L'estiu original

Mami, quítame la arena. Mami? Mami?... Els grans de sorra són com els pecats, acaben ferint-te si no te'ls lleves del damunt, deixant-te una marca indeleble en la pell. Però és cert que el nen és massa petit per als pecats. Així, els grans de sorra li molesten com els deures que mai no se'n recorda de fer, que se li obliden. Tienes deberes?... No... I no menteix, no peca al negar-lo, tot i que a l'endemà els deures són deutes. Els grans de sorra humida entre els dits dels peus són deutes, deutes d'estiu. La mare l'agafa en un vol. El porta vora la mar. El nen pedaleja sobre l'escuma de les petites ones, i l'aigua li purifica els peus. Sense posar-los a terra, el retorna damunt la tovalla que prèviament ha estès al costat de les cadires de fusta. Una volta ben sec, li lleva de la planta dels peus, amb una petxina, els bocins de quitrà que el mar deixa a la platja com a present dels vaixells de càrrega, i li fica les sandàlies que el nen troba aspres i calentes. Què delicat eres ! Comença el dur camí enrere. Travessaran sequiols i dreceres creuades d'horta i sorra. Ponts de fusta improvisada com a inestable equilibri. Mira el front o cauràs a l'aigua. Faran enrere la travessa del matí, però degradada per la calor des de l'elevació arcàdica de l'alba a la culpa d'una ofensa no comesa. Embrutida. I el nen sentirà com a pròpia la violació constant dels espais pels elements. Tengo arena… I, en arribar, la mare posa aigua dolça de la bomba al poal. El nen hi fica els peus assegut a la cadira i pedaleja per segona vegada, vol eliminar els deutes. I quan la mare li renta el cos, la fredor de l'aigua li atura el cor i s'ofega. Què delicat eres! La casa és menuda i té una porxada que tots els estius cobreixen amb un sostre de canya verda que fa olor a mar i espinacs trencats. De les canyes i les fulles que l'envolten, el nen ha après com fer flautes, xiulets, vaixells amb xemeneia i cordes de trena. Li agrada veure com s'esmicola el sol per les fulles marcides del sostre ruixant un confeti de llums sobre el matí ofès.

I a la nit se'n va al llit ebri de l'amor desesperat de les llumenetes. A la nit, les ombres li fan por. A la nit, el llum inestable del quinqué de petroli fa un foc tèrbol de siluetes que li cou l'ànima amb la mateixa força que el sol pres al matí revifa a l'esquena enrogida. Què delicat eres! I què poregós! Ara li ve als llavis el sabor d'anís i herba del fenoll i el trèvol mastegats al capvespre mentre respirava la mantega vegetal i humida dels ullals. I la sentor del sofre cremat s'escampa per l'estança encatifada de matalassos. Per si de cas, afegeixen una bona flitada que deixa enlairat un flaire de gasolina rància que impregna els llençols aspres i ardents per tot arreu. L'insecticida líquid surt per la bomba polvoritzant-ho tot, com el confeti ofès. Podem creure el que voldríem creure, és clar, però aquesta realitat como una agressió continua és particular Paradiso: El Magistre. Una extensió de sèquies que tallen carrers i ofeguen gats. Una escletxa al mur del jardí idíl·lic on les llavors del magnolier, amb aquella olor àcida i nerviosa, esperen eternament la boca desprevinguda dels xiquets. Un món, que donat l'elevadíssim nombre d'amenaces no semblava haver-nos rebut amb massa cordialitat, i on de tant en tant pedalege, d'horabaixa, els espais violats per la sorra i la memòria.

El Magistre