Aquells llavis quedaran per sempre com la línia que el capvespre dibuixava al seu somriure aliè a la foscor que es filtrava pel besllum del meu amor insondable. No idealitzaré cap cosa. Era així. Com les seues mans amb penellons. O el cos menut i aquella tendència de família, em va dir, a patir de ciàtica. Estar en ella era com comprendre-ho tot sense paraules. Només la presència compartida n'era prou. Mai no ho havia viscut això. Era jove, molt més jove que el jove que aparentava ser. Tu, asseguda als bancs de l'entrada. Jo, trepitjant de sobte l'atmosfera escolar del lloc que ens permetria retrobar-nos, a partir d'ara, més enllà de les troballes estipulades per les nostres obligacions diürnes. Va ser una sorpresa, és clar. Van fer les explicacions. Ah, tu també?... Sí, no sé, però m'agrada… En qui vas?... I parlaven dels professors i els cursos que hi feien. Hi havia un bar al costat. Podíem haver allargat la conversa amb cafè o qualsevol infusió. Però aquell jove tan jove no sabia què podia dir o fer sinó les banalitats i accions que ell pensava li serien acceptades de bon grau. Per exemple, el vespre que la vaig acompanyar a la farmàcia més propera perquè ella, forastera com era, no coneixia molt bé la ciutat i la ciàtica no la deixava en pau. I tanmateix, un sentiment que encara no podia discriminar feia innecessari cap mena d'explicació de cafè. Perquè si no, com poder assistir sense commoure'ns a l'escena d'aquell vespre mig plujós. Te'n recordes?... Ell era a la parada del bus. Havia plogut al començament de la vesprada i no va agafar la bici. Ella va arribar damunt d'una vespino. Encara no es duia casc i el seu monyo curt i ros era una glaçada imatge fotogràfica. Què fas ací?... El bus… Jo, recolzat al senyal de la parada, semblava ser-hi el suport, li va dir. I vam xerrar una bona estona. I va passar el bus un parell de vegades o tres. Ells també parlaven sense pujar al bus de les veritats que jo tant desitjava. No ell, és clar. De fet, hi havien silencis còmplices dels interludis on l'emoció de l'amor no el deixava superar la vergonya dels seus pensaments. I llavors em vaig adonar d'aquells llavis que perfilaven la puresa del capvespre que ens envoltava. Va ser un encisament. Un sortilegi anònim. I vaig haver de pujar l'esguard fins als ulls blaus les pestanyes dels quals semblaven haver gaudit de llàgrimes per no avergonyir-te, per no incomodar-la. Què mires?... No res. Les llàgrimes… La moto… És clar, la moto… I la tendresa d'aquestes paraules inexpertes, poc responsables del què haurien de retratar van anar tancant el vespre i obrint la nit que imposaria la seua foscor el dia que ella va respondre la pregunta malintencionada de l'amic del seu pare. I jo vaig adonar-me de no haver entès gens ni mica quan certes paraules arriben a la nit l'ombra de la qual li perseguiria des de la seua inexistència.
