dilluns, 1 d’abril de 2013

El misteri i la passió

De lo que no se puede hablar, hay que callar

Les passions és el que tenen, sempre són un misteri. Si pedales tot sol -el que anomenem la passió solitària- la cosa és molt menys misteriosa: uns quants pensaments perduts, moltes pedalades al no-res, salutacions al sol, i tornes cap a casa amb el teu instint bàsic concentrat en la, o les dues, Voll-Damm que -seguint prescripció facultativa com a rehidratació símplex- deuràs empassar-t'hi amb una mica d'esforç perquè no en siguen tres, el que significaria caure directament a la migdiada. Però la cosa canvia, i molt, si pedales en companyia. Tot i que, és clar, ahir diumenge, 31-3-13, tots anàvem amb l'hora canviada i el rondó de Machaut al nostre bascoll reptilià. Ma fin est mon commencement. Perquè si no, com s'explica la diatriba que el meu company de ruta començà a fer-me del misteri de la resurrecció de Crist, i la meua no menys virulenta defensa de tal episodi hagiogràfic. Jo, que sóc més ateu que l'alt estat major del Vaticà. Tot va començar al comentar-li, per no callar, que al Cabanyal, quan arriba la mitjanit del dissabte de Glòria i toquen les dotze, comencen els petards i el costum de llançar poals d'aigua al carrer des dels balcons o finestres; o ben bé recipients de fang o pisa, amb o sense aigua, en celebració de la resurrecció de Crist. La qual cosa posa en perill, diumenge de matí, els neumàtics de la meua bici, és clar. ¿Y eso pa' qué? -va dir el meu amic. Home, és una forma molt popular de demostrar l'alegria -li vaig contestar. No, no -va insistir-me. Que pa' qué resucitó?... Però què m'estàs dient, quina pregunta és eixa, tío?... Pues, lo que oyes. Si se iba a ir al cielo de todas formas. Pa' qué resucita? Si al menos se hubiera quedado. Pero no, resucita y se las pira… Home, va ser una demostració de la seua condició divina. Què volies, que el tornaren a crucificar?... Qui hagués gosat crucificar-lo de nou si desprès del que li havien fet, i amb la seua insistència en que era el fill de déu, se'ls posa al seu davant com a demostració, ara sí, de la seua condició de fill de Déu? T'imagines la cara d'en Ponç Pilat o del Caifàs?... Ho has dit en català, te n'adones?... Es que voy a presentarme a los exámenes de la Junta… Ah!, ja era hora... Qué, te has quedado sin palabras… No. Imagine que és una prova de fe. Quan les Maries arriben al Sant Sepulcre, l'Àngel els hi diu: aneu i anuncieu que s'ha aixecat del sepulcre. Elles se'l creuen i la resta del món també ho ha de fer… Zergatik?... Ho has dit en basc, saps?... Cosas mías. A ver, por qué?... Per què, què?... Por qué tenemos que creer en una ausencia, con lo sencillo que hubiera sido mantener su presencia hasta que fuera bien documentada?... En això consisteix la fe. O és que tu ets com Sant Tomàs?... Tampoco él creyó la resurrección hasta que pasó sus dedos por la herida del costado. Porque no fue capaz de reconocer el rostro de su hermano. Ver, y tocar, para creer!… Això és una metàfora de les nostres limitacions cognitives. Som dins la presó del nostre cos. I els nostres cinc sentits no són sinó unes petites llums a la foscor del nostre enteniment. Les grans veritats els superen i ens superen… O sea, si no lo entiendo mal, somos esclavos de nuestras sombras. Dios creo al hombre a su imagen y semejanza, y le salió un esclavo de las sombras?... Molt clàssic el que dius, com el Segismundo… Quién es ese? ¿Ha pedaleado con nosotros?... Ja li hagués agradat, ja. Desistir de la matèria, arribar a la llum… O sea, Cristo resucita para liberarse de su cuerpo? No lo entiendo… Així dit, sembla una contradicció, però… Què passa, ni que fos una resurrecció amb data de caducitat… Ja has tornat al català. Deixa'm acabar. Així dit, deia… Tiene su gracia la cosa. El alma camino del cielo, y una voz le dice: "tú, quieta pará. Al sepulcro. Levanta tu cuerpo, despídete de tus amigos, y mañana vuleves por aquí." Todo esto me recuerda a Larra… No vols escoltar el que tinc a dir, és clar… Wovon man nicht sprechen kann, darüber muß man schweigen… Vade retro, Satanás… Però el meu amic no només no va fugir com ànima que se'n porta el diable deixant al seu pas una insuportable pudor a sofre, sinó que em va soltar una llatinada que em va deixar quadratum, i que no em veig amb cor de repetir. És el que tenen els misteris, sempre duen alguna passió amagada.

5 comentaris:

  1. sí genial...M'encanta,lúcid i irònic,enhorabona ,beset!!!

    ResponElimina
  2. Com la meva mare diria, qué ocurrencias!

    ResponElimina
  3. home, normal que hagués marxat, si s'hagués quedat hauria inaugurat l'apocalipsi zombie massa anys abans de la pel·li ;)

    ResponElimina
  4. Jp, moltes gràcies, com sempre. :) Massa generós.
    Concha, merci. Un poquet boig, no?
    José Luis, la meua hagués dit: hacía falta eso?. :)
    Clidice, tens raó, t'imagines les pel·lis de peplum+zombis? Mare de déu, mare de déu. :) Un petó.

    ResponElimina