dimecres, 31 de maig de 2017

El supervivent


És ben curiós que la lucidesa no ens apropa a la veritat de les coses. No, com a molt pot afeblir la constància en la mentida a la que som tan propensos, bé per meditada intenció de manipular els altres o bé, senzillament, per por existencial. I poc més. D'això que aquella màxima de la veritat triomfant em resulta no només il·lusòria, sinó perversa. El que acaba sempre per imposar-se és la mentida. I hem arribat tan lluny amb ella, que com diu un adagi rus ja no sabem com tornar-nos-en. La veritat sempre és a posteriori. Hem convertida en pecaminosa la innocència del món. I només el riure sense idiomes d'un nadó té la innocència de la matinada. Perquè tots els dies són innocents mentre no es demostre el contrari. El problema és aquest: la demostració. Som capaços de culpar a la rosella. Hem creat la moral com argument irrefutable per l'extermini de la rosella. Arribats a aquest punt només queda el no retorn, la mendacitat. Portem anys i panys menjant d'aquesta dieta. I ens hem convertit en copròfags. I la realitat no és més que un jardí on l'oblit o la memòria -tan s'hi val- encara no ha tallat les males herbes. I com deia el meu estimadíssim Buñuel: "Uno vive dentro de sí mismo. Los viajes no existen." I tot això em duu, inexorablement a Polanski. Un supervivent. Perquè el petit polonès -com li diuen a Suïssa- va ser, a la Polònia de la postguerra, a la seua adolescència, un infatigable ciclista. Feia eixides de 200 quilòmetres. S'entrenava amb la meticulositat d'un muntador de pel·lícules. Va intentar transformar la seua bici de passeig en una de curses. Hores i hores de mecànica impossible. I fins i tot va estar a punt de ser assassinat per obtindre una de low cost i poder competir. O això va creure's. Va pensar que la bici que li oferien era furtada. Massa bon preu. Però el desig va imposar-se. Desprès de vendre les dues rodes de competició de la seua bici amb aspiracions, va quedar amb el venedor. Supervivent del ghetto de Cracòvia, Roman no va anar a la cita tot sol, faltaria més. Però el seu company, per indicació del venedor, va quedar al marge del darrer pla de la seqüència. Hi havia que baixar a un búnquer abandonat on hi era la cobejada bicicleta. Desprès, el record de només un colp dels tres que el va propinar al cap. La pregunta espessa sobre els diners. La sang per tot arreu. L'hospital. L'observació. El primer intent de posar-se dempeus i la caiguda. I un doctor acomiadant-lo fent-li veure la sort de tindre un cap tan dur. Quan varen arrestar el seu agressor varen penjar-lo del coll fins a morir. Tenia dos assassinats a les seues esquenes. Ell podia haver estat el tercer. I és que només damunt la bici pots apropar-te a la veritat de les coses. Una veritat fugissera caient esmicolada sobre el sentit de la vida. Una Via Làctia.

6 comentaris:

  1. Demà, si tot va com cal, eixiré tota sola amb la bici, que fa massa dies que la tinc abandonada. Per si de cas, quan en vulga una de nova, aniré a la botiga. Mai no se sap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I faràs bé :) Tota sola? Mira el que li va passar a la María Rosa. Ves en compte :)

      Elimina
  2. Magnífica primera part, per llegir i rellegir. La por i la mentida son potser la mateixa cosa i anem sobrats de ambdues. Però no se si entenc la relació amb Polanski. ¿Potser per la pel·lícula? Si fos així, no són les mentides dels polítics les que més em preocupen, sinó les que fan que en les vulguem empassar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser que acabe de llegir les memòries d'en Polanski, i la relació s'estableix un poc per la pel·lícula, on la veritat està amagada com una agulla al paller de les memòries "oficials" d'un borinot, però sobretot per la seua vida: tot el que li arribaren a dir amb la mort de la Sharon Tate, el que el jutge li volia fer passar -i encara cueja- per les relacions sexuals amb una menor... I te n'adones de la força manipuladora de les mentides. Què és veritat i què heretgia? Qui ho decideix?... El guió de la "Via Làctia" d'en Buñuel deuria ser de lectura obligatòria. Gràcies.

      Elimina
  3. supervivent de vida tràgica i cinema sempre compromès o si més no cinema que fa pensar , Buñuel un altre gran geni!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I que ho digues, Elfree. Tots dos magnífics, però don Luis, caram. Una abraçada.

      Elimina