dimarts, 27 de març del 2012
La remembrança del paradís
De tant en tant, agafar la bici un diumenge pel matí -o qualsevol altre dia, per suposat- i fugir de la quotidianitat que t'ensumes, pot significar un retrobament d'allò que tant t'estimaves sense saber-ho, d'allò que mai no vares conèixer, però que, pel que es veu, dormia el somni dels injusts als teus indrets més íntims, a l'espera d'un despertar fet a parts iguals d'estricta bellesa i tendresa intemporal. Què vull dir? No ho sé; d'això, escriure-ho. Aquesta experiència no és literària, però l'he reconeguda als interversos i a les interlínies del món. El seu moment és del tot imprevisible, capritxós, enlluernador, tal i com l'amor. Poden passar anys i panys sense que s'obren en tu, una rosa de gebre, un gessamí a deshores. I un matí, dels que diries per a oblidar des del punt de vista del ciclisme esportiu, et colpeja no una sinó dues voltes, i tota la remembrança del paradís t'aclapara amb l'embriac déu que suspèn l'engany del temps fluint amb la mateixa eternitat pactada i mentidera dels rius. Mai no n'he pogut creure'm els empirismes... i en sóc un escèptic. Però comprenc que duc al meu sobre records manllevats sense demanar-ho. Si no, com puc explicar-me que aquella casa encalcinada del diumenge fos banyada de la llum freda i el cel de cendra dels penya-segats oceànics del nord de França, del costat de Lézardrieux, prop de Paimpol, Bretanya. Una escopinada de blanc ferotge al bell mig de la pedra negra i la gespa de vidre glauc d'un mar sense sirenes? O que per l'aire s'expandís l'aroma de fusta i peix trencat d'un moll bressolat pels càntics i precs dels mariners abans de partir baix el bateig melancòlic del Preludi de César Franck? La mateixa música que algú tractava de tocar al piano ultramarí d'aquell casalot amagat al barri de Nazaret entre deu palmeres caigudes, dins un clot d'oblit i ombres, cambres d'incòmoda sensualitat, flaires tendres de perfum profanat, tabac dolç i conyac vessat a la tauleta de marbre del jardí atlàntic: al fons, l'horitzó pactat; al rerefons, l'extraradi abissal de l'ésser regirant entre les fustes del seu propi taüt. Viure o escriure, heus ací el dilema. Què fer, però, quan les interlínies envaeixen els lapsus de vida? Escriure que vius. El paradís, si existeix, deu ser la remembrança conjunta de tots aquests esquinçalls d'amor i bellesa compartida que duem tatuats a la sang dels llavis, els ulls, els dits, l'oïda o l'hàlit que ens insufla fins a la darrera pedalada.
divendres, 23 de març del 2012
Bikepolo
El següent fragment, de la mà d'Erik Satie -trobat a la famosa carpeta manllevada de la llibreria de l'Henriette Verdoux- afegeix unes dades per a millor comprendre l'aversió ciclista del músic normand. D'altra banda dóna llum sobre el veritable origen del que fins ara es creia una invenció, al 1891, d'un irlandès espavilat, el Richard McCready, el bici-polo o bikepolo, com ell ho va anomenar. La responsabilitat del qual, però, no va més enllà de canviar les voreres i les llambordes originàries per la gespa d'un camp de pastura.
Preníem el primer got de vi travessat pel sol vespertí de la primavera nova. A Le coin de la faucille havien tret unes tauletes al carrer improvisant una terrasseta que buscava desesperadament posseir-ne el llibertari capvespre amagat com un gos atemorit sota la vocació septentrional del llum sempre encès de París. Al bell mig del si de les copes l'espurna còsmica d'aquest llum resumia tot el que podem dir-ne i direm-ne de l'univers: un enlluernament de no-res. Une absinthe. Un embryon desséché. Una ombra. Gairebé com la xerrameca d'aquell fotut irlandès que tenia a l'Alfred i a l'Henriette amb la boca més oberta que les cames de la Messal·lina. Aquell chevalier, tal i com posava a les seues targetes de presentació, volia passar per un gentelman de Trafalgar Square, tot i que el seu tallat nas de martell ben amenaçador i roig delatava el seu atàvic origen representat per la paraula Éire, gros. El seu més que limitat francès lluitava per traçar un camí d'enteniment que només l'absurd que caracteritza la nostra essència més vital, fins i tot, que artística -si és que aquestes dues vessants cal que les separem- podia acceptar. Però allí ens teníeu, el Jarry amb el seu benvolgut furgadents -¿sabíeu que va ser el seu darrer desig o pensament, la seua última voluntat? "Porteu-me un furgadents", va dir, i tancà els ulls i la boca per sempre més. Li vaig dedicar el meu segon embrió dissecat, on al seu rerefons podem escoltar la marxa fúnebre del Chopin suaument alliberada pel furgadents.
Quin cop d'absurdité, tot plegat!. Amb la boca oberta, deia, i el seu benvolgut furgadents mirant de guardar un delicat equilibri entre el redós càlid de la boca i l'abisme exterior. Mademoiselle des poires deixant que els petits i llaminers botons del seu omnipresent escot anaren descordant-se un a un tant i com obria la seua encisadora petite bouche de maduixa sucosa. I jo... Ah!, jo rumiant el passeget de no res, 10 km, que faria, d'ací un altre no res, a peu, fins al meu armari-casa d'Arcueil. Chevalier Richard J. McCready, així es feia anomenar aquell paio. I del poc que li anàvem traient, uns i altres, sembla que tenia una passió malaltissa pels cavalls. De fet, el seu món es reduïa a la sana dualitat, matisava, entre les eugues i els sementals, amb la participació tàcita -mai no reconeguda als cercles de la high society londinenca- dels tostorrers, neologisme que ve a omplir el buit que tan tàcita tradició ha produït en la nostra llengua. Començava i no parava d'aquelles famoses curses de la Royal Ascot, on les dames lluitaven per a aconseguir llogar un quadrat d'herba de quatre metres també quadrats al seu voltant que pogués garantir-ne que les seues pameles no entrarien mai en col·lisió amb les de les seues benvolgudes veïnes del gran Ascot, quin fàstic o fasticot. No afluixava. Ens va fer un minuciós itinerari ple de fang, bonyigues, militars, quadres, remuntes, apostes, curses, salts, i la seua debilitat superba dins la debilitat ja declarada: els partits de polo com a èxtasi… relació que jo pacientment ofegava glopet a glopet amb el llum roig de la tarda que bevia de la meua copa i el segon dels meus Nocturns al piano ja que l'horabaixa picava de dits al damunt de les tauletes. Sí, preníem el primer got de vi primaveral, i travessats com érem per la sang roja de la tarda no vàrem adonar-nos que l'Alfred havia pujat a la seua bicicleta de pinyó fix i acompanyat de la granera de Le coin i una pilota d'uns xiquets de la plaça acabava d'inventar el bici-polo. Monsieur Jarry, monsieur Jarry -cridava l'irlandès errant- això és totalment absurd, grandiosament absurd, that is the bikepolo; mentre a l'Henriette se li descordaven, de l'excitació, la totalitat dels botonets que contenien el seu impossible escot làctic -com la Via. I tot plegat se'm va quedar ànima d'embrió dissecat i atemorit com un gos.
dimarts, 20 de març del 2012
A family of companies: expire date
Clic! Poiiinng! Plaf! Ui! Cony! I van tres. Només aquest matí. Tres vegades a terra. Tots els dies igual. Tous les matins du mon. Però què tenen? Què els hi passa?... Que no pegan. Pues esta remesa la acabo de abrir. Y eso que en el codo no hay pelos. No, a hores d'ara encara no. Però tot arribarà, que menys al seu lloc natural m'ix pèl on mai no ho havia fet. Clic! Poiiinng! Plaf! Uy, si es nuevo. Si es que el adhesivo está seco. A ver ahora. Clic! Parece que aguanta. Lo subo un poquito. Arggg!... Ahora enseguida disminuye la sensación… Arggg!... Poiiinng! Plaf! Corcho! (Bé, va dir hostia, però em sap greu per l'Amparette, i ho deixe en corcho) Qué barbaridad! Ahora verás… Amparette ix de la Sala de teràpia electromagnètica, una mena de preparació o entrenament antídot elèctric per si de cas acabem algun dia a la milla verda. Com allò que feia el Rasputín, que prenia cianur a petites dosis per si de cas el volien enverinar. Amparette entra a la Sala amb dues cintes de velcro. Trae aquí!, diu en ràbia. Com si el problema l'estigués provocant jo, si més no, una petita part. Posa l'elèctrode i l'envolta amb el velcro. Però el pega-pega no està de petó tornillero, sinó com a molt, qué bien te conservas, oye! I com que l'ha ataconat amb tot el seu odi professional doncs: Clic! Sssrackk! Poiiinng! Plaf! La madre que los pari… Tal i com si fos un saltamartins, mira. ¿Vols que li pose unes gotetes de cola de contacte?... Qué dices?... Jo és que sempre duc al damunt la bosseta de reparacions ciclistes per si de cas. Mai saps on pots punxar… No te sigo… Xica, doncs que si punxes, poses un pegat i no et desinfles, m'entens?... No, pero haz lo que quieras… Duus ací. Mira, li poses un poquet de cola. Quina fragància, oi? Hum! Pegues l'elèctrode. I d'ací no res queda recautxutat… ¿Y los ultrasonidos?... Pel damunt, que açò si tires en força te'n duus la pell. Així, ara quan acabe el TENS, li poses el Voltaren i au!, fem els UA... Qué empastre… Però ja no cauen, te n'adones?... I me'n vaig cap a casa amb els nous apèndixs al colze esquerre. Mira què bé, s'ha acabat el problema. Què poquet costa fer anar el cap. La saviesa cognitiva. El racionalisme cartesià. Deixe, al damunt de la taula del menjador, les dues bossetes de plàstic amb els elèctrodes de sobra que mai no faré servir. I el meu esguard de gos coniller queda fix, amb les parpelles horitzontals i la mà dreta alçada, en atenció, a les dues etiquetes del cantó baix dreta: expire date: 2010-05. Però si l'Amparette diu que acabava de obrir la caixa avui mateix, i jo me la crec, que és l'Amparette, no fotem. ¿Vols dir que compren material caducat a preu actual? Cotino! Blasco! ¿Fins on arriba la vostra mà executora? ¿On van a parar els diners de diferència? Quina family of companies rep el sobrant d'un saldo que es paga a preu de mercat? Tous les matins du monde són camins sense retorn. I tant.
dilluns, 19 de març del 2012
Les paraules, el vent e as folhas
Diu la dita que diu:
"el vent se'n duu les paraules".
Diu, la que diu:
donde dije digo,
digo Diego.
I hom afegeix:
y donde Diego, ciego.
Dice el dicho que dice:
"las palabras se las lleva el viento".
Diu, la que diu:
donde dije digo,
digo oigo.
I hom afegeix:
y donde oigo, sordo.
I diu, la que diu:
donde dije hubo,
hubo mundo.
I hom afegeix:
y donde mundo, mudo.
Les paraules les duu el vent
si només són paraules,
folhas secas
al redós de nul·les pedalades.
En espera d'águas do março
que hi facen florir
l'autèntica primavera
dels ulls, els sons
e as esmeraldas folhas.
"el vent se'n duu les paraules".
Diu, la que diu:
donde dije digo,
digo Diego.
I hom afegeix:
y donde Diego, ciego.
Dice el dicho que dice:
"las palabras se las lleva el viento".
Diu, la que diu:
donde dije digo,
digo oigo.
I hom afegeix:
y donde oigo, sordo.
I diu, la que diu:
donde dije hubo,
hubo mundo.
I hom afegeix:
y donde mundo, mudo.
Les paraules les duu el vent
si només són paraules,
folhas secas
al redós de nul·les pedalades.
En espera d'águas do março
que hi facen florir
l'autèntica primavera
dels ulls, els sons
e as esmeraldas folhas.
divendres, 16 de març del 2012
Por las noches madrugas mucho
He arribat a la conclusió que la sala de rehabilitació, on l'obstinació del meu colze esquerre en no millorar -sinó és al seu particular i capritxós ritme de ciclista- m'ha amorrat, és, amb tota seguretat, el famós, llegendari i ja cessat teològicament, llimbs. Categoria una i plural. Típica paradoxa, com mana la santa-mare-església-catòlica-romana en tots aquells casos que tenen les coses de pes al Vaticà, una mena de declinació de la paradoxa (ja parlarem en pròxim post del Tres en uno) Per tant, i amb la col·laboració de la deessa Paciència, he deduït que si millores dels teus maldecaps mecànics in corpore, acabes a l'infern, és a dir, tornes a la vida quotidiana; i si la cosa no s'aclareix, doncs directe al Paradís. Es que no era una luxación, sino que le había tocado la hora. Y esa hora dónde toca, duele, y mucho. Us diré, així, en petit comitè, que jo no sóc d'allò que diuen cabut, una persona obstinada, sinó és en pedalejar, més que res per peresa o comoditat; ben al contrari, em plegue amb certa facilitat a les circumstàncies, si aquestes fan el favor, al seu torn, de deixar-me en pau. Però el meu colze esquerre deu ser la part més cabuda i obstinada de la meua modesta anatomia, què hi farem?. A la Sala -tot i que li diuen gimnàs, és una Sala d'Espera Límbica- deambulem, com a éssers límbics que som, aïllats de qualsevol semblança amb la realitat coneguda. Uns, fent força contra parets que mai no cedeixen. Movent corrioles o manetes que no alcen cap cosa ni giren res. O dibuixant coreografies efímeres de molt dubtosa estètica. N'hi ha una cantonada que la tenim feta pols, la pobre, però ahí està ella, incòlume, com el mur més lamentable del temple de Jerusalem. Uns li peguen cabotades, d'altres l'empenyen desesperats amb els braços, l'esquena, les espatlles… Res, la cantonada no dimiteix, com si fos la versió enrajolada d'una Sánchez de León o d'un Antonio Moreno, o el Cotino o la Rita o el Blasco o… Bé, tant s'hi val, quin fàstic! D'altres, jo mateix, rebem tractament de xoc: corrents elèctrics directes a la medul·la òssia que t'ericen els cabells d'ací, d'allà i d'enllà o acullá. I que només serveixen com a excusa d'espera que t'esperaràs. Però el/els llimbs també donen per a la conversa, la meditació i el xafardeig límbics, of course, activitats mentals no mecàniques i, sorprenentment, no prohibides encara, malgrat la disciplina que amb mà de ferro ens imposa l'ama del corral, una tal… bé, diguem-li Amparette. Avui mateix, la seua companya (fan com els policies als interrogatoris de les pel·lis: una va de dolenta, l'Amparette; i l'altra, de col·lega) Doncs, com us deia, avui, la companya, la col·legui, diguem-li Alicette, ens ha fet cinc cèntims del seu darrer somni rere l'espill. Diu, que venia a treballar caminant pel carrer, però que tenia que passar per Toledo. A mi, no sé ben bé el perquè, m'ha vingut al cap el Diablo cojuelo. Sí, ja sé que l'acció és al Madrid del S. XVII, però són les coses del/s llimbs. Diu, l'Alicette, que desprès plovia. I una de les dones que rep tractament de xoc al meu costat li comenta molt seriosament que no es preocupe que la pluja és senyal de purificació, de rentada espiritual, com si diguérem. Però la cosa ha trepitjat un terreny tèrbol quan l'Alicette diu que al mateix moment estava al llit amb altra persona -i no ha dit que fos el seu marit, tate, aquí hay tomate- i amb una criatura. Mare de déu, mare de déu. Mentre, a més, veia una teranyina de punt de ganxet… Eso es bueno, ha afegit la comentarista de xoc, significa dinero. Però, però... a la teranyina hi havien uns petits conills -senyal de promiscuïtat, matisa la del xoc- amb cos i potes de saltamartins. Ay, ay, nena, no me digas eso! -li amolla espantada la pitonissa de xoc. Mare de déu, mare de déu. I que ella, l'Alicette, no s'ho ha pensat dues vegades i els ha anat ofegant amb les seues mans! I la Sibil·la en xoc ha quedat emmudida. Què que? Què em digueu?... Pues que por la noches madrugas mucho… Qui ha fet aquesta intervenció, brutal des del punt de vista del surrealisme, és el graciós. Sí, a la Sala no ens en privem de res. També tenim de graciós. Tots els dies ens diu el mateix entre rialla va rialla ve: vecina, -és que coincideix amb una veïna d'escala, força major que ell i ben matinera- ya me ha ganado, que se me han pegado las sábanas, i riu com un beneït, que es descollona a compte de l'abuela, mira, que ho troba pel que es veu la mar de xistós. Doncs, com deia, el dels llençols pegats acabava d'entrar a la Sala fent bots de saltamartins, que no sé què té al quàdriceps dret, però que fa unes carasses de sofriment i esforç en cada bot que dóna ganes d'ofegar-lo amb la mateixa tècnica que acabava d'explicar l'Alicette. (Llegiu aquest final en veu baixeta, per favor, que no s'assabente ningú. Xiiissss!) I és que el Centre de Salut l'han instal·lat a l'antic edifici d'un escorxador, siiií, com ho esteu sentint, no diré qual pa' no fer por als xiquets. I a la porta de la Sala d'Espera Límbica -sí, la nº 6, com ho sabíeu?- n'hi han dos caps de porc de pedra, cadascú a un costat de l'entrada. Si puc fer-ne fotos de tapadillo, ja les penjaré al post més endavant. Xiiisst! Silenci!, que ve l'Amparette.
dimecres, 14 de març del 2012
Les plaisirs démodés
Que la bici té alguna cosa d'antiga, de plaisir démodé, és per a mi una redundància. Direu: doncs mai no havia estat tan de moda com ara; mira, si no, tots els Cycle Chic de lo món mundial. Sí, és cert. Però també han estat sempre de moda l'amor i l'odi, l'assassinat i el bes, les quatre saisons i les clairs de lune, i són més antics i antigues que l'arna. Fa temps que hi pense, que li pegue voltes al cap. En alguna cosa més objectiva que les llàgrimes de vellut ha de recolzar-s'hi aquesta intuïció dels seus valors atàvics -em dic obstinadament mentre pedalege i mentre vaig en bicicleta. Però no acabava de trobar-li raons d'eixes, com diria?, d'eixes que s'anomenen irrefutables, és a dir, d'aquelles que estan al darrere d'expressions lapidàries com: ahora no es el momento… (ah!, doncs si ho diu sa excel·lència financera, punto y pelota, no fotem) sempre que algú parla d'exhumar cadàvers amb memòria o nadons mortinats, el taüt buit dels quals va rebre els plors que mai no tanquen les ferides d'una mare. O sempre que es lluita per l'antiga dignitat, mai aconseguida, de tots els éssers humans, fins i tot els més menyspreables, aquells que mai no s'avergonyeixen de les seues misèries conegudes i privades: Emarsa, ONG's de cooperació amb el delicte organitzat… Cotino! Blasco! ja estan al vostre darrere. Ya están aquí, que deia la nena rossa de pèl planxat de Poltergeist, ja que en citem morts vivents. Però parlava de bici i antiguitat, cony, que sempre me'n vaig pels cerros de Úbeda. Per cert, i és l'última digressió, us ho prometo: on collons està el Rouco? Què em digueu?... ¿On és, més callat que una puta, amb perdó de les meues benvolgudes i sofertes meuques? Per què no ha eixit al carrer esquinçant-se els seus hàbits de lluenta seda negra davant d'aquesta franquícia de l'avern que ens cau al damunt en forma d'Eurovegas? Puterío, màfies, ludopaties, drogues, accés incontrolat dels menors al joc, tabac a dojo, barrancs d'alcohol, terres mítiques de quimeres desoladores i vida més pecaminosa, no cal dir, que el bes d'amor de dos homes enamorats. On és el Rouco? Eh!, Ratzinger, Benitoooo, Pàpaaaa (que és el Kyrie eleison dels fills mai no mortinats dels mestres mercaders del Cabanyal: els meus benvolguts gitanos) on és el flagell dels heretges, l'assot, el martell dels pecadors? On és? Personatge infalible, Benet, parla, no calles tu també com una… Potser li té por als escurabutxaques, tot i que ell sembla un tragaperras -en tots els sentits- amb el do de la ubiqüitat, i nat. Sí, ben nat... Bé, sembla que ningú no em contesta. Serà cosa d'aquesta tonteria o mal costum de clamar al desert moral i evangèlic, sí cal dir, que els posseeix. Ja pots clamar, ja, Vicicle. Ara que pense, potser no me n'he anat tant del tema, perquè la raó del meu embadaliment no és sinó el que jo anomene mecànica sensible. Si, la bici és un demostratiu de la sensibilitat dels meus estimats afers mecànics. La sedosa translació de la cadena de corona en corona amb la sotilesa de les frases en aparença intranscendents del meu estimat Marcel. Una sensibilitat mecànica que fuig del foc, de la terra cremada que és el món digital, de l'electrònica com a mitjà sensible, i dels amos del pecat. Pedaleges. Canvies de marxa, jugues amb les desmultiplicacions, i és com si li digueres a la teua benvolguda bicicleta: ton coeur contre mon coeur malgré les rythmes fous. Ballem, doncs, estimada, fins a l'eternitat i un dia, tal i com ens ensenyà el mestre Theo. Llàgrimes de vellut amb un frec d'oli de vaselina. Plaisir démodé. Com le printemps, de sempre.
dilluns, 12 de març del 2012
La primera vegada
Tot va començar a Le coin de la faucille, una mena d'absurdotaberna; lloc de reunió setmanal, les jeudis des dés li diuen els parroquians -un remake dels dimarts de Mallarmé, mais sense tant de glamour, n'est pas?- de reunió setmanal, dèiem, del trio que ens interessa: la Henriette des poires, l'Alfred Jarry i l'Erik Satie. Era un capvespre hivernal. El gèlid vent d'ouest glaçava les llàgrimes vessades per la impietat d'Eolo, mentre que els peus tenien la sensació de trepitjar maons de gel negre en lloc de llambordes grisenques. Plovisquejava i nevava tot alhora. Quelle absurdité! Deu minuts al carrer sense protecció significaven la possibilitat de convertir-se en un glaçó humà. Tot i que el local estava ple de gom a gom, l'Erik tenia els dits congelats de tant de tocar al fred teclat blanc del piano les seues Pièces froides. Les mitenes de ciclista que duia, amb prou de feina li escalfaven la palma de les mans. Quina merda de mitenes són aquestes que m'ha prestat el Jarry? -es preguntava. En acabar-les, les peces, i com que la gent no fugia pas, tot i els Airs à fair fuir de la primera sèrie, baixà la tapa del piano i va decidir, unilateralment, donar per finalitzada la sessió de mitja tarda. S'acostà a la tauleta on seien la Henriette i l'Alfred. Tin -va cridar, dirigint-se al Jarry i llançant-li les mitenes al cap- ja pots confitar-te les maleïdes mitenes de ciclista. Tinc els dits blaus pel fred. Ja em faré unes de qualsevol dels 840 parells de guants que tinc apinyats al calaixet de pega de l'armari que és casa meua. Faràs bé -li contestà la Henriette- els de ciclista estan pensats per a evacuar l'escalfor de l'exercici, i no al contrari, és absurd. Absurd? -va saltar el Satie. Duus ací les mitenes, ¿qui si no jo és el precursor i referent mundial de l'absurditat moderna?... Doncs, jo -desafià l'Alfred- tout Paris ho diu des que vaig fer-ne estrenar l'Ubu... Una mala còpia -va dir arreplegant els guants el Satie- un lamentable plagi de tot el que has après de mi… Indignat, l'Alfred, li etzibà: això no m'ho dius al carrer… Anem-hi -udolà, alçant-se, l'Erik… Però, què esteu bojos? -terçà l'Henriette- i amb el fred que fa, per favor. A més, sembleu com tothom, calfant-se les galtes al carrer a força d'hòsties, no li veig l'absurdité. L'absurda lògica de l'Henriette s'imposà. Però aquell silenci que va caure sobre tots tres evidenciava que aquell malentès pels guants de ciclista i la paternitat de l'absurditat moderna tenia un rerefons, molt menys espiritual i trencalògic, si em permeteu el neologisme, que es corporificava a la torbació profunda que les deux poires sublimes de la noia els provocava. Bah!, vinga, feu les paus -afegí l'Henriette intentant trencar aquest altre gel neguitós per la direcció que prendrien humitats futures. Bah!, un glopet d'absenta cadascú…
Doncs ara mateix -sentencià el Satie colpejant la taula amb el got buit- me'n vaig cap a casa, en la que està caient, pujat a la bici d'aquest impostor. Jo, que no en sé d'anar en aquest maleït trasto. Serà la meua primera vegada, i ho faré per tu -parlava emocionat mentre senyalava l'Henriette. I en arribar, si és que no muir en l'intent, compondré Trois fragments en forme de poire (1) Un per cadascuna de les seues… Però si no en té més que dos -matisà el Jarry- és absurd… Et trencaràs el cap, Erik, no sigues absurd -li suplicà la noia… Vosaltres ho haveu dit. Agenolleu-vos davant el mestre…
I va fer bo el títol de la primera sèrie de les Pièces froides. Va fugir. I amb bona cosa d'aire. De la segona, les Danses de travers -ací baix- sembla que la penosa pedalada fins a Arcueil va ser la seua inspiració.
(1) Diuen, les males llengües, que els txirrin-txirrin, els mordents, d'aquesta peça simbolitzen els ciclistes experimentats que el sobrepassaven fent sonar el seus txirrin-txirrin, deixant anar les pitjors riotes i trencant el glaç de la terra amb les rialles més… sí, ho haveu esbrinat: monumentals, i el record de les quals no el va abandonar, com a mínim, mentre escrivia els Trois fragments.
dissabte, 10 de març del 2012
El cas Satie
Fa uns dies, el meu benvolgut amic Lapsus Calami, em va fer una consulta via e-mail. Monsieur Calami, tenia dubtes sobre l'aversió -són les seues paraules- que el Satie -el compositor normand- tenia vers la bicicleta. Diu que el vade retro bicyclette el va descobrir als fulls d'un dietari que el músic va redactar abans de morir (sic) -quina casualitat, no?, no ho deixà pa' desprès, no, lo que són les coses; bé, les coses del Calami- i que forma part d'un conjunt prou extens de dietaris pertanyents a les més variades personalitats del món artístic, i del qual, el Lapsus, n'està fent una edició crítica, o ho intenta. El primer pensament va ser que si el meu amic, dietarista de pro, no ho havia esbrinat, poc podria ajudar-li jo. Però com que soc a París, i sembla que la cosa va per a una bona estoneta, si no és que triomfa l'intifalla, doncs m'he dit: xe, Vicicle, ¿i si et pegues una volteta per la llibreria de vell que regenta la germana petita del Verdoux, la deessa de les llibreteres, l'Henriette Verdoux, dona encisadora davant la qual sempre acabes perdent la teua circumspecció declarant-li amor etern i incondicional (déu meu, i a un pas de la primavera, ara que pense! -vaig pensar)? Doncs, dit i fet. I allí em teniu, etern i incondicional, arribant a la llibreria que fa cantonada amb la rue de l'Absinthe -tot fa cantonada amb aquest carrer, ¿us havíeu adonat?, sí?, jo també; no sé com és que varen quadricular París, però ahí està la cosa, amb dos cantonades- bé, arribe a la llibreria, deia, i desprès de deixar la bici de Vélib -ei, mateixa empresa que la Valenbisi, però déu n'hi do la diferència: lleugeres, ben compensades, bona relació de marxes; ai!, sempre ens quedarà París- bé, òbric la porta i em veig al xicot de l'Henriette amb aquell gloriós parell de poires a les mans mentre jo em quede amb un parell de nassos, la boca oberta i les mans buides. Ejem, ejem, -dic… Ejem, ejem -em contesten; però l'Henriette, amb els ulls mig tancats, com de parpelles adormint-se, i la seua acostumada amabilitat, em pregunta: ¿que encara no has après a picar la porta, tros de suro?; què vols, ara, pesat?... Bé, sí, no sé, la porta era oberta, i jo, ¿com dir-ho? -m'acabava de quedar en blanc. Puc fer una ulladeta?... Damunt, voyeur, no et dic el que hi ha. Fes el que vulgues, però no molestes -conclou… I es fiquen a la rebotiga. Al poc, i mentre jo intentava centrar el meu pensament i respondre'm la gran pregunta: a què caram he vingut?, els esbufecs començaren a créixer perillosament darrere la cortineta de varetes. ¡Com pujaven a l'Oronet, déu meu!. Ah, sí. He vingut pel Lapsus. Mire a les prestatgeries dels Dubtes i dels Grans dubtes. Millor Grans dubtes: literàries, filosòfiques, esmaperdudes… De musicals, res de res. Estic per consultar-li a l'Henriette, però el soroll és tal que les varetes de la cortina tremolen. Mire de fer un poc de temps fullejant a les carpetes dels grans dubtes literaris, mentre faig oïts sords a l'evidència sonora del rerefons del fons: Quina mena d'insecticida va usar la mare de K.?; ¿I si la família Ulisses hagués visitat Dublín el juny del 1904?; Què li deu Marcel P. a la Bella Easo… Com que havia passat una bona estona i la llibreria començava a trontollar per tot allò que venia d'on ja sabeu, doncs vaig estar a punt de fotre el Camps, perdó el camp -el costum; però de sobte es va fer un silenci sepulcral. D'això, ehem, Henriette, què t'anava a dir, ehem, escolta: ¿la caixa dels Grans dubtes musicals, ehem, per on para?... I una veu gutural, profunda, directament de l'avern dantesc, com la xiqueta de l'exorcista -¿l'haveu vist?- barrejant diverses llengües, va escopir-me: ahora no es el momento, krisi handia da, malpari… Però aquesta darrera paraula va ser ofegada per un crit esquinçador de plaer monumental o mort, també monumental, d'orejas, rabo y vuelta al ruedo. La caixa dels Grans dubtes literaris va saltar per l'aire del susto que tant ella -la caixa- com jo, vàrem sentir i compartir. Estesos per terra varen quedar aquells monumentals, també, dubtes. I ves per on, mentre mirava d'endreçar la monumental desfeta, i els multicrits dels multiesquinçalls monumentals que la pobre Henriette estava gaudint o patint seguien amb una freqüència d'esprint demolidor, un gran dubte torbador va cridar la meua atenció: ¿El teatre de l'absurd, un malentès ciclista: Jarry vs Satie? Potser alguna cosa hi trobaria. I vaig fotre el camp, ara sí, amb el susdit dubte monumental sota el braç, sense dir-li adéu ni declarar-li el meu amor etern, incondicional i…
diumenge, 4 de març del 2012
La flor dels cirerers
Toutes les langues du monde sont les filles bâtardes des vieux amants.
(Lapsus Calami)
(Lapsus Calami)
La primavera ha arribat ben d'hora a París. Els pètals de neu dels cirerers busquen l'escletxa alegre del sol de març i al damunt de les llambordes parisenques el cautxú de la meua bici fa rebotar els sons d'una nit que dia a dia s'enredereix una mica més, tal i com si aquella última partida de xavos negres abans de sopar s'allargués al marge del que deien les manetes del rellotge i la mare, perquè els nens només obeeixen la llum del sol. I jo només vull obeir el frec fruitós d'un capvespre amb esquinçalls de sol i records que insisteix en dir-me, mentre el seu aroma penetra el meu cervell: si tens esquerdes al teu cor sempre les hi pots dibuixar unes petites formigues fent camí per mots dolços, dones d'ulls aiguamarina i llavis de guillete, de fi nas de guineu i pèl-roig com la Rosete de Chez Vic. I sempre hi pots beure el vi desolat de mitja tarda travessat de les passes i els carrers grisos de la memòria. Pastís de pomme de ciel, melangia. Que la guineu està trista. Què tindrà la guineu? Ja li ho preguntaré al meu benvolgut Rubén, que sap, i molt, de princeses. De tant en tant, ja sabeu, necessite petjar París. De bon matí he menjat un parell de saboroses taronges del costat de Bétera, no pas de Guermantes. I he pres camí, un camí que té el rebuig a la seua essència. Un camí d'absències que em duu a la rue de l'Absinthe. I com que le soleil tombe sense demanar-m'ho, i emparats en no sé què classe de drets els homes continuen dibuixant les seues fronteres sobre l'aigua dels rius o els cims dels ciclistes, he mirat de comprendre la profunda poesia que totes les llengües amaguen al seu cor amarat de badadures. A Le coin de la faucille, Place Pilier cantonada rue Absinthe, prenc la cervesa freda de la nit, una nit de dijous sense Júpiter, una nit feta d'amagatalls, paraules clandestines i esperances sense precisa etimologia. Una nit on el rumor dels desarrelats planeja per totes les clivelles dels vells amants. Els llums de neu dels pocs i gaire recomanables establiments s'imposa sobre un pavès humit que en qualsevol moment em semblarà ben estrany. Serà la consciència d'un exili que hi és. D'un viatge mai no fet, les adieux del qual tenen totes les llengües del món tatuats a la seua sang enamorada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)