dimecres, 30 d’octubre del 2013

El Colós de Crosses

Peu del colós. Primera temptativa, anys '60

Granota news ha tingut accés a una news que no és tan news salvo alguna cosa. I aquesta news que us vaig a dir, com no batlle vostre que sóc, no us la dec, però us la vaig a donar. Perquè la news té a veure amb el Cap i Cassal, que més bé deuria anomenar-se la Capsa del Cassal, per la de news amagades que tenen als calaixos dins de capsetes sorpresa, com les que tant agraden als xiquets, però directament portades del Museu dels Horrors, ja que estem a les vespres del Halloween, és a dir de l'IVAM. ¿Esteu asseguts? ¿No? Doncs deixeu de llegir. ¿Sí? Va, anem allà. Potser al port de València tindrem que fer-li una colossal estàtua al Campechano. Què us sembla? A que s'ho ha guanyat a pols? Oído Rita: una de Campechano con muletas en formato colosal. Amb un peu a cadascú dels molls de la bocana de la seua, diuen, Marina del Campechano, i amb crosses, és clar. Com el Colós de Rodes, però sense rodes. En lo bonico que hagués fet al damunt d'una bici, xe, les dues rodes de la qual es recolzaren al seu torn sobre cadascú dels dics que envolten la seua Marina Campechana. Xe, quina desil·lusió. Però duria crosses, que mai no seran una bici, però que indiquen que el Campechano encara és al taller. Tot un detall mecànic. I, a més a més, en cas de terratrèmol castorià tindria reforçats els genolls, i no es trencaria com el famós Colós grec. Heus ací el problema d'aquest país, Grècia, la pobre Grècia, la manca absoluta de crosses per apuntalar els genolls i no tindre que doblegar-los. Ahí està. Doncs hem quedat que amb crosses, i ha ser possible amb uniforme de Capità General. No, no, perdoneu, d'Almirall de l'Armada Invencible, com els nens rics quan feien la primera comunió. Osti, ja m'ho estic imaginant i se'm posa la pell amb els pèls de punta. Feu la imatge. Ben plantat, tot i les crosses, tal i com és, un rei de copes, de tantes com n'ha guanyat. I ara li diríem de crosses, un rei de crosses. El seu esguard reial cap a la seua benvolguda Mallorca. Bribón, que eres un bribón, pensaria la gent davant el seu simpàtic semblant. Tal i com si fos aquell magnífic personatge de la Dama de Xangai, el marit de la Rita -xica, quina coincidència- Hayworth, el Bannister. Perquè pel que sembla també deuria espavilar-se en aquestes coses de l'advocacia, com el Bannister. Tot i que ho té ben difícil, que els Campechanos no són de molt llegir. I menys d'estudiar. Ei, i que ningú no me'ls critique: hi han quocients i conscients, i pel que sembla cap d'aquestes categories tenen arrels aristocràtiques campechanes. Què hi farem? Per tant, deixem-ho córrer. Bé, com què no és de bon periodista donar la pròpia opinió sobre les news, no la donaré. I no diré que a mi les marines m'agrada més que tinguen el nom dels nostres petits amors d'un dia, d'aquells que duren un toujours. I com què avui és l'aniversari de la meua dona, doncs li dedique el Brassens, forever. Granota news, peu de colós estant, bon dia.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Avinguda


Viure la desolació
o ben bé seure a la butaca,
borratxo,
com només cent generacions de borratxos poden fer-ho,
i tancar els ulls com un crit mut
que demana desesperadament el darrer somni.
Però potser no és tan fàcil.
I no ho és pel maleït esperit.
I l'estètica.
Malgrat els vins espirituosos.
Perquè és l'hora en que l'esperit arriba
a la seua màxima depressió.
Perquè les passes trepitgen
camins de belleses robades.
¿On és el port, pare?
Pare, anem al port.
I és que jo tinc la feblesa dels nens,
que aboquen desemparats el seu cos a la son,
i la meua ànima no en sap
d'aquell seu somriure adormit,
ni de la dolça defensa dels somnis.
Vaig per l'Avinguda. Vaig cap al port.
Vaig per l'Avinguda del Port de València.
Faig el camí de tornada a peu.
Si vaig arribar en bici a aquest món
ara torne amb els peus per terra.
Adéu, Carmina! A soles per la vorera,
com sempre,
no et conec sinó a les voreres,
i a soles amb el teu caminar vençut,
però el teu home t'enllaça el cos pel darrere,
i feu florir l'amor a la tardor. L'amor de tardor.
Sou al damunt del pas de vianants.
Adéu, Carmina!
Ja sé que no em sents.
Sempre a les voreres.
Mai no vàrem creuar paraula alguna,
només voreres.
"Qué pinto? Qué coño pinto, Mari?"
I la veu s'apaga als gemecs d'una gola trencada.
La xica plora per telèfon i potser parla. Tothom plora per telèfon,
i potser parla.
L'Avinguda sembla una fira de telèfons ploraners:
mai no acabarem de ser nòmades, ja us ho dic,
collint la fruita daurada que ens hi surt al camí,
caçant la carn fresca que ens desespera.
Soleil et chair.
Del cantó de casa meua, del que era casa meua,
d'aquell meu carrer amb magnolier i jardí clos,
surt un nen amb tramussos.
Come tremoços, pequeno;
¡come tremoços!
Olha que não há mais metafísica no mundo senão tremoços.
Olha que as religiões todas não ensinam mais que a paradinha.
¡Come, pequeno sujo, come!
Perquè la vida hi és per llançar-la,
per llançar-la a perdre o per llançar-la i perdre-la.
Tots perdrem la vida,
i els records són la forma més baixa de poesia.
Però com què jo faig dolents versos com a llàgrimes dolentes
no em preocupa.
El cristall de la façana del Súper també escopeix la meua vida perduda.
No sóc sinó la silueta amb poca traça d'un estibador.
I mai no seré altra cosa. Tal i com ho van ser l'avi i el pare.
Que els sacs es carreguen als ronyons,
com sempre,
com la demència,
i a la gola seca dels que no miren sinó cap a terra,
com els borratxos,
com els rucs.
¿On són els jardins orientals?
Preguntes per pura retòrica.
Ja saps que no hi són.
L'Avinguda, però, era prolongació d'Arcàdia silent.
Hores buides a l'estiu de la migdiada,
silencis marins d'abissals aigües,
esquelets que fan de noies amb cabells apagats
us rondinen. Què em fet de la tristesa?
Sempre trobarem aquell savi, però,
que deixarà anar tota la seua rancúnia.
Pobre esquelet fent de noia, de núvia abandonada.
Pobres sorolls llunyans fent de records.
Els colps d'un martell al capvespre.
La sèptima major del tren que em va fer músic.
La raspera de la mare sota els pits on jo recolze el cap adormit.
I del ventre on vaig nàixer m'arribava el buit silent de la vida llançada.
Els sons són la forma més elevada dels sentiments.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

De jaquetes

Dios te guarde de mal libro, de Alguaziles, y de muger rubia, pedigüeña, y cariredonda 
(Quevedo, El Buscón)

Las chaquetas son el espejo del alma, em va dir JL des de la seua ampla casa com a comentari del post anterior sobre mans i sobres -capicua- i com a mostra de la seua perspicàcia més que reconeguda. Evidentment, la chaqueta entallada de la Cospedal diu més d'ella que tot el que ix per la seua boca, que també. I avui dimecres, en llegir aquest comentari, he comprès l'abast de la seua sentència, la del José Luis. I ja que el dia s'ha llevat tan nuvolós que m'ha obligat a repensar-m'hi la pedalada dels dimecres, que, sembla, deixaré per demà -si el tiempo y la autoridad no lo impide- doncs he passat a l'acció. Ja em disculpareu. Sí, certament, les jaquetes són l'espill de l'ànima, tens tota la raó, José Luis. I ara entenc el cas Merkel. Aquesta senyora que ha anat reflectint a la seua jaqueta multicolor -què lluny de la sobrietat de Na Rita, sempre de la roja- reflectint, dèiem, tota la seua trajectòria personal des d'aquell Despertar Democràtic on va militar de jove, fins a l'actual Democràcia Adormida que potser tindrà el seu Amanecer Dorado, i que ens vol imposar a cops d'euro. Perquè aquestes jaquetes amb que es passeja per mig món són com el retrat del Dorian Gray però a l'inrevés, a la vista de tothom, i no ben amagat a les golfes. I ella, sembla que ni se n'adona. Angie, sent el que vaig a dir-te, però les teues jaquetes multicolors no dissimulen, ni de bon tros, tot el que la teua ànima ha anat deformant-se, sobretot a l'alçada de la cintura. I aquesta exposició pública d'ostentoses vergonyes, com si fos bandera d'un nova modalitat d'orgull -que tindrà el seu dia i tot, no ho dubte: el dia de l'orgull guai, pose per cas, ja que va de déus salvatges la cosa- deu ser un síndrome d'una malaltia encara per diagnosticar, i que pateixen certs polítics -mireu, si no, el Camps- al lluir jaquetes reflex incontestable de les seues orgulloses vergonyes. No sé què pot arribar a donar-me més fàstic si l'entallada jaqueta de Lola, la descomprimida d'Àngels, la vermellor de Rita o la gratuïtat del Paco. I el meu pensament desorientat ha anat a caure sobre el pobre Tomàs Molina, i les seues jaquetes que semblen estar en un ai, com no podia ser menys, és clar. Els profetes és el que tenen, que sempre estan en un ai. ¿L'encertaré? ¿No l'encertaré? Fulleta de margarida amunt, fulleta de margarida avall. Més que comprensible la seua tibantor a l'estomac, que de segur té condicionat reflex a la gola: glups!, al capdavall va ploure, buf, ja puc respirar, obrim les jaquetes, xics. Cosa que no sé si podrà fer José Ignacio demà -tot i que li dóna ben igual, de tan humil i educat com és-, la jaqueta del qual ha passat per Izquierda Democrática, Unión de Centro Democrático, Partido Demócrata Popular, Coalición Popular (Alianza Popular+Partido Demócrata Popular+Unión Liberal) y PP, no cal que anomene el partit, oi?. Angie, ja pots posar-te a tremolar el dia que al Wert li done per xampurrejar l'alemany, perquè sembla és un especialista en sondejos d'opinió, que va crear Demoscòpia, poca broma. Altra cosa, ben distinta, és que els hi faça ni punyeter cas. Este si que sabe de chaquetas y cinturas. I és que les grans tragèdies sempre s'amaguen sota els detalls més insignificants. Ah!, m'oblidava, els ciclistes sempre portem la jaqueteta ben ajustada a la cintura, per pedalar millor contra el vent de cara.


Todo lo sufría, hasta que un día un muchaho se atrevió a decirme a voces hijo de una puta y hechicera; lo cual, como me lo dijo tan claro -que aún si lo dijera turbio no me pesara- agarré una piedra y descalabréle. Fuime a mi madre corriendo que me escondiese, y contéla el caso todo, a lo cual me dijo: -"Muy bien hiciste: bien muestras quién eres; sólo anduviste errado en no preguntarle quién se lo dijo... que esas cosas, aunque sean verdad, no se han de decir". 
(Quevedo, El Buscón) 

dilluns, 21 d’octubre del 2013

La mano que mece la cuna


"Fue mi mano la que dio a la señora de Cospedal el sobre con pagos." No hace falta que lo jures, Luis, ya sabemos que la mano que mece la cuna es la que domina el mundo.


Pero es que a mí las manchegas me ponen. Por los quesos de bola, digo. Ah!, que son las holandesas las de las bolas. Pues más a mi favor. Es que con un apellido tan ciclista: Cuerpo y pedal. Cuerpo de pedal. CosPedal!! Y con clásicas como la Amstel. De la bola no se me va la cosa. Y no se lo digáis a la mía mujer, que es medio andaluza y celosa por generosa, pero es así. Y mira que al Luis se lo dejó claro: "Cuidaría de todos vosotros" Sí, yo sé que si a mí me pasara alguna cosa, la Cospe, también cuidaría de todas vosotras, chatinas -por qué digo chatinas?- mis queridas bicicletas. Pese a los tropezones de última hora.


Dejémonos, pues, de simulaciones y retransmisiones en diferido, plasmas y cataplasmas, porque aquí lo que vale es la historia de amor jamás contada. Resulta que ella se quedó embarazada hace dos años -sí, sí, como lo oís- y perdió el sobre y los tacones con pocos días de diferencia, o al menos eso es lo que dice a la Soraya. Pero la Soraya es la niña del Mariano. Y ahí, lo tiene difícil. Ella adoraba los sobres, los tacones y las faldas de tubo, eran sus sueños de identidad, como si dijéramos o dijésemos... Y las chaquetas entalladas!!... Y también las chaquetas entalladas. Y no pudo aceptar que aquella mano que mecía el sobre que perdió ignorase la falda y los tacones... Y la chaqueta entallada... Eso, y también la chaqueta entallada. Bueno, pues a lo que íbamos. Así que resulta que ella piensa que qué mejor que ser ella mismamente quién meza la mano del sobre y tire a la otra de la cuna… Y de la chaqueta entallada… Eso, y que tire también de la chaqueta entallada. Pero entonces va y se queda sin queso, que todo era arrimarse el sobre a las bolas y que ni por esas las holandesas, porque hacía dos años del embarazoso suceso, en que perdió eso, queso, sobre y tacones… Y la chaqueta entallada… ¿Y también la chaqueta entallada? ¿No sería la falda de tubo? Da igual. Y luego viene Mariano y le hace un pareado de emparedados: que si "Mantengo mi confianza en Cospedal", y el otro, "Es una magnífica secretaria general". Como si la metiera en el sobre y la acunara. Claro, qué gracia, diríais o dirías, y ella se lo tomó como se lo tenía que tomar, como un sobrero en tarde grande de ruedo, teja y mantilla, pero sin sobre ni mano ni tacones… Ni chaqueta entallada… Eso, y también sin chaqueta ni chatina entallada, ya que estamos. A lo cual que hubo una reacción muy indignada en el Vaticano, que sabe mucho de buenas y malas cunas, niños robados y sobres, y que es como una casita blanca, pero a lo grande, como Eurovegas, y con Sants & Company incorporado, menudo pedazo de franquicia… Y chaquetas entalla… Y también dos huevos duros.

divendres, 18 d’octubre del 2013

El príncipe está triste...


Eren les zazpian eta bost (set i cinc) de la vesprada (arratsalde) d'ahir dijous (osteguna atzo) quan, camí de la classe de basc travessava, un servidor, a peu i sense pedals a la vista, el carrer Cavallers a l'alçada de la porta lateral de Palau (To Castle) d'on, sense avís previ, va eixir el Príncep Albert precedit de la seua mà dreta -tal i com si fos una peli del Buñuel- (The Coach, vaig pensar) que li duia -com sempre fan les mans dretes- una carpeta roja. El príncep vestia el tern de rigor -mortis?- però sense guardapits -potser el duia sota la camisa com armilla antibales amigues, vés a saber. Hi havia alguna cosa de tristor en el seu caminar, però. Potser l'absència del seu braç dret, l'Esther, el preocupava, perquè, ¿què pot fer una mà dreta sense el seu braç dret?, poca cosa, acceptem-ho. I tanmateix, se'l veia profundament capficat en les tècniques de lideratge coaching: sóc alt, sóc ros, sóc guapo, sóc llest i sóc príncep, que és el que més importa. I cadascú d'aquests "sóc" va ser reafirmat per cadascuna de les cinc gambades que li va costar arribar al cotxe que era a l'altra banda del carrer. Au!, fes-lo tu -bé, hazlo tú, hazlo tú- va pensar amb la imatge del Sito Rus esclatant-li a les meninges. Ni la seua mà dreta ni ell mateix varen donar-li una ullada a la parròquia que passava, eren com dos cavalls pura sang, poca broma, que no miren sinó al seu davant, cap cosa els importa, només imaginar que la concurrència hi fa guàrdia dia i nit a l'espera del regal que deu suposar-li la seua sobtada presència, és més que suficient. Sí, paradoxalment, se'l veia que gaudia de creuar el carrer. Pur i dur coaching. Era com una escena treta d'una peli d'espionatge o de grans esdeveniments històrics, d'aquelles on els protagonistes abans de salvar lo món, pugen al seient del darrere del cotxe oficial i per un instant, només per un instant infinitesimal, li confessen a la seua mà dreta que no les tenen totes, que ells també són humans, però que a diferència de la resta de mediocres que sempre anem plorant i queixant-nos per la vida, ells són capaços de treure el superman o la superwoman que la pau mundial necessita. I llavors, va adonar-se. Perquè mentre li confessava -potser per última vegada abans de que esclatés el conflicte bèl·lic que acabaria en lo món mundial- a la seua mà dreta, el que li bullia a les meninges, va sentir com a foc amic la idea que va tindre el seu braç dret el dia que en tornar de la perruqueria del Tono li va dir que havia conegut a una tal Cristina. I per un instant, només per un instant infinitesimal, va veure's a sí mateix com Simeó Estilita predicant al desert, tot i desconèixer la cinematografia del mestre Buñuel. Granota news, peu del pilar, egun on.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Cet obscur objet du désir


Sí, aquell semblava un cas fet a la mida del Fernández, un CT. Perquè ja tenia que haver-s'hi torçut la cosa si l'alcalde d'aquell poblet de l'Horta havia hagut de denunciar públicament els seus propis policies, fent que el que no devia haver passat de la safata dels afers interns fos, hores d'ara, un dels afers més exteriors de la contornada i, a més a més, servit en safata de plata. Set polis, set claus, ningú més pot entrar a l'armer, ni tan sols la dona de la neteja, que ja em dirà vostè com tenim el quartet, que dóna fàstic… Ja veig, ja veig. ¿A què em sona açò dels set? Ah, sí, però sembla que ací només tenim una núvia per als sets germans polis, je, je… Escolte, Fernández, m'havien dit que vostè era un investigador seriós i competent… ¿Que no ho semble?... Com sempre que hom vol saber què és el que veritablement passa a una petita població de l'Horta, el millor és investigar al poble del costat. Per tant, el Fernández va dirigir-se a Carpesa. I va entrar al seu únic forn, o, com ara diuen, despatx de pa, perquè si d'alguna cosa li havia servit al Fernández la seua llarga i recta trajectòria al departament dels torts (DDT) és que allò de que els bars i casinets de poble són bona font d'informació només passa com a llegenda urbana, de carregada com sol anar la parròquia ja de bon matí. Bon dia, senyores… Bon dia, inspector… I el Fernández va començar a arrugar-se. Perquè no feia ni tres quarts que començava a parlar amb l'alcalde dels polis, i ja sabien qui era i què volia els del poble del costat. Bé, sembla que "No hase falta desir nada más"… Ai, que n'és de graciós l'inspector, xiques… I tant, i tant, i tu que ho digues… I mentre la dona del mostrador reia amb un riure obert de boca i greu de pit, impropi de muller però a joc amb les seues ulleres quadrades de pasta, el Fernández encara anava fent-se més xicotet i xicotet. Sí, sí que hi fa falta (i la rialla va parar en sec) dir-ne alguna cosa més. Passe, inspector, passe… La veu atiplada venia de l'interior, de la rebotiga, és a dir, de l'obrador, i havia donat vida a la cortina de varetes. Bon dia, sóc… Deixe's de romanços, inspector, tots sabem qui és i el que busca. El que no acabem de veure és per què tant de rebombori per una fotuda bici, comprende lo que le quiero decir?... Bé, és un robatori, i… I què? Els banquers buiden caixa. Els polítics buiden bancs, empreses i empresaris. Els empresaris buiden butxaques d'assalariats. Per què no pot un humil assalariat buidar un quartet que fa més que fàstic, ple a vessar de runa i deixalles confiscades, comprende lo que le quiero decir?... El Fernández s'havia quedat sense paraules. Només l'interessaven aquells petits cons de paper allargats i disposats sobre la taula que li feien de broquet a l'ancià fumador d'ulls blaus i aigualosos i que assegut al seu davant va sentenciar: si, malgrat tot, vol investigar, té dues línies: el camí del cementeri i el barranc, vostè mateix… "No hase falta desir nada más", va pensar el Fernández mentre acabava d'arrugar-se. Granota news, peu del barranc, bon dia.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Albada


A un dels indrets més decebuts de la seua memòria guardava el record d'aquell dia que el seu pare va dur-lo a veure la seua primera albada: el sol llevant-se per l'horitzó amb l'omnipotència del que és inexplicable, i amb la tendresa, però, d'un regal, no per esperat menys excitant. O això creia. Tindrem que alçar-se ben d'hora, saps?... Bé, bé, sí, sí. Tu crida'm, eh?... Però no sabia si faria falta cridar-lo a la nit de l'alba, perquè era tal el seu nerviosisme que semblava impossible que la son baixés sobre ell tal i com un sol de ponent busca la flassada del capvespre. I amb els ulls tancats, per si de cas la son en una distracció de les seues emocions l'agafava, començà a repassar el que passaria a l'endemà quan, imaginava, encara nit fosca, aniria de camí a la platja, baixant per l'Avinguda assegut a la barra de la bici de curses del pare… ah, no, des que varen tindre l'accident, que la mare ho havia prohibit expressament; doncs caminant, la qual cosa li suposava un nou patiment -perquè era patidor de mena- el patiment d'arribar massa tard, que ara s'afegia a la fredor nerviosa d'una nit vençuda i l'estomac revolicat -que deia la mare- com a peatge ineludible als grans esdeveniments. Però ho aconseguirien, segur. Arribar a la nit embogida pels homes i dones fugissers al darrere de les dunes i brollar el sol d'aquell rerefons inabastable dit horitzó com una llanterna màgica i còsmica seria tot una sola cosa escènica. I soroll, ¿faria soroll la seua aparició, la del sol, alguna cosa semblant a la cel·lofana dels regals no desitjats -aquells d'última hora que tan de mal fan al cor i als somnis- o millor seria com una caixa de cartró que amaga les teues expectatives mai no dites en prevenció de desoladores certeses? Caram, aquesta cosa del soroll mai no l'havia pensat. I rondinant la nova dèria va adormir-se. A l'endemà va sentir la veu del pare que sortia de caixes de sorollós cartró i cel·lofana mullada al damunt de la sorra del mar. Pobre cel·lofana. I el pare insistia, mentre el cartró es desfeia i enfonsava a les suaus ones de la vorera del mar. Sí, sí. Ja vaig, ja vaig. Va llevar-se del llit, i no havia posat els peus a terra que l'inquietà el raig de llum que entrava per l'escletxa que hi havia al finestró de fusta. Però si és de dia… Va, afanya't, o es perdrem el millor… Però si és de dia… Què pesat! Va, que farem tard… Però si és de dia… I, en arribar a la platja, va veure aquella taronja de sang apuntant el seu nas per l'horitzó. Eixia a poc a poc, amb l'acompanyament d'un parell de nuvolets que li feien de fulletes, de llacet d'un regal sense cap tipus d'embolcall, ni cartró ni cel·lofana, un regal que quant més te'l miraves més mal et feia als ulls i als somnis, i que potser era la causa que tant espantava als que fugien de les dunes mentre espolsaven nerviosament els somnis dels seus vestits encara adormits.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

CT


Tot feia pensar que aquell era un dels maleïts CT, com els anomenava l'inspector Fernández -¿per què tots els inspectors els hi diuen Fernández?, es preguntava sovint el mateix Fernández. Tan s'hi val, la cosa és que aquella cosa que gairebé no era cap cosa, i que tenia entre mans, era un CT dels de manual, és a dir, un CT de collons de mico, com remarcava el propi Fernández posant uns ulls desorbitats, i amb perdó de la concurrència. Li havien cridat de la Brigada d'Homicidis Itinerant. Sempre li cridaven de la BH de passeig -com era coneguda- quan ja no sabien què caram fer-ne. I ara inspeccionava amb l'assessorament del Fernández -sí, també els ajudants d'inspectors els hi diuen Fernández, i també s'ho pregunten al arribar la nit quan els contubernis dona-sogra no els hi deixen conciliar la son- el lloc dels fets -feu memòria que érem al lloc dels fets, molt diferent de si parlem del joc dels pets, palalelo, com diuen els xinesos del cantó, que ara de seguida entendreu. Bé, inspeccionaven el lloc dels fets, en tot cas, el que quedava del lloc dels fets. Qui va permetre l'alçament?... ¿Del cadàver?... No, de la sorra que deu ser a les seues ungles, si és que les trobem; serà possible, Fernández!… Perdó. El jutge… D'on?... De Vinaròs… "No hase falta desir nada más"… Com diu?... No res, coses meues… I tanmateix tot assenyalava mort, bé, desintegració, amb imprudència premeditada -és a dir, ben meditada- i amb forta dosi de violència, tal era l'escampada dels minúsculs restes que encara quedava per tot arreu al passeig de la platja, el lloc del fets, o dels pets, segons es mire: la platja de… (secret de sumari) Però el Fernández no s'acoquinava fàcilment. Què sabem de l'interfecte?... Poca cosa, inspector. Sembla que anava pel passeig marítim i alguna cosa el va fer desaparèixer totalment salvo alguna cosa… ¿Alguna cosa, salvo alguna cosa? ¿On vol anar a parar?... A president… Ja m'ho temia… ¿Què diu el forense?... Poca cosa, inspector. Només que sembla que el susdit anava fumant i en bici… Vaja, un pervertit. Parla amb els de la GT, Gusts Tòxics, antiga antibici, i veurem que ens diuen. Potser estava fitxat com a MTB, Muntanya, teta i bicicleta, un col·lectiu molt perillós… El que sí és segur era la seua pertinença al KTM, Ke te marxes, grup delictiu antiborbònic... Ja comença a quadrar la cosa. ¿Què més?... Poca cosa, inspec… Com torne a dir "Poca cosa, inspector", li trenque el cap, Fernández. ¿Li ha quedat clar?... Sí, inspector… Què sabem d'aquella "alguna cosa" que el va desintegrar?... Poca…, perdó. No ha quedat cap rastre. De fet, l'única peça de la bici que va sobreviure, el timbre, el varen trobar a vint quilòmetres d'aquest mateix punt, amb la punta de la cigarreta i un parell d'incisius incrustats a la tapa, i l'examen químic no afegeix cap interès, parla de partícules de gas, però ací és habitual, normal, natural, de fet els nens li diuen el joc dels pets perquè de tant en tant surt de la terra una bombolla de gas i esclata, un pet, res de particular… Molt interessant, molt interessat. Té que haver sigut una deflagració bestial. Podríem estar davant un cas d'explosió endògena. Tant de pedalar, rebenten… Això mateix… Bé, Fernández, cas tancat… Això és un CT, és clar, Cas Tancat, ara me n'adone… No, Fernández, un CT és un CasTort, aquell que ningú no pot resoldre, salvo un servidor que sempre el converteix en cas tancat, comprèn què li vull dir?... I Fernández, l'ajudant, se'l mira amb veneració i una mica de por subalterna davant els ulls desorbitats i inquisidors del Fernández inspector. Comprèn, i tant que comprèn, sobretot la gran oportunitat que li suposa treballar al costat d'aquesta ment privilegiada. I li ve de gust encendre una cigarreta -ah, deuria deixar aquestes debilitats, però pitjor seria apujar-se a una bici… La deflagració va ser bestial -i van dos- sort que l'inspector estava al darrere d'una palmera pixant. Sorprès pel soroll còsmic -hi ha alguna cosa de coherència còsmica en acabar exactament igual que es va començar, amb una bona explosió- se li va tallar la pixarrada. Quan va girar els seus dos ulls desorbitats i més inquisidors que mai, amb la titola encara a la mà esquerra, poca cosa quedava al passeig. ¡Fernández! ¡¡Fernández!!... Un altre CT, sembla, s'albirava per l'horitzó. Good night, and good luck, els informa: Granota news.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Plou a París


Una de les coses que més m'agraden de París és la seua pluja. És una pluja indòmita, inclement, impenitent. I no sé com prendre-m'ho en una ciutat tan raonable, comprensiva i poc donada a parlar de pecats. Pluja del nord-oest. Le vent d'ouest. Le vent du nord. Pluja que fa florir versos de verinoses i suaus escumes a les platges dolces del Sena. I d'aigües lliscant pels carrers enlairats com un somriure infantil. Pluja que duu l'ombra de tots els amors que millor mai no patir, i de tots els besos que hem somniat al recer dels esguards equívocs i les andanes del suburbà. Arriba el tren. L'oscil·lació del vent barrejat de cremor metàl·lica el delata abans de sentir el seu soroll. Per l'escala que és al darrere, deu haver baixat la noia, perquè sense adonar-me passa pel meu davant i jo comprenc la importància que aquesta imatge tindrà al llarg de la meua vida. Sempre recordaré l'instant precís que la noia va posar a la meua memòria. Les seues passes com una melodia al bell mig del desconcert de gotes i cossos. Aquell punt infinit en que dues vides es troben dins un pensament impropi. De fet, ella no em veu. O fa veure que no em veu. El que és el mateix. S'apropa com si volgués saludar-me, però ja iniciat el meu gest de fer-li un senyal de benvinguda ella gira el seu cos cap a la seua dreta i el dirigeix al banc de pedra del baixador. I jo pense que potser no és divendres, que és, no sé, dimecres, pose per cas, i que no només jo no sóc aquí, sinó que ni tan sols plou de tant en tant als carrers, i que la meua primera idea de tornar en bici no ha sigut encara descartada. De fet -i van dos-, potser estic pedalant sota la pluja, dimecres o divendres, què importa, camí de la Rue de l'Absinthe, camí de casa. Tant m'agrada la pluja, però, que no vull mullar-me. I que, sense saber el perquè, he girat cap a Le Coin de la Faucille, per si de cas aquesta noia, que ara és al banc de pedra de l'estació presenciant la meua absència, podria trobar-s'hi asseguda a qualsevol d'aquelles taules de fusta i sospirs, fent temps perquè amb l'ajuda del vent del nord i de l'oest, i el reconegut gra de sorra de l'atzar, les coincidències més impròpies no acaben en un no-res de gotes de pluja sobre la vida. Almenys tinc la certesa del que és més que incert, impossible. Al capdavall, potser només estic més que fart de la falsedat que, com una pluja autumnal, cau sobre el que anomenen París.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Carlos Soprano y el miedo ambiente


(The coach, el príncep Albert i el metge -ans cuiner- de palau, per ordre d'intervenció) Què li passa a sa majestat?... No nada (sic), que me ahogo… Com que s'ofega, excel·lència?... Sí, collons (sic), no sabes qué es ahogarse?... Depèn… Cómo que depende?... Home, de si és a un got d'aigua o a la mar oceana… Ya veo por dónde vas. Pues creo que esto es más bien un mar océano dentro de lo que sólo parece un vaso de agua. Y no me hables del mar, que la tierra se mueve bajo mis pies Doncs la cosa pinta mal, benvolgut príncep, si parlem d'oceans dins d'un got… Gracias por los ánimos… Vol parlar-ne?... ¿Puedo confiar en ti?... Of course… Ya veo que no… No em mal interprete, príncep, li sóc més fidel que el Silvio al Soprano… A esa familia, ni la nombres, ¿me oyes?, ni la nombres… Ja veig per on va la cosa… Qué quieres decir?... No res, no res… Habla! Habla ahora o caaaa... arggg! Me ahogo. Agua, un vaso de agua!... ¿De segur que vol un got d'aigua, i si porta la mar endins i el terratrèmol?... Déjate de sarcasmos, me muero!… Prenga, sa majestat. Heus ací el got i l'aigua… Menos mal. (Beu) Pero sigue la opresión al pecho. Me cuesta respirar, como si fuese un ciclista sin EPO, ¿sabes?… Sa excel·lència pensa el mateix que jo, no n'és cert?... ¿Y qué es lo que tú  piensas?… Doncs que quan un es creu que ja era fora, però ben fora, de sobte és troba que és dins, i ben endins… Con todo lo que me ha costado y está costando el dichoso abrazo… Què diuen els del clan genovès?...  Eso mismo. Nada. No dicen nada. Callan como pu… Jo crec que sí, que alguna cosa sí que n'han dit, majestat… ¿Hablas del Pon's?... "No hase falta desir nada más"… ¿Tan seguro estás?... I tant, com què si cridem al metge de palau -el que era cuiner abans de metge- ens dirà que no troba causa alguna dels seus ofecs, salvo alguna cosaPues no es mala idea. Que venga el médico de palacio!… (Entra el metge -ans cuiner-) ¿Majestad, qué serán, unas judías pintas, o un "ya tal" con pinta de judía?... Me ahogo, imbécil!... Podemos recetar unos buñuelitos al nitrógeno… Oxígeno, necesito oxígeno, no nitrógeno!!… Pues los haremos con oxígeno líquido, lo que su majestad ordene… Pero yo no quiero buñuelos. Yo quiero respirar… Eso lo veo más difícil. ¿Y si probamos con unos buñuelos de viento?... Y dale con els bunyols dels collons (sic). En este palacio se airea todo menos mis pulmones... (The coach al príncep) Però el don -per cert, als benedictins assenyats els hi diuen dom, quina gràcia, no?- li haurà promès alguna cosa, no? Deixarà d'airejar el que tots sabem, no? ¿Controlarà, oi?... Esperemos que sí... Com a mínim, millor que els controladors del seu aeroport… Qué gracia!... El nostre enemic encara no s'ha presentat!!… ¿Quieres matarme?... (The coach al metge-cuiner) ¿I si li prengués el pols i li fera una exploració pectoral, dic jo? Els metges, de tant en tant, ho fan… Ah, pues vale. A ver, la muñeca. (Li pren el canell) Huy, huy, huyyyy, qué deprisa va esto. Yo es que no soy de ciencias, me descuento… Taquicàrdia, excel·lència… (Li obren la camisa i el cuiner li posa l'estetoscopi al pit) A ver, diga Castellano