Jules, per la seua tia Estrella Bascuñán
Jules té dos anys i quasi mig. És el nostre renebot. Sempre li hem regalat joguets de tota mena: cuines, bicicletes, caixes registradores, ninotets de tot tipus... però de bon començament va demostrar una passió desmesurada pels tractors. De plàstic, de ferro, de mentides, de veritats, reals, irreals… Tots ells són un infinit de sensacions plaents per a la seua diminuta ànima 'tractolaire'. De fet, com viuen a un meravellós poblet de l'horta nord, és sentir les llunyanes raneres de qualsevol d'aquests éssers vius -que tu ni te n'adones- i aclamar la 'mami', 'papi', iaio, iaia, tio, tia... o el que siga, per eixir al carrer i admirar tal obra de l'enginy humà. I tal i com passa pel davant dels seus ulls imita amb tota la força del seu pit d'angelet de cornisa el batec proletari del motor diesel: oooourgg!! Un dia, potser per un dels trets que més odiava jo quan era un xiquet: els contes amb éssers irreals, va començar a dir la paraula monstre, bé: 'monstrooooourg', lligant l'arrel semàntica de monstre amb el so de procedència mecànica 'tractoril' que ell va creure més apropiat: 'oooooourg'. I tot eren 'monstroooourg'. Dalt d'un arbre. Sota terra, albirant-nos des de les cloaques. Als marjals pedregosos dels camps. Al darrere del sofà. Sota el llit dels pares… Recorde que un diumenge vaig passar per casa de la meua neboda. Anava vestit de ciclista, clar. Van pegar una volteta pel poble, fins un parc que a Jules li agrada especialment. Ell, com que jo anava en bici, va agafar-ne també. En arribar al parc, vaig recolzar la meua a una bardissa i li vaig dir que fera el mateix. Com sempre, va dir que no. Ell sempre diu no a tot el que tu li proposes. I la raó va ser que darrere la bardissa hi havia un 'monstroooourg'. Va acostar-se a la bardissa d'enfront i va deixar la bici exactament com jo ho havia fet sobre la meua. Els monstres li donaven els arguments necessaris, eren les seues raons. Aquest cap de setmana, com que estem amb la cosa aquesta del Halloween, al meravellós poblet de l'horta no hi trobes porta del carrer sense referències macabres: calaveres, esquelets, teranyines, gases… Fins i tot, a la guaita com alguns veïns estaven, era veure un xiquet i eixir sobtadament al carrer amb màscares ben terrorífiques: sí, 'monstroooourgs'. Jules va tornar del passeig ben excitat. Fins ara ell era qui decidia on eren els monstres i el que havien de recolzar o no. Però ara, una realitat irreal s'imposava sobre el seu món de tractors i monstres més o menys domesticats, aquells que només treien el nas on ell decidia que ho podien fer. Aquella nit va ser angoixant. La seua primera Nit de Walpurgis, ignorada però ben real, com a partir d'ara en seran tantes coses a la seua vida. Va despertar-se plorant pels malsons. Tot suat de la por. Desvalgut com la primera vegada que perds la mà de la mare o el pare al bell mig d'una aglomeració. I ara només fa que repetir-nos, de tant en tant, per tal de convèncer-se, que els monstres 'nosisten'. I tots li diem que no, que té tota raó, que els monstres 'nosisten'. Que són coses dels contes, d'aquells contes que si baixes la guàrdia t'encolomen un 'monstrooooourg', com aquelles pel·lícules en què sense vindre a conte els protagonistes comencen a cantar. Ara, dels tractors encara no diu res.
