dijous, 30 de gener del 2020

Y si no, no


I en acabant, un es pregunta:
¿n'hi ha lladres de dretes
i d'esquerres?
¿El mateix és l'estafador, el mentider,
aquell que seu a la tauleta del bar,
pren la cervesa custodiat pel seu llebrer,
que aquell altre,
el que duu al coll,
com gos desemparat,
la cadeneta d'or
amb el seu grup sanguini sobre la creu,
perquè no es refia de la Divina Providència?
I si no, no.

Els trobareu tots dos,
amb el semblant esmaperdut,
com ninots de cartró pedra,
mentre el glop de cervesa
domestica els seus ulls,
però també amb l'esguard esbiaixat i servil
del llepaculs superb,
el falsificador de firmes,
el jugador compulsiu
o l'acusador de falses morositats.
I si no, no.

Els alegra la desgràcia
dels altres: les malalties
dels seus propers, els maldecaps
dels que lluiten contra l'adversitat.
No saben, però,
que els ciclistes que perden el seny
són doblement perillosos.
Ignoren la violència soterrada
d'un creuament protocol·lari de mans,
d'una promesa incomplerta.
I si no, no.

Aquesta escòria
mai no n'agafa les trucades
a la primera.
S'ho repensen en repensar
el personatge que en pertoca.
No són sinó víctimes d'ells mateixos,
tan espavilats com es veuen
al mirall dels seus enganys.
¡Com riuen les seues burles!
¡Com gaudeixen les mentides
que, fins i tot, obliden!
I si no, no.

Totes les seues paraules
són camins sense retorn.
Tots els matins del món
són l'incert retrobament amb la veritat.
I no vesteixen ni gorra gris
ni bufanda obscura
ni samarreta a ratlles.
Quin fracàs de vida.
I si no, no.

dimarts, 21 de gener del 2020

L'anècdota



Plou en colors.
Un esvaït taronja
agrisat i fosc
de cel terminal.

Els llamps dibuixen:
ara una caiguda,
ara una assumpció.
Infern i Paradís.

Rerefons de l'aiguat s'alça,
com un remordiment,
el perfum dolç i trist
de l'oli sobre el llenç.

El casalot és una cendra,
de blanc pur a calç bruta.
Els llums com a espurnes.
El ciclista malmès per la vorada.
 Miratges d'un temps perdut.

I sé que no són meus els ulls
que la memòria il·lumina.
Que algú ja va enregistrar
la vida emboirada d'avui.
Que algú va mirar abans
aquesta anècdota de l'univers.