dimecres, 23 abril de 2014

El secret de...



Hay momentos en que el tiempo se para de pronto para dejar paso a la eternidad 
(Dostoievsky)

Fijaos bien. Estas formas tan sencillas encierran todos los secretos del universo 
(Proust)

Avui he regalat una rosa a la Rosa.
A la rossa Rosa una rosa roja.
I m'he preguntat pel secret de les dues roses.
El de l'eternitat del bes
i el del pètal del temps.

Avui he regalat una Rosa a la rosa.
A la rosa roja una rossa Rosa.
I m'he preguntat pel secret de les dues Roses.
El de l'eternitat del pètal
i el del bes del temps.

I semblava que la rosa amagava
a la vareta d'espines
l'univers del bes,
el camí del temps.

I semblava que la Rosa amagava
a l'univers dels signes
el camí de la flor
el secret del no-res.

Avui he regalat una rosa.
Una rosa ben roja.
I m'he preguntat pel seu secret.
L'ombra de les Roses.
Les roses del Temps.

dijous, 17 abril de 2014

Naufragi


A hores d'ara encara no tinc decidit quina és la vertadera víctima del naufragi que vaig viure -anava a dir patir- ahir de vesprada. Anava jo al que vaig tots els dimecres a la vesprada que no són festa, és a dir, els feriats, i, com sempre, al damunt d'una Valenbisi. I -més com sempre- pel llit del riu Al-Turab, principi ontogènic d'aquesta ciutat submergida a la foscor i, avui en dia, distribuïdor oficial de la marca NV, Naufragi Valencià, amb l'Àgora per acabar i tancada amb pany i clau, el Palau de les Arts espellat del seu trencadís i les seues temporades triomfals (sic), el Museu de les Ciències reduït a un mostrari de figures de cera d'última generació… bé, ja cansa la cançoneta, ho reconec, patètica canzonetta sull'aria tràgica del cinisme, la supèrbia, la ignorància, la impunitat, la grosseria, la mentida barroera pública i la rialleta d'autocomplaença privada -cómo se la hemos metido, eh?, doblada, es que somos cojonudos- la… bé, a que cansa?... I sí, feia un soave zeffiretto amb un dolce perfum de flor de taronger tot i la proximitat de la primera estació del meu particular calvari. Perquè abans que la vista, va ser l'olfacte el que em va avisar. Perquè a cada pedalada, la tarongina és desfeia al flaire úric dels pixums. Perquè al capdavall em vaig topar amb els déus. Uns li deien Cristiano, nom vagament familiar -ah, sí, Crist- i el duien estampat al seu sudari particular. I d'altres, l'anomenaven Messi, també familiar, mira… -ah, clar, Messies, en què caram estaria pensant- que també estava estampat als sudaris corresponents. Per cert, l'altre dia, al metro, underground, i, conseqüentment, també submergit a la foscor, vaig tindre una revelació o profecia. Era un divendres pel matí, i m'havien programat els meus amos una sessió doble de disciplina sense pedals, Sade pur i dur. Jo era assegut rumiant el que m'esperava, i a la meua destra va seure's un tipus amb mòbil, maletí i tratge de confecció però sense corbata, que al seu lloc portava la pilositat pròpia dels mascles homínids, molt mascles. Era un comercial pur i dur. Va ser asseure's i destapar el mòbil, gairebé un acte reflex. Oye?... Sí, sí... Oye, mira lo que te digo… Sí, claro, no, no, yo soy representante de equipos de fútbol… Le mandas una camiseta de Iniesta y una caja de seis botellas de la bodega de su padre. Con la firma, claro… No, sí… No, la de Cristiano son 200, la de Messi 150 y la de… Nosotros tenemos un margen, pero a partir de diez las otras nos cobran 100 pavos por firma… Adidas, el Valencia vestirá Adidas… Vamos a ver qué podemos hacer, está en quiebra, entre todos tenemos que sacarlo… Los aficionados, los verdaderos aficionados no van con la segunda equipación, nada de la señera… Vale, vale. No, yo voy a Masarrochos. Mira, la siguiente es la mía… Els dos, bé, el tres, ens vàrem baixar a la mateixa parada. I dic tres, perquè un xic vestit amb xandall, gorreta i motxilla, va establir conversa amb ell: entonces, el Valencia llevará Adidas?... Sí, sí. Seguro… Me'n vaig adonar de l'estafa. El xic era el reclam. D'això, la fingida conversa pel mòbil al metro. D'això, la caixa d'ampolles sense destinatari. No sóc massa perspicaç, però el cinema de Bresson sempre serveix. I ja vegeu, sembla que parlava de sudaris a l'estafa. Bé, tornem-hi, allí els tenia, els seguidors dels déus, refocil·lant-s'hi als seus propis purins i impedint-me passar. Vaig tindre que pujar a l'Albereda -portet de quinta categoria, no us hi penseu- per poder arribar al següent casalici. Vaig tornar a casa amb l'underground, per mirar d'evitar l'aglomeració de sudaris al riu. El metro anava atapeït, però al fons del davant hi havien dues bancades de seients buides. En arribant me'n vaig adonar: al passadís hi havia un vòmit amb barret de palla i un parell de mocadors de paper al sobre. Què hi feia el barret de palla? No ho sé, però hi era. I jo, demostrant a la resta del passatge una sang freda que no en tinc, una flema britànica que mai no tindré, em vaig seure al seient de la bancada més llunyà de la vomitera amb barret de palla inclòs. Però la segona estació -mai millor dit- encara estava per arribar. Vaig fer el transbord al tramvia que em duria al meu casalici particular. I a la meua parada em vaig trobar una nova versió de gent amb pixums, purins i sudaris -ara blaus i amb la frase: no quiero volver solo a casa… y lo sabes, i amb un déu tan intangible com el Julio Iglesias estampat. I vaig tindre que obrir-me pas a colzades, perquè si no encara seria al tramvia: eh!!, que no es para tanto; no se ponga así… Però el que no sabien, pobres, era que el seu déu es deia Dionís -com el Dioni, un altre estafador, què serà d'ell a hores d'ara?- i la seua festa era en honor d'una ampolla buida: Macrobotellón li diuen. Però tot i la baralla, no podia llevar-me del cap una altra conversa de mòbil que acabava de sentir a l'underground només feia uns minuts. No, no, van disculpar-se… És el que li vaig dir… Sí, sí, jo el divendres 'procesiono'… Ei, ja li ho vaig dir: oye, nene, en l'estómago buit no pots tindre a la gent, que és una estafa… No, ja voràs com el divendres no passa… I de sobte, només creuar la maregassa de sudaris blaus, pixums i purins, van començar els tambors. Era la tercera estació. Perquè tenia barrat el pas a casa meua. Perquè una infinita processó de sudaris taronja amb cucurutxo color xocolata -com l'Apolo, vaig pensar- m'ho impedia. I el que no vaig poder aclarir-ne va ser qui en feia de déu i quin d'estafador, tot i el flaire a pixum de ciri i d'aclamacions més penetrants que els purins: Si es que el que no crea en esto, es para matarlo a puñalás, no me jodas. Naufragi.

dissabte, 12 abril de 2014

El dit


Su cuerpo dejará, no su cuidado;
Serán ceniza, mas tendrá sentido;
Polvo serán, mas polvo enamorado.
(Amor constante más allá de la muerte, Quevedo)

Era un xiquet. Tindria onze o dotze anys. Encara portava pantalons curts i semblava molt més… -jove, anava a dir- molt més xicotet que els meus companys de classe, alguns dels quals ja practicaven el peròs posat dels adolescents. Estava assegut al primer pupitre de l'aula: raons alfabètiques, no hi penseu, llavors encara no em deia Vicicle; i m'avorria mortalment, com la totalitat dels interminables matins escolars del món a l'insti. I és que el meu pas, des dels quatre anys, pel col·legi, havia aconseguit convertir-me en un Bartlebly avant la lettre, i amb pantalons de camals ben curts, és clar. I al igual que el melancòlic personatge d'en Melville, jo també disposava el meu no-res amb tota la disciplinada i obsessiva precisió i ordre del que era capaç. El llibre obert a la pàgina correcta, la llibreta del centurió romà doblegada curosament pel gusanillo, oferint-me la fulla verge amb marge roig i línies blavenques, i el Bic blau punta normal amb el caputxó posat a la part superior i ben agafat pels meus dits índex i polze drets amb la complicitat del mitjancer que feia de topall, tal i com ho il·lustrava el dibuix dels quaderns de cal·ligrafia Rubio que teniu ací dalt. No em preocupava dissimular el meu estat de no-res límbic, tampoc no feia de carasses sospitoses, tot s'ha de dir, senzillament hi era, estava, ocupava el meu lloc al món determinat pel cognom i l'edat, i mirava tot allò que m'envoltava amb l'esguard dels nens, l'únic que vulnera el temps. Ja sabeu allò de que els nens caminen amb el cap i no amb els peus, no?... Mirava el o la profe, no ho recordo, la pissarra, el llibre, les línies blavoses amb marge roig de la fulla, i el meu Bic blau punta normal entre els dits. Tot ben preparat per al no-res. Crec que no hi ha hagut temps més perdut -i no en el sentit proustià- a la meua vida que el que he passat assegut a tots els pupitres de la meua vida. Quanta, quanta d'ironia té la vida! Perquè si al menys els coneixements que em volien transmetre hagueren sigut ciclopèdics enlloc d'enciclopèdics potser hagués trontollat el meu esperit bartleblytà. Però no, la distància entre l'escola i la vida era l'infinit de dues línies paral·leles sense possibilitat de punt impropi. I vet aquí, aquell dia d'aquells anys que no puc precisar, vaig deixar el boli Bic a la ranura superior del pupitre, cansat d'esperar escriure el no-res o trobar el punt impropi, i vaig quedar abstret mirant-me la mà dreta, en concret, l'índex de la meua mà dreta, perquè, senzillament, no el reconeixia com a meu. No, no, ni de bon tros. D'on ha sortit aquest dit?... El vaig posar ben estirat. Que no, que no és el meu! Que jo no tinc les falanges tan marcades. ¿I aquesta estilització de la punta? A veure, qui m'ha canviat el dit?... Llavors, no ho vaig comprendre de seguida, i em vaig espantar. Li ho diria a la mare, és clar. I si ella també s'espantava, doncs aniríem al metge. Però no es va espantar, es va riure. Perquè era la primera vegada que jo li demostrava ser conscient de les transformacions que a poc a poc aniria patint el meu cos. Un frec de vida al dintre de l'aula. El punt impropi. I vaig pensar que créixer i fer-se gran era, a més d'altres coses, admetre que el meu esquelet aniria prenent domini al meu cos, i que això suposava que la meua estructura òssia es manifestaria cada vegada amb més força, amb major protagonisme, fins la mort i la corrupció de la carn. I que aquest darrer estadi seria l'única cosa que quedaria de mi mateix. Un munt d'ossos. I ja no estava espantat, estava aterrit. Tot i que acabava d'entendre aquella dèria del Miquel Àngel pels dits índex de l'Adam de peròs posat i el Déu barbut.

Potser, la gran troballa digital, va ser a classe de religió.

Perquè avui en dia el no-res digital l'hagués trobat a la classe d'informàtica, de segur.

divendres, 4 abril de 2014

L'epitafi de...


Va deixar quatre coses. Dersú Uzalà l'hagués qualificat com a bona gent, i també en Machado. I aquestes quatre coses les va disposar, un poc abans d'aturar-se per sempre mai, als quatre punts cardinals de casa seua. Era la seua dèria particular, si m'accepteu la redundància. Li agradava distribuir el seu món als quatre costats d'aquesta creu amb que plantem dempeus la nostra esfera àpoda al no-res desencreuat de l'univers: nord, sud, est i oest. Si la creu principal està ben construïda, les altres venen rodades, repetia una i altra volta. Era el seu lema, la seua llegenda a l'escut d'armes. Van regirar, els seus més pròxims, els dos pols, nord i sud, i els indrets que veuen llevar-s'hi i gitar-s'hi el sol tots els matins i capvespres del món, l'est i l'oest, per si de cas a qualsevol petit racó de les puntes de creu havia deixat notícia de les seues últimes voluntats. Però no. Cap cosa van trobar. Ni tan sols una breu paraula de comiat: agur, adiós als pols o adéu, adeus a llevant i ponent. No, cap cosa. Semblava que abandonés el món amb un mutis shakespearià: molt soroll per no res. Com si la vida no fos sinó el fruit desolador d'una publicitat enganyosa, si em torneu a acceptar la redundància. Que al capdavall tot es resumeix al mateix, hagués dit: donar-ne voltes i voltes a la mateixa cosa, sempre el mateix, sempre el mateix… I, és clar, els amics van quedar un poc neguitosos en no saber què disposar com a epitafi a la seua làpida. Ja sabeu, aquella frase, diuen, amb aspiracions de pedra: la frase lapidaria. Varen fer memòria i varen concloure que el que primer recordaven era la seua vida silenciosa i de continguda passió. "Silenci i passió"… Però quina mena d'epitafi era aquest que no acabaven d'entendre ni ells mateixos?. A més a més, un, el de l'esquerra, va discrepar: "no, lo seu no era passió continguda, era obsessió". "Sí", va reconèixer un altre mentre afegia: "i una obsessió solitària". "Com els artistes", avançà un tercer. "Art i solitud", va resumir el quart. Però tampoc els hi va agradar. "¿I el silenci?", va reclamar el primer. "Tens raó", li varen concedir. "Tampoc podem identificar silenci i solitud, tot i que al seu cas…", rumià en veu alta el primer. "I és que més que silenci, ara que pense, el que feia era poc de soroll, no esteu d'acord?", etzibà el segon. "Doncs sí, Poc de soroll…" començà el quart; "i moltes nous", tancà el tercer. Poc de soroll i moltes nous. La frase no només no era gens ni mica lapidària, sinó que recordava l'eslògan de qualsevol anunci publicitari de quinta categoria. Però no els hi va desagradar del tot. Vet aquí. El segon, però, i al fil de la nou, va recordar una dita: "com més petita és la nou més soroll mou". "Ja està, només cal canviar més per menys", va dir el primer. Com menys petita és la nou menys soroll mou. I la feren cisellar a la làpida. El dia del soterrar només els quatre amics acompanyaren el sepeli, cadascú a un punt cardinal. I mentre li llançaven els grapats de terra al damunt, algú d'ells, que ara no recorde, va preguntar: "¿Però algú sap si li agradaven les nous?... I aquella incògnita llançada a l'aire es va escampar com si fos el núvol de cendres de la letal incògnita, a la fi resolta, que l'havia dut a la mort: la quadratura del cercle.


diumenge, 30 març de 2014

Contradictio in pedalis


Inclement. Avui feia un oratge inclement, com hagués dit un escriptor nouvingut i amb febleses hiperbòliques. Contradictio in absentia. Jo mateix. Molt ennuvolat. Cel amb cobertor d'edredó de plomes, amenaça brussel·lina de pluja, fins i tot torrencial troika, i humitat -¿humanitat?- esponerosa humitat ambient que et feia sentir el profund significat de la paraula intempèrie. Sí, avui era un dia d'intempèrie, de sentir en carn pròpia el que és estar fora. Dins, fora. Ara estic dins; ara estic fora. De no haver quedat, m'hagués quedat -què magnífica contradictio in verbis, abstenir-se agnòstics- dins de casa meua, és clar; i no hagués anat fora de casa meua. Dins, fora. Però quedar a pedalar és molt més que un  biverbis -aquesta és meua, i no tinc per què explicar-la; Epi, Blas, ja em perdonareu. I visto lo visto, i la negror immensa dominant l'horitzó, doncs el meu amic i jo hem decidit endinsar-nos-en. Sí, ficar-nos-en al que diem els/les afores de la urbs, orbs de camins mullats a la matinada, orbs d'horta humida per la rosada i la pluja que beneeix els amors clandestins, la boca del llop inclement, la bava als queixals de la intempèrie, l'hàlit balsàmic de l'ectoplasma de l'horta. ¿Ens ha plogut? Sí. I done gràcies al llop i els seus queixals. Les gotes cegaven les ulleres, lliscaven pels ulls caient des del front fins a les mans mal guarnides. La roba drenava, atrafegada, el xàfec que ens ruixava només eixir de Bétera camí del barranc. Perquè hem decidit tornar pel barranc on el llop plujós ens esperava. I torne a donar les gràcies a la inclemència. Mullat, cec, corbat amb les mans a la part baixa del manillar, la tête dans le guidon, mirava de sentir-me ben endins del que diem fora. I llavors me n'he adonat. Aquesta pluja que nodreix l'horta és la seua essència, la seua saba. I jo era al bell dintre de l'essència de la vida, del líquid amniòtic de la vida, de la meua pròpia vida dins el si de la meua mare; i el perfum de fulla trencada dels tarongers, de tan intensa com era la seua flor ja esclatada, era la seua sang de tarongina que traspuava l'aire i enverinava de vida -contradictio in adiecto,  l'oxímoron dels pobres- els meus pulmons per sempre més. Cap cosa és més fèrtil que el ventre d'una mare. Cap cosa més maternal que la terra. Pot semblar una estupidesa, però avui he pedalat pels camins que més he estimat a la meua vida, aquells que vaig conèixer abans de viure. Contradictio in termini. Aquells que només puc retrobar amb certes músiques i certes pedalades. L'avi va pintar l'horta. L'avia la va ignorar. Contradictio inter pares. I a mi em demanaren no tindre por. I m'han donat ganes, veritables ganes, de deixar anar l'aigua de plor i plenitud. Quin tipus de contradictio li concedim?... Això, dins i fora alhora. Allò que només pot fer l'amor.

diumenge, 23 març de 2014

Distopia

L'eixida de Distopia, mestre?

A Distopia no només cap persona no sabia llegir, sinó que aquella cosa que diem paraula no existia. L'escriptura era una activitat manual desconeguda, i les llengües parlades un maldecap que a la fi havia ensorrat la seua torre de Babel al fons abissal de la desmemòria. La gent mirava d'entendre's per gestos més o menys explícits, mirades ambigües o grunys, aquests darrers de variats significats segons el lloc que ocupaven dins el context més general de la gesticulació manual, facial, visual o corporal. No és que la població fos tota ella muda o sorda, no, faltaria més, però el que va començar com a prohibició només de la paraula escrita i llegida, va acabar, al seu torn, denunciant la paraula parlada i escoltada com a font inesgotable de desavinences, d'infelicitat i d'enfrontaments; i el llenguatge va dissoldre's a la foscor de l'oblit tal i com l'amor s'esvaeix a l'oblit dels besos. Els llibres, però, existien. Potser era un senyal d'un temps totalment desconegut pels actuals pobladors, potser. Aquella cosa atàvica que, tot i no ser copsada per ningú, havia quedat com a representació d'un inconscient col·lectiu que mai no havia llegit Jung, és clar. Però eren llibres només amb dibuixos que representaven situacions quotidianes perquè els nens les imitaren a l'escola. Activitat que podia haver realitzat el propi mestre o actor, però que tenia en el llibre o TBO una eina encara útil. Posem per exemple, l'escena dels ciclistes, "La salutació ciclista" era el seu títol (un cap amb casc de ciclista girat a l'esquerra): dos ciclistes es troben a la carretera cara a cara. Si el gruny venia desprès de la cabotada a mà esquerra, volia dir "bon dia"; però si el gruny antecedia a la cabotada volia dir "la teua dona m'acaba de donar records per a tu", la qual cosa podia arribar a ser molt delicada. Però, en general, podríem dir que en aquestes situacions no es donava massa importància al lloc del gruny, "segur que ha sigut una equivocació, total què importa un gruny de més o de menys?", era el sentir general, millor evitar els enfrontaments. Era, pel que sembla, una societat feliç. Això sí, d'una felicitat feta d'escarafalls, en la qual la tristesa lluitava agrament amb l'estultícia per trobar el seu lloc més adequat entre l'univers malsonant dels grunys. Heus ací, però, que un dia varen prohibir els colors als dibuixos. A partir d'ara serien només en blanc i negre. Reivindicaven els drets dels que pateixen acromatòpsia, parcial -daltonians-, o total, una de cada 100.000 persones. Aquelles que tot ho veuen en blanc i negre. Ningú no va protestar, només alguns pares varen pensar que cap autoritat obligava els malalts a explicar els colors, però que als nens, al seus nens, els hi feia gràcia que el mateix ciclista de l'escena descrita, a uns llibres portés el mallot a ratlles vermelles i grogues o ben bé de roig, blanc i verd o a quadres blau i blanc o fins i tot roig i blanc; i que aquesta varietat era enriquidora per a l'ull dels seus fills; però si els colors estaven prohibits, doncs estaven prohibits. Res a gesticular. Com els hi va grunyir el director general del departament adient: què és el que vostè fa els diumenges al matí?... Jo?, doncs talle la gespa del jardí… ¿I si estigués prohibit?... La deixaria créixer… ¿Veu el que li estava gesticulant? No li done més voltes, no val la pena. A més a més, a hores d'ara ningú no li ha prohibit tallar la gespa al jardí, no?… Té raó. I passà el temps. I a poc a poc es va generar un conflicte entre els dibuixos en blanc i negre i els colors irreductibles de la realitat. Els nens no acabaven d'identificar les situacions, i confonien el lloc que devia ocupar el gruny o la cabotada. Què fer? Podrien prohibir els dibuixos. I ho varen fer. Llavors, què fem a les escoles, perquè necessitarem un equip més o menys nombrós de mestres per cada classe i situació? "Això no és sostenible", van grunyir. Doncs prohibim les escoles. I ho varen fer. La realitat cromàtica, però, era immarcescible, sobretot a la primavera. I tot i prohibir-la una i altra vegada amb els famosos grunyitasos, ella continuava amb tot el seu esplendor. I aquell director general va tindre un gran gruny. I dirigint-se a tota Distopia a través d'una gran pantalla de plasma, com d'habitud en feia el seu president, els hi va gesticular el que tots farien a partir d'ara. I va tancar els ulls.

dilluns, 17 març de 2014

L'Heure


Comence.
Són les set de la vesprada,
les set en punt del dia dèsset.
I som al mes de març.

La primavera té…

Perquè he eixit al balcó
i la seua olor m'ha reconegut.

...alguna cosa que em molesta.

Com dir-li?...

Si fos nostàlgia,
miraria les meues mans.

Quinze minuts,
tres quarts de vuit,
i només quatre versos.

Si fos melangia,
miraria la flor del vent.

Més capritxosa la flor
que la numeració decimal.

Si tristesa,
els pètals que llançà la mà.

Cerque sinònims
del temps perdut.
Un quart de vuit.

Si memòria,
l'esguard que vaig perdre
entre els pètals d'aquells dits.

Però cap cosa mai no és
quan és la primavera.

La primavera té…

I van dotze,
la sexagesimal.

…aquesta cosa que em molesta.

I que mai no sabré com dir-li.
Com mai no vaig saber nombrar-te,
si de deu o dotze, si de rosa o somni,
si d'amor o rosella.

Dèsset. Les vuit en punt.
Vet aquí l'heure ronde.

divendres, 14 març de 2014

Le locataire

"Cuando siento que voy a vomitar un conejito, me pongo dos dedos en la boca como una pinza abierta, y espero a sentir en la garganta la pelusa tibia que sube como una efervescencia de sal de frutas." 
(Cortázar, J. Carta a una señorita en París)

A una escena del film Le locataire, de Roman Polansky, Trelkosky, el seu protagonista, fa memòria, des del do de l'ebrietat, d'una dent trobada dins un forat a la paret de l'apartament que acaba de llogar; i, al seu torn, d'una història que va llegir a la premsa: un home va tindre un accident i va perdre un braç. Aquell home volia que el seu braç fóra enterrat al cementeri; les autoritats, però, li ho van denegar, i el seu braç va acabar incinerat. I el Trelkovsky, ben negat de vodka o ginebra, vés a saber, i de la porció de personalitat que la dent o el braç hi puga representar, basteix la reflexió que ens durà a la incògnita clau del film: quin dret té el meu cap d'anomenar-s'hi "jo"?... Potser la Mariló, ara que pense, la llogatera de La Mañana de la 1, és una incondicional d'en Polansky, i va apuntar en la direcció correcta amb l'afer aquell dels òrgans amb ànima d'un assassí. Perquè aquestes pensades quan les fa el Polansky tothom hi pensa, però si la filòsofa n'és la Mariló, tothom se'n riu, és clar. Heus ací, que condemnades les ànimes, els "jos", a no ser sinó locataires dels cossos, potser no sempre han estat ben desinstal·lades dels seus anteriors usuaris, com certs programes o aplicacions informàtiques que sempre deixen el seu record binari: una dent (1) dins un forat (0) a la paret cibernètica del sistema. D'això la tragèdia d'en Trelkosky, que no desvetllaré, no us preocupeu. I és que el "jo" d'un suïcida deu aterrir-se en reconèixer que n'està vivint per enèsima aquella aventura macabra que el va dur a l'hospital i el durà de nou al llit de mort compartida dels hospitals, tot i dir de bon començament que no pot entendre els suïcides. Ah!, que ja us he xafat la guitarra?... No, no us ho penseu, que la cosa no és pas tan fàcil, que duu l'aire de cara. Perquè vet aquí, que el que de veritat volem els ciclistes no és sinó desfer-nos del propi cos; si més no, per una estona, mentre dura aquest joc entre jo i cos que n'és pedalar, en que mai no acabes de saber quin dels dos és el forat, quin el vertader esclau de la bicicleta, i ni si el pròxim vòmit traurà el conillet blanc o negre. Perquè la felicitat màxima del jo locataire ha d'estar no sentir com el cos li demana els seus drets. Sobretot, aquells que duen el jo a plantejar-s'hi com és que el propi cos actua en contra de sí mateix de tan fart com és del jo. Sí, no n'és un joc de paraules, és la gran pregunta, la solució de la qual no n'és enlloc. Mentrestant, i en attendant ce jour que ens revele qui n'és el vertader locataire d'aquest joc que anomenem vida: més Prozac, o vodka o ginebra o pedals com a venjança... i menys Plató. Perquè em sembla que en aquest sistema binari tan jocós mai no sabrem qui fa d'1 i qui pateix el 0 -a l'esquerra, és clar. I potser l'únic camí que ens queda és sortir d'1 mateix. Declarar passions amoroses fa trontollar el món. I l'esclau que és dins del forat a l'espera de locataire potser no és el cos.


"Vivir la vida ya es bastante duro. ¿Para qué anotar toda esa agonía?
Parecería sin más el inventario de una cámara de tortura"
(Franz Liszt)

dimarts, 11 març de 2014

El vol de la papallona


Que n'és de dolorós viure a la Bellesa, va pensar. I ara, el sentiment que al paradís ignorat de la seua infantesa mai no va saber formular -llavors li faltaven les paraules- avui en dia li va esclatar des d'algun racó de la innocència i els llavis. Perquè el vol capritxós de la papallona encara li procurava aquell frec dolç de tristesa i incertesa… Què senzill seria trencar-li el seu ball desorientat! Què fàcil el desequilibri últim d'aquell trontoll que mai no passava de la pomposa melodia de colors i joves amb què la primavera camina pel món. Sense cap direcció, de flor en flor, taral·lejant, papallona que creu perdre's entre els pètals només per plegar les seues ales de calderó i quedar-se més quieta que el silenci d'un esguard enamorat. Papallona, cop de teatre, ets la mentida gronxada de la bellesa. Qualsevol dia esbrinaria, pensava de xiquet, qui movia els seus invisibles fils de titella, qui era el titellaire d'aquell vol descompassat que donava llum als matins els primers dies de març i tarongina, i que sembrava botons de melancolia i sol caigut al mandrós aleteig dels capvespres que assagaven el proper i benefactor idus de març sobre l'horta. Potser el magnolier tindria alguna cosa a dir. Quan fóra gran li ho preguntaria. Però aquell dia en què va pensar el dolor de la bellesa era Dijous, i potser tornaven, el seu amic i ell, d'Algar. Sí, segur. Eren, si fa no fa, les tres de la vesprada, i l'aire en contra els va retardar. I era estrany que fos Dijous, perquè aquells dos amics només pedalaven entre setmana el dimecres, i de tant en tant; però no recordava el perquè d'aquella capritxosa alteració. Sí que li va quedar als ulls el sol encés, la calor urgent d'una primavera avançada, esclatada de sobte -tots els esclats són de sobte, és clar- i la dansa absent de les papallones sobre el perfum agre als dits de la taronja del camí. El silenci dels colors i del magnolier. Aquelles mentides que encara gronxen com escopinades sobre la tomba de març. La que va donar l'alçada miserable de la bava dels covards. La del pas suspés de la cigonya sobre el vol de la papallona. Fa deu anys. Que n'és de dolorós viure a la Bellesa, va pensar.

dissabte, 1 març de 2014

...eso son reflejos


Anava jo a… a comprar pa, anava a dir, com el Paco Umbral, un reflex condicionat, perdoneu, com la nostra consellera d'educació, la Català, que té el defecte (sic) de passar-se al valencià  sense demanar permís a Génova 13; però no, anava jo a comprar algunes coses més. Dissabte i compra de la setmana són sinònims. Anava a fer la compra, caminant de pressa, com sempre, tot ho faig de pressa, però vet aquí que el que he llegit de refiló a un cartellet enganxat d'un fanal, no només m'ha sorprès i m'ha fet parar, m'ha dut al cap un dels primers espectacles de Les Luthiers, aquell fragment que es deia Cartas de color con Yogurtu Mghe, i que jo vaig conèixer, d'antuvi, en versió àudio, en cassette. I més concretament, he fet memòria, d'aquell moment en que Oblongo, l'oncle de Yogurtu, descriu la causa -l'escassesa de rinoceronts- que ha obligat al seu nebot, Yogurtu -no sé si Vitalínea o Griego- a fugir precipitadament de l'aldea, deixant la tribu, per a intentar triomfar com a músic als EUA. Perquè si l'Oblongo hi es jactava de la infalible agudeza dels seus sentits: eso es vista… eso es oído… eso es olfato… eso es tacto…, jo he de reconèixer que l'autor del cartellet, que no sé com tindrà la infalible agudeza dels seus sentits, si alguna cosa en té… eso son reflejos. Perquè és la conseqüència lògica del camí que han de prendre les dones a l'atur, molt més si en són de mares joves, com ja ho ha deixat ben clar el preclar concejal de Villarrobledo. I la infraestructura bàsica per aquestos nous menesters de mares joves tampoc no es crea de la nit al matí. Per tant, donem gràcies a tots aquells que, com el del cartellet, posen a disposició de les dones i mares en circumstàncies delicades almenys una habitació dels seus domicilis particulars. La qual cosa no només em sembla una demostració de reflejos, sinó de tacte, olfacte, oído barra i vista, no cal dir. I jo, que tot i ser ciclista, per a certes coses vaig molt curtet de reflexos, me n'he adonat, ja ficat en faena de mercat, que potser el concejal de Villarrobledo no n'és sinó el famós Obtuso, que l'Oblongo cita com al bruixot de la tribu. I que com a tots els obtusos, creu que totes les dones, llevat de la seua santíssima mare, tenen ànima de Ganga i són un poc retardades mentals com la Leonora de Reflections in a Golden Eye. El que no arribe a concretar és si el susdit concejal estaria més a prop del capità Penderton, que no vol reconèixer la seua naturalesa, o del soldat Williams, al qual el seu pare li va ensenyar que totes les dones, menys les mares, portaven al seu cos una malaltia maligna i contagiosa que deixava els homes cecs, contrafets i condemnats a l'infern. Tot i que aquestes noves mares que lloguen habitacions amb internet i mini bar, per hores o nits senceres, no sé si podrien ser excloses, com a mares que són, de la Williams's father sentence. Què pocs de reflexos que em queden!