IAG

Tot i el Motilium, encara no he pogut arribar al final.

Potser molts dirien el mateix: IAG, expressió més o menys onomatopeica de fàstic davant una realitat que ens supera i ens produeix una mena de vergonya aliena panexistencial. Posem per cas el famós -i no han passat encara les 24 hores de rigor, mortis?- el famós #Caloret. Perquè la intervenció -per cert, que no hi ha cap persona que la intervinga a aquesta senyora d'una vegada?- de Na Rita és una de les millors antologies del que ella i els seus acòlits pensen i saben de lo valencià, amb lo Cant i sense. Qui pot superar esperpent franquiller -de falla i franquisme- tan gloriós?... Encara no ha nascut valencià ni valenciana que li arribe a la sola de les sabates a la susdita, ho reconec. Però IAG com a locució que precedeix amb l'habitual i gruixuda bava el vòmit compulsiu produït per una digestió col·lapsada, per una obstrucció estomacal com a conseqüència de la ingesta d'una podridura en forma tan shakespeariana com lo fred del verano -i que deixa el memorable l'hivern de nostra desplaença del pobre Ricard III en un infantilisme de vell que repapieja... sense segones, eh!-, l'angúnia d'un esforç dut al límit intentant desesperadament seguir la roda de tan inefable routier -també sense segones- no dic jo que no, però no puc dir que sí. No n'és exactament aquesta cosa, per dir-li d'alguna manera. No, no. Nein, nein, que diria certa envejosa. I ja que parlem de teatre, i del bo, superar aquest deliciós sketch tan valleinclanesc on l'acudit i el sublim es barregen en un beuratge de verí selectiu que aniquila els enemics i nodreix els seus, i de títol tan inversemblant com Lo Caloret, és el nou desafiament per al que queda de l'escena valenciana, amb Casal i sense. Però no, em reafirme. Nein. IAG és molt més, és una aspiració ultramarina, d'incògnits horitzons shakespearians, no, millor, vargallosescs -nouvingut actor, diuen- perquè IAG -tot i que ells ho dissimulen posant la preposició a les sigles: IADG- és açò... Quin fàstic, Vicicle, què horror, i encara no han passat 24 hores del #Caloret, per favor, vaig a vomitar! No cliqueu, amics, no cliqueu!

Finisterre cape

No hay nada peor que un merluzo que se cree o se las da de tiburón, y más si es un Feíto del Atlántico y no un Bonito del Norte. Ah!, ¿y lo mismo sería si en lugar de merluzo fuese un besugo?, pues sí. Porque hay cosas de besugo que de tanto decirlas acabas con la boca de un merluzo, y viceversa. Y es que cada 8 años -dos períodos de mandato- ocho millones de toneladas de plásticos -de Mm, mierda moderna, con perdón, y a millón de toneladas por año, más black imposible- van a parar al mar, y eso tiene que notarse, eso tiene sus consecuencias. Aunque entre "M" y "m" aparezca una "B" de bici, como podéis ver en esta foto anfibia. Porque de tanto comer Mm, las sardinillas acaban creyéndose atunes -no rojos, claro-, es el llamado síndrome de la aleta envidiosa. Algo así como aquella cosa de la envidia del pene

-órgano anfibio donde los haya- que en el presente caso sería la envidia de la "t", cuya superación depende de la cantidad de abdominales que dediques para convertir una aleta en un/a atleta, o bien del número de limones que huelas entre abdominal y abdominal (Mariló, con M, dixit). Así las cosas, en este tiempo que nos ha tocado vivir, donde triunfa el amor a hostias y las paellas de deconstrucción -la Mm de las seducciones- quién no echa en falta al salvapatrias, alguien que, como un salvamanteles, proteja a la ciudadanía de sus propias babas?. Sí, héroes de capa y espada; o por lo menos de capa, si es que la espada no es de naturaleza anfibia. Héroes, que escalando las más altas cotas de la deconstrucción y la miseria, escriban sus memorias como una lucha propia y hagan palidecer al personal de pura endivia anfibia. Y ya que estamos, festejemos, pues, el entierro de la sardina. Granota news, Finisterre cape.

Tranqui, que la capa aguanta.

De realitats i ficcions

Ho reconec, la realitat em supera: no suporto Mozart sota terra, és a dir, underground. Qui va ser el malpa… que el va seleccionar com a músic ambiental dels vagons del Metro? Sens dubte, algú que l'odiava. I, per perversa extensió, que odiava la música i la humanitat sencera. Concert de clarinet (L'Adagio, of course) La flauta màgica (Obertura i Regina de la Nit, més of course)  Concert de violí (El de sol,  metaofcourse) Sonata per a piano (la fàcil, recontraofcourse) Simfonia (la de sol menor, recontrametaofcourse). Cony, que lleven la música, per l'amor de déu, que lleven la música de Mozart. Si, a més a més, no se sent res. I mireu que encara tinc bona oïda. Conseqüència: tot i el fred que fa, agafo Valenbisi. Metaconseqüència: arribe ben d'hora al treball. De fet, la porta encara és tancada. I arribe gelat i amerat. ¿Podem entendre realitat tan paradoxal? Recontraconseqüència: Au!, al bar. Un timonet, si us plau. Bé, la realitat, és ben distinta: un tomillo, por favor… No tenemos… Pues una manzanilla… ¿Con limón?... Bueno… Un paleta s'acosta a la barra. Porta els guants de treball mig ficats a la butxaca posterior esquerra dels pantalons. Arrossega el seu braç dret i part del cos per la pedra del mostrador mentre mira de cua d'ull el televisor on fan un reportatge sobre l'Antonio Banderas que es diu La niña de mis ojos. La veritat, no sé quins ulls ni quina xiqueta volen referir-se. Vol menjar, el paleta, no el Banderas, però obvia aquest tràmit i va directament a la copa de rom Negrita -com a substitutiu de l'Ensalada?. Y un carajillo para el colega. Cóbrate los dos. De sobte, es dirigeix als entaulats que són al seu davant. Dispara les celles cap al televisor i: Ese sí que sabe. Como el Raphael. Te podrá gustar su música o no, pero también sabe.  I fa que sí amb el cap. Els entaulats no saben què dir-li, ni jo què pensar -què cony pinta ací el Raphael, l'Escola o les Estances?- i optem per mirar el racó buit que és sota la tele i al seu dintre. El que buida, però, la copa d'un glop fulminant, sense mirar ni dubtar ni respirar, és el que sap dels que sí saben, tot i que no sap què és el que ells sí saben. S'acosten dues dones. Volen pagar. Ticket?... Sí, of course… Són del Sindicat. I pel que es veu, mengen a la nostra salut. ¿Mans brutes? No sé, ja sabeu: la realitat em supera. La xica em serveix la infusió amb llima. Gracias… I el seu color daurat, lleument ros, suaument rosa, com d'esperança adolescent al bell mig de l'aroma florit de la llima m'emociona. La meua ànima vibra com si les seues cordes esmicolaren el so dolç del vent ondulat sobre la ficció del món. Com si de l'interior de l'asfalt brollés Orfeu amb la seua arpa i la melodia de la infinita bellesa que mai no va ser sepultada per les tones de terra d'aquella fossa anònima. Si es que es para darse con un canto en los dedos, diu el jove vell, dos Mateus en un, el bevedor d'Ensaladas. I potser que té tota la raó, perquè gairebé no li queden de dents. I riu. I jo pregue perquè els del Metro deixen en pau el pobre Mozart, que ja el varen soterrar al no-res dels underground, i perquè la tendresa infinita d'una arpa i una flauta mai no la programen sota terra. Recontrametaconseqüència: si us plau, un rom amb llima que endrece la malenconia.

Dekonstrukting Arkimedes

Yo, un kortadito… Jo, del temps… ¿Kortado?... No, kafè; kafè del temps. La kambrera marxa. Està més grosseta, no?. Mira kin kulet… Ya se lo diré a tu mujer… Karam, ni els amiks em deixeu gaudir de les petites alegries okulars… Arriba la kambrera i posa el kortadito al meu llok i el kafè del temps al del meu amik. Sempre fa el mateix, deu tindre un enteniment espekular. Molt grek. Dubtem si girar la taula o interkanviar les konsumicions, koses de ciklistes, i de greks, és klar... Optem per la darrera. Kom kè no li pose sukre al kafè, agafe el gotet, ke és a vessar, per buidar-lo dintre la kopa ke duu el kubito, un trosset de llima i uns granets de kafè -sí, amiks, al nostre bar de Nàkera, El Sol, el nivell és d'alçada, kom l'Oronet. Kollons!, kom krema. Però, tot i el dolor de la kremor als dits, puk, seguint el principi dels gotets komunikants, passar el kafè sense vessar-ne ni una sola goteta. ¿Goteta?. Escolta, tu kom pixes, dempeus o assegut?... De pie, koño, klaro… ¿I la goteta?... El meu amik no kontesta, fa un gest de displicència i, tot i no posar-li sukre al kortadito, el meneja amb la kullereta, amb kura, perkè també és a vessar. És el seu petit homenatge als temps dolços, a Les plaisirs démodés. Kojones!, kómo kema… Akaba d'agafar-lo amb els dits. ¿Vols el kubito?, jo ja el tink tebi… Bueno… Hi ha el perill, però, de l'Arkimedes… Kómo?... Sí, home, ke es manifeste l'Arkimedes. Ja m'entens… No. Manifiéstate!... Li pose el kubito al kortadito, i li kau amb força perkè em lliska de la kullereta i, efektivament, l'Arkimedes és manifesta. Xooop!, ja t'ho deia… Sí, ke se ha manifestado, sí. Me has tirado la mitad del kortadito a la mesa. I això em fa pensar que l'Arkimedes va deskobrir el seu principi homònim fent-se un kortadito de màkina a kualsevol platja de Sirakusa. Li kremaven els dit, li va posar un kubito al gotet i kom kè la beguda va akavar a la taula, tota plena de gotetes, donks va enunciar el seu principi: "tot kos submergit en un kortadito experimenta una empenta kap a la taula igual a la kremor dels dits sobre el gotet". Però el meu amik no hi és d'akord. ¿Kafé en la Antigua Grecia?... Ei, ke ja el koneixien a l'Orient. Ke hi havien unes kabres molt aficionades als granets, ke es posaven kom una moto... ¿Arkímedes? Arkímedes era un kochino. La kosa fue que su mujer le obligó a bañarse, porke desde ke se kasaron no lo había hecho, y ya iban para las bodas de oro. Fue meterse en la bañera y enunciar su principio: "todo kuerpo sumergido en una bañera experimenta un impulso hacia el kortadito igual a las gotitas que akaban en tierra"... Jo krek ke la kulpa de tot plegat la té en Newton. Si hagués deixat en pau la poma, hores d'ara les koses no kaurien al terra o a la tapa… Ké verdad! Y mientras una de las grandes familias de la kosa nostra ve kómo un asesino le abronka a un ladrón la lekción del Kuo Vadis?, kon un relaxing de kup of kortadito, al sur más sabio de Europa kizás komienzan una nueva Odisea… Kina veritat!, kè bé ke li keda el kulet…

Sant Antoni

De la festa de Sant Antoni tinc uns records macerats pels bitllets d'apostes, les hores mortes a la "paraeta" de Ramon, "el cacauero", l'amic del pare, "paraeta" al mostrador de la qual les converses de "roba estesa" censuraven tot el que val la pena aprendre a la vida, i que el Ramon tenia als baixos del Canódromo Avenida, records amanits pel "va, puja i dóna-li un beset a la tia", i també pels rotllets, rodons com a rodes de bicicleta i durs com a pedres de cantera, que la tieta ens portava el dia que es festejava el susdit sant. Perquè la germana menor de la mare treballava al Canódromo, i a mi em feia certa il·lusió aquesta festa que no ho era, aquesta festa que no era festa, que era un dia de corrent, d'escola, una festa inesperada a l'arribar a casa acabat el matí de col·legi, perquè no sé quin frare havia beneït els gossos al canòdrom, i potser la pista i tot, i les havien fet anar de matí a les xiques -les venedores de bitllets- i els gossos, i jo em trobava amb la festa a casa, de sorpresa, les millors, festa que, per la gràcia dels pobres llebrers, ens deixava al damunt de la taula del menjador una bosseta de paper amb mitja dotzena d'uns rotllets de pasta de pa que no hi havia dentadura humana que li clavés el mos. I jo, que encara tenia que posar-me de genolls a les cadires de casa per a arribar al mig de la taula, lloc on l'oblit dels comensals deixava l'ofertori, vaig començar a associar al pobre Sant Antoni amb el pa dur, el pa de la postguerra, que els pares descrivien amb tota mena de detalls de color, textura, sabor i efectes secundaris, i amb les costelles a flor de pell i de pèl dels pobres llebrers, que jo, en la meua innocència, creia només menjaven els maleïts rotllets d'hivern, no de primavera, tot i que anys desprès  arribaria a la conclusió que potser aquests darrers, els de primavera, també tenien a veure amb els gossos. Ah, els llebrers, gossos amb anatomia del ciclista agonístic, dels famèlics rodadors eterns de la pista, del ciclista contractus de les contrarellotges, cos de fam i supervivència,  de clavar-li la dent a la llebre de drap o potser que l'endemà no faràs el camí de la gossera a la pista de curses. Perquè tots els matins del món són camins sense retorn. Ah, els llebrers, els gossos de la meua infància, amunt avall pel meu carrer, en grupets de cinc o sis, com els rotllets i els ciclistes, magres, com els rotllets i els ciclistes, ossuts, com el rotllets i els ciclistes, sempre muts, com els ciclistes, amb els seus morrions i l'esguard trist dels vençuts per un tros de drap blanc, les manetes d'un rellotge o d'allò que s'aprèn a la vida i oblidem al bell mig de la sobretaula dels records.

Per lliure

Lo mejor que le podía pasar al Madrid, que el Barça perdiera… Què ho dius, pels punts?... No, hombre, no. Porque así los primeros veinte minutos de información, que normalmente son para hablar del Cristiano Ronaldo, no hicieron más que criticar al Barça. Que si Luis Enrique, que si las bandas, que si no jugó Messi, que si este equipo está muerto… Els morts són les persones més generoses que conec… Sí, generosos sí que fueron los del Barça. ¿Te quito más de arriba?... Si no queda res… Vale... No, ho dic no només perquè els morts ens deixen totes les seues pertinences personals -bicis, flautes, llibres, cançons, corones...- i el seu suposat patrimoni -si és que la suposició era correcta- sinó que, a més a més, els morts van per lliure, com la meitat de les estrelles de l'Univers, ho he llegit, els morts són uns àcrates vençuts i convençuts: "si n'he perdut la vida, què se me'n fot el món i l'inframón?"... Y tienen toda la razón. ¿El cuello en difumino?... ¿Vols més generositat? Dante, la va espifiar, amb tots els meus respectes… ¿Dante, dónde juega?... És del Calcio… Ah!... Perquè ni infern ni purgatori ni paradís són la quarta residència dels morts. No. Els morts si es converteixen en alguna cosa és en estrelles… Como el Ronaldo?... No, en estrelles lliures i àcrates, no subjectes a galàxies, una mena d'Stellae vagante, com els clerici vagante, els Goliards, els dels Carmina Burana, però en cos d'estrella, ballant i cantant per l'èter infinit de l'Univers… Otros del Calcio?... Això. ¿Saps?, les estrelles del rock, les autèntiques, eren lliures perquè tenien ànima de goliard o de mort; com si tots plegats, morts i cantants, formaren una aristocràcia de sang roja i negra, de butxaques buides o plenes, tant s'hi val, però sense cap ambició dinàstica, molt al contrari dels reietons que de tant trepar i trepar a la infrahistòria universal i local, acaben celebrant el cap d'any a qualsevol restaurant del món que s'anomene Ivy… The Ivy. Menudo pájaro, y sin la parienta… Ah, mardito inglés, de tant en tant l'encertes. Vet aquí, un rei mort -abdicaret vagante- que va per lliure a l'inframón de Beverly Hills, als pujols de la qual deu haver anat a beure les seues famoses Aigües: "Quillo, un agua on the rocks", com alternativa medicinal, és clar, com l'homeopatia: "Sóc un mort homeòpata"… Pero eso es una borbonidad. ¿La raya a la izquierda?… Si ho aconsegueixes. Però la banda esquerra la tinc tan… Pues mira los griegos… Què tens en contra dels grecs?… Yo, nada. Pero la Merkel los quiere fuera del Euro… També ho estan els anglesos, i ningú no els hi diu res… Pero no es lo mismo, ellos inventaron el fúbol, los colegios exclusivos… Fins i tot per a terrissaires fracassats… Y el mardito inglés… Això, res de filosofies -bé, l'empirisme, una filosofia de l'ací i l'ara- ni Acadèmies Platòniques… Igual les va mejor ir por libre… ¿Ho dius pels grecs? Demostrada queda la incapacitat de la Humanitat per a accions col·lectives, però els grecs són els grecs… Pobre Sofía, con quién habrá brindado por el Año Nuevo… Més bé, per l'any mort. Imagine que amb L'Elena, el fill i la nora… Creo que la Elena insistió en seguir las campanadas por Canal Sur… Sí, això diuen... Y que el Felipe, al acabar por fin las uvas, alzó la copa victorioso: "A año muerto, año puesto"… Ja, i que la Leti el va corregir: King dead, king since… Y que una lagrimita dejó ir la Sofi al cerrar la cajita. ¿Te afeito la patilla?… Sí, of course. Ah, mardito inglés, de tant en tant l'encertes. Granota news, comencem bé.

Estampetes

Ho faria. Havia arribat a una conclusió inapel·lable. Ja sabia la raó, el perquè de totes les decepcions que li convertien el dia de reis en un avançament del que amagaven els somnis. El tren elèctric, la pilota de futbol reglamentària -de cuiro, no pas de goma- l'Scalextric, la bicicleta, el boli Parker… I tantes i tantes coses que demanava infructuosament en les seues cartes als reis. Estava cansat. No, perquè els xiquets si es cansen tanquen els ulls i dormen. Desil·lusionat. No, tampoc. Nen i il·lusió són sinònims. Potser fart. Sí, això, fart. Els xiquets no tenen paciència amb la realitat. Per tant, ho faria. Havia pres nota i ho faria. Al capdavall, aprofitar aquelles estampetes d'estrenes no li deuria resultar tan difícil. I si a d'ells els hi funcionava, per què no haurien de fer-lo amb ell?. Primer aconseguiria una reproducció petita del que volia demanar: el boli, la bici, la pilota, l'Scalextric i el tren. A les revistes hi trobaria, de segur. I desprès, les retallaria i pegaria al damunt de les estampetes, en lloc del Cartero, el Basurero, el Sereno o el que fos. I per acabar, rectificaria el text, amb un trosset de paper enganxat al damunt amb el nou text, tal i com no ho feia amb les qualificacions del Boletín de Notas, que rectificava esborrant primer la nota amb un trosset de guillette agafat amb una pinça de roba, eliminava desprès la fibra, els "pelets", del paper amb una goma d'esborrar ben dura, i dibuixava per acabar la nota salvadora amb un boli i un traç el més semblant a l'original. Massa feina. No, millor un paperet. I el nou text ja el tenia més que rumiat: en lloc de "El Cartero les desea felices Pascuas de Navidad y Próspero Año Nuevo", ara diria: "El boli Parker desea ser regalo de reyes del abajo firmante -expressió que se li havia quedat al cap de les declaracions jurades que el pare hi feia per qualsevol causa- en su casa". I aquesta darrera precisió: "en su casa", del "abajo firmante", li semblava imprescindible, no fos que els reis, despistats de mena com eren -i la seua trajectòria any rere any li ho confirmava- portaren, al capdavall, el boli Parker a casa del carter i no a casa seua. Per cert, que tindria que establir les correspondències amb cura i precisió, si no potser que els reis llançaren les postals a la paperera per "defecto de forma", com sempre feien amb les peticions que el seu pare presentava de part dels companys de feina al sindicato vertical. La del Cartero, que era la que més li agradava, seria el boli Parker, és clar. La de la Policía Municipal, que era molt similar a la del Guardia Urbano, per l'Scalextric. La del Sereno, la de la bici, per les claus. Sí, no n'eren del mateix tipus, però al capdavall eren claus, no? La del Basurero, la pilota, perquè amb el tren elèctric no li trobava cap relació al fem, i, a més a més, sempre estava aquella cosa de los han barrido del campo, quan un equip escombrava a l'adversari del terreny de joc, no?. I pel tren elèctric, què? Doncs no sabia, la veritat. La de l'Electricista hagués estat de categoria, però a casa mai no havia vingut cap electricista demanant estrenes. Va estar rumiant-s'ho una estona, bé, una estoneta, i com que ja hem dit que la paciència no és una virtut infantil, va tirar pel dret: si hi havia un vagó correu a tots els trens de les pel·lis i als elèctrics que ell adorava als mostradors de les botigues especialitzades en miniatures i maquetes, doncs la del carter li serviria per a dos somnis. Bé, l'estratègia li semblava a aquestes alçades tan inapel·lable com la seua primera decisió inapel·lable. Trobades les reproduccions dels joguets i confiscades les estampetes que la mare guardava al calaix de la cuina, agafà, tot seguit, l'ampolleta de goma aràbiga, va fer els textos amb una fulla de letraset que li furtà a la tieta artista, i la transformació de les estampetes va ser quasi instantània, màgica, com els reis. Bon senyal. I ja ho tenia tot enllestit. Va ficar al sobre les estampetes i la carta. Fins i tot va afegir-li una pòlissa de cinc pessetes, que va pagar amb el 20% de les seues estrenes, encapçalant la susdita carta als reis. Carta que va signar amb tot el protocol i boato que ell coneixia i l'ocasió recomanava: primer, tancant el text de la carta, la rúbrica El abajo firmante, i la signatura a sota. Desprès, a sota de la signatura: Fdo.: i el seu nom sencer, nom i dos cognoms. I com a colofó, a sota de sota de sota, el lloc i la data del document: En Valencia, 28 de diciembre de… Inapel·lable. Què podia fallar?.

El millor conte de Nadal

El millor conte de Nadal comença amb una imatge que em deixava els meus dos ulls com a dues rodes de bicicleta: el cap rostit d'un pobre xaiet escudellat al lloc que el meu pare ocupava a taula. És la nit de Nadal. I la meua germana i jo estem atemorits per l'aparença cadavèrica d'aquell cap d'òrbites buides -anys desprès em vaig assabentar que els ulls de corder eren un mena de delicatessen en segons quines gastronomies- carn roja i dents d'un somriure tan quallat com la sang de pollastre que la mare ha fregit per l'aperitiu que més ens agradava a tots dos, la germana i jo, i que menjàvem amb deler, mentre les xulles del xai encara crepiten a la graella, i jo n'espere la meua ració de ronyons torrats i xulles de pal o de llonça. Però jo vaig jurar que mai no em menjaria la cara de ningú. De fet, mai no n'he menjat cotnes de morro de porc, i molt menys cap de xai. Tot i que mai no posaria cap impediment a les cuixes, pit, fetge, ronyons, sang o cor del que fos: xai, porc, pollastre o vedella. I és que una barreja inquietant de fàstic i covardia m'impedia ni tan sols provar un bocí d'aquella carn roig carruatge que el meu pare s'estimava com a una de les més saboroses del món. Mon pare era un valent plantant-li cara a aquella cara. A mi em feia por, la veritat. O millor, em feia por la veritat. I la meua tia, la germana gran de la mare, reia a rialles contagioses perquè jo li vaig dir que aquelles dents em recordaven el somriure trencat d'aquella actriu que protagonitzava La mujer de la cara marcada, de la qual li vaig dir que em semblava una dona fàcil, i la conjunció de dents i facilitat en una dona li varen produir un riure tan generós com la capacitat que tenia per a dir bestieses i fer-nos riure o per a llançar qualsevol despropòsit al bell mig de l'alegria nadalenca. I aquest era el senyal per a que els meus cosins començaren l'enèsim capítol de la seua baralla personal. L'un era el fill predilecte, l'altre el segon. Baralla sense capitulacions. Batalla sense derrotes, fins i tot quan el predilecte va morir abans d'hora, abans de que el seu esperit s'hagués cansat de la realitat. I mentre, el meu oncle, el pare d'ambdós, aquell que va ser afusellat a la guerra -mal afusellat, com el Gila- i que caminava coix com a record d'aquella paredassa d'anada i tornada, fumava i fumava, i callava. Va ser una de les persones que millor callava del món. Tot el contrari de la meua mare, que mai no podia callar. I tant es barallava amb la germana gran, a les celebracions familiars, com amb les tietes fadrines que vivien a casa. I ho feia sense deixar d'anar amunt avall, de la cuina al menjador, de la taula als fogons. Igual era si duia a taula el plat de sangrecitas, les xulles, l'allioli o el cap mefistofèlic del xaiet. I les tietes fadrines li feien angúnies a la careta del pobre xai. Perquè havia en elles una aspiració d'elegància -paraven taula amb la cristalleria de noces de la mare- que es trencava contra aquell improvisat mostrador de carnisseria, o millor, de triperia. I feien tot el possible per menjar les xulles amb ganivet i forquilla, com les xiques de bona família, que, pel que es veu, no n'eren tan fàcils com la de la cara marcada, tot i el seu somriure trencat i la seua mirada buida. I tot s'acabava en arribar el xampany, els torrons, els cafès, els cigarros i el conyac. Les nadales brotaven al ritme de la simbomba i el carranc, descompassades, incompletes i confoses de lletra. Va, un culet de xampany pel brindis. I ens posaven a les copes de la mare un parell de ditets d'aquella beguda que a mi mai no m'ha fet el pes, i que a la meua germana li feia plorar. ¿La raó?, ben senzilla. Potser intuïa, tot i el cap del pobre xai, que aquell era el millor conte de Nadal de les nostres vides.

Corrupció patrimonial

De totes les traïcions que el seu subconscient li ha fet a la pobre María Dolores de Cospedal -el cognom de la qual ja ens en dóna avís d'un físic fet a cops d'insistències rodones i en diferit- la que va assenyalar la corrupció que ens envolta -en directe i en diferit, of course- com a patrimoni nacional em sembla d'un abast gairebé còsmic, interestel·lar, una càrrega de profunditat que deixa la fenomenologia de l'esperit d'en Hegel -segon en traïdoria al pobre Hölderlin, i perdoneu la digressió, darrere del primer gran traïdor al poeta, el seu altre company d'habitació junt a en Hegel al seminari de Tubinga, el Schelling que si no va sentir-se al·ludit el dia que va llegir aquell vers d'en Friederich que deia: No som res. Només el que cerquem ho és tot, és perquè estava modelant la moderna figura del polític cínic i lladre del qual tots sabem el que busca: eternitzar uns privilegis de classe a costes i despeses dels que tots sabem- i que deixa la fenomenologia de l'esperit, dèiem, en una postil·la prematura de la incommensurable obra que Loles ens escriurà en diferit el dia que ella mateixa menys s'ho pense: La fenomenología de la historia en diferido. Perquè la Cospe té més raó que un sant, és a dir, té la raó de la Verge Maria, i a més a més, dels Dolors. Si n'hi ha de patrimoni compartit a la pell de brau, aquest és sens dubte la corrupció rodona i insistent d'un pedal còsmic. Corrupció que ha dominat a les nostres classes dominants des que els van parir, i que ens van vendre a bon preu -gràcies, excel·lències excel·lentíssimes- com a model de vida -búscate la vida, ens hi deien, no sé si en el sentit hölderlinià o schellingnià- als pobres subalterns -sí, tots nosaltres- dels grans mestres o toreros a les places de les corruptòpolis més importants de Corruptolàndia. Sí, amics, i si per aquells atzars del destí els pobres monosabios  votaren un 14 d'abril de qualsevol any, però en directe, per fer fora de la pell de brau -que ja li tocava fer vacances al pobre rumiador- als toreadors de sempre, cap problema, que tenim un traïdor a la cuadrilla, baixet i grosset que n'és especialista en aplicar la puntilla a les esperances compartides dels pobres. Això sí, el baixet i grosset cobrava car, volia a canvi una dictadura de per vida, que la seua feina, deia, n'és molt arriscada, que com la puntilla falle i el bou reviscole potser em deixe sense directes ni diferits. Però no va fallar. I aquí els teniu, amb corruptòpolis dedicades en cos -d'insistència rodona i obstinada com un pedal- i ànima d'Indianàpolis al saqueig històric d'una màfia organitzada en cuadrillas de mestres inversemblants: Gürtel, Brugal, Nóos,Valmor, Cooperació, Austries, Borbons, Trastàmares, Carlins... i tantes i tantes d'altres dinasties. Sí, entenc perfectament aquesta declaració de principis cospedalians, la veritat. I també l'estupor de la pobre Loles per la indignació dels subalterns de sempre. A veure, si és el que hem fet tota la vida, el de sempre, a què ve ara tant de cop al pit? I tampoc no m'estranya que el pobre Hölderlin, quan en Schelling li va aclarir la seua recerca: Xe, mante -aquesta forma d'expressió és habitual de la fenomenologia en diferit- que una cosa és plantar un arbre i ballar al seu voltant per festejar la revolució francesa -que és el que varen fer en Hegel, en Hölderlin i el mateix Schelling a Tubinga quan eren joves i idealistes de debò i encara no hi feien filosofia de la idea- i una altra ben diferent i diferida aconseguir una càtedra a Jena; tampoc no ens estranya, dèiem, que el pobre Hölderlin, arribés a dir, fart d'estar fart, que: Jo, senyor meu, ja no em dic Hölderlin. Em dic Scardanelli. Sí, els poemes són autèntics, són meus. Però el nom està falsificat, jo mai no m'he dit Hölderlin, sinò Scardanelli, o Scarivari, o Salvator Rosa, o alguna cosa pareguda. Doncs això, que jo ja no sé ni com em diuen, però estic ben convençut que som massa dòcils amb la vida, la qual cosa sempre va pensar el meu amic Scardanelli, o Scarivari, o Salvator Rosa, o alguna cosa similar.

El do del cel

A nosotros, poetas, corresponde
resistir la tormenta de Dios, desnuda la cabeza,
y coger con las manos el rayo
del Padre, y transmitir al pueblo
envuelto en canción el don del cielo.
(Hölderlin)

Feia un fred de cristall glaçat. I l'aire tallava la pell dels ulls amb la precisió de bisturí que el vidre trencat floreix des de les seues fulles interiors al tall exterior del seu limbe. Sí, feia fred, i si jo fos un poeta romàntic hagués fet l'impossible per dur-vos el raig de gel groc de la matinada, el do del cel, fins les vostres llars càlides com una cançó de bressol i foc, d'aquelles en que les fulles d'or roig de les flames semblen contenir la llum daurada del sol matiner. Però la bellesa de l'horta, aquest matí de pedalada breu, m'ha suggerit l'equilibri clàssic, apol·lini, aquell en que tots els verds del món, concitats i estesos per la geometria glauca de la seua pell, són dignificats per les pigues enceses de les taronges i les flors anònimes que tomben cap els meus ulls. Tal i com si fos la melodia de cristall del cel, el llindar de la qual es veiés contrapuntat pels pizzicatos de les taronges i els pètals multicolors d'una alegria suspesa, d'una exaltació amagada sota terra, les arrels de la qual lluiten per emmudir els cabells i l'esguard dionisíacs de blau i infantesa d'en Rimbaud. Potser els nens tenen la bellesa d'en Mozart als seus ulls, potser. Aquella bellesa delicada que passa de la melangia a la rialla sense ressentir-se. Sí, potser. I la paraula lúcida i verge d'Arthur o la bogeria solitària -totes les bogeries són solitàries, és clar- d'en Hölderlin, aquell poeta que tocava el clavicèmbal i la flauta travessera quan deixava la follia atrapada als versos que llançava per la finestra de la torre on parlava amb silencis mentre es penedia d'haver gosat travessar el llindar que ens separa dels déus per dur-nos embolcallat com a cançó el do del cel, el cristall de la saviesa, l'alegria glaçada.