La raó del mal

"A la gente de ahora les hablas del bien y del mal y te expones a que se sonrían" (McCarthy, C. No es país para viejos)

Dissabte passat, tornava jo del mercat, amb el carrito tan carregat que vaig tindre que obrir-li les rodes. De dues a quatre. I pensava que no estaria mal un sistema similar a les bicis quan vas molt cansat, i que en lloc de dues rodes un enginy alleugés l'esforç amb dues rodes més o el que fos. Venia jo entestat en aquestes dèries, direcció cap a casa però amb voluntària extensió d'etapa per comprar el periòdic -costum més que atàvica, diria jo, perquè qui compra la premsa avui en dia n'està més que tocat de l'ala de la nostàlgia... i pensar que jo vaig arribar a comprar-ne tres (El País, Levante i Avui) no fa tants d'anys... o sí?. Bé, tornem al que estàvem. Tornava cap a casa, duia el carret ben carregat i em dirigia a comprar el periòdic. I ja prop del quiosc vaig creuar-me amb un pare -vaig deduir-li la paternitat perquè no mirava els fills quan els parlava- i els seus dos fills. La cosa va anar ben ràpida, els pocs segons d'un creuament al carrer. El més xicotet li preguntà al seu pare: Quién inventó el mal?... La pregunta va espavilar les meues orelles.

Però la resposta del pare encara va ser més colpidora: El mal es consubstancial a la realidad, como el… No vaig escoltar el final de la frase, però potser que el podia imaginar. El pare vestia samarreta consubstancial, diríem, i pantalons de camal curt. Feia calor, tot i estar nuvolós. I els nens anaven igual de consubstancials, hàbit dissabter… I el primer que vaig pensar va ser que potser el xiquet es preguntés d'antuvi què caram volia dir realment consubstancial, però que molts anys desprès -com el pobre Aureliano Buendía- acabaria preguntant-s'hi davant l'escamot existencial com de consubstancial podria arribar a ser la realitat. Perquè la segona cosa que va vindre al meu cap va ser el meu propi pare i jo fent la conversa que mai no vàrem tindre. Perquè si jo li hagués preguntat al meu pare sobre la raó del mal, de segur que la seua resposta hauria estat la de sempre: "lleva't del mig". Perquè jo sempre era al bell mig dels nombrosos papers que li tocava representar dins la modestíssima companyia de teatre que teníem a casa: llanterner, paleta, electricista, mecànic… Lleva't del mig. Ja m'agradaria a mi deixar el bell mig de la realitat, pare, consubstancial o no. Ja m'agradaria a mi que la realitat em deixés d'una punyetera o consubstancial vegada. Què poc m'agrada la realitat consubstancial. Què poc de consubstancial m'és la realitat, ho reconec. Qui va inventar aquesta consubstancialitat del mal?... ¿Cara o creu?...