El tap

24-D, a la nit. El tap fa pum. I Mona, la nostra benvolguda gosseta, fa mutis pel foro. Aixoplugada al costat de la rentadora, sobre els fulls de periòdic que li fan de pipicán, troba seguretat a l'espera de que passe allò que li espanta. I potser nosaltres també hem trobat solució al problema, ja que Mona no ens deixa dinar ni sopar tranquils -si és que sopem junts- amb els seus requeriments compulsius. Jo vull! Jo vull!, sembla dir-nos amb els seus grunys, lladrucs i bots -bote, bote, fascista el que no bote. Ens beurem, doncs, una ampolla de xampany tots els dies mentre dinem, i farem pum, i que ens deixe menjar en pau, que és molt bo per a la digestió, què hi farem? Servim el xampany. Com que són les 21:30h, i potser el discurs del preparao ja ha arribat a la seua darrera parole, parole, parole, posem À punt. Fan un no sé què, que no sé de què va i on no se sap per què fa acte de presència Na Sole Giménez: bona nit, Sole… Hola, buenas noches. Doncs, ja està tot dit. I en acabar, un especial de Family duo, el tribunal del qual és un dels millors exemples que pugues trobar d'allò que s'anomena l'atenció a la diversitat, molt modern tot. A lo tonto, a lo tonto es fan les dotze de la nit, i el repic compulsiu de campanes comença amb la fúria d'una baralla de galls. Sí, el tap fa pum. I jo, amb el deler de trobar assossec, acabe damunt dels periòdics de Mona. I pense en Ocaña, el del retrat intermitent no, el ciclista, el Luis -tot i que es deia Jesús Luis- Ocaña: vivo sin vivir en mi, que mai no va poder assossegar-se. I els meus pensaments ciclistes es barregen amb les tempestes que Kim Novak desferma al Zodiac Club d'Em vaig enamorar d'una bruixa, que és el que hi posen en À punt desprès de l'especial Family duo. Amb tot, però, del que parlem Na Mona i jo no és de la seqüela de Vertigen, sinó de Plácido, perquè som al pipicán, i on un tal Gabino Quintanilla -de Quintanilla Serrerías- sempre té al damunt de les espatlles la caspa que encara avui massa gent confon amb la neu. Com un tap que espanta i no fa pum.

Silencis

De sobte te n'adones que trepitges silencis. Silencis de roba estesa, de roba bruta. Fins i tot de roba neta: millor que ningú no se n'adone. Que l'enveja és molt dolenta. I ja saps el que li va passar a l'avi. La història de les famílies, tant fa si són felices o malaurades, s'escriu amb silencis. Silencis que tenen la lluïssor llardosa d'una revista casernària. Ben estibats als calaixos dels records impossibles. Els avis del pare mai nomenats. El cor trencat per sempre mai: que la mare diu que no m'estima, que el que li he fet mai no m'ho perdonarà. Però jo no li ho feia a ella, era que… I tot i anar per la nit de la seua mà, saps que perds peu, que la vorera és un tràngol silent que s'endinsa ferotge en la teua innocència. Tornem del cinema, tots quatre: el pare, la germana, la mare i jo, i el carrer gelat insisteix en el meu desconsol mut. La nit ja no tornaria a ser el mateix. A poc a poc aniria omplint-se dels veritables monstres, aquells que no existeixen. Dels altres, els fills perduts de l'inestable paradís: el genocida, l'assassí, el torturador, el tirà... aniríem assabentant-nos amb l'estupor invers dels estels. El negatiu del firmament. El cranc amagat al fang entre Balança i Verge. Sagitari tibant l'arc d'Escorpió i Taure. El ciclista amb impermeable groc travessa la nit callada. N'hi han tantes veus al silenci com absències oblides. Aladroc! Aladroc! La dona gran, prima, de negre, duia mercuri bullint al poal. Aladroc! Aladroc! Ajupit, amb el nas enganxat a la boca del poal, el bullit d'argent crea una imatge desconeguda de la bellesa. Els alevins m'hi pregunten què li han pogut fer a la mare. Potser no li heu fet cap cosa, i només era que… I tot i anar acollits a l'inestable basseta plata del poal, t'ensumes que al llarg de la vorera aniran escampant un agredolç record de la seua ingenuïtat. Suportar les veus del silenci obliga cercar desconegudes belleses. El cinema ja no hi és, el carrer diuen que sí.

Les sis roses

A Cyclist Walk with Love and Death

                                                    

                                                                         A Rosa

He encarregat sis roses roses,

perquè de roses no en tenen roses,

que sempre són roges les roses:

és un regal de coses -anava a dir roses- compartides.

Despús-demà és Tots els Sants

-anava a dir Tots els Cants,

tots els Schwanengesang-

i una dona gran fa comanda:

"Té que quedar vistós.

Què diran, si no, les meues germanes?

Quaranta cinc euros?

Ah, no, trenta, i ja està bé."

Però mamà! -recrimina la filla.

Poca cosa quedarà, senyora -afegeix el florista.

Pose d'això -diu l'avia, assenyalant-li fulles.

Que lluisca, m'entén?

He demanat les meues roses roses.

Que no són roges totes les roses.

Ni devoció en tenen tots els sants.

Ni el bes és més vistós per les fulles.

Setembre

Plou. Mira el jardí per la finestra del menjador. Plou amb ganes. Fa un núvol al cristall amb l'alè i amb el dit hi dibuixa... un núvol. Els trons no li fan por pel matí. Un matí que sembla dos quarts de sis d'un vespre hivernal. Sigam sincers, els trons tampoc no li espanten a la nit. De fet, li agraden, i com més forts, millor. El que li espanta és la nit. El núvol comença a aigualir-se. En fa d'altres. S'asseca la punta del dit al camal curt dels pantalons. Encara no pateix de fred a les cames. En començar l'escola farà fred. Al jardí l'aigua comença a superar les rajoles mig embotides a terra que dibuixen la platabanda on conviuen la palmereta i les falgueres, les dàlies, els geranis, el gessamí i la celinda, les hortènsies… tot, sota l'aixopluc fabulós del magnolier. La pluja continua inclement. L'aigua supera el planter de flors i comença la inundació total del jardí. Deixa el menjador. Al rebedor, per la finestreta de la porta, veu com l'aigua supera ja en dos dits el camí d'entrada i comença a abocar-se al carrer per sota la tanca de ferro. La gent lluita desesperada a les voreres submergides. Un ciclista travessa la confosa calçada com si solqués un mar d'un pam d'aigua. Un mar que ara entra al jardí. Els agrupaments vegetals semblen illes d'un arxipèlag clos. I des del menjador veu els dofins ballant al voltant de les balenes majestuoses. Els taurons solitaris i les sardines fugisseres. Els polps amagats i la tonyina gegant. I els dibuixa. No en té d'alè per tan de peix. Ni cristall. La balena ocupa la finestra de banda a banda, i de seguida goteja el seu cos sobre els ulls escapolits del polp. Quan acaba el tauró, per l'illa de les hortènsies treu el cap el cranc. I ara sí l'espanta el tro que l'acompanya. També quedarà al vidre entelat. Tot just sota els dofins. Però de seguida l'esborra amb la mànega del jersei. Alguna cosa l'inquieta. La resta es liqua a poc a poc, tal i com la tempesta comença a escampar. El mar es cerca a sí mateix pels arbellons del carrer. El jardí oceànic ja no és sinó un toll brut on els vaixells de paper proven de trobar bon vent perquè ells són barca nova. I de les feres marines no en queda sinó un vidre amerat i una d'elles camuflada al fang. Setembre s'imposa. Tot ple de pretensions. Voldria ser tardor, fins i tot hivern anunciat; però mai no passa d'un estiu inoportú. Qualque cosa que vol començar però que no fa sinó morir. És el temps idoni per la malenconia, a l'espera de les fulles grogues de la tardor.

Innsbruck lied for Valverde (30-9-2018)

In memoriam (1-10-2018)

Insista en guardare

A la vesprada mirava la tele. Etapa de La Vuelta. Bé, la veritat és que no mirava la tele, ni seguia l'etapa. Era adormit. Migdiada ciclista, tot i que sí que veia l'etapa a la tele. No, no és una endevinalla. Senzillament somniava el que estava succeint en la realitat: somniava que seguia l'etapa a la tele. No és la primera volta (scusami) que em passa: somniar la realitat en temps real, la qual cosa pot arribar a ser angoixant si te n'adones, perquè tot i els esforços per despertar, veus que el cos no respon i segueix dominat per la son. Doncs, somniava que no dormia, i com és habitual cap a les cinc de la vesprada, han cridat per telèfon. Hem passat les vacances d'Agost pendents del telèfon de la vesprada, del five o'clock. Trucades de silenci, perquè a l'altra banda de la línia ningú no diu res fins que de sobte la comunicació es talla. I, és clar, m'ha sorprès que en aquesta ocasió algú em parlés. Era un amic, però que parlava amb la veu d'un altre amic, perquè els dos se'n diuen igual -els diferenciem pel nom de les seues dones- i, tot i que jo era conscient de qui era qui em parlava, ell ho feia amb la veu canviada de l'altre i, a més, en italià. Coses dels somnis. Sí, darrerament, fins i tot somnie en italià. Deu ser, si fa no fa, el context. Diumenge mateix, pedalava pel riu i totes les filades de turistes en bici que vaig avançar s'avisaven de la meua presència fent servir l'Attenti!, o ben bé A destra! A les xafogoses nits del ferragosto tot són crits d'una coral azzurra al carrer o impossibles baralles de tifosi perduts entre el vi i la veritat. Eccoli qua el context. Però aquesta italianització del meu subconscient té, almenys, raons més profundes i no només els efectes col·laterals d'una segona romanització sense vocatius i acusatius. I és que podríem dir que n'he fet unes vacances a Roma sense moure'm de la butaca de casa meua de la mà d'Albertone, el gran Alberto Sordi, del qual n'he vist totes les pel·lícules que a la xarxa hi són. Bones i dolentes. Tot i que molts, com li passava al Franz Liszt, ja firmarien per haver fet les dolentes. Obres magistrals i astracanades. Què hi farem, la vida no n'és cap cosa sublim sense interrupcions. Maleït Baudelaire. I a la vesprada, mentre l'amic em parlava en italià i jo dormia, la realitat, com un malson al que ens costa passar pàgina, anava dels fets tragicòmics d'Una vita difficile a la indolència mòrbida de La dolce vita. Bé, coses de giornalisti, tot i que el meu somni fa com que no dorm and it insists on looking.

Qualque cosa

Les tres gràcies

Potser tots esperen qualque cosa. Fins i tot el nen que insisteix. Com a molt dos anys. Hi torna. L'avia intenta dissuadir-lo. Torna, però, perquè vol ficar-se al dintre de la font. Li atrau la frescor de l'aigua. El soroll. Ara passa un ciclista sense casc pel bell mig de la plaça, al darrere del qual pedala el seu fill amb casc. No tot està perdut. El nen de l'avia ja hi és al damunt del relleu que dibuixa el perímetre de la font. Almenys deixa'm xopar-me els peus, sembla demanar-li. L'avia està cansada. Les colònies barates, els gels de dutxa pre-passeig al vespre, les llets hidratants -la platja del matí no perdona- i fins i tot aquell perfum massa car per la pell anònima que el passeja es barregen amb el flaire de la calor omniscient. La varietat d'olors és de tal diversitat que la memòria no dóna l'abast, i decideix deixar la magdalena per a una altra ocasió. El sacseig, però, dels sentiments es queda com una latència vírica que de sobte desvetllarà l'herpes de la nostàlgia. Què dona més prima, pense. Rondina com si fos una aranya esquizoide. Per qui teixeixes aquesta tela irregular? Quin desamor esperes? Arriben les xiques. Netes, joves, grosses i primes. Enguany les cabelleres llargues ho peten tot. Un parell de xics hi són al banc del costat de la font. Es besen. Ells vesteixen d'anar per casa. Per què? Elles, al contrari, han tingut en compte tots els detalls. Les sabates: coturns o ballarines, tan s'hi val. Faldilles llargues o mini o pantalons a joc indiscutible amb la lleugera peça superior. Pentinat de cabells llisos i llargs. Només una recull els seus cabells, i la visió delicada compren que no tot està perdut. Sembla que la colla no és al complet. Esperen la resta fent-se selfis. Tots esperen qualque cosa. Com que el nen sembla estar a punt de guanyar-li la partida a l'avia, arriba l'avi, l'agafa sense massa contemplacions i l'encasta al cotxet: esclata als quatre vents -tot i que no bufa un pèl d'aire- el plor desconsolat del nen. Ningú no li fa molt de cas, ni els avis tampoc. Plora, plora, que a la nit somniaràs amb aigua i et pixaràs al llit. La dona prima torna sobre les seues passes. No, se'n penedeix, i continua. Pel sud-oest albira una xaranga. Perquè les noces i els aniversaris ja no ho són sense xaranga. I se m'acut que la forma més profunda de mirar la vida és la música, i no m'agrada el que veig. Pel costat nord-est arriben tres noies. Dues vesteixen igual. Una tercera contrasta. Les brunes duen uns vestits tubulars de xarol blau i plata, i la rossa un de groc amb volants. Les tres tenen gràcia, podríem dir. Em quede desconcertat. On poden anar d'aquesta guisa?... Dues xiques amb vestit de nit negre sense manegues creuen el pas zebra blanc. Cap al sud-est, d'ací no res, n'hi ha un concert de Luis Miguel. Les tres gràcies no hi desentonarien gens. De fet, igual són les seues vocalistes. El duo xarol blau i plata es fa selfis amb la font de teló. La rossa està capficada al seu mòbil. De sobte el buit. L'aranya deixa anar el fil.

Fracàs

Quan va prémer el gallet s'adonà que només el seu propi fracàs havia estat capaç de tibar els petits músculs del seu índex dret. Però ja n'era massa tard per a penedir-se: el precís tret, com sempre que parlem d'un tirador que en fa d'aquesta habilitat una activitat professional com a número circense, hi havia dividit aquell cap malaltís, desequilibrat, en dues parts equidistants: al bell mig dels ulls, com pertoca, al bell mig de les dues rodes d'una imaginària bicicleta ocular, o ben bé d'unes ulleres quevedianes. Li satisfeia més el fet que la conseqüència: el tret, que el cap foradat de la cap de pista, que d'ara endavant, i obeint el diari oficial, hom dirà direcció de pista -¿directora de pista, doncs, o responsable de direcció de pista? Ah!, com ens enfonsem al tarquim dels eufemismes. L'assajament de la dita directora al tirador venia de temps enrere. Va començar per un petit, però significatiu, desplaçament del seu lloc habitual a la pista. Ho deia la normativa, argumentava la directora: pel bé i la seguretat de tots. No era, però, així. Era la perversa interpretació que ella en feia del text legal. Desprès, l'horari d'actuació. O bé el posava al començament de la primera funció, quan encara el públic no acaba de seure, i la calor incomoda, fins i tot a l'hivern, o al final de la segona passada, quan avorrits per les previsibilitats i esperonats per la gana, els nens comencen a protestar i n'obliguen els pares a tocar el dos. Les raons de la direcció de pista es resumien ara -cita literal- en la seguretat i el bé de propis i estranys. Fi de la cita. A més a més, li regatejava els estris bàsics pel seu espectacle. Per exemple, al número de les cartes en moviment circular, li feia utilitzar la part del darrere de la ruleta vertical del mentalista. Optimització de recursos, en deia. El mateix carret eixia dues voltes a la pista i a la vista del públic: una pel dret -el mentalista- i l'altra pel darrere -el pistoler. I tot quedava deslluït i cutre. Al cas del mentalista, pels pegats als forats de bala, i al seu cas per l'evidència del pal on era enganxat l'eix de la roda i que en feia de peu. Perquè a ella, a la directora, tant li feia l'espectacle, el circ i la mare que els va parir a tots plegats. El seu objectiu a la vida era passar-li comptes al món, a tots aquells que per acció o omissió al llarg del temps havien refusat la seua còsmica ambició frustrant els deliris i servilismes que ella desplegava impúdicament. És a dir, passava comptes a un univers de rancúnia, i com a tal univers era infinit, inesgotable. I el pitjor és que si protestaves i al capdavall es plegava a qualsevol de les teues reivindicacions, deixava ben clar que ho feia com un favor personal, com si fos cosa del teu interès personal i no per millora d'un espectacle que tant li feia. Favor que es cobrava amb bons interessos a la següent temporada empitjorant aquell detall oblidat que ningú hagués estat capaç d'empitjorar sinó ella. No volies rei, doncs ja en van dues tasses, com si digueren. Per exemple, eliminant el número susdit. Com que tot són problemes i suspicàcies, doncs millor ho llevem, no?. Una cap tòxica, nociva. I rematava la rancúnia imposant a l'espectacle aquella part que segons l'administració, deia, eren d'obligada oferta, però que, de fet, interessava ben poc als xiquets i públic en general, com ara: Teoria estètica i pràctica de la trajectòria d'un projectil: de la pedra a la bala, la fletxa com a transició necessària. ¿Podeu imaginar l'entusiasme de la canalla? Tot i això, el pistoler era de natural pacient, condició indispensable per a la seua tasca professional. Passaven els anys, però, i anava acumulant un odi fusterià -que m'odien m'és igual, el que em fot és que m'obliguen a odiar-los- i transversal, com qui acumula triennis i sexennis àdhuc. I arribà el dia en que va esgotar-se aquella seua paciència interestel·lar. El menyspreu progressiu, i sobretot l'amenaça de supressió del moment màxim, el clímax, de la seua actuació -una mena de triple salt mortal pels tiradors: el Sisè Sentit, li diuen- el va obligar al fracàs que suposa prémer el gallet en temps de lleure, d'esbarjo. Però ja estava fet. Fracàs amb fracàs es paga. Si ella i la direcció del circ eren la mostra palpable del fracàs d'una gestió imposada des de la més ominosa irresponsabilitat, autoritarisme, esperit de revenja i sectarisme compulsiu, el tirador simbolitzava la incapacitat de fer compatible l'atracció artística amb la justícia. Va recollir la foto amb el tret a l'entrecella que mai no gosaria mostrar al públic del seu espectacle, i la va cremar com tothom crema els seus particulars dimonis la nit en que acaba l'hivern o aquella en que comença l'estiu. Bé, tots, menys qui pitgen el botó de l'odi com qui prem el gallet d'un revòlver. Pura formalitat.

Suburbis

Si els suburbis floreixen al damunt dels femers. Si, malgrat tot, la bellesa remoreja a l'herba malaltissa de l'abocador. Sabut és, però, la tendència dels seus habitants al soll: cort o corral de porcs, porquera. La brutícia sembla nodrir la ment i els cossos dels que hi viuen. ¿És el que s'anomena alienació? No sé si mai hi passarà el temps dels lladres. No sé. O ben bé si el temps dels ignorants que en fan de la seua estultícia model i espill d'alienats, i que n'aprofiten la seua minsa quota de poder per a donar obtuses lliçons de lacònica disciplina i arrossegar la sàvia i incòmoda veritat pel fang dels seus deliris, passarà foragitat per l'ànsia incomprensible d'una humanitat lectora i desprejudiciada. No sé quin dia, en quin moment de la meua vida -l'oblit n'és benefactor- em vaig adonar que havia nascut a una terra plena d'odi. De l'injustificable odi dels vencedors: com una saba que nodria i nodreix la seua pròpia desraó. Vaig arribar al món en temps d'odi. I com que l'odi és de fàcil victòria per sobre el diàleg i l'esforç d'un raonament que prescindeixi dels budells, no cal dir de frases lapidàries a Palau, perquè ha passat el temps dels Palaus. No cal preocupar-se, senyor notari. Deixe la ploma. Abandone la subalterna tasca de donar-li forma benèfica a la supèrbia. Deixe-ho córrer. Que faça notes l'interfecte, si és que en pot. ¿Qui pensa en aquestes prescindibles ximpleries de novel·la històrica i adotzenada, d'aquesta crònica que ningú no en demana, si a l'extraradi que és al tocar els marges dels suburbis hi trobes, com una ventada de gel capgirant el capvespre en noche obscura del alma, els cossos mal estibats dels que encara esperen perdre l'anonimat? No n'hi han prou catifes a Palau. Als que són fidels, però, el quiosquer els acomiada amb paraules d'amic. La farmacèutica els demana pels malalts de casa. I a la botiga de bicis ets un més de la tertúlia. Suburbis de l'ànima, supervivència malentesa. Al damunt de què floreixen els Palaus?

I això

Ei, què passa. Ja has aclarit?... No, encara no, potser el cap de setmana. I tu?... No, no tinc temps. Bé, ni ganes… Xe, això t'hi poses de bon matí, a la fresca, i te'n fas un bancal sencer… De xiquet anava en mon pare. Ara, no. Va un home, i això… ¿Aclarir els tarongers? Què feu, llevar la brossa? -va dir un tercer... No, home, no. Al taronger li lleves les taronges més xicotetes dels pomells, l'aclareixes, perquè si no… Ja, ja t'entenc, si no la taronja no es fa gran… Això mateix… Has menjat ací?... Sí, no era cosa de tornar al poble. Ara vinc de menjar pinya… Com?... És que on he dinat -ahí, a la plaça de la Mare de Déu, que n'hi ha una terrassa de cara a la Basílica- no en tenen, només gelats i això… I què vas a un altre lloc per la pinya?... Sí, ahí, al cantó. Com que sempre en tenen, ja em coneixen i tot… Ei, tot un senyoret, dinant a la plaça de la Mare de Déu, vistes a la Basílica i la Catedral. Ei, al cogollito…. Caram, sí que t'agrada la pinya, torna el tercer… Moltíssim. A més, és molt bona… I tant, bé, tota la fruita és bona… I en la calor que n'està fent, apeteix… El meló, què bo… M'agrada menjar meló… I a mi, i això. Sabeu el que desdejune?... Quin misteri, ¿fruita?, ironitza el tercer... Papaia… Com?... Papaia… Mai no l'he tastada… Ni jo… A mi m'ha ensenyat a menjar-la la boliviana que cuida els meus pares, bé, la meua mare, que el pare, en glòria siga, va faltar… ¿Això no en té unes llavoretes negres al mig?... Sí, com les de la carabassa, però xicotetes com pèsols negres, com perdigons… I on poses l'ull, eh, poses la… Com?... No res… I quin gust fa?... Com carabassa, i això. La carbassa també en té de llavors al mig. Esta també, però petites i negres. De color i sabor són molt paregudes. És com una carabassa  xicoteta... Està la carabassa grossa i la carabassa xicoteta… Eh?... ¿I la menges amb gana?... I tant... Les dues, eh?… Les dos… ¿Només papaia? ¿Passaràs fam?... No. Papaia, un kiwi… Això pelut?... Això… És de mal pelar, no… Depèn… Ah… Si està madur, el talles pel mig, i en una cullera li treus tot… Bona idea… Papaia, un kiwi i a pencar?… No, també me menge dos plàtans… Ah, caram, la fruita ciclista per excel·lència… Quin fàstic… ¿El plàtan?... No, això de l'excel·lència, em té més que fart… Ei, perdona'm… I què em dieu de l'optimització?... Mira, calla, o encara acabarà vomitant la papaia del matí... Quanta, quanta ignorància… És que la major de les perversitats és la paraula a la moda… Com les conferències TED, mira que n'estan fent de mal… ¿Dos plàtans, dius?... Sí… Això no en té de lògica... Per què?... Home, si en menges de papaia tots els matins, el que pertoca i complementa és un plàtan i dos kiwis… Això és cert… Per què?... ¿No vas veure À punt?... Sí… I no ho... No. Què voleu dir?... No res, ximpleries, i això… Va, aclarir-m'ho, no em feu patir, i això… Pa tir el que li van pegar al… À ixo…

El lladruc de la mentida

Va ser dijous passat. Al matí. Jo anava de cap. Preparava el dinar, tocava la flauta, mirava que el monocicle estigués a disposició de la funció de vesprada al circ, tornava al dinar, la flauta… Truquen: ringgggggg, ringgggggg… Bé, de fet, és: dibridibridibridí, dibridibridibridí… De seguida, Mona, la nostra gosseta, comença a lladrar com si fos la fi del món. Amb les seues corredisses al llarg del passadís domina el territori. Tens que anar amb molta tranquil·litat, com si ningú no hagués trucat, per mirar d'abaixar la seua ansietat o et guanyaràs una bona mossegada als peus. Ací mane jo, seria la millor traducció del que fa. Al capdavall arribe a l'intèrfon. Qui és?... Del gas… No. Jo no tinc gas… Sí, ya, pero… Què?... Pel que sembla, la dona que neteja l'escala li ha obert el pati i puja. Pense que potser passarà de llarg, i que només li interessen els veïns gasòfils. Però no, mire per l'espiell, i veig com puja atlèticament l'últim tram d'escala i es para al davant de la meua porta alhora que prem el timbre: dinnn-donnn… Es renova l'excitació de Mona i l'arribada de l'Apocalipsi. Obro. ¿Sí?... Soy de la compañía de gas… I m'ensenya una targeta amb el logo de Nedgia, gas natural Fenosa… Jo no tinc gas, li torne a dir… Sí, pero hay un grifo en el deslunado por si alguna vez… Sí… ¿Podría verlo?... Estic per preguntar-li per què, per què vol veure'l, però em calle, prefereixo estalviar-me qualsevol excusa de mal pagador. De mentides ja anem ben servits, darrerament. Vaja amb compte, li dic, assenyalant-li la Mona… Yo tengo uno igual… Això li ho diràs a tots, pense. I és una, estic per aclarir-li, però tant s'hi val. A la cuina, li indique la finestra a la part exterior de la qual deu estar la seua famosa aixeta. Davant la finestra hi és la rentadora. La finestra té una mosquitera. Desde aquí no se ve, diu. Quería hacerle una foto… Però no sembla que aquest inconvenient li afecte una gran cosa. Pot provar-ho des de la terrassa... No, es muy lejos… Bé, només un pis… No. Veo que tiene todo eléctrico… Sí, li dic. Ja veig que el que volia era tafanejar: quin tipus de cuina tinc. Oferir-me potser canviar-la a gas. Etc., etc. ¿Y el termo, también es eléctrico?... Sí, també… ¿Dónde lo tiene?... Ja li anava a dir que a ell què caram -per no dir què collons- li importa, quan la meua boca em sorprèn contestant: al bany… ¿Puedo verlo?... No. Ja li he dit que no vull gas… No, era por si podía ponerse… Però no m'aclareix què podia posar-se'n. I vist que li done el pas per tocar el dos de la cuina, inicia la marxa, però no amb la tranquil·litat que el caràcter apocalíptic de Mona exigeix a propis i estranys. De fet, el gir en eixir per la porta de la cuina és massa decidit i li frega amb el camal esquerre dels pantalons la punta de seu nas. La resposta no es fa esperar. Vist i no vist: li llança una mossegada d'avís al taló, just a l'alçada del tendó d'Aquil·les. Me ha mordido, diu tot estranyat, i tocant-se amb la mà esquerra el camal i el taló. Me ha mordido, insisteix. I jo, fart de la seua barroera estratègia comercial, no només no em disculpo pel que li ha fet Mona, sinó que no puc més que confirmar el que em diu: sí, t'ha mossegat. I ja a l'escala, i sense acomiadar-se, torna amb la lletania: me ha mordido, comprovant com li ha quedat el camal. I jo vaig a dir-li que això és el que li passa, de vegades, a qui entra en casa de la gent fent servir les mentides. Però la meua boca torna a trair-me i només dic: sí; vull dir: oui.