dissabte, 30 de desembre del 2017

Desdeny


Hi ha qui ha fet del desdeny la seua forma d'estar al món. Són els que, consultat i preparat el dinar del dia i parat a taula, diuen allò de: res del que és a taula m'està bo. I ho diuen com si els hagués posat per menjar un plat de merda -perdoneu el menú. Podríem preguntar-nos d'on prové aquesta actitud, quina mena de mancances i frustracions els provoquen aquest desdeny còsmic, intergalàctic, aquest anar menyspreant les petites il·lusions dels altres com fan els porcs amb les margalides, però potser que ens perdríem al magma interplanetari. Si la dona del quiosc sembla entusiasmada pel suplement viatger del diari, doncs li talles la gràcia amb un: jo no viatge, no m'agrada, lo meu són els viatges interiors. I la petita il·lusió no només deixa de ser compartida -què pots compartir amb la quiosquera, si no?- el pitjor és que genera una animadversió somorta cap a la persona en sí i per sí. I mireu que la reacció primera dels que els pateixen consuetudinàriament és la de trobar alguna cosa, una sola cosa almenys al dia, que siga del seu gust, perquè vols no quedar-te amb el regust amarg d'aquest desdeny que tradueixes com una total manca de sensibilitat de la teua part, un desencert que s'eternitza a l'espai temps de l'univers. Avui tenim unes garbes d'alls tendres de primera… Quina pudor, vaig a vomitar… ¿Tant costa dir: no, gràcies, sense més? I no és enveja, no parlem de la guineu que rebutja el raïm -ara que tots l'hem comprat per demà- perquè no hi arriba; de fet, tot allò que desdenya és al seu abast. És alguna cosa més consubstancial a la seua forma de trepitjar el món. Diuen que la veritat parla per boca d'ells, que pitjor és la hipocresia. Els novel·listes per entregues de principis del segle passat dirien que és una forma de fer-se els interessants, però a aquestes alçades de la via làctia, només inciten el desinterès més generalitzat. On vull arribar? Ni jo mateix ho sé. Pedalar per no callar. No millore el silenci, també ho sé -desdenyant principi creatiu sorollós de tan citat. Potser deuríem oferir el nostre silenci als mestres del desdeny, però de segur que se'l prendrien com una derrota.

dissabte, 16 de desembre del 2017

De papallones


Conte de Nadal

Divendres nit. El professor Adelfuns acaba la seua jornada lectiva. Són les nou. Voldria tornar a casa en bici, però a l'estació de Valenbisi no n'hi ha de bicis. Fa fred. Podria acostar-se a la següent estació, com si d'un calvari de recerca ciclista es tractés, però no està per processons ni recerques. Com què l'estació de bicis és al costat de la parada del bus, doncs… Arriba de seguida el seu bus, sap que acabarà penedint-se, però no està per processons ni recerques, pensa. El bus està ple. Creu que millor passar a la cua, ja que la tendència dels que pugen és a quedar-se a l'espai central. S'arracona al costat de la porta del darrere. Una nena reganya. Vol seure amb la mare, però els dos seients lliures són a l'inrevés, de cul a la direcció del bus, i la mare ha preferit seure a una que està de cara. Un home seu a un dels seients de cul que són lliures. La nena passa del regany a la plorera. Ven, siéntate aquí, li diu… No, si lo que quiere es sentarse conmigo. Pero yo es que no puedo sentarme de culo. Que tengo un problema de cervicales y me mareo. Buf, me pongo faltal… Ah!... Pero que vomito y todo. Estoy tomando ibuprofeno y un relajante muscular, pero nada. Hoy mismo he ido al osteópata, pero no vuelvo más: he vomitado dos veces. La nena, la dona i el xiquet assegut al seu darrere tenen la mateixa pell blanca amb un rerefons groguenc i malaltís. Els cabells de tots tres són llisos i d'un negre escanyolit. Una certa tristor dibuixa els seus llavis compartits. ¿Ha probado la acupuntura?, li diu amb accent llatí l'home que és assegut de cul de cara a ella. No… Com què l'home percep el dubte, intenta aclarir-li la cosa: es eso de las agujas… Sí, sí. Y no hace daño?... No, qué va. Es, apenas, un pinchacito. Es muy efectivo para los mareos… Qué bien… Es que en esta zona -i abaixa el cap- tenemos unas vesículas. Dónde vive?... En la Avenida de Francia… Qué bien, yo detrás del Aqua… Ah… Es que me dedico a eso, a la acupuntura… Qué bien. Massa qué bien, pensa l'Adelfuns. ¿Y tiene consulta?... No, hago atención domiciliaria… Clar, faltaria més, pensa el professor. Serà possible? Ay, pues deme su teléfono… Le doy el móvil. Yo soy Guillermo, Guillermo Zu… Y yo, Amparo… Los martes y jueves no estoy en Valencia, voy a Puerto de Sagunto… Vale… ¿Conoce las bolsitas de… Cómo?... Sí, se calientan y reconducen la energía negativa… ¿Tiene?... No, no. Yo, la verdad, no. El martes hablaré con el Maestro, a ver si le consigo… Es que todo se relaciona. La energía, sabe? Mi tía, que es enfermera, se fue al Canadá por lo del niño mariposa… Ah!... Mamá, qué es lo del niño mariposa?, pregunta el xiquet... Calla, luego te lo contaré… I ara els que reganyen són els dos nens. Pues es que se rompen a trocitos, sabe? Los niños mariposa. Como las mariposas que las tocas  y se deshacen… Sí, claro… Estaba muy bien cuidado, con una burbuja y todo, pero murió. Y por la ventana vieron pasar una mariposa. Y los padres lo supieron… Claro. Adelfuns pensa que potser Guillermo està penedint-se d'haver-li donat el telèfon… ¿No lo conocía? Está en internet… No lo conocía. Qué bella historia, Amparo. Es que todo está relacionado. Muchas gracias por compartir conmigo… Es que la vida no es sólo esto. Es infinita… Claro, porque volvemos… Ah, sí, clar. Una i altra vegada. No n'és suficient una volta. Quin Déu més magnànim, no?, pensa el professor. Por qué no hablar de la muerte? Por qué tanto miedo?... Mamá, y no le hacía daño?... No, porque estaba muy bien cuidado… Que no tenía nervios?... No. Era un bebé… Pero sería un palo para su madre… No, porque sabía que iba a reunirse con el Señor, y que ahora está junto a Dios, y que es muy feliz… Ah, nuestra parada, Amparo… Ah, sí… Baixen. En obrir les portes un aire gelat colpeja la cara d'Adelfuns, la corrent li duu els filaments abandonats d'una altra conversa dels seients davanters, tal i com si fos el polsim que les papallones deixen anar al seu darrer vol: Hoy en día ya no puedes ir al fútbol con un chiquillo… I l'Adelfuns fa memòria del seu pare, dels partits de futbol a la nit al camp del Llevant, amb entrepà i cervesa inclosa, i de les palometes entestades en trencar els llums blancs amb un rerefons groguenc de l'estadi.

dimarts, 5 de desembre del 2017

Carles by night


La costera era llarga com un vertigen de banda a banda de la nit. Hi havia que començar tan a poc a poc que la paciència d'un nouvingut a la vida semblés l'hàlit perfumat d'un bon desig. De tant en tant t'acostaves al marge del camí només per gaudir el precipici que les teues renúncies hi havien dibuixat sobre l'ombra tendra d'una llàgrima de vellut trencat. L'arpegi de la malenconia era una roda impulsada pels pedals de les cendres que et vas empassar cada volta que decidires amagar al darrere d'un bes la més profunda de les desolacions. Això és la vida, et vas dir: el mig somriure i la turbulència de la sang, el glop suau de l'indolent vi i l'aspra absència d'una copa els dibuixos de la qual a mitges barregen l'abraçada i l'oblit. Això és la mort, et vas dir: la turbulència d'un somriure i la sang a mitges abraçada de l'amor, el glop suau de l'absència i l'aspra indolència de l'oblit sota els sons benaurats de la nit.

dissabte, 2 de desembre del 2017

Bústies


Temps era temps de segells, pòlisses i plan sur. Podria dir que tot va començar amb la carta als reis, però mentiria. Jo sabia, bé, tots sabíem, que les cartes als reis no n'eren ni cartes ni ells eren reis ni et prenies la molèstia de demanar allò que volies: pa' què? D'això que les meues il·lusions postals van començar de forma un tant casual i atípica. Com què jo era un nen més bé de poca massa muscular i un tant escanyolit, un dia, fullejant el diari que comprava el meu pare -imagine que el Levante o Las Provincias- vaig parar atenció en un anunci del famós Sanson Institut. Dit i fet, bé, vist i fet, els vaig escriure. I no van passar molts dies que el carter -el que sempre truca dues vegades- va dur-me un paquetet amb tota la publicitat d'aquesta institució culturista, que no culturalista. Tota mena d'impresos, fotos de forçuts -o del mateix forçut en variades postures- fulls de sol·licitud, que vaig guardar amb certa delectació pels fruits aconseguits només amb el petit esforç d'omplir aquell: desearía recibir en mi domicilio que vaig retallar del periòdic. Mai els vaig contestar, una barreja de por i vergonya disculpaven i precedien la carència pecuniària que ma mare hagués sentenciat. Però els del Sanson Institut van continuar enviant-me la seua propaganda regularment, de manera tan sistemàtica com deurien de ser els seus exercicis culturistes. Qüestió de disciplina gimnàstica. Però alguna cosa s'havia obert sota el cel gris de la meua infància. Una nota de color, que hagués dit el presentador -l'espíquer, bé, l'speaker, perdó- de qualsevol d'aquells programes televisius tan interminables i grisos com les vesprades dels diumenges grisos com el cel i la policia. Una nota de color, i tant. Vist l'èxit de la missiva, se'm va ocórrer fer el mateix amb els clubs de futbol. El primer problema va ser aconseguir les direccions: el domicili social dels clubs, cosa gens fàcil en aquells temps grisos i sense Google. No sé com m'ho vaig fer, potser que els amics del pare em van ajudar, però a poc a poc, i tant com les aconseguia, els escrivia declarant-me seguidor inesgotable i acèrrim del seu equip de futbol -jo, que el futbol em deixava ben indiferent i només somniava en bicicletes- i esperançat de rebre al meu domicili -la fórmula màgica, el sortilegi- una foto del susdit equip. Vaig enviar un fum, només vaig rebre de l'Sporting de Gijón, El Barça i el Llevant. Encara les conserve. El següent pas, pels que d'educació sentimental mai no vam passar Del rosa al amarillo, va ser somniar cartes d'amor d'aquelles que Pessoa sabia ridícules, però que més ridícul era no escriure-les. Les vaig escriure, però no les vaig enviar. Era una il·lusió interrompuda, no frustrada. De nou, una prevenció feta per igual de por i vergonya va precedir la carència amorosa que la xica hagués sentenciat. Però no em direu que aquella possibilitat de trencar la grisa solitud del captiu en absència de delit, no n'era modestament estimulant. Com ho era la nota de  color: les bústies. Aquell artefacte meravellós que transformava la il·lusió dipositada a través d'una fina làmina de paper dins un sobre franquejat -mai millor dit- en l'esperança de l'endemà dels endemans. Potser que l'èxit inicial del Sanson Institut no va tindre massa continuïtat al futbol ni a l'amor: era, com us deia abans, un temps gris, sense marxandatge ni educació sentimental, poc importaven les il·lusions infantils d'un xiquet de deu anys mal comptats pel qual la imatge d'aquelles bústies va fixar el seu color de l'esperança: en algun lloc algú o alguna espera, tot i tindre la contestació, la carta que tu encara no li has escrit. I no ho pots ignorar. És una petita alegria trobar-te sobtadament les il·lusions pels revolts dels carrers. Tot i que darrerament només els hi poses la renovació de la teua pòlissa de l'Ocaso.

diumenge, 26 de novembre del 2017

Sospites


Tenia sospites, però només ahir se'n van confirmar. Tot va començar fa més de mitja vida amb el Quixot. Dues vegades que el vaig començar a llegir i dues voltes que la van palmar un parell de coneguts. Jo, clar, em resistia a creure-ho. Una casualitat, em deia. De fet, vaig intentar-ho una tercera amb èxit, crec, perquè el vaig llegir de dalt a baix sense morts sobtades. Bé, almenys que jo m'assabentés. No vaig voler indagar, és clar. ¿Fins a quin punt em sentia responsable?... Bona pregunta. Com què no acabava de creure'm la relació directa, doncs podríem parlar d'una responsabilitat incerta, d'anada i tornada. Ara pensava que deuria sospesar ben bé el que anava a llegir, ara repensava que no, que quines tonteries em passaven pel cap. I així, any rere any anava llegint sense preocupar-me per les repercussions de les meues eleccions. Aquesta despreocupació descansava en bona part en allò que les assegurances diuen danys a tercers, és a dir, col·laterals: perquè no hi havia, per la banda del lector, voluntarietat, intenció d'interferir, de fer mal -precisem que ni tan sols pots elegir la víctima. A més, mai no vaig intuir cap inferència directa del que llegia a la meua pròpia vida. Si llegia Fahrenheit 451, doncs no anava a l'endemà cremant llibres amb el càmping gas transformat en bufador. Tot i que la veïna de ma mare va dir-li que Pasqualet, un xic del carrer, que mai no havia llegit un llibre, i que volia presentar-se a les oposicions de bomber, havia començat a llegir com un embogit, la qual cosa no només preocupava els seus pares, sinó que lligava amb el Montag i amb el Quixot. Però en aquell temps no em vaig adonar, no vaig saber lligar llibre, foc i bogeria, tot i la llarga història compartida d'aquest tres elements.  Ahir, però, les sospites van prendre cos definitivament. No feia un parell de nits que havia començat a rellegir La muntanya màgica, que un amic li diagnosticaren una pneumònia. Però, a més a més, el dia d'abans havia estat fullejant uns fragments de La Fira de les vanitats i què direu que estan posant al costat del port? Doncs, això, la Fira. És que estem a quatre dies dels Nadals, em direu, sí, és cert, però jo no havia caigut encara. I tot plegat voldria preguntar què caram esteu llegint que des de fa quasi un parell de mesos que els vertígens no em deixen pujar-me a una bici? Diuen que l'oïda és la responsable, però ara ja sé que no. Que potser Céline, Rimbaud, Poe… són els virus o paraules que em porten el cap de cap? O són ben bé, una altra mena de virus i paraules? Aneu en compte, perquè tot el que llegiu, encara que ho considereu innocu, condicionarà la vida dels vostres amics, coneguts o saludats.

dijous, 2 de novembre del 2017

Acalanto


No, no paga la pena. Dorm. No despertes o, a poc a poc, veuràs enfosquir l'habitació. No despertes. La finestra amb vistes només era la il·lusió d'un horitzó, com si l'horitzó mateix no fos pura eternitat d'aurores que mai no arriben. Deixa-ho córrer. Dorm, beneïda. O sabràs que la polsera que tant t'agrada no és sinó un tros de cadena. I que els homes han perdut les paraules i només els hi queda la mudesa de l'odi. Que aquells que en feien de la tolerància i el diàleg la seua senyera, avui no tenen més arguments que els insults i les cel·les. És el que té trair-te a tu mateix. La Fundació, vet aquí el problema, el teatre. Dorm, petita. Dorm. Pedalar cap a l'aurora mais serena, vet aquí el delit. Dorm, no paga la pena. O t'adonaràs que els barrots del bressol no són per protegir-te.

dijous, 26 d’octubre del 2017

Europa

Epitafi de Seikilos, estela de marbre, 
és independentista amb text i notació musical.
(Wiquipedia, dixit)

Aquella noia era fenícia. I ací comença el problema. Perquè tot i que els fenicis van ser comerciants, doncs no van tindre cap problema en inventar l'alfabet. Ah!, i l'aulos. I diuen que també el saltiri, però jo ho dubte. Si voleu les raons del dubte pregunteu-li a la meua bici. Perquè navegar i saltiri són com l'aigua i l'oli, millor no... Doncs això. Bé, la xica era fenícia. I la van raptar. El rapte d'Europa. El que s'ha arribat a escriure i no sobre tal cosa. Mare de déu o mare meua, tant s'hi val. Encara no ha quedat clar qui o quins la van raptar. Que si un brau blanc: Zeus transfigurat la va seduir i se la va dur a Creta. Tal i com si fos una albergínia blanca d'alta velocitat amb banyes i amb el dubtós resultat de les fulles perennes del plàtan. Que si van ser els propis cretencs, més espavilats que l'albergínia banyuda, els que van avançar-s'hi. Vés a saber. Però el cert és que la pobre noia va acabar, sí o sí, a Creta. I pel que a nosaltres toca: ningú no va demanar-li a la susdita Europa el que volia fer, ser, o ben bé on posar les seues natges. Vet aquí el problema. La veritat, no crec que Europa fóra de fàcil enlluernar. Què li pot oferir una albergínia blanca banyuda de plàtan perenne?... No la faig tan bàsica, jo. Potser que estic equivocat, és clar. ¿I els cretencs, què li varen dir, oferir o amb què la van amenaçar? Ah!, aquí la cosa se'ns complica. Cnossos i Gortina, les dues principals ciutats independents de Creta, es barallaven sovint. Les disputes, però, van quedar sota l'arbitratge d'un tal Filip V -malastrugança?. El 67 aC Creta va ser ocupada per Creticus, clar, amb el resultat de convertir-se en província romana. I mai més va a tornar a ser Creta i punt. Europa, amb el pas del temps, va donar nom a tots els territoris del nord mediterrani. Però Na Europa va ser alliberada? No, no ho sembla pas. Llavors, és un continent esclau? Doncs això deuríem pensar, perquè fins que no es demostre el contrari, la pobre Europa encara hi és productora en sèrie de bastards: Minos, Radamant i Sarpedó, fins i tot en Carnos i en Dodó li són atribuïts. No sé què pensar dels noms, la veritat, però com a tota compensació per les violacions sistemàtiques la pobre noia va rebre: un collaret, un ninot, un gos i una javelina. Totes coses amb la seua publicitat enganyosa, no cal dir. Que si el gos mai no soltarà la presa, senyora; que si la javelina mai no li fallarà, pose a déu per testimoni; que si el ninot mai no deixarà desembarcar cap estranger… Però qui és estranger a la Mediterrània? I els seus néts i rebesnéts bastards ací estem. Esclavitzats per albergínies banyudes de plàtan perenne o cretencs espavilats, tots dos sords com una tàpia a les il·lusions i somnis que la pobre Europa encara amaga sota l'esguard dels seus ulls amples com la melodia dividida i aparellada de l'aulos. És cert, però, que entre España y Rusia existe una correspondencia secreta que pasa por debajo -o por encima- de Europa, Buñuel, dixit. Potser Creta n'és la clau.

dimecres, 18 d’octubre del 2017

J'accuse


Mesurador democràtic Fahrenheit:

1.- Acuse el jutge/essa………………….. d'haver estat l'obrer/a diabòlic/a de l'error judicial, inconscient, vull creure, i d'haver defensat aleshores la seua obra nefasta, per les maquinacions més estrafolàries i més culpables. 2.- Acuse el diputat/ada……………… d'haver estat còmplice, almenys per feblesa d'esperit, d'una de les majors iniquitats. 3.- Acuse el/la fiscal………………….. d'haver tingut entre les mans les proves segures de la innocència de…………………….. i d'haver-les amagat, esdevenint culpable aquest crim de lesa-humanitat i de lesa-justícia, amb un objectiu polític. 4.- Acuse el/la portaveu…………………….. i el diputat/ada…………………. d'haver estat còmplices del mateix crim, un/a sens dubte per passió clerical, l'altre/a per aquest esperit de cos que fa dels despatxos de guerra bruta un indret inatacable. 5.- Acuse els responsables de………………… i de………………………….. de fer un report malvat, amb informació de la més monstruosa parcialitat, del que tenim, pel que fa al segon, un imperible monument d'ingènua audàcia. 6.- Acuse els tres experts en audiovisuals, els/les senyors/es………………….., …………………… i …………………., d'haver fet informes mentiders i fraudulents, llevat que un examen mèdic no els declari atesos d'una malaltia de la vista i del judici. 7.- Acuse els despatxos de la guerra bruta d'haver portat a la premsa , particularment a…………………….. i a………………………… una campanya abominable, per desorientar l'opinió i cobrir la seua culpa. 8.- Acuse al consell de………………………. d'haver violat el dret, condemnant sobre proves que continuaven sent………………. i acuse el president………………………. de cobrir aquesta il·legalitat, per ordre, cometent al seu torn el crim jurídic d'absoldre conscientment els culpables. 9.- Acuse finalment el/la……………………………. de punxar-me les rodes sempre que vull manifestar-me

EZ

dijous, 12 d’octubre del 2017

Algo bonito


Té l'edat incontestable de l'amor. Les faccions delicades però fermes. És bruna. Cabells negres arreplegats al darrere en una cua obligada per la seua feina: despatxa al forn del carrer Borrull. És com l'adolescència neta d'aquelles dones que en Julio Romero de Torres va embrutar amb el seu andalusisme de sobao pasiego. Tota la seua sensualitat tendra i continguda l'haureu d'imaginar des de l'esguard que ja hagués volgut tindre la Ulrike von Levetzow, tot i seduir el senil Goethe o la Bettina d'en Beethoven. Direu, que només són un parell d'ulls negres. Direu, que només és la mirada despreocupada d'una jove, la innocència de la qual quedarà als recondits indrets del seu cos com un virus que tard o d'hora s'adormirà per sempre mai. Direu el que la mediocritat de les vostres pertinences vos dicte, però els seus llavis modestos, tot just acaronant la delicadesa del seu nas, tenen tota la bellesa discreta d'una deessa grega, una Àrtemis del pa i els pastissos. Recòndita harmonia. No, no gires el cap cercant als prestatges el que t'he demanat. El teu perfil és una porta oberta a la calidesa d'una estrella fugaç. L'escorç tímid mentre embolica les comandes li permet apropar-se. Però només al demanar-li el compte em diu el que mai no hagués ni somniat. Me gusta cómo huele. I jo, més trasbalsat que el pintor que li canta a les estrelles que brillen, li dic que "Sí?", però perdo cop de pedal i em quede sense paraules. Huele tan bien. I arriba Consum en la meua ajuda: doncs, la compre a Consum, és aigua de colònia molt normal, S-3… Me encanta. Es que no es la colonia, es, es todo. Huele, cómo diría? Huele a algo bonito. Sí, eso, a algo bonito. I jo, ja en estat de shock, li faig el meu millor somriure, perquè de paraules proustianes no tinc cap. I me n'adone que aquestes coses només pots dir-les sempre que la persona a la que van dirigides no supose cap amenaça. Com si fos una confessió al coixí, aquella primera que duia emocions, la pertinença de les quals no eren pròpies del cos abans gitar-se, i que tan dolenta reputació tenen a l'endemà de la musique qui marche au pas.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Mai no pots


Mai no pots fiar-te d'un policia perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la llei. Mai no pots fiar-te d'un polític perquè, quan menys t'ho esperes, posa la llei del seu costat. Mai no pots fiar-te d'un demòcrata perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de les porres. Mai no pots fiar-te d'una Acadèmia perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat brut, voluble i fosc de la paraula. Mai no pots fiar-te d'un periodista perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la realitat. Mai no pots fiar-te d'un rei perquè, quan menys t'ho esperes, li demana un retrat a Goya. Mai no pots fiar-te d'una manifestació perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat del silenci. Mai no pots fiar-te d'una votació perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la democràcia. Mai no pots fiar-te d'un xinés perquè, quan menys t'ho esperes, es posa ullplàtic. Mai no pots fiar-te d'un blanc perquè, quan menys t'ho esperes, es posa negre. Mai no pots fiar-te d'un negre perquè, quan menys t'ho esperes, es queda blanc. Mai no pots fiar-te d'un fantasma perquè, quan menys t'ho esperes, t'envia un wasap. Mai no pots fiar-te d'un músic perquè, quan menys t'ho esperes, dóna la nota. Mai no pots fiar-te d'un nota perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la dona. Mai no pots fiar-te d'un militar perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat dels valents. Mai no pots fiar-te d'un escriptor perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat del full blanc. Mai no pots fiar-te d'un professor perquè, quan menys t'ho esperes, es posa a ensenyar. Mai no pots fiar-te d'un metge perquè, quan menys t'ho esperes, t'encomana salut. Mai no pots fiar-te d'un cura perquè, quan menys t'ho esperes, et dóna d'hòsties. Mai no pots fiar-te d'un Papa perquè, quan menys t'ho esperes, li demana un retrat a Velázquez. Mai no pots fiar-te d'una paella perquè, quan menys t'ho esperes, ix més bona que l'anterior. Mai no pots fiar-te d'una puça perquè, quan menys t'ho esperes, diu allò de "mama, vull ser artista". Mai no pots fiar-te de la lluita lliure perquè, quan menys t'ho esperes, no fa teatre. Mai no pots fiar-te del teatre perquè, quan menys t'ho esperes, fa lluita. Mai no pots fiar-te d'un gat perquè, quan menys t'ho esperes, li estalvies una vida. Mai no pots fiar-te de la justícia perquè, quan menys t'ho esperes, va a l'oculista. Mai no pots fiar-te d'un jutge perquè, quan menys t'ho esperes, fa justícia. Mai no pots fiar-te d'un comanxe perquè, quan menys t'ho esperes, es fa explorador. Mai no pots fiar-te d'un nòmada perquè, quan menys t'ho esperes, seu de per vida. Mai no pots fiar-te d'un ciclista perquè, quan menys t'ho esperes, es torna sioux. Mai no pots fiar-te d'un corrupte perquè, quan menys t'ho esperes, se'n penedeix. Però sempre, sempre, podràs fiar-te de l'ou de la serp, ell mai no canvia.

dimecres, 4 d’octubre del 2017

Senda vella per novella


Bé, ja coneixeu la dita: "no deixes senda vella per novella". Els ciclistes de diumenge -darrerament pedalo poc, coses de la feina- patim certa inclinació per la seguretat que ens proporciona la repetició dels camins habituals. I com què del que es tracta és de pedalar i xarrar amb els amics viciclistes, doncs tant ens fa l'itinerari, millor no pensar-lo, poses el pilot automàtic i a fer quilòmetres. És el cas, però, que de tant en tant, sobretot quan vas a soles, com els darrers diumenges jo mateix, et deixes anar sovint pels somnis i fiques la roda allà on mai no ho havies fet. Els resultats són diversos, i tot i que la major part de les vegades he de reconèixer que n'és molt gratificant l'experiència, s'ha de dir que com els recorreguts no poden ser massa llargs, doncs no es produeixen canvis ostensibles al paisatge, i que, certament, no hi ha una gran diferència entre les sendes velles i les novelles, el que, al capdavall, sempre em fa vindre al cap allò que deia el príncep de Salina: "Si volem que tot seguisca com està, és necessari que tot canvie". Canvies la senda, és cert, però a la fi és el mateix, o això sembla. I, per què, doncs, em pregunte, aquesta sensació tan agradable, aquesta inclinació al somni? En certa mesura és el camí mai no trepitjat, diria jo, la il·lusió d'uns indrets amb el valor afegit d'un primer esguard sobre ells, la troballa… Però n'hi ha alguna cosa més. ¿El somni? No. Perquè la senda novella no n'és un fi en sí mateix, tot i que costa adonar-se'n; n'és un mitjà, una aposta necessària per a lliurar-se de la tirania de les sendes velles, i tornar a interpretar la vida d'una forma més amable, més justa, fins i tot amb un toc idíl·lic, imaginatiu, com va fer Le Grand Meaulnes. Jo sóc així: em prenc molt més seriosament l'Augustin Meaulnes, que aquells adults immadurs, tot i la barba, neuròtics -el Freud els va calar a la primera: Els neuròtics li donen l'esquena a la realitat perquè la troben insuportable, ja siga en part o com un tot- fills de famílies desestructurades, amb pare absent, faldiller, germanes divorciades pels hàbits viciosos del marit o casades amb lladres, tiets desterrats i mare amb somriure equidistant. Individus que, en no saber què dir ni davant un karaoke ni al darrere d'una barba, llegeixen el primer que els hi posen, i fins i tot s'ho creuen. I això és senda vella, molt vella, massa vella. La vella i fructífera senda de la provocació. Ai!, què raó tenia Fabrizio Corbera, príncep de Salina: Nosaltres vàrem ser els guepards, els lleons: aquells que ens substituïsquen seran els xacals, les hienes; i tots, guepards, xacals, hienes i ovelles, seguirem creient-nos la sal de la terra. I n'han passat dos segles, no?

dimecres, 27 de setembre del 2017

Ja no s'estila


D., ciclista que fins els vuitanta i tants anys pedalava com els primers, va invitar-me un dia a casa seua, volia ensenyar-me els seus records. Retalls de periòdic on el seu nom sempre figurava als primers llocs de les curses d'aficionats -va ser campió d'Espanya d'aficionats. Petits trofeus a les prestatgeries de novopan del menjador, el seu obrador de rellotger... la vida resumida a l'skay del sofà. D'aquells retalls de premsa en va destacar un sobre el seu pare. Al damunt d'una bici de pinyó fix de pista, la foto sèpia d'un home amb pentinat llustrós d'hipster avant la lettre i mallot de llana, il·lustrava la notícia sobre els èxits locals del seu progenitor: "él, sí que era bueno", em va confessar emocionat. I de records a records vam passar la vesprada. De totes les anècdotes que em va contar, una va semblar-me curiosa i reveladora: les carreres amb una sola cama o un pedal tot sol. Ell era un xiquet. Temps era temps. Els lligaven la cama esquerra -feu memòria que a l'Espanya dels 40, 50, 60, 70 i... no hi havia d'esquerrans- a la cuixa, i feien curses de pocs quilòmetres amb una sola cama o pedal. Al capdavall, i com manen les tradicions, els tres primers tenien premi. I els premis d'aquella cursa d'una sola cama o pedal -i D. se'n reia amb la seua dentadura reveladora d'una ossamenta de supervivent- els entregava un mutilat de guerra, "¿te lo puedes creer?". Com què eren curses amb limitacions físiques, pel que es veu, van pensar que qui millor que un invàlid, un mutilat de guerra, per donar-hi els premis. No vull imaginar per a vosaltres, benvolguts amics, com serien els comentaris sobre la cursa d'aquells joves que només en una cama competien damunt d'una bici. Les ominoses comparacions amb el repàs que, també amb una sola cama, els hi havien donat als rojos, als judeo-maçons -tot i no saber cap cosa d'ells- o al primer ésser odiós que se'ls passés pel cap. No, no vull imaginar tanta misèria moral, tanta fatxenderia. Temps era temps, evident. I un pensava que aquesta societat havia pogut superar l'odi, la ignorància, la mesquinesa… No, ara ja no. Ara ja no toca, ja no s'estila. No s'estila, que esgotats els arguments per rebatre al contrari, el següent pas siga trencar-li el cap: A por ellos, oé! I que d'alguna forma tindre opinions oposades no n'és el resultat de un pensament mutilat. Però n'estava equivocat. Tot i ser important la llibertat d'expressió, ho és molt més tindre un pensament lliure -Machado, dixit- i no esclau. Esclau de l'autoritarisme, esclau del complex d'inferioritat, de les rancúnies, de la indolència que no es revela contra una banda criminal amb la careta de partit polític, però posa el crit al cel per una consulta democràtica, esclau de les vísceres, esclau de vides agenollades i xais expiatoris que compensen de no poder pedalar amb les dos cames, i que afavoreix que només els cadells de l'enveja cimenten la raó última de l'existència. No, ja no s'estila. No?


dijous, 21 de setembre del 2017

De raons genoveses


Un dels personatges més fascinants de les sèries televisives que n'he vist -sóc de poca tele, ho reconec- és sens dubte en Tony Soprano. Profundament shakespearià, tot i no semblar-ho ni saber-lo -potser perquè no n'és un replicant previsible tipus en Frank de House of Cards- no sé si comparar-lo amb Enric V, Ricard III o fins i tot el propi Hamlet. De fet, hi trobem un parell -o ben bé un desglossament- d'encisadores Ofèlies entre les seues amants: la Svetlana -que intenta suïcidar-se- i la Glòria Trillo -que al capdavall ho aconsegueix penjant-se del coll... ¿Trillo?... En Tony es considera un soldat. Els mafiosos són, per tant, soldats. I la seua jerarquia és castrense, l'única que funciona sense raons, o amb la raó absoluta d'un tret al clatell, ves a saber. La seua guerra n'és, òbviament, per defendre i ampliar el seu territori… de negocis, aquells que els van ser arravatats, diuen, des que els Anglesos, Irlandesos & Co. van fer la seua aparició estel·lar al bell mig de la terra dels indis per massacrar-los. Perquè a la cosmogonia d'en Tony, l'origen d'Amèrica -deixant a banda l'Amerigo Vespucci- n'és italià, ja que la va descobrir, tot i equivocant-se d'objectiu, en Cristòfor Colom, navegant d'origen italià que va nàixer a Gènova… ¿Gènova? ¿Trillo?... De res ens serviria explicar-li a en Tony que al darrere d'en Cristòfor n'eren tanto monta, monta tanto -m'encisen els palíndroms- els autoanomenats Reyes Católicos, i que al seu torn, al darrere dels Catòlics, com si fos una grupetta de ciclistes en línia, n'estava un jueu valencià, en Lluis Santàngel, que va posar els diners per a l'expedició, diners fets gràcies a l'arrendament dels drets pagats pels genovesos residents a València, tot s'ha de dir. I així el cercle es tanca com una bona roda de bicicleta. En bona lògica el nou continent es deuria haver dit Lluisada -perquè Lusitània ja n'estava pres des dels romans- o Catolicònia, tot i que aquest últim no li feia molta gràcia a Na Isabel. Bé, ves a explicar-li tota aquesta línia o roda de circumstàncies ciclistes a en Tony i veuràs què bé que et tracta: "Qui ha demanat per la Història? Jo el que vull és el sobre, Luis" De quin Luis parla?... Llavors, hem de reconèixer que a Hispània és tradició que els que posen els diners pels sobres no només no són els que manen d'ells sinó que mai no els serà reconegut el mèrit. Que estan els pagadors i els recaptadors, i aquests últims són els que intervenen tot allò que els hi ve de gust, per dret de descobriment o conquesta, diuen, i que fins i tot eliminen sense pestanyejar als que poden suposar-les un problema, tot i que siguen de la família. No sé, tot açò crec que es podria resumir en quelcom més simple, més senzill, alguna cosa com un parell de lletres, o una repetida pose per  cas. Màfia, assassinats -que parezca un suicidio o accidente, Alfonso, ves en compte!- robatoris, sobres a dojo, Luis, Trillo, Gènova… No sé, no em ve al cap la raó, però tenen la fatxenderia de marcar el territori donant lliçons del que és o no legal.

dimecres, 13 de setembre del 2017

El parer de la bicicleta

Planning Office

Integral i Derivada, com Bouvard i Pecuchet, eren dos amics que allà per on trepitjaven els problemes brollaven com bolets de tardor. Era de domini públic que tot i assolir objectius comuns, mai no acabaven d'avenir-se amb les solucions proposades. Grans amants, tots dos, de l'esport ciclista, gaudien i patien alhora oposant-ne dues concepcions ben diferents de l'artefacte fonamental de la seua passió: el càlcul de la bicicleta. Si per a en Integral la bici era el resultat de la integració infinitesimal de les àrees dels elements que la composaven, per a en Derivada més bé responia a la progressió amb que la susdita integració era capaç de tocar el dos proporcionalment amb els desnivells o percentatges del camí triat. Tal desacord influïa notablement en els seus càlculs dominicals. Si per a en Integral era fonamental respectar el planning de la temporada per mirar de no afeblir la susdita integració infinitesimal, a en Derivada li semblava que tal planning començava a fer-se, més que infinitesimal, etern, i cercava amb deler la deriva que li permetés una independència de moviments que a les alçades en que es trobava el seu procés de càlcul li semblava ja vital. De fet, en Derivada li va retreure a en Integral que el seu planning havia estat un planning ahead, és a dir, una planificació anticipada, imposada, i amb total absència d'un planning permission, és a dir, d'un permís de planificació que hagués posat sobre la taula les distintes opcions i la possibilitat de consensuar-ne un pacte per l'endemà del càlcul. D'altra, en Integral, sempre li feia lloances d'aquesta meravellosa constitució planificadora que, tot i el que digués en Derivada, els sobreviuria, deia, pels sègles dels sègles i de la qual no n'era necessari saber la seua fosca o lluminosa procedència. Així les coses, Integral i Derivada van començar a posar-se excuses per als càlculs dominicals compartits i els endemans resultants. Als suposats refredats van seguir els mals d'esquena; a les lumbàlgies, les molèsties als genolls o els turmells, els compromisos familiars i fins i tot els refredats de bell nou. Els diumenges, com què en Derivada coneixia el planning, només tenia que evitar els càlculs que en Integral -respectuós malaltís dels papers- faria de segur, sempre que no fos ell mateix, en Integral, el de les excuses i, avançant-se a en Derivada, triés per si de cas un altre planning que per aquestes coses del destí no fos el que en Derivada havia decidit al seu torn calcular. De fet, aquesta possibilitat de coincidir casualment als càlculs -esquivant o respectant el planning- començà a angoixar-los degut als grans percentatges de similitud que en sortien. I heus ací que aquell primer pensament de que en no trobar-se pels camins cap càlcul els faria patir, va donar pas a un segon pensament que podríem resumir en que tot i no trobar-se pels camins també patien amb la possibilitat de que aquests extrems esquius es trobaren de sobte davant els seus nassos. Què és el que no acabava de funcionar als seus càlculs? Ambdós van fer el mateix: consultar a en Algorisme. El mestre indiscutible del procés adient per resoldre problemes, el venerat en Algorisme, els va aconsellar el mateix: hi havia que introduir a les operacions la constant del parer, acceptada des de feia molt de temps com a imponderable dels càlculs per la comunitat científica internacional. Prohibir la constant i per extensió pervertir el càlcul mai no solucionarà el problema, els hi va afegir. Quod est necessarium est licitum. Aquest imponderable, però, sembla que no va entrar als càlculs de tots dos de la mateixa forma, és a dir, com a constant obligatòria per necessària, i el problema, com vegeu, més que el resultat de l'endemà va començar a ser el càlcul del diumenge.


dilluns, 4 de setembre del 2017

L'inquietant fet de la pruna


Som el que no som
-va dir ell.
La lluna, la pruna
-pensà ella.
(La mare no vol
el pare de dol.)
La pruna, la lluna
-pensà ell.
Som el que no som
-digué ella.

dissabte, 26 d’agost del 2017

Barra


Qüestió de barres… i estrelles? Bé, espere que no. Els valencians sempre donant la nota. És que n'hi ha tant de músic… Això serà. Potser que la barra és de tots, però… ¿M'han pres la idea? Viciclisme / Viciclismo. No, no sóc tan important, ja ho sé ¿Tan difícil és trobar el lloc adient d'una barra? ¿D'una pedalada que aclarisca el pensament? ¿Potser és el subconscient qui parla? "Tengo miedo" Literal. I ho hem dit els valencians, clar i fort, com… ¿I què hagués passat si la barra també bota una paraula a la frase de baix? "Somos Cataluña" Caram el rebombori, no? "Tots som Catalunya Todos / Somos Cataluña" Però és que la cosa va més enllà. Què passaria si llegírem en sentit vertical respectant les barres: "No tinc por No Tots som Catalunya / Tengo miedo Todos somos Cataluña" Caram, i ara què fem… ¿Paradoxa? ¿Oxímoron? ¿Ridícul?... De ridícul sí que hem fet, segur. Perquè, a més a més, la primera frase necessita d'una bona coma, vírgula o millor: punt i seguit. Que tant podem llegir: "No tinc por. No tots som Catalunya", que: "No tinc por, No. Tots som Catalunya". En què quedem? Quina barra! Abans d'ahir estava entusiasmat: La Vuelta havia trepitjat els meus dominis, els de Vicicle. Alcúdia de Veo, Eslida, Pic de l'àguila, l'Oronet per partida doble i sobretot el port del Garbí per Segart, possiblement la pujada més dura, junt a la Frontera -una altra possibilitat d'arribar al Garbí, però des d'Estivella- que Vicicle ha fet al llarg de la seua aventura ciclista. No cal dir el que em va agradar l'etapa, perquè en cadascuna d'aquelles pedalades reconeixia els indrets on tant he patit i gaudit alhora. Com si d'alguna forma estigués veient una pel·lícula inspirada en els meus avatars velocípedes. Tot un Froome, o tot un Contador retorçant-s'hi com els pobres mortals viciclistes. I on mai no hem fet el ridícul. Perquè només pots fer el ridícul damunt d'una bici si creus ser un ciclista. Llàstima d'aquesta realitat barrada.

divendres, 11 d’agost del 2017

Sambori


Els dies passaven amb la circularitat previsible d'una roda -posem que de bicicleta. De fet, aquesta obvia monotonia de pedalada insomne procuraria que la memòria els acabés reduint a només el segment horari d'una migdiada sempiterna. Imagine records estiuencs pels besllums més tèrbols del present, i no trobe sinó la complaença d'un perfum antic amagat a la somnolenta sala ombrívola on ja hi era, dels temps perduts, d'antany, el record, puntual de 60º i vespertí, d'un vals de Chopin, perquè el vals, tot i Chopin, hi és de 60º tal i com la polka hi és de 45º o 90º, segons la seu llargària i la inclinació poètica de la roda; o el xiuxiueig melindrós d'una cinta de sol reticent amb la frescor que l'aire invasor barrejava de vida exterior. I al carrer besllumat pels somnis, la imaginació hi posa la bellesa d'esguard revolat i comissura tendra, la intangible delicadesa de les passes sobre la neu ardent de les voreres, el càlid caminar de l'amor escrit als sons d'axiomàtica tristor del vals. Potser que ella ballava al carrer, une flamme à nos yeux, potser que ella no ballava al besllum, potser que ella només cerqués el somni, el meu somni que la creava: i la força d'aquelles frustracions infantils no eren, però, sinó la idea inacabada de la mort, les paraules avui dibuixades amb plaer físic i espiritual sofriment al vademècum essencial de la por. D'alguna forma intuïa que aquelles hores elàstiques i rodones com l'avorriment exquisit, tot i els jocs, de la meua infantesa, tot i el piano, acabarien per nodrir el desencís somort de la visió adulta de la vida. I és que els jocs també hi eren rodons o en tenien alguna cosa de rodona i somorta: el rotgle, la pilota, el gua, les caniques, els xavos, la trompa… Potser el sambori no, tot i la seua pedra arrodonida: i vet aquí on va equivocar Cortázar el seu llibre, elàstic i rodó, per a un joc bàsicament lineal i de nostàlgia nímia i prescindible: un revol de saviesa al desert de la malenconia: la pedalada impossible sobre la sorra del temps.

dimecres, 2 d’agost del 2017

Hèlsinki


Ah, ja han arribat les vacances. La meua dona i jo tenim un pressupost de 200 € -100€ per barba- per anar-nos-en. Ens abelleix una climatologia més humana. Vull dir, temperatures i humitats menys perverses que les que defineixen la "basca" valenciana i l'escalfament global o la "basca" global i l'escalfament valencià. Perquè posar-nos una rebequeta al capvespre o la manteta a la nit, ens sembla "lo más de lo más". Vam pensar que una bona opció serien els països nòrdics. Pose per cas Finlàndia, Finisterre, la fi del món, de la Lande -bon músic, per cert. Visitar la seua capital, Hèlsinki -ja que tinc bones referències: mengen molt de pollastre, no serà pollastre valencià, però… i beuen cervesa, olut, com a vertaderes esponges- ens feia certa il·lusió. Sí, ja sé, on vols anar, Vicicle, en només 200 €?... Bé, com deia Buñuel: "Uno vive dentro de sí mismo. Los viajes no existen". Vaig  convèncer la meua dona de la saviesa del mestre aragonès: ni amb Ryanair, cari, la imaginación al poder o enguany tampoc farem vacances. Tampoc no és tan difícil, li vaig dir. Mira, dus el comandament… I aquí va començar el malson. Perquè part del pressupost se'ns anirà en el rebut de la llum, li vaig precisar. La idea era posar l'aire condicionat "a tope", les 24 hores del dia, com si fórem a Hèlsinki: a 18º, i de la resta ja se n'ocuparà l'art, no? Dus el comandament. I vet aquí, que el comandament no volia funcionar. Bé, no és que no funcionés, de fet, feia de tot menys baixar la temperatura. Podia pujar-la: 25º, 26º, 27º... però no baixar-la... Adéu Hèlsinki ¿I si li lleves les piles, Vicicle?... Doncs sí, almenys tornàvem als 25º de partida… però de 18º ni parlar-ne. Vam fer una ullada a Internet (1ª equivocació) Trucàrem a la primera pàgina que diu ser servei tècnic del nostre aparell d'aire. Hores desprès me n'adone que a la lletra minúscula del final de la pàgina declaren ser servei tècnic no oficial. Vull llevar-li importància (2ª equivocació) El tècnic ens truca per quedar: antes del viernes imposible -la conversa va ser un dimecres- Valencia está que… que "arde"? anava a completar. I m'aclareix el procediment: presupuesto sin compromiso, siempre que nosotros hagamos la reparación, si no, 40€ de diagnóstico y presupuesto. Estic per dir-li que no, però Hèlsinki no podia esperar (3ª equivocació) Pel que vaig veure el divendres, la parella de tècnics -un gegant de 2 metres i un lluitador de sumo- només buscaven intimidar (1er. esglaó) Perquè desprès de demostrar-me el lluitador que ni desmuntar el comandament sabia, va concloure: tiene dos opciones, arreglar el mando en el banco -no va dir ni taller, 70€- o comprar uno nuevo -unos 140€. Estava més que clar que el que buscaven era la meua declinació, i no la llatina, precisament. L'estratègia la vaig veure molt clara: pressupostos inflats, declinació del client i, mitjançant intimidació tàcita i gens subtil, 40€ a la butxaca sense donar un pal a l'aigua. Sí, vaig pensar: València està que… Però ja sabeu que l'exagerada corrupció que ens domina acaba per ser irrellevant (Mariano, dixit) Com què no em fiava ni un pèl, pense que de portar-se el comandament ni parlar-ne. I li dic que preferia un de nou. Va fer un intent de trucada per mirar de precisar-me el preu… Dos… I com què no ho va aconseguir, van anar-se'n amb el compromís de trucar-me més endavant, i sense cobrar els 40€ de rigor. Va passar tot el divendres i el cap de setmana. Va passar tot el dilluns. Silenci nòrdic. Dilluns al vespre, desprès de trobar un servei -aquest sí- oficial del meu aparell d'aire condicionat, me'n vaig assabentar que un comandament nou constava 90€. Que en un poc de sort, i amb pagament previ, en dos dies podria recollir-lo a la botiga. I si no, doncs quinze dies. Adéu Hèlsinki. Dimarts, 8:30h, el lluitador de sumo em truca. Confirma els 140€. Ah, caram! Grosso modo, em dic: 100€ del comandament i els 40€ que diuen que no cobren, però que sí, si ells fan la reparació. I li dic que no. Que m'he tingut que espavilar tot sol, que són ells els que no han trucat en quatre dies, que m'he posat en contacte amb el servei oficial i que ja ho tinc solucionat. I em diu que els hi dec els 40€. I com que no els tinc al davant ni al gegant ni al lluitador, li conteste que no, que està molt equivocat, que li explico, si vol, com ha anat la cosa, però em talla amb un: eso, ya veremos, i em penja (2º esglaó: amenaça) I com què el 3er. esglaó (l'agressió) és més que previsible -de fet, la seua pàgina ja no estava a la xarxa- doncs, pies para qué os quiero si tinc pedals per a volar? I, xano-xano, pose direcció a Hèlsinki ¿La meua dona?... Bé, ja li he dit que no òbriga la porta a ningú. A més a més, li he deixat el comandament tot nou i els meus 100 € damunt la taula: podrà fer vacances a Hèlsinki sense moure's de casa. I a mi m'assalta un dubte: què diria Sibelius de tot plegat?

dimarts, 18 de juliol del 2017

And the winner is...


18 de juliol del 17, quasi un palíndrom. Llàstima no haver escrit ahir, però era el dia sense lletres, què voleu, dia que sempre precedeix al dia sense arguments, que és el d'avui. Escric a quatre jornades mal comptades del final de Le Tour 2017, un dels més ajustats de tota la seua història. Tot són especulacions i opinions encontrades, desitjos i desesperances. Qui acabarà amb el maillot groc diumenge vinent als Champs-Élysées?... L'anglès és, per a la gran majoria, el majordom indiscutible d'aquesta intriga. No diré jo que no, però en Holmes, tot i ser un tipus brillant, ho és, sobretot, per comparació odiosa: qui no resulta brillant davant un alter ego tan opac, anava a dir invisible, com en Watson? Que em perdone aquest metge militar, però si em pose malalt truqueu en House M.D., i deixeu que en Watson se n'ocupe dels deliris d'en Holmes. I és que això de abandonar-se als paradisos artificials quan les coses es giren en contra i confiar-ho tot a un molinet màgic, no m'acaba de fer el pes. Clar, sempre tenim l'italià, el Montalbano, però no el veig a l'alçada de les circumstàncies. L'altre dia la va pifiar com només ho saben fer els legionaris romans ¿Ja sabeu lo d'Astèrix i Obèlix, no? Massa tòpic, però: la cosa culinària, la capbussada a la matinada, jo què sé… Ara, he d'admetre que em cau bé ¿Cosa de sicilians, sards, italians illencs en general? Potser. Com què València va annexionar-s'hi Nàpols i Sicília, doncs… I desprès, és clar, el francès, en Maigret. Republicà convençut, i no com l'anglès, que se li cauen els d'això a terra sempre que li demanen de Ca Windsor. A les seues històries, les de Maigret, of course, les deixalles de Versalles sempre acaben malparades, i això m'agrada pel que té de vindicació. Sobretot en tal dia com avui  ¿Potser és quelcom paternalista? Sí, pot ser: Le Père Jules. Però m'agrada com es barreja amb la gent anònima, com beu i menja tot el que li posen al davant -tot i la seua preferència per la bière i el Calvados- estiga de servei o no, i sempre que no li resulte antipàtic o sospitós l'oferent. No, mai no serà un dels pedantones al paño que citava en Machado, ho puc assegurar. I no arriba a la veritat dels fets per inspiracions sobrenaturals o visions mòrfiques de molinets impossibles, sinó perquè, tal i com insisteix una i altra vegada quan li demanen la seua opinió: ell no pensa res, indaga. Més cartesià impossible, oi? S'hi troba a faltar l'espanyol, és cert. Potser que un Plini inspirat podria haver donat la sorpresa, però a aquestes alçades de la cursa el de Tomelloso duu més distraccions i caigudes que els legionaris romans. I de Carvalho mai no saps què, típic; els anys li han passat factura, però. A més a més, jo, dels gallecs catalans només me'n refio de gran Pepe, el Rubianes ¿I un belga? Sí, també trobem a faltar un belga. Ara, si ha de ser qualsevol amb ànima més anglesa, tot i la deserció, que el Duc de Windsor, com en Poirot, sempre amb un as a la màniga, jugador d'avantatge per definició, consort de la tal Àgata, arregla-parròquies per antonomàsia, millor que passege la Place de Broukère i les seues vitrines amunt avall i ens deixe tranquils ¿I els americans?... Desprès del que va pintar Vincent, qui pot creure en la innocència dels gira-sols?


diumenge, 9 de juliol del 2017

Jo, de ser...


Jo, de ser una formiga creuria en Déu, ja vos ho dic. Perquè de sobte el seu dit, el de Déu -que és el meu sobre la pantalla de l'ordinador, tot i que ella, la formiga, no ho sap- el seu dit cauria sobre mi, bé, sobre ella, ja que parle com a formiga, tot i no ser-ho, i m'aixafaria -el dit, no la formiga, bé, el dit a la formiga, ja que no sóc la formiga, però faig com què sí, tot i que no ho sóc- sobre el llamp intel·ligent del monitor. I tot plegat li podríem dir "lo dit de Déu", tot i no saber què caram és lo dit ni Déu ni monitor. Així que, de fet, de ser un cuc, també creuria en Déu. Si no, com s'explica que, sense causa aparent, en una de tantes i tantes passejades de vora a vora de la carretera que faig al llarg del dia -que faig com a cuc, és clar- el fi i capritxós tub d'un tubular de bicicleta de curses -tot i que no sabria què és el que m'ha passat pel damunt- em deixe empastifant l'asfalt? Tot plegat, a les meues oracions cucoses, benvolguts germans meus en Déu -parle com a cuc, no com a tub- pregaria per evitar les temptacions tubulars que excusarien la intervenció de diríem "lo tub de Déu", tot i no comprendre el concepte tub ni Déu. I tant convençut de tot açò estic, que jo, de ser conill, no només creuria en Déu, Nostre Senyor, sinó que el representaria com el llamp ros imprevisiblement i sobtat accelerat sobre la nit esmaperduda del meu darrer esguard, i li diria "lo llamp de Déu", que de segur faria un cop d'ull als meus budells oblidats per sempre al camí prohibit sobre el qual es gronxa el llamp ros de la dalla de Déu, tot i resultar-me inexplicable l'acció de gronxar-s'hi una dalla ni el què pot ser llamp ros i Déu inclosos. Qui podria dubtar, per tant, de l'existència d'ésser tan magnífic que només amb un dit, un tub i un llamp ros fulmina seguint l'arbitrari criteri de Le Caprice des Dieux els éssers que ell mateix ha creat? Eh, qui?... I una volta anomenats els atributs essencials de Déu: lo dit, lo tub i lo llamp, només em queda trobar la naturalesa d'un ésser que ningú no ha creat, perquè n'és principi i fi de tot -d'ací lo tub- que tot lo il·lumina el dia de la teua mort -d'ací lo llamp- i el dit del qual es gronxa al teu sobre, tot i que no el veus. Quina cosa és un dit més un tub més un llamp ros?... Sí, com si d'un jeroglífic parlàrem: dit+tub+llamp=Déu. Doncs, això, com la vostra perspicàcia ja haurà solucionat el problema de la naturalesa de Déu, jo me'n vaig a fer una cervesa. De fet, jo, de ser una cervesa, no creuria en Déu. Només els cretins poden arribar a tal idolatria, no, egolatria, bé, tant s'hi val.

dimarts, 20 de juny del 2017

Parole


Podria dir, i no és mentida, que les dones duien balenes als ronyons, i que les calces i mitjons refeien la seua pell de fil al voltant d'un ou de fusta. O que no havia vestit ni faldilla que no cerqués el seu vol efímer amb cèntims de plom. Perquè les paneroles de coure encara no havien arribat a les nostres costes fugint de les balenes de l'altra banda de l'oceà, amagades furtivament a les calces oblidades d'un amor efímer i el sospitós pes d'una promesa. Podria dir que gronxava les cames damunt la butaca sense balancí, mentre llegia el TBO o l'Sport amb les fotos oblidades pel pare de Coppi i companyia, i que tenia una piscina a l'estiu en forma de pica compartida al corralet amb les calces, mitjons, xavos, balenes i germana inclosa si era menester. I la taula del menjador descansava damunt de quatre gots de vidre de cul gros amb aigua, mentre una caixa de tela metàl·lica enlairada empresonava el polp fumat i els budells farcits d'un cadàver. Podria dir que a la nit li pegaven foc a una espiral de sofre amb el sortilegi d'espantar els dimonis que destorbaven la son i la pell vellutada dels nens. I que pel matí, tot i no haver-lo aconseguit, insistien amb l'encanteri i una pala de mànec llarg i retícula els colps de la qual eren tan imprevisibles com el ruixat de l'Asperges me. Combregava la calor amb l'eucaristia d'un got d'aigua refredada pel fang sec, a la que afegia el suc solar de la llima, la sorra dolça i l'explosió quimèrica i màgica del bicarbonat. Al vespre, i sempre d'amagat, bevia amb delectació i traïdoria glops llargs i compulsius de vinagre i llet condensada. O anava pel carrer amb un poal de fina ansa de ferro carregat amb una barra de gel partida en dos que em desfeia les mans i l'esquena. Era capaç de veure a la nit més obscura de l'ànima dels jocs, qualsevol d'ells, les carícies a propòsit d'una finestra oberta només un parell de dits. Perquè l'ombra del magnolier va ser el notari d'un temps esmaperdut, on els olors i sabors encara no tenien records, i només un tros de sol travessant les seues fulles i esclatant quimèric i màgic sobre el mur del jardí de la infantesa desafiava la vida com quelcom aïllat entre dues dates. Podria dir tot açò i no dir-lo. Cosa mi succede stasera? Limitat per les paraules tenia una comprensió vulgar de la vida, i era feliç.

dimecres, 31 de maig del 2017

El supervivent


És ben curiós que la lucidesa no ens apropa a la veritat de les coses. No, com a molt pot afeblir la constància en la mentida a la que som tan propensos, bé per meditada intenció de manipular els altres o bé, senzillament, per por existencial. I poc més. D'això que aquella màxima de la veritat triomfant em resulta no només il·lusòria, sinó perversa. El que acaba sempre per imposar-se és la mentida. I hem arribat tan lluny amb ella, que com diu un adagi rus ja no sabem com tornar-nos-en. La veritat sempre és a posteriori. Hem convertida en pecaminosa la innocència del món. I només el riure sense idiomes d'un nadó té la innocència de la matinada. Perquè tots els dies són innocents mentre no es demostre el contrari. El problema és aquest: la demostració. Som capaços de culpar a la rosella. Hem creat la moral com argument irrefutable per l'extermini de la rosella. Arribats a aquest punt només queda el no retorn, la mendacitat. Portem anys i panys menjant d'aquesta dieta. I ens hem convertit en copròfags. I la realitat no és més que un jardí on l'oblit o la memòria -tan s'hi val- encara no ha tallat les males herbes. I com deia el meu estimadíssim Buñuel: "Uno vive dentro de sí mismo. Los viajes no existen." I tot això em duu, inexorablement a Polanski. Un supervivent. Perquè el petit polonès -com li diuen a Suïssa- va ser, a la Polònia de la postguerra, a la seua adolescència, un infatigable ciclista. Feia eixides de 200 quilòmetres. S'entrenava amb la meticulositat d'un muntador de pel·lícules. Va intentar transformar la seua bici de passeig en una de curses. Hores i hores de mecànica impossible. I fins i tot va estar a punt de ser assassinat per obtindre una de low cost i poder competir. O això va creure's. Va pensar que la bici que li oferien era furtada. Massa bon preu. Però el desig va imposar-se. Desprès de vendre les dues rodes de competició de la seua bici amb aspiracions, va quedar amb el venedor. Supervivent del ghetto de Cracòvia, Roman no va anar a la cita tot sol, faltaria més. Però el seu company, per indicació del venedor, va quedar al marge del darrer pla de la seqüència. Hi havia que baixar a un búnquer abandonat on hi era la cobejada bicicleta. Desprès, el record de només un colp dels tres que el va propinar al cap. La pregunta espessa sobre els diners. La sang per tot arreu. L'hospital. L'observació. El primer intent de posar-se dempeus i la caiguda. I un doctor acomiadant-lo fent-li veure la sort de tindre un cap tan dur. Quan varen arrestar el seu agressor varen penjar-lo del coll fins a morir. Tenia dos assassinats a les seues esquenes. Ell podia haver estat el tercer. I és que només damunt la bici pots apropar-te a la veritat de les coses. Una veritat fugissera caient esmicolada sobre el sentit de la vida. Una Via Làctia.

divendres, 5 de maig del 2017

104


Yo, la verdad, tengo como límite de amor la pata de conejo y el muslo de pollo… Ho ha dit sense cap ironia. N'és asseveració pura i dura. Aixoplugat al darrere de la seua veu estentòria i les seues ulleres de sol blau elèctric espill tipus Ray ban, aquest filòsof de l'art amatori -amb permís d'Ovidi- proposa a la taula fer-ne una paella "per dues persones" amb només que patas de conejo. ¿Imagineu conills en bicicleta amb les seues potetes vinga a pedalar per l'Oronet?... Jo sí. Perdó, és un reflex condicionat. Perdó. Com quan parlen del conflicte lingüístic i a mi em ve al cap el carrer Xàtiva. Què hi farem? Podria dir que l'espillaire llança aquest desafiament culinari camal mentre forada amb el seu esguard la xica que és al seu davant, però no hi ha cap mirada que puga foradar l'espill de les seues ulleres blau mirall vaquer. I la xica no sap què fer: escopir-li potser és massa elegant. Els comensals no acaben d'entendre el perquè de només "dues persones", o sí, ves a saber. Però l'observador estant -jo mateix- imagina un duel a l'O.K. Corral entre dos comensals de paella conillera amb pota de conill amunt, pota de conill avall fins que la darrera pota és un duel a mort. Estem a la placeta, els comensals seuen a les tauletes de la terrassa improvisada, i jo espere que obrin la porta cuirassada del meu treball. Estic preocupat pel duc d'Edimburg. Ja que de duels en parlem. Diuen que es retira, que es jubila. No deixe de donar-li voltes al cap: que des que la reina Isabel II va accedir a la corona al 1952 no ha parat d'assistir a actes oficials: 22.191 actes. Més o menys uns 341,4 actes per any, si dividim l'anterior quantitat pels 65 anys que ha cotitzat com a príncep consort. Sens dubte xifra més que admirable, si pensem en allò de una vez al año, cosa de ermitaño es; una vez al mes, poca cosa es; una a la semana, cosa sana; y una al día, guarrería. I n'estic més que preocupat per si el model Duc d'Edimburg acaba imposant-se, i  ja em direu qui pot cotitzar 65 anys amb continuïtat aristocràtica. I complir 341,4 dels 365 dies de l'any. El que suposa lliurar només un total de 23, 6 dies a l'any. És a dir, de què parlem, d'un millennian, d'un becari a pa i aigua?… El cas és que mai no se li va ocórrer cedir Gibraltar. No, ho dic pels micos, que mai no saps si són capaços de superar el rècord del Duc. Tanta longevitat, tant d'acte, no sé, deu ser la ginebra, mireu si no la reina mare, 101 anys i feia el desdejuni en ginebra, però com que jo no tinc Tarjeta de cartón. Què fer? -Tolstoi, dixit. Mai no he estat invitat a cap sarau dels bons, a cap acte aristocràtic. Cómo ligo un ginebrón?... A la taula del costat de l'home amb espills per ulls, un vell seu damunt d'una cadira de rodes. El que l'acompanya està capficat al quart de pollastre torrat amb lletuga que ha demanat. Tenim cuixa com a límit. Li lleva la pell, els ossos. L'ancià, per la seua banda, dóna compte d'un plat de samfaina amb creïlles fregides i embotit sense més preàmbuls ni desoris ni límits ni lletuga. De sobte, el de la cuixa alletugada alça els ulls: a quien le diga que tiene 104 años, no se lo cree. Obrin la porta. On és el límit del meu amor? Scarlett, Serena, el meu amor està molt més enllà de la sèpia a la veneciana, que ho sapigueu.

divendres, 21 d’abril del 2017

Obvi

Ja sabia jo que París era sota la meua finestra

Hi ha que veure el que costa consolidar a l'imaginari d'una societat allò que és més que evident, obvi, però que les tradicions ens han presentat engalanant-lo del dubtós concepte d'essències pàtries. Per exemple: les corregudes de bous, transmeses com a tauromàquia o l'art del toreig. La tortura com a un art. Imagineu-se la següent escena: "Què esplèndida picana, senyores i senyors. La imposició de la pinça positiva al testicle dret ha estat magistral, i la descàrrega ens ha donat la mesura de la bravura i casta de l'interpel·lat. Gran començament de feina, sens dubte. I és que El Niño de los Faroles és un mestre dels elèctrodes, traje de luces de grana y oro, com era d'esperar,  senyores i senyors. Veròniques de qualitat al terç dels ofegaments. Bones immersions amb vòmit. Tota una exhibició. Magnífic. I arriba el moment de la veritat. ¿Aconseguirà El Niño la confessió, la delació dels companys, la traïció, o ben bé caurà tot mut? Silenci sepulcral al soterrani. Grinyola el llum al desconnectar la picana. El Niño li fa la citació de rigor. Vist i no vist, senyors. Cau la punta del nas a terra. Tall precís. Esplèndid. Ni el propi interrogat s'assabenta. Esguard desconcertat. Orella dreta, orella esquerra. Ni un cirurgià ho faria millor. Segueix impàvid. Però no doblega la llengua l'interfecte. Potser que El Niño li la talle com a últim recurs? Sempre té l'opció d'una confessió escrita. Sí, en efecte, tiró d'estenalles i llengua fora. Brutal, senyores i senyors. I perdonen l'expressió per poc torera i violenta. Brutal. La sang li vessa abundant pels llavis. No sembla, però, que vaja a cantar. Cau el cap sobre els quarts davanters. És inconscient. Res a fer. Ja no trairà els companys. Aplaudiments i xiulets alhora. No ha pogut arrodonir la feina. Una pena. I el mateix mestre li clava la puntilla: tot un reconeixement pel caigut." Sí, ja sé: tampoc no és que ens mengem el rabo a les fines herbes del veí del quart esquerra o la pitrera a le soutien-gorge de la veïna del segon dreta, però… Un altre exemple: la política entesa com a professió -molt lucrativa, per cert- i no com a servei públic, el que s'anomena l'art del caciquisme. Cerqueu les diferències, si no: "Tony té un problema. Sembla que algú se n'ha anat de la llengua. Darrerament dorm mal, i comença a estar fart, molt fart. Fa un parell de trucades. Necessite un nou fiscal que pare la investigació, sí, que li pose pals a les rodes, ja m'entens. Que això només ho pot fer el president? ¿I? Doncs que ho faça. No vull excuses, vaig gastar una fortuna en reconvertir la vella guàrdia en partit, ¿i ara voleu demanar-ne delicte d'organització criminal? Faltaria més. Qui va muntar l'empresa que fa l'escrutini de les eleccions? Me'n deveu moltes. Ah!, que també està sota sospita. I qui tira del fil? Caram, però que no estava en nòmina? Doncs foteu-li canya. Per què voleu el periòdic?" No sé, benvolguts lectors, ja perdonareu aquest humil periodista, però sempre passa el mateix: és començar a furgar i sempre acaba per eixir a la llum la nostra vertadera naturalesa. I la d'un ciclista com jo no podia ser un altra que les llambordes. I em fa il·lusió, què voleu,  tindre París al tocar. Rue de l'Absinthe inclosa. I tots aquells que no estigueu preparats per rodar llambordes, per favor, baixeu de les bicis i deixeu en pau el personal i les voreres. Més obvi impossible. Granota news, maig del 68.


diumenge, 16 d’abril del 2017

Maribel i l'estranya visita


De vegades passen coses que no saps com valorar-les, perquè entendre-les és impossible. Ahir dissabte sobre les dotze i mitja del migdia van trucar al timbre. Com què no esperàvem ningú, vaig pensar que per enèsima algú s'havia equivocat de porta, la qual cosa és tan habitual que quasi ens hem convertit en els porters de l'edifici -potser que en jubilar-me puga treure'm un sobresou, ei! no un sobre amb sou com fan a Gènova. Sí, és molt dolent, perdoneu. Sí, tothom truca primer a casa meua, i desprès resulta que no, que no, que van al tercer o al quart o és el gas -jo, que no tinc gas- o el carter que mai no truca dues vegades, sinó tres o quatre. I com què la Mona -la gosseta- agafa un cabreig pirotècnic només sentir el rrriiiinng, doncs eixim a traca o traques diàries. Perquè no només lladra i renega com una possessa, sinó que si l'impedeixes passar del rebedor a la porta, es llança enfurismada a per tu i et mossega els peus amb traïdoria i tens que castigar-la. Bé, resumint, més d'una vegada quan arribes al telefonillo, la visita ha tocat el dos. La qual cosa no sempre és mala. No va ser el cas del dissabte. Vaig eixir al balcó amb la idea d'estalviar-me el susdit cabreig pirotècnic i les mossegades, però aquella dona va dir-me que com què no li contestaven a casa del president de la comunitat, tot i insistir, doncs que devia comunicar-nos una cosa molt important, que ella era de la finca del costat, la que té paret mitgera amb nosaltres, pel darrere, pels desllunats, i que si per favor li podíem obrir. Clar, dona, faltaria més, li faig en el cap. Vaig inquietar-me. Quin problema podia ser tan important? Resulta que la finca de la senyora del dissabte és més alta que la nostra i el tros de paret lateral que sobreïx pel damunt del nostre terrat té pintat un anunci de la mateixa empresa que els va fer fa temps la restauració i pintura de la façana, i que és totalment il·legal, si parlem d'edificis protegits, com és el cas, i, a més a més, lleig. Però l'anterior Ajuntament li ho va permetre a l'empresa susdita i només tenien que pagar una taxa. Ei, ens va aclarir la dona, que la comunitat no rebia cap cosa -o sobre- com a compensació. Doncs a nosaltres l'anunci no ens agrada gens ni mica, li vàrem dir. No, sí, el que passa és que han anat a pagar la taxa d'enguany i els d'ara els hi han dit que tenen que tapar-lo, va contestar-nos. ¿Els d'ara? Ja, és clar, era il·legal, però els d'abans… A mi, el que no m'agrada, va puntualitzar, és el que estan fent amb les voreres, els d'ara… Dona, estaven molt mal, no? Ja tocava un arreglet, carril bici i tal, que els d'abans només volien demolir el barri… I no sé com, que va eixir el nom de Rita, mentre la dona repetia lo poc que li agradava la cosa aquesta de les voreres, la impossibilitat de l'empresa de fer-se des de feia dies amb el president de la nostra comunitat de veïns i el favor que volia demanar-nos. Favor que consistia en que deixàrem als de l'empresa de restauració poder tapar l'anunci des del nostre terrat, amb la qual cosa s'estalviaven muntar andamis i d'altres maldecaps. Tot i la seua insistència, li vàrem comentar que teníem que consultar-lo en la resta de veïns i en el president, tot i que potser no seria fàcil en dies tan senyalats, ja que molts se'n van de vacances i que nosaltres no podíem decidir per tots, tot i que no crèiem que hagués cap inconvenient. Maribel, que és com li deien a la dona del dissabte, ens va deixar el seu telèfon mòbil. ¿Faran el favor de cridar-me el més prompte possible?... És clar... Va demanar el nostre telèfon, i com què no tinc de mòbil li vaig donar el de casa. Només els han donat deu dies per tapar-lo, els d'ara… Farem tot el que estiga a les nostres mans, li van dir acomiadant-la. No havien passat vint minuts que vam escoltar pujar gent per l'escala. Era la veïna del replà. Li vàrem fer cinc cèntims de la dona i l'anunci, i ens va dir que el president era a casa seua, que ella l'havia vist. Vaig pujar, estranyat. Hi era. Tot el matí havia estat a casa seua. És que diu que els de l'empresa encara no s'han pogut fer en tu… I el que en va contestar em va deixar més estranyat i inquiet del que ja era abans: però si l'anunci el varen tapar ja, el dijous… I ara m'explicava les veus que a través de la campana extractora vaig sentir, dijous passat, mentre feia el dinar. Llavors, què volia la tal Maribel? ¿La visita va ser cosa seua o una comanda? ¿De qui?... Vaig trucar-li al mòbil. Ningú no va contestar: este teléfono se encuentra temporalmente fuera de servicio.     

dimecres, 12 d’abril del 2017

Novio de la muerte


Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. No sé, a mi el que m'agrada són les bicicletes. Però diuen que estic malalt, molt malalt, i que encara no puc pedalar, que ja ho faré més endavant. Tinc set anys, l'edat en que la consciència, em va dir el metge, ens arriba al cervell. Com si fos un tumor nouvingut. Benigne, diu, això sí. Un nou amic que ja no se separarà mai de nosaltres. Per tant, hem d'intentar comprendre'l, el tumor, vull dir, i comprendre el que suposa: adonar-se de la realitat de les coses, va afegir. Tinc, pel que es veu, una nova responsabilitat. I una nova preocupació. I tinc càncer, això també. I com què ha arribat la Pasqua i no podem moure'ns d'aquesta sala blanca amb pudor d'ametlles amargues, doncs ens han visitat els legionaris i ens han cantat la seua millor cançó, el seu himne, ens van dir. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. No sé, a mi el que de veritat m'agrada és muntar en bici, però no puc, diuen. I com què ja sóc conscient de les coses vaig intentar fer-li cas a la cançó. El començament em va semblar confús. Perquè parlava d'un del qual ningú no sabia cap cosa al "Tercio", i, clar, com què "Tercio" és el que demana el meu pare quan fem el vermut dels diumenges, doncs no sé què pensar, la veritat. Evidentment, la meua consciència em diu que un "Tercio" no deu de tindre massa cervell, no? Alcohol i boletes, sí, però cervell… Lo del llop sí que ho vaig entendre: "un gran dolor… como un lobo en el corazón". A mi, de vegades, em falta l'aire i tinc palpitacions, i em fa mal el cor i em fa por no tornar a veure la mare. D'això, l'emoció que em ve als ulls, tot i que no puc plorar -ja tornaran les llàgrimes, em va dir la metgessa- amb allò de la carta i "un retrato de una divina mujer". Caram, si la mare faltés i la mort em portés als seus braços jo també voldria ser "El novio de la muerte", faltaria més. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. Tant de bo, la meua leucèmia em llancés un parell de trets al cor; no, millor al cap, i deixés de fer-me aquets rodals blanquinosos a les cames tan lletjos i que tant m'avergonyeixen. Estaria per sempre mai amb la mare. Què més puc demanar? Qui pot témer la mort? La mort no és dolenta, no? La malaltia, sí. I la quimio és la "tierra ardiente" dins la meua sang. I, sí, fins i tot la veu em fa mal, això també ho entenc: "voz doliente". Sóc un nen a qui la sort va ferir amb l'urpa de la fera ferotge, sóc un nuvi de la mort. La mort no és dolenta. El que no vull és festejar amb la malaltia: les úlceres de la boca, els vòmits, les diarrees, la fatiga que converteix el meu cos en una carcassa de pollastre disposada pel brou. El cap arrodonit, el pixar que crema. L'espera. L'espera difusa de no saps què cosa, com un redobli de tambors sense fi. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. La processó és sinistra, la mort ho endreça tot. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. Quin mèrit té morir? Jo el que vull és tornar a pedalar, però no tinc forces, i, a més a més, em dóna vergonya ensenyar les cames. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom.

diumenge, 26 de març del 2017

Bonsai


Com que ja han acabat les Falles, avui diumenge vaig a fer paella. Una paella. M'agrada anar a la contra. Si la paella és el plat típic de les festes "josefines", doncs jo mentre hi duren la tinc prohibida terminantment a casa meua. Ara, és acabar la disbauxa petardocrematòriapassacarrerilbarracoxaranguera -talleu a gust- i de seguida que em ve de gust fer-ne. He optat, però, per una modalitat sacrílega i herètica, ho reconec, per mirar de ser més irreverent encara. Vaig a fer una paella-bonsai. És a dir, el que altres fan primer amb els arbres, per a creuar la giratòria porta que els pertoca i aplicar les mateixes tècniques als seus -amb sentit de propietat, vull dir- partits polítics, jo ho faré amb la paella, que és cosa meua i de tots vosaltres. L'objectiu consisteix, en poques paraules, en ficar dins una paella de no més de 24 cm de base, amb un sol mànec llarg -a dreta o esquerra, segons les tendències de l'usuari- antiadherent, i sobre foc d'inducció -més iconoclasta impossible- tot allò que deuria servir per a fer una paella com déu mana, de ferro amb dos anses, mida de no menys de 40 cm de base i foc sacríleg com a molt de gas butà. Ingredients: 2 quarts de pollastre -la cuixa sencera, i la resta trossejada- 300 grams de ferraura i roget, 200 de garrofó i 3 tassetes d'arròs. Bé, comencem. L'oli, la dent d'all -que llevareu o si no, no podreu acabar-la, ja em direu- la sal, poseu la carn a fregir, i quan estimeu oportú afegiu la verdura, i no ho penseu massa, amics, que açò és com l'aixovar de les fadrines, que passaven els anys i els calaixos anaven omplint-se fins que arribava un moment en que petaven i hi havia d'embotir-ne els llençols, els camisons i la resta de mantells i llenceria fina fins que se'ls hi passava l'arròs. Bé, ja ho tenim. Qui va dir allò que "d'entrada, no"? Doncs, tot cap a dins. Mireu.


Sí, ja sé el que esteu pensant: i ara quan fiques l'aigua, què? Doncs sí, reconec que un poquet d'ajuda necessitaré. Ara, n'hi han dues condicions imprescindibles a l'hora de posar l'aigua i rebre ajuda: 1.- L'aigua l'afegireu amb un bidó ciclista de competició, tèrmic. I 2.-Heu d'invocar el maligne, el Mefistòfil, com ajudant principal pel foc, tot i que d'altres ho fan pel partit. Per la qual cosa heu de dominar les incantations, amb o sense flauta, o no us farà ni cas. Perquè el Mefistòfil és la clau d'una cocció amb intensitat infernal però a foc lent, condició per no tindre que anar afegint aigua cada dos per tres i aigualir, mai millor dit, el partit, perdó, l'arròs. Eh!, què us sembla com bull? I ni una gota surt de la paella amb mànec giratori.


El moment crític s'apropa. Jo m'acabe precipitadament la vareta d'api que em prenc com aperitiu i que dissimula la pudor sulfurosa del Mefistòfil. He de posar l'arròs, i sempre és una incògnita si haurà prou d'aigua de primàries, perdó, de primeres, o caldrà una segona volta d'afegitons fragmentaris i amb traïdoria. I ara a jugar amb el foc: Mefistòfil, sóc a les teues mans! Els minutets de rigor.


I... Ah, que isca amb socarraet, no t'oblides, Mefi, per l'amor dels que mai no vàrem invocar en va El Nom de la Rosa. Stat rosa pristina nomine, nomina muda tenemus.



dimarts, 21 de març del 2017

El cafè de les quatre


Ser el dia que és
i no haver fet el que toca,
em crea un neguit
pitjor que el pitjor fet
de no tocar la fel del cel
-va dir-se el capità.

Només li'n quedaven
quaranta quatre minuts
per complir el compromís:
fer el que tenia que fer.

Ahab, però, feia parlada:
"El cafè és el cafè.
Com el te de les cinc,
a les quatre, però, el farem.
El cafè de les quatre és el te."
Si només són, capità,
tres quarts de quatre
-va dir-li la dona de la neteja.

Què insinues, pèrfida?
Potser que la meua cama
de fusta la va concebre
l'altíssim déu com a càstig
per aquesta vida més llarga que el meu art.

No cite Goethe en va, mon capitaine.
Potser jo no sóc, sinó
la dona de fer feines,
però conec com a pocs
l'art de la vida i el temps.

¿El pedal i la fusta són
com l'aigua del mar
i l'oli de balena,
vols dir?

Només sé el que sé
i dic el que dic:
és el dia que és
i encara no ha fet el que toca,
i no hi ha pitjor neguit
que el cafè enverinat
d'excuses i arpons de fel.