
Temperatura interior, indoor, 37º i pujant, humitat ambient del 80%, potser un
poquet massa, però com que va en calçotets -la veritat és que va en pilota
picada, però ja que estem en horari infantil, i d'estiu- i es passeja per la
seua llar islandesa amb parquet enrotllable -
quitaypon,
marca japonesa. Un poc més i seria com una sauna islandesa. ¿Però els
islandesos tenen saunes?. Té dubtes. Ell ho havia sentit dir dels suecs, la
sauna sueca és famosa a tot arreu. Consulta internet. Termals, sembla que a
Islàndia el més habitual són els banys termals. ¿I com s'ho faria ell, si no té
ni banyera, només un plat de dutxa escanyolit? Posa a bullir aigua en un parell
de perols, els dos més grans. Quan esclata el bull, hi afegeix fulles
d'eucaliptus. Què té a veure l'eucaliptus amb els banys termals islandesos? No
ho sap, ni li preocupa. Duu els perols al saló i els cobreix amb una tovalla de
bany ben gran dins la qual es fica el propi M. Vicicle. Bé, ja ha
transsubstanciat el seu menjador en una
saunabanytèrmicislandès
i està que s'ofega. No arriba als vint minuts que, amerat i debilitat per la
pèrdua de líquids, es dirigeix a la dutxa freda amb el rerefons de la tempesta
electroacústica al menjador, tal i com si obrís la porta de la seua cabanya i
dugués a terme la darrera transsubstanciació: de l'infern volcànic al cel de
calamarsa. Feta la transsubstanciació es gita, fet un nyap, al sofà: què bé que s'ho passen els islandesos,
malparits. Té gana. I li ve de gust un sopar típicament islandès: un bocata de
salmó fumat -però el salmó no és noruec?... Sí, però qui és el valent de menjar
tauró podrit?- amb una ampolla ben freda de
la beguda dels víkings. I com a
colofó un xupito
d'aiguardent local, d'Islàndia, faltaria més. Però quan va pel
tercer xupito li ve al cap aquell bolero macerat amb els records del que ha
estat el seu amor d'estiu islandès,
Bajo cero,
i no pot reprimir un parell de llagrimetes al bell mig de la tempesta que
encara li cau sobre el menjador d'Ikea.
