dissabte, 28 de març del 2015

INEM


No sé si el meu benvolgut Marcel va tornar, com qui no vol la cosa, com si d'una distracció de l'ànima que deixa el seu cos a la primera cantonada desprotegida, al seu estimat Liceu Condorcet. Jo ho he fet. Dijous de vesprada vaig trepitjar el passat amb la inquietud de qui sap que ningú no l'espera, de qui s'ensuma que el lloc on deixarà caure el cos travessat de contrallums i capvespre se n'havia oblidat fa anys i panys de la seua ombra de camals curts i mitjons fins als genolls. He tornat al meu INEM, al meu Instituto Nacional de Enseñanza Media. I les raons són secundàries. La lògica explícita d'una crònica sempre és secundària. El cas és que jo hi era. I si llavors, fa anys i panys, Tous les matins du monde, hi havia un pupitre, una classe, uns professors i unes hores dedicades explícitament al compliment d'una condemna imposada pel sol delicte d'haver fet el darrer setembre els meus primers deu anys, i unes finestres amigues al rerefons dels somnis pels meus ulls aliens i els ulls d'una Albertine per als meus sentiments a parts iguals compassats de pell dolça i llavis clausurats, dijous la nostàlgia no va poder entabanar el miratge dels records i els sons d'una melodia previsible. I la melangia va tindre prou amb el llum de recepció encès sobre la intempèrie creuada pels silencis dels absents. Què són els records sinó les fronteres dels sentiments? Vaig retrobar la rancúnia de qui llavors ja vivia la vida com una ofensa personal i no perdia el temps amb personatges secundaris. La sorpresa amable de qui et busca a les capritxoses pàgines de la memòria i no et troba sinó com a complement d'un altre nom del passat. Jo anava molt en… Ah, sí… Beguem, beguem, amics, que la proba és dura. A la Sala d'Actes -ara ja no té de passadís central, greu error- vaig reviure l'adolescent que va pujar a l'escenari amb els versos que ningú no li hagués imaginat, i que el propi jove va ser incapaç de llegir-ne, i que no era sinó un parell d'aquells seus versos descompassats i tristos el que volia. Perquè va comprendre que l'equilibri de la vida era un desafiament solitari, sense escenari, un pedalar sobre la roda fina i ingrata dels desitjos i els patiments. I que poc importava l'aplaudiment si formava part del protocol. Beguem, beguem, amics, que potser els retrobaments no existeixen. I m'hagués agradat dir-li-ho al nen de camals curts i mitjons fins als genolls. I que feia molt bé de sentir por, molta por, i que potser encara deuria sentir amb més força aquell glop del tràngol travessat de por. Que la vida és plena dels ofesos de la vida. I que tot i l'aparent desmesura de la por d'un xiquet, mai no serà prou prevenció per pal·liar les fronteres de la mediocritat, dels sentiments, dels records, dels que no saben apreciar els petits grans regals de la vida.

dimarts, 17 de març del 2015

Despídala de alguna manera...


Despídala de alguna manera… Si me dejan, eso es lo que pretendo… Això és el que passa quan parlen els budells i no la lògica imprescindible del discurs. O ben bé, quan la lògica prescindible de la perversió busca la seua inspiració als budells. "Anem a remenar la merda", mai millor dit, és clar. Perquè els budells pensen. Fins i tot tenen de neurones. Sí, n'hi ha de neurones als intestins. I s'enganyen, ja ho veieu, que ni l'Ovidi alcoià saben citar amb paper al davant i tot (es que no entiendo mi letra): que parle valencià a la manera… que parle català a la manera de València... Imagineu-vos-en l'Ovidi llatí i en llatí. I és que n'hi han de sintagmes impossibles per segons quins budells: "parle català…" Aiiiisss!, no puc, no, no puc dir-ho, és més fort que jo… "Luis Bárcenas...", no, no, imposible; "ese señor del que usted me habla"; sí, mejor… "La contabilidad B no es del PP, sería del señor que hizo la contabilidad B -¿amb quins diners, Mariano?-, el señor… el señor ese del que usted me habla." Perquè la tendència d'aquest cervell tubiforme és la de tindre una visió foradada de la realitat, la imatge de la qual no té cap perspectiva, conseqüència lògica de la manca de visió binocular. Un forat, un ull. I ja sabeu, a l'amor i a la guerra -i açò és la guerra- qualsevol forat és un trinxera. I, a més a més, aquest forat bèl·lic afegeix una vessant més que preocupant si en parlem de responsables polítics: el trastorn per dèficit d'atenció: "Ni yo, que fui el presidente del partido, ni el anterior presidente, ni todos los secretarios generales del partido, conocíamos esa supuesta contabilidad B… salvo alguna cosa." És el que té "la seña d'identitat" tubiforme, que no és carn ni peix, i serveix per a qualsevol forat o descosit. Per a l'oblit de les històries: "No voy a condicionar mi vida a acontecimientos que me hayan podido ocurrir." I de la memòria històrica, faltaria més: "Miren el plano", altre tubipensament habitual, confondre lo particular, "el plano", amb el que és més general, el mapa. És el que els passa als que pensen amb o des del tub. Ara ho entenc tot. Ara ja sé per què se li ha negat a l'Ovidi el petit homenatge dels vint anys de les seues particulars vacances. I mireu que tots acabarem per fer-les, les vacances, aquestes vacances. I potser que no haurem deixat res digne de ser homenatjat, sinó el previsible contingut dels pensaments tubiformes amb forat, i no els tubiformes sense forat, que com podeu suposar són els de la roda ciclista. Per què, déu meu, vares posar una franquícia del cervell a la panxa?. Això, despatxem-los aquests forats negres que són per tot arreu d'alguna manera… Si ens deixen, és el que pretenem… Divendres, 20, als que no ens agraden aquells que  porten el cap sobre l'entrecuix tenim una cita ací. Tant de bo pogués ser-hi. Ja sabeu, horaris de càstig.

Per si encara no ho teniu ben claret. Au!, per un tub.

dissabte, 7 de març del 2015

Xarops


Tot va començar amb el Mucosan que, com que no em feia res de bo, és a dir, com que no m'alleujava la tos, va donar pas al Flumil, que encara em va assecar un poc més la tos, per la qual cosa vaig tindre que tirar mà del Fluimucil, amb subtils tocs d'Apivita Propolis, xarop ecològic amb mel i timonet. Al capdavall, però, i davant la desesperança expectorant o tos asmàtica, càrregues de profunditat a base de Fluidasa i inhalacions proustianes de Formodual, a més a més de l'habitual guarnició de Paracetamols, Ibuprofens, etc. Jo, que sóc anti-potingues. Qui m'ho anava a dir? Bé, antipirètics no vaig pendre, la veritat. I així va passar el mes de desembre congelat, el gener espantat i part del febrer colpejat. Que enguany els refredats semblen del PP, i no volen deixar-nos. Morir matando, és la seua consigna. ¿Vaig deixar de pedalar?, doncs no, i ho vaig haver de pagar: Amoxicilina, deu dies, amb la conseqüent recaiguda proustiana, i altra dosi d'antibiòtic, de cuyo nombre no quiero acordarme, pels devastadors efectes secundaris que em procurà. I vet aquí, quan la incipient flor de l'ametler m'anunciava l'oblit d'aquella monomania de cullerades soperes, vaig entropessar amb el #Caloret, i torna-li, dia sí i l'altre també, amb la cullerada sopera i el Motilium sota el braç. I davant aquest precari equilibri de monocicle monomaniàtic, o mono maniàtic, ves a saber, de vòmit reprimit i fàstic contingut, Na Rita Barberà i Nolla, batllessa de la Ciutat de València -no oblidem que en qualitat de tal s'apuja al balcó de l'Ajuntament tots els dies de mascletà i els altres- fa gala de la seua incontinència urinària i es pixa damunt el respetable, tot i el dol que alguns porten al seu cor. Es riu i burla quan el que deuria fer és oferir-les el seu condol; potser que ja sabia que repetia com a cap de cartell de la correguda, els bous de la qual són els que estan sota el balcó (bous al carrer), festa que ja li dura quasi vint-i-cinc anys, com aquells de la pau franciscana, i no podia sinó expressar-se a sí mateixa com el que és. I jo que llance la cullera i comence a beure'm el Motilium, que duc amagat dins una bossa de paper, a glops compulsius, vigilant de reüll els que m'envolten, com si d'un pobre alcohòlic fos a partir d'ara la meua personalitat. I, ja posats, què collons, em passe al xarop JW, al Walker, Johnnie Walker, Juancito el Caminador, pels amics. Perquè el pobre Motilium no n'és suficient per minvar l'angúnia i l'ofec bronquial que em posseeix de sobte, el fàstic de que aquesta indecència amb aspecte d'ésser humà siga el millor que pot presentar un partit polític -¿partit polític he dit, o és una franquícia del pitjor clavegueram obstruït de merda franquista?. Quina obstrucció intestinal arrossega aquesta podridura que anomenem Espanya. Ah!, ¿on són aquells temps en que una cullerada de Bisolvón era mà de sant pels meus pulmons?. I en açò, que arriba el larunbata, el dissabte, i jo que m'alce del llit amb la descomunal ressaca del Motilium tocaet de Caminador o viceversa, i no sé si el que veig és delirium tremens o la darrera mutació fallera. I ara quin xarop puc prendre?... Cianur, Vicicle, xarop de cianur, ecològic, of course. I com que no puc penjar la fallera amb rodes, doncs us deixe el Juancito, que sempre és un bon xarop per a l'ànima.