dissabte, 26 de maig de 2018

Xoriços


Dir dissabte és dir mercat, ja sabeu. Avui he eixit ben d'hora guardiolana, sobretot pel peix. No n'eren dos quarts de nou que ja demanava "l'últim" al puesto d'Amparo, la peixatera. Ja em toca: ¿Tens xoriços?... ¿Rèmora o ermità?... Posa'm un de rèmora grosset i un quart d'ermità... ¿Com els fem?... La rèmora li lleves el cap i els budells; l'ermità, cap, budells i espina… De camí a les verdures, passe per la fruita: ¿Tens xoriços?... ¿Verds o madurs?... No, verdets, que si no enseguida fan pudor. Va, i uns de cirera madurets i sorprenents, que els menjarem hui… Ja estic a tocar el puesto d'Ana, la marmanyera de verdures, que pare davant el pollastre valencià: ¿Tens xoriços?... ¿Campero, de corral?... No, millor urbanita… ¿Com el fem?... Li lleves la punteta, la pell i el fas a trossos… Hola, Ana… Hola, què posem?... ¿Tens xoriços?... ¿De pebrot, amb ceba, albergínia, pastanaga, alls tendres, faves, espinacs?... Mira, dos d'aquests, tres d'aquells, quatre d'ací i cinc d'allà. Au… A veure, què em queda. Ah, sí, el formatge, els dàtils, ous, olives, carn. Buf… A la parada dels formatges, els germans de Tovalló -deu ser un cognom aristocràtic- sembla que m'estaven esperant: ¿Què vol?... ¿Tens xoriços?... ¿Suaus?... Suaus, sí… ¿Els fem a triangles?... Bé, sí… Escolta, i d'aquell que fa tanta pudor no teniu?... No, sap què passa, que la casa t'accepta que el retornes, si es passa de data, però si ho fas dues voltes et bloqueja un temps… Clar, és que xoriço tan pudent no sempre ve de gust, oi… I que ho diga… Susana, la dels dàtils, m'ha fet mala cara: ¿Tens xoriços?... Depèn… Com que depèn?... ¿Fregit o torrat?... Tant m'hi fa… Ja li ho deia jo… ¿?... Me n'adone que per enèsima m'he deixat l'ouera a casa. I mira que Pilar m'insisteix: el que reutilitza no desaprofita. ¿Tens xoriços?... ¿XL o XXL?... Dels més grossos. Caballo grande, ande o no ande… I riu Pilar, riu amb una boca XXL… A la parada de les olives trobes un món en standby, en maceració. Tot el contrari de l'emergència del peix. Avui, de fet, una dona demanava seriosament que li posaren les clòtxines de Clonxín abans de que li arribés el torn, perquè només volia això, insistia. I ho deia tot convençuda de tindre raó. ¿En quin cap cap que quant menys coses vols, pots passar cap endavant? Bé, però estàvem a les olives: ¿Tens xoriços?... Farcits, partits, adobats… Doncs, d'adobats i partits… ¿Li pose suc?... Sí, és clar. Si no s'asseca i no val res. A més, com que l'altre dia em van llevar un queixal de l'enteniment, millor sucós que sec. I ara que pense, que no m'oblide de passar per la drogueria i comprar recanvi del Kill-Paff contra el xoriço tigre, i a la farmàcia per un antixoriço, que desprès en fer la digestió me'n penediré. El que ningú no sap és quan se'n penedirà el Froome, si és que deu penedir-se d'alguna cosa. Ves a saber. I al capdavall, la carn: Hola… Hola… ¿Tens xoriços?... Sólo Millo… Deixem-ho córrer…  Sí… No digues sí, di oui… Sí, vull dir: ouiSacrebleu...

dijous, 10 de maig de 2018

Monsieur l'inspecteur


Ahir dimecres -tot i que deuria haver sigut en dilluns, tal i com els cànons manen- ens va visitar l'inspector, Monsieur l'inspecteur. Jo, a petició del respectable jovent circense, els hi faig un curset sobre Hª del Circ: Història del Circ, un malentès: del monocicle al mentider equilibri del funàmbul. Sí, ja sé, el títol és un poc llarg, però és el que s'acostuma, a més es tracta d'una mena de màster sobre The Rake's Progress, ja que Stravinsky va composar, també, la famosa Circus Polka pels elefants del Circ Barum, i l'hipotètica, però no totalment desmentida, Circus Polka for jumping fleas, que el nostre mestre de cor busca amb deliri entomològic per fer-ne la seua adaptació panerològica. Bé, dues xiques, la N. i la S., de l'especialitat trapezi sense xarxa, havien preparat una exposició, amb PowerPoint inclòs, sobre el trapezi al S. XVII: Gustos i disgustos: del bellvol italià a la tragèdia francesa. Anaven per la qüestió anglesa, intentant demostrar fins a quin punt el gran Purcell podia haver influït en la voluble i capritxosa tombarella del triple salt mortal, més coneguda com a Dido i Eneas, fer un Dido i Eneas, quan, sobtadament, la porta del frigorífic s'ha obert. (Faig un parèntesi. No m'equivoque, donem classe a les antigues dependències d'un refectori -amb tombes de monges incloses- que desprès, amb la desamortització, va convertir-se en escorxador, i avui en dia, pel respecte al patrimoni, manté les portes frigorífiques.) Bé, tornem-hi: de sobte el frigorífic s'ha obert i monsieur l'inspecteur ha fet la seua aparició dramàtica, tot un cop de teatre. Hola, soy el inspector… Ah!, bé(Obro parèntesi de nou. He fet com que no el coneixia perquè sé que aquesta actitud els hi rebenta) ¿Todo bien?...… ¿Henry Purcell?… Bé, no, Gustos i disgustos al S. XVII… Estoy dando un vistazo. ¿Todo bien?... Bé, sí… Voy a seguir… Ah!, vale… I se n'ha anat. Deuria d'haver-li dit moltes coses del que no hi va bé, però no sóc un xivato. Em sembla, això sí, una falta d'educació que no truqués abans d'entrar: toc, toc, toc… què menys! Sembla que volgués pillar-me en una flagrant falta d'equilibri. Bé, potser n'estic fent un gra massa. Però el cas és que avui dijous, comentant l'episodi amb el responsable de l'Ontogènesi dels malabars: pomes vs. peres, juntes o separades, què va ser el primer?, m'ha dit que a la seua aula no n'ha fet acte de presència. I el mateix m'ha assegurat el de Vox animandis: de l'alehop al ieeeepa o la transversalitat de l'aupa i la causa basca. És clar, estic molt mosquejat. Que potser ha rebut alguna denúncia anònima d'adoctrinament ciclista? M'ha tranquil·litzat, en part,  el cap de la secció masterchef, que em diu que va passar pel seu frigorífic tot just quan tractava de demostrar la necessària relació entre la deconstrucció d'una aleta de pollastre i les colomes que el mag es treu de la mànega, el barret de copa o l'entrecuix. Que fa temps, m'ha dit, monsieur l'inspecteur va ser una mena de deixeble seu al curset específic de salseos, i que, a més, el primer que li ha etzibat a la seua cara al xafar la classe és que el trobava molt envellit. I n'he respirat un poc més tranquil, perquè impulsada la delació, qui no es deixa portar pels seus desequilibris més baixos?

dijous, 3 de maig de 2018

A la seua mida


Quan va menjar tot sol el seu primer galló de taronja, va considerar el fet d'una natura complaent que feia les coses a la mida de l'home. Perquè el galló era el complement perfecte de la boca. Una secció triangular que evitava esforços inútils i permetia la seua introducció progressiva cap a l'esclat plaent del suc que contenia com una promesa de felicitat desvetllada pel mos. Era la felicitat. Va tallar la magrana, i l'expressió vade retro Satana brollà de la seua boca com una escopinada. A partir d'aquelles dues experiències va anar construint la seua concepció del món. Lo bo i lo dolent. Lo fàcil i lo difícil. L'adequat, l'inadequat. El blanc i el negre. La felicitat i la infelicitat. La cuixa de pollastre, fins i tot la de corder, no la de porc i vedella que potser foren prototipus massa optimistes, li va semblar una creació superba: un tros de carn amb mànec. No podia estar millor pensada. Sens dubte la mà de déu hi era. Valoració que podia ampliar-se al peduncle de la pera i sobretot -ja ho va dir el poeta: el sorprenent fet de...- al de les cireres i fins i tot del raïm. El peix, però, en general, li semblà, amb tantes espines amagades, tot i el seu sabor exquisit, una vendetta de Posidó. Trista i dolça alhora, com les partences. Perquè la comoditat d'una tallada d'emperador o de tonyina obeïa a la intervenció de tercers. Però què em dieu dels crustacis? Diabòlic, sens dubte: vade retro cancer. Així les coses, conèixer el plàtan i fer-se ciclista va ser tot una mateixa cosa. Perquè el plàtan, amb la seua forma allargada havia estat pensat per les butxaques d'un mallot ciclista, mimetitzat al costat de la bosseta dels pegats o la càmera de recanvi. I podies menjar-lo tot i dur les mans brutes a causa d'alguna reparació d'emergència, fent tires de la seua pell, sense llevar-la del tot, i sense exposar la seua polpa als intangibles sabors de l'oli de vaselina, el greix de rodaments o la cola dels pegats. ¿Podia estar cap cosa millor pensada, si fins i tot hi havien contemplat la possibilitat d'interacció amb avaries als confins de les rutes ciclistes? La margarida era la flor dels dubtes. M'estima, no m'estima… Fàcil de desfullar. Precisa. Pensada per resoldre les incògnites. La sentència dels pètals. I li ho consultava absolutament tot. Tot el que ell considerava d'importància. El dia que va conèixer l'amor, va ponderar l'adequació d'aquells llavis dibuixats pels somnis als seus propis llavis, dels pits somniats a la mida de les seues mans, d'aquell esguard torbadorament melangiós a la seua mirada dubitativa. Com que tots som irrepetibles, va dir-se, ella no podia haver estat pensada sinó per a ell, només per a ell. A la seua mida, va concloure. Calia confirmar-lo, però: m'estima, no m'estima… I li ho va preguntar a la flor. I la margarida li va dir no. Sorprès, va agafar una altra i començà pel pètal del no: no m'estima, m'estima… I la margarida va dir no. Per tercera ho va intentar tornant al pètal convencional: m'estima, no m'estima… I la margarida va dir no. I ho va acceptar, tot i que mai no deixaria de preguntar-s'hi què és el que podia haver fallat, què és el que hi havia fet mal, com era possible un món on la seua felicitat seguiria per sempre adormida a l'impossible cor de la magrana.

diumenge, 22 d’abril de 2018

Making of


Va en una bicicleta de rodes petites. Ve del carrer La Reina direcció Benlliure. És un gitano. Bé, un gitanet. I tot just quan passa davant de mi, sense advertir el perill dels camins creuats, forfolla en veu alta: 5 a 1, puto Barça, ese será el resultado. Jo vinc a peu pel carrer Barraca. Hem replegat la pancarta i els cartells de la mani. Les hem ficats ordenadament al cotxe d'en Felip, estratègicament aparcat al Passeig Blasco Ibáñez, i jo he agafat l'autobús. El 81. D'antuvi em sorprèn que la seua aposta -la del petit ciclista- no siga més radical: 5 a 0. Perquè si el Barça és puto, perquè si Catalunya és puta, i els catalans són putos, per què deixar-li el gol de l'honor? Una dona jove, gitana, amb el pèl groc d'un tint pobre, i el seu fill, coberts amb una tovallola de bany que els hi fa de capa, miren d'amagat, per l'escletxa de la porta entreoberta, l'interior de la sal de jocs que hi és al carrer on camine. N'hi ha una profunda tristesa a la imatge. O potser que jo vinc trist. Qui serà al dintre, el pare? A l'autobús parlaven d'estelades, no deure cap cosa als catalans i el batlle català de València. Al carrer Colón, un que passava ens havia escopit davant la pancarta al temps que creuava pel davant fent-nos un significatiu signe amb el dit del mig de la seua mà dreta. Duia un carret de compra. Però ningú li ha retret la seua mala educació. Com que som pacífics, qualsevol s'atreveix a insultar-nos. Manifestació cívica. En arribar a Vivers, just al tocar el passeig que inauguraven pel 25 aniversari d'un assassinat, hem deixat anar els globus, enlairats amb l'alè trist de la memòria. Desprès, hem plegat la pancarta com si fos el sudari d'un crist. Caminant cap el cotxe, Felip i jo hem parlat de Dersú Uzalà i l'amistat. De l'antiga facultat de filologia. De com hi vam coincidir Manel, ell i jo mateix fa ara més de 4o anys. I constatem que encara fem i pensem el mateix, sobretot ells, perquè jo sóc de pocs entusiasmes. Tot just al passar per l'antiga facultat se'ns encara un home gros, alt i corpulent. Ens tracta de tu, pel que es veu els nostres cabells blancs no li imposen gens ni mica: a veure què porteu ahí? -diu assenyalant els cartells de cartró i fusta que duem a l'espatlla com si foren petites creus. Jo l'ignoro. Que ens estaves esperant? -li diuen des del meu darrere. Potser que el coneixen, pense. Fa, però, un comentari despectiu que no m'arriba a l'oïda. Millor presos, no? li etziba Manel. Me n'adone que el subtil plaer del vespre ferit pels llums de la nit i la meua propensió als amors impossibles continuen intactes: la ciutat que es retira direcció a les ombres és la mare de la malenconia.

Roses d'enguany

dimecres, 11 d’abril de 2018

Tome nota


García, tome nota: Voyons… "Au village, sans prétention/ J'ai mauvais réputation" Bueno, este amago de contrición, de examen de conciencia, de mea culpa, a pesar de su matiz realista no evita que el susodicho plantee subrepticiamente una actitud antisocial, n'est-ce pas, García? Deberá responder de tan negativa valoración a ojos de sus convecinos. Tome nota: rebelión, con agravante de futura y previsible actividad violenta de engañoso cariz pacifista. ¿Le terrorisme, monsieur le juge?... Qui sait, García?... No parece ser totalmente consciente de la repercusión de sus actos: "Qu'je m'démène ou qu'je reste coi/Je pass' pour un je-ne-sais-quoi". Podríamos deducir, incluso, un cierto desequilibrio mental, algún brote esquizoide, el típico complejo de mártir o delirio conspiratorio, tout contre moi: claro, él no hace mal a nadie, él es buena persona, "petit bonhomme", pero no se deje confundir, García, tales expresiones son la muestra inequívoca de su pertinaz cinismo. Tome nota: manifiesta voluntad de manipulación al pervertir la humana virtud de la candidez. "Mais les brav's gens n'aiment pas que/L'on suive une autre route qu'eux/Non les brav's gens n'aiment pas que/L'on suive une autre route qu'eux/Tout le monde médit de moi/Sauf les muets, ça va de soi". Si tan buenas gentes son, por qué no seguir su camino? ¿Me lo puede explicar, García?, además de la befa o burla ofensiva, grosera y malintencionada hacia una discapacidad física como es la mudez, que más adelante amplía a la manquera o manquedad, cojera y ceguera. Tome nota: voluntad malevolente y consiguiente delito de odio hacia los discapacitados físicos. "Le jour du Quatorce  julliet/Je reste dans mon lit douillet" Previsible, García, previsible. Un antipatriota. No le conmueve lo más mínimo festividad tan simbólica y significativa, tanto por sus vigorosos himnos guerreros y marchas, como por sus estandartes ondeando al viento del sentir patrio. Todo le trae sin cuidado. Que no hace mal a nadie, insiste el susodicho, ignorando clamores musicales tan ancestrales. Tome nota: sedición en grado de enmascaramiento en diferido tras el simulacro de sedentaria actitud finiquita del yacente. "Quand j'croise un voleur malchanceux/Poursuivi par un cul-terreux/J'lance la patte et pourquoi le taire/Le cul-terreux se r'trouve par terre."  Colaborador, y por lo tanto cómplice, del acto y el sujeto delincuente. Muy grave, García, muy grave. Tome nota: instigador, en grado de colaborador necesario, de enajenación de bienes al descuido o pillaje, hurto con violencia -reconoce la zancadilla- de fruto moralmente tan sospechoso como la manzana. "Pas besoin d'être Jérémie/Pour d'viner l'sort qui m'est promis/S'ils trouv'nt une corde à leur goût/Ils me la passeront au cou". Ah, claro, los malos somos nosotros, las gentes de bien. Comprende, García? Qué perversión! Tome nota: malversación… Sí, sí, ha oído bien, malversación de la paciencia pública, que como todas las paciencias tiene un límite. El susodicho juega con la autoestima de las buenas gentes, su entereza y pundonor al sugerir un linchamiento que, por otra parte, estaría más que justificado. Fíjese, García, lo que puede llegar a esconder un hombre que se queda en la cama un catorce de julio. Redacte el pliego de cargos y proceda. Los hombres son como los volcanes, parecen dormidos hasta que erupcionan… ¿Pero podemos encarcelar a todos por la amenaza de erupción que representan?… Tout marchera, García, todo se andará. Donnez-moi le dossier suivant: À bicyclette.  Tome nota, García: "Quand on partait de bon matin/Quand on partait sur les chemins/À bicyclette/Nous étions quelques bons copains" Asociación ilícita evidente, García. Da nombres, es cierto. Pero esta reunión subversiva es sospechosa de sugerir el libre desplazamiento -léase albedrío- la libertad de circulación -léase de expresión- y los derechos ciclistas -léase humanos. Le terrorisme, tome nota…


diumenge, 1 d’abril de 2018

Surrexit dominus


Mama, Papa, jo vull ser… No ho digues. No digues que vols ser artista… No. Jo vull ser confrare… Com?... Confrare. I vestir-me de natzarè, amb o sense capirot al cap, a la mà o no, cobert o descobert. I si no, granader, això, granader, que sempre van coberts amb el barret eixe que sembla un tocat de bisbe fosc i amb xarreteres. O centurió, què xulo, no? Almenys, de romà, bah, sí, de romà planer no us podeu negar, oi? Tot i que d'oficial o suboficial de la marina també com que m'encisa, i molt, sabeu? Amb la gorra eixa de plat blanca que deu de veure's des de l'estació espacial internacional, l'ISS. Oh, no em digueu que no pot ser, em moriria, pares. I vull tocar la corneta i el tambor. I si no, vestir-me de gaiter. Bah, no us poseu a tremolar, no tocaré la gaita, us ho promet. Però si cal, em faré músic, i que la banda s'encarregue de tot. No, dolçainer entre cornetes tampoc. O potser sí, i assajaré al riu, baix de qualsevol pont que estiga lliure. Però si no voleu que bufe, em faré alabarder, amb tricorni i tot, eh? I si faig de Neró? O de Maria? Com que encara sóc molt jove, puc semblar Maria o la Magdalena o qualsevol jueva o jueu. O millor abanderat, que porten capa. M'encisen les capes, pares. Ja m'estic veient de guarda reial amb capa, casc i llança. Per favor, quina passada! Ni color amb fer de faller, papa, mama. Ni de moro o cristià. Tot i que fer de Sant Jordi deu ser una passada. Mireu, doncs de Sant Josep també, no?, amb la túnica i tot, caram. I si no, de Sant Sepulcre, Visitatio Sepulchri, en el Venite et videte locum i tot, i tothom Oooh! Aaaah! al davant del forat negre i buit. O de San Sacristán: un respeto, diu, quina barra, quina supèrbia té aquesta generació de sabuts que sempre estan de vuelta de todo sense haver anat a cap lloc. ¿I el que els hi costa posar en ordre la frase? Primer el subjecte i desprès el complement, com diu el profe. No es diu polítics presos, cal dir presos polítics. Quina mandra. Com que no han llegit Wittgenstein. El bidell de l'insti li comentava al profe de filo, que ell aprofitaria les vacances per anar-s'hi a l'oest. El profe, es va sorprendre, com si li hagués dit que es tractés d'un viatge iniciàtic en busca del carrer, yo concozco una calle que hay en cualquier lugar... on l'espera la Tabacaria amb Fernando assegut a la porta. Però el ponentí li va aclarir que fugia a Xest, que els seus pares tenen una caseta o no sé què, però que ell creu en Déu, faltaria més, que va anar a col·legi de cures. La processó va com un tir. Que no se'ns passe l'arròs!!, diu un. Guapo!! Guapa!!, crida la gentada. I es llancen flors. Flor va, flor ve. Pasdoble va, pasdoble ve. Pitrera va, pitrera ve. Els gossos carden damunt l'herba descalços al parc. Capa va, capa ve. La música dels capa roja es barreja amb la dels capa blanca imposant el seu ritme coix sobre els capa negra que venen al fons: Ives hagués gaudit com un nan. I llavors un negre amb bici, i sense saxo, a peu, travessa la cavalcada: e atravessou a rua com seu passo tímido. Negre, tenies que ser!! A tu tierra, coño!! Quina vergonya!! Habráse visto!! E tropeçou no céu como se ouvisse música... na contra-mão atrapalhando o surrexit dominus. En acabar la festa, isc al balcó. Pose l'estenedor i tímidament vaig estenent la roba, intentant de no entorpir el diumenge.

dijous, 29 de març de 2018

El signe i els temps


Al bar de la cantonada convexa li han fet un tuneig. Perquè dir reforma seria massa optimista. Li han posat un gran adhesiu a tota la part baixa de la barra. Representa un fons negre degradat a gris amb gotes gegantines d'aigua que volen transmetre una sensació de frescor, si fa no fa. La pedra de terratzo granat que hi havia al damunt l'han substituïda per una de DM de color gris clar: més fredor. Han deixat, però, les mateixes vitrines. As vitrines te vendo passar. I la paret del darrere la barra exhibeix un altre adhesiu de color negre, també amb lluentes gotetes, damunt del qual ressalta en blanc enrabiat el nom del local, que, per a sorpresa de propis i estranys, ha passat de la categoria de bar a la de cafeteria restaurant: Restaurante  Cantonada Convexa. Al bell mig de l'esmentada paret hi havia un rellotge molt admirat: ens servia per a controlar l'hora d'entrada al Circ del dilluns, no només el dilluns, no cal dir, como un dia depois de outro dia, mentre fèiem un cafè de corre-cuita. Ara n'han instal·lat un, les hores del qual són pilotes de tennis, a la paret on està la porta d'eixida a la cantonada convexa, just a l'altra banda del local, d'esquenes a la clientela, la qual cosa ens obliga a controlar-lo girant cua cada dos per tres. Mals temps pels cafès de corre-cuita. El personal també s'ha tunejat. Ara duen unes samarretes polo negres amb el nom blanc a l'alçada del cocodril de Lacoste: Restaurante C. Convexa. I el mobiliari l'han canviat. Al dintre, té l'aparença d'oficina d'asèptic gris de tub metàl·lic amb petits tocs humans de fusta; i a la terrassa, taules negres amb cadires negres imitant qualsevol fibra vegetal: espart, boga. Tradició i modernitat. Pel que es veu, la cosa fosca i freda n'està de moda. Tradició i modernitat. Però vet aquí, que tres coses que a mi em semblen essencials en la renovació d'un local públic brillen -mai millor dit- per la seua absència: una bona mà de pintura -la higiene abans de tot, un canvi del pis -les antigues petjades ens condicionen, i, sobretot, una nova i adient il·luminació -un nou esguard. Ja us deia que parlar de reforma era massa optimista. Perquè, al capdavall, el tuneig és això, no? Fer creure als veïns, coneguts i saludats -els amics no entren en la farsa, no?- que tens cotxe nou, quan duus el mateix nyap de sempre. As vitrines te vendo passar. Ah!, ja m'oblidava. Al costat esquerre de la paret negra amb el nom enrabiat del local, hi havia una reproducció del Guernica, on el temps, como un dia depois de outro dia, hi havia transformat els seus grisos i blancs enrabiats en marcits pètals esgrogueïts. Ara està al fons dreta del local, tot just al costat de l'entrada als escusats. El signe. Al seu lloc, un seguit de lletres en relleu, grosses, d'un color a joc amb l'antiga pintura pansida, conforma el nom del que ara enrabia o desenrabia a la gent, segons el pedal que duen: Cruzcampo. Els temps.

dimecres, 21 de març de 2018

21M


Primer esculls la paraula.
O ella t'assenyala a tu.
Ignores la raó.
Dibuixes, però,
la desraó que amaga.
Sense adonar-te
ets part del poema:
atrapat al secret
mut de l'enyor.

Les imatges, llavors,
 es precipiten.
L'antiga pel·lícula:
la primera mirada,
l'únic esguard que cal
recordar cada volta
que l'amor t'obliga
a escollir una paraula
que t'assenyali a tu.

dilluns, 19 de març de 2018

Toy Piano


Menja cacaus amb la voracitat i disciplina d'un esquirol famolenc. Al seu costat el bidonet -li direm així per la cosa ciclista- de cervesa. Un terç de Cruzcampo -no digo más. Se'ls empassa, els cacaus, com si mai de la vida pogués tornar a gaudir d'aquest plaer modest per quotidià. Engoleix, devora, amb el ritme sostingut d'una cadena de muntatge: no acaba de posar-se'ls a la boca amb la mà dreta -l'esquerra, que cau a plom al llarg del seu costat homònim, sosté una mena de caixa o maleta de fusta amb foradets a la part superior- que ja n'està la mateixa mà, la dreta, agafant, sense altra ajuda que la seua flexió digital convexa, la següent remesa. Es capfica a la mastegadora tasca amb la veritat d'un nen, d'una nena amb la xocolata de Pessoa: Olha que nao há más metafisica no mundo senao chocolates. ¿Deuríem dir Cacaueria? Potser. Són quasi les tres de la vesprada, i som al bar que fa cantonada convexa amb la porta del Circ, Le Cirque du Lundi, encara tancada. Som a l'espera. M'intriga aquest home. M'intriga, perquè si el que està menjant és un aperitiu, on és la resta del dinar? Perquè no menja res més. Ho estic observant. El plateret de cacaus, la cervesa i… Jo prenc cafè. He dinat a casa, i per matar el temps demane un descafeïnat amb gel. És el que toca, no? Si no ho hagués fet -dinar, vull dir- demanaria potser un aperitiu i també un pinxo del que em vingués de gust, qui diu pinxo diu mig entrepà o un entrepà o jo què sé, però no em faria un lacònic aperitiu de cacaus atabalats amb Cruzcampo, tot i la fruïció, com a complement del que he menjat a casa. Perquè si has dinat, fas el cafè al bar, però no l'aperitiu. Potser que no ha dinat, és clar. Llavors, no dina? De què viu aquest home? Dels cacaus? Jo li dic Landru. És clavadet a l'assassí en sèrie francès: Henri Désiré Landru. El mateix cap rodó i calb, la barba de setciències i el nas ganxut. De fet, la primera volta que el vaig veure estava convençut que era un mag, i que el seu número consistia en assassinar, esquarterar i cremar davant el públic a la xica que desprès eixia -tal i com si fos per art de màgia, no cal dir- totalment reconstruïda, intacta, et voilà. Però no, resulta que és un domador, un domador de paneroles. Sí, sí, no m'equivoque. No va de puces el seu número, no, va d'escarabats, de paneroles ben grosses i ben roges. I pel que m'han dit, tampoc no és el típic número de jocs malabars o acrobàcies, tot i que a les paneroles els agradaria fer-ho, estic segur. Avui podré veure l'actuació. La dona faquir tenia un compromís -inconfessable, m'han dit- i ell li permuta el dia. Resulta que la caixa de fusta que duia a la mà esquerra és un petit escenari desplegable amb teló i tot. A la part superior està la gàbia amb les paneroles, d'això els foradets que, una volta retirada la gàbia, serveixen com a suport dels llums d'escenari. En obrir la gàbia les paneroles ixen tocant el dos foragitades pel seu instint, però de sota l'escenari Landru ha tret una mena de calaixet amb un Toy Piano, com de joguina, i és tocar dos notes a la babalà -la marxa de magraners, per exemple- i les paneroles queden petrificades. Ràpidament s'alineen en tres fileres, com si foren un cor de cambra, i dempeus sobre les seues potetes del darrere comencen a cantar. El seu repertori és molt variat, des de polifonia del Renaixement fins als clàssics espirituals negres i la música d'avantguarda, passant per la cançó popular i les inevitables peces d'Els Xics del Cor. A mi, el que més m'agrada és el Gòspel i els espirituals, perquè llavors, Landru, trau d'un compartiment lateral una gabieta molt xicoteta amb una sola panerola, negra, com les de tota la vida, que canta amb una veu trencada pel seu captiveri. Mai no li obri, diuen, la gàbia, i ella canta agafada als barrots, bé, filferros, de la seua particular garjola com si no quedés sinó uns minuts tan sols abans la seua execució a la cadira elèctrica o a la forca, tant s'hi val. Per mirar de desnuar el nus que tots tenim a la gola, Landru comença amb l'epíleg còmic de l'actuació. Els nens riuen molt. Una panerola comença a desafinar, però Landru no sap qui és. Així, va agafant-ne aleatòriament i les esquartera per a gaubança del respectable: primer les potes, desprès les antenes i acaba amb el cap, llançant-les, tot seguit, a una mena de barbacoa que és al darrere de l'escenari, i mentre van rostint-se es frega les mans. En trobar la culpable, i amb el crit final del seu coll trencat, comença l'àpat panerolèlic acompanyat de l'ínclita Cruzcampo amb que conclou la funció. Et voilà. Et moi, en attendant la faquiressa. 

dimecres, 14 de març de 2018

Désir et caresse


A la nit vaig tenir l'ocasió d'observar un fenomen meteorològic molt interessant. Cap a les deu va sortir la lluna, era pàl·lida, pràcticament no emetia llum. Just desprès la boira escampà i llavors dos llargs raigs i punxeguts s'estengueren per dalt i per baix del disc lunar. El fenomen durà uns quinze minuts. Llavors tornà la boira i la lluna tornà a fer una llum difusa i poc clara. Començà a caure un plugim fi, que durà tota la nit fins a l'alba. (Arséniev, V. Dersú Uzalà)

Estem pedalant sota un cel negre. Tot i que el grup és nombrós, sembla que no comptem sinó la xica que és al meu costat esquerre i jo mateix. L'asfalt rellueix la nit de lluna. La rosada és al corredor de la mort, però li queda l'esperança de la impossible trucada del governador prohibint la matinada. Desig. La xica duu un mallot de color blau fosc amb alguna mena de publicitat poc visible al bell mig de l'esquena nocturna. De fet, el matí intenta desesperadament  despertar. Sembla que les negociacions són dures. Me n'adone que he punxat. Ho dic, i amb la roda a la mà veig que s'han trencat un parell de radis llargs i punxeguts i la roda està feta una lluna esquinçada. Impossible seguir. Comença a ploure. Perd l'esperança. El xàfec és molt intens i deriva en una pluja constant i benèfica. Al acabar, però, els carrers estan inundats. L'aigua arriba a l'alçada dels genolls i reflecteix els primers raigs d'un sol imposat a la nit que s'enganxa al cel com un record difícil d'oblidar. Venècia negada amb tu. Digues, benvolguda Esperança, de quina dèria t'has fet senyora, midons de quin anhel somniat sota l'ull ciclòpid de la torrassa que et guarneix? Tot i els carrers submergits de l'extraradi, de la frontera indecent de la ciutat, caminem per les voreres acerades d'un vespre canviat d'hora. T'agafe la mà. T'agafe la mà com si fos la darrera acció que faré a la vida, i tu acceptes les paraules no dites. Portes un jersei blanc de coll cigne i cremallera. Els cabells negres hi contrasten. Ets i no ets tu. Fa molts anys que ens coneixem, però no ets tu, representes una altra persona. El fet, però, d'aquesta nova aparença m'omple de plenitud amorosa. Vull besar-te, i un frec dels meus llavis toca el teu rostre com el besllum ho fa sobre la plaça posseïda pel mar on un grup de xiquets fan fugissers castells de capvespre amb reflexos verds i daurats al contrallum de l'ennegrit cel. Carícia dançada. L'horabaixa ens envolta. El cigne de gel és l'única oportunitat del caviar. Et dic: la mort és a la cantonada. Li pregunte si és a casa teua on anem. Afirmes amb un somriure. I la ciutat es torna desconeguda. I els carrers disposen el laberint que potser impedirà l'abraçada final. Abans, però, deus guarir la teua gola. No voldries encomanar-me la malaltia, em dius. Som al davant d'una antiga porta de fusta. Veig i prem un botó que tu ignores. És la farmàcia. Ara és la farmàcia. Som al dintre i l'obturador es tanca a negre. El cigne canta. El caviar es fa malbé. Baixes la cremallera. Al matí, només despertar, una punxada a la gola em recorda el desig i la carícia sense matinada.