Viciclisme / Viciclismo

dijous, 30 de juny de 2022
Fata morgana
dilluns, 30 de maig de 2022
Monòleg
És la letargia del món.
El rumor sedós de la bicicleta.
Adormit també ell i les hores
que he pedalat sense
altra comesa que sentir
el cos com un engranatge més,
reconvertit en bieles
de l'imaginari moviment d'un somni.
El cansament, el batec, l'ofec:
efectes secundaris que s'aboquen
a la tristesa dels jocs reconeguts.
La letargia és encesa d'estupor.
Sempre n'hi haurà alguna cosa
d'inhumana en aquests fets.
dijous, 28 d’abril de 2022
El bany
dijous, 31 de març de 2022
Gent del barri
diumenge, 27 de febrer de 2022
Recordaràs
Recordaràs per sempre
el carrer banyat
sense pluja.
El capvespre de sol lluent.
La nit fosca de la matinada.
Recordaràs per sempre
les canonades trencades
i l'aigua que sagnaven.
El fum que envellia el dia
abans d'hora.
Recordaràs per sempre
el piano fet llenya
i la bici com un filferro.
L'ànima absent
per tolerar el dolor.
Recordaràs per sempre
el primer pas suspès
sobre la línia del fi,
de l'abisme al darrere
d'un cap que mira enrere.
dissabte, 29 de gener de 2022
Història de dos rellotges
divendres, 31 de desembre de 2021
Divendres negre
dilluns, 29 de novembre de 2021
El peixet al dit
En somnis vaig conèixer
un peixet de colors.
Hi era a la polpa del dit.
Del meu dit cor.
No més gran que un gra
de sorra, tenia tots els colors.
El mirava i em somreia
o jo ho creia, tan joiós
em semblava nedant
de la meua petja als solcs.
En despertar vaig mirar
el polpís del dit cor.
Cap peixet hi era.
Només l'oblit dels colors.
Del somriure, només la quimera.
A la nit vaig dormir-me a contracor
amb l'esperança d'una tornada,
d'un retrobament pels solcs
compartits d'una pedalada
amb la nocturnitat de la tardor.
Però el tou del meu dit cor
hi era al somriure oceànic
i el somni d'un peixet de colors.
divendres, 29 d’octubre de 2021
El piano
dimecres, 29 de setembre de 2021
El que no es pot dir
Les primeres vesprades de la tardor
tenen el sol envellit de l'estiu
i la tristesa lleu dels adéus.
El pa d'or de les converses
que a poc a poc llisquen pels dits.
L'obscenitat del desig trencat
per quatre somnis i malentesos.
Aquests primers capvespres
malaltissos de fulla caduca i seca,
de perenne retrobament del retorn
de l'angoixa trencadissa que degoteja
pels plecs insondables de les mentides
que ens van permetre caminar fins aquí,
ens recorden el que cap falta fa recordar:
com s'ha de pedalar, com no equivocar el bes
i, sobretot, com callar el que no et puc dir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)