"Jo sóc
jo i les meues circumstàncies", va pensar mentre feia un cop d'ull irònic
assenyalant amb la mà dreta les seus bicicletes i la seua darrera adquisició:
la flauta travessera. I va començar a riure, primer a poc a poc, però de
seguida a riallades, perquè la il·luminació mental va ser de les que fan
història: a partir d'ara diria: "Jo sóc jo i els meus dispositius":
l'iPod, l'iPhone, l'iPad, l'iBook, l'iMac… tot i que no en tenia cap estri de
la pometa. I és que la marca de la poma mossegada era l'enllaç més directe que
coneixia amb desig tan paradisíac com l'esguard d'Eva, bé de l'iEva
inassolible, de la seua iEva particular, si volem ser de coherents. I va
despertar. I va despertar perquè era un malson. I ara al despertar era al bell
mig d'aquell pati de llums de la Casa. Era a l'iHouse. I si era en aquell lloc per alguna cosa seria, va pensar. I és que com deia la dita popular: "Per
alguna Cosa ets a la Casa". I així, ningú no qüestionava que el veí, de
sobte, mai no tornés a buidar la cisterna del vàter a hores avançades de la
nit, ni que deixés de saludar a l'ascensor abduït com era per la pantalla del
seu iPhone d'última generació. I "l'hauran dut a l'iHouse" era
l'expressió pertinent. I ja s'espavilarà, afegien, "escolta, que n'és de
majoret". I a l'iHouse hi havia cada volta molta més gent, de mitjana edat
i joves. I també de nens. I de grans. I tots eren embadalits amb les seues
circumstàncies, amb els seus dispositius. I deambulaven pel pati, les escales o
les sales sense direcció fixa, però ben pendents d'aquestes circumstàncies,
oblidats del món, fins que alguna cosa els avisava i alçaven el seu cap cercant
desesperadament la font d'energia necessària per a continuar amb la passejada
entotsolada per Enlloc i Amnèsia, els seus indrets preferits. I trobar l'endoll
era ben fàcil, que les cues -o iCues, si volem ser més precisos- eren llargues
i rectilínies com una I llatina i majúscula estirada al bell mig del pati, tal
i com ell mateix era ara estès sobre el pis intentant recordar com és que havia
arribat a l'iHouse. I en poc de temps la gentada va ser tan nombrosa que va ser
necessari controlar les iCues i evitar els que volien evitar el seu torn o ben
bé carregar les circumstàncies totes alhora mentre la resta de la I desesperava
estesa damunt les rajoles del pis. I varen crear un petit cos d'ordre, de
policia, que duia uns fuets fets dels dispositius caducats, que degudament
triturats havien estat conformats amb motlles i endurits amb resina. I els
fuets espetegaven en l'aire del pati com un xoc brutal de les consciències
adormides. I el cas és que tothom podia eixir de l'iHouse, per la porta del
davant o la del darrere, però a l'endemà hi eren de nou, sense pal·liatius. I
ningú no recordava qui o quins els havia retornat, o si ells mateixos tornaven
sobre les seues passes per mirar de recordar com va començar tot plegat. I
comentaven a l'iCue, tot i que els fuets d'ordre prohibien la conversa que no
fos per wasap, que l'absència humana a l'exterior es començava a notar. I que
extramurs de l'iHouse, algunes escoles havien suspès les classes de
matemàtiques o de llengua per falta de nens. I que de fet, als hospitals eren
ja els propis malalts qui miraven de millorar a força d'oblidar el dia que
varen començar a sentir que aquella cosa que en deien cos prenia la vida pel
mànec. I que aquell mànec, com si fos un fuet fet a força d'oblits triturats,
duia de la mà l'esclavitud moderna, la que renúncia al domini del cos pel de les
circumstàncies.
