dilluns, 8 desembre de 2014

El do del cel



A nosotros, poetas, corresponde
resistir la tormenta de Dios, desnuda la cabeza,
y coger con las manos el rayo
del Padre, y transmitir al pueblo
envuelto en canción el don del cielo.
(Hölderlin)

Feia un fred de cristall glaçat. I l'aire tallava la pell dels ulls amb la precisió de bisturí que el vidre trencat floreix des de les seues fulles interiors al tall exterior del seu limbe. Sí, feia fred, i si jo fos un poeta romàntic hagués fet l'impossible per dur-vos el raig de gel groc de la matinada, el do del cel, fins les vostres llars càlides com una cançó de bressol i foc, d'aquelles en que les fulles d'or roig de les flames semblen contenir la llum daurada del sol matiner. Però la bellesa de l'horta, aquest matí de pedalada breu, m'ha suggerit l'equilibri clàssic, apol·lini, aquell en que tots els verds del món, concitats i estesos per la geometria glauca de la seua pell, són dignificats per les pigues enceses de les taronges i les flors anònimes que tomben cap els meus ulls. Tal i com si fos la melodia de cristall del cel, el llindar de la qual es veiés contrapuntat pels pizzicatos de les taronges i els pètals multicolors d'una alegria suspesa, d'una exaltació amagada sota terra, les arrels de la qual lluiten per emmudir els cabells i l'esguard dionisíacs de blau i infantesa d'en Rimbaud. Potser els nens tenen la bellesa d'en Mozart als seus ulls, potser. Aquella bellesa delicada que passa de la melangia a la rialla sense ressentir-se. Sí, potser. I la paraula lúcida i verge d'Arthur o la bogeria solitària -totes les bogeries són solitàries, és clar- d'en Hölderlin, aquell poeta que tocava el clavicèmbal i la flauta travessera quan deixava la follia atrapada als versos que llançava per la finestra de la torre on parlava amb silencis mentre es penedia d'haver gosat travessar el llindar que ens separa dels déus per dur-nos embolcallat com a cançó el do del cel, el cristall de la saviesa, l'alegria glaçada.

dissabte, 29 novembre de 2014

Som el que no som



No sé si és que n'estic travessant el meu període blau, melangiós i ominós alhora, com en Picasso, o directament m'estic endinsant al meu període negre, com en Goya. Perquè si d'antuvi havia pensat escriure aquesta llàgrima en tercera persona, ja sabeu: aquell nen va sentir que el món dels pares, dels avis, no anava en ell, que mai no li havia fet seu, que ell no era d'aquell món... desprès he entès que certes coses han de ser dites en primera, i que, pel vostre bé, espere que no us sentiu identificats: jo mai no vaig sentir el món dels pares, dels avis, com a meu, no anava en mi, mai no em va fer dels seus, jo no era d'aquell món, perquè aquella intimitat, la dels pares parlant-se sense pensar, barallant-se, la dels pares recordant els seus pares, els avis, el que es deien o amagaven, el que pensaven, el que havien fet o no fet, i la importància, ara s'adonaven, que els seus actes varen tindre per al conjunt de la família, dels llocs i les coses, del nom dels llocs i de les coses, pertanyia a una música que no era la meua, perquè a la meua germana i a mi mateix ens parlaven en altra llengua, en altra música més austera, tot i la barreja, i que no és aquesta que ara empre i que no gosaré nombrar, com aquells pobladors de la Ribera que per no barallar-se li diuen al seu poble "el meu poble", així, sense nom propi, sense món propi, acceptant no ser, o ser el que no són, ser el no-res, som el que no som i ben tranquils que vivim; tranquil·litat que jo mai no vaig sentir, perquè si, per aquestes coses que té l'adolescència, em donava per escriure sobre el món del que jo no era però necessitava, la meua austera i admirada música no em servia, i al capdavall la melodia resultava aliena, grinyolant, i no hi havia forma humana de retrobar el món perdut, aquell que vaig començar a pensar que no només mai no va ser meu, sinó que mai no ho seria, com els records dels pares o els llocs que jo mateix havia trepitjat, els noms del quals els conformaven, la llengua dels quals els havien fet tal i com eren, i que jo mai no podria fer meus, abocat, així, a una mena d'orfandat, els fills més directes de la qual eren la conversa mai no mantinguda en el pare o la mare, o el rebuig íntim per un món que havia estat desposseït dels cims més elevats, dels seus Petrarques pujant als monts ventosos de l'Art i la intel·ligència, i reduït a les manifestacions menys elegants, per no dir grolleres, de la plana baixa dels sentiments, els desitjos i els instints, que com a vísceres d'aquell miles gloriousus baixet i panxut, van lligar amb les llonganisses de la seua orfandat als que acabarien oblidant els noms dels pares, dels llocs, les coses, el poble, i, fins i tot, de la que havia estat la seua llengua, la innombrable, aquella que no ha pogut aclarir ni una enviada dels déus germànics que passeja en bicicleta pel país del nunca jamás o del mai més o del Neverland, sí, millor, per que ho puguen entendre tots, del que és el que no és. I d'això, que el meu domicili és a la rue de l'Absinthe.

dissabte, 22 novembre de 2014

L'iI



"Jo sóc jo i les meues circumstàncies", va pensar mentre feia un cop d'ull irònic assenyalant amb la mà dreta les seus bicicletes i la seua darrera adquisició: la flauta travessera. I va començar a riure, primer a poc a poc, però de seguida a riallades, perquè la il·luminació mental va ser de les que fan història: a partir d'ara diria: "Jo sóc jo i els meus dispositius": l'iPod, l'iPhone, l'iPad, l'iBook, l'iMac… tot i que no en tenia cap estri de la pometa. I és que la marca de la poma mossegada era l'enllaç més directe que coneixia amb desig tan paradisíac com l'esguard d'Eva, bé de l'iEva inassolible, de la seua iEva particular, si volem ser de coherents. I va despertar. I va despertar perquè era un malson. I ara al despertar era al bell mig d'aquell pati de llums de la Casa. Era a l'iHouse. I si era en aquell lloc per alguna cosa seria, va pensar. I és que com deia la dita popular: "Per alguna Cosa ets a la Casa". I així, ningú no qüestionava que el veí, de sobte, mai no tornés a buidar la cisterna del vàter a hores avançades de la nit, ni que deixés de saludar a l'ascensor abduït com era per la pantalla del seu iPhone d'última generació. I "l'hauran dut a l'iHouse" era l'expressió pertinent. I ja s'espavilarà, afegien, "escolta, que n'és de majoret". I a l'iHouse hi havia cada volta molta més gent, de mitjana edat i joves. I també de nens. I de grans. I tots eren embadalits amb les seues circumstàncies, amb els seus dispositius. I deambulaven pel pati, les escales o les sales sense direcció fixa, però ben pendents d'aquestes circumstàncies, oblidats del món, fins que alguna cosa els avisava i alçaven el seu cap cercant desesperadament la font d'energia necessària per a continuar amb la passejada entotsolada per Enlloc i Amnèsia, els seus indrets preferits. I trobar l'endoll era ben fàcil, que les cues -o iCues, si volem ser més precisos- eren llargues i rectilínies com una I llatina i majúscula estirada al bell mig del pati, tal i com ell mateix era ara estès sobre el pis intentant recordar com és que havia arribat a l'iHouse. I en poc de temps la gentada va ser tan nombrosa que va ser necessari controlar les iCues i evitar els que volien evitar el seu torn o ben bé carregar les circumstàncies totes alhora mentre la resta de la I desesperava estesa damunt les rajoles del pis. I varen crear un petit cos d'ordre, de policia, que duia uns fuets fets dels dispositius caducats, que degudament triturats havien estat conformats amb motlles i endurits amb resina. I els fuets espetegaven en l'aire del pati com un xoc brutal de les consciències adormides. I el cas és que tothom podia eixir de l'iHouse, per la porta del davant o la del darrere, però a l'endemà hi eren de nou, sense pal·liatius. I ningú no recordava qui o quins els havia retornat, o si ells mateixos tornaven sobre les seues passes per mirar de recordar com va començar tot plegat. I comentaven a l'iCue, tot i que els fuets d'ordre prohibien la conversa que no fos per wasap, que l'absència humana a l'exterior es començava a notar. I que extramurs de l'iHouse, algunes escoles havien suspès les classes de matemàtiques o de llengua per falta de nens. I que de fet, als hospitals eren ja els propis malalts qui miraven de millorar a força d'oblidar el dia que varen començar a sentir que aquella cosa que en deien cos prenia la vida pel mànec. I que aquell mànec, com si fos un fuet fet a força d'oblits triturats, duia de la mà l'esclavitud moderna, la que renúncia al domini del cos pel de les circumstàncies.

diumenge, 16 novembre de 2014

Mai/g



Mai no escrius el que voldries escriure, això és ben cert. Mai no pedales el que voldries pedalar, la qual cosa és molt més que certa: és el que és la il·lusió, i punt. I tot aquell qui no vulga reconèixer-lo és un mentider. I tanmateix, escrius i pedales, com si fores un babau, un sense sostre o un mentider. Tant s'hi val. Però a mi no em deixa de sorprendre que l'única diferència entre el tot i el no-res depenga d'una sola lletra: una "g" amagada al darrere d'una nota musical, el "sol". I que el no-res i la primavera posen el sol -"g"o "Monseigneur l'astre solaire", tant s'hi val- com a testimoni d'aquest estupor, no deixa d'emocionar-me tant o més que la superba idea de que el llum dels estels va deixar d'existir fa milions i milions d'anys, però que encara viatja per l'univers inconstant per a enlluernar-nos i procurar aquella petita dosi de poesia que qualsevol cap de suro -jo mateix- necessita per a surar a l'espai ombrívol de la lletania d'un pedaler o l'oració d'un poema.


Vet aquí el mai-Maig o el Maig-mai, que al capdavall el mateix és. I és que la meua debilitat per la música un xic decadent és més que certa, tal i com la pedalada incerta o les paraules fugisseres. I si el poeta amava "los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles como pompas de jabón", aquest ciclista perd la seua ànima de paper de cel·lofana per la melodia assossegada que dibuixa el punt de ganxo del tapet inexistent de l'avia -més inexistent encara- sobre el cristall que emmiralla la taula adormida de la casa fragmentària que la mare descrivia des de la seua il·lusió d'una família benestant que mai no ho va ser, la casa dels avis que ningú no va conèixer, ni al Maig ni a l'Abril ni al Novembre o el Desembre congelat. Perquè no hi ha cosa més decadent i encisadora per al record del que mai no vàrem viure que una nadala amb guarnició de pastissets i bombons, de torrons, figues seques, dàtils i nous, i una copeta d'anís ben dolç. I heus ací que tot i començar al Maig d'aquest Novembre, ja n'estic al Desembre -com si d'El Tall Anglès es tractés- i encara no he acabat de dir el que no sé què dir, de pedalar la ruta que ignore, el lloc adient per a totes les "g" improbables, per a tots el sols esquius de la meua vida. I aquesta es la pobra història d'un tipus que mai no va fer el que voldria haver fet, com tots, no ens enganyem ara; que mai no va trepitjar el camí que somniava encontrar, al Maig o al Novembre de la seua vida. Què n'és de més important, el sonetí o la rosada, l'oració o el Maig, la paraula escrita o la somniada, la cançó o la flor?.

dijous, 30 octubre de 2014

L'amor de les tres magranes


A Rosa, en el seu aniversari.

Aquell diumenge vaig deixar París de matinada. La Rue de l'Absinthe encara era a les fosques d'uns fanals mig adormits per l'absència fragmentària dels colors de la nit. Sempre deixe París pel costat de Montmartre i Montparnasse alhora: tossal, l'un, al nord i al marge dret del Sena, i barri al sud i a la riba esquerra, l'altre. Punt impropi d'eixida que només pot assolir el febril desig de la malenconia pròpia. Vaig pedalar tot sol, perquè aquesta història és de solitud, o si més no, de solituds compartides. I en arribar a la revolta d'entrada o eixida d'aquell poble, el nom del qual ningú no sap ben bé què vol dir, però que com tantes d'altres coses banals va arrelar al damunt d'una pedra, jo, amb la innocència que caracteritza els llums que miren de pair la certesa dels dimonis, vaig baixar de la bici i vaig acostar-me al magraner del camí que s'endinsa pel barranc amb la intenció de collir-hi l'amor de les tres magranes. Però els magraners són arbres espinosos i malcarats; i el seu fruit, un plaer incòmode que la natura ha dissenyat per tots aquells que gusten d'assaborir el robí que cadascuna de les seues cel·les amaga com una perla de sang vegetal i cor de fusta. Però vaig insistir. Les magranes desitjades hi eren als núvols. Aquelles tres donzelles semblaven haver escollit el lloc inaccessible com a defensa dels falsos prínceps, dels poetes, dels impostors que es pugen al damunt d'una bici per oblidar-hi un món que els refusa. Però al capdavall vaig aconseguir-les. Sabia que en cap circumstància deuria obrir-les abans d'arribar al pou. Perquè totes tres em demanarien, només obrir els seus ulls sagnants, un glop d'aigua freda. I així, cadascuna d'elles reposà al dintre de cadascuna de les tres butxaques del meu mallot. I vaig pedalar. Vaig pedalar a la recerca del Camí dels Magraners que és a la part alta de Le Far, on trobaria el pou per a nodrir el primer esguard de les donzelles. En arribar-hi, vaig agafar el bidó i el vaig buidar per omplir-lo amb l'aigua nova i gelada del pou, d'aquell brollador de les donzelles. Vaig treure la petita navalla per a encetar la primera. Però aquella magrana havia deixat pel camí la seua frescor, la ufanor de la vida adolescent, i s'havia assecat com el rostre eixut d'una vella, la pell del qual busca els ossos del seu retrat últim. Vaig llançar-la al pou. I el mateix va passar amb la segona i la tercera. I totes tres van acabar a l'ull negre de l'aigua fonda. En arribar la bruixa, li ho vaig explicar. I ara, què faig jo amb l'agulla maleïda?... Doncs, clava-la a la meua esquena… I a tu, qui te'n la traurà?... Potser ningú… Maleïts siguen els Punica Granatum… Maleïts tots aquells que llancen els nens al pou negre dels contes els personatges dels quals van quedant-se a l'atur… Amen… ¿Amen, bruixa?... Ja ho pots ben dir… Marxem?... Marxem.

dimecres, 15 octubre de 2014

Mater Mea


Arribava l'Abril i les processons s'estenien pel país com una catifa muda de gruixudes gotes de cera, ciri pasqual estant, tibant, cadascuna de les quals llàgrimes espesses i blanques portava al seu cor el perfum inassolible de la tarongina i l'amenaça callada del gessamí. Vaig trepitjar els carrers desiguals de Burjassot i les dreceres oneroses d'Alzira sempre amb la mateixa sensació: la d'estar presenciant de primera mà allò que potser volia dir l'Encuentro i el que realment significava la paraula penitència. Perquè els músics són històricament uns observadors humils i agraïts, els han pagat per fer el que més els agrada en la vida. Què hi farem? Cosa, el trobar-s'hi  per la penitència, que tanmateix guardava al dintre dels seus mots principals, l'Encuentro i la processó, la lliscadora sensació de l'abisme. Perquè tot i que van passar els anys, els mil·lennis, alguns músics i uns pocs ciclistes, recorden, sense saber-lo, el que pot quedar dels temps primers del nòmada al trobar-s'hi en hora determinada i closa per fer camí o penitència, que al capdavall tant s'hi val. Són les passejades tumultuoses i apressades que el geni de Calanda va filmar, des de Nazarín a La Voie Lactée o Le charme discret de la bourgeoisie. I del que significaven els llavis prims i golosos de la saxofonista també fan memòria, la matèria amorosa sense contrapartides, la carn mai no sublimada, la vida al marge, el trio en sol menor, perquè la història ens va marcar una tonalitat de partida, d'Encuentro, re menor, Mater Mea, i l'amor ens va modular a la seua subdominant, sol, la processó entotsolada, els malucs enguantats en negre de les clavariesses, la pitrera de les quals sobrepassava la paraula ironia i s'endinsava a l'abisme del sarcasme, la passió distreta que sempre va per dins i la rodalia alhora. I la música omplia amb l'arribada d'Abril la sensualitat de dissonàncies de contracants de nostàlgia d'un nom mai no dit, d'un món mai no trepitjat. Sí, era Abril, i tant s'hi val si li deien Octubre, i les penitències dels que no havíem pecat eren acceptades com el mal menor d'un refredat que et prepara per fugir de la perillosa barreja d'un somriure i un esguard sota la llum zenital de les absències. Pagar pels altres, vet aquí l'herència rebuda. Penedir-se pel bes absent i sense història. Vet aquí el soterrar abans de nàixer. La culpabilitat assumida del mut al recordar les paraules mai no dites.

dissabte, 4 octubre de 2014

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band


Presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band. Només un descuit de "delícies orientals", la sergenta Kasumi Leonard -coses del Sàbat- m'ha permès arribar tot sol a la sala d'informàtica i intentar contactar amb vosaltres, amics meus. La meua situació és desesperada. Porte quinze dies reclòs. I sense possibilitat de fugir. Sóc a la presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band, i encara no sé el perquè de tot plegat. Jo anava per l'Horta Nord. Ja sabeu, pedal amunt, pedal abaix. Somiant flautes. N'hi ha qui somnia truites i n'hi ha qui ho fa amb flautes. I de sobte sóc a Washington D.C. Empresonat. És a dir: què collons -i perdoneu l'expressió- he fet jo per a merèixer açò? Somniar flautes? Què té a veure una truita amb una flauta?. Jo només volia aprendre a tocar la flauta per aprofitar tot el que darrerament bufe i bufe davant una realitat (i no serè jo qui faça ara el llistat de podridura que ens ha caigut al damunt, abans i desprès de viure, diuen, per sobre de les nostres possibilitats: tira de targeta, Vicicle, i el que vinga darrere que pague!! Visca Bankia i Alí Babà, el seu fundador, i els 86 lladres) que m'està deixant bocabadat d'estupor, la realitat, vull dir. I sóc ací, empresonat. Carlos, el esquivador, escolta, Carlos Fabra, què he de fer? Digues-m'ho, oh! tu, O rei indiscutible de l'escapisme avant la lettre, que tot i no haver xafat presó alguna -només aeroports passejadors- ja n'has fugit d'elles cent mil vegades. Digues-m'ho, per l'amor dels déus. Digues-m'ho, i jo li faré cinc cèntims a la sergenta de primera classe Sarah McIver, que deu ser de Castelló, com tu mateix -les seues orelles la delaten- per part de mare, i vertadera alma mater d'aquest embolic que ha donat amb els meus ossos sobre les pedres humides i negres d'aquesta garjola metafísicament incompatible amb el seu nom: Field: Camp. Qui pot ser tan pervers de dedicar una presó a la memòria de l'inventor del nocturn per a piano, l'irlandès -com la McIver, i el MacGyver- John Field? Ho sento, però no puc fer de The quiet man, m'és literalment impossible. Sobretot, si el bocatorta del sergent Sean Owen fa la inspecció rutinària de la meua cel·la i passa el seu dit índex -el dit de déu- per la meua flauta, i afegeix a la sentència que el cotó mai no enganya. O ben bé, si la sergenta Hodjati, la Katayoon -que el seu nom ho diu tot: Catalluny- l'encarregada dels càstigs corporals i les disciplines, li diu d'amagat a l'orelluda Sarah que potser caldrà fer-me uns llavis nous, perquè sembla que sóc una mica rebel i toque la flauta com m'ix dels collons, perdó, dels llavis, volia dir; i li ho diu amb la mateixa cantarella de "potser caldrà fer-li una cara nova al Vicicle". I jo estic acollonit, és a dir, que estic que no estic en mi, com la Teresa, la santa, no la Campos. I ho dic per la cosa del Field. I no faig altra cosa que encomanar-me als meus sants irlandesos, el Sant James Galway, el Sant James Joyce i l'Oscar Wilde per si poden intercedir davant la McIver i alleujar aquesta condemna que deixa la del Franz de Praga en paper de fumar marca Bambú tenyit dels faldons del Cardenal Cañizares i la bava vidriòlica del Rouco. I perquè l'amor sempre enganya, que duu pèl al cotó. I vet aquí que la sergenta Sebastian, la Gina, O meu amor, em fa llevar-me a la nit ben fosca, i, tot despullat i a cegues, muntar i desmuntar la flauta un parell de vegades o tres, però no només el cos, la pota i el capçal, com seria d'esperar, no, sinó la flauta sencera com podeu veure ací baix.



I jo, a les palpentes, i sense voler, que li tire mà a la Gina innocentment quan només volia deixar damunt la tauleta de nit la flauta tan despullada ja com jo mateix. I un munt de sensacions oposades em posseeixen: l'excitació de la flauta alliberada i la vulnerabilitat dels forats desposseïts dels plats i anells protectors. I em diu que no li toque els pits ni les cuixes -tot i la portentosa faldilla de reglament que les protegeixen- ni els pebrots o em farà del Club dels Cors Solitaris, i que ja m'assabentaré del que suposa estar sota les ordres del Sergent Pebre a la seua Banda. I jo li dic que si no se n'adona que la flauta i la bici són una mateixa cosa. I ella em diu que sóc un marxista irredent.

dijous, 18 setembre de 2014

Carn de frontrera


Els que hem nascut al Grau de València sempre serem una mena de forasters a casa nostra, com si patírem un exili sense derrota prèvia, uns desplaçats sense moure'ns un pam, refugiats d'una guerra inexistent, soldats que mai no varen presentar batalla ni s'han mogut de la trinxera que varen trepitjar només nàixer, llogaters quimèrics tot i no ser enlloc del món. I aquest cúmul d'incerteses de profunda arrel ens obliga a una autodeterminació suïcida sempre que reivindiquem la nostra petita no pàtria com a senyal d'identitat, orgullosos com som del nostre no-res. Nàixer a l'Avinguda del Port, o a les seues contrades, significa l'equilibri devastador de terra fronterera, un territori de pas que té l'ambigüitat com a essència, l'esguard cec dels cavalls porucs i l'ambivalència dual del món com a lloc dels sentiments. ¿Per quina drecera cal decantar-s'hi? ¿La que duu a la ciutat entesa com a espai intramurs, dins la muralla, aquella que ens feia dir "anem a València" els dissabtes de vesprada, defugint, tot i que estèrilment, una quotidianitat de carències? ¿O deixar-se arrossegar pel flaire marítim de les sirenes fosques dels vaixells al port i els carrers de defensiu paral·lelisme, darrerament tan amenaçat, al Cabanyal?. Cap a on tirem, pare?... Però el pare, també nascut a l'Avinguda, no n'estava per aquestes bajanades, perquè mai no va llegir sobre el dolor que els petits detalls d'una rosa anònima fan a l'ànima. I el seu pare, l'avi, mai no va pensar que a l'Avinguda, que també el va veure nàixer, hi havien de totes les varietats d'arç blanc, de cirerer de la Mare de Déu, cirerer de pastor -ara que la flauta ja sona- espinalb, albespí, espinaler o garguller que un dels seus néts, el ciclista, aprendria a estimar pels petits detalls que tan de mal fan als ofesos de la rosa. Vet aquí la frontera. L'única i vertadera frontera, la que ignora la pell sentimental de la rosa o el cirerer. La que mai no sap el matís amable de la innocència que duu l'espina, l'absència del nòmada, la carn de frontera. No ens queda sinó l'Avinguda, la carretera, el camí, la direcció del qual decideix un cop de vent sobre el ciclista.

dilluns, 8 setembre de 2014

Pel costat de Benimaclet


Ahir vaig fer l'etapa tot sol. I vaig eixir cap a l'Horta pel costat de Benimaclet. I si en voleu més detalls, deuria afegir que ho vaig fer pel costat De chez Male, M. Male, que va ser el meu mestre. Va ser un rampell. Perquè dirigir les meues pedalades fins la façana de la casa d'aquell que més em va dir de l'art de pedalar mentre callava, era tot un desafiament personal. Perquè de tècnica potser no em va fer ni cinc cèntims, en tot cas aquella seua dèria per la souplesse, malalt de París com era, però del sentit profund que duu al seu dintre el ritme i la trajectòria d'una bona pedalada ho deia tot amb la mateixa expressió críptica de sibil·la que el definia com a persona, i que només s'aclaria en oblidar-te'n la locució exacta que havia fet servir per aquell no-res que ho era tot. És a dir, mai. Em va colpir que la casa tingués la seua façana igual de fosca que la vaig conèixer a la meua joventut. Les finestres tancades i les persianes baixades a mitges. El balcó, però, mostrava tota la seua balustrada amb deterioraments que mai no m'hagués imaginat en persona tan primmirada com ell era. I vaig pensar si el seu actual aspecte físic no estaria representat d'alguna forma per aquelles cicatrius de ciment escantellat que, com l'inrevés públic del retrat amagat d'en Dorian Gray, mostraven a tothom les fulles seques que la nostra tristesa i els desenganys van deixant caure pel camí de la vida. L'observació atenta del rostre d'aquella casa, per dir-ho d'alguna forma, em va deparar una certa acidesa espiritual i un petit plaer sentimental, com era d'esperar. No vaig gosar trucar la seua porta. I només imaginar aquest acte manual de colpejar amb els dits els cristalls enreixats de la doble porta principal, o ben bé prémer el timbre del seu costat, em va fer recordar la cita d'en Bernard Hinault, el campió francès, el dur bretó, que ell feia seua amb complicitat irònica, i que comparava la puresa d'una ascensió ciclista al treball dels pianistes. Perquè segons explicava Le Blaireau, el teixó, les mans d'un ciclista mentre desgrana el seu rosari particular als grans ports, han d'estar al manillar -le guidon- amb la mateixa souplesse que el pianista ho fa damunt el teclat. Tota una metàfora de la meua vida, potser. Perquè els millors resultats sempre arriben si consideres més important la souplesse de les mans al manillar que la força de les cames als pedals. I ahir, però, si d'alguna manera jo sabia per endavant que no faria res per veure'l, que no mouria cap dels meus deus dits per cridar la seua atenció, què era, llavors, el que m'havia conduit fins allí? ¿La nostàlgia? ¿La nostàlgia d'un temps en que vaig aprendre a pedalar amb l'insegura souplesse dels pianistes? ¿D'un temps que va confondre'm per sempre en oblidar-hi les certeses dels nens? ¿O ben bé confirmar per enèsima que no hi ha cap etapa que puga repetir fil per randa les melodies que varen quedar al passat, cosa que sí pot fer-nos creure que hi fa la música? Què és el que jo vaig anar a buscar ahir diumenge pel costat De chez Male?.

dijous, 4 setembre de 2014

501


No n'és el millor, mestre. És el que hi ha, el que toca desprès de l'anterior.
Un glopet.
D'altra banda, cap dels dos som paladars exquisits, em sembla.
Dos glopets.
Massa delicats per a pobres, deia la mare.
Tres glopets.
Però no massa estúpids per a prendre's seriosament els sommeliers.
Quatre.
No hi havia cap altra opció. Mai no va haver cap altra opció.
Cinc.
El nostre refinament és clos dins un raig d'oli travessat de sol.
Sis.
Si al damunt d'un pebrot o d'un rodament, què importa?
Set.
¿S'imagina vostè l'ànima carnosa d'un coixinet?
Vuit.
¿O la pell acerada del fruit torrat?.
Nou.
Que n'és d'aspre, eh, mestre? I de poc saborós. 
Però lubrica la ferida de les petites tristeses.
I deu.
Ah!, feliç aniversari, mestre, que ja me n'oblidava.