Desprès d'una lectura d'en Alberich a la seua boia balsàmica,
a qui li ho dedico
-Pon freno al gran dolor che ti transporta;
ché per soverchie voglie
si perde 'l cielo, ove 'l tuo core aspira,
dove è viva colei, ch'altrui par morta
(Pon freno al gran dolor que te arrebata;
que por demasiados deseos
se pierde el cielo, al que tu corazón aspira,
donde vive aquella que otros creen muerta
El Cancionero, Petrarca. Trad.: Atilio Pentimalli)
-Pon freno al gran dolor che ti transporta;
ché per soverchie voglie
si perde 'l cielo, ove 'l tuo core aspira,
dove è viva colei, ch'altrui par morta
(Pon freno al gran dolor que te arrebata;
que por demasiados deseos
se pierde el cielo, al que tu corazón aspira,
donde vive aquella que otros creen muerta
El Cancionero, Petrarca. Trad.: Atilio Pentimalli)
Que la vida té efectes secundaris indesitjables segur que hom ho ha dit ja. Jo ho vaig intuir ben prompte i m'ho confirmà l'esplèndid poema de Gil de Biedma intitulat "No volveré a ser joven": Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde… D'això, que la impostura del jovent acabe convertint-se, amb el temps, en una recerca delerosa i dolorosa de consol. Els grecs, els antics grecs, tan savis, prohibien, tinc entès, als joves l'alcohol i la resta dels bàlsams divins. A la maduresa, però, els hi prenien com si fos per prescripció facultativa. Prova, si més no, de la lògica aristotèlica: posem-hi remei allà on fa mal. Com podeu veure, aquell que va escriure Más Platón y menos Prozac, o no en tenia ni idea o bé no s'ho repensà massa. Benaurats aquells que se n'adonen que la vida només té un clar objectiu, viure-la el millor possible sense donar pel sac a la resta. Maleïts els que mortifiquen als altres i a més a més la desaprofiten. Saps on és l'impossible?... Sí, és clar. Pujar aquest fotut port com si no hi fos... Apa, fins que no ho faces, ja hi tens en què capficar-te… I tu, què esperes, així, assegut a la sorra?... L'onada quimèrica que em farà besar el cel… Bé, doncs, ja pots acomodar-te, que va per a una bona estona… És el que faig, què et penses, si no?... Mira, no em vindria mal que aquesta onada miraculosa m'empentés amb prou força… Per a pujar el port davant de tots?... No, i ara? Més bé, perquè les meues envellides cames, encara que fos per una sola volta en la vida, pedalejaren suaument cap amunt… Amb la subtilesa vellutada i fresca del llençol amb que l'aire ens acarona als matins autumnals… Com ho saps?... Em recordes a un desconegut meu, veges tu, de nom Petrarca i no ho puc explicar… Saps que va fer l'ascensió a peu d'un dels cims més mítics dels ciclistes, el Mont Ventoux?… On hi va perdre la partida d'escacs un conegut meu, anglès, del que, veges per on, m'he oblidat del seu nom?... Caram, què poètic tot plegat… Ah, però de què parlem, si no?... Home, d'onatges… Que rimen… És clar.
Vicicle,
ResponEliminaMoltes gràcies per citar-me en el teu blog.
No m’imagino plaer més innocu ni que faci menys mal a altri que aquell del pedalejar sol, muntanya amunt, o com el de caminar, cercant racons i fadigues pròpies; i si és en la millor companyia, mes bé encara.
Quina raó la d’en Gil de Biedma quan diu que sovint és tard per adonar-se’n de les petites gratificacions que la vida ens dóna...Algun d’ells tan senzill com esperar una onada excepcional que et justifiqui la teva vida.
Salut.
el poema de Gil de Biedma me encanta,en él hay tanta razón ,tanta lógica, tanta brelleza...la vida es corta y si esperas la chispa mágica ,la vas perdiendo poco a poco.Hay que hacer lo que más te compensa,lo que te gusta y disfrutar.
ResponEliminaUn relato que te hace recordar que tambien la vida puede ser bella.Perfecte.
Doncs si tens tota la raó viure la vida sense amargar-se la als que tens a prop hauria de ser el títol d'una assignatura obligada en el batxiller, fins i tot dona per a una carrera superior
ResponEliminaRamon, potser exagere, però viure la vida sense deleris de grandesa i pensant que "el ojo del otro no es ojo por que tu lo veas, sino que es ojo porque te ve" en faria molt de bé a tots. Salut i gràcies per donar-me la idea.
ResponEliminaConcha, sabes que Gil de Biedma es uno de mis poetas favoritos. Siempre le encuentras versos maravillosos y pensamientos precisos, como cuando hablando de la meseta castellana habla de la "intratable raza de cabreros". Un beso.
Jorge, sí. Però més que assignatura, trobe molt més fàcil que visquem i deixem viure. Aquesta generositat és la base de l'amor tal i com jo l'entenc.
M'he quedat parada amb aquest post. Primer amb el cancionero, després amb, No volveré a ser joven": Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde…,
ResponElimina"la lògica aristotèlica: posem-hi remei allà on fa mal."
Benaurats aquells que se n'adonen que la vida només té un clar objectiu, viure-la el millor possible sense donar pel sac a la resta.
M'ha agradat. No t'ho diria....
Perdó, Anna, si a l'enllaç vaig ficar la pota i has tingut que regirar cel i terra per trobar-me, no era la meua intenció. Benvinguda a aquest cau viciclista i m'afalaga molt que hi hages gaudit. Gràcies.
ResponElimina