Fata morgana

Desplegats damunt la sorra estan els cossos dels que han acceptat que hi són morts. Només cal esperar, comenten. Allà, al moll sud, hi és el creuer dels que han estat premiats. Potser encara tenen de maldecaps, però és que encara no se n'adonen que estan morts. Tota la platja, articulada des de les passarel·les, és una col·lecció de dones i homes, de xiquets i xiquetes, que fan com que juguen, que fan com que prenen el sol, que es banyen suaument perquè la mar és suau, perquè la brisa és dolça com un bes superficial, com una carícia desprevinguda i distreta, com un adéu sense cap interès en acomiadar-se. Al passeig, però, la vida s'amaga darrere els esguards anònims. Tant és caminar aquesta mena de molls, la mar dels quals és l'arena calenta, que pedalar-los com aquell que s'oblida de l'equilibri com a conseqüència d'una fugida que no pot acabar sinó a la sorra ardent, la llar dels cossos sobrevinguts poemes d'amor. I al fons, esperant la nit, perquè la mar sempre espera la foscor que el camufle, l'espill insondable de tots els miratges, la fada placentosa amb els seus jocs del més enllà. Com és que no s'assabenten? Com és que no dubten en baixar del moll a la sorra? Com és que riuen, això sí, sense estridències, si el miratge no hi és sinó una estona, no més llarga del que dura l'amor que entra pels ulls? Hores d'ara, l'horitzó s'avorreix de no ser. O de ser, però només una excusa. Passen, senyores i senyors. Passen i veuran el vaixell que és un avió, el creuer que vola com un zepelí amb destí no confessat de piràmide. Passen, estirin-se damunt la seua mortalla amb o sense tovalla. Façan vostès com que fan. I miren cap a la línia que sembla separar la mar del cel, la realitat del no-res. Ara vindrà la fada. Ara comença l'espectacle. Ara viuran el plaer d'haver malaguanyat la seua vida provant de no viure-la.

Monòleg

És la letargia del món.

El rumor sedós de la bicicleta.

Adormit també ell i les hores

que he pedalat sense

altra comesa que sentir

el cos com un engranatge més,

reconvertit en bieles

de l'imaginari moviment d'un somni.

El cansament, el batec, l'ofec:

efectes secundaris que s'aboquen

a la tristesa dels jocs reconeguts.

La letargia és encesa d'estupor.

Sempre n'hi haurà alguna cosa 

d'inhumana en aquests fets.

El bany

M'havia invitat a casa seua un dels escriptors vius que més admire. L'escriptor, deutor d'una tradició que a mi em recordava la mare, va començar per mostrar-me les diferents dependències de la seua llar. El rebedor, amb alguna pintura estimable. La terrassa, equilibradament enjardinada. La cuina, massa pulcra per incitar l'art culinari. La biblioteca, amb la taula testimoni del seu art literari… En un moment determinat, i potser com a conseqüència de tots els cafès que m'havia pres al bar de la cantonada 'en attendant' l'hora de la nostra cita, li vaig demanar pel bany. Jo esperava la típica reacció de cortesia i la indicació, també típica, de 'al final a la dreta'. Però haver trencat el protocol, deixant de banda els dormitoris i sales per passar directament a l'escusat, no li va fer gens de gràcia. I tot i la meua urgència, em va demanar si podia esperar un poquet, assegurant-me que visitar la resta de la casa seria un 'vist i no vist'. Però a lo que ell va anomenar la sala de música, on hi havia un piano de paret i uns prestatges amb partitures, va demorar intencionadament -diria jo- el temps que quedava per poder pixar. Em va ensenyar unes primeres edicions de partitures romàntiques, de llibres teòrics del mateix període que de tant interessants com eren van fer que oblidés per un moment les meues necessitats fisiològiques. I em va demanar que interpretés alguna peça al piano. Només seure va retornar l'opressió al baix ventre, igual que damunt la bici has de suportar de vegades aquesta molèstia fins que la cursa termina o les circumstàncies et permeten pixar sense baixar de la bicicleta. Vaig 'repentitzar' un preludi de Chopin, i per la meua elecció l'escriptor va adonar-se que definitivament ja no hi havien més excuses per l'escusat. Me'l va indicar. Amb l'emergència del cas vaig obrir sobtadament la porta del bany. Al vàter, asseguda, hi era la faquiressa. Anava a dir-li allò que recomanava Proust en situacions similars: 'Perdone, senyor', i fugir, però vaig quedar totalment glaçat per aquella impossible aparició, la bellesa de la qual no em retenia, sinó la seua enigmàtica, com sempre, expressió. I vaig despertar.

Gent del barri

Asseguda al banc del parc, les cames creuades, texans i plumífer, fuma la cigarreta que dissimula els ulls tumefactes. Llança la cendra al pot de cervesa com si fos la darrera escopinada. Duu el monyo arreplegat al clatell com un record de jovenesa. No inventaré una història que ens explique per què és aquí, tots en conegueu alguna. Potser la seua realitat considere beneïda la pau imprevista al bell mig d'aquest parc escàs, d'aquest jardí de pega travesser d'una avinguda i un atzucac, com l'ànima insolent dels coloms que tot i dominar el cel s'obstinen en caminar per la brutícia del món. L'agror de la cervesa calenta augmentarà la displicència d'una cigarreta que ara li serveix per crear un personatge que ella creu pot suggerir un mínim interès entre aquells que passem com vectors cecs i ignorants dels creuaments improvisats pel destí. No, no vol que algú li pregunte si es troba bé, no. Només vol que el seu cos no siga ignorat com qualsevol arbust de reglament que hi posa indefectiblement el protocol municipal i que sembla signar amb la seua verdura la pau amb el cement i el quitrà. Què farà en acabar de fumar?... Se n'anirà?... On?... No és la primera vegada que no sap què fer del seu cos. Ni la primera, en que totes aquelles solucions habituals li fan nosa i fàstic, molt de fàstic. Però, què pot exigir?... A qui?... Una nena damunt d'un tricicle se li acosta. Para al seu davant i li fa un somriure. Potser és el millor que li passarà al llarg del dia que s'esmicola.

Recordaràs

Recordaràs per sempre

el carrer banyat

sense pluja.

El capvespre de sol lluent.

La nit fosca de la matinada.

Recordaràs per sempre

les canonades trencades

i l'aigua que sagnaven.

El fum que envellia el dia

abans d'hora.

Recordaràs per sempre

el piano fet llenya

i la bici com un filferro.

L'ànima absent 

per tolerar el dolor.

Recordaràs per sempre

el primer pas suspès

sobre la línia del fi,

de l'abisme al darrere

d'un cap que mira enrere.

Història de dos rellotges

Tinc dos rellotges que en realitat només són un. Els dos són de la mateixa marca, SEIKO, i de model quasi idèntic, el KINETIC: un, de caixa d'acer i l'altre de titani. Kinetic és un mecanisme que fa funcionar el rellotge sense piles ni corda, només amb el moviment del braç, quelcom similar a la salutació reial de l'emèrita (?) Na Sofia. Un d'ells, dels kinetic, no dels emèrits, el vaig heretar del pare, el de titani, com tots els rellotges bons que he tingut. De fet, només he comprat rellotges dels barats per dur-los quan faig bicicleta. Així, evite embrutar o danyar els bons. Fa temps, el kinetic titani del pare es va descontrolar. La maneta dels segons de sobte botava dos segons, desprès un, quedava parada i tornava a botar, etc. El moviment no el carregava. El vaig arreglar, i la broma em va costar 100€. Fa un mes, començà a fer el mateix. El primer que pensí és que no tornaria a gastar 100€ en arreglar-lo. Però com que això del kinetic em recordava el pare, vaig decidir comprar-ne un de similar. De titani no, perquè és molt car, però n'hi ha, com us deia, un model idèntic amb caixa d'acer per uns 150€, gairebé el que em costaria arreglar el vell. Vaig fer la 'tourné' per les rellotgeries de la contornada. En una d'elles, del carrer Illes Canàries, explicant-li al depenent què li passava al del pare, em va dir que això era l'acumulador, i que només per uns 30€ podia tornar a funcionar. Però em semblava poc de fiar i massa barat. Al capdavall, vaig trobar un de nou amb caixa d'acer per 165€ i el vaig comprar. De seguida em vaig adonar que el nou kinetic no funcionava bé, perquè l'indicador de càrrega -un botonet del costat fa que la maneta dels segons avance segons el nivell de càrrega- només arribava als deu segons o fins i tot només cinc. Vull dir que tant com el duus, la carrega augmenta i ha d'estabilitzar-se, i si prems el botonet, la maneta dels segons avança als deu, vint i trenta segons quan la càrrega és completa. I el que jo vaig comprar, tot i que ho feia, en estar quiet una estona, tot i haver arribat als 30 segons, només fer la migdiada, per exemple, perdia càrrega, i baixava de 30 a 20 o 10. Però com estic més que fart de mentides, i aquesta inconstància de la càrrega no afecta al normal funcionament del rellotge, vaig deixar-ho córrer, i acceptí que aquest rellotge potser havia estat un fum de temps parat, amb els efectes col·laterals que tal situació li podia produir. Bé, ja tenia rellotge kinetic, exactament igual al del pare, però amb caixa d'acer i de càrrega voluble, inestable. Mentrestant, el de titani del pare agonitzava damunt la taula de l'estudi. De tant en tant, li feia una ullada. La maneta dels segons botava dos segons, un, quedava parada, i recomençava. A poc a poc, amb el pas dels dies, ja només era un batec feble, un intent infructuós de superar dos segons, un. Però no. La maneta agonitzava. El seu cor s'apagava. I era el pare qui s'ofegava. I tot i que era poc de fiar, el vaig dur a la botiga del carrer Illes Canàries. I van tardar més de tres setmanes en arreglar-lo, si és que això que li van fer és arreglar el que està espatllat. Que jo pensava que me'l furtaven, que em donarien un altre kinetic, de ves a saber qui, i que el meu el farien passar per mig nou al mercat negre. De fet, quan vaig anar a recollir-lo, en una bosseta mínima, el depenent em va dir: 'ahí tiene el acumulador'. I a la bosseta no hi havia més que una volandera, i li ho vaig dir. 'Como el acumulador es tóxico, lo eliminan', va ser la contestació que no vaig voler refutar. Mentida sobre mentida, i sobre mentida una. Però vet aquí, que aquest kinetic de titani, el del pare, sempre assenyala una càrrega constant, 20 minuts, quan prems el botonet. I si me'l lleve a la nit, quan vaig a dormir, a l'endemà té la mateixa càrrega, 20 minuts, cosa que no fa el nou, que de seguida es desunfla. I duc els dos per mirar de controlar-los i de mantenir-los vius. Tot i que com va dir Cortázar, potser són ells els que em controlen i em condemnen doblement. I aquesta és la història d'aquests dos rellotges que en són un. Un, a la mà dreta, el del pare. L'altre, a l'esquerra, el nou. Perquè si els deixe damunt la taula corren perill d'avorrir la vida creient-se inútils. I he trobat una solució de compromís. El del pare va una hora avançat. Així, quan toque el canvi horari només hauré de posar el del pare al braç esquerre i el d'acer a la mà dreta. Coses dels regals perduts en el temps.

Divendres negre

Divendres. Compra al Mercat del Cabanyal. La fruitera: un any més. Com passa el temps, eh? Què et pose, carinyet?... El temps és un 'continuum' que confonem amb el moviment circular de les manetes del rellotge o de l'òrbita terrestre, l'espai de l'òrbita solar, les metàfores de les hores, els dies, etc. o les edats de la vida. Pitjor encara, si creiem que el cercle d'una pedalada assolirà el punt impropi d'aquelles paral·leles infinites que només la por és capaç de construir mentalment per a vergonya nostra i de tots els nostres descendents. Com pots pensar que una habilitat que està a la alçada de qualsevol mico pot donar-te l'eternitat dels déus?... Vols kiwis?... Com dir-te que no un dia com el d'avui. Un divendres -diuen que es diu aquest dia d'avui, dia de Venus- en què tots creuran passar pàgina d'un llibre que ni existeix ni coneixen, que és pura tradició oral. El temps. Perquè el temps és tradició oral, ningú l'ha vist mai, ningú l'ha tocat. Ningú l'ha pogut registrar amb l'escriptura, només el passat. Aquell anomenat temps perdut. Tot el temps és perdut. Ningú l'ha pogut mesurar sinó amb mides d'un espai que el rebutja. Amb les dotze falanges dels quatre dits que van donar la numeració sexagesimal… Sis kiwis?... Sí, és clar, i sis peres i sis plàtans i sis pomes de sis pigues pèl-roja i els seus múltiples. I raïm, el nombre de grans del qual serà divisible per sis. Què no entens que l'eternitat és sexagesimal? Encara no t'has adonat que la matèria dels somnis és el futur sexagesimal que mai no existirà?... 12'6o€… Ho veus?... Com?... De sobte, una xica li passa un paper a la fruitera: 'és la carta dels reixos'… Els reixos també eren tres, més els tres patges, sis. I els apòstols eren dotze. Saps?... Ana, mira què et diu l'home -diu la xica… A tu també et diuen Ana?... És clar.

El peixet al dit

En somnis vaig conèixer 

un peixet de colors. 

Hi era a la polpa del dit. 

Del meu dit cor. 

No més gran que un gra 

de sorra, tenia tots els colors. 

El mirava i em somreia 

o jo ho creia, tan joiós 

em semblava nedant 

de la meua petja als solcs. 

En despertar vaig mirar 

el polpís del dit cor. 

Cap peixet hi era. 

Només l'oblit dels colors. 

Del somriure, només la quimera. 

A la nit vaig dormir-me a contracor

amb l'esperança d'una tornada, 

d'un retrobament pels solcs 

compartits d'una pedalada 

amb la nocturnitat de la tardor. 

Però el tou del meu dit cor 

hi era al somriure oceànic 

i el somni d'un peixet de colors.

El piano

I el piano va arribar. Acabava de morir la seua mare. Va haver de deixar la seua ocupació de caixera a la botiga de teixits de la cosina germana. D'ara endavant, hauria de fer de mare de les germanes petites i filla gran del pare vidu. Perquè la germana gran s'havia casat. I el pare, pintor depurat pel franquisme, encara sort que hi podia dedicar-se i menjar del que era la seua raó de vida. ¿I ella, què raó en tenia?... Des de ben petita tocava el piano als seus somnis. Sobretot, la Gran Polonesa de Chopin, la més coneguda, aquella que hi havia sentit tantes vegades a la gramola de casa. Quasi era una obsessió. Però va viure la seua infantesa i part de l'adolescència massa pendent de l'egoisme de la mare i la germana gran. I sempre seria l'endemà que potser… Desprès, quan el seu pensament començava a caminar sense crosses, va arribar la guerra. I quan va acabar, la subsistència i el passat republicà del pare ho van empastifar tot. En algun moment, però, com una espurna ignorada, com un caliu que no saps on hi era ubicat, va produir-se el renaixement del somni. La postguerra anava declinant, i potser amb aquell minvat fil d'oxigen que arribava d'un passat d'altre món, n'hi va haver prou per revifar el que ella creia era la darrera possibilitat d'un somni, però que en realitat seria cremar les naus dels seus darrers delers. Perquè el piano era la contrapartida al nou status. Ella faria de mare i filla gran, però volia aprendre a tocar aquell instrument que de sempre l'havia encisat. I el piano va arribar. Era de segona mà. Utzman per malnom. Caixa mitjana. Cordes no creuades. Dos pedals. Piano modest, mediocre, per unes aspiracions superiors a la seua alçada. Però ella què en sabia. Ella volia tocar el Chopin dels seus somnis. La Polonesa, el Nocturn. Tot i que el seu pare va dur-li una partitura del "Tristan i Isolda" reduïda per piano. Però també ella seria una pianista de segona mà, reduïda. Perquè ja no disposaria del temps necessari. Aquell temps, la qualitat del qual era no demanar compensacions. Ni les seues mans eren aquelles mans que en somnis dansaven pel teclat de la polonesa. I tot i recordar el somni, alguna cosa se li trencava cada vegada que obria la tapa del piano. I a poc a poc el va obrir menys. Resignada a que la vida prenia d'altres dreceres. I el piano va quedar clos, mut. A l'espera d'altres temps, d'altres mans, d'altres somnis. Però hi era. Amb els seus dos pedals i tot.

  

El que no es pot dir

Les primeres vesprades de la tardor 

tenen el sol envellit de l'estiu 

i la tristesa lleu dels adéus. 

El pa d'or de les converses 

que a poc a poc llisquen pels dits. 

L'obscenitat del desig trencat 

per quatre somnis i malentesos. 

Aquests primers capvespres 

malaltissos de fulla caduca i seca, 

de perenne retrobament del retorn 

de l'angoixa trencadissa que degoteja 

pels plecs insondables de les mentides 

que ens van permetre caminar fins aquí, 

ens recorden el que cap falta fa recordar: 

com s'ha de pedalar, com no equivocar el bes 

i, sobretot, com callar el que no et puc dir.