Insista en guardare

A la vesprada mirava la tele. Etapa de La Vuelta. Bé, la veritat és que no mirava la tele, ni seguia l'etapa. Era adormit. Migdiada ciclista, tot i que sí que veia l'etapa a la tele. No, no és una endevinalla. Senzillament somniava el que estava succeint en la realitat: somniava que seguia l'etapa a la tele. No és la primera volta (scusami) que em passa: somniar la realitat en temps real, la qual cosa pot arribar a ser angoixant si te n'adones, perquè tot i els esforços per despertar, veus que el cos no respon i segueix dominat per la son. Doncs, somniava que no dormia, i com és habitual cap a les cinc de la vesprada, han cridat per telèfon. Hem passat les vacances d'Agost pendents del telèfon de la vesprada, del five o'clock. Trucades de silenci, perquè a l'altra banda de la línia ningú no diu res fins que de sobte la comunicació es talla. I, és clar, m'ha sorprès que en aquesta ocasió algú em parlés. Era un amic, però que parlava amb la veu d'un altre amic, perquè els dos se'n diuen igual -els diferenciem pel nom de les seues dones- i, tot i que jo era conscient de qui era qui em parlava, ell ho feia amb la veu canviada de l'altre i, a més, en italià. Coses dels somnis. Sí, darrerament, fins i tot somnie en italià. Deu ser, si fa no fa, el context. Diumenge mateix, pedalava pel riu i totes les filades de turistes en bici que vaig avançar s'avisaven de la meua presència fent servir l'Attenti!, o ben bé A destra! A les xafogoses nits del ferragosto tot són crits d'una coral azzurra al carrer o impossibles baralles de tifosi perduts entre el vi i la veritat. Eccoli qua el context. Però aquesta italianització del meu subconscient té, almenys, raons més profundes i no només els efectes col·laterals d'una segona romanització sense vocatius i acusatius. I és que podríem dir que n'he fet unes vacances a Roma sense moure'm de la butaca de casa meua de la mà d'Albertone, el gran Alberto Sordi, del qual n'he vist totes les pel·lícules que a la xarxa hi són. Bones i dolentes. Tot i que molts, com li passava al Franz Liszt, ja firmarien per haver fet les dolentes. Obres magistrals i astracanades. Què hi farem, la vida no n'és cap cosa sublim sense interrupcions. Maleït Baudelaire. I a la vesprada, mentre l'amic em parlava en italià i jo dormia, la realitat, com un malson al que ens costa passar pàgina, anava dels fets tragicòmics d'Una vita difficile a la indolència mòrbida de La dolce vita. Bé, coses de giornalisti, tot i que el meu somni fa com que no dorm and it insists on looking.

Qualque cosa

Les tres gràcies

Potser tots esperen qualque cosa. Fins i tot el nen que insisteix. Com a molt dos anys. Hi torna. L'avia intenta dissuadir-lo. Torna, però, perquè vol ficar-se al dintre de la font. Li atrau la frescor de l'aigua. El soroll. Ara passa un ciclista sense casc pel bell mig de la plaça, al darrere del qual pedala el seu fill amb casc. No tot està perdut. El nen de l'avia ja hi és al damunt del relleu que dibuixa el perímetre de la font. Almenys deixa'm xopar-me els peus, sembla demanar-li. L'avia està cansada. Les colònies barates, els gels de dutxa pre-passeig al vespre, les llets hidratants -la platja del matí no perdona- i fins i tot aquell perfum massa car per la pell anònima que el passeja es barregen amb el flaire de la calor omniscient. La varietat d'olors és de tal diversitat que la memòria no dóna l'abast, i decideix deixar la magdalena per a una altra ocasió. El sacseig, però, dels sentiments es queda com una latència vírica que de sobte desvetllarà l'herpes de la nostàlgia. Què dona més prima, pense. Rondina com si fos una aranya esquizoide. Per qui teixeixes aquesta tela irregular? Quin desamor esperes? Arriben les xiques. Netes, joves, grosses i primes. Enguany les cabelleres llargues ho peten tot. Un parell de xics hi són al banc del costat de la font. Es besen. Ells vesteixen d'anar per casa. Per què? Elles, al contrari, han tingut en compte tots els detalls. Les sabates: coturns o ballarines, tan s'hi val. Faldilles llargues o mini o pantalons a joc indiscutible amb la lleugera peça superior. Pentinat de cabells llisos i llargs. Només una recull els seus cabells, i la visió delicada compren que no tot està perdut. Sembla que la colla no és al complet. Esperen la resta fent-se selfis. Tots esperen qualque cosa. Com que el nen sembla estar a punt de guanyar-li la partida a l'avia, arriba l'avi, l'agafa sense massa contemplacions i l'encasta al cotxet: esclata als quatre vents -tot i que no bufa un pèl d'aire- el plor desconsolat del nen. Ningú no li fa molt de cas, ni els avis tampoc. Plora, plora, que a la nit somniaràs amb aigua i et pixaràs al llit. La dona prima torna sobre les seues passes. No, se'n penedeix, i continua. Pel sud-oest albira una xaranga. Perquè les noces i els aniversaris ja no ho són sense xaranga. I se m'acut que la forma més profunda de mirar la vida és la música, i no m'agrada el que veig. Pel costat nord-est arriben tres noies. Dues vesteixen igual. Una tercera contrasta. Les brunes duen uns vestits tubulars de xarol blau i plata, i la rossa un de groc amb volants. Les tres tenen gràcia, podríem dir. Em quede desconcertat. On poden anar d'aquesta guisa?... Dues xiques amb vestit de nit negre sense manegues creuen el pas zebra blanc. Cap al sud-est, d'ací no res, n'hi ha un concert de Luis Miguel. Les tres gràcies no hi desentonarien gens. De fet, igual són les seues vocalistes. El duo xarol blau i plata es fa selfis amb la font de teló. La rossa està capficada al seu mòbil. De sobte el buit. L'aranya deixa anar el fil.

Fracàs

Quan va prémer el gallet s'adonà que només el seu propi fracàs havia estat capaç de tibar els petits músculs del seu índex dret. Però ja n'era massa tard per a penedir-se: el precís tret, com sempre que parlem d'un tirador que en fa d'aquesta habilitat una activitat professional com a número circense, hi havia dividit aquell cap malaltís, desequilibrat, en dues parts equidistants: al bell mig dels ulls, com pertoca, al bell mig de les dues rodes d'una imaginària bicicleta ocular, o ben bé d'unes ulleres quevedianes. Li satisfeia més el fet que la conseqüència: el tret, que el cap foradat de la cap de pista, que d'ara endavant, i obeint el diari oficial, hom dirà direcció de pista -¿directora de pista, doncs, o responsable de direcció de pista? Ah!, com ens enfonsem al tarquim dels eufemismes. L'assajament de la dita directora al tirador venia de temps enrere. Va començar per un petit, però significatiu, desplaçament del seu lloc habitual a la pista. Ho deia la normativa, argumentava la directora: pel bé i la seguretat de tots. No era, però, així. Era la perversa interpretació que ella en feia del text legal. Desprès, l'horari d'actuació. O bé el posava al començament de la primera funció, quan encara el públic no acaba de seure, i la calor incomoda, fins i tot a l'hivern, o al final de la segona passada, quan avorrits per les previsibilitats i esperonats per la gana, els nens comencen a protestar i n'obliguen els pares a tocar el dos. Les raons de la direcció de pista es resumien ara -cita literal- en la seguretat i el bé de propis i estranys. Fi de la cita. A més a més, li regatejava els estris bàsics pel seu espectacle. Per exemple, al número de les cartes en moviment circular, li feia utilitzar la part del darrere de la ruleta vertical del mentalista. Optimització de recursos, en deia. El mateix carret eixia dues voltes a la pista i a la vista del públic: una pel dret -el mentalista- i l'altra pel darrere -el pistoler. I tot quedava deslluït i cutre. Al cas del mentalista, pels pegats als forats de bala, i al seu cas per l'evidència del pal on era enganxat l'eix de la roda i que en feia de peu. Perquè a ella, a la directora, tant li feia l'espectacle, el circ i la mare que els va parir a tots plegats. El seu objectiu a la vida era passar-li comptes al món, a tots aquells que per acció o omissió al llarg del temps havien refusat la seua còsmica ambició frustrant els deliris i servilismes que ella desplegava impúdicament. És a dir, passava comptes a un univers de rancúnia, i com a tal univers era infinit, inesgotable. I el pitjor és que si protestaves i al capdavall es plegava a qualsevol de les teues reivindicacions, deixava ben clar que ho feia com un favor personal, com si fos cosa del teu interès personal i no per millora d'un espectacle que tant li feia. Favor que es cobrava amb bons interessos a la següent temporada empitjorant aquell detall oblidat que ningú hagués estat capaç d'empitjorar sinó ella. No volies rei, doncs ja en van dues tasses, com si digueren. Per exemple, eliminant el número susdit. Com que tot són problemes i suspicàcies, doncs millor ho llevem, no?. Una cap tòxica, nociva. I rematava la rancúnia imposant a l'espectacle aquella part que segons l'administració, deia, eren d'obligada oferta, però que, de fet, interessava ben poc als xiquets i públic en general, com ara: Teoria estètica i pràctica de la trajectòria d'un projectil: de la pedra a la bala, la fletxa com a transició necessària. ¿Podeu imaginar l'entusiasme de la canalla? Tot i això, el pistoler era de natural pacient, condició indispensable per a la seua tasca professional. Passaven els anys, però, i anava acumulant un odi fusterià -que m'odien m'és igual, el que em fot és que m'obliguen a odiar-los- i transversal, com qui acumula triennis i sexennis àdhuc. I arribà el dia en que va esgotar-se aquella seua paciència interestel·lar. El menyspreu progressiu, i sobretot l'amenaça de supressió del moment màxim, el clímax, de la seua actuació -una mena de triple salt mortal pels tiradors: el Sisè Sentit, li diuen- el va obligar al fracàs que suposa prémer el gallet en temps de lleure, d'esbarjo. Però ja estava fet. Fracàs amb fracàs es paga. Si ella i la direcció del circ eren la mostra palpable del fracàs d'una gestió imposada des de la més ominosa irresponsabilitat, autoritarisme, esperit de revenja i sectarisme compulsiu, el tirador simbolitzava la incapacitat de fer compatible l'atracció artística amb la justícia. Va recollir la foto amb el tret a l'entrecella que mai no gosaria mostrar al públic del seu espectacle, i la va cremar com tothom crema els seus particulars dimonis la nit en que acaba l'hivern o aquella en que comença l'estiu. Bé, tots, menys qui pitgen el botó de l'odi com qui prem el gallet d'un revòlver. Pura formalitat.

Suburbis

Si els suburbis floreixen al damunt dels femers. Si, malgrat tot, la bellesa remoreja a l'herba malaltissa de l'abocador. Sabut és, però, la tendència dels seus habitants al soll: cort o corral de porcs, porquera. La brutícia sembla nodrir la ment i els cossos dels que hi viuen. ¿És el que s'anomena alienació? No sé si mai hi passarà el temps dels lladres. No sé. O ben bé si el temps dels ignorants que en fan de la seua estultícia model i espill d'alienats, i que n'aprofiten la seua minsa quota de poder per a donar obtuses lliçons de lacònica disciplina i arrossegar la sàvia i incòmoda veritat pel fang dels seus deliris, passarà foragitat per l'ànsia incomprensible d'una humanitat lectora i desprejudiciada. No sé quin dia, en quin moment de la meua vida -l'oblit n'és benefactor- em vaig adonar que havia nascut a una terra plena d'odi. De l'injustificable odi dels vencedors: com una saba que nodria i nodreix la seua pròpia desraó. Vaig arribar al món en temps d'odi. I com que l'odi és de fàcil victòria per sobre el diàleg i l'esforç d'un raonament que prescindeixi dels budells, no cal dir de frases lapidàries a Palau, perquè ha passat el temps dels Palaus. No cal preocupar-se, senyor notari. Deixe la ploma. Abandone la subalterna tasca de donar-li forma benèfica a la supèrbia. Deixe-ho córrer. Que faça notes l'interfecte, si és que en pot. ¿Qui pensa en aquestes prescindibles ximpleries de novel·la històrica i adotzenada, d'aquesta crònica que ningú no en demana, si a l'extraradi que és al tocar els marges dels suburbis hi trobes, com una ventada de gel capgirant el capvespre en noche obscura del alma, els cossos mal estibats dels que encara esperen perdre l'anonimat? No n'hi han prou catifes a Palau. Als que són fidels, però, el quiosquer els acomiada amb paraules d'amic. La farmacèutica els demana pels malalts de casa. I a la botiga de bicis ets un més de la tertúlia. Suburbis de l'ànima, supervivència malentesa. Al damunt de què floreixen els Palaus?

I això

Ei, què passa. Ja has aclarit?... No, encara no, potser el cap de setmana. I tu?... No, no tinc temps. Bé, ni ganes… Xe, això t'hi poses de bon matí, a la fresca, i te'n fas un bancal sencer… De xiquet anava en mon pare. Ara, no. Va un home, i això… ¿Aclarir els tarongers? Què feu, llevar la brossa? -va dir un tercer... No, home, no. Al taronger li lleves les taronges més xicotetes dels pomells, l'aclareixes, perquè si no… Ja, ja t'entenc, si no la taronja no es fa gran… Això mateix… Has menjat ací?... Sí, no era cosa de tornar al poble. Ara vinc de menjar pinya… Com?... És que on he dinat -ahí, a la plaça de la Mare de Déu, que n'hi ha una terrassa de cara a la Basílica- no en tenen, només gelats i això… I què vas a un altre lloc per la pinya?... Sí, ahí, al cantó. Com que sempre en tenen, ja em coneixen i tot… Ei, tot un senyoret, dinant a la plaça de la Mare de Déu, vistes a la Basílica i la Catedral. Ei, al cogollito…. Caram, sí que t'agrada la pinya, torna el tercer… Moltíssim. A més, és molt bona… I tant, bé, tota la fruita és bona… I en la calor que n'està fent, apeteix… El meló, què bo… M'agrada menjar meló… I a mi, i això. Sabeu el que desdejune?... Quin misteri, ¿fruita?, ironitza el tercer... Papaia… Com?... Papaia… Mai no l'he tastada… Ni jo… A mi m'ha ensenyat a menjar-la la boliviana que cuida els meus pares, bé, la meua mare, que el pare, en glòria siga, va faltar… ¿Això no en té unes llavoretes negres al mig?... Sí, com les de la carabassa, però xicotetes com pèsols negres, com perdigons… I on poses l'ull, eh, poses la… Com?... No res… I quin gust fa?... Com carabassa, i això. La carbassa també en té de llavors al mig. Esta també, però petites i negres. De color i sabor són molt paregudes. És com una carabassa  xicoteta... Està la carabassa grossa i la carabassa xicoteta… Eh?... ¿I la menges amb gana?... I tant... Les dues, eh?… Les dos… ¿Només papaia? ¿Passaràs fam?... No. Papaia, un kiwi… Això pelut?... Això… És de mal pelar, no… Depèn… Ah… Si està madur, el talles pel mig, i en una cullera li treus tot… Bona idea… Papaia, un kiwi i a pencar?… No, també me menge dos plàtans… Ah, caram, la fruita ciclista per excel·lència… Quin fàstic… ¿El plàtan?... No, això de l'excel·lència, em té més que fart… Ei, perdona'm… I què em dieu de l'optimització?... Mira, calla, o encara acabarà vomitant la papaia del matí... Quanta, quanta ignorància… És que la major de les perversitats és la paraula a la moda… Com les conferències TED, mira que n'estan fent de mal… ¿Dos plàtans, dius?... Sí… Això no en té de lògica... Per què?... Home, si en menges de papaia tots els matins, el que pertoca i complementa és un plàtan i dos kiwis… Això és cert… Per què?... ¿No vas veure À punt?... Sí… I no ho... No. Què voleu dir?... No res, ximpleries, i això… Va, aclarir-m'ho, no em feu patir, i això… Pa tir el que li van pegar al… À ixo…

El lladruc de la mentida

Va ser dijous passat. Al matí. Jo anava de cap. Preparava el dinar, tocava la flauta, mirava que el monocicle estigués a disposició de la funció de vesprada al circ, tornava al dinar, la flauta… Truquen: ringgggggg, ringgggggg… Bé, de fet, és: dibridibridibridí, dibridibridibridí… De seguida, Mona, la nostra gosseta, comença a lladrar com si fos la fi del món. Amb les seues corredisses al llarg del passadís domina el territori. Tens que anar amb molta tranquil·litat, com si ningú no hagués trucat, per mirar d'abaixar la seua ansietat o et guanyaràs una bona mossegada als peus. Ací mane jo, seria la millor traducció del que fa. Al capdavall arribe a l'intèrfon. Qui és?... Del gas… No. Jo no tinc gas… Sí, ya, pero… Què?... Pel que sembla, la dona que neteja l'escala li ha obert el pati i puja. Pense que potser passarà de llarg, i que només li interessen els veïns gasòfils. Però no, mire per l'espiell, i veig com puja atlèticament l'últim tram d'escala i es para al davant de la meua porta alhora que prem el timbre: dinnn-donnn… Es renova l'excitació de Mona i l'arribada de l'Apocalipsi. Obro. ¿Sí?... Soy de la compañía de gas… I m'ensenya una targeta amb el logo de Nedgia, gas natural Fenosa… Jo no tinc gas, li torne a dir… Sí, pero hay un grifo en el deslunado por si alguna vez… Sí… ¿Podría verlo?... Estic per preguntar-li per què, per què vol veure'l, però em calle, prefereixo estalviar-me qualsevol excusa de mal pagador. De mentides ja anem ben servits, darrerament. Vaja amb compte, li dic, assenyalant-li la Mona… Yo tengo uno igual… Això li ho diràs a tots, pense. I és una, estic per aclarir-li, però tant s'hi val. A la cuina, li indique la finestra a la part exterior de la qual deu estar la seua famosa aixeta. Davant la finestra hi és la rentadora. La finestra té una mosquitera. Desde aquí no se ve, diu. Quería hacerle una foto… Però no sembla que aquest inconvenient li afecte una gran cosa. Pot provar-ho des de la terrassa... No, es muy lejos… Bé, només un pis… No. Veo que tiene todo eléctrico… Sí, li dic. Ja veig que el que volia era tafanejar: quin tipus de cuina tinc. Oferir-me potser canviar-la a gas. Etc., etc. ¿Y el termo, también es eléctrico?... Sí, també… ¿Dónde lo tiene?... Ja li anava a dir que a ell què caram -per no dir què collons- li importa, quan la meua boca em sorprèn contestant: al bany… ¿Puedo verlo?... No. Ja li he dit que no vull gas… No, era por si podía ponerse… Però no m'aclareix què podia posar-se'n. I vist que li done el pas per tocar el dos de la cuina, inicia la marxa, però no amb la tranquil·litat que el caràcter apocalíptic de Mona exigeix a propis i estranys. De fet, el gir en eixir per la porta de la cuina és massa decidit i li frega amb el camal esquerre dels pantalons la punta de seu nas. La resposta no es fa esperar. Vist i no vist: li llança una mossegada d'avís al taló, just a l'alçada del tendó d'Aquil·les. Me ha mordido, diu tot estranyat, i tocant-se amb la mà esquerra el camal i el taló. Me ha mordido, insisteix. I jo, fart de la seua barroera estratègia comercial, no només no em disculpo pel que li ha fet Mona, sinó que no puc més que confirmar el que em diu: sí, t'ha mossegat. I ja a l'escala, i sense acomiadar-se, torna amb la lletania: me ha mordido, comprovant com li ha quedat el camal. I jo vaig a dir-li que això és el que li passa, de vegades, a qui entra en casa de la gent fent servir les mentides. Però la meua boca torna a trair-me i només dic: sí; vull dir: oui.

Xoriços

Dir dissabte és dir mercat, ja sabeu. Avui he eixit ben d'hora guardiolana, sobretot pel peix. No n'eren dos quarts de nou que ja demanava "l'últim" al puesto d'Amparo, la peixatera. Ja em toca: ¿Tens xoriços?... ¿Rèmora o ermità?... Posa'm un de rèmora grosset i un quart d'ermità... ¿Com els fem?... La rèmora li lleves el cap i els budells; l'ermità, cap, budells i espina… De camí a les verdures, passe per la fruita: ¿Tens xoriços?... ¿Verds o madurs?... No, verdets, que si no enseguida fan pudor. Va, i uns de cirera madurets i sorprenents, que els menjarem hui… Ja estic a tocar el puesto d'Ana, la marmanyera de verdures, que pare davant el pollastre valencià: ¿Tens xoriços?... ¿Campero, de corral?... No, millor urbanita… ¿Com el fem?... Li lleves la punteta, la pell i el fas a trossos… Hola, Ana… Hola, què posem?... ¿Tens xoriços?... ¿De pebrot, amb ceba, albergínia, pastanaga, alls tendres, faves, espinacs?... Mira, dos d'aquests, tres d'aquells, quatre d'ací i cinc d'allà. Au… A veure, què em queda. Ah, sí, el formatge, els dàtils, ous, olives, carn. Buf… A la parada dels formatges, els germans de Tovalló -deu ser un cognom aristocràtic- sembla que m'estaven esperant: ¿Què vol?... ¿Tens xoriços?... ¿Suaus?... Suaus, sí… ¿Els fem a triangles?... Bé, sí… Escolta, i d'aquell que fa tanta pudor no teniu?... No, sap què passa, que la casa t'accepta que el retornes, si es passa de data, però si ho fas dues voltes et bloqueja un temps… Clar, és que xoriço tan pudent no sempre ve de gust, oi… I que ho diga… Susana, la dels dàtils, m'ha fet mala cara: ¿Tens xoriços?... Depèn… Com que depèn?... ¿Fregit o torrat?... Tant m'hi fa… Ja li ho deia jo… ¿?... Me n'adone que per enèsima m'he deixat l'ouera a casa. I mira que Pilar m'insisteix: el que reutilitza no desaprofita. ¿Tens xoriços?... ¿XL o XXL?... Dels més grossos. Caballo grande, ande o no ande… I riu Pilar, riu amb una boca XXL… A la parada de les olives trobes un món en standby, en maceració. Tot el contrari de l'emergència del peix. Avui, de fet, una dona demanava seriosament que li posaren les clòtxines de Clonxín abans de que li arribés el torn, perquè només volia això, insistia. I ho deia tot convençuda de tindre raó. ¿En quin cap cap que quant menys coses vols, pots passar cap endavant? Bé, però estàvem a les olives: ¿Tens xoriços?... Farcits, partits, adobats… Doncs, d'adobats i partits… ¿Li pose suc?... Sí, és clar. Si no s'asseca i no val res. A més, com que l'altre dia em van llevar un queixal de l'enteniment, millor sucós que sec. I ara que pense, que no m'oblide de passar per la drogueria i comprar recanvi del Kill-Paff contra el xoriço tigre, i a la farmàcia per un antixoriço, que desprès en fer la digestió me'n penediré. El que ningú no sap és quan se'n penedirà el Froome, si és que deu penedir-se d'alguna cosa. Ves a saber. I al capdavall, la carn: Hola… Hola… ¿Tens xoriços?... Sólo Millo… Deixem-ho córrer…  Sí… No digues sí, di oui… Sí, vull dir: oui… Sacrebleu...

Monsieur l'inspecteur

Ahir dimecres -tot i que deuria haver sigut en dilluns, tal i com els cànons manen- ens va visitar l'inspector, Monsieur l'inspecteur. Jo, a petició del respectable jovent circense, els hi faig un curset sobre Hª del Circ: Història del Circ, un malentès: del monocicle al mentider equilibri del funàmbul. Sí, ja sé, el títol és un poc llarg, però és el que s'acostuma, a més es tracta d'una mena de màster sobre The Rake's Progress, ja que Stravinsky va composar, també, la famosa Circus Polka pels elefants del Circ Barum, i l'hipotètica, però no totalment desmentida, Circus Polka for jumping fleas, que el nostre mestre de cor busca amb deliri entomològic per fer-ne la seua adaptació panerològica. Bé, dues xiques, la N. i la S., de l'especialitat trapezi sense xarxa, havien preparat una exposició, amb PowerPoint inclòs, sobre el trapezi al S. XVII: Gustos i disgustos: del bellvol italià a la tragèdia francesa. Anaven per la qüestió anglesa, intentant demostrar fins a quin punt el gran Purcell podia haver influït en la voluble i capritxosa tombarella del triple salt mortal, més coneguda com a Dido i Eneas, fer un Dido i Eneas, quan, sobtadament, la porta del frigorífic s'ha obert. (Faig un parèntesi. No m'equivoque, donem classe a les antigues dependències d'un refectori -amb tombes de monges incloses- que desprès, amb la desamortització, va convertir-se en escorxador, i avui en dia, pel respecte al patrimoni, manté les portes frigorífiques.) Bé, tornem-hi: de sobte el frigorífic s'ha obert i monsieur l'inspecteur ha fet la seua aparició dramàtica, tot un cop de teatre. Hola, soy el inspector… Ah!, bé… (Obro parèntesi de nou. He fet com que no el coneixia perquè sé que aquesta actitud els hi rebenta) ¿Todo bien?... Bé… ¿Henry Purcell?… Bé, no, Gustos i disgustos al S. XVII… Estoy dando un vistazo. ¿Todo bien?... Bé, sí… Voy a seguir… Ah!, vale… I se n'ha anat. Deuria d'haver-li dit moltes coses del que no hi va bé, però no sóc un xivato. Em sembla, això sí, una falta d'educació que no truqués abans d'entrar: toc, toc, toc… què menys! Sembla que volgués pillar-me en una flagrant falta d'equilibri. Bé, potser n'estic fent un gra massa. Però el cas és que avui dijous, comentant l'episodi amb el responsable de l'Ontogènesi dels malabars: pomes vs. peres, juntes o separades, què va ser el primer?, m'ha dit que a la seua aula no n'ha fet acte de presència. I el mateix m'ha assegurat el de Vox animandis: de l'alehop al ieeeepa o la transversalitat de l'aupa i la causa basca. És clar, estic molt mosquejat. Que potser ha rebut alguna denúncia anònima d'adoctrinament ciclista? M'ha tranquil·litzat, en part,  el cap de la secció masterchef, que em diu que va passar pel seu frigorífic tot just quan tractava de demostrar la necessària relació entre la deconstrucció d'una aleta de pollastre i les colomes que el mag es treu de la mànega, el barret de copa o l'entrecuix. Que fa temps, m'ha dit, monsieur l'inspecteur va ser una mena de deixeble seu al curset específic de salseos, i que, a més, el primer que li ha etzibat a la seua cara al xafar la classe és que el trobava molt envellit. I n'he respirat un poc més tranquil, perquè impulsada la delació, qui no es deixa portar pels seus desequilibris més baixos?

A la seua mida

Quan va menjar tot sol el seu primer galló de taronja, va considerar el fet d'una natura complaent que feia les coses a la mida de l'home. Perquè el galló era el complement perfecte de la boca. Una secció triangular que evitava esforços inútils i permetia la seua introducció progressiva cap a l'esclat plaent del suc que contenia com una promesa de felicitat desvetllada pel mos. Era la felicitat. Va tallar la magrana, i l'expressió vade retro Satana brollà de la seua boca com una escopinada. A partir d'aquelles dues experiències va anar construint la seua concepció del món. Lo bo i lo dolent. Lo fàcil i lo difícil. L'adequat, l'inadequat. El blanc i el negre. La felicitat i la infelicitat. La cuixa de pollastre, fins i tot la de corder, no la de porc i vedella que potser foren prototipus massa optimistes, li va semblar una creació superba: un tros de carn amb mànec. No podia estar millor pensada. Sens dubte la mà de déu hi era. Valoració que podia ampliar-se al peduncle de la pera i sobretot -ja ho va dir el poeta: el sorprenent fet de...- al de les cireres i fins i tot del raïm. El peix, però, en general, li semblà, amb tantes espines amagades, tot i el seu sabor exquisit, una vendetta de Posidó. Trista i dolça alhora, com les partences. Perquè la comoditat d'una tallada d'emperador o de tonyina obeïa a la intervenció de tercers. Però què em dieu dels crustacis? Diabòlic, sens dubte: vade retro cancer. Així les coses, conèixer el plàtan i fer-se ciclista va ser tot una mateixa cosa. Perquè el plàtan, amb la seua forma allargada havia estat pensat per les butxaques d'un mallot ciclista, mimetitzat al costat de la bosseta dels pegats o la càmera de recanvi. I podies menjar-lo tot i dur les mans brutes a causa d'alguna reparació d'emergència, fent tires de la seua pell, sense llevar-la del tot, i sense exposar la seua polpa als intangibles sabors de l'oli de vaselina, el greix de rodaments o la cola dels pegats. ¿Podia estar cap cosa millor pensada, si fins i tot hi havien contemplat la possibilitat d'interacció amb avaries als confins de les rutes ciclistes? La margarida era la flor dels dubtes. M'estima, no m'estima… Fàcil de desfullar. Precisa. Pensada per resoldre les incògnites. La sentència dels pètals. I li ho consultava absolutament tot. Tot el que ell considerava d'importància. El dia que va conèixer l'amor, va ponderar l'adequació d'aquells llavis dibuixats pels somnis als seus propis llavis, dels pits somniats a la mida de les seues mans, d'aquell esguard torbadorament melangiós a la seua mirada dubitativa. Com que tots som irrepetibles, va dir-se, ella no podia haver estat pensada sinó per a ell, només per a ell. A la seua mida, va concloure. Calia confirmar-lo, però: m'estima, no m'estima… I li ho va preguntar a la flor. I la margarida li va dir no. Sorprès, va agafar una altra i començà pel pètal del no: no m'estima, m'estima… I la margarida va dir no. Per tercera ho va intentar tornant al pètal convencional: m'estima, no m'estima… I la margarida va dir no. I ho va acceptar, tot i que mai no deixaria de preguntar-s'hi què és el que podia haver fallat, què és el que hi havia fet mal, com era possible un món on la seua felicitat seguiria per sempre adormida a l'impossible cor de la magrana.

Making of

Va en una bicicleta de rodes petites. Ve del carrer La Reina direcció Benlliure. És un gitano. Bé, un gitanet. I tot just quan passa davant de mi, sense advertir el perill dels camins creuats, forfolla en veu alta: 5 a 1, puto Barça, ese será el resultado. Jo vinc a peu pel carrer Barraca. Hem replegat la pancarta i els cartells de la mani. Les hem ficats ordenadament al cotxe d'en Felip, estratègicament aparcat al Passeig Blasco Ibáñez, i jo he agafat l'autobús. El 81. D'antuvi em sorprèn que la seua aposta -la del petit ciclista- no siga més radical: 5 a 0. Perquè si el Barça és puto, perquè si Catalunya és puta, i els catalans són putos, per què deixar-li el gol de l'honor? Una dona jove, gitana, amb el pèl groc d'un tint pobre, i el seu fill, coberts amb una tovallola de bany que els hi fa de capa, miren d'amagat, per l'escletxa de la porta entreoberta, l'interior de la sal de jocs que hi és al carrer on camine. N'hi ha una profunda tristesa a la imatge. O potser que jo vinc trist. Qui serà al dintre, el pare? A l'autobús parlaven d'estelades, no deure cap cosa als catalans i el batlle català de València. Al carrer Colón, un que passava ens havia escopit davant la pancarta al temps que creuava pel davant fent-nos un significatiu signe amb el dit del mig de la seua mà dreta. Duia un carret de compra. Però ningú li ha retret la seua mala educació. Com que som pacífics, qualsevol s'atreveix a insultar-nos. Manifestació cívica. En arribar a Vivers, just al tocar el passeig que inauguraven pel 25 aniversari d'un assassinat, hem deixat anar els globus, enlairats amb l'alè trist de la memòria. Desprès, hem plegat la pancarta com si fos el sudari d'un crist. Caminant cap el cotxe, Felip i jo hem parlat de Dersú Uzalà i l'amistat. De l'antiga facultat de filologia. De com hi vam coincidir Manel, ell i jo mateix fa ara més de 4o anys. I constatem que encara fem i pensem el mateix, sobretot ells, perquè jo sóc de pocs entusiasmes. Tot just al passar per l'antiga facultat se'ns encara un home gros, alt i corpulent. Ens tracta de tu, pel que es veu els nostres cabells blancs no li imposen gens ni mica: a veure què porteu ahí? -diu assenyalant els cartells de cartró i fusta que duem a l'espatlla com si foren petites creus. Jo l'ignoro. Que ens estaves esperant? -li diuen des del meu darrere. Potser que el coneixen, pense. Fa, però, un comentari despectiu que no m'arriba a l'oïda. Millor presos, no? li etziba Manel. Me n'adone que el subtil plaer del vespre ferit pels llums de la nit i la meua propensió als amors impossibles continuen intactes: la ciutat que es retira direcció a les ombres és la mare de la malenconia.

Roses d'enguany