diumenge, 24 de juny del 2018

Suburbis


Si els suburbis floreixen al damunt dels femers. Si, malgrat tot, la bellesa remoreja a l'herba malaltissa de l'abocador. Sabut és, però, la tendència dels seus habitants al soll: cort o corral de porcs, porquera. La brutícia sembla nodrir la ment i els cossos dels que hi viuen. ¿És el que s'anomena alienació? No sé si mai hi passarà el temps dels lladres. No sé. O ben bé si el temps dels ignorants que en fan de la seua estultícia model i espill d'alienats, i que n'aprofiten la seua minsa quota de poder per a donar obtuses lliçons de lacònica disciplina i arrossegar la sàvia i incòmoda veritat pel fang dels seus deliris, passarà foragitat per l'ànsia incomprensible d'una humanitat lectora i desprejudiciada. No sé quin dia, en quin moment de la meua vida -l'oblit n'és benefactor- em vaig adonar que havia nascut a una terra plena d'odi. De l'injustificable odi dels vencedors: com una saba que nodria i nodreix la seua pròpia desraó. Vaig arribar al món en temps d'odi. I com que l'odi és de fàcil victòria per sobre el diàleg i l'esforç d'un raonament que prescindeixi dels budells, no cal dir de frases lapidàries a Palau, perquè ha passat el temps dels Palaus. No cal preocupar-se, senyor notari. Deixe la ploma. Abandone la subalterna tasca de donar-li forma benèfica a la supèrbia. Deixe-ho córrer. Que faça notes l'interfecte, si és que en pot. ¿Qui pensa en aquestes prescindibles ximpleries de novel·la històrica i adotzenada, d'aquesta crònica que ningú no en demana, si a l'extraradi que és al tocar els marges dels suburbis hi trobes, com una ventada de gel capgirant el capvespre en noche obscura del alma, els cossos mal estibats dels que encara esperen perdre l'anonimat? No n'hi han prou catifes a Palau. Als que són fidels, però, el quiosquer els acomiada amb paraules d'amic. La farmacèutica els demana pels malalts de casa. I a la botiga de bicis ets un més de la tertúlia. Suburbis de l'ànima, supervivència malentesa. Al damunt de què floreixen els Palaus?

dimecres, 13 de juny del 2018

I això



Ei, què passa. Ja has aclarit?... No, encara no, potser el cap de setmana. I tu?... No, no tinc temps. Bé, ni ganes… Xe, això t'hi poses de bon matí, a la fresca, i te'n fas un bancal sencer… De xiquet anava en mon pare. Ara, no. Va un home, i això… ¿Aclarir els tarongers? Què feu, llevar la brossa? -va dir un tercer... No, home, no. Al taronger li lleves les taronges més xicotetes dels pomells, l'aclareixes, perquè si no… Ja, ja t'entenc, si no la taronja no es fa gran… Això mateix… Has menjat ací?... Sí, no era cosa de tornar al poble. Ara vinc de menjar pinya… Com?... És que on he dinat -ahí, a la plaça de la Mare de Déu, que n'hi ha una terrassa de cara a la Basílica- no en tenen, només gelats i això… I què vas a un altre lloc per la pinya?... Sí, ahí, al cantó. Com que sempre en tenen, ja em coneixen i tot… Ei, tot un senyoret, dinant a la plaça de la Mare de Déu, vistes a la Basílica i la Catedral. Ei, al cogollito…. Caram, sí que t'agrada la pinya, torna el tercer… Moltíssim. A més, és molt bona… I tant, bé, tota la fruita és bona… I en la calor que n'està fent, apeteix… El meló, què bo… M'agrada menjar meló… I a mi, i això. Sabeu el que desdejune?... Quin misteri, ¿fruita?, ironitza el tercer... Papaia… Com?... Papaia… Mai no l'he tastada… Ni jo… A mi m'ha ensenyat a menjar-la la boliviana que cuida els meus pares, bé, la meua mare, que el pare, en glòria siga, va faltar… ¿Això no en té unes llavoretes negres al mig?... Sí, com les de la carabassa, però xicotetes com pèsols negres, com perdigons… I on poses l'ull, eh, poses la… Com?... No res… I quin gust fa?... Com carabassa, i això. La carbassa també en té de llavors al mig. Esta també, però petites i negres. De color i sabor són molt paregudes. És com una carabassa  xicoteta... Està la carabassa grossa i la carabassa xicoteta… Eh?... ¿I la menges amb gana?... I tant... Les dues, eh?… Les dos… ¿Només papaia? ¿Passaràs fam?... No. Papaia, un kiwi… Això pelut?... Això… És de mal pelar, no… Depèn… Ah… Si està madur, el talles pel mig, i en una cullera li treus tot… Bona idea… Papaia, un kiwi i a pencar?… No, també me menge dos plàtans… Ah, caram, la fruita ciclista per excel·lència… Quin fàstic… ¿El plàtan?... No, això de l'excel·lència, em té més que fart… Ei, perdona'm… I què em dieu de l'optimització?... Mira, calla, o encara acabarà vomitant la papaia del matí... Quanta, quanta ignorància… És que la major de les perversitats és la paraula a la moda… Com les conferències TED, mira que n'estan fent de mal… ¿Dos plàtans, dius?... Sí… Això no en té de lògica... Per què?... Home, si en menges de papaia tots els matins, el que pertoca i complementa és un plàtan i dos kiwis… Això és cert… Per què?... ¿No vas veure À punt?... Sí… I no ho... No. Què voleu dir?... No res, ximpleries, i això… Va, aclarir-m'ho, no em feu patir, i això… Pa tir el que li van pegar al… À ixo…

dissabte, 2 de juny del 2018

El lladruc de la mentida


Va ser dijous passat. Al matí. Jo anava de cap. Preparava el dinar, tocava la flauta, mirava que el monocicle estigués a disposició de la funció de vesprada al circ, tornava al dinar, la flauta… Truquen: ringgggggg, ringgggggg… Bé, de fet, és: dibridibridibridí, dibridibridibridí… De seguida, Mona, la nostra gosseta, comença a lladrar com si fos la fi del món. Amb les seues corredisses al llarg del passadís domina el territori. Tens que anar amb molta tranquil·litat, com si ningú no hagués trucat, per mirar d'abaixar la seua ansietat o et guanyaràs una bona mossegada als peus. Ací mane jo, seria la millor traducció del que fa. Al capdavall arribe a l'intèrfon. Qui és?... Del gas… No. Jo no tinc gas… Sí, ya, pero… Què?... Pel que sembla, la dona que neteja l'escala li ha obert el pati i puja. Pense que potser passarà de llarg, i que només li interessen els veïns gasòfils. Però no, mire per l'espiell, i veig com puja atlèticament l'últim tram d'escala i es para al davant de la meua porta alhora que prem el timbre: dinnn-donnn… Es renova l'excitació de Mona i l'arribada de l'Apocalipsi. Obro. ¿Sí?... Soy de la compañía de gas… I m'ensenya una targeta amb el logo de Nedgia, gas natural Fenosa… Jo no tinc gas, li torne a dir… Sí, pero hay un grifo en el deslunado por si alguna vez…… ¿Podría verlo?... Estic per preguntar-li per què, per què vol veure'l, però em calle, prefereixo estalviar-me qualsevol excusa de mal pagador. De mentides ja anem ben servits, darrerament. Vaja amb compte, li dic, assenyalant-li la Mona… Yo tengo uno igual… Això li ho diràs a tots, pense. I és una, estic per aclarir-li, però tant s'hi val. A la cuina, li indique la finestra a la part exterior de la qual deu estar la seua famosa aixeta. Davant la finestra hi és la rentadora. La finestra té una mosquitera. Desde aquí no se ve, diu. Quería hacerle una foto… Però no sembla que aquest inconvenient li afecte una gran cosa. Pot provar-ho des de la terrassa... No, es muy lejos… Bé, només un pis… No. Veo que tiene todo eléctrico… Sí, li dic. Ja veig que el que volia era tafanejar: quin tipus de cuina tinc. Oferir-me potser canviar-la a gas. Etc., etc. ¿Y el termo, también es eléctrico?... Sí, també… ¿Dónde lo tiene?... Ja li anava a dir que a ell què caram -per no dir què collons- li importa, quan la meua boca em sorprèn contestant: al bany… ¿Puedo verlo?... No. Ja li he dit que no vull gas… No, era por si podía ponerse… Però no m'aclareix què podia posar-se'n. I vist que li done el pas per tocar el dos de la cuina, inicia la marxa, però no amb la tranquil·litat que el caràcter apocalíptic de Mona exigeix a propis i estranys. De fet, el gir en eixir per la porta de la cuina és massa decidit i li frega amb el camal esquerre dels pantalons la punta de seu nas. La resposta no es fa esperar. Vist i no vist: li llança una mossegada d'avís al taló, just a l'alçada del tendó d'Aquil·les. Me ha mordido, diu tot estranyat, i tocant-se amb la mà esquerra el camal i el taló. Me ha mordido, insisteix. I jo, fart de la seua barroera estratègia comercial, no només no em disculpo pel que li ha fet Mona, sinó que no puc més que confirmar el que em diu: sí, t'ha mossegat. I ja a l'escala, i sense acomiadar-se, torna amb la lletania: me ha mordido, comprovant com li ha quedat el camal. I jo vaig a dir-li que això és el que li passa, de vegades, a qui entra en casa de la gent fent servir les mentides. Però la meua boca torna a trair-me i només dic: sí; vull dir: oui.