Sambori

Els dies passaven amb la circularitat previsible d'una roda -posem que de bicicleta. De fet, aquesta obvia monotonia de pedalada insomne procuraria que la memòria els acabés reduint a només el segment horari d'una migdiada sempiterna. Imagine records estiuencs pels besllums més tèrbols del present, i no trobe sinó la complaença d'un perfum antic amagat a la somnolenta sala ombrívola on ja hi era, dels temps perduts, d'antany, el record, puntual de 60º i vespertí, d'un vals de Chopin, perquè el vals, tot i Chopin, hi és de 60º tal i com la polka hi és de 45º o 90º, segons la seu llargària i la inclinació poètica de la roda; o el xiuxiueig melindrós d'una cinta de sol reticent amb la frescor que l'aire invasor barrejava de vida exterior. I al carrer besllumat pels somnis, la imaginació hi posa la bellesa d'esguard revolat i comissura tendra, la intangible delicadesa de les passes sobre la neu ardent de les voreres, el càlid caminar de l'amor escrit als sons d'axiomàtica tristor del vals. Potser que ella ballava al carrer, une flamme à nos yeux, potser que ella no ballava al besllum, potser que ella només cerqués el somni, el meu somni que la creava: i la força d'aquelles frustracions infantils no eren, però, sinó la idea inacabada de la mort, les paraules avui dibuixades amb plaer físic i espiritual sofriment al vademècum essencial de la por. D'alguna forma intuïa que aquelles hores elàstiques i rodones com l'avorriment exquisit, tot i els jocs, de la meua infantesa, tot i el piano, acabarien per nodrir el desencís somort de la visió adulta de la vida. I és que els jocs també hi eren rodons o en tenien alguna cosa de rodona i somorta: el rotgle, la pilota, el gua, les caniques, els xavos, la trompa… Potser el sambori no, tot i la seua pedra arrodonida: i vet aquí on va equivocar Cortázar el seu llibre, elàstic i rodó, per a un joc bàsicament lineal i de nostàlgia nímia i prescindible: un revol de saviesa al desert de la malenconia: la pedalada impossible sobre la sorra del temps.

Hèlsinki

Ah, ja han arribat les vacances. La meua dona i jo tenim un pressupost de 200 € -100€ per barba- per anar-nos-en. Ens abelleix una climatologia més humana. Vull dir, temperatures i humitats menys perverses que les que defineixen la "basca" valenciana i l'escalfament global o la "basca" global i l'escalfament valencià. Perquè posar-nos una rebequeta al capvespre o la manteta a la nit, ens sembla "lo más de lo más". Vam pensar que una bona opció serien els països nòrdics. Pose per cas Finlàndia, Finisterre, la fi del món, de la Lande -bon músic, per cert. Visitar la seua capital, Hèlsinki -ja que tinc bones referències: mengen molt de pollastre, no serà pollastre valencià, però… i beuen cervesa, olut, com a vertaderes esponges- ens feia certa il·lusió. Sí, ja sé, on vols anar, Vicicle, en només 200 €?... Bé, com deia Buñuel: "Uno vive dentro de sí mismo. Los viajes no existen". Vaig  convèncer la meua dona de la saviesa del mestre aragonès: ni amb Ryanair, cari, la imaginación al poder o enguany tampoc farem vacances. Tampoc no és tan difícil, li vaig dir. Mira, dus el comandament… I aquí va començar el malson. Perquè part del pressupost se'ns anirà en el rebut de la llum, li vaig precisar. La idea era posar l'aire condicionat "a tope", les 24 hores del dia, com si fórem a Hèlsinki: a 18º, i de la resta ja se n'ocuparà l'art, no? Dus el comandament. I vet aquí, que el comandament no volia funcionar. Bé, no és que no funcionés, de fet, feia de tot menys baixar la temperatura. Podia pujar-la: 25º, 26º, 27º... però no baixar-la... Adéu Hèlsinki ¿I si li lleves les piles, Vicicle?... Doncs sí, almenys tornàvem als 25º de partida… però de 18º ni parlar-ne. Vam fer una ullada a Internet (1ª equivocació) Trucàrem a la primera pàgina que diu ser servei tècnic del nostre aparell d'aire. Hores desprès me n'adone que a la lletra minúscula del final de la pàgina declaren ser servei tècnic no oficial. Vull llevar-li importància (2ª equivocació) El tècnic ens truca per quedar: antes del viernes imposible -la conversa va ser un dimecres- Valencia está que… que "arde"? anava a completar. I m'aclareix el procediment: presupuesto sin compromiso, siempre que nosotros hagamos la reparación, si no, 40€ de diagnóstico y presupuesto. Estic per dir-li que no, però Hèlsinki no podia esperar (3ª equivocació) Pel que vaig veure el divendres, la parella de tècnics -un gegant de 2 metres i un lluitador de sumo- només buscaven intimidar (1er. esglaó) Perquè desprès de demostrar-me el lluitador que ni desmuntar el comandament sabia, va concloure: tiene dos opciones, arreglar el mando en el banco -no va dir ni taller, 70€- o comprar uno nuevo -unos 140€. Estava més que clar que el que buscaven era la meua declinació, i no la llatina, precisament. L'estratègia la vaig veure molt clara: pressupostos inflats, declinació del client i, mitjançant intimidació tàcita i gens subtil, 40€ a la butxaca sense donar un pal a l'aigua. Sí, vaig pensar: València està que… Però ja sabeu que l'exagerada corrupció que ens domina acaba per ser irrellevant (Mariano, dixit) Com què no em fiava ni un pèl, pense que de portar-se el comandament ni parlar-ne. I li dic que preferia un de nou. Va fer un intent de trucada per mirar de precisar-me el preu… Dos… I com què no ho va aconseguir, van anar-se'n amb el compromís de trucar-me més endavant, i sense cobrar els 40€ de rigor. Va passar tot el divendres i el cap de setmana. Va passar tot el dilluns. Silenci nòrdic. Dilluns al vespre, desprès de trobar un servei -aquest sí- oficial del meu aparell d'aire condicionat, me'n vaig assabentar que un comandament nou constava 90€. Que en un poc de sort, i amb pagament previ, en dos dies podria recollir-lo a la botiga. I si no, doncs quinze dies. Adéu Hèlsinki. Dimarts, 8:30h, el lluitador de sumo em truca. Confirma els 140€. Ah, caram! Grosso modo, em dic: 100€ del comandament i els 40€ que diuen que no cobren, però que sí, si ells fan la reparació. I li dic que no. Que m'he tingut que espavilar tot sol, que són ells els que no han trucat en quatre dies, que m'he posat en contacte amb el servei oficial i que ja ho tinc solucionat. I em diu que els hi dec els 40€. I com que no els tinc al davant ni al gegant ni al lluitador, li conteste que no, que està molt equivocat, que li explico, si vol, com ha anat la cosa, però em talla amb un: eso, ya veremos, i em penja (2º esglaó: amenaça) I com què el 3er. esglaó (l'agressió) és més que previsible -de fet, la seua pàgina ja no estava a la xarxa- doncs, pies para qué os quiero si tinc pedals per a volar? I, xano-xano, pose direcció a Hèlsinki ¿La meua dona?... Bé, ja li he dit que no òbriga la porta a ningú. A més a més, li he deixat el comandament tot nou i els meus 100 € damunt la taula: podrà fer vacances a Hèlsinki sense moure's de casa. I a mi m'assalta un dubte: què diria Sibelius de tot plegat?

And the winner is...

18 de juliol del 17, quasi un palíndrom. Llàstima no haver escrit ahir, però era el dia sense lletres, què voleu, dia que sempre precedeix al dia sense arguments, que és el d'avui. Escric a quatre jornades mal comptades del final de Le Tour 2017, un dels més ajustats de tota la seua història. Tot són especulacions i opinions encontrades, desitjos i desesperances. Qui acabarà amb el maillot groc diumenge vinent als Champs-Élysées?... L'anglès és, per a la gran majoria, el majordom indiscutible d'aquesta intriga. No diré jo que no, però en Holmes, tot i ser un tipus brillant, ho és, sobretot, per comparació odiosa: qui no resulta brillant davant un alter ego tan opac, anava a dir invisible, com en Watson? Que em perdone aquest metge militar, però si em pose malalt truqueu en House M.D., i deixeu que en Watson se n'ocupe dels deliris d'en Holmes. I és que això de abandonar-se als paradisos artificials quan les coses es giren en contra i confiar-ho tot a un molinet màgic, no m'acaba de fer el pes. Clar, sempre tenim l'italià, el Montalbano, però no el veig a l'alçada de les circumstàncies. L'altre dia la va pifiar com només ho saben fer els legionaris romans ¿Ja sabeu lo d'Astèrix i Obèlix, no? Massa tòpic, però: la cosa culinària, la capbussada a la matinada, jo què sé… Ara, he d'admetre que em cau bé ¿Cosa de sicilians, sards, italians illencs en general? Potser. Com què València va annexionar-s'hi Nàpols i Sicília, doncs… I desprès, és clar, el francès, en Maigret. Republicà convençut, i no com l'anglès, que se li cauen els d'això a terra sempre que li demanen de Ca Windsor. A les seues històries, les de Maigret, of course, les deixalles de Versalles sempre acaben malparades, i això m'agrada pel que té de vindicació. Sobretot en tal dia com avui  ¿Potser és quelcom paternalista? Sí, pot ser: Le Père Jules. Però m'agrada com es barreja amb la gent anònima, com beu i menja tot el que li posen al davant -tot i la seua preferència per la bière i el Calvados- estiga de servei o no, i sempre que no li resulte antipàtic o sospitós l'oferent. No, mai no serà un dels pedantones al paño que citava en Machado, ho puc assegurar. I no arriba a la veritat dels fets per inspiracions sobrenaturals o visions mòrfiques de molinets impossibles, sinó perquè, tal i com insisteix una i altra vegada quan li demanen la seua opinió: ell no pensa res, indaga. Més cartesià impossible, oi? S'hi troba a faltar l'espanyol, és cert. Potser que un Plini inspirat podria haver donat la sorpresa, però a aquestes alçades de la cursa el de Tomelloso duu més distraccions i caigudes que els legionaris romans. I de Carvalho mai no saps què, típic; els anys li han passat factura, però. A més a més, jo, dels gallecs catalans només me'n refio de gran Pepe, el Rubianes ¿I un belga? Sí, també trobem a faltar un belga. Ara, si ha de ser qualsevol amb ànima més anglesa, tot i la deserció, que el Duc de Windsor, com en Poirot, sempre amb un as a la màniga, jugador d'avantatge per definició, consort de la tal Àgata, arregla-parròquies per antonomàsia, millor que passege la Place de Broukère i les seues vitrines amunt avall i ens deixe tranquils ¿I els americans?... Desprès del que va pintar Vincent, qui pot creure en la innocència dels gira-sols?

Jo, de ser...

Jo, de ser una formiga creuria en Déu, ja vos ho dic. Perquè de sobte el seu dit, el de Déu -que és el meu sobre la pantalla de l'ordinador, tot i que ella, la formiga, no ho sap- el seu dit cauria sobre mi, bé, sobre ella, ja que parle com a formiga, tot i no ser-ho, i m'aixafaria -el dit, no la formiga, bé, el dit a la formiga, ja que no sóc la formiga, però faig com què sí, tot i que no ho sóc- sobre el llamp intel·ligent del monitor. I tot plegat li podríem dir "lo dit de Déu", tot i no saber què caram és lo dit ni Déu ni monitor. Així que, de fet, de ser un cuc, també creuria en Déu. Si no, com s'explica que, sense causa aparent, en una de tantes i tantes passejades de vora a vora de la carretera que faig al llarg del dia -que faig com a cuc, és clar- el fi i capritxós tub d'un tubular de bicicleta de curses -tot i que no sabria què és el que m'ha passat pel damunt- em deixe empastifant l'asfalt? Tot plegat, a les meues oracions cucoses, benvolguts germans meus en Déu -parle com a cuc, no com a tub- pregaria per evitar les temptacions tubulars que excusarien la intervenció de diríem "lo tub de Déu", tot i no comprendre el concepte tub ni Déu. I tant convençut de tot açò estic, que jo, de ser conill, no només creuria en Déu, Nostre Senyor, sinó que el representaria com el llamp ros imprevisiblement i sobtat accelerat sobre la nit esmaperduda del meu darrer esguard, i li diria "lo llamp de Déu", que de segur faria un cop d'ull als meus budells oblidats per sempre al camí prohibit sobre el qual es gronxa el llamp ros de la dalla de Déu, tot i resultar-me inexplicable l'acció de gronxar-s'hi una dalla ni el què pot ser llamp ros i Déu inclosos. Qui podria dubtar, per tant, de l'existència d'ésser tan magnífic que només amb un dit, un tub i un llamp ros fulmina seguint l'arbitrari criteri de Le Caprice des Dieux els éssers que ell mateix ha creat? Eh, qui?... I una volta anomenats els atributs essencials de Déu: lo dit, lo tub i lo llamp, només em queda trobar la naturalesa d'un ésser que ningú no ha creat, perquè n'és principi i fi de tot -d'ací lo tub- que tot lo il·lumina el dia de la teua mort -d'ací lo llamp- i el dit del qual es gronxa al teu sobre, tot i que no el veus. Quina cosa és un dit més un tub més un llamp ros?... Sí, com si d'un jeroglífic parlàrem: dit+tub+llamp=Déu. Doncs, això, com la vostra perspicàcia ja haurà solucionat el problema de la naturalesa de Déu, jo me'n vaig a fer una cervesa. De fet, jo, de ser una cervesa, no creuria en Déu. Només els cretins poden arribar a tal idolatria, no, egolatria, bé, tant s'hi val.

Parole

Podria dir, i no és mentida, que les dones duien balenes als ronyons, i que les calces i mitjons refeien la seua pell de fil al voltant d'un ou de fusta. O que no havia vestit ni faldilla que no cerqués el seu vol efímer amb cèntims de plom. Perquè les paneroles de coure encara no havien arribat a les nostres costes fugint de les balenes de l'altra banda de l'oceà, amagades furtivament a les calces oblidades d'un amor efímer i el sospitós pes d'una promesa. Podria dir que gronxava les cames damunt la butaca sense balancí, mentre llegia el TBO o l'Sport amb les fotos oblidades pel pare de Coppi i companyia, i que tenia una piscina a l'estiu en forma de pica compartida al corralet amb les calces, mitjons, xavos, balenes i germana inclosa si era menester. I la taula del menjador descansava damunt de quatre gots de vidre de cul gros amb aigua, mentre una caixa de tela metàl·lica enlairada empresonava el polp fumat i els budells farcits d'un cadàver. Podria dir que a la nit li pegaven foc a una espiral de sofre amb el sortilegi d'espantar els dimonis que destorbaven la son i la pell vellutada dels nens. I que pel matí, tot i no haver-lo aconseguit, insistien amb l'encanteri i una pala de mànec llarg i retícula els colps de la qual eren tan imprevisibles com el ruixat de l'Asperges me. Combregava la calor amb l'eucaristia d'un got d'aigua refredada pel fang sec, a la que afegia el suc solar de la llima, la sorra dolça i l'explosió quimèrica i màgica del bicarbonat. Al vespre, i sempre d'amagat, bevia amb delectació i traïdoria glops llargs i compulsius de vinagre i llet condensada. O anava pel carrer amb un poal de fina ansa de ferro carregat amb una barra de gel partida en dos que em desfeia les mans i l'esquena. Era capaç de veure a la nit més obscura de l'ànima dels jocs, qualsevol d'ells, les carícies a propòsit d'una finestra oberta només un parell de dits. Perquè l'ombra del magnolier va ser el notari d'un temps esmaperdut, on els olors i sabors encara no tenien records, i només un tros de sol travessant les seues fulles i esclatant quimèric i màgic sobre el mur del jardí de la infantesa desafiava la vida com quelcom aïllat entre dues dates. Podria dir tot açò i no dir-lo. Cosa mi succede stasera? Limitat per les paraules tenia una comprensió vulgar de la vida, i era feliç.

El supervivent

És ben curiós que la lucidesa no ens apropa a la veritat de les coses. No, com a molt pot afeblir la constància en la mentida a la que som tan propensos, bé per meditada intenció de manipular els altres o bé, senzillament, per por existencial. I poc més. D'això que aquella màxima de la veritat triomfant em resulta no només il·lusòria, sinó perversa. El que acaba sempre per imposar-se és la mentida. I hem arribat tan lluny amb ella, que com diu un adagi rus ja no sabem com tornar-nos-en. La veritat sempre és a posteriori. Hem convertida en pecaminosa la innocència del món. I només el riure sense idiomes d'un nadó té la innocència de la matinada. Perquè tots els dies són innocents mentre no es demostre el contrari. El problema és aquest: la demostració. Som capaços de culpar a la rosella. Hem creat la moral com argument irrefutable per l'extermini de la rosella. Arribats a aquest punt només queda el no retorn, la mendacitat. Portem anys i panys menjant d'aquesta dieta. I ens hem convertit en copròfags. I la realitat no és més que un jardí on l'oblit o la memòria -tan s'hi val- encara no ha tallat les males herbes. I com deia el meu estimadíssim Buñuel: "Uno vive dentro de sí mismo. Los viajes no existen." I tot això em duu, inexorablement a Polanski. Un supervivent. Perquè el petit polonès -com li diuen a Suïssa- va ser, a la Polònia de la postguerra, a la seua adolescència, un infatigable ciclista. Feia eixides de 200 quilòmetres. S'entrenava amb la meticulositat d'un muntador de pel·lícules. Va intentar transformar la seua bici de passeig en una de curses. Hores i hores de mecànica impossible. I fins i tot va estar a punt de ser assassinat per obtindre una de low cost i poder competir. O això va creure's. Va pensar que la bici que li oferien era furtada. Massa bon preu. Però el desig va imposar-se. Desprès de vendre les dues rodes de competició de la seua bici amb aspiracions, va quedar amb el venedor. Supervivent del ghetto de Cracòvia, Roman no va anar a la cita tot sol, faltaria més. Però el seu company, per indicació del venedor, va quedar al marge del darrer pla de la seqüència. Hi havia que baixar a un búnquer abandonat on hi era la cobejada bicicleta. Desprès, el record de només un colp dels tres que el va propinar al cap. La pregunta espessa sobre els diners. La sang per tot arreu. L'hospital. L'observació. El primer intent de posar-se dempeus i la caiguda. I un doctor acomiadant-lo fent-li veure la sort de tindre un cap tan dur. Quan varen arrestar el seu agressor varen penjar-lo del coll fins a morir. Tenia dos assassinats a les seues esquenes. Ell podia haver estat el tercer. I és que només damunt la bici pots apropar-te a la veritat de les coses. Una veritat fugissera caient esmicolada sobre el sentit de la vida. Una Via Làctia.

104

Yo, la verdad, tengo como límite de amor la pata de conejo y el muslo de pollo… Ho ha dit sense cap ironia. N'és asseveració pura i dura. Aixoplugat al darrere de la seua veu estentòria i les seues ulleres de sol blau elèctric espill tipus Ray ban, aquest filòsof de l'art amatori -amb permís d'Ovidi- proposa a la taula fer-ne una paella "per dues persones" amb només que patas de conejo. ¿Imagineu conills en bicicleta amb les seues potetes vinga a pedalar per l'Oronet?... Jo sí. Perdó, és un reflex condicionat. Perdó. Com quan parlen del conflicte lingüístic i a mi em ve al cap el carrer Xàtiva. Què hi farem? Podria dir que l'espillaire llança aquest desafiament culinari camal mentre forada amb el seu esguard la xica que és al seu davant, però no hi ha cap mirada que puga foradar l'espill de les seues ulleres blau mirall vaquer. I la xica no sap què fer: escopir-li potser és massa elegant. Els comensals no acaben d'entendre el perquè de només "dues persones", o sí, ves a saber. Però l'observador estant -jo mateix- imagina un duel a l'O.K. Corral entre dos comensals de paella conillera amb pota de conill amunt, pota de conill avall fins que la darrera pota és un duel a mort. Estem a la placeta, els comensals seuen a les tauletes de la terrassa improvisada, i jo espere que obrin la porta cuirassada del meu treball. Estic preocupat pel duc d'Edimburg. Ja que de duels en parlem. Diuen que es retira, que es jubila. No deixe de donar-li voltes al cap: que des que la reina Isabel II va accedir a la corona al 1952 no ha parat d'assistir a actes oficials: 22.191 actes. Més o menys uns 341,4 actes per any, si dividim l'anterior quantitat pels 65 anys que ha cotitzat com a príncep consort. Sens dubte xifra més que admirable, si pensem en allò de una vez al año, cosa de ermitaño es; una vez al mes, poca cosa es; una a la semana, cosa sana; y una al día, guarrería. I n'estic més que preocupat per si el model Duc d'Edimburg acaba imposant-se, i  ja em direu qui pot cotitzar 65 anys amb continuïtat aristocràtica. I complir 341,4 dels 365 dies de l'any. El que suposa lliurar només un total de 23, 6 dies a l'any. És a dir, de què parlem, d'un millennian, d'un becari a pa i aigua?… El cas és que mai no se li va ocórrer cedir Gibraltar. No, ho dic pels micos, que mai no saps si són capaços de superar el rècord del Duc. Tanta longevitat, tant d'acte, no sé, deu ser la ginebra, mireu si no la reina mare, 101 anys i feia el desdejuni en ginebra, però com que jo no tinc Tarjeta de cartón. Què fer? -Tolstoi, dixit. Mai no he estat invitat a cap sarau dels bons, a cap acte aristocràtic. Cómo ligo un ginebrón?... A la taula del costat de l'home amb espills per ulls, un vell seu damunt d'una cadira de rodes. El que l'acompanya està capficat al quart de pollastre torrat amb lletuga que ha demanat. Tenim cuixa com a límit. Li lleva la pell, els ossos. L'ancià, per la seua banda, dóna compte d'un plat de samfaina amb creïlles fregides i embotit sense més preàmbuls ni desoris ni límits ni lletuga. De sobte, el de la cuixa alletugada alça els ulls: a quien le diga que tiene 104 años, no se lo cree. Obrin la porta. On és el límit del meu amor? Scarlett, Serena, el meu amor està molt més enllà de la sèpia a la veneciana, que ho sapigueu.

Obvi

Ja sabia jo que París era sota la meua finestra

Hi ha que veure el que costa consolidar a l'imaginari d'una societat allò que és més que evident, obvi, però que les tradicions ens han presentat engalanant-lo del dubtós concepte d'essències pàtries. Per exemple: les corregudes de bous, transmeses com a tauromàquia o l'art del toreig. La tortura com a un art. Imagineu-se la següent escena: "Què esplèndida picana, senyores i senyors. La imposició de la pinça positiva al testicle dret ha estat magistral, i la descàrrega ens ha donat la mesura de la bravura i casta de l'interpel·lat. Gran començament de feina, sens dubte. I és que El Niño de los Faroles és un mestre dels elèctrodes, traje de luces de grana y oro, com era d'esperar,  senyores i senyors. Veròniques de qualitat al terç dels ofegaments. Bones immersions amb vòmit. Tota una exhibició. Magnífic. I arriba el moment de la veritat. ¿Aconseguirà El Niño la confessió, la delació dels companys, la traïció, o ben bé caurà tot mut? Silenci sepulcral al soterrani. Grinyola el llum al desconnectar la picana. El Niño li fa la citació de rigor. Vist i no vist, senyors. Cau la punta del nas a terra. Tall precís. Esplèndid. Ni el propi interrogat s'assabenta. Esguard desconcertat. Orella dreta, orella esquerra. Ni un cirurgià ho faria millor. Segueix impàvid. Però no doblega la llengua l'interfecte. Potser que El Niño li la talle com a últim recurs? Sempre té l'opció d'una confessió escrita. Sí, en efecte, tiró d'estenalles i llengua fora. Brutal, senyores i senyors. I perdonen l'expressió per poc torera i violenta. Brutal. La sang li vessa abundant pels llavis. No sembla, però, que vaja a cantar. Cau el cap sobre els quarts davanters. És inconscient. Res a fer. Ja no trairà els companys. Aplaudiments i xiulets alhora. No ha pogut arrodonir la feina. Una pena. I el mateix mestre li clava la puntilla: tot un reconeixement pel caigut." Sí, ja sé: tampoc no és que ens mengem el rabo a les fines herbes del veí del quart esquerra o la pitrera a le soutien-gorge de la veïna del segon dreta, però… Un altre exemple: la política entesa com a professió -molt lucrativa, per cert- i no com a servei públic, el que s'anomena l'art del caciquisme. Cerqueu les diferències, si no: "Tony té un problema. Sembla que algú se n'ha anat de la llengua. Darrerament dorm mal, i comença a estar fart, molt fart. Fa un parell de trucades. Necessite un nou fiscal que pare la investigació, sí, que li pose pals a les rodes, ja m'entens. Que això només ho pot fer el president? ¿I? Doncs que ho faça. No vull excuses, vaig gastar una fortuna en reconvertir la vella guàrdia en partit, ¿i ara voleu demanar-ne delicte d'organització criminal? Faltaria més. Qui va muntar l'empresa que fa l'escrutini de les eleccions? Me'n deveu moltes. Ah!, que també està sota sospita. I qui tira del fil? Caram, però que no estava en nòmina? Doncs foteu-li canya. Per què voleu el periòdic?" No sé, benvolguts lectors, ja perdonareu aquest humil periodista, però sempre passa el mateix: és començar a furgar i sempre acaba per eixir a la llum la nostra vertadera naturalesa. I la d'un ciclista com jo no podia ser un altra que les llambordes. I em fa il·lusió, què voleu,  tindre París al tocar. Rue de l'Absinthe inclosa. I tots aquells que no estigueu preparats per rodar llambordes, per favor, baixeu de les bicis i deixeu en pau el personal i les voreres. Més obvi impossible. Granota news, maig del 68.

Maribel i l'estranya visita

De vegades passen coses que no saps com valorar-les, perquè entendre-les és impossible. Ahir dissabte sobre les dotze i mitja del migdia van trucar al timbre. Com què no esperàvem ningú, vaig pensar que per enèsima algú s'havia equivocat de porta, la qual cosa és tan habitual que quasi ens hem convertit en els porters de l'edifici -potser que en jubilar-me puga treure'm un sobresou, ei! no un sobre amb sou com fan a Gènova. Sí, és molt dolent, perdoneu. Sí, tothom truca primer a casa meua, i desprès resulta que no, que no, que van al tercer o al quart o és el gas -jo, que no tinc gas- o el carter que mai no truca dues vegades, sinó tres o quatre. I com què la Mona -la gosseta- agafa un cabreig pirotècnic només sentir el rrriiiinng, doncs eixim a traca o traques diàries. Perquè no només lladra i renega com una possessa, sinó que si l'impedeixes passar del rebedor a la porta, es llança enfurismada a per tu i et mossega els peus amb traïdoria i tens que castigar-la. Bé, resumint, més d'una vegada quan arribes al telefonillo, la visita ha tocat el dos. La qual cosa no sempre és mala. No va ser el cas del dissabte. Vaig eixir al balcó amb la idea d'estalviar-me el susdit cabreig pirotècnic i les mossegades, però aquella dona va dir-me que com què no li contestaven a casa del president de la comunitat, tot i insistir, doncs que devia comunicar-nos una cosa molt important, que ella era de la finca del costat, la que té paret mitgera amb nosaltres, pel darrere, pels desllunats, i que si per favor li podíem obrir. Clar, dona, faltaria més, li faig en el cap. Vaig inquietar-me. Quin problema podia ser tan important? Resulta que la finca de la senyora del dissabte és més alta que la nostra i el tros de paret lateral que sobreïx pel damunt del nostre terrat té pintat un anunci de la mateixa empresa que els va fer fa temps la restauració i pintura de la façana, i que és totalment il·legal, si parlem d'edificis protegits, com és el cas, i, a més a més, lleig. Però l'anterior Ajuntament li ho va permetre a l'empresa susdita i només tenien que pagar una taxa. Ei, ens va aclarir la dona, que la comunitat no rebia cap cosa -o sobre- com a compensació. Doncs a nosaltres l'anunci no ens agrada gens ni mica, li vàrem dir. No, sí, el que passa és que han anat a pagar la taxa d'enguany i els d'ara els hi han dit que tenen que tapar-lo, va contestar-nos. ¿Els d'ara? Ja, és clar, era il·legal, però els d'abans… A mi, el que no m'agrada, va puntualitzar, és el que estan fent amb les voreres, els d'ara… Dona, estaven molt mal, no? Ja tocava un arreglet, carril bici i tal, que els d'abans només volien demolir el barri… I no sé com, que va eixir el nom de Rita, mentre la dona repetia lo poc que li agradava la cosa aquesta de les voreres, la impossibilitat de l'empresa de fer-se des de feia dies amb el president de la nostra comunitat de veïns i el favor que volia demanar-nos. Favor que consistia en que deixàrem als de l'empresa de restauració poder tapar l'anunci des del nostre terrat, amb la qual cosa s'estalviaven muntar andamis i d'altres maldecaps. Tot i la seua insistència, li vàrem comentar que teníem que consultar-lo en la resta de veïns i en el president, tot i que potser no seria fàcil en dies tan senyalats, ja que molts se'n van de vacances i que nosaltres no podíem decidir per tots, tot i que no crèiem que hagués cap inconvenient. Maribel, que és com li deien a la dona del dissabte, ens va deixar el seu telèfon mòbil. ¿Faran el favor de cridar-me el més prompte possible?... És clar... Va demanar el nostre telèfon, i com què no tinc de mòbil li vaig donar el de casa. Només els han donat deu dies per tapar-lo, els d'ara… Farem tot el que estiga a les nostres mans, li van dir acomiadant-la. No havien passat vint minuts que vam escoltar pujar gent per l'escala. Era la veïna del replà. Li vàrem fer cinc cèntims de la dona i l'anunci, i ens va dir que el president era a casa seua, que ella l'havia vist. Vaig pujar, estranyat. Hi era. Tot el matí havia estat a casa seua. És que diu que els de l'empresa encara no s'han pogut fer en tu… I el que en va contestar em va deixar més estranyat i inquiet del que ja era abans: però si l'anunci el varen tapar ja, el dijous… I ara m'explicava les veus que a través de la campana extractora vaig sentir, dijous passat, mentre feia el dinar. Llavors, què volia la tal Maribel? ¿La visita va ser cosa seua o una comanda? ¿De qui?... Vaig trucar-li al mòbil. Ningú no va contestar: este teléfono se encuentra temporalmente fuera de servicio.     

Novio de la muerte

Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. No sé, a mi el que m'agrada són les bicicletes. Però diuen que estic malalt, molt malalt, i que encara no puc pedalar, que ja ho faré més endavant. Tinc set anys, l'edat en que la consciència, em va dir el metge, ens arriba al cervell. Com si fos un tumor nouvingut. Benigne, diu, això sí. Un nou amic que ja no se separarà mai de nosaltres. Per tant, hem d'intentar comprendre'l, el tumor, vull dir, i comprendre el que suposa: adonar-se de la realitat de les coses, va afegir. Tinc, pel que es veu, una nova responsabilitat. I una nova preocupació. I tinc càncer, això també. I com què ha arribat la Pasqua i no podem moure'ns d'aquesta sala blanca amb pudor d'ametlles amargues, doncs ens han visitat els legionaris i ens han cantat la seua millor cançó, el seu himne, ens van dir. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. No sé, a mi el que de veritat m'agrada és muntar en bici, però no puc, diuen. I com què ja sóc conscient de les coses vaig intentar fer-li cas a la cançó. El començament em va semblar confús. Perquè parlava d'un del qual ningú no sabia cap cosa al "Tercio", i, clar, com què "Tercio" és el que demana el meu pare quan fem el vermut dels diumenges, doncs no sé què pensar, la veritat. Evidentment, la meua consciència em diu que un "Tercio" no deu de tindre massa cervell, no? Alcohol i boletes, sí, però cervell… Lo del llop sí que ho vaig entendre: "un gran dolor… como un lobo en el corazón". A mi, de vegades, em falta l'aire i tinc palpitacions, i em fa mal el cor i em fa por no tornar a veure la mare. D'això, l'emoció que em ve als ulls, tot i que no puc plorar -ja tornaran les llàgrimes, em va dir la metgessa- amb allò de la carta i "un retrato de una divina mujer". Caram, si la mare faltés i la mort em portés als seus braços jo també voldria ser "El novio de la muerte", faltaria més. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. Tant de bo, la meua leucèmia em llancés un parell de trets al cor; no, millor al cap, i deixés de fer-me aquets rodals blanquinosos a les cames tan lletjos i que tant m'avergonyeixen. Estaria per sempre mai amb la mare. Què més puc demanar? Qui pot témer la mort? La mort no és dolenta, no? La malaltia, sí. I la quimio és la "tierra ardiente" dins la meua sang. I, sí, fins i tot la veu em fa mal, això també ho entenc: "voz doliente". Sóc un nen a qui la sort va ferir amb l'urpa de la fera ferotge, sóc un nuvi de la mort. La mort no és dolenta. El que no vull és festejar amb la malaltia: les úlceres de la boca, els vòmits, les diarrees, la fatiga que converteix el meu cos en una carcassa de pollastre disposada pel brou. El cap arrodonit, el pixar que crema. L'espera. L'espera difusa de no saps què cosa, com un redobli de tambors sense fi. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. La processó és sinistra, la mort ho endreça tot. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom. Quin mèrit té morir? Jo el que vull és tornar a pedalar, però no tinc forces, i, a més a més, em dóna vergonya ensenyar les cames. Prrrrroooopom… Prrrroooooopom… Prrrroopom, pom, pom.