A plaça

Als meus cosins germans, morts massa joves de leucèmia i càncer de pulmó.

És la plaça que no és plaça. Un carrer que pateix una dilatació lateral no prevista. Un diverticle a l'intestí urbà. I jo sóc al bell mig dels budells, esperant. Sempre arribe massa d'hora. El bar de la cantonada aprofita aquesta deformació fisiològica per estendre un nombre variable de tauletes depenent del dia, l'hora, l'ombra o el sol i l'autoritat, sembla. Com que n'estic sol, rumie. Rumie si n'ix més a compte fotre-li un bon parell d'hòsties, o ben bé amenaçar-lo. Potser que li deuríem fer una cara nova. Sí. Però no, sóc pacífic de mena i la incitació a l'odi ja és per tot arreu, sembla. La virulència bé a col·lació de l'ínclit naturòpata -malalt de natura?- Chumari Alfaro. Cabòries a banda, abandone de seguida la naturòpata inclinació a la violència que em produeix aquesta mena de predicadors, i aposte per la dita de: el movimiento se demuestra andando, Chumari. Perquè jo, el que li desitge al Chumari és que puga predicar con el ejemplo. Sí, sí. Perquè déu no ho vulga, però si li agafés un càncer, i no un càncer casolà qualsevol, d'aquestos que com que l'hem pillat a temps, doncs d'ací quatre sessions de químio: si te he visto no me acuerdo, no. Un càncer de pàncrees, pose per exemple. Que n'és ben fulminant. Sobtat dolor a l'esquena. Greus problemes circulatoris a les cames: flebitis. Col·lapses. I… Així, benvolgut naturòpata Alfaro, podries demostrar fefaentment com pot actuar el conscient a l'inconscient per tractar d'integrar-ho i tallar de soca-rel la malaltia i tornar el fotut pàncrees al seu estat original. M'encantaria constatar-lo, Chumari. I tot m'indica que a tu també. M'estaries agraït i tot. Perquè tu te n'alegres del càncer de mama d'aquestes noies que tan joiosament comentes al vídeo, i tot i que jo no m'alegraria del teu càncer pancreàtic, no saps en quina mesura la seua posterior integració a l'inconscient des del conscient em confortaria. Perquè, tot i la meua afició a la bicicleta, potser que tornaria a fumar i tot, com l'ínclit Tarangu -que va morir d'una pancreatitis aguda. I beuria com si la fi del món estigués a la cantonada del mateix bar de la mateixa plaça que no és plaça i on jo espere no sé ben bé què. Arriba un company de feina. Ara som dos a esperar. Les nostres converses de circumstàncies són gairebé mudes. Mireu si són poques les coses que tenim a dir-nos. D'una de les tauletes que són i no són depenent el dia, l'hora i el personal fumador, el reconeixen, li fan senyal d'invitació, ell la rebutja, dóna a entendre que està en mi i que li sap greu deixar-me. Però quan gira cua em confessa que no suporta el fum del tabac. Que mai no ha fumat. Per compensar, i que no em comence a fer proselitisme, li dic que jo sí que he fumat, i molt. Sembla quedar un poc parat, es veu que no s'esperava -ja que els dos estem en standby- això de mi. I intenta una finta: ni he bebido tampoco. I n'estic a dos tauletes de citar-li en Buñuel: el hombre que no bebe ni fuma es un cabrón (Rabal, dixit) Aunque me moriré igual, afegeix. Bé, depèn de com integres la cosa des del conscient a l'inconscient, li dic. I enlloc de citar-li al geni aragonès, li recomane els llibres d'en Chumari, que segur és dels que mai no han fumat ni begut.

I...

I va ocórrer, però, que els lladres van riure's públicament de les seues víctimes. I cap cosa va passar. I com que les rialles eren cops de destral amagats sota el soroll ambigu d'una confessió pactada, les víctimes van haver de retractar-se. I res no va passar. I va arribar el dia, però, que farts de tanta comèdia els saquejadors van estalviar-se l'oprobiós silenci de les seues respostes i van prohibir les preguntes. I cap cosa va passar. I com que els fets eren més tossuts que la història, van negar els fets i manaren reescriure la història. I va succeir, però, que la realitat s'imposava a la història, i obligaren els fets a reconèixer la seua culpabilitat amb la qual cosa prohibiren la comèdia. I res no va passar. I vet aquí que la realitat començà a semblar l'escenari espuri d'un videojoc on tothom oblida que els hi dones la vida a canvi del no-res de proclamar-te primer, tot i ignorar que seràs l'últim dels perdedors. I van prohibir la realitat. I no, no va passar gran cosa. Però no ens posem massa seriosos. Pedalem al fred de gener, mentre el sol brunyeix la vida. Si al començament de Cien años de soledad el coronel Aureliano Buendía hagués fet memòria de l'eslògan d'Omo, la novel·la hagués estat molt diferent, sens dubte.

Casa tomada

Diuen que diuen que llegir és rellegir. Potser que escriure és reescriure, si seguim el fil. La casa del vell ciclista mai no havia estat casa seua. Sí, hi havia nascut. I la seua mare, també. I el pare de la seua mare. I els besavis, ja no recordava quals. Però la propietat, o el sentit de propietat, es perdia al no-res d'alguna batalla oblidada o fins i tot no lluitada. Desde 1939 no llegaba nada valioso a la Argentina. Eren llogaters. Ell ho era. Però a diferència dels seus avantpassats ningú el seguiria ja en aquest llinatge subaltern. I potser que aquesta circumstància havia, al capdavall, precipitat els esdeveniments. Com què el vell ciclista mai no havia llegit, ni rellegit, a Cortázar, no va poder identificar els primers símptomes de la malaltia, senzillament anava tancant les portes de les habitacions i aïllant les dependències que, a poc a poc, eren posseïdes. Si els sorolls li semblaven un lladre que regirava els calaixos dels dormitoris principals, doncs hi tancava les portes d'accés que donaven a l'escala. Però quan la inquietud provenia dels cops secs al bany principal, no li quedà més remei que tapiar l'entrada al pis superior. I es va veure obligat a dormir al sofà de la saleta i a utilitzar l'escusat exterior del pati interior. Bé, va pensar, així s'estalviava el pujar i baixar escales com si fos la titella d'un mediocre guionista existencial. Però front a l'ocupació somorta que patia, no podia seguir tan passiu. De fet, la cuina era aquell lloc estratègic que calia defensar, va pensar. I va rumiar la possibilitat d'independitzar-la de la resta. Però, com? No ho sabia. Negociaria. Sí, això. Però com parlar amb uns éssers que mai no havia vist, que semblaven pertànyer a una realitat paral·lela, esmunyedissa, una realitat d'altres temps, de llocs mai no trepitjats per ell però que l'ofegaven amb una insistència i intensitat que mai no hagués cregut possible al lloc i temps que ell trepitjava ara. Què podia pactar amb ells si prenien el que volien sense donar-ne explicacions i mitjançant arguments tan cínics i vergonyosos que hagueren fet enrogir la sang de qualsevol condemnat?... I aquella nit va sentir set. Des de la porta de la saleta va sentir un soroll a la cuina. Els sorolls se sentien més forts, però sempre somorts. Tancà de cop la porta de casa i nos quedamos en el zaguán. Ahora no se oía nada. Han tomado esta parte -dijo Irene… Antes de alejarnos tuve lástima, cerré bien la puerta de entrada y tiré la llave a la alcantarilla.