dijous, 25 d’agost de 2016

Salò


Havia deixat la bici ben enganxada, això era més que evident. Només el cadenat ja valia el mateix o més que la pròpia bicicleta. Quines coses tenen els ciclistes, va pensar. Que ho hagués fet aprofitant la canonada del gas que baixava o pujava -vés a saber- per la façana, li va disgustar. Què hi farem?. A l'alçada del segon pis, aquell lluminós, els plafons del qual hi havien perdut el blanc i la innocència al mateix temps, el va retornar a la realitat: SALON DE PELUQUERIA / PAQUITA / COSMETOLOGISTA / DIPLOMADA PISO 2 P 6 / ON PARLE FRANÇAIS. ¿Français? ¿Française?, va dubtar. De fet, va recordar un altre rètol -bé, cartellet de cartró- al marge d'un camí de la seua infantesa: On parle française, amb e final, i que ell va llegir francaise, bé, frankaise, així, amb ka, i que era al costat d'un basquet de taronges amb el seu corresponent cartronet: On vende. A més, si hagués dit cosmotologista, amb o i no e -com l'e que sobrava al française de la seua infància- la veritat, no hauria sabut què pensar. Bé, pugem. De segur que serà français, va concloure, perquè aquesta Paquita, al capdavall, és cosmetologista o cosmotologista, tant s'hi val, diplomada. A veure si esbrinem què és el que li ha passat al ciclista. El vernís de la porta sis del segon pis i el retolet que resumia el lluminós amb la perícia d'un nen de cinc anys: Salón Paquita, li van suggerir ungles brutes de dona amb l'esmalt malfet i amb la frustració d'una vida mig malbaratada a flor de pell. Per què les ungles pintades li significaven un indefectible senyal de vida ofegada i oli refregit, no ho sabria explicar, però els sentiments i els records o els records dels sentiments li ho deixaven ben clar. Bon dia, sóc l'inspector V., vinc per la denúncia del ciclista… Ah, sí, és clar, és clar… ¿És clar? Què és el que és clar, senyora?... Senyoreta… ¿Paquita, senyoreta Paquita?... No, Paquita és dins… Ah!. Però el que li era clar o fosc a la Reme -desprès li va ser presentada- no li ho va explicar ni la Reme ni ningú més. El passadís d'entrada va confirmar tot allò que la porta li havia dit amb crits tan ofegats com la vida. Era un passadís amb un parell de panòplies simulades que substituïen l'escut i les armes per fulles de cinta i roses de plàstic, i el llinatge aristocràtic per una versió encara més decadent, emmarcant una consola ben estreta amb la indefectible figureta de Lladró, en aquest cas d'una pentinadora adolescent i descalça que allisava els cabells d'una nena rossa també sense sabates sobre un fons de paper pintat d'un temps vergonyós. Va arribar a la conclusió que les xiques Lladró no tenien per a sabates, al igual que les noies Bond no tenen vergonya ni l'han coneguda. Paquita era al despatxet del fons a l'esquerra del passadís. Bon dia… Bon dia. Passe, passe, senyor inspector… L'inspector es va adonar que Paquita havia entrat al despatxet amb presses i només sentir que ell havia arribat. Per què? Molt fàcil, Watson -va somriure's- la finestra era oberta de par en par. I de l'habitació contigua li arribaven els sons d'un piano fora de lloc, fora de realitat. Aquella música posava en qüestió tot el que la porta i el passadís li havien dit. Era una negació somorta, però més potent que totes les portes i passadissos de la realitat. Què hi feia Chopin al Salón Paquita?... Bé, ahir al vespre van posar una denúncia per la desaparició d'un tal… Sí, el conec, sí… ¿Confirma que la bicicleta que és baix al portal pertany al tal… Sí, va vindre, sí… perquè fa més de quaranta-vuit hores que no s'ha sabut res del tal… Sí, aquí va ser el dilluns al matí, sí… i que directa o indirectament el tal… Sí, va dur-nos un encàrrec, sí… no ha intentat posar-se en contacte amb vostès?... Sí, no hem tornat a veure'l, sí. Aquella lletania del sí al començament i al final de cada resposta de la Paquita li va semblar a l'inspector molt pròpia del mes d'agost, perquè a  la canícula les mentides envelleixen a les planes del periòdic com les boletes d'un rosari ho fan als dormitoris enfosquits de l'estiu i el capvespre. Bé, una bona notícia és que el tal… Sí, va ser un vist i no vist, sí… no apareix a cap llistat dels hospitals, tant si parlem d'accidentats com dels que directament ingressen al dipòsit, ja m'entén… Sí, duia pressa, sí... La darrera vegada que el va veure, ¿diria que en deixar l'encàrrec va baixar al carrer amb la intenció d'agafar la bici?… Sí, va dir que duia pressa, que havia quedat en no sé qui al port, sí… Potser que li estranye el que ara li preguntaré, Paquita, però ¿vostè està segura que no va canviar d'idea i va tornar a pujar?... Sí, va dir que li esperava un vaixell i una ocupació, sí... De vegades donem per perdut al carrer el que tenim a casa nostra ¿Com li diria? D'alguna forma, tots acabem per traspaperar-nos a les fulles del calendari, però hi som, ¿sap què li vull dir?... Sí, quatre mesos, 120 crèdits, un per dia, un curset, va dir, sí… ¿De rosari?... Sí, això mateix, sí… La cosa em neguiteja, senyora Paquita… No, senyoreta. No, no s'espanti, senyor inspector, no… Vaja, va pensar l'inspector, un altre No ben significatiu, i més si ho diu una cosme/otologista diplomada… Què hi feia el Chopin al Salón Paquita?, va tornar a preguntar-se l'inspector en eixir pel portal, i mentre li donava una darrera ullada a la bici amb luxós cadenat del tal...

dijous, 18 d’agost de 2016

Gourmet


Tot va començar amb la melmelada. Era un pot de marca blanca, però només obrir aquell pot de melmelada de maduixa va ser com si destapés la caixa dels trons... o la de Pandora, si és que sou més de lletres que de l'oratge. Perquè el suau flaire a cautxú -sí, n'hi han de melmelades de maduixa que tenen un saborós fons aromàtic de cautxú- el va transportar a la seua infància, a un moment molt precís de la seua infància: el dia que el seu pare se'l va portar a aquella botiga de bicicletes del carrer Colón amb la intenció de començar un dur i llarg pelegrinatge: comprar peça a peça un somni, un somni que deuria dar com a darrera recompensa la tan desitjada bici de curses. El desdejuni d'aquell dia -pa torrat, mantega, melmelada, suc de taronja i cafè- li va capgirar la vida, tot i que la mantega amortia un poc el sabor nostàlgic de la melmelada, i la taronja i el cafè el varen regressar sobtadament al seu temps. Però cadascuna de les mossegades va ser un bocí de temps retrobat, i al mateix temps una comunió, una identificació íntima entre membres d'un mateix cos al capdavall retrobats. Als pocs dies va mirar d'intensificar aquella sensació diversa o conjunt de subtils emocions que esclataven en activar l'untuosa espoleta de la melmelada. Va substituir la mantega per un raig d'oli d'oliva, i tot i que el cautxú va consolidar la seua presència, el sabor afruitat de l'oliva encara desvirtuava lleument aquella experiència, que a falta d'una millor denominació va qualificar de mnemòfaga, o menjar records. I tant li va agradar aquella experiència d'empassar-se la memòria i el temps, que un pluviós matí d'agost, amoïnat per la renúncia a la seua eixida confessional en bici, se li va ocórrer canviar l'oli de les torrades: i de l'oliva va passar a la vaselina. L'oli de vaselina és un oli molt lleuger, cristal·lí, amb ressonàncies gomoses i acerades, un subtil toc d'engranatge, i d'un grau d'untuositat ideal pel pa torrat. No ho va dubtar… bé, sí, va preguntar-se si seria comestible: no podia acceptar, però, que una de les matèries que formaven aquest somni d'ulls oberts, aquest retrobament d'un temps perdut, esdevingués un verí. Aquella mossegada on una fina capa de melmelada de cautxú descansava sobre un llit d'oli de vaselina i pa torrat el va commoure profundament. Podia afirmar que hi era a casa dels pares, que el pare hi era al seu costat, i que ambdós manipulaven part del mecanisme de tracció d'aquella encara incompleta bici de curses, sobretot el pinyó, de només cinc corones, i tot ell banyat en l'oli de vaselina que ara mastegava suaument barrejat amb els millors records. Les següents passes eren quasi previsibles. De l'oli de vaselina va passar al greix blanc Gipiemme, visualment similar a la mantega, i un lubricant específic pels rodaments de rodes, eix de pedaler i qualsevol dels engranatges amb coixinets de la bicicleta. Aquell dia no només va parlar amb el pare, també la mare hi va ser: el sopar és a taula; va, que es refreda. I ell, conscient d'arribar d'un temps futur, de no ser ja només un xiquet amb les seues dèries, els va besar. I els dos, pare i mare, van quedar estranyats. Què empallegós eres… van dir. Quan es va acabar la melmelada no ho va dubtar ni un segon. Va torrar -en cru eren massa elàstiques- unes fines tallades -eren retalls- de càmera d'aire, va agafar pa, i en lloc de tomata va untar la llesca amb greix rosa especial anti-humitat per a coixinets més delicats, i abans de posar les tallades d'aquest peculiar pernil a la catalana sobre la tomata-greix, va afegir unes gotetes d'oli de vaselina. L'experiència mnemòfaga va ser més intensa que mai. La mare li va dir, però: això que prens és un verí, és molt roí. Però ell ja no era un xiquet. D'alguna cosa tenim que morir?, li va contestar… ¿Te quedes a dinar?... Sí, he tornat… ¿Vols cafè?... No.

diumenge, 14 d’agost de 2016

L'examen


Estic nerviós. Molt nerviós. Sempre m'han inquietat els exàmens, i molt més si es tracta d'una prova la qual confirmarà o no la meua propera i definitiva nacionalitat: la viciclista. Fa uns dies vaig entregar la meua sol·licitud i vaig pagar les taxes: 85 € de l'ala; bé, tot siga donat per ben pedalat. Vull fer oficial la meua nacionalitat, la nacionalitat viciclista. Elemental. El que no acabe de saber, és què pinta en tot aquest procés o batibull l'Instituto Cervantes. Que jo sàpiga, Don Miguel mai no es va pujar a una bici -una tipus draisina, si no volem caure en massa contradiccions temporals o cronològiques, que no són del tot el mateix. Ni el pobre Alonso Quijano, Don Quijote -l'aclariment ve a compte de l'examen; elemental- va recórrer la Mancha de Dulcinea -no la de Cospedal, tot i el cognom ciclista- amb cap tipus de velocípede marca Rocinante, posem per cas. Comença l'examen. D'entremesos -ja que parlem d'en Cervantes- m'enfronte a un seguit de conceptes d'indubtable arrel viciclista, diu l'Instituto: tapa, ración i aperitivo. Uf, vaig dir jo. La cosa no té fàcil explicació viciclista. Tapa, el que és diu tapa, només tens la tapa de l'eix de pedaler -als models més econòmics- i la tapa dels coixinets de les dues rodes, tot i que, a més a més, podríem afegir la tapa que a la potència fixa la direcció, i com a molt la tapa dels cervellets que habitualment protegim amb el casc, i que sempre pots trobar arrebossats com a aperitiu en alguns bars especialitzats en triperia. I vet aquí la relació ontològica entre el viciclisme i l'art de l'aperitiu, que podríem resumir en la quixotesca expressió d'omplir la panxa, pel que toca al Sancho Panza. Crec que vaig bé. Tot quadra, com l'homònim d'una bicicleta. En lo tocant a ración, la veritat, estic una mica desorientat. Només em ve al cap el tòpic castrense: pescadilla de ración -inalterable al menú dels sopars de la meua mili- i la no menys castrense cartilla de racionamiento; que traslladades ambdues al món viciclista podríem entendre com a subidilla de ración i pastilla de racionamiento -dopatge, és clar- tot i que no sé si són aquestes les referències correctes. De primer plat, l'Instituto ens pregunta per la projecció internacional dels Churros, la Sangría i la Tortilla de patata. Anem a pams. Dels Xurros, que em perdone l'Instituto, però jo no puc conèixer la presència que els parlants castellans de València tenen al món mundial -tampoc sé la dels parlants valencians; elemental- i vaja des d'ací les meues disculpes a tots els Xurros i no Xurros internacionals per la meua ignorància. De la sangria sí que en sé, faltaria més. Això és ben habitual al món de la competició ciclista, que no viciclista. Trau-li sang al campió. Posa-li sang al campió. Transfusió amunt, transfusió avall. Què bona està la sangria a l'estiu ciclista. Ei, compte amb les anàlisis. I em queda la tortilla de patata i el seu abast internacional. Definisca vostè, Vicicle, la truita de creïlles, em diu el professor, tal i com si d'una sèrie o pel·li americana es tractés. Que sempre estan amb la mateixa mania. Definisca açò, definisca allò. Sempre al darrere del concepte, xuclant-li roda. Deu ser que l'americà mig, i el de pam i mig també, és molt aconceptual. Bé, no desbarrem. Definisca, Vicicle: truita feta amb els ous d'una de les aus mes covards, la gallina, i els tubèrculs que varen dur des de l'altiplà andí al segle XVI. D'això, que molts del que avui estan asseguts fent l'examen ens podrien donar lliçons. Abast internacional assegurat, perquè de gallines i manllevadors n'hi per tot arreu. Elemental. Però el plat fort estava per arribar. Los Toros. Els bous: "espectáculo con gran público más antiguo de España y uno de los más antiguos del mundo", inclòs entre els "signos, símbolos y objetos relacionados con las fiestas". Bé, què dir, què fer? Mentre pedales només tortures el teu cos. A qui li pot interessar el patiment d'un pobre animal, sinó als pobres d'esperit i criminals no confessos? Elemental. I de postres: un cop d'estat descafeïnat, tocaet o maquillat en conflicte inter pares, i una darrera pregunta amb trampa: ¿cuántos ciudadanos deben respaldar una iniciativa legislativa para poder presentar una proposición de ley? I dic trampa, perquè si el rebuig de milions de persones a una guerra -la de Irak, fem memòria- que ens ha portat a l'actual situació internacional, se'l passà per l'entrecuix un pobre d'esperit i criminal no confés, que només volia posar els peus damunt una tauleta d'un ranxo a Texas, què importa la xifra? Elemental, estimat Watson. I si avui és la Vespra, demà és la Festa. I si un poble rebutja la seua llengua, com respondrà l'examen?

dimarts, 2 d’agost de 2016

L'acudit


Que hi ha algú?... El pobre ciclista havia caigut baixant el port dels seus somnis, el port de la seua vida. Tant de temps preparant-se, esforçant-se. La disciplina dels entrenaments, els maldecaps amb la família, els amics deixats a l'espera, en stand by. Tot ho donava, però, per ben fet. Al capdavall hi era on volia ser, i havia pujat amb destresa i solvència aquell desafiament amb nom de malson. Però… sí, sempre hi havia l'adversitat al girar els cantons de la seua vida. No és que fóra el que es diu un gafe, un malastruc, però mai no s'havia pogut considerar una persona amb una mica de sort. I ací el teniu, a un dels moments més significatius del seu viatge existencial, de la seua aventura particular, tampoc no havia pogut lliurar-se de les carícies perverses del destí. Li va esvarar la roda del davant, va caure a la pitjor corba de la baixada, i per acabar-ho d'arreglar a l'infinitesimal instant en que el seu destí devia decidir quin dels dos, ell o la bici, havia de caure pel precipici i quin dels dos quedar-se sobre el paviment lliscós i emboirat del port de malnom… Bé, no fa falta que aclarisca quin dels dos estava hores d'ara penjat d'uns matolls esclarissats de la pedregosa paret amb l'abisme com a projecte de futur, com a destí del seu pròxim i de segur últim viatge. I va a començar a cridar. Que hi ha algú? Que hi ha algú?... I l'eco se'n fotia repetint la pregunta que l'angoixa generava a la seua gola: hi ha algú, algú, gú… I va pensar que sempre acabava per trobar-se tot sol al bell mig del no-res. Que aquelles decisions que havia pres a la seua vida, seguint els seus principis, intentant ser conseqüent amb el que pensava, no havien fet sinó allunyar-lo dels beneficis que d'altres acabaven per gaudir. I ara s'adonava que la seua actitud no era cap mèrit, que ho feia perquè no podia fer una altra cosa, que si ets inflexible amb els teus raonaments tens que acceptar les conseqüències. I potser que estar penjat d'aquell matoll ressec a l'espera -stand by- de la seua darrera caiguda era una bona metàfora de tota la seua història intel·lectual. Que hi ha algú? Que hi ha algú?... I l'eco s'aplicava intempestiu a la seua feina imitativa i instintiva: hi ha algú, algú, gú... I tant va insistir, i tant li va fer l'eco de burleta que ni més ni menys que el mismísimo déu, molest per tanta injustícia, va intercedir: ara mateix dos àngels amb un núvol de cotó-en-pèl et faran un araceli particular perquè pugues salvar-te… Sí, però n'hi ha algú més?… I l'eco va riure com mai no ho havia fet d'aquell acudit que resumia amb gran precisió l'angoixa i el devenir vital del caigut.

Caram amb la coincidència
(País, 6-8-16)

dimarts, 19 de juliol de 2016

De misses


Tindrem que abandonar l'idea inicial… ¿La missa de cantus firmus?... Sí, potser que no és el millor moment. Ja sabeu que s'ha filtrat a l'opinió pública part del que projectàvem… Ja m'ho estic imaginant: en posición de firmes y al grito de "presente", los feligreses que se congregaron, etc., etc., etc. No, tindrem que deixar-ho córrer… Tens raó. I què fem, perquè la missa ja està pagada… I missa pagada, missa cantada. Ací no tornem els diners, faltaria més… Això mateix… Doncs, podríem fer-li la de paràfrasis… ¿Com dius?... La missa de paràfrasis… ¿Donar-li voltes i més voltes, però sense concretar?... Més o menys. Podríem aprofitar el material dels màrtirs i tot això... Potser que ens acusen de marejar el pardal, perdó, el ritus, volia dir... No et preocupes, al colom no l'importa. Però sí, és cert, perquè això de en sufragio del alma del hermano Francisco F., com si no fóra el que és, no s'ho empassa ningú… I què em dius de la paròdia?... ¿La missa paròdia? Una missa que no és missa sinó tot el contrari, és a dir, que sí que és missa, però que no ho és. Almenys de nova. M'agrada la idea… Una cosa com un cop d'estat que no és cop d'estat, sinó tot el contrari, és a dir que sí que és un cop d'estat, però que no ho és… Això mateix... Ara que ho pense, ens ha xafat la guitarra el turc… És veritat, i no podem seguir les passes dels infidels, tot i que ell també ens còpia... Caram, sí que està embolicada la cosa… I el Cañi diu que en qüestió d'ànimes, de distincions no podem fer-ne, que totes tenen el dret als precs i els sufragis, sobretot els sufragis… Ergo, tenim que cantar-la… Equilicua... Sempre ens quedarà el recurs del sine nomine, la millor manera d'amagar identitats polèmiques… Com les bosses de sang anònimes del doctor Fuentes, l'Eufemiano… Correcte. Però què vols que et diga, una missa anònima, sense els cognoms i DNI del sufragista, no sé si Sant Pere voldrà escoltar-la… En la de misses de Glòria amb pal·li i tot que li vàrem fer... Temps era temps. Sempre teníem aparicions i miracles dels que aprofitar-nos-en… Només protestaven els jesuïtes, ¿t'han recordes? Que el Papa negre, deien, era cosa seua… ¿I si li fem una Missa Negra, una Black Mass?… Què dius ara? Que t'has begut l'enteniment?... No, el vi de la sagristia és el que m'he begut… Ja està. Ja ho tinc. Li farem la missa de tapadillo… I en lloc de pal·li durem un paraigües… ¿Negre?... Negre, of course.

divendres, 1 de juliol de 2016

Ells


Van baixar a Avitáx, ja vegeu. Ells, els especialistes en caca de gavina o gallina, amb les quals matèries tant els agrada fer el seu particular Asperges me. Ells, que són capaços de podrir només amb l'esguard l'alè selvàtic dels nens, les rialles esponeroses dels amors adolescents, les carícies imprevistes dels millors records. Sí, van baixar a Avitáx, perquè s'han promès no tornar a posar els peus a l'epicentre de la gran mentida que transmuta un accident en infàmia, un homicidi imprudent en un assassinat. Ells, genolls avinagrats de confessionari que mai no confessaran les veritats amagades. Ells, que glorifiquen i condecoren la Mare de Déu i neguen una, dos, tres... infinites vegades més que el Pere, el seu fill. Ells, que van crear el pecat per poder penedir-se, i el penediment per poder pecar. Ells, que menyspreen les víctimes d'un luctuós succés previsible i evitable, però bategen els nadons abans de nàixer -par le moyen d'une petite canulle- si és menester, i per si de cas, tot i que Tomàs d'Aquino ho va prohibir: Infantes in maternis uteris existentes baptizari possunt nullo modo. Però els hi dóna igual el sant i qui l'alabe. Perquè tenen els seus Set Campions de la Cristiandat, la seua Champions particular: Sant Jordi per Anglaterra, Sant Denís per França, Santiago per Espanya, Sant Antoni per Itàlia, San Andrés per Escòcia, Sant Patrici per Irlanda i Sant David per Gales, i aquí paz y después gloria. Ells, que han fet de negar l'evidència el seu modus vivendi. Ells… què ràpid que obliden el que volen oblidar! Perquè al dintre d'aquest Ells no només són els factors de la desfeta, de la malifeta, els que mai no posaran els peus a l'estació de tel·lúric úter dues vegades rebatejada, tot i el Tomàs. No només són els criminals, alguns d'ells ja a la presó. També hi són, com a còmplices, tots aquells que els alaben. Perquè encara no han fet neteja. Perquè els agrada molt més l'oblit que l'honestedat, la desmemòria que la història, la conspiració que la lluita oberta. Són el que són, especialistes en merda. I tots aquells que els recolzen s'empastifen fins l'ànima, tant que en defenen Ells la seua existència intrauterina. I si no trobeu la bici, amics, és perquè, llevat dels festius, no podem dur-les per l'úter de la terra.

dimarts, 28 de juny de 2016

The program


Pel que sembla, encara és molt efectiva, oi?... No, estàs molt equivocat, ja fa temps que la deixàrem de banda… Doncs sempre ens va donar de bons resultats… Sí, no t'ho discutiré, però darrerament la població havia començat a desenvolupar una clara resistència al producte... Ah, no ho sabia, això explica moltes coses. Doncs mira, em sap greu pels pobres animalets, en lo bé que vivien… Va ser una època gloriosa, ho reconec, però el processament de la matèria prima no deixava de ser un quefer altament tòxic, i… Sort dels amiguets i la companyia, que per quatre perres ens feien la feina bruta malgrat les nul·les condicions higièniques. Avitáx, quina factoria puntera, ¿t'han recordes?… I haguérem continuat, no ho dubtes, però les darreres fumigacions van mostrar-se del tot insuficients… I els ocells alçaren el vol. Adéu, Avitáx, i… No tots, alguns els vàrem sacrificar… I tot siga pel bé de la societat… Sempre ens han guiat els interessos… De la majoria, no cal dir. Caram, doncs em deixes en l'incògnita. I què és el que feu ara?… Top secret… Home, però estem en confiança… Millor si no ho saps… ¿Tan greu és?... No vulgues saber més… ¿Potser que no ho entendria?... Potser… ¿Noves tecnologies?... Més antic que l'arna… Ei, marca Avitáx, vols dir?... No i sí… Com t'agrada el misteri… És que van de la mà… ¿De la mà?... O intoxiques o manipules… Ja, i què és primer l'ou o la gallina, no?... Això mateix… Ja em podries fer cinc cèntims… ¿Ací, al metro, davant de tot el personal?... Que estem en confiança, ja t'ho he dit. Més segur que un vagó del metro no és el despatx del ministre de l'interior… Tens raó, però… Vinga, home, que ningú no ens escolta… Doncs hem canviat la caca de gavina per la de gallina, no puc dir-te més… Primer la gallina i desprès l'ou; bé, els ous. M'agrada l'idea… Si no volies caldo… Dues tasses… Mira, la nostra parada… I al cristall de la porta es reflecteix el nom de la parada: Avitáx. 


dissabte, 25 de juny de 2016

El colibrí

-No podem canviar de país. Canviem de tema. 
(J. Joyce, Ulisses)

No sé, xe. Tot és pegar-li voltes -molt més del que ho faria una roda de bicicleta a qualsevol brevet- a la cosa, i com que no me n'ixen els comptes, xe, que no sé què pensar. Perquè he rellegit i tornat a rellegir Les Confessions de cabo a rabo, és a dir, de cap a cap -molt més fi el català que la fiscalia, of course- i enlloc que hi trobe mencions a les conxorxes o les conspiracions. I mireu que al final del llibre IV si que en fa menció de deixar-se de banda la virtut i fugir cap a la perdició: "En lloc de guardar la meua força per a tu, de tu me'n vaig apartar i em vaig anar a una terra llunyana", la qual cosa és ben premonitòria del seu viatge iniciàtic a Las Vegas, i fins i tot amb menció subliminal d'en Marcelo: "Esperem a l'ombra de les teues ales". Però em sembla forçar massa l'hermenèutica si al darrere de: "caminar esgarriat per llocs sense camins, envoltats per tot de desertors fugitius, capitanejats pel seu cap, el lleó i el drac a la guaita per atacar", del llibre VII, volem identificar la CUP, el Marc o el Jordi, pose per cas. Sí que és cert que al capítol 20 del llibre X, n'hi han una sèrie de preguntes retòriques més que inquietants: "Com, doncs, és que et puc buscar?... Com, doncs, he de buscar la vida feliç? Doncs no l'he de posseir fins que puga dir: 'Açò és el que jo buscava. Ací està.' ¿La buscaré… a través del desig de saber alguna cosa que ignore, siga per no haver-la conegut, siga per haver-la oblidat tan completament que ni tan sols recorde haver-la oblidat?" Hi podríem afegir: "Doncs trucaré al De Alfonso", i tot quadraria la mar de bé. Però no seria ètic, no? Fins i tot al capítol 40 del mateix llibre X, potser que albirem part dels seus dubtes més íntims: "¿On no m'acompanyares, oh Veritat, per ensenyar-me el que he d'evitar i el que dec d'abellir?... Però en cap cosa d'aquestes trobe lloc segur per a mi…" De fet, al capítol 27 del següent llibre, el XI, sentim l'eco subtil però esgarrifós de les filtracions: "Imagina, per exemple, una veu emesa per un cos que comença a sonar i sona una i altra vegada… Només podia mesurar-s'hi mentre sonava, perquè llavors havia alguna cosa que mesurar." El final sembla d'arrel mariana, ho reconec, però tot plegat jo crec que el colibrí el que s'ha libat de cabo a rabo, és l'Agustí de Canterbury -ara que els anglesos són una mena de refugiats, de sense papers- i no al d'Hipona. Jo que tu, Fernández, li faria cas al Lucas -hasta luego, Lucas- citat també per l'Agustí al llibre VIII: "te n'alegres més per un pecador de la pradera que se'n penedeix que per noranta nou que no necessiten de penitència" Lc. 15, 7. No seré jo qui diga de quina pradera es tracta, és clar.

dijous, 16 de juny de 2016

Blat o déu

¿Conte d'estiu?

A Gregor Samsa

Tots els anys, amb les primeres calorades de la primavera fugissera el problema s'agreujava. L'Adelfuns, el professor Adelfuns, ja s'ho esperava, i no li donava massa importància. Però el que estava passant-li enguany començava a inquietar el seu reticent esperit. Perquè si d'habitud se'n trobava tres o quatre com a molt al llarg de les setmanes que ja s'abocaven a l'estiu o fins i tot entraven de ple a la canícula, enguany el percentatge assenyalat deixava de ser més o menys mensual per convertir-se no en setmanal, sinó pràcticament en consuetudinari. Encara hi tenia ben presents les que va tindre que escombrar de la finestra i aixafar de seguida dijous passat, o les que li varen eixir desafiant les Harmonies du Soir del darrere del piano del seu laboratori al divendres. Sí, als laboratoris d'aquell Centre hi havien pianos, perquè n'hi han de laboratoris i de pianos, i com que mai no s'han barallat, encara no s'han establert fronteres ben definides entre aquestes dues entelèquies atomistes, per tant a buen entendedor pocas palabras bastan. Diumenge passat, com que li va tocar pedalar tot sol, va començar a donar-li voltes a la cosa. Ja havia passat notificació de l'anormalitat de tal situació al cap d'intendència dels laboratoris: Benvolgut Bluetoothman, davant la proliferació de blatodeus al laboratori 0.6, em veig en l'obligació de posar-ho al vostre coneixement. Si la direcció del Centre d'Investigacions no resol en temps i forma tal anomalia, em veure en la desagradable circumstància de… etc., etc. Addenda: ¿o és que la referència internacional a la que aspireu és la d'un piano farcit de ballaroles al dintre d'un laboratori més atipat que l'actual illa de Lesbos? Perquè, hores d'ara, estava ben clar que les migracions de corredores, cuques molles, cuques paneres, cuques panisseres, patxes o curianes, o com les vulgueu dir, era cosa ben consolidada. El cap d'intendència, mentre parlava per un mans lliures camuflat sota l'orella i amb l'esguard posat a les ones gravitacionals de la conversa telefònica, li va contestar amb llenguatge de sordmuts que sí, que deurien haver netejat les instal·lacions al mes de març, però que un problema de dates (sic) li ho havia impedit i que ho faria al juliol. Però l'Adelfuns, el primer que va pensar és que al juliol a ell ja li donava tot igual, perquè ara eren al començament del juny i camí del laboratori ja se li havia aparegut dues vegades el Monsenyor de l'Imperi Gay recordant-li aquella cosa de que no tot el blat era net. Blatodeus. Blat o Déu? Blat net? Hi havia alguna connexió?, va preguntar-se. I ara ja no sabia si apiadar-se'n o aixafar-les sense contemplacions. Però al d'intendència la seua realitat se li havia capbussat al buit de les ones gravitacionals i el que digués el Monsenyor l'importava tres àtoms. Perquè, al capdavall, l'única cosa que en feien les pobres blatodeus era traspassar la frontera que fins ara havien tàcitament acordat respectar. Ell miraria de no destorbar els seus passadissos perduts a les circumval·lacions de la paret falsa que era a l'entrada del laboratori; i elles, per la seua banda, no deixarien de tindre el seu pas suspès sobre la ranura que l'absència del sòcol les hi marcava. I entre pedalada i pedalada a l'Adelfuns li va donar per pensar en Demòcrit. I que si com el savi de Tràcia prescrivia: lo dolç i l'amarg, lo calent i lo fred, lo groc i lo verd, etc., no són més que opinions; i que només els àtoms i el buit són vertaders, per què no ho podien ser -d'opinions, vull dir- també les fronteres, tot i el buit del sòcol? I, que qui eren ells per impedir que les pobres paneroles, paneres, panisseres, papa paneres, panderoles, paparoles, o com les vulgueu anomenar, canviessin d'opinió -si és que les papa xinxeres tenien d'opinions- i travessaren allò que les hi podia suposar la seua mort violenta? I capficat com anava en aquests pensaments atomistes no acabava d'adonar-se que potser el vertader dilema hi era al mateix nom genèric de les pobres escarabateres, escarabatines, escarabatoles, escarabites, escarabitxes, escarbonites, escarabotines, o com les vulgueu anomenar, per tal de no dir-les cucaratxes. Perquè les blatodeus, potser tenien que triar entre el blat o el déu per mirar de seguir vives, donada la susceptibilitat que havien desenvolupat sobre el seu nom consuetudinari. Tria que es va fer més que radical quan el company del laboratori 0.4 va presentar-se amb un rotllo de cinta americana i en precintar entre els dos aquella escletxa que els hi feia de frontera entre el blat o el déu varen convertir el seu habitat natural en una mena de Guantánamo. Total, com que el seu color de coure vell- una opinió com qualsevol altra- ja els hi venia de fàbrica. Blat o Déu, vet aquí el dilema de la porcellanea. Cosa, evidentment, que en cap circumstància mai no els passa a les persones, segons Demòcrit.

dimarts, 7 de juny de 2016

Tres eran tres...


Anem a pams. A veure, d'un costat estan els Borbonàires: Alicia, Carlos, Cristina y Pedro, que o són Borbón-Parma Habsburgo-Lorena o Borbón-Dos Sicilias -sense Vega, tan s'hi val la collita, i el que els hi vulgueu afegir. Capità, l'emèrit JC palito. Per cert, de la Borbón-Panamá ningú ja no hi parla, no? Quines coses. De l'altra, els Amnistiàries, és a dir, el Montoro i el seu cap, el Capo Mariano -¿hores d'ara, qui dubta dels càrrecs?. Ara, intentem quadrar els comptes millor del que ho va fer el Bárcenas, que ja té mèrit. Tres eran tres… Ah, no, que en són quatre. Tornem-hi. Cuatro eran cuatro las hijas… No, no, de filles res, que l'Alicia és tieta del JC palito; i la resta: el Carlos, cosí del JC palito, i la Cristina i el Pedro, cosins de l'Elena, Cristina i Felip be baixa palito i nebots del JC palito. Tots plegats, o tieta política o cunyat amb segones o nebots Calbotàires de l'única professional, pel que sembla, de la Casa Reial, la Sofia. Més aristòcrata impossible, perquè una aristócrata no es más que una señora de la que se conocen sus antecedentes y a pesar de ello es respetada (Perich, dixit) Tornem-hi. Cuatro eran cuatro la tía abuela, el tío y los dos primos de Elena -sense hac- y ningun@ era... No, no, açò no em quadra, perquè com escric cosí/na amb l'@? ¿Cosin@? ¿I tiet/tieta? ¿Ti@? ¿Tió?... "Que cagui el Tió". I mireu que el problema no és el 3%, sinó només un 1,8% per repatriar -cosa de patriotes, és clar- el que tenien amagat… no, d'amagat res, custodiat a Suïssa per un pastor -tant s'hi val d'ànimes, d'ovelles o de calés amb nòmina a Lombard Odier- un pastor, dèiem, suïs i flautàire, com tots els pastors suïssos. Amb els Flautàires hemos topado, amigo Sancho. L'Heidi, millor ni esmentar-la. I al seu avi, que millor no deixe el negoci de la fusta, per si de cas. ¿I si canviem d'infanta?... Cuatro eran cuatro los familiares de Cristina de Urdangarín, cuatro eran cuatro… Com que quatre? Amb cognoms tan llargs, amb guionets i copulatives -sobretot moltes copulatives- i només quatre familiars?... Vinga, home, qui pot creure-s'ho?... És que és una llicència poètica… Ah, caram, haver començat per ço -com que parlem d'antigalles… Tornem-hi. Cuatro eran cuatro los familiares de Cristina de Urdangarín, cuatro eran cuatro y ninguno era de postín. "Postín", quina cosa més rància… Doncs llevem a l'Urdangarín. Cuatro eran cuatro los familares de bla, bla, bla; cuatro eran cuatro y ninguno era china… chino… chin@. No, res a fer. I si provem amb el be baixa palito?... Cuatro eran cuatro las hijas -sí, filles, què passa, que estic ben fart del lligonet familiar- de Felipe, cuatro eran cuatro y ninguna era… Però quina cosa rima amb Felipe?... Bé, si no pot ser consonant, doncs que siga assonant: cuatro eran cuatro y ninguna era elite… Això sí que em fa gràcia a mi, mira. Com quan parlen de la categoria elit de ciclisme. Mireu, només falta que posem pel mig els Cicletàires. Tot plegat, l'única cosa que em queda clara, és que tots: els Borbonàires, els Amnistiàires i els Calbotàires -res a dir d'alguns, no tots, eh, Flautàires i Cicletàires- tenen el mateix problema que les tres filles d'Elena... que, no oblidem-ho, va ser raptada a la platja del Perellonet de València. Quin desencís -per dir-ho amb elegància, perquè si no diria quina merda- d'Ilíada va dur-nos l'Elena sense hac María Isabel Dominica de Silos de Borbón y Grecia, la raptada del Perellonet de malnom, ara que m'ho repense.