dijous, 6 de gener de 2011

Carrer enlloc


Todas las mañanas del mundo son caminos sin retorno

P. Quignard

Y es que la poesía es admiración, perplejidad, como la de un ser que hubiera caído del cielo y se diera cuenta durante su propia caída, atónito. Como alguien que conociera las cosas en el alma y luchando por recordar este conocimiento, se diera cuenta de que no era así como las conocía, no bajo esa forma y esas condiciones, y fuera incapaz de recordar más.

F. Pessoa

Yo conozco una calle que hay en cualquier lugar

Raúl González Tuñón


Me n'havien parlat d'aquesta tenda, però ningú acabava donant-me raó precisa. De fet, tinc la plena seguretat que en parlaven d'oïda. Uns la ubicaven just a l'inrevés que d'altres deien, amb el to majestàtic de la ignorància més ingènua, haver-la vist. Tal destarotament va fer que em capfiqués en trobar-la, tot i que no sóc massa constant en aquestes dèries. Però és que un company d'escapada em va assegurar que li havia arribat de molt bona font a un amic d'un amic seu la certesa del boníssim estat de conservació de les antiguitats vintage bike que hi havien en aquesta botiga que mai ningú deia, per si de cas, haver-hi trepitjat. Us imagineu tindre a les vostres mans el grup sencer Campagnolo Rècord dels '60 en el seu maletí de fusta amb revestiment interior de feltre? O, si més no, les elegantíssimes espurnes milaneses dels cromatges dels quadres Colnago d'acer o els encanteris dels Merlin de titani -quines joies- sota la pell sàvia dels Brooks abans dels Brooks? Ah, el cel ans la glòria. Ho havia decidit. Potser m'hi trobés un bon regal de reis i tot. Així, que el lleure entre Nadal i cap d'any em valdria per a confirmar o desmentir d'una vegada per totes la seua mítica o real existència. El meu instint em deia que ni al nucli antic de la ciutat -molt controlat ja i sense sorpreses- ni als poblats marítims -sense gaire tradició- pagava la pena perdre el temps. Ah, el maleït temps. Com de distinta i estranya em sembla aquesta ciutat que és el que no és. He deixat a l'oblit els secrets que sentia com plaers incomprensibles. Vivències poètiques de mena. Aparts màgics que ningú, llevat de mi, veia on tots hi érem. Ja no sé veure'ls i molt menys on poden ser. Però remenant aquest criteri, vaig concloure que si en lloc acabaria descobrint-la, seria, potser, a l'extraradi. Perquè al voltant dels '50 començaren a establir-s'hi alguns dels principals tallers de manufactures ciclistes i botigues més o menys especialitzades en bicicletes. Diríem Russafa de fora, Sant Vicent de la creueta, carrer Sagunt, Tres Forques, Camí del Port… Llocs repartits a banda i banda de la ciutat, és cert. Però que dintre la lògica del que portava a les mans acabarien donant-me fe de vida o desencís de tan anhelat indret. Bé, donaríem pedalades amunt avall, com de costum. D'aquí, que el primer que deuria solucionar era una carència fonamental. Ja sabeu, des que varen furtar-me-la, no dispose de bici urbana per a recórrer de d'alt a baix aquesta swell city. Vaig tirar mà de Valenbisi. Digueu-me agosarat. Vaig sortir-me amb prou facilitat de les primeres contingències, però sempre m'ensume qualsevol daltabaix -ho sent- de les empreses afavorides pels amos d'aquesta vila erma i vanitosa, ennuvolada dels polsims bastards i ferotges de les seues cobejances. De fet, quan arribí, amb un d'aquests trastos de Valenbisi, a l'últim dels llocs que tenia a la meua particular llista d'enigmes, el cel enfosquit ja no em semblava real. La densitat d'aquells núvols havia assolit una aparença massa gruixuda. Una traçada excessivament teatral. Com un attrezzo de constant amenaça. Però al final de l'atzucac entreobert al Camí, prop als dipòsits de gas Lebon ja desballestats, i que sols un passadís incert entre deixalles prolongava fins al no-res, vaig veure el rètol del que semblava una vella botiga: Alam & Co. Workshop (J. Walker, master) No us negaré que em vaig quedar ben parat. De pedra, ho reconec. El mestre John, el llegendari Juansito Caminador va passar per València? I a més a més, va posar tenda i tot? Em va costar empassar-me l'últim glop d'aigua i engolir aquests fets nouvinguts. Estava esmaperdut i inquiet. Vaig lligar la bici a un antic pal, ja en desús, de la xarxa elèctrica. Enlloc figurava ni el nom del carreró que no passa ni els números dels locals. Era com un apèndix bord de l'avinguda. Un mugró sec, on els quatre baixos contigus fins ací no et deien pas no marxes. Però empentí, tímidament, la porta de fusta i vidre. Sonà una campaneta; no, perdó, va ser un timbre vell, una vibració sorda. L'estança era allargada i de llums esquitxades pel clarobscur. L'aparador al seu fons feia joc de visió com les lents invertides d'uns prismàtics. I al seu rerefons, quasi ocult, semblava que un home major i assegut endreçava andròmines. De primer antuvi, no vaig veure res que em semblés material ciclista, però el suau flaire d'oli de vaselina i cautxú m'indicaren la seua més que possible presència. Hola, bon dia… Eeeeh?... Buscava una antiga botiga -li deia, mentre continuava avançant per aquesta mena de túnel del temps- de bicicletes antigues, mestre… Passa, fill, com estàs?... De sobte, aquell esguard. La mirada que feia anys va copsar en deu segons tota la nostra vida en comú. Aquells ulls silents -per no ferir-me, supose- acceptant el que jo amb els meus li confirmava en veu baixa per por a fer-me mal dient-li-ho. Va morir de bon matí. I aquest diàleg mut va ser la primera i última vegada que mon pare i jo varem parlar seriosament. Perquè això d'una conversa d'home a home, què voleu que us diga, o sempre ens va fer mandra o no ho varem saber trobar. I ara era allí, al darrere d'aquell tauler. Però, papà, què fas ací? Què és açò?... T'esperava. Jo sempre he viscut pel Camí, ja ho saps. A més, tant de parlar dels temps passats, de nosaltres, és lògic que tornàrem… Tornareu?... A la rebotiga està la mamà… Però, com és possible? Què m'estàs dient?... Ens han donat una forma de comprensió del món que no ens serveix per a explicar-ho, fill, que no ens serveix pa' res. Ho entens?... Mon pare no era home de dir aquestes coses de pretesa alta volada, la veritat. Mai deia coses inconvenients per la imperiosa necessitat de sentir-se algú davant dels altres. I tanmateix, ara era ací, davant de mi. Em feia tremolar l'estupor. Hi érem al bell mig d'un passadís, d'una botiga incerta en una adreça de rodalia que em semblava haver-hi somiat, tot i els quilòmetres recorreguts i els glops d'aigua engolits. I el vaig abraçar com mai de la vida ho havia fet ni mai més ho podré tornar a fer. Desprès, se'm va esborrar del pensament el camí pres fins a aquest lloc dels enllocs. I em sembla que per molt que ho intente mai retrobaré aquest no-res perdut.


4 comentaris:

  1. Si no fos (jo soc de la quinta dels “si no fos”) que ja tinc una edat per començar, em faries venir ganes d’afeccionar-me a la bicicleta, amb els teus viatges màgics i emotius al túnel del temps.
    Enhorabona pel teu –com sempre- magnífic relat.
    Salut.

    ResponElimina
  2. Aquest relat m'ha colpejat el cor ,per el papá ,els seus ulls, la seua mort,la mamá dins la foscor
    d'aquell lloc,tot sembla un somni,on no passa res i passa tot,de vegades tinc somnis on les abraçades se m'escapen i escoltant la cançó també he plorat de records.
    Relat colpidor i magnífic.beset.

    ResponElimina
  3. Colpidor i emocionant el teu apunt..em penso que aquests llocs només es poden trobar una sola vegada si es troben altra volta potser és per a quedar-s'hi

    ResponElimina
  4. Ramon, moltes gràcies. Ara jo deuria dir-te que mai és tard per a pujar al damunt d'una bici. Però, ja veus, no ho faré… O sí? Salut.

    Concha, ja sabia jo que te tocaria la fibra sensible. Un bes.


    Elfreelang, potser tingues raó, i millor no visitar-los molt a sovint que pot ser no vulguem o no puguem -com tu dius- tornar-hi.

    ResponElimina