El lament insidiós o l'artista fracassat

Fart d'estar fart d'aquell lament insidiós, va agafar la bicicleta i va fugir de casa. Pedalà amunt i avall, cap a l'est i l'oest, al nord i al sud, però allà on arribava, i fins i tot pels camins que travessava, el lament hi era, l'insidia continuava. Potser la bicicleta era massa lenta, limitada. Hauria de buscar altres mitjans de fugida. Començà a recórrer la Terra sencera. Amunt, avall, l'est i l'oest, el nord i el sud, en cotxe, tren i també amb l'avió. Però allà on posava els peus el lament hi era. Fins i tot a l'avió o el tren hi va sentir aquella insidia lamentosa. Com era possible? Hauria d'emprendre solucions més dràstiques. Baixar a les simes més fondes, fins i tot als forats abissals de l'oceà o pujar els cims més alts i inexpugnables de la terra. Però tot va ser inútil. Ni envoltat pels éssers abissals, el calamar gegant o la balena Moby Dick -encara viva i amb l'Akad esquelètic enganxat al seu llom- o pels núvols fronterers amb l'estratosfera va deixar de sentir aquella lletania que li destrossava l'ànima, que l'aniquilava com a persona humana amb dret a un entorn lliure del lament insidiós, a una atmosfera de silenci. Decidí pactar amb el diable. Volia trepitjar l'infern. Si el lament no hi era, pagaria la seua gosadia com a ànima en pena, condemnat fins a l'eternitat. Si l'insidia hi era hauria de ser exonerat. El fum de l'infern va cegar els seus ulls, però l'oïda va discriminar instantàneament, entre els infinits laments dels condemnats, la subtil però lacerant insidia que el torturava. Fins i tot el dimoni va reconèixer els fets, les seues raons, i el va alliberar del pacte. Què li quedava? Què podia fer per deixar de sentir aquella lamentació existencial, aquella sorollosa queixa que semblava no dir res, un no-res amb insidia? Va decidir, desprès de pensar-s'ho i rumiar-s'ho molt amb obsessiva preocupació, suïcidar-se. De fet, a l'infern no aniria a parar. El diable va mantenir la seua paraula. Li quedava el cel. En arribar a les seues portes, Porta Coeli, va trobar-les tancades. Una clau penjada invitava a fer el paper de Sant Pere. Va obrir-les, i li semblà percebre el lamentós so de l'insidia. Ah, no, potser eren els golfos que ningú havia engreixat des de feia una eternitat. No havia donat quatre passes que es va trobar un cartellet: 'Vaga general i indefinida', i signaven 'Els àngels i el seu representant sindical: Sant Pere'. Caminava sobre els núvols, i com més s'endinsava al Paradís no terrenal, més fort li semblava sentir el lament insidiós que ell havia confós amb el grinyolar dels golfos. I de sobte va trobar-se amb Déu. 'Has perdut el teu temps, el temps que et vaig assignar, la teua vida, per no-res', li va dir. 'Per no-res, Senyor? Vull una explicació'… 'No tinc cap obligació de donar-te-la. Has fet el que has fet, tu saps el perquè, i t'has equivocat'… 'Perdoneu la meua supèrbia, Senyor. Apiada't del teu serf i fes la llum a la foscor'… 'Que no has llegit el cartellet?'… 'Sí'… 'Doncs t'adonaràs que, amb aquesta vaga eterna, sóc jo el que m'he d'ocupar de tot'… 'Què vol dir?'… 'Doncs que n'estic com als meus començaments. Tot sol. Si, llavors, vaig crear el món i l'univers en set dies, ara tot són reparacions. Petits treballs, és cert, si els compares amb els d'aquella setmana triomfal, però necessaris. I com que sóc ubic, omnipresent, és lògic que per tot arreu hi ha aquest lament insidiós'… I Déu, nostre senyor, va seure. A la seua dreta, la lamentosa insidia, la radial, l'esmoladora radial. A l'esquerra, l'Esperit Sant 2.0, el patinet elèctric i còsmic pels desplaçaments ubics o oxímoron làctic. 'Senyor, només una pregunta, si som creació teua per què és tan ubic el teu odi?...

L'única

Mai em va fer una carícia. Ma mare m'obligava a fer-li un bes. Feia pudor a baves, però em donava un xavo. Mai la vaig veure riure, ni tan sols somriure. Era l'àvia paterna. L'única dels avis que vaig conèixer. Sempre de negre. Falda negra amb faldons fins els peus també de negre. El cos del vestit a joc negre amb la rebeca negra. I els cabells grisos replegats dibuixant la pell lletosa de les galtes i els ulls clars que va heretar el pare, i que potser van ser els únics, els del pare, que van plorar de veres la seua mort. Deien que de jove era guapa i que patia atacs, com si fos epilèptica. I que relegada a un segon lloc, intuïa que era inútil lluitar contra l'absència dels altres avis: el portuari, la sogorbina minyona que va aprendre a llegir tot sola i el pintor. Perquè la memòria de tots tres es recolzava al mur més indestructible que existeix: la presència dels morts mitificats pels fills. Al meu pare li deia Pepico, com també ho feien les seues germanes, alguna cosa li quedava dels seus orígens serrans: era de Xulilla. I el mutisme, que jo sempre vaig identificar amb les gents de l'interior del país. No recorde parlar amb ella. Venia a casa a les hores més inoportunes, segons la mare, a la que sempre li resultaven incòmodes les seues visites. 'Dale un beso a tu abuela'… Però l'àvia no parlava amb mi. No recorde com era la seua veu. No em preguntava cap cosa. No demostrava cap entusiasme, fent-me cosquerelles o dient-me tot lo guapo que les àvies troben els seus néts. O com de gran estava. O què feia a l'escola. O si pujava molt a la bici que al capdavall els reis van deixar per casa. No, només em donava un xavo. I jo tornava a lo meu, però la mare no em deixava. Em feia seure a la cadireta de boga al costat d'elles i respectar el fet d'una visita que a tots destorbava a l'espera d'alguna pregunta que mai no arribava. Era com una lletania a la que tots tres o quatre, si ma germana també hi era, guardàvem una fidelitat molt propera al prec d'un rosari murmurat i pagà que només afegia la variant d'escasses mencions monosíl·labes de l'imminent mort de ma tia Pilar, la germana major de mon pare que sempre estava a punt de morir. Venia d'un món fosc del que mai no va eixir. Vivia a un món fosc del qual la seua impermeabilitat em feia ignorar deliberadament tot el que l'incumbia. Un món que l'envoltà als seus darrers moments amb una quasi absoluta manca de tendresa.

Territori clos

Els tambors que espanten els tigres

s'imposen sobre la claredat

ambigua d'un cel despietat.

La ciutat mig dorm encara

ignorant el mar encès

de lluminoses escumes

que les ones llancen

infructuosament

sobre l'aire enrarit d'uns carrers esclaus.

Hauré de travessar les línies invisibles,

les fronteres incertes i arrossegades

si vull pedalar més enllà

del territori clos de la por.

Fugiré per la banda nord,

aliada dels que no volen

participar en tanta confusió,

en l'insistent estridència de l'engany,

en la faramalla adormida

de tants vencedors del no-res.

Érem xiquets

Érem xiquets, i una cartolina blau fosc era la nit al cel de Betlem. La mare hi dibuixava estrelles distribuïdes amb una elegància que no sabíem apreciar i deixava un lloc preeminent perquè un paper amb purpurina blanca enganxada a joc amb el cristall que cobria un paper de plata de la xocolata i que feia de riu, encarnés l'estrella d'Orient que guiava els Reis Mags. Trossos de suro de diferents dimensions i forma feien el sostre i les parets de l'estable, les roques o la muntanyosa orografia de tants nivells com fos necessari perquè tots els actors d'aquest misteri reberen directament l'esguard emocionat dels nens, mentre que el talc d'Ausonia era la neu i qualsevol herba seca del jardí imitava la terra fecunda que envoltava el pessebre. Érem xiquets, érem molt menuts. I la consola amb pedra de marbre negre amb vetes grisenques i recargolats peus de fusta tallada amb volutes i ànima d'ics es feia invisible tot i suportar aquella representació que llavors levitava sobre la matèria inapel·lable de les vacances de Nadal. Ben dissimulades sota el suro, el pont i els arbrets, quatre llumenetes de feble lluentor ambientaven el foc del portal, el reflex lunar del riu o els impossibles raigs d'aquella estrella de cartró amb cua de cometa petrificat. I la consola camuflada de naixement era al passadís d'entrada a casa. Avisava al foraster que alguna cosa va passar feia milers d'anys en tals dies com aquells. I el visitant s'adonava que potser hi havien xiquets, menuts, molt menuts, que s'empassaven aquell teatret estàtic com un pas de passió quiet sobre el qual imaginaven la dinàmica dels gestos, els moviments, les arribades i els mutis d'aquell farcit de personatges, situacions i bèsties amb la precisió mecànica d'un engranatge de bicicleta la cadena del qual lligava en un tot coherent els inversemblants fets que es representaven. Érem menuts, massa menuts per discernir la congoixa que els pares dissimulaven gràcies al nostre entusiasme benefactor, a les il·lusions dels que encara no havíem perdut cap cosa important, però que ja ens angoixàvem si en girar el cap el pare o la mare no eren al lloc on deurien ser i aquell buit profetitzava absències que mai no es representaven, però que hi eren, sota la supervisió d'una cartolina blau fosc i la llum desesperada, solitària i desorientada de les supernoves.

Diàleg

Els ciclistes van

amunt avall.

De tant en tant,

diries que parlant.

No són paraules, però,

la matèria dels mots.

La feble estructura

de les seues raons.

Els ciclistes van

aquí o allà,

diries que raonant

amb els pedals.

Jules i Halloween

Jules, per la seua tia Estrella Bascuñán

Jules té dos anys i quasi mig. És el nostre renebot. Sempre li hem regalat joguets de tota mena: cuines, bicicletes, caixes registradores, ninotets de tot tipus... però de bon començament va demostrar una passió desmesurada pels tractors. De plàstic, de ferro, de mentides, de veritats, reals, irreals… Tots ells són un infinit de sensacions plaents per a la seua diminuta ànima 'tractolaire'. De fet, com viuen a un meravellós poblet de l'horta nord, és sentir les llunyanes raneres de qualsevol d'aquests éssers vius -que tu ni te n'adones- i aclamar la 'mami', 'papi', iaio, iaia, tio, tia... o el que siga, per eixir al carrer i admirar tal obra de l'enginy humà. I tal i com passa pel davant dels seus ulls imita amb tota la força del seu pit d'angelet de cornisa el batec proletari del motor diesel: oooourgg!! Un dia, potser per un dels trets que més odiava jo quan era un xiquet: els contes amb éssers irreals, va començar a dir la paraula monstre, bé: 'monstrooooourg', lligant l'arrel semàntica de monstre amb el so de procedència mecànica 'tractoril' que ell va creure més apropiat: 'oooooourg'. I tot eren 'monstroooourg'. Dalt d'un arbre. Sota terra, albirant-nos des de les cloaques. Als marjals pedregosos dels camps. Al darrere del sofà. Sota el llit dels pares… Recorde que un diumenge vaig passar per casa de la meua neboda. Anava vestit de ciclista, clar. Van pegar una volteta pel poble, fins un parc que a Jules li agrada especialment. Ell, com que jo anava en bici, va agafar-ne també. En arribar al parc, vaig recolzar la meua a una bardissa i li vaig dir que fera el mateix. Com sempre, va dir que no. Ell sempre diu no a tot el que tu li proposes. I la raó va ser que darrere la bardissa hi havia un 'monstroooourg'. Va acostar-se a la bardissa d'enfront i va deixar la bici exactament com jo ho havia fet sobre la meua. Els monstres li donaven els arguments necessaris, eren les seues raons. Aquest cap de setmana, com que estem amb la cosa aquesta del Halloween, al meravellós poblet de l'horta no hi trobes porta del carrer sense referències macabres: calaveres, esquelets, teranyines, gases… Fins i tot, a la guaita com alguns veïns estaven, era veure un xiquet i eixir sobtadament al carrer amb màscares ben terrorífiques: sí, 'monstroooourgs'. Jules va tornar del passeig ben excitat. Fins ara ell era qui decidia on eren els monstres i el que havien de recolzar o no. Però ara, una realitat irreal s'imposava sobre el seu món de tractors i monstres més o menys domesticats, aquells que només treien el nas on ell decidia que ho podien fer. Aquella nit va ser angoixant. La seua primera Nit de Walpurgis, ignorada però ben real, com a partir d'ara en seran tantes coses a la seua vida. Va despertar-se plorant pels malsons. Tot suat de la por. Desvalgut com la primera vegada que perds la mà de la mare o el pare al bell mig d'una aglomeració. I ara només fa que repetir-nos, de tant en tant, per tal de convèncer-se, que els monstres 'nosisten'. I tots li diem que no, que té tota raó, que els monstres 'nosisten'. Que són coses dels contes, d'aquells contes que si baixes la guàrdia t'encolomen un 'monstrooooourg', com aquelles pel·lícules en què sense vindre a conte els protagonistes comencen a cantar. Ara, dels tractors encara no diu res.

Com tots els dies, ella dorm.

Ella dorm. Són les set del matí. De vegades, són dos quarts de set. Però sempre és de nit. M'alce del llit. Encara assegut, em pose les ulleres i faig els exercicis del coll i l'oïda. Em pose dempeus i em vesteixo. Com tots els dies. De camí al bany, engegue el llum de neons de la cuina. Entre a l'estudi, on són les bicis i el piano, i puge les persianes. Done corda a dos dels rellotges del pare. Al calendari manual de sobretaula busque la data d'avui perquè fa anys que els dies estan desordenats. Vaig al vàter. Al lavabo em rente les mans, la cara i em pentine. Com tots els dies. Torne a la cuina, descongele al microones un tros de pa de quatre dits i em prepare l'esmorzar: un entrepà petit amb oli i pernil. Per beure, una tassa de Nescafé Gold soluble amb aigua freda. Com tots els dies. Vaig al menjador. Puge les persianes desprès de deixar a les palpentes el plat i la tassa damunt la taula. Isc al balcó. M'agrada la frescor del matí desprès d'un estiu sense matinades fresques, i sobretot l'olor del dia recent, no necessariament agradable. Deixe obert, que es ventile. Prem l'interruptor del llum del costat de taula. Al llistat de les gotes pels ulls, que hi és al damunt, anote la data del dia de forma breu: 29 Sept., a continuació de la qual aniré marcant, al llarg del dia, les tres vegades que em posaré l'Azopt, les dues del Combigan 0,3, l'una del Lumigan 0,3 i les tres o quatre de la llàgrima artificial. Com tots els dies. M'assec i comence a menjar l'entrepà a mos rodó. Acabe en un tres i no res. Me'n recorde de la mare: mastega! Vaig a la cuina i rente el plat amb residus d'oli i el got, les dues forquilles i la gerreta d'ahir a la nit. Com tots els dies. De nou al menjador, conecte el portàtil per HDMI a la tele. Engegue els dos aparells. M'assec a la butaca i llisc els titulars de les notícies de cinc periòdics. Com tots els dies. Faig una ullada al Twitter. Potser que comente alguna cosa o no. De vegades pegue una cabotada. Acabe de prendre el cafè i em pose les dues gotes d'Azopt i Combigan a l'ull dret amb una diferència de deu minuts -l'esquerre me'l van operar, però vaig tindre una pèrdua d'audició, tot i que hi ha dies que per culpa de les cabotades passa més d'una hora d'una gota a l'altra gota. Com tots els dies. Depèn del dia i de les cabotades, que a una hora incerta apague l'ordinador i la tele. Llavors em canvie de roba, em vesteixo per eixir al carrer. De fet, faig com que baixe al carrer a pedalar, a caminar, a imaginar la vida que no duc. En pujar del carrer que no he trepitjat em dutxe. Com tots els dies. Ella dorm.

Fareu

Fareu bondat.

Però no sereu bons.

Fareu bondat i direu

que sou bons.

Però no haureu fet el bé.

No podeu ni podreu ser bons.

Fareu bondat.

O això semblarà.

Però només sou pals,

tous pals a les rodes

dels que no saben

sinó fer bondat.

Aquesta és

la moralitat marcida

de la impostura.

Paradís

El Paradís tenia un baixador. Un poc més enllà d'Alboraia. Un lloc encara perdut. Un indret que només hem trepitjat els deixebles de Meaulnes. Parle d'un temps fosc. Perdut o futur. D'un temps de cases fosques amb quatre escletxes de llum per respirar al bell mig de sèquies i canyes inadvertides, de camins creuats, de camins senders sense senderi, de lluminoses composicions inestables al girar el cantó irrellevant que marcaven els parotets. Patíem per arribar. Perquè el viatge obligava primer a allunyar-se més encara de l'objectiu final. Allunyar-se tant o més de la distància que de casa hi havia al Paradís. N'era premissa necessària duplicar l'espai que ens separava de la felicitat per poder accedir-ne. I aquesta il·lògica irrefutable ens va marcar de per vida: 'allunya't del que desitges si és que hi vols trobar-t'ho'. Al capdavall, arribàvem al baixador. Al davant, el camí: aquella línia recta que fins el nostre món era plena a vessar de voltes, revoltes i giravoltes que acceptàvem amb la naturalitat de qui sap que al capvespre el rebran les fades de la nit i que la migdiada serà esmortida pel rumor i l'olor del mar. Millor caminar en silenci, doncs. Carregats amb l'absurditat de fer del Paradís casa habitual. En aplegar, pouàvem el pou amb deler. Aigua dolça com el ferro dolç i freda com el gel never. I dins un parell de poals ficàvem aigua i beguda i fruita per refrescar. Trèiem la taula al porxet de canyes i els reposapeus de vidre amb aigua per evitar les laborioses formigues. Qui treballa al Paradís? Agafàvem cadires, i per un llarg instant quedaven els esguards encisats, els moviments de mans i peus alentits i els llavis sense paraules que dibuixar. Al poc, però, començava el son dels malsons. La lluita per collir-ne fruits que no hi eren. De fer quotidià allò que sempre seria una excepció que confirmava l'agror de l'existència. No vam ser capaços d'entendre res. No van ser capaços de raonar més enllà de la mísera distància duplicada que, diumenge rere diumenge, els allunyava d'un Paradís que només els xiquets érem completament conscients que hauríem de perdre. Ni jocs ni bicicletes ni àpats pantagruèlics hi tenien el seu llar natural. I aquell, com tants d'altres, va ser un Paradís perdut. No us diré el seu nom. Mai us diré el seu nom. Són coses que han de quedar, com els draps bruts, a rentar en cada casa.

Fata morgana

Desplegats damunt la sorra estan els cossos dels que han acceptat que hi són morts. Només cal esperar, comenten. Allà, al moll sud, hi és el creuer dels que han estat premiats. Potser encara tenen de maldecaps, però és que encara no se n'adonen que estan morts. Tota la platja, articulada des de les passarel·les, és una col·lecció de dones i homes, de xiquets i xiquetes, que fan com que juguen, que fan com que prenen el sol, que es banyen suaument perquè la mar és suau, perquè la brisa és dolça com un bes superficial, com una carícia desprevinguda i distreta, com un adéu sense cap interès en acomiadar-se. Al passeig, però, la vida s'amaga darrere els esguards anònims. Tant és caminar aquesta mena de molls, la mar dels quals és l'arena calenta, que pedalar-los com aquell que s'oblida de l'equilibri com a conseqüència d'una fugida que no pot acabar sinó a la sorra ardent, la llar dels cossos sobrevinguts poemes d'amor. I al fons, esperant la nit, perquè la mar sempre espera la foscor que el camufle, l'espill insondable de tots els miratges, la fada placentosa amb els seus jocs del més enllà. Com és que no s'assabenten? Com és que no dubten en baixar del moll a la sorra? Com és que riuen, això sí, sense estridències, si el miratge no hi és sinó una estona, no més llarga del que dura l'amor que entra pels ulls? Hores d'ara, l'horitzó s'avorreix de no ser. O de ser, però només una excusa. Passen, senyores i senyors. Passen i veuran el vaixell que és un avió, el creuer que vola com un zepelí amb destí no confessat de piràmide. Passen, estirin-se damunt la seua mortalla amb o sense tovalla. Façan vostès com que fan. I miren cap a la línia que sembla separar la mar del cel, la realitat del no-res. Ara vindrà la fada. Ara comença l'espectacle. Ara viuran el plaer d'haver malaguanyat la seua vida provant de no viure-la.