El Sr. Julián

I a partir d'ara, què? Com pujaria a la bici amb aquesta cremor dolorosa i la sang que li tacava les bragues? Plorava ofegadament, com sempre. Amb una pregunta als ulls. Mai no sentia pena de sí mateixa. No sabia si el que li havia passat era de plor o no, però la sang no li agradava i estava sola a casa. Els seus pares potser no trigarien massa, però per molt poquet que fos el massa, ja li semblava llarg, molt llarg. Va anar al bany i notà que també al caminar li feia mal. Es llevà les calces i amb un tros de paper provà de recollir allò que li havia quedat enganxat al pubis i que li sortia del dintre junt a la sang. Va asseure's a la tassa del vàter i al fer pipí la coïssor va augmentar, però pensà que així acabaria tot. Començà a sentir culpa: si dices algo, menuda vergüenza para tu familia. ¿Sabes lo que es la vergüenza? I tant que ho sabia, ja li ho deia la mare: no tienes vergüenza, quan furtava la xocolata de la despensa. I ara, tothom al carrer li ho diria als seus pares: No tenéis vergüenza, i en lo que li cridava i renyia el pare. S'acostà al lavabo i a poc a poc va anar netejant-se les cuixes. Desprès passà la tovalla i amb un poc de sabó i aigua freda intentà netejar les bragues que dissimulà a l'estenedor del celobert. Agafà del calaix les de la floreta rosa que tant li agradaven, però les tornà al seu lloc. Va preferir posar-se aquelles tan lletges a lunars, que odiava. I aquest ritual començà a repetir-se, sense sang ni canvi de roba, sempre que aquell home la trobava a soles en casa. I darrerament ho feia molt sovint. Ella deixà de pujar a la bici al principi, li molestava. Els pares, que d'antuvi s'estranyaren de tant com li agradava, molt més que les nines, varen pensar que, malgrat tot, anava fent-se una doneta i que aquesta dèria de la bici tocava al seu fi. Però passat un temps retornà a les seues passejades ciclistes amb més intensitat, si cal. Fins que una vesprada, la mare va observar una taca roja al selló de la bici i li va dir, alleujada -tot i estar acostumada a les seues amenorrees- que deuria estar uns dies sense muntar. A la nit, els despertà amb els seus gemecs. Estava delirant, bullint, amerada de suor i tremolant. I ara la que cridava era la mare en descobrir els llençols xops de sang. El pare va sortir al carrer a buscar el metge que vivia a la cantonada i que ja no era metge -donava a entendre, sense dir-ho, que per motius polítics; els veïns parlaven de greus errors- però ara no era moment de exigències. No havia ningú pels carrers, tot i que la basca era considerable aquella nit de juny, tot just començat l'estiu. Era un temps on ningú a València festejava la Nit de Sant Joan. On ningú havia sentit parlar de la revetlla, que jo sàpiga. Potser havíem perdut pel camí uns rituals que, com tants d'altres, s'havien reconvertit en falles. El derrame puede ser un comienzo de aborto. Tienen que llevarla a la Casa de Socorro o al Hospital… ¿Aborto? ¿Hospital? Pero, qué dice? Eso es imposible... El pare va pensar en Julián, el d'El Ocaso. Posaria la mà al foc. De fet, dia sí i l'altre també, se'l trobava per les cantonades del carrer rondant el pati de casa. Hijo de la gran puta, pensà. Arréglelo aquí, doctor. Haga lo necesario. Le pagaré bien… Pero yo tengo que dar parte, entiéndanlo, y en mi situación… ¿Parte? ¿Parte de qué, doctor? ¿No es bastante desgracia tener a una mongólica en casa y que además sea una puta, para encima tener que hacer pública esta vergüenza? No tendrá problemas, se lo aseguro... ¿Qué dices de tu hija, Julián?... Al no metge, aquesta sobtada necessitat d'un dels veïns més respectats al barri i a la parròquia li venia bé, molt bé. Necesito el instrumental y anestesia. No tardaré. Usted busque una farmacia de guardia y compre esto… Acabada la intervenció es va dormir amb l'ajuda dels calmants. Quan va despertar, el que li donava voltes pel cap era aquella paraula gravada a foc, malgrat la febre i el deliri, amb la que el seu pare l'havia definit: puta. L'altra, ja la coneixia d'abans. I li preguntà a la seua mare si les putes tenien vergonya.