dimarts, 30 d’abril del 2013

Fastigós




Avise, i el que avisa no n'és de traïdor: 
el que segueix, només per a estomacs de ferro.

Quasi totes les activitats humanes que impliquen una mínima activitat física tenen aquella cosa fastigoseta que millor no comentar en públic. I potser tampoc cal fer-ho en privat. No sé. Però aquest blog té aspiracions compiladores. Per exemple, mireu si no serà d'allò més que elegant i fi el tocar el piano. Doncs un amic meu, pianista, em va dir que més d'una vegada s'ha trobat el teclat del piano, on havia de tocar a la vesprada -els concerts de piano sempre són a les set i mitja de la tarda, almenys no són a les cinc en punt, perquè la cosa gran, negra i desafiant sí que hi és- el que deia, el teclat ple d'esquitxades de sang. La raó, bé, la culpa era del Debussy, no del cha-cha-chá. Perquè l'anterior pianista hi havia tocat el Pour le piano, que sembla és a vessar de glissandos -això que feia un dels germans Marx desprès d'eixir del camarot que semblava un armari. Agafes els dits -em va explicar- els ajuntes i els fas lliscar amb força pel damunt de les tecles. Si ho fas un parell de voltes, no passa res. Si ho fas més vegades que el somriure o les afirmacions d'un polític, ja és perillós. I si el glissando és de tecles negres… mira, ja em fa mal i tot només de pensar-ho. D'això que viatja, el meu amic, amb una ampolleta d'alcohol de neteja, perquè diu que la Tanqueray és pa' d'ell, no pas pel piano. I deia tot açò perquè els ciclistes -no sé si tant com els pianistes- fan activitat física, amb o sense glissando. La qual cosa té detallets fastigosos. I no parlaré del que és ben obvi. És a dir, la sudoració. No, allò més fastigós d'un ciclista al bell mig d'una bona esbufegada és una sobirana escopinada. I heus ací que mai no n'he sabut escopir amb un mínim de solvència. I xiular amb força, tampoc. I em dóna molta ràbia. Perquè un ciclista com déu mana ha de saber escopir. Tenia un amiguet del carrer -tindríem uns set anys- que sempre tenia la saliva preparada. Sí, ja sé que és fastigosa la cosa. Però els nens ja se sap. Doncs al que anàvem, i perdoneu els detalls. El que avisa no n'és de traïdor. Li deies: Felip, a que no li pegues a aquell gat. I Felip tancava la boca. Posava els llavis com una trompeta. Menejava les galtes, i disparava una bola d'espessa saliva que tenia la consistència d'un cigró sec i que acabava al bell mig dels ulls del gat. Un virtuós. No va estudiar piano, però hagués fet carrera. Quina enveja. Perquè deu ser molt gratificant poder desfer-se de la bava acumulada -la mala bava- amb tanta habilitat. Si ho sabré jo, que sempre em cau al damunt del manillar quan puge l'Oronet. Que si intente l'escopinada és pitjor, que sempre acaba al mallot o a les ulleres. Fastigós, ja ho sé. Però el que avisa… A més a més, hi ha de dies que vas carregat de nas. Tot són mocs. I jo, com sóc un inútil, doncs me'ls tinc que tragar. Ai!, quin fàstic. Però si no, m'ofegue. ¿Us imagineu? Aspires pel nas amb força. El moc entra fins a la gola. L'emboliques amb la bava de l'esbufec i arries aquell meravellós projectil amb professionalitat, direcció i força, molta força i un tant així de menyspreu. Quina glòria déu meu. Per què no m'has donat aquestes petites destreses? Primer, la xiulada. Que sempre crida l'atenció. I desprès, la salivada, al bell mig de tanta misèria. 

divendres, 26 d’abril del 2013

I a l'abril...

La polsim del temps es desprén de les ales de la papallona del record 
i ho inunda tot de màgia, la màgia de l'evocació. 
(Manel Rodríguez-Castelló)

Mon pare va tindre el bon gust d'ignorar sempre la seua veritable data de naixement. Crec haver-lo dit. L'any potser era el 1925, vés a saber. Però del mes i el dia sembla que ni la seua mare, la meua avia, tenia clara idea. Tot un personatge el pare. I no perquè fos el meu. De veres que no és amor de fill. Era cosa acceptada entre els seus amics, coneguts i saludats. Com els autèntics artistes. Com els millors assassins de paper. Que mai no acabes de saber d'on és que han sortit. Però hi són. I com va dir el Tom Ripley d'en Bach, ens civilitzen: Lo importante de Bach es que te civiliza instantáneamente. Basta una frase para... Però va morir un 25 d'abril. El pare. Sens dubte ens va posar el llistó ben alt amb les dates. Ahir va fer setze anys. I ahir plovia a València. I avui, també. També plou, vull dir, però menys. M'agradava tant posar-me aquelles botes de cautxú setinat quan plovia a l'abril. Sobretot perquè no feia falta enredar amb els cordons. Pim-pam, i anaves ben calçat. Mai no ens feien fotos els dies d'oratge incert, de mal oratge. No n'era de bon gust. A més a més, de segur, la foto eixiria mal. O potser les fotos pareixerien massa reals, vet aquí. I els dies que no eren diumenge o festa, tampoc ens hi feien. Per si de cas el dia dijous gosava plantar-li cara al dia diumenge o al sant. I ho dic perquè hagués donat alguna cosa d'aquelles que ens fan odiar el temps, de tant com sentim la seua pèrdua, per poder veure'm avui amb les katiusques de mitja canya d'ahir, els pantalons curts un pam per damunt els genolls i els mitjons més curts que la canya de goma, i engolits sota els talons només de caminar fins a la cantonada. Plovia a l'abril de la infantesa, i eren aigües mil. Com enguany. De camí cap a casa la pluja feia un respir i el sol esquerp de la vesprada violava el fum de la humitat. I nosaltres violàvem qualsevol dels tolls, quiets a terra com trossets de cel, que ens desafiés la trajectòria. Més d'un va veure naufragar les seues botes dins uns núvols d'aigua freda. Però amb els peus mullats i tot, no perdíem ocasió de tallar el fang en territoris particulars o en rotgles comunitaris, rodons com a somnis de bicicleta, allà on despús-ahir la terra no era sinó pols de vent aponentat; o clavar-li punxó i navalla a qualsevol fusta humida que semblava desprendre's, tot i ser un retall de fuster, del seu darrer sospir de saba aigualida. Però si el toll era massa gran, millor les pedres. Jo, fins a quatre la faré botar. Que et creus tu això. Ah, no? Tin, veges. La cara de cristo s'ha visto. I cap dels nostres pares era mai als nostres jocs. Cap. Ells feien vida de carrer. Nosaltres fèiem vida al carrer. Ens preocupava ben poc què li passava a aquella cosa també rodona, però confusa, que anomenaven veïns, i dels quals no discriminàvem sinó els amics. Senzillament només ens preocupava el millor tros de camp -amb herbeta pel porter, si us plau- de fang, de fusta; la branqueta d'arc fàcil, la Y grega d'un tirador, aquell bon grapat de pedres xafadetes que lliscaven i botaven com a puces de circ, o els camins que només nosaltres vèiem com a serps benefactores que ens ajudaven a travessar la xarxa de sèquies criminals on de tant en tant brollava el cadàver d'un nen o una nimfa que havia conegut el paper fosc dels assassins reals. Potser aquells dijousos -com m'agrada aquest plural de cautxú setinat, trossets de cel i pedalades vençudes- d'abril-aigües-mil eren els nostres veritables diumenges. I mon pare, tan jove com les nostres derrotes d'abril, va fer-se aquesta foto un 25, de segur, amb roba de dijous, mocador blanc d'artista i el lleu somriure dels diumenges. Però aquell 25 del que ahir varen fer setze anys, va fer una ponentà de flama incendiària. Va caure en divendres, com avui. I l'abril mai no va tornar a ser el mateix per a nosaltres.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Ja que estem


Doncs sí, ja que estem, m'agradaria preguntar-li, m'sieur Vicicle, què tenen a veure una bici i una rosa. I no comence amb les seues metàfores i circumloquis que ja ens coneixem. Vull dades concretes, similituds objectives, valors, podríem dir, de caire bursàtil, m'entén? I si són a l'alça, millor que millor. Per tant, evite la poesia, que ja em té més que avorrit, sap què li vull dir? Que els pètals de la rosa no giravolten els seus estams com les bicis ho fan pels camins circulars del laberint d'una vida. No, no m'ho empasse. D'acord? Bé, tinguem la festa en pau. Que el seu nombre de pètals, múltiple de cinc, no n'és el símil d'aquella rosa d'acer que a la seua primera bici de curses només tenia cinc corones al seu pinyó. No, no. No em vinga amb les llàgrimetes, amb o sense vellut. Això és joc brut, i vostè ho sap, m'sieur. I no em tire ara pel dret, i m'isca amb la refotuda rosa dels vents i els camins de l'horta, i que el seu manillar, el de la bici, tal i com la vela i el vent del poeta compleix els seus desigs fent camins dubtosos per l'horta. Deixe'm en pau els versos i els poetes, faça el favor. Vull una vida com a vida. Una rosa com a rosa. Una bici com a bici. Una realitat real. L'aigua de roses és una colònia, un líquid aromàtic, i punt. Res de saba que batega al compàs de pedalades tan incertes com l'amor. I les espines, ni tocar-les. O ara em dirà que quan punxa la roda del darrere -sempre la del darrere, per cert- és un avís de sang vessada, i que una gota de sang a la pell diu més de Caront que totes les religions juntes. Fins ací podríem arribar. Quin disbarat! Faltaria més! Així, vull certeses. ¿Sap per on vaig? En què s'assemblen una rosa i una bici? Si la rosa té el seu roser, ¿on és el bicer o la bicera de la bici? ¿M'ho pot explicar? I no faça tripijoc de paraules, que ja sé què hi ha darrere la vícera. Ah!, i per si de cas li ve al cap el tacte vellutat de la rosa, compte amb la pell de la rosa i el bes dels vents capritxosos dels records. I de l'olor de la rosa, millor callar. No tindrà la barra de parlar-me del cautxú proustià que duu la rosa de paper, oi? Bé, ja veig que avui no en té de paraules, m'sieur. Sí, reconec que és ben trist adonar-se de la real realitat dels fets. Que milions d'éssers tenim com a principi de fons insubornable la realitat. Però el destí d'una bici no n'és la metàfora, benvolgut? Bé, no faça aquesta cara, home. El destí de la rosa no n'és la metàfora. Quina raó tindria, llavors, la rosa, amic meu? La metàfora no és pas la raó de la vida, oi? ¿No? Què em diu, Herr Vic...


dissabte, 20 d’abril del 2013

Conte de primavera


Ay! Llega un día en que ya no esperamos a cada instante una carta apasionada de una amiga hasta entonces indiferente, en que comprendemos que los caracteres no cambian de golpe, que nuestro deseo no puede cambiar a su antojo los deseos de los demás (…) llega un día en que comprendemos que el mañana no ha de ser muy diferente al ayer, ya que de él está hecho. 
(Marcel Proust, "Un cuento de Navidad", en Le Banquet, març de 1892)

Només acabar de llegir l'email va tindre una estranya sensació. Per què? Doncs no sabia dir el perquè, però la tenia. Només era un correu de la feina: el maleït informe anual -en quatre models diferents, això sí- que els caps demanaven, i que ella, com a cap subsidiària, exigia, al seu torn, a la resta dels companys. I aquest email no era sinó l'informe d'un dels primers companys en contestar-li. De fet, el correu no era molt més llarg d'una línia. I només li informava de l'existència de l'arxiu adjunt: ací t'envie el pdf amb els quatre models de… etcètera, etcètera, etcètera. Per què s'havia quedat tan parada? Ho va rellegir un parell de voltes. Lo de sempre: el seu nom com a capçalera sense salutació prèvia, ni "Hola" ni "Benvolguda" ni… Bé, com d'habitud. Fulanita, i desprès de la coma que assenyalava la funció vocativa del seu nom, el susdit ací t'envie… etc, etc, etc. ¿Doncs on caram estava la cosa? I decidida a deixar-ho córrer va prémer el botó de descarre… Clar! Allí estava la cosa. Ara s'adonava. Però què tonta. Allò era el que l'estranyava. El seu nom, El seu propi nom. El seu nom compost, que aquell company, el ciclista, hi havia escrit sencer, amb els seus dos noms constituents, i sense l'abreviatura del primer, sense l'habitual inicial amb superíndex com a palafrener d'un seguici senyorial: el segon nom propi i diferenciat. I, a més a més, separats. Tal i com déu mana, si cap vocal no fa de matrimoniera. I llegir aquell seu primer nom propi amb totes les seues cinc lletres escrites pel ciclista li va resultar... Era com reconèixer el nom no només com a substantiu sinó com a un adjectiu molt plaent. M'afalagues, va pensar, acostumada com era a l'abreviatura. Perquè aquell nom sencer parlava d'una altra dona. Li parlava a una altra dona. Anomenava a una altra dona. No a ella. Una dona a la que el ciclista es dirigia per primera vegada. Una dona que, fins ara, mai no havia creuat cap paraula, ni tan sols salutació gestual, amb el ciclista. Una dona contraria. Una dona d'inrevés. Una dona amb els pètals blancs de la flor de la xeringuilla sobre els seus cabells. I no ella, que mai no s'hauria permès desdibuixar els contorns pactats, les siluetes fosques d'un organigrama. Què podia significar aquest petit canvi; petit, però que trobava tan significatiu? Què intentava dir-li el ciclista? ¿Potser ara exagerava les interlínies? Potser aquell beneït només intentava ser respectuós, elegant, delicat. I per què, si fins ara mai no ho havia fet? Per a ell, ella sempre havia estat una inicial amb superíndex. Aquell nom de cinc lletres, però, la feia sentir-se com a una dona distinta que hom desitja des d'una fal·lera plena. Tanmateix, ella era convençuda que certes coses no canvien d'un dia a l'endemà. Que els avui són fets dels ahirs. Només en acabar de prémer el botó d'enviar se'n va adonar que, a la resposta, ella havia signat amb el seu primer nom reduït a la famosa inicial amb superíndex. A partir d'ara sempre seria una lletra aïllada i sense pètals per a ell. Tot i el superíndex, és clar.

dimarts, 16 d’abril del 2013

Ambigüitat


M'agraden les hores equívoques. L'ambigüitat. Ara mateix, pose per cas, són les vuit i mitja de la vesprada, dos quarts de nou. ¿Ho he dit bé? Les façanes blanques xuclen la llet del capvespre, però a mi m'agrada pensar que sóc a les set, no tocades, del matí, del dematí d'un dia incert perquè sembla -no esteu en mi?- l'horabaixa, si fa no fa, les vuit i mitja de la vesprada, dos quarts de nou d'un altre dia que se'ns escapa per la porta del darrere. ¿Sabeu que arribar a Venècia per camins de terra és entrar per la seua porta del darrere? Ho va dir el Mann, Thomas Mann. Vet aquí l'ambigüitat de Venècia. D'Il prete rosso, el Vivaldi, mossèn i amant alhora. Però, és clar, el pobre Gustav von Aschenbach -Mahler a la pel·li, no Vivaldi- va arribar més mort a Venècia que Carracuca. Que mai no sabré qui caram era. Massa góndola per a tan breu novel·la, no creieu? I aquesta ambigüitat m'agrada (i van tres agradades) aplicar-la a la realitat que m'envolta. M'agrada (i van quatre) fugir d'ella, de la realitat. Perquè la realitat s'obstina en no deixar fer a l'ambigüitat. Per què la realitat és tan d'una peça? Per què té tan poca de relativitat? Crec que una de les coses més extraordinàries de l'ésser humà és l'ambigüitat, quan davant d'una pregunta d'aquelles de vida o mort el subjecte diu: depèn. Sí, aquest és el meu heroi. L'ésser que diu depèn. Els llums grocs dels fanals acaben de convertir la llet de les façanes en el daurat vell dels missals, les bíblies dels motels de pel·li, els Liber Usualis que tenien les pàgines amb fil roig. ¿Recordeu aquelles pàgines de fil d'or? Doncs aquestes, usualis, eren en roig, voleu més ambigüitat? Podria dir que tant i com avancem cap a la nit sóc més a prop d'una albada feta pel cranc dels records. Tot és tan relatiu. El meu professor de filosofia a l'insti, al que sempre li estaré ben agraït (cinc) perquè em va presentar al Calvino, l'Italo Calvino, i no al miserable aquell que odiava la música, ens va explicar la teoria de la relativitat amb l'exemple de l'ascensor. Un observador que… bé, i tota aquella lletania. Recorde que el més obtús -repetia per segona volta- del curs li va fer una pregunta tan ximple que el pobre calvinista es va quedar a dues espelmes intel·lectuals. Crec que la resta de la classe va pensar el mateix que jo: doncs que puje per l'escala. Però sembla que aquesta ambigüitat no la va considerar el pobre profe -literal al·literació de la realitat-, tot i que era catedràtic. I tota aquesta lletania ve a cuento del que em vaig assabentar diumenge al matí mentre pedalejava tot sol -aquestes coses són molt íntimes- pels camins de l'horta. Diumenge avantpassat ja em va donar el rampell, però no vaig voler fer-li cas. Sóc massa cartesià, ho reconec. Tanmateix, diumenge passat, sense avant... Mireu, anava sense rumb (primera condició) De fet, semblava que el manillar decidia per mi. Vaig visitar totes les meues enamorades impossibles (segona condició) Sí, sí, sóc com el mariner de Tatuaje, si ell en cada port té un amor, jo en cadascú dels pobles que hi trepitge tinc la meua Isolda -ja que estem a l'any Wagner. Què passa? Elles ho ignoren, però jo els hi donaria un amor d'ultratomba -per compensar, que també és l'any Verdi; Otel·lo, dixit. Pèl-roges anèmiques. Brunes de boca nacrada. Rosses… ah!, roses com l'espinalb proustià. Doncs anava jo xino-xano i de sobte no hagués pogut dir si les meues pedalades movien la bicicleta o feien rodar el món sota els neumàtics de la meua bici, i el paisatge passava davant els meu ulls com els forillos d'una pel·li d'en Hitchcock, mestre, of course, de l'ambigüitat (tercera i última condició).

dissabte, 13 d’abril del 2013

Raig de sol al balcó




"Acabo de correr la cortina: en el balcón el sol ha extendido sus muelles cojines. No saldré, esos rayos no me prometen ninguna dicha (…) Para nosotros no hay rayos ni perfumes más deliciosos que los que registró alguna vez nuestra memoria (…) No hay más que ellos -y no unos rayos tontos y unos perfumes nuevos que nada saben todavía de la vida- que pueden traernos algo del aire de antaño que ya no respiraremos, que pueden darnos la sensación de los únicos paraísos verdaderos, los paraísos perdidos" 
(Marcel Proust, "Rayo del sol en el balcón", Le Figaro, juny de 1912)

Potser ens duu la vida sencera comprendre que no som sinó un crit desesperat. El record de la pluja sobre l'aigua. Un bes. La mort en minúscules. Que el tàlem dissol l'amor com l'aigua insípida el sucre del desig. Que els amants mai no deurien dormir plegats. Que no hem d'observar els somnis aliens, els enamorats somnis dels altres. Potser ens duu la vida saber com de difícil resulta no canviar la desesperança pel silenci. La pluja per l'oblit. La mort. Totes les majúscules de l'alfabet per un sol bes d'amor indissoluble, de desig sense sucre. Perquè la bellesa és només memòria. Però la memòria és alguna cosa més que la bellesa. O ben bé la bellesa és una ferida molt més profunda del que calia pensar o despensar. Deu ser que l'esguard d'aquest raig de sol al balcó no n'és sinó memòria. Que tots els llums que van encenent-se al meu pas pels camins que pedalege no són sinó records. Un recerca d'un temps perdut, d'un paradís vertader. D'un Paradís, però, ben estrany. D'un Paradís on els seus déus majors havien estat rebutjats i alhora imposats. Perquè en aquell meu Paradís hi havien crims de lesa humanitat. Llengües confoses. Memòries que ignoraven de quines paraules seria fet el seu futur. Perquè la memòria té vocació de futur. La memòria és futur. Només viu al futur. Sens dubte el que avui fem serà el nostre record de demà. Heus ací per què la infantesa té tant de futur, perquè no en té de memòria. El nostre oblit ple a vessar dels raigs de sol al balcó, al jardí, als camins. D'una llengua de llum sobre el mur de Delft. D'El sol del membrillo. D'això, que ho dic avui, a un dia de demà. Perquè demà siga matèria de memòria. Perquè no som sinó memòria. Matèria de memòria. Però  és que n'hi han de paradisos que encara no hem perdut. De paradisos, que ni la ferida més profunda de l'oblit ens ha permès perdre fent-los vertaders. Perquè jo era un estrany al meu propi Paradís. I, si més no, encara ho sóc. Que algú em va furtar el paradís, aquell que hauria d'haver recobrat al meu futur. I només sóc una mena de jueu errant que mai no va burlar-se de ningú, un crit desesperançat, minúscul.

dilluns, 8 d’abril del 2013

La pols dels camins

1959, Miguel Poblet demana ajuda

Diu la llegenda popular, o les males llengües populars, o el que siga, però popular, que Sant Vicent, el Ferrer, no el Màrtir, va espolsar-se les espardenyes com a senyal de rebuig de la seua pròpia terra. De tant fart d'estar fart com estava. Uns diuen que ho va fer en travessar el riu Sènia. Altres, més extensius i cosmopolites, que li ho varen veure fer -amb els seus propis ulls, afirmen- només passar el susdit sant per Portbou. Pel que es veu, el sant valencià va crear tendència. Dissabte ens assabentàvem de la mort del mític ciclista català Miguel Poblet, Miquelet. Com a rara avis al ciclisme d'escalada -què bons súper-trepadors hem tingut sempre, tenim i, em temo, tindrem- que ens definia, el pobre Poblet, Mig -de malnom, com el caça soviètic, tal era la seua velocitat d'esprint- va endur-se les seues sabatilles ciclistes a terres ultramuntanes. Itàlia el va fer seu. Allí entenien i valoraven les seues pedalades amb la mateixa precisió i claredat que la resta d'Europa ho va fer amb la paraula del sant valencià, que, tot i expressar-se sempre en català, sembla ser uns dels seus millors miracles fer-se entendre fins i tot pels anglesos, que ja és miraculós, of course, cosa que no sempre va aconseguir a casa seua, com Poblet. Perquè Poblet era un ciclista de clàssiques. De competicions d'un dia. De guanyar etapes i no curses de tres setmanes. D'espectaculars oratòries d'un dia concret a un lloc concret, com el Ferrer. Exhibicions que creaven afició, addicció, conversions insubornables, catarsis col·lectives… diguem-ho amb totes les lletres: miracles de roda fina, miracles miquelins (Freire, Flecha) Tanmateix, la tendència vicentina continua ben viva. I és de lamentar, evidentment. És el que ara s'anomena Éxodo a la española, i que, fidel al seu sant predicador i fundacional, sembla reivindicar aquella espolsada d'espardenyes. Perquè els nostres millors joves -o bona part d'ells- se'n van amb la idea de no tornar mai més a casa seua, farts d'estar farts d'aquest país de supermans, de grans figurons -amb o sense iots i narcos- on ningú no sembla necessitar un bon mecànic de bicicletes, un tècnic qualificat, un erudit d'aquells que duen de bones solucions a la saviesa de les seues espardenyes plenes de la pols dels camins que han trepitjat, i no de la irresistible atracció elèctrica -també som terra de magnífics enxufats, endollats, empalmats -amb o sense ducat- contactes, els hi diuen- de les moquetes més pudentes de tants palaus, els pous negres dels quals encara esperen el dia que tots vegem com s'aboquen, amb llum i taquígrafs, al clavegueram públic. Res publica.

A València, dia 8 d'abril de 2013, dia de Sant Vicent Ferrer.
I, com a ferrer, alguna cosa deu tindre a veure amb la bicicleta, 
no?

divendres, 5 d’abril del 2013

Fer cim


Las regiones apacibles y vagas en que me movía eran el patrimonio de los poetas, no el terreno del crimen. Si hubiera llegado a mi meta, mi éxtasis habría sido todo suavidad, un caso de combustión interna cuyo calor apenas habría sentido Lolita, aun completamente despierta. 
(V. Nabokov)

Què pot suposar "fer cim"? Sí, què pot suposar, hores d'ara, dir, amb l'esguard trencat per l'obstinada realitat i, tanmateix, mirant la concurrència sense pantalla de plasma pel mig: jo he fet cim. Què n'esperes, l'aplaudiment?... Si, a més a més, mai no has pogut enganyar-te a tu mateix, i saps que cadascuna de les pedalades que fas ets una mica més vell, una mica menys savi, una mica més pobre i una mica més desgraciat, què… Mentre hi ha de pobres noies en flor de paper; mentre pobres, també, galls són el vívid retrat emplomat dels seus herois de cims interesteroidals; mentre a l'altra part del món, unes pobres, també, dones, han aconseguit poder pujar-s'hi a la fi al damunt d'una bici -això sí, amb la supervisió d'un baró, que pel que es veu els homes, en aquests indrets del món, tenen tractes amb el també emplomat esperit sant -global religion- i ho saben tot de tot del tot- què… I faig la meua primera precisió o matís: ¿paga la pena fer cim en aquest nostre món actual?... I la segona: a com tenim avui el quart i mig d'ànima?... L'altre dia algú em comentava que el que importa són els contactes. Un contacte de qualitat mitjana, posem per cas, són uns cent cinquanta grams d'ànima. I m'ho deia com a cosa que n'és de rabiosa actualitat. Tanmateix, u creia que aquest primitiu mecanisme de promoció social estava més que superat, com també ho era el braguetazo, i que el que realment importava eren els mèrits personals. No, no, són els contactes i el d'això. Ah!, cony, haver-m'ho dit abans. I on puc trobar un pack de contactes i braguetes a preu econòmic?... Als partits, a la política, estan els millors, si la cosa no et ve de família… Però això de la política és un servei social, no una promoció personal, i, a més a més, jo sóc un solitari. Com a molt pedale amb els amics. No vull ni sentir parlar de penyes… Doncs, res a fer, Vicicle, el teu futur és diu ostracisme. Proba amb la bragueta… Home, és que els anys no passen debades… Les blaves, Vicicle, són mà de sant… Serà de santa. Però faig la meua tercera i darrera precisió: que m'han dit que aprimen, i en lo poquet que ja pesa l'ànima, què…

dilluns, 1 d’abril del 2013

El misteri i la passió

De lo que no se puede hablar, hay que callar

Les passions és el que tenen, sempre són un misteri. Si pedales tot sol -el que anomenem la passió solitària- la cosa és molt menys misteriosa: uns quants pensaments perduts, moltes pedalades al no-res, salutacions al sol, i tornes cap a casa amb el teu instint bàsic concentrat en la, o les dues, Voll-Damm que -seguint prescripció facultativa com a rehidratació símplex- deuràs empassar-t'hi amb una mica d'esforç perquè no en siguen tres, el que significaria caure directament a la migdiada. Però la cosa canvia, i molt, si pedales en companyia. Tot i que, és clar, ahir diumenge, 31-3-13, tots anàvem amb l'hora canviada i el rondó de Machaut al nostre bascoll reptilià. Ma fin est mon commencement. Perquè si no, com s'explica la diatriba que el meu company de ruta començà a fer-me del misteri de la resurrecció de Crist, i la meua no menys virulenta defensa de tal episodi hagiogràfic. Jo, que sóc més ateu que l'alt estat major del Vaticà. Tot va començar al comentar-li, per no callar, que al Cabanyal, quan arriba la mitjanit del dissabte de Glòria i toquen les dotze, comencen els petards i el costum de llançar poals d'aigua al carrer des dels balcons o finestres; o ben bé recipients de fang o pisa, amb o sense aigua, en celebració de la resurrecció de Crist. La qual cosa posa en perill, diumenge de matí, els neumàtics de la meua bici, és clar. ¿Y eso pa' qué? -va dir el meu amic. Home, és una forma molt popular de demostrar l'alegria -li vaig contestar. No, no -va insistir-me. Que pa' qué resucitó?... Però què m'estàs dient, quina pregunta és eixa, tío?... Pues, lo que oyes. Si se iba a ir al cielo de todas formas. Pa' qué resucita? Si al menos se hubiera quedado. Pero no, resucita y se las pira… Home, va ser una demostració de la seua condició divina. Què volies, que el tornaren a crucificar?... Qui hagués gosat crucificar-lo de nou si desprès del que li havien fet, i amb la seua insistència en que era el fill de déu, se'ls posa al seu davant com a demostració, ara sí, de la seua condició de fill de Déu? T'imagines la cara d'en Ponç Pilat o del Caifàs?... Ho has dit en català, te n'adones?... Es que voy a presentarme a los exámenes de la Junta… Ah!, ja era hora... Qué, te has quedado sin palabras… No. Imagine que és una prova de fe. Quan les Maries arriben al Sant Sepulcre, l'Àngel els hi diu: aneu i anuncieu que s'ha aixecat del sepulcre. Elles se'l creuen i la resta del món també ho ha de fer… Zergatik?... Ho has dit en basc, saps?... Cosas mías. A ver, por qué?... Per què, què?... Por qué tenemos que creer en una ausencia, con lo sencillo que hubiera sido mantener su presencia hasta que fuera bien documentada?... En això consisteix la fe. O és que tu ets com Sant Tomàs?... Tampoco él creyó la resurrección hasta que pasó sus dedos por la herida del costado. Porque no fue capaz de reconocer el rostro de su hermano. Ver, y tocar, para creer!… Això és una metàfora de les nostres limitacions cognitives. Som dins la presó del nostre cos. I els nostres cinc sentits no són sinó unes petites llums a la foscor del nostre enteniment. Les grans veritats els superen i ens superen… O sea, si no lo entiendo mal, somos esclavos de nuestras sombras. Dios creo al hombre a su imagen y semejanza, y le salió un esclavo de las sombras?... Molt clàssic el que dius, com el Segismundo… Quién es ese? ¿Ha pedaleado con nosotros?... Ja li hagués agradat, ja. Desistir de la matèria, arribar a la llum… O sea, Cristo resucita para liberarse de su cuerpo? No lo entiendo… Així dit, sembla una contradicció, però… Què passa, ni que fos una resurrecció amb data de caducitat… Ja has tornat al català. Deixa'm acabar. Així dit, deia… Tiene su gracia la cosa. El alma camino del cielo, y una voz le dice: "tú, quieta pará. Al sepulcro. Levanta tu cuerpo, despídete de tus amigos, y mañana vuleves por aquí." Todo esto me recuerda a Larra… No vols escoltar el que tinc a dir, és clar… Wovon man nicht sprechen kann, darüber muß man schweigen… Vade retro, Satanás… Però el meu amic no només no va fugir com ànima que se'n porta el diable deixant al seu pas una insuportable pudor a sofre, sinó que em va soltar una llatinada que em va deixar quadratum, i que no em veig amb cor de repetir. És el que tenen els misteris, sempre duen alguna passió amagada.