La incertesa de la flor

A Bruno Ganz

La incertesa del commutador ha pogut en mi. On-off, on-off, Onoff. Avui mateix he comprat el mecanisme nou. He hagut de demanar un mòbil, fer la foto i tal. Simon75, efectivament. 17,57€, només el mecanisme. Na, calderilla. He aprofitat la inversió borsària per fer una passejada pel port cercant-li una mínima rendibilitat. No havia donat quatre pedalades, perdó, passos, per l'antic circuit de F1, deixant a mà esquerra l'EDEM de Roig i a la dreta la Pamela de Valdés, que del no-res ha eixit un xic jove amb ulleres, pèl arrissat escàs i ros. Hola, qué tal?... Bé… ¿Es usted de Prosegur?... ¿Com?... El de seguridad… No, no… I ja girava cua el jove, que li he demanat si és que jo en tenia pinta. Silenci i esquena com a resposta. Ni perdó ni gràcies ni un somriure. Si no ets el que necessite no existeixes. Què hi farem?. Continue la passejada, i, deixant de banda l'street circuit, vaig pujant la rampa d'accés al passeig elevat del moll nord. Del buit sota la rampa que puge, el cap d'un home gran, un ancià, guarnit amb canya de pescar, dubta si dirigir-me la paraula. Ei, què f… El "fas" queda en off. Me n'adone i li dic si és que volia alguna cosa. Ai, no. Creia que era un amic… I en un tres i no res he passat de segurata cachas a iaio. Quines coses. El mar té un blau lluminós i plàcid. El pis del passeig és de mal caminar, fet de lloses estriades que obliguen al vianant a mirar de forma obsessiva on posa els peus, on-off, on-off, impedint-li gaudir dels sempiterns recomençaments marins. Tot i això, el seu perfum iridiscent s'esmicola pels ulls, i els sons perduren en les carícies humides dels estius perduts. La seua planura defineix la limitació dels nostres millors pensaments. Hem travessat la mar com a epíleg. Hi haurà un recomençament anònim. Una mar de neteja i pau. En arribar al final baixe per l'escala de ferro. És una mena de finisterre casolà. Hi ha un cartell a la fi del món segons el qual tot està prohibit. Prohibit passar. Prohibit pescar. Prohibit banyar-se. Prohibit llançar-se a l'aigua. Faré la tornada per la part baixa del moll. Els velers i els vaixells més diversos omplen els pantalans. La quietud del mar tancat nodreix el luxe inquietant dels vents que fustiguen les arboradures nues de veles. Al costat de la Pamela, i d'esquenes a l'EDEM, una xica jove fuma mentre estira la cama esquerra damunt el banc on seu. Fregant-li la cuixa un llibre de Megan Maxwell equidista de la bici que recolza al fanal de la vorera. Davant de casa, els tarongers bords exhalen les primaveres incertes de la seua flor. El petit i intermitent Edèn de la memòria. Le montre marche à l'envers, le monde à l'endroit.

La foto

El commutador de la cuina diu que sí i que no, és a dir, fa i no fa contacte. Ara sí, ara no. Bé, tindré que canviar-lo. Aprofitant la compra d'avui al matí, he passat per la botiga d'electricitat. Com que ha sigut pensat i fet, no duia la part interior de l'interruptor (perdó per la rima) però he provat d'explicar-li el model a la xica. Creiem que és un Simon75, però davant els dubtes que se'ns plantejaven, la noia ha sentenciat: fes-li una foto... ¿Com que una foto?... Sí, una foto, i no hi haurà cap problema… Ah, sí, és clar. És que no tinc mòbil -li anava a dir, però m'ha fet vergonya, i he assentit. Doncs, ja tornaré… A reveure… Adéu… Adéu… No n'és la primera vegada que em passa. Això de la foto, vull dir. Al setembre, vaig mirar de matricular-me en un curset que feien a la Universitat Sènior sobre primers auxilis: Crim perfecte. Teoria i pràctica. Doncs resulta que demanaven domini d'anglès. Ja sabeu, entre l'Agatha Christie i el Conan Doyle, els crims perfectes són cosa dels anglesos. Perquè els anglesos assassinen com si foren a una casa d'apostes. ¿A que no sou capaços d'esbrinar qui fa de majordom? ¡Quatre a un! ¡Vint lliures!... I el Brexit, ¿com acabarà?... ¡Cent lliures!... D'això les recargolades explicacions d'última hora típiques de Poirot & Co. Molt diferent dels francesos. Maigret és més de soupe à l'oignon. Gelosies, revenges… Bé, no cal que comparem ara la cuina francesa amb l'anglesa, no? I ja que estem, dir que pels americans el culpable sempre és la pistola. La insuportable lleugeresa del hot dog. Bé, al que anàvem. Vaig informar-me. Al Centre de Formació de Persones Adultes en donaven. De cursets d'anglès, vull dir, no de pistoles o salsitxes. Em va atendre un professor, no d'anglès. Al demanar-li pels horaris em va dir, assenyalant-me el tauler d'anuncis, fes-li una foto. És que no tinc mòbil, li vaig dir -a ell sí que em vaig atrevir, però crec que no em va creure. I en això que va eixir la professora d'anglès, que estava a l'aguait, i que en sentir parlar de la seua assignatura, va interessar-se. Va aclarir-me la situació, la mecànica del curs i el fet que enguany no hi havien classes d'iniciació, que potser el curs vinent sí. Al maig o juny ho sabrem, va concloure. Mira, ací tens els requisits de matrícula, fes-li una foto, perquè els horaris canviaran. És que no duc mòbil, s'ha descarregat -vaig avergonyir-me. Doncs, ja tornaré… A reveure… Adéu… Adéu… Però sembla que la cosa de la foto va a més. Què hi farem? Tinc càmera, això sí, però el visor del darrere no n'és gran cosa. Només un quadradet que amb prou feines veus el que has fotografiat. Deuria fer la foto del commutador i veure si la xica de la botiga s'aclareix. Ara el dubte és que vull canviar el selló de la bici per altre model més adient als nous temps, que el que duc ja en té moltes de pedalades. I la cosa em preocupa, perquè no sé jo de quina cosa em demanaran foto. Ah, m'oblidava, si a la nit sentiu una trucada al mòbil, ara sí, ara no, ara sí, ara no… agafeu tisores… sempre podreu fer-vos una bonica selfie amb tisores i assassí.

L'equilibri del pèndul

Va de somnis. Va de poesia. El que avisa no es traidor. Pedalava a la nit i vaig aturar-me. Era un carrer fosc al costat del riu. Empedrat i plata. El riu cabalós reflectia el nus de la meua gola. Hi havia por. Va ser posar els peus a terra que el riu va eixamplar les ribes. La pedra negra dominava la seua constitució i l'atracció del llunyà punt de fuga era massa temptador per a ignorar-lo. Aquest és el final d'un somni que va començar demanant perdó. Demanant perdó a aquella noia pel que no recordava haver-li fet . Demanant-li perdó del que jo ignorava. No dubtava, però, de la seua paraula, tot i la inexplicable acusació. I li pregava tingués en compte el que suposaria el seu perdó per a una tercera persona que tots dos estimàvem. Si no ho fas per mi, fes-ho per ella. La xica, però, ploriquejava. Semblava cedir. Almenys, la cadència del seu coll així m'ho donava a entendre. Les estàncies que travessàvem al compàs dels meus requeriments, però, les persones que ens feien costat pels camins, els clarobscurs de les paraules dites a l'atzar dels sentiments o la intuïció d'un endemà trencat, no implicaven la certitud d'una coherència anhelada. La resta, petits fets episòdics. Salutacions de tràmit. Els que estan al capdavant del somni i els que hi són al rerefons. I jo m'allunye. M'allunye tant com puc del somni. Vull deixar-lo. Vull despertar o, com a mínim, decidir qual és l'ordre de les escenes que deuria dur-me a l'endemà. Llavors me n'adone que l'endemà està trencat, tal i com m'ho havia dit el meu propi somni en acabar al començament, com un pèndul. Vaig pedalant per la nit i m'ature. I tinc por. Sé que no deuria aturar-me per cap motiu. Sé que no dec posar els peus a terra. Ho sé. Al punt de fuga batega la tragèdia. El rellotge de casa s'ha aturat i no hi ha forma d'equilibrar el seu pèndul.

El tap

24-D, a la nit. El tap fa pum. I Mona, la nostra benvolguda gosseta, fa mutis pel foro. Aixoplugada al costat de la rentadora, sobre els fulls de periòdic que li fan de pipicán, troba seguretat a l'espera de que passe allò que li espanta. I potser nosaltres també hem trobat solució al problema, ja que Mona no ens deixa dinar ni sopar tranquils -si és que sopem junts- amb els seus requeriments compulsius. Jo vull! Jo vull!, sembla dir-nos amb els seus grunys, lladrucs i bots -bote, bote, fascista el que no bote. Ens beurem, doncs, una ampolla de xampany tots els dies mentre dinem, i farem pum, i que ens deixe menjar en pau, que és molt bo per a la digestió, què hi farem? Servim el xampany. Com que són les 21:30h, i potser el discurs del preparao ja ha arribat a la seua darrera parole, parole, parole, posem À punt. Fan un no sé què, que no sé de què va i on no se sap per què fa acte de presència Na Sole Giménez: bona nit, Sole… Hola, buenas noches. Doncs, ja està tot dit. I en acabar, un especial de Family duo, el tribunal del qual és un dels millors exemples que pugues trobar d'allò que s'anomena l'atenció a la diversitat, molt modern tot. A lo tonto, a lo tonto es fan les dotze de la nit, i el repic compulsiu de campanes comença amb la fúria d'una baralla de galls. Sí, el tap fa pum. I jo, amb el deler de trobar assossec, acabe damunt dels periòdics de Mona. I pense en Ocaña, el del retrat intermitent no, el ciclista, el Luis -tot i que es deia Jesús Luis- Ocaña: vivo sin vivir en mi, que mai no va poder assossegar-se. I els meus pensaments ciclistes es barregen amb les tempestes que Kim Novak desferma al Zodiac Club d'Em vaig enamorar d'una bruixa, que és el que hi posen en À punt desprès de l'especial Family duo. Amb tot, però, del que parlem Na Mona i jo no és de la seqüela de Vertigen, sinó de Plácido, perquè som al pipicán, i on un tal Gabino Quintanilla -de Quintanilla Serrerías- sempre té al damunt de les espatlles la caspa que encara avui massa gent confon amb la neu. Com un tap que espanta i no fa pum.

Silencis

De sobte te n'adones que trepitges silencis. Silencis de roba estesa, de roba bruta. Fins i tot de roba neta: millor que ningú no se n'adone. Que l'enveja és molt dolenta. I ja saps el que li va passar a l'avi. La història de les famílies, tant fa si són felices o malaurades, s'escriu amb silencis. Silencis que tenen la lluïssor llardosa d'una revista casernària. Ben estibats als calaixos dels records impossibles. Els avis del pare mai nomenats. El cor trencat per sempre mai: que la mare diu que no m'estima, que el que li he fet mai no m'ho perdonarà. Però jo no li ho feia a ella, era que… I tot i anar per la nit de la seua mà, saps que perds peu, que la vorera és un tràngol silent que s'endinsa ferotge en la teua innocència. Tornem del cinema, tots quatre: el pare, la germana, la mare i jo, i el carrer gelat insisteix en el meu desconsol mut. La nit ja no tornaria a ser el mateix. A poc a poc aniria omplint-se dels veritables monstres, aquells que no existeixen. Dels altres, els fills perduts de l'inestable paradís: el genocida, l'assassí, el torturador, el tirà... aniríem assabentant-nos amb l'estupor invers dels estels. El negatiu del firmament. El cranc amagat al fang entre Balança i Verge. Sagitari tibant l'arc d'Escorpió i Taure. El ciclista amb impermeable groc travessa la nit callada. N'hi han tantes veus al silenci com absències oblides. Aladroc! Aladroc! La dona gran, prima, de negre, duia mercuri bullint al poal. Aladroc! Aladroc! Ajupit, amb el nas enganxat a la boca del poal, el bullit d'argent crea una imatge desconeguda de la bellesa. Els alevins m'hi pregunten què li han pogut fer a la mare. Potser no li heu fet cap cosa, i només era que… I tot i anar acollits a l'inestable basseta plata del poal, t'ensumes que al llarg de la vorera aniran escampant un agredolç record de la seua ingenuïtat. Suportar les veus del silenci obliga cercar desconegudes belleses. El cinema ja no hi és, el carrer diuen que sí.

Les sis roses

A Cyclist Walk with Love and Death

                                                    

                                                                         A Rosa

He encarregat sis roses roses,

perquè de roses no en tenen roses,

que sempre són roges les roses:

és un regal de coses -anava a dir roses- compartides.

Despús-demà és Tots els Sants

-anava a dir Tots els Cants,

tots els Schwanengesang-

i una dona gran fa comanda:

"Té que quedar vistós.

Què diran, si no, les meues germanes?

Quaranta cinc euros?

Ah, no, trenta, i ja està bé."

Però mamà! -recrimina la filla.

Poca cosa quedarà, senyora -afegeix el florista.

Pose d'això -diu l'avia, assenyalant-li fulles.

Que lluisca, m'entén?

He demanat les meues roses roses.

Que no són roges totes les roses.

Ni devoció en tenen tots els sants.

Ni el bes és més vistós per les fulles.

Setembre

Plou. Mira el jardí per la finestra del menjador. Plou amb ganes. Fa un núvol al cristall amb l'alè i amb el dit hi dibuixa... un núvol. Els trons no li fan por pel matí. Un matí que sembla dos quarts de sis d'un vespre hivernal. Sigam sincers, els trons tampoc no li espanten a la nit. De fet, li agraden, i com més forts, millor. El que li espanta és la nit. El núvol comença a aigualir-se. En fa d'altres. S'asseca la punta del dit al camal curt dels pantalons. Encara no pateix de fred a les cames. En començar l'escola farà fred. Al jardí l'aigua comença a superar les rajoles mig embotides a terra que dibuixen la platabanda on conviuen la palmereta i les falgueres, les dàlies, els geranis, el gessamí i la celinda, les hortènsies… tot, sota l'aixopluc fabulós del magnolier. La pluja continua inclement. L'aigua supera el planter de flors i comença la inundació total del jardí. Deixa el menjador. Al rebedor, per la finestreta de la porta, veu com l'aigua supera ja en dos dits el camí d'entrada i comença a abocar-se al carrer per sota la tanca de ferro. La gent lluita desesperada a les voreres submergides. Un ciclista travessa la confosa calçada com si solqués un mar d'un pam d'aigua. Un mar que ara entra al jardí. Els agrupaments vegetals semblen illes d'un arxipèlag clos. I des del menjador veu els dofins ballant al voltant de les balenes majestuoses. Els taurons solitaris i les sardines fugisseres. Els polps amagats i la tonyina gegant. I els dibuixa. No en té d'alè per tan de peix. Ni cristall. La balena ocupa la finestra de banda a banda, i de seguida goteja el seu cos sobre els ulls escapolits del polp. Quan acaba el tauró, per l'illa de les hortènsies treu el cap el cranc. I ara sí l'espanta el tro que l'acompanya. També quedarà al vidre entelat. Tot just sota els dofins. Però de seguida l'esborra amb la mànega del jersei. Alguna cosa l'inquieta. La resta es liqua a poc a poc, tal i com la tempesta comença a escampar. El mar es cerca a sí mateix pels arbellons del carrer. El jardí oceànic ja no és sinó un toll brut on els vaixells de paper proven de trobar bon vent perquè ells són barca nova. I de les feres marines no en queda sinó un vidre amerat i una d'elles camuflada al fang. Setembre s'imposa. Tot ple de pretensions. Voldria ser tardor, fins i tot hivern anunciat; però mai no passa d'un estiu inoportú. Qualque cosa que vol començar però que no fa sinó morir. És el temps idoni per la malenconia, a l'espera de les fulles grogues de la tardor.

Innsbruck lied for Valverde (30-9-2018)

In memoriam (1-10-2018)

Insista en guardare

A la vesprada mirava la tele. Etapa de La Vuelta. Bé, la veritat és que no mirava la tele, ni seguia l'etapa. Era adormit. Migdiada ciclista, tot i que sí que veia l'etapa a la tele. No, no és una endevinalla. Senzillament somniava el que estava succeint en la realitat: somniava que seguia l'etapa a la tele. No és la primera volta (scusami) que em passa: somniar la realitat en temps real, la qual cosa pot arribar a ser angoixant si te n'adones, perquè tot i els esforços per despertar, veus que el cos no respon i segueix dominat per la son. Doncs, somniava que no dormia, i com és habitual cap a les cinc de la vesprada, han cridat per telèfon. Hem passat les vacances d'Agost pendents del telèfon de la vesprada, del five o'clock. Trucades de silenci, perquè a l'altra banda de la línia ningú no diu res fins que de sobte la comunicació es talla. I, és clar, m'ha sorprès que en aquesta ocasió algú em parlés. Era un amic, però que parlava amb la veu d'un altre amic, perquè els dos se'n diuen igual -els diferenciem pel nom de les seues dones- i, tot i que jo era conscient de qui era qui em parlava, ell ho feia amb la veu canviada de l'altre i, a més, en italià. Coses dels somnis. Sí, darrerament, fins i tot somnie en italià. Deu ser, si fa no fa, el context. Diumenge mateix, pedalava pel riu i totes les filades de turistes en bici que vaig avançar s'avisaven de la meua presència fent servir l'Attenti!, o ben bé A destra! A les xafogoses nits del ferragosto tot són crits d'una coral azzurra al carrer o impossibles baralles de tifosi perduts entre el vi i la veritat. Eccoli qua el context. Però aquesta italianització del meu subconscient té, almenys, raons més profundes i no només els efectes col·laterals d'una segona romanització sense vocatius i acusatius. I és que podríem dir que n'he fet unes vacances a Roma sense moure'm de la butaca de casa meua de la mà d'Albertone, el gran Alberto Sordi, del qual n'he vist totes les pel·lícules que a la xarxa hi són. Bones i dolentes. Tot i que molts, com li passava al Franz Liszt, ja firmarien per haver fet les dolentes. Obres magistrals i astracanades. Què hi farem, la vida no n'és cap cosa sublim sense interrupcions. Maleït Baudelaire. I a la vesprada, mentre l'amic em parlava en italià i jo dormia, la realitat, com un malson al que ens costa passar pàgina, anava dels fets tragicòmics d'Una vita difficile a la indolència mòrbida de La dolce vita. Bé, coses de giornalisti, tot i que el meu somni fa com que no dorm and it insists on looking.

Qualque cosa

Les tres gràcies

Potser tots esperen qualque cosa. Fins i tot el nen que insisteix. Com a molt dos anys. Hi torna. L'avia intenta dissuadir-lo. Torna, però, perquè vol ficar-se al dintre de la font. Li atrau la frescor de l'aigua. El soroll. Ara passa un ciclista sense casc pel bell mig de la plaça, al darrere del qual pedala el seu fill amb casc. No tot està perdut. El nen de l'avia ja hi és al damunt del relleu que dibuixa el perímetre de la font. Almenys deixa'm xopar-me els peus, sembla demanar-li. L'avia està cansada. Les colònies barates, els gels de dutxa pre-passeig al vespre, les llets hidratants -la platja del matí no perdona- i fins i tot aquell perfum massa car per la pell anònima que el passeja es barregen amb el flaire de la calor omniscient. La varietat d'olors és de tal diversitat que la memòria no dóna l'abast, i decideix deixar la magdalena per a una altra ocasió. El sacseig, però, dels sentiments es queda com una latència vírica que de sobte desvetllarà l'herpes de la nostàlgia. Què dona més prima, pense. Rondina com si fos una aranya esquizoide. Per qui teixeixes aquesta tela irregular? Quin desamor esperes? Arriben les xiques. Netes, joves, grosses i primes. Enguany les cabelleres llargues ho peten tot. Un parell de xics hi són al banc del costat de la font. Es besen. Ells vesteixen d'anar per casa. Per què? Elles, al contrari, han tingut en compte tots els detalls. Les sabates: coturns o ballarines, tan s'hi val. Faldilles llargues o mini o pantalons a joc indiscutible amb la lleugera peça superior. Pentinat de cabells llisos i llargs. Només una recull els seus cabells, i la visió delicada compren que no tot està perdut. Sembla que la colla no és al complet. Esperen la resta fent-se selfis. Tots esperen qualque cosa. Com que el nen sembla estar a punt de guanyar-li la partida a l'avia, arriba l'avi, l'agafa sense massa contemplacions i l'encasta al cotxet: esclata als quatre vents -tot i que no bufa un pèl d'aire- el plor desconsolat del nen. Ningú no li fa molt de cas, ni els avis tampoc. Plora, plora, que a la nit somniaràs amb aigua i et pixaràs al llit. La dona prima torna sobre les seues passes. No, se'n penedeix, i continua. Pel sud-oest albira una xaranga. Perquè les noces i els aniversaris ja no ho són sense xaranga. I se m'acut que la forma més profunda de mirar la vida és la música, i no m'agrada el que veig. Pel costat nord-est arriben tres noies. Dues vesteixen igual. Una tercera contrasta. Les brunes duen uns vestits tubulars de xarol blau i plata, i la rossa un de groc amb volants. Les tres tenen gràcia, podríem dir. Em quede desconcertat. On poden anar d'aquesta guisa?... Dues xiques amb vestit de nit negre sense manegues creuen el pas zebra blanc. Cap al sud-est, d'ací no res, n'hi ha un concert de Luis Miguel. Les tres gràcies no hi desentonarien gens. De fet, igual són les seues vocalistes. El duo xarol blau i plata es fa selfis amb la font de teló. La rossa està capficada al seu mòbil. De sobte el buit. L'aranya deixa anar el fil.

Fracàs

Quan va prémer el gallet s'adonà que només el seu propi fracàs havia estat capaç de tibar els petits músculs del seu índex dret. Però ja n'era massa tard per a penedir-se: el precís tret, com sempre que parlem d'un tirador que en fa d'aquesta habilitat una activitat professional com a número circense, hi havia dividit aquell cap malaltís, desequilibrat, en dues parts equidistants: al bell mig dels ulls, com pertoca, al bell mig de les dues rodes d'una imaginària bicicleta ocular, o ben bé d'unes ulleres quevedianes. Li satisfeia més el fet que la conseqüència: el tret, que el cap foradat de la cap de pista, que d'ara endavant, i obeint el diari oficial, hom dirà direcció de pista -¿directora de pista, doncs, o responsable de direcció de pista? Ah!, com ens enfonsem al tarquim dels eufemismes. L'assajament de la dita directora al tirador venia de temps enrere. Va començar per un petit, però significatiu, desplaçament del seu lloc habitual a la pista. Ho deia la normativa, argumentava la directora: pel bé i la seguretat de tots. No era, però, així. Era la perversa interpretació que ella en feia del text legal. Desprès, l'horari d'actuació. O bé el posava al començament de la primera funció, quan encara el públic no acaba de seure, i la calor incomoda, fins i tot a l'hivern, o al final de la segona passada, quan avorrits per les previsibilitats i esperonats per la gana, els nens comencen a protestar i n'obliguen els pares a tocar el dos. Les raons de la direcció de pista es resumien ara -cita literal- en la seguretat i el bé de propis i estranys. Fi de la cita. A més a més, li regatejava els estris bàsics pel seu espectacle. Per exemple, al número de les cartes en moviment circular, li feia utilitzar la part del darrere de la ruleta vertical del mentalista. Optimització de recursos, en deia. El mateix carret eixia dues voltes a la pista i a la vista del públic: una pel dret -el mentalista- i l'altra pel darrere -el pistoler. I tot quedava deslluït i cutre. Al cas del mentalista, pels pegats als forats de bala, i al seu cas per l'evidència del pal on era enganxat l'eix de la roda i que en feia de peu. Perquè a ella, a la directora, tant li feia l'espectacle, el circ i la mare que els va parir a tots plegats. El seu objectiu a la vida era passar-li comptes al món, a tots aquells que per acció o omissió al llarg del temps havien refusat la seua còsmica ambició frustrant els deliris i servilismes que ella desplegava impúdicament. És a dir, passava comptes a un univers de rancúnia, i com a tal univers era infinit, inesgotable. I el pitjor és que si protestaves i al capdavall es plegava a qualsevol de les teues reivindicacions, deixava ben clar que ho feia com un favor personal, com si fos cosa del teu interès personal i no per millora d'un espectacle que tant li feia. Favor que es cobrava amb bons interessos a la següent temporada empitjorant aquell detall oblidat que ningú hagués estat capaç d'empitjorar sinó ella. No volies rei, doncs ja en van dues tasses, com si digueren. Per exemple, eliminant el número susdit. Com que tot són problemes i suspicàcies, doncs millor ho llevem, no?. Una cap tòxica, nociva. I rematava la rancúnia imposant a l'espectacle aquella part que segons l'administració, deia, eren d'obligada oferta, però que, de fet, interessava ben poc als xiquets i públic en general, com ara: Teoria estètica i pràctica de la trajectòria d'un projectil: de la pedra a la bala, la fletxa com a transició necessària. ¿Podeu imaginar l'entusiasme de la canalla? Tot i això, el pistoler era de natural pacient, condició indispensable per a la seua tasca professional. Passaven els anys, però, i anava acumulant un odi fusterià -que m'odien m'és igual, el que em fot és que m'obliguen a odiar-los- i transversal, com qui acumula triennis i sexennis àdhuc. I arribà el dia en que va esgotar-se aquella seua paciència interestel·lar. El menyspreu progressiu, i sobretot l'amenaça de supressió del moment màxim, el clímax, de la seua actuació -una mena de triple salt mortal pels tiradors: el Sisè Sentit, li diuen- el va obligar al fracàs que suposa prémer el gallet en temps de lleure, d'esbarjo. Però ja estava fet. Fracàs amb fracàs es paga. Si ella i la direcció del circ eren la mostra palpable del fracàs d'una gestió imposada des de la més ominosa irresponsabilitat, autoritarisme, esperit de revenja i sectarisme compulsiu, el tirador simbolitzava la incapacitat de fer compatible l'atracció artística amb la justícia. Va recollir la foto amb el tret a l'entrecella que mai no gosaria mostrar al públic del seu espectacle, i la va cremar com tothom crema els seus particulars dimonis la nit en que acaba l'hivern o aquella en que comença l'estiu. Bé, tots, menys qui pitgen el botó de l'odi com qui prem el gallet d'un revòlver. Pura formalitat.