El futur és Bach

N'hi ha de verticalitats que fan mal als ulls. Omnipresents, asfixiants

Lluny d'encadenar el creador dins una espantosa xarxa de regles severes, la fuga, al contrari, deixa al vertader músic la possibilitat d'esser lliure. És exacte, però, que la seua pràctica és difícil, car no hi ha res tan difícil com organitzar la llibertat (Roland de Candé, Diccionari de la música, pàg. 93)

Hola, sóc un subjecte. El subjecte d'una fuga, aquest tipus de peça musical que emprenya a més d'un. I és que intentar seguir el que diuen alhora -tot i l'aparent similitud- varies veus, requereix un petit entrenament.

Sóc molt semblant a un ciclista, comence el meu viatge sol, però sempre n'hi ha qui s'afegeix a l'aventura i, sense adonar-nos, ens imitem: ens posem dempeus a la bici -primer un, desprès l'altre- en arribar a una rampa; o ben bé abaixem el cap intentant que el fort vent de cara ens oblide -primer un, desprès l'altre. O bé alcem els braços en senyal de victòria. Primer uns, desprès altres.

I tanmateix, mantenim la independència de criteri, de pedaleig. D'això, que la jerarquia s'abelleix mal amb nosaltres, la verticalitat, ningú mana en ningú tot i fer camí junts. I si l'oportunitat es presenta cadascun farà la seua, complementant-se: anem per lliure, pedalem a varies veus.

Com a molt, acceptem el manament comú d'escoltar-nos els uns als altres, dialogar i decidir on fem l'esmorzar i on acaba la meta comú.

Dissabte, acostant-me a San Agustí, a l'iPod va sonar Pavana per a una infanta difunta, i jo vaig dir-li que no, que tot i la suprema bellesa d'aquesta melodia, el futur no anava per aquí, no podia anar per aquí. Que tot i ser un forense el que volia certificar obsessivament aquesta defunció amb una melodia encisadora -que deia tindre tres veus, però mentia- aquesta infanta és viva i ben viva. I l'única horitzontalitat que accepta és una altra. No la de la mort. Perquè la melodia acompanyada, fins i tot als models més inspirats, sempre té una empremta autoritària. Jo sóc jo i vosaltres els meus súbdits, no teniu una altra aspiració en aquest món que embellir-me amb els vostres acords i desacords. Però a qualsevol melodia la podem capgirar en subjecte de fuga e integrar-la en un conjunt de melodies superposades que repel·leixen, com l'aigua a l'oli, amb la seua natura ondoyant, els cops bruts de les decisions imposades. I heus ací, que desprès de Ravel va acudir al meu socors un dels majors benefactors de la humanitat: Bach, Johann Sebastian Bach. I vaig pensar que el sublim equilibri que aquest home va aconseguir entre els factors verticals d'una fuga: cadències intermèdies, seccions i l'estructura resultant -és a dir, allò que condiciona totes les veus- i la llibertat horitzontal del caminar amb independència, però juntament amb les altres veus, defensant tots els mateixos motius: la indignació, les infantes o el que es presente, era un model amb moltíssim, però que moltíssim futur. No ho us sembla? Però, és clar, què anava a dir un subjecte com jo?

Amb una bona fuga, certes verticalitats es queden sense arguments i podem resultar, fins i tot, ridícules