La conjectura de la germana gran

La germana gran i jo, un diumenge qualsevol a qualssevol dels espais-temps perduts o retrobats

A Concha

Sóc força aficionat a les matemàtiques. Que veges tu pa' què? Doncs, sí. Que jo tampoc m'ho trobo. De fet, he acabat especialitzant-me en el compte de la vella i en la descripció dels infinits viciclistes, com ja sabeu. Però escolteu el que he copsat, que de segur vos sorprendrà. Quan el prussià David Hilbert exposà al 1900 en París, dins el Congrés Internacional de Matemàtiques, els 23 problemes que tot i la seua evidència empírica encara no estaven resolts, va tindre que fer fora del grup -i que foren 24, li feia molta il·lusió matemàtica, lògicament- la denominada conjectura de la germana gran, vista la seua transcendència d'ordre existencial i el greu perill que per a la tradicional concepció de l'equació espai-temps que fem servir, suposava. És un dels misteris matemàtics més aclaparadors. Tant, ja en veureu, que ni el Perelman que ha fet miques a Poincaré podrà resoldre'l mai de la vida. I pose a déu per testimoni que mai més no tornaré a passar fam. Ah, no, perdoneu, que açò és d'un altre vent i d'altres coses que s'acabà en duent. Intentaré explicar-vos aquesta conjectura de la forma més precisa i clara possible. Si més no com ho fan els matemàtics professionals, almenys com si un llec en números binaris intentés demostrar la inviabilitat, millor dit, la gratuïtat o el malgasti del número 2. Però no avancem esdeveniments de difícil digestió. Imagineu-vos que dos germans, que segons totes les dades administratives -com a fidel reflex dels fets biològics- es porten dos anys de diferència, si els hi apliquem la conjectura de la germana gran poden acabar al capdavall en sengles llocs d'assistència social tan distanciats a l'espai-temps com són la llar d'infància o l'asil de la tercera edat. Fet inqüestionable que es pot comprovar empíricament, no cal dir-ho. Cercant arguments que puguen aclarir-nos alguns aspectes d'aquesta veritable conjectura de les conjectures, em vaig trobar amb una peça musical que hi pot donar llum a l'obscuritat infinita de la germana gran. Guillaume de Machaut, músic francès del S. XIV, diaca i aficionat a les faldilles -tot s'ha de dir- va escriure, pel que sembla, un rondó a 3 veus que com una roda de bicicleta es podia començar a cantar pel principi o pel final, ja que té igual. Si poseu el dit en un punt qualsevol de qualssevol de les rodes d'una bici, teniu el dit al mateix temps al seu principi i al seu final. Rondó, roda. Roda, rondó. Em seguiu? La cosa té el seu entrellat ja que permet que un cristià i un musulmà canten la mateixa melodia alhora i sense barallar-se, cosa gens menyspreable als temps que corren. A més, els que no som de molta oració sempre els hi podem acompanyar tocant-li al susdit duo les maraques, que és un instrument discret, ecològic i sabrosón, molt adient a la polifonia de l'Ars Nova. El Machaut, que de tonto no tenia ni un pèl, va posar-li al rondó per a la tolerància religiosa i l'avinentesa ètnica, cultural i racial, el nom de Ma fin est mon commencement. D'això, que al igual que aquestes melodies en arribar a cert punt comencen a llegir-se a l'inrevés, n'hi han de germanes grans que en arribar al seu infinit aniversari matemàtic comencen a complir-los seguint escrupolosament el model cranc. I un dia qualsevol t'assabentes que la germana gran és sis anys menor que tu. O bé, un diumenge a la vespra, te n'adones que has de portar-la a la fira, als cavallets. I el que no admet refutació empírica de cap tipus: d'ací no res, i a corre cuita, ja em veureu si no, pedalejant com un boig des de la llar del jubilat més propera fins al seu cole on esperaré ansiós l'hora de sortida de la meua germaneta gran. Que jo no sóc qui per a dubtar de la germana gran. Perelman!! On ets? Espere amb deler la teua refutació o demostració matemàtica d'aquesta conjectura que cap matemàtic ha gosat ni tan sols plantejar. Va un milió de dòlars a que no ho fas. De fet, em sembla que és fill únic… Que vols uns Sugus de berenar? Ni parlar-ne, que això no és berenar i a la mamà no li hagués semblat bé. Que tu ets la germana gran i que es fa el que tu dius? Doncs, tin el Sugus i calla. Has fet els deures? Que fas el que te'n dóna la gana? Ja, com sempre…