diumenge, 19 abril de 2015

Neu d'abril


Avui anava a posar-me poètic. La raó és d'importància. Perquè avui, diumenge de pedaleig, ha nevat a València. Sí, sí, ja sé que no us ho creureu, però és la vera veritatis, és a dir, pura literatura. Al bell mig de l'abril, amics. Què us en sembla?. I la cosa ha anat, més o menys, així. Anàvem pedalant. Pim pam, pim pam. I, de sobte, els flocs de neu han començat a caure al damunt de l'Horta. Hi havia de tots els colors: blancs, grocs, rojos, blaus… I tot just en tocar terra es presentaven: Hola, sóc la rosella. I jo, la tarongina. Doncs jo sóc la margalida petita, groga i amagada entre versos, dels amors prohibits. I jo, la flor allimonada del trèvol que, sota els tarongers, n'ha vist de passions trencades sobre la verdura aixafada i agra, de possessions desesperades sobre el capvespre del món. I el seu alè, el dels flocs caiguts, profund i a contra cor del gel, perfumava l'aire humit de la rosada tèbia i la neu multicolor. Hum!, quin plaer de la memòria. Aquell bes de llavis freds i terra aborronada. Aquell ventre càlid on trobarien el seu final totes les il·lusions de la paraula. I el faune que toca la flauta i somnia: Aimai-je un rêve?. Ja vegeu, com de poètic me n'anava a posar. Però se m'ha estrangulat la gola bertsolari per la indignació que m'ha produït que un dels besugos més tonyina de l'aquari pudent conseqüència de les clavegueres del poder ha menyspreat el mític camarot dels Marx, anomenant-lo de Carlos Marx. Com pot gosar aquest peixet expiatori de rebaixar als Marx  a la categoria d'un Karl? Ja n'estàvem prou calents pel pam i pipa de la senyora batllessa, que ara ens ve el peixet de colorets amb pretensions sarcàstiques. Tinga vostè en compte, senyor president retrucat, que mai de la vida no podrà superar el "y también dos huevos duros" del mitològic camarot paradigma de la democràcia -tothom hi troba la porta oberta- a qualsevol part del món. Molt més del que mai no serà l'oceanogràfic de xaranga i pandereta on vostè cueja la seua cueta de sardineta petitòria. Neu d'abril. Oh!, neu d'abril. Democràtica pol·linització del fruit exclusiu dels ulls, el color, la sensualitat del so, de la bellesa esquiva del somni i la nimfa flautista: Aimai-je un rêve?. I tu, si volies parlar de llocs vomitius, només tenies que esmentar l'aeroport de l'abuelo Fabra, Carlos Fabra, i no Marx, on ningú vol entrar, o el boudoir de la batllessa burleta, ja que mai no tindràs llocs propis d'intimitat tan messiànica. I així estem, amb regidores de cultura que fan deu faltes d'ortografia per centímetre quadrat, batllesses que es burlen de les víctimes d'un accident amb morts i tonyines que no ens deixen gaudir de la neu d'abril i el parell d'ous durs típics de la Pasqua… Bé, que en siguen tres.

dimarts, 14 abril de 2015

Decía Galeano


Decía Galeano que decía un amigo suyo que la utopía, como el horizonte, se alejaba de nosotros tantos pasos como en pos de ella avanzábamos. Por tanto, la utopía, si servía para algo era para caminar, o para pedalear, que para mí, a fin de cuentas, es lo mismo. De Galeano leí hace años y paños un libro que apenas dejó huella en mí, lo siento, Días y noches de amor y de guerra -y ahora recuerdo, y sí sé el porqué, aquella película, casi homónima, Paseo por el amor y la muerte, que vino a estrenarse más o menos por la misma época en que leí aquellos Días, principios de los '70: qué cosas tiene el olvido, John Huston y Eduardo Galeano en un mismo suspiro. De Galeano lo que verdaderamente me gustaba era su hablar, la música sobria, contenida y profunda de su voz, de su palabra, de sus ideas, de su compromiso con los desheredados, fuera de toda impostura, alejado siempre de la fotografía fácil o la grabación oportunista. Y me agradaba, sobre todo, cuando hablaba de Onetti, de las provocaciones que le infligía por demasiado idealista y demasiado joven. Del placer físico de la escritura, que las nuevas pedagogías también quieren robarnos. Y más, mucho más  me gustaba, cuando leía alguna de las luminosas páginas de aquel hombre que no sólo nunca quiso reinar, sino que no quiso ser hombre. Aquél que, en sus últimas palabras, reescribió el paseo embriagado y romántico de tinta corrida por el amor y la muerte, el liebestod wagneriano, en versión mestiza de preciso trazo y palabra afilada: El homicida: Porque la quería toda, señor juez. Ella con su pasado, ella con su último pensamiento, para siempre oculto. Qué estaba pensando cuando murió?... El Juez: No pensaba, usted la mató mientras dormía… El homicida: Eso, señor juez, su último sueño… Y Galeano ha llegado a su último sueño. Como la efervescencia apagada de la cerveza de la vida: "Así, con espumita". Porque el uruguayo es la otra cara de la moneda de plata argentina. Ese otro paseo por el amor y la guerra, esos otros días y noches de amor y de muerte. Es así, y nadie debe molestarse por ello. Menos aún, al calor amable de la celestial tertulia que recién le ofrece silla y voz a la utopía.

dissabte, 28 març de 2015

INEM


No sé si el meu benvolgut Marcel va tornar, com qui no vol la cosa, com si d'una distracció de l'ànima que deixa el seu cos a la primera cantonada desprotegida, al seu estimat Liceu Condorcet. Jo ho he fet. Dijous de vesprada vaig trepitjar el passat amb la inquietud de qui sap que ningú no l'espera, de qui s'ensuma que el lloc on deixarà caure el cos travessat de contrallums i capvespre se n'havia oblidat fa anys i panys de la seua ombra de camals curts i mitjons fins als genolls. He tornat al meu INEM, al meu Instituto Nacional de Enseñanza Media. I les raons són secundàries. La lògica explícita d'una crònica sempre és secundària. El cas és que jo hi era. I si llavors, fa anys i panys, Tous les matins du monde, hi havia un pupitre, una classe, uns professors i unes hores dedicades explícitament al compliment d'una condemna imposada pel sol delicte d'haver fet el darrer setembre els meus primers deu anys, i unes finestres amigues al rerefons dels somnis pels meus ulls aliens i els ulls d'una Albertine per als meus sentiments a parts iguals compassats de pell dolça i llavis clausurats, dijous la nostàlgia no va poder entabanar el miratge dels records i els sons d'una melodia previsible. I la melangia va tindre prou amb el llum de recepció encès sobre la intempèrie creuada pels silencis dels absents. Què són els records sinó les fronteres dels sentiments? Vaig retrobar la rancúnia de qui llavors ja vivia la vida com una ofensa personal i no perdia el temps amb personatges secundaris. La sorpresa amable de qui et busca a les capritxoses pàgines de la memòria i no et troba sinó com a complement d'un altre nom del passat. Jo anava molt en… Ah, sí… Beguem, beguem, amics, que la proba és dura. A la Sala d'Actes -ara ja no té de passadís central, greu error- vaig reviure l'adolescent que va pujar a l'escenari amb els versos que ningú no li hagués imaginat, i que el propi jove va ser incapaç de llegir-ne, i que no era sinó un parell d'aquells seus versos descompassats i tristos el que volia. Perquè va comprendre que l'equilibri de la vida era un desafiament solitari, sense escenari, un pedalar sobre la roda fina i ingrata dels desitjos i els patiments. I que poc importava l'aplaudiment si formava part del protocol. Beguem, beguem, amics, que potser els retrobaments no existeixen. I m'hagués agradat dir-li-ho al nen de camals curts i mitjons fins als genolls. I que feia molt bé de sentir por, molta por, i que potser encara deuria sentir amb més força aquell glop del tràngol travessat de por. Que la vida és plena dels ofesos de la vida. I que tot i l'aparent desmesura de la por d'un xiquet, mai no serà prou prevenció per pal·liar les fronteres de la mediocritat, dels sentiments, dels records, dels que no saben apreciar els petits grans regals de la vida.

dimarts, 17 març de 2015

Despídala de alguna manera...


Despídala de alguna manera… Si me dejan, eso es lo que pretendo… Això és el que passa quan parlen els budells i no la lògica imprescindible del discurs. O ben bé, quan la lògica prescindible de la perversió busca la seua inspiració als budells. "Anem a remenar la merda", mai millor dit, és clar. Perquè els budells pensen. Fins i tot tenen de neurones. Sí, n'hi ha de neurones als intestins. I s'enganyen, ja ho veieu, que ni l'Ovidi alcoià saben citar amb paper al davant i tot (es que no entiendo mi letra): que parle valencià a la manera… que parle català a la manera de València... Imagineu-vos-en l'Ovidi llatí i en llatí. I és que n'hi han de sintagmes impossibles per segons quins budells: "parle català…" Aiiiisss!, no puc, no, no puc dir-ho, és més fort que jo… "Luis Bárcenas...", no, no, imposible; "ese señor del que usted me habla"; sí, mejor… "La contabilidad B no es del PP, sería del señor que hizo la contabilidad B -¿amb quins diners, Mariano?-, el señor… el señor ese del que usted me habla." Perquè la tendència d'aquest cervell tubiforme és la de tindre una visió foradada de la realitat, la imatge de la qual no té cap perspectiva, conseqüència lògica de la manca de visió binocular. Un forat, un ull. I ja sabeu, a l'amor i a la guerra -i açò és la guerra- qualsevol forat és un trinxera. I, a més a més, aquest forat bèl·lic afegeix una vessant més que preocupant si en parlem de responsables polítics: el trastorn per dèficit d'atenció: "Ni yo, que fui el presidente del partido, ni el anterior presidente, ni todos los secretarios generales del partido, conocíamos esa supuesta contabilidad B… salvo alguna cosa." És el que té "la seña d'identitat" tubiforme, que no és carn ni peix, i serveix per a qualsevol forat o descosit. Per a l'oblit de les històries: "No voy a condicionar mi vida a acontecimientos que me hayan podido ocurrir." I de la memòria històrica, faltaria més: "Miren el plano", altre tubipensament habitual, confondre lo particular, "el plano", amb el que és més general, el mapa. És el que els passa als que pensen amb o des del tub. Ara ho entenc tot. Ara ja sé per què se li ha negat a l'Ovidi el petit homenatge dels vint anys de les seues particulars vacances. I mireu que tots acabarem per fer-les, les vacances, aquestes vacances. I potser que no haurem deixat res digne de ser homenatjat, sinó el previsible contingut dels pensaments tubiformes amb forat, i no els tubiformes sense forat, que com podeu suposar són els de la roda ciclista. Per què, déu meu, vares posar una franquícia del cervell a la panxa?. Això, despatxem-los aquests forats negres que són per tot arreu d'alguna manera… Si ens deixen, és el que pretenem… Divendres, 20, als que no ens agraden aquells que  porten el cap sobre l'entrecuix tenim una cita ací. Tant de bo pogués ser-hi. Ja sabeu, horaris de càstig.

Per si encara no ho teniu ben claret. Au!, per un tub.

dissabte, 7 març de 2015

Xarops


Tot va començar amb el Mucosan que, com que no em feia res de bo, és a dir, com que no m'alleujava la tos, va donar pas al Flumil, que encara em va assecar un poc més la tos, per la qual cosa vaig tindre que tirar mà del Fluimucil, amb subtils tocs d'Apivita Propolis, xarop ecològic amb mel i timonet. Al capdavall, però, i davant la desesperança expectorant o tos asmàtica, càrregues de profunditat a base de Fluidasa i inhalacions proustianes de Formodual, a més a més de l'habitual guarnició de Paracetamols, Ibuprofens, etc. Jo, que sóc anti-potingues. Qui m'ho anava a dir? Bé, antipirètics no vaig pendre, la veritat. I així va passar el mes de desembre congelat, el gener espantat i part del febrer colpejat. Que enguany els refredats semblen del PP, i no volen deixar-nos. Morir matando, és la seua consigna. ¿Vaig deixar de pedalar?, doncs no, i ho vaig haver de pagar: Amoxicilina, deu dies, amb la conseqüent recaiguda proustiana, i altra dosi d'antibiòtic, de cuyo nombre no quiero acordarme, pels devastadors efectes secundaris que em procurà. I vet aquí, quan la incipient flor de l'ametler m'anunciava l'oblit d'aquella monomania de cullerades soperes, vaig entropessar amb el #Caloret, i torna-li, dia sí i l'altre també, amb la cullerada sopera i el Motilium sota el braç. I davant aquest precari equilibri de monocicle monomaniàtic, o mono maniàtic, ves a saber, de vòmit reprimit i fàstic contingut, Na Rita Barberà i Nolla, batllessa de la Ciutat de València -no oblidem que en qualitat de tal s'apuja al balcó de l'Ajuntament tots els dies de mascletà i els altres- fa gala de la seua incontinència urinària i es pixa damunt el respetable, tot i el dol que alguns porten al seu cor. Es riu i burla quan el que deuria fer és oferir-les el seu condol; potser que ja sabia que repetia com a cap de cartell de la correguda, els bous de la qual són els que estan sota el balcó (bous al carrer), festa que ja li dura quasi vint-i-cinc anys, com aquells de la pau franciscana, i no podia sinó expressar-se a sí mateixa com el que és. I jo que llance la cullera i comence a beure'm el Motilium, que duc amagat dins una bossa de paper, a glops compulsius, vigilant de reüll els que m'envolten, com si d'un pobre alcohòlic fos a partir d'ara la meua personalitat. I, ja posats, què collons, em passe al xarop JW, al Walker, Johnnie Walker, Juancito el Caminador, pels amics. Perquè el pobre Motilium no n'és suficient per minvar l'angúnia i l'ofec bronquial que em posseeix de sobte, el fàstic de que aquesta indecència amb aspecte d'ésser humà siga el millor que pot presentar un partit polític -¿partit polític he dit, o és una franquícia del pitjor clavegueram obstruït de merda franquista?. Quina obstrucció intestinal arrossega aquesta podridura que anomenem Espanya. Ah!, ¿on són aquells temps en que una cullerada de Bisolvón era mà de sant pels meus pulmons?. I en açò, que arriba el larunbata, el dissabte, i jo que m'alce del llit amb la descomunal ressaca del Motilium tocaet de Caminador o viceversa, i no sé si el que veig és delirium tremens o la darrera mutació fallera. I ara quin xarop puc prendre?... Cianur, Vicicle, xarop de cianur, ecològic, of course. I com que no puc penjar la fallera amb rodes, doncs us deixe el Juancito, que sempre és un bon xarop per a l'ànima.

dilluns, 23 febrer de 2015

IAG

Tot i el Motilium, encara no he pogut arribar al final.

Potser molts dirien el mateix: IAG, expressió més o menys onomatopeica de fàstic davant una realitat que ens supera i ens produeix una mena de vergonya aliena panexistencial. Posem per cas el famós -i no han passat encara les 24 hores de rigor, ¿mortis?- el famós #Caloret. Perquè la intervenció -per cert, que no hi ha cap persona que la intervinga a aquesta senyora d'una vegada?- de Na Rita és una de les millors antologies del que ella i els seus acòlits pensen i saben de lo valencià, amb lo Cant i sense. Qui pot superar esperpent franquiller -de falla i franquisme- tan gloriós?... Encara no ha nascut valencià ni valenciana que li arribe a la sola de les sabates a la susdita, ho reconec. Però IAG com a locució que precedeix amb l'habitual i gruixuda bava el vòmit compulsiu produït per una digestió col·lapsada, per una obstrucció estomacal com a conseqüència de la ingesta d'una podridura en forma tan shakespeariana com lo fred del verano -i que deixa el memorable l'hivern de nostra desplaença del pobre Ricard III en un infantilisme de vell que repapieja... sense segones, eh!-, l'angúnia d'un esforç dut al límit intentant desesperadament seguir la roda de tan inefable routier -també sense segones- no dic jo que no, però no puc dir que sí. No n'és exactament aquesta cosa, per dir-li d'alguna manera. No, no. Nein, nein, que diria certa envejosa. I ja que parlem de teatre, i del bo, superar aquest deliciós sketch tan valleinclanesc on l'acudit i el sublim es barregen en un beuratge de verí selectiu que aniquila els enemics i nodreix els seus, i de títol tan inversemblant com Lo Caloret, és el nou desafiament per al que queda de l'escena valenciana, amb Casal i sense. Però no, em reafirme. Nein. IAG és molt més, és una aspiració ultramarina, d'incògnits horitzons shakespearians, no, millor, vargallosescs -nouvingut actor, diuen- perquè IAG -tot i que ells ho dissimulen posant la preposició a les sigles: IADG- és açò... Quin fàstic, Vicicle, què horror, i encara no han passat 24 hores del #Caloret, per favor, vaig a vomitar! No cliqueu, amics, no cliqueu!

dijous, 19 febrer de 2015

Finisterre cape


No hay nada peor que un merluzo que se cree o se las da de tiburón, y más si es un Feíto del Atlántico y no un Bonito del Norte. Ah!, ¿y lo mismo sería si en lugar de merluzo fuese un besugo?, pues sí. Porque hay cosas de besugo que de tanto decirlas acabas con la boca de un merluzo, y viceversa. Y es que cada 8 años -dos períodos de mandato- ocho millones de toneladas de plásticos -de Mm, mierda moderna, con perdón, y a millón de toneladas por año, más black imposible- van a parar al mar, y eso tiene que notarse, eso tiene sus consecuencias. Aunque entre "M" y "m" aparezca una "B" de bici, como podéis ver en esta foto anfibia. Porque de tanto comer Mm, las sardinillas acaban creyéndose atunes -no rojos, claro-, es el llamado síndrome de la aleta envidiosa. Algo así como aquella cosa de la envidia del pene


-órgano anfibio donde los haya- que en el presente caso sería la envidia de la "t", cuya superación depende de la cantidad de abdominales que dediques para convertir una aleta en un/a atleta, o bien del número de limones que huelas entre abdominal y abdominal (Mariló, con M, dixit). Así las cosas, en este tiempo que nos ha tocado vivir, donde triunfa el amor a hostias y las paellas de deconstrucción -la Mm de las seducciones- quién no echa en falta al salvapatrias, alguien que, como un salvamanteles, proteja a la ciudadanía de sus propias babas?. Sí, héroes de capa y espada; o por lo menos de capa, si es que la espada no es de naturaleza anfibia. Héroes, que escalando las más altas cotas de la deconstrucción y la miseria, escriban sus memorias como una lucha propia y hagan palidecer al personal de pura endivia anfibia. Y ya que estamos, festejemos, pues, el entierro de la sardina. Granota news, Finisterre cape.

Tranqui, que la capa aguanta.

dimecres, 11 febrer de 2015

De realitats i ficcions


Ho reconec, la realitat em supera: no suporto Mozart sota terra, és a dir, underground. Qui va ser el malpa… que el va seleccionar com a músic ambiental dels vagons del Metro? Sens dubte, algú que l'odiava. I, per perversa extensió, que odiava la música i la humanitat sencera. Concert de clarinet (L'Adagio, of course) La flauta màgica (Obertura i Regina de la Nit, més of course)  Concert de violí (El de sol,  metaofcourse) Sonata per a piano (la fàcil, recontraofcourse) Simfonia (la de sol menor, recontrametaofcourse). Cony, que lleven la música, per l'amor de déu, que lleven la música de Mozart. Si, a més a més, no se sent res. I mireu que encara tinc bona oïda. Conseqüència: tot i el fred que fa, agafo Valenbisi. Metaconseqüència: arribe ben d'hora al treball. De fet, la porta encara és tancada. I arribe gelat i amerat. ¿Podem entendre realitat tan paradoxal? Recontraconseqüència: Au!, al bar. Un timonet, si us plau. Bé, la realitat, és ben distinta: un tomillo, por favor… No tenemos… Pues una manzanilla… ¿Con limón?... Bueno… Un paleta s'acosta a la barra. Porta els guants de treball mig ficats a la butxaca posterior esquerra dels pantalons. Arrossega el seu braç dret i part del cos per la pedra del mostrador mentre mira de cua d'ull el televisor on fan un reportatge sobre l'Antonio Banderas que es diu La niña de mis ojos. La veritat, no sé quins ulls ni quina xiqueta volen referir-se. Vol menjar, el paleta, no el Banderas, però obvia aquest tràmit i va directament a la copa de rom Negrita -com a substitutiu de l'Ensalada?. Y un carajillo para el colega. Cóbrate los dos. De sobte, es dirigeix als entaulats que són al seu davant. Dispara les celles cap al televisor i: Ese sí que sabe. Como el Raphael. Te podrá gustar su música o no, pero también sabe.  I fa que sí amb el cap. Els entaulats no saben què dir-li, ni jo què pensar -què cony pinta ací el Raphael, l'Escola o les Estances?- i optem per mirar el racó buit que és sota la tele i al seu dintre. El que buida, però, la copa d'un glop fulminant, sense mirar ni dubtar ni respirar, és el que sap dels que sí saben, tot i que no sap què és el que ells sí saben. S'acosten dues dones. Volen pagar. Ticket?... Sí, of course… Són del Sindicat. I pel que es veu, mengen a la nostra salut. ¿Mans brutes? No sé, ja sabeu: la realitat em supera. La xica em serveix la infusió amb llima. Gracias… I el seu color daurat, lleument ros, suaument rosa, com d'esperança adolescent al bell mig de l'aroma florit de la llima m'emociona. La meua ànima vibra com si les seues cordes esmicolaren el so dolç del vent ondulat sobre la ficció del món. Com si de l'interior de l'asfalt brollés Orfeu amb la seua arpa i la melodia de la infinita bellesa que mai no va ser sepultada per les tones de terra d'aquella fossa anònima. Si es que es para darse con un canto en los dedos, diu el jove vell, dos Mateus en un, el bevedor d'Ensaladas. I potser que té tota la raó, perquè gairebé no li queden de dents. I riu. I jo pregue perquè els del Metro deixen en pau el pobre Mozart, que ja el varen soterrar al no-res dels underground, i perquè la tendresa infinita d'una arpa i una flauta mai no la programen sota terra. Recontrametaconseqüència: si us plau, un rom amb llima que endrece la malenconia.


dijous, 29 gener de 2015

Dekonstrukting Arkimedes

Yo, un kortadito… Jo, del temps… ¿Kortado?... No, kafè; kafè del temps. La kambrera marxa. Està més grosseta, no?. Mira kin kulet… Ya se lo diré a tu mujer… Karam, ni els amiks em deixeu gaudir de les petites alegries okulars… Arriba la kambrera i posa el kortadito al meu llok i el kafè del temps al del meu amik. Sempre fa el mateix, deu tindre un enteniment espekular. Molt grek. Dubtem si girar la taula o interkanviar les konsumicions, koses de ciklistes, i de greks, és klar... Optem per la darrera. Kom kè no li pose sukre al kafè, agafe el gotet, ke és a vessar, per buidar-lo dintre la kopa ke duu el kubito, un trosset de llima i uns granets de kafè -sí, amiks, al nostre bar de Nàkera, El Sol, el nivell és d'alçada, kom l'Oronet. Kollons!, kom krema. Però, tot i el dolor de la kremor als dits, puk, seguint el principi dels gotets komunikants, passar el kafè sense vessar-ne ni una sola goteta. ¿Goteta?. Escolta, tu kom pixes, dempeus o assegut?... De pie, koño, klaro… ¿I la goteta?... El meu amik no kontesta, fa un gest de displicència i, tot i no posar-li sukre al kortadito, el meneja amb la kullereta, amb kura, perkè també és a vessar. És el seu petit homenatge als temps dolços, a Les plaisirs démodés. Kojones!, kómo kema… Akaba d'agafar-lo amb els dits. ¿Vols el kubito?, jo ja el tink tebi… Bueno… Hi ha el perill, però, de l'Arkimedes… Kómo?... Sí, home, ke es manifeste l'Arkimedes. Ja m'entens… No. Manifiéstate!... Li pose el kubito al kortadito, i li kau amb força perkè em lliska de la kullereta i, efektivament, l'Arkimedes és manifesta. Xooop!, ja t'ho deia… Sí, ke se ha manifestado, sí. Me has tirado la mitad del kortadito a la mesa. I això em fa pensar que l'Arkimedes va deskobrir el seu principi homònim fent-se un kortadito de màkina a kualsevol platja de Sirakusa. Li kremaven els dit, li va posar un kubito al gotet i kom kè la beguda va akavar a la taula, tota plena de gotetes, donks va enunciar el seu principi: "tot kos submergit en un kortadito experimenta una empenta kap a la taula igual a la kremor dels dits sobre el gotet". Però el meu amik no hi és d'akord. ¿Kafé en la Antigua Grecia?... Ei, ke ja el koneixien a l'Orient. Ke hi havien unes kabres molt aficionades als granets, ke es posaven kom una moto... ¿Arkímedes? Arkímedes era un kochino. La kosa fue que su mujer le obligó a bañarse, porke desde ke se kasaron no lo había hecho, y ya iban para las bodas de oro. Fue meterse en la bañera y enunciar su principio: "todo kuerpo sumergido en una bañera experimenta un impulso hacia el kortadito igual a las gotitas que akaban en tierra"... Jo krek ke la kulpa de tot plegat la té en Newton. Si hagués deixat en pau la poma, hores d'ara les koses no kaurien al terra o a la tapa… Ké verdad! Y mientras una de las grandes familias de la kosa nostra ve kómo un asesino le abronka a un ladrón la lekción del Kuo Vadis?, kon un relaxing de kup of kortadito, al sur más sabio de Europa kizás komienzan una nueva Odisea… Kina veritat!, kè bé ke li keda el kulet…

diumenge, 18 gener de 2015

Sant Antoni



De la festa de Sant Antoni tinc uns records macerats pels bitllets d'apostes, les hores mortes a la "paraeta" de Ramon, "el cacauero", l'amic del pare, "paraeta" al mostrador de la qual les converses de "roba estesa" censuraven tot el que val la pena aprendre a la vida, i que el Ramon tenia als baixos del Canódromo Avenida, records amanits pel "va, puja i dóna-li un beset a la tia", i també pels rotllets, rodons com a rodes de bicicleta i durs com a pedres de cantera, que la tieta ens portava el dia que es festejava el susdit sant. Perquè la germana menor de la mare treballava al Canódromo, i a mi em feia certa il·lusió aquesta festa que no ho era, aquesta festa que no era festa, que era un dia de corrent, d'escola, una festa inesperada a l'arribar a casa acabat el matí de col·legi, perquè no sé quin frare havia beneït els gossos al canòdrom, i potser la pista i tot, i les havien fet anar de matí a les xiques -les venedores de bitllets- i els gossos, i jo em trobava amb la festa a casa, de sorpresa, les millors, festa que, per la gràcia dels pobres llebrers, ens deixava al damunt de la taula del menjador una bosseta de paper amb mitja dotzena d'uns rotllets de pasta de pa que no hi havia dentadura humana que li clavés el mos. I jo, que encara tenia que posar-me de genolls a les cadires de casa per a arribar al mig de la taula, lloc on l'oblit dels comensals deixava l'ofertori, vaig començar a associar al pobre Sant Antoni amb el pa dur, el pa de la postguerra, que els pares descrivien amb tota mena de detalls de color, textura, sabor i efectes secundaris, i amb les costelles a flor de pell i de pèl dels pobres llebrers, que jo, en la meua innocència, creia només menjaven els maleïts rotllets d'hivern, no de primavera, tot i que anys desprès  arribaria a la conclusió que potser aquests darrers, els de primavera, també tenien a veure amb els gossos. Ah, els llebrers, gossos amb anatomia del ciclista agonístic, dels famèlics rodadors eterns de la pista, del ciclista contractus de les contrarellotges, cos de fam i supervivència,  de clavar-li la dent a la llebre de drap o potser que l'endemà no faràs el camí de la gossera a la pista de curses. Perquè tots els matins del món són camins sense retorn. Ah, els llebrers, els gossos de la meua infància, amunt avall pel meu carrer, en grupets de cinc o sis, com els rotllets i els ciclistes, magres, com els rotllets i els ciclistes, ossuts, com el rotllets i els ciclistes, sempre muts, com els ciclistes, amb els seus morrions i l'esguard trist dels vençuts per un tros de drap blanc, les manetes d'un rellotge o d'allò que s'aprèn a la vida i oblidem al bell mig de la sobretaula dels records.