dilluns, 18 agost de 2014

Bufar



Darrerament estic bufant molt més del que tinc per costum... Serà que la cosa està que bufa, Vicicle… Vaja, ja tenim el graciós. Bé, com us deia, em pase tot el dia bufant… Altre fan dels Pimplinela, tu!… Sí que n'és de graciós el xic, sí; deia que tot el dia me'l pase bufant, tot i que els ciclistes ja som bufadors de mena… I que ho digues, tu!; que l'entrepà d'etapa comença en la cervesa i acaba en el xupito doble, com si pujareu l'Oronet etílic, eh!, comenceu en una pendent del 5% i acabeu pels 40º i… Jo ho deia pels esbufecs, perquè l'esforç de pedalar accelera la respiració… I la pimplinela també, tu!... Ah!, no sé. A mi no m'agraden gens ni mica… ¿Que no t'agraden? Quins no t'agraden?... Els germans que es fan passar per amants… ¿Com que germans que es fan passar per amants? Ara m'he perdut. ¿No ho diràs pels benedictins o els cartoixans del Chartreuse? Verd, Chartreuse verd, faltaria més... ¿Com que frares? ¿Que s'han penedit? Doncs ja era hora, que la cosa era ben verda, i n'han fet més mal que una pedregà. Al capdavall han posat en pràctica el que pregonaven: olvídame y pega la vuelta… Tampoc és perquè t'ho prengues així, tu!; però si és el que vols, ja marxe, tu!... No ho deia per vostè, ho dic per la cançoneta… Bé, ja he entès la indirecta, tu!… No parle en segones, i deixe el tu en pau, que ningú no ens ha presentat… Vostè dispense… Només volia dir que bufe massa, que llig el que llig i bufe, amb els llavis atansats, sap?, m'hiperventile i em marege; i m'agradaria trobar una solució al bufar i bufar… Adéu… Ajudi'm… No hi ha més que parlar… Pense en mi… Adéu… Per què? Si jo només vull que aprofitar tot el que bufe… I m'ho dius a mi, perquè tinc fama de bufat, i és una fama justa certament... Doncs no ho sabia, si és la primera vegada que el veig a vostè… Tots diuen el mateix, i desprès passa el que passa… Què?... Que una nit va tornar… ¿Que una nit va tornar? Qui va tornar?... Jo… I què anava buscant?... A tu… Mire, se'm fa tard… Per què?... Perquè estic que bufe! Perquè estic que em bufe al damunt!! Perquè vull aprofitar el meu bufit, i vostè no fa sinó enredar-me. I encara no m'ha dit qui és… Sóc jo… Ja la tenim. I què vol?... A tu… Se'm fa tard… Per què?... Perquè en la mesura de les meues possibilitats, cada dia intente justificar-la… ¿Justificar, què cosa?... La bufera, la bufada, no sé, la vida… Ah, la vida. Posa-me'n un altre got, o millor un pitxer, que és un mot que m'agrada més no sé per què… I qui paga? A mi no em queda un clau… I jo només sóc un iaioflauta… Ja ho tinc, eureka!, gràcies, de veres, gràcies. Ja sé el que faré. I ho faré more ciclistum. Que els déus t'ho paguen o mecenes!… Ah, ja ens tutegem?...

dimecres, 13 agost de 2014

Xocolata



M'agrada la xocolata, m'agrada molt, tant o més del que m'agrada la Juliette Binoche... I, què té a veure la xocolata en la Binoche, Vicicle?... Ah, ¿com podria dir-t'ho sense incórrer en incorreccions polítiques?. És una mena de paradoxa, amic meu. Perquè la xocolata diuen que és bona per la pressió sanguínia, l'abaixa, i la Juliette, però, me la puja, la pressió, vull dir. ¿Saps el que intente aclarir?... No… Jo tampoc, la veritat. A la Mona, la meua gosseta, també li agrada la xocolata. I també jo em pregunte com és possible, què té a veure la xocolata amb els gossos, perquè si es tractés d'un lloro ho entendria, és clar. Potser té la pressió alta. A més a més, la Mona odia la política -ah, doncs...- i la correcció no n'és el seu fort: ens mossega els peus i ens gruny a la mínima; però, clar, que jo sàpiga no coneix la Juliette, tot i que també és francesa, però de Madagascar. És un Coton de Tulear (Pose l'enllaç per si en voleu fer-vos cinc cèntims del seu pedigrí) ¿Serà que tenen cacau a Madagascar?, em pregunte retòricament... Canyella, Vicicle, el que tenen a Madagascar és el mercat de canyella més gran d'Àfrica… Ah, doncs, no digas más. Perquè si Mona albira la xocolata al seu horitzó nassal, amb o sense canyella, no només farà sense demanar-li-ho la postura de la Gran Esfinx de Giza (afegeixo l'enllaç per si de cas), que els seus avantpassats varen aprendre a la mítica Alexandria a l'espera dels amos que llegien de franc el diari al dintre de la biblioteca, també us farà la postura d'elevé, i ballarà el Vals de les Hores, de puntetes i tot, i amb les manetes enlairades, deixant clar d'una vegada per totes que les hores són d'essència ternària, cosa ben poc ciclista -mai no podrem pedalar en 3/4, què hi farem?, limitacions de no tindre sinó dues cames (sic); d'això que el temps i les pedalades no s'avinguin fàcilment- i que el ballet és una conseqüència volàtil de la xocolata. Perquè desprès de regalimar-s'hi la cobertura del teu gelat, pastís o bombó preferit, et lleparà els dits amb allò que els educadors i psicòlegs o psicoanalistes -també argentins, quina cosa- de gossos en diuen besets d'agraïment, el relevé, tot i que en desaparèixer-hi la xocolata els agraïments i les passes de dansa marxen amb un seguit de lladrucs típics del que realment és: un gos d'atura. Sí, perquè la Mona ens considera els seus corders al dintre del seu tancat particular. I l'estirada d'orelles que et dus si n'ixes del tancat -el menjador- per fer un pipí, pose per cas, és de quietoparao o quietotodoelmundoalsuelo, i això que va nàixer al març, no al febrer; per passar tot seguit al balcó i posar-ne dempeus i firmes al veïnat de la plaça, gossos inclosos. Però m'estic desviant del tema, jo el que volia aclarir era la xocolata de la Binoche, que, per cert, sembla que també és o era ballarina (deixe ací l'enllaç que ho explica) i que va nàixer al mes de març, com la Mona. I jo, que sóc un romàntic impenitent, i que com tots els impenitents no intueixo la feliç trobada que al billar francès sempre es produeix entre la bola blanca i la groga a esquenes de la roja, doncs m'assabente massa tard de l'arribada d'un nou personatge a la plaça: una dona amb un gosset. I tampoc no sóc capaç de sospitar el creixement del meu interès  als esdeveniments que hi ocorren. Assegut al pavelló de Verney, veig passejar-se al costat de la font una dona jove, de pèl ros i mediana estatura, que duu una boina; un gos blanc de Tulear corre al seu davant. I de sobte la incògnita s'aclareix. Ara ja sé on s'amaga la xocolata del llop.

divendres, 8 agost de 2014

Les vacances de M. Vicicle


Mai no havia fet vacances. Bé, fa més de vint-i-cinc anys varen passar cinc dies als Pirineus aragonesos. Gran caminada fins a la Cola del caballo, feia una calor paradoxal al parc d'Ordesa. Sense cantimplora ni bidó, begueren de totes les fonts del camí i ficaren els peus a les agulles gelades dels tolls d'aigua. A la nit, gran diarrea còsmica: tot una experiència de transsubstanciació immediata i inapel·lable de la matèria. Menjares, begueres o respirares, tot es transsubstanciava instantàneament en matèria còsmica a l'univers blanc i fred de la porcellana. Aquestes vacances pirinenques varen ser l'excepció que confirma la regla, és clar. I és que a M. Vicicle no li agrada viatjar, els viatges el deprimeixen, sentiment heretat d'una altra inapel·lable transsubstanciació de la matèria típica a la seua infantesa: ficar mitja casa dins el tramvia només per passar un parell d'hores a la platja, o ben bé la casa sencera al tren que prenien a l'estació del nord, per passar vuit hores mal comptades de diumenge a la caseta del Magistre, per les contrades d'Alboraia. Aquestes transsubstanciacions avant la lettre li varen llevar les ganes per a la resta dels seus dies de viatges terrenals. Però, i heus ací la paradoxa transsubstancial, a M. Vicicle li agradaria viatjar en vacances; sí, fer vacances. I li agradaria fer-ho a un país de fred en calent, de gelor a l'estiu. No sé, Suècia, Noruega, o millor, ja posats, Islàndia. Un país de pluges i baixes temperatures, cels agrisats i roba d'abric, i a ser possible aiguaneu a l'exterior i un bon escalfor al dintre de la cabana de fusta en primera línia d'un bosc de salzes i bedolls. I si no pot pedalar un parell de setmanes, doncs no passa res, però haurà fet vacances i ho podrà contar als veïns. Perquè fer vacances sense suor i poder contar-lo al veïnat deu ser una experiència transsubstancial, de segur. Dissortadament, agafar una maleta li regira no només els budells, sinó els seus pitjors dimonis particulars. No, no li agrada viatjar, ja us ho dic, i, a més a més, considera que és car, molt car, o almenys és molt cara la forma en que a ell li agradaria viatjar, que, tot siga dit, és l'única manera en que viatjar no significaria perdre instantàneament la poca dignitat que li queda. Dit açò, la depressió i el pressupost són els seus dos grans enemics davant aquesta cosa que diem vacances. Apunteu el segon enemic com a primer, si em permeteu la declinació marxista. Però en un pensat i fet tot li ha canviat, perquè enguany ha decidit viatjar a Islàndia. Això sí, sense moure's de casa seua.


Ha tancat les finestres, ha baixat les persianes, i al seu lloc ha penjat una mena de llençols amb reproduccions dels boscos islandesos nevats i xops, tal i com si les seues finestres, víctimes d'una sobtada transsubstanciació, obriren els seus ulls al paisatge nòrdic. La que deu estar caient, pensa, mentre es frega les mans de fred i acciona l'aire condicionat a la temperatura més baixa possible. Entra al dormitori. Busca roba d'hivern d'estar per casa, el polar i uns pantalons apelfats, i seu a la butaca a llegir una estona mentre la punta del nas se li queda gelada. ¿Però i l'escalfor de les llars islandeses? Comprèn que s'ha equivocat, que al dintre d'aquelles cases tothom va en samarreta i pantalonet curt mentre a l'exterior els termòmetres marquen uns 20º sota a zero. Apaga l'aire i la temperatura puja de valent. Imagineu-vos-en: València al més d'agost, al bell mig de la canícula, amb tot tancat dins una habitació orientada al sud, un petit forn transsubstanciat a casa seua. Es lleva la roba i queda en pantalonets curts, en calçotets. La transpiració augmenta exponencialment. El clima nòrdic de fa uns instants s'ha desfet com la neu sota el pixum. Cap cosa li suggereix que és de vacances al nord d'Europa. Què hi farem? Però obri els ulls sorprès de sí mateix pel que acaba de recordar. Va a l'estudi. Regira als caixons de l'escriptori i "eureka, lo encontré". De nou al menjador, engega l'equip de música i posa aquell CD que duu a la mà, i que algú li va regalar. És una composició de música electroacústica que reprodueix amb sons de laboratori una tempesta descomunal. Li varen donar no sé quin premi d'innovació. Ah, sí, molt millor, i tant. La que està caient, pensa, mentre es mira els peus dins les xancles. ¿Xancles i Islàndia? Alguna cosa no li quadra. Es lleva les xancles. I ara és el pis el que no li quadra sota els peus nuus. Deuria ser de fusta el pis, de roure o de faig. Clar, parquet. Li ve al cap el traster. ¿No hi guardà, pel si de cas, un parell de persianetes enrotllables de fusta? Doncs ja té el parquet, no serà el mateix, però ja li està bé. I ja els tenim ací, instal·lats, el parquet i en Vicicle. Com un senyor. Ha valgut la pena. Temperatura interior, indoor, 37º i pujant, humitat ambient del 80%, potser un poquet massa, però com que va en calçotets -la veritat és que va en pilota picada, però ja que estem en horari infantil, i d'estiu- i es passeja per la seua llar islandesa amb parquet enrotllable -quitaypon, marca japonesa. Un poc més i seria com una sauna islandesa. ¿Però els islandesos tenen saunes?. Té dubtes. Ell ho havia sentit dir dels suecs, la sauna sueca és famosa a tot arreu. Consulta internet. Termals, sembla que a Islàndia el més habitual són els banys termals. ¿I com s'ho faria ell, si no té ni banyera, només un plat de dutxa escanyolit? Posa a bullir aigua en un parell de perols, els dos més grans. Quan esclata el bull, hi afegeix fulles d'eucaliptus. Què té a veure l'eucaliptus amb els banys termals islandesos? No ho sap, ni li preocupa. Duu els perols al saló i els cobreix amb una tovalla de bany ben gran dins la qual es fica el propi M. Vicicle. Bé, ja ha transsubstanciat el seu menjador en una saunabanytèrmicislandès i està que s'ofega. No arriba als vint minuts que, amerat i debilitat per la pèrdua de líquids, es dirigeix a la dutxa freda amb el rerefons de la tempesta electroacústica al menjador, tal i com si obrís la porta de la seua cabanya i dugués a terme la darrera transsubstanciació: de l'infern volcànic al cel de calamarsa. Feta la transsubstanciació es gita, fet un nyap, al sofà: què bé que s'ho passen els islandesos, malparits. Té gana. I li ve de gust un sopar típicament islandès: un bocata de salmó fumat -però el salmó no és noruec?... Sí, però qui és el valent de menjar tauró podrit?- amb una ampolla ben freda de la beguda dels víkings. I com a colofó un xupito d'aiguardent local, d'Islàndia, faltaria més. Però quan va pel tercer xupito li ve al cap aquell bolero macerat amb els records del que ha estat el seu amor d'estiu islandès, Bajo cero, i no pot reprimir un parell de llagrimetes al bell mig de la tempesta que encara li cau sobre el menjador d'Ikea.

dimarts, 5 agost de 2014

Un tal Brausen


"Casi pisando manos de mendigos y ladrones, Medina entró en la sombra de los arcos del mercado viejo de Santa María y se detuvo para quitarse el sombrero de paja y pasarse el pañuelo por la frente. Mustio, pálido, el gran letrero de tela rezaba: ESCRITO POR BRAUSEN." 
(Onetti, Dejemos hablar al viento)

El llamado ciclo de Santa María es un conjunto de novelas que Onetti ambientó, total o parcialmente, en aquella ciudad universo, a la que tantos malos críticos han querido identificar con Montevideo o con el propio Buenos Aires. Y digo malos, no porque se equivoquen, sino por sentir esa necesidad siniestra de tocar realidad tosca, material, cuando ninguna ciudad literaria, si verdaderamente lo es, puede identificarse con ninguna concreción de este nuestro mundo atroz. Comienza el ciclo con la Vida breve. La ciudad, sin embargo, había sido anunciada como una cita de algo aún inexistente en La casa en la arena. En la primera, un tal Brausen, obscuro publicista, escritor en ciernes y asesino primerizo en la figura de la Queca, la prostituta del apartamento contiguo de la que suele aprovecharse, imagina aquella ciudad de Santa María tan fantasmal como la Comala de Pedro Páramo, pero extensa, más panteón de dudosas glorias locales que no anónimo cementerio de estrechas y contiguas tumbas violentas que invitan a la confidencia post mórtem, y aquellos personajes sobre los cuales irá cayendo la sombra incierta de la estatua del propio Brausen -Yo, escuchando tantas imbecilidades que me hacían pensar en por qué Brausen repartió sin discriminar el uso de la palabra- el propio Brausen, ahora prócer omnímodo, y ubicada, cómo no, en la plaza principal de la ciudad santa. Larsen -el Junta-, el doctor Díaz Grey, Petrus y su Astillero y un ecléctico conjunto de fantasmas a mitad camino entre Faulkner y Tennessee Williams rodearán, porque no los llegan a vivir,  una serie de acontecimientos dedicados a contarnos la nada más absoluta, la verdad, la vida. Porque si en general la escritura de Onetti es apenas narrativa, en el ciclo santamariano los hechos, aunque trágicos, son tan fútiles como el mecanismo inconsciente de la respiración. En Dejemos hablar al viento, con la que se ultima la serie, Medina -certero apellido para el anterior e imperceptible comisario de Santa María- es ahora un pintor derrotado en Lavanda, ciudad escapatoria. Pero vuelve, y como comisario, ya que así lo decidió Brausen desde su primer suspiro, lee en un letrero a la entrada de la Santa María retornada: ESCRITO POR BRAUSEN. Porque Santa María no la escribió Onetti, la escribió Brausen, pero el primero es su ángel custodio, el que permite el tránsito de los personajes, su asunción o su condenación. Porque invita, de la mano de un proxeneta, Larsen, a que vivamos una de las historias de mayor sordidez y lirismo de la literatura. Porque apenas nacido el prostíbulo de Juntacadáveres, sintió la muerte de Larsen y escribió El Astillero para matarlo, volviendo a conversar, luego, con un vivo que ya murió. Porque la literatura en Onetti es una esperanza amarga, una forma superior de desarmar la insoportable realidad de los injustos y sus razones tan justas, el último reducto para los que no pueden explicarse, para los que nunca sabrán por qué alguien decidió que sólo habían nacido para poseer una tumba sin nombre, una comunión exclusiva e intransferible con la materia, y que como tal los trataron: materia clasificada, incómoda, a erradicar, a exterminar, a confundir en un amasijo bruto y cruel bajo la sombra de unos dioses impotentes doblegados por su propia historia. Onetti era un impenitente lector de la Biblia, de aquel conjunto de antiguas historias donde se actuaba por el miedo de llegar a no creer en sí mismo, y donde mustio, pálido, el gran letrero de tela rezaba: ESCRITO POR DIOS. Y donde los malos críticos vuelven a confundir el autor.

divendres, 1 agost de 2014

Pura estampa


Divendres passat, 25 de juliol, no, l'anterior, dia ben assenyalat, vaig assistir a un concert de guitarra flamenca i Olé. Em varen presentar al mestre guitarrista principal -perquè també actuava una deixeble- quan era a la petita barra del local preparant el karma adient a l'ocasió amb un fino que tirava d'esquenes. Tot un plaer. Admire profundament els guitarristes, perquè tinc entès que és un dels instruments més ingrats. I qualsevol peça, que al públic li pot semblar senzilla, és un vertader mal de cap pel pobre instrumentista. Des d'ací el meu reconeixement. La xerrada abans l'actuació va ser curteta, però sucosa. I és que a la meua dreta hi havia un xic jove que segons el mestre era un dels bons amb la guitarra. Tiene muy buenas manos, va ser el seu dictamen. Jo, automàticament, vaig pensar amb el Django Reinhardt, que tenia la mà esquerra feta un nyap i tocava com els déus. Però no li ho vaig dir, és clar. I és que aquesta cosa de les mans porta cua. De fet, diuen que entre els pianistes arriba a categories metafísiques. I que quan virtuosos del teclat com en Horowitz fan el que fan, sempre n'hi ha d'aquells que displicents sentencien: claro, con esas manos, ya podría. Bé, no sé, no puc opinar, però si alguna cosa sembla important és que l'aspirant a pianista tinga com a mínim deu dits, pose per cas, a ser possible repartits en equanimitat, cinc i cinc sembla, diuen, és la millor opció, i a partir d'aquí la "pura estampa" no sempre arribarà a "fina estampa" i Olé. Perspicaços com sou no fa falta que explique els detalls. Al món del ciclisme també hi ha de dictàmens del que podríem anomenar "pura estampa", és a dir, d'aquells joves que tenen l'aparença física ideal del ciclista professional, i que per tant apuntan buenas maneras. Però si alguna cosa he après pedalant és que l'estètica no ho és tot. Sempre recordaré aquell dia que pujant l'Oronet vàrem arribar i sobrepassar un grup de ciclistes dels dits corretjosos, un dels quals va fer admiració pública de les cuixes d'uns dels xavals que venia en nosaltres: claro, con esas piernas!. El mateix que deien de les mans d'en Horowitz, però que en aquest cas era: "pura estampa, cavaller, pura estampa". Perquè ni amb tot l'or del món aquelles cuixes mai no arribarien a ser les del gran Eddy, pose per cas. Doncs vet aquí, que el nostre president no electe vol gastar la fortuna de 18.000 € diaris -un pressupost aprovat de 3'5 milions de l'ala- per a fer-nos creure que la "pura estampa", que tan bons resultats li ha donat fins ara, pot convertir-se per art de màgia en "fina estampa". Sí, ell també prepara el karma més adient a l'ocasió: les mans d'en Horowitz i les cuixes de l'Eddy, però a diferència del músic i el ciclista, amb recursos impropis. I a mi em preocupa no només la irresponsabilitat amb que tiren de caixa, en tot el que els hi queda al caixó, sinó, per damunt de tot, que la política d'aquesta tropa no hi arribe a l'alçada d'una petita barra de bar amb quatre "finos" i una guitarra pel mig, amb tots els respectes pel vi i la música. I que aquestes actuacions institucionals, més que mans i cuixes, el que no tenen és cap ni peus, sinó pur i dur cinisme. I ja que estem, potser hem arribat al punt en que si el segle XX va veure com naixia el setè art, el cinema, l'art de la llum, el S. XXI ha donat pas definitivament al vuitè art, la política, l'art del cinisme. "Ei, mireu, sense mans; i ara, sense cames!", com els ciclistes del más difícil todavía.

dilluns, 28 juliol de 2014

Cosas de cajón

El susdit cap del susdit parotet

El vostre reporter predilecte, granota news, ha tingut accés a un dossier qualificat, amb segell de cautxú i tinta blava, tal i com era d'esperar, com a TOP SECRET. El dossier s'encontrava camuflat entre les factures à la recherche du temps perdu, és a dir, oblidades, que la nostra benvolguda alcaldessa amaga al caixó, són conegudes com a cosas de cajón. L'arxiu o dossier susdit obeeix a l'epígraf: Días señalados. Tothom sap de la brillant idea que el consistori ha tingut per a commemorar el día de la guardia civil, però acabem d'assabentar-nos que la primera ocurrència considerava més propi de tal evento la confecció d'un tricorni de 24 m2 que descansaria sobre el cap del blau parotet i un bigot de 24 m que tancaria la composició commemorativa. Aquesta meravellosa instal·lació conceptual va ser descartada per qüestions merament logístiques: cap barreter especialista en tricornis va comprometre's en empresa tan tridimensional, i molt menys els perruquers que fan els postissos. Però potser el que més interessa no és la puntual megabandera que li aventarà més d'una hòstia al onejar com a una, grande y libre al susdit parotet, sinó la resta de projectes que ens esperen al cajón; bé, que l'espera al cap del pobre resusdit -si és que existeix la susdita paraula- parotet. Per exemple, el dia del pare, festivitat de sant Josep, coronarà el cap parotetil -si és que existeix la susdita parauleta- un majúscul bunyol de 24 metres de diàmetre, magnífica al·legoria de santedat i simbologia fallera alhora. El dia de la mare, però, descansarà al susdit cap, i el nodrirà, no cal dir, una descomunal mamella de 24.000 m3 amb llet valenciana, mala llet o bona, però mai catalana. I el dia gran de la geperudeta, la nostra Verge dels Desemparats, una gloriosa gepa dels susdits 24.000 m3 configurarà l'anatomia mariana del parotet. Sens dubte tot un repte estructural, marià i geperil -si és que existeix la susdita paraula. Per a commemorar el dia de la dona sembla que no acabaven de decidir-se entre una rèplica de l'àgora introduint-se el cap de l'ínclit insecte a la valva o dos watermelons de 12.000 m3 cadascun d'ells, per a la qual cosa podrien aprofitar-s'hi els 24.000 m3 del dia de la mamella, perdó, de la mare, o ben bé tirar mà de la infraestructura de la megagepa mariana, encara que l'informe no aclareix què és el que es puga fer amb ella, amb la gepa vull dir. Estarem a la guaita per si podem esbrinar abans de dia tan assenyalat les preferències de la batllessa, clòtxina o meló. El que sí sembla totalment confirmat és el que anirà a parar al cap del parotet el dia de la no violència: una maqueta o reproducció a escala 1:1 -uns 24.000 m2- del barri del Cabanyal segons els desitjos més inconfessables i íntims de la nostra alcaldessa, és a dir el seu particular somni daurat, una mena de tabula rasa, un tàblex, l'ombra fosca del qual es projectaria sobre el susdit barri mariner. Sens dubte és un dels projectes més engrescador entre aquesta miríade de cosas de cajón. La veritat siga dita, la resta de "coronacions" queda un tant deslluïda al costat d'aquest darrer megaevento. I només un afany de completesa periodística ens obliga a finiquitar la relació d'eventos. De fet, algunes commemoracions van dur certa polèmica. És el cas del dia de l'orgull zombi. Hi havien sobre el paper variades propostes, totes elles molt correctes políticament, és clar, però que, amb franquesa, no li arribaven a la sola de la sabata a la del gran mort vivent ibèric per antonomàsia. Per la qual cosa es va aprovar la reproducció a escala 24.000:1 d'una moneda -cara i creu- de 25 pessetes de 1957, els lluents reflexos de la qual esguitarien la llum del seu cara al sol sobre els destins patris de tots els zombis ibèrics pota negra. De menor alçada és el projecte per al dia de la salut sexual: una rèplica de la gloriosa samarreta d'Isabel la Catòlica i uns calçotets de Sanjosemaria, ambdós de 12 metres de envergadura, 12 i 12 = 24, és a dir, a parts iguals, tanto monta monta tanto, la simbologia dels quals sobrepassa els coneixements del vostre reporter. El que sí va concitar un acord unànime va ser el dia internacional del glaucoma: una ampolla amb 24.000 litres de Xalatán que gota a gota podria dispensar tal fàrmac al llarg de 24 anys a la totalitat de la societat civil i militar valenciana que pateix aquesta malaltia, tot i la dificultat de parar l'ull al punt precís de caiguda de la gota, si tenim en compte les variables d'humitat ambient, força i direcció del vent, i la possibilitat de pluges. Sobre la nostra diada (dia regional), així entre parèntesi és com figurava, no van arribar a cap acord, tot i que una minoria majoritària creia que una reproducció dels susdits 24.000 m3 del cap del Ratón, el millor bou dels bous al carrer des que tenim memòria, era el més adient per a representar el sentiment conqueridor dels valencians. Però alguns cagadubtes argumentaven si al rei En Jaume li faria gràcia l'equivalència conqueridora. Pobres d'esperit. I per acabar, el dia del cooperant, què millor que una careta ben dura de cartró pedra de 24 m2 de l'exomnia, és a dir, l'ex de tot el que digueu, de la cosa més estranya i rara que pugueu pensar, en Rafael Blasco. El dia de l'orgull gai figurava així, la qual cosa ens fa pensar que el parotet estarà tot sol. I com què el dia de la salut prostàtica tampoc no li preocupa massa a la nostra alcaldessa, doncs només varen afegir l'expressió: dodotis para todos, que no sabem què és el que pot suposar per a la població masculina de més de 50 anys. Desprès, i al final del dossier, agrupats, apareixen el dia de la justícia social, de la son, de la felicitat, del bes, del teatre, del jazz, del treball, del medi ambient, de la música, de la pau, de la democràcia: tots amb la mateixa peineta de 24 m d'alçada anular, que, a hores d'ara, encara no hem pogut interpretar adequadament. I no res, sembla que el dia contra la corrupció coincideix que el parotet lliura, i aquí acaba la cosa. Ah!, ens oblidàvem, amables lectors, perquè és només una indicació marginal a un trosset de paper d'estrassa que quasi em cau de la carpeta, el dia sense cotxes algú va escriure al marge un ¿no querían Valenbisi?, pues que se jodan. Granota news, Cosas de cajón.

divendres, 25 juliol de 2014

Xis, xis...


Xis, xis! Ei, Vicicle. Xis! Ei. Què fas?... Que no ho veus? Puge Segart… ¿I no fa massa calor?... ¿Tu què creus?... Que has eixit massa tard de casa, que a les nou ja feia una calda d'aquí t'espero, i que els dos últims kilòmetres del portet s'enganxen i acabaràs ben ofegat i mort de calor… ¿M'ho dius o m'ho contes?... Tu mateix, però darrerament els cops de calor estan de saldo… Gràcies pels ànims… Només volia ajudar-te, que avui pega de valent… Ja ho sé, però calladet estaries més guapo… Ah, caram, damunt que vinc a fer-te costat… ¿Costat? ¿Què és el que vols?... No res. Deus tindre la temperatura ben alta, oi?... Sí... ¿I amb el casc no és pitjor?... Sí... Estaràs pels 40º, si més no. ¿No tens mala gana?... No… Però potser t'agafe de sobte i llavors… Llavors, què?... Com què ja et gronxa la bava a la boca de peixet i sembla que vas ben esclafat… Vols callar!! No n'hi ha cosa que més em rebente que vinga qualsevol a dir-me de viva veu totes les meues amagades pors... És que jo no puc dir sinó el que tu penses… ¿Que tens telepatia?... És una forma de dir-ho… Clar!... No t'ho creus. Doncs ara mateix diries que la corba del fons a l'esquerra és l'última i que només passar-la i girar a la dreta ja estaràs en la recta que acaba al poble… Sí…  Doncs estàs ben equivocat, encara tens un bon tros pel davant, perquè desprès de la corba tens una recta ben costeruda que acaba en la corba que has confós… Vaja!... Ja no pots ni parlar. M'ho veia vindre. Però no pateixes, que ací estic jo per a arreplegar-te… ¿Arreplegar-me?... Perquè estàs desfonat. Darrerament fas poca muntanya i no has tingut millor idea que fer-la ara i avui en la que està caient. Però si caus, jo t'arreplegaré… No cauré… Això mai no es pot dir. Ara mateix tens dolor al costat dret, a la zona lumbar. I, a més a més, la suor et cau per l'ull esquerre i l'has tingut que tancar perquè et cou. I n'estàs tan fatigat que ja no mires la carretera, només l'asfalt, perquè si veus la pendent del que et queda pel davant encara et fa més mal pedalar… No cauré… Això mai no se sap. Un defalliment el té qualsevol. De sobte es fa la foscor i… Mai no m'he desmaiat… No és exactament això el que volia dir. ¿No sues massa?... Què vols? No hi ha una punyetera ombra fins al poble... Ho deia perquè vas tan amerat, que no sé què pensar… Doncs, no penses!…  Al capdavall, Vicicle, arriba al poble. Trencat. Però l'entrada al poble encara tira cap amunt impedint-li qualsevol sentiment d'"el pitjor ja ha passat", de victòria, encara que fos pírrica. Només un poc abans de la plaça on està la font, l'antic rentador i l'ajuntament, el terreny cedeix lleument i fins i tot pots deixar-te anar suaument. Al bell mig de la plaça n'hi ha un arbre magnífic, l'ombra del qual cau sobre els únics tres bancs públics del poble. Són de fusta i dóna la sensació d'un sobrer dels que posaven no fa molt de temps als parcs de València. Al primer, el més proper a la carretera, n'hi ha una parella d'ancians, dona i home, asseguts amb la impaciència dels matrimonis. "Bon dia…" Però està tan cansat, que Vicicle ho diu amb un fil de veu i els pobres vells no se n'adonen. Així, quan deixa la bicicleta recolzada al segon banc i seu, ho torna a intentar. "Bon dia…". "Bon dia, cavaller...", anuncia a tota la plaça l'home. I si d'una banda li agrada aquell apel·latiu d'arrelam medieval, d'altra, li queda un frec d'inquietud inexplicable al seu esperit. Beu un glop d'aigua calenta del bidó. Deuria llançar-la i canviar-la a la font que es a l'altra banda de la plaça, al costat de l'ajuntament i el rentador. Però qui és el valent d'alçar-s'hi? Trau el plàtan del darrere del mallot, recolza l'esquena, i en veure la peça de fruita li dóna un xic d'angúnia. ¿Serà la mala gana del malastruc? Esperarem. Paciència. Com què està tot sol no cal la impaciència. Per cert, on s'ha ficat la veu en off? Buf!, què dolenta és la calor. A la fi, i literalment fent de tripas corazón, s'acosta a la font, ompli el bidó, beu, el torna a omplir, beu un glop llarg i gira cua. Seu de segona al banc i comença a menjar el plàtan amb la displicència d'uns budells convertits en batecs desbocats. La parella de vells alcen el vol. "Bon dia, cavaller i la companya…". " Bon dia…". Però tot i que Vicicle no hi veu ningú, no pot reprimir una pregunta llançada al vol dels ancians. Que jues als escacs?... Per què ho dius?... Per si de cas… Per si de cas, què?... ¿Jues o no jues?... Sí, és la meua única debilitat… M'ho ensumava…

dijous, 17 juliol de 2014

Les vacances de M. Culot



CONTE D'ESTIU

I. La figureta

Sempre agafava les vacances al juliol. És a dir, el mes, paradoxalment, que menys feina hi havia a l'oficina. "Innegociable", li va dir al seu cap el primer dia que començà a treballar, i feia d'això quasi trenta anys. "Tu mateix", li va dir M. Mallot, el cap de personal, "com tothom les vol a l'agost i al setembre, els mesos més atapeïts d'hereus d'Arquímedes, cap problema". La qual cosa ens confirma que el mes de juliol és el menys inventiu de l'any, d'ací la seua tendència a les revolucions i els cops d'estat. Però les vacances de M. Culot, per als seus companys d'Eureka de patents -nom de l'oficina- eren tot un misteri, vet aquí. Perquè sempre que hom li preguntava al respecte: "Ei, Culot, enguany què faràs a les vacances?"… contestava el mateix: "tinc que airejar els pulmons, donaré una volta pel Paradís". I no li treien una paraula de més o de menys, ni bona ni mala. I ningú no havia pogut encara aclarir la incògnita. Què cosa era el Paradís dels pulmons? On era? Perquè, a més a més, a l'agost, el primer dia en que tornava a la feina, el dia 1, en creuar la porta de cristall fumat que donava pas a les taules del negociat d'Invents i Ocurrències, tots quedaven bocabadats pel seu aspecte gens oxigenat o airejat que una mena de metamorfosis juliana transformava indefectiblement en un ésser ben diferent del que havien acomiadat el 30 de juny. I no és ni directa ni indirecta referència a cap Franz de Praga. Perquè M. Culot sempre lluïa el dia 1 d'agost una pell blanquinosa a més no poder. Un rostre demacrat de pòmuls buits. La roba li estava tan gran que s'aproximava a l'amplitud tràgica dels que són perseguits per les malalties terminals. I una mirada vençuda pels esdeveniments, però febril, esguard que tallava de soca-rel qualsevol pregunta i/o comentari que hom li pogués fer, s'instal·lava al seu rostre al llarg dels següents cinc mesos. Però quin tipus d'aire pren aquest home?, es preguntaven. Una fisonomia que no retornava a la seua anterior normalitat sinó ben entrat el mes de desembre, pocs dies abans del Nadal. El que sempre donava lloc, amb el canvi d'any al tocar, al mateix comentari graciós de M. Mitenes si el Culot era a l'escusat o fent-se un cafè al Coin: "any nou cara vella". I va ser M. Mitenes amb la senyoreta Samarreta, els graciosos de l'oficina, perquè a les oficines sempre n'hi ha de graciosos, pilotes, rancuniosos, patidors de morenes i melindrosos -categories no excloents, d'altra banda, i a la penúltima de les quals entrava el Culot, és clar- els que varen pensar una estratagema per a poder assabentar-se del que feia el pobre monsieur a les seues vacances, o, si menys no, intentar-ho. Aprofitant que M. Culot complia enguany la cinquantena a finals de juny, dos dies abans d'anar-se'n de vacances, varen pensar de fer-li un regalet. Una figureta de Lladró d'oferta. Es veu que la sèrie K. de Lladró, formada per un castell, un escarabat, una presó, un parell de condemnats a Santa Maria de les Flors (sic) i uns alvèols pulmonars, hi havia tingut molt poc d'èxit, i varen abaixar-li el preu de forma dràstica. La figureta, dèiem, aquella que representava la famosa transformació d'en Samsa, va ser l'escollida per Mlle. Sabatilles, l'altra xica de l'oficina d'Eureka de patents. Tot un directe al fetge, va pensar M. Mallot. Però la panerola emergent era un regal més enverinat del que semblava a primera vista, circumstància que el Mallot desconeixia, tot s'ha de dir. Perquè la Mlle. Samarreta, en veure-la és quan va tindre la pèrfida il·luminació. Com que tenia un cosí molt hàbil amb els aparatets, va dir-los que aprofitant les antenes i l'ull ciclòpid de l'escarabat en bolquers, podien incrustar-hi una mini càmera sense fils i amb control a distància, a través de la qual podrien espiar al pobre Culot. El mateix cosí se'n carregaria de fer una tria dels "millors moments" que ells visionarien fent-se la cerveseta del capvespre al Coin de la Faucille. "Però això és molt bèstia, no?", va protestar la Sabatilles. Però la resta de la colla va aclamar la idea com a molt seductora i fins i tot prou innocent. "No dona, no", va tranquil·litzar-la M. Mitjons, el pilota del grup i un dels rancuniosos, "que d'ací no eixirà res". "A més", va afegir, "de segur que si alguna cosa veiem tan sols serà com fa les maletes pel Paradís i toca el dos". "Però si torna més blanc que el paper, eixe no ix de casa. Deu passar-se tot el mes cardant sense parar. D'això que s'aprime tant", va refocil·lar-s'hi en Mitenes. "Doncs teniu que prometre'm que destruireu tot el que graveu", ordenà la Sabatilles, que pertanyia a la categoria dels melindrosos. "D'acooord", corejaren la resta. I el corifeu rentà així les seues avorrides i buides consciències.


II. Al castell-presó

El 30 de juny, M. Culot va anar-se'n de l'oficina, com el deia: "a donar-se una volta pel Paradís", amb sentiments ben contrariats. D'una banda, li feia goig la idea del regal; d'altra, li repugnava la seua condició d'artròpode incipient amb ull de ciclop. Què hi farem!. Un regal és un regal, i aquest detall per part dels seus companys li havia emocionat, perquè, la veritat siga dita, no acabava de congeniar amb ells, llevat de la Mlle. Sabatilles amb qui s'identificava per la seua discreció habitual. El que mai s'hagués imaginat, però, era el que havien ordit a l'ombra d'un ull ciclòpid, i, el que era pitjor, que també la Sabatilles havia cedit al joc, tot i els seus melindros. I ací els teniu, a l'endemà, la colla sencera, al Coin, els seus benvolguts companys, transformant-se en sobtada metamorfosis estiuenca com a improvisats espectadors d'un veritable reality show... "mireu, xics, com el Gran Hermano, però casolà, El Gran Culot", va cridar la rancuniosa Samarreta; "no", li tallà de cop Mlle. Sabatilles, "els del Gran Hermano en saben massa bé el que els fan i es fan, en Culot, no". I aquí són, davant la pantalla de l'ordinador del cosí dels aparatets, ben intrigats pel que esperen trobar al seu dintre, als seus budells de plàstic i microxips. Són a punt d'assistir a tota una première. Ací la tenim. Comença tot ben fosc. De sobte, la cara d'en Culot -fàcil recurs d'ensurt. Cridet de les Mlles. Sembla que ha tret el mig escarabat de la caixa. Se'l mira amb cara neutra. Fins i tot a la seua intimitat li sap greu mostrar els seus vertaders sentiments, enfrontat com és amb el present d'aniversari dels seus amics. Desprès, s'allunya; deu haver-lo deixat al moble principal del que sembla ser el seu saló menjador, a un prestatge de d'alt, la qual cosa dóna una visió completa de l'habitació. Primers aplaudiments, perquè tenien el neguit que la figureta acabés al fem, la veritat. I la resta dels parroquians del Coin, que no s'expliquen el sobtat entusiasme, els miren de cua d'ull ciclòpid. "Que ha marcat la Roja?", diu algun despistat. "Si la Roja ja està de vacances des de fa setmanes", precisa l'Andreu, l'amo del local. "Açò és del dia 30, d'ahir", afegeix el cosí de la Samarreta, "quan va arribar a casa. La resta, d'avui mateix. Però no té cap d'interès. Sembla que passa bona part del dia al saló: desdejuna, fa una ullada a les notícies als diaris digitals, llig al sofà, fa una becaeta, llig de nou, escriu, dina, posa la tele, fa una altra migdiada, berena, llig, escriu, i si la resta d'avui és com la d'ahir a la nit, soparà, tornarà als llibres i desapareixerà, és a dir, es gitarà". I tots varen tafanejar aquella tria de grans de rosari de quotidianitats tan particulars amb una certa desil·lusió. "Doncs, vaja Paradís més escanyolit", arrossegà el Mitenes. "Però, de veritat que t'esperaves Sodoma i Gomorra?", li etzibà la Sabatilles amb displicència. "Farem una cosa", va intervenir el cosí, "com que vaig prou atabalat pels reportatges dels casaments julians, fins que no tinga alguna cosa d'interès no quedem, d'acord?". I davant la crua realitat no els quedà un altre remei que acceptar-la. I així passaren els quatre primers dies del juliol, sense notícies d'en Culot, bé, del cosí. Però al cinquè, que era dissabte, la colla va rebre un wassap del cosí: "Prepareu-vos-en!! A les nou al Coin". I una mena d'electricitat va recórrer les espinades de cadascú en llegir-lo. "I per què a les nou? És massa tard, quan arribe el teu cosí ja estarem trompes perduts", reenvià en Mitenes, afegint un "Quedem a les huit?"... Beneplàcit general, llevat del cosí que va dir no arribaria fins a les nou.


III. Els pulmons

I així va ser. En arribar a les nou ben passadetes M. Ulleres, que és com li deien al cosí de la Samarreta, la grupetta ja portava quatre rondes senceres de dobles al dintre d'uns estomacs més buits, si és que això era possible, que els seus cervells. D'això que, en prémer el play del vídeo, va fer-se un silenci a la taula com no saben fer sinó els borratxos. I la sessió va començar. Hora: 11:30 del matí. En Culot arrossega la taula i les cadires centrals cap a un lateral del menjador. Intenta buidar el centre del saló. Desprès, trasllada la tele -un plasma prou gran- al lateral de la finestra del balcó que és perpendicular al costat esquerre -segons l'ull de l'escarabat- on ha deixat la taula. A la dreta, continua el sofà de tres places. Llavors, ix de l'habitació i torna amb una mena de cavallet que instal·la al bell mig de l'espai on abans era la taula. "Això és un rodillo de ciclista", diu M. Mitjons. I efectivament, a continuació, en Culot torna a entrar amb una bici de competició, de roda fina, que enganxa al cavallet per la seua roda de darrere, de manera que queda encarada al plasma. El següent tall, 11:45h, ens presenta a M. Culot vestit de ciclista de cap a peus. Casc, ulleres, mallot, samarreta, mitenes, culot, mitjons i sabatilles. (Per cert, ¿on és M. Casc?) Engega la tele. Sembla que és un canal francès, un canal del TDT francès que retransmet les etapes del Tour totes senceres. Torna a entrar al saló amb una caixa de cartró que deixa sobre la taula i de la qual trau bidons, plàtans i paquetets energètics que ordena al seu cantó dret. Puja a la bici. Comprova que hi arriba còmodament amb la mà esquerra i torna a baixar. Posa una tovalla des del manillar al selló en previsió de la suor. I engega un ventilador que hi havia al cantó dret al costat del sofà. S'estira el mallot, s'ajusta la cremallera del coll i recolza la mà dreta al manillar. L'aire del ventilador mou la tovalla. ¿Està esperant que els ciclistes de la tele pugen a la bici i comencen a pedalar?. Són les 12:00 del migdia que comença la cursa, però és el tram inicial que encara no compta, el recorregut neutralitzat. En Culot, efectivament, puja i pedala suaument. I comença a parlar, com si foren al seu menjador, amb ciclistes imaginaris. Fins i tot fa alguna rialla pel que li ha dit aquell vell amic amb qui tantes coses ha viscut, i al que rodeja amb el seu braç dret en una abraçada virtual. Però el director de la cursa baixa el banderí roig i l'entesa acaba de cop. En Culot lluita amb els colzes per fer-se un lloc al davant del pelotó. Pels comentaristes, ja que el nostre protagonista tapa totalment la pantalla, ens assabentem que ha hagut un intent de fuga. I automàticament M. Culot es posa a pedalar frenèticament amb les mans a la part baixa del manillar, com si fes un esprint, i girant compulsivament el seu cap per comprovar que ningú no el segueix. Ell és l'escapat... "I així va estar pedalant de valent, buidant bidons i menjant plàtans i barretes quasi dues hores, fins que el comentarista anuncià que un els favorits havia  punxat", resumeix l'Ulleres preparant el següent tall, "i el vostre amic, assumint el rol del nou protagonista de l'etapa, baixa de la bici, ix del menjador i torna amb una roda de recanvi que enllesteix ràpidament i deixa l'altra recolzada al sofà. Mireu." I tots poden comprovar com en Culot canvia la roda del davant mentre diu "buf, quina sort, la del darrere costa més" i acaba per recolzar la que duia abans, i que no està punxada, al sofà. "Però la cosa és més greu", afegeix el cosí, "mireu, mireu açò." Hora: 17:45. La qual cosa ens indica que el pobre M. Culot porta quasi sis hores pedalant. Queden deu kilòmetres fins a la meta, diuen per la tele. La velocitat dels corredors és molt alta i la cursa entra a la ciutat d'arribada. Els carrers són estrets i amb corbes molt tancades. N'hi ha molt de nerviosisme al grup. Els equips lluiten per col·locar els seus sprinters al capdavant. Ja només queden que cinc kilòmetres. La velocitat és infernal i les espinades fan tot el possible per ficar el cap dels ciclistes al manillar, tal i com en Culot prova de fer. Quatre kilòmetres, tres, dos. Últim kilòmetre!! Els llançadors dels especialistes estan a punt de rebentar. Quatre-cents metres. Dos-cents. Els últims cent!! Hi són els millors, el Cavendish, el Kittel, el Sagan… I de sobte Cavendish cau a deu metres de la línia de meta. La tele és un no parar d'exclamacions. I en Culot trau sobtadament les cales dels pedals i es deixa caure aparatosament sobre el sofà. S'alça de seguida. Trau de la caixa una ampolleta groga de Betadine i es posa mercromina a la cama dreta i un poc ací i allà. Sembla que tot li fa mal, molt de mal, mou els membres amb lentitud i angúnia. Però torna a pujar a la bici, i quasi sense pedalar fa com que arriba a la meta. Ara és el trencat Cavendish. S'abaixa i es posa a plorar assegut al pis del saló. Les llàgrimes destinten la mercromina que també duu al pòmul dret. Fa com que no vol parlar amb ningú. És el gran vençut del dia. En Culot està plorant de veres. De sobte, es posa dempeus, agafa un drap, es neteja la cara i el genoll. Es lleva les sabatilles, el casc i les ulleres i s'hi posa una gorreta a joc amb el mallot. Puja al mig del sofà que li fa de pòdium i alça els braços, és el guanyador, ara és en Kittel, i a la mà dreta duu un ram de flors de plàstic que ha tret de la caixa de cartró. Saluda el públic que no hi és, i llança el pomell tot just al lloc on minuts abans hi era ell mateix assegut com a desconsolat perdedor. Quin bonic homenatge amb el seu millor enemic. Darrer tall. Hora 19:45. Roda de premsa de Cavendish a la tele. Abandona. Les ferides són d'importància. En Culot ha fet un petit lloc a la taula desplaçant cap el sofà el rodillo i la bici. S'ha dutxat i vesteix un xandall. Es mou amb dificultat. Seu a la cadira i mira de cua d'ull el plasma. Trau de la caixa un micròfon de taula de pega i mira a la paret del davant com si hi fos el grup de periodistes de la sala de premsa. Gesticula. Parla el que ningú no entén però tots podem comprendre. I acabada la roda al plasma, tanca la tele, fica el micròfon i el ram de flors que recull de terra a la caixa de cartró, i s'estira al sofà. Són les 20:10 minuts de la nit. Els borratxos segueixen igual de muts. Quan ixen del Coin, semblen una colla de condemnats. Saber segons quines coses no sempre ens fa més lliures ni més feliços.


dilluns, 14 juliol de 2014

La verdad, toda la verdad y nada más que la verdad


¿Jura solemnemente decir la verdad, toda la verdad y nada más que la verdad?… Home, això depèn… (El secretari del tribunal, amb evident expressió de fàstic, demana la compareixença del traductor con un ya estamos ben indiscret) Mire usté, monsieur Vicicle -continua el fiscal- me parece que usté no sabe ni dónde ni con quién está hablando… Doncs, no, la veritat… Pues esto es un juicio, y se le va a tomar declaración… Ah!, un judici, i per què?... Por qué, por qué?, a usté eso no le incumbe, se juzga y sanseacabó, a qué viene pedir tantas explicaciones… Estem en un estat de dret, no?... Sí, claro, pero ahora seguimos el modelo Franz… De Copenhaguen?... No, Franz de Praga, es lo último en códigos penales. Dígame, qué hace usté todas las tardes del més julio desde las 14h a las 18h, aproximadamente… Per què m'ho pregunta?... Aquí, soy yo quién hace las preguntas. Conteste!... Doncs faig el dinar i dine… ¿Durante cuatro horas?... No, és clar. Bé, desprès de dinar, si puc, m'estire al sofà  i faig la migdiada. Curteta, senyor fiscal, perquè sóc de poc dormir. Una becaeta, ja sap… No, no sé. Y qué tiene delante del sofá?... ¿Davant el sofà?, doncs la tele… Bien, veo que vamos entendiéndonos. Qué canales sintoniza?... No sé, no sabria dir-li… ¿No se acuerda, o no quiere acordarse?... No sé, vaig passant, faig zapping… ¿Zapping, monsieur? ¿No es verdad que en los días de autos señalados siempre pone los mismos canales: de 14h a 16h,  Teledeporte; y de 16h a 18h, la 1 de TVE, de manera premeditada?... Protesto!! -diu l'advocat defensor- el fiscal dirige las respuestas de mi cliente… No ha lugar -sentencia el jutge. Conteste… (Davant la torbació de monsieur Vicicle, el fiscal encara furga més en la ferida) Se lo diré de forma más clara. ¿No es verdad que usté sigue con alevosía, premeditación  y contumacia las retransmisiones del Tour de Francia?... (Monsieur sembla un tant incòmode) Bé, no negaré que de tant en tant… ¿De tanto en tanto? ¿Usté calificaría de tanto en tanto todas y cada una de las tardes julianas?... ¿Julianes, què vol dir? Les julianes són escarabats, paneroles, aquestes fastigoses malparides de color coure… Tome nota el secretario de este alto tribunal de la envenenada referencia a Franz de Praga por parte del acusado… ¿Acusat? ¿De qué estic acusat?... Eso no importa, usté está acusado y basta… Protesto!, el fiscal pone en boca de mi cliente interpretaciones que lo incriman… No ha lugar. Conteste… ¿Conteste? ¿Què tinc que contestar?... ¿Es usté seguidor irredento del Tour? -l'etziba a boca de canó el fiscal... Bé, sí, m'agrada el ciclisme, i el practique, però irredent és massa dir… ¿Demasiado, monsieur? Cuatro horas por siete días dan un total de 28 horas semanales, que multiplicadas por 3 semanas hacen un total de 84 horas, a las que si añadimos los días que se conecta con la etapa desde la hora de salida, nos acercamos peligrosamente a un total que ronda el centenar de horas. ¿Aún cree que es demasiado decir?... Bé, m'agrada el ciclisme… Entonces, por qué lo cuestiona públicamente?... ¿Jo?... Sí, usté. Que si el filete llegado de Irún, que si de Texas vendrán que de casa te tirarán. Si hasta se atrevió con el ceño del Rey Miguel… Bé, és cert, el ciclisme professional em sembla menys transparent que els comptes i les factures de caixó -modalitat molt valenciana, tot s'ha de dir- de la Conselleria… Oiga, no desvíe el tema, las facturas de cajón son de cajón… Protesto!, mi cliente acaba de hacer una comparación muy adecuada ya que… ¿Adecuada, letrado? -li talla el jutge. Más bien diría yo que es una comparación odiosa. No ha lugar… Però haurà cap cosa que tinga "lugar" en aquest lloc?... Le aconsejo al acusado que se ciña al asunto que nos ocupa y evite comentarios personales. Prosiga el fiscal… Qué ocultas razones tiene, entonces, el acusado para invertir tantas horas ante el televisor visionando un deporte que en su faceta profesional abomina?... Ja li ho he dit, m'agrada el ciclisme, m'agrada veure ciclistes pedalant, pujant, baixant… ¿Le gusta ver ciclistas, he oído bien?... Sí, què passa?… Tome nota el secretario de que el acusado se confiesa ciclirastia en su faceta voyeur… Protesto!... No ha lugar… Què és cicliràstia? -pregunta monsieur Vicicle amb cert neguit... No se haga el inocente. Usté, señor mío, extrae un placer malsano de las retransmisiones del Tour de Francia. Y acaba de reconocerlo… Malsà? Si el que vol dir és el que jo em pense, li tinc que aclarir que el meu esport "malsà" per antonomàsia és el vòlei platja femení… Entonces, la perversión es más abyecta si cabe… No, no cap, ja li ho dic jo, perquè cap cosa mai "no ha lugar"… Confiese!!, qué le atrae de forma tan inveterada y procelosa?... ¿Procequè?... Vamos, atrévase, confiese sus pecados, reconozca su culpa. Qué seduce sus más bajos instintos? Qué es más potente que su voluntad? Qué desata sus pasiones más incontrolables? Confiese, monsieur!!... (Monsieur Vicicle es frega les mans de forma ostentosa i nerviosa. Mou el cap com si fos una mosca atrapada, la seua  mirada està més perduda que la d'un dolent actor fent de cec. Vol i no vol parlar. Sembla estar posseït pel maligne. I el fiscal veient molt a prop la victòria torna a la càrrega) Ya es tarde para volver a atrás, monsieur. Hasta el inexistente jurado se ha dado cuenta. Ya no saldrá de aquí libre de culpa. Descargue al menos su conciencia!! Confiese!!... Els châteaux -diu monsieur Vicicle amb un fil de veu… Cómo dice?... Que són els châteaux l'única cosa que m'interessa… ¿Los châteaux? Explíquese… És que França és plena de châteaux, i el Carlos de Andrés dóna una informació molt acurada i detallada de tots: l'any que el van construir, el que el van destruir, el que el van reconstruir, el que el varen destruir per segona vegada, i així fins a l'infinit i més enllà. Quina grandeur, mon Dieu! A mi el que de veritat m'agrada del Tour són els châteaux… Lo sabía, señoría, sabía que era culpable, y lo acabo de demostrar. Nuevamente, la velada referencia al praguense le incrimina. Critica abiertamente la renovación de nuestro código penal inspirada en ese ideólogo de la posmodernidad llamado Franz de Praga… Lleven al reo a las mazmorras y que le pongan la mordaza de cajón. Se levanta el cajón, digo, la sesión. Ah!, secretario, ponga fecha de mañana... Pero, señor juez hoy es... De mañana, he dicho!!

divendres, 11 juliol de 2014

Una cosa rara

"Consistía en un trino peculiar, parecido al de un pájaro, una especie de gorjeo líquido producido por el contacto de la lengua con el paladar, en cortos intervalos, en medio de la música. El lector recordará probablemente cómo se hace, si ha sido niño alguna vez." 
(Mark Twain, Las aventuras de Tom Sawyer)

Una cosa rara, que encara no podia explicar, li passava a la seua bici. Perquè estava segur que el problema residia a l'instrument i no a l'instrumentista, per dir-ho d'alguna forma. "És que el si bemoll de l'octava aguda està desafinat, jo em rente les mans", diu qualsevol pianista, que no patisca el síndrome beethovenià, en provar el piano del recital uns moments abans el concert. I tindrà tota la raó, no serà ell qui desafine, com si que ho faria un violinista o fins i tot un oboista, pose per cas, sinó que serà la tecla, l'instrument, i només ell mateix, el que no estarà en perfectes condicions tècniques i/o mecàniques. I si encara no s'ho podia explicar, la cosa rara, era perquè havia revisat la bici de d'alt a baix, i d'esquerra a dreta, amb cap resultat objectivament aclaridor. Però la realitat s'imposava, perquè el fenomen succeïa amb la impertorbable cadència d'un metrònom, com si fos un pedaleig aliè al propi pedaleig del ciclista, una segona realitat paral·lela, una normalitat anormal per l'observador, ell mateix, que era al damunt de la bici, una mena de poltergeist (el soroll dels esperits), de fenomen paranormal, estrany, que al capdavall sempre tenia les mateixes conseqüències imprevisibles. Perquè feia temps, massa temps, que mai no feia el que ell volia, que no podia, que no complia les seues expectatives, que n'era infidel a l'etapa o itinerari que s'havia programat. I n'era conscient. I tot i ser conscient, li era impossible redreçar la situació. La roda del davant, vet aquí, la roda del davant de la seua bici, la del sorollet inexplicable de l'esperit, era la que manava. I era ella la que decidia si a la dreta o a l'esquerra a la següent bifurcació, si tot recte o girar cua a la següent rodona. Heus ací el problema. Bé, va pensar, la solució és ben fàcil: canviaré la roda. I ho va fer. Al principi semblava que, efectivament, mort el gos, morta la ràbia. Però a la que feia tres o quatre d'eixides va començar aquell sorollet quasi inaudible, d'aparença intermitent, que a poc a poc es consolidà en la seua continuïtat i amb el seu deler dictatorial. I tornava la cosa rara. I ja no sabia què fer. Imagineu-vos-en, una vesprada qualsevol d'estiu, ara que el dia s'allarga, que només voleu fer una passejada en bici per l'horta, i al capdavall acabeu pujant el pic de l'àguila, desprès de passar per Gàtova; i que baixeu per Altura a buscar Sogorb, pujant a continuació l'Oronet per la façana nord, i desprès ja només podreu que deixar-vos caure cap a una València rara amb els seus fanals encesos sobre un cel refractari, i somiant amb la dutxa i el sofà de casa, i amb l'ànima més comprimida que un tubular i el cos més esmicolat que la nòmina de juny. I així, arribat com era a l'abisme, o del abisme, vés a saber, va decidir agafar el bou per les banyes, i provant de trobar una explicació plausible no li quedà més remei que tirar de metàfora. Era la solució final. Anem a pams, va dir-se. Tenim dues rodes, ¿estem d'acord?, va preguntar-se en veu alta. I va fer que sí amb el cap. I tenim el pedaleig, no?. Altre sí capital. El pedaleig, per la seua natura isòcrona és el temps, és clar. Impertorbable, com la cadència del metrònom. Més capital. Com l'acompanyament que normalment fa la mà esquerra al piano. I al sobre, per damunt d'aquest continu, les dues rodes com dues melodies simultànies que interpreta la mà dreta. Què pot simbolitzar la roda del darrere?. Rep directament la força impulsora del temps, per tant és ben arrelada a la realitat, al ara i ací, al present. És el present. I la del davant,  imprevisible, guiada per déu sap què, ingovernable, capritxosa com un somni o un sentiment, li va recordar aquella frase d'en Faulkner que deia alguna cosa com que "el passat encara està succeint", just el contrari o el mateix, vés a saber, del "hoy es siempre todavía". Llavors, va entendre que el passat era com una melodia superior, un sorollet espiritual, per damunt de la realitat, intermitent, i en delicat contrapunt amb ella, fins i tot contradictori, paradoxal, però encisador i que decidia els camins de la vida en continua superposició o simultaneïtat amb l'ara i ací, el present, del que dependria el futur, l'expectativa, però en oberta i habitual col·lisió d'interessos. I va sentir por, o ben bé una melangia feta a parts iguals d'inquietud i certesa, perquè ara s'adonava que només un nen era el que prenia i prendria sempre les seues decisions. Un nen que ja no existia, però que encara succeïa. Una cosa rara.