divendres, 28 d’agost de 2015

Pa' què?


Anava a posar-me tràgic, bé, líric, que és la meua tendència o inclinació -tal i com si em deixés caure a tumba abierta per l'Oronet- natural, però ho he pensat millor, i m'he dit: pa' què? Total, perquè l'altra vesprada, tot i la tempesta, vaig anar a pedalar per l'horta... Veges, quina heroïcitat! Bah, no val la pena. No? Fins i tot li havia buscat un títol ben espatarrant: The Catcher in the xufa. Els que sabeu, ja sabeu, i els que no, doncs fer-vos-ho mirar. Però, al capdavall, m'he dit: pa' què? Si, total, els afavorits són sempre el mateixos: les casualitats estan sempre de part dels senyors. I si ho deia el mestre K., qui sóc jo per… Ja m'enteneu. La tonteria del guardià entre la xufa començava així: No sé què és el que busca aquell que s'aboca al vespre pels camins de l'horta pedalant sota l'amenaça de tempesta. No ho sé, ni tampoc no sé si m'interessa esbrinar-ho. Només sé que la tempesta em fugia com una noia que no volgués saber cap cosa de mi. I, a qui l'importa? A mi, sí, és clar. I a qui més?... Jo feia com que la casualitat imposava la meua presència al bell mig de l'aiguat, però l'aiguat no es presentava. Jo feia com que les circumstàncies m'havien obligat a donar voltes com un borinot de ferro i rodes pel laberint rimbaudià de l'horta amenaçada de nit, però què llum pot encegar sota l'obscuritat desoladora dels núvols negres al ventre dels quals s'aixopluguen les pedres de gel? Jo feia com que en aquell lloc, que només coneix el poema, la midons no deixaria que cap fus punxés amb la seua agulla la mà de neu que el filava, però l'espina de la rosa va deixar anar la taca de sang sobre la neu groga dels tarongers. Jo feia com que els camins eren un sol camí, com que els desitjos eren un sol desig, però els senderis es bifurcaven com senders amagats rere les metàfores inversemblants de la rosa. I jo feia com que m'ho creia. I és que m'ho creia. I ara no sé si em seguiu. No sé si compreneu l'honestedat de la meua estupidesa. Però és el que jo buscava: heus ací el que jo buscava mentre prenia nota de tot el que la memòria no em deixava oblidar, o de tot el que l'oblit duu a la seua memòria. Ves a saber. I si em detenia al costat de la rosa, només la distància d'una escopinada la separava de la metàfora dels que la van tallar. No sé si m'explique. Perquè cada volta m'és més difícil entendre'm a mi mateix. Però mentre jo era al bell mig del camp de xufa, al meu darrere era el guardià. Primer, m'observava com el que jo era: un foraster. Aixoplugat darrere la finestra, sota l'ombra d'una vida sense midons, poemes ni contradiccions, me maleïa per foraster. Ell hi havia viscut per tallar la rosa. Desprès, va dubtar, assegut a la cadira de boga, si retrobar-se amb la seua metàfora segadora o ben bé quedar al marge de la visita incòmoda. Al capdavall, decidí recórrer els quatre pams de terra que el separaven de la porta que, entreoberta, era a l'aguait, tal i com si ho fes cap a una tomba oberta. La tomba, perdó, la porta, estava amagada per una persiana de corriola i corda. Amb la mà seca la va apartar, no més d'un pam, i el soroll de la persiana avisà el foraster, que s'adonà, llavors, del món. Vet aquí, el foraster i el guardià. La rosa i la mort de la rosa. I un es pregunta tantes coses, que ja no sap on ha de caure la interrogació. Plourà o no plourà?, that is the question. No, no us espanteu, que Miranda ja dorm. I, a poc a poc, el plugim, com un asperges me, va besar el foraster com un preludi de passió inútil. Perquè només li quedava a la galta el record d'un bes impossible com una bava seca "et super nivem de albabor". I la tempesta, que fugia i fugia el foraster, acabà per convertir-se en un canyamelar per no ofendre la seua passió. I el foraster va abraçar les canyes gronxades per la tempesta, va pensar en Pan i va somniar la siringa, la metàfora inexistent que li feia oblidar inútilment el guardià.


Pa' què?, va preguntar-se. That is the question. Un cotxe sense conductor pot ser útil en determinades circumstàncies. Però què voleu d'una bici sense ciclista, i sota la tempesta?.

dissabte, 22 d’agost de 2015

Agoreros


"Vostès el que són és uns agoreros". I t'ho deien amb la mateixa fatxenderia que l'ínclit Blasco -avui a la presó- li deia sinvergüensa a Mónica Oltra el dia que ella li va destapar la porqueria de la seua Conselleria de… de què era la Conselleria de Blasco?... Ara em falla la memòria. De Participació en el negoci?... No. Ah, sí, de Cooperació per a delinquir. Doncs, amb la mateixa bocatortarabiosa, si feu memòria, m'etzibaven l'agorero com una escopinada que volia fer diana al bell mig dels meus ulls, o almenys és el que escenificaven. I no. No era aquesta la intenció. La nostra, és clar. La d'ells, sí. Nosaltres, que jo recorde, no volíem ser aus de malastruc. Però només els cecs que no volen veure podien negar l'evidència. Tots sabíem que aquella podridura rebentaria. Però ells… deien no, com el Raimon, quina cosa: agoreros, más que agoreros. Terroristas, más que terroristas. Érem l'enemic. Els que envejàvem l'habilitat, la intel·ligència, la superioritat natural i la claridad de miras d'aquests homenots hereus de la gran tradició d'elegits del Déu, que eren al món per posar el nom de València al mapa de món. Total, perquè de tant en tant passaves sis hores com a mínim a les urgències de qualsevol hospital públic. Xe, deixa-ho córrer. Oblida-ho. Sempre queixant-te. Fes-te una assegurança mèdica particular, xato. Caram, algun petit preu n'hi ha que pagar per estar al mapa del món. Però al capdavall l'estafa va rebentar com el neumàtic esquerdat d'una bici abandonada. Crec recordar. I va començar, l'estafa, la seua pedalada triomfal i sorollosa. I ho va fer, primer, pel que toca al factor econòmic: ruïna, corrupció, suborns, comissions -dos mil, tres mil, quatre mil, cinc mil, sis mil, un milió de peles- sobres a tort i a dret, trames delictives, balafiament… No cal fer un gran esforç de memòria, no?. Tot i la innegable condició visionària del Carlos Fabra, reconeguem-ho -també a la presó- amb el seu imponent aeroport castellonenc per a drones -sense "la". I segon, pel que jo encara no sospitava: l'estafa de l'estafa, la metaestafa. Perquè no només les despeses finals duplicaven, triplicaven i... el pressupost inicial, com si fos l'escuma bruta i calenta d'una dolenta cervesa de chiringuito; és que, a més a més, aquella chatarra amb aspiracions d'edificis emblemàtics va començar a desfer-se com un gelat al sol canicular i implacable del ferragosto, un sol de justícia, diríem; a caure a terra pel seu propi pes d'infàmia i òxid. Primer va ser el trencadís del Palau de les Arts, recordeu?; ara, l'Àgora… Per cert, el seu arquitecte, i responsable últim -encara en llibertat- diu que segueix el model Ponç Pilat, tot i el que encara queda per la Passió. I ens deien agoreros. Tot i que érem profetes: la veritat parlava amb la nostra llengua. I que no érem prou valencians, deien, si no alabàvem aquest Racó de Deixalles. Que no estimàvem la nostra terra. I varen fer una llei i tot per sospesar quant de valencià teníem cadascú a les meninges quadribarrades, amb o sense blau. ¿Les meninges tenen alguna cosa a veure amb la memòria? Agoreros, que sou uns agoreros. A nosaltres, que mai no vàrem defensar la vulva ferrallosa de l'Àgora, però que tenim molt bona memòria, tot i que no vàrem entendre cap cosa d'aquells anys enlluernadors, tot i reverenciar l'année dernière à Marienbad.

dissabte, 15 d’agost de 2015

Amenazado


Per favor, voldria demanar cita amb el Sr. Fernández Díaz… ¿Cómo dice?... Que m'agradaria parlar personalment amb el Sr. Fernández Díaz… Perdón, no le entiendo… Que querría ser recibido por el Sr. Fernández Díaz… ¿Podría identificarse?... Vicicle… ¿Cómo?... Vicicle, of course… Bueno, Sr. Vicicle, el Sr. Ministro está siempre muy ocupado, y no puede atender peticiones personales, ¿comprende?... No… ¿Es usted de la prensa?... No… Y, por qué quiere que le reciba el ministro?... Porque estoy amenazado… ¿Se siente amenazado?... No, no. No me siento amenazado. Estoy amenazado, que es diferente… Acuda a la policía, Sr. mío… ¿Como el Sr. Rato?... Ya veo por dónde va. Pero el ministro lo ha dicho bien claro: "No hay que frivolizar las amenazas"… No, señorita. No sabe por dónde voy. Y no ponga ironía a la tragedia, que ni usted ni yo somos el bardo de Avon… ¿Avón llama a su puerta, dele su bienvenida?, ve, eso sí que lo entiendo. ¿El bardo es un nuevo producto?... Señorita, por favor, que nos vamos del tema. Si el Sr. Rato se siente amenazado por twits y tonterías de esas, yo es que lo estoy… Le repito que llame a la policía… Ya lo he hecho, señorita, y me han dicho que lo mío es de fábula, por eso quiero hablar con Fernández, con el Sr. Fernández, perdón por la familiaridad… Pero usted no ha recibido 400 twits con amenazas… No, lo mío es peor… Va, no exagere, Sr. mío… Que no exagere? Desde que ustedes llegaron al poder cada recibo de la luz es una amenaza, señorita, el 20 de noviembre de 2015 habré recibido 48 amenazas de muerte súbita por lectura… ¿Lectura?... Sí, lectura en diferido del contador y contralectura en directo del recibo, ¿le parece poco?... Pero si hoy no lee nadie… Eso lo dirá usted, señorita, porque los de Bankia me leen la cartilla todos los meses. 48 amenazas más. Y no sé nada de sus lecturas preferentes, ¿le parece poca amenaza?... Permítame, le noto algo tenso. Por qué no toma un trankimazín?... ¿Y hacerles el juego a las farmacéuticas?, por dios, pero en qué mundo vive usted señorita? Si no hay nadie sano. Hágase un análisis y ya me dirá. Seguro que encuentran alguna pastilla para el asterisco… Vicicle, no me asuste… Si de verdad quiere asustarse intente entender el recibo de Movistar… No, Vicicle, por favor, tenga piedad… 48 subidas sin explicación en lo que va de legislatura… No me lo recuerde, nooo… Comprenderá que odie el cartero, no?... Ahí, le doy la razón. Yo también temo abrir el buzón. Cada carta del banco supone una angustia vital que ni el Prozac ni ná… No me hable del Prozac, señorita, que ya no lo da la SS, y el genérico no le llega ni la suela de los sentimientos. Cada vez que voy a la farmacia el atraco es a receta armada. Y voy todas la semanas. 52 semanas por 4 son 208 amenazas. Más 96 que llevábamos, 304. Y aún no le he hablado del recibo del agua, que en Valencia con 20 años de Rita ha supuesto una amenaza de 12 meses por 20 años, es decir -espere que coja la calculadora- 240 amenazas, más las 304, 544. Y luego están las bajadas de sueldo, que ya vienen de la era Zapatero -pongamos 4 de uno y 4 de otro, 8 años por 12, 96 más. Total, 640. Y procure no ponerse enferma y que le den de baja, que la broma le cuesta varios cientos de euros en poco menos de 15 días… Yo hago running… Yo, ciclismo; y me siento amenazado… Lo siento, pero no le recibirá nunca. Ni está ni se le espera. Porque entre reuniones con la Virgen y los ladrones buenos tiene la agenda repleta… Oiga, señorita, es que están vaciando la Caja de la Pensiones. Cuántas amenazas suponen 6.300 millones? Qué quedará para mi pensión?... Y para la mía?… Nada, ya se lo digo yo. Cómprese un perro y aprenda a tocar la flauta… Yo es que soy más de maquillarme. Ya sabe, Avón llama a su puerta…

dissabte, 8 d’agost de 2015

Esperanza Shore


Tengo una primicia*. Uno de los secretos mejor guardados de MTV, ahora que Ibiza -why, oh why, oh why?- les ha negado su Shore y han decidido apostar por el núcleo duro de la población autóctona**. La Shore, dicen, que ya la pondrán ellos donde haga falta, aunque sea fluvial***. De hecho, esta primicia (cfr.*) era su más obscuro objeto de deseo desde que la oyeron distribuir apelativos**** de hijosdeputa cual si fueran golosinas a la puerta de un colegio: "esa es nuestra girl", con o sin spice, qué mas da, se dijeron. Sí, hablamos de Esperanza Aguirre -EA, para los amigos. Esperanza Shore, ahí es ná! Pero cuidado, se dijeron los de la MTV, que la EA es una Grande de España, y decidieron actuar con cautela***** e investigar. ¿Era comparable ser Grande de España con ser Sir?, se preguntaron. ¿A los Grandes de España les es propio y utilizan todos con igual desenvoltura ese lenguaje tabernario****** y barriobajero*******? Si fuera o fuese así, estaban sin duda ante una Mina Shore. Entre la documentación aportada a la investigación, figuraba un libelo******** en el cual, los Grandes de España, consideraban modernizada a su querida, España -qué importante es la caída de la coma-, el día en que dejaron de decir friegas por masajes. ¿Podían imaginar autóctonos más en la Shore? Un informe psiquiátrico, sin embargo, confirmaba que estos Grandes siempre creen tener razón, derecho a hacer lo que les plazca, sobre todo convertir los servicios públicos en empresas privadas al mismo tiempo que viven de lo público, jugar con el uso horario -seguimos llevando el del Berlín hitleriano-, saludar con un "qué hay de lo mío" y que, en fin, que "el fin justifica los medios" podía ser el lema de todos en su escudo de armas. Y tales afirmaciones, proseguía el susodicho********* expediente, no hay que tomarlas como síntomas********** de grave o leve patología***********, sino más bien como previsible secuela************ o derecho ancestral derivado de haber ganado todas las guerras a las que se han presentado, como un brillante opositor a notarias o, mejor, a registrador de la propiedad -las casualidades están siempre de parte de los señores*************. Concluía el informe, que el contacto directo o indirecto con los Grandes de España no deja ajena al resto de población media, baja, o lo que sea, hay efectos asociados, que se sepa, y los transforma en Pequeños de España, y que confunden empresa y servicio según la dirección del viento. De hecho, uno de los síndromes************** más habituales en estos Pequeños es el de Graduado escolar protervo***************, que no provecto****************, aunque también, que consiste en un desequilibrio psicológico que obliga al que lo padece a dar lecciones sobre lo último que sopló, aunque sea algo manifiestamente obvio***************** o bien haga uso erróneo o a destiempo -mear fuera de tiesto- de ello. Por ejemplo, la primera vez que conoció y usó la palabra epistemología -El Proyecto docente se fundamenta en (…) sus fundamentos epistemológicos- y creyó que los de la Shore levantina, tan de aldea, pobres, nada iban a entender. Y puso nota con* al pie. Y tenía razón, sin duda. Porque mal vas a fundamentar algo con la epistemología, sin*. Por eso, son más que previsibles las alucinaciones de EA. Cría jueces y se comerán las tramas, le aseguraron. Pero eso es arena de otra shore. Anda, bájate de la bici, sorry, que ni Pecas quiere verte. Me voy a tomar un café descafeinado, de máquina, del tiempo. Qué importante es dónde caen las comas.


* (Del lat. primitĭae, -arum, primicias).1. f. Fruto primero de cualquier cosa. 2. f. Prestación de frutos y ganados que además del diezmo se daba a la Iglesia. 3. f. Noticia, hecho que se da a conocer por primera vez. 4. f. pl. Principios o primeros frutos que produce cualquier cosa no material.
** (Del lat. autochthŏnes, y este del gr. αὐτόχθων, -θονος, de αὐτός, el mismo, propio, y χθών, χθονός, tierra). 1. adj. Se dice de los pueblos o gentes originarios del mismo país en que viven. Apl. a pers., u. t. c. s. 2. adj. Que ha nacido o se ha originado en el mismo lugar donde se encuentra.
*** (Del lat. fluviālis). 1. adj. Perteneciente o relativo al río.
****(Del lat. appellatīvus). 1. adj. Que apellida o califica. U. t. c. s. 2. adj. Ling. Se dice de las expresiones lingüísticas, textos, etc., que pretenden influir en el receptor. 3. m. nombre apelativo. 4. m. apellido ( nombre de familia).
***** (Del lat. cautēla, de cautus, cauto). 1. f. Precaución y reserva con que se procede. 2. f. Astucia, maña y sutileza para engañar.
****** (Del lat. tabernarĭus). 1. adj. Propio de la taberna o de las personas que la frecuentan. 2. adj. Bajo, grosero, vil.
******* 1. adj. Propio de los barrios bajos. 2. adj. Que vive o radica en los barrios bajos. 3. adj. Ineducado, desgarrado en el comportamiento o en el hablar.
******** (Del lat. libellus, librillo, escrito breve). 1. m. Escrito en que se denigra o infama a alguien o algo. 2. m. ant. Libro pequeño.
********* (De suso, arriba, y dicho). 1. adj. Dicho arriba, mencionado con anterioridad. U. t. c. s.
********** (Del lat. symptōma, y este del gr. σύμπτωμα) 1. m. Med. Fenómeno revelador de una enfermedad. 2. m. Señal, indicio de algo que está sucediendo o va a suceder.
*********** (De pato- y -logía). 1. f. Parte de la medicina que estudia las enfermedades. 2. f. Conjunto de síntomas de una enfermedad. U. t. en sent. fig. Patología social.
************ (Del lat. sequēla). 1. f. Consecuencia o resulta de algo. 2. f. Trastorno o lesión que queda tras la curación de una enfermedad o un traumatismo, y que es consecuencia de ellos. 3. f. ant. séquito ( gente que en obsequio, respeto o aplauso de alguien le acompaña y sigue). 4. f. ant. secta.
************* Kafka, El Castillo, p. 43
************** (Del gr. συνδρομή, concurso). 1. m. Conjunto de síntomas característicos de una enfermedad. 2. m. Conjunto de fenómenos que caracterizan una situación determinada. ~ de abstinencia. 1. m. Psicol. Conjunto de síntomas provocado por la reducción o suspensión brusca de la dosis habitual de una sustancia de la que se tiene dependencia. ~ de Down. 1. m. Med. Enfermedad producida por la triplicación total o parcial del cromosoma 21, que se caracteriza por distintos grados de retraso mental y un conjunto variable de anomalías somáticas, entre las que destaca el pliegue cutáneo entre la nariz y el párpado, que da a la cara un aspecto típico. ~ de Estocolmo. 1. m. Actitud de la persona secuestrada que termina por comprender las razones de sus captores.
*************** 1. adj. Perverso, obstinado en la maldad.
**************** (Del lat. provectus).1. adj. Caduco, viejo.2. adj. Maduro, entrado en días.
***************** (Del lat. obvĭus). 1. adj. Que se encuentra o pone delante de los ojos. 2. adj. Muy claro o que no tiene dificultad.

divendres, 31 de juliol de 2015

Time remembered


Eixíem al carrer. A la nit. A l'estiu. Tot i que no feia la calor que ara patim, ni de bon tros. Però qualsevol excusa era bona per a dur les cadires de boga i les nouvingudes plegables de platja a la porta de casa i muntar una mena d'improvisada tribuna de processó però sense sants ni penedits, virtuts privades o vicis públics. Els veïns del costat feien el mateix. Eren la nostra segona família. Fins i tot, tan o més estimada que la pròpia. Ja ho diu la dita: el roce hace el cariño. I ens estimàvem com s'estimen de sempre les onades i els homes, a fluxos. Ara ets la cresta de l'ona, ara ets l'escuma d'una mala paraula. I els grans xerraven i reien. I els petits rèiem de qualsevol cosa; i ploràvem si la cançó era trista. I desprès menjàvem gelat si la digestió estava ben feta, que si no la mare no ens deixava. I esperàvem, no sé ben bé què, però esperàvem. Era la possessió domèstica i inconscient, per ignorada, dels perdedors. El recurs a una alegria tova amb el rerefons trist d'un l'oblit impossible, d'un oblit que es revelava a contracor del temps, un temps que hi havia arribat per a instal·lar-s'hi, que desconeixia el llatí però glorificava la pax romana. Alguns veïns de la vorera d'enfront, els de la finca, reticents a les escales en horari nocturn, treien el cap per l'única finestra de la casa que donava al carrer i ens feien una lacònica salutació amb la mà. Ells, amb la cigarreta i la samarreta de tirants. Elles, amb el palmito i la bata ajustada. I es criticava de valent els que ho feien amb el pit descobert -ells- o les que de tant ajustar la bata lluïen dos palmitos, el de la mà, i l'altre -elles. I com que el carrer estava desert, tot i el perfum conciliador del gessamí i la celinda, que no hi havien quasi cotxes aparcats i només de tant en tant passava algú despistat que s'havia confós de drecera cercant l'infinit d'un món tancat, jo treia la bici del pare i, amb el permís de la mare, començava a pegar-li voltes al carrer. I pense si la meua vida no ha estat sempre el mateix: esperar, esperar el permís del castell, treure la bici i pedalar dins la gàbia del temps, amb la imatge del tigre convertit en pèndul d'un rellotge sense agulles, d'hores tancades al darrere de la reixa del seu horitzó mentre un vianant anònim diu bona nit amb la barbeta perquè va xiulant una cançó trista. I els fanals del carrer hi posaven la llum simple d'aquella escena pobra, i la memòria dels nens els taquígrafs. Com si tot hagués estat preparat. Com si tot fos a l'espera del que mai no hauria de succeir. Tal i com s'ho hauria de trobar aquell desconegut que potser esperàvem, el nom del qual i la cançó coneixeríem molts anys desprès.

"No es usted del castillo, no es usted de la aldea, no es usted nada. 
Pero, por desgracia, es usted sin embargo algo: 
(KafkaEl Castillo)

dissabte, 11 de juliol de 2015

On ne passe pas


Dissabte passat va començar Le Tour. I ho va fer pels Països Baixos... Dans le port d'Amsterdam… Va entrar a França per Normandia. I fins i tot van fer un final d'etapa a la míticament proustiana localitat de Cambrai. Bon començament, em direu. Doncs no sé què dir-vos. Perquè des que les rodes fines dels ciclistes varen xafar els camins du côté de chez Swann o de Guermantes no passa dia que al marge dels camins no deixen el seu oblit compartit els cementeris terrestres conseqüència de la bogeria dels que han nascut per fer patir als altres el que ells mateixos no es poden suportar: la seua mediocritat, i basteixen els camins de tombes alineades amb la meticulositat en que un entomòleg ho fa amb les papallones més exquisides, tombes que mai no gaudiran le toit tranquille, où marchent des colombes, ni la possibilitat marina del recomençament. Ahir mateix, la cursa discorria pels pobles i ciutats del costat nord-oest de França, front a la costa on és el Mont Sant-Michel, i, com si d'un malson es tractés, les diferents localitats lluïen la mateixa estàtua en color d'un soldat amb l'uniforme de la Gran Guerra -què fan pels morts de les guerres xicotetes?- commemorativa de la Batalla de Verdun, que paradoxalment va succeir a l'altre côté del país, el nord-est, i que tenen com a llegenda compartida l'On ne passe pas que encapçala el present despropòsit. I donava la impressió d'una cursa ciclista de juvenils, d'aquelles on els ciclistes més semblen una colla de borinots pedalant obsessivament pels voltants del poble que organitza la competició, que uns esportistes, el futur dels quals mai no se sap si acabarà en estàtua, amb o sense uniforme, o en una mediocritat oblidada des de la dolça nostàlgia: tu, enganxa't al de Rafelguaraf, que és un armari, que són vint voltes al poble, i desprès el remates… I passaves vint vegades per la mateixa plaça del mateix poble, i vint vegades més pel davant de la fonteta que hi havia al camí d'eixida que abocava la cursa al laberint de l'horta, i al damunt de l'aixeta de la qual unes rajoletes lletrejaven la commemoració d'uns anomenats 25 años de paz. Le vent se lève!... il faut tenter de vivre! 

dimecres, 1 de juliol de 2015

Mor d'assa

Millor no traduir el poema per si de cas

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro. Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Platero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal... Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel... Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo: Tiene acero... Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo*.

J.R.J.

*Com les millors bicis

dissabte, 27 de juny de 2015

Alguna cosa d'admonitòria


Per enèsima, amics, vaig a escriure del que no només no sé ni tampoc entenc, sinó que a més a més em regira l'estomac. Però ho necessite... per l'estomac. M'és completament necessari escriure, parlar amb mi mateix, del que li està passant al poble Grec. Perquè tinc una ràbia travessada a la gola que no me la puc traure del damunt amb tots els ofecs de deu Oronets seguits. Perquè n'estic fart de privilegiats, de patents de Corso, d'incompetents donant lliçons, i de justícies fetes a mida, com els trajes que alguns tenen a casa sense factura, i més parcials i humiliants que la Fiscalia d'aquesta descomposició que anomenen Espanya. Que té deutes Grècia ningú no ho dubta. Que han estat dirigits per lladres i malbaratadors, tampoc. Però d'altres que ho van ser per assassins en sèrie i exterminadors psicòpates amb cinquanta milions de morts a les seues esquenes sembla que ningú no els passarà mai la factura, com els trajes, ves per on. Quant que et trobe a faltar amic Theo, mestre Angelopoulos. Perquè a hores d'ara, crec que tots som més que conscients de la gran estafa de l'euro com a mecanisme regulador de la riquesa, i que, molt al contrari, ha resultat un potent dispositiu per empobrir la població europea -sobretot als països de segona- per tal de poder competir amb les economies emergents de països subdesenvolupats, l'emergència dels quals està basada directament en l'esclavitud. I ningú no hi diu ni mu, ni a la troika ni al FMI ni al BCE ni als països podrits com Suïssa, Luxemburg o Liechtenstein, ni a la puntilla aquesta del TTIP o del TISA ni a la vertiginosa trajectòria d'arrels blasquianes de la Merkel que, com el Rafaleito, va començar la seua korrika política a l'extrema esquerra per a acabar emulant als mestres que deurien fer-li companyia al Rafael en Picassent, sí, a tots els lladres neoliberals. I, paradoxalment, el que li està passant a la pobre Grècia -tot i que bona part de la culpa és d'ells per elegir com a capitosts aquesta púrria d'espavilats, la baixesa dels quals tan bé coneixem a València- ja va estar anunciat per l'Angelopoulos, potser de forma inconscient, però va quedar ben assenyalat. M'estic referint a Paisatge a la boira. Dos nens, germans, estan obsessionats per anar a buscar el pare que creuen deu estar a Alemanya. És la utopia amb la pell de corder d'un somni. I fugen de casa. En aquest mal entès, al meu parer, viatge iniciàtic -perquè Grècia no necessita cap viatge iniciàtic- la nena s'enamora d'un efebus amb moto que fa d'actor -¿fan falta més explicacions?. A una de l'escenes més colpidores d'aquest paisatge, la nena és violada al remolc buit d'un camió. La sang de la humiliació quedarà impregnada a la seua mà dreta. De veritat que fan falta més explicacions?.


dijous, 18 de juny de 2015

Els bonys

El Mestre

Mestre, mestre, mire el que m'ha eixit al cap… Jo no sóc cap mestre, sóc metge, t'ho he dit quaranta vegades i no em fas cas… ¿Cap cas? ¿Vol dir, mestre, que no li escolte? Serà un defecte professional... Deixa't de romanços, vols fer el favor, i digues què és el que tens… Dos bonys, tinc dos bonys al cap, que no me'ls veu?... I tant que els veig, només pensava si era una qüestió d'afers interns… Què vol dir, que la meua dona em posa les banyes, mestre?... Torna-li amb el mestre. Doncs sí, només travessar la porta ho he pensat: mira, un cornut… No fa falta recórrer a l'ofensa, mestre… És que em traus de polleguera… Però és que tinc dos bonys al cap, ací, al front. Sí, com dues banyes, però sé que la meua dona m'és més fidel que el Castro, segur… Ah!, doncs deu ser la nova pandèmia… ¿La nova pandèmia?... Sí. Anem a pams. ¿Tens dos rellotges a l'escusat, un dels quals retarda més de vint minuts i l'altre està parat tot i fer tic-tac?... Doncs sí, com ho sap, mestre?...  Si em dius mestre altra vegada t'esclafe el cap, amb o sense bonys, ¿entès?… Entès, mestre, perdó, metge… ¿Si et veus a l'espill o al cristall d'una finestra del metro, fas una be baixa amb dos dits de la mà dreta o ben bé un gest de "ei, ti@, et truque" i poses cara de foto, com si fos una selfie?... Doncs sí, i mai no ho hagués dit, mira… Has comprat un acoblador per posar el que tu i jo sabem al manillar de la bici i no perdre cap incidència mentre pedaleges?... Sí… Quin level tens al Farm Heroes Saga?... No sé de què em parla… (Es nega a contestar) Quin level tens al Candy Crush Saga?... No sé, no em consta… (Torna a negar-se) Digues el primer que et suggereixi el següent: 8 Ball Poll… FarmVille2… Criminal Case… SuperCity… CSI:Hidden Crimes…Guasap... Prou! Prou!! Per l'amor de déu, deixe'm en pau… (Comença a enfonsar-se) Quantes dones atractives hi havien al passadís esperant entrar a la consulta?... No ho sé… ¿No t'has fixat?... No… Què feies, doncs?... No res… ¿No res?... Bé, coses meues… (S'avergonyeix de sí mateix) Posa't açò als ulls… ¿Una bena?... Sí. ¿Veus cap cosa?... No. No hi veig res… Posa't dempeus. Ara, camina fins al fons de la sala, i quan creguis que ets prop de la paret para… Ja… Molt bé. (Un pam dels nassos: radar, optimal level) ¿Mentre pedales sense mirar al front has tingut la sensació d'inseguretat?... No… ¿Vols dir que tot i no alçar el cap del manillar sempre estaves ben orientat?... I tant… Si les circumstàncies t'ho permetessin i fessis una trucada des del despatx oval de la Casa Blanca, desprès d'amagar-hi una bomba demanaries ous?... ¿Vol dir si diria Manda huevos al despatx oval?... Equilicuá… No, diria Viva honduras… ¿Amb hac minúscula?... Of course… Per què t'has passat a l'anglès?... Perquè a l'escusat de casa tinc dos rellotges, un dels quals retarda més de vint minuts i l'altre marca l'hora que l'ix dels engranatges tot i estar parat i fer tic-tac… Sí, n'és la nova pandèmia. Ja ho va predir el professor Franz de Praga. Ves en compte amb els insecticides, no abuses… ¿I els bonys?... Posa't un barret, llig Kafka, apaga la maleïda pantalleta i paciència.