dimecres, 30 de gener del 2019

L'equilibri del pèndul


Va de somnis. Va de poesia. El que avisa no es traidor. Pedalava a la nit i vaig aturar-me. Era un carrer fosc al costat del riu. Empedrat i plata. El riu cabalós reflectia el nus de la meua gola. Hi havia por. Va ser posar els peus a terra que el riu va eixamplar les ribes. La pedra negra dominava la seua constitució i l'atracció del llunyà punt de fuga era massa temptador per a ignorar-lo. Aquest és el final d'un somni que va començar demanant perdó. Demanant perdó a aquella noia pel que no recordava haver-li fet . Demanant-li perdó del que jo ignorava. No dubtava, però, de la seua paraula, tot i la inexplicable acusació. I li pregava tingués en compte el que suposaria el seu perdó per a una tercera persona que tots dos estimàvem. Si no ho fas per mi, fes-ho per ella. La xica, però, ploriquejava. Semblava cedir. Almenys, la cadència del seu coll així m'ho donava a entendre. Les estàncies que travessàvem al compàs dels meus requeriments, però, les persones que ens feien costat pels camins, els clarobscurs de les paraules dites a l'atzar dels sentiments o la intuïció d'un endemà trencat, no implicaven la certitud d'una coherència anhelada. La resta, petits fets episòdics. Salutacions de tràmit. Els que estan al capdavant del somni i els que hi són al rerefons. I jo m'allunye. M'allunye tant com puc del somni. Vull deixar-lo. Vull despertar o, com a mínim, decidir qual és l'ordre de les escenes que deuria dur-me a l'endemà. Llavors me n'adone que l'endemà està trencat, tal i com m'ho havia dit el meu propi somni en acabar al començament, com un pèndul. Vaig pedalant per la nit i m'ature. I tinc por. Sé que no deuria aturar-me per cap motiu. Sé que no dec posar els peus a terra. Ho sé. Al punt de fuga batega la tragèdia. El rellotge de casa s'ha aturat i no hi ha forma d'equilibrar el seu pèndul.