dimecres, 21 d’agost de 2019

Un dòlar foradat


L'escena va ser memorable. El gunfighter, el pistoler, entra al Saloon. A la barra hi ha un altre gunfighter, i tot i els requeriments del primer gunfighter, aquest últim no es molesta en girar el cap i mirar-lo. De fet, qui el requereix és el seu germà, tot i que ell no ho sap. Com tampoc ho sap el requeridor, perquè no li veu la cara. El requeridor hi insisteix: levanta los brazos, voy a entregarte al sheriff, he dicho que levantes los brazos, però l'altre no fa cas, agafa el got de whisky i beu tranquil·lament mentre dirigeix l'esguard cap a l'espill que hi ha al darrere de la barra. Llavors, el gunfighter inicial mira l'espill i reconeix el seu germà mentre aquest últim pega mitja volta i, com que l'altre s'ha quedat paralitzat en reconèixer-lo, li pega un tret ja que no sap que és el seu germà perquè en deixar-se barba per culpa de la guerra de secessió no el reconeix i passa el que passa, que el germà requeridor queda estès a terra, al bell mig del Saloon. No han passat dos segons que del rerefons del Saloon els dolents que havien contractat el seu germà, tot i que no sabien que era el seu germà, per detenir-lo, en veure el resultat de la comanda li peguen trets a dojo i cau a terra en una de les escenificacions més atabalades i lamentables que mai no he vist d'una mort a trets entre gunfighters, però aquest detall és irrellevant. Recapitulem: dos germans que no sabien que ho eren han mort. I els dolents no només no sabien que eren germans, sinó que tampoc saben que el primer gunfighter no és mort en realitat, sinó només inconscient, detall que tampoc no sap ni el propi gunfighter. De fet, trigarà una bona estona en despertar i adonar-se que un dòlar que portava a la butxaca de la camisa li ha salvat la vida. D'això el dòlar foradat, que dóna nom al que ens ocupa. I en assabentar-se decidirà venjar-se dels dolents, tot i que ells no només no li havien disparat a ell, sinó que només intentaven fer justícia amb el company assassinat, presumpte assassinat perquè és viu. Però arribats ací, deuríem obrir un parèntesi. El parèntesi del dòlar foradat o millor del forat al dòlar. Perquè el que no acaba d'entendre's és com el susdit forat és tan perfecte, tal i com si ho hagués fet un trepant. Perquè si la bala ha foradat el dòlar travessant-lo, com és que només el deixa inconscient i no ferit encara que siga lleu? Bé, deu ser una llicencia poètica. De fet, el germà, que l'han deixat com un colador, no presenta ni la més mínima taca de sang a la roba. Potser el pressupost pel ketchup era curtet o bé era de sang freda. Tornem al Saloon. Ara ve el que podríem qualificar, sens dubte, com a moment climàtic. Els germans són a terra, morts i no morts, ja m'enteneu. Els dolents són al voltant. I llavors entra el sheriff amb el jutge. S'acosten a poc a poc fins que  s'integren a l'escena i el sheriff pronuncia una d'aquelles frases que són típiques i mítiques al cinema. Frases com: Bond, James Bond o Alégrame el día. S'acosten, dèiem, i el sheriff etziba amb una sobrietat i un domini dramàtic superb, dirigint l'esguard cap als morts no morts i la resta dels assistents que no en saben res de res: ¿Quién ha sido?, dins la millor tradició de l'eloqüència gilanensa: alguien ha matado a alguien, etc. Bé, les coses van anar així. Cap bicicleta va fer acte de presència. Però tinc la certesa que l'univers de l'espant és infinit, si més no tan infinit com un Hiper-Chino o el dret a rescatar nàufrags.

dimarts, 6 d’agost de 2019

El buit


M'endinse al buit negre de la ciutat. Allà on les voreres mai no les renta ni agrana algú, i a l'estiu semblen uns trossets de mallot de la muntanya del Tour de France fets amb paneroles aixafades aleatòriament sobre les rajoles grises en lloc de punts rojos equidistants sobre blanc immaculat. Ha d'haver molt de grimpeur al barri, pense. Els que hi viuen ho saben, i en parlen obertament: que yo me ducho cuatro veces al día, mira si tengo bien limpio el chocho… -li diu la cambrera del bar a la clienta. Però la nena rossa que camina per la vorera, ignorant de la seua avia, que mira al matí amb la netedat immarcescible del mar que duu als ulls, tot i que la platja és a dos carrers de distància, la nena, no patiu, ve protegida pels seus cabells curosament pentinats. Cap cosa pot ser al seu damunt sinó les flors. Menja una galeta que agafa amb les dues mans com si fos un esquirol blanquet. I mastega amb uns dents que encara no saben fer ben bé la seua feina, a mig camí entre xuclar i triturar. Vorera amunt -o avall, qui sap- la clienta riu obertament la xerrada de la cambrera. Potser en sap, i molt, d'higiene íntima compulsiva o si més no, aleatòria. Al seu costat s'asseuen, només a una banda de tres tauletes improvisades en filera a la terrassa del carrer, cinc homes amb caretes de porc. Un sisè els saluda amb respecte davant el costat buit de les taules. Semblaria una paròdia del Bloomsday si no fos perquè al bell mig del tauler pensat i fet, no en trobem la previsible safata amb salsitxes, cansalada, black and white pudding, etc., sinó un llibre: un recull dels articles del sempre oblidat escriptor Mariano José de Larra. Llavors, qui és dempeus, el sisè, agafa el llibre i obrint-lo a l'atzar comença a llegir. No ha dit les primeres paraules, que el grup comença a riure. Amb la boca petita al començament, com d'amagat, reprimint-se, però de sobte esclaten les rialles més descomunals, homèriques, diríem, si no fos perquè tacaríem la memòria de tan descomunal poeta. El descontrol s'imposa. Ja van per terra un parell i la resta -dels comensals, anava a dir- s'agafa a les taules per no caure damunt la vorera de punts aixafats. A poc a poc torna la calma. I el sisè calla. Del darrere dels porcs ix la cambrera de vulva neta i imposa al sisè una corona que substitueix el llorer per una rastellera d'excuses de mal pagador de plom. Fins i tot les rates giren cua i toquen el dos pels albellons. L'home de la gorreta s'endinsa al buit negre de la licorera. Demana l'ampolla de litre de Jameson, irish whiskey. La xica que l'atén vol conversa: quina calor….sí, sí que en fa… este és molt bo… i tant… és que tot s'apega… la calor és el que té… jo és que em dutxe tres o quatre vegades al dia, mira si tindre ben net el… ja em faig l'idea. Quant és?... No més ix, la nena, com una ofrena blanca, neteja el matí de la brutícia esquitxada a les voreres que tots trepitgem.

dilluns, 29 de juliol de 2019

Xamfrà


L'home gran prem el timbre. Potser és massa d'hora per trucar les portes que no són la teua. Duu camisa rosa pàl·lida de màniga curta, pantalons curts gris clar i sandàlies. Prim, ben pentinat; els cabells cendrosos i escassos, dirigits cap al darrere, encara conserven la marca de la pinta. Les ulleres daurades acaben d'arrodonir el dibuix de la seua vellesa. Al primer pis algú puja la persiana que dóna al balcó. Quan aquest algú ix i fa una ullada, l'home gran ja no hi és, s'allunya mirant-se amb molt d'interès el balcó de l'altre costat, el de la veïna. No han passat cinc minuts que torna a sonar el timbre. Algú ix al balcó per segona, i ara sí que hi és l'home gran al portal. Des del balcó algú li demana què és el que vol… Ai, que baixe la meua dona… Però vostè on va?... Jo, al carrer Providència u… Providència no és ací. Gire la cantonada a mà esquerra. Açò és la Plaça… Però vam vindre fa uns dies i era ací… Deu estar confós, no veu que fa xamfrà?… Ai, però. La meua dona és Paquita Miralles Cantó… I remarca els cognoms amb les dues mans arrodonides per mirar de mantindre una realitat que se li escapa. Una realitat per a la qual no acaba de trobar una història adient. Sorprenentment, la veïna del balcó del costat ve caminant per la plaça. I sorprèn. Sorprèn perquè era de vacances. I més si ho fa tan de matí. Des de l'altre balcó el seu veí li explica la situació… Ara baixe… No, home, no fa falta, ja me n'ocupe… Que sí, dona. Ara vaig… Però quan el veí posa un peu al carrer -bé, a la plaça- ni el vell ni la veïna hi són. Gira la cantonada i fa una ullada ràpida al carrer Providència. Res. No hi són. Pensa que no poden haver-hi caminat tan de pressa. Però no hi són. I a la plaça tampoc. Ara és ell qui no té història adient. Puja a casa seua. Entra, i només comença a llevar-se les sandàlies escolta algú que obre el portal. És la veïna. Obre la seua porta i al replà de l'escala li diu que ell també ha baixat, però que no els ha trobat… Li he demanat el DNI i em donava el BONO-BUS, tu creus? Mira, els pèls de punta. Ai! Resulta que viu al seixanta de Providència i l'he dut a la Policia, i que ells facen… I ara el veí ja en tenia d'història adient. Perquè li preocupava que assegut a la cadira d'entrada a casa seua, mentre es llevava les sandàlies, algú se li acostés des del passadís demanant-li on anava o d'on venia, com havia entrat a aquella casa o què és el que hi feia assegut com un nen perdut al capvespre. I va pensar que sort tenia de no formar part encara d'aquella història, però que hauria de preparar-se, tal i com feia pedalant amunt avall els cims de la contornada, amb un munt d'històries que donaren una mínima lògica narrativa al fet de trucar de matinada aquelles portes ninguna de les quals, pel que sembla, és la teua.

dimecres, 3 de juliol de 2019

South

¿Quién es el tercero que anda siempre a tu lado?
Cuando cuento, sólo estamos tú y yo, juntos,
pero cuando miro hacia adelante en el camino blanco
siempre hay otro que anda a tu lado.
(T.S. Eliot, La tierra yerma)

Bon Viatge. Farewell.
Udols dels 27 sacrificats.
Farewell. Bon vent.

Bona barca, doncs, Shackleton.
Un només estimaria tal abisme
fracassat i gloriós com greix cremant.

Barlovent, Endurance.
Ufanós James Caird i malastruc cel
fumat peu d'amputada empremta.

Bordada perduda entre escletxes.
Unicorns de neu il·lusa t'acompanyen.
Fagony vent dels somnis trobaràs.

Bonança sense endemà ni tercera
ullada al capdavant i l'altre al teu costat,
fent la fel, descobridor del no-res.

Botxí dels que cap cosa sabien de tu.
Únics que ignoraven el fill bord del destí
fatum: provisions d'una quimera.

Bocana d'un port absent duies al rebost.
Usuari de bens aliens com a segell
follet d'una deriva inconsistent i cíclica.

Benvolgut, mai no trepitjaràs el Pol Sud.
Últims glops d'absenta a l'ànima
ferida d'absències hi dónes displicent.

Bellesa i desolació a les pannes de gel
urgent que ruga el vaixell ja de cendra:
fada dormida damunt l'herba negra.

Bon viatge. Farewell.
Udols dels vint-i-set.
Fins l'eternitat i un dia.

divendres, 21 de juny de 2019

Els versos


Dibuixats per la memòria:
eren aquells versos sobre un esguard
còmplice al bell mig d'una reunió amigablement seriosa.
Aquells, d'un amor furtiu i un poeta amb esmòquing,
aquells amagats qui sap si a la frèvola silueta o al paper dels records.
Els havia cercat amb disciplina, amb deler estudiantil.
Pàgina a pàgina, dubte a dubte, traç a traç.
No trobava, però, sinó versos d'arguments equívocs.
Perquè ell volia llegir-los.
Llegir-los-els.
A ella.
Perquè feia tot el possible per trobar-la.
Per trobar-se-la.
Per trobar-los.

Com la pell la serp,
havia deixat anar el seu amor entre silencis i eternitats.
I ara, purificat l'amor per la vellesa,
un retrobament provocat deuria ser la recompensa.
Aquella reunió seriosament amigable
havia deixat anar un lloc incert i un dia anònim.
Sabia que hi aniria.
Però ignorava qualsevol altra certesa.
El retrobament casual obeïa, així, l'anarquia dels rellotges,
el confí dels carrers posseïts ja pel perfum de l'estiu
i la inestabilitat marina de les voreres.
Insistiria, però, com la roda i l'infinit,
com el bes i l'eternitat.
Com el silenci.

diumenge, 9 de juny de 2019

Haig de dir

The Great Santini invites Columbo 
on stage to perform a trick, 
but is the magician shy enough to trick Columbo? 

Al circ patim l'estultícia d'un cap de pista que cada vegada que anuncia la imminent aparició d'un nou artista acaba la seua intervenció amb un "He dicho". Posem per cas que es tracta de rebre a Beethoven i el seu piano per a sords: "Directamente desde Viena, la ciudad de Sissí Emperatriz -su amada inmortal, señoras y señores, durante más de veinte años- (tot i que aquesta princesa trista encara no havia nascut en vida del geni de Bonn, i en Darío encara menys-, y los bombones de Mozart. Directamente desde la capital del Imperio Austrohúngaro, aquí, con nosotros, ante ustedes, deseoso de dar a conocer sus geniales últimas composiciones, y tras atravesar media Europa en las más penosas condiciones: el Gran Ludwig, el Gran Beethoven, el gran genio de la nueva música y su nuevo piano para sordos. He dicho." El públic no comprenia res, però aplaudia. Per què diu: "he dicho"?, es demanaven els parroquians obrint els ulls com a boques de canó. És clar, la gent aplaudia l'artista anunciat, però tot ens indicava que ell, Herr Direktor -com li agradava dir-se-, s'ho prenia com a mèrit propi. I si així fos, sempre podia dir que havia estat el més aplaudit de la nit. Poc importava que el susdit Beethoven tingués la pell del color dels bombons de Mozart, que el piano per a sords no fóra sinó una mena de teclat mut amb aspiracions, és a dir, un piano de cua sense cordes, o que les genials composicions foren presentades al públic amb tipografia digital. Ell ja havia dit el que havia de dir: "He dicho", i la resta l'importava una puça sense ensinistrar. Aquesta impostura de colofó, podríem dir, s'accentuava quan anunciava la imminent entrada a pista del Gran Santini, el mag dels mags. De fet, tampoc no era el Gran Santini, sinó un nét, besnét o rebesnét, vés a saber, del gran mag ja desaparegut, i que tenia com a íntim i inconfessable orgull artístic el fer passar com de l'avi alguns trucs que ell mateix havia desenvolupat a partir d'idees del seu antecessor, però en flagrant forma i acabat de nyap, marca de la casa, i que els entesos comentaven amb un somriure còmplice com "el mal dia d'en Santini". "Fins i tot el Mestre va tindre de dies dolents, oi?" - i reien amb la boca muda, digital. Al Santini de pega poc l'importava trair la memòria del seu avi, intentar enganyar el respectable -el públic, vull dir- o el frau que tot això comportava. De fet, el gran frau, l'impossible engany -si fins i tot els grans trucs d'en Santini a les seues mans semblaven de Màgia Borràs- i la vergonyosa traïció només la cometia amb sí mateix. I no s'adonava. A falta d'escrúpols, benvinguda siga la manca de principis. És el que tenim. El cap de pista, però, gaudia com un boig al presentar-lo, perquè llavors anteposava el "he dicho" a cadascuna de les seues proposicions, aquelles que el relacionaven, deia, amb la família Santini. "¿He dicho que soy sobrino del Gran Santini? He dicho.", tot i que no ho era, sinó només d'una de les dones del mag, l'Angus, la germana petita de la qual era la seua mare. De vegades, enlloc de nebot deia besnebot o el que li venia de gust, però sempre obviant la nul·la relació sanguínia marca de la casa. Val a dir que haig de dir. Així, a boca de canó: com els captaires que cerquen l'ombra a l'estiu i el sol a l'hivern, també els poetes cerquen el vers protector. Mai no trairia l'avi, la memòria del qual és l'única cosa que en vaig conèixer. Diuen que la literatura mai no ha de servir per passar comptes. Potser és veritat, però ja que passava per ací, per què no fer contes? Ah, com trobe a faltar la meua estimada faquiresa.

dissabte, 25 de maig de 2019

Los parajes por donde anduvo


Poc abans de patir una de les seues sufocacions, Ana Ozores llegia el seu devocionari estesa, tota sola, sobre els llençols tendres de la nit. La condicional Si comió carne paralitzava el seu esguard, tot i que cap cosa li era suggerida, com si de paraules d'un idioma desconegut es tractés, "...pero al leer:"Los parajes por donde anduvo", su pensamiento volvió de repente a los tiempos lejanos". Els paratges per on va caminar, els indrets de temps llunyans, les temps jadis. I Ana va reviure el gran pecat de la seua vida, aquella nit dins la barca amb el seu amic Germán, el gran pecat tal i com van sentenciar, tot i que no eren sinó dos xiquets adormits sota un cel d'estrelles escrutadores. Los parajes por donde anduvo. El carrer té dues fileres d'arbres de tronc fi i capçada frondosa. Jo tinc aquella llunyana edat en què no ets sensible als horaris i les migdiades suposen un temps que mor desesperat entre els dits de l'avorriment. La calçada és de llambordins, irregular, tant o més que les voreres. El sol grogueja la perspectiva, i l'ombra equidistant d'aquests arbres anònims em tranquil·litza. Com de seductora és la nostàlgia ¿Per a qui treballa? No n'és per ella mateixa que perd el seu temps suggerint-me records i oblits. No n'és pel seu profit que em dóna conversació sobre carrers perduts on vaig ser feliç. Què guanya ella les vegades que uns compassos, unes pinzellades o unes paraules em fan reviure un cop d'amor o tendresa ignorada al seu moment? Ara, el jardí s'estén condicionat, sense frase, entre l'amor i la mort de la nit romàntica. L'apart romàntic és dolç i agre alhora. El poeta sap que no n'és si ho és, i que no pot deixar de ser-ho. La seua condemna és la seua raó, o la seua raó és una condemna que li obliga a patir el món, a observar els sentiments estesos sobre els llençols captius dels poemes. Estès sobre el graó de fals marbre que dóna accés al jardí, el nen sap, tot i la seua curta edat, que mai no tornarà a sentir aquesta absència del món que per a ell és la felicitat. Li absorbeix el sol esmicolat per les fulles de la magnòlia: un calidoscopi bressolat pel vent domèstic del carrer on uns xiquets es barallen a crits per pedalar l'anada i tornada d'aquell tros que talla la sèquia. I tanmateix no hi ha sinó silenci. El silenci que duu al seu si l'harmonia del món. Si el jardí és el paradís, però, vet aquí la condicional, ¿per què hi posen bancs on s'asseu l'home del barret gris i les sabates de xarol, aquell de llengua negra que pacient espera de la melangia la seua feina intermediària mentre fa com que llegeix el cel: la seducció subrogada?

dilluns, 22 d’abril de 2019

Raval


Hi ha un lloc a la ciutat que no existeix. Hi és a qualsevol dels seus ravals, antics o nous. La intuïció, però, em diu que comença al racó on el riu atansa el seu meandre. Sé que no dec entrar-hi, que seria una de tantes equivocacions com he comés a la vida, però hi ha l'esperança de trobar-hi la quimèrica drecera que m'allibere d'aquests carrers sòrdids on gent perduda vol ajudar a perdre's gent que no sap on i com perdre's. Convençut estic de l'èxit, i sabedor sóc del fracàs, perdut a la seua travessa infinita. Tots dos sentiments alhora beuen, però, del mateix doll: la barreja de realitats i reflexos que el constitueix. Fa temps, aquell somni en què hi vaig entrar per primera volta al raval, em donava por. Avui, la por hi és com un personatge més de la comèdia. He canviat l'angúnia inicial per un regust amarg d'insistència en la deriva. En baixar l'escala hi ha una plaça. M'assec en una cadira de ferro. Vull no destorbar. Una dona rossa, de mitjana edat, arriba travessant l'arc que hi és al costat de la meua escala. S'asseu a la taula del cafè que queda a la meua esquena. Jo no tinc taula, però la cadira on séc és del cafè. Em done la volta i veig el seu rostre marcit, i pense que m'hagués agradat que fos menys real. M'alce amb el sentiment de que el cambrer m'exigirà la despesa d'una consumició que no he pres. Me'n vaig i s'afegeix de seguida un amic que va de compres. Fins i tot duu el carret. Tot és de tons freds contrastats sota la llum escassa d'un cel nuvolós. L'amic i jo caminem amb la seguretat de qui no sap on va. A la botiga, crida la meua atenció el sostre inusualment elevat. Com si fos una biblioteca, passadissos de fusta recorren els murs. I al darrere del mostrador un infinit vertical de calaixos amaga les mercaderies. El meu amic ja no hi és. Pedala pel camí al costat del cementeri. Vull seguir-lo. El camí és de terra fet de tant trepitjar l'herba. Ell s'allunya. Mire al meu darrere i en tornar el cap ja no hi és. Una jove de cabells negres arrissats m'avança per la dreta. Li pregunte si hi ha eixida al final de la tàpia del cementeri. M'ignora totalment. És de dimensions anormalment grans, majúscula. Pense en Baudelaire. El seu vestit groc suau, estiuenc, sense mànigues, curt, li deixa les cuixes i els braços a l'aire. Camina descalça, i un poc més endavant es gita damunt l'herba deixant el seu cos de pell daurada a la intempèrie morbosa del capvespre. Em desperte dins el somni. Com les coses que no vols, però no pots evitar, com la mort, hi són aquestes dreceres laberíntiques, infinites, aquests ravals inestables, fluctuants, escorredissos, inexistents, com la imatge involuntària que ens retorna d'amagat l'argent viu i invisible de qualsevol espill.

dissabte, 13 d’abril de 2019

Els bombons


He anat a comprar bombons.
Tot i que les flors són més elegants.
He comprat de bombons
per la dona malalta,
per la germana convalescent.

He travessat la ciutat a peu
sota els records dels dies estimats.
Aquell nostre lloc del primer bes,
aquell altre de música i pètals,
aquell perdut de bon començament.

He caminat perquè pedalar és poca cosa
quan vols retreure la memòria.
He caminat el matí
amb els passos ridículs del penitent,
amb la penitència vana de l'oblit.

No hi ha a València altra botiga,
els bombons de la qual jo vull comprar.
Hi és a l'altra banda del desig,
tot just a tocar les deixalles del temps,
cantonada a la pell de la infància.

He anat a comprar bombons.
Tot i que les flors són més elegants.
He comprat de bombons
pels éssers estimats,
per les esperances desconegudes.

dissabte, 30 de març de 2019

Els hereus


Fa un parell de dies es commemorava la mort del poeta Miguel Hernández. Machado, Lorca i ell mateix s'han convertit amb el temps en símbol dels perdedors d'una guerra a la què no s'ha sabut o no s'ha volgut passar pàgina. No trobarem la tomba de Lorca fins que no netegem l'oblit dels cementeris anònims. No tancarem la incertesa dels dies mentre els Pirineus ens separen d'Europa, on és l'actual tomba de Machado. I més d'un es preguntarà -encara al segle XXI- quins són els veritables hereus d'aquells poetes, d'aquella poesia. Perquè no només van ser grans creadors, sinó que el seu compromís amb la nouvinguda república, i tot el que ella suposava, va ser un exemple d'honestedat. De fet, no tots els artistes i poetes republicans van saber estar a l'alçada dels esdeveniments. Ian Gibson, a la seua biografia de Machado, en dóna un bon exemple. Madrid. Sí, parlem de Madrid. Miguel Hernández arriba del front. S'acosta a una reunió on són Alberti, la seua dona, Mª Teresa León, i d'altres. I el que hi veu no li agrada gens. Beguda, bon menjar. Els hi va fer fora, els va insultar, indignat d'una gent que amb l'excusa dels milicians feia festa. No, no és fàcil ser conseqüent, i la distància entre el que dius, o sembles dir, i el que fas potser serà sempre inabastable per segons quins. Però està demostrat que aquestes contradiccions poden ser molt rentables. Posem que parle del Congrés de l'Espanyol d'enguany, no de Madrid. Bé, o sí. El Sabina hi és, of course. I també un poeta, apadrinat al seu moment per l'Alberti, el millor vers del qual -o almenys, un dels més celebrats- és: Tú me llamas, amor, yo cojo un taxi. Un hendecasíl·lab superb, segons el Sabina. Jo, la veritat, li hagués llevat una coma: Tú me llamas amor, yo cojo un taxi. Crec, que des del punt de vista poètic és molt més substanciós. Però si del que es tracta és d'un homenatge a l'amor entès com una passió que ens posseeix de l'ànima als peus, doncs deixaria el taxi -clara al·lusió petitburgesa- i agafaria una bici: Tú me llamas, amor, yo cojo la bici. Tot i que si ja han parlat per telèfon -¿com si no el crida ella o ell?- doncs potser que travessar la desmesurada realitat de febrer per veure-la o veure'l siga una redundància. Ei, que per telèfon es poden fer moltes coses, la qual cosa és, a més a més, ben actual, no? Bé, no vull ficar-me en camisa de once varas, que la crítica literària no es lo mío. I, tot i que les comparacions són odioses, no em puc estar de tornar al meu benvolgut Miguel, i citar el començament de Nanas de la cebolla, aquell que diu: La cebolla es escarcha/cerrada y pobre. Qui pot intentar canviar una coma? Que cadascú traga les seues conclusions d'on són els hereus d'aquella poesia, d'aquells poetes.