dissabte, 11 de juliol de 2015

On ne passe pas


Dissabte passat va començar Le Tour. I ho va fer pels Països Baixos... Dans le port d'Amsterdam… Va entrar a França per Normandia. I fins i tot van fer un final d'etapa a la míticament proustiana localitat de Cambrai. Bon començament, em direu. Doncs no sé què dir-vos. Perquè des que les rodes fines dels ciclistes varen xafar els camins du côté de chez Swann o de Guermantes no passa dia que al marge dels camins no deixen el seu oblit compartit els cementeris terrestres conseqüència de la bogeria dels que han nascut per fer patir als altres el que ells mateixos no es poden suportar: la seua mediocritat, i basteixen els camins de tombes alineades amb la meticulositat en que un entomòleg ho fa amb les papallones més exquisides, tombes que mai no gaudiran le toit tranquille, où marchent des colombes, ni la possibilitat marina del recomençament. Ahir mateix, la cursa discorria pels pobles i ciutats del costat nord-oest de França, front a la costa on és el Mont Sant-Michel, i, com si d'un malson es tractés, les diferents localitats lluïen la mateixa estàtua en color d'un soldat amb l'uniforme de la Gran Guerra -què fan pels morts de les guerres xicotetes?- commemorativa de la Batalla de Verdun, que paradoxalment va succeir a l'altre côté del país, el nord-est, i que tenen com a llegenda compartida l'On ne passe pas que encapçala el present despropòsit. I donava la impressió d'una cursa ciclista de juvenils, d'aquelles on els ciclistes més semblen una colla de borinots pedalant obsessivament pels voltants del poble que organitza la competició, que uns esportistes, el futur dels quals mai no se sap si acabarà en estàtua, amb o sense uniforme, o en una mediocritat oblidada des de la dolça nostàlgia: tu, enganxa't al de Rafelguaraf, que és un armari, que són vint voltes al poble, i desprès el remates… I passaves vint vegades per la mateixa plaça del mateix poble, i vint vegades més pel davant de la fonteta que hi havia al camí d'eixida que abocava la cursa al laberint de l'horta, i al damunt de l'aixeta de la qual unes rajoletes lletrejaven la commemoració d'uns anomenats 25 años de paz. Le vent se lève!... il faut tenter de vivre! 

dimecres, 1 de juliol de 2015

Mor d'assa

Millor no traduir el poema per si de cas

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro. Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Platero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal... Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel... Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo: Tiene acero... Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo*.

J.R.J.

*Com les millors bicis

dissabte, 27 de juny de 2015

Alguna cosa d'admonitòria


Per enèsima, amics, vaig a escriure del que no només no sé ni tampoc entenc, sinó que a més a més em regira l'estomac. Però ho necessite... per l'estomac. M'és completament necessari escriure, parlar amb mi mateix, del que li està passant al poble Grec. Perquè tinc una ràbia travessada a la gola que no me la puc traure del damunt amb tots els ofecs de deu Oronets seguits. Perquè n'estic fart de privilegiats, de patents de Corso, d'incompetents donant lliçons, i de justícies fetes a mida, com els trajes que alguns tenen a casa sense factura, i més parcials i humiliants que la Fiscalia d'aquesta descomposició que anomenen Espanya. Que té deutes Grècia ningú no ho dubta. Que han estat dirigits per lladres i malbaratadors, tampoc. Però d'altres que ho van ser per assassins en sèrie i exterminadors psicòpates amb cinquanta milions de morts a les seues esquenes sembla que ningú no els passarà mai la factura, com els trajes, ves per on. Quant que et trobe a faltar amic Theo, mestre Angelopoulos. Perquè a hores d'ara, crec que tots som més que conscients de la gran estafa de l'euro com a mecanisme regulador de la riquesa, i que, molt al contrari, ha resultat un potent dispositiu per empobrir la població europea -sobretot als països de segona- per tal de poder competir amb les economies emergents de països subdesenvolupats, l'emergència dels quals està basada directament en l'esclavitud. I ningú no hi diu ni mu, ni a la troika ni al FMI ni al BCE ni als països podrits com Suïssa, Luxemburg o Liechtenstein, ni a la puntilla aquesta del TTIP o del TISA ni a la vertiginosa trajectòria d'arrels blasquianes de la Merkel que, com el Rafaleito, va començar la seua korrika política a l'extrema esquerra per a acabar emulant als mestres que deurien fer-li companyia al Rafael en Picassent, sí, a tots els lladres neoliberals. I, paradoxalment, el que li està passant a la pobre Grècia -tot i que bona part de la culpa és d'ells per elegir com a capitosts aquesta púrria d'espavilats, la baixesa dels quals tan bé coneixem a València- ja va estar anunciat per l'Angelopoulos, potser de forma inconscient, però va quedar ben assenyalat. M'estic referint a Paisatge a la boira. Dos nens, germans, estan obsessionats per anar a buscar el pare que creuen deu estar a Alemanya. És la utopia amb la pell de corder d'un somni. I fugen de casa. En aquest mal entès, al meu parer, viatge iniciàtic -perquè Grècia no necessita cap viatge iniciàtic- la nena s'enamora d'un efebus amb moto que fa d'actor -¿fan falta més explicacions?. A una de l'escenes més colpidores d'aquest paisatge, la nena és violada al remolc buit d'un camió. La sang de la humiliació quedarà impregnada a la seua mà dreta. De veritat que fan falta més explicacions?.


dijous, 18 de juny de 2015

Els bonys

El Mestre

Mestre, mestre, mire el que m'ha eixit al cap… Jo no sóc cap mestre, sóc metge, t'ho he dit quaranta vegades i no em fas cas… ¿Cap cas? ¿Vol dir, mestre, que no li escolte? Serà un defecte professional... Deixa't de romanços, vols fer el favor, i digues què és el que tens… Dos bonys, tinc dos bonys al cap, que no me'ls veu?... I tant que els veig, només pensava si era una qüestió d'afers interns… Què vol dir, que la meua dona em posa les banyes, mestre?... Torna-li amb el mestre. Doncs sí, només travessar la porta ho he pensat: mira, un cornut… No fa falta recórrer a l'ofensa, mestre… És que em traus de polleguera… Però és que tinc dos bonys al cap, ací, al front. Sí, com dues banyes, però sé que la meua dona m'és més fidel que el Castro, segur… Ah!, doncs deu ser la nova pandèmia… ¿La nova pandèmia?... Sí. Anem a pams. ¿Tens dos rellotges a l'escusat, un dels quals retarda més de vint minuts i l'altre està parat tot i fer tic-tac?... Doncs sí, com ho sap, mestre?...  Si em dius mestre altra vegada t'esclafe el cap, amb o sense bonys, ¿entès?… Entès, mestre, perdó, metge… ¿Si et veus a l'espill o al cristall d'una finestra del metro, fas una be baixa amb dos dits de la mà dreta o ben bé un gest de "ei, ti@, et truque" i poses cara de foto, com si fos una selfie?... Doncs sí, i mai no ho hagués dit, mira… Has comprat un acoblador per posar el que tu i jo sabem al manillar de la bici i no perdre cap incidència mentre pedaleges?... Sí… Quin level tens al Farm Heroes Saga?... No sé de què em parla… (Es nega a contestar) Quin level tens al Candy Crush Saga?... No sé, no em consta… (Torna a negar-se) Digues el primer que et suggereixi el següent: 8 Ball Poll… FarmVille2… Criminal Case… SuperCity… CSI:Hidden Crimes…Guasap... Prou! Prou!! Per l'amor de déu, deixe'm en pau… (Comença a enfonsar-se) Quantes dones atractives hi havien al passadís esperant entrar a la consulta?... No ho sé… ¿No t'has fixat?... No… Què feies, doncs?... No res… ¿No res?... Bé, coses meues… (S'avergonyeix de sí mateix) Posa't açò als ulls… ¿Una bena?... Sí. ¿Veus cap cosa?... No. No hi veig res… Posa't dempeus. Ara, camina fins al fons de la sala, i quan creguis que ets prop de la paret para… Ja… Molt bé. (Un pam dels nassos: radar, optimal level) ¿Mentre pedales sense mirar al front has tingut la sensació d'inseguretat?... No… ¿Vols dir que tot i no alçar el cap del manillar sempre estaves ben orientat?... I tant… Si les circumstàncies t'ho permetessin i fessis una trucada des del despatx oval de la Casa Blanca, desprès d'amagar-hi una bomba demanaries ous?... ¿Vol dir si diria Manda huevos al despatx oval?... Equilicuá… No, diria Viva honduras… ¿Amb hac minúscula?... Of course… Per què t'has passat a l'anglès?... Perquè a l'escusat de casa tinc dos rellotges, un dels quals retarda més de vint minuts i l'altre marca l'hora que l'ix dels engranatges tot i estar parat i fer tic-tac… Sí, n'és la nova pandèmia. Ja ho va predir el professor Franz de Praga. Ves en compte amb els insecticides, no abuses… ¿I els bonys?... Posa't un barret, llig Kafka, apaga la maleïda pantalleta i paciència.

dissabte, 13 de juny de 2015

Per qui toquen les campanes...


Se'ns ha mort Dràcula, el Nosferatu del desarrollismo. I mai no em va donar por. És més, m'agradava lo requetebé que mossegava el tio els colls virginals i blancs de les draculines entrants mentre la pitrera se les hi accelerava. D'altra banda, ens quedem sense un@ dels principals protagonistes de Juràssic Park, obsesionada com era pel desarrollisme de segons quins barris. I aquesta sí que em feia de por, i molta. I mai de la vida m'hagués deixat mossegar ni el coll ni... tot i que el meu pols sí que s'accelerava només esmentar-la. Todos a la cárcel es converteix en un reality show on els presidiaris trien garjola i tot, com si fos un concurs tipus Supervivientes, mentre les seues dones escenifiquen un Espérame en… (Als puntets hi poseu el nom de la presó) A Xàtiva fan un remake de Missing amb el títol de On Pa'Rus?... Bé, no vull espantar ningú, però em semblen suficients senyals de que aquesta va de veres, de que ens quedem sense els grans monstres de la interpretació, de que aquesta vegada sí que n'és la caiguda definitiva de l'Imperi d'Occident. Només Madrid resisteix: No pasarán. Desfeta anunciada, de fa anys, és clar, amb el tancament anguniós dels cinemes de barri. Tan de mirar la tele a casa és el que té, que acabes Mirando pa' Murcia, preocupats com estem tots els valencians i valencianes -que no m'acusen de falta de paritat- per activa o passiva, per la ratlla murciana. I sense poder aclarir-nos què va ser abans, si la renúncia o la revocació? Perquè tan lleig és tornar un regal de noces al teu propi pare com llevar-li-ho a la teua germana, que, a més a més, feia de núvia. Tot un casament de pel·lícula, no m'ho podeu negar. Lleig, molt lleig, que quede clar. Un Nóosferatu de manual, sens dubte. Perquè els cines de barri tenien alguna cosa d'associacions veïnals clandestines amb un parell -o tres- de pel·lícules, entrepà i cerveseta, tot pel mateix preu. Perquè el dissabte a la nit -jo fins i tot dubtava que el cinema existís qualsevol altre dia, la qual cosa em va fer identificar el Sàbat jueu amb sessió doble de cinema, i, per extensió, l'Antic Testament amb l'acta fundacional d'Hollywood, coses de xiquet- t'hi trobaves, la nit del dissabte, a tots els que t'anaves trobant pel carrer o a les botigues del barri la resta de la setmana. I fèiem com que no, com que quina casualitat, xe! Quan el que haguera estat una veritable casualitat hagués sigut no hi trobar-te'ls. Sí, també érem uns actors, si no de primera, almenys, bons secundaris. Bé, el que som i serem. Uns secundaris. I per què? Doncs, molt fàcil, perquè mai no vàrem estudiar a l'Actors Studio -tot i haver llegit l'Stanislavski- com sí que ho varen fer els monstres, els grans, els que són llegenda viva de la interpretació. I ací estem, els que mai no arribarem a Paellaman, a Superman o a qualsevol cosa que acabe en man i vinga precedida per quelcom superb sense rodes -perquè Cycleman sí que en sóc. Però, alerta, els grans monstres mai no acaben de morir, viuen aletargats, com si de virus letals es tractés, als llocs més impensables. Per tant, Ya doblan las campanas, sí, però mai no acabarem de saber per qui, For Whom the Bell Tolls.

dissabte, 30 de maig de 2015

Els tres dies del Còndor

Francisco, qué me dices...

No. No és possible. Li he pegat més d'un parell de voltes damunt la bici a la cosa i he arribat a la següent conclusió: no n'és possible que concejals de Cultura -de Cultura, cavallers!- d'ajuntaments com els de València -Mayrén Beneyto- o de Rafelbunyol -Nuria Losada- donen mostres de tanta incultura. No. Una, per no saber fer la O d'ortografia amb un canuto, i l'altra, per fer-se un canuto, dic jo, abans d'escriure la primera O de Facebook. Per no parlar del monòlit d'Alzira, que passarà a la història per haver estat inaugurat abans que el parc al que li dóna el nom, i que recorda la Pantanà, i amb més faltes ortogràfiques que imputats, detinguts, empresonats, sospitosos habituals i lladres amb caràcter retroactiu i postactiu té aquesta banda de gàngsters que vol passar per Partit Polític (Per cert, algú sap on para el Rus?) Sí, no és possible. I, a més a més, no m'empasse les excuses. La Nuria, que li va donar el calentón -el que no sap perdre, Nuria, tampoc no sap guanyar, que ho sàpigues. Que deuria haver estat més cauta, va dir. I la Mayrén, que si ho va escriure a altas horas de la noche. El que no especifica és si també anava amb o sense calentón. I els de la pedra d'Alzira, que la culpa és del picapedrer. Sempre paga poca-roba, bé, poca-pedra. No, home, no, ni pensar-ho. Mireu, l'agur de la Mayrén, el calentón de la Nuria i la pedregà d'Alzira no són sinó missatges xifrats. Sí, sí, xifrats. Ho he dit bé. Per tant, aquets balls maleïts de Folia de les comes, els punts i els accents, lletres, d'esglésies, monges, putes i plaça de bous, banderes i col·legis catalans… són conseqüència dels codis de xifratge. És el mateix sistema d'informació subliminal que va descobrir el pobre -és un forma de parlar- Robert Redford a Els tres dies del Còndor. Un pobre funcionari -és una forma de realitat- es dedica a llegir tot el que arriba a les seues mans amb l'objectiu de trobar-hi missatges secrets. Un exemple: la Nuria quan parla de la quema de iglesias -per cert, l'església de Rafelbunyol encara conserva el panel ceràmic a la seua façana que fa homenatge a Los Caídos por Dios y por la Patria, ací dalt la teniu, ei, i sense una miserable falta d'ortografia, Francisco, toma nota, che!- la Nuria, dèiem, quan parla de la quema de iglesias ¿no n'estarà donant l'avís de crema indiscriminada, aprofitant #elcaloret que s'anuncia per l'estiu, de boscos i muntanyes per desestabilitzar el nou govern? ¿No? ¿Com un remake faller a la canícula? A mi em sembla massa bèstia, la veritat, però no sé; bé, és el que té l'hermenèutica. I quan parla de violar monjas, a qui pot estar referint-se? ¿I amb el puticlub en la plaza de toros, que competeix amb els soviets de la colèrica Aguirre al rànquing dels xifrats més complexos? Perquè, ¿com pots gestionar un puticlub dins una plaça de bous en la de portes d'entrada i eixida que en té? Home, lo dels tentaderos té algun sentit, ho reconec, i una mala tarde la té qualsevol, igual que salir por la puerta grande no estarà a l'alçada de tots els clients, i lo de entrar a matar no fa falta que ho explique, però al que li tallen les dues orelles i el rabo, potser que no li queden ganes de tornar a la putiplaça. ¿Putiplaça, he dit? ¿Putiplaça? Diputiplaça!!, és clar, és clar, com no me n'havia adonat abans? És un missatge per al Rus. I açò lliga amb las banderas españolas a tomar viento fresco i els professors i els col·legis catalanistas. Per tant, Alfonso, fins que les banderes espanyoles no onegen de nou cara al sol i sense camises catalanistes, deus continuar amagat (algú sap on para el Rus?) I si no, mira el que li ha passat al pobre -és una irrealitat parlamentària- Serafín. I, en la mateixa línia, ara entenc que la violación de monjas deu de referir-se a Rita, la burladora de Valencia, que deu anar ben atrafegada amb la trituradora i molt dolguda per ignorar-la al sopar a la fresca més esperançat de la darrera dècada. En el que ella ha lluitat pel Cabanyal. Que li ha preocupat, i molt. Perquè podrem dir moltes coses de la batllessa en funcions, però que n'estava interessada en el Cabanyal, i ben interessada, no ho pot negar ningú. Sí, la Nuria li va dedicar una mena de Schwanengesang, cant del cigne, a la burladora, per les grans immolacions del diumenge: a cagar el himno valenciá y español, i també el quieren acabar con los toros -quina obsessió taurina, un poc monotemàtica sí que ho és, ho reconec, per a ser concejal de Cultura, i durant set anys. ¿Cultura? ¿Han dit Cultura? Quan escolte la paraula Cultura, trac el meu Facebook. Sí, ja sabia jo que els concejals de Cultura -Cultura, cavallers, Cultura!- era impossible que demostraren tanta incultura. Per tant, Vixca valencia! Viva españa! Viva Cristo Rey!, duu a la seua incorrecció ortogràfica uns missatges esfereïdors i apocalíptics de gran correcció política. Ja ho va anunciar el mestre Trillo amb el Viva honduras!, també en minúscula (Per cert, algú sap on para el Rus?) Manda huevos... clar, és clar, va ser un Back to the future de l'Alfonso per boca del Federico i via Facebook. Ja sé on para el Rus. Potser un altre dia li fem l'hermenèutica a l'agur de la Beneyto i a l'stone d'Alzira, perquè encara estic enredat en el Manuela Carmena, cómplice de asesinos. ¿No serà que li vol confessar alguna cosa al josemari? No sé, no sé. Granota news, Tegucigalpa.

dilluns, 25 de maig de 2015

Gori-gori

Cuidado con el escalón, que ya sabes lo que dicen las malas lenguas... Qué?... Que el escalón al bajar desde tan alto no sólo hace más dura la caída, sino que es igual a los moniatos que bajan por la caída al cuadrado, es decir: E=mc2... Por qué hablas con fórmulas?... Porque es un pensamiento gori-gori. ¿Te llevo a casa?... Ya no tenemos coche oficial... Pero hay un Valenbisi aquí al lado... No es lo mismo, Alberto Einstein... 


dissabte, 23 de maig de 2015

E=mc2


¿És l'Estat avui en dia, o sempre ha estat l'Estat -i permeteu-me l'al·literació estatal, benvolguts amics- com a concepte i realitat, igual a la misèria dels seus súbdits pel nombre de cabrons elevat al quadrat -govern central i autonomies, o requadrat, si incloem municipis i diputacions- que controlen la distribució d'aquesta matèria intangible però tan física que anomenen misèria? És a dir, E=mc2, i ho dic com a fórmula perquè és un pensament científic... Doncs divendres vinent tenim concurs de pinxos, Pintxo Txapelketa, ací, a Le Coin. Si duus una safateta amb hamabost pintxoak tens dret a tastar-ne dels altres... ¿Sí? Doncs si sí, qui ens anava a dir que l'Einstein era un successor del Marx -el prescindible, no el Groucho- però que en lloc d'escriure un totxo insuportable -i capital, pel que sembla- ho va resumir tot en una breu, efectiva i elegant formulació?. I si la cosa és aquesta, i el poder, ací simbolitzat per l'Estat, és l'altre ingredient del maleït oxímoron resultat de la seua combinació perversa amb Democràcia, jo em pregunte, amics, benvolguts amics: ¿és l'Escarni la seua forma de reafirmar-se, de prendre consciència de sí mateix? Vaig a pixar… (Fa el mutis) Ei, companys, aprofitant la pixera, qui és aquest paio?... Li diuen Einstein, Einstein el metafísic, perquè, pel que es veu, la física se li queda curta… Ah!... Els pintxoak va de veres?... I tant. Ja torna... ¿Li és absolutament necessari al poder reclutar l'Escarni per gaudir d'una bona salut cínica?, pensava per vosaltres mentre pixava... ¿Diumenge anem de pedalada?... I si peguem un bac, què? No podrem votar… Però si tu ets l'optimista. No anem a tindre tan mala roda. A més a més, tenim tot el dia… A mi no m'han enviat encara la targeta del cens, supose que el col·legi serà a l'insti de sempre, ¿i a vosaltres?... No, tampoc… No deu estar fet aposta?... L'oxímoron valencià, aprofitant la seua majoria absoluta, va aprovar una llei de señas de identidad, que potser identifiquen, per a una majoria de la població, el que significa ser valencià, però no per al 100% -ho expresse en guarismes ja que es tracta de dura i pura ciència- dels que al matí i davant de l'espill es reconeixen com a valencians. I ara comença l'Escarni -que ja podem definir com la mentida per la cacicada al quadrat, és a dir, E=mc2- perquè tots aquells que aixequen el cap davant aquestes impertinències, abusos d'autoritat, assetjaments i d'altres sucosos fruits oximorònics, s'arrisquen a convertir-se en un no-res, a desfer-se en un flux de protons al gran col·lisionador de partícules identitàries. Vaig a pixar… Que té problemes de pròstata?... Deu ser la garagardo, que sense pintxoak s'elimina més ràpid Aquest Einstein n'és la metafísica pel cabreig al quadrat, és a dir, E=mc2… És que l'Esquerra està molt desorientada… Doncs porta desorientada un grapat d'anys… Deu ser que l'Esquerra és igual als marxistes pels catequistes al quadrat… Ja torna… Agraviar las señas de identidad. Quantes coses no haurien de tornar-nos-en pel que cada dia ofenen els meus senyals d'identitat?... Al gran col·lisionador de ladrones els ficaria jo… Es diu hadrones, Vicicle… Però no anem a barallar-nos per una lletra, no?... Jo, que no puc amb els bous al carrer, ¿com voleu que em prenga la cosa aquesta dels mítings a la plaça de bous?... ¿Míting ve de mentida?... Potser, perquè aquesta dèria de la plaça de bous alguna cosa deu tindre amb el torejar-nos… Qüestió d'Estat… Però l'Estat, no pot ser la merda per la caca al quadrat?... Ai, les Eleccions. Les Eleccions són el miratge pel cor al quadrat. És a dir… Sí, ja ho sabem, E=mc2, que va de ciències… Mireu, ja tornen de la plaça, amb les banderetes, i aquests barrets de pega de jutges de les Olimpíades, uns blancs amb cinta blava i els altres blaus amb cinta blanca, què bonic… I si ara els preguntes: com estava la plaça? Te diran: abarrotá, abarrotá Si són només dones grans i iaios… Van a l'autobús… Quan feien els mítings al Mestalla, fa anys, jo encara treballava a l'Avinguda d'Aragó, llavors hi havien xiques ben joves… És que són les mateixes…

diumenge, 17 de maig de 2015

Atticus Camps

Maleïdes!

Estava més que acostumat a nadar contracorrent. L'altra vegada, la del rossinyol, tothom va dir-li que s'equivocava defensant lo indefensable, lo del negre, i, tanmateix, varen fer-li un pel·lícula i tot. Era un triomfador, i cap persona pot donar-li l'esquena al seu destí, i molt menys els guanyadors de mena com ell. Si fins i tot va eixir de rositas de l'affair dels tratges, i mireu que l'ensarronada era d'altura; però ell, amb només una mirada de reüll cap el jurat, va decidir la seua pròpia sentència absolutòria. I el sastre espieta, que no era de Panamà i que tampoc no tenia un passat dubtós, va quedar més foradat que un calat doble de tant com va cantar. Caram, és que estem parlant de l'Atticus, de l'Atticus Camps, no digo más. Per tant, per què no defensar-se a sí mateix en la darrera ximpleria aquesta dels cotxets? Ni la traïció del Berni ni la desafecció del Nando ni la persona a la que estás llamando no está disponible de Rita, l'anaven a desanimar. I si sí o si no, que va arribar el primer dia del judici. I tenia que vestir-se per a l'ocasió, símbol emblemàtic, com era, de las buenas formas y el decoro, de l'addenda i la recontraddenda als diaris oficials. Tot un senyor. Va obrir l'armari. Al costat de la dreta, al fons de l'armari, encara conservava els maleïts tratges, per si de cas. Però avui no tocava. Avui vestiria un dels pocs que podia lluir amb factura grapada a la solapa, el gris marengo. Recollo…, què bé que li quedava. El que té perxa, té perxa, i ell tenia perxa, i punt. Ja voldria la no disponible una perxa amb senyoria com la que deu, en la seua misericòrdia jesuítica, li havia donat. Va eixir ben d'hora de casa amb la idea d'anar caminant fins els jutjats. Així, sense falses modèsties ni vergonyes, una mena de passeig reivindicatiu. Vaig a defensar-me dels cotxes i vaig a guanyar, com el Fernando, l'altre, no el Nando. No seria un bany de masses, però tampoc no acabaria en un linxament, va concloure. ¿Linx? ¿Finch? ¿De què li sonava la parauleta? Bé, i què caram l'importava? Però en pegar les dues primeres passes al carrer va notar que alguna cosa li gotejava al damunt del cap, al bell mig de la calba, i a la solapa dreta, la de sense factura grapada. Mirar-se la jaqueta i tocar-se el cap va ser tot una. Merda, merda i merda… de colom. Aj, quin fàstic. Va entrar a casa. Al bany, desprès de llevar-se la jaqueta, es netejà el cap. I a la cuina, amb llevataques, va provar, sense molt d'èxit, de dissimular la taca de la solapa dreta. Impossible. Aquella merda s'enganxava al teixit com un diputat a l'escó. I ell sabia de què parlava. Cap problema. Repetim: armari, nou tratge amb factura grapada, però blau marengo, no tan judicatura fashion, però quin remei? També era mala sort. Bé, encara anava amb temps de sobres. Va eixir al carrer per segona, i no s'havia tancat la porta del pati al seu darrere que va sentir, també per segona, el xop al cap i a la solapa dreta sense factura. Dues deposicions com dues escopinades d'un deu gargallós i justicier. Com que la del cap li va regalimar ràpidament pel front amenaçant-li els ulls, va traure el mocador amb les sigles del partit cosides també amb blau marengo -sempre duia mocador i tratge conjuntats- i mentre es netejava el front va mirar cap al cel: a la cornisa del seu edifici va identificar els autors d'aquelles cagades tan inoportunes: era foc amic, era la legió Còndor. Va quedar trasbalsat. A partir d'aquell descobriment ho va intentar tot. El paraigües: un vol rasant entre la part interior del paraigües i el seu cap li va deixar les dues escopinades de rigor a la calba i al tratge, que ja de tercera era verd marengo. L'impermeable amb barret inclòs: i el trio més hàbil de la Còndor va actuar amb la precisió d'un cirurgià. El primer li va llevar el barret, el segon li va obrir l'impermeable i el tercer li deixà la dual marca escatològica -cap i solapa- del justicier. Així són les gavines, aus carronyeres i rancunioses, va pensar, i sabia de què parlava. Estava desesperat. Se li feia tard. Ja tenia la calba amb una lleu erupció -l'acidesa de les defecacions aviaries és d'un pH desolador- de tant de netejar-se les cagades, i només li quedaven els tratges del fons de l'armari a la dreta. Què hi farem? Es va posar aquell marró marengo sense factura que tant li agradava al seu amiguito del alma. Va cridar per telèfon un taxi, i del paquet de bosses negres per les escombraries, grandària XXL, que varen repartir a Gènova pels diners suïssos, va prendre una que es va ficar de cap a peus, la qual cosa li obligava a caminar com una geisha, i li va fer dos forats pels ulls. Va posar-se les ulleres de sol que li va regalar la no disponible aquell memorable dia irreal en que va conduir un Ferrari per mirar de salvar al Fernando, i, en attendant le taxi, va intentar confondre's amb la moqueta del pati. En arribar el taxi, va eixir del patí cagant hòsties, i davant aquesta estratègia escatològica-eucarística la legió Còndor va tindre que plegar ales. Ho havia aconseguit. Era dins el taxi camí dels jutjats. Va llevar-se la bossa suïssa per poder respirar. Anava tot amerat de la tensió i l'efecte hivernacle de la bossa de plàstic, però ho havia aconseguit. Tornaria a posar-se-la per sortir del taxi i entrar als jutjats. Amb l'Atticus no podia ni la legió Còndor. El que ara li regalimava pel front era la seua pròpia suor. Buf, quina calor! Va obrir la finestra. I no l'havia abaixat un parell de dits que una gavina damunt d'una bici el va avançar pel seu costat dret, va posar el cul -bé, la cua- en pompa i li va amollar dues cagades antològiques que varen entrar per l'escaire de la finestra -com els millors gols del Messi- i amb l'efecte precís per fer diana a la calba i al tratge sense factura grapada a la solapa. El taxista no sabia què pensar -opinadors de mena com són- d'una bossa d'escombraries amb un calb amb ulleres de sol al seu dintre que en mostrar la seua cara provocava la diarrea de les gavines. I l'Atticus va fer memòria del maleït rossinyol: uno no comprende realmente a un traje hasta que no se mete en su tela y camina dentro de ella.

La legió Còndor

dimecres, 13 de maig de 2015

L'ou i la gallina

El melic del món

Al melic del món deu trobar-se la veritat, la gran i única veritat. I seria més que suficient, tot i no ser sinó una la solució a tots els grans enigmes de l'univers, que, al cap i a la fi, no són sinó un. I el que vaig descobrir dissabte passat, ja complida la compra al Consum i quan només la farmàcia esperava la meu aparició i el seu corresponent mutis, va ser -i perdonareu la immodèstia de seguida en llegir les meues desapassionades raons- el melic del món. I si dic immodèstia és perquè el melic del món està, si fa no fa, a quatre passes -ni tan sols pedalades- de l'enlloc on un servidor va patint la vida nigth and day. Perquè el melic del món és ací al costat, a l'anomenada Plaça del Rosari, al Cabanyal -on si no?- i els meus arguments no els podreu refutar tots aquells que fins ara -i perdoneu-me, equivocadament- pensàveu que era patrimoni exclusiu dels vostres sentiments més viscerals. Dalt a la foto ho podeu comprovar. Quan arribes a la Plaça del Rosari no te n'adones que ets davant les dues cares d'una veritat amagada sota la mentida, de màscares que riuen si jo plore, d'ulls que ploren si jo els faig somriure. I no perquè n'hi ha una font ornamental horrorosa, que més sembla un abeurador gegant de coloms que un regal pels ulls i la oïda. Cap cosa extraordinària, ja ho sé, de fet, és prou habitual a les places de tantes ciutats. Ni tampoc perquè a la Plaça del Rosari, a més a més, hi pots trobar la conjunció desoladora de la rodonesa de la font susdita, la quadratura de la plaça en sí mateixa i la infinitud circular de qualsevol Rosari de sobretaula un capvespre qualsevol ofegat per la calima ardent dels precs: ma fin est mom commencement. Però reconec que, tot plegat , són febles arguments. I ara ve el secret de l'univers. A la Plaça del Rosari hi podeu trobar, compartint la mateixa línia de façana -i si us poseu cara a cara front les dues cares de la gran veritat amagada, una cau a mà dreta i l'altra a mà esquerra- les dues grans Tes de la nostra por, la de la vida i la de la mort, el temple i el teatre, l'escenari del sopar de germanor més escenificat de l'univers i el sancta sanctorum de Talia. I un comença a comprendre-ho tot: per què, per exemple, els actors més famosos es converteixen en estrelles -clar, era això- i per què Beverly Hills és un Santuari, o per què els sacerdots -els vertaders, els que no saben què vol dir bambolines- són els pitjors comediants de qualsevol època, perquè el personatge ha fagocitat l'individu. I mireu, si no, a qui tenim de Papa, un argentí. Grans actors. Mireu la foto de dalt. A mà dreta, encapçalant la perspectiva, l'Església del Rosari, el temple. Al fons -on si no?- el Musical, el teatre. I al bell mig de les dues Tes, la casa del cura, del mossèn. Perquè ells són els únics còmics amb dret de vivenda, els mossens, com els antics mestres. ¿És o no és el melic del món? ¿És la representació de l'aventura humana en tota la seua extensió, o és només passió veïnal? I a mi, que tot ho veig amb els ulls d'un pedal metafísic, se m'acut que temple i teatre són les dues rodes d'una bicicleta astral de dubtós equilibri. I de la qual cal esbrinar quina de les dues rodes empenta la bici i quina la dirigeix. Quina fa la força i quina la utilitza en el seu profit. O si alguna d'elles va punxada. Vet aquí el gran dubte existencial. Què va ser primer, l'ou o la gallina. Qui mana, lo profà o lo sagrat? Potser cadascú fa el joc de rodes segons la qualitat de la seua por, però el que no em podeu negar és que tots sabem què va ser abans. Sí, i ho dic per l'ou o la gallina. Va, ja està bé de teatre. Tots sabem quina és aquesta gran veritat amagada. I a aquestes alçades de la comèdia humana, no em vingueu amb històries inhumanes. Vicicle, Vicicle, el Rosari?... No…