dissabte, 14 de juliol del 2018

Qualque cosa

Les tres gràcies

Potser tots esperen qualque cosa. Fins i tot el nen que insisteix. Com a molt dos anys. Hi torna. L'avia intenta dissuadir-lo. Torna, però, perquè vol ficar-se al dintre de la font. Li atrau la frescor de l'aigua. El soroll. Ara passa un ciclista sense casc pel bell mig de la plaça, al darrere del qual pedala el seu fill amb casc. No tot està perdut. El nen de l'avia ja hi és al damunt del relleu que dibuixa el perímetre de la font. Almenys deixa'm xopar-me els peus, sembla demanar-li. L'avia està cansada. Les colònies barates, els gels de dutxa pre-passeig al vespre, les llets hidratants -la platja del matí no perdona- i fins i tot aquell perfum massa car per la pell anònima que el passeja es barregen amb el flaire de la calor omniscient. La varietat d'olors és de tal diversitat que la memòria no dóna l'abast, i decideix deixar la magdalena per a una altra ocasió. El sacseig, però, dels sentiments es queda com una latència vírica que de sobte desvetllarà l'herpes de la nostàlgia. Què dona més prima, pense. Rondina com si fos una aranya esquizoide. Per qui teixeixes aquesta tela irregular? Quin desamor esperes? Arriben les xiques. Netes, joves, grosses i primes. Enguany les cabelleres llargues ho peten tot. Un parell de xics hi són al banc del costat de la font. Es besen. Ells vesteixen d'anar per casa. Per què? Elles, al contrari, han tingut en compte tots els detalls. Les sabates: coturns o ballarines, tan s'hi val. Faldilles llargues o mini o pantalons a joc indiscutible amb la lleugera peça superior. Pentinat de cabells llisos i llargs. Només una recull els seus cabells, i la visió delicada compren que no tot està perdut. Sembla que la colla no és al complet. Esperen la resta fent-se selfis. Tots esperen qualque cosa. Com que el nen sembla estar a punt de guanyar-li la partida a l'avia, arriba l'avi, l'agafa sense massa contemplacions i l'encasta al cotxet: esclata als quatre vents -tot i que no bufa un pèl d'aire- el plor desconsolat del nen. Ningú no li fa molt de cas, ni els avis tampoc. Plora, plora, que a la nit somniaràs amb aigua i et pixaràs al llit. La dona prima torna sobre les seues passes. No, se'n penedeix, i continua. Pel sud-oest albira una xaranga. Perquè les noces i els aniversaris ja no ho són sense xaranga. I se m'acut que la forma més profunda de mirar la vida és la música, i no m'agrada el que veig. Pel costat nord-est arriben tres noies. Dues vesteixen igual. Una tercera contrasta. Les brunes duen uns vestits tubulars de xarol blau i plata, i la rossa un de groc amb volants. Les tres tenen gràcia, podríem dir. Em quede desconcertat. On poden anar d'aquesta guisa?... Dues xiques amb vestit de nit negre sense manegues creuen el pas zebra blanc. Cap al sud-est, d'ací no res, n'hi ha un concert de Luis Miguel. Les tres gràcies no hi desentonarien gens. De fet, igual són les seues vocalistes. El duo xarol blau i plata es fa selfis amb la font de teló. La rossa està capficada al seu mòbil. De sobte el buit. L'aranya deixa anar el fil.

dilluns, 2 de juliol del 2018

Fracàs


Quan va prémer el gallet s'adonà que només el seu propi fracàs havia estat capaç de tibar els petits músculs del seu índex dret. Però ja n'era massa tard per a penedir-se: el precís tret, com sempre que parlem d'un tirador que en fa d'aquesta habilitat una activitat professional com a número circense, hi havia dividit aquell cap malaltís, desequilibrat, en dues parts equidistants: al bell mig dels ulls, com pertoca, al bell mig de les dues rodes d'una imaginària bicicleta ocular, o ben bé d'unes ulleres quevedianes. Li satisfeia més el fet que la conseqüència: el tret, que el cap foradat de la cap de pista, que d'ara endavant, i obeint el diari oficial, hom dirà direcció de pista -¿directora de pista, doncs, o responsable de direcció de pista? Ah!, com ens enfonsem al tarquim dels eufemismes. L'assajament de la dita directora al tirador venia de temps enrere. Va començar per un petit, però significatiu, desplaçament del seu lloc habitual a la pista. Ho deia la normativa, argumentava la directora: pel bé i la seguretat de tots. No era, però, així. Era la perversa interpretació que ella en feia del text legal. Desprès, l'horari d'actuació. O bé el posava al començament de la primera funció, quan encara el públic no acaba de seure, i la calor incomoda, fins i tot a l'hivern, o al final de la segona passada, quan avorrits per les previsibilitats i esperonats per la gana, els nens comencen a protestar i n'obliguen els pares a tocar el dos. Les raons de la direcció de pista es resumien ara -cita literal- en la seguretat i el bé de propis i estranys. Fi de la cita. A més a més, li regatejava els estris bàsics pel seu espectacle. Per exemple, al número de les cartes en moviment circular, li feia utilitzar la part del darrere de la ruleta vertical del mentalista. Optimització de recursos, en deia. El mateix carret eixia dues voltes a la pista i a la vista del públic: una pel dret -el mentalista- i l'altra pel darrere -el pistoler. I tot quedava deslluït i cutre. Al cas del mentalista, pels pegats als forats de bala, i al seu cas per l'evidència del pal on era enganxat l'eix de la roda i que en feia de peu. Perquè a ella, a la directora, tant li feia l'espectacle, el circ i la mare que els va parir a tots plegats. El seu objectiu a la vida era passar-li comptes al món, a tots aquells que per acció o omissió al llarg del temps havien refusat la seua còsmica ambició frustrant els deliris i servilismes que ella desplegava impúdicament. És a dir, passava comptes a un univers de rancúnia, i com a tal univers era infinit, inesgotable. I el pitjor és que si protestaves i al capdavall es plegava a qualsevol de les teues reivindicacions, deixava ben clar que ho feia com un favor personal, com si fos cosa del teu interès personal i no per millora d'un espectacle que tant li feia. Favor que es cobrava amb bons interessos a la següent temporada empitjorant aquell detall oblidat que ningú hagués estat capaç d'empitjorar sinó ella. No volies rei, doncs ja en van dues tasses, com si digueren. Per exemple, eliminant el número susdit. Com que tot són problemes i suspicàcies, doncs millor ho llevem, no?. Una cap tòxica, nociva. I rematava la rancúnia imposant a l'espectacle aquella part que segons l'administració, deia, eren d'obligada oferta, però que, de fet, interessava ben poc als xiquets i públic en general, com ara: Teoria estètica i pràctica de la trajectòria d'un projectil: de la pedra a la bala, la fletxa com a transició necessària. ¿Podeu imaginar l'entusiasme de la canalla? Tot i això, el pistoler era de natural pacient, condició indispensable per a la seua tasca professional. Passaven els anys, però, i anava acumulant un odi fusterià -que m'odien m'és igual, el que em fot és que m'obliguen a odiar-los- i transversal, com qui acumula triennis i sexennis àdhuc. I arribà el dia en que va esgotar-se aquella seua paciència interestel·lar. El menyspreu progressiu, i sobretot l'amenaça de supressió del moment màxim, el clímax, de la seua actuació -una mena de triple salt mortal pels tiradors: el Sisè Sentit, li diuen- el va obligar al fracàs que suposa prémer el gallet en temps de lleure, d'esbarjo. Però ja estava fet. Fracàs amb fracàs es paga. Si ella i la direcció del circ eren la mostra palpable del fracàs d'una gestió imposada des de la més ominosa irresponsabilitat, autoritarisme, esperit de revenja i sectarisme compulsiu, el tirador simbolitzava la incapacitat de fer compatible l'atracció artística amb la justícia. Va recollir la foto amb el tret a l'entrecella que mai no gosaria mostrar al públic del seu espectacle, i la va cremar com tothom crema els seus particulars dimonis la nit en que acaba l'hivern o aquella en que comença l'estiu. Bé, tots, menys qui pitgen el botó de l'odi com qui prem el gallet d'un revòlver. Pura formalitat.