dilluns, 23 de setembre del 2019

Papallones


Bé, si no vols no tinc història… Millor. Potser el teu nom i prou. Però aquell que no ho és, ¿saps?... Bé... La resta, ja s'ho faran... Qui s'ho farà?... No res… Demà m'oblidaràs… No, demà seràs le papillon, només le papillon, el cuc de la qual ignoraré per sempre mai…  Des de la barra, l'amo del tuguri diu amb el dit que el tallat i el cafè curt ja hi són damunt el tauler. Són les nou i poc del matí, però la dona que fuma al carrer davant la porta d'alumini del bar ho fa com si fos de nit. Al seu costat, l'home prim de pell grisa pren conyac. N'hi ha un tercer amb cassalla. Cap dels tres, però, mira als ulls. Són silencis. Si alguna cosa no n'hi ha al menú del desdejuni és la tendresa. Crisàlides. Veus, t'ho deia, i no volies creure'm… Qui podria pensar-s'ho? Tant de pedalar ¿i què?... No res, foteses… Doncs això, miracle seria… Si tu ho dius… I tant, home, i tant Ara vinc... Al fons del local, a la part més fosca, hi ha dos homes. L'un, ros i gran, de pentinat fraudulent, gras, s'alça i entra a la rebotiga; l'altre, esvelt, de cabells negres, mira de cua d'ull amb insistència el seu rostre a l'espill. La xica de la taula rodona agafa els cafès del tauler. La pell blanca de les cames són una continuació dels llargs i rossos cabells que li cauen per l'esquena fins a la curta faldilla groga. Com si fos una nena que ha fet campana, amaga la cara darrere les tasses. En arribar, ofereix el cafè curt a l'altra. Nimfes. ¿Com és possible aquesta pudor de capvespre?... Què t'ha dit?... Que semble una crisi… Hem passat de l'accident a la crisi sense adonar-nos… Gastaràs l'espill… I tu la pinta… Al carrer, un joc de llums blaves i soroll de sirenes li tallen el pas a la dona que duu un carret de Mercadona per la calçada. Al seu darrere, un furgó remata el tancament. La dona deixa caure el pal amb que espigola els contenidors de fem. No sap plorar. Recolzada sobre la tapa, l'escorcollen les llargues faldilles de gitana i etiqueten el pal. L'escena passaria per una animació d'un grafit d'en Banksy. El trio de la porta són més dels Temps Jadis, dels bevedors d'absenta i cosses comme ça. Com que el furgó carbura mal, no han passat deu minuts que el carrer es torna irrespirable. La nena de la trena treu un palmito de la bossa i comença a ventar. Alguns entusiastes l'aplaudeixen com si fos una aparició. Borinots. Si no tanques ens ofegarem… ¿Vi o cervesa?... Diuen que la cervesa és pels tontos… Absenta, doncs… Millor tonto… Tu mateix… "Mais où sont les neiges d'antan!" On són les papallones? 

divendres, 6 de setembre del 2019

Conillet


Vaig pel carrer. Caminant. Un, dos, un, dos. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. La Ronde. Se m'acosta una noia damunt un segway gegantí. Sembla un púlpit rodant perquè al davant li han posat un cartell anunciador. Diríem que del seu darrere traurà el nas l'Orson Welles amb les barbes de la balena blanca. Però no, que el cartell no és la proa de cap vaixell, no? La xica em saluda un metre per sobre del meu nas oferint-me un llibret: Hola, caballero. Próxima apertura de Aldi. Gracias… Ah! Gracias, -li dic, encara espantat per la seua alçada. I fot el camp. Inmarcesible al desaliento he agafat la propaganda, tot i no deixar de caminar. Un, dos, un, dos. Gire el cap com a comiat, i el púlpit amb rodes s'esvaeix a l'horitzó xafogós del matí. Li hauria d'haver dit que jo no sóc d'aquest barri. Que vinc de més enllà de la frontera. El pas suspès de la cigonya. Pense el que hauria d'haver dit, i, mentre endrece el cap, la dona parlant al davant meu amb mòbil oprimit entre el pit dret i el sostenidor, m'envesteix. Li faig una verónica. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. Parla a soles. Bé, com tots. Les mans al carret de la compra. I parla en veu alta el que deuria quedar a la intimitat dels llavis i el dormitori. Davant el Mercadona el pidolaire Jack em saluda amb la cortesia d'un google translator: Hola, Señor. Buenos días tengas. Li dic Jack perquè té l'alçada i el somriure black and white d'en Jack Johnson. El que donaria per ser en Jack davant un fatxa baladrer i bocamoll. Seria una mena de Quéjese en silencio -Dr. Barreiro, dixit- i disculpi's amb la humanitat. La barbàrie és obscena perquè té l'obscenitat de l'exhibicionista. No li done almoina, però li torne la salutació. Continue el pas suspès. Un… un… Gire a mà esquerra. Carrer Poeta Campoamor: Las hijas de las madres que amé tanto/me besan ya como se besa a un santo. Rei del ripio, inspirador de Bradomín, poeta Campoamor, ajuda'm. Els precs arriben pel meu darrere. A poc a poc prenc consciència. No entenc la llengua. El càntic dels càntics va en alçada. Mire per sobre la meua espatlla: cap cosa, només miserere, miserere. L'home que camina al meu davant gira el cap i diu Amen, desprès riu: hihihi, com el Dr. Barreiro. Podríem dir que aquest tio és un holacaballero, així, tot junt, com un email: holacaballero@gmail.com. No puc sinó apuntar un somriure, però tinc la sensació que els somnis… bé, les petites il·lusions -parlar de somnis potser és massa ambiciós- sempre cauen del costat de la mantega. L'acordionista, un gità fosc i corpulent, enllaça Bésame mucho amb l'epíleg del tango Volver, que s'esvaeix a la memòria, però que ens deixa el seu ritme com una pedalada inquietant i colpidora. Binaria, no com el pas suspès. Bésame, bésame mucho. Que l'amor oblida la vida. I qui el reprimeix només vol garantir la longevitat del que ha estat creat a l'abast d'una cançó, la impostura encesa d'una flama extingida. Dreta… dreta… dreta, esquerra, dreta. Vaig pel carrer. Caminant. Un, dos, un, dos. Perquè el tercer pas, el pas suspès, esgotaria instantàneament el conillet.