diumenge, 27 de setembre del 2015

Desiguals


Diumenge d'incertesa. Cel ennuvolat. Plou i no plou. De pedalar, tindré que fer-ho ben a prop de casa. Vaig al port. Dàrsena amunt, dàrsena avall. Faig el recorregut vellutat de la memòria, un parell de fotos, i els pulmons somnien realitats. ¿N'hi ha major desencís? Vet aquí, però, que el meu benvolgut port, reconvertit primerament i obscè en la Marina Real Juan Carlos I, i, darrerament -quina casualitat- en la Marina Irreal de Juan Roig I -també un palet, per què no- té, avui, la intenció de celebrar el The Color Run by Desigual. M'és igual, pedalaré igualment. A huit hores del matí, de fet, va començar el xumba-xumba desigual. ¿És precís això, senyors municipals? Ribó, m'escoltes? La cosa sembla que consisteix en fer un recorregut a peu, xino-xano, Mariano (Mariano, és per la rima) de dàrsena a dàrsena i tire per que els en toca la pera als veïns (pera, també és per la rima) i ens en dóna més que igual, mentre a les metes volants ens empastifen de desiguals colors (llegiu desiguals colors amb accent anglès, of course) taronja, rosa, blau i verd als participants, col·laborant nosaltres mateixos en la pretesa desigual pintada. Qué chulo, Mari/Mariano. Paradoxalment, el resultat d'aquesta desigual chulada és una uniformitat aclaparadora. Semblen tots de la mateixa tribu. Tots i totes amb igual samarreta blanca de Desigual i una motxilla verda -la de la visita de Ratzinger (Benet ics, be baixa un palet) era groga i blanca- que desprès han tunejat, ambdues coses, més la cara, el pel, les cames, els braços, etc., amb encara una major igualtat decebedora. Quina cosa més… No sé com dir-ho, la veritat. Més, més… més. I en arribar a la disco-mòbil, Viva Valencia estentori del DJ posseït pel dimoni multicolor d'un xumba-xumba ancestral, globus també multicolors per tot arreu (taronja, rosa, blau i verd) que al crit de "zero" d'un compte cap enrere, tothom llança amb desigual alegria contra els núvols negres del matí incert, i que continue igual la festa desigual. Però el plugim insisteix. I jo, amb la memòria i l'oblit més asserenats, torne cap a casa. A la porta del pati, una mare i les dues filles passen camí de casa: Lo primero, ducharse, y ni se os ocurra sentaros. I per l'horitzó amagat rere l'edifici EDEM i el LANZADERA del rei Roig, comença la desigual tronada, convertint-se, al capdavall, en un aiguat com feia temps que no hi teníem igual a València. Plou a bots i barrals. Deu ser Déu i els seus dubtes marians: Moreneta o Geperudeta, that is the question.



dimecres, 23 de setembre del 2015

Oblivion


Tots tenim una història. I la meua inclou una mili. Una mili al Batalló de Sapadors a la Companyia de Transmissions. Hi havia també la companyia dels propis sapadors, a la porta del costat -porta i porta a la caserna del carrer Sapadors, és clar. Pobrets sapadors, sempre per terra i picant pedra; i els de transmissions, nosaltres, l'élite -i ho dic sense cap mena d'orgull- que ens dedicàvem a plantar la paraeta -una antena telescòpica que servia per a ben poca cosa- i a esperar-hi senyal. Senyor, manifestat; perdó: Senyal, manifestat!! Fins i tot, dins la companyia de transmissions també hi havien classes. Uns eren els paletes -podríem dir- els de telefonia, pobrets, que es dedicaven a tirar línia, kilòmetres i kilòmetres. Mai no oblidaré les habituals maniobres a Chinchilla, pobres, jugant-se la vida davant el foc enemic; i nosaltres, que anàvem dins un Land-Rover, ben lluny del foc enemic, amb el teletip, l'ona mitja (sic) i la FM, que ens jugaven la vida en diferido, i que en attendant signal doncs bevien i fumaven tot allò que ens queia als llavis i als dits -no especificaré, és clar- i escoltaven -mai no ho oblidaré- bossa nova gràcies a l'ona mitja, com si no res, mentre jo plorava sense llàgrimes els amors brasilers que mai no vaig conèixer. Per què no, tot s'ha de dir, les coses clares. I tot el que llavors veia o sentia -qui m'ho anava a dir?- com una mena de broma macabra, avui ho veig com quelcom més substancial. Perquè vaig viure tota aquella època amb la intenció que l'oblit faria la seua feina i que arribat a les portes de l'omnipresent presència del desencís físic i intel·lectual de la meua modesta existència -i no n'és falsa modèstia- la història i la meua memòria haurien fet les paus. Però no. I si, visto lo visto, i fetes totes les precisions, he d'admetre que jo també vaig caminar un gloriós dia de juliol del 81, sota la canícula alacantina, al CIR de Rabassa, amb les meues orelles espellades, a la cerca d'un drap rojigualda, al qual li vaig donar el no bes més amarg de la meua vida -perquè potser que l'oblit haja oblidat que aquesta bandera ens la va imposar un cop d'estat; o és que estic dient una barbaritat, Pdr Snchz, tant que t'agrada el fotut drapet al teu darrere, fàstic de socialista, i no parle del FG i les seues conseqüències sobre Pinochet perquè vull dormir en la pau de l'expòsit que encara no ha aconseguit la meua memòria. Perquè sembla que no li volen donar repòs a la pobra. Perquè a la mili vaig escriure un fum de poemes que parlaven del reposo del soldado. I vaig guardar la tira de paper foradat en que el teletip els traduïa. I la seua aparença visual era la mateixa que els missatges del nostre tinent confirmant que part de la nostra columna -o tota- s'havia perdut, cosa més que habitual, al no-res de la polseguera de Chinchilla. Quina broma, direu. Doncs no, és la veritat literal. Tan literal que no em deixen oblidar-la. Època sense pedals. Sense una puta bici que portar-se als llavis o als dits. Però amb una puta mili que em sembla que encara no ha acabat.

dimarts, 15 de setembre del 2015

La raó del mal

"A la gente de ahora les hablas del bien y del mal y te expones a que se sonrían" (McCarthy, C. No es país para viejos)

Dissabte passat, tornava jo del mercat, amb el carrito tan carregat que vaig tindre que obrir-li les rodes. De dues a quatre. I pensava que no estaria mal un sistema similar a les bicis quan vas molt cansat, i que en lloc de dues rodes un enginy alleugés l'esforç amb dues rodes més o el que fos. Venia jo entestat en aquestes dèries, direcció cap a casa però amb voluntària extensió d'etapa per comprar el periòdic -costum més que atàvica, diria jo, perquè qui compra la premsa avui en dia n'està més que tocat de l'ala de la nostàlgia... i pensar que jo vaig arribar a comprar-ne tres (El País, Levante i Avui) no fa tants d'anys... o sí?. Bé, tornem al que estàvem. Tornava cap a casa, duia el carret ben carregat i em dirigia a comprar el periòdic. I ja prop del quiosc vaig creuar-me amb un pare -vaig deduir-li la paternitat perquè no mirava els fills quan els parlava- i els seus dos fills. La cosa va anar ben ràpida, els pocs segons d'un creuament al carrer. El més xicotet li preguntà al seu pare: Quién inventó el mal?... La pregunta va espavilar les meues orelles.


Però la resposta del pare encara va ser més colpidora: El mal es consubstancial a la realidad, como el… No vaig escoltar el final de la frase, però potser que el podia imaginar. El pare vestia samarreta consubstancial, diríem, i pantalons de camal curt. Feia calor, tot i estar nuvolós. I els nens anaven igual de consubstancials, hàbit dissabter… I el primer que vaig pensar va ser que potser el xiquet es preguntés d'antuvi què caram volia dir realment consubstancial, però que molts anys desprès -com el pobre Aureliano Buendía- acabaria preguntant-s'hi davant l'escamot existencial com de consubstancial podria arribar a ser la realitat. Perquè la segona cosa que va vindre al meu cap va ser el meu propi pare i jo fent la conversa que mai no vàrem tindre. Perquè si jo li hagués preguntat al meu pare sobre la raó del mal, de segur que la seua resposta hauria estat la de sempre: "lleva't del mig". Perquè jo sempre era al bell mig dels nombrosos papers que li tocava representar dins la modestíssima companyia de teatre que teníem a casa: llanterner, paleta, electricista, mecànic… Lleva't del mig. Ja m'agradaria a mi deixar el bell mig de la realitat, pare, consubstancial o no. Ja m'agradaria a mi que la realitat em deixés d'una punyetera o consubstancial vegada. Què poc m'agrada la realitat consubstancial. Què poc de consubstancial m'és la realitat, ho reconec. Qui va inventar aquesta consubstancialitat del mal?... ¿Cara o creu?...


dimarts, 8 de setembre del 2015

Tirachinas


No n'és possible que a dia d'avui, i en la que està caient al territori, que ningú no haja dit encara ni mu de l'edifici España, o jo no m'he assabentat, que no dic que no, que tot és més que possible. Jo li he donat corda a la cosa -pedalada llarga i a roda, diríem- perquè estava segur que ens ho posava a posta la història perquè férem tot tipus de reflexions, discursos, paral·lelismes i tutti quanti. Doncs, no; que jo sàpia, res de res, el més absolut zero patatero. És a dir, que els xinesos volen desfer de d'alt a baix l'edifici Espanya -perquè està ben ruïnós, diuen- i reconstruir-lo com absoluta rèplica de l'original, però made in xina -dèria típica dels xinesos i orientals en general: fer còpies, que semblen una impressora 3D- i tots callats com a… Perquè, a més a més, els madrilenys no ho tenen gens clar. Cosa lògica, què podíem esperar, el seu beneplàcit? Doncs, no. Però, i vet aquí el requiebro del chotis: es conformen en que els xinesos conserven la façana original, perquè el que passe dins l'España -l'edifici, vull dir- els hi dóna el mateix. Conservar les formes, les aparences. Molt madrileny, diuen. Però de forrellat… ¿O era de forment?... La meua mare, que va viure a Madrid un grapat d'anys, i estava ben encantada amb la ciutat, sempre ens contava el mateix: fan l'aperitiu al bar, però desprès no tenen què dur-se  a la panxa. De fet, España -l'edifici, vull dir- se'ls va vendre sense cap càrrec de consciència. Edifici tan emblemàtic, diuen ara. Ei, la pela és la pela. I sembla que tal cosa, la pela, és ben universal, no? No cal dir que l'equip de futbol més emblemàtic de la nostra city, el València de València -no Madrid, tot i el Grau que semblava unir-les els darrers 20 anys- i, per tant, bon exemple de la identitat valenciana, segons la llei que encara -sí, encara, senyors de la Conselleria!!- la regula, també és d'un xinés. Però clar, en el cas valencià sempre està la rice connection que ho pot explicar, però del cooked connection jo mai no n'he sentit parlar, la veritat. Tornem a España -l'edifici, vull dir. Per dins, diuen els xinesos, que està més que podrit, i va tot fora. De la cara diuen el mateix, que és millor fer-li una cara nova, tot i la replica. Però els madrilenys es resisteixen. No la tirarán. Com que la meua opinió no té cap importància, la diré. Jo, la veritat, gastar una pasta -un altre invent xinés- gansa per posar una mena de Todoacien -que desprès va ser Todoauneuro i més desprès és un total misteri, perquè a les botigues xineses n'hi ha de tot, fins i tot he arribat a comprar un parell de rajoles de la seua famosa muralla- un Todoacien descomunal, doncs millor que el tiren i facen una pagoda. Ben gran, això sí. Res de la síndrome bonsai. Pagoda España. Punt i pilota. Ara que caic: ¿no voldran vendre la façana d'España rajola a rajola a les botigues xineses d'arreu el món, com han fet amb la seua muralla?... Que els turistes no xafen sinó una replica 3D. Doncs si el que volen són obres faraòniques per a vendre al detall, a rajoles, ahí en teniu el Valledeloscaídos i Torreciudad cadascuna amb les seues mòmies particulars, i un munt de rajoles. Negoci rodó, xatos. I aneu en compte, amics, no li posen l'ull a la Sagrada família i la desmunten, rajola a rajola. Doncs, amb tanta rajola he perdut el nord, perquè a mi el que realment em té preocupat és el futur de l'aeroport de l'abuelo. Sí, d'ací no res, si volem seguir vius, tindrem que treure de l'oblit els tirachinas. Gran invent. ¿Xinés?.. Per què no? I sense rajoles.

dimecres, 2 de setembre del 2015

ieieeeeeeeeea... ieieeeeeeeea...


¿21 de 27, un èxit?... No, ben bé el contrari. Doncs LaVuelta ens ha retornat aquest gran no èxit, aquesta derrota eurovisiva i espatarrant -sí, ja sé que l'"espatarrant" el vaig utilitzar a l'anterior post, però és que m'agrada, i molt; i, a més a més, ¿ací potser que quadra com anell al dit (sic) que no al Rhin, no?... Recapitulem: anàvem per la derrota europea, vàrem passar a l'anell quadrat... i aquella cosa -el fracàs- que deuria haver dormit la son dels justs o els injusts -qui ho sap si parlem de cançons?- ens amenitza (?) cada migdiada les retransmissions de LaVuelta. I jo em pregunte el perquè. Per què insistir en les derrotes? ¿És LaVuelta la gran derrotada entre les grans curses ciclistes? Potser sí. Perquè LeTour té un groc que no el qüestiona ningú. El Giro té l'encant incontestable del disseny italià, un rosa que desafia el Vaticà sencer. Però LaVuelta va pegant cabotades entre el roig sang, granat carruatge, el gualda (sic) el daurat, el groc, altra vegada la roja, etc., segons com bufen les essències pàtries. Jo, la veritat, de samarretes estic més que fart, i més si són les dels líders, però les sintonies m'afecten. I si, al damunt, porten lletres tan inquietants com "ieieeeeeeeea… ieieeeeeeea", doncs la cosa dóna què pensar. Perquè si afegim el "devuélveme el amanecer" -¿face to the sun o sense face ni sun?- doncs les nits sense poder pegar l'ull es fan eternes sense albada. Sí, sí. Devuélveme el amanecer. Qui deu tornar-lo, per què, a qui, en què circumstàncies… ¿De veritat que les matinades són cosa nostra i es poden retornar?... Val, és una llicència poètica. Doncs potser deuríem de regular la Poètica. Ja ho va dir Aristòtil a la seua homònima: "la poesia és cosa d'esperits ben dotats o d'esperits exaltats" (p.51) D'això el que li va passar a l'Edurne, i que anunciava el mateix filòsof unes línies abans: "A l'escena aquest drama fou un fracàs, perquè el públic no el tolerà" (p.51) I el mateix Horaci ens ho confirmava a la seua Art Poètica, també coneguda com a Epístola als Pisons: "Al seguidor del que és lleuger li falten músculs i vigor; prometre lo gran és inflar-se". Devuélveme el amanecer és cosa gran sens dubte, d'això les avinences o tripijocs d'última hora, perquè els somnis sempre acaben per tindre una rebotiga d'oli ranci, de pragmatisme. Ja ho va dir El Perich, el gran Perich, quan, com l'Aristòtil i l'Horaci, va comprendre que com que a l'home li era absolutament impossible contemplar una posta de sol des de ben a prop -imagineu-se el que podria ser retornar una albada- va inventar l'ou ferrat. Per tant, si desenvolupem el paral·lelisme ¿deuríem considerar l'Edurne un ou escalfat?... Reflexionem-hi, reflexionem-hi. I la pregunta s'imposa: què li haurà promès a la Merkel l'home plasma, aquell que, retornant al mestre Jaume, no cal insultar, perquè n'hi ha prou en descriure-ho. Què li ha promès, essent ella com és una hamburguesa, amb o sense ou ferrat, escalfat o esclafat?. Jo, per si de cas, arribada certa hora de la nit i en attendant l'aube no veig sinó dibuixos animats, això sí, desprès de sopar un parell d'ous durs. Moooc... Que en siguen tres!!! ieieeeeeeeea… ieieeeeeeeea…