dimecres, 18 de gener de 2017

Analicemos la frase


Todo dios da por sentado, toro sentado -Toro sentado? Per què em venen al cap aquestes ximpleries? Que estic malalt? Que estic boig?- que el ex tesorero del PP, Luis Bárcenas, LB o simplemente Luis, el cabrón -más adelante precisaremos el sentido exacto de estas denominaciones, o no- ha reconocido la existencia de una caja B en el PP. Anem a pams. Què és el que ha dit l'ínclit Luis? Pues simple y llanamente que había una "actividad extracontable sin carácter finalista" o bien: "una contabilidad extracontable…" Analicemos la frase... Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio olímpico Luzhniki de Moscú, compañeros? La Stasi ya no es lo que era, ni la KGB tampoco?... Sí, sí, sí: los que lanzan falsas acusaciones contra nosotros son peores que las putas (Putin, dixit, que algo debe saber de eso) Analicemos la frase... Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio Luis II de Mónaco, compañeros? Grace dejó de hacer gracia con su nombre?... Algo de eso, sí, sí, sí: Carolina 1 Zara 0; los ricos también lloran. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en la huevera, compañeros? Colón deja el huevo y se va con la gallina?... No exactamente, pero sí, sí, sí: por fin queda al descubierto la violencia de la tortilla independiente por la banda izquierda. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en  Mestalla, compañeros? Paco is missing?... Sí, sí, sí, amigos. Perdido, totalmente ausente, el gran fichaje, y nadie sabe por dónde anda. La banda derecha desasistida. Ha renunciado a los espacios. Como si el huevo enamorado se lo hubiera o hubiese. Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Los Caídos, compañeros? Qué Cruz soporta el Valle?... Sí, sí, sí, así es. Falta clara dentro del área, pero el árbitro arguye que "desde una perspectiva normativa, resulta claro que el Valle de los Caídos no tiene en la actualidad el significado que sugiere su Señoría". Analicemos la frase… Pi, pi, pi, i, pi, pi, pi, pi, novedades en Davos, compañeros? Gritos de Christine, Christine, Christine, alguien nos roba el calcetín?... Sí, sí, sí, estás en lo cierto. El público en pie corea vociferante: Christine o Lagarde qué más da quién nos mangue? Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en Iberdrola-Endesa, compañeros? Riesgo de suspenso por congelación?... Podría suceder, sí, sí, sí. Subida estratosférica por la banda derecha de la energía cuando la ola de frío invade el terreno de juego. La afición reacciona al grito de "Podemos eres tú", pero el marcador reacciona con el siguiente mensaje: "Deja en paz al poeta, coño". Analicemos la frase… Pi, pi, pi, pi, pi, pi, pi, novedades en el estadio Azteca, compañeros?... I llavors tot empal·lideix com la pell dels morts. Tothom calla com a putes, però de les que no són putes, pobres d'elles, sinó com a tirans prostituïts, valga la redundància. Sabeu el que vull dir? Com a putins, criminals, lladres, estafadors, prevaricadors, xulos, trumps, pervertits, assassins de guant blanc, mentiders, corruptes, fatxendes, pervertits de segona volta, mafiosos, fatxes constitucionals, viciosos de les portes giratòries, no de les rodes, viciosos del ordeno y mando, quan no saps ni manar ni ordenar la més ximple de les necessitats, viciosos del poder, sense més cosa a l'horitzó. Vull manar i manar, jo que no sé què collons és manar. Que vull manar i manar, perquè no vull treballar. Perquè no tinc vocació d'allò en que treballe. I vull manar. Perquè tothom crega que no, que n'estic més que capbussat a la meua tasca. Mentida. I em veig en la necessitat de comprar còmplices. Però com que no ho pague jo. I llavors, la malaltia avança. Avança implacable pel torrent aigualit d'una sang destil·lada. D'uns pares amb esperances: "no pot ser que un innocent…" D'un xiquet o xiqueta que somnia el que somnien tots els nens: demà, demà, demà… Granota news, l'infern.

dissabte, 7 de gener de 2017

FEN

Al menjador de casa dels seus pares tenien tot un seguit de quadrets tipus Home Sweet Home. Alguns d'ells, fins i tot, havien estat brodats amb punt de creu i en fils de diversos colors tan significatius com si d'una bandera es tractés. Però més enllà de la dolçor o acritud de la llar, aquells quadrets ressenyaven consignes molt més edificants i sobretot pràctiques, molt més utilitàries, com saber anglès si ets ambaixador a Londres, posem per cas, el que podríem denominar sense por d'equivocar-nos veritables ensenyaments: Evita los escrúpulos. Haz el bien, pero mira a quién. No estudies lo que un amigo te aprobará. Que el que fue compañero de pupitre, lo sea en el escaño, el gobierno y el lupanar. I així, a poc a poc, posant en pràctica preceptes tan valuosos, va aprovar primer una oposició de tronío, i desprès va fer el bot a la política. I va tindre que dedicar un nou espai del menjador per a la nova circumstància. Ja sabeu, Yo soy yo y mi circunstancia. Així, va anar afegint joies quadriculades com: No hay principio más valioso que un cargo. Rodéate de culpables. Sólo dimiten los culpables, y siempre son los otros. La única ley es la del más fuerte. No hagas feos distinguos entre lo público y lo privado, afíliate al PP (PublicPrivate), que todo lo integra, i que ràpidament van completar aquesta mena de decàleg mai no escrit, que duia com a colofó o corol·lari un consell eminentment pràctic: Nunca utilices sobres transparentes. Tot i això, trobava a faltar una petita vessant més familiar, més càlida, més recolzada en pactes infrangibles, en tàcits acords signats amb sang, en la sana camaradería de los soldados en Cristo, com si diguérem, alguna cosa que evités tindre que repetir com si d'una lletania es tractés, i en qualsevol circumstància el: Querido amigo, qué hay de lo mío? I va ser llavors, que va ingressar a la Obra. No, no va fer de paleta. I tot va anar com la seda amb que fan els hàbits més ostentosos del cos clerical, els de més tronío, podríem dir. I va haver de buscar lloc al menjador per al que podríem qualificar sense por a equivocar-nos de capella supernumerària dedicada al sant monsenyor o monsenyor sant, que tant s'hi val, i que estava encapçalada per màxima tan lapidària com: Que parezca un accidente. I al costat dret de l'anterior: Y si lo es, que no te salpique. I al esquerre: Si era evitable, Keep Calm, mientras haya tierra que echar, u otros a quien culpar, amb rima i tot. Per a acabar, tot just al sota dels anteriors: Cuando te utlicen como tapadera, preocúpate. Al capdavall, tota una substanciació del que va rebre als pupitres d'aquell col·legi de tronío quan era un xiquet: la gloriosa Formación del Espíritu Nacional. Sí, amics, sempre ens quedarà Perejil.

dijous, 29 de desembre de 2016

Falhamos em tudo


Menja l'entrepà, cec; menja l'entrepà! Mira que no n'hi ha més metafísica al món sinó l'entrepà. I el cec menja amb la boca oberta dels que mai no s'han vist la boca a l'espill. La llengua aplana i engoleix amb la metafísica d'un mirall sense argent viu. Els llavis li fan muda oratòria. Les hores passen amb l'estàtica sensació d'un mos travessat a la nit. La Sala d'Espera del Clínic sembla un mercat de lletanies a l'espera -què, si no?- de la missa de rèquiem on colèrics cristians d'última generació faran seues, i només seues, les aclamacions de tots: amen, deo gratias, domine miserere… Però no avancem l'espectacle. Érem a la Sala d'Espera, i el cec menjava pessoanament, tot i no haver llegit una línia de poesia, però amb tot el dret d'esperar que el criden com a familiar o acompanyant des del limbe del triatge: "aquest torna cap a casa, aquest queda ingressat, i aquell… aquell que déu l'empare". I tanmateix n'hi ha un fil que lliga el mos regalimós, l'eternitat i un dia de la Sala i la llum cendrosa que banya el ciment subterrani del tanatori on aparquen els cadàvers a l'espera de la confirmació dels éssers estimats. El sudari blanc, el llençol blanc. La pell cerúlia i les faccions esmolades. Per què la mort té la color dels ossos? Per què el subsòl sembla un pàrquing de morts a l'espera? Potser perquè el pis superior es diu Sala de Cerimònies? El capellà -a agonia passada, podríem dir- me'n fa cinc cèntims -o trenta monedes, tant s'hi val- del ritme inviolable dels forns del crematori. Comentari amb regust teutó, no cal dir. Perquè l'horari de la missa depèn exclusivament del ritme crematori, em precisa. I jo li dic que el ritme de les màquines ens ha esclavitzat i deshumanitzat. Però potser que ell, agençat i abellit com és, i amb rellotge només en manetes i sense hores, no ha entès cap cosa; que un poc abans de començar la cerimònia a la Sala de Cerimònies -per què no Capella?- n'estava rient amb les xiques de recepció; que la generositat sense recompensa, o préstec a fons perdut, és l'única forma d'oració, i no sé si n'està assabentat; i que no tots els convidats tenen reserva feta al crematori. Però he tornat a avançar-me, que m'he botat l'agonia. Divendres nit... no, perdó, això va ser l'entrepà del cec; dissabte de matinada queda ingressada. Com què la nit és llarga i curta la vida, em quede al seu costat. No sé si sap que no està sola. Aguanta. Aguanta el tractament. Aguanta la mort. I aguanta la nit. El mateix equip mèdic que diumenge i dilluns em dirà que la cosa no va en ells, que és cap de setmana llarg -amb nit de Nadal i Nadal incloses- i que fan repartiment, sense llibre, de llits com si d'una casca de moniato es tractés. Dimarts, resultarà que sí són els responsables: aquest pneumococ és molt agressiu amb gent gran com la seua sogra. Gràcies, per aclarir-m'ho. Menja el pneumococ, cec; menja el pneumococ! Mira -mai millor dit- que no n'hi ha més metafísica al món sinó un pneumococ enrabiat. Fes oratòria muda amb la teua boca plena a vessar de pneumococs. Fes-ho. Fes oratòria, ja que no pots pedalar. No tenim ulls per als déus, no; només boca. Miserere nobis.

dijous, 22 de desembre de 2016

L'heroi


Una de les meues aspiracions més punyents quan era petit consistia en cantar la grossa de Nadal. Osti, què xulo catxerulo això de ser un xiquet de Sant Ildelfons, no? Perquè els sentia a la ràdio i com què tothom n'estava pendent. I li ho vaig dir a la mare: Ja, i què penses fer?... No sabia què dir-li. Doncs enviaré una carta… Una carta i els dos certificats… ¿Certificats? ¿En pòlissa i tot?... I tant… Certificats, de què?... De defunció… Per què de defunció?... Perquè els nens de Sant Ildefons són orfes… ¿Són morts?... Com van a estar morts, que ets tonto? No tenen pares… Tots tenim pares... Però a ells o se'ls han mort o han estat abandonats… I per què van a morir-se?... Perquè s'han mort… De què?... I jo què sé, de malaltia o accident, ves a saber… Amb la qual cosa, la línia de la pura lògica cartesiana em duia pel camí recte o tort de l'assassinat. Perquè el de  les malalties amb possibilitats terminals, com què els meus pares van superar la guerra civil, quedava gairebé descartat. Si no els havia matat una guerra, què els podia fer un modest constipat, refredat, pulmonia o grip asiàtica? Cap cosa. O poca cosa. A veure, em vaig preguntar, com tenim la cosa dels accidents casolans? L'escala és de pedra, vaig pensar, abandona la idea de serrar els graons com fan a les pel·lis americanes. La bici del pare duu els cargols ben ajustats, impossible modificar-los. A més a més, patia per la bici. Poseu-se a la meua pell, un vicicliste avant la lettre: i si la pobre innocent es feia mal? I llavors se'm va encendre la llumeneta: i és que jo també volia ser un nen de l'operació Plus-Ultra. Com acabaria a la tal operació, un inútil que havia perdut els seus dos pares en ambdós accidents domèstics? Lo de la Operació Plus-Ultra no li ho vaig dir a la mare. Però anava tot el dia preocupat pel poc perill que envolta a la gent normal. Si tothom mira al creuar el carrer, què els hi queda als nens Plus-Ultra de ciutat? ¿La sèquia? Però no em veia lluitant amb la merda que duien les sèquies mentre mantenia a flor d'aigua a la nena rossa més guapa del món, sobretot perquè jo no sabia nadar, i les nenes rosses no passejaven pels costats pro-suïcides de l'horta. Però no parava d'imaginar aquelles situacions més inversemblants on jo, futur nen Plus-Ultra, li salvava la vida a la nena dels meus somnis. El més a prop que vaig estar d'aquesta mítica figura, va ser un company de classe a l'institut que el passejaven a tort i a dret perquè havia tingut la sort de tindre dos pares -no un, no, els dos- analfabets. I ell els va ensenyar a llegir i escriure. Tenia el cos un tant Plus-Ultra, s'ha de dir: cames curtes i coll massa llarg, modiglianesc. I un tronc descompensat de les cames. I els meus pares, veges quina dèria, que llegien i escrivien amb fluïdesa. Van passar els anys. Van morir els pares. Van morir els nens Plus-Ultra. No sé què va passar amb el descompensat, però sí sé que bona part de les meues inclinacions heroiques depenien de posar en perill els essers estimats o ben bé escanyar-los directament ¿De segur que som una generació de la que poden refiar-se els joves? ¿Quina loteria, no?

dimecres, 7 de desembre de 2016

El procés


Quan el Josef K. va adonar-se que el detindrien, el primer que se li va acudir va ser ensenyar el seu carnet de ciclista. Tot seguit es va penedir. I així va començar el procés: A la fi va trobar els papers per poder circular en bicicleta, ja volia ensenyar-los als vigilants però eixos papers eren insignificants, per la qual cosa continuà buscant fins que va trobar la seua partida de naixement. El matí que la benemèrita va despertar el Josef V. no va pensar que ningú l'havia calumniat, i que no havia fet cap cosa de mal, sinó ben bé pensà -mentre els seus vigilants es fotien el seu desdejuni- en negar tot allò que pogués ser utilitzat per argumentar jurídicament l'acusació. Si li retreien l'episodi de la botiga de dietètica, on va rebentar contra el cantó de l'aparador la bossa de fructosa caducada només dos dies desprès d'haver-la comprat i sense que ninguna de les dues dependentes li fera avís, i de la qual es negaven a tornar-li els diners, tot i portar-les el tiquet de compra, ho negaria per la SMICE. Si fos el cas que l'acusaren d'estampar mitja dotzena d'ous podrits contra el comboi del metro que en lloc d'esperar cinc segons a que els passatgers pogueren fer el transbord del tramvia al tren arrossegant la seua llengua per terra i el seu miserable cos pel laberint dels controls va fotre el camp quan els pobres usuaris desprès de passar la seua targeta pel control intermedi entre dues vies que abans compartien andana havien posat la seua mà al picaport del vagó i amb un xiulet canalla del qual va començar la seua marxa negant-los la possibilitat de pujar-s'hi, ho negaria per la SMICE (Au, a veure qui millora frase proustiana tan descomunal. Llegir en un sol hàlit, i us fareu el pes del que pateixen els pobres usuaris) Però si la cosa tenia a veure amb les assegurances, aquí la cosa canvia. Perquè potser que els donés la raó, i tot: sí, li vaig rebentar el cap, i què, caporal de la benemèrita? Com no rebentar-li el cap al que et nega el bon funcionament del teu propi cervell? Que estem bojos, o què? Li estic donant arguments més que sòlids, líquids. Per què nega totes les evidències? Les pluges van trencar la canal, li ho estic dient. Què no ho veu? O no vol veure-ho? I no em comence en la lletania de la falta de manteniment o li faig una cara nova. Que estic fins al pirri de guardar les formes… ¿M'està amenaçant?... Li estic dient que tanque vostè el calaix de les clàusules miserables del segur i òbriga vostè el del sentit comú, allò que recomanava en Descartes… Perdone, però aquest no és un agent de la nostra companyia. Li repetisc que si les pluges no li han ocasionat danys, no hi ha res a fer… ¿I no li semblen prou danys la canal trencada, el desguàs malfet i les goteres a dojo al bell mig de la cuina? ¿Què té que passar per que el segur amolle la pasta? ¿Pa' què co… vull jo el segur, m'ho pot explicar?... ¿M'està dient com tinc que fer jo el meu treball? ¿Però qui són vostès, Descartes inclòs, per a dir-me a mi el que tinc que fer?... I allò em va dur a la memòria el Josemari Matamoros. Per tant, no, també ho negaré, ho negaré tot, per la Santa Mare Immaculada Constitució Espanyola, perquè si tú mientes, debes creértelo (Rubianes, dixit) I Josef V. va buscar el carnet de la penya per si de cas li servia d'alguna cosa.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Escaire


Avui a la vesprada he baixat a la perruqueria. Estava ansiós. Ja us en podeu fer la idea, no? Caram, quina notícia. I n'estava que no em podia estar. Au, que com és dimecres, i la vesprada quasi lliure està, doncs què millor que fer una volteta per la perruqueria, tallar-me els pocs cabells que em queden, i aprofitar l'estona pel que tots esteu pensant: perquè d'aquestes coses no tots els dies en tenen. Entre. La porta de la perruqueria és d'aquestes d'alumini platejat que ignoren d'entrada -i també d'eixida- el concepte escaire. Grinyola fins la pica neteja caps amb la complicitat dels espills en obrir-la, i tancar-la suposa un tret al clatell. La butaca del barber, el seient de la qual està més atrotinat que el tron que el campechano va heretar del seu model polític, està més que ocupada. Vull dir que n'és ben ocupada. No sé si m'explique. Deixem-ho córrer. No está nada claro. No lo veo claro. Qué casualidad! Y a cuatro días de la Navidad. Ni que les hubiera tocado el gordo… Ahora todos hacen sangre, li contesta el perruquer. I afegeix: que si ya era hora. Que si yo qué sé. Pues en el barrio de mi hermana, en los ochenta, no había quién entrara… Bé, la seua germana, sí, no?, pense… Y ahora no… No, què? Que ja no entra ni la seua germana? Potser és un problema d'escaire, estic per dir-li. Però a mi m'interessa molt més el que he vingut a… Que no me cuadra, oye; digas tú lo que digas... No todo lo haría mal; que la gente una y otra vez… Pero eso no quiere decir nada… Cómo que no? Si puso a Valencia en el mapa… En el mapa de qué… De qué va a ser… Però ningú no acaba de precisar-ho… No es que yo defienda… Qué vas a defender? Por dios… Pero no veo que sea el momento. Un respeto, no?... Però sí que n'és el moment, els hi dic. Dates com aquesta són molt significatives, perquè el personatge és molt significatiu… Sí, bueno, claro, la muerte… Y tan claro, ¿ves lo que yo te decía?... Puede que sí, pero has de comprender que no todos piensan igual… Però en Fuster és del milloret que ens ha passat a casa nostra, perdoneu. És indiscutible. No n'és cosa d'opinions. I no és la mort, sinó tot el contrari, que un dia com avui faria noranta-quatre… Quién?... Cómo?... Com que qui? De qui parlem? Ara, al que no li quadren els comptes és a mi.


divendres, 18 de novembre de 2016

Diàlegs


Tenia aproximadament deu anys quan, per mediació de Krumpholz, em varen portar a conèixer Beethoven (…) Era un dia d'hivern, i anàrem (…) des de Leopoldstadt, on encara vivíem, a la ciutat, a l'anomenada Tiefen Graben (…) Pujàrem molt, fins al cinquè o sisè pis (…) Beethoven duia una jaqueta de teixit gris fosc i pèl llarg i pantalons del mateix, d'immediat em va recordar el retrat de Campe de Robinson Crusoe, que per aquell temps estava llegint (…) Amb eixa mirada aguda, tan habitual en els nens, vaig veure també a la primera que ambdós oïts portava cotó que semblava banyat en un líquid groc (…) Una habitació d'aspecte desordenat, amb roba i papers escampats per tot arreu, algunes maletes, parets pelades, ninguna cadira excepte el tamboret davant el piano marca "Walter" (llavors el millor) i en eixa habitació sis o vuit persones entre les quals es trobaven els dos germans Wranitzky, Süssmayr, Schuppanzing i un dels germans de Beethoven. La conversa va girar al voltant d'en Napoleó. Beethoven l'assenyalava com el salvador dels ideals revolucionaris. És la fi de la ignorància i la fam, l'oblit i el menyspreu, la humiliació com a derrota eterna. I n'hi ha un plaer malsà, ho reconec, cada volta que els desarrelats de la tendresa, els miserables, llancen la seua ignorància a la cara dels altres, d'aquells que els miraven, o almenys així ho creien ells, per damunt de l'espatlla. Els germans Wranitzky, nascuts a Moràvia, no ho veiem tan clar això dels ideals i els desarrelats. Potser, va dir el meu pare -nascut a Nimburg, Bohèmia- la nostra història ens ha donat un sisè sentit per reconèixer els aprenents de bruixot, ja sap el que vull dir, mestre Beethoven. No, va dir el mestre, no ho sé. Doncs que les guerres mai no es superen, va afegir el Pavel Wranitzky, les guerres només s'apaivaguen amb altres guerres. Sobretot, les civils, va admetre el mestre. Potser que totes les guerres, al capdavall en són de civils, sentencià Süssmayr. ¿D'on sorgeix, doncs, la necessitat d'escanyar l'esclau que jo, i només jo, vaig crear?, reflexionà en veu alta en Schuppanzing. I jo estava més que perdut. No entenia res. Però si el Napoleó li era simpàtic al mestre Beethoven, per a mi ja n'era més que suficient. Pobre del meu mestre. Varen passar els anys. Ara en tinc vint-i-sis. Napoleó fa dos anys que és a Santa Elena. Un matí, vaig rebre una carta del mestre: Estimat Czerny: li pregue tracte a Karl amb tanta paciència com li siga possible, encara que no vaja com vostè i jo desitjaríem (…) tracte'l amb tot l'afecte que puga (…) No el detinga al cometre petites faltes, sinó que faci-li-ho notar en acabar la peça. Encara que he donat poques classes, sempre he seguit aquest mètode i prompte forma músics, que és, al capdavall, una de les primeres metes de l'art, i a més a més cansa menys al mestre i al deixeble… La veritat siga dita, és que no sabia com sortir-me amb el nebot d'en Beethoven, el Karl. Un matí -un altre matí- passejava pel Prater. Perquè al Prater només podem passejar pel matí, és clar. Jo anava distret admirant la nova joguina dels joves, la draisina. I no em vaig adonar que en Beethoven era a prop meu. Bon dia, Herr Czerny… Bon dia, mestre. Què li sembla aquest artefacte? Dues rodes i les cames semblen les d'un gegant… La meua saviesa precedeix de tot allò que no vaig fer o vaig menysprear… No, li parle de la draisina, una invenció que converteix les passejades en un vol a ras de terra… Renunciar a tot el que ens identifica o ens fa memòria de la joventut és envellir… Tenia uns onze anys quan el meu admirat professor Carl Czerny em va dur a veure en Beethoven (…) Eren al voltant de les deu del matí quan pujàrem els dos petits esglaons de la Schwarzspanierhaus on vivia en Beethoven. De camí a la Schwarzspanierhaus, Franz va quedar bocabadat amb les draisines que per tot arreu espantaven els vianants. Són com Ícars replicats, oi, mestre?, va dir en Franz… T'agrada massa la mitologia, Franz… Beethoven era assegut davant una llarga i estreta taula al costat de la finestra i treballava. Diuen que en Napoleó és mort… Durant uns moments ens llançà un esguard adust. Potser sí, va afegir… En Liszt ha comparat els de les draisines amb Ícars replicats… ¿T'agrada la mitologia, Franz?... I tant. ¿Puc tocar alguna cosa seua? (…) Beethoven va assentir amb un somriure. Vaig tocar el primer moviment del concert en do major (…) La mirada fosca i brillant del gran mestre estava posada, penetrant, en mi. ¿Oi que el segon moviment del seu quart concert és un diàleg entre Orfeu i les Fúries?... No ben bé, Herr Liszt, no ben bé… I al Franz li va fer gràcia allò de Herr Liszt. I de sobte jo vaig recordar aquella conversa d'ignorància i fam, humiliació i derrotes, esclaus, ideals traïts i guerres: diàleg de sords, ara ho copsava, com un Ícar les ales del qual es fonen sota el sol de la memòria. I llavors vaig comprendre l'Andante con moto del seu quart concert per a piano.

dissabte, 5 de novembre de 2016

Partida i temps


Només li guanyem la partida al temps quan el malbaratem. I no sé millor manera de malbaratar-lo que pedalar sense rumb, sense objectiu, segons la inspiració del moment, sense cap cosa que mesure els meus somnis inabastables (Não sou nada. Nunca serei nada. Não posso querere ser nada. À parte isso…) Seguir només el dictat del par de forces dels sentiments encontrats que, al capdavall, és allò que fa girar el plat gran o petit -segons parlen les nostres ambicions quotidianes- de la vida. Jo tenia un paraigües. Un paraigües molt gran, el perímetre del qual era aixopluc de mi mateix i la meua bici. Paraigües de castanyera, podríem dir, de gallec, fins i tot; mai, però, de combregar. I el vaig comprar amb aquesta ambició -quotidiana, és clar: ja pot caure el xàfec apocalíptic, la mare i el pare de tots els bots i barrals, el diluvi universal amb Noè i arca inclosos, que ni la meua bici ni jo mateix ens banyarem. Vet aquí, però, que el paraigüer em va vendre un -de paraigües, vull dir, no de diluvis- el mànec sintètic del qual va corrompre's als quatre dies mal comptats de posar-lo ben plantat i mirant al cel, tal i com si l'hagueren fet al clan dels genovesos. Ai las!, em vaig dir, no puc ni tocar-lo. Els dits s'hi enganxaven, i la goma negra empastifava la pell com una vergonya oblidada que de sobte trobem exposada a l'oprobiós aparador del domini públic. Potser que no era un paraigües d'allò més elegant -l'elegància suprema és patrimoni dels esquelets, diguem-ho ben clar- però era d'allò més que… Com dir-ho sense faltar-vos el respecte?... D'allò més que... trempat. Au, ja ho he dit, i a la meua bici li agradava, i molt. I vaig veure'm en la desagradable obligació de fer-li un raconet d'oblit, tal i com feia de xiquet amb les meues pors, al paraigüer del rebedor. Perquè a casa meua no teníem vestíbul -ja n'era prou amb un paraigüer endimoniat, si al damunt teníem que lidiar amb deesses imprevisibles- i només gaudíem d'un rebedor, això sí, amb consola, la pedra negra de la qual era aixopluc de la meua cartera, plena a vessar dels deures i càstigs que mai no feia -digueu-me visionari- només tornar del col·legi al vespre. I tot el que de xiquet feia amb l'absoluta naturalitat de la inconsciència, sobretot trobar-ne solucions de futur als problemes més anguniosos, hores d'ara, curt de vista i perdut a la mar oceana dels amors anacrònics, sóc totalment incapaç de llançar la cartera al damunt de la pedra negra de marbre: la meua ignorància a l'estupor facial de la gent. Perquè la solució al mànec corromput, a aquella misèria en forma de ganxo llepissós, llardós, llefiscós, viscós i oprobiós; la solució, amics, era al meu davant, i ho dic literalment: davant els meus ulls, entre les meues mans, al manillar de la bici, i no ho veia perquè ho buscava desesperadament, com la sorra llefiscosa fuig dels dits quan li vols guanyar la partida al temps, com l'amor que et rebutja només adonar-se que no és  sinó un tros de fusta casual al bell mig de l'oceà de la por, una perruca amb noms i cognoms, la música que li posem al temps per mirar de guanyar-li la partida, una vaga, un malbaratament que ens reconcilia amb l'essència ociosa de l'existència.

Não sou nada. 
Nunca serei nada. 
Não posso querere ser nada. 
A parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.

dijous, 27 d’octubre de 2016

De misèries i plats... bruts

¿Duchamp?

La veritat, no sé si tanta transparència és el millor. Tanta veritat. Ara resulta que la petroliera Cañete & Cia. està vinculada als vaixells del Putin. I que els socialistes de tota la vida… Bé, deixem-ho córrer. No, què coll… parlem-ne: i que els socialistes de tota la vida, segons ells, aquells de la mà alçada i puny tancat, la internacional -feu memòria?- i tutti quanti, li donen la presidència del govern a un dels ciclistes més corruptes de la infra-història, d'aquells que són de la diadema directa al cervell -quieto parao que la poltrona tira al monte, y lo sabes; eh, sociatas?- i la penya genovesa del qual deuria estar tancada a la presó de per vida. D'això, amics, que trobe a faltar aquells temps en que una guerra era, deien, per motius religiosos, pose per cas. Ah, sí, temps era temps… Vicicle, estàs en Babia... ¿Ah, no? ¿Que els motius religiosos també se'ls passaven per l'entrecuix? ¿Que el que de veritat els importava als Creuats & Cia. era la seda, les espècies, l'ivori, els diamants i tutti quanti? Caram, doncs mai no m'ho varen explicar així. Ara em sap greu pel pobre cavaller aficionat als escacs del Setè Segell. Tan nòrdic i tan ros. Tan prim  i espiritual. Si li hagués fet cas al seu escuder; però no, així són els creuats i la Cia. Bé, doncs trobe a faltar… no sé… la mentida balsàmica, posem per cas. El bàlsam tigre de la sensibilitat, podríem dir. Empastifes l'ànima de dalt a baix, i a viure, xics, que la vida són quatre dies mal comptats, i els d'esclavitud mai no cotitzen. Perquè el grilló ens feia anònims i pecadors. Pecadors i amb sentència de ser engolits per la bruixa. Pecadors i amb el deure de sofrir el dies irae del déu venjatiu i els seues representats a la terra. Pecadors i descreguts amb set anys, així ens varen modelar. Amb l'argila d'un mea culpa pels pecats que no havíem ni imaginat. Tant se val que t'hagueren tatuat la misèria al sector tèxtil o al del metall. Escèptics de pantalons curt i mitjons amb forats, les costures dels quals brodava el costum a la mentida d'un país embogit pels paràgrafs del BOE. No, l'esclavitud no cotitza, eh, Amancio? En bona escola vas prendre notes, tu i els senyorets andalusos. Això sí, ara emboliquem l'entrepà amb paper Albal, ben lluent, i hem deixat de banda el periòdic i l'article llegit al descuido. I es nota. I tant que es nota. El que deia ma mare: el plat fondo només pels fideus i la sopa d'all; per a la resta, el plat pla i no massa gran, que si no la misèria se'ns menjarà l'ànima. Perquè llavors dels tigres només sabíem el seu deler per amagar-se als jardins romàntics. I com què el que vius de xiquet et marca per a la resta dels quatre dies mal cotitzats que és la vida, doncs no suporto els plats fondos amb quatre misèries deconstruïdes -els signe el Calatrava dels fogons: el Ferran Adrià, o l'Armstrong que no sabia cantar ni es passejava per la lluna. No, mai no em veureu posar el plat gran només comença l'etapa.

dijous, 6 d’octubre de 2016

No, el otro


Hola, ¿el negro Pérez? … Que se ponga … Oye, que me manda Paco … No, el otro … Que me piden una tesis … Sí, que tengo que doctorarme, y me han dicho que tú, bueno, ya me entiendes … No, de bicicletas … No sé, lo que sea, pero de bicicletas … Pues, déjame pensar: la bicicleta y tú … ¿Muy vago? Ya … ¿Bicicleta y elecciones? … No, elecciones, mal pensado … ¿Bicicleta y filosofía del derecho cuando vas sentado? … Vale, pero que no me pase como a Paco … No, el otro … Ah, que si citas es más caro … Claro, que con citas hay texto propio y todo. No todo va a ser copiar … Bueno, con citas, pero no hace falta que tenga 780 … Que lo de Paco… No, el otro ... Es muy de evento, más citas que páginas, mucho ruido y pocas nueces … No, si de normal nadie lee nada ... Claro, firmando quien firma, pa' qué? … Que con páginas en blanco cunde más, ya … Pero eso es un cañón sin agujero … Ya lo sé, pero después pasa lo que pasa, Paco … Ah, sí, Pérez … No, el otro … Sí, claro, de cum laude … Bueno, pues sin laude, sólo cum … No, de aprobado justito nada, que para eso ya la hago yo; que la wiqui es muy sufrida … No, la otra … Y de corta y pega, qué? Total, pa' qui és i com li diuen … Ah, que no entiendes el chiste … Mira, con que no me saquen los colores como al Jamie … No, el otro … Paella con chorizos … Claro, como sobran … 37 en el banquillo. Todos, menos Paco … No, el otro … Ah, que a ti también te asesora tu abuela … ¿Y sabe de bicicletas? … Que ha cosido toda la vida a máquina? … Sí, claro, por el pedal; y sentada, pero … No, si yo no me preocupo, pero en Navarra son muy aficionados a la bici … Y muy beatos, sí, que no te explicas lo del Paco … No, el otro … Que por qué siempre digo el otro? … No, el otro, que ese está en el banquillo del Gürtel … No, el otro, ese es el de las Black … No, el otro, ese colabora con fiscalía impidiendo que se juzguen los crímenes del franquismo … Ese, ese es, el … ¿Oye? ¿Oye? ¿Pérez? ¿Negro Pérez? … S'ha cortao.