dijous, 30 de juny del 2011

Tabaqueria


Para una rua inaccesível a todos los pensamientos,

Real, impossivelmente real, certa, desconhecidamente certa,

Com o mistério das coisas por baixo das pedras e dos seres

(Come chocolates, pequena;

Come chocolates!

Olha que não há mais metafísica no mundo senão chocolates.

Olha que as religiões todas não ensinam mais que a confeitaria.

E não ficasse sempre defronte da Tabacaria de enfronte

Alvaro de Campos, Tabacaria

(F. Pessoa, Poemas)



Déu meu, 37º a París i encara no acaba juny. Per un moment, l'escalfor de les llambordes -rue l'Absinthe- xiula als neumàtics de la bici, i un flaire indecís entreviat del salnitre dolç -sí, ja sé que és contradictori, paradoxal- i del silenci buit de l'estiu sembla detenir el temps en la cantonada del despatx de tabac. Entre. El local és més buit que el silenci. El pis de pedra fa poc que l'han banyat i la terra humida per la pluja lluita per posseir-me abans l'aroma àcid i tendre dels paquets de tabac em recorde els somnis perduts. No sé ben bé què faig ací. Fa més de deu anys deixí de fumar, però gaudisc d'aquest perfum com als millors temps. Aquells dies on rere de cadascuna de les glopades de fum s'esvaïa una petita humiliació. No sé que li puc dir o demanar a la dona que es disposa a atendre'm. Sap?, al girar el cantó les rodes m'han fet avís i he hagut d'entrar… Ho comprenc… De veres sap el que li vull dir?... I tant. Al meu poble, desprès d'una processó, la cera de les espelmes caiguda a les llambordes també xiulava als neumàtics de les bicis. I als joves enamorats els en feia avís… És bruna i duu una melena ondulada per passions no dites. Els llavis es dibuixen més enllà del temps i la memòria, i els seus ulls no poden dir mentides. El tauler de l'aparador és de fusta brunyida. Fusta i tabac fan una amanida irresistible. Té alguna cosa d'origen del món, d'avís als déus… Com diu?... No res. Jo tenia un amic del carrer al que li agradava tindre les mans banyades per la sentor de la benzina… Els nens, ja se sap… Deu ser el que vostè diu, i, tanmateix, senyoreta, les seues paraules tenen el perfum inquiet del desig. Jo diria, potser m'equivoque, que amb un toc de rosada… Les ferreteries i els estancs tenen alguna cosa compartida. Potser l'alineació dels paquets de cigarrets i les caixes de cargols, totes dues de cartró, tenen, a més, la uniformitat dels llibres. I les caixes de fusta o llanda dels havans i puros, acaben plenes de peces de recanvi mecànic als millors tallers ciclistes. La biblioteca de fets d'un ferreter es converteix en una d'absolucions en el tabaquer. M'agradaria pensar que la innocència, la ingenuïtat amb que repasse els prestatges d'aquest lloc ombrívol no canvia al mirar a la xica de veu rosada. Vol que li diga el que pense?... El sol que dóna a l'altra banda del carrer entra amortit pel costat adormit del local. Tot i això, ha buscat els seus ulls de xocolata. Els ha travessat delicadament. Te n'adones dels seus iris aclarits rere la transparència que els posseeix. El miracle de la iridescència. Podríem dir que aquest llum encès als ulls ens revela l'ànima, però ens quedarien curts. Quelcom que la paraula no diu, que fins i tot la metàfora amb prou feines només esbossa. I on la metàfora no arriba, millor callar i sentir la música. No, deixe-ho. Els seus ulls no saben mentir.


dimarts, 28 de juny del 2011

Gretchen am Gretchen

Una iniciativa de Relats conjunts

Mein armer Kopf

Ist mir verrückt,

Mein armer Sinn

Ist mir zerstückt.

(Enajenada tengo

mi pobre cabeza,

y todos mis sentidos

deliran incoherentes.)

(J.W. Goethe, Margarita en la rueca)

Geometria i pulsió giravolten i encerclen bastides formes. Formes rodones i obsessives amb esperança sinuosa d'escapada. Escapada màgica i tangible d'aspiració còsmica. Còsmica visió còmica. Còmica combinació en quadrat i cercle de supèrbia i perfecció. Perfecció de cercle i mort. Mort i vida de presoner estant, esser només. Només amor envoltat amb cercles de gelosia. Gelosia fosca d'ambicions raonables. Raonables motius amb desencís. Desencís imprudent de l'esguard sobre l'horitzó. Horitzó recte del cercle clos. Clos home de tancada dona i misteri del suïcidi del fet en idea. Idea sense concreció. Concreció de cercle en roda: bicicle i filosa. Filosa o espill d'enveja mesquina. Mesquina paraula de savi, Faust o misèria humana. Humana sonoritat desfullada de pètals angoixants com besos perduts de Margalida. Gretchen am Gretchen. Margalida de perduts besos com angoixants pètals de desfullada sonoritat humana. Humana misèria o Faust, savi de paraula mesquina. Mesquina enveja d'espill o filosa. Filosa i bicicle: roda en cercle de concreció. Concreció sense idea. Idea en fet del suïcidi del misteri i dona tancada d'home clos. Clos cercle del recte horitzó. L'horitzó sobre l'esguard de l'imprudent desencís. Desencís amb motius raonables. Raonables ambicions de fosca gelosia. Gelosia de cercles amb envoltat amor només. Només esser, estant presoner de vida i mort. Mort i cercle de perfecció. Perfecció i supèrbia de cercle i quadrat en combinació còmica. Còmica visió còsmica. Còsmica aspiració de tangible i màgica escapada. Escapada de sinuosa esperança sinuosa amb obsessives rodones formes. Formes bastides encerclen i giravolten pulsió i geometria.

Enlace

diumenge, 26 de juny del 2011

As Time Goes Bike...


As Time Goes Bike A MidsummerNigthmare on Queen Street Circuit (Conforme pasa el tiempo en bicicleta en una pesadilla del verano en el Queen Street Circuit)


Lie to me, tell me you love me (Miénteme, dime que me quieres)… Scarlett, sóc home d'una sola bici… But if you have five (Pero si tienes cinco)… Sí, però les munte per separat… I do not understand (No entiendo)… No, jo tampoc entenc res, però fes per comprendre-ho… How could I understand, if not understand? (Cómo lo voy a comprender, si no lo entiendo?)... Què quadrats que sou els anglosaxons, cony… Are you calling me fat? (¿Me estás llamando gorda?)... Scarlett, xata, què n'ets de susceptible. Estàs very goutFat as a drop? (¿Gorda como una gota?)… Perdó, volia dir very gutIntestine, are you telling me that I am a blood sausage? (Intestino, me estás diciendo que soy una morcilla?)… Doncs serà very good, hòstia, que el meu anglès no passa del google traducció; però accepta que esvelta no és la paraula que millor defineix la teua figura; amanyoseta, potser… Spanish mess (Mamarracho español)… Mira, en això estem completament d'acord. Sóc un mamarratxo, però jo pedalege la fotuda Valenbisi i tu ben bé que vas al manillar…


Quite los pies de los pedales! Vamos, quite los pies! Salga de la bici, salga! (Salga? No será baje?) Las manos pegadas al sillín. Al sillín, he dicho, no las mueva! Cállate. Que te calles! Señorita, apártese. Mariano, pide refuerzos… Pero si somos cuatro y armados… No discutas. Que vengan los nacionales. No la has reconocido?... (Aplega el furgó de cola amb los nacionales) Quién nos necesita? Somos ocho. Asumo el mando. Tú, no dejes de apuntarle con la recortada, parece peligroso. A ver, dime cosas, qué pasa aquí?… (Sembla un venedor de mobles: Cuéntame. Dime cosas… Què vol que li diga? Guapo? Què bé que camines pel circuit dels sofàs?) Te das cuenta?, es la Johansson… A ver, caballero, está totalmente prohibido subir pasajeros a la bici de Valenbisi… Home, però tractant-s'hi d'amor, ja em dirà… Ya estamos. A ver, Rubianes, trae pa'ca el traductor… El iPad, mi sargento?... Sí, no sé, a ver, apunta: Ome, pero trac tan si da mor, ya em dir ha… Mi sargento: "Ome, pero saco tanto si muere, ya me dijo ha"… Bueno, el interfecto se llama Ome, y ella le ha dicho ah!, lo que significa su sorpresa ante el posible óbito… Mi sargento, he buscado información sobre la susodicha Johnson, es la nueva cara de Camps… Esto es serio, muy serio… Llévate a la muchacha y que el Presidente decida. Después interésate por las hernias de la alcaldesa… Cómo?... We'll always have Paris, darling (Siempre nos quedará París, cariño)… Sí, Scarlett, no et preocupes, sempre ens quedarà París-València. Mai n'oblidaré els teus ulls… Rubianes, apunte: Maino oblidaré els teus huys… Mi sargento: Maino, olvidaré tus huys… Cruel y escabroso, caballero. Decirle eso a una mujer en público y después de intentar matarla. Venga, circule. Retire el vehículo.


divendres, 24 de juny del 2011

Rue de Londres

5 Rue de Londres

Com que el Verdoux ja fa dies que no sé per on campa, i el guirigall de la pista de karting, amb soroll quadrifònic de fórmula 1, inclòs, que m'han muntat al costat de casa em té desficiós… mireu si n'estic de desficiós, i si serà gran el desassossec personal, que m'he hagut d'anar cap a dos quarts de dotze baix de la torre Eiffel, i dempeus al centre geomètric on es creuen les dues diagonals de les seues quatre potes, i imaginant-me que la torre era un capirot (ells li diuen antifaç, pobres) de natzarè de 300 metres d'alçada, i amb tota la cerimònia d'aquest món i de l'altre regne, m'he encasquetat el meu casc de ciclista, marca Spiuk, com si d'una corona d'espines es tractés. Bé, anàvem pel desfici i el desassossec pessoà. Doncs amb el casc-capirot, la motxilla amb l'ordinador i una Vélib amb el pedal esquerre descentrat, he tirat cap a Haussmann, desprès Pépinière -a la dreta el Lycée Condorcet, on va estudiar Proust- Saint-Lazare -un altre, pobre, desprès del que va patir i el ressusciten, nyas coca- i per Londres, cap amunt, he arribat de xamba a una estació d'aquestes penitències en dues rodes i forma de vélo, tot just al davant del Café de l'Europe -com el premi del karting, que pel que sembla em persegueix- que, a més, té wifi, el cafè, no el karting. Li he demanat al cambrer une bière très froide, garçon, la primera de les moltes que hauré de prendre'm per a suportar aquest evento; i li he afegit, al cambrer, s'il vous plaît de passe wifi. Com sempre, el cambrer m'ha contestat en un català impecable: apunti: "Oh! Europa"; com que estem amb els cotxets de marres… I jo he girat el cap -amb casc inclòs- cap a l'excusat -valga el recap- esperant l'aparició estel·lar del Josemaria amb la caixa de les disciplines. Però no, estem de sort. Aprofitant els meus primers enllaços blogaires a França, he topat al que no dubtaria en batejar com a Un sueño realizado, igualet, igualet a l'extraordinari conte d'Onetti, però en francés: Un p'tit vélo dans la tête (http://ptitvelo.net) Trasbalsat per la troballa, amb el pols accelerat i una mà dreta que havia pres el timó de navegació, i sense pensar-ho dues voltes, li he dit: garçon, un double whisky. L'índex no em deixava llegir, sinó petits fragments. Li he posat uns glaçonets, mestre, que fa calor… Ah, merci… I me n'adone que aquest sèptim cel és a la mateixa Rue de Londres, al 5bis. Li pregunte al cambrer… No ho he sentit nombrar mai de la vida, escolti, i porto un munt d'anys al cafè… Té igual, m'empasse el whisky, els glaçons i gairebé el got, pague i tire carrer avall. Desencís, tenia raó el garçon, al 5 -que enlloc he vist el 5bis- és La Concorde, i sembla un banc o una caixa d'estalvis a les acaballes. Què és el que no he llegit o no he llegit bé? Potser m'he precipitat, atabalat com era?… Torne a l'Europe. Cambrer, una altra cervesa ben freda… Tout suite, monsieur… Ei, què passa? In vino veritas? Els francesos parlant francès i jo en català?... Teclege Oh! Europa al Café l'Europe… Pa' què, si l'ordinador ja reconeix el wifi automàticament? I si abans ho havia somniat? Aquí està: un p'tit vélo, etc. etc. Rue de Londres, Grenoble Oh!, mon dieu… Torne a ser jo, però parlant en francès. Le merveilleux vélodrome de Grenoble, és clar. Ja estic pensant en baixar-me aquesta vesprada. Total, està en direcció València a mà esquerra. Bé, vaig a canviar-li l'aigua -massa cervesa- al canari, i em pose en ruta. Déu siau… Eh?... Monsenyor amb la caixa sortint de l'excusat com una exhalació. Doncs ja pixaré pel camí, jo ací no entre. I mentre faig tot el possible per no pensar-hi en la meua bufeta, em pregunte si no serem capaços de fer quelcom semblant al p'tit vélo a París, València. I a mi que em sona açò i ara no sé de què: París, València. Ah!, per si de cas, no es xiteu a les voreres del carrer. Llegiu el conte d'Onetti, si és que no ho haveu fet encara, i ho comprendreu.


Velòdrom de Grenoble

dijous, 23 de juny del 2011

El Sr. Julián

I a partir d'ara, què? Com pujaria a la bici amb aquesta cremor dolorosa i la sang que li tacava les bragues? Plorava ofegadament, com sempre. Amb una pregunta als ulls. Mai no sentia pena de sí mateixa. No sabia si el que li havia passat era de plor o no, però la sang no li agradava i estava sola a casa. Els seus pares potser no trigarien massa, però per molt poquet que fos el massa, ja li semblava llarg, molt llarg. Va anar al bany i notà que també al caminar li feia mal. Es llevà les calces i amb un tros de paper provà de recollir allò que li havia quedat enganxat al pubis i que li sortia del dintre junt a la sang. Va asseure's a la tassa del vàter i al fer pipí la coïssor va augmentar, però pensà que així acabaria tot. Començà a sentir culpa: si dices algo, menuda vergüenza para tu familia. ¿Sabes lo que es la vergüenza? I tant que ho sabia, ja li ho deia la mare: no tienes vergüenza, quan furtava la xocolata de la despensa. I ara, tothom al carrer li ho diria als seus pares: No tenéis vergüenza, i en lo que li cridava i renyia el pare. S'acostà al lavabo i a poc a poc va anar netejant-se les cuixes. Desprès passà la tovalla i amb un poc de sabó i aigua freda intentà netejar les bragues que dissimulà a l'estenedor del celobert. Agafà del calaix les de la floreta rosa que tant li agradaven, però les tornà al seu lloc. Va preferir posar-se aquelles tan lletges a lunars, que odiava. I aquest ritual començà a repetir-se, sense sang ni canvi de roba, sempre que aquell home la trobava a soles en casa. I darrerament ho feia molt sovint. Ella deixà de pujar a la bici al principi, li molestava. Els pares, que d'antuvi s'estranyaren de tant com li agradava, molt més que les nines, varen pensar que, malgrat tot, anava fent-se una doneta i que aquesta dèria de la bici tocava al seu fi. Però passat un temps retornà a les seues passejades ciclistes amb més intensitat, si cal. Fins que una vesprada, la mare va observar una taca roja al selló de la bici i li va dir, alleujada -tot i estar acostumada a les seues amenorrees- que deuria estar uns dies sense muntar. A la nit, els despertà amb els seus gemecs. Estava delirant, bullint, amerada de suor i tremolant. I ara la que cridava era la mare en descobrir els llençols xops de sang. El pare va sortir al carrer a buscar el metge que vivia a la cantonada i que ja no era metge -donava a entendre, sense dir-ho, que per motius polítics; els veïns parlaven de greus errors- però ara no era moment de exigències. No havia ningú pels carrers, tot i que la basca era considerable aquella nit de juny, tot just començat l'estiu. Era un temps on ningú a València festejava la Nit de Sant Joan. On ningú havia sentit parlar de la revetlla, que jo sàpiga. Potser havíem perdut pel camí uns rituals que, com tants d'altres, s'havien reconvertit en falles. El derrame puede ser un comienzo de aborto. Tienen que llevarla a la Casa de Socorro o al Hospital… ¿Aborto? ¿Hospital? Pero, qué dice? Eso es imposible... El pare va pensar en Julián, el d'El Ocaso. Posaria la mà al foc. De fet, dia sí i l'altre també, se'l trobava per les cantonades del carrer rondant el pati de casa. Hijo de la gran puta, pensà. Arréglelo aquí, doctor. Haga lo necesario. Le pagaré bien… Pero yo tengo que dar parte, entiéndanlo, y en mi situación… ¿Parte? ¿Parte de qué, doctor? ¿No es bastante desgracia tener a una mongólica en casa y que además sea una puta, para encima tener que hacer pública esta vergüenza? No tendrá problemas, se lo aseguro... ¿Qué dices de tu hija, Julián?... Al no metge, aquesta sobtada necessitat d'un dels veïns més respectats al barri i a la parròquia li venia bé, molt bé. Necesito el instrumental y anestesia. No tardaré. Usted busque una farmacia de guardia y compre esto… Acabada la intervenció es va dormir amb l'ajuda dels calmants. Quan va despertar, el que li donava voltes pel cap era aquella paraula gravada a foc, malgrat la febre i el deliri, amb la que el seu pare l'havia definit: puta. L'altra, ja la coneixia d'abans. I li preguntà a la seua mare si les putes tenien vergonya.


dimarts, 21 de juny del 2011

L'estiu original

Mami, quítame la arena. Mami? Mami?... Els grans de sorra són com els pecats, acaben ferint-te si no te'ls lleves del damunt, deixant-te una marca indeleble en la pell. Però és cert que el nen és massa petit per als pecats. Així, els grans de sorra li molesten com els deures que mai no se'n recorda de fer, que se li obliden. Tienes deberes?... No... I no menteix, no peca al negar-lo, tot i que a l'endemà els deures són deutes. Els grans de sorra humida entre els dits dels peus són deutes, deutes d'estiu. La mare l'agafa en un vol. El porta vora la mar. El nen pedaleja sobre l'escuma de les petites ones, i l'aigua li purifica els peus. Sense posar-los a terra, el retorna damunt la tovalla que prèviament ha estès al costat de les cadires de fusta. Una volta ben sec, li lleva de la planta dels peus, amb una petxina, els bocins de quitrà que el mar deixa a la platja com a present dels vaixells de càrrega, i li fica les sandàlies que el nen troba aspres i calentes. Què delicat eres ! Comença el dur camí enrere. Travessaran sequiols i dreceres creuades d'horta i sorra. Ponts de fusta improvisada com a inestable equilibri. Mira el front o cauràs a l'aigua. Faran enrere la travessa del matí, però degradada per la calor des de l'elevació arcàdica de l'alba a la culpa d'una ofensa no comesa. Embrutida. I el nen sentirà com a pròpia la violació constant dels espais pels elements. Tengo arena… I, en arribar, la mare posa aigua dolça de la bomba al poal. El nen hi fica els peus assegut a la cadira i pedaleja per segona vegada, vol eliminar els deutes. I quan la mare li renta el cos, la fredor de l'aigua li atura el cor i s'ofega. Què delicat eres! La casa és menuda i té una porxada que tots els estius cobreixen amb un sostre de canya verda que fa olor a mar i espinacs trencats. De les canyes i les fulles que l'envolten, el nen ha après com fer flautes, xiulets, vaixells amb xemeneia i cordes de trena. Li agrada veure com s'esmicola el sol per les fulles marcides del sostre ruixant un confeti de llums sobre el matí ofès.


I a la nit se'n va al llit ebri de l'amor desesperat de les llumenetes. A la nit, les ombres li fan por. A la nit, el llum inestable del quinqué de petroli fa un foc tèrbol de siluetes que li cou l'ànima amb la mateixa força que el sol pres al matí revifa a l'esquena enrogida. Què delicat eres! I què poregós! Ara li ve als llavis el sabor d'anís i herba del fenoll i el trèvol mastegats al capvespre mentre respirava la mantega vegetal i humida dels ullals. I la sentor del sofre cremat s'escampa per l'estança encatifada de matalassos. Per si de cas, afegeixen una bona flitada que deixa enlairat un flaire de gasolina rància que impregna els llençols aspres i ardents per tot arreu. L'insecticida líquid surt per la bomba polvoritzant-ho tot, com el confeti ofès. Podem creure el que voldríem creure, és clar, però aquesta realitat como una agressió continua és particular Paradiso: El Magistre. Una extensió de sèquies que tallen carrers i ofeguen gats. Una escletxa al mur del jardí idíl·lic on les llavors del magnolier, amb aquella olor àcida i nerviosa, esperen eternament la boca desprevinguda dels xiquets. Un món, que donat l'elevadíssim nombre d'amenaces no semblava haver-nos rebut amb massa cordialitat, i on de tant en tant pedalege, d'horabaixa, els espais violats per la sorra i la memòria.

El Magistre

dilluns, 20 de juny del 2011

El futur és Bach

N'hi ha de verticalitats que fan mal als ulls. Omnipresents, asfixiants

Lluny d'encadenar el creador dins una espantosa xarxa de regles severes, la fuga, al contrari, deixa al vertader músic la possibilitat d'esser lliure. És exacte, però, que la seua pràctica és difícil, car no hi ha res tan difícil com organitzar la llibertat (Roland de Candé, Diccionari de la música, pàg. 93)


Hola, sóc un subjecte. El subjecte d'una fuga, aquest tipus de peça musical que emprenya a més d'un. I és que intentar seguir el que diuen alhora -tot i l'aparent similitud- varies veus, requereix un petit entrenament.


Sóc molt semblant a un ciclista, comence el meu viatge sol, però sempre n'hi ha qui s'afegeix a l'aventura i, sense adonar-nos, ens imitem: ens posem dempeus a la bici -primer un, desprès l'altre- en arribar a una rampa; o ben bé abaixem el cap intentant que el fort vent de cara ens oblide -primer un, desprès l'altre. O bé alcem els braços en senyal de victòria. Primer uns, desprès altres.


I tanmateix, mantenim la independència de criteri, de pedaleig. D'això, que la jerarquia s'abelleix mal amb nosaltres, la verticalitat, ningú mana en ningú tot i fer camí junts. I si l'oportunitat es presenta cadascun farà la seua, complementant-se: anem per lliure, pedalem a varies veus.


Com a molt, acceptem el manament comú d'escoltar-nos els uns als altres, dialogar i decidir on fem l'esmorzar i on acaba la meta comú.


Dissabte, acostant-me a San Agustí, a l'iPod va sonar Pavana per a una infanta difunta, i jo vaig dir-li que no, que tot i la suprema bellesa d'aquesta melodia, el futur no anava per aquí, no podia anar per aquí. Que tot i ser un forense el que volia certificar obsessivament aquesta defunció amb una melodia encisadora -que deia tindre tres veus, però mentia- aquesta infanta és viva i ben viva. I l'única horitzontalitat que accepta és una altra. No la de la mort. Perquè la melodia acompanyada, fins i tot als models més inspirats, sempre té una empremta autoritària. Jo sóc jo i vosaltres els meus súbdits, no teniu una altra aspiració en aquest món que embellir-me amb els vostres acords i desacords. Però a qualsevol melodia la podem capgirar en subjecte de fuga e integrar-la en un conjunt de melodies superposades que repel·leixen, com l'aigua a l'oli, amb la seua natura ondoyant, els cops bruts de les decisions imposades. I heus ací, que desprès de Ravel va acudir al meu socors un dels majors benefactors de la humanitat: Bach, Johann Sebastian Bach. I vaig pensar que el sublim equilibri que aquest home va aconseguir entre els factors verticals d'una fuga: cadències intermèdies, seccions i l'estructura resultant -és a dir, allò que condiciona totes les veus- i la llibertat horitzontal del caminar amb independència, però juntament amb les altres veus, defensant tots els mateixos motius: la indignació, les infantes o el que es presente, era un model amb moltíssim, però que moltíssim futur. No ho us sembla? Però, és clar, què anava a dir un subjecte com jo?


Amb una bona fuga, certes verticalitats es queden sense arguments i podem resultar, fins i tot, ridícules

divendres, 17 de juny del 2011

Les amargues llàgrimes de Petra von Ecclestone

Equipament fashion per a travessar l'Atlàntic i arribar d'hora a qualsevol lloc. Jo diria que és la Petra, no? El pare, el Berni, segur que no. Ho dic pel color del monyo.


Jo també ploraria de l'emoció, si papà Ecclestone, o el seu lloctinent a València, Camps, hagués fet alguna cosa similar en la meua sogra. No havien passat ni deu minuts des que m'he assabentat del regal, que m'he pujat a Valenbisi i, abans de fer-li el relleu a la meua dona a l'hospital, em dic: Vicicle, travessa l'Atlàntic i porta't una exclusiva gràfica de l'esdeveniment immobiliari més important del segle desprès de la demolició-immolació del Cabanyal. Pensat i fet, com diem per ací. Com que tenia que estar a les vuit del matí a la Malva-rosa, doncs a les sis ja estava en ruta. A les set -sempre horari europeu- aplegava a Califòrnia, bé a tres quarts de set, el que passa és que he perdut un quart buscant la The Manor en la nit fosca. Quinze minuts més amb el reportatge fotogràfic, no molt extens que els segurates em xafaven els peus, i pacacasa, tres quarts més: les vuit o'clock.

Mireu quina porta de entrada té la Petra a The Manor. Vintage total, brutal. Cadascuna de les plaques de cinc és d'una tonalitat, quin detall. I han aconseguit un encallament tan precís i potent que quan al capdavall obris la porta, la banda estreta de la dreta tremola com un vertader fórmula one. Rebrutal.



I el bany, ja vegeu, dins la més actual línia minimalista, ni cortines ni mampares ni la mare que les va parir, et dutxes tu i dutxes a tothom que siga al bany, si és que la intimitat ho permet, o bé deixes xop l'excusat sencer. Recontrabrutal. Ara que pense, el Bernie potser tindrà una petita dificultat en superar l'alçada de tan selecte i exclusiu producte de Roca. Bé, com que tenen servei, cap problema, que l'agafe qualsevol dels Kuntakinte del bescoll amb la mà esquerra i li arruixe amb l'altra el que li tinga que arruixar. De bidet ni parlar-ne, que és dèria francesa i els anglesos són molt especials.


Petra, t'he de dir, però, que la reforma, si l'ha fet The Cut English, no és de les millors que jo conec. Fixa't la poca qualitat de la pintura de les rajoles del bany. A més, sembla que anaven curts de pintura. Ah!, i trobo a faltar una bona col·lecció d'ampolles de pixum de diferents reflexos ambarins com a motiu decoratiu més adient.




I xica, ja m'explique la falta de pintura, si també l'haveu fet servir a les mallorquines, de les quals no quadra ninguna, ja em diràs! Són de la cuina. Menú únic, des de dimarts a divendres -ho posava a la nota del chef- menjar i sopar, sempre el mateix, com als porcs: un bol de puré color salmó -que ja li podíeu haver canviat almenys el to segons el dia: salmó, dimarts; verd rajola, dimecres; verd rajola en mallorquina, dijous; salmó façana, divendres...- i bol de consomé indecís, més anònim que Anonimus, i potet minúscul de fruita, dieta blanda li diuen. 16 bols: 8 color salmó (4 en els menjars i 4 en els sopars) i 8 de consomé anònim (4 en els menjars i 4 en els sopars) Més minimalista impossible.


No plores, dona, i no et preocupes pel dissabte que sembla que la cosa del trilingüisme també la defensa el teu papà per a fer-li costat al forense en cap de l'educació en valencià, mira:


La veu de comandament, amb vocatiu inclòs, en castellà: Lewis, repite conmigo; el concepte fonamental, la part diríem intel·lectual del missatge (substantiu+verb) en anglès: this circuit is; i el matís graciós, però sense fum (Pla deia que fumava per a trobar els adjectius) en valencià: collonut! Petra no plores més, hòstia, que ens faràs plorar a tots. Mira, et prometo que quan arribe la gran insurrecció, la mare de totes les revolucions, jo personalment li tallaré la cabellera a ton pare, paraula d'indi apatxe. Per cert, els apatxes eren per Califòrnia?... Gairebé al tocar, en Arizona… Caram, Petra, si que els tens controlats… I n'hi ha d'apatxe oriental, apatxe occidental i apatxe de les planes… Què dius, com nosaltres, mosatros i els de la Plana?...

dijous, 16 de juny del 2011

Copago: forced indignitat

Sanidad valenciana

Sucede que me canso de ser hombre.

Sucede que entro en las sastrerías y en los cines

marchito, impenetrable, como un cisne de fieltro

navegando en un agua de origen y ceniza.

(…/…)

Yo paseo con calma, con ojos, con zapatos,

con furia, con olvido,

paso, cruzo oficinas y tiendas de ortopedia,

y patios donde hay ropas colgadas de un alambre:

calzoncillos, toallas y camisas que lloran

lentas lágrimas sucias.

(Pablo Neruda, Walking Around)


Como voy a hablar de números, y nuestro conseller de educación ha decidido que las matemáticas se den en castellano, que es mejor, y no lo dice un cualquiera, ojo!, lo dice él, que es forense, pues cambio de tercio lingüístico. De hecho, determinados temas, si los toco -que está por ver- tendré que hacerlo en inglés -he ahí, los tres tercios, la santísima trinidad, el trilingüismo- y lo haré: antes partío que doblao! Y si no sé inglés, pues me lo invento. A lo que íbamos. Mi mujer es hija única, y digo esto por la necesidad que hemos tenido de recurrir a una persona para cuidar de mi suegra, en el hospital donde está ingresada, un par de noches en que nosotros no hemos podido hacerlo. La resistencia tiene un límite, y a lo que no me gustaría llegar es a dormirme encima de la bicicleta. Aunque la chica -una amable, cariñosa y atenta ecuatoriana- nos la buscó la residencia donde está ingresada mi suegra, y nos hace un precio especial, la cosa no bajará, cuando echemos cuentas, de los 300 €. Que qué falta hace que esté alguien por las noches o por el día? Pues toda, toda la falta que se os ocurra. Mi suegra no puede tocar el botón de llamada, no puede ponerse un vaso de agua, no come sola, y menos recostada en la cama, no puede avisar cuando hay que cambiarle el pañal, o tiene frío o calor o se le acaban los goteros, es decir, necesita una persona al lado de ella constantemente. ¿Cuánto llevamos pagado a la SS mi mujer y yo por las horas que pasamos nosotros o la cuidadora a su lado en el hospital? Nada que objetar al personal sanitario, hacen todo lo que pueden y algo más: dis-me que tot és humanament possible. Comprendo que el lunes noche perdieran el análisis de orina. Y que hace unos meses, cuando estuvimos por un amago de infarto, tuvieran que repetir los análisis porque las muestras de sangre se habían pasado. ¿Habéis visto El huevo de la serpiente de Bergman? ¿Os suena aquella escena donde los médicos nazis -un magnífico ejemplo de los monstruos de la razón- inyectan a un bebé una sustancia que le hace llorar constantemente y lo encierran con su madre en una habitación mientras filman las reacciones de ella? Acaba estrangulándolo y después, si no recuerdo mal, se suicida colgándose. No deja de ser curioso que no diera estos pasos al revés, no? Cuando algo nos desborda, lo eliminamos. Pero haced cuentas, a una media de 12 € la hora, 24 horas al día desde el lunes: ¿os parece poco copago las horas que invertimos en hacer el trabajo que otros no pueden atender? ¿Os imagináis adónde iría a parar la sanidad pública si los familiares decidieran que no tienen la obligación física -moral? sentimental, desde luego- de cuidar de sus enfermos, pues para eso ya están los hospitales, médicos/as, enfermeros/as y celadores/as? Recuerdo cuando a los 7 u 8 años operaron a mi padre de apendicitis, que no nos dejaron pasar a visitarlo. Sólo dos pases por enfermo y en horas de visita -lo que generó una sublime picaresca de acumulación de pases de enfermos inexistentes- y mi hermana y yo saludábamos a mi padre desde el jardín exterior del entonces buque insignia de la sanidad valenciana, La Fe, hoy cruel e insensatamente desmantelada, mientras mi padre nos saludaba como la Reina Sofía desde la ventana de su habitación. ¿Dónde quedó la restricción a la permanencia de familiares, sobre todo con aquellos que lo hacemos con personas mayores? Nos necesitan. Necesitan nuestra presencia, nuestro trabajo. Nuestro copago en especias. Como a los que somos donantes de sangre. ¿No hacen negocio con esto, no, espero? Ahora ya no cambian las sábanas todos los días. Puede que fuera algo exagerado, pero en personas con llagas en la espalda por estar encamados y que hacen sus necesidades en la cama, creo que la higiene no debería ser recortada. Así que llevamos empapadores -ya que los del hospital se agotaron- y los renovamos en cuanto es necesario. Las toallas del baño han visto morir a varias generaciones de valencianos/as, y su estado es deplorable. Apenas tienen rizo, si es que alguna vez lo tuvieron. Bueno, pondremos también las toallas. Así, cuando le lavamos la cara después de las comidas, la mujer siente algo suave en la piel y que además le quita la humedad. Ah!, los medicamentos. Que en el hospital no tienen. Recordáis? Y nos tocó llevarle el pastillero desde la residencia. Sí, ya sé, que los pone la SS, los medicamentos. Pero no todos. Algunos han ido quedándose por el camino. En concreto uno que necesita para la hidratación ocular, muy caro, que ya no entra en la SS y que tampoco ha sido sustituido por ningún genérico. Copago farmacéutico de pensionista. Las batas tampoco las cambian hasta que no dan asco, así que le llevamos algunas de casa. Hoy mismo, esta mañana, se han quedado sin repuestos para los medidores de glucosa -principal causa, la glucosa descompensada, por la cual ella está ingresada. Qué hacer? Pues bajar a la farmacia y comprarlos. Dicho y hecho. No hace tanto, recuerdo haber leído que en el hospital de Xàtiva, faltaba Betadine. Ya me estoy temiendo que nos digan que se les han acabado los pañales y tengamos que traer la remesa que tiene asignada en la residencia. A Adela, la anciana que tenemos a nuestro lado -ya os dije que son cuatro enfermos con sus camas, por ahora, por habitación- se le rompió anoche la cama y no podía ponerse incorporada. Tuvo que cenar medio apoyada en la pared de su izquierda. Después de esperar varias horas le trajeron otra que funcionaba aún peor. Bueno, como ya era tarde, pues que se acueste y a dormir. Mañana, dios dirá. Puede que penséis que exagero. Reconozco que soy aficionado a la ironía por hipérbole, pero Dolores, la anciana que está enfrente de nosotros ve constantemente gatos correr por toda la habitación. Parece que acumula dióxido de carbono y tiene que estar constantemente soplando en una bolsa, lo que le produce toda clase de alucinaciones y desinhibiciones. Mamá, ponte el tubo en la boca… Te lo pones tú en el coño… (sic) Hoy le han dado el alta (sic, también) Y la recién llegada del frente izquierda, gradúa sus Ay! Ay! según sea la hija o el hijo quien la cuida. Adivinad vosotros con quién eleva el Ay!. Costeado por Eugenia Viñes, a quien se le dedicó la calle adyacente, con el dinero heredado de su padre y su tío, traficantes de esclavos, el hospital de la Malvarrosa fue inaugurado en 1919 para sanar a las niñas escrofulosas. La que convenció a Eugenia de lavar el dinero fue su confesor, el Padre Luis Navarro, que también tiene calle en el Cabañal que tanto desea demoler Rita. Y se me ocurre que aquellas niñas hospitalizadas gracias al copago de los esclavos son hoy ancianas en un geriátrico donde mal mueren gracias al copago de otros esclavos, y que si los del 15-M se quedan sin estímulos -ya no digo argumentos, sino cosas más viscerales- que se den un Round Midnight por el hospital de Eugenia y volverán a indignarse como aquellos esclavos cuando se enteraron de que su sangre había financiado la loa a los señores -los prohombres y las prohembras- y el nombre de una calle. Y es que en la morgue con un poco de formol, sierra, bisturí, grapas y un par de pinzas se despachan las urgencias. Que se han acabado las grapas?... Bueno, no te preocupes, guarda los riñones como copago, lo otro no vale la pena. Total, hasta la fecha = + de 600 € Y no incluyo los impuestos que también pago para estos fines. Porque, lo que realmente es el copago es bipago o tripago. Pagar dos o tres veces por lo mismo. La razón es que una de ellas, como mínimo, va a Eventos y bolsillos varios. Y no os describo el baño de baldosas pintadas con pintura que fue verde y cae desconchada o las puertas desballestadas que se encallan y despiertan en la noche a los narcotizados más profundos o las mallorquinas originales descuadradas como muebles viejos que no cierran ventanas, para que podáis dormir en paz. Ecclestone! Ecclestone!, perdona la molestia, tú que entiendes de números, cuántas camas de hospital, reformas de baños y habitaciones hospitalarios, toallas, batas, enfermeros, cuidadores, mallorquinas, repuestos de glucosa, frascos de Betadine y otros medicamentos, empapadores, sábanas limpias… se pueden pagar con 19 millones de euros al año, 24 millones a partir del 2014? ¿Quieres que te lo diga en inglés, Bernie?

dimecres, 15 de juny del 2011

Societat malalta

No sé com, no sé qui, però em vaig assabentar que els indis navajos o els apatxes -jo diria que els primers- abandonaven a la seua sort les dones grans quan no podien seguir la tribu. Recorde que vaig pensar en la crueltat que suposava aquesta tradició que les abocava a una mort segura. Nosaltres no fem el mateix. No? Però tal i com van les coses i desprès de viure la mort dels meus pares, la del meu sogre i d'altres persones grans, comence a tindre alguns dubtes. Des del divendres a la nit estem capficats als problemes de salut de la meua sogra. Té 84 anys i un munt de petites coses que l'han convertit més en un exemple onerós de com va la sanitat pública a València que com a persona gran amb problemes de salut. D'altra banda, el dissabte, i gràcies a la treva que les malalties d'Amparo -la meua sogra- ens donà, vaig poder estar a l'homenatge que molts dels ciclistes que el coneguem rendírem a un veritable crack del ciclisme, un company, un jove ciclista que a l'Agost farà 80 anys i que et deixa de roda en un tres i no res. Acostumat a les rodes, engranatges, rodaments i d'altres dèries rodones o esfèriques, doncs n'hi han coses que no em quadren. Dilluns a la nit tornàrem a les urgències del Clínic. El mateix que el divendres: una infecció d'orina, una descompensació del sucre i… Com que les mesures de la glucosa no s'equilibren, ahir dimarts al matí han decidit ingressar a Amparo. Però al Clínic no n'hi han llits disponibles. Deu ser que bona part de la població s'ha posat d'acord en emmalaltir tots alhora. Una societat malalta. I ve de llarg la cosa, perquè sembla ser fa prou de temps que no n'hi han llits al Clínic. I ens han empaquetat cap a l'Hospital de la Malva-rosa. Magnífiques habitacions retro, vintage, que diuen ara, de quatre llits on és impossible viure amb certa dignitat aquest acomiadament que es perllonga massa, segons els comptes de qualsevol economista amb el cap sobre les espatlles del FMI. Per cert, tampoc n'hi ha de medicaments, que ens ha tocat acostar-nos a la residència -pagada a tocateja i on encara esperem li siga reconeguda la seua dependència- i agafar el pastillero i portar-lo a l'Hospital. De fet, la darrera volta que varem ser a urgències no tenien un puto Trankimazin per a la pobra dona. I el primer que et ve al cap és recomanar a la població que pedalege. Que així podran seguir a la tribu. I fins i tot deixar de roda a més d'un. Feu-me cas. Perquè, és clar, Amparo s'ha deixat anar, s'ha abandonat. No ha fet prou esforç. Total, bregar amb una família on el seu home va ser declarat de baixa definitiva als quaranta i pocs anys, què és? I donar varies voltes al món, de tant com ha cosit en aquesta vida, sembla ser poc mèrit. Doncs què fem? Ei, la deixem, i que espavile si vol seguir a la tribu. Per cert, si parle amb l'Ecclestone, no penseu que em tirarà una maneta, encara que siga per afinitat generacional amb la meua sogra?

dilluns, 13 de juny del 2011

"el ròssec de les paneroles..."

Gustave Caillebotte, L'homme au balcon, boulevard Haussmann


Dis-me que tot és humanament possible

(…/…)

Que no sàpia així en penombra

xiular pels cantons de la pena

ni menys fumar-me la vida al balcó dels geranis.

(Manel Rodriguez-Castelló, Erosions)


Aquest sol mediterrani no fa joc en París. Ni els geranis que he deixat al balcó, tampoc. Pobres, no resistiran les primerenques gebrades de setembre, el mes trencat on hi vaig nàixer. A qui se li acut un tendal de bandes blanques i roges al bell mig del bulevard Haussmann? Ni que fórem a la Côte d'Azur. Ho reconec, els parisencs tenen aquests atacs de supèrbia estètica. Són tres quarts d'onze del matí i m'estic menjant mitja safateta de littel del que ja sabeu, i l'acompanye amb un cabernet ben fred, que des de fa anys i panys el bategen amb vi de Requena-Utiel, tot s'ha de dir. No penseu que he canviat el meu horari per l'europeu, senzillament el curro em pilla un poc més lluny, amb Pirineus inclosos. Cap problema, si he pogut amb Valenbisi, els Pirineus no crec que les superen. A més, les Vélib' de París són la rèplica francesa de les valencianes. I, al capdavall, el Tour em semblarà un passeig dominical amb boniques vistes a les valls, com les gravacions de la Deutsche Gramophon amb la insuportable levitat del Karajan, un dels pitjors músics que he conegut. El que està per determinar és l'itinerari de tornada. Que de baixada cap a València em té igual: en un tres i no res sóc a la feina. Però de tornada em costa allunyar-me de la city, tot costera amunt. I arribo de nit ben entrada. I París by night és un poc pobletà, no us ho sembla? Deu ser cosa de la globalització. Tot i que pedalant guanya un poc. Sí, a París les paneroles també hi són, per què negar-ho, però el seu ròssec és amortit, i que jo sàpiga encara no han deixat ni una fotuda de les seues petjades indelebles. Estic a la guaita de trobar-me al Hessel, a l'Stéphane Hessel -quina casualitat, Stéphane, com el lloc on treballe, i que també m'indigna- per algú dels carrerons que pedalege a la buida nit parisenca. A veure si l'Stéphane em fa cinc cèntims de la resistència francesa, segur que alguna cosa podrem aprofitar-hi. Ara per ara, però, l'únic que he aconseguit és intimar superficialment amb un tipus singular que em trobe sovint i sempre a corre cuita d'enlloc. Igual té que puge pel Boulevard Port-Royal -l'Avinguda, ja sabeu, que està al tocar el cementeri Montparnasse- o pel costat on hi acaba, el Boulevard Aragó, continuació de Saint Marcel, com no. Diu, aquest home, que va perdre tota la seua fortuna amb la fallida financera. Pel que sembla, el varen enganyar com a tants d'altres, com a un tito. Té que mantenir a una dona malalta, que va en cadira de rodes, i a tres o quatre fills, que no són a París sinó a una caseta molt bufona, diu, a les contrades de la city. Em confia, amb prou de misteri, que ha trobat una forma d'anar tirant prou rentable però absorbent i fatigosa físicament i espiritual, diu. Que no li varen deixar una altra sortida. Que de la nit al dia es trobà a la puta rue, com diuen ací, i sense quelcom que fer ni què menjar. Que si de cas, que ja m'aniré assabentant, diu. Que, ara per ara, s'estima més no escampar-ho, però que no és molt diferent del que feia abans. Que en lloc dels diners, ara aplica les lleis del mercat a les dones. No sé ben bé què vol dir. Potser té a veure amb el sector de la moda, la fashion, que li diuen. És un home ben parat, no massa alt, educat, passada de llarg la cinquantena, prou instruït, diria quasi refinat, amb detalls gens convencionals. Fixeu-vos, si no, en el que em va dir parlant de les novel·les negres, de les quals es confessà addicte. Vicicle, em digué, el misteri és anar caminant per damunt de la neu i trobar-hi unes gotes de sang. Però d'una sang que no s'ha desfet, que no s'ha escampat dins la neu, tacant-la; que ha quedat, ofesa i sencera, amb la seua forma arrodonida. Per què? Qual és la causa d'aquesta viscositat, d'aquesta essència oliosa que l'impedeix diluir-se?... Potser l'occís -li dic, utilitzant la terminologia adient, però de conya- tenia el colesterol pels núvols… Vet aquí, al que dius, l'obvietat de les nissagues nòrdiques, l'avorriment de l'obvietat i dels nous herois inconsistents, fins i tot quan assassinen -em replicà. I afegeix: però si la raó és una injecció de glicerina i posterior esquarterament, ah, anem baixant, Baker Street, sens dubte. Ara, si parlem de semi coagulació sanguínia a un cadàver embolicat pels negocis bruts, amors foscos i dones fatals, llavors, amic meu, hem travessat l'Atlàntic i la cosa és posa interessant… Parla de la gran Patricia?… No. Encara no. La mestra explicaria la persistència de les gotes des dels inquietants cercles obsessius i necessariament morbosos de la conducta humana… I mentre parla, jo prenc nota de l'acurat del seu aspecte físic: vesteix amb certa elegància un poc rebregada però distingida, tot i que no deu anar sobrat de calés. Em recorda un conegut, ja l'he vist abans, però no sabria dir-vos el lloc ni el moment. Sóc bon fisonomista, però mal ubicador, diríem. I em porta a la memòria unes paraules d'Onetti, del seu conte Bienvenido, Bob: "… porque usted es viejo y ella es joven. No sé si usted tiene treinta o cuarenta años, no importa. Pero usted es un hombre hecho, es decir, deshecho, como todos los hombres a su edad cuando no son extraordinarios". Li diuen Verdoux, monsieur Verdoux. Veurem per on me'n surt. D'això, que en acabar les xarrades Verdoux-Vicicle a l'espera de Godot, perdó, del Hessel, i mentre pedalege cap a Haussmann, m'encaste l'ipod i m'agafe de la mà d'un dels by night més extraordinaris que conec.




La vie c'est ondoyant

divendres, 10 de juny del 2011

A pasarlo bien

Aprofitant que faria nit a la lluna de València per la manifestació d'ahir dijous, vaig trucar al meu otorinolaringòleg (d'ara en avant, OT) i vaig demanar-li cita per avui divendres al matí. Sempre que vaig de manifestacions o concentracions o bé sóc en un aeroport -raríssim en mi; ei, al de Castelló, ara par ara, cap problema, tot s'ha de dir- m'envaeix el dubte i demane cita: ¿sóc jo o és la megafonia?... A més a més, el meu OT m'ha diagnosticat amb un retard de quasi trenta-cinc anys, el que els metges de la SS (Seguretat Social, ei, no els faltem el respecte) han estat incapaços. De fet, vaig a l'OT per tractar-me un problema de tipus dermatològic. Com fa, si més no, el noranta per cent de la població. Que tens mal d'esquena?, acabes a l'oftalmòleg, perquè la miopia t'obligava a estirar el coll. Que veus mal les lletres de la recepta?, vés al traumatòleg: què m'aconsella per a allargar els braços, mestre? Reconec que el meu problema auditiu, que no ho és -l'OT, el primer que em diu sempre que em veu és: usted tiene un oído magnífico, dejemos esto bien claro, como un chaval de 20 años, un 10% de agudeza auditiva por encima de lo normal, sorprendente, y a su edad (com et passes, OT) i m'ho repeteix sempre, per si de cas no ho havia sentit fins ara- bé, el meu problema auditiu, que no ho és, deia, escapa a les prestacions de la SS, perquè l'OT al seu diagnòstic va ser radical: usted lo que tiene es piel de rey.


Quatre anys més de foscor al Palau del Rei


Ho he dit bé, no m'he confós amb peu de rei - eina molt útil a la mecànica ciclista- ni peu du roi -que ja sé el poc que tinc de rei, tot i la meua dèria parisenca. És a dir, el meu conducte auditiu és reial, el que em permet concloure que tinc un oït aristocràtic. La veritat és que sóc molt exigent amb el que entra pels meus oïts. Poca tele: canal Mezzo. Polítics: sempre amb dispositiu "audició a l'espera d'aprovació". Notícies: amb taps i els ulls com els orientals, fan molt menys mal. I la resta del dia l'iPod encastat fins als estreps, ja que no n'hi han de pedals. I mireu que li ho he dit a l'OT: per als peus molt millor uns pedals que els estreps, però no em fa cas. Els OTS odien les bicis perquè els agrada l'hípica. Qüestió de classes. Doncs al que anàvem. L'audiometria, perfecta. I l'OT m'ho ha tornat a dir, per si no ho havia copsat encara: dejémoslo claro, usted tiene un oído… etc., etc. El mal ha estat que si la cita era a un quart de dotze, Vicicle ha entrat a boxes a dos quarts de dues de la tarda, i, a la saleta d'espera, un matrimoni d'ancians parlaven i parlaven de notaris, de Madrid, carrer Serrano, pintures que se les havien escapat de les mans a les subhastes, assistències als concerts de la Filharmònica -per cert, aquesta afició m'és totalment incomprensible donada la seua sordesa gairebé total- i societats privades com si parlaren del temps. Ella, en una maniobra demostrativa, però txusca per innecessària, ha trucat per telèfon mòbil a Daisy, i li ha fet repàs dels seus quefers de neteja: no, deja los vidrios y acaba las tapicerías. I jo he tingut el rampell de trucar-li, amb el mòbil que no tinc, a Mona, la meua gosseta francesa, i fer-li repàs dels seus quefers domèstics: rembourrage laissés seuls o je te coupe des oeufs que vous n'avez pas.


La pancarta m'acostà a l'amic

I han començat a parlar d'una tal Maria, que parla amb un fil de veu, perquè si parla en veu alta li surt la dentadura com un obús -acabarà al podòleg, i no al dentista, de les caminades que ha de fer per a recuperar-la- i he comprès de sobte el que pensàvem de mi. Tal i com fan amb el seu personal de servei, a mi tampoc em veien, i parlaven de les seues intimitats, tot i que jo sí els sentia com ironitzaven sobre una dona gran que, en eixir de l'OT, s'ha acomiadat dient: a pasarlo bien… Ha dicho a pasarlo bien, fíjate… En acabar la purificació dels meus aristocràtics pàmpols, i desprès de pagar a tocateja la neteja de tan il·lustre magnificència auditiva, em disposo a eixir per la porta. A la saleta d'espera contigua a la meua em trobo, entaforat al sofà, a l'últim califa de Blanquerías: Mohamed Ali Ben Al-Arte. I he pensat que de tant cridar ahir: "Sí al valencià", ha hagut d'acudir a l'OT amb urgència i la gola desfeta d'indignació. O ben bé ha anat a rebre lliçons d'oratòria de l'OT, tot un mestre en repetir-te les teues excel·lències auditives encara que estigues més sord que una tàpia. O, ara que pense, potser espera el seu torn per a entrar a la saleta on jo era, i parlar amb els vells de pintures subhastades, Madrid, notaris, Serrano, societats i dentadures que no aguanten parlar en veu alta. A mi, això de la saleta em sona, i no sé de què. Per si de cas, m'he acomiadat de tots plegats: a passar-ho bé.

dimecres, 8 de juny del 2011

La decisió dels déus


Els manllevaren del món. Els deixaren al bell mig d'una plantació de cotó o de canya de sucre. D'ara en avant, el menjar era food o comida, i als ulls dels seus amors no els dirien t'estimo, sinó I love you o te quiero. I es varen perdre. Varen naufragar a l'oceà orfe dels esclaus. Arribaren a dubtar de la seua ànima; ells, que varen crear els déus del món. Arribaren a dubtar dels seus déus; ells, que els varen pintar i esculpir tal i com eren. Oblidaren la pluja austral, les ones de sorra, la sabana infinita, la llança i l'arc. Oblidaren els seus noms. Però els va quedar el so. Els batejaren els sentiments, i aquell sacerdot quasi els ofega. Els batejaren les creences, i aquells sentiments s'ofegaren en sons. Els batejaren els sons, i els seus déus ancestrals tornaren de l'oblit. Les deixalles d'un exèrcit en retirada foren les pròtesis dels mutilats. La trompeta, el trombó o la tuba es repartiren entre els que havien perdut, per càstig, la mà esquerra. Els saxos i els clarinets, per als coixos. La percussió, a qui els faltaven dits. I als cecs, el banjo o la guitarra; més endavant, el piano. I els que no tenien ni braços ni cames, posaren la veu. Així, de tant en tant, deixaven anar els records fugissers convertits en llàgrimes sonores al seu cant llagrimós, com els gemecs d'unes rodes amb l'ànima de l'eix rovellada o els xiulets desesperats dels frens a la llanta humida per la rosada. I els déus sentiren que algú els reclamava des de l'altra part del món. Però no copsaven el sentit de l'oració. Demanen pluja? On són els malalts? De què pateixen? Volen fills? Que la cacera siga profitosa? Tot i ser déus no entenien aquesta llengua amb sons familiars. I a poc a poc, i ja que n'eren tants, decidiren anar enviant els seus fills per intentar esbrinar el que els volien dir. I arribà el Louis, desprès l'Art, la Billy, Duke, Count, Charlie, Thelonius, Bud, Dexter, Miles, Chet, Django, Tete… I els sons varen parlar de paraules perdudes. Retrobaren noms. I els records es feren insuportablement vius. I els fills dels déus bastiren la història ofesa. I va ser tan insofrible que tots reconegueren, fins els déus, l'aberració comesa i consentida, la desolació amb que aquestes paraules recuperades des dels sons parlaven del món.


Demà dijous a les 19 h a la plaça de la Mare de déu (jo arribaré a les 19'30 h, i espere tindre vertaders problemes per torbar-hi un lloc) No podem quedar-nos tan sols amb el so de les paraules.

dimarts, 7 de juny del 2011

Madame Ivonne

Tot i estar neguitosa, la tarda li cau sobre els ulls aquosos. Les cortinetes de la finestra comparteixen la pols endurida dels coloms dissecats que vigilen l'estança des dels llocs més inversemblants. Sap el que acabarà fent, però aquesta certesa no li estalvia un petit frec incòmode al racó més insospitat del pit. El nen li canta la lliçó. El nen no es lleva del cap la bici de curses italiana que ahir li va prendre la meitat de la seua ànima per sempre mai. L'altra meitat és d'una nena bruna d'ulls rodons com el sucre. El nen calla i mira com, la dona gran, la madame, s'adorm sense deixar anar la minúscula llapissera de punta salivera que també dorm als seus dits de la mà dreta. Té una piga al llavi inferior, al mateix llavi, dins del llavi, i al nen li estranya, li abstrau. No seguirà amb la solfa fins que ella no reviscole. I el seu esguard encuriosit es passeja dels coloms a la piga i de les pintes del monyo a la llapissera, per acabar, a la fi, en la piga, altra volta, desprès d'haver-hi passat pel besllum que ve del carrer amb ombres toves de fulles adormides. Per tot arreu fa sentor d'orina, de pixum dels gats que al llarg de la llarga vida de la madame varen marcar-hi els seus petits territoris domèstics. I al piano, el flaire, barrejat amb la música, al nen li sembla ser el perfum del passat llunyà de les melodies que interpreta. Al nen li agraden les músiques de ritmes clars i sostinguts, com el pedalar del pare per l'Avinguda, i aquesta peça que s'anomena Aida li porta de cap. El nen no entén de tragèdies. Encara no sap qual és el ritme de la tragèdia, i observa impertèrrit la partitura blanca i negra al damunt del teclat negre i groguenc, desigualment groguenc: al centre, ambarí com l'orina; als costats, blanc perla com el somriure de la mare. Mentre, la dona gran, la madame, torna a abaixar el cap, i la blanca i gruixuda pell del rostre dorm amb la profunditat dels instants i de la mort. Al acabar la lliçó, el nen fuig com escopetada de lladre. Darrerament li ha pegat per posar-se les espardenyes apelfades i a quadres, d'anar per casa a l'hivern, durant tota la resta de l'any i en tot moment. Li agrada córrer pel carrer gaudint aquesta flexibilitat, tot i la calor. Li semblen un parell de guants. Una segona pell. Com les fines sabatilles dels ciclistes. Dale las gracias a tu padre por el saco, li diu la vella. I al dir-li padre al nen, li ve al cap el record del seu home. Què diferents! Segur que el seu pare no deu passar-se tot el dia mirant cap al cel, com ho feia el meu marit. I, tanmateix, això va ser el que li semblà encantador quan el conegué. Elegant, espiritual, refinat com aquell seu cognom compost amb "de". En assabentar-se de la realitat, no va voler donar-li major importància. Desprès, ja era massa tard. Tanca la porta i sent la suavitat fugissera de la carrera del nen allunyant-se. On acabarà aquest?, pensa. Travessa el menjador i surt al patí interior. Aprofitant l'ocasió, els fica a tots plegats dins del sac. Es remenen. Lluiten. Però fa un nus al sac i torna per on ha vingut. Com que no fa gens de fred, agafa les claus i surt tal qual al carrer. El sac pesa i es belluga dintre la bossa d'equipatge de pell negra marcida. Ella també camina amb les espardenyes de pelfa pel carrer, però a poc a poc i amb l'esquena doblegada dels pianistes, el viatge és curt, fins a la cantonada, on una cabalosa sèquia talla el carrer. No ha trigat gairebé ni deu minuts en anar i tornar. Entra. A la saleta del piano, i sota l'atenta mirada dels coloms, amolla la bossa buida, i té, de primer antuvi, la intenció de llegir amb els dits aquesta Aida que el nen s'ha descuidat al piano. Però, ben mirat, potser no li trobaria, ara, el tempo. Trau la partitura i baixa la tapa. Millor fer-hi un mos abans de preparar-se el llit i anar-se'n a dormir. Tal i com ho fan els coloms.

diumenge, 5 de juny del 2011

El soterrar dels dissabtes


Calaveras en bici, José Guadalupe Posadas


A les variades raons per les quals un servidor fa ruta ciclista en diumenge i no en dissabte, va afegir-s'hi ahir dissabte una que per impensable no deixa de ser de mena lapidaria e irrefutable com les sentències: els diumenges els soterraments fan festa. Com que avui diumenge pel matí teníem un compromís tan joiós com gaudir dels bons amics i de la música, doncs vaig decidir agafar la bici ahir dissabte. L'oratge estava incert, fresquet, ventós i en constant amenaça de pluja, aspectes que sempre s'accentuen en apropar-se a la Calderona. Tot i anar més sol que l'una, vaig enganxar-me a un grup que em sobrepassà al començar el trencacames de Canteras i que amb prou feines el podia seguir. Em feren suar de valent i, cap al final, ja anava pensant en perdre'ls de vista només comencés el mur de Serra. Aquesta colla de addictes als pulsòmetres, la depilació, els gels energètics, els massatges "abans i desprès", i no sé quantes coses més, estava acabant en mi, que no duc ni velocímetre -imagineu-vos on és el meu pulsòmetre, que ni tinc- mai m'he llevat un pel de les meues cames, mai m'han agradat els massatges i menge plàtans o bocata pernil catalana, cervesa i cafè. I heus ací que quan enfilem l'entrada de Serra, on més de mig quilòmetre per damunt del 10% et dóna la benvinguda, ens trobem a un policia local demanant-nos que ens fiquem cap a la nostra dreta, en fila d'un i a poc a poc. A poc a poc! Com si es pogués anar d'altra manera -bé, alguns sí. La raó era el soterrar que baixava pel carril oposat al nostre i que obligava a desviar la circulació dels vehicles del seu darrere pel nostre. Que per què no s'aguantaven al darrere de la processó mortuòria? doncs pregunteu-li-ho als polis, però sembla ser que els ciclistes no comptem. La fluència de vehicles cap avall era constant i el passadís que ens deixaven tan estret que no podies posar-te dempeus a la bici, no fora el cas que pels moviments laterals de vaivé t'enganxés algú dels que baixaven. La comitiva fúnebre era llarga, gairebé com tota la llargària del mur: algú prou conegut al poble, vaig pensar. De sobte, el nostre pelegrinatge ascendent començà a alentir-se perillosament: que nos vamos a caer, coño! Què collons passa? Com que jo anava al davant, vaig intentar esbrinar-lo. El cas és que havien arribat a l'altura d'un ciclista que estava angoixat físicament i espiritual. Era un xicot gros, molt gros, i portava una bici de passeig amb portamaletes, fars i parafangs que, pel que jo podia albirar, em recordà la que utilitzava el meu pare per a anar al port, farà més de trenta anys. Pobre, com vegeu no era el millor equipament per a fer l'Oronet. Com que la bici de carretera no porta marxes que et permeten pedalar amb fluïdesa i a poc a poc, doncs començaren a anar tots completament encallats. I les protestes augmentaren: coño, que se aparte! Que estamos tocándonos la rueda! Això era el més elegant del que el deien, i això hagués volgut ell, apartar-se, però no podia: l'asfalt acaba -a la banda dreta, segons puges- en un desnivell de més d'un metre que va a parar a la vorera. I entre esbufec i escopinada, el xicot arribà a dir: pa' una vez que cojo la bici! I això va acabar de calfar els ànims: y no se te ocurre otra cosa que venir por aquí? Aprieta el culo, hostia, o acabarás en la caja! I mentrestant, els cotxes baixaven per l'esquerra cada volta més ràpids. Però el pitjor estava per vindre. Comence a sentir un soroll de frens elèctrics, els que porten els camions, i la sentor a cremat que els acompanya. Efectivament, un camió descomunal amb grua inclosa es precipita cap a nosaltres. A més a més, estem al tros pitjor, gairebé al final del mur, corba a la dreta i contra corba envolten un petit parc infantil, i en arribar al bar El descanso comences l'ascensió de les dues últimes terceres parts del port. D'habitud, aquesta corba a la dreta la prens en la zona mitja de la calçada per intentar suavitzar la pendent. Però, donada la conjuntura, sembla impossible. El xicot esbufega cada volta en més violència. M'imagine el seu rostre… No, no vull imaginar-me'l. El camió se li'n ve al sobre. I damunt comença a tocar el clàxon, que bufa com una sirena de transatlàntic. Qué pasa, qué pasa? Que l'ha xafat?, demanen els acòlits d'aquesta processó improvisada. Una y no más. Una y no más, arriba a dir el pobre xic. I entre cops de clàxon, malediccions, esbufecs i encallaments, arribem a la corba a la dreta pel seu interior. El desnivell fàcilment hi deu ser del 20 %. Pobre, tot el que diu són gemecs, mentre se n'adona que no pot pedalar, que la pendent interior és massa per a ell i es queda clavat. I cau. Cau, amb la radicalitat de l'Imperi Romà d'occident. Instintivament, ha provat de posar peus a terra, però el desnivell no l'ha deixat. Ha anat de morros. Quina pinya, déu meu! De les que fan mal només de veure-les. Sortosament, el camió acabava de passar i al seu darrere hi havia prou espai per a que la comitiva del xicot gros, la nostra, passés amb un cert marge, retorçant-nos, això sí, tots, sense excepció, dempeus a la bici, encallats com anàvem. I tal i com el deixàvem al darrere, ens deia, amb el nas sagnant i pujant a peu: perdón, perdón, lo siento. Alguns, els menys emprenyats, li preguntàvem si s'havia fet mal. Deia que no amb el cap, mentre seguia amb el perdón, perdón, lo siento. I, és clar, va començar a ploure. Un bon soterrar ha de ser amb pluja inclosa.