dimecres, 21 d’agost del 2019

Un dòlar foradat


L'escena va ser memorable. El gunfighter, el pistoler, entra al Saloon. A la barra hi ha un altre gunfighter, i tot i els requeriments del primer gunfighter, aquest últim no es molesta en girar el cap i mirar-lo. De fet, qui el requereix és el seu germà, tot i que ell no ho sap. Com tampoc ho sap el requeridor, perquè no li veu la cara. El requeridor hi insisteix: levanta los brazos, voy a entregarte al sheriff, he dicho que levantes los brazos, però l'altre no fa cas, agafa el got de whisky i beu tranquil·lament mentre dirigeix l'esguard cap a l'espill que hi ha al darrere de la barra. Llavors, el gunfighter inicial mira l'espill i reconeix el seu germà mentre aquest últim pega mitja volta i, com que l'altre s'ha quedat paralitzat en reconèixer-lo, li pega un tret ja que no sap que és el seu germà perquè en deixar-se barba per culpa de la guerra de secessió no el reconeix i passa el que passa, que el germà requeridor queda estès a terra, al bell mig del Saloon. No han passat dos segons que del rerefons del Saloon els dolents que havien contractat el seu germà, tot i que no sabien que era el seu germà, per detenir-lo, en veure el resultat de la comanda li peguen trets a dojo i cau a terra en una de les escenificacions més atabalades i lamentables que mai no he vist d'una mort a trets entre gunfighters, però aquest detall és irrellevant. Recapitulem: dos germans que no sabien que ho eren han mort. I els dolents no només no sabien que eren germans, sinó que tampoc saben que el primer gunfighter no és mort en realitat, sinó només inconscient, detall que tampoc no sap ni el propi gunfighter. De fet, trigarà una bona estona en despertar i adonar-se que un dòlar que portava a la butxaca de la camisa li ha salvat la vida. D'això el dòlar foradat, que dóna nom al que ens ocupa. I en assabentar-se decidirà venjar-se dels dolents, tot i que ells no només no li havien disparat a ell, sinó que només intentaven fer justícia amb el company assassinat, presumpte assassinat perquè és viu. Però arribats ací, deuríem obrir un parèntesi. El parèntesi del dòlar foradat o millor del forat al dòlar. Perquè el que no acaba d'entendre's és com el susdit forat és tan perfecte, tal i com si ho hagués fet un trepant. Perquè si la bala ha foradat el dòlar travessant-lo, com és que només el deixa inconscient i no ferit encara que siga lleu? Bé, deu ser una llicencia poètica. De fet, el germà, que l'han deixat com un colador, no presenta ni la més mínima taca de sang a la roba. Potser el pressupost pel ketchup era curtet o bé era de sang freda. Tornem al Saloon. Ara ve el que podríem qualificar, sens dubte, com a moment climàtic. Els germans són a terra, morts i no morts, ja m'enteneu. Els dolents són al voltant. I llavors entra el sheriff amb el jutge. S'acosten a poc a poc fins que  s'integren a l'escena i el sheriff pronuncia una d'aquelles frases que són típiques i mítiques al cinema. Frases com: Bond, James Bond o Alégrame el día. S'acosten, dèiem, i el sheriff etziba amb una sobrietat i un domini dramàtic superb, dirigint l'esguard cap als morts no morts i la resta dels assistents que no en saben res de res: ¿Quién ha sido?, dins la millor tradició de l'eloqüència gilanensa: alguien ha matado a alguien, etc. Bé, les coses van anar així. Cap bicicleta va fer acte de presència. Però tinc la certesa que l'univers de l'espant és infinit, si més no tan infinit com un Hiper-Chino o el dret a rescatar nàufrags.

dimarts, 6 d’agost del 2019

El buit


M'endinse al buit negre de la ciutat. Allà on les voreres mai no les renta ni agrana algú, i a l'estiu semblen uns trossets de mallot de la muntanya del Tour de France fets amb paneroles aixafades aleatòriament sobre les rajoles grises en lloc de punts rojos equidistants sobre blanc immaculat. Ha d'haver molt de grimpeur al barri, pense. Els que hi viuen ho saben, i en parlen obertament: que yo me ducho cuatro veces al día, mira si tengo bien limpio el chocho… -li diu la cambrera del bar a la clienta. Però la nena rossa que camina per la vorera, ignorant de la seua avia, que mira al matí amb la netedat immarcescible del mar que duu als ulls, tot i que la platja és a dos carrers de distància, la nena, no patiu, ve protegida pels seus cabells curosament pentinats. Cap cosa pot ser al seu damunt sinó les flors. Menja una galeta que agafa amb les dues mans com si fos un esquirol blanquet. I mastega amb uns dents que encara no saben fer ben bé la seua feina, a mig camí entre xuclar i triturar. Vorera amunt -o avall, qui sap- la clienta riu obertament la xerrada de la cambrera. Potser en sap, i molt, d'higiene íntima compulsiva o si més no, aleatòria. Al seu costat s'asseuen, només a una banda de tres tauletes improvisades en filera a la terrassa del carrer, cinc homes amb caretes de porc. Un sisè els saluda amb respecte davant el costat buit de les taules. Semblaria una paròdia del Bloomsday si no fos perquè al bell mig del tauler pensat i fet, no en trobem la previsible safata amb salsitxes, cansalada, black and white pudding, etc., sinó un llibre: un recull dels articles del sempre oblidat escriptor Mariano José de Larra. Llavors, qui és dempeus, el sisè, agafa el llibre i obrint-lo a l'atzar comença a llegir. No ha dit les primeres paraules, que el grup comença a riure. Amb la boca petita al començament, com d'amagat, reprimint-se, però de sobte esclaten les rialles més descomunals, homèriques, diríem, si no fos perquè tacaríem la memòria de tan descomunal poeta. El descontrol s'imposa. Ja van per terra un parell i la resta -dels comensals, anava a dir- s'agafa a les taules per no caure damunt la vorera de punts aixafats. A poc a poc torna la calma. I el sisè calla. Del darrere dels porcs ix la cambrera de vulva neta i imposa al sisè una corona que substitueix el llorer per una rastellera d'excuses de mal pagador de plom. Fins i tot les rates giren cua i toquen el dos pels albellons. L'home de la gorreta s'endinsa al buit negre de la licorera. Demana l'ampolla de litre de Jameson, irish whiskey. La xica que l'atén vol conversa: quina calor….sí, sí que en fa… este és molt bo… i tant… és que tot s'apega… la calor és el que té… jo és que em dutxe tres o quatre vegades al dia, mira si tindre ben net el… ja em faig l'idea. Quant és?... No més ix, la nena, com una ofrena blanca, neteja el matí de la brutícia esquitxada a les voreres que tots trepitgem.