Haig de dir

The Great Santini invites Columbo 

on stage to perform a trick, 

but is the magician shy enough to trick Columbo? 

Al circ patim l'estultícia d'un cap de pista que cada vegada que anuncia la imminent aparició d'un nou artista acaba la seua intervenció amb un "He dicho". Posem per cas que es tracta de rebre a Beethoven i el seu piano per a sords: "Directamente desde Viena, la ciudad de Sissí Emperatriz -su amada inmortal, señoras y señores, durante más de veinte años- (tot i que aquesta princesa trista encara no havia nascut en vida del geni de Bonn, i en Darío encara menys-, y los bombones de Mozart. Directamente desde la capital del Imperio Austrohúngaro, aquí, con nosotros, ante ustedes, deseoso de dar a conocer sus geniales últimas composiciones, y tras atravesar media Europa en las más penosas condiciones: el Gran Ludwig, el Gran Beethoven, el gran genio de la nueva música y su nuevo piano para sordos. He dicho." El públic no comprenia res, però aplaudia. Per què diu: "he dicho"?, es demanaven els parroquians obrint els ulls com a boques de canó. És clar, la gent aplaudia l'artista anunciat, però tot ens indicava que ell, Herr Direktor -com li agradava dir-se-, s'ho prenia com a mèrit propi. I si així fos, sempre podia dir que havia estat el més aplaudit de la nit. Poc importava que el susdit Beethoven tingués la pell del color dels bombons de Mozart, que el piano per a sords no fóra sinó una mena de teclat mut amb aspiracions, és a dir, un piano de cua sense cordes, o que les genials composicions foren presentades al públic amb tipografia digital. Ell ja havia dit el que havia de dir: "He dicho", i la resta l'importava una puça sense ensinistrar. Aquesta impostura de colofó, podríem dir, s'accentuava quan anunciava la imminent entrada a pista del Gran Santini, el mag dels mags. De fet, tampoc no era el Gran Santini, sinó un nét, besnét o rebesnét, vés a saber, del gran mag ja desaparegut, i que tenia com a íntim i inconfessable orgull artístic el fer passar com de l'avi alguns trucs que ell mateix havia desenvolupat a partir d'idees del seu antecessor, però en flagrant forma i acabat de nyap, marca de la casa, i que els entesos comentaven amb un somriure còmplice com "el mal dia d'en Santini". "Fins i tot el Mestre va tindre de dies dolents, oi?" - i reien amb la boca muda, digital. Al Santini de pega poc l'importava trair la memòria del seu avi, intentar enganyar el respectable -el públic, vull dir- o el frau que tot això comportava. De fet, el gran frau, l'impossible engany -si fins i tot els grans trucs d'en Santini a les seues mans semblaven de Màgia Borràs- i la vergonyosa traïció només la cometia amb sí mateix. I no s'adonava. A falta d'escrúpols, benvinguda siga la manca de principis. És el que tenim. El cap de pista, però, gaudia com un boig al presentar-lo, perquè llavors anteposava el "he dicho" a cadascuna de les seues proposicions, aquelles que el relacionaven, deia, amb la família Santini. "¿He dicho que soy sobrino del Gran Santini? He dicho.", tot i que no ho era, sinó només d'una de les dones del mag, l'Angus, la germana petita de la qual era la seua mare. De vegades, enlloc de nebot deia besnebot o el que li venia de gust, però sempre obviant la nul·la relació sanguínia marca de la casa. Val a dir que haig de dir. Així, a boca de canó: com els captaires que cerquen l'ombra a l'estiu i el sol a l'hivern, també els poetes cerquen el vers protector. Mai no trairia l'avi, la memòria del qual és l'única cosa que en vaig conèixer. Diuen que la literatura mai no ha de servir per passar comptes. Potser és veritat, però ja que passava per ací, per què no fer contes? Ah, com trobe a faltar la meua estimada faquiresa.

Los parajes por donde anduvo

Poc abans de patir una de les seues sufocacions, Ana Ozores llegia el seu devocionari estesa, tota sola, sobre els llençols tendres de la nit. La condicional Si comió carne paralitzava el seu esguard, tot i que cap cosa li era suggerida, com si de paraules d'un idioma desconegut es tractés, "...pero al leer:"Los parajes por donde anduvo", su pensamiento volvió de repente a los tiempos lejanos". Els paratges per on va caminar, els indrets de temps llunyans, les temps jadis. I Ana va reviure el gran pecat de la seua vida, aquella nit dins la barca amb el seu amic Germán, el gran pecat tal i com van sentenciar, tot i que no eren sinó dos xiquets adormits sota un cel d'estrelles escrutadores. Los parajes por donde anduvo. El carrer té dues fileres d'arbres de tronc fi i capçada frondosa. Jo tinc aquella llunyana edat en què no ets sensible als horaris i les migdiades suposen un temps que mor desesperat entre els dits de l'avorriment. La calçada és de llambordins, irregular, tant o més que les voreres. El sol grogueja la perspectiva, i l'ombra equidistant d'aquests arbres anònims em tranquil·litza. Com de seductora és la nostàlgia ¿Per a qui treballa? No n'és per ella mateixa que perd el seu temps suggerint-me records i oblits. No n'és pel seu profit que em dóna conversació sobre carrers perduts on vaig ser feliç. Què guanya ella les vegades que uns compassos, unes pinzellades o unes paraules em fan reviure un cop d'amor o tendresa ignorada al seu moment? Ara, el jardí s'estén condicionat, sense frase, entre l'amor i la mort de la nit romàntica. L'apart romàntic és dolç i agre alhora. El poeta sap que no n'és si ho és, i que no pot deixar de ser-ho. La seua condemna és la seua raó, o la seua raó és una condemna que li obliga a patir el món, a observar els sentiments estesos sobre els llençols captius dels poemes. Estès sobre el graó de fals marbre que dóna accés al jardí, el nen sap, tot i la seua curta edat, que mai no tornarà a sentir aquesta absència del món que per a ell és la felicitat. Li absorbeix el sol esmicolat per les fulles de la magnòlia: un calidoscopi bressolat pel vent domèstic del carrer on uns xiquets es barallen a crits per pedalar l'anada i tornada d'aquell tros que talla la sèquia. I tanmateix no hi ha sinó silenci. El silenci que duu al seu si l'harmonia del món. Si el jardí és el paradís, però, vet aquí la condicional, ¿per què hi posen bancs on s'asseu l'home del barret gris i les sabates de xarol, aquell de llengua negra que pacient espera de la melangia la seua feina intermediària mentre fa com que llegeix el cel: la seducció subrogada?

Raval

Hi ha un lloc a la ciutat que no existeix. Hi és a qualsevol dels seus ravals, antics o nous. La intuïció, però, em diu que comença al racó on el riu atansa el seu meandre. Sé que no dec entrar-hi, que seria una de tantes equivocacions com he comés a la vida, però hi ha l'esperança de trobar-hi la quimèrica drecera que m'allibere d'aquests carrers sòrdids on gent perduda vol ajudar a perdre's gent que no sap on i com perdre's. Convençut estic de l'èxit, i sabedor sóc del fracàs, perdut a la seua travessa infinita. Tots dos sentiments alhora beuen, però, del mateix doll: la barreja de realitats i reflexos que el constitueix. Fa temps, aquell somni en què hi vaig entrar per primera volta al raval, em donava por. Avui, la por hi és com un personatge més de la comèdia. He canviat l'angúnia inicial per un regust amarg d'insistència en la deriva. En baixar l'escala hi ha una plaça. M'assec en una cadira de ferro. Vull no destorbar. Una dona rossa, de mitjana edat, arriba travessant l'arc que hi és al costat de la meua escala. S'asseu a la taula del cafè que queda a la meua esquena. Jo no tinc taula, però la cadira on séc és del cafè. Em done la volta i veig el seu rostre marcit, i pense que m'hagués agradat que fos menys real. M'alce amb el sentiment de que el cambrer m'exigirà la despesa d'una consumició que no he pres. Me'n vaig i s'afegeix de seguida un amic que va de compres. Fins i tot duu el carret. Tot és de tons freds contrastats sota la llum escassa d'un cel nuvolós. L'amic i jo caminem amb la seguretat de qui no sap on va. A la botiga, crida la meua atenció el sostre inusualment elevat. Com si fos una biblioteca, passadissos de fusta recorren els murs. I al darrere del mostrador un infinit vertical de calaixos amaga les mercaderies. El meu amic ja no hi és. Pedala pel camí al costat del cementeri. Vull seguir-lo. El camí és de terra fet de tant trepitjar l'herba. Ell s'allunya. Mire al meu darrere i en tornar el cap ja no hi és. Una jove de cabells negres arrissats m'avança per la dreta. Li pregunte si hi ha eixida al final de la tàpia del cementeri. M'ignora totalment. És de dimensions anormalment grans, majúscula. Pense en Baudelaire. El seu vestit groc suau, estiuenc, sense mànigues, curt, li deixa les cuixes i els braços a l'aire. Camina descalça, i un poc més endavant es gita damunt l'herba deixant el seu cos de pell daurada a la intempèrie morbosa del capvespre. Em desperte dins el somni. Com les coses que no vols, però no pots evitar, com la mort, hi són aquestes dreceres laberíntiques, infinites, aquests ravals inestables, fluctuants, escorredissos, inexistents, com la imatge involuntària que ens retorna d'amagat l'argent viu i invisible de qualsevol espill.

Els bombons

He anat a comprar bombons.

Tot i que les flors són més elegants.

He comprat de bombons

per la dona malalta,

per la germana convalescent.

He travessat la ciutat a peu

sota els records dels dies estimats.

Aquell nostre lloc del primer bes,

aquell altre de música i pètals,

aquell perdut de bon començament.

He caminat perquè pedalar és poca cosa

quan vols retreure la memòria.

He caminat el matí

amb els passos ridículs del penitent,

amb la penitència vana de l'oblit.

No hi ha a València altra botiga,

els bombons de la qual jo vull comprar.

Hi és a l'altra banda del desig,

tot just a tocar les deixalles del temps,

cantonada a la pell de la infància.

He anat a comprar bombons.

Tot i que les flors són més elegants.

He comprat de bombons

pels éssers estimats,

per les esperances desconegudes.

Els hereus

Fa un parell de dies es commemorava la mort del poeta Miguel Hernández. Machado, Lorca i ell mateix s'han convertit amb el temps en símbol dels perdedors d'una guerra a la què no s'ha sabut o no s'ha volgut passar pàgina. No trobarem la tomba de Lorca fins que no netegem l'oblit dels cementeris anònims. No tancarem la incertesa dels dies mentre els Pirineus ens separen d'Europa, on és l'actual tomba de Machado. I més d'un es preguntarà -encara al segle XXI- quins són els veritables hereus d'aquells poetes, d'aquella poesia. Perquè no només van ser grans creadors, sinó que el seu compromís amb la nouvinguda república, i tot el que ella suposava, va ser un exemple d'honestedat. De fet, no tots els artistes i poetes republicans van saber estar a l'alçada dels esdeveniments. Ian Gibson, a la seua biografia de Machado, en dóna un bon exemple. Madrid. Sí, parlem de Madrid. Miguel Hernández arriba del front. S'acosta a una reunió on són Alberti, la seua dona, Mª Teresa León, i d'altres. I el que hi veu no li agrada gens. Beguda, bon menjar. Els hi va fer fora, els va insultar, indignat d'una gent que amb l'excusa dels milicians feia festa. No, no és fàcil ser conseqüent, i la distància entre el que dius, o sembles dir, i el que fas potser serà sempre inabastable per segons quins. Però està demostrat que aquestes contradiccions poden ser molt rentables. Posem que parle del Congrés de l'Espanyol d'enguany, no de Madrid. Bé, o sí. El Sabina hi és, of course. I també un poeta, apadrinat al seu moment per l'Alberti, el millor vers del qual -o almenys, un dels més celebrats- és: Tú me llamas, amor, yo cojo un taxi. Un hendecasíl·lab superb, segons el Sabina. Jo, la veritat, li hagués llevat una coma: Tú me llamas amor, yo cojo un taxi. Crec, que des del punt de vista poètic és molt més substanciós. Però si del que es tracta és d'un homenatge a l'amor entès com una passió que ens posseeix de l'ànima als peus, doncs deixaria el taxi -clara al·lusió petitburgesa- i agafaria una bici: Tú me llamas, amor, yo cojo la bici. Tot i que si ja han parlat per telèfon -¿com si no el crida ella o ell?- doncs potser que travessar la desmesurada realitat de febrer per veure-la o veure'l siga una redundància. Ei, que per telèfon es poden fer moltes coses, la qual cosa és, a més a més, ben actual, no? Bé, no vull ficar-me en camisa de once varas, que la crítica literària no es lo mío. I, tot i que les comparacions són odioses, no em puc estar de tornar al meu benvolgut Miguel, i citar el començament de Nanas de la cebolla, aquell que diu: La cebolla es escarcha/cerrada y pobre. Qui pot intentar canviar una coma? Que cadascú traga les seues conclusions d'on són els hereus d'aquella poesia, d'aquells poetes.

La incertesa de la flor

A Bruno Ganz

La incertesa del commutador ha pogut en mi. On-off, on-off, Onoff. Avui mateix he comprat el mecanisme nou. He hagut de demanar un mòbil, fer la foto i tal. Simon75, efectivament. 17,57€, només el mecanisme. Na, calderilla. He aprofitat la inversió borsària per fer una passejada pel port cercant-li una mínima rendibilitat. No havia donat quatre pedalades, perdó, passos, per l'antic circuit de F1, deixant a mà esquerra l'EDEM de Roig i a la dreta la Pamela de Valdés, que del no-res ha eixit un xic jove amb ulleres, pèl arrissat escàs i ros. Hola, qué tal?... Bé… ¿Es usted de Prosegur?... ¿Com?... El de seguridad… No, no… I ja girava cua el jove, que li he demanat si és que jo en tenia pinta. Silenci i esquena com a resposta. Ni perdó ni gràcies ni un somriure. Si no ets el que necessite no existeixes. Què hi farem?. Continue la passejada, i, deixant de banda l'street circuit, vaig pujant la rampa d'accés al passeig elevat del moll nord. Del buit sota la rampa que puge, el cap d'un home gran, un ancià, guarnit amb canya de pescar, dubta si dirigir-me la paraula. Ei, què f… El "fas" queda en off. Me n'adone i li dic si és que volia alguna cosa. Ai, no. Creia que era un amic… I en un tres i no res he passat de segurata cachas a iaio. Quines coses. El mar té un blau lluminós i plàcid. El pis del passeig és de mal caminar, fet de lloses estriades que obliguen al vianant a mirar de forma obsessiva on posa els peus, on-off, on-off, impedint-li gaudir dels sempiterns recomençaments marins. Tot i això, el seu perfum iridiscent s'esmicola pels ulls, i els sons perduren en les carícies humides dels estius perduts. La seua planura defineix la limitació dels nostres millors pensaments. Hem travessat la mar com a epíleg. Hi haurà un recomençament anònim. Una mar de neteja i pau. En arribar al final baixe per l'escala de ferro. És una mena de finisterre casolà. Hi ha un cartell a la fi del món segons el qual tot està prohibit. Prohibit passar. Prohibit pescar. Prohibit banyar-se. Prohibit llançar-se a l'aigua. Faré la tornada per la part baixa del moll. Els velers i els vaixells més diversos omplen els pantalans. La quietud del mar tancat nodreix el luxe inquietant dels vents que fustiguen les arboradures nues de veles. Al costat de la Pamela, i d'esquenes a l'EDEM, una xica jove fuma mentre estira la cama esquerra damunt el banc on seu. Fregant-li la cuixa un llibre de Megan Maxwell equidista de la bici que recolza al fanal de la vorera. Davant de casa, els tarongers bords exhalen les primaveres incertes de la seua flor. El petit i intermitent Edèn de la memòria. Le montre marche à l'envers, le monde à l'endroit.

La foto

El commutador de la cuina diu que sí i que no, és a dir, fa i no fa contacte. Ara sí, ara no. Bé, tindré que canviar-lo. Aprofitant la compra d'avui al matí, he passat per la botiga d'electricitat. Com que ha sigut pensat i fet, no duia la part interior de l'interruptor (perdó per la rima) però he provat d'explicar-li el model a la xica. Creiem que és un Simon75, però davant els dubtes que se'ns plantejaven, la noia ha sentenciat: fes-li una foto... ¿Com que una foto?... Sí, una foto, i no hi haurà cap problema… Ah, sí, és clar. És que no tinc mòbil -li anava a dir, però m'ha fet vergonya, i he assentit. Doncs, ja tornaré… A reveure… Adéu… Adéu… No n'és la primera vegada que em passa. Això de la foto, vull dir. Al setembre, vaig mirar de matricular-me en un curset que feien a la Universitat Sènior sobre primers auxilis: Crim perfecte. Teoria i pràctica. Doncs resulta que demanaven domini d'anglès. Ja sabeu, entre l'Agatha Christie i el Conan Doyle, els crims perfectes són cosa dels anglesos. Perquè els anglesos assassinen com si foren a una casa d'apostes. ¿A que no sou capaços d'esbrinar qui fa de majordom? ¡Quatre a un! ¡Vint lliures!... I el Brexit, ¿com acabarà?... ¡Cent lliures!... D'això les recargolades explicacions d'última hora típiques de Poirot & Co. Molt diferent dels francesos. Maigret és més de soupe à l'oignon. Gelosies, revenges… Bé, no cal que comparem ara la cuina francesa amb l'anglesa, no? I ja que estem, dir que pels americans el culpable sempre és la pistola. La insuportable lleugeresa del hot dog. Bé, al que anàvem. Vaig informar-me. Al Centre de Formació de Persones Adultes en donaven. De cursets d'anglès, vull dir, no de pistoles o salsitxes. Em va atendre un professor, no d'anglès. Al demanar-li pels horaris em va dir, assenyalant-me el tauler d'anuncis, fes-li una foto. És que no tinc mòbil, li vaig dir -a ell sí que em vaig atrevir, però crec que no em va creure. I en això que va eixir la professora d'anglès, que estava a l'aguait, i que en sentir parlar de la seua assignatura, va interessar-se. Va aclarir-me la situació, la mecànica del curs i el fet que enguany no hi havien classes d'iniciació, que potser el curs vinent sí. Al maig o juny ho sabrem, va concloure. Mira, ací tens els requisits de matrícula, fes-li una foto, perquè els horaris canviaran. És que no duc mòbil, s'ha descarregat -vaig avergonyir-me. Doncs, ja tornaré… A reveure… Adéu… Adéu… Però sembla que la cosa de la foto va a més. Què hi farem? Tinc càmera, això sí, però el visor del darrere no n'és gran cosa. Només un quadradet que amb prou feines veus el que has fotografiat. Deuria fer la foto del commutador i veure si la xica de la botiga s'aclareix. Ara el dubte és que vull canviar el selló de la bici per altre model més adient als nous temps, que el que duc ja en té moltes de pedalades. I la cosa em preocupa, perquè no sé jo de quina cosa em demanaran foto. Ah, m'oblidava, si a la nit sentiu una trucada al mòbil, ara sí, ara no, ara sí, ara no… agafeu tisores… sempre podreu fer-vos una bonica selfie amb tisores i assassí.

L'equilibri del pèndul

Va de somnis. Va de poesia. El que avisa no es traidor. Pedalava a la nit i vaig aturar-me. Era un carrer fosc al costat del riu. Empedrat i plata. El riu cabalós reflectia el nus de la meua gola. Hi havia por. Va ser posar els peus a terra que el riu va eixamplar les ribes. La pedra negra dominava la seua constitució i l'atracció del llunyà punt de fuga era massa temptador per a ignorar-lo. Aquest és el final d'un somni que va començar demanant perdó. Demanant perdó a aquella noia pel que no recordava haver-li fet . Demanant-li perdó del que jo ignorava. No dubtava, però, de la seua paraula, tot i la inexplicable acusació. I li pregava tingués en compte el que suposaria el seu perdó per a una tercera persona que tots dos estimàvem. Si no ho fas per mi, fes-ho per ella. La xica, però, ploriquejava. Semblava cedir. Almenys, la cadència del seu coll així m'ho donava a entendre. Les estàncies que travessàvem al compàs dels meus requeriments, però, les persones que ens feien costat pels camins, els clarobscurs de les paraules dites a l'atzar dels sentiments o la intuïció d'un endemà trencat, no implicaven la certitud d'una coherència anhelada. La resta, petits fets episòdics. Salutacions de tràmit. Els que estan al capdavant del somni i els que hi són al rerefons. I jo m'allunye. M'allunye tant com puc del somni. Vull deixar-lo. Vull despertar o, com a mínim, decidir qual és l'ordre de les escenes que deuria dur-me a l'endemà. Llavors me n'adone que l'endemà està trencat, tal i com m'ho havia dit el meu propi somni en acabar al començament, com un pèndul. Vaig pedalant per la nit i m'ature. I tinc por. Sé que no deuria aturar-me per cap motiu. Sé que no dec posar els peus a terra. Ho sé. Al punt de fuga batega la tragèdia. El rellotge de casa s'ha aturat i no hi ha forma d'equilibrar el seu pèndul.

El tap

24-D, a la nit. El tap fa pum. I Mona, la nostra benvolguda gosseta, fa mutis pel foro. Aixoplugada al costat de la rentadora, sobre els fulls de periòdic que li fan de pipicán, troba seguretat a l'espera de que passe allò que li espanta. I potser nosaltres també hem trobat solució al problema, ja que Mona no ens deixa dinar ni sopar tranquils -si és que sopem junts- amb els seus requeriments compulsius. Jo vull! Jo vull!, sembla dir-nos amb els seus grunys, lladrucs i bots -bote, bote, fascista el que no bote. Ens beurem, doncs, una ampolla de xampany tots els dies mentre dinem, i farem pum, i que ens deixe menjar en pau, que és molt bo per a la digestió, què hi farem? Servim el xampany. Com que són les 21:30h, i potser el discurs del preparao ja ha arribat a la seua darrera parole, parole, parole, posem À punt. Fan un no sé què, que no sé de què va i on no se sap per què fa acte de presència Na Sole Giménez: bona nit, Sole… Hola, buenas noches. Doncs, ja està tot dit. I en acabar, un especial de Family duo, el tribunal del qual és un dels millors exemples que pugues trobar d'allò que s'anomena l'atenció a la diversitat, molt modern tot. A lo tonto, a lo tonto es fan les dotze de la nit, i el repic compulsiu de campanes comença amb la fúria d'una baralla de galls. Sí, el tap fa pum. I jo, amb el deler de trobar assossec, acabe damunt dels periòdics de Mona. I pense en Ocaña, el del retrat intermitent no, el ciclista, el Luis -tot i que es deia Jesús Luis- Ocaña: vivo sin vivir en mi, que mai no va poder assossegar-se. I els meus pensaments ciclistes es barregen amb les tempestes que Kim Novak desferma al Zodiac Club d'Em vaig enamorar d'una bruixa, que és el que hi posen en À punt desprès de l'especial Family duo. Amb tot, però, del que parlem Na Mona i jo no és de la seqüela de Vertigen, sinó de Plácido, perquè som al pipicán, i on un tal Gabino Quintanilla -de Quintanilla Serrerías- sempre té al damunt de les espatlles la caspa que encara avui massa gent confon amb la neu. Com un tap que espanta i no fa pum.

Silencis

De sobte te n'adones que trepitges silencis. Silencis de roba estesa, de roba bruta. Fins i tot de roba neta: millor que ningú no se n'adone. Que l'enveja és molt dolenta. I ja saps el que li va passar a l'avi. La història de les famílies, tant fa si són felices o malaurades, s'escriu amb silencis. Silencis que tenen la lluïssor llardosa d'una revista casernària. Ben estibats als calaixos dels records impossibles. Els avis del pare mai nomenats. El cor trencat per sempre mai: que la mare diu que no m'estima, que el que li he fet mai no m'ho perdonarà. Però jo no li ho feia a ella, era que… I tot i anar per la nit de la seua mà, saps que perds peu, que la vorera és un tràngol silent que s'endinsa ferotge en la teua innocència. Tornem del cinema, tots quatre: el pare, la germana, la mare i jo, i el carrer gelat insisteix en el meu desconsol mut. La nit ja no tornaria a ser el mateix. A poc a poc aniria omplint-se dels veritables monstres, aquells que no existeixen. Dels altres, els fills perduts de l'inestable paradís: el genocida, l'assassí, el torturador, el tirà... aniríem assabentant-nos amb l'estupor invers dels estels. El negatiu del firmament. El cranc amagat al fang entre Balança i Verge. Sagitari tibant l'arc d'Escorpió i Taure. El ciclista amb impermeable groc travessa la nit callada. N'hi han tantes veus al silenci com absències oblides. Aladroc! Aladroc! La dona gran, prima, de negre, duia mercuri bullint al poal. Aladroc! Aladroc! Ajupit, amb el nas enganxat a la boca del poal, el bullit d'argent crea una imatge desconeguda de la bellesa. Els alevins m'hi pregunten què li han pogut fer a la mare. Potser no li heu fet cap cosa, i només era que… I tot i anar acollits a l'inestable basseta plata del poal, t'ensumes que al llarg de la vorera aniran escampant un agredolç record de la seua ingenuïtat. Suportar les veus del silenci obliga cercar desconegudes belleses. El cinema ja no hi és, el carrer diuen que sí.