El síndrome Midas o l'efecte pardalet

Vaig llegir el conte del Rei Midas quan era prou petit, i alguns detalls em varen resultar del tot incomprensibles. La seua ambició per les monedes d'or, fruit de la seua atracció malaltissa per aquest metall, com que era i és gairebé universal, la hi vaig acceptar a la primera. De fet, podríem dir que aquest deler el feia una mena de sant patró dels brokers i d'altres convertidors de merda en diners, aspiració que molts dels nens d'aquells temps de la meua infància compartíem, no cal dir-ho. Caram, si fos en Midas, demà mateix em comprava el baló de futbol reglamentari i el tren elèctric, i la bici, of course. Bé, però al que anaven: alguns fets em semblaren mal resolts per absents. Els nens tenen una lògica implacable: ¿I si es tocava un ull? ¿I si es gratava una orella? ¿També se li tornaven daurats i rígids? ¿Li queia la bola de l'ull pel sobtat increment de pes experimentat? I l'orella, se l'hi feia com als de Castelló? I perdoneu-me els pam-pam-orelluts. Menjar, és clar que menjaria amb cullera, forquilla i ganivet. A més, podia anar tot el dia en un palet a la mà gratant-se; però, i si el perdia, el palet, i la picor era insuportable? A més, un palet d'or, al igual que Marina d'or, fa mal a l'ull, no? Li ho vaig preguntar a la meua mare. Mira, la riqueza no da la felicidad, eso es lo que quiere decir. Doncs nosaltres érem pobres i vivíem entre tsunamis emocionals gairebé de trifurca diària. I al pare. Tienen criados que les rascan lo que les pica, i fuig d'ací que tinc feina. Em quedaren aclarides dues coses: la necessitat dels gratadors professionals, i el gens menyspreable matís de que les mans d'en Midas, és a dir, el símbol dels fets, del que fem i no del que som, era el convertidor fonamental. D'això, que una gratadora del Rei, càrrec ben remunerat -donada la seua perillositat- no quedava feta un antecedent directe de les noies del Goldfinger, per l'única raó de que llevar-li la coentor del pàmpol o de la panxa no era d'efecte metal·litzant. Però als gratadors sí que els hi entrava la gana de ser com el barrilet oriental, amb bigotet inclòs, que llençava el barret talla colls, a tort i a dret, a la pel·lícula del 007 i que, pel que sembla, se'n carregava també de fer de les xiques unes Barbies d'or. Que per què els hi entrava la dèria?, doncs pregunteu-li-ho a d'ells. I de sobte, vaig començar a descollonar-me. No podia parar. Era la rialla tonta que els agafa als nens en pensar en cul, pipí i caca. Què feia per a pixar l'ínclit Midas? Qui li agafava el d'això?... No ho puc dir, que em pixe. Qui li agafava… ai, redéu, qui li agafava... qui li agafava la pilila, la xufa?... Au, ja ho he dit. I no podia parar de riure'm, és clar. M'imaginava al Midas amb la pilila encarcarada com les estatuetes de les fonts que pixen aigua, i vinga la carcallada. I heus ací que anys i panys desprès, me n'adone que la cobdícia dificulta l'evacuació de la brutícia, de les deixalles, de tot allò que s'ha malbaratat. Ells mateixos ho diuen, parlen de actius tòxics i coses per l'estil. I, clar, els amos del món busquen desesperadament que els hi traguen la xufa pa' pixar i descansar la bufeta, i la gent està indignada: que li toque la titola son pare! Que aquestes coses les ha de fer u mateix i no deixar coses tan íntimes en mans dels altres. Els que anaven de festa en festa eren ells, doncs pixeu la borratxera i deixeu-nos viure tranquils. I si us queda com una aixeta d'or, doncs mireu on apunteu, malparits, que encara ens pixareu al damunt. I preneu nota, que els ciclistes, tot i anar cagant hòsties en la cursa, si és menester, se n'ocupen de pixar sense abaixar-se de la bici, gairebé sense deixar de pedalar i sense esquitxar a ningú. Igualet que els reis del mambo, perdó, de la banca, eh?, el mateixet.

De dissabtes

Dues fotos, dues dissabtes. Qui pot resistir-se a fer comparança? I tanmateix els dies no són dissabte o dilluns o Venus. Els dies només són treves. La vida és una treva al maleït caos de l'Univers. I no per fina, l'escletxa es lliura de ser brutalment profanada. El bé és saber esperar. Passar-se tota una eternitat, si cal, cercant armes de destrucció massiva. El bé necessita paciència. Sí, com l'equilibri dels ciclistes. I mirar molt més enllà de la teua refotuda roda del davant. Cauràs tu, i faràs caure als altres. La vida es una treva entre dues incògnites que mai ningú no podrà aclarir. Com dues dissabtes: alfa i omega. I un au fènix que sempre revifa des de les seues cendres. Pegueu-li foc els incendiaris, és la vostra feina lliurement elegida. Pegueu-li foc infinit que infinita és la cendra de l'au. Teníeu d'opcions molt més honroses, però arribà el dia que els somnis trencats us avorriren del món i decidireu fer-lo a cops de rèpliques personals. Treves profanades a l'albir dels vàndals. I desaprofiteu la inhabitual saviesa del que espera pacientment a que d'altres comparteixen lliurement la seua visió del món.

Oui... o non

Des que el meu pare va dur a casa al seu amic italià, el Giovanni, i parlant-li valencià ens demostrà a tots els de la família, no només el seu do de llengües, sinó que la nostra parla era una mena de comodí lingüístic, vaig pensar de fer-la servir sempre que tingués la necessitat de fer-me entendre per tots els altres ciclistes arreu del món, i els anglesos també. Mireu, si no, la palesa semblança entre I love you i el seu homònim català Ai, l'ou viu, vessants amoroses, totes dues, del desig carnal. Paradoxalment, és a la nostra terra valenciana on més ens costa introduir-la com a koiné -el valencià, no l'anglès- i perdoneu el tecnicisme. D'això que com el meu francès encara el tinc més empolsinat que les espardenyes de Sant Vicent abans la santa espolsada, i el llatí, tot i ser una mena de hardware dels romanços, ja en l'època de Crist, el clàssic no l'entenia ni déu, doncs utilitzo el meu valencià clotlandís i apitxat per a fer-me entendre entre els ciclistes parisencs, i els no ciclistes i els anglesos també. I m'estranya moltíssim que a hores d'ara, sembla que no em comprèn ningú, fins i tot ni a la Casa de Valencia, és clar, i els anglesos tampoc. Però no perd l'esperança de trobar-hi la sonoritat apropiada, la modulació pertinent que acabe apropant-me a l'oïda parisenca: que dues llengües que al capdavall varen servir per a pelear hembras entre Arràs i Languedoc o entre Salou i Cambrils no pot ser que no s'avinguen més tard o més prompte. És el cas, però, que aquest primer cap de setmana a la ciutat de la llum -per cert els carrers són prou foscos: Jurado, no tens feina enrederida ací, ni negoci, no cal dir- m'ha succeït una cosa rara, com al Martín y Soler, un altre valencià que s'espolsà les espardenyes. A la Rue du Crochet des Chevaliers hi ha un petit bistrot anomenat Chez Vic. Em va animar a entrar-hi el fet de començar igual que el meu nom ciclista. La xica de la barra em va mirar apropant-se. Al rerefons del local -no més ample que un passadís de casa bé- un vell com adormit contemplava, si més no, l'escena. Jo anava preparat per a un Qu'est que vou voulez, monsieur? Pregunta obvia per a la qual jo havia preparat un xicotet parlament amb l'objectiu de que em servira una cervesa de barril, ben freda i de bona caiguda. Però aquella senyoreta va alçar-hi la barbeta d'una forma interrogativa mentre assecava una copa de vidre -la qual cosa només passa a les pel·lícules- i que jo vaig traduir per: què vols, mante? I em trencà els esquemes. Així que per a no desentonar vaig assenyalar-li amb l'índex dret l'aixeta amerada de la cervesa i desprès amb el polze de la mateixa mà vaig indicar-li la meua boca, no pensés -ella o el vell del fons- que volia la cervesa per a qualsevol perversitat inconfessable. De sobte, i eixint de l'excusat, apareix el Josemaria, l'EP, amb la seua habitual caixa de disciplines. Ben pentinat i rentat, però amb el pes condemnatori de la matèria: em recordà al meu amo, que als grans moments sempre llueix vestimenta de comercial d'El Tall Anglès i gemelos d'ocasió, però tant s'hi val. I li etzibà a la noia, amb la confiança d'un parroquià: un entrepà de pernil catalana per a portar-me'l, Paulette, que tenim sopar de sobaquillo a l'Hospital. ¿Sou capaços d'imaginar la meua cara? Sí? De veritat sou capaços? Doncs jo, no. I ho he intentat, per a poder descriure-us-la. Potser els meus ulls eren dues rodes de bicicleta com a mínim. Jo què sé. El cert és que a deu passes hi és l'Eglise de Saint Jean de l'Hôpital, pagada a tocateja per l'Opus. EP agafà el bocata i adéu siau. O siga, és viu. N'hi ha de sants vius i parlen català, i en París! I el vell, qui collons deu de ser? Però si penseu que aquesta és la cosa rara, aneu errats. La pinta que feia el bocata era magnífica. El vell semblava endevinar el meu pensament. L'entrepà d'EP em recordà els esmorzars de penya. Ai, l'enyor, quan li demanaves a la xica de qualsevol poblet de la ruta un de pernil a la catalana i ella tancava la qüestió amb uno de jamón con tomate, amb cara de pomes agres. Així que amb certa tremolor a la veu i fent-li amb el cap senya del que havia sortit per la porta -sant i entrepà- li vaig dir, amb ofec inclòs: le même… com diu?... Bien sûr, le même… No sé si ho he entès: que si és el mismo Josemaria, o que vol un entrepà del mateix?... A tu què et sembla?, va dir el vell… I jo, amb un mig somriure i gairebé sense alè, pensant que ja no podia sinó parlar en un francès penós -mare de déu, i això quan podia parlar- mentre ella ho feia en català alt i pla. I no vaig poder -ho us jure- sinó fer-li un dos amb els dits índex i mig de la mà dreta… Veges què intenta dir-te, afegí el vell… I no sé si pensà, ella, en que les dues coses -sant i entrepà- o que millor la segona, l'entrepà. Per si de cas, i advertint el meu astorament in crescendo, em plantà davant dels nassos un tros de pa i tornà a preguntar amb la seua barbeta. Jo li vaig posar el meu polze mirant cap al cel, ok -com els anglesos- i la noia seguia sense saber si em referia al sant del cel o a l'entrepà: com els passava als occitans quan li preguntaven si oc? a una noia de París que no sabia sinó dir oui… o dir non, com els vells, i els anglesos també.

Addenda: encara no he pogut desfer-me de la identitat de Pepe. Al Escritorio de Blogger pique a Salir però torna una i altra volta, es rePepeteix. Ajudeu-me!! Algú m'ha dit pot ser problema d'Internet Explorer, és cert? Socors!! Auxili!! Cony, el Fernando Pessoa del Pessoa no era tan pesat. El deixava ser Álvaro Campos o Bernardo Soares o el que fos, i convivien amb humilitat i comprensió mútua. Fins i tot se'n anaven de copes tots plegats. Bé, sí, sobretot de copes, a Chez Vic, i què?

El llarg camí dels sants

Les meues sotraguejades Sidi

Només esclatar la guerra civil, el Padre -d'ara en davant, EP- va tindre l'habitual il·luminació santa de migdiada amb filet de baba a la comissura dreta dels llavis, inclòs. Va veure, amb els seus ulls clucs de sempre, el camí que el sant déu li senyalava. Encetaria, el més aviat possible, una mena de fugida pelegrinatge fins arribar a zona nacional. I en aquesta decisió no va tindré cap influència -no siguem malpensats- el fet d'haver-hi tractat amb grupuscles terroristes d'extrema dreta equipats amb pistola -el que pràcticament li obligava a dur una vida clandestina- ni el proselitisme sectari, tipus pedagogia de la por, desenvolupat als llocs sants de Ferraz 50 i 16 -anomenats DyA-, o l'ensurt, totalment banal, d'haver-hi estat agredit al carrer per un sicari roig -de Lucífer, el maligne, s'entén- i defensat pel seu àngel celestial particular que, en acomiadar-se, l'àngel, li va dir, a l'orella, allò tan bufó de burrito sarnoso, el que li donà la idea de signar les seus missives més personals amb les inicials b.s., i, a més a més, fer-hi simpàtica apologia del seu origen baturro: burro sí; pero burro de Dios. Di que sí, EP. ¿Potser tenim al davant el referent semiòtic dels bocins de ferradura amb que és gratava l'esquena?... D'això, que per anar de Madrid al cel, perdó, a Burgos, en lloc de travessar la línia del front per les serralades de Guadalajara, com va fer-hi tothom, i fins i tot alguns dels seus acòlits, doncs el susdit EP va engiponar un veritable camino iniciàtic -model Wilhelm Meister, però sense Mignon, que jo sàpiga- amb cotxe i salconduits -per a ell mateix i els compis d'aquest viatge final de curs improvisat- primer fins a València, desprès en tren cap a Barcelona, on varen malviure 40 dies -quarantena més que necessària desprès de l'estada valentina republicana, de cursum- per carrerons i cases de dispesa infames -¿vos imagineu a l'EP gratant-se l'esquena a l'excusat comunitari d'aquestes dispeses de mala mort confrontades al Passeig de Gràcia. Sublim, no?- i assolir, tot seguit, el creuament a peu dels Pirineus -aquí ho vares errar, EP; no cal dir com hauríeu d'haver creuat els Pirineus- Así es, así tiene que ser el horizonte de tu apostolado: es preciso atravesar el mundo. Pero no hay caminos hechos para vosotros… Los haréis, a través de las montañas, al golpe de vuestras pisadas (Camino, máxima 928) Fins arribar a Andorra i girar cua cap a Navarra, desprès de trepitjar França de puntetes, i recalar, com a meta final, que no volant, d'aquesta brevet-èxode lluminosa, en Burgos, ciutat sense llei. -La guerra es el obstáculo máximo del camino fácil -Pero tendremos, al final, que amarla, como el religioso debe amar sus disciplinas (Camino, máxima 311) Caram, caram amb els homes de pau. Reconec que igualar a l'EP potser no és fàcil. Però també és cert que el meu viatge no és gairebé espacial ni curricular, sinó ben bé temporal i sentimental, és a dir, de coneixement propi i no de propaganda impròpia. Veureu. Pot semblar una bajanada, però quan pedalege és com si mullés suaument amb te de bergamota un bocí de magdalena freda i encuriosida. Ja em direu: i no seria molt més fàcil anar passant les fulles de qualsevol àlbum de fotos, mentre prens te i magdalenes o xocolata amb bunyols? Potser sí, però i la santedat? En qualsevol cas, al racó més efímer i recargolat de les pujades ciclistes que sovintejava al sud, me'n vaig trobar amb les rialles de dues nens gaudint, al seu llit de diumenge, les cosquerelles més desitjades i temudes del pare. O la solitud plena del temps posseint-me. I els carrerons pedalats, on el passat flueix com si fos de primer antuvi, em parlaven d'històries que només es poden contar en aquesta llengua. Vet aquí la raó del circumloqui, de la metàfora, del llarg camí que, tot i deixar-me sempre al mateix lloc- Rue de l'Absinthe, cantonada amb Rue de la Cabane-, em permet anar collint valuosos balons d'oxigen i paraules fetes records. D'ací, que si EP portava penjat al coll un descomunal tros del lignum crucis, jo vaig per la vida amb una no menys descomunal càmera neumàtica inflada a la pressió que li pertoca, i cadascú que ho interprete com vulga. El que no acabe de precisar és el santo lugar on el nostre Vicent -sant de gama alta, no cal dir-ho- va espolsar-se les espardenyes. Que no és un detall baladí poder demostrar-li al tribunal vaticà de sants la coincidència de l'espolsada d'aquell beneït calçat i la sotragada a les meues sotraguejades Sidi. Per si de cas, també li llevaré la pols a la bici, de cursum.

Addenda: crec que l'EP està mosquejat en mi per prendre-li el seu camino a la santedat, fil per randa, com a model propi. Des de diumenge passat tinc problemes amb Blogger. No vol reconèixer la meua heteronomia -és el que té llegir a Pessoa- i no em deixa accedir al meu blog de Viciclisme. La qual cosa m'obliga a utilitzar altre ordinador, on mai haja posat la meua altra identitat, Pepe, per a poder retrobar a Vicicle i deixar-li parlar. Ma' que tenen poder els sants. Així que si algú sap com puc solucionar-lo, que m'ho faça saber, per favor. A l'espera de poder triar la identitat que em semble pertinent, no us estranye que comente els vostres apunts amb la personalitat de Pepe, signada per Vicicle i amb una bonica foto que un cosí meu em va fer fa anys i panys.

Chez Vicicle

París, foto de Jonathan Segade

Pot ser el somni aïllat dels somnis. Una migdiada d'horari prohibit i a un racó de cantonada inquieta. Allò que hom gaudeix com un sospir d'amor que va i ve. Allò que saps ben bé podria haver-hi no succeït. Allò que el perfum trencat dels cargols de mar, travessant la plana, portava des de Cambrai fins al meu indret de París. Allò que no només sap el vals-musette i que el sol del nord llisca, pàl·lid, costera avall, mentre Mars ajusta la seua bohèmia al matalàs. Deixa que el vent remene les palmeres del sud que hi vaig perdre. Te n'adones? Un feble raig trencat al pavès del capvespre és prou camí per a pedalejar. I un cel pla, de blau esvaït, guarda l'univers d'estels d'un tulipa desarrelat amb reflex de gira-sol. De París sempre recordaré el que no hi vaig viure. L'aiguat esmaperdut entre les pedres blanques i negres que el poeta mirava fent memòria del dia que anava a morir. O les llavors diminutes que, en absència del mar, li donen un caire d'illa oceànica. ¿No us haveu hagut de preguntar mai per què la pluja de París té el frec ferotge dels amors trencats? ¿O per què la neu cau amb un convenciment només igualat als contes moscovites de Txékhov? Potser no hem estat al mateix indret de París. Ni ho estarem mai. Jo parle del carreró del darrere. Allà on és aquest atelier de vélo. Sí, no n'hi ha pèrdua. No tots els tallers de vélo tenen una llibreria i unes tauletes pels parroquians. Begudes, cafè i tabac. I potser alguna cosa de picar. I al rerefons, damunt un petit escenari, un piano, imprescindible estri d'un taller de bicicletes, no cal dir-ho. I al seu costat, però amb la separació reglamentària, una petita representació de l'univers: la taula de billar francès: la lluna blanca, la terra roja i el groc del sol. Cap reglatge se li pot resistir al mecànic que té un Cosmos a la rebotiga. I no oblidem fer espai per a improvisar-hi petites exposicions. I, per suposat, al bell mig del taller el banc de fer feines i les seues eines, materials diversos i recanvis de tota mena. I és imprescindible l'aparador, on els misteriosos rodets i les últimes edicions dels poetes i els ciclistes oblidats, les etèries rodes de cursa i els dibuixos sonors de les nuages, conviuen molt millor que els homes del sud. Passeu, passeu i parlarem dels vells temps, les temps jadis. Potser, fent memòria, entendrem un poc, si més no, cap a on anem. I, si no, no. Beguem. Al capdavall, qui entén el billar francès? Fem l'aperitiu de segona oportunitat. Ha hagut ruixat i el dia torna a començar a dos quart de nou de la tarda. Doncs aprofitem-ho. Me'n vaig, torne a París. Sempre he tingut ànima de gitano i de bohemi, tot i que de gitano sedentari -que no m'agrada viatjar- i de bohemi d'horari disciplinat. Però un dia trobaré la manera d'endreçar aquestes paradoxes. Au revoir. ¿Sents la música? Garçon, une absinthe.

Jornada de reflexió

Ramón a El País, avui

No és possible. Com és que s'ha assabentat tot lo món? Val que tinc seguidors, però bé, que tampoc no sóc la Belén Esteban i molt menys la Merkel, no cal dir-ho. Carinyo, per què ho has anat escampant?... Què dius, d'escampar?... Doncs, que m'ho estic pensant. Jornada de reflexión, si ho posa als diaris?... Que estàs pensant-te què?... Clar, no m'escoltes… Mira, o parles més clar o deixa'm desdejunar en pau… Que no sé qual triar… Doncs com ho penses massa, acabaràs espifiant-la… Dona, és que a mi m'agradaria que fos útil, però que al mateix temps em faça l'ullet, ja saps… Què vols dir per útil?... Ei, que faça el paper que li pertoca. Quan tries alguna cosa, què ens cal esperar, si no?... Fia't del que diu la propaganda… Ja, per això no vull ni sentir parlar dels grans… Que tots sabem el que amaguen, bona presentació i una baixa qualitat… Una qualitat de merda, diguem-ho clar. Però si n'hi ha qui es ven amb peces defectuoses i tot, com si diguérem… On hem arribat, déu meu. I desprès parlen de que si tot ho critiques, de que si vas indignat per la vida… Sí, damunt ens volen ben mansos… I què faràs?... Doncs com que el país sencer sembla esperar la meua decisió, d'avui no passa. N'estic fins a on no diré de Valenbisi i de les seues bicicrisis de merda. Des que me'n furtaren la meua AmerikaBH roja, que la ciutat és molt més grisa del que ja era. Anem-hi, vull recobrar una certa alegria perduda a les clavegueres de les ciutats del riu… Quin color t'agrada?... El roig, of course… A mi el verd… Doncs mirem de trobar-los tots dos plegats… Quin compromís, no?...

Las cosas del querer

Tot aquell bípede que es puja al damunt d'una bici -amb un cert convenciment, és clar- corre el greu perill d'acabar dient el que pensa. És un dels seus efectes secundaris més virulents. I totalment demostrat. Vegeu, si no, aquests joves que prenen plaça -ja era hora, cony- com han fet de la bici part inalienable de les seues senyes d'identitat. I quants ciclistes professionals acaben entonant el mea culpa. Ja veureu quan la secundària li done a l'Armstrong. Però deixem al texà diluint-se al seu propi desert homònim. I deixeu-me que vos pose un exemple que m'ajudarà a explicar-vos la secundària ciclista amb tota la seua amplitud. Vos haureu preguntat, de segur, què li passa a la pobre Àngela amb els spanish brothers. Que si no treballem prou, que si massa festes, que si no volem jubilar-nos el mateix dia que ens llancen al clot, que si els alemanys sempre ho tenen que pagar tot… Bé, només pedalant, amb ella, xino-xano i face to face, per les contrades de Clotlandia: Alboraia, Massalfassar i Albuixec, de vesprada, ara que allarga el dia i fa bo, amb llum de caiguda i l'aroma cremós dels aiguamolls perfumats de l'anís del fonoll i la verdura escampant-se per l'horta que Rita mossega insaciable, m'ho va confessar tot, fil per randa. Em va dir, per lo baix, i deixant anar alguna llagrimeta, que un tal José Luis li va trencar el cor, als '70, a la sorra de Torremolinos, dient-li que a ell la que veritablement el posava a to era la seua aborigen oficial, una tal Araceli. I que això de pelar-se el cul a l'Opel, que no li venia gens de gust. I que quan ella el va acusar de ser més gandul que un gos, ell, amb bones paraules, li va fer veure que els 55 milions de morts de la 2ª guerra eren responsabilitat última de l'assassí dels assassins, el germà cum laude dels botxins, Hitler; i que si els americans i la mà d'obra quasi esclavista dels turkish and spanish brothers no els hagueren ajudat, en el 2011 -el noi tenia la mà trencada per a les prediccions- potser encara estarien llevant pedres a Berlin, i que és molt fàcil fer milacres amb els dinés i l'esforç dels altres i que on estava, el famós Or del Rhin. Potser el José Luis es va passar tres pueblos (Alboraia, Massalfassar i Albuixec) però és que el tenia ben fart amb la dèria de donar-li lliçons i les seues petulàncies i mesquineses de poble elegit pels banquers. D'això, que quan l'altre dia vaig llegir el que Rajoy li va dir al Paconofrancisco, a la plaça de bous, vaig pensar que el seu reconegut i públic amor a la bicicleta també li havia traït, i la veritat gairebé li sortia a doll, per la seua boca llaminera, com una escopinada enverinada. Paco, eres un gran presidente, los valencianos te votan porque quieren. A que la contundència del porque quieren duu implícita una càrrega de profunditat? A que la gramàtica s'ha doblegat davant la bici? De primer antuvi vaig pensar que s'havia deixat el segon "te" pel camí. Sí: los valencianos te votan porque te quieren. El que hagués demanat el consegüent: Y te lo perdonan todo. Com la mare del Hitler, pobreta, que segurament també li haurà perdonat la mare de totes les matances, allà on siga. De fet, un tal -en el sentit wittgenstenià- deia ahir que entenia el Hitler. No vaig voler saber què és el que entenia, sabent jo de qui es tractava i on era. No em va estranyar. Però tornant al Rajoy. No crec que es deixés res pel camí, a banda de la seua dignitat, no cal dir-ho. Apostaria el que no tinc, a que la frase completa que va pensar d'un sol tractum, i que només un bloqueig sobtat d'última hora li va estalviar de posar-s'hi plenament en evidència, era: Paco, eres un gran presidente, los valencianos te votan porque quieren. Allá ellos. Oi, que sí? A que no vaig errat? És el que té quan el desamor s'alimenta de xantatge. El Roto, mestre, no més el Vaticà em reconega la meua santedat viciclista, comence a donar-les la vara -no, la vara no, pel cul, com fan ells- fins que et canonitzen el més aviat possible. Milacres -i plenament documentats- et sobren (San Roto de la viñeta mártir) I al Forges també, de cursum.

El bigotes està al darrere de Rajoy i Paconofrancisco ho sap

El darrer somriure

La mare dorm

El darrer somriure va ser un retrobament en tota regla. Hi eren aquelles llumenetes. I va riure. I fins i tot va somniar o imaginar -que tant s'hi val- la nit dormida sota el bressol dolç d'un bes d'anar de bona nit, de la mare i el pare, tan joves, ara, ambdós. La flassada ben ajustada al coll d'un rostre d'ulls rodons que tancava les parpelles dient faré bondat, no us atabaleu. Aquells espurnalls eren, com us ho podria dir?... Sí, eren com una alegria suau amb un xic de la melangia que el gaudir sincer de les coses té. Suspeses, enlairades, feien ball de papallona i fada davant els seus ulls de mel rossa que mai no va poder domesticar. I va veure al seu fill pedalant com si fos ella mateixa, i a la seua filla dibuixant-li el camí que hauria de seguir. I se sentia tan acompanyada, en aquell llit al passadís de graons inexistents. Què bé, gairebé no notava l'esforç de pujar al pis de d'alt on sempre acabava oblidant-se el que es perd. Li va estranyar, tot s'ha de dir, sentir com a propi aquell pedalar sense errades, d'exquisida fluïdesa com els exquisits pistards. Ella, que mai no va pujar a una bici. Però no li va preocupar. I molt menys la ruta que anava descobrint entre records desviats per la incertesa i el dol. I el cos, amb la prevenció típica de la matèria, anava arrodonint-se, cercava el fetus o la integració aerodinàmica en allò que li estaven assenyalant les llumenetes. I en assolir aquest punt infrangible, aquesta màgia on dues rodes la flanquejaven i es movien sense fer anar les cames… De fet, aquest somriure feia sensació d'un somni obsessiu, d'un bell malson sense episodis secundaris on, de tant en tant, dues nenes com les que el seu pare dibuixava als contes, la distreien demanant-li un bes i una rialla no sempre de fàcil compliment. I va notar no ser ella qui, fet el cim, s'abaixava de la bici i es gitava damunt la terra al temps que dolçament deixava anar les cames i els braços banyats pel sol caigut tendrament a l'horitzó de cartró, on el vent del món s'acomiadava d'aquell cos alliberat, a la fi, de la insuportable angoixa de la vida, de l'amor i de la por. Avui fa set anys, just al bell mig dels que ha fet el pare, que es lliurà al plaer insubornable del darrer somriure. Vull creure que la cosa va anar així, i que, a diferència del que ens va dir la metgessa, ni aquelles llums que ens senyalava amb un somriure d'entremaliadura ni aquell cos encartonat no varen ser sinó el producte del seu últim retrobament.

La no peça

Sé que el que vaig a confessar-vos no és de domini públic. I que és un dels secrets millor guardats pels fabricants de bicicletes. I que posats a dir-ho tot, pot resultar d'una incorrecció política més que evident. Però ja no puc callar per més temps. El que no acabe de trobar-li és la forma elegant i balsàmica de fer-vos cinc cèntims i que no us en semblen quaranta mil xavos. Per exemple, puc dir-vos que a qualsevulla de les bicis -des de les furtades fins a les de 7 o 8 mil €- que van pel món, sempre n'hi ha una peça no peça indestructible. Au, ja està dit. Totalment indestructible. Ja podeu fer-li el que vulgueu que quedarà indemne. Però tot i que m'estic aproximant perillosament al quid de la qüestió, tampoc l'assoliria en tota la seua realitat física amb aquestes poques paraules. Sí, ja sé el que esteu pensant: ja està el Vicicle amb les seues metàfores recargolades. No, no. No va de metàfores. Doneu-me un petit marge de confiança. Mireu, des del selló -que és el punt més elevat de una bici que es considere a sí mateixa com a bici seriosa- fins a la banda de rodament del neumàtic de la roda del darrere -que per suportar més pes sempre sembla més avall que la del davant- tots acceptaríem la susceptibilitat que té aquest conjunt de peces anomenat bici d'encetar el seu individual declinar físic a qualsevol moment, és a dir, d'acabar espatllant-se. És principi universalment acceptat que tot el que té un començament té un final. Bé, menys si parlem d'en Machaut i d'aquesta peça no peça. Feu el pensament que, de sobte, topàreu amb alguna cosa que una volta creada -encetada, millor- mai de la vida pogués morir o transformar-se en altra de distinta. És una peça, i alhora és altres peces que la neguen ontològicament i incorrecta com a peça estant. Fins i tot ens hi pot recordar a aquell ballarí que es vestia mig de dona i mig d'home i ballava en parella amb sí mateix. De fet, és peça no peça sola, però fugissera, i presenta com a mínim tres tipologies homologades: la francesa, la italiana i l'anglesa. Actua en el quadre, a les rodes, el manillar, tots els engranatges, etc… Allà on va deixa la seua empremta, i tot i no ser, està: d'això la seua indestructibilitat. Els enginyers li calculen les mides, les passes, la dibuixen de forma molt més versemblant que els pintors ho han fet amb l'ànima humana des del començament del temps. I de tant en tant, en una distracció, li diuen ànima. L'ànima està afectada, és l'expressió més habitual. I tant mateix no és ella la interfecta, sinó la petjada que ens va deixar a la bici. Indestructible. Bé, crec que he sigut massa agosarat i tot, que m'he arriscat amb excés. Us ho puc dir més alt, però no més clar. Algú ho havia de dir, ja sabeu. Fins i tot un músic va intentar atrapar un bocí de la seua essència hipnòtica, però no se'n va sortir del tot. El que us deia: està, però no és.

Ni sí ni no, sinó...

Si esteu llegint açò, és que sóc un covard i una mala persona. Feia temps, massa temps, que no quedava amb la colla dels diumenges. La raó és ben ximple, com que el dissabte ja fan ruta amb les seues respectives penyes, l'eixida dominical és ben d'hora i de me cago en tu puerta, amb la intenció de acabar cap a les dotze del migdia com a molt, la qual cosa els tranquil·litza la consciència familiar -la poca que els queda- i a la parella: que encara faran una volteta amb els nens i prendran l'aperitiu. Els meus dissabtes, però, són més bé de ruta llibretera o artística, si és que alguna exposició ens reclama. D'això que darrerament els diumenges m'agrade gaudir d'un horari més humà i un ritme menys acollonit. Però bé, tot siga pels amics. M'alce a les sis del matí. Ha plogut gairebé tota la nit i amb insistència. El panorama és de mitja volta al llit i a roncar. Però no, el viciclista, com aquell personatge del Turista accidental, és persona de costums ben arrelats. Assegut a la vora del llit, aparte la cortineta de la finestra i faig la primera de les innumerables ullades que encara em queden. Com que és de nit, no puc valorar amb precisió els fets meteorològics, però el cel sembla ben cobert, no té el punt de negre que jo hagués desitjat, i el carrer encara conserva el xarol dels ballarins de claqué. Mal anem. Però no plou, és cert. Faig el desdejuni, gens recomanable, de pastisseria industrial i cafè fred. Fa temps, i amb tota la meua bona voluntat, prenia els Kellog's de blat de moro, integrals i tot, però acabí convertint-me en el tipus més avorrit del món. Fins i tot, la nit anterior, sopava pasta integral adobada amb quatre gotes -contades- d'oli, un polsim d'orenga i un pensament de formatge rallat. 62 k, sí, però de plom avorrit. Tot i que no para, i el rellotge avança, no li veig bona traça al sol. De fet, no hi és. Una claror al rerefons del fons i un gruix negre salpebrat de cotons esfilagarsats donen rèplica dels meus dubtes molt millor que el discurs de Descartes. Però no plou, és cert. Albire l'horitzó pròxim -paradoxa habemus- i el triangle de profit viciclista nord-sud-oest fa cara de resultat post-electoral, també pròxim, si un déu justicier no ho impedeix. Si em faig el valent i agafe la bici, començarà a ploure sense pietat, i la resta del grup serà on jo mateix deuria ser ara: al llit; però si faig precaució i em sec a l'observatori a l'espera dels esdeveniments -tautologia habemus- la colla farà ruta, es riuran a costa meua i jo em quedaré amb un pam de nassos. Sóc un covard. Ja eixiré quan la cosa pinte més bé. Ni sí ni no, sinó… Als companys d'escapada, però, els desitge, si s'han fet l'ànim, que els caiga al damunt una aiguarrada d'aquí te espero amb tronada i tot. Perquè si jo no hi vaig, no vull que ells pedalegen sense mi. I s'ha acabat tanta contemplació. Però no plou, és cert.

Ell

De primer antuvi podria dir-se que el que em guia és l'enveja pura i dura. Té poder. Ridícul, però poder. Fa i desfà. Ha entès, gairebé sense adonar-se, la mecànica del negoci humà, i li agrada. Sap ben bé que no controlar els esdeveniments ens irrita el cervell i ens aboca a la depressió i l'obediència cega, com els gossos ensinistrats a ferro. Però ignora que alguns, potser massa pocs, hem gaudit el sofriment de la incomunicació i la camisa de força -rodamóns d'estels- que significa pedalar amunt avall més sols que l'una. Que l'alegria ofensiva del ciclista té alguna cosa de cant fúnebre, com diu Reza. A estones: un dia més llargues, d'altres diria que prou més minses, es veu al damunt del damunt del maleït cim; tant s'hi val si és de la seua misèria. I t'assabentes de que, a la fi, és un pobre desgraciat. I ho dic sense sarcasme, sense il·lusions de verins no declarats. Simplement, no arribarà a ser ni les despulles del capità Ahab, que com els reis perversos, una volta assassinat, ni els gossos, ves per on, no volien llepar-li la sang. Fa un temps que pense qual haurà pogut ser la seua més profunda i inconfessable frustració. O si va tindre un pare brutal. Heus ací, la que va embolicar el Hitler al ser rebutjat a la Acadèmia de Belles Arts. Ell, que com a molt va estimar el record de la seua mare. Única dona amb la que va compartir els seus ulls. Aneu en compte a qui negueu el talent artístic. O el que ens està fent passar el Rus per no arribar-hi amb comoditat als estris que comanden la bateria de qualsevol conjunt ye-yé, malgrat les ajudes dels seus acòlits. O, si més no, la fallida carrera periodística de l'ínclita Rita, que ens amenaça amb una ciutat inexistent amb o sense ella. No, no penseu que parle de qui cregueu. O sí, i perdoneu el misteri. Allà on va: la matinada de l'amant, el capvespre de la parella o la migdiada de la secretària, exigeix un nivell tipus botiga de gourmet. I se'n fot dels que diuen que el luxe és el consol de la misèria, mentre fica el seu penis dins d'una vagina ignorada repleta de somnis i paraules que ningú no li diu. Aristòtil, a la seua Política, ens deia que les argúcies del tirà consisteixen en envilir l'ànima dels súbdits, sembrar-hi entre ells la desconfiança i empobrir-los. I així, a poc a poc, adquirim el veritable sentiment d'u mateix al ser insuportablement desgraciats, com m'ho varem fer veure Kafka i els innombrables fills de la grandíssima puta que m'he trobat a la meua vida sota la màscara de les persones consuetudinàries. I els parla de competir als nens, que desprès seran caníbals; i de competir en igualtat de condicions, ell que de sempre va ser jugador d'avantatge. I parla de llei, ell que fa temps és a fora. I parla d'excel·lència, ell que mai va passar d'una mediocritat ferotge. I parla de l'esser, ell que no mou un dit sense la confirmació dels rèdits que li suposa. I tant li val ofegar nens, teuladins o paneroles si són sota la imaginària línia del seu entrecuix. Que ell prou de cabotades en dóna als honorables i il·lustríssims senyors de la guerra i la pau esclava. Que si la cosa s'embolica, truca a qui deu trucar i s'estén cap per avall, ruixat per l'Asperges me de l'arquebisbe, i amb els braços fent creu mentre el diable li penetra amb les seues potències i diposita la llavor, sempre nova del mal, en un lloc difús i inestable entre el cap i la cua. Poseu-li nom i cognoms, cadascun de vosaltres, sota la signatura encapçalada per: Lo que dispongo y traslado para general conocimiento y cumplimiento. Tant s'hi val si es tracta d'una sentència de mort com d'un avís als excusats per a que els nens no es pixen fora de la tassa del vàter, mentre ell ho fa fora del test.

La multa

Malauradament, en aquesta societat nostra regida sense pietat per polítics que confonen, per principi, el que és un servei públic amb el que ells es prenen com a activitat professional a llarg termini -d'aquí les seues servituds immorals- cada volta existeix una major distància entre el que és legal -tot allò que pot disculpar-se amb el maldestre del picaplets- i el que és lícit -l'aplicació, amb respecte per l'altre inclòs, de les raons legals. I vegeu que la cosa ve de lluny. Només tres anys desprès de la caiguda de Granada al 1492, en 1495, el terme de multa comença a estar documentat en l'ús quotidià a la península. Significatiu, oi? Bé, he de reconèixer que els ciclistes tenim una habilitat especial per eludir les multes. Ens botem els semàfors en roig. Avancem per la dreta. Bajamos de los coches en movimiento y bailamos el vals. No defensaré aquests agosaraments, però donades les circumstàncies, una mica de fiblada llibertaria no ens vindrà gens mal.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (http://www.acpv.cat/): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Editorial conjunt d'ACPV per a la seua publicació avui 11 de maig.

Per aspera ad astra

Je ne suis pas du tout l'antéchrist de service,
J'ai même pour Jésus et pour son sacrifice
Un brin d'admiration, soit dit sans ironie.
Car ce n'est sûrement pas une sinécure.
Non, que de se laisser cracher à la figure
Par la canaille et la racaille réunies.

N'hi ha de dies que t'alces del llit en gana de gresca. No, no ben bé de gresca. Dic mal. Gresca, no. Amb ganes de que et toquen els d'això. Ja m'enteneu. Reconec que no és gens normal. Que, tot plegat, dóna una lleugera impressió d'addicció inveterada als sants cilicis, les disciplines, la mortificació. Sí, és cert. Però si Sant Josemari ja ho feia, és totalment lògic que un servidor seguisca aquesta tradició i exemple, entestat com sóc en fer de meritori cap a la canonització. Sí, ja sé: Josevicicle, que damunt d'una bici les variants del sofriment físic no tenen parangó. Bé, sí, però tot i admetre les vostres senyades argumentacions, una bona disciplina, un bon cilici, deu anar molt més enllà de cinc pujades a l'Oronet per cadascuna de les seues vessants principals o, si així ho voleu, de quatre espines o filferros foradant la pell pel mateix lloc cada volta que tens la temptació de respirar. Per aspera ad astra. I el que m'ha vingut al cap a les 4 de la matinada d'aquest dilluns 9 de maig de 2011 deixa en peccata minuta el decàleg oronetià, el dormir a terra, el cilici a la cuixa dues hores al dia o les fuetades de corda una volta a la setmana, tot i que el règim de càstigs corporals del Josemari era d'aquí te espero. Ricardo Fernández Villaspín, un dels primers estudiants seguidors d'el Padre -com a ell li agradava que el nomenaren- per a evitar el soroll de les fuetades que s'aplicava el fundador -Josemarí, no el conyac, és clar- sembla que es tapava els oïts per no sentir els colps ensordits que li arribaven des de l'excusat. De fet, segons un altre cronista -Andrés Vázquez de Prada- ens detalla: "En su cuarto guardaba el Padre, en una caja, el cilicio y las disicplinas. Impresionaba ese instrumento de flagelación, de cuyos cabos pendían cabos de herraduras y cuchillas de afeitar, hasta el punto de que las paredes del cuarto de baño estaban salpicadas de sangre" (en Ynfante, J. El santo fundador del Opus Dei, p. 270, n. nº 47) De primer antuvi, això de la caixa m'ha dut al cap aquell client oriental que visitava a Belle de jour, a la pel·lícula homònima, i perdoneu la digressió. Doncs bé, res a veure amb el que a mi m'esperava en decidir de boníssim matí que tal dia com avui renovaria el DNI, caducat fa dos mesos, pels meus sants i apostòlics cilicis. Bé, i també per raons numèriques. El Padre va morir el 26/6/1975. Sumades les set xifres de forma independent donen 36. Si, al seu torn, sumem 3+6 = 9. I avui, 9/5/2011, sumades donen 18. Ergo, 8+1=9. D'avui no passa. Consulte Internet. Argg! La primera fuetada és magnífica. Cita prèvia, el més aviat possible, d'ací un mes. Ummm. Redéu, com m'ha deixat l'esquena. La sang ha esquitxat fins el sostre de l'altra banda del saló. Cride, no truque per telèfon, no, cride -Nenaaaa!- a la meua germana gran. No fa encara ni quatre dies, el meu cunyat hagué de renovar-lo, el seu DNI caducat, pel passaport, amb urgència. Però, tete, que açò no són hores. Ens has donat un bon susto. Bé, deixe anar les maledicències dels que no acaben de comprendre aquest camí de perfecció. Al que anaven, resulta ser que tens que personar-te a una de les poques comissaries del cap i casal que tramiten DNI i passaports, fer cua, prendre torn numèric i esperar. Requisits documentals: una foto en color de 32X26 mm i el DNI caducat. D'on trac la foto? Va, espavila, Josevicicle. M'escanege a mi mateix des d'una foto de família. Només el meu cap. La foto té uns cinc anys, però encara m'assemble. Faig un parell de còpies. Tot va com una seda. Cap problema als cartutxos ni al paper ni amb les tisores al retallar-les. Doncs vaja merda de mortificació, pense. Les cinc tocades. Au! Valenbisi i ruta. Objectitu: carrer Hospital. Ipod i manta. La bicicrisi es la 0666 (6X3=18; 8+1=9, ¿és o no és el dia?) i tot i que vull canviar de marxa, no puc. Sempre 3, com la Santíssima Trinidad, el mateix dóna on la poses. A patir.

Bien sûr, mais il devait défendre son prestige,
Car il était le fils du ciel, l'enfant prodige,
Il était le Messie et ne l'ignorait pas.
Entre son père et lui, c'était l'accord tacite:
Tu montes sur la croix et je te ressuscite!
On meurt de confiance avec un tel papa.

Arribe amerat. No sé pedalejar xino-xano i menys amb el 3. Sóc el primer. De fet, fins a les set tocades al carilló de l'església de l'Hospital, que és al front de la comissària, no comença a acudir la gentada renovadora d'urgència. I jo sóc des de dos quarts de sis. Ais!, altra bona fuetada. No, vaig errat. Hora i mitja de cilici al entrecuix. Bé, açò promet, que encara queden dues hores fins que comencen les tramitacions. Au! vinga, més cilici a l'entrecuix. Ja en tinc els d'això com a taronges washintones, i no hem fet que començar. Al repartiment dels torns li demane a l'agent que faça el favor de donar-me l'últim. El número cien, seguro?, em diu. Sí, por favor. Pensarà que fins a dos quarts de dues no puc estar per a romanços administratius, però al poc es desenganya i es mosqueja. Prenc seient i em quede mirant al no-res -bé, als indicadors de torn i taula- sense parpellejar, fins que arriba el meu torn cap a un quart de dues de la tarda. Faig memòria del fundador i les seues visites al jesuïta Valentín Sánchez Ruiz, el seu confessor i torturador: "Tras una jornada de intenso trabajo [Escrivá] emprendía una larga caminata, Castellana arriba, hasta el Hipódromo. Luego atravesando desmontes y caminos de barro, llegaba rendido al colegio. Le hacían pasar al recibidor. Aguardaba un rato y le atendía el jesuita. Otras veces, la espera era larga; y el sacerdote aprovechaba esa hora para leer el brevario o hacer oración. Había días en que la tardanza resultaba interminable. Nadie aparecía. Nadie daba excusas. Al fin un hermano lego le comunicaba que el padre Sánchez Ruiz no podía verle. Cualquier otro lo hubiera tomado como una desatención grave. Pero el joven sacerdote mostró siempre comprensión para con el tiempo y ocupaciones de los demás" (en Ynfante, J. op. cit. p. 61) Doncs si passe comptes, de dos quarts de sis fins a un quart de dues són vuit hores i un quart. Nyas, coca. Josemari, sentades d'aquestes no vares fer ni una, segur. Al capdavall, entre. Au suivant! Em sec. ¿Qué viene a hacer aquí?, em diu el funcionari. Com a mínim, mitja fuetada. Nyaca. Em va faltar un pel de figa, i perdoneu l'expressió, per a etzibar-li que anava fent camí de santedat, però no ho hauria entès. Vengo a renovarme el DNI. Això ho va captar a la primera. Li passo la foto i el document caducat. ¿Esta foto se la ha hecho usted? ¿En impresora?... Sí, por qué?... Porque lo mismo le hubiera dado no traerla. L'hòstia divina, aquesta sí que em va arribar al pàncrees passant pels ronyons. Les mans em comencen a tremolar. Igualet, igualet, que quan me'n vaig fer el DNI la primera volta, als catorze anys. Gairebé diria que estava excitat i tot. El paio aquest sí que sap de disciplines. Ahora cuando la escaneemos, se aumenta y no querrá cogerla. El que no voldria agafar-la, la foto, era l'ordinador, és clar. Además, el fondo no es blanco. Augg! Vaig escopir els dos incisius i un molar. Gràcies, déu meu. Si tuviéramos una webcam, todo esto no pasaría. No discutiríamos con las señoras (sic). Però tros de suro si tens la fotuda webcam al damunt del monitor, com m'estàs indicant amb el teu dit índex, on collons tens el fons blanc, si al meu darrere no n'hi han més que vidres i màquines? Però faig com el Padre, comprenc el temps i les ocupacions dels altres. Calle i pose cara del que sóc: un sant en capella. Malgrat l'esforç del funcionari per fer-me desistir de la renovació, la màquina no li fa cas i accepta la meua foto. Pero cuando quiera hacerse el pasaporte, tendrá problemas. Per l'amor de déu, pare ja, que n'estic gairebé en estat de crisi de felicitat com els èxtasis divins d'el Padre, i les dependències són ja a vessar d'esquitxades de sang santa. Com que no tenen impresos de Recibí, doncs tinc que redactar un breu text al revers de la cartolina on aquest sant baró va pegar la foto indigerible i jo ja vaig signar una primera volta, confirmant la recepció del nou DNI. Torne a signar el rebut. Cutre, com estendre's a terra per a fer una becadeta. Aquí arriba, a la fi, el nou DNI. Són 10'20 €. Coi, l'estocada final. Per aspera ad astra. Demà mateix torne, a fer-m'hi el passaport. O millor, em quede tirat al carrer fins demà, com a prolegomen del viatge iniciàtic, que encetaré d'ací no res, amb passaport inclòs, i en dejuni, de cursum. Per cert, vaig tindre una temptació. Vaig estar per dir-li al meu torturador que per què no estava redactat el DNI en llengua tan menyspreada com ho va ser el Padre ans de ser el Padre? Que si podia redactar el Recibí en aquesta fotuda llengua més fuetejada que la meua esquena des de les 4 del matí. I que si faria el favor de parlar-me encara que fos un poquiu en aquesta rara cosa que li diem llengua nostra. Però, en veritat, en veritat vos en dic que fins els sants tenim els nostres límits.

Il a donné sa vie sans doute, mais son zèle
Avait une portée quasi universelle
Qui rendait le supplice un peu moins douloureux
Il savait que, dans chaque église. Il serait tête
D'affiche et qu'il aurait son portrait en vedette,
Entouré des élus, des sants, des bienhereux.

…
(G. Brassens, L'antéchrist)

J'arrive

"¡Pasen y vean! Cesare, la maravilla… Tiene 23 años, y duerme desde hace 23 años… Sin interrupción… ¡Cesare! ¿Me oyes? Cesare, yo te llamo… Yo, el Dr. Caligari… Tu amo y señor… Despierta unos instantes de tu oscura noche" (Robert Wiene, El Gabinete del doctor Caligari)

Sí, ja sé que no m'hi queda molt. I no parle de temps, que de temps potser em queda massa i tot. Però cansa, tot i graduar l'esforç. Repetiu amb mi, vosaltres que sou al marge del camí, repetiu el pensament que m'hi faig. No obris la boca. El cor s'atansa. Tanmateix, no obris la boca. Si de cas, fes com un lleu somriure, però que ningú no ho note l'ofec. Respira pel nas. Que ningú no senta com desfàs l'alè escàs als pulmons fent-los pensar que hi sobren, que el cos marxa sense ells. Que el pedaleig continuarà per damunt de les hores, dels llocs travessats. Per damunt de tu. I fem una altra revolta. Malauradament, quan jo arribe, l'angoixa no s'haurà esvaït. Mentre, la rampa s'enlaira i accelero, dempeus a la bici, fins que el pit em cou, fins que una cremor dolorosa basteix, des de la gola a l'abdomen, la imatge més insubornable. D'ací a no res les babes començaran els seu joc de vaivens, de gronxolades anònimes. Fes-les callar, tanca la boca, engoleix-te el gruix pastós, que ningú no s'ho pense que necessites desfer-te d'elles. Molt bé, aprofita. Aprofita ara que la cosa afluixa, deixa anar les cames. No baixes pinyó. Això només ho fan els ciclistes de segona, els que es deixen portar per les aparences. Mai no ho hagueres dit: les cames respiren per tu. Dissortadament, quan jo arribe, el mal de cames hi serà. Mentre, açò torna a endurir-se. I semblava, però, una mena d'equilibri gaudit pels que resten al marge del camí. Qui ho hagués dit? I et lamentes. Maleeixes el pes que dus al damunt. Sembla ahir quan feies 62 kg. per 1'73 d'alçada. Però has anat omplint el sac, com aquell personatge de La Vía Láctea de Buñuel, i el camí es fa de lent recorregut, tot i que mai de la vida les hores han sigut tan fugisseres. Fes força, doncs, esbufega, però no separes els llavis, sinó és per a fer un bes d'indignació o un crit d'amor. Fes força, doncs. Gairebé no pots posar-t'hi ja dempeus, i que el propi pes del cos t'ajude a moure els pedals als últims desnivells. Sorprenentment, quan jo arribe, ningú no hi serà al cim, fins i tot jo no hi seré, m'hauré hagut de quedar al marge del camí esperant el pròxim corredor.

Els sons de la ciutat perduda

L'avinguda. El camí del grao cap a 1910

Sovint m'encaste l'ipod per no sentir la desfeta continuada d'aquesta ciutat. Si fos per mi, mai no el duria. M'agrada, i molt, pedalar la ciutat amb els oïts lliurats a la vida, gaudint la melodia que cada dia em regala, sobre el baix continu del frec del cautxú al quitrà. Nota pedal -vegeu què de ciclista pot ser la música o què de musical pot ser una bici- que em permet escoltar les harmonies més hermoses i insospitades. No fa massa, la ciutat cantava al port per a adormir la impaciència d'una avinguda que li entrava pel costat de ponent. Eren sons de maromes, l'espart de les quals feia cruix al seu cor sec abraçant el norai i anunciant les sempre fugisseres amarres dels vaixells. T'estime, però me'n vaig. Me'n vaig, però torne, amor meu, com l'aigua una i altra volta esquitxada al malecó. Com el glop d'aiguardent, que plau al caure mentre adorm l'amor trencat. El balanceig de la fusta definitivament sense arrels, i el sol que feia un soroll ple i llarg, estant. Un acord d'aquells que t'omplin el pit d'una emoció subalterna, d'una llàgrima dolça que, avergonyida, resta al rerefons dels ulls, a la gola, per si de cas la tendra cançó de les veles i els vents, fa necessari que remunti i es deixe anar, galta avall, pressa pel rumor de la pega i el ferrós lliscar dels aspres òxids de grues, tolva i carretons. I al carrer, les petjades in crescendo, apropant-se, anunciaven la sorpresa del passejant anònim allunyant-se, tot seguit, amb el diminuendo subtil d'una imatge no vista esvaint-se a l'altra banda del carreró. Silenci profund amb lladruc de fons. Liqüescència de fulles verdes per damunt l'obstinat flux de les mercaderies i els homes. I el cant de les palmeres, d'aquestes sirenes que abraçaven el carrer amb cançons de bressol vingudes dels suds somiats pel mar dels homes. Cairé, cairé i aladró, aladró, cadires de boga i peix nedant dins els poals que duien les velles de calces negres i faldilles de viudes, les veus de les quals tenien el to just dels fills perduts i del gruix sobrant dels dies viscuts. I els teuladins barallant-se al fullam encartonat del magnoli sobre els frecs tigrats dels gats al jardí. I les sargantanes que van de so urgent, sobtat, que les papallones ja li fan el contrapunt suau d'un aleteig de mentides verinoses com els contes de fades. O els parotets d'ales de cristall amb el so estès d'una migdiada. I els grills que hui en dia només canten els seus versos antics d'estiu i terra cremada al racó abandonat dels abocadors, expulsats de la ciutat per aquestes paneroles voladores: gavines de coure, corredores embogides o lladres pillats amb les mans al damunt de la ciutat. Sovint m'encaste l'ipod mentre pedalege per no sentir la desfeta continuada de la ciutat aquesta. La música m'allunya de la vida i em permet lliurar-me als sentiments dolços de no ser un passejant totalment anònim i absent sobre el baix continu de la realitat ofesa.

Sant Vicicle Oronet

Dissabte, plaça del Carme, preparatius dels miracles de Sant Vicent

Com que a hores d'ara encara no he encetat el meu procés d'apostasia, tot i que ho tenia ben preparadet, doncs estic rumiant-me la possibilitat de presentar la meua candidatura per a beat: qui no ha fet un miracle, sobretot a final de mes? i la conseqüent canonització en arribar als dos miracles. ¿Home d'extrems? Doncs sí. Què voleu, és l'ànima del viciclisme. I mai millor emprat el terme d'ànima, of course, bé, de cursum. Aprofitant que darrerament la cosa de les canonitzacions segueix el protocol Express, com el cafè italià, i que el beat Wojtyla va engegar a l'atur -per dir-ho amb elegància- a l'Advocat del Diable, figura entendridora, però sempre incòmoda o molesta -home, que tots tenim un passat, alguna feblesa, fins i tot els sants- he pensat deixar per a un altre moment això d'apostatar i donar-li vidilla a la recerca de la meua nominació a la impressionant advocació de Sant Vicicle Oronet, verge i màrtir. La segona d'aquestes categories, amb les que vull adobar d'olis arcaics el susdit nomenament, la tinc pràcticament assegurada presentant el certificat d'empadronament a València, cap i casal, i les meues tendències culturals afrancesades per un costat i de subversiu caràcter catalanista per l'altre -Volem TV3! Volem TV3!, entrepà de pernil a la catalana, i coses per l'estil. L'altra, la qüestió sempre delicada de la virginitat és de difícil demostració en els espècimens del gènere masculí, a no ser que un examen pels doctors -mai millor dit- de l'església puga certificar el manteniment del frenillo i la impossibilitat del gland o fava de quedar mínimament descobert donada la falta d'elasticitat d'un prepuci més resistent que la central de Fukushima, o la copa del rei, no cal dir. I perdoneu les descripcions fisiològiques del penis -tot i el to mèdic- però són els termes en que la jerarquia eclesiàstica pot certificar la virginitat d'un mascle. I heus ací que els circumcidats ho tenim prou magre per a demostrar aquests tipus de mèrits. ¿Puc fer recompondre el meu prepuci, que a saber on és? Sí, és clar. Però aquest procés -que superaria amb avantatge el de Kafka- a banda de dolorós, és fàcil d'advertir per les significatives costures -model Frankenstein- que et deixa. D'això, que si aporte la documentació suficient sobre els gairebé infinits prepucis jesuítics que han sigut santificats, potser em deixen tranquil i no ho troben tan difícil d'acceptar la virginitat del meu penis, tot i l'absència del seu prepuci original, que vés a saber si no ha sigut canonitzat ja en qualsevol altre lloc del món com una mena de previ-sant o canonització a priori. A favor meu, puc comptar amb la intercessió de don Agustín, que ahir mateix tingué la grandíssima sort de ser cridat per déu nostre senyor al seu costat. És clar que don Agustín no em va conèixer en vida. Però una volta -per aquesta relació tan estranya i antinatural que mantinc amb els arquebisbes del cap i casal- doncs va passar pel meu costat i quasi em va fregar el colze. Sens dubte, aquesta eventualitat, em permet demanar-li ajuda ara que és al regne que no és d'aquest món, tot i que en aquest món també manava molt. Bé, però on les dificultats semblen insuperables és al corpus delicti o gruix dels fets -el llibre dels fets, si voleu- que puga aportar-ne al que anomenarem, d'ara endavant, el meu curriculum sanctus, i que cride mínimament l'atenció de Benet XVI com a principal cap santificador, que és. I, ves per on, aquest matí que plou a València i no puc pedalar, doncs he tingut una il·luminació josemarianista: seguiré, fil per randa, el que a partir d'ara serà el meu manual per fer-me sant: El santo fundador del Opus Dei, biografia completa i no autoritzada, em sembla, de Josemaría Escrivá de Balaguer, d'un autor més buscat pels opusdeistes que el Salmah Rushdie pels fonamentalistes islàmics: el Jesús Ynfante. I aquest particular viacrucis, com el del fundador, tindrà tantes estacions com convinga a l'objectiu a assolir. De fet, i com a plantejament preliminar, començaré per maquillar el meu perfil públic. Si Josemari va passar de José Maria Escriba Albás (d'arrels jueves i petitburgeses) a Josemaría Escrivà de Balaguer y Albás (cristià i recontraaristocràtic) jo en tinc pensat transformar el ximple Vicicle, com a poc, en Josevicicle Escriptor de l'Oronet, tot i que el Pepe i l'Escriptor poden caure una volta aconseguida la canonització. I acabe. Estic convençut que almenys les dates escollides són favorables. El cap i casal està ple a vessar de creus de maig i de teatrets. I el Llençol Sant fa quatre dies que hi era exposat. Bon auguri, sense dubtes. Que és una relíquia més que dubtosa? Doncs el braç incorrupte de Sant Vicent és tot l'any a la Catedral. Ara que ho pense, però, no sabria dir ni de quin dels Sants Vicents és, el Màrtir o el Ferrer, ni si és destre o sinistre. A pedalar toca, Josevicicle. Au, anem-hi a comprovar-ho, i espavila que ja són gairebé les dues de la tarda i encara no t'has posat a fer la paella de little chicken wings que avui toca.

Un altre braç? És a la plaça del Carme. Que quants braços tenia Sant Vicent?

La paella de little chicken wings