diumenge, 28 de desembre del 2014

Estampetes


Ho faria. Havia arribat a una conclusió inapel·lable. Ja sabia la raó, el perquè de totes les decepcions que li convertien el dia de reis en un avançament del que amagaven els somnis. El tren elèctric, la pilota de futbol reglamentària -de cuiro, no pas de goma- l'Scalextric, la bicicleta, el boli Parker… I tantes i tantes coses que demanava infructuosament en les seues cartes als reis. Estava cansat. No, perquè els xiquets si es cansen tanquen els ulls i dormen. Desil·lusionat. No, tampoc. Nen i il·lusió són sinònims. Potser fart. Sí, això, fart. Els xiquets no tenen paciència amb la realitat. Per tant, ho faria. Havia pres nota i ho faria. Al capdavall, aprofitar aquelles estampetes d'estrenes no li deuria resultar tan difícil. I si a d'ells els hi funcionava, per què no haurien de fer-lo amb ell?. Primer aconseguiria una reproducció petita del que volia demanar: el boli, la bici, la pilota, l'Scalextric i el tren. A les revistes hi trobaria, de segur. I desprès, les retallaria i pegaria al damunt de les estampetes, en lloc del Cartero, el Basurero, el Sereno o el que fos. I per acabar, rectificaria el text, amb un trosset de paper enganxat al damunt amb el nou text, tal i com no ho feia amb les qualificacions del Boletín de Notas, que rectificava esborrant primer la nota amb un trosset de guillette agafat amb una pinça de roba, eliminava desprès la fibra, els "pelets", del paper amb una goma d'esborrar ben dura, i dibuixava per acabar la nota salvadora amb un boli i un traç el més semblant a l'original. Massa feina. No, millor un paperet. I el nou text ja el tenia més que rumiat: en lloc de "El Cartero les desea felices Pascuas de Navidad y Próspero Año Nuevo", ara diria: "El boli Parker desea ser regalo de reyes del abajo firmante -expressió que se li havia quedat al cap de les declaracions jurades que el pare hi feia per qualsevol causa- en su casa". I aquesta darrera precisió: "en su casa", del "abajo firmante", li semblava imprescindible, no fos que els reis, despistats de mena com eren -i la seua trajectòria any rere any li ho confirmava- portaren, al capdavall, el boli Parker a casa del carter i no a casa seua. Per cert, que tindria que establir les correspondències amb cura i precisió, si no potser que els reis llançaren les postals a la paperera per "defecto de forma", com sempre feien amb les peticions que el seu pare presentava de part dels companys de feina al sindicato vertical. La del Cartero, que era la que més li agradava, seria el boli Parker, és clar. La de la Policía Municipal, que era molt similar a la del Guardia Urbano, per l'Scalextric. La del Sereno, la de la bici, per les claus. Sí, no n'eren del mateix tipus, però al capdavall eren claus, no? La del Basurero, la pilota, perquè amb el tren elèctric no li trobava cap relació al fem, i, a més a més, sempre estava aquella cosa de los han barrido del campo, quan un equip escombrava a l'adversari del terreny de joc, no?. I pel tren elèctric, què? Doncs no sabia, la veritat. La de l'Electricista hagués estat de categoria, però a casa mai no havia vingut cap electricista demanant estrenes. Va estar rumiant-s'ho una estona, bé, una estoneta, i com que ja hem dit que la paciència no és una virtut infantil, va tirar pel dret: si hi havia un vagó correu a tots els trens de les pel·lis i als elèctrics que ell adorava als mostradors de les botigues especialitzades en miniatures i maquetes, doncs la del carter li serviria per a dos somnis. Bé, l'estratègia li semblava a aquestes alçades tan inapel·lable com la seua primera decisió inapel·lable. Trobades les reproduccions dels joguets i confiscades les estampetes que la mare guardava al calaix de la cuina, agafà, tot seguit, l'ampolleta de goma aràbiga, va fer els textos amb una fulla de letraset que li furtà a la tieta artista, i la transformació de les estampetes va ser quasi instantània, màgica, com els reis. Bon senyal. I ja ho tenia tot enllestit. Va ficar al sobre les estampetes i la carta. Fins i tot va afegir-li una pòlissa de cinc pessetes, que va pagar amb el 20% de les seues estrenes, encapçalant la susdita carta als reis. Carta que va signar amb tot el protocol i boato que ell coneixia i l'ocasió recomanava: primer, tancant el text de la carta, la rúbrica El abajo firmante, i la signatura a sota. Desprès, a sota de la signatura: Fdo.: i el seu nom sencer, nom i dos cognoms. I com a colofó, a sota de sota de sota, el lloc i la data del document: En Valencia, 28 de diciembre de… Inapel·lable. Què podia fallar?.

dijous, 25 de desembre del 2014

El millor conte de Nadal


El millor conte de Nadal comença amb una imatge que em deixava els meus dos ulls com a dues rodes de bicicleta: el cap rostit d'un pobre xaiet escudellat al lloc que el meu pare ocupava a taula. És la nit de Nadal. I la meua germana i jo estem atemorits per l'aparença cadavèrica d'aquell cap d'òrbites buides -anys desprès em vaig assabentar que els ulls de corder eren un mena de delicatessen en segons quines gastronomies- carn roja i dents d'un somriure tan quallat com la sang de pollastre que la mare ha fregit per l'aperitiu que més ens agradava a tots dos, la germana i jo, i que menjàvem amb deler, mentre les xulles del xai encara crepiten a la graella, i jo n'espere la meua ració de ronyons torrats i xulles de pal o de llonça. Però jo vaig jurar que mai no em menjaria la cara de ningú. De fet, mai no n'he menjat cotnes de morro de porc, i molt menys cap de xai. Tot i que mai no posaria cap impediment a les cuixes, pit, fetge, ronyons, sang o cor del que fos: xai, porc, pollastre o vedella. I és que una barreja inquietant de fàstic i covardia m'impedia ni tan sols provar un bocí d'aquella carn roig carruatge que el meu pare s'estimava com a una de les més saboroses del món. Mon pare era un valent plantant-li cara a aquella cara. A mi em feia por, la veritat. O millor, em feia por la veritat. I la meua tia, la germana gran de la mare, reia a rialles contagioses perquè jo li vaig dir que aquelles dents em recordaven el somriure trencat d'aquella actriu que protagonitzava La mujer de la cara marcada, de la qual li vaig dir que em semblava una dona fàcil, i la conjunció de dents i facilitat en una dona li varen produir un riure tan generós com la capacitat que tenia per a dir bestieses i fer-nos riure o per a llançar qualsevol despropòsit al bell mig de l'alegria nadalenca. I aquest era el senyal per a que els meus cosins començaren l'enèsim capítol de la seua baralla personal. L'un era el fill predilecte, l'altre el segon. Baralla sense capitulacions. Batalla sense derrotes, fins i tot quan el predilecte va morir abans d'hora, abans de que el seu esperit s'hagués cansat de la realitat. I mentre, el meu oncle, el pare d'ambdós, aquell que va ser afusellat a la guerra -mal afusellat, com el Gila- i que caminava coix com a record d'aquella paredassa d'anada i tornada, fumava i fumava, i callava. Va ser una de les persones que millor callava del món. Tot el contrari de la meua mare, que mai no podia callar. I tant es barallava amb la germana gran, a les celebracions familiars, com amb les tietes fadrines que vivien a casa. I ho feia sense deixar d'anar amunt avall, de la cuina al menjador, de la taula als fogons. Igual era si duia a taula el plat de sangrecitas, les xulles, l'allioli o el cap mefistofèlic del xaiet. I les tietes fadrines li feien angúnies a la careta del pobre xai. Perquè havia en elles una aspiració d'elegància -paraven taula amb la cristalleria de noces de la mare- que es trencava contra aquell improvisat mostrador de carnisseria, o millor, de triperia. I feien tot el possible per menjar les xulles amb ganivet i forquilla, com les xiques de bona família, que, pel que es veu, no n'eren tan fàcils com la de la cara marcada, tot i el seu somriure trencat i la seua mirada buida. I tot s'acabava en arribar el xampany, els torrons, els cafès, els cigarros i el conyac. Les nadales brotaven al ritme de la simbomba i el carranc, descompassades, incompletes i confoses de lletra. Va, un culet de xampany pel brindis. I ens posaven a les copes de la mare un parell de ditets d'aquella beguda que a mi mai no m'ha fet el pes, i que a la meua germana li feia plorar. ¿La raó?, ben senzilla. Potser intuïa, tot i el cap del pobre xai, que aquell era el millor conte de Nadal de les nostres vides.

dissabte, 20 de desembre del 2014

Corrupció patrimonial



De totes les traïcions que el seu subconscient li ha fet a la pobre María Dolores de Cospedal -el cognom de la qual ja ens en dóna avís d'un físic fet a cops d'insistències rodones i en diferit- la que va assenyalar la corrupció que ens envolta -en directe i en diferit, of course- com a patrimoni nacional em sembla d'un abast gairebé còsmic, interestel·lar, una càrrega de profunditat que deixa la fenomenologia de l'esperit d'en Hegel -segon en traïdoria al pobre Hölderlin, i perdoneu la digressió, darrere del primer gran traïdor al poeta, el seu altre company d'habitació junt a en Hegel al seminari de Tubinga, el Schelling que si no va sentir-se al·ludit el dia que va llegir aquell vers d'en Friederich que deia: No som res. Només el que cerquem ho és tot, és perquè estava modelant la moderna figura del polític cínic i lladre del qual tots sabem el que busca: eternitzar uns privilegis de classe a costes i despeses dels que tots sabem- i que deixa la fenomenologia de l'esperit, dèiem, en una postil·la prematura de la incommensurable obra que Loles ens escriurà en diferit el dia que ella mateixa menys s'ho pense: La fenomenología de la historia en diferido. Perquè la Cospe té més raó que un sant, és a dir, té la raó de la Verge Maria, i a més a més, dels Dolors. Si n'hi ha de patrimoni compartit a la pell de brau, aquest és sens dubte la corrupció rodona i insistent d'un pedal còsmic. Corrupció que ha dominat a les nostres classes dominants des que els van parir, i que ens van vendre a bon preu -gràcies, excel·lències excel·lentíssimes- com a model de vida -búscate la vida, ens hi deien, no sé si en el sentit hölderlinià o schellingnià- als pobres subalterns -sí, tots nosaltres- dels grans mestres o toreros a les places de les corruptòpolis més importants de Corruptolàndia. Sí, amics, i si per aquells atzars del destí els pobres monosabios  votaren un 14 d'abril de qualsevol any, però en directe, per fer fora de la pell de brau -que ja li tocava fer vacances al pobre rumiador- als toreadors de sempre, cap problema, que tenim un traïdor a la cuadrilla, baixet i grosset que n'és especialista en aplicar la puntilla a les esperances compartides dels pobres. Això sí, el baixet i grosset cobrava car, volia a canvi una dictadura de per vida, que la seua feina, deia, n'és molt arriscada, que com la puntilla falle i el bou reviscole potser em deixe sense directes ni diferits. Però no va fallar. I aquí els teniu, amb corruptòpolis dedicades en cos -d'insistència rodona i obstinada com un pedal- i ànima d'Indianàpolis al saqueig històric d'una màfia organitzada en cuadrillas de mestres inversemblants: Gürtel, Brugal, Nóos,Valmor, Cooperació, Austries, Borbons, Trastàmares, Carlins... i tantes i tantes d'altres dinasties. Sí, entenc perfectament aquesta declaració de principis cospedalians, la veritat. I també l'estupor de la pobre Loles per la indignació dels subalterns de sempre. A veure, si és el que hem fet tota la vida, el de sempre, a què ve ara tant de cop al pit? I tampoc no m'estranya que el pobre Hölderlin, quan en Schelling li va aclarir la seua recerca: Xe, mante -aquesta forma d'expressió és habitual de la fenomenologia en diferit- que una cosa és plantar un arbre i ballar al seu voltant per festejar la revolució francesa -que és el que varen fer en Hegel, en Hölderlin i el mateix Schelling a Tubinga quan eren joves i idealistes de debò i encara no hi feien filosofia de la idea- i una altra ben diferent i diferida aconseguir una càtedra a Jena; tampoc no ens estranya, dèiem, que el pobre Hölderlin, arribés a dir, fart d'estar fart, que: Jo, senyor meu, ja no em dic Hölderlin. Em dic Scardanelli. Sí, els poemes són autèntics, són meus. Però el nom està falsificat, jo mai no m'he dit Hölderlin, sinò Scardanelli, o Scarivari, o Salvator Rosa, o alguna cosa pareguda. Doncs això, que jo ja no sé ni com em diuen, però estic ben convençut que som massa dòcils amb la vida, la qual cosa sempre va pensar el meu amic Scardanelli, o Scarivari, o Salvator Rosa, o alguna cosa similar.

dilluns, 8 de desembre del 2014

El do del cel



A nosotros, poetas, corresponde
resistir la tormenta de Dios, desnuda la cabeza,
y coger con las manos el rayo
del Padre, y transmitir al pueblo
envuelto en canción el don del cielo.
(Hölderlin)

Feia un fred de cristall glaçat. I l'aire tallava la pell dels ulls amb la precisió de bisturí que el vidre trencat floreix des de les seues fulles interiors al tall exterior del seu limbe. Sí, feia fred, i si jo fos un poeta romàntic hagués fet l'impossible per dur-vos el raig de gel groc de la matinada, el do del cel, fins les vostres llars càlides com una cançó de bressol i foc, d'aquelles en que les fulles d'or roig de les flames semblen contenir la llum daurada del sol matiner. Però la bellesa de l'horta, aquest matí de pedalada breu, m'ha suggerit l'equilibri clàssic, apol·lini, aquell en que tots els verds del món, concitats i estesos per la geometria glauca de la seua pell, són dignificats per les pigues enceses de les taronges i les flors anònimes que tomben cap els meus ulls. Tal i com si fos la melodia de cristall del cel, el llindar de la qual es veiés contrapuntat pels pizzicatos de les taronges i els pètals multicolors d'una alegria suspesa, d'una exaltació amagada sota terra, les arrels de la qual lluiten per emmudir els cabells i l'esguard dionisíacs de blau i infantesa d'en Rimbaud. Potser els nens tenen la bellesa d'en Mozart als seus ulls, potser. Aquella bellesa delicada que passa de la melangia a la rialla sense ressentir-se. Sí, potser. I la paraula lúcida i verge d'Arthur o la bogeria solitària -totes les bogeries són solitàries, és clar- d'en Hölderlin, aquell poeta que tocava el clavicèmbal i la flauta travessera quan deixava la follia atrapada als versos que llançava per la finestra de la torre on parlava amb silencis mentre es penedia d'haver gosat travessar el llindar que ens separa dels déus per dur-nos embolcallat com a cançó el do del cel, el cristall de la saviesa, l'alegria glaçada.

dissabte, 29 de novembre del 2014

Som el que no som



No sé si és que n'estic travessant el meu període blau, melangiós i ominós alhora, com en Picasso, o directament m'estic endinsant al meu període negre, com en Goya. Perquè si d'antuvi havia pensat escriure aquesta llàgrima en tercera persona, ja sabeu: aquell nen va sentir que el món dels pares, dels avis, no anava en ell, que mai no li havia fet seu, que ell no era d'aquell món... desprès he entès que certes coses han de ser dites en primera, i que, pel vostre bé, espere que no us sentiu identificats: jo mai no vaig sentir el món dels pares, dels avis, com a meu, no anava en mi, mai no em va fer dels seus, jo no era d'aquell món, perquè aquella intimitat, la dels pares parlant-se sense pensar, barallant-se, la dels pares recordant els seus pares, els avis, el que es deien o amagaven, el que pensaven, el que havien fet o no fet, i la importància, ara s'adonaven, que els seus actes varen tindre per al conjunt de la família, dels llocs i les coses, del nom dels llocs i de les coses, pertanyia a una música que no era la meua, perquè a la meua germana i a mi mateix ens parlaven en altra llengua, en altra música més austera, tot i la barreja, i que no és aquesta que ara empre i que no gosaré nombrar, com aquells pobladors de la Ribera que per no barallar-se li diuen al seu poble "el meu poble", així, sense nom propi, sense món propi, acceptant no ser, o ser el que no són, ser el no-res, som el que no som i ben tranquils que vivim; tranquil·litat que jo mai no vaig sentir, perquè si, per aquestes coses que té l'adolescència, em donava per escriure sobre el món del que jo no era però necessitava, la meua austera i admirada música no em servia, i al capdavall la melodia resultava aliena, grinyolant, i no hi havia forma humana de retrobar el món perdut, aquell que vaig començar a pensar que no només mai no va ser meu, sinó que mai no ho seria, com els records dels pares o els llocs que jo mateix havia trepitjat, els noms del quals els conformaven, la llengua dels quals els havien fet tal i com eren, i que jo mai no podria fer meus, abocat, així, a una mena d'orfandat, els fills més directes de la qual eren la conversa mai no mantinguda en el pare o la mare, o el rebuig íntim per un món que havia estat desposseït dels cims més elevats, dels seus Petrarques pujant als monts ventosos de l'Art i la intel·ligència, i reduït a les manifestacions menys elegants, per no dir grolleres, de la plana baixa dels sentiments, els desitjos i els instints, que com a vísceres d'aquell miles gloriousus baixet i panxut, van lligar amb les llonganisses de la seua orfandat als que acabarien oblidant els noms dels pares, dels llocs, les coses, el poble, i, fins i tot, de la que havia estat la seua llengua, la innombrable, aquella que no ha pogut aclarir ni una enviada dels déus germànics que passeja en bicicleta pel país del nunca jamás o del mai més o del Neverland, sí, millor, per que ho puguen entendre tots, del que és el que no és. I d'això, que el meu domicili és a la rue de l'Absinthe.

dissabte, 22 de novembre del 2014

L'iI



"Jo sóc jo i les meues circumstàncies", va pensar mentre feia un cop d'ull irònic assenyalant amb la mà dreta les seus bicicletes i la seua darrera adquisició: la flauta travessera. I va començar a riure, primer a poc a poc, però de seguida a riallades, perquè la il·luminació mental va ser de les que fan història: a partir d'ara diria: "Jo sóc jo i els meus dispositius": l'iPod, l'iPhone, l'iPad, l'iBook, l'iMac… tot i que no en tenia cap estri de la pometa. I és que la marca de la poma mossegada era l'enllaç més directe que coneixia amb desig tan paradisíac com l'esguard d'Eva, bé de l'iEva inassolible, de la seua iEva particular, si volem ser de coherents. I va despertar. I va despertar perquè era un malson. I ara al despertar era al bell mig d'aquell pati de llums de la Casa. Era a l'iHouse. I si era en aquell lloc per alguna cosa seria, va pensar. I és que com deia la dita popular: "Per alguna Cosa ets a la Casa". I així, ningú no qüestionava que el veí, de sobte, mai no tornés a buidar la cisterna del vàter a hores avançades de la nit, ni que deixés de saludar a l'ascensor abduït com era per la pantalla del seu iPhone d'última generació. I "l'hauran dut a l'iHouse" era l'expressió pertinent. I ja s'espavilarà, afegien, "escolta, que n'és de majoret". I a l'iHouse hi havia cada volta molta més gent, de mitjana edat i joves. I també de nens. I de grans. I tots eren embadalits amb les seues circumstàncies, amb els seus dispositius. I deambulaven pel pati, les escales o les sales sense direcció fixa, però ben pendents d'aquestes circumstàncies, oblidats del món, fins que alguna cosa els avisava i alçaven el seu cap cercant desesperadament la font d'energia necessària per a continuar amb la passejada entotsolada per Enlloc i Amnèsia, els seus indrets preferits. I trobar l'endoll era ben fàcil, que les cues -o iCues, si volem ser més precisos- eren llargues i rectilínies com una I llatina i majúscula estirada al bell mig del pati, tal i com ell mateix era ara estès sobre el pis intentant recordar com és que havia arribat a l'iHouse. I en poc de temps la gentada va ser tan nombrosa que va ser necessari controlar les iCues i evitar els que volien evitar el seu torn o ben bé carregar les circumstàncies totes alhora mentre la resta de la I desesperava estesa damunt les rajoles del pis. I varen crear un petit cos d'ordre, de policia, que duia uns fuets fets dels dispositius caducats, que degudament triturats havien estat conformats amb motlles i endurits amb resina. I els fuets espetegaven en l'aire del pati com un xoc brutal de les consciències adormides. I el cas és que tothom podia eixir de l'iHouse, per la porta del davant o la del darrere, però a l'endemà hi eren de nou, sense pal·liatius. I ningú no recordava qui o quins els havia retornat, o si ells mateixos tornaven sobre les seues passes per mirar de recordar com va començar tot plegat. I comentaven a l'iCue, tot i que els fuets d'ordre prohibien la conversa que no fos per wasap, que l'absència humana a l'exterior es començava a notar. I que extramurs de l'iHouse, algunes escoles havien suspès les classes de matemàtiques o de llengua per falta de nens. I que de fet, als hospitals eren ja els propis malalts qui miraven de millorar a força d'oblidar el dia que varen començar a sentir que aquella cosa que en deien cos prenia la vida pel mànec. I que aquell mànec, com si fos un fuet fet a força d'oblits triturats, duia de la mà l'esclavitud moderna, la que renúncia al domini del cos pel de les circumstàncies.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Mai/g



Mai no escrius el que voldries escriure, això és ben cert. Mai no pedales el que voldries pedalar, la qual cosa és molt més que certa: és el que és la il·lusió, i punt. I tot aquell qui no vulga reconèixer-lo és un mentider. I tanmateix, escrius i pedales, com si fores un babau, un sense sostre o un mentider. Tant s'hi val. Però a mi no em deixa de sorprendre que l'única diferència entre el tot i el no-res depenga d'una sola lletra: una "g" amagada al darrere d'una nota musical, el "sol". I que el no-res i la primavera posen el sol -"g"o "Monseigneur l'astre solaire", tant s'hi val- com a testimoni d'aquest estupor, no deixa d'emocionar-me tant o més que la superba idea de que el llum dels estels va deixar d'existir fa milions i milions d'anys, però que encara viatja per l'univers inconstant per a enlluernar-nos i procurar aquella petita dosi de poesia que qualsevol cap de suro -jo mateix- necessita per a surar a l'espai ombrívol de la lletania d'un pedaler o l'oració d'un poema.


Vet aquí el mai-Maig o el Maig-mai, que al capdavall el mateix és. I és que la meua debilitat per la música un xic decadent és més que certa, tal i com la pedalada incerta o les paraules fugisseres. I si el poeta amava "los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles como pompas de jabón", aquest ciclista perd la seua ànima de paper de cel·lofana per la melodia assossegada que dibuixa el punt de ganxo del tapet inexistent de l'avia -més inexistent encara- sobre el cristall que emmiralla la taula adormida de la casa fragmentària que la mare descrivia des de la seua il·lusió d'una família benestant que mai no ho va ser, la casa dels avis que ningú no va conèixer, ni al Maig ni a l'Abril ni al Novembre o el Desembre congelat. Perquè no hi ha cosa més decadent i encisadora per al record del que mai no vàrem viure que una nadala amb guarnició de pastissets i bombons, de torrons, figues seques, dàtils i nous, i una copeta d'anís ben dolç. I heus ací que tot i començar al Maig d'aquest Novembre, ja n'estic al Desembre -com si d'El Tall Anglès es tractés- i encara no he acabat de dir el que no sé què dir, de pedalar la ruta que ignore, el lloc adient per a totes les "g" improbables, per a tots el sols esquius de la meua vida. I aquesta es la pobra història d'un tipus que mai no va fer el que voldria haver fet, com tots, no ens enganyem ara; que mai no va trepitjar el camí que somniava encontrar, al Maig o al Novembre de la seua vida. Què n'és de més important, el sonetí o la rosada, l'oració o el Maig, la paraula escrita o la somniada, la cançó o la flor?.

dijous, 30 d’octubre del 2014

L'amor de les tres magranes


A Rosa, en el seu aniversari.

Aquell diumenge vaig deixar París de matinada. La Rue de l'Absinthe encara era a les fosques d'uns fanals mig adormits per l'absència fragmentària dels colors de la nit. Sempre deixe París pel costat de Montmartre i Montparnasse alhora: tossal, l'un, al nord i al marge dret del Sena, i barri al sud i a la riba esquerra, l'altre. Punt impropi d'eixida que només pot assolir el febril desig de la malenconia pròpia. Vaig pedalar tot sol, perquè aquesta història és de solitud, o si més no, de solituds compartides. I en arribar a la revolta d'entrada o eixida d'aquell poble, el nom del qual ningú no sap ben bé què vol dir, però que com tantes d'altres coses banals va arrelar al damunt d'una pedra, jo, amb la innocència que caracteritza els llums que miren de pair la certesa dels dimonis, vaig baixar de la bici i vaig acostar-me al magraner del camí que s'endinsa pel barranc amb la intenció de collir-hi l'amor de les tres magranes. Però els magraners són arbres espinosos i malcarats; i el seu fruit, un plaer incòmode que la natura ha dissenyat per tots aquells que gusten d'assaborir el robí que cadascuna de les seues cel·les amaga com una perla de sang vegetal i cor de fusta. Però vaig insistir. Les magranes desitjades hi eren als núvols. Aquelles tres donzelles semblaven haver escollit el lloc inaccessible com a defensa dels falsos prínceps, dels poetes, dels impostors que es pugen al damunt d'una bici per oblidar-hi un món que els refusa. Però al capdavall vaig aconseguir-les. Sabia que en cap circumstància deuria obrir-les abans d'arribar al pou. Perquè totes tres em demanarien, només obrir els seus ulls sagnants, un glop d'aigua freda. I així, cadascuna d'elles reposà al dintre de cadascuna de les tres butxaques del meu mallot. I vaig pedalar. Vaig pedalar a la recerca del Camí dels Magraners que és a la part alta de Le Far, on trobaria el pou per a nodrir el primer esguard de les donzelles. En arribar-hi, vaig agafar el bidó i el vaig buidar per omplir-lo amb l'aigua nova i gelada del pou, d'aquell brollador de les donzelles. Vaig treure la petita navalla per a encetar la primera. Però aquella magrana havia deixat pel camí la seua frescor, la ufanor de la vida adolescent, i s'havia assecat com el rostre eixut d'una vella, la pell del qual busca els ossos del seu retrat últim. Vaig llançar-la al pou. I el mateix va passar amb la segona i la tercera. I totes tres van acabar a l'ull negre de l'aigua fonda. En arribar la bruixa, li ho vaig explicar. I ara, què faig jo amb l'agulla maleïda?... Doncs, clava-la a la meua esquena… I a tu, qui te'n la traurà?... Potser ningú… Maleïts siguen els Punica Granatum… Maleïts tots aquells que llancen els nens al pou negre dels contes els personatges dels quals van quedant-se a l'atur… Amen… ¿Amen, bruixa?... Ja ho pots ben dir… Marxem?... Marxem.

dimecres, 15 d’octubre del 2014

Mater Mea


Arribava l'Abril i les processons s'estenien pel país com una catifa muda de gruixudes gotes de cera, ciri pasqual estant, tibant, cadascuna de les quals llàgrimes espesses i blanques portava al seu cor el perfum inassolible de la tarongina i l'amenaça callada del gessamí. Vaig trepitjar els carrers desiguals de Burjassot i les dreceres oneroses d'Alzira sempre amb la mateixa sensació: la d'estar presenciant de primera mà allò que potser volia dir l'Encuentro i el que realment significava la paraula penitència. Perquè els músics són històricament uns observadors humils i agraïts, els han pagat per fer el que més els agrada en la vida. Què hi farem? Cosa, el trobar-s'hi  per la penitència, que tanmateix guardava al dintre dels seus mots principals, l'Encuentro i la processó, la lliscadora sensació de l'abisme. Perquè tot i que van passar els anys, els mil·lennis, alguns músics i uns pocs ciclistes, recorden, sense saber-lo, el que pot quedar dels temps primers del nòmada al trobar-s'hi en hora determinada i closa per fer camí o penitència, que al capdavall tant s'hi val. Són les passejades tumultuoses i apressades que el geni de Calanda va filmar, des de Nazarín a La Voie Lactée o Le charme discret de la bourgeoisie. I del que significaven els llavis prims i golosos de la saxofonista també fan memòria, la matèria amorosa sense contrapartides, la carn mai no sublimada, la vida al marge, el trio en sol menor, perquè la història ens va marcar una tonalitat de partida, d'Encuentro, re menor, Mater Mea, i l'amor ens va modular a la seua subdominant, sol, la processó entotsolada, els malucs enguantats en negre de les clavariesses, la pitrera de les quals sobrepassava la paraula ironia i s'endinsava a l'abisme del sarcasme, la passió distreta que sempre va per dins i la rodalia alhora. I la música omplia amb l'arribada d'Abril la sensualitat de dissonàncies de contracants de nostàlgia d'un nom mai no dit, d'un món mai no trepitjat. Sí, era Abril, i tant s'hi val si li deien Octubre, i les penitències dels que no havíem pecat eren acceptades com el mal menor d'un refredat que et prepara per fugir de la perillosa barreja d'un somriure i un esguard sota la llum zenital de les absències. Pagar pels altres, vet aquí l'herència rebuda. Penedir-se pel bes absent i sense història. Vet aquí el soterrar abans de nàixer. La culpabilitat assumida del mut al recordar les paraules mai no dites.

dissabte, 4 d’octubre del 2014

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band


Presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band. Només un descuit de "delícies orientals", la sergenta Kasumi Leonard -coses del Sàbat- m'ha permès arribar tot sol a la sala d'informàtica i intentar contactar amb vosaltres, amics meus. La meua situació és desesperada. Porte quinze dies reclòs. I sense possibilitat de fugir. Sóc a la presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band, i encara no sé el perquè de tot plegat. Jo anava per l'Horta Nord. Ja sabeu, pedal amunt, pedal abaix. Somiant flautes. N'hi ha qui somnia truites i n'hi ha qui ho fa amb flautes. I de sobte sóc a Washington D.C. Empresonat. És a dir: què collons -i perdoneu l'expressió- he fet jo per a merèixer açò? Somniar flautes? Què té a veure una truita amb una flauta?. Jo només volia aprendre a tocar la flauta per aprofitar tot el que darrerament bufe i bufe davant una realitat (i no serè jo qui faça ara el llistat de podridura que ens ha caigut al damunt, abans i desprès de viure, diuen, per sobre de les nostres possibilitats: tira de targeta, Vicicle, i el que vinga darrere que pague!! Visca Bankia i Alí Babà, el seu fundador, i els 86 lladres) que m'està deixant bocabadat d'estupor, la realitat, vull dir. I sóc ací, empresonat. Carlos, el esquivador, escolta, Carlos Fabra, què he de fer? Digues-m'ho, oh! tu, O rei indiscutible de l'escapisme avant la lettre, que tot i no haver xafat presó alguna -només aeroports passejadors- ja n'has fugit d'elles cent mil vegades. Digues-m'ho, per l'amor dels déus. Digues-m'ho, i jo li faré cinc cèntims a la sergenta de primera classe Sarah McIver, que deu ser de Castelló, com tu mateix -les seues orelles la delaten- per part de mare, i vertadera alma mater d'aquest embolic que ha donat amb els meus ossos sobre les pedres humides i negres d'aquesta garjola metafísicament incompatible amb el seu nom: Field: Camp. Qui pot ser tan pervers de dedicar una presó a la memòria de l'inventor del nocturn per a piano, l'irlandès -com la McIver, i el MacGyver- John Field? Ho sento, però no puc fer de The quiet man, m'és literalment impossible. Sobretot, si el bocatorta del sergent Sean Owen fa la inspecció rutinària de la meua cel·la i passa el seu dit índex -el dit de déu- per la meua flauta, i afegeix a la sentència que el cotó mai no enganya. O ben bé, si la sergenta Hodjati, la Katayoon -que el seu nom ho diu tot: Catalluny- l'encarregada dels càstigs corporals i les disciplines, li diu d'amagat a l'orelluda Sarah que potser caldrà fer-me uns llavis nous, perquè sembla que sóc una mica rebel i toque la flauta com m'ix dels collons, perdó, dels llavis, volia dir; i li ho diu amb la mateixa cantarella de "potser caldrà fer-li una cara nova al Vicicle". I jo estic acollonit, és a dir, que estic que no estic en mi, com la Teresa, la santa, no la Campos. I ho dic per la cosa del Field. I no faig altra cosa que encomanar-me als meus sants irlandesos, el Sant James Galway, el Sant James Joyce i l'Oscar Wilde per si poden intercedir davant la McIver i alleujar aquesta condemna que deixa la del Franz de Praga en paper de fumar marca Bambú tenyit dels faldons del Cardenal Cañizares i la bava vidriòlica del Rouco. I perquè l'amor sempre enganya, que duu pèl al cotó. I vet aquí que la sergenta Sebastian, la Gina, O meu amor, em fa llevar-me a la nit ben fosca, i, tot despullat i a cegues, muntar i desmuntar la flauta un parell de vegades o tres, però no només el cos, la pota i el capçal, com seria d'esperar, no, sinó la flauta sencera com podeu veure ací baix.



I jo, a les palpentes, i sense voler, que li tire mà a la Gina innocentment quan només volia deixar damunt la tauleta de nit la flauta tan despullada ja com jo mateix. I un munt de sensacions oposades em posseeixen: l'excitació de la flauta alliberada i la vulnerabilitat dels forats desposseïts dels plats i anells protectors. I em diu que no li toque els pits ni les cuixes -tot i la portentosa faldilla de reglament que les protegeixen- ni els pebrots o em farà del Club dels Cors Solitaris, i que ja m'assabentaré del que suposa estar sota les ordres del Sergent Pebre a la seua Banda. I jo li dic que si no se n'adona que la flauta i la bici són una mateixa cosa. I ella em diu que sóc un marxista irredent.

dijous, 18 de setembre del 2014

Carn de frontrera


Els que hem nascut al Grau de València sempre serem una mena de forasters a casa nostra, com si patírem un exili sense derrota prèvia, uns desplaçats sense moure'ns un pam, refugiats d'una guerra inexistent, soldats que mai no varen presentar batalla ni s'han mogut de la trinxera que varen trepitjar només nàixer, llogaters quimèrics tot i no ser enlloc del món. I aquest cúmul d'incerteses de profunda arrel ens obliga a una autodeterminació suïcida sempre que reivindiquem la nostra petita no pàtria com a senyal d'identitat, orgullosos com som del nostre no-res. Nàixer a l'Avinguda del Port, o a les seues contrades, significa l'equilibri devastador de terra fronterera, un territori de pas que té l'ambigüitat com a essència, l'esguard cec dels cavalls porucs i l'ambivalència dual del món com a lloc dels sentiments. ¿Per quina drecera cal decantar-s'hi? ¿La que duu a la ciutat entesa com a espai intramurs, dins la muralla, aquella que ens feia dir "anem a València" els dissabtes de vesprada, defugint, tot i que estèrilment, una quotidianitat de carències? ¿O deixar-se arrossegar pel flaire marítim de les sirenes fosques dels vaixells al port i els carrers de defensiu paral·lelisme, darrerament tan amenaçat, al Cabanyal?. Cap a on tirem, pare?... Però el pare, també nascut a l'Avinguda, no n'estava per aquestes bajanades, perquè mai no va llegir sobre el dolor que els petits detalls d'una rosa anònima fan a l'ànima. I el seu pare, l'avi, mai no va pensar que a l'Avinguda, que també el va veure nàixer, hi havien de totes les varietats d'arç blanc, de cirerer de la Mare de Déu, cirerer de pastor -ara que la flauta ja sona- espinalb, albespí, espinaler o garguller que un dels seus néts, el ciclista, aprendria a estimar pels petits detalls que tan de mal fan als ofesos de la rosa. Vet aquí la frontera. L'única i vertadera frontera, la que ignora la pell sentimental de la rosa o el cirerer. La que mai no sap el matís amable de la innocència que duu l'espina, l'absència del nòmada, la carn de frontera. No ens queda sinó l'Avinguda, la carretera, el camí, la direcció del qual decideix un cop de vent sobre el ciclista.

dilluns, 8 de setembre del 2014

Pel costat de Benimaclet


Ahir vaig fer l'etapa tot sol. I vaig eixir cap a l'Horta pel costat de Benimaclet. I si en voleu més detalls, deuria afegir que ho vaig fer pel costat De chez Male, M. Male, que va ser el meu mestre. Va ser un rampell. Perquè dirigir les meues pedalades fins la façana de la casa d'aquell que més em va dir de l'art de pedalar mentre callava, era tot un desafiament personal. Perquè de tècnica potser no em va fer ni cinc cèntims, en tot cas aquella seua dèria per la souplesse, malalt de París com era, però del sentit profund que duu al seu dintre el ritme i la trajectòria d'una bona pedalada ho deia tot amb la mateixa expressió críptica de sibil·la que el definia com a persona, i que només s'aclaria en oblidar-te'n la locució exacta que havia fet servir per aquell no-res que ho era tot. És a dir, mai. Em va colpir que la casa tingués la seua façana igual de fosca que la vaig conèixer a la meua joventut. Les finestres tancades i les persianes baixades a mitges. El balcó, però, mostrava tota la seua balustrada amb deterioraments que mai no m'hagués imaginat en persona tan primmirada com ell era. I vaig pensar si el seu actual aspecte físic no estaria representat d'alguna forma per aquelles cicatrius de ciment escantellat que, com l'inrevés públic del retrat amagat d'en Dorian Gray, mostraven a tothom les fulles seques que la nostra tristesa i els desenganys van deixant caure pel camí de la vida. L'observació atenta del rostre d'aquella casa, per dir-ho d'alguna forma, em va deparar una certa acidesa espiritual i un petit plaer sentimental, com era d'esperar. No vaig gosar trucar la seua porta. I només imaginar aquest acte manual de colpejar amb els dits els cristalls enreixats de la doble porta principal, o ben bé prémer el timbre del seu costat, em va fer recordar la cita d'en Bernard Hinault, el campió francès, el dur bretó, que ell feia seua amb complicitat irònica, i que comparava la puresa d'una ascensió ciclista al treball dels pianistes. Perquè segons explicava Le Blaireau, el teixó, les mans d'un ciclista mentre desgrana el seu rosari particular als grans ports, han d'estar al manillar -le guidon- amb la mateixa souplesse que el pianista ho fa damunt el teclat. Tota una metàfora de la meua vida, potser. Perquè els millors resultats sempre arriben si consideres més important la souplesse de les mans al manillar que la força de les cames als pedals. I ahir, però, si d'alguna manera jo sabia per endavant que no faria res per veure'l, que no mouria cap dels meus deus dits per cridar la seua atenció, què era, llavors, el que m'havia conduit fins allí? ¿La nostàlgia? ¿La nostàlgia d'un temps en que vaig aprendre a pedalar amb l'insegura souplesse dels pianistes? ¿D'un temps que va confondre'm per sempre en oblidar-hi les certeses dels nens? ¿O ben bé confirmar per enèsima que no hi ha cap etapa que puga repetir fil per randa les melodies que varen quedar al passat, cosa que sí pot fer-nos creure que hi fa la música? Què és el que jo vaig anar a buscar ahir diumenge pel costat De chez Male?.

dijous, 4 de setembre del 2014

501


No n'és el millor, mestre. És el que hi ha, el que toca desprès de l'anterior.
Un glopet.
D'altra banda, cap dels dos som paladars exquisits, em sembla.
Dos glopets.
Massa delicats per a pobres, deia la mare.
Tres glopets.
Però no massa estúpids per a prendre's seriosament els sommeliers.
Quatre.
No hi havia cap altra opció. Mai no va haver cap altra opció.
Cinc.
El nostre refinament és clos dins un raig d'oli travessat de sol.
Sis.
Si al damunt d'un pebrot o d'un rodament, què importa?
Set.
¿S'imagina vostè l'ànima carnosa d'un coixinet?
Vuit.
¿O la pell acerada del fruit torrat?.
Nou.
Que n'és d'aspre, eh, mestre? I de poc saborós. 
Però lubrica la ferida de les petites tristeses.
I deu.
Ah!, feliç aniversari, mestre, que ja me n'oblidava.

dissabte, 30 d’agost del 2014

D


Ei, Vicicle, quant de temps! Com va la vida? De categoria, oi?... De… De categoria, anaves a dir, a que sí?. ¿La dona i els fills, bé?... De… Que de què vaig, no? No t'espantes, home, no poses cara de susto, que és broma, ja sé que no tens xiquets, almenys reconeguts, oi; però bicicletes, cinc, eh?. A tope, eh, a cent, com sempre, cinc per cent, a que sí?... ¿Cinc per cent?... Cony, avui estàs espeset, xato. Com t'ho fas?... De… Que de què parle? De bicis, tros de suro, que sembles una ela geminada, amb el puntet pel mig que no sap si dividir o multiplicar per deu… ¿Ela per deu?... Què tens Vic, m'estàs començant a preocupar de debò?... De… Depressió, és clar. Depressió postvacances. Estava cantat. Quan t'he vist la careta que feies des de… De… Sí, des de l'altra banda del carrer, que m'he dit: mira qui tenim ací, en Vicicle, i quina penica que fa, i he travessat el carrer, què no faria pel meu amic, m'he dit, si fins i tot sembles demacrat… De… Demacrat, sí; un poquet sí que n'estàs, de veres… De… Sí, sí, t'ho dic com amic. Què no has anat a la platja de... De…  De la Malva-rosa, caram, que no m'eixia. Però tu prens el sol molt sovint, els ciclistes tots teniu moreno de paleta… De… Sí, de paleta, no m'ho negaràs ara, de quatre dits pel damunt dels genolls fins els turmells, i de quatre dits pel damunt dels colzes fins els canells, la resta sembleu ninots d'orxata, amb l'excepció del cap que fa de punta de fartó, com l'iceberg, però en fartonet de… De… De… De… "De" ara no me'n recorde el que t'anava a dir. D'Alboraia, això, cony. ¿I no em preguntes on he estat de vacances?... De… Doncs de puta mare… De… De categoria, nano. Mira, et faré cinc cèntims… ¿Cinc-cents?… No, tío, cinc cèntims, saps què vull dir?, que estàs als núvols. Doncs vam anar, la colla d'amics, ja saps, de cerveses -que paga el pare del Voll- enguany tocava La Croix de Fer… De… La creu de ferro. Tu la tens que conèixer. Ja saps el que ens agrada fer broma. L'any passat vam estar a la marató de… De… Ara no me'n recorde, té igual. Doncs vam anar a La Croix, i els vint-i-cinc dies que vam estar, fèiem vint pujades al dia en cotxe, deu pel matí i deu per la vesprada, bevent cervesa ben freda i preguntant els ciclistes que hi pujaven que de què fugien, si de la dona o de la sogra. Com que ningú no entenia res, doncs vinga a riure, tu. De la dona o de la sogra, saps?... De… I els pobres fets pols, esbufegant i bavejant, i nosaltres cervesa amunt, cervesa avall, ben fresqueta. Vint-i-cinc dies i vint pujades per dia… Cinc-centes… Això, cinc-centes vegades, unsinparar de pixar-nos de riure, bé, i de la cervesa, no cal dir, què em dius?... Que una pedalada per cadascú dels metres d'alçada que té l'Oronet és la modesta cervesa que, fins ara, jo puc oferir a tots els que pugen al meu cim particular. Els que aneu en cotxe i teniu la beguda gratis millor que us quedeu a l'altra banda del carrer mentre rigueu i pixeu a costa del pare… Caram, no t'ho prengues així, que només estàvem de broma. ¿No vols sentir com acabà la cosa?… Millor sentir la L500 d'en D.

dimecres, 27 d’agost del 2014

Silenci


No, l'ombra del magnolier no n'és allargassada. Potser sí que ho és la del xiprer, no serè jo qui diga el contrari. Allargassada com la fulla acoltellada de la mort. Però el que sí puc assegurar és que el silenci va caure ahir a València amb la calina aspra del ponent com un record sec i arenós, d'aquells que habiten les cendres negres i blaves del foc que templa la malenconia del vent d'oest. Un seguit de galtes blanques i mocadors negres i muts. Un rogle de mans eixutes esfilagarsant els grans de fusta enfilats fins a la creu, anada i tornada d'una etapa sense començament ni final possible. Perquè l'aire de ponent, en arribar a la ciutat, duu l'olor a bava de tots els rosaris pregats a la Verge d'argent que amaguen les fulles enrevessades dels plàtans de totes les alberedes que donen pas a l'Avinguda. I el silenci s'imposa als carrers com un toc de queda de la paraula. I la gent seu a l'ombra muda del menjador a l'espera del miracle de la resurrecció dels mots pel so pregat, mentre el flaire dens del vernís dels mobles beneeix les parpelles caigudes, els ulls tancats dels asseguts. Però el nen ix al jardí. I es gita damunt el marbre blanc del banquilet. Duu als llavis la flor del gessamí, la mel perfumada del qual xucla vaporosament, i a la mà esquerra el mos amarg de la tija capil·lar del trèvol. Aquest llit de pedra li cou als omòplats i al cap, però el besllum que li arriba ençà la fullaraca encartonada del magnolier li regala la sordesa infantil d'uns ulls que ignoren tot el que el temps farà a la resta del seu rostre. Duu una samarreta blanca de tirants, pantalonets ben curts i sandàlies. No sap si estirar les cames sobre la frescor del marbre o recollir-les i acomodar-hi els ossos de l'esquena. De sobte, sobre el rerefons del silenci canicular, un silenci ben diferent de l'hivernal de casa adormida, un silenci de casa en vetlla infinita, fa un "ah" fluixet i mesuradament teatral alhora que gira el cap en un gest simpàtic que imita la mort dels seus herois de pel·lícula. Li cau el gessamí dels llavis i li ve al cap el seu cosí, que va morir de mala sang. "Se li ha fet mala la sang", va dir-li a la mare la tieta amb la contrarietat desolada d'una collita llançada a perdre, no de plor amagat. I visualitza el seu cosí estès mut al llit mut; i la seua ànima, com una gran fulla blanca de magnolier, allargassada i acoltellada, que ix del seu pit cap al cel ras de la cambra. Al menjador, els oncles sopen amb l'aplicació acostumada dels que mai no s'han fet preguntes inútils. Mossega el trèvol, l'acidesa del seu suc s'implica al carrer amb la disciplina que la sorra es transfigura en cristall sota les flames blaves del silenci. La vorera, el jardí, el món sencer té la fragilitat cristal·lina del silenci de ponent. Una sola paraula trencaria l'ombra callada i vidriosa del magnolier. Et la ville s'endormait sous le soleil brûlant du vent d'ouest. 

dilluns, 25 d’agost del 2014

Mariner en terra



En una poqueta de sort. A veure. Ai, quantes emocions se m'amunteguen. Estic nerviós i tot. Deu ser al calaix de baix de l'armari. Va, surt de l'armari, marineret!. Doncs no. Caram, on l'hem ficat? Ah!, potser està al bagul dels records? Clar. On si no? És que vull estar a l'alçada: "Queremos seguir creciendo desde la innnovación y la originalidad y creo que, humildemente, lo estamos haciendo en los últimos años". Mira, la caixeta de les estampetes. Ostres, i el missal -mai no vaig saber com fer-lo servir. Però la resta… Deu estar al fons dels records, bé, del bagul. Caram, que no tindré que treure-ho tot? A veure. Els pantalons acampanats de pana -els odiava-, les camises entallades de punt i coll d'ànec -també-, la trenka -com pesa!-, la bufanda de dos metres i mig i els primers amors impossibles; ei!, el batí -des dels catorze anys decebent en primeria línia de fred al menjador de casa-, ui!, el rosari, què fa ací?, però potser m'estic acostant, i el banyadoret a ratlles -era capaç d'absorbir la mediterrània sencera i part de l'atlàntic-; els pantalonets curts de tergal, d'entretemps, i els de llana, d'hivern -total, pel que servia la llana-; mare de déu!, els tirants -m'avergonyien tant o més que la pajarita dels diumenges-, i açò?, síiiiii, el verdugo que ens ficaven al cap de tornada cap a casa els dissabtes en acabar el cinema -dissabtes, cinema i sopar d'entrepà; diumenges, xamelo fumat i avorriment d'entrecor-; ei, ei, ei, la camisa blanca d'anar mudat, amb lorzas a les mànigues i punys amb dos traus per als gemelos, els botons de puny, i el catecismo, per què?, osti, i el Manual de urbanidad, ara sí que no sé què dir, només que la història aquella del que es pujava a una torre metàl·lica d'electricitat i hi quedava fregit no em va deixar dormir en un parell de setmanes, i la del gos que lligaven amb llonganisses em donava fàstic, ah!, i la del xiquet que sempre xafava els tolls d'aigua i s'embrutava la roba, i… oh!, no, això no, això no val, qui ha estat el malparit, ací no podeu guardar el primer bes de la mare, no, i molt menys el perfum del seu pit en perdre el calostre, no, això no són records, com tampoc no ho és la seua veu demanant-me paciència en canviar de pit, no, això no és memòria, no n'és el temps perdut, això és la poca innocència que no vull perdre, i que ja no n'és capaç de trobar-ne el que avui he vingut a buscar al bagul per estar a l'alçada de les circumstàncies: aquells pantalons llargs -els primers- i blancs, i aquella camisola blanca amb coll blau de gran llaç que només vaig vestir una vegada a la meua vida, l'única que oficialment vaig ser una ànima pura, un mariner en terra.

divendres, 22 d’agost del 2014

Xina forever

Els xinesos dolents parlen anglès

¿Mai no sabrem desvetllar el misteri soterrat que va envoltar al famós i misteriós -redundància estiuenca amb possibilitat d'oxímoron- personatge dit Fu-Manxú, oriental i anglès a parts iguals -els extrems es toquen- i que gràcies als meus profunds coneixements de la cultura groga puc dir-vos, amb una seguretat a prova de viquipèdia, que era originari de Manxúria i que li deien Fu? No voldria resultar pedant, però el que sap el que té a les mans, ho sap, i el que no, no. Grandíssima veritat que li atribueixen al Confuci tot i ser meua, i al que si seguim les pautes etimològiques de l'anterior, podríem afirmar que li deien Con o Kon -com el menjador de premis de la Mona- i era originari de Fuci o Fuzí. I ara que pense, potser la meua gosseta, la Mona, li diuen Mo i és nascuda a Na, apòcope de Nadagascar. Caram, què reveladora pot resultar l'etimologia xinesa de la realitat… Vicicle, Vicicle… Què?… Que és Madagascar, en ema… Però està al costat, no?. Va, no mareges. Bé, com sempre, m'estic anant de tema: ¿de nom Te i nascut a Ma? Centrem-nos: per què era tan dolent el Fu-Manxú? Per què la Ling Tang, la sòcia, era tan sàdica que hagués fet enrogir de vergonya al pobre marqués dit Sa i nascut a De? Per què estan copiant fil per randa l'occident europeu? Què és el que veritablement amaga al seu interior més recondit -amb o sense harmonia- el reconegut perill groc i la seua conseqüència més abjecta, la duplitectura? Tan mal els va caure la història de la Madame Butterfly?... Xis, xis, Vicicle, ei, Vicicle!... Què passa, ara?... Que la Butterfly transcorre a Nagasaki, al Japó… Però està al costat, no?... Home, sí, però… Doncs deixem-ho estar, no anem a discutir ara per una frontera de res… A l'article que us he enllaçat unes línies abans, diuen que la prestigiosa Bianca Bosker, ha fet una anàlisi ben detallada -si no, quina anàlisi seria?- de les causes que són al darrere d'aquesta vessant fumanxina per dolenta -no per l'opi- de l'arquitectura xinesa més actual. Però, la veritat, Bianca -de nom Bi i nascuda a Anca- amb tots els respectes, crec que estàs totalment equivocada. De fet, la Bianca insisteix a un argument que a mi em sembla no només feble, sinó ben estúpid. Perquè diu la periodista ancarina, que els xinesos només volen demostrar que són capaços de fer o copiar qualsevol cosa que hagen fet els occidentals: "También sirve como un toque de atención: todo lo que hemos construido a lo largo de la historia, ellos también pueden hacerlo. Aunque sea de esta manera copiada". A veure, Bianca, anem a pams, anem a pams… Ei, Vicicle, Vicicle. Tens raó, la cosa no està gens clara. Perquè mentre no copien una barraca valenciana i el Miquelet, què volen demostrar?... Rus, no va per ahí la cosa… Com que no?... Els xinos ixos no tenen collons de fer una rèplica del nostre Miquelet, ni de dir-se valencians, t'ha quedat clara la cosa?... I per què voldrien ser valencians els xinesos, Fonsi?... Per la paella i l'allipebre, que ens els volen furtar tots, els catalans, els xinos, els… I per la barraca i el Miquelet, no?... Equilicuá, ben dit… Rus, estàs molt equivocat. Tant o més que la Bianca. Només una pregunta li faria a la susdita i a tu mateix: què els queda per demostrar als xinesos en qüestions d'arquitectura, de si poden fer o no tal o qual cosa amb rajoles desprès d'haver parit la Gran Muralla? Que algú dubtava a hores d'ara de la seua capacitat rajolera? En tot cas som els occidentals els que mai no podrem fer una barbaritat de 21.196 kilòmetres de rajoles amuntegades -uns deu Tours de France seguidets i sense parar, que el dia que organitzen el Tour de Xina, prepareu-vos ciclistes a començar com a infantils i acabar de veterans. "Va ser guanyar el Tour xinés i arribar-me la jubilació", serà la declaració més habitual dels seus campions. Ja m'estic desviant del tema per segona. Però la Gran Muralla -no confondre amb el típic nom de restaurant xinés- no ens aclareix el gran misteri de la duplitectura. Diu Woody Allen que els xinesos tenen mirada sospitosa. Més enllà, però, d'aquesta declinació fumanxina, jo trobe que són uns sentimentals. Perquè tothom sap que acabaran dominant el món i que la resta de civilitzacions seran esborrades de la faç de la terra, fins i tot la britànica, i volen guardar uns records escollits a casa seua. Els hi varen donar la idea els japonesos, que mancats d'espai, varen limitar les seues aspiracions a fotografiar mil·límetre a mil·límetre l'occident sencer i el més enllà. Els xinesos, però, faran una rèplica a escala 1:1 d'allò que més s'estimen de l'altra banda del món. El que us deia, uns sentimentals.


La recepta de l'allipebre xinés

dilluns, 18 d’agost del 2014

Bufar



Darrerament estic bufant molt més del que tinc per costum... Serà que la cosa està que bufa, Vicicle… Vaja, ja tenim el graciós. Bé, com us deia, em pase tot el dia bufant… Altre fan dels Pimplinela, tu!… Sí que n'és de graciós el xic, sí; deia que tot el dia me'l pase bufant, tot i que els ciclistes ja som bufadors de mena… I que ho digues, tu!; que l'entrepà d'etapa comença en la cervesa i acaba en el xupito doble, com si pujareu l'Oronet etílic, eh!, comenceu en una pendent del 5% i acabeu pels 40º i… Jo ho deia pels esbufecs, perquè l'esforç de pedalar accelera la respiració… I la pimplinela també, tu!... Ah!, no sé. A mi no m'agraden gens ni mica… ¿Que no t'agraden? Quins no t'agraden?... Els germans que es fan passar per amants… ¿Com que germans que es fan passar per amants? Ara m'he perdut. ¿No ho diràs pels benedictins o els cartoixans del Chartreuse? Verd, Chartreuse verd, faltaria més... ¿Com que frares? ¿Que s'han penedit? Doncs ja era hora, que la cosa era ben verda, i n'han fet més mal que una pedregà. Al capdavall han posat en pràctica el que pregonaven: olvídame y pega la vuelta… Tampoc és perquè t'ho prengues així, tu!; però si és el que vols, ja marxe, tu!... No ho deia per vostè, ho dic per la cançoneta… Bé, ja he entès la indirecta, tu!… No parle en segones, i deixe el tu en pau, que ningú no ens ha presentat… Vostè dispense… Només volia dir que bufe massa, que llig el que llig i bufe, amb els llavis atansats, sap?, m'hiperventile i em marege; i m'agradaria trobar una solució al bufar i bufar… Adéu… Ajudi'm… No hi ha més que parlar… Pense en mi… Adéu… Per què? Si jo només vull que aprofitar tot el que bufe… I m'ho dius a mi, perquè tinc fama de bufat, i és una fama justa certament... Doncs no ho sabia, si és la primera vegada que el veig a vostè… Tots diuen el mateix, i desprès passa el que passa… Què?... Que una nit va tornar… ¿Que una nit va tornar? Qui va tornar?... Jo… I què anava buscant?... A tu… Mire, se'm fa tard… Per què?... Perquè estic que bufe! Perquè estic que em bufe al damunt!! Perquè vull aprofitar el meu bufit, i vostè no fa sinó enredar-me. I encara no m'ha dit qui és… Sóc jo… Ja la tenim. I què vol?... A tu… Se'm fa tard… Per què?... Perquè en la mesura de les meues possibilitats, cada dia intente justificar-la… ¿Justificar, què cosa?... La bufera, la bufada, no sé, la vida… Ah, la vida. Posa-me'n un altre got, o millor un pitxer, que és un mot que m'agrada més no sé per què… I qui paga? A mi no em queda un clau… I jo només sóc un iaioflauta… Ja ho tinc, eureka!, gràcies, de veres, gràcies. Ja sé el que faré. I ho faré more ciclistum. Que els déus t'ho paguen o mecenes!… Ah, ja ens tutegem?...

dimecres, 13 d’agost del 2014

Xocolata



M'agrada la xocolata, m'agrada molt, tant o més del que m'agrada la Juliette Binoche... I, què té a veure la xocolata en la Binoche, Vicicle?... Ah, ¿com podria dir-t'ho sense incórrer en incorreccions polítiques?. És una mena de paradoxa, amic meu. Perquè la xocolata diuen que és bona per la pressió sanguínia, l'abaixa, i la Juliette, però, me la puja, la pressió, vull dir. ¿Saps el que intente aclarir?... No… Jo tampoc, la veritat. A la Mona, la meua gosseta, també li agrada la xocolata. I també jo em pregunte com és possible, què té a veure la xocolata amb els gossos, perquè si es tractés d'un lloro ho entendria, és clar. Potser té la pressió alta. A més a més, la Mona odia la política -ah, doncs...- i la correcció no n'és el seu fort: ens mossega els peus i ens gruny a la mínima; però, clar, que jo sàpiga no coneix la Juliette, tot i que també és francesa, però de Madagascar. És un Coton de Tulear (Pose l'enllaç per si en voleu fer-vos cinc cèntims del seu pedigrí) ¿Serà que tenen cacau a Madagascar?, em pregunte retòricament... Canyella, Vicicle, el que tenen a Madagascar és el mercat de canyella més gran d'Àfrica… Ah, doncs, no digas más. Perquè si Mona albira la xocolata al seu horitzó nassal, amb o sense canyella, no només farà sense demanar-li-ho la postura de la Gran Esfinx de Giza (afegeixo l'enllaç per si de cas), que els seus avantpassats varen aprendre a la mítica Alexandria a l'espera dels amos que llegien de franc el diari al dintre de la biblioteca, també us farà la postura d'elevé, i ballarà el Vals de les Hores, de puntetes i tot, i amb les manetes enlairades, deixant clar d'una vegada per totes que les hores són d'essència ternària, cosa ben poc ciclista -mai no podrem pedalar en 3/4, què hi farem?, limitacions de no tindre sinó dues cames (sic); d'això que el temps i les pedalades no s'avinguin fàcilment- i que el ballet és una conseqüència volàtil de la xocolata. Perquè desprès de regalimar-s'hi la cobertura del teu gelat, pastís o bombó preferit, et lleparà els dits amb allò que els educadors i psicòlegs o psicoanalistes -també argentins, quina cosa- de gossos en diuen besets d'agraïment, el relevé, tot i que en desaparèixer-hi la xocolata els agraïments i les passes de dansa marxen amb un seguit de lladrucs típics del que realment és: un gos d'atura. Sí, perquè la Mona ens considera els seus corders al dintre del seu tancat particular. I l'estirada d'orelles que et dus si n'ixes del tancat -el menjador- per fer un pipí, pose per cas, és de quietoparao o quietotodoelmundoalsuelo, i això que va nàixer al març, no al febrer; per passar tot seguit al balcó i posar-ne dempeus i firmes al veïnat de la plaça, gossos inclosos. Però m'estic desviant del tema, jo el que volia aclarir era la xocolata de la Binoche, que, per cert, sembla que també és o era ballarina (deixe ací l'enllaç que ho explica) i que va nàixer al mes de març, com la Mona. I jo, que sóc un romàntic impenitent, i que com tots els impenitents no intueixo la feliç trobada que al billar francès sempre es produeix entre la bola blanca i la groga a esquenes de la roja, doncs m'assabente massa tard de l'arribada d'un nou personatge a la plaça: una dona amb un gosset. I tampoc no sóc capaç de sospitar el creixement del meu interès  als esdeveniments que hi ocorren. Assegut al pavelló de Verney, veig passejar-se al costat de la font una dona jove, de pèl ros i mediana estatura, que duu una boina; un gos blanc de Tulear corre al seu davant. I de sobte la incògnita s'aclareix. Ara ja sé on s'amaga la xocolata del llop.

divendres, 8 d’agost del 2014

Les vacances de M. Vicicle


Mai no havia fet vacances. Bé, fa més de vint-i-cinc anys varen passar cinc dies als Pirineus aragonesos. Gran caminada fins a la Cola del caballo, feia una calor paradoxal al parc d'Ordesa. Sense cantimplora ni bidó, begueren de totes les fonts del camí i ficaren els peus a les agulles gelades dels tolls d'aigua. A la nit, gran diarrea còsmica: tot una experiència de transsubstanciació immediata i inapel·lable de la matèria. Menjares, begueres o respirares, tot es transsubstanciava instantàneament en matèria còsmica a l'univers blanc i fred de la porcellana. Aquestes vacances pirinenques varen ser l'excepció que confirma la regla, és clar. I és que a M. Vicicle no li agrada viatjar, els viatges el deprimeixen, sentiment heretat d'una altra inapel·lable transsubstanciació de la matèria típica a la seua infantesa: ficar mitja casa dins el tramvia només per passar un parell d'hores a la platja, o ben bé la casa sencera al tren que prenien a l'estació del nord, per passar vuit hores mal comptades de diumenge a la caseta del Magistre, per les contrades d'Alboraia. Aquestes transsubstanciacions avant la lettre li varen llevar les ganes per a la resta dels seus dies de viatges terrenals. Però, i heus ací la paradoxa transsubstancial, a M. Vicicle li agradaria viatjar en vacances; sí, fer vacances. I li agradaria fer-ho a un país de fred en calent, de gelor a l'estiu. No sé, Suècia, Noruega, o millor, ja posats, Islàndia. Un país de pluges i baixes temperatures, cels agrisats i roba d'abric, i a ser possible aiguaneu a l'exterior i un bon escalfor al dintre de la cabana de fusta en primera línia d'un bosc de salzes i bedolls. I si no pot pedalar un parell de setmanes, doncs no passa res, però haurà fet vacances i ho podrà contar als veïns. Perquè fer vacances sense suor i poder contar-lo al veïnat deu ser una experiència transsubstancial, de segur. Dissortadament, agafar una maleta li regira no només els budells, sinó els seus pitjors dimonis particulars. No, no li agrada viatjar, ja us ho dic, i, a més a més, considera que és car, molt car, o almenys és molt cara la forma en que a ell li agradaria viatjar, que, tot siga dit, és l'única manera en que viatjar no significaria perdre instantàneament la poca dignitat que li queda. Dit açò, la depressió i el pressupost són els seus dos grans enemics davant aquesta cosa que diem vacances. Apunteu el segon enemic com a primer, si em permeteu la declinació marxista. Però en un pensat i fet tot li ha canviat, perquè enguany ha decidit viatjar a Islàndia. Això sí, sense moure's de casa seua.


Ha tancat les finestres, ha baixat les persianes, i al seu lloc ha penjat una mena de llençols amb reproduccions dels boscos islandesos nevats i xops, tal i com si les seues finestres, víctimes d'una sobtada transsubstanciació, obriren els seus ulls al paisatge nòrdic. La que deu estar caient, pensa, mentre es frega les mans de fred i acciona l'aire condicionat a la temperatura més baixa possible. Entra al dormitori. Busca roba d'hivern d'estar per casa, el polar i uns pantalons apelfats, i seu a la butaca a llegir una estona mentre la punta del nas se li queda gelada. ¿Però i l'escalfor de les llars islandeses? Comprèn que s'ha equivocat, que al dintre d'aquelles cases tothom va en samarreta i pantalonet curt mentre a l'exterior els termòmetres marquen uns 20º sota a zero. Apaga l'aire i la temperatura puja de valent. Imagineu-vos-en: València al més d'agost, al bell mig de la canícula, amb tot tancat dins una habitació orientada al sud, un petit forn transsubstanciat a casa seua. Es lleva la roba i queda en pantalonets curts, en calçotets. La transpiració augmenta exponencialment. El clima nòrdic de fa uns instants s'ha desfet com la neu sota el pixum. Cap cosa li suggereix que és de vacances al nord d'Europa. Què hi farem? Però obri els ulls sorprès de sí mateix pel que acaba de recordar. Va a l'estudi. Regira als caixons de l'escriptori i "eureka, lo encontré". De nou al menjador, engega l'equip de música i posa aquell CD que duu a la mà, i que algú li va regalar. És una composició de música electroacústica que reprodueix amb sons de laboratori una tempesta descomunal. Li varen donar no sé quin premi d'innovació. Ah, sí, molt millor, i tant. La que està caient, pensa, mentre es mira els peus dins les xancles. ¿Xancles i Islàndia? Alguna cosa no li quadra. Es lleva les xancles. I ara és el pis el que no li quadra sota els peus nuus. Deuria ser de fusta el pis, de roure o de faig. Clar, parquet. Li ve al cap el traster. ¿No hi guardà, pel si de cas, un parell de persianetes enrotllables de fusta? Doncs ja té el parquet, no serà el mateix, però ja li està bé. I ja els tenim ací, instal·lats, el parquet i en Vicicle. Com un senyor. Ha valgut la pena. Temperatura interior, indoor, 37º i pujant, humitat ambient del 80%, potser un poquet massa, però com que va en calçotets -la veritat és que va en pilota picada, però ja que estem en horari infantil, i d'estiu- i es passeja per la seua llar islandesa amb parquet enrotllable -quitaypon, marca japonesa. Un poc més i seria com una sauna islandesa. ¿Però els islandesos tenen saunes?. Té dubtes. Ell ho havia sentit dir dels suecs, la sauna sueca és famosa a tot arreu. Consulta internet. Termals, sembla que a Islàndia el més habitual són els banys termals. ¿I com s'ho faria ell, si no té ni banyera, només un plat de dutxa escanyolit? Posa a bullir aigua en un parell de perols, els dos més grans. Quan esclata el bull, hi afegeix fulles d'eucaliptus. Què té a veure l'eucaliptus amb els banys termals islandesos? No ho sap, ni li preocupa. Duu els perols al saló i els cobreix amb una tovalla de bany ben gran dins la qual es fica el propi M. Vicicle. Bé, ja ha transsubstanciat el seu menjador en una saunabanytèrmicislandès i està que s'ofega. No arriba als vint minuts que, amerat i debilitat per la pèrdua de líquids, es dirigeix a la dutxa freda amb el rerefons de la tempesta electroacústica al menjador, tal i com si obrís la porta de la seua cabanya i dugués a terme la darrera transsubstanciació: de l'infern volcànic al cel de calamarsa. Feta la transsubstanciació es gita, fet un nyap, al sofà: què bé que s'ho passen els islandesos, malparits. Té gana. I li ve de gust un sopar típicament islandès: un bocata de salmó fumat -però el salmó no és noruec?... Sí, però qui és el valent de menjar tauró podrit?- amb una ampolla ben freda de la beguda dels víkings. I com a colofó un xupito d'aiguardent local, d'Islàndia, faltaria més. Però quan va pel tercer xupito li ve al cap aquell bolero macerat amb els records del que ha estat el seu amor d'estiu islandès, Bajo cero, i no pot reprimir un parell de llagrimetes al bell mig de la tempesta que encara li cau sobre el menjador d'Ikea.

dimarts, 5 d’agost del 2014

Un tal Brausen


"Casi pisando manos de mendigos y ladrones, Medina entró en la sombra de los arcos del mercado viejo de Santa María y se detuvo para quitarse el sombrero de paja y pasarse el pañuelo por la frente. Mustio, pálido, el gran letrero de tela rezaba: ESCRITO POR BRAUSEN." 
(Onetti, Dejemos hablar al viento)

El llamado ciclo de Santa María es un conjunto de novelas que Onetti ambientó, total o parcialmente, en aquella ciudad universo, a la que tantos malos críticos han querido identificar con Montevideo o con el propio Buenos Aires. Y digo malos, no porque se equivoquen, sino por sentir esa necesidad siniestra de tocar realidad tosca, material, cuando ninguna ciudad literaria, si verdaderamente lo es, puede identificarse con ninguna concreción de este nuestro mundo atroz. Comienza el ciclo con la Vida breve. La ciudad, sin embargo, había sido anunciada como una cita de algo aún inexistente en La casa en la arena. En la primera, un tal Brausen, obscuro publicista, escritor en ciernes y asesino primerizo en la figura de la Queca, la prostituta del apartamento contiguo de la que suele aprovecharse, imagina aquella ciudad de Santa María tan fantasmal como la Comala de Pedro Páramo, pero extensa, más panteón de dudosas glorias locales que no anónimo cementerio de estrechas y contiguas tumbas violentas que invitan a la confidencia post mórtem, y aquellos personajes sobre los cuales irá cayendo la sombra incierta de la estatua del propio Brausen -Yo, escuchando tantas imbecilidades que me hacían pensar en por qué Brausen repartió sin discriminar el uso de la palabra- el propio Brausen, ahora prócer omnímodo, y ubicada, cómo no, en la plaza principal de la ciudad santa. Larsen -el Junta-, el doctor Díaz Grey, Petrus y su Astillero y un ecléctico conjunto de fantasmas a mitad camino entre Faulkner y Tennessee Williams rodearán, porque no los llegan a vivir,  una serie de acontecimientos dedicados a contarnos la nada más absoluta, la verdad, la vida. Porque si en general la escritura de Onetti es apenas narrativa, en el ciclo santamariano los hechos, aunque trágicos, son tan fútiles como el mecanismo inconsciente de la respiración. En Dejemos hablar al viento, con la que se ultima la serie, Medina -certero apellido para el anterior e imperceptible comisario de Santa María- es ahora un pintor derrotado en Lavanda, ciudad escapatoria. Pero vuelve, y como comisario, ya que así lo decidió Brausen desde su primer suspiro, lee en un letrero a la entrada de la Santa María retornada: ESCRITO POR BRAUSEN. Porque Santa María no la escribió Onetti, la escribió Brausen, pero el primero es su ángel custodio, el que permite el tránsito de los personajes, su asunción o su condenación. Porque invita, de la mano de un proxeneta, Larsen, a que vivamos una de las historias de mayor sordidez y lirismo de la literatura. Porque apenas nacido el prostíbulo de Juntacadáveres, sintió la muerte de Larsen y escribió El Astillero para matarlo, volviendo a conversar, luego, con un vivo que ya murió. Porque la literatura en Onetti es una esperanza amarga, una forma superior de desarmar la insoportable realidad de los injustos y sus razones tan justas, el último reducto para los que no pueden explicarse, para los que nunca sabrán por qué alguien decidió que sólo habían nacido para poseer una tumba sin nombre, una comunión exclusiva e intransferible con la materia, y que como tal los trataron: materia clasificada, incómoda, a erradicar, a exterminar, a confundir en un amasijo bruto y cruel bajo la sombra de unos dioses impotentes doblegados por su propia historia. Onetti era un impenitente lector de la Biblia, de aquel conjunto de antiguas historias donde se actuaba por el miedo de llegar a no creer en sí mismo, y donde mustio, pálido, el gran letrero de tela rezaba: ESCRITO POR DIOS. Y donde los malos críticos vuelven a confundir el autor.

divendres, 1 d’agost del 2014

Pura estampa


Divendres passat, 25 de juliol, no, l'anterior, dia ben assenyalat, vaig assistir a un concert de guitarra flamenca i Olé. Em varen presentar al mestre guitarrista principal -perquè també actuava una deixeble- quan era a la petita barra del local preparant el karma adient a l'ocasió amb un fino que tirava d'esquenes. Tot un plaer. Admire profundament els guitarristes, perquè tinc entès que és un dels instruments més ingrats. I qualsevol peça, que al públic li pot semblar senzilla, és un vertader mal de cap pel pobre instrumentista. Des d'ací el meu reconeixement. La xerrada abans l'actuació va ser curteta, però sucosa. I és que a la meua dreta hi havia un xic jove que segons el mestre era un dels bons amb la guitarra. Tiene muy buenas manos, va ser el seu dictamen. Jo, automàticament, vaig pensar amb el Django Reinhardt, que tenia la mà esquerra feta un nyap i tocava com els déus. Però no li ho vaig dir, és clar. I és que aquesta cosa de les mans porta cua. De fet, diuen que entre els pianistes arriba a categories metafísiques. I que quan virtuosos del teclat com en Horowitz fan el que fan, sempre n'hi ha d'aquells que displicents sentencien: claro, con esas manos, ya podría. Bé, no sé, no puc opinar, però si alguna cosa sembla important és que l'aspirant a pianista tinga com a mínim deu dits, pose per cas, a ser possible repartits en equanimitat, cinc i cinc sembla, diuen, és la millor opció, i a partir d'aquí la "pura estampa" no sempre arribarà a "fina estampa" i Olé. Perspicaços com sou no fa falta que explique els detalls. Al món del ciclisme també hi ha de dictàmens del que podríem anomenar "pura estampa", és a dir, d'aquells joves que tenen l'aparença física ideal del ciclista professional, i que per tant apuntan buenas maneras. Però si alguna cosa he après pedalant és que l'estètica no ho és tot. Sempre recordaré aquell dia que pujant l'Oronet vàrem arribar i sobrepassar un grup de ciclistes dels dits corretjosos, un dels quals va fer admiració pública de les cuixes d'uns dels xavals que venia en nosaltres: claro, con esas piernas!. El mateix que deien de les mans d'en Horowitz, però que en aquest cas era: "pura estampa, cavaller, pura estampa". Perquè ni amb tot l'or del món aquelles cuixes mai no arribarien a ser les del gran Eddy, pose per cas. Doncs vet aquí, que el nostre president no electe vol gastar la fortuna de 18.000 € diaris -un pressupost aprovat de 3'5 milions de l'ala- per a fer-nos creure que la "pura estampa", que tan bons resultats li ha donat fins ara, pot convertir-se per art de màgia en "fina estampa". Sí, ell també prepara el karma més adient a l'ocasió: les mans d'en Horowitz i les cuixes de l'Eddy, però a diferència del músic i el ciclista, amb recursos impropis. I a mi em preocupa no només la irresponsabilitat amb que tiren de caixa, en tot el que els hi queda al caixó, sinó, per damunt de tot, que la política d'aquesta tropa no hi arribe a l'alçada d'una petita barra de bar amb quatre "finos" i una guitarra pel mig, amb tots els respectes pel vi i la música. I que aquestes actuacions institucionals, més que mans i cuixes, el que no tenen és cap ni peus, sinó pur i dur cinisme. I ja que estem, potser hem arribat al punt en que si el segle XX va veure com naixia el setè art, el cinema, l'art de la llum, el S. XXI ha donat pas definitivament al vuitè art, la política, l'art del cinisme. "Ei, mireu, sense mans; i ara, sense cames!", com els ciclistes del más difícil todavía.

dilluns, 28 de juliol del 2014

Cosas de cajón

El susdit cap del susdit parotet

El vostre reporter predilecte, granota news, ha tingut accés a un dossier qualificat, amb segell de cautxú i tinta blava, tal i com era d'esperar, com a TOP SECRET. El dossier s'encontrava camuflat entre les factures à la recherche du temps perdu, és a dir, oblidades, que la nostra benvolguda alcaldessa amaga al caixó, són conegudes com a cosas de cajón. L'arxiu o dossier susdit obeeix a l'epígraf: Días señalados. Tothom sap de la brillant idea que el consistori ha tingut per a commemorar el día de la guardia civil, però acabem d'assabentar-nos que la primera ocurrència considerava més propi de tal evento la confecció d'un tricorni de 24 m2 que descansaria sobre el cap del blau parotet i un bigot de 24 m que tancaria la composició commemorativa. Aquesta meravellosa instal·lació conceptual va ser descartada per qüestions merament logístiques: cap barreter especialista en tricornis va comprometre's en empresa tan tridimensional, i molt menys els perruquers que fan els postissos. Però potser el que més interessa no és la puntual megabandera que li aventarà més d'una hòstia al onejar com a una, grande y libre al susdit parotet, sinó la resta de projectes que ens esperen al cajón; bé, que l'espera al cap del pobre resusdit -si és que existeix la susdita paraula- parotet. Per exemple, el dia del pare, festivitat de sant Josep, coronarà el cap parotetil -si és que existeix la susdita parauleta- un majúscul bunyol de 24 metres de diàmetre, magnífica al·legoria de santedat i simbologia fallera alhora. El dia de la mare, però, descansarà al susdit cap, i el nodrirà, no cal dir, una descomunal mamella de 24.000 m3 amb llet valenciana, mala llet o bona, però mai catalana. I el dia gran de la geperudeta, la nostra Verge dels Desemparats, una gloriosa gepa dels susdits 24.000 m3 configurarà l'anatomia mariana del parotet. Sens dubte tot un repte estructural, marià i geperil -si és que existeix la susdita paraula. Per a commemorar el dia de la dona sembla que no acabaven de decidir-se entre una rèplica de l'àgora introduint-se el cap de l'ínclit insecte a la valva o dos watermelons de 12.000 m3 cadascun d'ells, per a la qual cosa podrien aprofitar-s'hi els 24.000 m3 del dia de la mamella, perdó, de la mare, o ben bé tirar mà de la infraestructura de la megagepa mariana, encara que l'informe no aclareix què és el que es puga fer amb ella, amb la gepa vull dir. Estarem a la guaita per si podem esbrinar abans de dia tan assenyalat les preferències de la batllessa, clòtxina o meló. El que sí sembla totalment confirmat és el que anirà a parar al cap del parotet el dia de la no violència: una maqueta o reproducció a escala 1:1 -uns 24.000 m2- del barri del Cabanyal segons els desitjos més inconfessables i íntims de la nostra alcaldessa, és a dir el seu particular somni daurat, una mena de tabula rasa, un tàblex, l'ombra fosca del qual es projectaria sobre el susdit barri mariner. Sens dubte és un dels projectes més engrescador entre aquesta miríade de cosas de cajón. La veritat siga dita, la resta de "coronacions" queda un tant deslluïda al costat d'aquest darrer megaevento. I només un afany de completesa periodística ens obliga a finiquitar la relació d'eventos. De fet, algunes commemoracions van dur certa polèmica. És el cas del dia de l'orgull zombi. Hi havien sobre el paper variades propostes, totes elles molt correctes políticament, és clar, però que, amb franquesa, no li arribaven a la sola de la sabata a la del gran mort vivent ibèric per antonomàsia. Per la qual cosa es va aprovar la reproducció a escala 24.000:1 d'una moneda -cara i creu- de 25 pessetes de 1957, els lluents reflexos de la qual esguitarien la llum del seu cara al sol sobre els destins patris de tots els zombis ibèrics pota negra. De menor alçada és el projecte per al dia de la salut sexual: una rèplica de la gloriosa samarreta d'Isabel la Catòlica i uns calçotets de Sanjosemaria, ambdós de 12 metres de envergadura, 12 i 12 = 24, és a dir, a parts iguals, tanto monta monta tanto, la simbologia dels quals sobrepassa els coneixements del vostre reporter. El que sí va concitar un acord unànime va ser el dia internacional del glaucoma: una ampolla amb 24.000 litres de Xalatán que gota a gota podria dispensar tal fàrmac al llarg de 24 anys a la totalitat de la societat civil i militar valenciana que pateix aquesta malaltia, tot i la dificultat de parar l'ull al punt precís de caiguda de la gota, si tenim en compte les variables d'humitat ambient, força i direcció del vent, i la possibilitat de pluges. Sobre la nostra diada (dia regional), així entre parèntesi és com figurava, no van arribar a cap acord, tot i que una minoria majoritària creia que una reproducció dels susdits 24.000 m3 del cap del Ratón, el millor bou dels bous al carrer des que tenim memòria, era el més adient per a representar el sentiment conqueridor dels valencians. Però alguns cagadubtes argumentaven si al rei En Jaume li faria gràcia l'equivalència conqueridora. Pobres d'esperit. I per acabar, el dia del cooperant, què millor que una careta ben dura de cartró pedra de 24 m2 de l'exomnia, és a dir, l'ex de tot el que digueu, de la cosa més estranya i rara que pugueu pensar, en Rafael Blasco. El dia de l'orgull gai figurava així, la qual cosa ens fa pensar que el parotet estarà tot sol. I com què el dia de la salut prostàtica tampoc no li preocupa massa a la nostra alcaldessa, doncs només varen afegir l'expressió: dodotis para todos, que no sabem què és el que pot suposar per a la població masculina de més de 50 anys. Desprès, i al final del dossier, agrupats, apareixen el dia de la justícia social, de la son, de la felicitat, del bes, del teatre, del jazz, del treball, del medi ambient, de la música, de la pau, de la democràcia: tots amb la mateixa peineta de 24 m d'alçada anular, que, a hores d'ara, encara no hem pogut interpretar adequadament. I no res, sembla que el dia contra la corrupció coincideix que el parotet lliura, i aquí acaba la cosa. Ah!, ens oblidàvem, amables lectors, perquè és només una indicació marginal a un trosset de paper d'estrassa que quasi em cau de la carpeta, el dia sense cotxes algú va escriure al marge un ¿no querían Valenbisi?, pues que se jodan. Granota news, Cosas de cajón.

divendres, 25 de juliol del 2014

Xis, xis...


Xis, xis! Ei, Vicicle. Xis! Ei. Què fas?... Que no ho veus? Puge Segart… ¿I no fa massa calor?... ¿Tu què creus?... Que has eixit massa tard de casa, que a les nou ja feia una calda d'aquí t'espero, i que els dos últims kilòmetres del portet s'enganxen i acabaràs ben ofegat i mort de calor… ¿M'ho dius o m'ho contes?... Tu mateix, però darrerament els cops de calor estan de saldo… Gràcies pels ànims… Només volia ajudar-te, que avui pega de valent… Ja ho sé, però calladet estaries més guapo… Ah, caram, damunt que vinc a fer-te costat… ¿Costat? ¿Què és el que vols?... No res. Deus tindre la temperatura ben alta, oi?... Sí... ¿I amb el casc no és pitjor?... Sí... Estaràs pels 40º, si més no. ¿No tens mala gana?... No… Però potser t'agafe de sobte i llavors… Llavors, què?... Com què ja et gronxa la bava a la boca de peixet i sembla que vas ben esclafat… Vols callar!! No n'hi ha cosa que més em rebente que vinga qualsevol a dir-me de viva veu totes les meues amagades pors... És que jo no puc dir sinó el que tu penses… ¿Que tens telepatia?... És una forma de dir-ho… Clar!... No t'ho creus. Doncs ara mateix diries que la corba del fons a l'esquerra és l'última i que només passar-la i girar a la dreta ja estaràs en la recta que acaba al poble… Sí…  Doncs estàs ben equivocat, encara tens un bon tros pel davant, perquè desprès de la corba tens una recta ben costeruda que acaba en la corba que has confós… Vaja!... Ja no pots ni parlar. M'ho veia vindre. Però no pateixes, que ací estic jo per a arreplegar-te… ¿Arreplegar-me?... Perquè estàs desfonat. Darrerament fas poca muntanya i no has tingut millor idea que fer-la ara i avui en la que està caient. Però si caus, jo t'arreplegaré… No cauré… Això mai no es pot dir. Ara mateix tens dolor al costat dret, a la zona lumbar. I, a més a més, la suor et cau per l'ull esquerre i l'has tingut que tancar perquè et cou. I n'estàs tan fatigat que ja no mires la carretera, només l'asfalt, perquè si veus la pendent del que et queda pel davant encara et fa més mal pedalar… No cauré… Això mai no se sap. Un defalliment el té qualsevol. De sobte es fa la foscor i… Mai no m'he desmaiat… No és exactament això el que volia dir. ¿No sues massa?... Què vols? No hi ha una punyetera ombra fins al poble... Ho deia perquè vas tan amerat, que no sé què pensar… Doncs, no penses!…  Al capdavall, Vicicle, arriba al poble. Trencat. Però l'entrada al poble encara tira cap amunt impedint-li qualsevol sentiment d'"el pitjor ja ha passat", de victòria, encara que fos pírrica. Només un poc abans de la plaça on està la font, l'antic rentador i l'ajuntament, el terreny cedeix lleument i fins i tot pots deixar-te anar suaument. Al bell mig de la plaça n'hi ha un arbre magnífic, l'ombra del qual cau sobre els únics tres bancs públics del poble. Són de fusta i dóna la sensació d'un sobrer dels que posaven no fa molt de temps als parcs de València. Al primer, el més proper a la carretera, n'hi ha una parella d'ancians, dona i home, asseguts amb la impaciència dels matrimonis. "Bon dia…" Però està tan cansat, que Vicicle ho diu amb un fil de veu i els pobres vells no se n'adonen. Així, quan deixa la bicicleta recolzada al segon banc i seu, ho torna a intentar. "Bon dia…". "Bon dia, cavaller...", anuncia a tota la plaça l'home. I si d'una banda li agrada aquell apel·latiu d'arrelam medieval, d'altra, li queda un frec d'inquietud inexplicable al seu esperit. Beu un glop d'aigua calenta del bidó. Deuria llançar-la i canviar-la a la font que es a l'altra banda de la plaça, al costat de l'ajuntament i el rentador. Però qui és el valent d'alçar-s'hi? Trau el plàtan del darrere del mallot, recolza l'esquena, i en veure la peça de fruita li dóna un xic d'angúnia. ¿Serà la mala gana del malastruc? Esperarem. Paciència. Com què està tot sol no cal la impaciència. Per cert, on s'ha ficat la veu en off? Buf!, què dolenta és la calor. A la fi, i literalment fent de tripas corazón, s'acosta a la font, ompli el bidó, beu, el torna a omplir, beu un glop llarg i gira cua. Seu de segona al banc i comença a menjar el plàtan amb la displicència d'uns budells convertits en batecs desbocats. La parella de vells alcen el vol. "Bon dia, cavaller i la companya…". " Bon dia…". Però tot i que Vicicle no hi veu ningú, no pot reprimir una pregunta llançada al vol dels ancians. Que jues als escacs?... Per què ho dius?... Per si de cas… Per si de cas, què?... ¿Jues o no jues?... Sí, és la meua única debilitat… M'ho ensumava…