Com que ja
han acabat les Falles, avui diumenge vaig a fer paella. Una paella. M'agrada anar a la
contra. Si la paella és el plat típic de les festes "josefines",
doncs jo mentre hi duren la tinc prohibida terminantment a casa meua. Ara, és
acabar la disbauxa petardocrematòriapassacarrerilbarracoxaranguera -talleu a gust- i de seguida
que em ve de gust fer-ne. He optat, però, per una modalitat sacrílega i
herètica, ho reconec, per mirar de ser més irreverent encara. Vaig a fer una
paella-bonsai. És a dir, el que altres fan primer amb els arbres, per a creuar
la giratòria porta que els pertoca i aplicar les mateixes tècniques als seus
-amb sentit de propietat, vull dir- partits polítics, jo ho faré amb la paella,
que és cosa meua i de tots vosaltres. L'objectiu consisteix, en poques paraules, en ficar dins una
paella de no més de 24 cm de base, amb un sol mànec llarg -a dreta o esquerra,
segons les tendències de l'usuari- antiadherent, i sobre foc d'inducció -més
iconoclasta impossible- tot allò que deuria servir per a fer una paella com déu mana,
de ferro amb dos anses, mida de no menys de 40 cm de base i foc sacríleg com a
molt de gas butà. Ingredients: 2 quarts de pollastre -la cuixa sencera, i la
resta trossejada- 300 grams de ferraura
i roget, 200 de garrofó i 3 tassetes d'arròs. Bé, comencem. L'oli, la dent
d'all -que llevareu o si no, no podreu acabar-la, ja em direu- la sal, poseu la carn a fregir, i quan estimeu oportú afegiu la verdura,
i no ho penseu massa, amics, que açò és com l'aixovar de les fadrines, que
passaven els anys i els calaixos anaven omplint-se fins que arribava un moment
en que petaven i hi havia d'embotir-ne els llençols, els camisons i la resta de mantells i llenceria fina fins que se'ls hi passava l'arròs. Bé, ja ho tenim. Qui va dir
allò que "d'entrada, no"? Doncs, tot cap a dins. Mireu.
Sí, ja sé
el que esteu pensant: i ara quan fiques l'aigua, què? Doncs sí, reconec que un
poquet d'ajuda necessitaré. Ara, n'hi han dues condicions imprescindibles a
l'hora de posar l'aigua i rebre ajuda: 1.- L'aigua l'afegireu amb un bidó
ciclista de competició, tèrmic. I 2.-Heu d'invocar el maligne, el Mefistòfil,
com ajudant principal pel foc, tot i que d'altres ho fan pel partit. Per la
qual cosa heu de dominar les incantations,
amb o sense flauta, o no us farà ni cas. Perquè el Mefistòfil és la clau d'una
cocció amb intensitat infernal però a foc lent, condició per no tindre que anar
afegint aigua cada dos per tres i aigualir, mai millor dit, el partit, perdó,
l'arròs. Eh!, què us sembla com bull? I ni una gota surt de la paella amb mànec
giratori.
El moment crític s'apropa. Jo m'acabe precipitadament la vareta
d'api que em prenc com aperitiu i que dissimula la pudor sulfurosa del
Mefistòfil. He de posar l'arròs, i sempre és una incògnita si haurà prou
d'aigua de primàries, perdó, de primeres, o caldrà una segona volta d'afegitons
fragmentaris i amb traïdoria. I ara a jugar amb el foc: Mefistòfil, sóc a les
teues mans! Els minutets de rigor.
I... Ah, que isca amb socarraet, no t'oblides, Mefi, per l'amor dels que mai no vàrem
invocar en va El Nom de la Rosa. Stat rosa
pristina nomine, nomina muda tenemus.
El
lliurament de qualsevol sentiment íntim sempre n'és de patètic. Però aquell nen
mai no havia sentit parlar del pathos o
l'ethos, tot i patir-los. I no diré que
ni falta que li feia, perquè sí que li'n feia de falta, i molta. Perquè trobar la
paraula justa pel sentiment just, d'alguna forma ens allibera, allibera el sentiment, i li
permet travessar la sempre voluble línia que separa el pathos de l'ethos, i ens
evita, així, d'incriminar innocents com si foren la causa de les nostres
limitacions, penes i maldecaps. Les paraules ens fan lliures. Un vocabulari
pobre és l'esclavitud anunciada: una de les tantes formes d'esclavitud moderna
i antiga. Sempre ha estat igual. Divinas
palabras.Perquè serem víctimes
inexorables dels reduccionismes sense adonar-nos-en. Perquè el xiquet patia
d'amors contrariats -ah!, els amors infantils, i no feu ara el típic somriure
pietós, no, pietós, no, un somriure… vegeu, ara no em ve la paraula, i no podré
alliberar-me d'aquest somriure odiós, perquè els nens també ploren sense
llàgrimes quan s'enamoren... commiseratiu!! això: somriure commiseratiu- o
almenys així ho creia, parlàvem dels amors contrariats, tot i no conèixer
l'expressió ni el seu sentit si és que l'hagués escoltat per casualitat a la
gent gran, al davant o al darrere de "ei, que n'hi ha roba estesa",
frase que sí en sabia i molt bé el que significava, i no sabia com
explicar-se'ls, els sentiments, vull dir, com declarar-los sense que l'ofensa
d'un més que possible rebuig, creia, li trenqués aquest cor nouvingut, aquest
cor que s'estimava sense raons i d'una forma tan embriagadora, patètica, a
aquella nena mai no vista, a qui no coneixia de res, a la posseïdora d'uns ulls
que semblaven resumir-ho tot: un esguard estranyament commovedor si pensava el
bes de la mare, un llum aixopluc, una mena de far sense mar, perquè el mar tot
ell era al seu dintre (Va per tu, Marcel, ja podeu respirar) I tot allò el
paralitzava, no havia obert la boca encara, no havia dit que era la seua, la
boca, vull dir, i ja acusava la nena de cruel, de menyspreadora, de capritxosa
i dolenta, de Gilberte, tot i no saber qui era aquesta nouvinguda francesa ni
molt menys què podia significar. Fins que un dia va trobar-se-la pel carrer.
Anava, com la Gilberte, amb la seua mare, i al damunt d'una bici que intentava
pedalar sense perdre l'equilibri: eren les seues primeres i irrepetibles
pedalades. I ell ja havia passat per aquesta edat desequilibrada. Ell ja era
ciclista. Com podia fer-li-ho saber? Va rumiar-s'ho. No molt, la veritat,
perquè en quatre paraules resumia la totalitat dels seus pensaments. Primera i
única conclusió: tinc que regalar-li alguna cosa que tinga a veure amb la
bicicleta i li demostre la meua superioritat. He de dur-la al damunt, la cosa,
a la butxaca d'aquests fastigosos pantalons curts, i aprofitar-ne una
distracció de la seua mare per fer-li el regal. Dit i fet. L'única cosa que
quedava per decidir era la cosa, és clar. Va remenar el seu calaix de les
petites coses avant la lettre que ens
deixà un temps de roses, no oblideu que encara era un xiquet. I llevat d'un
parell de baules d'una cadena Campagnolo que guardava com un tresor, cap petita
cosa d'un temps de rosa tenia relació amb el món de les dues rodes. Ni la
trompa i el seu cordell amb un munt de gomos
ni els cromos ni les caniques ni els
xavos negres ni la navalla ni el dard fet amb dos escuradents i una agulla de
cap ni els botons futbolistes ni… Perquè anar en dos baules, tot i lo lluentes
que estaven, podia ser esfereïdor: així ho sentia, tot i no conèixer la
paraula. Avorrit i cansat, va acabar a l'Estudi Gran, lloc per antonomàsia dels
grans descobriments: quadres per acabar, vernissos i verins, pinzells i
ferramenta, pintures i soldador, estany
i llenç, icones i llibres… ¿Llibres, he dit llibres? Li va venir al cap aquell
llibret sobre l'art de pedalar que tanta gràcia li va fer pel seu idioma, el
francès. El va buscar per les prestatgeries atapeïdes de llibres d'art: Le nu dans l'art, Michelangelo, Da Vinci, Art
Nouveau, L'Art Japonais… Ací, ací, L'art
de pédaler, ja ho tenia. I ara què. Ell no entenia ni papa, només el
títol que li havia traduït la seua germana. Sabria Gilberta francès? Clar,
home, quina pregunta més tonta. Vigilava tots els dies del món l'hora del
passeig. A poc a poc, la Gilberta anava guanyant estabilitat. Se li acabava el
temps. Una setmana més i el llibre no tindria cap utilitat. Aquella vesprada
van arribar les dos com si les manetes llarga i curta d'un rellotge es tractés.
La Gilberta encara trontollava de tant en tant. La mare va trobar-se uns
coneguts i la cosa va afavorir el seu distanciament. Era el moment. Va eixir
del jardí, va posar-se al bell mig de la vorera per on venia la Gilberta mig
desequilibrada, va treure el llibret de la butxaca del darrere, va estendre el
braç cap a la ciclista oferint-li de tot cor aquella mena de avituallament
espiritual i la Gilberta, tot i esquivar-lo, li va etzibar un idiot més rodó que les rodes de la seua
bicicleta. En arribar a la seua habitació va obrir el calaix de les petites
coses i llançà al seu dintre el llibret i aquell cor que mai no tornaria a
bategar igual. L'art de pédaler va
convertir-se amb el pas del temps en el seu llibre de capçalera. I a poc a poc,
tal i com la Gilberta va aprendre a pedalar, ell va copsar el que significava
aquell art: L'art de pedalar consisteix en
saber esperar, deia un tal Rilke, fins
l'arribada de l'Àngel, l'èxtasi de la gran pedalada. O el que afirmava
un tal Vincent: L'art de pedalar és l'home
afegit a la natura. Aquesta la va comprendre ben aviat. I un altre tal
Pessoa va creure que potser millor era allò que ens alliberava il·lusòriament de la sordidesa de viure, en la
mateixa línia d'un tal Gould -tots ells ciclistes irrepetibles, no cal dir- que
va definir el seu objectiu com la construcció
progressiva, al llarg d'una vida sencera, d'un estat de sorpresa i de serenitat.
I tants d'altres que varen ser tan idiots
com per portar d'amagat un present per a aquells que van fugir cercant el seu patètic
equilibri.
Dimarts, 28 de Febrer. La Candelària. 20:05PM: isc
del treball. El bidell, mentre signe el part d'eixida -tenim d'entrada i
d'eixida, per si de cas fugim de les nostres obligacions abans d'hora: cree el ladrón que todos son de su condición-
el bidell, deia, li fa una ullada ben ostentosa al seu rellotge. Què, ara també
controles l'horari?, li escopisc amb la celeritat d'un contracop amb la defensa
contraria desprevinguda. Es parte de mi trabajo…
No, t'equivoques, no té res a veure amb el teu treball. Si ho fas és perquè
vols… La edad es un grado, pero… Me'n
vaig. A la pròxima, fins que jo no isca per la porta em faràs el favor de no
mirar el rellotge, d'acord?... (No sap, no contesta) Vaig directe a l'estació
de Valenbisi. Cap bicicleta. Tenim el vespre capgirat, pel que es veu. Dubte si
agafar el bus, ja que la parada és al mateix lloc, a més a més fa ventolera,
fresqueta i la propera estació de Valenbisi no està al girar el cantó, que
diem. Arriben tres -de busos, vull dir- i cap d'ells és el meu. Em capbusse a
la humitat de la nit nouvinguda i xano-xano arribe fins la següent estació de
Valenbisi. Tanta estació ja sembla un calvari. N'hi han dues bicis. Una amb el
selló girat: indicatiu d'avaria. L'altra és la 15, i de fet, és l'única que ix
al monitor. Desenganxe la bici, m'apuge, done la primera pedalada -sempre
m'impulse amb el peu dret- i, oh, sorpresa, el pedal esquerre està trencat a
l'eix de la biela i es queda gronxant-se al bell mig de la nit. Quina novetat:
l'esquerra falla. Sí, sembla que l'horabaixa és ben baixa. Què fer, Tolstoi? Doncs,
no em queda altra que continuar a la propera estació: sí que n'és un calvari.
Un poc més i arribaré caminant a casa. De camí al següent casalici travesse la
plaça de Tetuán. A la porta de l'edifici cultural de l'antiga Bancaixa n'hi ha
un grup de gent prou nombrós. Amb prou feines arribe a llegir els cartells:
sembla una exposició, però no sé de què o de qui. Continue el meu pelegrinatge,
que fins el Parterre no tindrà nova oportunitat ciclista. Estic a punt de
travessar el Carrer del Mar, faig temps al semàfor. La memòria m'avisa de fa
quaranta anys. Jo hi era a la parada que llavors feia el bus que ja no en fa. I
ella va arribar damunt de la seua Vespino. Tenia els llavis de la malenconia,
els cabells rossos d'un apart romàntic i els ulls clars d'un fracàs anunciat.
Vàrem tatuar quatre frases. El cor bategava tot allò que la conversa
dissimulava. De sobte, el semàfor donà el verd i ella va acomiadar-se. El
semàfor encara és en roig, però de sobte un cotxe negre para damunt del pas
zebra. Els del seu darrere xiulen. Són dos cotxes negres, no un, grans, com
d'oficials. Els de la cua xiulen desesperats. El xofer del primer, que és al
meu davant, impertèrrit, ix del cotxe i jo crec que es tracta de l'inici d'una
baralla amb els del darrere. Això és que va a demanar-li explicacions al que li
xiula. Però no. Passa per davant del seu cotxe oficial, moment que jo aprofite
per creuar, tot i el semàfor en roig, i es dirigeix a la porta darrera de
l'altre costat. Obri al seu amo. Jo em quede parat, intrigat per la maniobra.
Del dintre n'ix una noia, almenys això diríem pels seus cabells rossos i llargs
de jove. És l'ama. Però el cos es nega a incorporar-se amb el mateix compàs
jovenívol del pentinat. Potser que els tacons tan llargs l'impulsen, potser que
la posició enfonsada al dintre del cotxe tira d'ella, potser que... l'edat?
Sense haver pogut endreçar el seu esguard es dirigeix directament cap a mi.
Algú l'indica que el seu destí hi és en sentit contrari. I sense acabar
d'estirar les cervicals gira cua i es dirigeix cap a l'exposició, ara sabem de qui. És la baronessa. I hem estat a un pam de nassos de distància. Duia un vestit de pantalons
negres de camal ample, massa volubles pel meu gust i una jaqueta negra amb
estampat argentí de tapisseria que acabava d'arrodonir una imatge desesperada.
I m'he adonat que a la baronessa mai ningú li dedicarà una
improvisació tatuada a la pell del capvespre.
