dilluns, 25 de maig de 2015

Gori-gori

Cuidado con el escalón, que ya sabes lo que dicen las malas lenguas... Qué?... Que el escalón al bajar desde tan alto no sólo hace dura la caída, sino que es igual a los moniatos que bajan por la caída al cuadrado, es decir: E=mc2... Por qué hablas con fórmulas?... Porque es un pensamiento gori-gori. ¿Te llevo a casa?... Ya no tenemos coche oficial... Pero hay un Valenbisi aquí al lado... No es lo mismo Alberto Einstein... 

dissabte, 23 de maig de 2015

E=mc2


¿És l'Estat avui en dia, o sempre ha estat l'Estat -i permeteu-me l'al·literació estatal, benvolguts amics- com a concepte i realitat, igual a la misèria dels seus súbdits pel nombre de cabrons elevat al quadrat -govern central i autonomies, o requadrat, si incloem municipis i diputacions- que controlen la distribució d'aquesta matèria intangible però tan física que anomenen misèria? És a dir, E=mc2, i ho dic com a fórmula perquè és un pensament científic... Doncs divendres vinent tenim concurs de pinxos, Pintxo Txapelketa, ací, a Le Coin. Si duus una safateta amb hamabost pintxoak tens dret a tastar-ne dels altres... ¿Sí? Doncs si sí, qui ens anava a dir que l'Einstein era un successor del Marx -el prescindible, no el Groucho- però que en lloc d'escriure un totxo insuportable -i capital, pel que sembla- ho va resumir tot en una breu, efectiva i elegant formulació?. I si la cosa és aquesta, i el poder, ací simbolitzat per l'Estat, és l'altre ingredient del maleït oxímoron resultat de la seua combinació perversa amb Democràcia, jo em pregunte, amics, benvolguts amics: ¿és l'Escarni la seua forma de reafirmar-se, de prendre consciència de sí mateix? Vaig a pixar… (Fa el mutis) Ei, companys, aprofitant la pixera, qui és aquest paio?... Li diuen Einstein, Einstein el metafísic, perquè, pel que es veu, la física se li queda curta… Ah!... Els pintxoak va de veres?... I tant. Ja torna... ¿Li és absolutament necessari al poder reclutar l'Escarni per gaudir d'una bona salut cínica?, pensava per vosaltres mentre pixava... ¿Diumenge anem de pedalada?... I si peguem un bac, què? No podrem votar… Però si tu ets l'optimista. No anem a tindre tan mala roda. A més a més, tenim tot el dia… A mi no m'han enviat encara la targeta del cens, supose que el col·legi serà a l'insti de sempre, ¿i a vosaltres?... No, tampoc… No deu estar fet aposta?... L'oxímoron valencià, aprofitant la seua majoria absoluta, va aprovar una llei de señas de identidad, que potser identifiquen, per a una majoria de la població, el que significa ser valencià, però no per al 100% -ho expresse en guarismes ja que es tracta de dura i pura ciència- dels que al matí i davant de l'espill es reconeixen com a valencians. I ara comença l'Escarni -que ja podem definir com la mentida per la cacicada al quadrat, és a dir, E=mc2- perquè tots aquells que aixequen el cap davant aquestes impertinències, abusos d'autoritat, assetjaments i d'altres sucosos fruits oximorònics, s'arrisquen a convertir-se en un no-res, a desfer-se en un flux de protons al gran col·lisionador de partícules identitàries. Vaig a pixar… Que té problemes de pròstata?... Deu ser la garagardo, que sense pintxoak s'elimina més ràpid Aquest Einstein n'és la metafísica pel cabreig al quadrat, és a dir, E=mc2… És que l'Esquerra està molt desorientada… Doncs porta desorientada un grapat d'anys… Deu ser que l'Esquerra és igual als marxistes pels catequistes al quadrat… Ja torna… Agraviar las señas de identidad. Quantes coses no haurien de tornar-nos-en pel que cada dia ofenen els meus senyals d'identitat?... Al gran col·lisionador de ladrones els ficaria jo… Es diu hadrones, Vicicle… Però no anem a barallar-nos per una lletra, no?... Jo, que no puc amb els bous al carrer, ¿com voleu que em prenga la cosa aquesta dels mítings a la plaça de bous?... ¿Míting ve de mentida?... Potser, perquè aquesta dèria de la plaça de bous alguna cosa deu tindre amb el torejar-nos… Qüestió d'Estat… Però l'Estat, no pot ser la merda per la caca al quadrat?... Ai, les Eleccions. Les Eleccions són el miratge pel cor al quadrat. És a dir… Sí, ja ho sabem, E=mc2, que va de ciències… Mireu, ja tornen de la plaça, amb les banderetes, i aquests barrets de pega de jutges de les Olimpíades, uns blancs amb cinta blava i els altres blaus amb cinta blanca, què bonic… I si ara els preguntes: com estava la plaça? Te diran: abarrotá, abarrotá Si són només dones grans i ancians… Van a l'autobús… Quan feien els mítings al Mestalla, fa anys, jo encara treballava a l'Avinguda d'Aragó, llavors hi havien xiques ben joves… És que són les mateixes…

diumenge, 17 de maig de 2015

Atticus Camps

Maleïdes!

Estava més que acostumat a nadar contracorrent. L'altra vegada, la del rossinyol, tothom va dir-li que s'equivocava defensant lo indefensable, lo del negre, i, tanmateix, varen fer-li un pel·lícula i tot. Era un triomfador, i cap persona pot donar-li l'esquena al seu destí, i molt menys els guanyadors de mena com ell. Si fins i tot va eixir de rositas de l'affair dels tratges, i mireu que l'ensarronada era d'altura; però ell, amb només una mirada de reüll cap el jurat, va decidir la seua pròpia sentència absolutòria. I el sastre espieta, que no era de Panamà i que tampoc no tenia un passat dubtós, va quedar més foradat que un calat doble de tant com va cantar. Caram, és que estem parlant de l'Atticus, de l'Atticus Camps, no digo más. Per tant, per què no defensar-se a sí mateix en la darrera ximpleria aquesta dels cotxets? Ni la traïció del Berni ni la desafecció del Nando ni la persona a la que estás llamando no está disponible de Rita, l'anaven a desanimar. I si sí o si no, que va arribar el primer dia del judici. I tenia que vestir-se per a l'ocasió, símbol emblemàtic, com era, de las buenas formas y el decoro, de l'addenda i la recontraddenda als diaris oficials. Tot un senyor. Va obrir l'armari. Al costat de la dreta, al fons de l'armari, encara conservava els maleïts tratges, per si de cas. Però avui no tocava. Avui vestiria un dels pocs que podia lluir amb factura grapada a la solapa, el gris marengo. Recollo…, què bé que li quedava. El que té perxa, té perxa, i ell tenia perxa, i punt. Ja voldria la no disponible una perxa amb senyoria com la que deu, en la seua misericòrdia jesuítica, li havia donat. Va eixir ben d'hora de casa amb la idea d'anar caminant fins els jutjats. Així, sense falses modèsties ni vergonyes, una mena de passeig reivindicatiu. Vaig a defensar-me dels cotxes i vaig a guanyar, com el Fernando, l'altre, no el Nando. No seria un bany de masses, però tampoc no acabaria en un linxament, va concloure. ¿Linx? ¿Finch? ¿De què li sonava la parauleta? Bé, i què caram l'importava? Però en pegar les dues primeres passes al carrer va notar que alguna cosa li gotejava al damunt del cap, al bell mig de la calba, i a la solapa dreta, la de sense factura grapada. Mirar-se la jaqueta i tocar-se el cap va ser tot una. Merda, merda i merda… de colom. Aj, quin fàstic. Va entrar a casa. Al bany, desprès de llevar-se la jaqueta, es netejà el cap. I a la cuina, amb llevataques, va provar, sense molt d'èxit, de dissimular la taca de la solapa dreta. Impossible. Aquella merda s'enganxava al teixit com un diputat a l'escó. I ell sabia de què parlava. Cap problema. Repetim: armari, nou tratge amb factura grapada, però blau marengo, no tan judicatura fashion, però quin remei? També era mala sort. Bé, encara anava amb temps de sobres. Va eixir al carrer per segona, i no s'havia tancat la porta del pati al seu darrere que va sentir, també per segona, el xop al cap i a la solapa dreta sense factura. Dues deposicions com dues escopinades d'un deu gargallós i justicier. Com que la del cap li va regalimar ràpidament pel front amenaçant-li els ulls, va traure el mocador amb les sigles del partit cosides també amb blau marengo -sempre duia mocador i tratge conjuntats- i mentre es netejava el front va mirar cap al cel: a la cornisa del seu edifici va identificar els autors d'aquelles cagades tan inoportunes: era foc amic, era la legió Còndor. Va quedar trasbalsat. A partir d'aquell descobriment ho va intentar tot. El paraigües: un vol rasant entre la part interior del paraigües i el seu cap li va deixar les dues escopinades de rigor a la calba i al tratge, que ja de tercera era verd marengo. L'impermeable amb barret inclòs: i el trio més hàbil de la Còndor va actuar amb la precisió d'un cirurgià. El primer li va llevar el barret, el segon li va obrir l'impermeable i el tercer li deixà la dual marca escatològica -cap i solapa- del justicier. Així són les gavines, aus carronyeres i rancunioses, va pensar, i sabia de què parlava. Estava desesperat. Se li feia tard. Ja tenia la calba amb una lleu erupció -l'acidesa de les defecacions aviaries és d'un pH desolador- de tant de netejar-se les cagades, i només li quedaven els tratges del fons de l'armari a la dreta. Què hi farem? Es va posar aquell marró marengo sense factura que tant li agradava al seu amiguito del alma. Va cridar per telèfon un taxi, i del paquet de bosses negres per les escombraries, grandària XXL, que varen repartir a Gènova pels diners suïssos, va prendre una que es va ficar de cap a peus, la qual cosa li obligava a caminar com una geisha, i li va fer dos forats pels ulls. Va posar-se les ulleres de sol que li va regalar la no disponible aquell memorable dia irreal en que va conduir un Ferrari per mirar de salvar al Fernando, i, en attendant le taxi, va intentar confondre's amb la moqueta del pati. En arribar el taxi, va eixir del patí cagant hòsties, i davant aquesta estratègia escatològica-eucarística la legió Còndor va tindre que plegar ales. Ho havia aconseguit. Era dins el taxi camí dels jutjats. Va llevar-se la bossa suïssa per poder respirar. Anava tot amerat de la tensió i l'efecte hivernacle de la bossa de plàstic, però ho havia aconseguit. Tornaria a posar-se-la per sortir del taxi i entrar als jutjats. Amb l'Atticus no podia ni la legió Còndor. El que ara li regalimava pel front era la seua pròpia suor. Buf, quina calor! Va obrir la finestra. I no l'havia abaixat un parell de dits que una gavina damunt d'una bici el va avançar pel seu costat dret, va posar el cul -bé, la cua- en pompa i li va amollar dues cagades antològiques que varen entrar per l'escaire de la finestra -com els millors gols del Messi- i amb l'efecte precís per fer diana a la calba i al tratge sense factura grapada a la solapa. El taxista no sabia què pensar -opinants de mena com són- d'una bossa d'escombraries amb un calb amb ulleres de sol al seu dintre que en mostrar la seua cara provocava la diarrea de les gavines. I l'Atticus va fer memòria del maleït rossinyol: uno no comprende realmente a un traje hasta que no se mete en su tela y camina dentro de ella.

La legió Còndor

dimecres, 13 de maig de 2015

L'ou i la gallina

El melic del món

Al melic del món deu trobar-se la veritat, la gran i única veritat. I seria més que suficient, tot i no ser sinó una la solució a tots els grans enigmes de l'univers, que, al cap i a la fi, no són sinó un. I el que vaig descobrir dissabte passat, ja complida la compra al Consum i quan només la farmàcia esperava la meu aparició i el seu corresponent mutis, va ser -i perdonareu la immodèstia de seguida en llegir les meues desapassionades raons- el melic del món. I si dic immodèstia és perquè el melic del món està, si fa no fa, a quatre passes -ni tan sols pedalades- de l'enlloc on un servidor va patint la vida nigth and day. Perquè el melic del món és ací al costat, a l'anomenada Plaça del Rosari, al Cabanyal -on si no?- i els meus arguments no els podreu refutar tots aquells que fins ara -i perdoneu-me, equivocadament- pensàveu que era patrimoni exclusiu dels vostres sentiments més viscerals. Dalt a la foto ho podeu comprovar. Quan arribes a la Plaça del Rosari no te n'adones que ets davant les dues cares d'una veritat amagada sota la mentida, de màscares que riuen si jo plore, d'ulls que ploren si jo els faig somriure. I no perquè n'hi ha una font ornamental horrorosa, que més sembla un abeurador gegant de coloms que un regal pels ulls i la oïda. Cap cosa extraordinària, ja ho sé, de fet, és prou habitual a les places de tantes ciutats. Ni tampoc perquè a la Plaça del Rosari, a més a més, hi pots trobar la conjunció desoladora de la rodonesa de la font susdita, la quadratura de la plaça en sí mateixa i la infinitud circular de qualsevol Rosari de sobretaula un capvespre qualsevol ofegat per la calima ardent dels precs: ma fin est mom commencement. Però reconec que, tot plegat , són febles arguments. I ara ve el secret de l'univers. A la Plaça del Rosari hi podeu trobar, compartint la mateixa línia de façana -i si us poseu cara a cara front les dues cares de la gran veritat amagada, una cau a mà dreta i l'altra a mà esquerra- les dues grans Tes de la nostra por, la de la vida i la de la mort, el temple i el teatre, l'escenari del sopar de germanor més escenificat del univers i el sancta sanctorum de Talia. I un comença a comprendre-ho tot: per què, per exemple, els actors més famosos es converteixen en estrelles -clar, era això- i per què Beverly Hills és un Santuari, o per què els sacerdots -els vertaders, els que no saben què vol dir bambolines- són els pitjors comediants de qualsevol època, perquè el personatge ha fagocitat l'individu. I mireu, si no, a qui tenim de Papa, un argentí. Grans actors. Mireu la foto de dalt. A mà dreta, encapçalant la perspectiva, l'Església del Rosari, el temple. Al fons -on si no?- el Musical, el teatre. I al bell mig de les dues Tes, la casa del cura, del mossèn. Perquè ells són els únics còmics amb dret de vivenda, els mossens, com els antics mestres. ¿És o no és el melic del món? ¿És la representació de l'aventura humana en tota la seua extensió, o és només passió veïnal? I a mi, que tot ho veig amb els ulls d'un pedal metafísic, se m'acut que temple i teatre són les dues rodes d'una bicicleta astral de dubtós equilibri. I de la qual cal esbrinar quina de les dues rodes empenta la bici i quina la dirigeix. Quina fa la força i quina la utilitza en el seu profit. O si alguna d'elles va punxada. Vet aquí el gran dubte existencial. Què va ser primer, l'ou o la gallina. Qui mana, lo profà o lo sagrat? Potser cadascú fa el joc de rodes segons la qualitat de la seua por, però el que no em podeu negar és que tots sabem què va ser abans. Sí, i ho dic per l'ou o la gallina. Va, ja està bé de teatre. Tots sabem quina és aquesta gran veritat amagada. I a aquestes alçades de la comèdia humana, no em vingueu amb històries inhumanes. Vicicle, Vicicle, el Rosari?... No…

divendres, 1 de maig de 2015

Casa Nostra


Em sap greu, molt greu, la veritat, Tony. Pobre Tony. Un dels meus ídols. Com el Tom Ripley, però un poquet més aburgesat. Pare de família i tot, bé, de dues famílies, la carnal i l'espiritual -és a dir, la dels negocis: mi reino no es de este mundo. Sí, pobre Tony, povero. Perquè si lluitaves per controlar New Yersey i per expandir el negoci del porc amagat per tot arreu, Tony, a Casa Nostra, oh! Tony, Tony, Tony, amic meu, Tony, no t'hagueres menjat un rosco. Tota la vida matant-se -mai millor dit- per dominar un tros de ciutat i gratacels, i a Casa Nostra els Peperoni, sense pegar un tir, feien i desfeien, compraven i venien, malbarataven a cops de decrets i lleis tot un país, xicotet, però país, amb dones i homes inclosos, contaven diners a la rebotiga del banc, cobraven comissions només de mirar-te, no, de que els mirares, rebien regals de tota mena dels seus amiguitos del alma amb somriure còmplice, beatífic i misorrero, facturaven milions amb identitats de pidolaires alcohòlics, saquejaven l'erari públic amb premeditació i traïdoria, devastaven barris sencers, arramblaven amb l'Horta, se cagaven en la mare que ens va parir a tots i, al damunt, eren elegits per majoria absoluta, com un Gianni Schicchi que demana l'aplaudiment i la indulgència per la seua malifeta portentosa i acaba no només aplaudit sinó aclamat i gairebé enlairat per les urnes sacrosantes. I, a més a més, Tony, mai no n'han gastat ni un quinzet en psicoanàlisis. I si tu bregaves amb el negoci del fem, ací ens han deixat Casa Nostra plena a vessar de la brossa i la brutícia del Street Circuit, la Copa América, la Ciutat clavegueram de les Arts i les Ciències, les Terres Mítiques sense mite, la Ciutat de la Llum a fosques, aules prefabricades en lloc de col·legis sufragats pels diners de Brussel·les, hospitals engegats per la inauguració i tancats al dia següent, puro teatro, oiga, y después dicen que no nos preocupa la cultura. I mentre, ens perdonaven la vida, sí, sí, poveretti, des de la sempiterna actitud airada del que té que aguantar l'ofensa diària dels pagans que no només no crèiem en ells ni ens empassàvem les seues lletanies i jaculatòries més estimades -pa' qué robar si están las leyes, los bancos y las asesorías, oye?-, tot i que són uns sants -apocalíptics, però sants- ni tampoc no podíem en això de per la gràcia de déu, nostre senyor -que mai no l'he vista- la verge maria, l'esperit sant i la santa i apostòlica mare església romana catòlica de la identitat valenciana per llei. I si tu tenies casa teua farcida de pistoles i diners amagats, Casa Nostra és a rebentar de bosses de fem negres -de Mercadona, of course- repletes de diners negres que no saben on amagar dins la seua cobdícia i amb les quals entropessen un dia sí i l'altre també. Coño, dos millones de pelas, qué hace esto aquí?. Correcto, ahí hay un millón. Aquí hay un millón más. ¿Dante, te n'adones, on és la bicicleta?

diumenge, 19 d’abril de 2015

Neu d'abril


Avui anava a posar-me poètic. La raó és d'importància. Perquè avui, diumenge de pedaleig, ha nevat a València. Sí, sí, ja sé que no us ho creureu, però és la vera veritatis, és a dir, pura literatura. Al bell mig de l'abril, amics. Què us en sembla?. I la cosa ha anat, més o menys, així. Anàvem pedalant. Pim pam, pim pam. I, de sobte, els flocs de neu han començat a caure al damunt de l'Horta. Hi havia de tots els colors: blancs, grocs, rojos, blaus… I tot just en tocar terra es presentaven: Hola, sóc la rosella. I jo, la tarongina. Doncs jo sóc la margalida petita, groga i amagada entre versos, dels amors prohibits. I jo, la flor allimonada del trèvol que, sota els tarongers, n'ha vist de passions trencades sobre la verdura aixafada i agra, de possessions desesperades sobre el capvespre del món. I el seu alè, el dels flocs caiguts, profund i a contra cor del gel, perfumava l'aire humit de la rosada tèbia i la neu multicolor. Hum!, quin plaer de la memòria. Aquell bes de llavis freds i terra aborronada. Aquell ventre càlid on trobarien el seu final totes les il·lusions de la paraula. I el faune que toca la flauta i somnia: Aimai-je un rêve?. Ja vegeu, com de poètic me n'anava a posar. Però se m'ha estrangulat la gola bertsolari per la indignació que m'ha produït que un dels besugos més tonyina de l'aquari pudent conseqüència de les clavegueres del poder ha menyspreat el mític camarot dels Marx, anomenant-lo de Carlos Marx. Com pot gosar aquest peixet expiatori de rebaixar als Marx  a la categoria d'un Karl? Ja n'estàvem prou calents pel pam i pipa de la senyora batllessa, que ara ens ve el peixet de colorets amb pretensions sarcàstiques. Tinga vostè en compte, senyor president retrucat, que mai de la vida no podrà superar el "y también dos huevos duros" del mitològic camarot paradigma de la democràcia -tothom hi troba la porta oberta- a qualsevol part del món. Molt més del que mai no serà l'oceanogràfic de xaranga i pandereta on vostè cueja la seua cueta de sardineta petitòria. Neu d'abril. Oh!, neu d'abril. Democràtica pol·linització del fruit exclusiu dels ulls, el color, la sensualitat del so, de la bellesa esquiva del somni i la nimfa flautista: Aimai-je un rêve?. I tu, si volies parlar de llocs vomitius, només tenies que esmentar l'aeroport de l'abuelo Fabra, Carlos Fabra, i no Marx, on ningú vol entrar, o el boudoir de la batllessa burleta, ja que mai no tindràs llocs propis d'intimitat tan messiànica. I així estem, amb regidores de cultura que fan deu faltes d'ortografia per centímetre quadrat, batllesses que es burlen de les víctimes d'un accident amb morts i tonyines que no ens deixen gaudir de la neu d'abril i el parell d'ous durs típics de la Pasqua… Bé, que en siguen tres.

dimarts, 14 d’abril de 2015

Decía Galeano


Decía Galeano que decía un amigo suyo que la utopía, como el horizonte, se alejaba de nosotros tantos pasos como en pos de ella avanzábamos. Por tanto, la utopía, si servía para algo era para caminar, o para pedalear, que para mí, a fin de cuentas, es lo mismo. De Galeano leí hace años y paños un libro que apenas dejó huella en mí, lo siento, Días y noches de amor y de guerra -y ahora recuerdo, y sí sé el porqué, aquella película, casi homónima, Paseo por el amor y la muerte, que vino a estrenarse más o menos por la misma época en que leí aquellos Días, principios de los '70: qué cosas tiene el olvido, John Huston y Eduardo Galeano en un mismo suspiro. De Galeano lo que verdaderamente me gustaba era su hablar, la música sobria, contenida y profunda de su voz, de su palabra, de sus ideas, de su compromiso con los desheredados, fuera de toda impostura, alejado siempre de la fotografía fácil o la grabación oportunista. Y me agradaba, sobre todo, cuando hablaba de Onetti, de las provocaciones que le infligía por demasiado idealista y demasiado joven. Del placer físico de la escritura, que las nuevas pedagogías también quieren robarnos. Y más, mucho más  me gustaba, cuando leía alguna de las luminosas páginas de aquel hombre que no sólo nunca quiso reinar, sino que no quiso ser hombre. Aquél que, en sus últimas palabras, reescribió el paseo embriagado y romántico de tinta corrida por el amor y la muerte, el liebestod wagneriano, en versión mestiza de preciso trazo y palabra afilada: El homicida: Porque la quería toda, señor juez. Ella con su pasado, ella con su último pensamiento, para siempre oculto. Qué estaba pensando cuando murió?... El Juez: No pensaba, usted la mató mientras dormía… El homicida: Eso, señor juez, su último sueño… Y Galeano ha llegado a su último sueño. Como la efervescencia apagada de la cerveza de la vida: "Así, con espumita". Porque el uruguayo es la otra cara de la moneda de plata argentina. Ese otro paseo por el amor y la guerra, esos otros días y noches de amor y de muerte. Es así, y nadie debe molestarse por ello. Menos aún, al calor amable de la celestial tertulia que recién le ofrece silla y voz a la utopía.

dissabte, 28 de març de 2015

INEM


No sé si el meu benvolgut Marcel va tornar, com qui no vol la cosa, com si d'una distracció de l'ànima que deixa el seu cos a la primera cantonada desprotegida, al seu estimat Liceu Condorcet. Jo ho he fet. Dijous de vesprada vaig trepitjar el passat amb la inquietud de qui sap que ningú no l'espera, de qui s'ensuma que el lloc on deixarà caure el cos travessat de contrallums i capvespre se n'havia oblidat fa anys i panys de la seua ombra de camals curts i mitjons fins als genolls. He tornat al meu INEM, al meu Instituto Nacional de Enseñanza Media. I les raons són secundàries. La lògica explícita d'una crònica sempre és secundària. El cas és que jo hi era. I si llavors, fa anys i panys, Tous les matins du monde, hi havia un pupitre, una classe, uns professors i unes hores dedicades explícitament al compliment d'una condemna imposada pel sol delicte d'haver fet el darrer setembre els meus primers deu anys, i unes finestres amigues al rerefons dels somnis pels meus ulls aliens i els ulls d'una Albertine per als meus sentiments a parts iguals compassats de pell dolça i llavis clausurats, dijous la nostàlgia no va poder entabanar el miratge dels records i els sons d'una melodia previsible. I la melangia va tindre prou amb el llum de recepció encès sobre la intempèrie creuada pels silencis dels absents. Què són els records sinó les fronteres dels sentiments? Vaig retrobar la rancúnia de qui llavors ja vivia la vida com una ofensa personal i no perdia el temps amb personatges secundaris. La sorpresa amable de qui et busca a les capritxoses pàgines de la memòria i no et troba sinó com a complement d'un altre nom del passat. Jo anava molt en… Ah, sí… Beguem, beguem, amics, que la proba és dura. A la Sala d'Actes -ara ja no té de passadís central, greu error- vaig reviure l'adolescent que va pujar a l'escenari amb els versos que ningú no li hagués imaginat, i que el propi jove va ser incapaç de llegir-ne, i que no era sinó un parell d'aquells seus versos descompassats i tristos el que volia. Perquè va comprendre que l'equilibri de la vida era un desafiament solitari, sense escenari, un pedalar sobre la roda fina i ingrata dels desitjos i els patiments. I que poc importava l'aplaudiment si formava part del protocol. Beguem, beguem, amics, que potser els retrobaments no existeixen. I m'hagués agradat dir-li-ho al nen de camals curts i mitjons fins als genolls. I que feia molt bé de sentir por, molta por, i que potser encara deuria sentir amb més força aquell glop del tràngol travessat de por. Que la vida és plena dels ofesos de la vida. I que tot i l'aparent desmesura de la por d'un xiquet, mai no serà prou prevenció per pal·liar les fronteres de la mediocritat, dels sentiments, dels records, dels que no saben apreciar els petits grans regals de la vida.

dimarts, 17 de març de 2015

Despídala de alguna manera...


Despídala de alguna manera… Si me dejan, eso es lo que pretendo… Això és el que passa quan parlen els budells i no la lògica imprescindible del discurs. O ben bé, quan la lògica prescindible de la perversió busca la seua inspiració als budells. "Anem a remenar la merda", mai millor dit, és clar. Perquè els budells pensen. Fins i tot tenen de neurones. Sí, n'hi ha de neurones als intestins. I s'enganyen, ja ho veieu, que ni l'Ovidi alcoià saben citar amb paper al davant i tot (es que no entiendo mi letra): que parle valencià a la manera… que parle català a la manera de València... Imagineu-vos-en l'Ovidi llatí i en llatí. I és que n'hi han de sintagmes impossibles per segons quins budells: "parle català…" Aiiiisss!, no puc, no, no puc dir-ho, és més fort que jo… "Luis Bárcenas...", no, no, imposible; "ese señor del que usted me habla"; sí, mejor… "La contabilidad B no es del PP, sería del señor que hizo la contabilidad B -¿amb quins diners, Mariano?-, el señor… el señor ese del que usted me habla." Perquè la tendència d'aquest cervell tubiforme és la de tindre una visió foradada de la realitat, la imatge de la qual no té cap perspectiva, conseqüència lògica de la manca de visió binocular. Un forat, un ull. I ja sabeu, a l'amor i a la guerra -i açò és la guerra- qualsevol forat és un trinxera. I, a més a més, aquest forat bèl·lic afegeix una vessant més que preocupant si en parlem de responsables polítics: el trastorn per dèficit d'atenció: "Ni yo, que fui el presidente del partido, ni el anterior presidente, ni todos los secretarios generales del partido, conocíamos esa supuesta contabilidad B… salvo alguna cosa." És el que té "la seña d'identitat" tubiforme, que no és carn ni peix, i serveix per a qualsevol forat o descosit. Per a l'oblit de les històries: "No voy a condicionar mi vida a acontecimientos que me hayan podido ocurrir." I de la memòria històrica, faltaria més: "Miren el plano", altre tubipensament habitual, confondre lo particular, "el plano", amb el que és més general, el mapa. És el que els passa als que pensen amb o des del tub. Ara ho entenc tot. Ara ja sé per què se li ha negat a l'Ovidi el petit homenatge dels vint anys de les seues particulars vacances. I mireu que tots acabarem per fer-les, les vacances, aquestes vacances. I potser que no haurem deixat res digne de ser homenatjat, sinó el previsible contingut dels pensaments tubiformes amb forat, i no els tubiformes sense forat, que com podeu suposar són els de la roda ciclista. Per què, déu meu, vares posar una franquícia del cervell a la panxa?. Això, despatxem-los aquests forats negres que són per tot arreu d'alguna manera… Si ens deixen, és el que pretenem… Divendres, 20, als que no ens agraden aquells que  porten el cap sobre l'entrecuix tenim una cita ací. Tant de bo pogués ser-hi. Ja sabeu, horaris de càstig.

Per si encara no ho teniu ben claret. Au!, per un tub.

dissabte, 7 de març de 2015

Xarops


Tot va començar amb el Mucosan que, com que no em feia res de bo, és a dir, com que no m'alleujava la tos, va donar pas al Flumil, que encara em va assecar un poc més la tos, per la qual cosa vaig tindre que tirar mà del Fluimucil, amb subtils tocs d'Apivita Propolis, xarop ecològic amb mel i timonet. Al capdavall, però, i davant la desesperança expectorant o tos asmàtica, càrregues de profunditat a base de Fluidasa i inhalacions proustianes de Formodual, a més a més de l'habitual guarnició de Paracetamols, Ibuprofens, etc. Jo, que sóc anti-potingues. Qui m'ho anava a dir? Bé, antipirètics no vaig pendre, la veritat. I així va passar el mes de desembre congelat, el gener espantat i part del febrer colpejat. Que enguany els refredats semblen del PP, i no volen deixar-nos. Morir matando, és la seua consigna. ¿Vaig deixar de pedalar?, doncs no, i ho vaig haver de pagar: Amoxicilina, deu dies, amb la conseqüent recaiguda proustiana, i altra dosi d'antibiòtic, de cuyo nombre no quiero acordarme, pels devastadors efectes secundaris que em procurà. I vet aquí, quan la incipient flor de l'ametler m'anunciava l'oblit d'aquella monomania de cullerades soperes, vaig entropessar amb el #Caloret, i torna-li, dia sí i l'altre també, amb la cullerada sopera i el Motilium sota el braç. I davant aquest precari equilibri de monocicle monomaniàtic, o mono maniàtic, ves a saber, de vòmit reprimit i fàstic contingut, Na Rita Barberà i Nolla, batllessa de la Ciutat de València -no oblidem que en qualitat de tal s'apuja al balcó de l'Ajuntament tots els dies de mascletà i els altres- fa gala de la seua incontinència urinària i es pixa damunt el respetable, tot i el dol que alguns porten al seu cor. Es riu i burla quan el que deuria fer és oferir-les el seu condol; potser que ja sabia que repetia com a cap de cartell de la correguda, els bous de la qual són els que estan sota el balcó (bous al carrer), festa que ja li dura quasi vint-i-cinc anys, com aquells de la pau franciscana, i no podia sinó expressar-se a sí mateixa com el que és. I jo que llance la cullera i comence a beure'm el Motilium, que duc amagat dins una bossa de paper, a glops compulsius, vigilant de reüll els que m'envolten, com si d'un pobre alcohòlic fos a partir d'ara la meua personalitat. I, ja posats, què collons, em passe al xarop JW, al Walker, Johnnie Walker, Juancito el Caminador, pels amics. Perquè el pobre Motilium no n'és suficient per minvar l'angúnia i l'ofec bronquial que em posseeix de sobte, el fàstic de que aquesta indecència amb aspecte d'ésser humà siga el millor que pot presentar un partit polític -¿partit polític he dit, o és una franquícia del pitjor clavegueram obstruït de merda franquista?. Quina obstrucció intestinal arrossega aquesta podridura que anomenem Espanya. Ah!, ¿on són aquells temps en que una cullerada de Bisolvón era mà de sant pels meus pulmons?. I en açò, que arriba el larunbata, el dissabte, i jo que m'alce del llit amb la descomunal ressaca del Motilium tocaet de Caminador o viceversa, i no sé si el que veig és delirium tremens o la darrera mutació fallera. I ara quin xarop puc prendre?... Cianur, Vicicle, xarop de cianur, ecològic, of course. I com que no puc penjar la fallera amb rodes, doncs us deixe el Juancito, que sempre és un bon xarop per a l'ànima.