tag:blogger.com,1999:blog-51346379426723007662024-03-18T04:03:54.782+01:00Viciclisme / ViciclismoViciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.comBlogger747125tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-41791639337483043702024-02-28T18:57:00.003+01:002024-02-28T19:14:38.791+01:00'Mes p'tits cochons'<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/yfcQnUp1II4?si=vJuOOdf9ODnlaymk" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div><div style="text-align: center;">I qui mai no ha fet un vers</div><div style="text-align: center;">et dirà què és i què no és</div><div style="text-align: center;">la poesia.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">I qui mai no ha fet una pedalada</div><div style="text-align: center;">sabrà millor que tu</div><div style="text-align: center;">què és i què no és</div><div style="text-align: center;">l'equilibri.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Perquè qui mai no ha caigut</div><div style="text-align: center;">en sap molt d'esbufecs i versos.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Perquè qui mai no s'ha dessagnat</div><div style="text-align: center;">tot ho sap de les artèries</div><div style="text-align: center;">on el desconsol fa nàixer el flux</div><div style="text-align: center;">inesgotable de les paraules.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Sí, la vida sempre és</div><div style="text-align: center;">aquesta mateixa pedalada.</div><div style="text-align: center;"><i>Toujours les mêmes chansons.</i></div><div style="text-align: center;">Uns fan la cançó.</div><div style="text-align: center;">D'altres, <i>La Règle du Jeu.</i></div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-35057113592751877842024-01-30T20:02:00.004+01:002024-02-16T22:10:26.725+01:00L'aire duu<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/4bjQXkqGGIQ?si=BRSunI5Gi7xVyE2v" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div><i>
De sempre m'he llevat ben d'hora. De vegades, tot just comença el darrer somni, els ulls se m'obren tan ràpid que no tinc temps de dir-me: 'Em desperte'. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el final del somni era cosa d'un passat llunyà.</i> Desprès les ablucions habituals, a la cuina, em prepare el desdejuni habitual, sempre el mateix: pa amb oli, pernil i cafè, mai pastes dolces ni te. I ja al menjador, puge les persianes i òbric el finestral per eixir al balcó. I llavors, l'aire nou d'un nou dia però que sembla d'un altre temps. El perfum indefectible de l'aire, que paradoxalment sempre olora a qualsevol esdeveniment del passat. De vegades és el port del pare. El flaire del salnitre, la dolçor de l'òxid, l'aroma esmorteït de les piràmides de carbó o l'oli de trementina. De vegades, l'olor penetrant dels cigrons, el forn acaronador o la galta neta de la mare. De vegades són els camins inestables de l'horta, l'inquietant humitat d'un paisatge l'esponerosa llum del qual amaga els ofegats nens de les sèquies. De vegades, els sons d'un piano envellit els feltres del qual duen el perfum de tota la gelosia dels amors amagats. I així, dia rere dia, és un recull fugisser de tants moments intranscendents que, tanmateix, han quedat al moll de la memòria equívoca d'uns matins que duen els perfums del vespre, del capvespre elèctric d'uns llums de migdia, de la claror reiterativa i envellida d'aquell moment de la vida en què les olors de la matinada no són sinó records. I d'alguna forma cada matí ens deixa un bri de melancolia diària afegida a la melangia quotidiana dels que hem viscut tantes coses que te n'adones que només has viscut l'aire nou d'un nou dia que comença amb l'aspiració d'un temps perdut, de les engrunes innòcues dels déus.
Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-90111239734956410942023-12-19T20:29:00.000+01:002023-12-19T20:29:27.797+01:00El rellotge francès<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/upGQr6H8DRk?si=7LtUkDJBS-xrtBPN" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div><div style="text-align: center;">Tinc un rellotge francès.</div><div style="text-align: center;">Pot arribar a ser molt irritant.</div><div style="text-align: center;">Bé, ja us he dit que és francès.</div><div style="text-align: center;">El vaig heretat de l'avi pintor.</div><div style="text-align: center;">De menut, sempre estava parat.</div><div style="text-align: center;">Li girava les manetes i tocava</div><div style="text-align: center;">hores i mitges hores al dictat.</div><div style="text-align: center;">I jo jugava amb l'espasa</div><div style="text-align: center;">que el mosqueter recolzat</div><div style="text-align: center;">a l'esfera del temps, em prestava.</div><div style="text-align: center;">Ma mare contava que el besavi,</div><div style="text-align: center;">el pare de la dona del pintor,</div><div style="text-align: center;">tenia la saviesa de fer-lo caminar.</div><div style="text-align: center;">I que cada vegada que els visitava,</div><div style="text-align: center;">amb les seues espardenyes d'espart,</div><div style="text-align: center;">més lluentes i netes que els llençols</div><div style="text-align: center;">d'una fadrina il·lusa i garruda,</div><div style="text-align: center;">el posava en hora i li donava</div><div style="text-align: center;">la necessària espenta de les coses</div><div style="text-align: center;">que caminen a contracor del temps.</div><div style="text-align: center;">I a contracor del temps sempre</div><div style="text-align: center;">m'ha assemblat que es mou.</div><div style="text-align: center;">Ja us he dit que és francès.</div><div style="text-align: center;">I ja casat, a casa el tinc només entrar:</div><div style="text-align: center;">ara va, ara no va, perquè raons en té</div><div style="text-align: center;">que jo no li sabia trobar.</div><div style="text-align: center;">Francès, ja us he dit que és.</div><div style="text-align: center;">Tot i que jo l'equilibrava,</div><div style="text-align: center;">com feia el rellotger,</div><div style="text-align: center;">amb un nivell de precisió.</div><div style="text-align: center;">Però deixava d'anar sense raó aparent.</div><div style="text-align: center;">Us he dit que n'és francès?</div><div style="text-align: center;">Movia el pèndul, pensava en Poe,</div><div style="text-align: center;">i parava o caminava entre les línies</div><div style="text-align: center;">d'un relat que gairebé ignorava.</div><div style="text-align: center;">Van passar els anys i ell, diries,</div><div style="text-align: center;">el mateix era de la meua infància:</div><div style="text-align: center;">mesos de vida i al segon segon moria.</div><div style="text-align: center;">Fa temps que tal misteri ja no ho és,</div><div style="text-align: center;">que n'és francès, ja ho sabeu.</div><div style="text-align: center;">Tot radica en la temperatura ambient.</div><div style="text-align: center;">Tal i com si fos un ciclista escrutant el cel:</div><div style="text-align: center;">avui pedalo, hui no ho faig… ja veurem.</div><div style="text-align: center;">Perquè si la calor domina, no camina.</div><div style="text-align: center;">I si el fred ens atura, ell pararà també.</div><div style="text-align: center;">Només a un marge discret i ideal</div><div style="text-align: center;">el seu mecanisme anar voldrà.</div><div style="text-align: center;">Recordant-nos com d'imprevisible</div><div style="text-align: center;">la vida, com d'inestable la caminada,</div><div style="text-align: center;">com de subtil el tic-tac d'un cor,</div><div style="text-align: center;">com de feble el mecànic batec del que mor.</div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-2327584238111473702023-11-11T22:04:00.000+01:002023-11-11T22:04:07.953+01:00Els llavis del capvespre<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/EA695fd_lT0?si=rN_ZcT1NCEu0sM6Y" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div>
Aquells llavis quedaran per sempre com la línia que el capvespre dibuixava al seu somriure aliè a la foscor que es filtrava pel besllum del meu amor insondable. No idealitzaré cap cosa. Era així. Com les seues mans amb penellons. O el cos menut i aquella tendència de família, em va dir, a patir de ciàtica. Estar en ella era com comprendre-ho tot sense paraules. Només la presència compartida n'era prou. Mai no ho havia viscut això. Era jove, molt més jove que el jove que aparentava ser. Tu, asseguda als bancs de l'entrada. Jo, trepitjant de sobte l'atmosfera escolar del lloc que ens permetria retrobar-nos, a partir d'ara, més enllà de les troballes estipulades per les nostres obligacions diürnes. Va ser una sorpresa, és clar. Van fer les explicacions. Ah, tu també?... Sí, no sé, però m'agrada… En qui vas?... I parlaven dels professors i els cursos que hi feien. Hi havia un bar al costat. Podíem haver allargat la conversa amb cafè o qualsevol infusió. Però aquell jove tan jove no sabia què podia dir o fer sinó les banalitats i accions que ell pensava li serien acceptades de bon grau. Per exemple, el vespre que la vaig acompanyar a la farmàcia més propera perquè ella, forastera com era, no coneixia molt bé la ciutat i la ciàtica no la deixava en pau. I tanmateix, un sentiment que encara no podia discriminar feia innecessari cap mena d'explicació de cafè. Perquè si no, com poder assistir sense commoure'ns a l'escena d'aquell vespre mig plujós. Te'n recordes?... Ell era a la parada del bus. Havia plogut al començament de la vesprada i no va agafar la bici. Ella va arribar damunt d'una vespino. Encara no es duia casc i el seu monyo curt i ros era una glaçada imatge fotogràfica. Què fas ací?... El bus… Jo, recolzat al senyal de la parada, semblava ser-hi el suport, li va dir. I vam xerrar una bona estona. I va passar el bus un parell de vegades o tres. Ells també parlaven sense pujar al bus de les veritats que jo tant desitjava. No ell, és clar. De fet, hi havien silencis còmplices dels interludis on l'emoció de l'amor no el deixava superar la vergonya dels seus pensaments. I llavors em vaig adonar d'aquells llavis que perfilaven la puresa del capvespre que ens envoltava. Va ser un encisament. Un sortilegi anònim. I vaig haver de pujar l'esguard fins als ulls blaus les pestanyes dels quals semblaven haver gaudit de llàgrimes per no avergonyir-te, per no incomodar-la. Què mires?... No res. Les llàgrimes… La moto… És clar, la moto… I la tendresa d'aquestes paraules inexpertes, poc responsables del què haurien de retratar van anar tancant el vespre i obrint la nit que imposaria la seua foscor el dia que ella va respondre la pregunta malintencionada de l'amic del seu pare. I jo vaig adonar-me de no haver entès gens ni mica quan certes paraules arriben a la nit l'ombra de la qual li perseguiria des de la seua inexistència.
Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-14895939046408338282023-10-31T09:53:00.001+01:002023-10-31T09:53:32.304+01:00Omnia Sanctorum<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/JdA6WssFz4Y?si=_4WcAA_ViVhWQrDu" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div align="center"><br /></div>
Tots Sants arribava al calendari envoltat de recordatoris. Les germanes comentaven aquell dia que el pare, te'n recordes?... O quan la mare, pobra, va morir de forma tan inesperada. Una embòlia, sí. Que se la va trobar la germana menuda. No, vaig ser jo, no ella, que jo era al menjador i vaig sentir un cop molt fort a la cuina… És que jo era a la cuina, en ella… Tu? Si mai no n'has xafat una cuina. Va, va… Tan jove encara… I qui vos va fer de mare?... I desprès tornaven al pare. Com el vam cuidar al llit, ja molt malalt… Vam? Si tu no venies mai. I elles dos encara eren massa menudes per fer-se'n càrrec. Ací, l'única que se n'ocupava era jo… Ja la tenim… Sí, ja la tenim, i què?... Sí, ja la tenien la baralla. Perquè dies abans, sempre uns pocs dies abans, la tia materna ja les havia regirat els budells de l'ànima: que com estarien les flors de plàstic, que si s'havien passat, que llavors ningú no hauria rentat la làpida, que ella sabia com d'enfeinades estaven, però que la mare, i tampoc el pare, no s'ho mereixien, i que si açò i allò …, que si encara quedaven terminis per abonar perquè la tomba doble fos a eternitat i que si a ta germana gran no li ve bé, com sempre, doncs posa-ho tu i ja t'ho pagarà… És que encara em deu la de l'any passat… Però fa dos anys ho va pagar tot ella… I ja li ho vam tornar… I amb aquesta zitzània convenientment escampada, les converses prèvies a Tots Sants anaven, a poc a poc, convertint-se en cridadissa, males cares i nassos enfurismats. Sí, ja tenien la baralla feta de mitges mentides, de records impregnats de recels que cap cosa tenien a veure amb els pares i que, indiferents als fets, eren els vertaders faedors de les seues dissensions. Dissensions que enllaçaven transversalment amb el què farien enguany, si anirien totes juntes o que cadascuna ho fes a la seua. Esvaint-se, així, la tangencial presència dels pares, diluïda ja, a aquestes alçades de la sobretaula, entre les volutes grises i blavoses del fum que el pare i l'oncle feien servir com a protecció davant aquelles recriminacions ultraterrenes. Perquè d'anar, com sempre, no ho farien en el dia de Tots Sants. Ho farien uns dies abans. Sempre uns dies abans. El Cementeri estava molt lluny i l'afluència feia que el dia festiu els tramvies foren impossibles si volies arribar amb les flors intactes. I cap d'elles podia permetre's un taxi. Perquè sempre duien, això sí, flors fresques del jardí de casa. Mai no posaven de plàstic. I en aquell moment m'hagués agradat preguntar-li a la mare per què la seua tia els hi deia que què mal estaven ja les de plàstic si mai no hi portaven. Però vaig tindre la impressió que millor rentar la bici, si volia que el pare arreglés la punxada d'una rosa a la roda del davant. Sí, millor rentar-la a consciència.
Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-22814599416562381432023-09-23T19:32:00.000+02:002023-09-23T19:32:37.854+02:00Setembre<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/fm3--ZdrIsQ?si=qhA9LQnFiR13Dk8S" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div align="center"><br /></div><div style="text-align: center;">Recordarem, amic,</div><div style="text-align: center;">l'estiu de la vida.</div><div style="text-align: center;">Aquells cossos prims</div><div style="text-align: center;">amb camisa oberta</div><div style="text-align: center;">i peus nus sobre l'arena.</div><div style="text-align: center;">O la primavera dels llavis</div><div style="text-align: center;">nouvinguts a l'amor</div><div style="text-align: center;">i la mentida.</div><div style="text-align: center;">I l'hivern dels cors</div><div style="text-align: center;">indecisos en la seua</div><div style="text-align: center;">volença de les dones i els dies.</div><div style="text-align: center;">Però la tardor, amic,</div><div style="text-align: center;">la tardor l'oblidarem.</div><div style="text-align: center;">L'oblidarem tantes vegades</div><div style="text-align: center;">com vulguem recordar-la.</div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-51285026451942514342023-08-30T18:54:00.002+02:002023-08-30T18:54:38.841+02:00De corbates i corbatins<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgfblYCPy8ukK30E9j4jrQ2lC0_xx98izN9a_cFzmAu5chmTInRa-__yMTPbBQKuH6YkNQR9xQC-Bv9R9fc_W918taS3qFCJ8r8U6bbCe1BHDuazgHtAaLkTu6CIyS6SyVXAuNnk0avUcvjI_I__CFJvXuKHfkzIwAH5H7d4WWMj53KA6_PowiKZ3Z0EPE/s425/Domingo%20(2).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="425" data-original-width="271" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgfblYCPy8ukK30E9j4jrQ2lC0_xx98izN9a_cFzmAu5chmTInRa-__yMTPbBQKuH6YkNQR9xQC-Bv9R9fc_W918taS3qFCJ8r8U6bbCe1BHDuazgHtAaLkTu6CIyS6SyVXAuNnk0avUcvjI_I__CFJvXuKHfkzIwAH5H7d4WWMj53KA6_PowiKZ3Z0EPE/s320/Domingo%20(2).jpg" width="204" /></a></div><br /><div>Arribava el diumenge. O qualsevol de les festes, sobretot Sant Josep. I ma mare em vestia de diumenge. Vestir-me de diumenge, o de festa, suposava la camisa blanca amb coll dur que acabava per irritar-me la pell, amb mànigues acurtades, perquè encara havia de créixer, i la camisa havia de seguir-me de ben a prop, pantalons curts, mitjons fins als genolls i les sabates de diumenge. Era tot un equipament, no de ciclista, però equipament. Fins i tot, algunes camises no tenien botons als puny i havien de posar-hi aquella cosa ridícula -com tota la joieria- dels 'gemelos'. Com que l'oncle Vicente era joier, jo en tenia un parell que, tan curós com sempre he sigut, mai vaig perdre. I la rebeca, si ma mare considerava que encara no havia arribat plenament el bon temps. Però el moment culminant, el colofó definitiu era la col·locació de la corbata o ben bé el corbatí o corbata de llaç. Encara les conserve. Totes. A mi m'agradaven, però m'adonava que eren la causa, més que el coll emmidonat de la camisa, d'aquelles excoriacions que començaven a manifestar-se cap al vespre, coincidint amb el fet que el diumenge declinava, la festa començava a ser un maleït record i uns sentiments encontrats, pels quals encara no tenia paraules, començaven a envair-me com un plor sec del que ignores la causa, com una ferida a la pell que de sobte sents al bell mig de l'ànima. Perquè els diumenges, joiosos al matí fins al dinar, s'entristien sense causa aparent al voltant del xamelo, el fum, la mistera de gasolina de mon pare i l'oncle joier, les preventives converses de la mare i les germanes, la fugida dels cosins majors, l'esguard al jardí, la intenció absurda que el magnolier em rescatés d'aquell avorriment vespertí que començava a semblar-me una treva, però, 'en attendant' totes les pors que la nit portaria al meu llit on la coïssor del coll em confirmava l'existència de l'acció física i irrefutable de tants enemics invisibles. Una tristesa que s'identificava amb el vespre com l'entusiasme del que estava per succeir ho feia al matí. Una tristesa com a porta d'entrada a les pors que al dormitori em posseïen en acabar de donar corda al rellotge de l'avi que superava el meu canell i que jo deixava amorosament a la tauleta de nit, unes pors que ofegaven el meu cor amb la insistència i pressió que les gomes de les corbates i corbatins ho feien pel matí.</div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-63986693506823592023-07-21T12:39:00.000+02:002023-07-21T12:39:37.325+02:00Confiteor<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLgKIYhbY_5Dhsw63ODXDuKwjXHIH8_yvb8tluNefZgS6VJLJHTCoVcDQKmEO5TL2PKjAW6N9jU5ltcabhXt-Tfcrvq1U4tgHLjKih-kIX3iSmsewXG9aIWL9wKLiqdGFoCsCUvw0JJ3-6U7UzBVcYgJq-_dl8tN2HOe819U7O423u25zqOsTa9VSzQX8/s478/Confesionario.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="328" data-original-width="478" height="220" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLgKIYhbY_5Dhsw63ODXDuKwjXHIH8_yvb8tluNefZgS6VJLJHTCoVcDQKmEO5TL2PKjAW6N9jU5ltcabhXt-Tfcrvq1U4tgHLjKih-kIX3iSmsewXG9aIWL9wKLiqdGFoCsCUvw0JJ3-6U7UzBVcYgJq-_dl8tN2HOe819U7O423u25zqOsTa9VSzQX8/s320/Confesionario.jpg" width="320" /></a></div><div><br /></div><div style="text-align: center;">Confiteor Deo omnipotenti,</div><div style="text-align: center;">et vobis, fratres,</div><div style="text-align: center;">quia peccavi:</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Pel canvi climàtic,</div><div style="text-align: center;">tot i no tindre cotxe,</div><div style="text-align: center;">ni pujar a cap avió o creuer,</div><div style="text-align: center;">i tindre quatre poals pel fem</div><div style="text-align: center;">i cinc bicicletes,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Pels preus del lloguer,</div><div style="text-align: center;">tot i no fer viatges,</div><div style="text-align: center;">ni especular amb el no-res,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Pels preus del menjar,</div><div style="text-align: center;">tot i no haver començat cap guerra,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Per la inflació general,</div><div style="text-align: center;">tot i no tindre una hileta</div><div style="text-align: center;">que malgastar,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Per la sanitat pública,</div><div style="text-align: center;">tot i poder tindre de franc</div><div style="text-align: center;">qualsevol privada,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Per l'ensenyament públic,</div><div style="text-align: center;">tot i haver arrossegat absència</div><div style="text-align: center;">a cadascun dels 'presente',</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Per l'art contemporani,</div><div style="text-align: center;">tot i ignorar-lo modestament,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Per la xenofòbia,</div><div style="text-align: center;">tot i creure en la bondat</div><div style="text-align: center;">elemental de l'ésser humà,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Pels feixismes,</div><div style="text-align: center;">tot i només aspirar</div><div style="text-align: center;">a que em deixen en pau,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Per la democràcia,</div><div style="text-align: center;">perquè si vote, vote mal.</div><div style="text-align: center;">I si no vote, guanyen els dolents,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Per la solitud de la vida,</div><div style="text-align: center;">tot i no tindre mòbil,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Per la companyia de la mort.</div><div style="text-align: center;">Tot i que hauré de deixar-te,</div><div style="text-align: center;">mea culpa, mea culpa,</div><div style="text-align: center;">mea maxima culpa.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Orare pro me ad Dominum Deum nostrum.</div><div style="text-align: center;">Amen.</div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-67572037373332487942023-06-30T12:46:00.000+02:002023-06-30T12:46:38.527+02:00L'eternitat i un dia<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/2Xsd7hTTTpI" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div><div style="text-align: center;">Acaba un temps.</div><div style="text-align: center;">Un temps que jo</div><div style="text-align: center;">mateix he signat.</div><div style="text-align: center;">És una fracció d'eternitat</div><div style="text-align: center;">i és l'eternitat sencera,</div><div style="text-align: center;">que cap cosa és.</div><div style="text-align: center;">Com la roda que mai saps</div><div style="text-align: center;">on comença el seu cercle</div><div style="text-align: center;">i on no acaba el seu començament.</div><div style="text-align: center;">Avui acaba un temps.</div><div style="text-align: center;">Un temps fracturat</div><div style="text-align: center;">pel temps que cap cosa és,</div><div style="text-align: center;">sinó un neguit</div><div style="text-align: center;">de la supèrflua infinitud</div><div style="text-align: center;">d'un dia d'eternitat.</div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-44403874801383885622023-05-19T13:39:00.000+02:002023-05-19T13:39:26.301+02:00Azopt<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEji5oPgdquZ_su2pOQ1HI0TJLqYI_lMkZA_pZjvlHqDidCbNWYZKwnuJPanfLcs5x4AF01EjaQFUsovOrFAr3OcW6lVVaSw2Is4O4n5yUn2Stfion50EmODgFAHMLK8fCRulHBXoYHO9EIlAn0TMhvRgIohlloYfFIsThthwY7A5VEVURTHE5tjVRgv/s800/Azopt.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="800" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEji5oPgdquZ_su2pOQ1HI0TJLqYI_lMkZA_pZjvlHqDidCbNWYZKwnuJPanfLcs5x4AF01EjaQFUsovOrFAr3OcW6lVVaSw2Is4O4n5yUn2Stfion50EmODgFAHMLK8fCRulHBXoYHO9EIlAn0TMhvRgIohlloYfFIsThthwY7A5VEVURTHE5tjVRgv/s320/Azopt.png" width="320" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><span style="text-align: left;">La ciutat estava en obres. No era gens estrany. Però sí era nova la forma de tallar els carrers. D'habitud, ja sabeu, això es fa en quatre tanques metàl·liques que els propis vianants, i fins i tot els ciclistes a peu, poden esquivar amb més o menys perícia. Doncs ara, la municipalitat havia decidit tallar els carrers amb lones gegantines, una mena de tendals verticals d'una alçada de tres o quatre pisos, d'un blanc immaculat i enganxades amb deler als immobles confrontants. I era sorprenent, perquè hi eren eleccions, i qualsevol espai blanc era pres pels candidats a l'alcaldia o al govern autònom per promocionar-se. I aquestes lones, però, que impedien veure el que hi era a l'altre costat, no les finançava cap interès particular o polític i, conseqüentment, seguien sent verges. Potser, la municipalitat volia fer-los servir com una mena de misteriosos telons que arribat el moment apropiat obriria per mostrar les obres ja acabades. A mi, la veritat, tant me'n feia. Però és cert que em molestava arribar a un coll d'embut amb tendal i haver de girar cua buscant l'eixida per qualsevol travessera, carrer o carreró que em permetés continuar el meu camí. Sempre hi trobava eixida, és cert, però arribà el dia en què em vaig veure perdut. Era un carrer que a poc a poc es feia més estret. Era llarg. I, de sobte, em vaig adonar de la descomunal lona que m'impedia continuar. El vent l'onejava com si fos un vers d'en Ausiàs March. I el carrer truncat, com una piràmide truncada, m'invitava a refer el llarg camí com si anés amb bicicleta, cosa que no n'era el cas. Avorrit d'aquesta dèria de prohibicions, de camins inassequibles, de carrers que ja no n'eren carrers sinó una mena d'enganys, vaig seure a la vorera d'aquell carrer esmaperdut, massa solitari -ara me'n faig càrrec- i sense sortida. I vaig pensar amb aquell conte d'Onetti. D'aquella pobre xica que només volia representar un somni al qual havia estat feliç i que seia com jo a la vorera d'un carrer. I em vaig inquietar. Tot just al meu darrere hi havia una botiga. O el que jo vaig creure que era una botiga. Una botiga d'antiquari que feia xamfrà tot just on el tendal vertical hi era enganxat. I vaig pensar si podria ser una drecera per passar a l'altre costat de la lona blanca. Vaig obrir la porta i sonà la campaneta. De seguida vaig veure la porta enfrontada que em permetria, travessada la botiga, vulnerar el tendal que tancava el carrer. Però l'encant d'aquella -ara ja no sé si dir botiga- de l'interior d'aquell xamfrà em va obligar a seure i donar un cop d'ull a tot allò que contenia. Hi havia llibres antics. Aquells, la enquadernació dels quals és més valuosa que les paraules que vigilen. I d'altres objectes d'un luxe 'des temps jadis' que sempre m'han emocionat pel seu compromís amb els delers dels nens: l'agenda de pell i anelles petites, les carteres a joc, els guants… Damunt la tauleta de marbre hi havia una granota de fang amb monedes de plata. Vaig ficar una a la boca del que semblava una guardiola sense dipòsit. I de sobte, la porta de l'altra banda es va obrir. Tot i que encara hi havien moltes coses per admirar, per recordar, vaig travessar la porta cap a l'altra banda de la gegantina lona que obstruïa el carrer. Va ser trepitjar tot allò que era darrere el tendal, que em vaig adonar de tot el que oblidava a la dita botiga. Sobretot les medecines. Vaig tornar. Vaig seure al costat de la granota. I al meu davant l'ampolleta d'Azopt -col·liris pel glaucoma- m'esperava com la cervesa de la xica d'Onetti. Vaig notar que la meua parpella esquerra fallava. No podia alçar-la. I tot i que intentava una i altra vegada d'agafar l'ampolleta d'Azopt, aquesta sempre estava al mateix lloc com si la meua mà fos immaterial i inútil, com si el meu esguard captiu fos l'altra cara de la moneda d'un somni realitzat.</span></div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-91834055877012958942023-04-28T20:39:00.001+02:002023-04-28T20:58:21.695+02:00La rosa/La roda<div class="separator" style="clear: both;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi2LCYfLHVorMWR7ZpfCFhK8IIaabvU_SXm8wvZKpxVssobIr9O8nnq1Y0sJnmv0ImEcKDaz2uvaVRhen3A-f5SSd4WsyNblEVIJJcxQCImnrYweafzG8VcaliWVKXGxvujKxDsC3X44sSfXwQiPQYq5BGjhCCYDYZ4DgLYukDKASUVRD9dn3vEwWRM/s3880/IMG_2621%20%282%29.JPG" style="display: block; padding: 1em 0px; text-align: center;"><img alt="" border="0" data-original-height="3880" data-original-width="1923" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi2LCYfLHVorMWR7ZpfCFhK8IIaabvU_SXm8wvZKpxVssobIr9O8nnq1Y0sJnmv0ImEcKDaz2uvaVRhen3A-f5SSd4WsyNblEVIJJcxQCImnrYweafzG8VcaliWVKXGxvujKxDsC3X44sSfXwQiPQYq5BGjhCCYDYZ4DgLYukDKASUVRD9dn3vEwWRM/s320/IMG_2621%20%282%29.JPG" /></a></div><div style="text-align: center;">La rosa sent</div><div style="text-align: center;">el que jo no dic.</div><div style="text-align: center;">La rosa sent</div><div style="text-align: center;">el que jo no escolte.</div><div style="text-align: center;">Perquè la rosa diu</div><div style="text-align: center;">el que jo no sent.</div><div style="text-align: center;">Perquè ella escolta</div><div style="text-align: center;">el que jo no dic.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">La roda sent</div><div style="text-align: center;">el que jo no dic.</div><div style="text-align: center;">La roda sent</div><div style="text-align: center;">el que jo no escolte.</div><div style="text-align: center;">Perquè la roda diu</div><div style="text-align: center;">el que jo no sent.</div><div style="text-align: center;">Perquè ella escolta</div><div style="text-align: center;">el que jo no dic.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.blogger.com/video.g?token=AD6v5dzGLhUK3WLw7mUDRgJne5JuOB6VCuNT3X-_cE7RQ6cV5jg0avmqtMfhTxYzSW_rtjaCiJm35RRVpytPQnHdIQ' class='b-hbp-video b-uploaded' frameborder='0'></iframe></div><br /><div style="text-align: center;"><br /></div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-7444523574134956392023-03-12T13:23:00.000+01:002023-03-12T13:23:39.682+01:00El lament insidiós o l'artista fracassat<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/kkaOz48cq2g" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div align="center"><br /></div>
Fart d'estar fart d'aquell lament insidiós, va agafar la bicicleta i va fugir de casa. Pedalà amunt i avall, cap a l'est i l'oest, al nord i al sud, però allà on arribava, i fins i tot pels camins que travessava, el lament hi era, l'insidia continuava. Potser la bicicleta era massa lenta, limitada. Hauria de buscar altres mitjans de fugida. Començà a recórrer la Terra sencera. Amunt, avall, l'est i l'oest, el nord i el sud, en cotxe, tren i també amb l'avió. Però allà on posava els peus el lament hi era. Fins i tot a l'avió o el tren hi va sentir aquella insidia lamentosa. Com era possible? Hauria d'emprendre solucions més dràstiques. Baixar a les simes més fondes, fins i tot als forats abissals de l'oceà o pujar els cims més alts i inexpugnables de la terra. Però tot va ser inútil. Ni envoltat pels éssers abissals, el calamar gegant o la balena Moby Dick -encara viva i amb l'Akad esquelètic enganxat al seu llom- o pels núvols fronterers amb l'estratosfera va deixar de sentir aquella lletania que li destrossava l'ànima, que l'aniquilava com a persona humana amb dret a un entorn lliure del lament insidiós, a una atmosfera de silenci. Decidí pactar amb el diable. Volia trepitjar l'infern. Si el lament no hi era, pagaria la seua gosadia com a ànima en pena, condemnat fins a l'eternitat. Si l'insidia hi era hauria de ser exonerat. El fum de l'infern va cegar els seus ulls, però l'oïda va discriminar instantàneament, entre els infinits laments dels condemnats, la subtil però lacerant insidia que el torturava. Fins i tot el dimoni va reconèixer els fets, les seues raons, i el va alliberar del pacte. Què li quedava? Què podia fer per deixar de sentir aquella lamentació existencial, aquella sorollosa queixa que semblava no dir res, un no-res amb insidia? Va decidir, desprès de pensar-s'ho i rumiar-s'ho molt amb obsessiva preocupació, suïcidar-se. De fet, a l'infern no aniria a parar. El diable va mantenir la seua paraula. Li quedava el cel. En arribar a les seues portes, Porta Coeli, va trobar-les tancades. Una clau penjada invitava a fer el paper de Sant Pere. Va obrir-les, i li semblà percebre el lamentós so de l'insidia. Ah, no, potser eren els golfos que ningú havia engreixat des de feia una eternitat. No havia donat quatre passes que es va trobar un cartellet: 'Vaga general i indefinida', i signaven 'Els àngels i el seu representant sindical: Sant Pere'. Caminava sobre els núvols, i com més s'endinsava al Paradís no terrenal, més fort li semblava sentir el lament insidiós que ell havia confós amb el grinyolar dels golfos. I de sobte va trobar-se amb Déu. 'Has perdut el teu temps, el temps que et vaig assignar, la teua vida, per no-res', li va dir. 'Per no-res, Senyor? Vull una explicació'… 'No tinc cap obligació de donar-te-la. Has fet el que has fet, tu saps el perquè, i t'has equivocat'… 'Perdoneu la meua supèrbia, Senyor. Apiada't del teu serf i fes la llum a la foscor'… 'Que no has llegit el cartellet?'… 'Sí'… 'Doncs t'adonaràs que, amb aquesta vaga eterna, sóc jo el que m'he d'ocupar de tot'… 'Què vol dir?'… 'Doncs que n'estic com als meus començaments. Tot sol. Si, llavors, vaig crear el món i l'univers en set dies, ara tot són reparacions. Petits treballs, és cert, si els compares amb els d'aquella setmana triomfal, però necessaris. I com que sóc ubic, omnipresent, és lògic que per tot arreu hi ha aquest lament insidiós'… I Déu, nostre senyor, va seure. A la seua dreta, la lamentosa insidia, la radial, l'esmoladora radial. A l'esquerra, l'Esperit Sant 2.0, el patinet elèctric i còsmic pels desplaçaments ubics o oxímoron làctic. 'Senyor, només una pregunta, si som creació teua per què és tan ubic el teu odi?...
Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-25817333775555243522023-02-27T20:17:00.000+01:002023-02-27T20:17:12.029+01:00L'única<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/kqg-qi5LCfE" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div>
Mai em va fer una carícia. Ma mare m'obligava a fer-li un bes. Feia pudor a baves, però em donava un xavo. Mai la vaig veure riure, ni tan sols somriure. Era l'àvia paterna. L'única dels avis que vaig conèixer. Sempre de negre. Falda negra amb faldons fins els peus també de negre. El cos del vestit a joc negre amb la rebeca negra. I els cabells grisos replegats dibuixant la pell lletosa de les galtes i els ulls clars que va heretar el pare, i que potser van ser els únics, els del pare, que van plorar de veres la seua mort. Deien que de jove era guapa i que patia atacs, com si fos epilèptica. I que relegada a un segon lloc, intuïa que era inútil lluitar contra l'absència dels altres avis: el portuari, la sogorbina minyona que va aprendre a llegir tot sola i el pintor. Perquè la memòria de tots tres es recolzava al mur més indestructible que existeix: la presència dels morts mitificats pels fills. Al meu pare li deia Pepico, com també ho feien les seues germanes, alguna cosa li quedava dels seus orígens serrans: era de Xulilla. I el mutisme, que jo sempre vaig identificar amb les gents de l'interior del país. No recorde parlar amb ella. Venia a casa a les hores més inoportunes, segons la mare, a la que sempre li resultaven incòmodes les seues visites. 'Dale un beso a tu abuela'… Però l'àvia no parlava amb mi. No recorde com era la seua veu. No em preguntava cap cosa. No demostrava cap entusiasme, fent-me cosquerelles o dient-me tot lo guapo que les àvies troben els seus néts. O com de gran estava. O què feia a l'escola. O si pujava molt a la bici que al capdavall els reis van deixar per casa. No, només em donava un xavo. I jo tornava a lo meu, però la mare no em deixava. Em feia seure a la cadireta de boga al costat d'elles i respectar el fet d'una visita que a tots destorbava a l'espera d'alguna pregunta que mai no arribava. Era com una lletania a la que tots tres o quatre, si ma germana també hi era, guardàvem una fidelitat molt propera al prec d'un rosari murmurat i pagà que només afegia la variant d'escasses mencions monosíl·labes de l'imminent mort de ma tia Pilar, la germana major de mon pare que sempre estava a punt de morir. Venia d'un món fosc del que mai no va eixir. Vivia a un món fosc del qual la seua impermeabilitat em feia ignorar deliberadament tot el que l'incumbia. Un món que l'envoltà als seus darrers moments amb una quasi absoluta manca de tendresa.
Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-18549675286555140872023-01-31T12:30:00.000+01:002023-01-31T12:30:25.186+01:00Territori clos<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/jGOZ7V40PiQ" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div align="center"><br /></div><div align="center"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">Els tambors que espanten els tigres</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">s'imposen sobre la claredat</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">ambigua d'un cel despietat.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">La ciutat mig dorm encara</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">ignorant el mar encès</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">de lluminoses escumes</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">que les ones llancen</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">infructuosament</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">sobre l'aire enrarit d'uns carrers esclaus.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">Hauré de travessar les línies invisibles,</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">les fronteres incertes i arrossegades</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">si vull pedalar més enllà</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">del territori clos de la por.</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">Fugiré per la banda nord,</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">aliada dels que no volen</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">participar en tanta confusió,</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">en l'insistent estridència de l'engany,</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">en la faramalla adormida</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="text-align: left;">de tants vencedors del no-res.</span></div></div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-87378982950130071222022-12-23T09:39:00.000+01:002022-12-23T09:39:41.050+01:00Érem xiquets<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/Ir6WjImziS0" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div>
Érem xiquets, i una cartolina blau fosc era la nit al cel de Betlem. La mare hi dibuixava estrelles distribuïdes amb una elegància que no sabíem apreciar i deixava un lloc preeminent perquè un paper amb purpurina blanca enganxada a joc amb el cristall que cobria un paper de plata de la xocolata i que feia de riu, encarnés l'estrella d'Orient que guiava els Reis Mags. Trossos de suro de diferents dimensions i forma feien el sostre i les parets de l'estable, les roques o la muntanyosa orografia de tants nivells com fos necessari perquè tots els actors d'aquest misteri reberen directament l'esguard emocionat dels nens, mentre que el talc d'Ausonia era la neu i qualsevol herba seca del jardí imitava la terra fecunda que envoltava el pessebre. Érem xiquets, érem molt menuts. I la consola amb pedra de marbre negre amb vetes grisenques i recargolats peus de fusta tallada amb volutes i ànima d'ics es feia invisible tot i suportar aquella representació que llavors levitava sobre la matèria inapel·lable de les vacances de Nadal. Ben dissimulades sota el suro, el pont i els arbrets, quatre llumenetes de feble lluentor ambientaven el foc del portal, el reflex lunar del riu o els impossibles raigs d'aquella estrella de cartró amb cua de cometa petrificat. I la consola camuflada de naixement era al passadís d'entrada a casa. Avisava al foraster que alguna cosa va passar feia milers d'anys en tals dies com aquells. I el visitant s'adonava que potser hi havien xiquets, menuts, molt menuts, que s'empassaven aquell teatret estàtic com un pas de passió quiet sobre el qual imaginaven la dinàmica dels gestos, els moviments, les arribades i els mutis d'aquell farcit de personatges, situacions i bèsties amb la precisió mecànica d'un engranatge de bicicleta la cadena del qual lligava en un tot coherent els inversemblants fets que es representaven. Érem menuts, massa menuts per discernir la congoixa que els pares dissimulaven gràcies al nostre entusiasme benefactor, a les il·lusions dels que encara no havíem perdut cap cosa important, però que ja ens angoixàvem si en girar el cap el pare o la mare no eren al lloc on deurien ser i aquell buit profetitzava absències que mai no es representaven, però que hi eren, sota la supervisió d'una cartolina blau fosc i la llum desesperada, solitària i desorientada de les supernoves.
Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-12815487335576110982022-11-30T19:36:00.001+01:002022-11-30T19:42:53.074+01:00Diàleg<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/Vf8r65a8A5U" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div align="center"><br /></div><div style="text-align: center;">Els ciclistes van</div><div style="text-align: center;">amunt avall.</div><div style="text-align: center;">De tant en tant,</div><div style="text-align: center;">diries que parlant.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">No són paraules, però,</div><div style="text-align: center;">la matèria dels mots.</div><div style="text-align: center;">La feble estructura</div><div style="text-align: center;">de les seues raons.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Els ciclistes van</div><div style="text-align: center;">aquí o allà,</div><div style="text-align: center;">diries que raonant</div><div style="text-align: center;">amb els pedals.</div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-77811933275778561142022-10-31T13:48:00.000+01:002022-10-31T13:48:13.770+01:00Jules i Halloween<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-EvyK8IQvaHmbwMhrSHG95JYao8OuyAxKNJ40cngwrjBU0l10_oJIBq67TbT8bmwNppwTqzzOp86Qa28NB0OjYxJ6_hDYHgLmgYq80T9J_xVdb-LNYdB9wQ-jjV4JAzhlIFUXlfsMmkBMiuiOiOJ3LJKtw5bw6cmShafD5oq9ZihtiLrfHxEk1K_f/s2048/Jules%201.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="1536" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh-EvyK8IQvaHmbwMhrSHG95JYao8OuyAxKNJ40cngwrjBU0l10_oJIBq67TbT8bmwNppwTqzzOp86Qa28NB0OjYxJ6_hDYHgLmgYq80T9J_xVdb-LNYdB9wQ-jjV4JAzhlIFUXlfsMmkBMiuiOiOJ3LJKtw5bw6cmShafD5oq9ZihtiLrfHxEk1K_f/s320/Jules%201.jpg" width="240" /></a></div><div style="text-align: center;"><i>Jules, per la seua tia Estrella Bascuñán</i></div><div><br /></div>Jules té dos anys i quasi mig. És el nostre renebot. Sempre li hem regalat joguets de tota mena: cuines, bicicletes, caixes registradores, ninotets de tot tipus... però de bon començament va demostrar una passió desmesurada pels tractors. De plàstic, de ferro, de mentides, de veritats, reals, irreals… Tots ells són un infinit de sensacions plaents per a la seua diminuta ànima 'tractolaire'. De fet, com viuen a un meravellós poblet de l'horta nord, és sentir les llunyanes raneres de qualsevol d'aquests éssers vius -que tu ni te n'adones- i aclamar la 'mami', 'papi', iaio, iaia, tio, tia... o el que siga, per eixir al carrer i admirar tal obra de l'enginy humà. I tal i com passa pel davant dels seus ulls imita amb tota la força del seu pit d'angelet de cornisa el batec proletari del motor diesel: oooourgg!! Un dia, potser per un dels trets que més odiava jo quan era un xiquet: els contes amb éssers irreals, va començar a dir la paraula monstre, bé: 'monstrooooourg', lligant l'arrel semàntica de monstre amb el so de procedència mecànica 'tractoril' que ell va creure més apropiat: 'oooooourg'. I tot eren 'monstroooourg'. Dalt d'un arbre. Sota terra, albirant-nos des de les cloaques. Als marjals pedregosos dels camps. Al darrere del sofà. Sota el llit dels pares… Recorde que un diumenge vaig passar per casa de la meua neboda. Anava vestit de ciclista, clar. Van pegar una volteta pel poble, fins un parc que a Jules li agrada especialment. Ell, com que jo anava en bici, va agafar-ne també. En arribar al parc, vaig recolzar la meua a una bardissa i li vaig dir que fera el mateix. Com sempre, va dir que no. Ell sempre diu no a tot el que tu li proposes. I la raó va ser que darrere la bardissa hi havia un 'monstroooourg'. Va acostar-se a la bardissa d'enfront i va deixar la bici exactament com jo ho havia fet sobre la meua. Els monstres li donaven els arguments necessaris, eren les seues raons. Aquest cap de setmana, com que estem amb la cosa aquesta del Halloween, al meravellós poblet de l'horta no hi trobes porta del carrer sense referències macabres: calaveres, esquelets, teranyines, gases… Fins i tot, a la guaita com alguns veïns estaven, era veure un xiquet i eixir sobtadament al carrer amb màscares ben terrorífiques: sí, 'monstroooourgs'. Jules va tornar del passeig ben excitat. Fins ara ell era qui decidia on eren els monstres i el que havien de recolzar o no. Però ara, una realitat irreal s'imposava sobre el seu món de tractors i monstres més o menys domesticats, aquells que només treien el nas on ell decidia que ho podien fer. Aquella nit va ser angoixant. La seua primera Nit de Walpurgis, ignorada però ben real, com a partir d'ara en seran tantes coses a la seua vida. Va despertar-se plorant pels malsons. Tot suat de la por. Desvalgut com la primera vegada que perds la mà de la mare o el pare al bell mig d'una aglomeració. I ara només fa que repetir-nos, de tant en tant, per tal de convèncer-se, que els monstres 'nosisten'. I tots li diem que no, que té tota raó, que els monstres 'nosisten'. Que són coses dels contes, d'aquells contes que si baixes la guàrdia t'encolomen un 'monstrooooourg', com aquelles pel·lícules en què sense vindre a conte els protagonistes comencen a cantar. Ara, dels tractors encara no diu res.
Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-60462239707860691822022-09-29T18:11:00.001+02:002022-09-29T22:43:09.680+02:00Com tots els dies, ella dorm.<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfMvS1kY1qzhSvprgxZmsEZv5xuDok9Pj-1htWlFcWRYRtw3Tn6QRlAoUKCw5-xC2q8Xwah79ZkkUjraTDpUWUPkF9hnbtVNWBDX71b5troVllGbmzodwb0ZUsDIA0Dvq-REUuiTiHcPpVrDESCiLZ4VcVFmx0Kpt6uYS-3ddn_o7D3tLjEl0Myi-s/s260/La%20bella%20durmiente.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="260" data-original-width="250" height="260" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfMvS1kY1qzhSvprgxZmsEZv5xuDok9Pj-1htWlFcWRYRtw3Tn6QRlAoUKCw5-xC2q8Xwah79ZkkUjraTDpUWUPkF9hnbtVNWBDX71b5troVllGbmzodwb0ZUsDIA0Dvq-REUuiTiHcPpVrDESCiLZ4VcVFmx0Kpt6uYS-3ddn_o7D3tLjEl0Myi-s/s1600/La%20bella%20durmiente.jpg" width="250" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><span style="text-align: left;">Ella dorm. Són les set del matí. De vegades, són dos quarts de set. Però sempre és de nit. M'alce del llit. Encara assegut, em pose les ulleres i faig els exercicis del coll i l'oïda. Em pose dempeus i em vesteixo. Com tots els dies. De camí al bany, engegue el llum de neons de la cuina. Entre a l'estudi, on són les bicis i el piano, i puge les persianes. Done corda a dos dels rellotges del pare. Al calendari manual de sobretaula busque la data d'avui perquè fa anys que els dies estan desordenats. Vaig al vàter. Al lavabo em rente les mans, la cara i em pentine. Com tots els dies. Torne a la cuina, descongele al microones un tros de pa de quatre dits i em prepare l'esmorzar: un entrepà petit amb oli i pernil. Per beure, una tassa de Nescafé Gold soluble amb aigua freda. Com tots els dies. Vaig al menjador. Puge les persianes desprès de deixar a les palpentes el plat i la tassa damunt la taula. Isc al balcó. M'agrada la frescor del matí desprès d'un estiu sense matinades fresques, i sobretot l'olor del dia recent, no necessariament agradable. Deixe obert, que es ventile. Prem l'interruptor del llum del costat de taula. Al llistat de les gotes pels ulls, que hi és al damunt, anote la data del dia de forma breu: 29 Sept., a continuació de la qual aniré marcant, al llarg del dia, les tres vegades que em posaré l'Azopt, les dues del Combigan 0,3, l'una del Lumigan 0,3 i les tres o quatre de la llàgrima artificial. Com tots els dies. M'assec i comence a menjar l'entrepà a mos rodó. Acabe en un tres i no res. Me'n recorde de la mare: mastega! Vaig a la cuina i rente el plat amb residus d'oli i el got, les dues forquilles i la gerreta d'ahir a la nit. Com tots els dies. De nou al menjador, conecte el portàtil per HDMI a la tele. Engegue els dos aparells. M'assec a la butaca i llisc els titulars de les notícies de cinc periòdics. Com tots els dies. Faig una ullada al Twitter. Potser que comente alguna cosa o no. De vegades pegue una cabotada. Acabe de prendre el cafè i em pose les dues gotes d'Azopt i Combigan a l'ull dret amb una diferència de deu minuts -l'esquerre me'l van operar, però vaig tindre una pèrdua d'audició, tot i que hi ha dies que per culpa de les cabotades passa més d'una hora d'una gota a l'altra gota. Com tots els dies. Depèn del dia i de les cabotades, que a una hora incerta apague l'ordinador i la tele. Llavors em canvie de roba, em vesteixo per eixir al carrer. De fet, faig com que baixe al carrer a pedalar, a caminar, a imaginar la vida que no duc. En pujar del carrer que no he trepitjat em dutxe. Com tots els dies. Ella dorm.</span></div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-88751704535203221052022-08-31T19:09:00.001+02:002022-08-31T19:09:20.456+02:00Fareu<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/x-PO5_iUi2s" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div><div style="text-align: center;">Fareu bondat.</div><div style="text-align: center;">Però no sereu bons.</div><div style="text-align: center;">Fareu bondat i direu</div><div style="text-align: center;">que sou bons.</div><div style="text-align: center;">Però no haureu fet el bé.</div><div style="text-align: center;">No podeu ni podreu ser bons.</div><div style="text-align: center;">Fareu bondat.</div><div style="text-align: center;">O això semblarà.</div><div style="text-align: center;">Però només sou pals,</div><div style="text-align: center;">tous pals a les rodes</div><div style="text-align: center;">dels que no saben</div><div style="text-align: center;">sinó fer bondat.</div><div style="text-align: center;">Aquesta és</div><div style="text-align: center;">la moralitat marcida</div><div style="text-align: center;">de la impostura.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuI9X1NFW56YJJW_4tlAIz3BwyEjFsqyx78vW3IS93sSbCVgY7OuS-id3k7uM7Qh7aGKqhzy2Zi6tYliu4NCUsGsTQzucWHb99byaxKno7iKOJIIEk9k8q3UJANBZxybd3OfwyEoTVZI2POn1NgLNW1NfpQNUngROoxs3GjTkqWwgposE5YBy58lyi/s1104/Satie_sports_preface.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="838" data-original-width="1104" height="243" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuI9X1NFW56YJJW_4tlAIz3BwyEjFsqyx78vW3IS93sSbCVgY7OuS-id3k7uM7Qh7aGKqhzy2Zi6tYliu4NCUsGsTQzucWHb99byaxKno7iKOJIIEk9k8q3UJANBZxybd3OfwyEoTVZI2POn1NgLNW1NfpQNUngROoxs3GjTkqWwgposE5YBy58lyi/s320/Satie_sports_preface.jpg" width="320" /></a></div><br /><div style="text-align: center;"><br /></div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-43385483538388354782022-07-28T13:49:00.001+02:002022-07-28T13:49:18.381+02:00Paradís<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/fSToaUbll7k" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div>
El Paradís tenia un baixador. Un poc més enllà d'Alboraia. Un lloc encara perdut. Un indret que només hem trepitjat els deixebles de Meaulnes. Parle d'un temps fosc. Perdut o futur. D'un temps de cases fosques amb quatre escletxes de llum per respirar al bell mig de sèquies i canyes inadvertides, de camins creuats, de camins senders sense senderi, de lluminoses composicions inestables al girar el cantó irrellevant que marcaven els parotets. Patíem per arribar. Perquè el viatge obligava primer a allunyar-se més encara de l'objectiu final. Allunyar-se tant o més de la distància que de casa hi havia al Paradís. N'era premissa necessària duplicar l'espai que ens separava de la felicitat per poder accedir-ne. I aquesta il·lògica irrefutable ens va marcar de per vida: 'allunya't del que desitges si és que hi vols trobar-t'ho'. Al capdavall, arribàvem al baixador. Al davant, el camí: aquella línia recta que fins el nostre món era plena a vessar de voltes, revoltes i giravoltes que acceptàvem amb la naturalitat de qui sap que al capvespre el rebran les fades de la nit i que la migdiada serà esmortida pel rumor i l'olor del mar. Millor caminar en silenci, doncs. Carregats amb l'absurditat de fer del Paradís casa habitual. En aplegar, pouàvem el pou amb deler. Aigua dolça com el ferro dolç i freda com el gel never. I dins un parell de poals ficàvem aigua i beguda i fruita per refrescar. Trèiem la taula al porxet de canyes i els reposapeus de vidre amb aigua per evitar les laborioses formigues. Qui treballa al Paradís? Agafàvem cadires, i per un llarg instant quedaven els esguards encisats, els moviments de mans i peus alentits i els llavis sense paraules que dibuixar. Al poc, però, començava el son dels malsons. La lluita per collir-ne fruits que no hi eren. De fer quotidià allò que sempre seria una excepció que confirmava l'agror de l'existència. No vam ser capaços d'entendre res. No van ser capaços de raonar més enllà de la mísera distància duplicada que, diumenge rere diumenge, els allunyava d'un Paradís que només els xiquets érem completament conscients que hauríem de perdre. Ni jocs ni bicicletes ni àpats pantagruèlics hi tenien el seu llar natural. I aquell, com tants d'altres, va ser un Paradís perdut. No us diré el seu nom. Mai us diré el seu nom. Són coses que han de quedar, com els draps bruts, a rentar en cada casa.
Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-85004367610643747632022-06-30T18:58:00.000+02:002022-06-30T18:58:45.171+02:00Fata morgana<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/qPNd7tDM1Ks" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div>
Desplegats damunt la sorra estan els cossos dels que han acceptat que hi són morts. Només cal esperar, comenten. Allà, al moll sud, hi és el creuer dels que han estat premiats. Potser encara tenen de maldecaps, però és que encara no se n'adonen que estan morts. Tota la platja, articulada des de les passarel·les, és una col·lecció de dones i homes, de xiquets i xiquetes, que fan com que juguen, que fan com que prenen el sol, que es banyen suaument perquè la mar és suau, perquè la brisa és dolça com un bes superficial, com una carícia desprevinguda i distreta, com un adéu sense cap interès en acomiadar-se. Al passeig, però, la vida s'amaga darrere els esguards anònims. Tant és caminar aquesta mena de molls, la mar dels quals és l'arena calenta, que pedalar-los com aquell que s'oblida de l'equilibri com a conseqüència d'una fugida que no pot acabar sinó a la sorra ardent, la llar dels cossos sobrevinguts poemes d'amor. I al fons, esperant la nit, perquè la mar sempre espera la foscor que el camufle, l'espill insondable de tots els miratges, la fada placentosa amb els seus jocs del més enllà. Com és que no s'assabenten? Com és que no dubten en baixar del moll a la sorra? Com és que riuen, això sí, sense estridències, si el miratge no hi és sinó una estona, no més llarga del que dura l'amor que entra pels ulls? Hores d'ara, l'horitzó s'avorreix de no ser. O de ser, però només una excusa. Passen, senyores i senyors. Passen i veuran el vaixell que és un avió, el creuer que vola com un zepelí amb destí no confessat de piràmide. Passen, estirin-se damunt la seua mortalla amb o sense tovalla. Façan vostès com que fan. I miren cap a la línia que sembla separar la mar del cel, la realitat del no-res. Ara vindrà la fada. Ara comença l'espectacle. Ara viuran el plaer d'haver malaguanyat la seua vida provant de no viure-la.
Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-87838117593645246702022-05-30T20:27:00.002+02:002022-05-30T23:08:40.065+02:00Monòleg<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/5N9wFD6qDPc" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div align="center"><br /></div><div style="text-align: center;">És la letargia del món.</div><div style="text-align: center;">El rumor sedós de la bicicleta.</div><div style="text-align: center;">Adormit també ell i les hores</div><div style="text-align: center;">que he pedalat sense</div><div style="text-align: center;">altra comesa que sentir</div><div style="text-align: center;">el cos com un engranatge més,</div><div style="text-align: center;">reconvertit en bieles</div><div style="text-align: center;">de l'imaginari moviment d'un somni.</div><div style="text-align: center;">El cansament, el batec, l'ofec:</div><div style="text-align: center;">efectes secundaris que s'aboquen</div><div style="text-align: center;">a la tristesa dels jocs reconeguts.</div><div style="text-align: center;">La letargia és encesa d'estupor.</div><div style="text-align: center;">Sempre n'hi haurà alguna cosa </div><div style="text-align: center;">d'inhumana en aquests fets.</div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-79753215202485812402022-04-28T11:43:00.000+02:002022-04-28T11:43:29.216+02:00El bany<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/IlcWY5BrQ1Y" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div><br /></div>
M'havia invitat a casa seua un dels escriptors vius que més admire. L'escriptor, deutor d'una tradició que a mi em recordava la mare, va començar per mostrar-me les diferents dependències de la seua llar. El rebedor, amb alguna pintura estimable. La terrassa, equilibradament enjardinada. La cuina, massa pulcra per incitar l'art culinari. La biblioteca, amb la taula testimoni del seu art literari… En un moment determinat, i potser com a conseqüència de tots els cafès que m'havia pres al bar de la cantonada 'en attendant' l'hora de la nostra cita, li vaig demanar pel bany. Jo esperava la típica reacció de cortesia i la indicació, també típica, de 'al final a la dreta'. Però haver trencat el protocol, deixant de banda els dormitoris i sales per passar directament a l'escusat, no li va fer gens de gràcia. I tot i la meua urgència, em va demanar si podia esperar un poquet, assegurant-me que visitar la resta de la casa seria un 'vist i no vist'. Però a lo que ell va anomenar la sala de música, on hi havia un piano de paret i uns prestatges amb partitures, va demorar intencionadament -diria jo- el temps que quedava per poder pixar. Em va ensenyar unes primeres edicions de partitures romàntiques, de llibres teòrics del mateix període que de tant interessants com eren van fer que oblidés per un moment les meues necessitats fisiològiques. I em va demanar que interpretés alguna peça al piano. Només seure va retornar l'opressió al baix ventre, igual que damunt la bici has de suportar de vegades aquesta molèstia fins que la cursa termina o les circumstàncies et permeten pixar sense baixar de la bicicleta. Vaig 'repentitzar' un preludi de Chopin, i per la meua elecció l'escriptor va adonar-se que definitivament ja no hi havien més excuses per l'escusat. Me'l va indicar. Amb l'emergència del cas vaig obrir sobtadament la porta del bany. Al vàter, asseguda, hi era la faquiressa. Anava a dir-li allò que recomanava Proust en situacions similars: 'Perdone, senyor', i fugir, però vaig quedar totalment glaçat per aquella impossible aparició, la bellesa de la qual no em retenia, sinó la seua enigmàtica, com sempre, expressió. I vaig despertar. Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-71995111637214032922022-03-31T20:19:00.000+02:002022-03-31T20:19:46.580+02:00Gent del barri<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/lISBcmKo-ZY" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div align="center"><br /></div>
Asseguda al banc del parc, les cames creuades, texans i plumífer, fuma la cigarreta que dissimula els ulls tumefactes. Llança la cendra al pot de cervesa com si fos la darrera escopinada. Duu el monyo arreplegat al clatell com un record de jovenesa. No inventaré una història que ens explique per què és aquí, tots en conegueu alguna. Potser la seua realitat considere beneïda la pau imprevista al bell mig d'aquest parc escàs, d'aquest jardí de pega travesser d'una avinguda i un atzucac, com l'ànima insolent dels coloms que tot i dominar el cel s'obstinen en caminar per la brutícia del món. L'agror de la cervesa calenta augmentarà la displicència d'una cigarreta que ara li serveix per crear un personatge que ella creu pot suggerir un mínim interès entre aquells que passem com vectors cecs i ignorants dels creuaments improvisats pel destí. No, no vol que algú li pregunte si es troba bé, no. Només vol que el seu cos no siga ignorat com qualsevol arbust de reglament que hi posa indefectiblement el protocol municipal i que sembla signar amb la seua verdura la pau amb el cement i el quitrà. Què farà en acabar de fumar?... Se n'anirà?... On?... No és la primera vegada que no sap què fer del seu cos. Ni la primera, en que totes aquelles solucions habituals li fan nosa i fàstic, molt de fàstic. Però, què pot exigir?... A qui?... Una nena damunt d'un tricicle se li acosta. Para al seu davant i li fa un somriure. Potser és el millor que li passarà al llarg del dia que s'esmicola.
Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5134637942672300766.post-14048228054200019592022-02-27T22:26:00.000+01:002022-02-27T22:26:37.890+01:00Recordaràs<div align="center"><iframe allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/jZ5poYsUTtE" title="YouTube video player" width="420"></iframe></div><div align="center"><br /></div><div style="text-align: center;">Recordaràs per sempre</div><div style="text-align: center;">el carrer banyat</div><div style="text-align: center;">sense pluja.</div><div style="text-align: center;">El capvespre de sol lluent.</div><div style="text-align: center;">La nit fosca de la matinada.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Recordaràs per sempre</div><div style="text-align: center;">les canonades trencades</div><div style="text-align: center;">i l'aigua que sagnaven.</div><div style="text-align: center;">El fum que envellia el dia</div><div style="text-align: center;">abans d'hora.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Recordaràs per sempre</div><div style="text-align: center;">el piano fet llenya</div><div style="text-align: center;">i la bici com un filferro.</div><div style="text-align: center;">L'ànima absent </div><div style="text-align: center;">per tolerar el dolor.</div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: center;">Recordaràs per sempre</div><div style="text-align: center;">el primer pas suspès</div><div style="text-align: center;">sobre la línia del fi,</div><div style="text-align: center;">de l'abisme al darrere</div><div style="text-align: center;">d'un cap que mira enrere.
</div>Viciclehttp://www.blogger.com/profile/16804429274744644506noreply@blogger.com2