El rellotge francès

Tinc un rellotge francès.

Pot arribar a ser molt irritant.

Bé, ja us he dit que és francès.

El vaig heretat de l'avi pintor.

De menut, sempre estava parat.

Li girava les manetes i tocava

hores i mitges hores al dictat.

I jo jugava amb l'espasa

que el mosqueter recolzat

a l'esfera del temps, em prestava.

Ma mare contava que el besavi,

el pare de la dona del pintor,

tenia la saviesa de fer-lo caminar.

I que cada vegada que els visitava,

amb les seues espardenyes d'espart,

més lluentes i netes que els llençols

d'una fadrina il·lusa i garruda,

el posava en hora i li donava

la necessària espenta de les coses

que caminen a contracor del temps.

I a contracor del temps sempre

m'ha assemblat que es mou.

Ja us he dit que és francès.

I ja casat, a casa el tinc només entrar:

ara va, ara no va, perquè raons en té

que jo no li sabia trobar.

Francès, ja us he dit que és.

Tot i que jo l'equilibrava,

com feia el rellotger,

amb un nivell de precisió.

Però deixava d'anar sense raó aparent.

Us he dit que n'és francès?

Movia el pèndul, pensava en Poe,

i parava o caminava entre les línies

d'un relat que gairebé ignorava.

Van passar els anys i ell, diries,

el mateix era de la meua infància:

mesos de vida i al segon segon moria.

Fa temps que tal misteri ja no ho és,

que n'és francès, ja ho sabeu.

Tot radica en la temperatura ambient.

Tal i com si fos un ciclista escrutant el cel:

avui pedalo, hui no ho faig… ja veurem.

Perquè si la calor domina, no camina.

I si el fred ens atura, ell pararà també.

Només a un marge discret i ideal

el seu mecanisme anar voldrà.

Recordant-nos com d'imprevisible

la vida, com d'inestable la caminada,

com de subtil el tic-tac d'un cor,

com de feble el mecànic batec del que mor.

Els llavis del capvespre

Aquells llavis quedaran per sempre com la línia que el capvespre dibuixava al seu somriure aliè a la foscor que es filtrava pel besllum del meu amor insondable. No idealitzaré cap cosa. Era així. Com les seues mans amb penellons. O el cos menut i aquella tendència de família, em va dir, a patir de ciàtica. Estar en ella era com comprendre-ho tot sense paraules. Només la presència compartida n'era prou. Mai no ho havia viscut això. Era jove, molt més jove que el jove que aparentava ser. Tu, asseguda als bancs de l'entrada. Jo, trepitjant de sobte l'atmosfera escolar del lloc que ens permetria retrobar-nos, a partir d'ara, més enllà de les troballes estipulades per les nostres obligacions diürnes. Va ser una sorpresa, és clar. Van fer les explicacions. Ah, tu també?... Sí, no sé, però m'agrada… En qui vas?... I parlaven dels professors i els cursos que hi feien. Hi havia un bar al costat. Podíem haver allargat la conversa amb cafè o qualsevol infusió. Però aquell jove tan jove no sabia què podia dir o fer sinó les banalitats i accions que ell pensava li serien acceptades de bon grau. Per exemple, el vespre que la vaig acompanyar a la farmàcia més propera perquè ella, forastera com era, no coneixia molt bé la ciutat i la ciàtica no la deixava en pau. I tanmateix, un sentiment que encara no podia discriminar feia innecessari cap mena d'explicació de cafè. Perquè si no, com poder assistir sense commoure'ns a l'escena d'aquell vespre mig plujós. Te'n recordes?... Ell era a la parada del bus. Havia plogut al començament de la vesprada i no va agafar la bici. Ella va arribar damunt d'una vespino. Encara no es duia casc i el seu monyo curt i ros era una glaçada imatge fotogràfica. Què fas ací?... El bus… Jo, recolzat al senyal de la parada, semblava ser-hi el suport, li va dir. I vam xerrar una bona estona. I va passar el bus un parell de vegades o tres. Ells també parlaven sense pujar al bus de les veritats que jo tant desitjava. No ell, és clar. De fet, hi havien silencis còmplices dels interludis on l'emoció de l'amor no el deixava superar la vergonya dels seus pensaments. I llavors em vaig adonar d'aquells llavis que perfilaven la puresa del capvespre que ens envoltava. Va ser un encisament. Un sortilegi anònim. I vaig haver de pujar l'esguard fins als ulls blaus les pestanyes dels quals semblaven haver gaudit de llàgrimes per no avergonyir-te, per no incomodar-la. Què mires?... No res. Les llàgrimes… La moto… És clar, la moto… I la tendresa d'aquestes paraules inexpertes, poc responsables del què haurien de retratar van anar tancant el vespre i obrint la nit que imposaria la seua foscor el dia que ella va respondre la pregunta malintencionada de l'amic del seu pare. I jo vaig adonar-me de no haver entès gens ni mica quan certes paraules arriben a la nit l'ombra de la qual li perseguiria des de la seua inexistència.

Omnia Sanctorum

Tots Sants arribava al calendari envoltat de recordatoris. Les germanes comentaven aquell dia que el pare, te'n recordes?... O quan la mare, pobra, va morir de forma tan inesperada. Una embòlia, sí. Que se la va trobar la germana menuda. No, vaig ser jo, no ella, que jo era al menjador i vaig sentir un cop molt fort a la cuina… És que jo era a la cuina, en ella… Tu? Si mai no n'has xafat una cuina. Va, va… Tan jove encara… I qui vos va fer de mare?... I desprès tornaven al pare. Com el vam cuidar al llit, ja molt malalt… Vam? Si tu no venies mai. I elles dos encara eren massa menudes per fer-se'n càrrec. Ací, l'única que se n'ocupava era jo… Ja la tenim… Sí, ja la tenim, i què?... Sí, ja la tenien la baralla. Perquè dies abans, sempre uns pocs dies abans, la tia materna ja les havia regirat els budells de l'ànima: que com estarien les flors de plàstic, que si s'havien passat, que llavors ningú no hauria rentat la làpida, que ella sabia com d'enfeinades estaven, però que la mare, i tampoc el pare, no s'ho mereixien, i que si açò i allò …, que si encara quedaven terminis per abonar perquè la tomba doble fos a eternitat i que si a ta germana gran no li ve bé, com sempre, doncs posa-ho tu i ja t'ho pagarà… És que encara em deu la de l'any passat… Però fa dos anys ho va pagar tot ella… I ja li ho vam tornar… I amb aquesta zitzània convenientment escampada, les converses prèvies a Tots Sants anaven, a poc a poc, convertint-se en cridadissa, males cares i nassos enfurismats. Sí, ja tenien la baralla feta de mitges mentides, de records impregnats de recels que cap cosa tenien a veure amb els pares i que, indiferents als fets, eren els vertaders faedors de les seues dissensions. Dissensions que enllaçaven transversalment amb el què farien enguany, si anirien totes juntes o que cadascuna ho fes a la seua. Esvaint-se, així, la tangencial presència dels pares, diluïda ja, a aquestes alçades de la sobretaula, entre les volutes grises i blavoses del fum que el pare i l'oncle feien servir com a protecció davant aquelles recriminacions ultraterrenes. Perquè d'anar, com sempre, no ho farien en el dia de Tots Sants. Ho farien uns dies abans. Sempre uns dies abans. El Cementeri estava molt lluny i l'afluència feia que el dia festiu els tramvies foren impossibles si volies arribar amb les flors intactes. I cap d'elles podia permetre's un taxi. Perquè sempre duien, això sí, flors fresques del jardí de casa. Mai no posaven de plàstic. I en aquell moment m'hagués agradat preguntar-li a la mare per què la seua tia els hi deia que què mal estaven ja les de plàstic si mai no hi portaven. Però vaig tindre la impressió que millor rentar la bici, si volia que el pare arreglés la punxada d'una rosa a la roda del davant. Sí, millor rentar-la a consciència.

Setembre

Recordarem, amic,

l'estiu de la vida.

Aquells cossos prims

amb camisa oberta

i peus nus sobre l'arena.

O la primavera dels llavis

nouvinguts a l'amor

i la mentida.

I l'hivern dels cors

indecisos en la seua

volença de les dones i els dies.

Però la tardor, amic,

la tardor l'oblidarem.

L'oblidarem tantes vegades

com vulguem recordar-la.

De corbates i corbatins

Arribava el diumenge. O qualsevol de les festes, sobretot Sant Josep. I ma mare em vestia de diumenge. Vestir-me de diumenge, o de festa, suposava la camisa blanca amb coll dur que acabava per irritar-me la pell, amb mànigues acurtades, perquè encara havia de créixer, i la camisa havia de seguir-me de ben a prop, pantalons curts, mitjons fins als genolls i les sabates de diumenge. Era tot un equipament, no de ciclista, però equipament. Fins i tot, algunes camises no tenien botons als puny i havien de posar-hi aquella cosa ridícula -com tota la joieria- dels 'gemelos'. Com que l'oncle Vicente era joier, jo en tenia un parell que, tan curós com sempre he sigut, mai vaig perdre. I la rebeca, si ma mare considerava que encara no havia arribat plenament el bon temps. Però el moment culminant, el colofó definitiu era la col·locació de la corbata o ben bé el corbatí o corbata de llaç. Encara les conserve. Totes. A mi m'agradaven, però m'adonava que eren la causa, més que el coll emmidonat de la camisa, d'aquelles excoriacions que començaven a manifestar-se cap al vespre, coincidint amb el fet que el diumenge declinava, la festa començava a ser un maleït record i uns sentiments encontrats, pels quals encara no tenia paraules, començaven a envair-me com un plor sec del que ignores la causa, com una ferida a la pell que de sobte sents al bell mig de l'ànima. Perquè els diumenges, joiosos al matí fins al dinar, s'entristien sense causa aparent al voltant del xamelo, el fum, la mistera de gasolina de mon pare i l'oncle joier, les preventives converses de la mare i les germanes, la fugida dels cosins majors, l'esguard al jardí, la intenció absurda que el magnolier em rescatés d'aquell avorriment vespertí que començava a semblar-me una treva, però, 'en attendant' totes les pors que la nit portaria al meu llit on la coïssor del coll em confirmava l'existència de l'acció física i irrefutable de tants enemics invisibles. Una tristesa que s'identificava amb el vespre com l'entusiasme del que estava per succeir ho feia al matí. Una tristesa com a porta d'entrada a les pors que al dormitori em posseïen en acabar de donar corda al rellotge de l'avi que superava el meu canell i que jo deixava amorosament a la tauleta de nit, unes pors que ofegaven el meu cor amb la insistència i pressió que les gomes de les corbates i corbatins ho feien pel  matí.

Confiteor

Confiteor Deo omnipotenti,

et vobis, fratres,

quia peccavi:

Pel canvi climàtic,

tot i no tindre cotxe,

ni pujar a cap avió o creuer,

i tindre quatre poals pel fem

i cinc bicicletes,

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Pels preus del lloguer,

tot i no fer viatges,

ni especular amb el no-res,

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Pels preus del menjar,

tot i no haver començat cap guerra,

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Per la inflació general,

tot i no tindre una hileta

que malgastar,

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Per la sanitat pública,

tot i poder tindre de franc

qualsevol privada,

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Per l'ensenyament públic,

tot i haver arrossegat absència

a cadascun dels 'presente',

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Per l'art contemporani,

tot i ignorar-lo modestament,

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Per la xenofòbia,

tot i creure en la bondat

elemental de l'ésser humà,

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Pels feixismes,

tot i només aspirar

a que em deixen en pau,

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Per la democràcia,

perquè si vote, vote mal.

I si no vote, guanyen els dolents,

mea culpa, mea culpa

mea maxima culpa.

Per la solitud de la vida,

tot i no tindre mòbil,

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Per la companyia de la mort.

Tot i que hauré de deixar-te,

mea culpa, mea culpa,

mea maxima culpa.

Orare pro me ad Dominum Deum nostrum.

Amen.

L'eternitat i un dia

Acaba un temps.

Un temps que jo

mateix he signat.

És una fracció d'eternitat

i és l'eternitat sencera,

que cap cosa és.

Com la roda que mai saps

on comença el seu cercle

i on no acaba el seu començament.

Avui acaba un temps.

Un temps fracturat

pel temps que cap cosa és,

sinó un neguit

de la supèrflua infinitud

d'un dia d'eternitat.

Azopt

La ciutat estava en obres. No era gens estrany. Però sí era nova la forma de tallar els carrers. D'habitud, ja sabeu, això es fa en quatre tanques metàl·liques que els propis vianants, i fins i tot els ciclistes a peu, poden esquivar amb més o menys perícia. Doncs ara, la municipalitat havia decidit tallar els carrers amb lones gegantines, una mena de tendals verticals d'una alçada de tres o quatre pisos, d'un blanc immaculat i enganxades amb deler als immobles confrontants. I era sorprenent, perquè hi eren eleccions, i qualsevol espai blanc era pres pels candidats a l'alcaldia o al govern autònom per promocionar-se. I aquestes lones, però, que impedien veure el que hi era a l'altre costat, no les finançava cap interès particular o polític i, conseqüentment, seguien sent verges. Potser, la municipalitat volia fer-los servir com una mena de misteriosos telons que arribat el moment apropiat obriria per mostrar les obres ja acabades. A mi, la veritat, tant me'n feia. Però és cert que em molestava arribar a un coll d'embut amb tendal i haver de girar cua buscant l'eixida per qualsevol travessera, carrer o carreró que em permetés continuar el meu camí. Sempre hi trobava eixida, és cert, però arribà el dia en què em vaig veure perdut. Era un carrer que a poc a poc es feia més estret. Era llarg. I, de sobte, em vaig adonar de la descomunal lona que m'impedia continuar. El vent l'onejava com si fos un vers d'en Ausiàs March. I el carrer truncat, com una piràmide truncada, m'invitava a refer el llarg camí com si anés amb bicicleta, cosa que no n'era el cas. Avorrit d'aquesta dèria de prohibicions, de camins inassequibles, de carrers que ja no n'eren carrers sinó una mena d'enganys, vaig seure a la vorera d'aquell carrer esmaperdut, massa solitari -ara me'n faig càrrec- i sense sortida. I vaig pensar amb aquell conte d'Onetti. D'aquella pobre xica que només volia representar un somni al qual havia estat feliç i que seia com jo a la vorera d'un carrer. I em vaig inquietar. Tot just al meu darrere hi havia una botiga. O el que jo vaig creure que era una botiga. Una botiga d'antiquari que feia xamfrà tot just on el tendal vertical hi era enganxat. I vaig pensar si podria ser una drecera per passar a l'altre costat de la lona blanca. Vaig obrir la porta i sonà la campaneta. De seguida vaig veure la porta enfrontada que em permetria, travessada la botiga, vulnerar el tendal que tancava el carrer. Però l'encant d'aquella -ara ja no sé si dir botiga- de l'interior d'aquell xamfrà em va obligar a seure i donar un cop d'ull a tot allò que contenia. Hi havia llibres antics. Aquells, la enquadernació dels quals és més valuosa que les paraules que vigilen. I d'altres objectes d'un luxe 'des temps jadis' que sempre m'han emocionat pel seu compromís amb els delers dels nens: l'agenda de pell i anelles petites, les carteres a joc, els guants… Damunt la tauleta de marbre hi havia una granota de fang amb monedes de plata. Vaig ficar una a la boca del que semblava una guardiola sense dipòsit. I de sobte, la porta de l'altra banda es va obrir. Tot i que encara hi havien moltes coses per admirar, per recordar, vaig travessar la porta cap a l'altra banda de la gegantina lona que obstruïa el carrer. Va ser trepitjar tot allò que era darrere el tendal, que em vaig adonar de tot el que oblidava a la dita botiga. Sobretot les medecines. Vaig tornar. Vaig seure al costat de la granota. I al meu davant l'ampolleta d'Azopt -col·liris pel glaucoma- m'esperava com la cervesa de la xica d'Onetti. Vaig notar que la meua parpella esquerra fallava. No podia alçar-la. I tot i que intentava una i altra vegada d'agafar l'ampolleta d'Azopt, aquesta sempre estava al mateix lloc com si la meua mà fos immaterial i inútil, com si el meu esguard captiu fos l'altra cara de la moneda d'un somni realitzat.

La rosa/La roda

La rosa sent

el que jo no dic.

La rosa sent

el que jo no escolte.

Perquè la rosa diu

el que jo no sent.

Perquè ella escolta

el que jo no dic.

La roda sent

el que jo no dic.

La roda sent

el que jo no escolte.

Perquè la roda diu

el que jo no sent.

Perquè ella escolta

el que jo no dic.

El lament insidiós o l'artista fracassat

Fart d'estar fart d'aquell lament insidiós, va agafar la bicicleta i va fugir de casa. Pedalà amunt i avall, cap a l'est i l'oest, al nord i al sud, però allà on arribava, i fins i tot pels camins que travessava, el lament hi era, l'insidia continuava. Potser la bicicleta era massa lenta, limitada. Hauria de buscar altres mitjans de fugida. Començà a recórrer la Terra sencera. Amunt, avall, l'est i l'oest, el nord i el sud, en cotxe, tren i també amb l'avió. Però allà on posava els peus el lament hi era. Fins i tot a l'avió o el tren hi va sentir aquella insidia lamentosa. Com era possible? Hauria d'emprendre solucions més dràstiques. Baixar a les simes més fondes, fins i tot als forats abissals de l'oceà o pujar els cims més alts i inexpugnables de la terra. Però tot va ser inútil. Ni envoltat pels éssers abissals, el calamar gegant o la balena Moby Dick -encara viva i amb l'Akad esquelètic enganxat al seu llom- o pels núvols fronterers amb l'estratosfera va deixar de sentir aquella lletania que li destrossava l'ànima, que l'aniquilava com a persona humana amb dret a un entorn lliure del lament insidiós, a una atmosfera de silenci. Decidí pactar amb el diable. Volia trepitjar l'infern. Si el lament no hi era, pagaria la seua gosadia com a ànima en pena, condemnat fins a l'eternitat. Si l'insidia hi era hauria de ser exonerat. El fum de l'infern va cegar els seus ulls, però l'oïda va discriminar instantàneament, entre els infinits laments dels condemnats, la subtil però lacerant insidia que el torturava. Fins i tot el dimoni va reconèixer els fets, les seues raons, i el va alliberar del pacte. Què li quedava? Què podia fer per deixar de sentir aquella lamentació existencial, aquella sorollosa queixa que semblava no dir res, un no-res amb insidia? Va decidir, desprès de pensar-s'ho i rumiar-s'ho molt amb obsessiva preocupació, suïcidar-se. De fet, a l'infern no aniria a parar. El diable va mantenir la seua paraula. Li quedava el cel. En arribar a les seues portes, Porta Coeli, va trobar-les tancades. Una clau penjada invitava a fer el paper de Sant Pere. Va obrir-les, i li semblà percebre el lamentós so de l'insidia. Ah, no, potser eren els golfos que ningú havia engreixat des de feia una eternitat. No havia donat quatre passes que es va trobar un cartellet: 'Vaga general i indefinida', i signaven 'Els àngels i el seu representant sindical: Sant Pere'. Caminava sobre els núvols, i com més s'endinsava al Paradís no terrenal, més fort li semblava sentir el lament insidiós que ell havia confós amb el grinyolar dels golfos. I de sobte va trobar-se amb Déu. 'Has perdut el teu temps, el temps que et vaig assignar, la teua vida, per no-res', li va dir. 'Per no-res, Senyor? Vull una explicació'… 'No tinc cap obligació de donar-te-la. Has fet el que has fet, tu saps el perquè, i t'has equivocat'… 'Perdoneu la meua supèrbia, Senyor. Apiada't del teu serf i fes la llum a la foscor'… 'Que no has llegit el cartellet?'… 'Sí'… 'Doncs t'adonaràs que, amb aquesta vaga eterna, sóc jo el que m'he d'ocupar de tot'… 'Què vol dir?'… 'Doncs que n'estic com als meus començaments. Tot sol. Si, llavors, vaig crear el món i l'univers en set dies, ara tot són reparacions. Petits treballs, és cert, si els compares amb els d'aquella setmana triomfal, però necessaris. I com que sóc ubic, omnipresent, és lògic que per tot arreu hi ha aquest lament insidiós'… I Déu, nostre senyor, va seure. A la seua dreta, la lamentosa insidia, la radial, l'esmoladora radial. A l'esquerra, l'Esperit Sant 2.0, el patinet elèctric i còsmic pels desplaçaments ubics o oxímoron làctic. 'Senyor, només una pregunta, si som creació teua per què és tan ubic el teu odi?...

L'única

Mai em va fer una carícia. Ma mare m'obligava a fer-li un bes. Feia pudor a baves, però em donava un xavo. Mai la vaig veure riure, ni tan sols somriure. Era l'àvia paterna. L'única dels avis que vaig conèixer. Sempre de negre. Falda negra amb faldons fins els peus també de negre. El cos del vestit a joc negre amb la rebeca negra. I els cabells grisos replegats dibuixant la pell lletosa de les galtes i els ulls clars que va heretar el pare, i que potser van ser els únics, els del pare, que van plorar de veres la seua mort. Deien que de jove era guapa i que patia atacs, com si fos epilèptica. I que relegada a un segon lloc, intuïa que era inútil lluitar contra l'absència dels altres avis: el portuari, la sogorbina minyona que va aprendre a llegir tot sola i el pintor. Perquè la memòria de tots tres es recolzava al mur més indestructible que existeix: la presència dels morts mitificats pels fills. Al meu pare li deia Pepico, com també ho feien les seues germanes, alguna cosa li quedava dels seus orígens serrans: era de Xulilla. I el mutisme, que jo sempre vaig identificar amb les gents de l'interior del país. No recorde parlar amb ella. Venia a casa a les hores més inoportunes, segons la mare, a la que sempre li resultaven incòmodes les seues visites. 'Dale un beso a tu abuela'… Però l'àvia no parlava amb mi. No recorde com era la seua veu. No em preguntava cap cosa. No demostrava cap entusiasme, fent-me cosquerelles o dient-me tot lo guapo que les àvies troben els seus néts. O com de gran estava. O què feia a l'escola. O si pujava molt a la bici que al capdavall els reis van deixar per casa. No, només em donava un xavo. I jo tornava a lo meu, però la mare no em deixava. Em feia seure a la cadireta de boga al costat d'elles i respectar el fet d'una visita que a tots destorbava a l'espera d'alguna pregunta que mai no arribava. Era com una lletania a la que tots tres o quatre, si ma germana també hi era, guardàvem una fidelitat molt propera al prec d'un rosari murmurat i pagà que només afegia la variant d'escasses mencions monosíl·labes de l'imminent mort de ma tia Pilar, la germana major de mon pare que sempre estava a punt de morir. Venia d'un món fosc del que mai no va eixir. Vivia a un món fosc del qual la seua impermeabilitat em feia ignorar deliberadament tot el que l'incumbia. Un món que l'envoltà als seus darrers moments amb una quasi absoluta manca de tendresa.

Territori clos

Els tambors que espanten els tigres

s'imposen sobre la claredat

ambigua d'un cel despietat.

La ciutat mig dorm encara

ignorant el mar encès

de lluminoses escumes

que les ones llancen

infructuosament

sobre l'aire enrarit d'uns carrers esclaus.

Hauré de travessar les línies invisibles,

les fronteres incertes i arrossegades

si vull pedalar més enllà

del territori clos de la por.

Fugiré per la banda nord,

aliada dels que no volen

participar en tanta confusió,

en l'insistent estridència de l'engany,

en la faramalla adormida

de tants vencedors del no-res.