dijous, 21 de setembre de 2017

De raons genoveses


Un dels personatges més fascinants de les sèries televisives que n'he vist -sóc de poca tele, ho reconec- és sens dubte en Tony Soprano. Profundament shakespearià, tot i no semblar-ho ni saber-lo -potser perquè no n'és un replicant previsible tipus en Frank de House of Cards- no sé si comparar-lo amb Enric V, Ricard III o fins i tot el propi Hamlet. De fet, hi trobem un parell -o ben bé un desglossament- d'encisadores Ofèlies entre les seues amants: la Svetlana -que intenta suïcidar-se- i la Glòria Trillo -que al capdavall ho aconsegueix penjant-se del coll... ¿Trillo?... En Tony es considera un soldat. Els mafiosos són, per tant, soldats. I la seua jerarquia és castrense, l'única que funciona sense raons, o amb la raó absoluta d'un tret al clatell, ves a saber. La seua guerra n'és, òbviament, per defendre i ampliar el seu territori… de negocis, aquells que els van ser arravatats, diuen, des que els Anglesos, Irlandesos & Co. van fer la seua aparició estel·lar al bell mig de la terra dels indis per massacrar-los. Perquè a la cosmogonia d'en Tony, l'origen d'Amèrica -deixant a banda l'Amerigo Vespucci- n'és italià, ja que la va descobrir, tot i equivocant-se d'objectiu, en Cristòfor Colom, navegant d'origen italià que va nàixer a Gènova… ¿Gènova? ¿Trillo?... De res ens serviria explicar-li a en Tony que al darrere d'en Cristòfor n'eren tanto monta, monta tanto -m'encisen els palíndroms- els autoanomenats Reyes Católicos, i que al seu torn, al darrere dels Catòlics, com si fos una grupetta de ciclistes en línia, n'estava un jueu valencià, en Lluis Santàngel, que va posar els diners per a l'expedició, diners fets gràcies a l'arrendament dels drets pagats pels genovesos residents a València, tot s'ha de dir. I així el cercle es tanca com una bona roda de bicicleta. En bona lògica el nou continent es deuria haver dit Lluisada -perquè Lusitània ja n'estava pres des dels romans- o Catolicònia, tot i que aquest últim no li feia molta gràcia a Na Isabel. Bé, ves a explicar-li tota aquesta línia o roda de circumstàncies ciclistes a en Tony i veuràs què bé que et tracta: "Qui ha demanat per la Història? Jo el que vull és el sobre, Luis" De quin Luis parla?... Llavors, hem de reconèixer que a Hispània és tradició que els que posen els diners pels sobres no només no són els que manen d'ells sinó que mai no els serà reconegut el mèrit. Que estan els pagadors i els recaptadors, i aquests últims són els que intervenen tot allò que els hi ve de gust, per dret de descobriment o conquesta, diuen, i que fins i tot eliminen sense pestanyejar als que poden suposar-les un problema, tot i que siguen de la família. No sé, tot açò crec que es podria resumir en quelcom més simple, més senzill, alguna cosa com un parell de lletres, o una repetida pose per  cas. Màfia, assassinats -que parezca un suicidio o accidente, Alfonso, ves en compte!- robatoris, sobres a dojo, Luis, Trillo, Gènova… No sé, no em ve al cap la raó, però tenen la fatxenderia de marcar el territori donant lliçons del que és o no legal.

dimecres, 13 de setembre de 2017

El parer de la bicicleta

Planning Office

Integral i Derivada, com Bouvard i Pecuchet, eren dos amics que allà per on trepitjaven els problemes brollaven com bolets de tardor. Era de domini públic que tot i assolir objectius comuns, mai no acabaven d'avenir-se amb les solucions proposades. Grans amants, tots dos, de l'esport ciclista, gaudien i patien alhora oposant-ne dues concepcions ben diferents de l'artefacte fonamental de la seua passió: el càlcul de la bicicleta. Si per a en Integral la bici era el resultat de la integració infinitesimal de les àrees dels elements que la composaven, per a en Derivada més bé responia a la progressió amb que la susdita integració era capaç de tocar el dos proporcionalment amb els desnivells o percentatges del camí triat. Tal desacord influïa notablement en els seus càlculs dominicals. Si per a en Integral era fonamental respectar el planning de la temporada per mirar de no afeblir la susdita integració infinitesimal, a en Derivada li semblava que tal planning començava a fer-se, més que infinitesimal, etern, i cercava amb deler la deriva que li permetés una independència de moviments que a les alçades en que es trobava el seu procés de càlcul li semblava ja vital. De fet, en Derivada li va retreure a en Integral que el seu planning havia estat un planning ahead, és a dir, una planificació anticipada, imposada, i amb total absència d'un planning permission, és a dir, d'un permís de planificació que hagués posat sobre la taula les distintes opcions i la possibilitat de consensuar-ne un pacte per l'endemà del càlcul. D'altra, en Integral, sempre li feia lloances d'aquesta meravellosa constitució planificadora que, tot i el que digués en Derivada, els sobreviuria, deia, pels sègles dels sègles i de la qual no n'era necessari saber la seua fosca o lluminosa procedència. Així les coses, Integral i Derivada van començar a posar-se excuses per als càlculs dominicals compartits i els endemans resultants. Als suposats refredats van seguir els mals d'esquena; a les lumbàlgies, les molèsties als genolls o els turmells, els compromisos familiars i fins i tot els refredats de bell nou. Els diumenges, com què en Derivada coneixia el planning, només tenia que evitar els càlculs que en Integral -respectuós malaltís dels papers- faria de segur, sempre que no fos ell mateix, en Integral, el de les excuses i, avançant-se a en Derivada, triés per si de cas un altre planning que per aquestes coses del destí no fos el que en Derivada havia decidit al seu torn calcular. De fet, aquesta possibilitat de coincidir casualment als càlculs -esquivant o respectant el planning- començà a angoixar-los degut als grans percentatges de similitud que en sortien. I heus ací que aquell primer pensament de que en no trobar-se pels camins cap càlcul els faria patir, va donar pas a un segon pensament que podríem resumir en que tot i no trobar-se pels camins també patien amb la possibilitat de que aquests extrems esquius es trobaren de sobte davant els seus nassos. Què és el que no acabava de funcionar als seus càlculs? Ambdós van fer el mateix: consultar a en Algorisme. El mestre indiscutible del procés adient per resoldre problemes, el venerat en Algorisme, els va aconsellar el mateix: hi havia que introduir a les operacions la constant del parer, acceptada des de feia molt de temps com a imponderable dels càlculs per la comunitat científica internacional. Prohibir la constant i per extensió pervertir el càlcul mai no solucionarà el problema, els hi va afegir. Quod est necessarium est licitum. Aquest imponderable, però, sembla que no va entrar als càlculs de tots dos de la mateixa forma, és a dir, com a constant obligatòria per necessària, i el problema, com vegeu, més que el resultat de l'endemà va començar a ser el càlcul del diumenge.


dilluns, 4 de setembre de 2017

L'inquietant fet de la pruna


Som el que no som
-va dir ell.
La lluna, la pruna
-pensà ella.
(La mare no vol
el pare de dol.)
La pruna, la lluna
-pensà ell.
Som el que no som
-digué ella.

dissabte, 26 d’agost de 2017

Barra


Qüestió de barres… i estrelles? Bé, espere que no. Els valencians sempre donant la nota. És que n'hi ha tant de músic… Això serà. Potser que la barra és de tots, però… ¿M'han pres la idea? Viciclisme / Viciclismo. No, no sóc tan important, ja ho sé ¿Tan difícil és trobar el lloc adient d'una barra? ¿D'una pedalada que aclarisca el pensament? ¿Potser és el subconscient qui parla? "Tengo miedo" Literal. I ho hem dit els valencians, clar i fort, com… ¿I què hagués passat si la barra també bota una paraula a la frase de baix? "Somos Cataluña" Caram el rebombori, no? "Tots som Catalunya Todos / Somos Cataluña" Però és que la cosa va més enllà. Què passaria si llegírem en sentit vertical respectant les barres: "No tinc por No Tots som Catalunya / Tengo miedo Todos somos Cataluña" Caram, i ara què fem… ¿Paradoxa? ¿Oxímoron? ¿Ridícul?... De ridícul sí que hem fet, segur. Perquè, a més a més, la primera frase necessita d'una bona coma, vírgula o millor: punt i seguit. Que tant podem llegir: "No tinc por. No tots som Catalunya", que: "No tinc por, No. Tots som Catalunya". En què quedem? Quina barra! Abans d'ahir estava entusiasmat: La Vuelta havia trepitjat els meus dominis, els de Vicicle. Alcúdia de Veo, Eslida, Pic de l'àguila, l'Oronet per partida doble i sobretot el port del Garbí per Segart, possiblement la pujada més dura, junt a la Frontera -una altra possibilitat d'arribar al Garbí, però des d'Estivella- que Vicicle ha fet al llarg de la seua aventura ciclista. No cal dir el que em va agradar l'etapa, perquè en cadascuna d'aquelles pedalades reconeixia els indrets on tant he patit i gaudit alhora. Com si d'alguna forma estigués veient una pel·lícula inspirada en els meus avatars velocípedes. Tot un Froome, o tot un Contador retorçant-s'hi com els pobres mortals viciclistes. I on mai no hem fet el ridícul. Perquè només pots fer el ridícul damunt d'una bici si creus ser un ciclista. Llàstima d'aquesta realitat barrada.

divendres, 11 d’agost de 2017

Sambori


Els dies passaven amb la circularitat previsible d'una roda -posem que de bicicleta. De fet, aquesta obvia monotonia de pedalada insomne procuraria que la memòria els acabés reduint a només el segment horari d'una migdiada sempiterna. Imagine records estiuencs pels besllums més tèrbols del present, i no trobe sinó la complaença d'un perfum antic amagat a la somnolenta sala ombrívola on ja hi era, dels temps perduts, d'antany, el record, puntual de 60º i vespertí, d'un vals de Chopin, perquè el vals, tot i Chopin, hi és de 60º tal i com la polka hi és de 45º o 90º, segons la seu llargària i la inclinació poètica de la roda; o el xiuxiueig melindrós d'una cinta de sol reticent amb la frescor que l'aire invasor barrejava de vida exterior. I al carrer besllumat pels somnis, la imaginació hi posa la bellesa d'esguard revolat i comissura tendra, la intangible delicadesa de les passes sobre la neu ardent de les voreres, el càlid caminar de l'amor escrit als sons d'axiomàtica tristor del vals. Potser que ella ballava al carrer, une flamme à nos yeux, potser que ella no ballava al besllum, potser que ella només cerqués el somni, el meu somni que la creava: i la força d'aquelles frustracions infantils no eren, però, sinó la idea inacabada de la mort, les paraules avui dibuixades amb plaer físic i espiritual sofriment al vademècum essencial de la por. D'alguna forma intuïa que aquelles hores elàstiques i rodones com l'avorriment exquisit, tot i els jocs, de la meua infantesa, tot i el piano, acabarien per nodrir el desencís somort de la visió adulta de la vida. I és que els jocs també hi eren rodons o en tenien alguna cosa de rodona i somorta: el rotgle, la pilota, el gua, les caniques, els xavos, la trompa… Potser el sambori no, tot i la seua pedra arrodonida: i vet aquí on va equivocar Cortázar el seu llibre, elàstic i rodó, per a un joc bàsicament lineal i de nostàlgia nímia i prescindible: un revol de saviesa al desert de la malenconia: la pedalada impossible sobre la sorra del temps.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Hèlsinki


Ah, ja han arribat les vacances. La meua dona i jo tenim un pressupost de 200 € -100€ per barba- per anar-nos-en. Ens abelleix una climatologia més humana. Vull dir, temperatures i humitats menys perverses que les que defineixen la "basca" valenciana i l'escalfament global o la "basca" global i l'escalfament valencià. Perquè posar-nos una rebequeta al capvespre o la manteta a la nit, ens sembla "lo más de lo más". Vam pensar que una bona opció serien els països nòrdics. Pose per cas Finlàndia, Finisterre, la fi del món, de la Lande -bon músic, per cert. Visitar la seua capital, Hèlsinki -ja que tinc bones referències: mengen molt de pollastre, no serà pollastre valencià, però… i beuen cervesa, olut, com a vertaderes esponges- ens feia certa il·lusió. Sí, ja sé, on vols anar, Vicicle, en només 200 €?... Bé, com deia Buñuel: "Uno vive dentro de sí mismo. Los viajes no existen". Vaig  convèncer la meua dona de la saviesa del mestre aragonès: ni amb Ryanair, cari, la imaginación al poder o enguany tampoc farem vacances. Tampoc no és tan difícil, li vaig dir. Mira, dus el comandament… I aquí va començar el malson. Perquè part del pressupost se'ns anirà en el rebut de la llum, li vaig precisar. La idea era posar l'aire condicionat "a tope", les 24 hores del dia, com si fórem a Hèlsinki: a 18º, i de la resta ja se n'ocuparà l'art, no? Dus el comandament. I vet aquí, que el comandament no volia funcionar. Bé, no és que no funcionés, de fet, feia de tot menys baixar la temperatura. Podia pujar-la: 25º, 26º, 27º... però no baixar-la... Adéu Hèlsinki ¿I si li lleves les piles, Vicicle?... Doncs sí, almenys tornàvem als 25º de partida… però de 18º ni parlar-ne. Vam fer una ullada a Internet (1ª equivocació) Trucàrem a la primera pàgina que diu ser servei tècnic del nostre aparell d'aire. Hores desprès me n'adone que a la lletra minúscula del final de la pàgina declaren ser servei tècnic no oficial. Vull llevar-li importància (2ª equivocació) El tècnic ens truca per quedar: antes del viernes imposible -la conversa va ser un dimecres- Valencia está que… que "arde"? anava a completar. I m'aclareix el procediment: presupuesto sin compromiso, siempre que nosotros hagamos la reparación, si no, 40€ de diagnóstico y presupuesto. Estic per dir-li que no, però Hèlsinki no podia esperar (3ª equivocació) Pel que vaig veure el divendres, la parella de tècnics -un gegant de 2 metres i un lluitador de sumo- només buscaven intimidar (1er. esglaó) Perquè desprès de demostrar-me el lluitador que ni desmuntar el comandament sabia, va concloure: tiene dos opciones, arreglar el mando en el banco -no va dir ni taller, 70€- o comprar uno nuevo -unos 140€. Estava més que clar que el que buscaven era la meua declinació, i no la llatina, precisament. L'estratègia la vaig veure molt clara: pressupostos inflats, declinació del client i, mitjançant intimidació tàcita i gens subtil, 40€ a la butxaca sense donar un pal a l'aigua. Sí, vaig pensar: València està que… Però ja sabeu que l'exagerada corrupció que ens domina acaba per ser irrellevant (Mariano, dixit) Com què no em fiava ni un pèl, pense que de portar-se el comandament ni parlar-ne. I li dic que preferia un de nou. Va fer un intent de trucada per mirar de precisar-me el preu… Dos… I com què no ho va aconseguir, van anar-se'n amb el compromís de trucar-me més endavant, i sense cobrar els 40€ de rigor. Va passar tot el divendres i el cap de setmana. Va passar tot el dilluns. Silenci nòrdic. Dilluns al vespre, desprès de trobar un servei -aquest sí- oficial del meu aparell d'aire condicionat, me'n vaig assabentar que un comandament nou constava 90€. Que en un poc de sort, i amb pagament previ, en dos dies podria recollir-lo a la botiga. I si no, doncs quinze dies. Adéu Hèlsinki. Dimarts, 8:30h, el lluitador de sumo em truca. Confirma els 140€. Ah, caram! Grosso modo, em dic: 100€ del comandament i els 40€ que diuen que no cobren, però que sí, si ells fan la reparació. I li dic que no. Que m'he tingut que espavilar tot sol, que són ells els que no han trucat en quatre dies, que m'he posat en contacte amb el servei oficial i que ja ho tinc solucionat. I em diu que els hi dec els 40€. I com que no els tinc al davant ni al gegant ni al lluitador, li conteste que no, que està molt equivocat, que li explico, si vol, com ha anat la cosa, però em talla amb un: eso, ya veremos, i em penja (2º esglaó: amenaça) I com què el 3er. esglaó (l'agressió) és més que previsible -de fet, la seua pàgina ja no estava a la xarxa- doncs, pies para qué os quiero si tinc pedals per a volar? I, xano-xano, pose direcció a Hèlsinki ¿La meua dona?... Bé, ja li he dit que no òbriga la porta a ningú. A més a més, li he deixat el comandament tot nou i els meus 100 € damunt la taula: podrà fer vacances a Hèlsinki sense moure's de casa. I a mi m'assalta un dubte: què diria Sibelius de tot plegat?

dimarts, 18 de juliol de 2017

And the winner is...


18 de juliol del 17, quasi un palíndrom. Llàstima no haver escrit ahir, però era el dia sense lletres, què voleu, dia que sempre precedeix al dia sense arguments, que és el d'avui. Escric a quatre jornades mal comptades del final de Le Tour 2017, un dels més ajustats de tota la seua història. Tot són especulacions i opinions encontrades, desitjos i desesperances. Qui acabarà amb el maillot groc diumenge vinent als Champs-Élysées?... L'anglès és, per a la gran majoria, el majordom indiscutible d'aquesta intriga. No diré jo que no, però en Holmes, tot i ser un tipus brillant, ho és, sobretot, per comparació odiosa: qui no resulta brillant davant un alter ego tan opac, anava a dir invisible, com en Watson? Que em perdone aquest metge militar, però si em pose malalt truqueu en House M.D., i deixeu que en Watson se n'ocupe dels deliris d'en Holmes. I és que això de abandonar-se als paradisos artificials quan les coses es giren en contra i confiar-ho tot a un molinet màgic, no m'acaba de fer el pes. Clar, sempre tenim l'italià, el Montalbano, però no el veig a l'alçada de les circumstàncies. L'altre dia la va pifiar com només ho saben fer els legionaris romans ¿Ja sabeu lo d'Astèrix i Obèlix, no? Massa tòpic, però: la cosa culinària, la capbussada a la matinada, jo què sé… Ara, he d'admetre que em cau bé ¿Cosa de sicilians, sards, italians illencs en general? Potser. Com què València va annexionar-s'hi Nàpols i Sicília, doncs… I desprès, és clar, el francès, en Maigret. Republicà convençut, i no com l'anglès, que se li cauen els d'això a terra sempre que li demanen de Ca Windsor. A les seues històries, les de Maigret, of course, les deixalles de Versalles sempre acaben malparades, i això m'agrada pel que té de vindicació. Sobretot en tal dia com avui  ¿Potser és quelcom paternalista? Sí, pot ser: Le Père Jules. Però m'agrada com es barreja amb la gent anònima, com beu i menja tot el que li posen al davant -tot i la seua preferència per la bière i el Calvados- estiga de servei o no, i sempre que no li resulte antipàtic o sospitós l'oferent. No, mai no serà un dels pedantones al paño que citava en Machado, ho puc assegurar. I no arriba a la veritat dels fets per inspiracions sobrenaturals o visions mòrfiques de molinets impossibles, sinó perquè, tal i com insisteix una i altra vegada quan li demanen la seua opinió: ell no pensa res, indaga. Més cartesià impossible, oi? S'hi troba a faltar l'espanyol, és cert. Potser que un Plini inspirat podria haver donat la sorpresa, però a aquestes alçades de la cursa el de Tomelloso duu més distraccions i caigudes que els legionaris romans. I de Carvalho mai no saps què, típic; els anys li han passat factura, però. A més a més, jo, dels gallecs catalans només me'n refio de gran Pepe, el Rubianes ¿I un belga? Sí, també trobem a faltar un belga. Ara, si ha de ser qualsevol amb ànima més anglesa, tot i la deserció, que el Duc de Windsor, com en Poirot, sempre amb un as a la màniga, jugador d'avantatge per definició, consort de la tal Àgata, arregla-parròquies per antonomàsia, millor que passege la Place de Broukère i les seues vitrines amunt avall i ens deixe tranquils ¿I els americans?... Desprès del que va pintar Vincent, qui pot creure en la innocència dels gira-sols?


diumenge, 9 de juliol de 2017

Jo, de ser...


Jo, de ser una formiga creuria en Déu, ja vos ho dic. Perquè de sobte el seu dit, el de Déu -que és el meu sobre la pantalla de l'ordinador, tot i que ella, la formiga, no ho sap- el seu dit cauria sobre mi, bé, sobre ella, ja que parle com a formiga, tot i no ser-ho, i m'aixafaria -el dit, no la formiga, bé, el dit a la formiga, ja que no sóc la formiga, però faig com què sí, tot i que no ho sóc- sobre el llamp intel·ligent del monitor. I tot plegat li podríem dir "lo dit de Déu", tot i no saber què caram és lo dit ni Déu ni monitor. Així que, de fet, de ser un cuc, també creuria en Déu. Si no, com s'explica que, sense causa aparent, en una de tantes i tantes passejades de vora a vora de la carretera que faig al llarg del dia -que faig com a cuc, és clar- el fi i capritxós tub d'un tubular de bicicleta de curses -tot i que no sabria què és el que m'ha passat pel damunt- em deixe empastifant l'asfalt? Tot plegat, a les meues oracions cucoses, benvolguts germans meus en Déu -parle com a cuc, no com a tub- pregaria per evitar les temptacions tubulars que excusarien la intervenció de diríem "lo tub de Déu", tot i no comprendre el concepte tub ni Déu. I tant convençut de tot açò estic, que jo, de ser conill, no només creuria en Déu, Nostre Senyor, sinó que el representaria com el llamp ros imprevisiblement i sobtat accelerat sobre la nit esmaperduda del meu darrer esguard, i li diria "lo llamp de Déu", que de segur faria un cop d'ull als meus budells oblidats per sempre al camí prohibit sobre el qual es gronxa el llamp ros de la dalla de Déu, tot i resultar-me inexplicable l'acció de gronxar-s'hi una dalla ni el què pot ser llamp ros i Déu inclosos. Qui podria dubtar, per tant, de l'existència d'ésser tan magnífic que només amb un dit, un tub i un llamp ros fulmina seguint l'arbitrari criteri de Le Caprice des Dieux els éssers que ell mateix ha creat? Eh, qui?... I una volta anomenats els atributs essencials de Déu: lo dit, lo tub i lo llamp, només em queda trobar la naturalesa d'un ésser que ningú no ha creat, perquè n'és principi i fi de tot -d'ací lo tub- que tot lo il·lumina el dia de la teua mort -d'ací lo llamp- i el dit del qual es gronxa al teu sobre, tot i que no el veus. Quina cosa és un dit més un tub més un llamp ros?... Sí, com si d'un jeroglífic parlàrem: dit+tub+llamp=Déu. Doncs, això, com la vostra perspicàcia ja haurà solucionat el problema de la naturalesa de Déu, jo me'n vaig a fer una cervesa. De fet, jo, de ser una cervesa, no creuria en Déu. Només els cretins poden arribar a tal idolatria, no, egolatria, bé, tant s'hi val.

dimarts, 20 de juny de 2017

Parole


Podria dir, i no és mentida, que les dones duien balenes als ronyons, i que les calces i mitjons refeien la seua pell de fil al voltant d'un ou de fusta. O que no havia vestit ni faldilla que no cerqués el seu vol efímer amb cèntims de plom. Perquè les paneroles de coure encara no havien arribat a les nostres costes fugint de les balenes de l'altra banda de l'oceà, amagades furtivament a les calces oblidades d'un amor efímer i el sospitós pes d'una promesa. Podria dir que gronxava les cames damunt la butaca sense balancí, mentre llegia el TBO o l'Sport amb les fotos oblidades pel pare de Coppi i companyia, i que tenia una piscina a l'estiu en forma de pica compartida al corralet amb les calces, mitjons, xavos, balenes i germana inclosa si era menester. I la taula del menjador descansava damunt de quatre gots de vidre de cul gros amb aigua, mentre una caixa de tela metàl·lica enlairada empresonava el polp fumat i els budells farcits d'un cadàver. Podria dir que a la nit li pegaven foc a una espiral de sofre amb el sortilegi d'espantar els dimonis que destorbaven la son i la pell vellutada dels nens. I que pel matí, tot i no haver-lo aconseguit, insistien amb l'encanteri i una pala de mànec llarg i retícula els colps de la qual eren tan imprevisibles com el ruixat de l'Asperges me. Combregava la calor amb l'eucaristia d'un got d'aigua refredada pel fang sec, a la que afegia el suc solar de la llima, la sorra dolça i l'explosió quimèrica i màgica del bicarbonat. Al vespre, i sempre d'amagat, bevia amb delectació i traïdoria glops llargs i compulsius de vinagre i llet condensada. O anava pel carrer amb un poal de fina ansa de ferro carregat amb una barra de gel partida en dos que em desfeia les mans i l'esquena. Era capaç de veure a la nit més obscura de l'ànima dels jocs, qualsevol d'ells, les carícies a propòsit d'una finestra oberta només un parell de dits. Perquè l'ombra del magnolier va ser el notari d'un temps esmaperdut, on els olors i sabors encara no tenien records, i només un tros de sol travessant les seues fulles i esclatant quimèric i màgic sobre el mur del jardí de la infantesa desafiava la vida com quelcom aïllat entre dues dates. Podria dir tot açò i no dir-lo. Cosa mi succede stasera? Limitat per les paraules tenia una comprensió vulgar de la vida, i era feliç.

dimecres, 31 de maig de 2017

El supervivent


És ben curiós que la lucidesa no ens apropa a la veritat de les coses. No, com a molt pot afeblir la constància en la mentida a la que som tan propensos, bé per meditada intenció de manipular els altres o bé, senzillament, per por existencial. I poc més. D'això que aquella màxima de la veritat triomfant em resulta no només il·lusòria, sinó perversa. El que acaba sempre per imposar-se és la mentida. I hem arribat tan lluny amb ella, que com diu un adagi rus ja no sabem com tornar-nos-en. La veritat sempre és a posteriori. Hem convertida en pecaminosa la innocència del món. I només el riure sense idiomes d'un nadó té la innocència de la matinada. Perquè tots els dies són innocents mentre no es demostre el contrari. El problema és aquest: la demostració. Som capaços de culpar a la rosella. Hem creat la moral com argument irrefutable per l'extermini de la rosella. Arribats a aquest punt només queda el no retorn, la mendacitat. Portem anys i panys menjant d'aquesta dieta. I ens hem convertit en copròfags. I la realitat no és més que un jardí on l'oblit o la memòria -tan s'hi val- encara no ha tallat les males herbes. I com deia el meu estimadíssim Buñuel: "Uno vive dentro de sí mismo. Los viajes no existen." I tot això em duu, inexorablement a Polanski. Un supervivent. Perquè el petit polonès -com li diuen a Suïssa- va ser, a la Polònia de la postguerra, a la seua adolescència, un infatigable ciclista. Feia eixides de 200 quilòmetres. S'entrenava amb la meticulositat d'un muntador de pel·lícules. Va intentar transformar la seua bici de passeig en una de curses. Hores i hores de mecànica impossible. I fins i tot va estar a punt de ser assassinat per obtindre una de low cost i poder competir. O això va creure's. Va pensar que la bici que li oferien era furtada. Massa bon preu. Però el desig va imposar-se. Desprès de vendre les dues rodes de competició de la seua bici amb aspiracions, va quedar amb el venedor. Supervivent del ghetto de Cracòvia, Roman no va anar a la cita tot sol, faltaria més. Però el seu company, per indicació del venedor, va quedar al marge del darrer pla de la seqüència. Hi havia que baixar a un búnquer abandonat on hi era la cobejada bicicleta. Desprès, el record de només un colp dels tres que el va propinar al cap. La pregunta espessa sobre els diners. La sang per tot arreu. L'hospital. L'observació. El primer intent de posar-se dempeus i la caiguda. I un doctor acomiadant-lo fent-li veure la sort de tindre un cap tan dur. Quan varen arrestar el seu agressor varen penjar-lo del coll fins a morir. Tenia dos assassinats a les seues esquenes. Ell podia haver estat el tercer. I és que només damunt la bici pots apropar-te a la veritat de les coses. Una veritat fugissera caient esmicolada sobre el sentit de la vida. Una Via Làctia.