Parole

Podria dir, i no és mentida, que les dones duien balenes als ronyons, i que les calces i mitjons refeien la seua pell de fil al voltant d'un ou de fusta. O que no havia vestit ni faldilla que no cerqués el seu vol efímer amb cèntims de plom. Perquè les paneroles de coure encara no havien arribat a les nostres costes fugint de les balenes de l'altra banda de l'oceà, amagades furtivament a les calces oblidades d'un amor efímer i el sospitós pes d'una promesa. Podria dir que gronxava les cames damunt la butaca sense balancí, mentre llegia el TBO o l'Sport amb les fotos oblidades pel pare de Coppi i companyia, i que tenia una piscina a l'estiu en forma de pica compartida al corralet amb les calces, mitjons, xavos, balenes i germana inclosa si era menester. I la taula del menjador descansava damunt de quatre gots de vidre de cul gros amb aigua, mentre una caixa de tela metàl·lica enlairada empresonava el polp fumat i els budells farcits d'un cadàver. Podria dir que a la nit li pegaven foc a una espiral de sofre amb el sortilegi d'espantar els dimonis que destorbaven la son i la pell vellutada dels nens. I que pel matí, tot i no haver-lo aconseguit, insistien amb l'encanteri i una pala de mànec llarg i retícula els colps de la qual eren tan imprevisibles com el ruixat de l'Asperges me. Combregava la calor amb l'eucaristia d'un got d'aigua refredada pel fang sec, a la que afegia el suc solar de la llima, la sorra dolça i l'explosió quimèrica i màgica del bicarbonat. Al vespre, i sempre d'amagat, bevia amb delectació i traïdoria glops llargs i compulsius de vinagre i llet condensada. O anava pel carrer amb un poal de fina ansa de ferro carregat amb una barra de gel partida en dos que em desfeia les mans i l'esquena. Era capaç de veure a la nit més obscura de l'ànima dels jocs, qualsevol d'ells, les carícies a propòsit d'una finestra oberta només un parell de dits. Perquè l'ombra del magnolier va ser el notari d'un temps esmaperdut, on els olors i sabors encara no tenien records, i només un tros de sol travessant les seues fulles i esclatant quimèric i màgic sobre el mur del jardí de la infantesa desafiava la vida com quelcom aïllat entre dues dates. Podria dir tot açò i no dir-lo. Cosa mi succede stasera? Limitat per les paraules tenia una comprensió vulgar de la vida, i era feliç.

El supervivent

És ben curiós que la lucidesa no ens apropa a la veritat de les coses. No, com a molt pot afeblir la constància en la mentida a la que som tan propensos, bé per meditada intenció de manipular els altres o bé, senzillament, per por existencial. I poc més. D'això que aquella màxima de la veritat triomfant em resulta no només il·lusòria, sinó perversa. El que acaba sempre per imposar-se és la mentida. I hem arribat tan lluny amb ella, que com diu un adagi rus ja no sabem com tornar-nos-en. La veritat sempre és a posteriori. Hem convertida en pecaminosa la innocència del món. I només el riure sense idiomes d'un nadó té la innocència de la matinada. Perquè tots els dies són innocents mentre no es demostre el contrari. El problema és aquest: la demostració. Som capaços de culpar a la rosella. Hem creat la moral com argument irrefutable per l'extermini de la rosella. Arribats a aquest punt només queda el no retorn, la mendacitat. Portem anys i panys menjant d'aquesta dieta. I ens hem convertit en copròfags. I la realitat no és més que un jardí on l'oblit o la memòria -tan s'hi val- encara no ha tallat les males herbes. I com deia el meu estimadíssim Buñuel: "Uno vive dentro de sí mismo. Los viajes no existen." I tot això em duu, inexorablement a Polanski. Un supervivent. Perquè el petit polonès -com li diuen a Suïssa- va ser, a la Polònia de la postguerra, a la seua adolescència, un infatigable ciclista. Feia eixides de 200 quilòmetres. S'entrenava amb la meticulositat d'un muntador de pel·lícules. Va intentar transformar la seua bici de passeig en una de curses. Hores i hores de mecànica impossible. I fins i tot va estar a punt de ser assassinat per obtindre una de low cost i poder competir. O això va creure's. Va pensar que la bici que li oferien era furtada. Massa bon preu. Però el desig va imposar-se. Desprès de vendre les dues rodes de competició de la seua bici amb aspiracions, va quedar amb el venedor. Supervivent del ghetto de Cracòvia, Roman no va anar a la cita tot sol, faltaria més. Però el seu company, per indicació del venedor, va quedar al marge del darrer pla de la seqüència. Hi havia que baixar a un búnquer abandonat on hi era la cobejada bicicleta. Desprès, el record de només un colp dels tres que el va propinar al cap. La pregunta espessa sobre els diners. La sang per tot arreu. L'hospital. L'observació. El primer intent de posar-se dempeus i la caiguda. I un doctor acomiadant-lo fent-li veure la sort de tindre un cap tan dur. Quan varen arrestar el seu agressor varen penjar-lo del coll fins a morir. Tenia dos assassinats a les seues esquenes. Ell podia haver estat el tercer. I és que només damunt la bici pots apropar-te a la veritat de les coses. Una veritat fugissera caient esmicolada sobre el sentit de la vida. Una Via Làctia.

104

Yo, la verdad, tengo como límite de amor la pata de conejo y el muslo de pollo… Ho ha dit sense cap ironia. N'és asseveració pura i dura. Aixoplugat al darrere de la seua veu estentòria i les seues ulleres de sol blau elèctric espill tipus Ray ban, aquest filòsof de l'art amatori -amb permís d'Ovidi- proposa a la taula fer-ne una paella "per dues persones" amb només que patas de conejo. ¿Imagineu conills en bicicleta amb les seues potetes vinga a pedalar per l'Oronet?... Jo sí. Perdó, és un reflex condicionat. Perdó. Com quan parlen del conflicte lingüístic i a mi em ve al cap el carrer Xàtiva. Què hi farem? Podria dir que l'espillaire llança aquest desafiament culinari camal mentre forada amb el seu esguard la xica que és al seu davant, però no hi ha cap mirada que puga foradar l'espill de les seues ulleres blau mirall vaquer. I la xica no sap què fer: escopir-li potser és massa elegant. Els comensals no acaben d'entendre el perquè de només "dues persones", o sí, ves a saber. Però l'observador estant -jo mateix- imagina un duel a l'O.K. Corral entre dos comensals de paella conillera amb pota de conill amunt, pota de conill avall fins que la darrera pota és un duel a mort. Estem a la placeta, els comensals seuen a les tauletes de la terrassa improvisada, i jo espere que obrin la porta cuirassada del meu treball. Estic preocupat pel duc d'Edimburg. Ja que de duels en parlem. Diuen que es retira, que es jubila. No deixe de donar-li voltes al cap: que des que la reina Isabel II va accedir a la corona al 1952 no ha parat d'assistir a actes oficials: 22.191 actes. Més o menys uns 341,4 actes per any, si dividim l'anterior quantitat pels 65 anys que ha cotitzat com a príncep consort. Sens dubte xifra més que admirable, si pensem en allò de una vez al año, cosa de ermitaño es; una vez al mes, poca cosa es; una a la semana, cosa sana; y una al día, guarrería. I n'estic més que preocupat per si el model Duc d'Edimburg acaba imposant-se, i  ja em direu qui pot cotitzar 65 anys amb continuïtat aristocràtica. I complir 341,4 dels 365 dies de l'any. El que suposa lliurar només un total de 23, 6 dies a l'any. És a dir, de què parlem, d'un millennian, d'un becari a pa i aigua?… El cas és que mai no se li va ocórrer cedir Gibraltar. No, ho dic pels micos, que mai no saps si són capaços de superar el rècord del Duc. Tanta longevitat, tant d'acte, no sé, deu ser la ginebra, mireu si no la reina mare, 101 anys i feia el desdejuni en ginebra, però com que jo no tinc Tarjeta de cartón. Què fer? -Tolstoi, dixit. Mai no he estat invitat a cap sarau dels bons, a cap acte aristocràtic. Cómo ligo un ginebrón?... A la taula del costat de l'home amb espills per ulls, un vell seu damunt d'una cadira de rodes. El que l'acompanya està capficat al quart de pollastre torrat amb lletuga que ha demanat. Tenim cuixa com a límit. Li lleva la pell, els ossos. L'ancià, per la seua banda, dóna compte d'un plat de samfaina amb creïlles fregides i embotit sense més preàmbuls ni desoris ni límits ni lletuga. De sobte, el de la cuixa alletugada alça els ulls: a quien le diga que tiene 104 años, no se lo cree. Obrin la porta. On és el límit del meu amor? Scarlett, Serena, el meu amor està molt més enllà de la sèpia a la veneciana, que ho sapigueu.

Obvi

Ja sabia jo que París era sota la meua finestra

Hi ha que veure el que costa consolidar a l'imaginari d'una societat allò que és més que evident, obvi, però que les tradicions ens han presentat engalanant-lo del dubtós concepte d'essències pàtries. Per exemple: les corregudes de bous, transmeses com a tauromàquia o l'art del toreig. La tortura com a un art. Imagineu-se la següent escena: "Què esplèndida picana, senyores i senyors. La imposició de la pinça positiva al testicle dret ha estat magistral, i la descàrrega ens ha donat la mesura de la bravura i casta de l'interpel·lat. Gran començament de feina, sens dubte. I és que El Niño de los Faroles és un mestre dels elèctrodes, traje de luces de grana y oro, com era d'esperar,  senyores i senyors. Veròniques de qualitat al terç dels ofegaments. Bones immersions amb vòmit. Tota una exhibició. Magnífic. I arriba el moment de la veritat. ¿Aconseguirà El Niño la confessió, la delació dels companys, la traïció, o ben bé caurà tot mut? Silenci sepulcral al soterrani. Grinyola el llum al desconnectar la picana. El Niño li fa la citació de rigor. Vist i no vist, senyors. Cau la punta del nas a terra. Tall precís. Esplèndid. Ni el propi interrogat s'assabenta. Esguard desconcertat. Orella dreta, orella esquerra. Ni un cirurgià ho faria millor. Segueix impàvid. Però no doblega la llengua l'interfecte. Potser que El Niño li la talle com a últim recurs? Sempre té l'opció d'una confessió escrita. Sí, en efecte, tiró d'estenalles i llengua fora. Brutal, senyores i senyors. I perdonen l'expressió per poc torera i violenta. Brutal. La sang li vessa abundant pels llavis. No sembla, però, que vaja a cantar. Cau el cap sobre els quarts davanters. És inconscient. Res a fer. Ja no trairà els companys. Aplaudiments i xiulets alhora. No ha pogut arrodonir la feina. Una pena. I el mateix mestre li clava la puntilla: tot un reconeixement pel caigut." Sí, ja sé: tampoc no és que ens mengem el rabo a les fines herbes del veí del quart esquerra o la pitrera a le soutien-gorge de la veïna del segon dreta, però… Un altre exemple: la política entesa com a professió -molt lucrativa, per cert- i no com a servei públic, el que s'anomena l'art del caciquisme. Cerqueu les diferències, si no: "Tony té un problema. Sembla que algú se n'ha anat de la llengua. Darrerament dorm mal, i comença a estar fart, molt fart. Fa un parell de trucades. Necessite un nou fiscal que pare la investigació, sí, que li pose pals a les rodes, ja m'entens. Que això només ho pot fer el president? ¿I? Doncs que ho faça. No vull excuses, vaig gastar una fortuna en reconvertir la vella guàrdia en partit, ¿i ara voleu demanar-ne delicte d'organització criminal? Faltaria més. Qui va muntar l'empresa que fa l'escrutini de les eleccions? Me'n deveu moltes. Ah!, que també està sota sospita. I qui tira del fil? Caram, però que no estava en nòmina? Doncs foteu-li canya. Per què voleu el periòdic?" No sé, benvolguts lectors, ja perdonareu aquest humil periodista, però sempre passa el mateix: és començar a furgar i sempre acaba per eixir a la llum la nostra vertadera naturalesa. I la d'un ciclista com jo no podia ser un altra que les llambordes. I em fa il·lusió, què voleu,  tindre París al tocar. Rue de l'Absinthe inclosa. I tots aquells que no estigueu preparats per rodar llambordes, per favor, baixeu de les bicis i deixeu en pau el personal i les voreres. Més obvi impossible. Granota news, maig del 68.

Maribel i l'estranya visita

De vegades passen coses que no saps com valorar-les, perquè entendre-les és impossible. Ahir dissabte sobre les dotze i mitja del migdia van trucar al timbre. Com què no esperàvem ningú, vaig pensar que per enèsima algú s'havia equivocat de porta, la qual cosa és tan habitual que quasi ens hem convertit en els porters de l'edifici -potser que en jubilar-me puga treure'm un sobresou, ei! no un sobre amb sou com fan a Gènova. Sí, és molt dolent, perdoneu. Sí, tothom truca primer a casa meua, i desprès resulta que no, que no, que van al tercer o al quart o és el gas -jo, que no tinc gas- o el carter que mai no truca dues vegades, sinó tres o quatre. I com què la Mona -la gosseta- agafa un cabreig pirotècnic només sentir el rrriiiinng, doncs eixim a traca o traques diàries. Perquè no només lladra i renega com una possessa, sinó que si l'impedeixes passar del rebedor a la porta, es llança enfurismada a per tu i et mossega els peus amb traïdoria i tens que castigar-la. Bé, resumint, més d'una vegada quan arribes al telefonillo, la visita ha tocat el dos. La qual cosa no sempre és mala. No va ser el cas del dissabte. Vaig eixir al balcó amb la idea d'estalviar-me el susdit cabreig pirotècnic i les mossegades, però aquella dona va dir-me que com què no li contestaven a casa del president de la comunitat, tot i insistir, doncs que devia comunicar-nos una cosa molt important, que ella era de la finca del costat, la que té paret mitgera amb nosaltres, pel darrere, pels desllunats, i que si per favor li podíem obrir. Clar, dona, faltaria més, li faig en el cap. Vaig inquietar-me. Quin problema podia ser tan important? Resulta que la finca de la senyora del dissabte és més alta que la nostra i el tros de paret lateral que sobreïx pel damunt del nostre terrat té pintat un anunci de la mateixa empresa que els va fer fa temps la restauració i pintura de la façana, i que és totalment il·legal, si parlem d'edificis protegits, com és el cas, i, a més a més, lleig. Però l'anterior Ajuntament li ho va permetre a l'empresa susdita i només tenien que pagar una taxa. Ei, ens va aclarir la dona, que la comunitat no rebia cap cosa -o sobre- com a compensació. Doncs a nosaltres l'anunci no ens agrada gens ni mica, li vàrem dir. No, sí, el que passa és que han anat a pagar la taxa d'enguany i els d'ara els hi han dit que tenen que tapar-lo, va contestar-nos. ¿Els d'ara? Ja, és clar, era il·legal, però els d'abans… A mi, el que no m'agrada, va puntualitzar, és el que estan fent amb les voreres, els d'ara… Dona, estaven molt mal, no? Ja tocava un arreglet, carril bici i tal, que els d'abans només volien demolir el barri… I no sé com, que va eixir el nom de Rita, mentre la dona repetia lo poc que li agradava la cosa aquesta de les voreres, la impossibilitat de l'empresa de fer-se des de feia dies amb el president de la nostra comunitat de veïns i el favor que volia demanar-nos. Favor que consistia en que deixàrem als de l'empresa de restauració poder tapar l'anunci des del nostre terrat, amb la qual cosa s'estalviaven muntar andamis i d'altres maldecaps. Tot i la seua insistència, li vàrem comentar que teníem que consultar-lo en la resta de veïns i en el president, tot i que potser no seria fàcil en dies tan senyalats, ja que molts se'n van de vacances i que nosaltres no podíem decidir per tots, tot i que no crèiem que hagués cap inconvenient. Maribel, que és com li deien a la dona del dissabte, ens va deixar el seu telèfon mòbil. ¿Faran el favor de cridar-me el més prompte possible?... És clar... Va demanar el nostre telèfon, i com què no tinc de mòbil li vaig donar el de casa. Només els han donat deu dies per tapar-lo, els d'ara… Farem tot el que estiga a les nostres mans, li van dir acomiadant-la. No havien passat vint minuts que vam escoltar pujar gent per l'escala. Era la veïna del replà. Li vàrem fer cinc cèntims de la dona i l'anunci, i ens va dir que el president era a casa seua, que ella l'havia vist. Vaig pujar, estranyat. Hi era. Tot el matí havia estat a casa seua. És que diu que els de l'empresa encara no s'han pogut fer en tu… I el que en va contestar em va deixar més estranyat i inquiet del que ja era abans: però si l'anunci el varen tapar ja, el dijous… I ara m'explicava les veus que a través de la campana extractora vaig sentir, dijous passat, mentre feia el dinar. Llavors, què volia la tal Maribel? ¿La visita va ser cosa seua o una comanda? ¿De qui?... Vaig trucar-li al mòbil. Ningú no va contestar: este teléfono se encuentra temporalmente fuera de servicio.     

Novio de la muerte

Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. No sé, a mi el que m'agrada són les bicicletes. Però diuen que estic malalt, molt malalt, i que encara no puc pedalar, que ja ho faré més endavant. Tinc set anys, l'edat en que la consciència, em va dir el metge, ens arriba al cervell. Com si fos un tumor nouvingut. Benigne, diu, això sí. Un nou amic que ja no se separarà mai de nosaltres. Per tant, hem d'intentar comprendre'l, el tumor, vull dir, i comprendre el que suposa: adonar-se de la realitat de les coses, va afegir. Tinc, pel que es veu, una nova responsabilitat. I una nova preocupació. I tinc càncer, això també. I com què ha arribat la Pasqua i no podem moure'ns d'aquesta sala blanca amb pudor d'ametlles amargues, doncs ens han visitat els legionaris i ens han cantat la seua millor cançó, el seu himne, ens van dir. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. No sé, a mi el que de veritat m'agrada és muntar en bici, però no puc, diuen. I com què ja sóc conscient de les coses vaig intentar fer-li cas a la cançó. El començament em va semblar confús. Perquè parlava d'un del qual ningú no sabia cap cosa al "Tercio", i, clar, com què "Tercio" és el que demana el meu pare quan fem el vermut dels diumenges, doncs no sé què pensar, la veritat. Evidentment, la meua consciència em diu que un "Tercio" no deu de tindre massa cervell, no? Alcohol i boletes, sí, però cervell… Lo del llop sí que ho vaig entendre: "un gran dolor… como un lobo en el corazón". A mi, de vegades, em falta l'aire i tinc palpitacions, i em fa mal el cor i em fa por no tornar a veure la mare. D'això, l'emoció que em ve als ulls, tot i que no puc plorar -ja tornaran les llàgrimes, em va dir la metgessa- amb allò de la carta i "un retrato de una divina mujer". Caram, si la mare faltés i la mort em portés als seus braços jo també voldria ser "El novio de la muerte", faltaria més. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. Tant de bo, la meua leucèmia em llancés un parell de trets al cor; no, millor al cap, i deixés de fer-me aquets rodals blanquinosos a les cames tan lletjos i que tant m'avergonyeixen. Estaria per sempre mai amb la mare. Què més puc demanar? Qui pot témer la mort? La mort no és dolenta, no? La malaltia, sí. I la quimio és la "tierra ardiente" dins la meua sang. I, sí, fins i tot la veu em fa mal, això també ho entenc: "voz doliente". Sóc un nen a qui la sort va ferir amb l'urpa de la fera ferotge, sóc un nuvi de la mort. La mort no és dolenta. El que no vull és festejar amb la malaltia: les úlceres de la boca, els vòmits, les diarrees, la fatiga que converteix el meu cos en una carcassa de pollastre disposada pel brou. El cap arrodonit, el pixar que crema. L'espera. L'espera difusa de no saps què cosa, com un redobli de tambors sense fi. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. La processó és sinistra, la mort ho endreça tot. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. Quin mèrit té morir? Jo el que vull és tornar a pedalar, però no tinc forces, i, a més a més, em dóna vergonya ensenyar les cames. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom.

Bonsai

Com que ja han acabat les Falles, avui diumenge vaig a fer paella. Una paella. M'agrada anar a la contra. Si la paella és el plat típic de les festes "josefines", doncs jo mentre hi duren la tinc prohibida terminantment a casa meua. Ara, és acabar la disbauxa petardocrematòriapassacarrerilbarracoxaranguera -talleu a gust- i de seguida que em ve de gust fer-ne. He optat, però, per una modalitat sacrílega i herètica, ho reconec, per mirar de ser més irreverent encara. Vaig a fer una paella-bonsai. És a dir, el que altres fan primer amb els arbres, per a creuar la giratòria porta que els pertoca i aplicar les mateixes tècniques als seus -amb sentit de propietat, vull dir- partits polítics, jo ho faré amb la paella, que és cosa meua i de tots vosaltres. L'objectiu consisteix, en poques paraules, en ficar dins una paella de no més de 24 cm de base, amb un sol mànec llarg -a dreta o esquerra, segons les tendències de l'usuari- antiadherent, i sobre foc d'inducció -més iconoclasta impossible- tot allò que deuria servir per a fer una paella com déu mana, de ferro amb dos anses, mida de no menys de 40 cm de base i foc sacríleg com a molt de gas butà. Ingredients: 2 quarts de pollastre -la cuixa sencera, i la resta trossejada- 300 grams de ferraura i roget, 200 de garrofó i 3 tassetes d'arròs. Bé, comencem. L'oli, la dent d'all -que llevareu o si no, no podreu acabar-la, ja em direu- la sal, poseu la carn a fregir, i quan estimeu oportú afegiu la verdura, i no ho penseu massa, amics, que açò és com l'aixovar de les fadrines, que passaven els anys i els calaixos anaven omplint-se fins que arribava un moment en que petaven i hi havia d'embotir-ne els llençols, els camisons i la resta de mantells i llenceria fina fins que se'ls hi passava l'arròs. Bé, ja ho tenim. Qui va dir allò que "d'entrada, no"? Doncs, tot cap a dins. Mireu.

Sí, ja sé el que esteu pensant: i ara quan fiques l'aigua, què? Doncs sí, reconec que un poquet d'ajuda necessitaré. Ara, n'hi han dues condicions imprescindibles a l'hora de posar l'aigua i rebre ajuda: 1.- L'aigua l'afegireu amb un bidó ciclista de competició, tèrmic. I 2.-Heu d'invocar el maligne, el Mefistòfil, com ajudant principal pel foc, tot i que d'altres ho fan pel partit. Per la qual cosa heu de dominar les incantations, amb o sense flauta, o no us farà ni cas. Perquè el Mefistòfil és la clau d'una cocció amb intensitat infernal però a foc lent, condició per no tindre que anar afegint aigua cada dos per tres i aigualir, mai millor dit, el partit, perdó, l'arròs. Eh!, què us sembla com bull? I ni una gota surt de la paella amb mànec giratori.

El moment crític s'apropa. Jo m'acabe precipitadament la vareta d'api que em prenc com aperitiu i que dissimula la pudor sulfurosa del Mefistòfil. He de posar l'arròs, i sempre és una incògnita si haurà prou d'aigua de primàries, perdó, de primeres, o caldrà una segona volta d'afegitons fragmentaris i amb traïdoria. I ara a jugar amb el foc: Mefistòfil, sóc a les teues mans! Els minutets de rigor.

I... Ah, que isca amb socarraet, no t'oblides, Mefi, per l'amor dels que mai no vàrem invocar en va El Nom de la Rosa. Stat rosa pristina nomine, nomina muda tenemus.

El cafè de les quatre

Ser el dia que és

i no haver fet el que toca,

em crea un neguit

pitjor que el pitjor fet

de no tocar la fel del cel

-va dir-se el capità.

Només li'n quedaven

quaranta quatre minuts

per complir el compromís:

fer el que tenia que fer.

Ahab, però, feia parlada:

"El cafè és el cafè.

Com el te de les cinc,

a les quatre, però, el farem.

El cafè de les quatre és el te."

Si només són, capità,

tres quarts de quatre

-va dir-li la dona de la neteja.

Què insinues, pèrfida?

Potser que la meua cama

de fusta la va concebre

l'altíssim déu com a càstig

per aquesta vida més llarga que el meu art.

No cite Goethe en va, mon capitaine.

Potser jo no sóc, sinó

la dona de fer feines,

però conec com a pocs

l'art de la vida i el temps.

¿El pedal i la fusta són

com l'aigua del mar

i l'oli de balena,

vols dir?

Només sé el que sé

i dic el que dic:

és el dia que és

i encara no ha fet el que toca,

i no hi ha pitjor neguit

que el cafè enverinat

d'excuses i arpons de fel.

L'art de pédaler

El lliurament de qualsevol sentiment íntim sempre n'és de patètic. Però aquell nen mai no havia sentit parlar del pathos o l'ethos, tot i patir-los. I no diré que ni falta que li feia, perquè sí que li'n feia de falta, i molta. Perquè trobar la paraula justa pel sentiment just, d'alguna forma ens allibera, allibera el sentiment, i li permet travessar la sempre voluble línia que separa el pathos de l'ethos, i ens evita, així, d'incriminar innocents com si foren la causa de les nostres limitacions, penes i maldecaps. Les paraules ens fan lliures. Un vocabulari pobre és l'esclavitud anunciada: una de les tantes formes d'esclavitud moderna i antiga. Sempre ha estat igual. Divinas palabras. Perquè serem víctimes inexorables dels reduccionismes sense adonar-nos-en. Perquè el xiquet patia d'amors contrariats -ah!, els amors infantils, i no feu ara el típic somriure pietós, no, pietós, no, un somriure… vegeu, ara no em ve la paraula, i no podré alliberar-me d'aquest somriure odiós, perquè els nens també ploren sense llàgrimes quan s'enamoren... commiseratiu!! això: somriure commiseratiu- o almenys així ho creia, parlàvem dels amors contrariats, tot i no conèixer l'expressió ni el seu sentit si és que l'hagués escoltat per casualitat a la gent gran, al davant o al darrere de "ei, que n'hi ha roba estesa", frase que sí en sabia i molt bé el que significava, i no sabia com explicar-se'ls, els sentiments, vull dir, com declarar-los sense que l'ofensa d'un més que possible rebuig, creia, li trenqués aquest cor nouvingut, aquest cor que s'estimava sense raons i d'una forma tan embriagadora, patètica, a aquella nena mai no vista, a qui no coneixia de res, a la posseïdora d'uns ulls que semblaven resumir-ho tot: un esguard estranyament commovedor si pensava el bes de la mare, un llum aixopluc, una mena de far sense mar, perquè el mar tot ell era al seu dintre (Va per tu, Marcel, ja podeu respirar) I tot allò el paralitzava, no havia obert la boca encara, no havia dit que era la seua, la boca, vull dir, i ja acusava la nena de cruel, de menyspreadora, de capritxosa i dolenta, de Gilberte, tot i no saber qui era aquesta nouvinguda francesa ni molt menys què podia significar. Fins que un dia va trobar-se-la pel carrer. Anava, com la Gilberte, amb la seua mare, i al damunt d'una bici que intentava pedalar sense perdre l'equilibri: eren les seues primeres i irrepetibles pedalades. I ell ja havia passat per aquesta edat desequilibrada. Ell ja era ciclista. Com podia fer-li-ho saber? Va rumiar-s'ho. No molt, la veritat, perquè en quatre paraules resumia la totalitat dels seus pensaments. Primera i única conclusió: tinc que regalar-li alguna cosa que tinga a veure amb la bicicleta i li demostre la meua superioritat. He de dur-la al damunt, la cosa, a la butxaca d'aquests fastigosos pantalons curts, i aprofitar-ne una distracció de la seua mare per fer-li el regal. Dit i fet. L'única cosa que quedava per decidir era la cosa, és clar. Va remenar el seu calaix de les petites coses avant la lettre que ens deixà un temps de roses, no oblideu que encara era un xiquet. I llevat d'un parell de baules d'una cadena Campagnolo que guardava com un tresor, cap petita cosa d'un temps de rosa tenia relació amb el món de les dues rodes. Ni la trompa i el seu cordell amb un munt de gomos ni els cromos ni les caniques ni els xavos negres ni la navalla ni el dard fet amb dos escuradents i una agulla de cap ni els botons futbolistes ni… Perquè anar en dos baules, tot i lo lluentes que estaven, podia ser esfereïdor: així ho sentia, tot i no conèixer la paraula. Avorrit i cansat, va acabar a l'Estudi Gran, lloc per antonomàsia dels grans descobriments: quadres per acabar, vernissos i verins, pinzells i ferramenta, pintures i  soldador, estany i llenç, icones i llibres… ¿Llibres, he dit llibres? Li va venir al cap aquell llibret sobre l'art de pedalar que tanta gràcia li va fer pel seu idioma, el francès. El va buscar per les prestatgeries atapeïdes de llibres d'art: Le nu dans l'art, Michelangelo, Da Vinci, Art Nouveau, L'Art Japonais… Ací, ací, L'art de pédaler, ja ho tenia. I ara què. Ell no entenia ni papa, només el títol que li havia traduït la seua germana. Sabria Gilberta francès? Clar, home, quina pregunta més tonta. Vigilava tots els dies del món l'hora del passeig. A poc a poc, la Gilberta anava guanyant estabilitat. Se li acabava el temps. Una setmana més i el llibre no tindria cap utilitat. Aquella vesprada van arribar les dos com si les manetes llarga i curta d'un rellotge es tractés. La Gilberta encara trontollava de tant en tant. La mare va trobar-se uns coneguts i la cosa va afavorir el seu distanciament. Era el moment. Va eixir del jardí, va posar-se al bell mig de la vorera per on venia la Gilberta mig desequilibrada, va treure el llibret de la butxaca del darrere, va estendre el braç cap a la ciclista oferint-li de tot cor aquella mena de avituallament espiritual i la Gilberta, tot i esquivar-lo, li va etzibar un idiot més rodó que les rodes de la seua bicicleta. En arribar a la seua habitació va obrir el calaix de les petites coses i llançà al seu dintre el llibret i aquell cor que mai no tornaria a bategar igual. L'art de pédaler va convertir-se amb el pas del temps en el seu llibre de capçalera. I a poc a poc, tal i com la Gilberta va aprendre a pedalar, ell va copsar el que significava aquell art: L'art de pedalar consisteix en saber esperar, deia un tal Rilke, fins l'arribada de l'Àngel, l'èxtasi de la gran pedalada. O el que afirmava un tal Vincent: L'art de pedalar és l'home afegit a la natura. Aquesta la va comprendre ben aviat. I un altre tal Pessoa va creure que potser millor era allò que ens alliberava il·lusòriament de la sordidesa de viure, en la mateixa línia d'un tal Gould -tots ells ciclistes irrepetibles, no cal dir- que va definir el seu objectiu com la construcció progressiva, al llarg d'una vida sencera, d'un estat de sorpresa i de serenitat. I tants d'altres que varen ser tan idiots com per portar d'amagat un present per a aquells que van fugir cercant el seu patètic equilibri.

Elle

Dimarts, 28 de Febrer. La Candelària. 20:05PM: isc del treball. El bidell, mentre signe el part d'eixida -tenim d'entrada i d'eixida, per si de cas fugim de les nostres obligacions abans d'hora: cree el ladrón que todos son de su condición- el bidell, deia, li fa una ullada ben ostentosa al seu rellotge. Què, ara també controles l'horari?, li escopisc amb la celeritat d'un contracop amb la defensa contraria desprevinguda. Es parte de mi trabajo… No, t'equivoques, no té res a veure amb el teu treball. Si ho fas és perquè vols… La edad es un grado, pero… Me'n vaig. A la pròxima, fins que jo no isca per la porta em faràs el favor de no mirar el rellotge, d'acord?... (No sap, no contesta) Vaig directe a l'estació de Valenbisi. Cap bicicleta. Tenim el vespre capgirat, pel que es veu. Dubte si agafar el bus, ja que la parada és al mateix lloc, a més a més fa ventolera, fresqueta i la propera estació de Valenbisi no està al girar el cantó, que diem. Arriben tres -de busos, vull dir- i cap d'ells és el meu. Em capbusse a la humitat de la nit nouvinguda i xano-xano arribe fins la següent estació de Valenbisi. Tanta estació ja sembla un calvari. N'hi han dues bicis. Una amb el selló girat: indicatiu d'avaria. L'altra és la 15, i de fet, és l'única que ix al monitor. Desenganxe la bici, m'apuge, done la primera pedalada -sempre m'impulse amb el peu dret- i, oh, sorpresa, el pedal esquerre està trencat a l'eix de la biela i es queda gronxant-se al bell mig de la nit. Quina novetat: l'esquerra falla. Sí, sembla que l'horabaixa és ben baixa. Què fer, Tolstoi? Doncs, no em queda altra que continuar a la propera estació: sí que n'és un calvari. Un poc més i arribaré caminant a casa. De camí al següent casalici travesse la plaça de Tetuán. A la porta de l'edifici cultural de l'antiga Bancaixa n'hi ha un grup de gent prou nombrós. Amb prou feines arribe a llegir els cartells: sembla una exposició, però no sé de què o de qui. Continue el meu pelegrinatge, que fins el Parterre no tindrà nova oportunitat ciclista. Estic a punt de travessar el Carrer del Mar, faig temps al semàfor. La memòria m'avisa de fa quaranta anys. Jo hi era a la parada que llavors feia el bus que ja no en fa. I ella va arribar damunt de la seua Vespino. Tenia els llavis de la malenconia, els cabells rossos d'un apart romàntic i els ulls clars d'un fracàs anunciat. Vàrem tatuar quatre frases. El cor bategava tot allò que la conversa dissimulava. De sobte, el semàfor donà el verd i ella va acomiadar-se. El semàfor encara és en roig, però de sobte un cotxe negre para damunt del pas zebra. Els del seu darrere xiulen. Són dos cotxes negres, no un, grans, com d'oficials. Els de la cua xiulen desesperats. El xofer del primer, que és al meu davant, impertèrrit, ix del cotxe i jo crec que es tracta de l'inici d'una baralla amb els del darrere. Això és que va a demanar-li explicacions al que li xiula. Però no. Passa per davant del seu cotxe oficial, moment que jo aprofite per creuar, tot i el semàfor en roig, i es dirigeix a la porta darrera de l'altre costat. Obri al seu amo. Jo em quede parat, intrigat per la maniobra. Del dintre n'ix una noia, almenys això diríem pels seus cabells rossos i llargs de jove. És l'ama. Però el cos es nega a incorporar-se amb el mateix compàs jovenívol del pentinat. Potser que els tacons tan llargs l'impulsen, potser que la posició enfonsada al dintre del cotxe tira d'ella, potser que... l'edat? Sense haver pogut endreçar el seu esguard es dirigeix directament cap a mi. Algú l'indica que el seu destí hi és en sentit contrari. I sense acabar d'estirar les cervicals gira cua i es dirigeix cap a l'exposició, ara sabem de qui. És la baronessa. I hem estat a un pam de nassos de distància. Duia un vestit de pantalons negres de camal ample, massa volubles pel meu gust i una jaqueta negra amb estampat argentí de tapisseria que acabava d'arrodonir una imatge desesperada. I m'he adonat que a la baronessa mai ningú li dedicarà una improvisació tatuada a la pell del capvespre.