dissabte, 30 d’octubre del 2010

A las aladas almas de las rosas...


Fent camí ciclista cap a Casinos,
hi arribes, en tan senyalada data,
on els bells ametllers de la contrada
vesteixen el sobri vestit del dol:
quatre fulles verdes i el lleu fruit fosc.


En el centenario de Miguel Hernández
(30 de Octubre, 1910-2010)

Els ametllers orfes

…del almendro de nata te requiero

No veureu fines flors,
nues les branques tendres,
sinó el bes brut de cendres
tornant del temps dels temps,
dels jorns molt ans d'abans
dels bells ulls clars i amants:
horitzó lluny del vers
on dorm el meu record.
Bell dol subtil del mot,
petjat amb por, tristesa
insolent, lleu carícia,
goig brull de la imperícia.
Presoneres dels versos:
flors rosses de llum pressa
a l'esguard, l'oblit: pena.
Profund enyor del bes
als senders més deixats.
Amagat broll daurat.
Vall d'ametllers de nata,
bressol de gebre i ceba,
hui és nat vostre poeta.

Para Rosa, en el día de su cumpleaños.

Los almendros huérfanos

…del almendro de nata te requiero

No veréis finas flores,
desnudas las ramas tiernas,
sino el beso sucio de cenizas
volviendo del tiempo de los tiempos,
de los días mucho antes de antes
de los bellos ojos claros y amantes:
horizonte lejos del verso
donde duerme mi recuerdo.
Bello duelo sutil de la palabra,
hollada con miedo, tristeza
insolente, leve caricia,
espuma gozo de la impericia.
Prisioneras de los versos:
flores rubias de luz robada
a la mirada, al olvido: pena.
Profunda añoranza del beso
en los senderos más abandonados.
Escondido manantial dorado.
Valle de los almendros de nata,
cuna de escarcha y cebolla,
hoy ha nacido vuestro poeta.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Ecce homo

Desprès d'una lectura al blog de la Clidice, gràcies per la idea que m'has suggerit.


Feia prou de temps que no el veia. D'això, que no vaig dubtar en acostar-m'hi al seu cau en aplegar-me la familiar estampeta emmarcada en negre que feia servir com a targeta de visita. Vicicle, tenim que parlar. F. No em va preocupar el seu laconisme, era habitual des que va enllestir El naixement de la tragèdia, obra inspirada en els esgarrifosos fets que ací recullo al post Pareu, que he punxat. He de reconèixer, però, que tot plegat em feia una mica de mandra tornar-hi. M'estime al Friedrich, però quan comença amb la dèria de que si en Richard ja no em parla -el Wagner, ja sabeu- que total pel que li he dit, que si s'ho ha pres per on no toca i tot això; què voleu que us diga, no em queda un altre remei que buidar-li l'ampolla de Porto que la seua germana amb ulls pietosos i agraïts em posa sempre al davant. Lluny queda ja aquella època en que la nostra amistat era més íntima. Quan, per exemple, al fil dels detalls que jo li aportava sobre el dopatge dominical (L'alegria de la penya; JLG, mi dietista personal) al món del viciclisme, aquest xicot va redactar un parell d'obres essencials per a les penyes ciclistes com són La caiguda dels déus -que també recull aspectes fenomenològics d'Eolo, el déu inestable- o La genealogia de la moral; i el no menys prescindible Més enllà del bé i del mal com a pauta de comportament (Amore traditore) al microcosmos del grupet viciclista, solvent antídot contra el deler de la traïdora ganivetada ciclista que tothom pràctica. No parle de plagi, no, valga'm déu, però qui pot dubtar de l'evident aprofitament que va fer en Així parlà Zaratrusta de Què coll… faig jo ací o de La cançó de l'amo, i a L'Antricrist del Terry Co Jones o de la figura dels Encoberts. I clar, amb aquests antecedents em temia el pitjor, el Freidrich s'havia enfarfollat en veges a saber quina nova obsessió i em demanava l'auxili. En arribar, la seua efusiva abraçada em confirmà les meus sospites. Benvolgut Vicicle, què, com vas?... Com sempre, en bici… Bé, jo volia dir més bé, que com te trobes… Ara, dempeus; fa un moment, assegut al selló… (?)Passa, passa, no et quedes parat a porta, home… Amb permís. De què teníem que parlar?... Vols prendre alguna cosa?... Depèn… De què?… De si fas esment d'en Richard o no… Bé, no sabria dir-te… Trau el Porto, per si de cas… Ara ve la meua germana… Tu diràs… Però seu, home… No puc… Com?... Que no puc!... Ja t'he sentit, ja. I, ara?... Coses meues… Caram, però què pot impedir-te que ens acomodem a taula?... Fes memòria, o és que ja n'has oblidat en Hegel i el seu tricicle?... Com oblidar-ho? Tu dient-li: però tòtil deixa't anar, cony, no penses més en la fotuda idea absoluta o mai aniràs en bici. I ell, res de res. Del tricicle no va passar, com el Wittgenstein… Doncs, no crec que faça falta aclarir-t'hi res més, no?... No, és cert. Pobre Hegel, quan va acabar no pogué asseure's en una setmana sencera. Però tu tens el cul pelat, noi… Però ahir em vaig passar. L'etapa va ser de deu hores… Però no dius que has vingut amb bici?... És clar, això no hi compta. Encara que l'entrecuix sagnés com el delta de l'Ebre, la bici mai s'abandona, que no ho saps?... Ja ho tinc, ben trobat, sí, gràcies, gràcies Vicicle. Ets la meua font inesgotable de saviesa… No cal que us faça ni cinc cèntims de què n'estic parlant. Ecce homo em deu molt. Duus l'ampolla… Saps que me'l trobí als urinaris d'Alexander Platz… A qui?... Al Richard. Quina casualitat, eh, noi?... Quantes hores feia que l'esperaves… Eh, què vols dir?... Passa'm l'ampolla i la cadira, ja me'n té igual. Soparem, o tornaré borratxo, com sempre, i amb nihil a la panxa?...

A la imatge, el Friedrich, la seua germana i un servidor acabada ja l'ampolla de Porto.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Vive la France!

Image posté par mon cher ami Manel,
à qui ceci est adressé.


Oh là là! Vive la France!
Vive Django Reinhardt!
le gitan extraordinaire,
franc-flamand comme Merckx
et le Jacques, le grand Jacques Brel.
Aussi Dufay, Ockeghem et Josquin Desprez.
Vive Brassens!, et la réputation mauvaise,
que des copains d'abord, ces sont les miens.
Sainte-Colombe, Rameau et Couperin.
Moustaki, Cézanne et le divin Marcel
Proust, bien sûr! Vive Poulenc!
la Piaf et le petit grand Ravel.
Et vive Machaut, Baudelaire et Courbet,
la Chanson, Degas, Maurice et Flaubert.
Molière, Rimbaud, Valery et Verlaine.
Toulouse-Lautrec et Simone Signoret.
Yves Montand et Catherine Deneuve.
Que vive le cinéma des frères Lumière!
L'Encyclopédie et le foutu Voltaire.
Hourra par Monsieur Guillotine
et le pavé fleuri à le mois de mai.
Sartre, Camus et Saint-Exupéry.
Rodin, Matisse et le roi Debussy.
Et Duchamp, Manet, Monet et Satie.
Truffaut, Godard, Renoir, Chabrol et Tati.
Et autant d'autres que avec leur souffle du Nord
vont colorier la notre Vie en gris.
Merci beaucoup, d'un demi français
né au chemin d'un port bafoué
à une ville trop malheureuse.
Et vive le Tour! Puy de Dôme,
Mont Ventoux et Tourmalet.
L'enfer du Nord: la Paris-Roubaix.
Anquetil, je t'aime Galibier.
Et vive la valse! la valse-musette.
La Tour Eiffel et le grand baiser.
Cartier-Bresson, Dugast et Clément.
Mes chers neveux à côté la Madelaine.
Très, très, très affectueusement.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

L'onada miraculosa



Desprès d'una lectura d'en Alberich a la seua boia balsàmica,
a qui li ho dedico

-Pon freno al gran dolor che ti transporta;
ché per soverchie voglie
si perde 'l cielo, ove 'l tuo core aspira,
dove è viva colei, ch'altrui par morta

(Pon freno al gran dolor que te arrebata;
que por demasiados deseos
se pierde el cielo, al que tu corazón aspira,
donde vive aquella que otros creen muerta

El Cancionero,
Petrarca. Trad.: Atilio Pentimalli)

Que la vida té efectes secundaris indesitjables segur que hom ho ha dit ja. Jo ho vaig intuir ben prompte i m'ho confirmà l'esplèndid poema de Gil de Biedma intitulat "No volveré a ser joven": Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde… D'això, que la impostura del jovent acabe convertint-se, amb el temps, en una recerca delerosa i dolorosa de consol. Els grecs, els antics grecs, tan savis, prohibien, tinc entès, als joves l'alcohol i la resta dels bàlsams divins. A la maduresa, però, els hi prenien com si fos per prescripció facultativa. Prova, si més no, de la lògica aristotèlica: posem-hi remei allà on fa mal. Com podeu veure, aquell que va escriure Más Platón y menos Prozac, o no en tenia ni idea o bé no s'ho repensà massa. Benaurats aquells que se n'adonen que la vida només té un clar objectiu, viure-la el millor possible sense donar pel sac a la resta. Maleïts els que mortifiquen als altres i a més a més la desaprofiten. Saps on és l'impossible?... Sí, és clar. Pujar aquest fotut port com si no hi fos... Apa, fins que no ho faces, ja hi tens en què capficar-te… I tu, què esperes, així, assegut a la sorra?... L'onada quimèrica que em farà besar el cel… Bé, doncs, ja pots acomodar-te, que va per a una bona estona… És el que faig, què et penses, si no?... Mira, no em vindria mal que aquesta onada miraculosa m'empentés amb prou força… Per a pujar el port davant de tots?... No, i ara? Més bé, perquè les meues envellides cames, encara que fos per una sola volta en la vida, pedalejaren suaument cap amunt… Amb la subtilesa vellutada i fresca del llençol amb que l'aire ens acarona als matins autumnals… Com ho saps?... Em recordes a un desconegut meu, veges tu, de nom Petrarca i no ho puc explicar… Saps que va fer l'ascensió a peu d'un dels cims més mítics dels ciclistes, el Mont Ventoux?… On hi va perdre la partida d'escacs un conegut meu, anglès, del que, veges per on, m'he oblidat del seu nom?... Caram, què poètic tot plegat… Ah, però de què parlem, si no?... Home, d'onatges… Que rimen… És clar.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Un triangle qualsevol


Cadena i Pinyó varen conèixer-se de xicotets al que podríem dir era el jardí dels petits engranatges. En aquell temps, Pinyó, amb prou feines, tenia l'alçada d'una corona. I Cadena era una nena robusta i ferma. Tothom deia el mateix: són nascuts l'un per a l'altre. A més a més, els seus pares, els senyors Dent i els Baula, s'avenien com el filet i el cargol. Bé, què els calia esperar?... Ho haveu enganxat a la primera: encadenar-se de per vida. Pocs anys desprès, ingressaren al taller-escola del mestre Canviant, on poc a poc, i amb prou inconsciència, varen aprendre els secrets de la fluïdesa i l'acoblament mecànic. Pinyó va treure dents i corones: dos, tres, quatre i fins a cinc. Mentre, Cadena, s'allargava i afinava guanyant baules i esveltesa, adaptant-se primorosament a les mides més primes i exigents del seu xicot. Emparellats cordialment pel desviador, s'ajustaren a la part alta, és a dir, a la corona gran, i a la baixa, o corona petita, gràcies als dos cargolets que aquest nou compromís portava al seu cos. Totes les desavinences que a partir d'ara patien eren resoltes per aquest parell de petits aliats. Tot anava com l'oli de vaselina. Però, ja en sabeu, no n'hi ha engranatge etern ni dos sense tres. I només foren seleccionats a la secció de "vicis" de cursa, aparegué Plat amb el seu desplegament dental i amb la seua mania de dirigir els destins aliens: bé per la força, fent-se el gran o bé per la constància, reduint les seues aspiracions. La batalla estava servida. Plat, sabedor del seu lloc privilegiat com a cama dreta de l'amo, feia tot el possible per a atreure l'interès de Cadena. La noia, tot i que la situació l'afalagava, sentia prou neguit per la infantil reacció de Pinyó, que posseïdor ja de deu corones i del misteri de les desmultiplicacions no n'estava per la llavor. Tantes voltes Plat canviava de gran a petit i viceversa, tantes d'altres Pinyó li portava la contraria. Així, la pobre Cadena anava amunt avall com ànima en pena, adaptant-se a les situacions més dolentes i rebent al seu cos les conseqüències adverses en forma de petites ferides que amb el temps esquitxaren de precoces cicatrius la seua pell argentina i donaren una folgança avançada a les seues articulacions. Els seus pares, els Baula, li advertiren que la història no acabaria bé. De fet, les sincronitzacions amb Pinyó eren cada vegada més inestables, fins al punt que la rodeta al final del cable junt al desviador no hi parava d'endreçar-les, d'intentar estabilitzar-les de nou. Si a Cadena li costava pujar, doncs un quart o mitja volta en sentit contrari a les agulles del rellotge. Si el que no rullava era la baixada, un quart o dos com si fora un rellotge. Però no era suficient, ni molt menys, per la qual cosa Cadena comprengué que no era vida aquesta dèria, aquesta tensió continua fen-li mal al seu interior. Sempre creuada violentament entre Plat i Pinyó era com la gerra que de tant passar de mà en mà acaba trencant-se. I això és el que va passar. En un dels habituals atacs "traditores" del pixafreda de l'amo, Cadena es va desembaular per el pitjor lloc possible: la baula cordial. Res a fer. Res a dir. L'informe forense ja ho va fer amb la freda i precisa claredat de qui no té res a perdre. Les baules cardíaques no ho havien pogut suportar. Tenien l'aspecte habitual en una ferralla vella, no en una jove de cos esvelt com ella era, tot i la seua pell baquetejada per la vida. El millor va ser que aquest amo inepte e incapaç de posar-hi pau a l'enrenou descrit, va anar de cap per terra perdent les incisives que feia poc se'n havia enfundat i el nas li quedà com una figa sagnant. El pitjor, que quatre dies desprès aquests dos tòtils anaven de nou a la gresca encisats, ara, per les baules afilades i ametllades d'una japonesa. Res a dir. Res a fer.

Imatges de la xarxa

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Nineta o com una imatge val més que mil paraules


Amor meu. Maleït amor meu. Com podeu dir-me vos… no, pitjor, fer-me, açò? És com si haguéreu oblidat qui sóc, què és el que en deuria representar per vos. A la nit vaig plorar les llàgrimes que mai de la vida haguera pensat vessaria per vos, les de l'odi. I tanmateix estiguéreu ací, us perdonaria, estimat. Murmure aquell nom i m'esquinça l'ànima com un ganivet ardent. Sou malalt, segur. Què, si no? Un núvol fosc de descreença vos ha encisat. El meu pit, confús a la imprecisa línia que separa l'amor de la compassió, sagna rancúnia i dol. Tant de bo mai haguéreu partit al mandat del vostre pare. Tant de bo. Però és massa tard. No puc fer giravolta al temps. O els meus llavis mai hagueren permès als vostres ulls mirar cap a aqueixa quimera desoladora. Fugen, per mai de la vida, les teues carícies, tendres com els llençols de l'amor. I teniu la maldaria de recordar-m'hi el Flow my tears? Sou tan perversament cruel que amb prou feines si puc moure els llavis i pregar per vos. Vet ací la finestra i el meu esguard absent. Ni una sola memòria tindré sense les verinoses taques del vostre menyspreu. Molt més m'haguera estimat el vostre silenci etern. Maleït sigueu per sempre. Maleït, estimat meu.

Dispesa del Tinent
52, French Street
Exeter
9 de Setembre de 1658,
diumenge, dia del Senyor

Benvolguda meua, no podeu fer-vos la idea de la plenitud desconeguda e inquietant amb que visc aquests darrers dies. Des que vaig visitar l'església de Sant Gil a Stoke Poges, a l'illa d'Anglaterra, que no hi podia dormir en pau. Hi vaig conèixer una bellesa, digna filla d'en Leonardo, als seus vitralls. Li vaig fer un apunt ràpid que si en voleu vos faré arribar el més aviat possible. Reunia tot el que jo hi podria esperar, millor, imaginar. I, vet ací, que aquell deler es va corporificar al "workshop", com ací li diuen, del mestre John Walker, a les beneïdes terres escoceses. De bon començament va ser la nineta dels meus ulls. Vaig començar passejant amb ella molt sovint. Si haguéreu pogut veure'ns no ho creuríeu. Passàvem les hores sense adonar-se'ns, amunt avall, i fins i tot la foscor de l'horabaixa ens sorprenia potser al moment més íntim. Perquè volia conèixer-la en profunditat: el seu cos, la seua ànima -creieu-lo, no em prengueu per boig- abans de posseir-la. No podríeu imaginar la de voltes que he taral·lejat, mentre els meus dits li palpejaven les seues arrodonides formes, la nostra cançó d'en Dowland! Vos en recordeu?... Jo li dic, afectuosament, Nineta. Bé, Nineta meua. Li prenc les mans amb les meues mans. Sota les meues cames -m'hi cou l'entrecuix- la seua esquena- No és deixa dominar amb facilitat, creieu-me, però a la fi m'obeeix dòcilment, jo diria que amb prou plaer, i el que anem descobrint junts em fa besar el cel amb l'ànima i el cos, no m'avergonyeix reconèixer-ho. I heus ací que el mestre Walker, com que la tenia de reclam a la seua "workshop" -tothom hi passava, tal era l'enlluernament dels seus ferms contorns- i jo no ens hem avingut, per ço que m'he vist en el compromís de raptar-la, com si diguérem, tot i que l'hi vaig deixar un bon grapat de monedes d'argent en compensació. Comprenc, però, i amb pesar, quan de censurable és aquesta acció, mes gose demanar-vos una nota amb el vostre perdó per a poder-hi tornar al nostre llar, i no seguir com a fugitius, tots dos, de la incomprensió dels homes. És massa demanar, estimada?



L'apunt que es quedà a Exeter

A iniciativa de relats conjunts

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Volia tornar...


Des del seu blog, jmtibau, ens proposa un relat sense la lletra "e" inspirat en aquesta imatge. És el 177è dels seus jocs literaris.


Volia tornar, fa molt, fins ací. Posar-hi la roda damunt la sorra. Mirar com cau l'aigua cap avall i gira cua cap a mi. Li trobo -ai, las!- a la bici poc d'ànim, tristor, com si ja no hi vol ço. Tindrà culpa la llarga llunyania? Li fa mandra tombar-hi aquí? Abans, fa anys i panys, n'hi havia, prop d'ací, un bonic hort amb taronja roja sang i catifa maragda i llimona. A la tarda, la tova llum solar d'horabaixa donava alguna guspira blava i brillant, com si fos d'un canviant foc ritual al damunt d’un sòl mig daurat i pagà. A poc a poc, l'idòlatra brum a l'aigua m'hi dormia l'ull i m'obria la oïda als sons i a la nit. S'animava la vida oculta amb la sorollosa cridòria animal. La granota i la cigala, la ratapinyada i la omnívora gavina. Mai no ho voldria oblidar, sinó arribar a trobar-hi com a nous l'aroma florit i l'aura salina d'ahir. Avui, si fa no fa, tu m'ho dius, amiga: "busca l'antiga llum, la passada olor, la solada". Ara, la cadira arrabassada al llar fa giravolta i dol al barranc. La brossa duu fang com un sudari bastard. I l'oblit fa mal sota la constància sonora d'un món passat.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

El velòdrom de Mataró

Imatge treta de Cronoramia

Fa uns dies, al blog de cronoramia, em vaig assabentar de la més que possible desaparició del velòdrom de Mataró. Mai he estat a Mataró i menys al seu velòdrom, però el meravellós encís de la pista és a la meua sang des dels temps d'en Guillermo Timoner. El seguia, de xiquet, a la tele, que en aquella fosca època podia aplegar a tindre, de tant en tant, alguna petita llum que avui enyorem, veges tu. La persecució rere moto era la meua preferida. Com s'ho feien? Oh, quin deler. Fet i fet, qui era la bici, qui el ciclista, qui la moto? Ah, jo ja no ho sé. La rodonesa del pedaleig, la freqüència inversemblant del cor transmesa al cercle dels peus. Anquetil, el collidor de maduixes, baixant amb pinyó fix el Puy de Dôme i els ulls als peus circulars que no hi paren. Tots creuran que entrena la contrarellotge, però el Grand Jacques mai no oblida el vertigen dels peralts verticals. Rodar quasi de cap per avall és l'últim retrobament. Merckx desfà l'hora i Moser li l'ha pres a l'endemà, mes mai ningú no ens dirà el gran secret. Com s'ho fan per allargar el temps? Per a bastir a l'espai l'etern retorn de les hores? Què fàcil dir: heus ací l'aristocràcia de la roda fina. No paren les cames, mai per mai cerquen els frens, pinyó fix de catorze dents i fort plat de quaranta-vuit i fins cinquanta. Cadena afermada i radis soldats. Una volta l'empentes, ja no hi pots retornar. Té, la pista, amics, quelcom de l'infinit del mar. L'ondulació de les ones generoses, profundes i amables. La continuïtat eterna dels cercles i els fons abismals. Té, la pista, el misteri dels grans luthiers dels tubulars fets a mida dels campions: alta costura dels somnis de seda, cotó i cautxú. El secret de la ingravidesa. Les rodes, els rodaments de les quals pocs al món saben lubricar només amb oli de vaselina estanc, llisquen a la fusta noble o al ciment refinat. És la silent bellesa suprema de la velocitat en pur estat. Mai els homes i les dones són tan a prop de la fina geometria mòbil de l'univers més enllà d'una taula de billar. D'això, que perdre un velòdrom és perdre una irrepetible possibilitat de gaudir de la passió pel equilibri mut, pels espectaculars jocs dels relleus, de la velocitat arrabassada al surplace i omnipresent i omnipotent al esprint. Del magnífic retrobament amb la fluïdesa que varem perdre només posar-s'hi dempeus. D'això, que em pregunte si l'únic lloc per a edificar el nou Teatre Monumental són les cendres d'aquest circ meravellós? Si potser és massa, al S. XXI, que una ciutat gaudisca alhora ambdós? M'estime els teatres, i molt, i m'estime els velòdroms. Només respecte als homes i dones que respecten i tenen cura de la seua pròpia història. I no m'estime gens ni mica als que negant-se a sí mateixos sols saben parlar amb la veu de l'amo.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

La cançó de l'amo

Imatge de la xarxa


El meu amo és un tipus fenomenal.
L'ha pres amb mi. Em vol pelar.
Fa calor, Vicicle, vine tot just dinar.
El Sol enforna, la llauna fumeja.
La suor va a doll i l'asfalt s'apega.
Amunt, avall. Amunt, avall.
I jo no em pele, doncs tant s'hi val.
Millor, encara, volaré als cims.
Fins i tot l'agost ja no em crema.
Prepare la cursa. Ell m'hi paga la resta.

El meu amo és un tipus massa legal.
L'ha pres amb mi. Em vol suïcidar.
Fa fred, Vicicle, del torn, la nit faràs.
Els ulls llagrimegen, el nas emboscat.
Dorm la ciutat sota les rodes lliscants.
Amunt, avall. Amunt, avall.
I no em suïcide, doncs tant s'hi val.
Paga la pena no haver de dormir.
No posar-hi al sòl els peus. Paga ell.
Faré les Brevets de 200, 600 i 2000.

El meu amo és un tipus no gaire banal.
L'ha pres amb mi. Em vol ofegar.
Ja plou, Vicicle, fes la ronda als pantans.
La pluja em llisca: bell nou bateig.
Els peus trepitgen raïm de cotó i fang.
Amunt, avall. Amunt, avall.
I no m'ofege, doncs tant s'hi val.
Seré més fort a l'infern del nord.
Enguany hi faré la París-Roubaix.
La meua llamborda pel seu deler.

El meu amo és un tipus poc professional.
L'ha pres amb mi. Em vol petar.
Tramuntana, Vicicle, cap al nord hi aniràs.
Força 10 i assassina ventada.
Si fa no fa, ara ve la mortal volada.
Amunt, avall. Amunt, avall.
I jo no pete, doncs tant s'hi val.
Que per molt que bufe, no és un llop.
I tot i faça el que avui fa, ell no sap
que de voltes i voltes se'n fa el meu pa.

El meu amo... bé, tant s'hi val.

(9 d'Octubre, migdiada)

dijous, 7 d’octubre del 2010

Els encoberts


Encara que no ho semble, jo també vaig tindre deu anys. I en aquella època vivíem l'amarg frau d'un denominat "desarrollismo" salvatge, sense contemplacions. Sentiments, l'estafa i la salvatjada mediambiental, que, veges per on, continuen ben arrelats al meu cor. Per què serà? No érem feliços ni equivocant-nos, però hi posaven tota la nostra bona voluntat. Una de les condicions sine qua non era poder gaudir (sic) d'un utilitari -pervers eufemisme de l'època- que trastocava l'eixuta economia familiar i les bones costums del veïnat. S'acabaren de cop les tertúlies veïnals alhora que el carrer va anar omplint-se dels invasors de quatre rodes. S'iniciava així la diàspora dominical cap a una terra enlloc mai promesa per ningú. Aleshores, ni entrampant-se per dues generacions podies comprar un cotxe de nou, raó suprema per la qual molts recorrien al mercat casolà de la segona mà. Bé, a casa meua no era el cas, ni de segona mà ens el podíem permetre, i el nostre primer automòbil va ser una deixalla d'un parent pròxim, industrial local amb aspiracions, que estrenava un Seat-1430 i no sabia ben bé que fer del seu antic Simca-1000. Mon pare, que, com ja he dit ací, s'avenia amb el dimoni, va fer un troc majúscul. D'això, que els que fa el David Copperfield no em semblen tan espatarrants, la veritat. I de la nit al dia aquella escombraria va ser substituïda per un Simca-1000 de fabricació indígena -francesa- que havia estat requisat a la duana del port marítim i que dormia la son dels justs al desballestament d'un conegut. Tot era en regla, i sols el quadre de comandaments diferia del de la versió hispànica. Peccata minuta. Primer encobert. A les carreteres, llavors, es va imposar la selecció natural d'inspiració darwiniana i sols els depredadors de raça gaudien del vertigen tràgic dels avançaments. Hem d'afegir que de dues carrils -anada i tornada- no passava ninguna carretera. L'avançament era pres com una ofensa personal que es devia adjuntar a les ofenses varies i difuses rebudes de més enllà, sempre, del territori dels spaniards brothers. Hi havia qui preferia morir junt a la seua família -"la familia ante todo"- abans que sofrir un avançament. I què feies si portaves un 600 o qualsevol altre tros de llauna? Doncs, res, te'n foties i mut o mories amb el teu ramat. Però l'enginy dels brothers, ja sabeu, és reconegut arreu del món. I aquest desavantatge fou reconvertit -com el maleït Simca-1000 de mon pare- en una simulació suïcida. Així, una inclement colla de "sabuts" i "resabuts", de pistolers de carretera nacional, no varen tindre millor idea que trucar els 600 i d'altres bòlids per l'estil, instal·lant-los motors de potència desorbitada. Quant més innoble i modest era el model de partida -n'hi hagué qui ho va fer amb goggomobils, una mena de joguina inversemblantment permesa a l'asfalt- molt millor jugada hi feies, i més gran el pam de nas amb que es quedava el babau al que li feies botifarra siscentista. I mira per on, la penya s'ho passava d'allò més bé, cremant gasolina amb alegria i venjant ofenses atàviques o alienes mai rebudes amb noms i cognoms, o sí. Segon encobert. Doncs bé, mireu si hem progressat que ara en tenim la versió ciclista d'aquest tripijoc patètic. Consisteix, en poques paraules, a fer passar per bici de mountanbike una que en essència és com la de carretera. La tecnologia actual permet que fins i tot una bicicleta amb suspensió davantera, manillar recte i geometria adient als recorreguts terrosos, pedregosos i trencacames de les pistes forestals, pese, si fa no fa, com la lleugera ploma que defineix la naturalesa de le vélo à course. Aquesta dissimulació perversa es complementa amb l'aparent poca traça del ciclista que és al damunt i a la guaita de qui arriba pel darrere. Li farà creure -al pobre beneït que se li acosta- que amb prou feines pot seguir el seu ritme sobre aquest ferro pesant que té per bici, encara que siga ben prop de la levitació. I quan el cim és a prop i l'albat plenament confiat, serem espectadors d'aquesta nova versió de fer botifarra siscentista. Tercer encobert. Desconfieu, amics viciclistes, de tots aquells que calcen roda fina, sola llisa i amortidors, tal i com fa ja una pila d'anys ho fèiem dels utilitaris amb doble tub d'escapament. Són la maleïda raça dels encoberts. O som, ves a saber.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Tornem-hi?

Imatge de la xarxa

Ells llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d'una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d'una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l'amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res.
(Josep Pla)

Només posar-me al damunt del selló ho vaig notar. Ahir diumenge quelcom no acabava de rullar i no era jo la causa. Això ho vaig comprendre de seguida. Ahir no era un dia normal. Bé, quan pedaleges mai és un dia normal, clar, però el que vaig pressentir era una altra cosa diferent, molt diferent. Tot i que res podia fer-me sospitar el que viuria poc temps desprès. De fet, pot parèixer increïble el que va succeir i no sé si dir-ho, ja que potser em prendreu per boig. Heu tingut mai la sensació de ser a un moment diferent del dia del que correspon al del rellotge? A mi em passa sovint quan un cel ennuvolat pot canviar tota la llum adient a l'hora del matí on hi ets per la que pertoca a l'horabaixa o al moment de la migdiada. Quin plaer, no? A mi m'encanta aquest sentiment d'irrealitat temporal, d'esllavissada de sorra i hores. És molt més paradoxal que tantes de les forçades i tòpiques escenes d'un surrealisme més que previsible. No és que ahir hi haguera passat açò, no, només ho pose com una comparança de "no sé el que està sent". El paisatge era l'habitual. I qualsevol dels fons d'escenari era obvi, i era on devia ser. Creieu-me, la rotonda hi era on pertoca i la punyetera rampa feia mal. No és el cas. Però en arribar a Olocau, ja complit el bucle per Marines Nou, m'he detingut un moment. Menges el plàtan o la barreta -ahir anava sol i no hi va haver esmorzar de penya- beus uns quants glops d'aigua en tranquil·litat, sense esbufegar, i si t'abelleix fas un pipí. Bé. D'això que m'he parat a pensar en les princeses que mai no ho seran, però que varen entendre la vida com la del conte, "La Cendrosa". Mai se m'havia acudit pensar que viure la infantessa dins d'aquest paper banyat i remullat per la misèria i l'esperança més inversemblant no passa debades. N'hi ha qui acaba amb aquesta misèria tatuada a la sang, i això no té camí de tornada. Vet ací que no era un dia normal. I tanmateix tampoc era per a espantar-se. Pedalejar té, entre moltes altres virtuts, aquesta última, és a dir, alliberar el pensament. Fins ací, res de nou. Suat de dalt a baix, feia temps en aquestes cabòries tot just a la bifurcació que s'aboca a la carretera que surt d'Olocau, és a dir, en terra de ningú. De sobte se m'ha acostat un cotxe. La noia, bé, la dona, baixa i es dirigeix sense vacil·lar cap a mi, com si estigués segura d'haver-hi trobat el que buscava. Els seus ulls, tot i que em miraven, no eren allí. Per favor, vostè podria indicar-me una ferreteria de guàrdia?... Com, què diu?... Sí, és que he perdut les claus, totes les claus, les de casa i les del cotxe també… Bé, però, vostè ha vingut en… i si no en té les claus... Ja no em sentia, ha girat cua cap el seu auto i m'ha deixat amb la paraula penjada, clar. Ha fet maniobra i se n'ha eixit per on ha vingut. I m'he adonat, glaçat fins a la medul·la, de que aquell trasto no en tenia de rodes. Sí, com ho esteu sentint. Si em punxen no em trauen sang. Passada una breu estona -o no tan breu, ves a saber- de desconcert, he agafat la meua vicicleta per a tornar-me'n. I de sobte, ho he comprès tot. Ha sigut una mena de revelació, d'enlluernament revertit. Sabeu, jo tampoc les hi portava.