Les amargues llàgrimes de Petra von Ecclestone

Equipament fashion per a travessar l'Atlàntic i arribar d'hora a qualsevol lloc. Jo diria que és la Petra, no? El pare, el Berni, segur que no. Ho dic pel color del monyo.

Jo també ploraria de l'emoció, si papà Ecclestone, o el seu lloctinent a València, Camps, hagués fet alguna cosa similar en la meua sogra. No havien passat ni deu minuts des que m'he assabentat del regal, que m'he pujat a Valenbisi i, abans de fer-li el relleu a la meua dona a l'hospital, em dic: Vicicle, travessa l'Atlàntic i porta't una exclusiva gràfica de l'esdeveniment immobiliari més important del segle desprès de la demolició-immolació del Cabanyal. Pensat i fet, com diem per ací. Com que tenia que estar a les vuit del matí a la Malva-rosa, doncs a les sis ja estava en ruta. A les set -sempre horari europeu- aplegava a Califòrnia, bé a tres quarts de set, el que passa és que he perdut un quart buscant la The Manor en la nit fosca. Quinze minuts més amb el reportatge fotogràfic, no molt extens que els segurates em xafaven els peus, i pacacasa, tres quarts més: les vuit o'clock.

Mireu quina porta de entrada té la Petra a The Manor. Vintage total, brutal. Cadascuna de les plaques de cinc és d'una tonalitat, quin detall. I han aconseguit un encallament tan precís i potent que quan al capdavall obris la porta, la banda estreta de la dreta tremola com un vertader fórmula one. Rebrutal.

I el bany, ja vegeu, dins la més actual línia minimalista, ni cortines ni mampares ni la mare que les va parir, et dutxes tu i dutxes a tothom que siga al bany, si és que la intimitat ho permet, o bé deixes xop l'excusat sencer. Recontrabrutal. Ara que pense, el Bernie potser tindrà una petita dificultat en superar l'alçada de tan selecte i exclusiu producte de Roca. Bé, com que tenen servei, cap problema, que l'agafe qualsevol dels Kuntakinte del bescoll amb la mà esquerra i li arruixe amb l'altra el que li tinga que arruixar. De bidet ni parlar-ne, que és dèria francesa i els anglesos són molt especials.

Petra, t'he de dir, però, que la reforma, si l'ha fet The Cut English, no és de les millors que jo conec. Fixa't la poca qualitat de la pintura de les rajoles del bany. A més, sembla que anaven curts de pintura. Ah!, i trobo a faltar una bona col·lecció d'ampolles de pixum de diferents reflexos ambarins com a motiu decoratiu més adient.

I xica, ja m'explique la falta de pintura, si també l'haveu fet servir a les mallorquines, de les quals no quadra ninguna, ja em diràs! Són de la cuina. Menú únic, des de dimarts a divendres -ho posava a la nota del chef- menjar i sopar, sempre el mateix, com als porcs: un bol de puré color salmó -que ja li podíeu haver canviat almenys el to segons el dia: salmó, dimarts; verd rajola, dimecres; verd rajola en mallorquina, dijous; salmó façana, divendres...- i bol de consomé indecís, més anònim que Anonimus, i potet minúscul de fruita, dieta blanda li diuen. 16 bols: 8 color salmó (4 en els menjars i 4 en els sopars) i 8 de consomé anònim (4 en els menjars i 4 en els sopars) Més minimalista impossible.

No plores, dona, i no et preocupes pel dissabte que sembla que la cosa del trilingüisme també la defensa el teu papà per a fer-li costat al forense en cap de l'educació en valencià, mira:

La veu de comandament, amb vocatiu inclòs, en castellà: Lewis, repite conmigo; el concepte fonamental, la part diríem intel·lectual del missatge (substantiu+verb) en anglès: this circuit is; i el matís graciós, però sense fum (Pla deia que fumava per a trobar els adjectius) en valencià: collonut! Petra no plores més, hòstia, que ens faràs plorar a tots. Mira, et prometo que quan arribe la gran insurrecció, la mare de totes les revolucions, jo personalment li tallaré la cabellera a ton pare, paraula d'indi apatxe. Per cert, els apatxes eren per Califòrnia?... Gairebé al tocar, en Arizona… Caram, Petra, si que els tens controlats… I n'hi ha d'apatxe oriental, apatxe occidental i apatxe de les planes… Què dius, com nosaltres, mosatros i els de la Plana?...