dimecres, 27 de febrer del 2019

La incertesa de la flor


A Bruno Ganz

La incertesa del commutador ha pogut en mi. On-off, on-off, Onoff. Avui mateix he comprat el mecanisme nou. He hagut de demanar un mòbil, fer la foto i tal. Simon75, efectivament. 17,57€, només el mecanisme. Na, calderilla. He aprofitat la inversió borsària per fer una passejada pel port cercant-li una mínima rendibilitat. No havia donat quatre pedalades, perdó, passos, per l'antic circuit de F1, deixant a mà esquerra l'EDEM de Roig i a la dreta la Pamela de Valdés, que del no-res ha eixit un xic jove amb ulleres, pèl arrissat escàs i ros. Hola, qué tal?... Bé… ¿Es usted de Prosegur?... ¿Com?... El de seguridad… No, no… I ja girava cua el jove, que li he demanat si és que jo en tenia pinta. Silenci i esquena com a resposta. Ni perdó ni gràcies ni un somriure. Si no ets el que necessite no existeixes. Què hi farem?. Continue la passejada, i, deixant de banda l'street circuit, vaig pujant la rampa d'accés al passeig elevat del moll nord. Del buit sota la rampa que puge, el cap d'un home gran, un ancià, guarnit amb canya de pescar, dubta si dirigir-me la paraula. Ei, què f… El "fas" queda en off. Me n'adone i li dic si és que volia alguna cosa. Ai, no. Creia que era un amic… I en un tres i no res he passat de segurata cachas a iaio. Quines coses. El mar té un blau lluminós i plàcid. El pis del passeig és de mal caminar, fet de lloses estriades que obliguen al vianant a mirar de forma obsessiva on posa els peus, on-off, on-off, impedint-li gaudir dels sempiterns recomençaments marins. Tot i això, el seu perfum iridiscent s'esmicola pels ulls, i els sons perduren en les carícies humides dels estius perduts. La seua planura defineix la limitació dels nostres millors pensaments. Hem travessat la mar com a epíleg. Hi haurà un recomençament anònim. Una mar de neteja i pau. En arribar al final baixe per l'escala de ferro. És una mena de finisterre casolà. Hi ha un cartell a la fi del món segons el qual tot està prohibit. Prohibit passar. Prohibit pescar. Prohibit banyar-se. Prohibit llançar-se a l'aigua. Faré la tornada per la part baixa del moll. Els velers i els vaixells més diversos omplen els pantalans. La quietud del mar tancat nodreix el luxe inquietant dels vents que fustiguen les arboradures nues de veles. Al costat de la Pamela, i d'esquenes a l'EDEM, una xica jove fuma mentre estira la cama esquerra damunt el banc on seu. Fregant-li la cuixa un llibre de Megan Maxwell equidista de la bici que recolza al fanal de la vorera. Davant de casa, els tarongers bords exhalen les primaveres incertes de la seua flor. El petit i intermitent Edèn de la memòria. Le montre marche à l'envers, le monde à l'endroit.

divendres, 8 de febrer del 2019

La foto


El commutador de la cuina diu que sí i que no, és a dir, fa i no fa contacte. Ara sí, ara no. Bé, tindré que canviar-lo. Aprofitant la compra d'avui al matí, he passat per la botiga d'electricitat. Com que ha sigut pensat i fet, no duia la part interior de l'interruptor (perdó per la rima) però he provat d'explicar-li el model a la xica. Creiem que és un Simon75, però davant els dubtes que se'ns plantejaven, la noia ha sentenciat: fes-li una foto... ¿Com que una foto?... Sí, una foto, i no hi haurà cap problema… Ah, sí, és clar. És que no tinc mòbil -li anava a dir, però m'ha fet vergonya, i he assentit. Doncs, ja tornaré… A reveure… Adéu… Adéu… No n'és la primera vegada que em passa. Això de la foto, vull dir. Al setembre, vaig mirar de matricular-me en un curset que feien a la Universitat Sènior sobre primers auxilis: Crim perfecte. Teoria i pràctica. Doncs resulta que demanaven domini d'anglès. Ja sabeu, entre l'Agatha Christie i el Conan Doyle, els crims perfectes són cosa dels anglesos. Perquè els anglesos assassinen com si foren a una casa d'apostes. ¿A que no sou capaços d'esbrinar qui fa de majordom? ¡Quatre a un! ¡Vint lliures!... I el Brexit, ¿com acabarà?... ¡Cent lliures!... D'això les recargolades explicacions d'última hora típiques de Poirot & Co. Molt diferent dels francesos. Maigret és més de soupe à l'oignon. Gelosies, revenges… Bé, no cal que comparem ara la cuina francesa amb l'anglesa, no? I ja que estem, dir que pels americans el culpable sempre és la pistola. La insuportable lleugeresa del hot dog. Bé, al que anàvem. Vaig informar-me. Al Centre de Formació de Persones Adultes en donaven. De cursets d'anglès, vull dir, no de pistoles o salsitxes. Em va atendre un professor, no d'anglès. Al demanar-li pels horaris em va dir, assenyalant-me el tauler d'anuncis, fes-li una foto. És que no tinc mòbil, li vaig dir -a ell sí que em vaig atrevir, però crec que no em va creure. I en això que va eixir la professora d'anglès, que estava a l'aguait, i que en sentir parlar de la seua assignatura, va interessar-se. Va aclarir-me la situació, la mecànica del curs i el fet que enguany no hi havien classes d'iniciació, que potser el curs vinent sí. Al maig o juny ho sabrem, va concloure. Mira, ací tens els requisits de matrícula, fes-li una foto, perquè els horaris canviaran. És que no duc mòbil, s'ha descarregat -vaig avergonyir-me. Doncs, ja tornaré… A reveure… Adéu… Adéu… Però sembla que la cosa de la foto va a més. Què hi farem? Tinc càmera, això sí, però el visor del darrere no n'és gran cosa. Només un quadradet que amb prou feines veus el que has fotografiat. Deuria fer la foto del commutador i veure si la xica de la botiga s'aclareix. Ara el dubte és que vull canviar el selló de la bici per altre model més adient als nous temps, que el que duc ja en té moltes de pedalades. I la cosa em preocupa, perquè no sé jo de quina cosa em demanaran foto. Ah, m'oblidava, si a la nit sentiu una trucada al mòbil, ara sí, ara no, ara sí, ara no… agafeu tisores… sempre podreu fer-vos una bonica selfie amb tisores i assassí.