divendres, 21 d’abril de 2017

Obvi

Ja sabia jo que París era sota la meua finestra

Hi ha que veure el que costa consolidar a l'imaginari d'una societat allò que és més que evident, obvi, però que les tradicions ens han presentat engalanant-lo del dubtós concepte d'essències pàtries. Per exemple: les corregudes de bous, transmeses com a tauromàquia o l'art del toreig. La tortura com a un art. Imagineu-se la següent escena: "Què esplèndida picana, senyores i senyors. La imposició de la pinça positiva al testicle dret ha estat magistral, i la descàrrega ens ha donat la mesura de la bravura i casta de l'interpel·lat. Gran començament de feina, sens dubte. I és que El Niño de los Faroles és un mestre dels elèctrodes, traje de luces de grana y oro, com era d'esperar,  senyores i senyors. Veròniques de qualitat al terç dels ofegaments. Bones immersions amb vòmit. Tota una exhibició. Magnífic. I arriba el moment de la veritat. ¿Aconseguirà El Niño la confessió, la delació dels companys, la traïció, o ben bé caurà tot mut? Silenci sepulcral al soterrani. Grinyola el llum al desconnectar la picana. El Niño li fa la citació de rigor. Vist i no vist, senyors. Cau la punta del nas a terra. Tall precís. Esplèndid. Ni el propi interrogat s'assabenta. Esguard desconcertat. Orella dreta, orella esquerra. Ni un cirurgià ho faria millor. Segueix impàvid. Però no doblega la llengua l'interfecte. Potser que El Niño li la talle com a últim recurs? Sempre té l'opció d'una confessió escrita. Sí, en efecte, tiró d'estenalles i llengua fora. Brutal, senyores i senyors. I perdonen l'expressió per poc torera i violenta. Brutal. La sang li vessa abundant pels llavis. No sembla, però, que vaja a cantar. Cau el cap sobre els quarts davanters. És inconscient. Res a fer. Ja no trairà els companys. Aplaudiments i xiulets alhora. No ha pogut arrodonir la feina. Una pena. I el mateix mestre li clava la puntilla: tot un reconeixement pel caigut." Sí, ja sé: tampoc no és que ens mengem el rabo a les fines herbes del veí del quart esquerra o la pitrera a le soutien-gorge de la veïna del segon dreta, però… Un altre exemple: la política entesa com a professió -molt lucrativa, per cert- i no com a servei públic, el que s'anomena l'art del caciquisme. Cerqueu les diferències, si no: "Tony té un problema. Sembla que algú se n'ha anat de la llengua. Darrerament dorm mal, i comença a estar fart, molt fart. Fa un parell de trucades. Necessite un nou fiscal que pare la investigació, sí, que li pose pals a les rodes, ja m'entens. Que això només ho pot fer el president? ¿I? Doncs que ho faça. No vull excuses, vaig gastar una fortuna en reconvertir la vella guàrdia en partit, ¿i ara voleu demanar-ne delicte d'organització criminal? Faltaria més. Qui va muntar l'empresa que fa l'escrutini de les eleccions? Me'n deveu moltes. Ah!, que també està sota sospita. I qui tira del fil? Caram, però que no estava en nòmina? Doncs foteu-li canya. Per què voleu el periòdic?" No sé, benvolguts lectors, ja perdonareu aquest humil periodista, però sempre passa el mateix: és començar a furgar i sempre acaba per eixir a la llum la nostra vertadera naturalesa. I la d'un ciclista com jo no podia ser un altra que les llambordes. I em fa il·lusió, què voleu,  tindre París al tocar. Rue de l'Absinthe inclosa. I tots aquells que no estigueu preparats per rodar llambordes, per favor, baixeu de les bicis i deixeu en pau el personal i les voreres. Més obvi impossible. Granota news, maig del 68.


diumenge, 16 d’abril de 2017

Maribel i l'estranya visita


De vegades passen coses que no saps com valorar-les, perquè entendre-les és impossible. Ahir dissabte sobre les dotze i mitja del migdia van trucar al timbre. Com què no esperàvem ningú, vaig pensar que per enèsima algú s'havia equivocat de porta, la qual cosa és tan habitual que quasi ens hem convertit en els porters de l'edifici -potser que en jubilar-me puga treure'm un sobresou, ei! no un sobre amb sou com fan a Gènova. Sí, és molt dolent, perdoneu. Sí, tothom truca primer a casa meua, i desprès resulta que no, que no, que van al tercer o al quart o és el gas -jo, que no tinc gas- o el carter que mai no truca dues vegades, sinó tres o quatre. I com què la Mona -la gosseta- agafa un cabreig pirotècnic només sentir el rrriiiinng, doncs eixim a traca o traques diàries. Perquè no només lladra i renega com una possessa, sinó que si l'impedeixes passar del rebedor a la porta, es llança enfurismada a per tu i et mossega els peus amb traïdoria i tens que castigar-la. Bé, resumint, més d'una vegada quan arribes al telefonillo, la visita ha tocat el dos. La qual cosa no sempre és mala. No va ser el cas del dissabte. Vaig eixir al balcó amb la idea d'estalviar-me el susdit cabreig pirotècnic i les mossegades, però aquella dona va dir-me que com què no li contestaven a casa del president de la comunitat, tot i insistir, doncs que devia comunicar-nos una cosa molt important, que ella era de la finca del costat, la que té paret mitgera amb nosaltres, pel darrere, pels desllunats, i que si per favor li podíem obrir. Clar, dona, faltaria més, li faig en el cap. Vaig inquietar-me. Quin problema podia ser tan important? Resulta que la finca de la senyora del dissabte és més alta que la nostra i el tros de paret lateral que sobreïx pel damunt del nostre terrat té pintat un anunci de la mateixa empresa que els va fer fa temps la restauració i pintura de la façana, i que és totalment il·legal, si parlem d'edificis protegits, com és el cas, i, a més a més, lleig. Però l'anterior Ajuntament li ho va permetre a l'empresa susdita i només tenien que pagar una taxa. Ei, ens va aclarir la dona, que la comunitat no rebia cap cosa -o sobre- com a compensació. Doncs a nosaltres l'anunci no ens agrada gens ni mica, li vàrem dir. No, sí, el que passa és que han anat a pagar la taxa d'enguany i els d'ara els hi han dit que tenen que tapar-lo, va contestar-nos. ¿Els d'ara? Ja, és clar, era il·legal, però els d'abans… A mi, el que no m'agrada, va puntualitzar, és el que estan fent amb les voreres, els d'ara… Dona, estaven molt mal, no? Ja tocava un arreglet, carril bici i tal, que els d'abans només volien demolir el barri… I no sé com, que va eixir el nom de Rita, mentre la dona repetia lo poc que li agradava la cosa aquesta de les voreres, la impossibilitat de l'empresa de fer-se des de feia dies amb el president de la nostra comunitat de veïns i el favor que volia demanar-nos. Favor que consistia en que deixàrem als de l'empresa de restauració poder tapar l'anunci des del nostre terrat, amb la qual cosa s'estalviaven muntar andamis i d'altres maldecaps. Tot i la seua insistència, li vàrem comentar que teníem que consultar-lo en la resta de veïns i en el president, tot i que potser no seria fàcil en dies tan senyalats, ja que molts se'n van de vacances i que nosaltres no podíem decidir per tots, tot i que no crèiem que hagués cap inconvenient. Maribel, que és com li deien a la dona del dissabte, ens va deixar el seu telèfon mòbil. ¿Faran el favor de cridar-me el més prompte possible?... És clar... Va demanar el nostre telèfon, i com què no tinc de mòbil li vaig donar el de casa. Només els han donat deu dies per tapar-lo, els d'ara… Farem tot el que estiga a les nostres mans, li van dir acomiadant-la. No havien passat vint minuts que vam escoltar pujar gent per l'escala. Era la veïna del replà. Li vàrem fer cinc cèntims de la dona i l'anunci, i ens va dir que el president era a casa seua, que ella l'havia vist. Vaig pujar, estranyat. Hi era. Tot el matí havia estat a casa seua. És que diu que els de l'empresa encara no s'han pogut fer en tu… I el que en va contestar em va deixar més estranyat i inquiet del que ja era abans: però si l'anunci el varen tapar ja, el dijous… I ara m'explicava les veus que a través de la campana extractora vaig sentir, dijous passat, mentre feia el dinar. Llavors, què volia la tal Maribel? ¿La visita va ser cosa seua o una comanda? ¿De qui?... Vaig trucar-li al mòbil. Ningú no va contestar: este teléfono se encuentra temporalmente fuera de servicio.     

dimecres, 12 d’abril de 2017

Novio de la muerte


Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. No sé, a mi el que m'agrada són les bicicletes. Però diuen que estic malalt, molt malalt, i que encara no puc pedalar, que ja ho faré més endavant. Tinc set anys, l'edat en que la consciència, em va dir el metge, ens arriba al cervell. Com si fos un tumor nouvingut. Benigne, diu, això sí. Un nou amic que ja no se separarà mai de nosaltres. Per tant, hem d'intentar comprendre'l, el tumor, vull dir, i comprendre el que suposa: adonar-se de la realitat de les coses, va afegir. Tinc, pel que es veu, una nova responsabilitat. I una nova preocupació. I tinc càncer, això també. I com què ha arribat la Pasqua i no podem moure'ns d'aquesta sala blanca amb pudor d'ametlles amargues, doncs ens han visitat els legionaris i ens han cantat la seua millor cançó, el seu himne, ens van dir. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. No sé, a mi el que de veritat m'agrada és muntar en bici, però no puc, diuen. I com què ja sóc conscient de les coses vaig intentar fer-li cas a la cançó. El començament em va semblar confús. Perquè parlava d'un del qual ningú no sabia cap cosa al "Tercio", i, clar, com què "Tercio" és el que demana el meu pare quan fem el vermut dels diumenges, doncs no sé què pensar, la veritat. Evidentment, la meua consciència em diu que un "Tercio" no deu de tindre massa cervell, no? Alcohol i boletes, sí, però cervell… Lo del llop sí que ho vaig entendre: "un gran dolor… como un lobo en el corazón". A mi, de vegades, em falta l'aire i tinc palpitacions, i em fa mal el cor i em fa por no tornar a veure la mare. D'això, l'emoció que em ve als ulls, tot i que no puc plorar -ja tornaran les llàgrimes, em va dir la metgessa- amb allò de la carta i "un retrato de una divina mujer". Caram, si la mare faltés i la mort em portés als seus braços jo també voldria ser "El novio de la muerte", faltaria més. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. Tant de bo, la meua leucèmia em llancés un parell de trets al cor; no, millor al cap, i deixés de fer-me aquets rodals blanquinosos a les cames tan lletjos i que tant m'avergonyeixen. Estaria per sempre mai amb la mare. Què més puc demanar? Qui pot témer la mort? La mort no és dolenta, no? La malaltia, sí. I la quimio és la "tierra ardiente" dins la meua sang. I, sí, fins i tot la veu em fa mal, això també ho entenc: "voz doliente". Sóc un nen a qui la sort va ferir amb l'urpa de la fera ferotge, sóc un nuvi de la mort. La mort no és dolenta. El que no vull és festejar amb la malaltia: les úlceres de la boca, els vòmits, les diarrees, la fatiga que converteix el meu cos en una carcassa de pollastre disposada pel brou. El cap arrodonit, el pixar que crema. L'espera. L'espera difusa de no saps què cosa, com un redobli de tambors sense fi. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. La processó és sinistra, la mort ho endreça tot. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. Quin mèrit té morir? Jo el que vull és tornar a pedalar, però no tinc forces, i, a més a més, em dóna vergonya ensenyar les cames. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom.

diumenge, 26 de març de 2017

Bonsai


Com que ja han acabat les Falles, avui diumenge vaig a fer paella. Una paella. M'agrada anar a la contra. Si la paella és el plat típic de les festes "josefines", doncs jo mentre hi duren la tinc prohibida terminantment a casa meua. Ara, és acabar la disbauxa petardocrematòriapassacarrerilbarracoxaranguera -talleu a gust- i de seguida que em ve de gust fer-ne. He optat, però, per una modalitat sacrílega i herètica, ho reconec, per mirar de ser més irreverent encara. Vaig a fer una paella-bonsai. És a dir, el que altres fan primer amb els arbres, per a creuar la giratòria porta que els pertoca i aplicar les mateixes tècniques als seus -amb sentit de propietat, vull dir- partits polítics, jo ho faré amb la paella, que és cosa meua i de tots vosaltres. L'objectiu consisteix, en poques paraules, en ficar dins una paella de no més de 24 cm de base, amb un sol mànec llarg -a dreta o esquerra, segons les tendències de l'usuari- antiadherent, i sobre foc d'inducció -més iconoclasta impossible- tot allò que deuria servir per a fer una paella com déu mana, de ferro amb dos anses, mida de no menys de 40 cm de base i foc sacríleg com a molt de gas butà. Ingredients: 2 quarts de pollastre -la cuixa sencera, i la resta trossejada- 300 grams de ferraura i roget, 200 de garrofó i 3 tassetes d'arròs. Bé, comencem. L'oli, la dent d'all -que llevareu o si no, no podreu acabar-la, ja em direu- la sal, poseu la carn a fregir, i quan estimeu oportú afegiu la verdura, i no ho penseu massa, amics, que açò és com l'aixovar de les fadrines, que passaven els anys i els calaixos anaven omplint-se fins que arribava un moment en que petaven i hi havia d'embotir-ne els llençols, els camisons i la resta de mantells i llenceria fina fins que se'ls hi passava l'arròs. Bé, ja ho tenim. Qui va dir allò que "d'entrada, no"? Doncs, tot cap a dins. Mireu.


Sí, ja sé el que esteu pensant: i ara quan fiques l'aigua, què? Doncs sí, reconec que un poquet d'ajuda necessitaré. Ara, n'hi han dues condicions imprescindibles a l'hora de posar l'aigua i rebre ajuda: 1.- L'aigua l'afegireu amb un bidó ciclista de competició, tèrmic. I 2.-Heu d'invocar el maligne, el Mefistòfil, com ajudant principal pel foc, tot i que d'altres ho fan pel partit. Per la qual cosa heu de dominar les incantations, amb o sense flauta, o no us farà ni cas. Perquè el Mefistòfil és la clau d'una cocció amb intensitat infernal però a foc lent, condició per no tindre que anar afegint aigua cada dos per tres i aigualir, mai millor dit, el partit, perdó, l'arròs. Eh!, què us sembla com bull? I ni una gota surt de la paella amb mànec giratori.


El moment crític s'apropa. Jo m'acabe precipitadament la vareta d'api que em prenc com aperitiu i que dissimula la pudor sulfurosa del Mefistòfil. He de posar l'arròs, i sempre és una incògnita si haurà prou d'aigua de primàries, perdó, de primeres, o caldrà una segona volta d'afegitons fragmentaris i amb traïdoria. I ara a jugar amb el foc: Mefistòfil, sóc a les teues mans! Els minutets de rigor.


I... Ah, que isca amb socarraet, no t'oblides, Mefi, per l'amor dels que mai no vàrem invocar en va El Nom de la Rosa. Stat rosa pristina nomine, nomina muda tenemus.



dimarts, 21 de març de 2017

El cafè de les quatre


Ser el dia que és
i no haver fet el que toca,
em crea un neguit
pitjor que el pitjor fet
de no tocar la fel del cel
-va dir-se el capità.

Només li'n quedaven
quaranta quatre minuts
per complir el compromís:
fer el que tenia que fer.

Ahab, però, feia parlada:
"El cafè és el cafè.
Com el te de les cinc,
a les quatre, però, el farem.
El cafè de les quatre és el te."
Si només són, capità,
tres quarts de quatre
-va dir-li la dona de la neteja.

Què insinues, pèrfida?
Potser que la meua cama
de fusta la va concebre
l'altíssim déu com a càstig
per aquesta vida més llarga que el meu art.

No cite Goethe en va, mon capitaine.
Potser jo no sóc, sinó
la dona de fer feines,
però conec com a pocs
l'art de la vida i el temps.

¿El pedal i la fusta són
com l'aigua del mar
i l'oli de balena,
vols dir?

Només sé el que sé
i dic el que dic:
és el dia que és
i encara no ha fet el que toca,
i no hi ha pitjor neguit
que el cafè enverinat
d'excuses i arpons de fel.

dimecres, 8 de març de 2017

L'art de pédaler


El lliurament de qualsevol sentiment íntim sempre n'és de patètic. Però aquell nen mai no havia sentit parlar del pathos o l'ethos, tot i patir-los. I no diré que ni falta que li feia, perquè sí que li'n feia de falta, i molta. Perquè trobar la paraula justa pel sentiment just, d'alguna forma ens allibera, allibera el sentiment, i li permet travessar la sempre voluble línia que separa el pathos de l'ethos, i ens evita, així, d'incriminar innocents com si foren la causa de les nostres limitacions, penes i maldecaps. Les paraules ens fan lliures. Un vocabulari pobre és l'esclavitud anunciada: una de les tantes formes d'esclavitud moderna i antiga. Sempre ha estat igual. Divinas palabras. Perquè serem víctimes inexorables dels reduccionismes sense adonar-nos-en. Perquè el xiquet patia d'amors contrariats -ah!, els amors infantils, i no feu ara el típic somriure pietós, no, pietós, no, un somriure… vegeu, ara no em ve la paraula, i no podré alliberar-me d'aquest somriure odiós, perquè els nens també ploren sense llàgrimes quan s'enamoren... commiseratiu!! això: somriure commiseratiu- o almenys així ho creia, parlàvem dels amors contrariats, tot i no conèixer l'expressió ni el seu sentit si és que l'hagués escoltat per casualitat a la gent gran, al davant o al darrere de "ei, que n'hi ha roba estesa", frase que sí en sabia i molt bé el que significava, i no sabia com explicar-se'ls, els sentiments, vull dir, com declarar-los sense que l'ofensa d'un més que possible rebuig, creia, li trenqués aquest cor nouvingut, aquest cor que s'estimava sense raons i d'una forma tan embriagadora, patètica, a aquella nena mai no vista, a qui no coneixia de res, a la posseïdora d'uns ulls que semblaven resumir-ho tot: un esguard estranyament commovedor si pensava el bes de la mare, un llum aixopluc, una mena de far sense mar, perquè el mar tot ell era al seu dintre (Va per tu, Marcel, ja podeu respirar) I tot allò el paralitzava, no havia obert la boca encara, no havia dit que era la seua, la boca, vull dir, i ja acusava la nena de cruel, de menyspreadora, de capritxosa i dolenta, de Gilberte, tot i no saber qui era aquesta nouvinguda francesa ni molt menys què podia significar. Fins que un dia va trobar-se-la pel carrer. Anava, com la Gilberte, amb la seua mare, i al damunt d'una bici que intentava pedalar sense perdre l'equilibri: eren les seues primeres i irrepetibles pedalades. I ell ja havia passat per aquesta edat desequilibrada. Ell ja era ciclista. Com podia fer-li-ho saber? Va rumiar-s'ho. No molt, la veritat, perquè en quatre paraules resumia la totalitat dels seus pensaments. Primera i única conclusió: tinc que regalar-li alguna cosa que tinga a veure amb la bicicleta i li demostre la meua superioritat. He de dur-la al damunt, la cosa, a la butxaca d'aquests fastigosos pantalons curts, i aprofitar-ne una distracció de la seua mare per fer-li el regal. Dit i fet. L'única cosa que quedava per decidir era la cosa, és clar. Va remenar el seu calaix de les petites coses avant la lettre que ens deixà un temps de roses, no oblideu que encara era un xiquet. I llevat d'un parell de baules d'una cadena Campagnolo que guardava com un tresor, cap petita cosa d'un temps de rosa tenia relació amb el món de les dues rodes. Ni la trompa i el seu cordell amb un munt de gomos ni els cromos ni les caniques ni els xavos negres ni la navalla ni el dard fet amb dos escuradents i una agulla de cap ni els botons futbolistes ni… Perquè anar en dos baules, tot i lo lluentes que estaven, podia ser esfereïdor: així ho sentia, tot i no conèixer la paraula. Avorrit i cansat, va acabar a l'Estudi Gran, lloc per antonomàsia dels grans descobriments: quadres per acabar, vernissos i verins, pinzells i ferramenta, pintures i  soldador, estany i llenç, icones i llibres… ¿Llibres, he dit llibres? Li va venir al cap aquell llibret sobre l'art de pedalar que tanta gràcia li va fer pel seu idioma, el francès. El va buscar per les prestatgeries atapeïdes de llibres d'art: Le nu dans l'art, Michelangelo, Da Vinci, Art Nouveau, L'Art Japonais… Ací, ací, L'art de pédaler, ja ho tenia. I ara què. Ell no entenia ni papa, només el títol que li havia traduït la seua germana. Sabria Gilberta francès? Clar, home, quina pregunta més tonta. Vigilava tots els dies del món l'hora del passeig. A poc a poc, la Gilberta anava guanyant estabilitat. Se li acabava el temps. Una setmana més i el llibre no tindria cap utilitat. Aquella vesprada van arribar les dos com si les manetes llarga i curta d'un rellotge es tractés. La Gilberta encara trontollava de tant en tant. La mare va trobar-se uns coneguts i la cosa va afavorir el seu distanciament. Era el moment. Va eixir del jardí, va posar-se al bell mig de la vorera per on venia la Gilberta mig desequilibrada, va treure el llibret de la butxaca del darrere, va estendre el braç cap a la ciclista oferint-li de tot cor aquella mena de avituallament espiritual i la Gilberta, tot i esquivar-lo, li va etzibar un idiot més rodó que les rodes de la seua bicicleta. En arribar a la seua habitació va obrir el calaix de les petites coses i llançà al seu dintre el llibret i aquell cor que mai no tornaria a bategar igual. L'art de pédaler va convertir-se amb el pas del temps en el seu llibre de capçalera. I a poc a poc, tal i com la Gilberta va aprendre a pedalar, ell va copsar el que significava aquell art: L'art de pedalar consisteix en saber esperar, deia un tal Rilke, fins l'arribada de l'Àngel, l'èxtasi de la gran pedalada. O el que afirmava un tal Vincent: L'art de pedalar és l'home afegit a la natura. Aquesta la va comprendre ben aviat. I un altre tal Pessoa va creure que potser millor era allò que ens alliberava il·lusòriament de la sordidesa de viure, en la mateixa línia d'un tal Gould -tots ells ciclistes irrepetibles, no cal dir- que va definir el seu objectiu com la construcció progressiva, al llarg d'una vida sencera, d'un estat de sorpresa i de serenitat. I tants d'altres que varen ser tan idiots com per portar d'amagat un present per a aquells que van fugir cercant el seu patètic equilibri.

dimecres, 1 de març de 2017

Elle


Dimarts, 28 de Febrer. La Candelària. 20:05PM: isc del treball. El bidell, mentre signe el part d'eixida -tenim d'entrada i d'eixida, per si de cas fugim de les nostres obligacions abans d'hora: cree el ladrón que todos son de su condición- el bidell, deia, li fa una ullada ben ostentosa al seu rellotge. Què, ara també controles l'horari?, li escopisc amb la celeritat d'un contracop amb la defensa contraria desprevinguda. Es parte de mi trabajo… No, t'equivoques, no té res a veure amb el teu treball. Si ho fas és perquè vols… La edad es un grado, pero… Me'n vaig. A la pròxima, fins que jo no isca per la porta em faràs el favor de no mirar el rellotge, d'acord?... (No sap, no contesta) Vaig directe a l'estació de Valenbisi. Cap bicicleta. Tenim el vespre capgirat, pel que es veu. Dubte si agafar el bus, ja que la parada és al mateix lloc, a més a més fa ventolera, fresqueta i la propera estació de Valenbisi no està al girar el cantó, que diem. Arriben tres -de busos, vull dir- i cap d'ells és el meu. Em capbusse a la humitat de la nit nouvinguda i xano-xano arribe fins la següent estació de Valenbisi. Tanta estació ja sembla un calvari. N'hi han dues bicis. Una amb el selló girat: indicatiu d'avaria. L'altra és la 15, i de fet, és l'única que ix al monitor. Desenganxe la bici, m'apuge, done la primera pedalada -sempre m'impulse amb el peu dret- i, oh, sorpresa, el pedal esquerre està trencat a l'eix de la biela i es queda gronxant-se al bell mig de la nit. Quina novetat: l'esquerra falla. Sí, sembla que l'horabaixa és ben baixa. Què fer, Tolstoi? Doncs, no em queda altra que continuar a la propera estació: sí que n'és un calvari. Un poc més i arribaré caminant a casa. De camí al següent casalici travesse la plaça de Tetuán. A la porta de l'edifici cultural de l'antiga Bancaixa n'hi ha un grup de gent prou nombrós. Amb prou feines arribe a llegir els cartells: sembla una exposició, però no sé de què o de qui. Continue el meu pelegrinatge, que fins el Parterre no tindrà nova oportunitat ciclista. Estic a punt de travessar el Carrer del Mar, faig temps al semàfor. La memòria m'avisa de fa quaranta anys. Jo hi era a la parada que llavors feia el bus que ja no en fa. I ella va arribar damunt de la seua Vespino. Tenia els llavis de la malenconia, els cabells rossos d'un apart romàntic i els ulls clars d'un fracàs anunciat. Vàrem tatuar quatre frases. El cor bategava tot allò que la conversa dissimulava. De sobte, el semàfor donà el verd i ella va acomiadar-se. El semàfor encara és en roig, però de sobte un cotxe negre para damunt del pas zebra. Els del seu darrere xiulen. Són dos cotxes negres, no un, grans, com d'oficials. Els de la cua xiulen desesperats. El xofer del primer, que és al meu davant, impertèrrit, ix del cotxe i jo crec que es tracta de l'inici d'una baralla amb els del darrere. Això és que va a demanar-li explicacions al que li xiula. Però no. Passa per davant del seu cotxe oficial, moment que jo aprofite per creuar, tot i el semàfor en roig, i es dirigeix a la porta darrera de l'altre costat. Obri al seu amo. Jo em quede parat, intrigat per la maniobra. Del dintre n'ix una noia, almenys això diríem pels seus cabells rossos i llargs de jove. És l'ama. Però el cos es nega a incorporar-se amb el mateix compàs jovenívol del pentinat. Potser que els tacons tan llargs l'impulsen, potser que la posició enfonsada al dintre del cotxe tira d'ella, potser que... l'edat? Sense haver pogut endreçar el seu esguard es dirigeix directament cap a mi. Algú l'indica que el seu destí hi és en sentit contrari. I sense acabar d'estirar les cervicals gira cua i es dirigeix cap a l'exposició, ara sabem de qui. És la baronessa. I hem estat a un pam de nassos de distància. Duia un vestit de pantalons negres de camal ample, massa volubles pel meu gust i una jaqueta negra amb estampat argentí de tapisseria que acabava d'arrodonir una imatge desesperada. I m'he adonat que a la baronessa mai ningú li dedicarà una improvisació tatuada a la pell del capvespre.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Correcte


Els oriünds del Cabanyal tenen una forma molt peculiar de rebre els comunicats exteriors, tant siguen els dels forasters com els dels seus propis compatriotes, els transcendentals com els importants. Poseu-vos en situació: aneu pel carrer, direcció Mercat del… bé, Mercat Homònim (que el present article és un estudi seriós) aneu per qualsevol dels camins -com si de Roma en parlàrem- que duen, mitjançant Via Augusta, al Mercat Homònim, i, oh, sorpresa! vegeu un amic, conegut, saludat o el que siga, que us obliga a fer-li salutació de bon dia. Doncs bé, ja quasi esteu a la seua alçada i la convenció s'imposa: Bon dia!... Si el susdit amic, conegut o saludat n'és dels autòctons, és a dir, un@ -què cosa més ridícula- veritable/a -encara més ridícul- hom@ cabanyaliensis, deuria contestar-vos amb l'expressió que els identifica com a tals: Correcte. Sí, un judici de valor. Vosaltres en dieu: Bon dia, i ell@ vos contestarà: Correcte. I el mateix faran sempre, tot i no ser indiferents a l'assumpte que vos ocupe. ¿La supèrbia sobrepassa en ell@s les bones maner@s? ¿És un acte de prepotènci@? ¿És l'hom@ cabanyaliensis un profess@r frustr@t? Res més lluny de la realitat. Senzillament, quan el cread@r va  escampar la població pel món, se li va quedar al cantó fosc de la mà -sempre n'hi ha un@ de cant@ fosc en qualsev@l ll@c- el grupet@ -i d'ací la denominació ciclista, i deixem córrer l'@ que ni jo mateix m'aclarisc- el grupet, dèiem, de sabuts, que li va quedar enganxat al cantó fosc, el va posar com qui no vol la cosa al Cabanyal-Canyamelar. I no ho va fer per maldat. No. I ells no ho fan per maldat, tampoc: ho fan perquè n'és la seua naturalesa intrínseca: són sabuts, i ho saben. Valoren, fil per randa, l'omniscient naturalesa de Déu tant com les faves comptades, n'és el seu imponderable, ¿voleu que no ho facen amb un Bon dia? I vet aquí, que avui mateix n'he posat a prova tal circumstància. Dissabte pel matí faig la compra al Mercat Homònim. Entre d'altres coses, volia comprar ametlla fregida, i en arribar a la parada no les hi he vist. Que no té armela -i si dic armela i estem al Cabanyal, és que n'és correcte- fregida?, li he dit; perquè només veia que anous -i si dic anous, i estem on estem, és que n'és més que correcte- panses, dàtils i tutti quanti relatiu als fruits secs dolços... És que estan a l'altra banda, carinyet… No sé on tinc el cap avui, que vaig en presses, i és el que passa. El que passa és que l'aparador del puesto -i si dic puesto és puesto- està dividit en dos, a un costat els fruits dolços, i a l'altra banda d'un separador d'acer  inoxidable els salats. Anem a tirar el mur, em diu la dona... Això és el que tindran que fer els mexicans amb el de Trump, no?... M'inquireix amb la mirada. L'americà, li aclarisc… Correcte… Déu, quin borinot… Correcte… Pose'm mig kilo… ¿De borinots?... Quines ganes de broma… Anem a fer un aparador sense mur, carinyo… Molt millor… Correcte. Alguna cosa més, carinyet?... De camí a la carnisseria, passe pel puesto de Conxin, la xarcutera. Tot i que no tinc res que comprar-hi, la salude: Conxin, bon dia!... Correcte… I això que Conxin és de Picassent, però porta tant de temps al Mercat Homònim… Les carnisseres són dues beutats, i ho saben. Uniformades de negre jersei fi de coll cigne i faldilla de tub tot just per damunt dels genolls, guarneixen la pitrera amb davantal negre, el cap amb tocat negre i l'esguard amb llavis roig Rubi Woo de la gamma Retro Matte sobre el fons d'uns cutis blanc de ploma. En són tan sofisticades, que li han donat un àuria primmirada, com de delicatessen de la vedella i el porc al seu puesto. Tallen la carn amb la precisió d'un cirurgià. El seu tempo és un moderato amabile i cantabile. Hi ha alguna cosa afrancesada al seu somriure impostat, i això em resulta tan irresistible, si més no, que el seu spancià ¿Tens xulla d'agulla?, li dic... De ternera, imagino… No, de porc… (Primer Correcto avortat) Cuánto le pongo?... Una tallada grosseta… Así?… Això mateix, li dic; perquè els del Grau, mai no direm Correcte, faltaria més... Cómo la hago?... Res… I obre els ulls i les comissures en clar senyal inquiridor amb un frec de "mai no m'havien fet cosa igual d'un tall de xulla d'agulla de porc, si almenys fos de vedella" (Segon Correcto avortat) I sóc feliç. Sóc feliç perquè l'he deixat sense Correctos. Ja la tinc al pot. Vaig a inflar les rodes.

diumenge, 12 de febrer de 2017

Només


Només una imatge al passar. Una imatge interrompuda. Perquè l'esguard alterna la visió del camí a pedalar i dels seus marges, i no en pot gaudir totalment. Al costat dret, direcció nord, i un poc de retirada, una fila d'arbres oxidats destaca les seues branques i fulles terroses sobre el llençol grisenc d'una boira que converteix La Calderona en la sanefa misteriosa d'un conte de fades. Costa creure la quietud ominosa d'aquest escamot en formació i sense caporal al bell mig de les ventades. Costa creure que la fila no n'és conscient de la seua terrible desolació, tot i la quimera. Costa creure que el seu punt de fuga forma part ineludible d'aquell altre i prototípic punt que domina el camp visual. El plugim crepita displicent sobre el teixit un poc encartonat dels nostres mallots i de les seues fulles. L'aroma humit del vent transvasa la terra als pulmons i un deliciós perfum de mantega vegetal ho fa amb els records. Som a l'horta, i tanmateix sembla que pedalem pels camps melancòlics i horitzontals, adormits, del secà. Potser els arbres es pregunten si deuen ignorar-nos o si potser ens fan un bes llançat amb l'ambigua intenció i antic dibuix dels arquers homèrics. Potser tant s'hi val. Perquè sura damunt les pedalades la inquietud quimèrica de que per més que ho intentem el pensament dels arbres mai no podrà arribar al nostre destí. Hi són els cinc, perdent-se a la boirina que pinta el verd de cendra, i l'alçada uniforme de les seues frondes de sang seca és la resposta a totes les preguntes dels pelegrins. Ens endinsem a la teranyina de tràfecs, gotes de pluja i pètals roses dels ametllers discordants. Som al núvol, diu un company. Dins el núvol baix. I aquesta pluja delicada, fina com les puntades d'una núvia que cus el seu cor als llavis dels somnis, no n'és tan poderosa com per reviure el mort fullam de la imatge al passar, els seus troncs prims i elegants, adormits. Sí, només una imatge al passar, i amaga el secret indesxifrable de l'aventura humana. Una imatge interrompuda dins la sang i la memòria.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Serena


Crec que ja ho he dit, però pel que sembla no estarà de més insistir: sóc un home -bé, un ciclista, que no n'és del tot el mateix- que odia els que parlen gratuïtament d'extrems. Per tant, igual que li vaig declarar el meu amor incondicional a l'Scarlett Johansson, amb la meua sèpia a la veneciana d'inútil reclam -potser no li va agradar el color de la salsa amb la tinta- he de reconèixer que bebo los vientos per aquesta dona inigualable, la Serena, a la qual l'única cosa que li falta és tastar la meua sèpia veneciana, la vera paella i una pujada a l'Oronet com déu mana -l'ordre dels factors mai no alterarà el producte. Ja vegeu, igual que li vaig dir a l'Scarlett, cap diferència. ¿On és l'extrem? ¿Serà tot igual d'estèril? Serena, què seria de Venècia sense tu? No vull ni pensar-ho, no vull ni tan sols imaginar-ho fugisserament. Com és que aquesta colla d'indesitjables no veuen la tendresa inabastable que amagues al darrere de la teua volea liftada? Com és que ignoren la femenina i excelsa delicadesa de les teues deixades? Només l'odi destil·lat de la seua enveja pot negar-te la subtil innocència del teu revés, o fins i tot els sentiments contradictoris d'un passing shot marca Williams. Serena, els teus globus em fan lliure: me importa un pito les magnòlies i les figues seques, tu sí que en saps de volar; i aquells que t'insulten pel teu cutis d'esclau estigma, els teus llavis travessats d'onades de sorra, les dunes del teu cos, la gasela superba que amagues als teus ulls, són els mateixos que miren de Tirez sur le pianiste, sobre aquell pobre músic que cremava la seua vida amb la cigarreta d'hora baixa que n'és el que anomenem fracàs. Aquells que mai no li arribaran a la suela de las zapatillas de su saxo a un del majors genis musicals del segle XX, un que també tenia un cutis estigmatitzat, el gran Bird, aquells són dels que només en descriure'ls ja en tenim prou, no cal ni perdre el temps en insultar-los. I no deixa de ser curiós que amb el teu cognom i el malnom del gran Charlie formem el nom d'un tal William Byrd, músic anglès del periode isabelí, que no sé ben bé que hagués dit o pensat de vosaltres, vull creure que només que elogis, sobretot si atenem a la seua música transparent i ambigua, com si d'un dels teus drive es tractés, com si una de les seues fuetades de sons ens bressolés al capvespre d'una taberna oblidada pel món dels que busquen el pianista. No em culpes, Scarlett. Són coses del cor, del costat fosc del cor, ma chérie. Benvolguda Serena, a Venècia hi som, t'esperem, jo i la meua sèpia, la salsa de la qual t'agradarà de segur. À tout à l'heure.

dijous, 26 de gener de 2017

L'esguard


No, no n'és el famós déjà vu. I molt menys un trompe-l'oeil. De fet, ningú té el més mínim interès d'enganyar-me, no?, tot sol com estic, ni és la primera vegada que passe per llocs on el misteri es produeix. On la màgia hi és. N'eren dos quarts de cinc mal comptades. Feia fred al carrer. L'aire nítid tenia gèlid el bes. Baixava, tot i que pujava -ara mateix ho comprendreu- pel carrer de la Corona direcció al carrer de D'Alt -ja? I com que sempre arribe ben d'hora -cosa de ciclistes i comares- doncs la llibreria era tancada. Faig un tomb per la plaça de Mossèn Sorell. Les ressonàncies parisenques parlen per mi: Bodegas Momparler, tot just davant la llibreria, tot just abandonades, com la meua jovenesa tancada ja a cal y canto, és a dir, amb pany i forrellat. Temps era temps. El forn dels pastissets de moniato, de carabassa i d'arnadí -bocata di cardinale- també sembla abandonat. M'acoste. Damunt els grafits que amaguen la vetusta porta de fusta n'hi ha, però, un cartellet amb l'horari. Bé, sembla que obren a les cinc. No són morts. Potser la meua joventut no n'és morta del tot. Entre al cafè templari, és a dir: El Templo del Café, -el café de l'abad, posa al tendal- tot i que no passa de dotze metres quadrats mal comptats -potser que el model és ben bé d'aquells temples romànics on el presbiteri és a una escopinada de l'atri. M'agrada la llum esquitxada que entra pels cristalls que són darrere meu. Són cristalls que fan de paret. La xica és atenta, però poc simpàtica. Està més per l'amiga que pels clients. La comprenc; tant s'hi val, només vull un descafeïnat: coses de la joventut perduda. Li pegue una ullada a l'aparador de les ampolles, i sé que només és una excusa per no girar el cap. Sé que l'epifania ha començat, i que tot el que faça és inútil. Arribarà aquell moment en que el meu cos tindrà que girar, capgirar-se. Arribarà aquell moment en que el meu esguard substituirà el meu clatell, i llavors ja serà massa tard pels penediments: les llàgrimes rodolaran com lava nostàlgica d'un temps que mai no he viscut. I direu: això és un déjà vu, i jo insistiré que no, que tot i no haver-hi nascut, d'alguna forma ja ho havia viscut. Perquè els meus avis materns es van conèixer al carrer de D'Alt. Ell, el pintor, abocat a la finestra balconada i bohèmia que donava al creuer de D'Alt amb Cavallers. Ella, la que havia arribat des de Sogorb per servir, a la façana d'enfront. Llavors, els amors tenien molt a veure amb les finestres, els balcons i els esguards pretesament distesos i consuetudinaris. Vet aquí part del misteri. Perquè aquell esguard enamorat va passar de pares a fills, i de fills a néts. I jo, hereu sense cap patrimoni, tinc tot el patrimoni dels seus ulls innocents, vull creure. Si alguna cosa em van deixar els avis, va ser els seus ulls joves i besadors. I això és el que em posseeix, aquella bellesa que van gaudir, esquitxada ara sobre la vesprada del carrer de la Corona que baixa a la pujada de la cantonada del carrer de D'Alt: tot allò que els meus ulls tenen dels avis que mai no vaig conèixer, d'un temps perdut abans de nàixer, d'una nostàlgia nítida i impossible, com el bes enamorat, un sentiment proper a la música callada.

dimecres, 18 de gener de 2017

Analicemos la frase


Todo dios da por sentado, toro sentado -Toro sentado? Per què em venen al cap aquestes ximpleries? Que estic malalt? Que estic boig?- que el ex tesorero del PP, Luis Bárcenas, LB o simplemente Luis, el cabrón -más adelante precisaremos el sentido exacto de estas denominaciones, o no- ha reconocido la existencia de una caja B en el PP. Anem a pams. Què és el que ha dit l'ínclit Luis? Pues simple y llanamente que había una "actividad extracontable sin carácter finalista" o bien: "una contabilidad extracontable…" Analicemos la frase... Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio olímpico Luzhniki de Moscú, compañeros? La Stasi ya no es lo que era, ni la KGB tampoco?... Sí, sí, sí: los que lanzan falsas acusaciones contra nosotros son peores que las putas (Putin, dixit, que algo debe saber de eso) Analicemos la frase... Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio Luis II de Mónaco, compañeros? Grace dejó de hacer gracia con su nombre?... Algo de eso, sí, sí, sí: Carolina 1 Zara 0; los ricos también lloran. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en la huevera, compañeros? Colón deja el huevo y se va con la gallina?... No exactamente, pero sí, sí, sí: por fin queda al descubierto la violencia de la tortilla independiente por la banda izquierda. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en  Mestalla, compañeros? Paco is missing?... Sí, sí, sí, amigos. Perdido, totalmente ausente, el gran fichaje, y nadie sabe por dónde anda. La banda derecha desasistida. Ha renunciado a los espacios. Como si el huevo enamorado se lo hubiera o hubiese. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Los Caídos, compañeros? Qué Cruz soporta el Valle?... Sí, sí, sí, así es. Falta clara dentro del área, pero el árbitro arguye que "desde una perspectiva normativa, resulta claro que el Valle de los Caídos no tiene en la actualidad el significado que sugiere su Señoría". Analicemos la frase… Pi, pi, pi, i, pi, pi, pi, pi, novedades en Davos, compañeros? Gritos de Christine, Christine, Christine, alguien nos roba el calcetín?... Sí, sí, sí, estás en lo cierto. El público en pie corea vociferante: Christine o Lagarde qué más da quién nos mangue? Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Iberdrola-Endesa, compañeros? Riesgo de suspenso por congelación?... Podría suceder, sí, sí, sí. Subida estratosférica por la banda derecha de la energía cuando la ola de frío invade el terreno de juego. La afición reacciona al grito de "Podemos eres tú", pero el marcador reacciona con el siguiente mensaje: "Deja en paz al poeta, coño". Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio Azteca, compañeros?... I llavors, tot empal·lideix com la pell dels morts. Tothom calla com a putes, però de les que no són putes, pobres d'elles, sinó com a tirans prostituïts, valga la redundància. Sabeu el que vull dir? Com a putins, criminals, lladres, estafadors, prevaricadors, xulos, trumps, pervertits, assassins de guant blanc, mentiders, corruptes, fatxendes, pervertits de segona volta, mafiosos, fatxes constitucionals, viciosos de les portes giratòries, no de les rodes, viciosos del ordeno y mando, quan no saps ni manar ni ordenar la més ximple de les necessitats, viciosos del poder, sense més cosa a l'horitzó. Vull manar i manar, jo que no sé què collons és manar. Que vull manar i manar, perquè no vull treballar. Perquè no tinc vocació d'allò en que treballe. I vull manar. Perquè tothom crega que no, que n'estic més que capbussat a la meua tasca. Mentida. I em veig en la necessitat de comprar còmplices. Però com que no ho pague jo. I llavors, la malaltia avança. Avança implacable pel torrent aigualit d'una sang destil·lada. D'uns pares amb esperances: "no pot ser que un innocent…" D'un xiquet o xiqueta que somnia el que somnien tots els nens: demà, demà, demà… Granota news, l'infern.

dissabte, 7 de gener de 2017

FEN

Al menjador de casa dels seus pares tenien tot un seguit de quadrets tipus Home Sweet Home. Alguns d'ells, fins i tot, havien estat brodats amb punt de creu i en fils de diversos colors tan significatius com si d'una bandera es tractés. Però més enllà de la dolçor o acritud de la llar, aquells quadrets ressenyaven consignes molt més edificants i sobretot pràctiques, molt més utilitàries, com saber anglès si ets ambaixador a Londres, posem per cas, el que podríem denominar sense por d'equivocar-nos veritables ensenyaments: Evita los escrúpulos. Haz el bien, pero mira a quién. No estudies lo que un amigo te aprobará. Que el que fue compañero de pupitre, lo sea en el escaño, el gobierno y el lupanar. I així, a poc a poc, posant en pràctica preceptes tan valuosos, va aprovar primer una oposició de tronío, i desprès va fer el bot a la política. I va tindre que dedicar un nou espai del menjador per a la nova circumstància. Ja sabeu, Yo soy yo y mi circunstancia. Així, va anar afegint joies quadriculades com: No hay principio más valioso que un cargo. Rodéate de culpables. Sólo dimiten los culpables, y siempre son los otros. La única ley es la del más fuerte. No hagas feos distinguos entre lo público y lo privado, afíliate al PP (PublicPrivate), que todo lo integra, i que ràpidament van completar aquesta mena de decàleg mai no escrit, que duia com a colofó o corol·lari un consell eminentment pràctic: Nunca utilices sobres transparentes. Tot i això, trobava a faltar una petita vessant més familiar, més càlida, més recolzada en pactes infrangibles, en tàcits acords signats amb sang, en la sana camaradería de los soldados en Cristo, com si diguérem, alguna cosa que evités tindre que repetir com si d'una lletania es tractés, i en qualsevol circumstància el: Querido amigo, qué hay de lo mío? I va ser llavors, que va ingressar a la Obra. No, no va fer de paleta. I tot va anar com la seda amb que fan els hàbits més ostentosos del cos clerical, els de més tronío, podríem dir. I va haver de buscar lloc al menjador per al que podríem qualificar sense por a equivocar-nos de capella supernumerària dedicada al sant monsenyor o monsenyor sant, que tant s'hi val, i que estava encapçalada per màxima tan lapidària com: Que parezca un accidente. I al costat dret de l'anterior: Y si lo es, que no te salpique. I al esquerre: Si era evitable, Keep Calm, mientras haya tierra que echar, u otros a quien culpar, amb rima i tot. Per a acabar, tot just al sota dels anteriors: Cuando te utlicen como tapadera, preocúpate. Al capdavall, tota una substanciació del que va rebre als pupitres d'aquell col·legi de tronío quan era un xiquet: la gloriosa Formación del Espíritu Nacional. Sí, amics, sempre ens quedarà Perejil.