diumenge, 7 de febrer de 2016

Et in Arcadia ego

Vídeo del meu amic i cunyat, Jorge Bascuñán

Diuen que la vida imita l'art. I deu ser veritat. Perquè trobem a faltar paraules que porten a la realitat allò que la imaginació fa sense adonar-se. El que passeja és diu passejant o passejador, perquè les passes són el motor de la seua complaença. Però el que ho fa al damunt d'una bici li diem… i mireu que no sols la complaença és ben complida damunt una bici, sinó que també ho són els somnis. I tal conjuntura ens obliga el neologisme. Li direm ciclejant o pedalejant o pedalant, o com vulgueu, que els neologismes són com les dolentes versions musicals. Vet aquí el ciclejant. Puja a la bici i enfila el camí. ¿Adónde el camino irá?... I també somnia camins. Tots somniem camins… tenho em mim todos os sonhos do mundo. I també duu d'espines al cor. Que tots duem al cor la nostra particular assignació d'espines, aquelles que mai no aconseguirem arrencar del tot. C'est la vie. I el cor viu. I pels camins que no són sinó un sol camí, la drecera dels sentiments ens reclama. És el cant de les sirenes: els camps són del color fred de la bondat, i el cel té l'aroma trencat dels records. Vine en mi, mariner. Vine al jardí submergit al perfum de la memòria, hi és la peau douce dels véritables paradis, aquells paradis perdus que vàrem abandonar entre els crits dels jocs, la llàgrima de cocodril i la fruita oblidada al marge per la dona gran. I la dona gran era la bruixa del conte. I la fruita era enverinada. I nosaltres no teníem de la impostura sinó la mentida apressada de la innocència, salconduit inexcusable de qui vol endinsar-se pel laberint arcàdic dels conreus i la geometria, de la terra amagada sota els teoremes indemostrables. Perquè els costats del triangle eren males paraules: catetos, hipotenusa -per l'amor dels déus, qui va nomenar la reducció del món?- i nosaltres rèiem. Perquè la terra era nostra, tot i el vertigen d'aigua que de tant en tant l'ofegava. Perquè la vida era nostra, tot i que el Temps, assegut a la vorera del camí, de la senda de les sirenes, escrivia els nostres noms al seu inventari, somiant el dia en que al mirar-nos els ulls li diríem: falhei em tudo… talvez tudo fosse nada. Sí, potser tot no fos res. I ja que la tarde cayendo está, potser ens adonàrem que la vida se'ns havia esmicolat per la serp d'un camí que els nostres somnis desconeixien. Yo voy soñando caminos. Però bons fills de la mar, també li faríem saber al déu del temps que en aquesta Arcàdia tan propera tant ens hi fa qui ens amenace amb la seua presència, perquè és nostrada facultat decidir on són els punts impropis al qual aquelles dues línies paral·leles hauran de trobar-se en un infinit en el qual la raó geomètrica i la temporal es pleguen a la voluntat i el pols del ciclejant.

dimecres, 27 de gener de 2016

Menyspreu


El menyspreu pel que un mai no podrà fer o entendre és com llepar-se les ferides, tard o d'hora la ferida tornarà a supurar. Ho dic pel que ho dic, perquè veig el que veig. Potser el menyspreu alleuja momentàniament la rancúnia ofegada per l'oblit de les frustracions que varen produir-la, però la ferida esclatarà de bell nou al compàs de les nostres mesquineses. I mai no tindrem prou. Mai no seran prou obtusos els que hem decidit que ho són. Mai prou curts, els curts de gambals. Perquè la nostra intel·ligència és tan poderosa, i la nostra genialitat tan ignorada per genial, que fins i tot demanem explicacions pels sentiments més elementals dels que creiem inferiors tot i no dir-ho. Com és la supèrbia humana. Com és de superba la supèrbia de la mediocritat. Front l'amenaça de la realitat, hem decidit de fer la imatge impostada d'un prestigi absent, d'un reconeixement que només és la conseqüència d'aquell que va prometre's ser al lloc oportú al moment oportú, però que, amb tot, mai no n'ha passat de la desoladora categoria de conegut o saludat, tot i persistir-hi. Què hi farem? La vida ens ha dotat d'una ambició només a l'alçada de la nostra capacitat de menyspreu, no a la del nostre talent. Pura farsa, tant s'hi val admetre-ho o fingir que ho admetem. Pura farsa, més o menys grandiloqüent en proporció directa de la nostra capacitat histriònica. Vet aquí la trista història de la por. Deuríem dir la Por, amb majúscules. Perquè és la por d'haver llançat a perdre la vida, donant-se de cabotades al mur de les lamentacions de les obligacions autoimposades, dels compromisos acceptats a contra cor, dels gripaus del desdejuni, en lloc de viure-la amb la inconstància del llorer i la pedalada constant de l'amor. Cantava l'aucell en lo verger de l'amat. Venc l'amic, qui dix a l'aucell: -Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat. Sí, Tristeza não tem fim. Felicidade sim.

dimecres, 20 de gener de 2016

La bici bleda


No m'havia adonat, ho reconec, però la decadència d'Occident té les seues causes més profundes en dos bes, ves per on, la be de bici i la be de bleda. O el que és el mateix, en la parella Tip y Coll de l'oclusiva bilabial sonora, be alta de bici i ve baixa de vegetal. Aquesta Europa podrida de vegetarians i ciclistes. Ho diu el ministre d'Afers Exteriors de Polònia -el país, no el programa d'humor de la TV3 (encara desconnectada a València)- el feixista Witold Waszczykowsky, el govern del qual té previst, a més a més, transformar els mitjans públics en Societats de Cultura Nacional -ací varen fer una llei de Señas de Identitad- i despatxar de pas uns 3.000 treballadors que seran readmesos desprès d'un temps de Verificació d'obediència -ací varen tancar Canal 9 i Ràdio 9, mai sabrem si va ser per un problema d'obediència debida o indebida, ves a saber. Però els d'ací no n'eren feixistes, que quede clar. Perquè els actuals senadors Fabra i Barberà, perdó, Barberá, demòcrates de tota la vida, mai hagueren gosat dir que un bon valencià mai no puja a la bici ni menja bledes, tot i que jo mai no els he vist pujats a una bici -bé, la Rita va fer el postureo de la Valenbisi i au- però sí que ens han tractat de bledes, sí. I al fil de la bici bleda, la pregunta s'imposa: Què deuria desdejunar un bon valencià, i com deuria anar al treball? La pregunta no n'és gens fàcil de respondre. Perquè si un bon polonès desdejuna salsitxes i arriba en cotxe a treballar, què deuria fer un bon valencià?... Lo del cotxe és molt valencià, cap problema. ¿I el desdejuni? Com a mínim empassar-se un parell de botifarres, diem sense pensar-ho molt. Però vet aquí, valencians, que la botifarra, tot i estar molt arrelada a la idiosincràsia del bon valencià, tant en la vessant entrepà de sobaquillo, com a les torrades matineres o noctàmbules -tant li fa a la torrada i al veïnat- dels Casals Fallers, encara no ha arribat a la categoria de botifarra d'or, com sí que ho ha fet el bunyol, que a la seua versió àuria és una condecoració molt estimada pels bons valencians. Doncs, mitja dotzena de bunyols… Però els bunyols són aptes dins un dieta vegetariana -farina, aigua, rent i oli d'oliva- i no en parlem dels de carabassa. I que jo sàpigua no tenim cap aliment comparable al bunyol d'or. ¿Vol dir açò, que els valencians, desdejunem el que desdejunem, mai no serem de bons valencians? ¿Estem condemnats a ser valencians a mitges? ¿És aquesta la gran disjuntiva valenciana?... Se m'acut que podríem fer un híbrid, una barreja, cosa molt valenciana, com el tocaet, seria el bunyol de botifarra, tot i que no deixaria de ser, o intentar ser, rodó amb forat al mig como una roda i per tant un succedani, ho reconec, amb la qual cosa potser deixaríem de ser valencians a mitges i seríem valencians a tres quarts, però el quart quart -ja sembla açò les campanades de cap d'any- no deixaria de ser vegetarià i ciclista. Caram quin dilema. Ara entenc la decadència valenciana, amics. Ara entenc la podridura valenciana, per què ofrenem i malbaratem de forma compulsiva, per què som el que no som. La culpable no n'és la bici bleda, no. Tot és culpa del bunyol… Que també comença per be... I pensar que el Nietzsche deia ser polonès per l'àuria aristocràtica que els hi veia. Per cert, el pobre Chopin mai no hagués estat un polonès de debò. Quan va visitar Mallorca, la sobrassada li va semblar una bestiesa, com que era mig francès. Sempre m'acaba agradant el menys representatiu d'un país. ¿I la xulla, existeix la xulla d'or?... No, Vicicle… Caram. ¿I el xoriço, existeix el xoriço d'or?… I tant que sí, Vicicle. Parem Taula, de quin vols, Gürtel, Brugal, Nóos, ImelsaCiegsa... tots són de lo milloret… Doncs ja ho tenim resolt, un bon valencià desdejuna un parell xoriços d'or i camí del treball contamina amb els seus gasos el cel més blau de lo món sencer. Granota news, Cracòvia.

dimecres, 13 de gener de 2016

O'clock


Eren les 13h. I com tots els dies a la mateixa hora, les 13 o'clock del migdia -redundància, sí, però queda bé- Mariano -sí, ja sé que no n'és nom adequat de majordom anglès, però no voldreu que maquille la realitat, no?- Mariano li portava la cervesa consuetudinària ben freda al seu senyor. Monsieur, la garagardo. Servida en copa llarga amb la precisió d'un rellotger suïs, fent coincidir el nivell d'escuma, proporcional a l'alçada de la copa, assenyalat per la indicació 0.3 l/rastal que la pròpia copa duia impresa. Mai un mil·límetre per damunt, mai un mil·límetre per davall. O'clock. Però anem a pams. Per què li diu Monsieur, si parlem d'o'clock, és a dir, si estem a l'Anglaterra victoriana i no al París proustià?... Molt fàcil, no li pot dir Mister perquè semblaria dirigir-se a l'entrenador d'un equip de futbol: Mister, la garagardo. Eh, Mister, que no pugen per les bandes, borinot! El borinot no n'és tampoc de molt victorià, ho reconec, ni massa apropiat per a un majordom anglès, però tindrem que acceptar-ho com a llicencia poètica. (¿Borinot, llicencia poètica, Vicicle? ¿Què t'has begut l'enteniment?... Deixeu-me en pau, que n'estic ben fart de tanta correcció política ¿Heu vist la tauleta de la Lions's Court?) Ni tampoc no li pot dir Sir o My Lord, perquè el seu senyor no té dret a tals tractaments. Aclarida la qüestió del tractament o continent, és a dir, el Monsieur o el got del Monsieur -un got és un got, etc…- anem pel contingut, la cervesa. Quines amagades raons poden dur al majordom victorià Mariano a utilitzat l'èuscar com a llengua de denominació cervesera? De fet, el seu senyor, d'antuvi no va entendre res del que li deia. Garaquè, li va preguntar… Garagardo, senyor, cervesa -bé, beer, va dir ell-… Ah! Que ara fas gàrgares amb cervesa?... Excuse-me, Monsieur, tinc les meues raons personals… I com que els dos eren anglesos i conseqüentment flemàtics, l'afer va quedar tancat. Fins que un dia, el Monsieur va llegir una notícia que li va fer recordar els vells temps. Sí, aquell sommelier valencià de sake li va dur a la memòria les seues pròpies capacitats olfactives i gustoses per al tast d'aigua de bidó. Sí, feia anys i panys va ser elegit millor sommelier d'aigua de bidó de tot el comtat. Només una goteta deixada caure des de la distància o rastal convenient dins la seua llengua fent-la rebotar al paladar on s'esmicolaven les seues partícules i Monsieur era capaç d'esbrinar no només si el ciclista havia pujat l'O'Ronet -el cim local per antonomàsia- aquell dia, sinó si ho havia fet a bon ritme o esclafat; una, dos, tres o quatre vegades; la quantitat de voltes que s'havia posat dempeus a la bici; els que li havien avançat i el que ell els hi havia maleït; aquells que ell mateix havia deixat enrere i el que aquests li havien maleït; la distància total, les calories consumides, les escopinades, i el més important: les garagardo que pensava prendre's en acabar l'etapa. Quins temps aquells! Va cridar el majordom. ¿Monsieur?... Hui, em serviràs l'Entrecot. I li ho va dir així, amb E majúscula. Perquè el tros de vedella s'ho mereix, oi, Mariano?... El que Monsieur dispose… Al Mariano, aquell tros de carn li recordava el seu servei militar. Coses de l'o'clock. Aquells sacs de carn congelada quatre anys abans de la data de naixement de la quinta que acabaria per menjar-se-la amb l'eufemisme de ragú de vedella, i amb la que el seu oncle va fer una fortuna: Sé fuerte, Marianico -inversemblant aquest diminutiu maño a l'anglès victorià, no?- not ragout -era home de poques paraules. I al Mariano aquells sobres que li feia arribar al seu oncle amb precisió suïssa, o'clock, independentment de l'oficial i el suboficial de cuina, li donaven la impressió de deixar-li destapades les seues vergonyes. Per cert, sabíeu que el Proust era molt aficionat a la cervesa -bière, va dir ell.

dissabte, 2 de gener de 2016

La carta


Benvolguts Reis Mags / Reis d'Orient / Reis Mags d'Orient / de l'Orient -amb o sense Mags- /Reixos o com coll… es diga: Com que enguany m'he portat d'allò més bé i no li he trencat el cap a cap dels miserables que m'envolten consuetudinàriament a peu o en bicicleta -que de tot n'hi ha a les vinyes del Senyor-, i només he gosat fer-los una maledicció gitana, que diuen són molt efectives, doncs poc agosarat com sóc us demane el que segueix: 1.- La primera cosa, més que una petició és una reivindicació. Per favor, dones i homes que feu conclaves als poliesportius, el sainet, fins ara, era cosa de madrilenys i valencians, no digo más, tot i que si insistiu potser arribareu a la fumata esperpèntica. 2.- Parlant de sainets, vull un exemplar de Mi ducha de l'Adolf Junkers i Cointra. És la millor forma -afirma el crític de Papelia- de donar-li eixida a l'odi intemperat quan les aixetes decideixen comportant-se com a vasos comunicants. A més, diu, que amagat als seus budells de coure en espiral o serpentí està el secret de com evitar la davallada de l'escalfor. I sense Viagra. 3.- Parlant de viagres, en eixir de la dutxa, què millor que un bon perfum. Em demane el Leaders, inspirat en el Putin. El calendari millor deixem-ho córrer, amb Mi ducha ja vaig servit d'odi interracial. Abans, a aquests tipus que amb prou feines arribaven a l'alçada dels picaports de Palau els dedicaven un conyac: Napoléon, per dir-ne u. Osti, quin susto que m'he fet a mi mateix!... Haber elegido muerte... Almenys no li han dedicat un tònic capil·lar al Vladimir, potser li hagués fet el mateix efecte que una aspirina al Bonaparte. 4.- I ja que parlem d'espirituosos, i continuant la tradició dels Groom of the Stool, xic de les femtes o torcaculs reial, jo em demane el de llepaculs del Príncep Albert de Mònaco. Ben entès que el que li vull netejar és el cul del got que utilitze pel whisky de malta. Un bon tastador mai no n'ha d'apurar el got que serveix per a la prova. I tampoc no llançarem a perdre tanta espiritualitat, no? Doncs aquí entra Vicicle, que mai no ha tastat el whisky de malta escocès, però que en faria un bon paper com a llepaculs espiritual i gòtic del príncep. 5.- Bé, la realitat s'imposa. Si de culs reials en parlem, vull la sillita de la princesa, que mai no s'asseu, però un dia s'asseurà i… Uf, va dir ell... Uf, va dir ella… L'amor no sap de bufits ni de bufats, però les campanades a mitja nit de cap d'any sí. 6.- Parlant de bufats, aquest últim no és per a mi. Vull una capa espanyola amb transparències per al Ramontxu, que la Pedroche li està xafant la guitarra com el Pablo al Pedro, que ja semblen els Picapedra. 7.- Ara que ho pense: Pedro… Pedroche… Picapedra… Sobre esta piedra edificarás… Quin és l'animal que entropessa sempre a la mateixa pedra?... Ara no caic… Perquè si les prioritats passen per enchufar al maromo, i la cosa diuen com a molt que no n'és estètica, i ningú no se'n recorda de l'ètica, ni de despatxar la consellera, doncs… Benvolguts Reis, poseu un servei de bar a les Urgències dels Hospitals valencians, i com a mínim millorarà la nostra experiència estètica. Quanta, quanta espiritualitat. Granota news, bústia de Correus.


dijous, 24 de desembre de 2015

555


Conte d'Hivern

El professor Adelfuns, fent honor al seu cognom, havia preparat amb molta aplicació la seua conferència sobre el valor transcendental del nombre 555 -interpretació cabalística inclosa- a la producció de tecla d'aquell gran compositor napolità de festiu nom que va morir a Madrid 72 anys desprès de fer coincidir l'any del seu naixement amb el d'un voluntariós músic d'església alemany, un tal Johann, i amb el d'un immigrant alemany (sic) també músic, que acabà els seus dies fent Oratoris amb cert èxit de públic i crítica per als sempre imprevisibles públic i crítica londinencs, un tal George. Tres cincs, tres músics, i un sol any d'epifania. Sempre li havia intrigat aquella xifra tan rodona que repetia tres vegades el mateix guarisme en que acabava el compartit anno nativitatis dels tres músics. ¿Una mera coincidència? ¿Una casualitat més o menys afavorida pels manaments hormonals? ¿O hi havia alguna raó amagada al darrere de tan sorprenent número, repetició i any? I com que el factor endocrí sempre li havia semblat bon començament per a les seues perquisicions, va recordar Descartes i la seua afirmació sobre la glàndula pineal como la principal seu de l'ànima. Perquè, a més a més, aquell paràgraf d'un dels cartesians o no -segons el color del cristall, ja sabeu- més fidels, en Cyril Scott -el seu mentor londinenc a la jovenesa- on es preguntava sobre la coincidència esmentada, li havia posat la mosca metòdica darrere l'orella -mai millor dit si en parlem de músics: "Per a contestar tal pregunta deuríem recórrer a les doctrines ocultes… únic mitjà per a eixir-nos de la dificultat. Ara bé, les ciències ocultes afirmen que l'home no n'és simplement un cos físic, sinó que compenetrats amb aquest n'hi ha d'altres més subtils, especialment el sensitiu, el mental, l'intuitiu… és essencial afegir que els susdits cossos són perceptibles per al psíquic avesat, però no per a l'home corrent, perquè només el psíquic ha conreat les facultats latents de dues glàndules cerebrals, la pineal i la pituïtària." (Fin de la cita) I així va començar la seua dissertació, aquell dijous fred -tititatata- de desembre que feia coincidir la seua actuació vespertina amb la Nit de Nadal. I a la que el públic li va replicar amb una inquietud -tititatata- literal, llevat del Santa Claus de pega del racó. Que com a conseqüència de tals premisses d'inspiració cartesiana l'Adelfuns -i també en Cyril- acabés explicant a la seua audiència que la música afecta al cos sensitiu, alias vehicle astral, fet d'una forma molt rara de matèria, li semblava un detall secundari, fins i tot insignificant. Tot i que per al públic fos causa inquietudo. Tant secundari i insignificant com que la grandesa de la música -va afirmar escridassant-los, davant la general inquietud litteralis- depèn de la velocitat de vibració del so o que tota composició musical produeix a l'espai astral una forma de pensament i de color, i que segons siga aquesta, així serà el valor espiritual de la composició. Per exemple -va concretar l'inestable Adelfuns, tititatata, intentant assossegar els inquiets presents, tititatata- si els colors dominants són el lila, violeta, blau, rosa, groc i el verd poma, l'obra tindrà un valor espiritual intrínsec. I va concloure, però, que tot açò només pot emprar-ho qui sap despertar les facultats latents  de la glàndula pineal i el cos pituïtari. I aquesta ultima afirmació era la que més interessava a l'Adelfuns, que amb un mig somriure caigut i uns ulls de febril sapientia infusa -tititatata- volia indicar al seu públic la translúcida relació de les seues raons i la incògnita a tres bandes de la partida plantejada. Com a introducció va considerar que era més que suficient. Però els que hi passaven -tititatata, perquè quiets, el que es diu quiets i parats no hi havia cap, llevat del Santa Claus del cantó- el miraven de cua d'ull i l'escoltaven com un més dels sorolls que ornaven de certa tristor l'alegria contagiosa dels carrers nadalencs. Perquè si l'home té un cos terrenal, per què no pot tindre un d'altre astral?, va preguntar retòricament, iniciant el desenvolupament del seu raonament… Sí, home, i un de mantega, va etzibar-li un inquiet tititatata que passava. Qui negarà tal possibilitat?, va replicar-li excitat. I afegí: l'home del segle XXI, a l'adonar-se que tot és possible, s'ha ficat en un atzucac. Davant la glàndula pineal i el cos pituïtari es troba desarmat… I aquesta malaltia, senyor, li ve de lluny, va tancar l'únic no inquiet, el Santa Claus… Què vol dir?... Que ens salvaria sens dubte la perspicàcia, però la perspicàcia no n'és d'aquest segle, i potser que del passat tampoc… ¿Ho diu pel diumenge passat?... Ho dic perquè ens estem quedant congelats -tititatata- amic meu…  L'Adelfuns, gelat en fa i tremolant en menor -tititatata- va mirar-se la resta de la seua dissertatio -l'única refutació hores d'ara de la kantiana- va plegar el pòdium de dos pams sobre el que havia perorat al bell mig del fred gris -tititatata- i contagiós de la plaça i la vesprada, va posar-lo al basquet de la bici i va tirar cap a casa amb el seu discurs de 5 folis dins l'anorac, protegint-li el pit dels 5º sota zero del vent del nord. Eran las 5 en punto de la tarde, i el sentit més críptic del triple cinc se li escapava pels calfreds de la seua espina dorsal.

divendres, 11 de desembre de 2015

Candor

Marcelo

Conseqüent. Aquesta és la paraula: conseqüent. El que ha fet el pobre ministre I perpètua -d'interior, d'introspecció- és això, ser conseqüent. Conseqüent amb les seues creences més íntimes. Jo veig del tot natural que no només parle amb el seu àngel de la guarda -que, d'altra part, tots en tenim des de xicotets, segons ens explicaven a classe de religió, no siguem hipòcrites- sinó que, fins i tot, sàpiga com li diuen, Marcelo. Com no saber el nom del teu àngel de la guarda particular? Per favor, si tots ho sabem això. Al meu li diuen Eddy, no digo más. Por consiguiente, no sé a què ve tot aquest rebombori, la veritat. Perquè no és el primer al que se li presenta la Verge Maria sense previ avís: vet aquí la raó superba de les condecoracions marianes -mai millor posat l'adjectiu- o l'únic al que un núvol de sants, querubins, àngels o arcàngels li ronden el cap tal i com si d'un grapat de mosques al voltant d'una merda es tractés -bé, potser que el símil no n'és el més encertat, ho reconec, però la idea queda. En tot cas, l'única cosa que se li pot retreure al pobre ministre L perpètua -de pràctiques, és el que té anar sempre de cotxe oficial- és el seu candor, aquesta particularitat tan cristiana de dir veritats increïbles com a punys amb la naturalitat d'un bon dia pel matí. Candor, vet aquí una segona raó superba. Aquella per la qual els bons cristians al menjar li diuen fer un Refrigerio i a la festa grossa anar de Cuchipanda. Quanta, quanta innocència. I ja que en parlem de quantitats, quants àngels de la guarda aparcadors deuria tindre la exministra Mato, aquella pobre J perpètua -de…, bé deixem-ho córrer- a la que li brollaven Jaguars al jardí com si foren els set enanitos de la Blancaneus en clau bíblica, és a dir, de pedra? Candor, candor total. ¿O no n'és de candorosa la permuta d'aliances que el pobre bisbe R -de realista: la realidad es la que es, todo depende del cristal con que se mira- de Mallorca i la seua amiga n'han fet? Total, per un que deixa tranquils els escolans desoint les paraules d'aquell pobre càndid C perpètua -sobren les explicacions- que deia ser fill de déu. Sí, candor. El candor del ministre F perpètua -de fiat lux, no de Fernández- rebent d'amagat a la penombra del seu ministeri pasqual al pobre R perpètua -de Bankia- sense saber si es tractava del lladre bo o del roín. Quant de candor, Pare Bru, quant de candor. Ánimas benditas, me arrodillo yo.

dimecres, 2 de desembre de 2015

Zombilandia


Així, a bote pronto, i com a conseqüència d'aquest món que no és món del tot, si és que ningú sap què cosa és ser món del tot. D'aquest vivo sin vivir en mí que ens posseeix intentant esbrinar quin segment horari és el més econòmic per a engegar la rentadora, i si, ya que estamos, paga la pena aprofitar i posar el bullit en marxa o millor esperar al voltant de les quatre de la matinada, quan la pròstata o l'insomni demanen la seua quota de pantalla, i combinar el bullit matiner i la dutxa ben d'hora ben d'hora; o millor fer el bullit en la dutxa i ficar la pròstata i l'insomni a la rentadora, o bullir la pròstata insomne i dutxar la rentadora, ves a saber. Perquè com que les desgràcies no venen totes soles, Mariano, filósofo -oxímoron que justificaria la retirada urgent, per via d'apremi, per tot el mal que n'ha fet a la salut mental de la població, d'aquesta matèria a l'ESO- engega la seua particular porta giratòria fent de comentarista esportiu, i va i diu, amb la pròstata o l'insomni, ves a saber: la mejor defensa es una buena defensa. Sí, com si fos un acudit d'Eugenio. Gloriós, ho reconec. Homèric, que hagués dit en Michaleen Flynn. Tot i que potser hauria d'haver precisat si la mejor defensa es un buen plasma, o un atril de ausencias -què poètic, per favor-, o, directament enviar a algún otro, y si se llama Niña Soraya, es muy mejor y mucho español. Perquè a París -ai, sempre ens quedarà París- ens ha deixat la perla de descarbonizar la economía, que deu estar relacionat, dic jo, amb els Reis Mags, es un suposar, o deixar de pagar en negre, com és més que habitual quan fem alguna reforma a casa o ben bé a la seu del partit. I arribats a tal conjuntura, qui pot negar que Paul McCartney no la va palmar, i el paio que cueja pel món que no és món amb el seu nom i aparença no és el vertader Paul sinó un ninot paulí? Perquè si el Bin Laden no és mort, ni tampoc l'Elvis, qui s'atreveix a discutir-li al paleta que m'ha apanyat el sostre del menjador -i al que hem pagat amb factura descarbonizada amb IVA- que Gil y Gil encara és viu, com ell diu estar més que segur? Perquè quina casualitat -argumenta amb la pastera a la mà esquerra i la plana de lluir a la dreta- que la espitgés quan començaven a investigar l'Ajuntament marbellí. Molt perspicaç, sí senyor. Raó no li falta. Així, aquest món que no és món, no és sinó un desfilar de morts ben vius i vius ben morts, Tancredos defensius mucho desesperats, curses velocípedes resurrexit dominus, bullits, rentadores i dutxes d'imaginaria o Waltdisneys congelats a l'espera del judici final on tothom recobrarà la pròstata perduda i rentarà l'insomni d'un matí d'hivern sense calefacció.

dijous, 12 de novembre de 2015

Onze


Ni u ni dos -l'u i el dos- ni tres ni quatre -3 i 4- ni cinc ni sis ni set ni vuit ni nou -56.789, la grossa de Nadal- ¡deu?... Ni pa' ti ni pa' mi: Onze!!! Onze tricornis dins el replà de l'escala de l'Espe, que més sembla l'acudit dels xinesos jugant al futbol dins una cabina telefònica i que en marcar gol, l'equip contrari demana el fora de joc... Árbitro, que estás ciego, abre los ojos, chino de… que un servei de protecció. Perquè al replà de la comtessa potser sí, però al de la meua escala no els hi fiques -xinesos o tricornis, i molt menys xinesos amb tricornis- ni alineats en fila de a tres, tipus sardines de llauna, ni de a quatre, com les anxoves; ni a tiros, com als poetes... Home, amb la pistola… ¿I si foren gambes amb gavardina, com els de la brigada político-social, Vicicle?... ¿Y la europea?... És el que tenen els palauets, que mai no saps si et trobaràs a l'escala amb sardines gallegues pujant o baixant -amb o sense llauna- gavardines polítiques, gambes o anxoves de l'Escala... Serà a l'escala, no, Vicicle?... No, no, de l'Escala. O poetes, la darrera imatge a la retina dels quals va ser una gavardina, un tricorni i una pistola. Com a equip ciclista he de dir que dels onze en sobrarien dos… Bueno, pos que uno haga de mecánico y otro de masajista… Me pido la inglesa… Què vols dir, ara?... Potser que als tricornis n'hi ha de dones... ¡Angleses?, ja m'estranyaria a mi… Bé, els anglesos tenen debilitat pels barrets. Ascot, of course… Es diu fàstic, no ascot… Ascot, la Royal Ascot. La competició, cavalls i tot això… Reial fàstic?... Curses, home, curses… De barrets fastigosos?... Ara que ho dius, potser sí… ¿I al guanyador/a li donen un tricorni o una gavardina?… Això mateix… Això mateix, què, Patrícia?… Una pistola… Ara entenc la clau anglesa. Ara s'ha fet la llum… I qui la paga?... Els poetes, of course...

diumenge, 1 de novembre de 2015

Pètals i cendres


En attendant la pluie… El matí s'ha llevat amb plugims, i la predicció era de pluja i ventolera. Baixe a pedalar pel port. M'ho plantege com una contrarellotge. Si sobtadament la pluja fa la seua aparició triomfal, dos pedalades i estic en casa. Ara són les set i poc de la vesprada, i ja plou en ganes a València. La predicció s'ha fet d'esperar. Però jo al matí no ho sabia que la pluja anava enrederida. És ben curiós el que està succeint al port. M'ha recordat el que passa d'habitud als jardins i parcs públics. Perquè tot al contrari de la dita El hombre propone y dios dispone, em sembla que si els déus proposen els camins als parcs públics, els que acaben per disposar-los són els homes, trepitjant la gespa i obrint pas, camins i dreceres allí on els déus varen disposar parterres, massissos  o platabandes. I al port també. Allí on els déus varen proposar Copa Amèrica i Street Circuit, els homes disposen camins d'esplai, esbarjo, oci i temps lliure. M'agrada, no cal dir-ho. Així, en attendant la pluie… pedalege pel port i faig conversa amb el pare. I parlem com mai no varen parlar en vida, com dos amics. Ell, em fa veure els mugrons empipats d'aquella dona que passeja només amb una samarreta de cotó i a la qual el vent enrabiat per la reprimida pluja li fa adonar-se d'un equívoc que mai no voldrà reconèixer. D'això l'empipament. Jo, per la meua banda, li comente les cames de la patinadora rossa. I algú altre detall anatòmic que m'estalviaré de dir. I anem fent. Està bé aquesta complicitat que mai no varen tindre. Perquè mai no vaig ser amic del pare; ell, que tenia amics a l'infern. Està també aquell grup d'amigues que es fan una foto amb el mar crispat de fons. De les quatre, dues d'elles flexionen la cama esquerra perquè algú les hi ha dit que eixiran més guapes a la foto amb la cama esquerra creuada i lleument doblegada. Coses de la fashion. I tots trepitgen els pianos de la F1, però no sona cap música. Mira, li dic, aquesta parella són massa grans pel que senten al seu cor. I tenen por, molta por de sentir-ho per última vegada. Ella s'asseu al banc de pedra, ell prepara la càmera, però ella en una revolada adolescent s'alça i diu que no. I així, sortejant patinadores, nens imprevisibles, grups fotogràfics amb cames encongides, corredors cecs, amants de darrers besos i passejants omnívors vaig pegant-li voltes a la dàrsena. D'un costat a l'altre. Del costat més popular i passejat -per cert, on és la nòria més gran d'Europa?- al de les deixalles d'una borratxera de vint anys de vino y rosas. I a la tercera me n'adone. Perquè a poc a poc la gent s'acumula al final del passeig, al costa nord de la bocana. Què hi fan?, li pregunte al pare. Però ell ja no està. Pare?... M'hi aprope. Alguns es recolzen al muret i miren l'aigua enrabiada pel vent enrabiat. Alguna cosa important és sota l'aigua. Podríem dir que el seu pensament es capbussa amb les roses que deixen caure sobre la ràbia, els pètals de les quals cerquen àvidament les estimades cendres dels records. I així, en attendant les pleurs, passe el matí. Del costat de les roses al de les cendres.