dijous, 7 d’octubre de 2010

Els encoberts


Encara que no ho semble, jo també vaig tindre deu anys. I en aquella època vivíem l'amarg frau d'un denominat "desarrollismo" salvatge, sense contemplacions. Sentiments, l'estafa i la salvatjada mediambiental, que, veges per on, continuen ben arrelats al meu cor. Per què serà? No érem feliços ni equivocant-nos, però hi posaven tota la nostra bona voluntat. Una de les condicions sine qua non era poder gaudir (sic) d'un utilitari -pervers eufemisme de l'època- que trastocava l'eixuta economia familiar i les bones costums del veïnat. S'acabaren de cop les tertúlies veïnals alhora que el carrer va anar omplint-se dels invasors de quatre rodes. S'iniciava així la diàspora dominical cap a una terra enlloc mai promesa per ningú. Aleshores, ni entrampant-se per dues generacions podies comprar un cotxe de nou, raó suprema per la qual molts recorrien al mercat casolà de la segona mà. Bé, a casa meua no era el cas, ni de segona mà ens el podíem permetre, i el nostre primer automòbil va ser una deixalla d'un parent pròxim, industrial local amb aspiracions, que estrenava un Seat-1430 i no sabia ben bé que fer del seu antic Simca-1000. Mon pare, que, com ja he dit ací, s'avenia amb el dimoni, va fer un troc majúscul. D'això, que els que fa el David Copperfield no em semblen tan espatarrants, la veritat. I de la nit al dia aquella escombraria va ser substituïda per un Simca-1000 de fabricació indígena -francesa- que havia estat requisat a la duana del port marítim i que dormia la son dels justs al desballestament d'un conegut. Tot era en regla, i sols el quadre de comandaments diferia del de la versió hispànica. Peccata minuta. Primer encobert. A les carreteres, llavors, es va imposar la selecció natural d'inspiració darwiniana i sols els depredadors de raça gaudien del vertigen tràgic dels avançaments. Hem d'afegir que de dues carrils -anada i tornada- no passava ninguna carretera. L'avançament era pres com una ofensa personal que es devia adjuntar a les ofenses varies i difuses rebudes de més enllà, sempre, del territori dels spaniards brothers. Hi havia qui preferia morir junt a la seua família -"la familia ante todo"- abans que sofrir un avançament. I què feies si portaves un 600 o qualsevol altre tros de llauna? Doncs, res, te'n foties i mut o mories amb el teu ramat. Però l'enginy dels brothers, ja sabeu, és reconegut arreu del món. I aquest desavantatge fou reconvertit -com el maleït Simca-1000 de mon pare- en una simulació suïcida. Així, una inclement colla de "sabuts" i "resabuts", de pistolers de carretera nacional, no varen tindre millor idea que trucar els 600 i d'altres bòlids per l'estil, instal·lant-los motors de potència desorbitada. Quant més innoble i modest era el model de partida -n'hi hagué qui ho va fer amb goggomobils, una mena de joguina inversemblantment permesa a l'asfalt- molt millor jugada hi feies, i més gran el pam de nas amb que es quedava el babau al que li feies botifarra siscentista. I mira per on, la penya s'ho passava d'allò més bé, cremant gasolina amb alegria i venjant ofenses atàviques o alienes mai rebudes amb noms i cognoms, o sí. Segon encobert. Doncs bé, mireu si hem progressat que ara en tenim la versió ciclista d'aquest tripijoc patètic. Consisteix, en poques paraules, a fer passar per bici de mountanbike una que en essència és com la de carretera. La tecnologia actual permet que fins i tot una bicicleta amb suspensió davantera, manillar recte i geometria adient als recorreguts terrosos, pedregosos i trencacames de les pistes forestals, pese, si fa no fa, com la lleugera ploma que defineix la naturalesa de le vélo à course. Aquesta dissimulació perversa es complementa amb l'aparent poca traça del ciclista que és al damunt i a la guaita de qui arriba pel darrere. Li farà creure -al pobre beneït que se li acosta- que amb prou feines pot seguir el seu ritme sobre aquest ferro pesant que té per bici, encara que siga ben prop de la levitació. I quan el cim és a prop i l'albat plenament confiat, serem espectadors d'aquesta nova versió de fer botifarra siscentista. Tercer encobert. Desconfieu, amics viciclistes, de tots aquells que calcen roda fina, sola llisa i amortidors, tal i com fa ja una pila d'anys ho fèiem dels utilitaris amb doble tub d'escapament. Són la maleïda raça dels encoberts. O som, ves a saber.

6 comentaris:

  1. Hem fet de les màquines una perllongació del nostre ego. Qualsevol nyicris al volant d'un cotxe d'alta gamma se sent poc menys que un supermàn i tocat en el seu amor propi segons qui l'avança. És, tal com dius, un fenòmen del desenvolupament, de nou ric. Paisos que ens avancen una generació amb la cosa de menar màquines de correr, s'ho agafen mes bé, especialment si no són llatins i mediterranis.
    Salut.

    ResponElimina
  2. La primera part -la dels 600 trucats i la metamorfosi del home social en insecte de closca dura- me la sabia, però d'això de la mountanbike disfressada de vélo à course no en tenia ni idea.

    ResponElimina
  3. Ramon, la frustració era tan profunda que potser encara arrosseguem uns "hilillos" com diria qui tu saps. D'on ix si no aquest "soy español, español, español" de la Roja i el mundial? Fins i tot n'hi havia qui curt de calés -i de llums, clar- reduïa el trucatge a portar només el doble tub d'escapament per a aconseguir així espantar l'adversari abans la batalla, alhora que feia miques el seu cotxe -i a la família- a acceleracions. Salut.

    Sí, Brian. I tot plegat pot arribar a ser prou patètic adonar-te que lluny de gaudir de la natura, l'exercici físic i la companyia, n'hi ha qui va a venjar les ofenses rebudes al llarg de la setmana o de la vida, ves a saber. A reveure.

    ResponElimina
  4. Me acuerdo de que toda la calle estaba llena de gogomóviles de todos los colores y para jugar elegiamos el que menos estropeado estaba y ese era nuestro coche,para jugar ,pero como era real ,eljuego se convertía en parte de nestra vida,algunos estaban vacíos por dentro,se vé que los estaban arreglando,yo no entendía nada ,pero era extraño y divertido.no me acuerdo de lo que hizo el papá ,pero sé que ibamos en us simca francés que eso era más que uno español,aunque fuese de segunda mano.

    ResponElimina
  5. Sí, Elvira. Aquesta gent que diu una cosa, pensa una altra i fa el que no pertoca ni al que diuen ni al que pensen, te la trobes a tot arreu. Què persegueixen? No ho sé. Però que són força patètics, sí, t'ho assegure. Gràcies per passar. Un petó.

    ResponElimina