dissabte, 30 de maig del 2020

Miasmes


Els pares l'havien… (anava a dir acostumat, però potser que la cosa era molt més profunda, llavors diré ensinistrat) Recomencem. Els pares l'havien ensinistrat a deixar de respirar de sobte, sense preparació, automàticament, i aguantar sense inspirar ni expirar fins que el perill fóra ben lluny. O bé el pare o la mare o tots dos alhora li deien: tanca el nas, i el xiquet obeïa sense preguntar. Aguanta, afegien, i ell amb les galtes inflades a punt d'esclatar i tot roig, aguantava. No cal dir que els pares també ho feien, com a recolzament del que exigien al seu fill. Aquesta activitat tenia lloc, principalment, al carrer, mentre passejaven, i només en circumstàncies molt especials podia donar-se dins de casa seua. La qual cosa convertia casa seua en un aixopluc imprescindible on poder respirar sense condicions. Aquest entrenament en l'apnea li va ser molt útil en la passió que desenvoluparia passats els anys per l'esport ciclista i la pràctica de la flauta travessera, pels esforços pulmonars a que els grans cims i certes partitures obliguen. Ara per ara, però, com a bon xiquet que era només feia que obeir. Tanca el nas, i ell el tancava. Aguanta, i ell aguantava. Però va ser començar l'escola i un munt de preguntes li van caure al damunt. No cal dir que a les competicions típiques dels xiquets de qui era capaç d'aguantar més temps la respiració ell era sempre el campió sense esforçar-se el més mínim. Però com que els amics li preguntaven pel seu do, natural o no, doncs va tindre que confessar-se: és que ho faig des que tinc memòria. I per què?... Doncs no ho sé. Els pares em deien tanca el nas, aguanta, i jo ho feia… I per què?... No sabia què dir-los-en. I en arribar a casa els hi va fer la mateixa pregunta als pares. La resposta va ser precisa i, encara que ho ignorava, carregada de futur, com la poesia: per els miasmes, benvolgut, per els miasmes. A l'endemà els hi va fer cinc cèntims als amics. I tots van fer la mateixa cara d'esmaperduts mentre deixaven de respirar sense adonar-se. Afegirem, que tot i no ser molt espavilat, el xiquet se n'havia adonat que aquestes interrupcions sobtades, i més o menys intenses i dilatades en el temps, de la respiració, coincidien amb la proximitat física del que els seus pares anomenaven miasmes malignes, l'epicentre dels quals eren sempre o ben bé els gitanos i els sense sostre de tota la vida, en un començament, o els negres que van venir de Guinea anys desprès, o tots els "miasmes malignes", segons ells, que pugeu imaginar amb els canvis demogràfics: marroquins, xinesos, pakistanesos, llatinoamericans, romanesos, gitanos romanesos, etc… La conseqüència era d'esperar, tal i com va anar eixint-li pèl al voltant de la boca i dins el nas, més incòmode l'era deixar casa seua, perquè l'exterior era cada dia més una barreja confosa de miasmes, tant o més perillosos segons les aliances que l'aleatòria realitat produïa. I qualsevol passejada era un baix obstinat d'ofecs i esbufecs, un moto perpetuo de maldecaps respiratoris. Només la bici, que sempre practicava tot sol, li resultava benefactora. L'aïllament, l'aire lliure, l'absència humana tranquil·litzava el seu sistema respiratori, que en aquestes alçades de la seua vida tenia plena autonomia i actuava segons les possibilitats de miasmes que ell mateix creia detectar. Tenia, per dir-ho així, criteri propi. I en acabant va arribar la pandèmia del dinou. I la vida se'l va fer insuportable. Ara, els pares n'eren, al seu torn, de miasmes malignes, com els gitanos o pidolaires de la seua infantesa, tot i les mascaretes que feien servir com si fos paper del vàter, i les recriminacions. Fill meu, fill meu pots respirar, no passa res, li deien. Som els teus pares, no som de miasmes de cap cosa maligna. Però ell, tot i no voler, tancava el nas i aguantava. Només a la seua habitació podia respirar amb certa comoditat. S'adonà que potser mai coneixeria l'amor, que mai faria el bes més apassionat de la història o de la seua història, que al capdavall és el mateix, tot i la seua potència pulmonar i resistència d'apnea. S'adonà que odiava el món. Que li havia passat el temps de preguntar què era això dels miasmes, d'aquesta malignitat que només afectava a una part de la població quan ell amb prou feines alçava un pam de terra, i que ara s'apropiava fins i tot del que més s'estimava: els carrers buits de la ciutat trencada.

dimecres, 6 de maig del 2020

Mira que eres...


No, no… -diu ell, mentre li fa un gest d'stop amb la mà dreta- que no nos podemos tocar… Ah, sí… -diu ella, mentre atura la inconscient tendència a l'apropament deixant un peu a la vorera i un altre a la calçada. Els dos van en mascareta quirúrgica de reglament, són obesos, mòrbids, d'uns quaranta llargs o cinquanta curts -amb els grossos mai no tens la seguretat, però com que som a tres quarts de deu, no especularé més- i porten ulleres. Ell, amb una delicadesa i cortesia immarcescibles -d'un altre món, diríem- li sentència: te has puesto como un cerdo (sic) Potser que se n'adona d'aquesta immarcescibilitat amb cert astorament, perquè percep l'interès que acaba de despertar en la gent del voltant, i tanca la frase amb un inclusiu: como yo. Total: te has puesto como un cerdo, como yo. Perquè, si, motu proprio, t'inclous a la misèria que encomanes als altres, ningú no et dirà miserable. Bé, o això creu ell. Però, de fet, havia pensat dir-li, d'antuvi: estás hecha una cerda, que és el que de veritat pensa d'ella, d'ací la delicadesa que apuntàvem abans, però com que aquesta constatació té efectes col·laterals no desitjats sobre la possible precària higiene de l'al·ludida, doncs ràpidament va canviar el sexe, i a punt va estar de dir-li: estás hecha un cerdo, asseveració que grinyola precisament on més mal fa, al sexe, senzillament una dona no pot estar feta un porc, ser un porc, altra cosa és posar-se com, com un porc, com al cas que ens ocupa; en tot cas, i com que porca no es podria acceptar com a opció vàlida, pel que ja hem dit, la combinatòria que al capdavall va posseir la seua parella fonemàtica glotis llengua va ser: te has puesto como un cerdo, i no cerda, perquè llavors tornaríem a la qüestió de la possible manca d'higiene -vet aquí la cortesia- d'aquesta dona obesa que té un peu damunt la vorera i un altre a la via de circulació rodada amb el conseqüent perill que aquesta postura li suposa, sobretot allà on s'han trobat, a la parada del bus. I ja posats, ell podria haver-hi afegit cuatrojos, que, a la vista del que veiem, també seria molt inclusiu, i li hagués quedat una joieta de frase, tota una floreta: te has puesto como un cerdo, cuatrojos, como yo. Amb la qual cosa camuflaria la seua pròpia obesitat mòrbida al darrere d'un parell d'ulleres. Bé, coses de la nova normalitat, potser, on segons els experts serem molt millors del que fins ara érem. No, no, Vicicle… -em diuen, mentre em fan el gest universal del no amb un índex dret camuflat al darrere de dos guants, el de làtex de casa i el de Mercadona- que no ho has sentit bé… Ah, no?... No, com que vas amb la bici, les paraules se les enduu el vent. Ell ha dit: "¿qué me vas a decir: te has puesto como un cerdo, como yo?... No, no, ara al que no li quadra gens ni mica és a mi. En cap moment he sentit una entonació interrogativa i, a més, quin sentit té que ell diga "como yo", si vol ser elegant? No, mira, ja està bé d'excuses inexcusables. Perquè si ho analitzes, potser que és pitjor el remei que la malaltia, no?, perquè, vulgues o no, li diu porca… Bé, ara no toca discutir, ja parlarem quan tot açò passe… Ja la tenim. Compte, que si feu soldadures a l'acer galvanitzat deixa anar cianur. Porca misèria.