dijous, 17 juliol de 2014

Les vacances de M. Culot



CONTE D'ESTIU

I. La figureta

Sempre agafava les vacances al juliol. És a dir, el mes, paradoxalment, que menys feina hi havia a l'oficina. "Innegociable", li va dir al seu cap el primer dia que començà a treballar, i feia d'això quasi trenta anys. "Tu mateix", li va dir M. Mallot, el cap de personal, "com tothom les vol a l'agost i al setembre, els mesos més atapeïts d'hereus d'Arquímedes, cap problema". La qual cosa ens confirma que el mes de juliol és el menys inventiu de l'any, d'ací la seua tendència a les revolucions i els cops d'estat. Però les vacances de M. Culot, per als seus companys d'Eureka de patents -nom de l'oficina- eren tot un misteri, vet aquí. Perquè sempre que hom li preguntava al respecte: "Ei, Culot, enguany què faràs a les vacances?"… contestava el mateix: "tinc que airejar els pulmons, donaré una volta pel Paradís". I no li treien una paraula de més o de menys, ni bona ni mala. I ningú no havia pogut encara aclarir la incògnita. Què cosa era el Paradís dels pulmons? On era? Perquè, a més a més, a l'agost, el primer dia en que tornava a la feina, el dia 1, en creuar la porta de cristall fumat que donava pas a les taules del negociat d'Invents i Ocurrències, tots quedaven bocabadats pel seu aspecte gens oxigenat o airejat que una mena de metamorfosis juliana transformava indefectiblement en un ésser ben diferent del que havien acomiadat el 30 de juny. I no és ni directa ni indirecta referència a cap Franz de Praga. Perquè M. Culot sempre lluïa el dia 1 d'agost una pell blanquinosa a més no poder. Un rostre demacrat de pòmuls buits. La roba li estava tan gran que s'aproximava a l'amplitud tràgica dels que són perseguits per les malalties terminals. I una mirada vençuda pels esdeveniments, però febril, esguard que tallava de soca-rel qualsevol pregunta i/o comentari que hom li pogués fer, s'instal·lava al seu rostre al llarg dels següents cinc mesos. Però quin tipus d'aire pren aquest home?, es preguntaven. Una fisonomia que no retornava a la seua anterior normalitat sinó ben entrat el mes de desembre, pocs dies abans del Nadal. El que sempre donava lloc, amb el canvi d'any al tocar, al mateix comentari graciós de M. Mitenes si el Culot era a l'escusat o fent-se un cafè al Coin: "any nou cara vella". I va ser M. Mitenes amb la senyoreta Samarreta, els graciosos de l'oficina, perquè a les oficines sempre n'hi ha de graciosos, pilotes, rancuniosos, patidors de morenes i melindrosos -categories no excloents, d'altra banda, i a la penúltima de les quals entrava el Culot, és clar- els que varen pensar una estratagema per a poder assabentar-se del que feia el pobre monsieur a les seues vacances, o, si menys no, intentar-ho. Aprofitant que M. Culot complia enguany la cinquantena a finals de juny, dos dies abans d'anar-se'n de vacances, varen pensar de fer-li un regalet. Una figureta de Lladró d'oferta. Es veu que la sèrie K. de Lladró, formada per un castell, un escarabat, una presó, un parell de condemnats a Santa Maria de les Flors (sic) i uns alvèols pulmonars, hi havia tingut molt poc d'èxit, i varen abaixar-li el preu de forma dràstica. La figureta, dèiem, aquella que representava la famosa transformació d'en Samsa, va ser l'escollida per Mlle. Sabatilles, l'altra xica de l'oficina d'Eureka de patents. Tot un directe al fetge, va pensar M. Mallot. Però la panerola emergent era un regal més enverinat del que semblava a primera vista, circumstància que el Mallot desconeixia, tot s'ha de dir. Perquè la Mlle. Samarreta, en veure-la és quan va tindre la pèrfida il·luminació. Com que tenia un cosí molt hàbil amb els aparatets, va dir-los que aprofitant les antenes i l'ull ciclòpid de l'escarabat en bolquers, podien incrustar-hi una mini càmera sense fils i amb control a distància, a través de la qual podrien espiar al pobre Culot. El mateix cosí se'n carregaria de fer una tria dels "millors moments" que ells visionarien fent-se la cerveseta del capvespre al Coin de la Faucille. "Però això és molt bèstia, no?", va protestar la Sabatilles. Però la resta de la colla va aclamar la idea com a molt seductora i fins i tot prou innocent. "No dona, no", va tranquil·litzar-la M. Mitjons, el pilota del grup i un dels rancuniosos, "que d'ací no eixirà res". "A més", va afegir, "de segur que si alguna cosa veiem tan sols serà com fa les maletes pel Paradís i toca el dos". "Però si torna més blanc que el paper, eixe no ix de casa. Deu passar-se tot el mes cardant sense parar. D'això que s'aprime tant", va refocil·lar-s'hi en Mitenes. "Doncs teniu que prometre'm que destruireu tot el que graveu", ordenà la Sabatilles, que pertanyia a la categoria dels melindrosos. "D'acooord", corejaren la resta. I el corifeu rentà així les seues avorrides i buides consciències.


II. Al castell-presó

El 30 de juny, M. Culot va anar-se'n de l'oficina, com el deia: "a donar-se una volta pel Paradís", amb sentiments ben contrariats. D'una banda, li feia goig la idea del regal; d'altra, li repugnava la seua condició d'artròpode incipient amb ull de ciclop. Què hi farem!. Un regal és un regal, i aquest detall per part dels seus companys li havia emocionat, perquè, la veritat siga dita, no acabava de congeniar amb ells, llevat de la Mlle. Sabatilles amb qui s'identificava per la seua discreció habitual. El que mai s'hagués imaginat, però, era el que havien ordit a l'ombra d'un ull ciclòpid, i, el que era pitjor, que també la Sabatilles havia cedit al joc, tot i els seus melindros. I ací els teniu, a l'endemà, la colla sencera, al Coin, els seus benvolguts companys, transformant-se en sobtada metamorfosis estiuenca com a improvisats espectadors d'un veritable reality show... "mireu, xics, com el Gran Hermano, però casolà, El Gran Culot", va cridar la rancuniosa Samarreta; "no", li tallà de cop Mlle. Sabatilles, "els del Gran Hermano en saben massa bé el que els fan i es fan, en Culot, no". I aquí són, davant la pantalla de l'ordinador del cosí dels aparatets, ben intrigats pel que esperen trobar al seu dintre, als seus budells de plàstic i microxips. Són a punt d'assistir a tota una première. Ací la tenim. Comença tot ben fosc. De sobte, la cara d'en Culot -fàcil recurs d'ensurt. Cridet de les Mlles. Sembla que ha tret el mig escarabat de la caixa. Se'l mira amb cara neutra. Fins i tot a la seua intimitat li sap greu mostrar els seus vertaders sentiments, enfrontat com és amb el present d'aniversari dels seus amics. Desprès, s'allunya; deu haver-lo deixat al moble principal del que sembla ser el seu saló menjador, a un prestatge de d'alt, la qual cosa dóna una visió completa de l'habitació. Primers aplaudiments, perquè tenien el neguit que la figureta acabés al fem, la veritat. I la resta dels parroquians del Coin, que no s'expliquen el sobtat entusiasme, els miren de cua d'ull ciclòpid. "Que ha marcat la Roja?", diu algun despistat. "Si la Roja ja està de vacances des de fa setmanes", precisa l'Andreu, l'amo del local. "Açò és del dia 30, d'ahir", afegeix el cosí de la Samarreta, "quan va arribar a casa. La resta, d'avui mateix. Però no té cap d'interès. Sembla que passa bona part del dia al saló: desdejuna, fa una ullada a les notícies als diaris digitals, llig al sofà, fa una becaeta, llig de nou, escriu, dina, posa la tele, fa una altra migdiada, berena, llig, escriu, i si la resta d'avui és com la d'ahir a la nit, soparà, tornarà als llibres i desapareixerà, és a dir, es gitarà". I tots varen tafanejar aquella tria de grans de rosari de quotidianitats tan particulars amb una certa desil·lusió. "Doncs, vaja Paradís més escanyolit", arrossegà el Mitenes. "Però, de veritat que t'esperaves Sodoma i Gomorra?", li etzibà la Sabatilles amb displicència. "Farem una cosa", va intervenir el cosí, "com que vaig prou atabalat pels reportatges dels casaments julians, fins que no tinga alguna cosa d'interès no quedem, d'acord?". I davant la crua realitat no els quedà un altre remei que acceptar-la. I així passaren els quatre primers dies del juliol, sense notícies d'en Culot, bé, del cosí. Però al cinquè, que era dissabte, la colla va rebre un wassap del cosí: "Prepareu-vos-en!! A les nou al Coin". I una mena d'electricitat va recórrer les espinades de cadascú en llegir-lo. "I per què a les nou? És massa tard, quan arribe el teu cosí ja estarem trompes perduts", reenvià en Mitenes, afegint un "Quedem a les huit?"... Beneplàcit general, llevat del cosí que va dir no arribaria fins a les nou.


III. Els pulmons

I així va ser. En arribar a les nou ben passadetes M. Ulleres, que és com li deien al cosí de la Samarreta, la grupetta ja portava quatre rondes senceres de dobles al dintre d'uns estomacs més buits, si és que això era possible, que els seus cervells. D'això que, en prémer el play del vídeo, va fer-se un silenci a la taula com no saben fer sinó els borratxos. I la sessió va començar. Hora: 11:30 del matí. En Culot arrossega la taula i les cadires centrals cap a un lateral del menjador. Intenta buidar el centre del saló. Desprès, trasllada la tele -un plasma prou gran- al lateral de la finestra del balcó que és perpendicular al costat esquerre -segons l'ull de l'escarabat- on ha deixat la taula. A la dreta, continua el sofà de tres places. Llavors, ix de l'habitació i torna amb una mena de cavallet que instal·la al bell mig de l'espai on abans era la taula. "Això és un rodillo de ciclista", diu M. Mitjons. I efectivament, a continuació, en Culot torna a entrar amb una bici de competició, de roda fina, que enganxa al cavallet per la seua roda de darrere, de manera que queda encarada al plasma. El següent tall, 11:45h, ens presenta a M. Culot vestit de ciclista de cap a peus. Casc, ulleres, mallot, samarreta, mitenes, culot, mitjons i sabatilles. (Per cert, ¿on és M. Casc?) Engega la tele. Sembla que és un canal francès, un canal del TDT francès que retransmet les etapes del Tour totes senceres. Torna a entrar al saló amb una caixa de cartró que deixa sobre la taula i de la qual trau bidons, plàtans i paquetets energètics que ordena al seu cantó dret. Puja a la bici. Comprova que hi arriba còmodament amb la mà esquerra i torna a baixar. Posa una tovalla des del manillar al selló en previsió de la suor. I engega un ventilador que hi havia al cantó dret al costat del sofà. S'estira el mallot, s'ajusta la cremallera del coll i recolza la mà dreta al manillar. L'aire del ventilador mou la tovalla. ¿Està esperant que els ciclistes de la tele pugen a la bici i comencen a pedalar?. Són les 12:00 del migdia que comença la cursa, però és el tram inicial que encara no compta, el recorregut neutralitzat. En Culot, efectivament, puja i pedala suaument. I comença a parlar, com si foren al seu menjador, amb ciclistes imaginaris. Fins i tot fa alguna rialla pel que li ha dit aquell vell amic amb qui tantes coses ha viscut, i al que rodeja amb el seu braç dret en una abraçada virtual. Però el director de la cursa baixa el banderí roig i l'entesa acaba de cop. En Culot lluita amb els colzes per fer-se un lloc al davant del pelotó. Pels comentaristes, ja que el nostre protagonista tapa totalment la pantalla, ens assabentem que ha hagut un intent de fuga. I automàticament M. Culot es posa a pedalar frenèticament amb les mans a la part baixa del manillar, com si fes un esprint, i girant compulsivament el seu cap per comprovar que ningú no el segueix. Ell és l'escapat... "I així va estar pedalant de valent, buidant bidons i menjant plàtans i barretes quasi dues hores, fins que el comentarista anuncià que un els favorits havia  punxat", resumeix l'Ulleres preparant el següent tall, "i el vostre amic, assumint el rol del nou protagonista de l'etapa, baixa de la bici, ix del menjador i torna amb una roda de recanvi que enllesteix ràpidament i deixa l'altra recolzada al sofà. Mireu." I tots poden comprovar com en Culot canvia la roda del davant mentre diu "buf, quina sort, la del darrere costa més" i acaba per recolzar la que duia abans, i que no està punxada, al sofà. "Però la cosa és més greu", afegeix el cosí, "mireu, mireu açò." Hora: 17:45. La qual cosa ens indica que el pobre M. Culot porta quasi sis hores pedalant. Queden deu kilòmetres fins a la meta, diuen per la tele. La velocitat dels corredors és molt alta i la cursa entra a la ciutat d'arribada. Els carrers són estrets i amb corbes molt tancades. N'hi ha molt de nerviosisme al grup. Els equips lluiten per col·locar els seus sprinters al capdavant. Ja només queden que cinc kilòmetres. La velocitat és infernal i les espinades fan tot el possible per ficar el cap dels ciclistes al manillar, tal i com en Culot prova de fer. Quatre kilòmetres, tres, dos. Últim kilòmetre!! Els llançadors dels especialistes estan a punt de rebentar. Quatre-cents metres. Dos-cents. Els últims cent!! Hi són els millors, el Cavendish, el Kittel, el Sagan… I de sobte Cavendish cau a deu metres de la línia de meta. La tele és un no parar d'exclamacions. I en Culot trau sobtadament les cales dels pedals i es deixa caure aparatosament sobre el sofà. S'alça de seguida. Trau de la caixa una ampolleta groga de Betadine i es posa mercromina a la cama dreta i un poc ací i allà. Sembla que tot li fa mal, molt de mal, mou els membres amb lentitud i angúnia. Però torna a pujar a la bici, i quasi sense pedalar fa com que arriba a la meta. Ara és el trencat Cavendish. S'abaixa i es posa a plorar assegut al pis del saló. Les llàgrimes destinten la mercromina que també duu al pòmul dret. Fa com que no vol parlar amb ningú. És el gran vençut del dia. En Culot està plorant de veres. De sobte, es posa dempeus, agafa un drap, es neteja la cara i el genoll. Es lleva les sabatilles, el casc i les ulleres i s'hi posa una gorreta a joc amb el mallot. Puja al mig del sofà que li fa de pòdium i alça els braços, és el guanyador, ara és en Kittel, i a la mà dreta duu un ram de flors de plàstic que ha tret de la caixa de cartró. Saluda el públic que no hi és, i llança el pomell tot just al lloc on minuts abans hi era ell mateix assegut com a desconsolat perdedor. Quin bonic homenatge amb el seu millor enemic. Darrer tall. Hora 19:45. Roda de premsa de Cavendish a la tele. Abandona. Les ferides són d'importància. En Culot ha fet un petit lloc a la taula desplaçant cap el sofà el rodillo i la bici. S'ha dutxat i vesteix un xandall. Es mou amb dificultat. Seu a la cadira i mira de cua d'ull el plasma. Trau de la caixa un micròfon de taula de pega i mira a la paret del davant com si hi fos el grup de periodistes de la sala de premsa. Gesticula. Parla el que ningú no entén però tots podem comprendre. I acabada la roda al plasma, tanca la tele, fica el micròfon i el ram de flors que recull de terra a la caixa de cartró, i s'estira al sofà. Són les 20:10 minuts de la nit. Els borratxos segueixen igual de muts. Quan ixen del Coin, semblen una colla de condemnats. Saber segons quines coses no sempre ens fa més lliures ni més feliços.


dilluns, 14 juliol de 2014

La verdad, toda la verdad y nada más que la verdad


¿Jura solemnemente decir la verdad, toda la verdad y nada más que la verdad?… Home, això depèn… (El secretari del tribunal, amb evident expressió de fàstic, demana la compareixença del traductor con un ya estamos ben indiscret) Mire usté, monsieur Vicicle -continua el fiscal- me parece que usté no sabe ni dónde ni con quién está hablando… Doncs, no, la veritat… Pues esto es un juicio, y se le va a tomar declaración… Ah!, un judici, i per què?... Por qué, por qué?, a usté eso no le incumbe, se juzga y sanseacabó, a qué viene pedir tantas explicaciones… Estem en un estat de dret, no?... Sí, claro, pero ahora seguimos el modelo Franz… De Copenhaguen?... No, Franz de Praga, es lo último en códigos penales. Dígame, qué hace usté todas las tardes del més julio desde las 14h a las 18h, aproximadamente… Per què m'ho pregunta?... Aquí, soy yo quién hace las preguntas. Conteste!... Doncs faig el dinar i dine… ¿Durante cuatro horas?... No, és clar. Bé, desprès de dinar, si puc, m'estire al sofà  i faig la migdiada. Curteta, senyor fiscal, perquè sóc de poc dormir. Una becaeta, ja sap… No, no sé. Y qué tiene delante del sofá?... ¿Davant el sofà?, doncs la tele… Bien, veo que vamos entendiéndonos. Qué canales sintoniza?... No sé, no sabria dir-li… ¿No se acuerda, o no quiere acordarse?... No sé, vaig passant, faig zapping… ¿Zapping, monsieur? ¿No es verdad que en los días de autos señalados siempre pone los mismos canales: de 14h a 16h,  Teledeporte; y de 16h a 18h, la 1 de TVE, de manera premeditada?... Protesto!! -diu l'advocat defensor- el fiscal dirige las respuestas de mi cliente… No ha lugar -sentencia el jutge. Conteste… (Davant la torbació de monsieur Vicicle, el fiscal encara furga més en la ferida) Se lo diré de forma más clara. ¿No es verdad que usté sigue con alevosía, premeditación  y contumacia las retransmisiones del Tour de Francia?... (Monsieur sembla un tant incòmode) Bé, no negaré que de tant en tant… ¿De tanto en tanto? ¿Usté calificaría de tanto en tanto todas y cada una de las tardes julianas?... ¿Julianes, què vol dir? Les julianes són escarabats, paneroles, aquestes fastigoses malparides de color coure… Tome nota el secretario de este alto tribunal de la envenenada referencia a Franz de Praga por parte del acusado… ¿Acusat? ¿De qué estic acusat?... Eso no importa, usté está acusado y basta… Protesto!, el fiscal pone en boca de mi cliente interpretaciones que lo incriman… No ha lugar. Conteste… ¿Conteste? ¿Què tinc que contestar?... ¿Es usté seguidor irredento del Tour? -l'etziba a boca de canó el fiscal... Bé, sí, m'agrada el ciclisme, i el practique, però irredent és massa dir… ¿Demasiado, monsieur? Cuatro horas por siete días dan un total de 28 horas semanales, que multiplicadas por 3 semanas hacen un total de 84 horas, a las que si añadimos los días que se conecta con la etapa desde la hora de salida, nos acercamos peligrosamente a un total que ronda el centenar de horas. ¿Aún cree que es demasiado decir?... Bé, m'agrada el ciclisme… Entonces, por qué lo cuestiona públicamente?... ¿Jo?... Sí, usté. Que si el filete llegado de Irún, que si de Texas vendrán que de casa te tirarán. Si hasta se atrevió con el ceño del Rey Miguel… Bé, és cert, el ciclisme professional em sembla menys transparent que els comptes i les factures de caixó -modalitat molt valenciana, tot s'ha de dir- de la Conselleria… Oiga, no desvíe el tema, las facturas de cajón son de cajón… Protesto!, mi cliente acaba de hacer una comparación muy adecuada ya que… ¿Adecuada, letrado? -li talla el jutge. Más bien diría yo que es una comparación odiosa. No ha lugar… Però haurà cap cosa que tinga "lugar" en aquest lloc?... Le aconsejo al acusado que se ciña al asunto que nos ocupa y evite comentarios personales. Prosiga el fiscal… Qué ocultas razones tiene, entonces, el acusado para invertir tantas horas ante el televisor visionando un deporte que en su faceta profesional abomina?... Ja li ho he dit, m'agrada el ciclisme, m'agrada veure ciclistes pedalant, pujant, baixant… ¿Le gusta ver ciclistas, he oído bien?... Sí, què passa?… Tome nota el secretario de que el acusado se confiesa ciclirastia en su faceta voyeur… Protesto!... No ha lugar… Què és cicliràstia? -pregunta monsieur Vicicle amb cert neguit... No se haga el inocente. Usté, señor mío, extrae un placer malsano de las retransmisiones del Tour de Francia. Y acaba de reconocerlo… Malsà? Si el que vol dir és el que jo em pense, li tinc que aclarir que el meu esport "malsà" per antonomàsia és el vòlei platja femení… Entonces, la perversión es más abyecta si cabe… No, no cap, ja li ho dic jo, perquè cap cosa mai "no ha lugar"… Confiese!!, qué le atrae de forma tan inveterada y procelosa?... ¿Procequè?... Vamos, atrévase, confiese sus pecados, reconozca su culpa. Qué seduce sus más bajos instintos? Qué es más potente que su voluntad? Qué desata sus pasiones más incontrolables? Confiese, monsieur!!... (Monsieur Vicicle es frega les mans de forma ostentosa i nerviosa. Mou el cap com si fos una mosca atrapada, la seua  mirada està més perduda que la d'un dolent actor fent de cec. Vol i no vol parlar. Sembla estar posseït pel maligne. I el fiscal veient molt a prop la victòria torna a la càrrega) Ya es tarde para volver a atrás, monsieur. Hasta el inexistente jurado se ha dado cuenta. Ya no saldrá de aquí libre de culpa. Descargue al menos su conciencia!! Confiese!!... Els châteaux -diu monsieur Vicicle amb un fil de veu… Cómo dice?... Que són els châteaux l'única cosa que m'interessa… ¿Los châteaux? Explíquese… És que França és plena de châteaux, i el Carlos de Andrés dóna una informació molt acurada i detallada de tots: l'any que el van construir, el que el van destruir, el que el van reconstruir, el que el varen destruir per segona vegada, i així fins a l'infinit i més enllà. Quina grandeur, mon Dieu! A mi el que de veritat m'agrada del Tour són els châteaux… Lo sabía, señoría, sabía que era culpable, y lo acabo de demostrar. Nuevamente, la velada referencia al praguense le incrimina. Critica abiertamente la renovación de nuestro código penal inspirada en ese ideólogo de la posmodernidad llamado Franz de Praga… Lleven al reo a las mazmorras y que le pongan la mordaza de cajón. Se levanta el cajón, digo, la sesión. Ah!, secretario, ponga fecha de mañana... Pero, señor juez hoy es... De mañana, he dicho!!

divendres, 11 juliol de 2014

Una cosa rara

"Consistía en un trino peculiar, parecido al de un pájaro, una especie de gorjeo líquido producido por el contacto de la lengua con el paladar, en cortos intervalos, en medio de la música. El lector recordará probablemente cómo se hace, si ha sido niño alguna vez." 
(Mark Twain, Las aventuras de Tom Sawyer)

Una cosa rara, que encara no podia explicar, li passava a la seua bici. Perquè estava segur que el problema residia a l'instrument i no a l'instrumentista, per dir-ho d'alguna forma. "És que el si bemoll de l'octava aguda està desafinat, jo em rente les mans", diu qualsevol pianista, que no patisca el síndrome beethovenià, en provar el piano del recital uns moments abans el concert. I tindrà tota la raó, no serà ell qui desafine, com si que ho faria un violinista o fins i tot un oboista, pose per cas, sinó que serà la tecla, l'instrument, i només ell mateix, el que no estarà en perfectes condicions tècniques i/o mecàniques. I si encara no s'ho podia explicar, la cosa rara, era perquè havia revisat la bici de d'alt a baix, i d'esquerra a dreta, amb cap resultat objectivament aclaridor. Però la realitat s'imposava, perquè el fenomen succeïa amb la impertorbable cadència d'un metrònom, com si fos un pedaleig aliè al propi pedaleig del ciclista, una segona realitat paral·lela, una normalitat anormal per l'observador, ell mateix, que era al damunt de la bici, una mena de poltergeist (el soroll dels esperits), de fenomen paranormal, estrany, que al capdavall sempre tenia les mateixes conseqüències imprevisibles. Perquè feia temps, massa temps, que mai no feia el que ell volia, que no podia, que no complia les seues expectatives, que n'era infidel a l'etapa o itinerari que s'havia programat. I n'era conscient. I tot i ser conscient, li era impossible redreçar la situació. La roda del davant, vet aquí, la roda del davant de la seua bici, la del sorollet inexplicable de l'esperit, era la que manava. I era ella la que decidia si a la dreta o a l'esquerra a la següent bifurcació, si tot recte o girar cua a la següent rodona. Heus ací el problema. Bé, va pensar, la solució és ben fàcil: canviaré la roda. I ho va fer. Al principi semblava que, efectivament, mort el gos, morta la ràbia. Però a la que feia tres o quatre d'eixides va començar aquell sorollet quasi inaudible, d'aparença intermitent, que a poc a poc es consolidà en la seua continuïtat i amb el seu deler dictatorial. I tornava la cosa rara. I ja no sabia què fer. Imagineu-vos-en, una vesprada qualsevol d'estiu, ara que el dia s'allarga, que només voleu fer una passejada en bici per l'horta, i al capdavall acabeu pujant el pic de l'àguila, desprès de passar per Gàtova; i que baixeu per Altura a buscar Sogorb, pujant a continuació l'Oronet per la façana nord, i desprès ja només podreu que deixar-vos caure cap a una València rara amb els seus fanals encesos sobre un cel refractari, i somiant amb la dutxa i el sofà de casa, i amb l'ànima més comprimida que un tubular i el cos més esmicolat que la nòmina de juny. I així, arribat com era a l'abisme, o del abisme, vés a saber, va decidir agafar el bou per les banyes, i provant de trobar una explicació plausible no li quedà més remei que tirar de metàfora. Era la solució final. Anem a pams, va dir-se. Tenim dues rodes, ¿estem d'acord?, va preguntar-se en veu alta. I va fer que sí amb el cap. I tenim el pedaleig, no?. Altre sí capital. El pedaleig, per la seua natura isòcrona és el temps, és clar. Impertorbable, com la cadència del metrònom. Més capital. Com l'acompanyament que normalment fa la mà esquerra al piano. I al sobre, per damunt d'aquest continu, les dues rodes com dues melodies simultànies que interpreta la mà dreta. Què pot simbolitzar la roda del darrere?. Rep directament la força impulsora del temps, per tant és ben arrelada a la realitat, al ara i ací, al present. És el present. I la del davant,  imprevisible, guiada per déu sap què, ingovernable, capritxosa com un somni o un sentiment, li va recordar aquella frase d'en Faulkner que deia alguna cosa com que "el passat encara està succeint", just el contrari o el mateix, vés a saber, del "hoy es siempre todavía". Llavors, va entendre que el passat era com una melodia superior, un sorollet espiritual, per damunt de la realitat, intermitent, i en delicat contrapunt amb ella, fins i tot contradictori, paradoxal, però encisador i que decidia els camins de la vida en continua superposició o simultaneïtat amb l'ara i ací, el present, del que dependria el futur, l'expectativa, però en oberta i habitual col·lisió d'interessos. I va sentir por, o ben bé una melangia feta a parts iguals d'inquietud i certesa, perquè ara s'adonava que només un nen era el que prenia i prendria sempre les seues decisions. Un nen que ja no existia, però que encara succeïa. Una cosa rara.

dimecres, 2 juliol de 2014

Carpestop



Carpestop és una pedania de València ubicada a l'horta nord, dins l'àrea d'influència del Verger de Montoronet, o per ser més exactes del Folies Bergère de Montoronet. Podríem qualificar-la de pedania preventiva o cauta per antonomàsia. Una mena de demoiselle élue que sempre ix al carrer amb paraigües. Ploga o no ploga. Faça núvol o domine un sol de justícia. Tan s'hi val. Ella és molt previnguda. Perquè ¿com anomenarien vostès un poblet que al llarg dels cent metres justetets justetets del seu carreró principal té l'apoteòsic nombre de 17 stops -sis dels quals són a una rotondeta del principi del poble en direcció Montoronet al bell mig del no-res de l'horta- pintats al terra, i més d'una vintena si afegim els dels atzucacs laterals, que no altra cosa són els carreronets que donen al carreró principal? És a dir, una mitja de 170 a 200 stops per kilòmetre, si és que algun dia arriba a tal extensió. Què!, ¿és possible un altre lloc al món amb aquesta proporció cosmostòpica d'una punta a l'altra de la població? Qui li pot arribar -ja no dic a fer-li ombra- sinó tan sols a la sola de les sabates -bé, a la llanda del stop o la línia blanca del terra- als carpestopins?... ¿No tenen paraules vostès, ni stops, oi? Ja ho sabia jo. Però el que pocs en saben, és que aquesta, ¿com diríem?... Sí, aquesta senya d'identitat stòpica -d'ADN de posat més ben parat- ha deixat la seua petjada a la història de la música culta occidental. Sí, sí, no us espanteu, no és efecte de la calor el que reafirme. Perquè, tot i que ell sempre ho va negar, el fill predilecte i mai no dit d'aquesta pedania de folie bergeresque és una tal Stophausen, Carles-Enric Stophausen. Músic avantguardista que va renegar de les seues arrels hortolanes -al tocar hi és el barranc de Carraixet- al marxar a l'Alemanya -com el Pepe de Vente a  Alemania, Pepe!- i va canviar els seu nom de Carles-Enric -els dos avis- per Karlheinz; i el seu lloc de naixement, Carpestop, per Karpstopburg, sense "e" entre "p" i "s", que resulta més germànic. I el que tothom desconeix és que la seua carrera musical va començar com a ciclista. Sí, el Carles-Enric era un ciclista amb futur, deien. Amb talent natural. Tots ho celebraven a la penya carpestopina de complexes i interruptes eixides dominicals a causa dels stops. Però al participar a les primeres competicions locals: la famosa Carpestop-Alfara-Carpestop, pose per cas, o la no menys comentada al Casino del cinquè stop a mà dreta, direcció València, i de gran rivalitat veïnal, tot s'ha de dir, la Carpestop-Borbotó, doncs, com deien, sempre arribava l'últim. Però, què t'ha passat Carles-Enric?... Stophausen, ¿que has punxat?... És que jo sempre faig els stops… Acabáramos!!, va dir l'Anquetil local. I la seua carrera ciclista va quedar abandonada a qualsevol stop oxidat de carretera veïnal oblidada. O deixes els stops en pau, o te vas con la música a otra parte, xato -li rematà el mateix Gran Jacques. I el Carles-Enric s'ho va prendre al peu de la lletra: marxà amb la música a una altra part, a Alemanya. El serialisme -tal i com els stops en sèrie del seu poble- se li va donar de primera, com si ho hagués fet de tota la vida. I era la seua producció tan prolífica, que els stops, perdó, les obres serials, se li amuntegaven per tota la casa com l'stock d'existències als grans magatzems. D'ací, el malnom que li varen posar els amics: Stockhausen. Però a la seua obra més especial, el quartet de corda per a helicòpters, Helikopter-Streichquartett, obra de profunda melancolia, i en la qual el Carles-Enric ens deixa una mena d'autobiografia, de recherche dels stops perduts, només superats per l'elevació celestial dels helicòpters, podem escoltar la paraula "terrrra", com no podia ser d'altra forma, les veus dels seus companys de pedaleig en ple esforç, el sorollet nerviós i vibrant de la roda lliure, l'alternança al capdavant de la grupetta... Ai, quants records, quants stops sentimentals recorren els pentagrames d'aquest inversemblant quartet testimonial, l'objectiu final del qual era dibuixar al cel la paraula STOP, a lletra per helicòpter. Una mena de Carpestop celestial. Però alguna cosa va fallar. Una falta de prevenció, sens dubte.

divendres, 27 juny de 2014

La folle de Maigret

"Decir toda la verdad es imposible. Y no por el deseo de ocultar algo, sino porque los recuerdos se sumergen en la misma atmósfera de los sueños." 
(Onetti, Cuando entonces)

Sempre havia estat un poc ingènua, i l'edat li havia accentuat aquest tret tan infantil del seu caràcter. Tant és així, que donava per literal aquella expressió, darrerament tan de moda, que descriu el llevar-se d'hora, però ben d'hora (Paraula de Pep), com aquell moment en que encara no estan posats els carrers al món. I la seua preocupació venia per aquest costat tèrbol de la realitat relativa dels camins i els carrers. Una cosa que sempre hem donat per absoluta i que de sobte s'esvaeix a l'aire incert d'un record, d'un somni. ¿Seria això la vellesa?, es preguntava. Perquè estava totalment convençuda de que a poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria, els camins que amb tenaç insistència havien dibuixat damunt la terra la seua vida, que havien bressolat el seu trànsit pel món, anaven esfumant-se com els coloms sota la tela vellutada del mag: "ara hi és, ara no hi és", i que algú els feia desaparèixer, que algú ens els furtava en benefici propi i mal aliè. I va decidir parlar-ne amb el comissari Maigret, del qual pensava seria l'única persona capaç de comprendre-la i no prendre-la per una pobra ànima vella i boja. A la fitxa que li donà el vell Joseph, l'ordenança més antic del quai des Orfèvres, va fer constar amb una lletra dubtosa, quasi oblidada de sí mateixa, les seues dades i el motiu de l'entrevista amb en Maigret: Madame Antoine de Caramé, 8 bis, quai de la Mégisserie. Desitja fer-li al comissari Maigret una comunicació de la major importància. És qüestió de vida o mort. Algunes paraules estaven subratllades. La paraula "comissari", i desprès la "qüestió de vida o mort", aquesta última dues vegades. Li la donarà en pròpia mà, ¿veritat?... Sí, madame… És una boja, grunyí Maigret, només fer-li una ullada… No ho sembla. Està molt tranquil·la, li va dir en Joseph amb un sentiment d'oculta complicitat amb la velleta. ¿La vols rebre, Lapointe?, si no la tindrem ací tots els dies… A Lapointe, al jove inspector Lapointe, madame Antoine li va fer una descripció ben detallada de tots aquells camins i carrers que segons ella ja no hi eren al seu lloc. Sí, ja sé el que està pensant, inspector, que sóc una vella boja, que la memòria em fa pessics de somnis i que ja no sé distingir entre l'entelèquia i l'existència, li va etzibar la madame. Lapointe, no entenia res. Què volia dir "entelèquia"? Ningú no li ho va demanar al curset d'inspector. Escolte, madame: vaig a informar al comissari de tot el que acaba de dir-me… ¿Creu vostè que em rebrà?... Si decideix veure-la, li enviarà una citació… Però la citació no arribava, i madame Caramé va donar el pas definitiu. Eren prop de les set del vespre que Maigret va baixar l'escala preguntant-s'hi si fer l'aperitiu a la Brasserie Dauphine o dirigir-se cap a casa directament. És vostè, ¿veritat?, pronuncià amb fervor la velleta. Li demane perdó per parar-li al carrer, però allà dalt no em deixen passar. El que més em preocupa, ¿sap vostè?, és que no em prenga per una vella boja… ¿Vostè té vuitanta-sis anys, no és cert?... Ja veig que l'inspector li ha informat. Crec que estic, bé, que tots estem, en perill… Per què diu que ens en furten els camins?... Perquè és la veritat. He parlat amb alguns ciclistes que conec, que, tot s'ha de dir, són els que més i millor coneixen els camins, i m'han jurat per déu nostre senyor que ja no troben el camí per pujar a l'Oronoit, ni tampoc per a fer el laberint del Verger de Montmartre, i molt menys per a endinsar-s'hi al Cabagnau. Vet ací la tragèdia, comissari… Perdone, madame Caramé, però no serà que la memòria els hi fa una mala jugada col·lectiva, per dir-ho així. Perquè aquests ciclistes potser són, ¿com dir-li-ho? ¿potser vostès ja es varen conèixer de joves? ¿sap què li vull dir?... I tant que ho sé -va dir amb indignada humilitat la vella. Ja veig que em pren per una vella boja, que ens pren per una colla de vells carcamals, però sàpiga vostè que el seu modus operandi, com vostès diuen, és ben subtil: primer els canvien la llengua als camins, desprès el nom i acaben fent-los desaparèixer. Aquí, a la bossa, duc un dossier de més de cinc-cents fulls amb tota la informació, tinga… Benvolguda, madame, tot i acceptar el que m'està dient, ¿no seria més apropiat posar una denúncia al departament de l'Ajuntament que siga responsable?... No me'n refie, comissari. Jo diria que ells mateixos col·laboren al robatori… No s'ho prenga a mal, madame, però el meu departament és d'homicidis, ¿sap? -va concloure el comissari, tornant-li el dossier a la bossa de pell descolorida que la vella duia agafada amb dos mans avergonyides sota els guants de punt… Però què no li sembla prou homicidi el que li estic dient?... Madame, bona nit, disculpe'm, però la meua dona m'espera… Aquella nit el comissari Maigret i la seua dona varen adormir-se davant la televisió. A l'endemà va anar a l'oficina en autobús perquè se li feia tard. Era prop del migdia que el comissari de policia del districte primer li trucà per telèfon. Maigret, tinc un afer a les mans que deu interessar a la seua brigada… Maigret va tindre un pressentiment. ¿En el quai de la Mégisserie?... Sí… Madame Caramé… Sí... ¿És morta?... Sí… En arribar, els de la científica havien començat la seua tasca. Varen trobar el cos de madame estès al sol del menjador, encara amb el barret blanc i els guants de la nit passada. Damunt la taula la bossa de pell descolorida. El dossier s'havia esvaït en l'atmosfera incerta del record o el somni.

dimecres, 18 juny de 2014

Les couchers de soleil

"Tu sais… quand on est tellement trist on aime les couchers de soleil" 
(Le Petit Prince, Saint-Exupéry )

I diumenge al vespre he pedalat rere l'horabaixa amagada pel secret inestable del laberint de l'horta nord. He pujat pels passadissos oberts al cel desesperançat d'una primavera que agonitza amb el lila cridaner i abandonat de la flor de la carxofa. He donat temps al sol perquè caigués sobre tots els meus records fets d'olors d'infantesa i de por a la vida. He permès que la solitud llancés el dol melangiós de la veritat sobre el meu cor perdut entre les cites incomplertes i les promeses oblidades que adormen el seu abisme més enllà l'extraradi. Pedalava, pedalava per trobar la caiguda de sol i gaudir-ne la seua dolçor amarga -per què fa tant de mal la bellesa?- amb l'avantatge ciclista de fer-lo etern el crepuscle, perquè només caldria seguir-lo de ben a prop, al recer de la seua roda, a roda del seu deler d'horitzó, ben ajupit rere la seua dèria pel que mai no ha existit. Però l'ocàs es resistia a la cita. L'ocàs era una noia que estrena vestit emmidonat de diumenge i promesa de cita al marge de qualsevol camí, a l'altra banda de qualsevol temps. Passen les hores i ningú no arriba. No duu rellotge, i si el dugués no el miraria. Segueix tota sola al costat del camí i vol que la claror del seu cel esperançat no minve. Vesteix com una jove d'un temps passat recent, no du temps jadis, i aquesta lleu incongruència envelleix el seu delicat rostre sota un pentinat excessiu, indiscret. Ella no ho sap. Cap de nosaltres no ho sabem. Perquè potser hem oblidat com és que es demana, a qualsevol que trobem al camí, faça el favor de dibuixar-nos un mouton. I com, de seguida, ens preocuparíem per la flor lila oblidada de tots, però no pel crepuscle, no fos el cas que l'ovelleta la mengés sense adonar-se'n i els baobabs acabarien així amb el secret inestable de l'horta. Però jo vaig al darrere de l'ocàs, i li dic que ho deixe córrer, que abandone el marge del camí com si fos la flor lila de la carxofa, i que hi deixe fer a la caiguda de sol. I llavors em pregunta pel seu príncep. I jo li responc que duc pressa, que potser perdré la roda del coucher de soleil. Però ella insisteix, perquè és de les que vol respostes a les preguntes, i quan llança una mai no la oblida, com mai no oblidarà la flor lila que és al seu costat. On és el meu príncep blau? I a mi, amb les presses, no se m'acut una altra cosa que dir-li la veritat: de prínceps no hi trobaràs sinó de petits, de molt petits, i van pel món demanant dibuixos als que no saben dibuixar, i respostes als que no saben mentir. I de la melangia de la veritat he passat a la tristesa dels somnis. ¿O seria molt més exacte dir-ne: de la tristesa de la veritat a la melancolia dels somnis?

dijous, 5 juny de 2014

Le Far

"La meilleure part de notre mémoire est hors de nous… partout où nous retrouvons de nous-même ce que notre intelligence, n'en ayant pas l'emploi, avait dédaigné…
(Marcel Proust) 

Eixint per la banda nord de la ciutat, allà on el Sena deixa el seu tercer braç al capritx dels déus, i amb la seguretat de fer una passejada de punyent felicitat, pedales amb els oposats sentiments de l'amor adolescent -si és que existeix una altra forma d'amor, no d'amistat- i la memòria, de les jeunes filles et de le vent d'ouest, de la prima esperança de les remembrances ondulades pel paper de seda de les fulles besades pel moviment aponentat, i l'amical alè atlàntic que tan obstinadament s'oposa al teu avançament, que de costat o cara vol impedir-te arribar enlloc, que amb l'elegància o el paternalisme dels poetes acaba dient-t'hi a cau d'orella que millor deixar-ho córrer, que la teua Albertine a disparu per sempre mai, i que de Gilbertes no en trobaràs cap que recorde amb precisió aquella melodia, l'ariette oubliée als camps del nord i els jardins del sud. L'arietta que va fer acceptar-te a tu mateix amb totes les teues imperfeccions i febleses; aquella, o, si més no, alguna d'aquelles  melodies, que va dir-te: sempre et quedarà Enlloc: el nom del país: el país. I tu ho vares tolerar com a recompensa pura d'uns déus apiadats de tu, de la teua ignorància i el teu deler pel so que el vent de l'oest amaga a l'inrevés del món. Però tu, que mai no n'has fet cas dels vents, que estàs més que acostumat a pedalar contra la corrent, contra el vent, que sempre de cara t'aconsella l'oblit, no hi veus causa per la qual aturar-te sinó a enlloc, aquell enlloc dit Le Far-sur-Loy-nub, aquell nom de país: el país; i més concretament, a l'atzucac que s'aboca al petit jardí que és al costat de la via del tren, molt proper a la seua estació, potser massa prop i tot, i on el suau vent de ponent fa memòria de les fulles invertides als arbres del passat, de les geometries d'aparts amorosos i romàntics que mai no vares conèixer tot i trepitjar-los amb els sons, els perfums i les paraules, amb les imatges que mai no vares veure i que només la teua retina recorda. I ara, aquella nota, repetida tantes voltes com noies en flor fas memòria: Albertine, Gilberte, Andrée, Gisèle o Rosemonde, aquelles noies d'ombra que avui han estat rebatejades pel teu destí, aquelles xiques en so llueixen amb la cadència impura del vals de la remembrança i l'acomiadament, de la pell dibuixada ja pels records de la felicitat que no gaudires, de la sang tatuada per les absències d'aquelles flors que són ací, ben a prop, potser massa i tot, amagades a l'ombra de l'arbre de la fulla dels records; i tu no voldries sentir aquest seu ritme de vals, aquest present adolorit pel ball que et xiuxiuegen les harmonies del limbe al seu revers. Aquell pecíol que ja ha estat sotmès a les paraules d'alguna romança perduda entre les joves noies en flor, als encants de les quals és prohibit cedir perquè la nostra intel·ligència les havia desdenyat.

divendres, 30 maig de 2014

Paràfrasi


Durant tot un dia fosc, ombrívol i silenciós de primavera, en que els núvols pesats i baixos s'amuntegaven al cel, jo havia passejat, tot sol i en bicicleta, a través d'una extensió del país singularment lúgubre, i a la fi, quan ja queien les primeres ombres de la nit, vaig veure davant meu la melancòlica casa d'en Uixer. Jo mirava l'escena que tenia davant meu -la casa, els freds murs, les buides finestres com a ulls buits reflectits i invertits al negre i espectral estany que s'estenia davant la casa. I va ser com el despertar del fumador d'opi, l'agre retorn a la vida quotidiana, l'odiosa caiguda del vel. "Què era -em vaig parar a pensar-, què era allò que tant m'enervava al contemplar la casa Uixer?". El seu propietari, Roderic Uixer, havia sigut un dels meus millors enemics. No obstant això, havia rebut recentment una carta seua, la qual, amb el seu estil violentament apressant, no admetia una altra resposta que la meua presència. Sabia que la seua família es distingia per una peculiar sensibilitat envers els desheretats, sensibilitat que es desplegava a través d'èpoques dedicades a l'art, al mecenatge, i es manifestava darrerament en repetits actes d'una caritat tan magnífica com discreta, així com en una apassionada devoció per les complicacions judicials. La meua imaginació, però, treballava de tal forma que creia realment que al voltant de la casa i la possessió surava una atmosfera que les hi era peculiar, un vapor pestilent i misteriós, pesat, quiet, a penes visible i del color del plom. A les escales de l'entrada em vaig trobar amb els advocats de la família. Vaig pensar que les seues fisonomies reflectien una expressió a la qual es barrejaven la baixa trapelleria i la sorpresa. Ens varen creuar precipitadament, i passaren. El criat, llavors, va obrir una porta i em va introduir a presència del seu senyor. Vàrem seure'ns, i durant uns instants, als quals ell guardà silenci, el contemplí amb un sentiment meitat pietat i meitat espant. ¡Segurament, cap home no havia canviat gens ni mica d'un mode tan terrible, i en tant de temps, com en Roderic Uixer!. Al començament em va sorprendre, si més no, certa incoherència, una excessiva agitació nerviosa i una inexplicable inclinació per la paraula "sinvergüensa". Em va parlar de l'objecte de la meua visita. Del que ell considerava una injustícia, una mena de malaltia social; era, em va dir, un mal Constitucional, per al que desesperava de trobar-ne solució. Sofria molt d'una morbosa agudització de la pietat, només podia portar vestits de mendicant, la insolidaritat més lleu li torturava l'ànima, i només els sons de la paraula "gràcies", o ben bé de l'expressió "déu li ho pague", no l'inspiraven horror. El vaig veure esclau d'una anòmala espècie de solidaritat, de caritat que ningú, llevat del mateix, comprenia. "Em moriré -va dir- m'he de morir d'aquesta deplorable bogeria. Així, així, i no d'altra manera, moriré. Temo els esdeveniments futurs, no per ells mateixos, sinó pels seus resultats". A la seua desordenada fantasia, la idea havia adoptat un caràcter més audaç, i traspassava, en certes condicions, fins i tot el binomi espai-temps. Aquesta creença, però, es relacionava amb les grisenques pedres de la seua mansió -va dir. Tot ho condicionava, segons imaginava, la col·locació de les pedres, l'ordre de la seua distribució, les reformes, la immutable durada d'aquesta distribució. La prova estava, va dir (i ací m'estremia jo en escoltar-lo), en la gradual però positiva condensació, sobre la seua casa i diverses propietats immobiliàries, d'una atmosfera que les era pròpia, la de l'hospitalitat universal, la cooperació sense fronteres. El resultat, afegia, es manifestava en la influència silenciosa, oportuna i feliç, que al llarg dels anys havia modelat els destins de la seua família, i que el feia a ell com jo el veia ara, tal i com era. Semblants opinions, no necessiten de comentaris, i no els faré. Llavors, però, desprès d'un període d'alguns dies d'amarga felicitat, es va operar un canvi ostensible i definitiu als seus símptomes per la sentència que va caure sobre el meu enemic. Les seues ocupacions ordinàries eren desateses o oblidades. Vagava d'habitació en habitació, de pis en pis, de patrimoni en patrimoni, amb passes precipitades, desiguals, sense objecte. Una nit, que la son no volia acudir al meu llit, vaig sentir les passes lleugeres d'en Uixer a les escales. De seguida trucà suaument a la meua porta i va entrar portant un llum. "¿No els has vist? -va dir bruscament, desprès d'haver-hi mirat al seu voltant i en silenci-. ¿Així, doncs, no els has vist? ¡Espera! ¡Ja els veuràs!". Es precipità a una de les finestres i la va obrir a la tempesta. Una exhalació humana es cerndria sobre la casa. "¡No deus, no veuràs açò! -vaig dir, tremolant, a en Uixer-. "Aquests espectacles que et torben són simples fenòmens migratoris gens extraordinaris. Tanquem la finestra. Vet ací un dels teus llibres favorits. Jo llegiré i tu m'escoltaràs, i així passarem aquesta nit horrible". El volum que jo havia escollit era el Catastrum Valentinus. A jutjar per l'aire d'interès estranyament tens amb que escoltava o fingia escoltar les paraules del Catastrum, jo hagués pogut felicitar-me de l'èxit del meu pla. Havia arribat a aquella part tan coneguda en que Shark, l'heroi del Catastrum, havent intentat en va comprar el pis d'un ermità, decideix apropiar-se'l per la força. "¡Meu! ¡Meu! ¡Aquest també és meu, sinvergüensa! -va cridar en Roderic-". Però en Shark -li vaig aclarir- el teu bon campió, no va trobar cap rastre de l'ermità, sinó, al seu lloc un miler de rellogats nicaragüencs cridant la seua misèria, i Shark -vaig afegir- va cobrir-se els oïts amb les mans per a lliurar-se d'aquell espantós soroll, que mai no havia escoltat abans. I ací vaig fer una pausa, puix no hi havia dubte del que jo ara també escoltava: un so feble, aparentment llunyà, aspre, penetrant, quasi sobrenatural, ¿el bram dels desheretats?. Oprimit com era certament amb aquesta extraordinària coincidència, per mil sensacions contradictòries, entre les quals predominaven una sorpresa i un terror extrems, observava que els seus llavis tremolaven com si murmurés quelcom inaudible: "sinvergüensa, sinvergüensa". El mesurat gronxar d'en Uixer no s'interrompia, un malsà somriure li tremolà als llavis, un xiuxiueig baix, precipitat i inarticulat: "¿No sents? Sí, jo l'escolte, ho he escoltat. Fa molts, molts, molts minuts, moltes hores, molts dies que ho escolte, però no m'atrevia… ¡no m'atrevia a parlar! ¡Els hem ficat vius a la tomba! He sentit els seus primers febles moviments. Els he sentit, fa molts, molts dies, però no m'atrevia… ¡no m'atrevia a parlar! ¡I ara, aquesta nit, Shark…! Oh, ¿On fugiré? ¿No arribaran fins ací en uns moments? ¿No sento les seues passes a les escales?" En acabar, Roderic s'alçà furiosament i udolà aquestes síl·labes com si a l'esforç exhalés la seua ànima: "¡Boig! ¡Et dic que ara són al darrere de la porta!". Horroritzat, vaig eixir fugint de l'estança i de la casa. La tempesta continuava en tota la seua ira. De sobte, una estranya llum es projectà al camí, i em vaig girar per a veure d'on podia nàixer una claredat tan singular, perquè només tenia al meu darrere la vasta mansió y les seues ombres. El resplendor provenia de la lluna plena, roja de sang, i que ara brillava vivament a través de l'escletxa que s'estenia de la teulada a la base de la casa. L'escletxa s'eixamplà ràpidament; el disc sencer del satèl·lit lluí de sobte davant el meu esguard. Vaig veure els poderosos murs partir-se en dos; i l'estany profund i corromput situat als meus peus es tancà tristament i silenciós sobre les runes de la casa Uixer. Però encara queden cadàvers que no volen morir. "Mai, mai més. Pocavergonyes" -va dir el corb.

E.A.P.

dissabte, 24 maig de 2014

JR


Vaig a reflexionar. Que és el que avui toca. Diuen. Jornada de Reflexió. JR, però sense barret cowboy. A veure. El cas és que jo a cap descobert i sense el casc de ciclista no puc reflexionar. Perdoneu, és un momentet… Ja sóc ací (sic) I amb casc. Va, comence. Cony, no puc recolzar el cap a l'orejero. Deu ser el casc, clar, que a la part del darrere porta un disseny aerodinàmic, diuen, que entropessa amb les orelles de la butaca. A més a més, és posar-me el susdit casc i la llum del sol que em molesta als ulls: com que sempre van de la mà. Ulleres & Casc, com Standard & Poor's, però sense la mà del déu Dondondodondindonesdondinero. Per cert, sembla que a Mireinonoesdestemundo tampoc no van curts de diners, que sí de vergonya, 120 eurets de l'ala per comensal, no res, peccata minuta, i amb terrassa amb vistes inclosa, com el de l'àtic de 700 metres més quadrats que els d'això d'una bici, deu ser l'afany d'elevació celestial i espiritual això de tirar cap amunt, no comprenc el malestar del Paco Unpalet. Clar, com que no són d'aquest món, i com que n'aprofitaven l'ocasió: dos sants alhora, d'una, Joan Pau & Pau... Vaig per les ulleres de sol, excusez-moi. Anar i tornar, vinc de seguida… Ara, sí. ¡¡Me cague en la mare de!!... Perdó, perdó, tatxeu l'exabrupte, tal i com ja ho he fet jo mateix, és que amb les ulleres de sol i dins de casa, doncs no veus una merda, res de res, volia dir, i m'he donat un cop a la canella. Aissss, què mal, redéu, què mal... Va, ja està. Em seuré a la cadira, de l'orejero ni parlar-ne. ¿I ara què faig en el cap? Em pesa. Ara em cau a la dreta, ara a l'esquerra. Ara al davant, ara al darrere. Deu ser que és ple a vessar de reflexions i si no el recolzo no puc pensar, no sé pensar, i molt menys reflexionar… Agafaré un d'això, un… I el recolzaré a la vitrina, i al damunt el cap. Un… Ui, ara no em surt la paraula; ui, xe, collons, torneu a tatxar; sí, hòstia, torneu, el… Això que és mollet, i porta plomes… Me càgare en déu… però què em passa que m'estic tornant tan mal parlat i desmemoriat?... Un… un… Per l'amor dels déus, com es diu almohadón? Si n'és paraula d'origen àrab. Qui sap més d'almohadones que els orientals? Amb els seus serralls tots plens a vessar de dones i coixins, no de pensame… Ara!!, collons, hòstia, per fi… Coixí, vet ací. Coixí, home… Coixí... Coixí, però, ve de coix, no de serrall, i no és el mateix. Què va ser el mateix! Si jo em pose un coixí al cap és perquè estic coix del cap i no puc reflexionar equilibradament. És que és baixar-me de la bici i tot són problemes. Però si em pose un almohadón, llavors és per a… Ara no ho sé, perquè tinc que reflexionar, que acabarà el dia i encara estaré sense flexionar el Re, la cosa. I el meu problema, sembla, és la coixària, és clar, mental, que no la cuixera, o quijote, del català cuixot, peça d'armadura que cobria i protegia la cuixa, i no el cap. Perquè cobert i protegit el cap ja el tinc, però no recolzat. I, a més a més, no he acabat de posar-me les ulleres que s'ha ennuvolat el cel -pleonasme habemus. Ja ho deien Meteosat & Aemet, els meus sants maleïts. I demà aigua. Hala, ara posa't a reflexionar. ¿No hi havien més dies a la setmana per a ploure, eh? ¿Té que ser en diumenge, el meu dia més equilibrat? Eh, oye, Mireinonoesdestemundo, por qué no les llovió a los de la terraza?... Flexionem-hi el Re, flexionem-hi…


dissabte, 17 maig de 2014

Nooo eztoooy!!!


Fa poc que deu haver fet els tres anys. Baixa al carrer de la mà del seu pare o la seua mare. És el fill petit dels veïns de d'alt. La seua germaneta major li porta dos anyets i li diu mooooonstruoooo amb una cantilena de 3ª menor descendent (do-la) si està enrabiada, o de 3ª major (do-la bemoll, el bemoll sempre resulta més tendre) si aquell dia li perdona la vida; i ho fa des de d'alt de l'escala, en arribar al seu pis, mentre ell, pobret, lluita per seguir-li el ritme. Com que no tenim ascensor, la nostra escala manté algunes de les seues funciones més atàviques. És l'espai multi… (poseu el que més us agrade) o fins i tot interdisciplinari, com els agrada dir als més posats en noves pedagogies, que sempre ha estat. Les escales són lloc d'encontres; però la nostra escala, com que no és molt llarga, només dos pisos i la terrassa, és un lloc, com a molt, de mini-encontres. A més a més, fa temps que s'ha perdut l'inigualable plaer de la conversa veïnal, què hi farem. Sí, ja sé, hem direu que potser l'ascensor s'acomoda millor a la circumstància dialogant. Però no ho crec pas, perquè d'habitud els veïns que l'utilitzen, fugen els uns dels altres per a evitar el susdit encontre; i a l'escala només poden fugir els que pugen ràpid, els grimpeurs. I ja que toquem el tema ciclista, deixeu-me dir que cap cosa és millor pels ciclistes que les escales. Al poc de casar-me vaig viure -jo mai no he viscut en casa amb ascensor; mira, ara me n'adone- en un quart pis sense ascensor, i em pujava les bombones de butà al muscle (sic). Sí, sí. I sí, deu ser bo pujar graons amb o sense bombona al muscle, amb o sense bicicleta al muscle, amb o sense carret de la compra al muscle, tot i que vaig tindre un company d'escapada que de tant entrenar a l'escala de la seua finca -amb ascensor, és clar- el varen dur al psiquiatra per manifesta incoherència i alterar el descans del veïnat. Sí, entrenava passades les dotze de la mitja nit. Entrenava amb l'objectiu de fer una marxa nocturna de 25o km, i ningú no s'adonà de la íntima il·lusió d'aquell pobre imaginant-se el vol superb i fosc, com lo rat penat, que faria en arribar la seua cita. I és que les escales són llocs de somnieig, o si més no de diversió. Jo, de xiquet, m'ho passava molt bé. Si baixava, sempre botava els últims graons, -un dia et trencaràs el cap- dos tres o quatre graons segons l'alçada. I si la mare no estava, els pujava o baixava amb el cul, assegut, com un senyor, tot i que els pantalons quedaven per a poques festes. O agenollat, i el que quedava per a poques festes ja s'ho podeu imaginar. A casa de la germana major de la mare eixia a jugar a l'escala. Però què li troba a l'escala?... Com que vivia a l'últim pis, una de les meues passions era llançar una grossa gota de saliva -una marranada, ja ho sé, però era un xiquet, què voleu- des d'alt fins al portal, cosa gens fàcil donat que el forat de l'escala no tenia més d'un pam d'ample, i bona part d'aquestes grosses gotes -sembla alemany, oi?- quedava al tercer o segon. La que quedava al primer em donava molta ràbia, però no li hi deia mooonstruaaa, que jo era un nen molt educat. I mira que sempre em va fer de ràbia, però molta ràbia, ja que en parlem, la cosa aquesta de les pel·lícules americanes amb nens baixant per la barana de l'escala a les seues mansions. Cap, però cap ni una, de les escales de la meua infància em varen permetre tal gesta, perquè hagués acabat emasculat i amb un futur professional dubitatiu entre el serrall i l'òpera barroca. Dit açò, no puc comprendre que el nostre nen de tres anys, el del començament, ¿us en recordeu?, en arribar al tram d'escala més proper al portal sempre diu el mateix: nooo eztoooy!!!. I el pare, o la mare, sempre li contesten el mateix: hui!, ¿no estás?, por qué no estás?... I mireu que fins arribar al darrer tram de l'escala, prop de casa nostra, li fan ben divertida la baixada. Primer comptant els graons: uno… uno… dos… dos… tres… tre… Ahora, en inglés: uan… uan… tu… tu… zri… zi… for… fo… Ahora, en chino mandarín: yi… yi... er… er… san… san… si… yi… No, yi, no, si… no si… no, no, sólo si… no… Ahora, la canción de… Ahora, en inglés… Ahora… Nooo eztoooy!!!. ¿Problema interdisciplinari?... No ho comprenc, en lo divertides que eren les escales.