dimecres, 15 octubre de 2014

Mater Mea


Arribava l'Abril i les processons s'estenien pel país com una catifa muda de gruixudes gotes de cera, ciri pasqual estant, tibant, cadascuna de les quals llàgrimes espesses i blanques portava al seu cor el perfum inassolible de la tarongina i l'amenaça callada del gessamí. Vaig trepitjar els carrers desiguals de Burjassot i les dreceres oneroses d'Alzira sempre amb la mateixa sensació: la d'estar presenciant de primera mà allò que potser volia dir l'Encuentro i el que realment significava la paraula penitència. Perquè els músics són històricament uns observadors humils i agraïts, els han pagat per fer el que més els agrada en la vida. Què hi farem? Cosa, el trobar-s'hi  per la penitència, que tanmateix guardava al dintre dels seus mots principals, l'Encuentro i la processó, la lliscadora sensació de l'abisme. Perquè tot i que van passar els anys, els mil·lennis, alguns músics i uns pocs ciclistes, recorden, sense saber-lo, el que pot quedar dels temps primers del nòmada al trobar-s'hi en hora determinada i closa per fer camí o penitència, que al capdavall tant s'hi val. Són les passejades tumultuoses i apressades que el geni de Calanda va filmar, des de Nazarín a La Voie Lactée o Le charme discret de la bourgeoisie. I del que significaven els llavis prims i golosos de la saxofonista també fan memòria, la matèria amorosa sense contrapartides, la carn mai no sublimada, la vida al marge, el trio en sol menor, perquè la història ens va marcar una tonalitat de partida, d'Encuentro, re menor, Mater Mea, i l'amor ens va modular a la seua subdominant, sol, la processó entotsolada, els malucs enguantats en negre de les clavariesses, la pitrera de les quals sobrepassava la paraula ironia i s'endinsava a l'abisme del sarcasme, la passió distreta que sempre va per dins i la rodalia alhora. I la música omplia amb l'arribada d'Abril la sensualitat de dissonàncies de contracants de nostàlgia d'un nom mai no dit, d'un món mai no trepitjat. Sí, era Abril, i tant s'hi val si li deien Octubre, i les penitències dels que no havíem pecat eren acceptades com el mal menor d'un refredat que et prepara per fugir de la perillosa barreja d'un somriure i un esguard sota la llum zenital de les absències. Pagar pels altres, vet aquí l'herència rebuda. Penedir-se pel bes absent i sense història. Vet aquí el soterrar abans de nàixer. La culpabilitat assumida del mut al recordar les paraules mai no dites.

dissabte, 4 octubre de 2014

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band


Presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band. Només un descuit de "delícies orientals", la sergenta Kasumi Leonard -coses del Sàbat- m'ha permès arribar tot sol a la sala d'informàtica i intentar contactar amb vosaltres, amics meus. La meua situació és desesperada. Porte quinze dies reclòs. I sense possibilitat de fugir. Sóc a la presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band, i encara no sé el perquè de tot plegat. Jo anava per l'Horta Nord. Ja sabeu, pedal amunt, pedal abaix. Somiant flautes. N'hi ha qui somnia truites i n'hi ha qui ho fa amb flautes. I de sobte sóc a Washington D.C. Empresonat. És a dir: què collons -i perdoneu l'expressió- he fet jo per a merèixer açò? Somniar flautes? Què té a veure una truita amb una flauta?. Jo només volia aprendre a tocar la flauta per aprofitar tot el que darrerament bufe i bufe davant una realitat (i no serè jo qui faça ara el llistat de podridura que ens ha caigut al damunt, abans i desprès de viure, diuen, per sobre de les nostres possibilitats: tira de targeta, Vicicle, i el que vinga darrere que pague!! Visca Bankia i Alí Babà, el seu fundador, i els 86 lladres) que m'està deixant bocabadat d'estupor, la realitat, vull dir. I sóc ací, empresonat. Carlos, el esquivador, escolta, Carlos Fabra, què he de fer? Digues-m'ho, oh! tu, O rei indiscutible de l'escapisme avant la lettre, que tot i no haver xafat presó alguna -només aeroports passejadors- ja n'has fugit d'elles cent mil vegades. Digues-m'ho, per l'amor dels déus. Digues-m'ho, i jo li faré cinc cèntims a la sergenta de primera classe Sarah McIver, que deu ser de Castelló, com tu mateix -les seues orelles la delaten- per part de mare, i vertadera alma mater d'aquest embolic que ha donat amb els meus ossos sobre les pedres humides i negres d'aquesta garjola metafísicament incompatible amb el seu nom: Field: Camp. Qui pot ser tan pervers de dedicar una presó a la memòria de l'inventor del nocturn per a piano, l'irlandès -com la McIver, i el MacGyver- John Field? Ho sento, però no puc fer de The quiet man, m'és literalment impossible. Sobretot, si el bocatorta del sergent Sean Owen fa la inspecció rutinària de la meua cel·la i passa el seu dit índex -el dit de déu- per la meua flauta, i afegeix a la sentència que el cotó mai no enganya. O ben bé, si la sergenta Hodjati, la Katayoon -que el seu nom ho diu tot: Catalluny- l'encarregada dels càstigs corporals i les disciplines, li diu d'amagat a l'orelluda Sarah que potser caldrà fer-me uns llavis nous, perquè sembla que sóc una mica rebel i toque la flauta com m'ix dels collons, perdó, dels llavis, volia dir; i li ho diu amb la mateixa cantarella de "potser caldrà fer-li una cara nova al Vicicle". I jo estic acollonit, és a dir, que estic que no estic en mi, com la Teresa, la santa, no la Campos. I ho dic per la cosa del Field. I no faig altra cosa que encomanar-me als meus sants irlandesos, el Sant James Galway, el Sant James Joyce i l'Oscar Wilde per si poden intercedir davant la McIver i alleujar aquesta condemna que deixa la del Franz de Praga en paper de fumar marca Bambú tenyit dels faldons del Cardenal Cañizares i la bava vidriòlica del Rouco. I perquè l'amor sempre enganya, que duu pèl al cotó. I vet aquí que la sergenta Sebastian, la Gina, O meu amor, em fa llevar-me a la nit ben fosca, i, tot despullat i a cegues, muntar i desmuntar la flauta un parell de vegades o tres, però no només el cos, la pota i el capçal, com seria d'esperar, no, sinó la flauta sencera com podeu veure ací baix.



I jo, a les palpentes, i sense voler, que li tire mà a la Gina innocentment quan només volia deixar damunt la tauleta de nit la flauta tan despullada ja com jo mateix. I un munt de sensacions oposades em posseeixen: l'excitació de la flauta alliberada i la vulnerabilitat dels forats desposseïts dels plats i anells protectors. I em diu que no li toque els pits ni les cuixes -tot i la portentosa faldilla de reglament que les protegeixen- ni els pebrots o em farà del Club dels Cors Solitaris, i que ja m'assabentaré del que suposa estar sota les ordres del Sergent Pebre a la seua Banda. I jo li dic que si no se n'adona que la flauta i la bici són una mateixa cosa. I ella em diu que sóc un marxista irredent.

dijous, 18 setembre de 2014

Carn de frontrera


Els que hem nascut al Grau de València sempre serem una mena de forasters a casa nostra, com si patírem un exili sense derrota prèvia, uns desplaçats sense moure'ns un pam, refugiats d'una guerra inexistent, soldats que mai no varen presentar batalla ni s'han mogut de la trinxera que varen trepitjar només nàixer, llogaters quimèrics tot i no ser enlloc del món. I aquest cúmul d'incerteses de profunda arrel ens obliga a una autodeterminació suïcida sempre que reivindiquem la nostra petita no pàtria com a senyal d'identitat, orgullosos com som del nostre no-res. Nàixer a l'Avinguda del Port, o a les seues contrades, significa l'equilibri devastador de terra fronterera, un territori de pas que té l'ambigüitat com a essència, l'esguard cec dels cavalls porucs i l'ambivalència dual del món com a lloc dels sentiments. ¿Per quina drecera cal decantar-s'hi? ¿La que duu a la ciutat entesa com a espai intramurs, dins la muralla, aquella que ens feia dir "anem a València" els dissabtes de vesprada, defugint, tot i que estèrilment, una quotidianitat de carències? ¿O deixar-se arrossegar pel flaire marítim de les sirenes fosques dels vaixells al port i els carrers de defensiu paral·lelisme, darrerament tan amenaçat, al Cabanyal?. Cap a on tirem, pare?... Però el pare, també nascut a l'Avinguda, no n'estava per aquestes bajanades, perquè mai no va llegir sobre el dolor que els petits detalls d'una rosa anònima fan a l'ànima. I el seu pare, l'avi, mai no va pensar que a l'Avinguda, que també el va veure nàixer, hi havien de totes les varietats d'arç blanc, de cirerer de la Mare de Déu, cirerer de pastor -ara que la flauta ja sona- espinalb, albespí, espinaler o garguller que un dels seus néts, el ciclista, aprendria a estimar pels petits detalls que tan de mal fan als ofesos de la rosa. Vet aquí la frontera. L'única i vertadera frontera, la que ignora la pell sentimental de la rosa o el cirerer. La que mai no sap el matís amable de la innocència que duu l'espina, l'absència del nòmada, la carn de frontera. No ens queda sinó l'Avinguda, la carretera, el camí, la direcció del qual decideix un cop de vent sobre el ciclista.

dilluns, 8 setembre de 2014

Pel costat de Benimaclet


Ahir vaig fer l'etapa tot sol. I vaig eixir cap a l'Horta pel costat de Benimaclet. I si en voleu més detalls, deuria afegir que ho vaig fer pel costat De chez Male, M. Male, que va ser el meu mestre. Va ser un rampell. Perquè dirigir les meues pedalades fins la façana de la casa d'aquell que més em va dir de l'art de pedalar mentre callava, era tot un desafiament personal. Perquè de tècnica potser no em va fer ni cinc cèntims, en tot cas aquella seua dèria per la souplesse, malalt de París com era, però del sentit profund que duu al seu dintre el ritme i la trajectòria d'una bona pedalada ho deia tot amb la mateixa expressió críptica de sibil·la que el definia com a persona, i que només s'aclaria en oblidar-te'n la locució exacta que havia fet servir per aquell no-res que ho era tot. És a dir, mai. Em va colpir que la casa tingués la seua façana igual de fosca que la vaig conèixer a la meua joventut. Les finestres tancades i les persianes baixades a mitges. El balcó, però, mostrava tota la seua balustrada amb deterioraments que mai no m'hagués imaginat en persona tan primmirada com ell era. I vaig pensar si el seu actual aspecte físic no estaria representat d'alguna forma per aquelles cicatrius de ciment escantellat que, com l'inrevés públic del retrat amagat d'en Dorian Gray, mostraven a tothom les fulles seques que la nostra tristesa i els desenganys van deixant caure pel camí de la vida. L'observació atenta del rostre d'aquella casa, per dir-ho d'alguna forma, em va deparar una certa acidesa espiritual i un petit plaer sentimental, com era d'esperar. No vaig gosar trucar la seua porta. I només imaginar aquest acte manual de colpejar amb els dits els cristalls enreixats de la doble porta principal, o ben bé prémer el timbre del seu costat, em va fer recordar la cita d'en Bernard Hinault, el campió francès, el dur bretó, que ell feia seua amb complicitat irònica, i que comparava la puresa d'una ascensió ciclista al treball dels pianistes. Perquè segons explicava Le Blaireau, el teixó, les mans d'un ciclista mentre desgrana el seu rosari particular als grans ports, han d'estar al manillar -le guidon- amb la mateixa souplesse que el pianista ho fa damunt el teclat. Tota una metàfora de la meua vida, potser. Perquè els millors resultats sempre arriben si consideres més important la souplesse de les mans al manillar que la força de les cames als pedals. I ahir, però, si d'alguna manera jo sabia per endavant que no faria res per veure'l, que no mouria cap dels meus deus dits per cridar la seua atenció, què era, llavors, el que m'havia conduit fins allí? ¿La nostàlgia? ¿La nostàlgia d'un temps en que vaig aprendre a pedalar amb l'insegura souplesse dels pianistes? ¿D'un temps que va confondre'm per sempre en oblidar-hi les certeses dels nens? ¿O ben bé confirmar per enèsima que no hi ha cap etapa que puga repetir fil per randa les melodies que varen quedar al passat, cosa que sí pot fer-nos creure que hi fa la música? Què és el que jo vaig anar a buscar ahir diumenge pel costat De chez Male?.

dijous, 4 setembre de 2014

501


No n'és el millor, mestre. És el que hi ha, el que toca desprès de l'anterior.
Un glopet.
D'altra banda, cap dels dos som paladars exquisits, em sembla.
Dos glopets.
Massa delicats per a pobres, deia la mare.
Tres glopets.
Però no massa estúpids per a prendre's seriosament els sommeliers.
Quatre.
No hi havia cap altra opció. Mai no va haver cap altra opció.
Cinc.
El nostre refinament és clos dins un raig d'oli travessat de sol.
Sis.
Si al damunt d'un pebrot o d'un rodament, què importa?
Set.
¿S'imagina vostè l'ànima carnosa d'un coixinet?
Vuit.
¿O la pell acerada del fruit torrat?.
Nou.
Que n'és d'aspre, eh, mestre? I de poc saborós. 
Però lubrica la ferida de les petites tristeses.
I deu.
Ah!, feliç aniversari, mestre, que ja me n'oblidava.

dissabte, 30 agost de 2014

D


Ei, Vicicle, quant de temps! Com va la vida? De categoria, oi?... De… De categoria, anaves a dir, a que sí?. ¿La dona i els fills, bé?... De… Que de què vaig, no? No t'espantes, home, no poses cara de susto, que és broma, ja sé que no tens xiquets, almenys reconeguts, oi; però bicicletes, cinc, eh?. A tope, eh, a cent, com sempre, cinc per cent, a que sí?... ¿Cinc per cent?... Cony, avui estàs espeset, xato. Com t'ho fas?... De… Que de què parle? De bicis, tros de suro, que sembles una ela geminada, amb el puntet pel mig que no sap si dividir o multiplicar per deu… ¿Ela per deu?... Què tens Vic, m'estàs començant a preocupar de debò?... De… Depressió, és clar. Depressió postvacances. Estava cantat. Quan t'he vist la careta que feies des de… De… Sí, des de l'altra banda del carrer, que m'he dit: mira qui tenim ací, en Vicicle, i quina penica que fa, i he travessat el carrer, què no faria pel meu amic, m'he dit, si fins i tot sembles demacrat… De… Demacrat, sí; un poquet sí que n'estàs, de veres… De… Sí, sí, t'ho dic com amic. Què no has anat a la platja de... De…  De la Malva-rosa, caram, que no m'eixia. Però tu prens el sol molt sovint, els ciclistes tots teniu moreno de paleta… De… Sí, de paleta, no m'ho negaràs ara, de quatre dits pel damunt dels genolls fins els turmells, i de quatre dits pel damunt dels colzes fins els canells, la resta sembleu ninots d'orxata, amb l'excepció del cap que fa de punta de fartó, com l'iceberg, però en fartonet de… De… De… De… "De" ara no me'n recorde el que t'anava a dir. D'Alboraia, això, cony. ¿I no em preguntes on he estat de vacances?... De… Doncs de puta mare… De… De categoria, nano. Mira, et faré cinc cèntims… ¿Cinc-cents?… No, tío, cinc cèntims, saps què vull dir?, que estàs als núvols. Doncs vam anar, la colla d'amics, ja saps, de cerveses -que paga el pare del Voll- enguany tocava La Croix de Fer… De… La creu de ferro. Tu la tens que conèixer. Ja saps el que ens agrada fer broma. L'any passat vam estar a la marató de… De… Ara no me'n recorde, té igual. Doncs vam anar a La Croix, i els vint-i-cinc dies que vam estar, fèiem vint pujades al dia en cotxe, deu pel matí i deu per la vesprada, bevent cervesa ben freda i preguntant els ciclistes que hi pujaven que de què fugien, si de la dona o de la sogra. Com que ningú no entenia res, doncs vinga a riure, tu. De la dona o de la sogra, saps?... De… I els pobres fets pols, esbufegant i bavejant, i nosaltres cervesa amunt, cervesa avall, ben fresqueta. Vint-i-cinc dies i vint pujades per dia… Cinc-centes… Això, cinc-centes vegades, unsinparar de pixar-nos de riure, bé, i de la cervesa, no cal dir, què em dius?... Que una pedalada per cadascú dels metres d'alçada que té l'Oronet és la modesta cervesa que, fins ara, jo puc oferir a tots els que pugen al meu cim particular. Els que aneu en cotxe i teniu la beguda gratis millor que us quedeu a l'altra banda del carrer mentre rigueu i pixeu a costa del pare… Caram, no t'ho prengues així, que només estàvem de broma. ¿No vols sentir com acabà la cosa?… Millor sentir la L500 d'en D.

dimecres, 27 agost de 2014

Silenci


No, l'ombra del magnolier no n'és allargassada. Potser sí que ho és la del xiprer, no serè jo qui diga el contrari. Allargassada com la fulla acoltellada de la mort. Però el que sí puc assegurar és que el silenci va caure ahir a València amb la calina aspra del ponent com un record sec i arenós, d'aquells que habiten les cendres negres i blaves del foc que templa la malenconia del vent d'oest. Un seguit de galtes blanques i mocadors negres i muts. Un rogle de mans eixutes esfilagarsant els grans de fusta enfilats fins a la creu, anada i tornada d'una etapa sense començament ni final possible. Perquè l'aire de ponent, en arribar a la ciutat, duu l'olor a bava de tots els rosaris pregats a la Verge d'argent que amaguen les fulles enrevessades dels plàtans de totes les alberedes que donen pas a l'Avinguda. I el silenci s'imposa als carrers com un toc de queda de la paraula. I la gent seu a l'ombra muda del menjador a l'espera del miracle de la resurrecció dels mots pel so pregat, mentre el flaire dens del vernís dels mobles beneeix les parpelles caigudes, els ulls tancats dels asseguts. Però el nen ix al jardí. I es gita damunt el marbre blanc del banquilet. Duu als llavis la flor del gessamí, la mel perfumada del qual xucla vaporosament, i a la mà esquerra el mos amarg de la tija capil·lar del trèvol. Aquest llit de pedra li cou als omòplats i al cap, però el besllum que li arriba ençà la fullaraca encartonada del magnolier li regala la sordesa infantil d'uns ulls que ignoren tot el que el temps farà a la resta del seu rostre. Duu una samarreta blanca de tirants, pantalonets ben curts i sandàlies. No sap si estirar les cames sobre la frescor del marbre o recollir-les i acomodar-hi els ossos de l'esquena. De sobte, sobre el rerefons del silenci canicular, un silenci ben diferent de l'hivernal de casa adormida, un silenci de casa en vetlla infinita, fa un "ah" fluixet i mesuradament teatral alhora que gira el cap en un gest simpàtic que imita la mort dels seus herois de pel·lícula. Li cau el gessamí dels llavis i li ve al cap el seu cosí, que va morir de mala sang. "Se li ha fet mala la sang", va dir-li a la mare la tieta amb la contrarietat desolada d'una collita llançada a perdre, no de plor amagat. I visualitza el seu cosí estès mut al llit mut; i la seua ànima, com una gran fulla blanca de magnolier, allargassada i acoltellada, que ix del seu pit cap al cel ras de la cambra. Al menjador, els oncles sopen amb l'aplicació acostumada dels que mai no s'han fet preguntes inútils. Mossega el trèvol, l'acidesa del seu suc s'implica al carrer amb la disciplina que la sorra es transfigura en cristall sota les flames blaves del silenci. La vorera, el jardí, el món sencer té la fragilitat cristal·lina del silenci de ponent. Una sola paraula trencaria l'ombra callada i vidriosa del magnolier. Et la ville s'endormait sous le soleil brûlant du vent d'ouest. 

dilluns, 25 agost de 2014

Mariner en terra



En una poqueta de sort. A veure. Ai, quantes emocions se m'amunteguen. Estic nerviós i tot. Deu ser al calaix de baix de l'armari. Va, surt de l'armari, marineret!. Doncs no. Caram, on l'hem ficat? Ah!, potser està al bagul dels records? Clar. On si no? És que vull estar a l'alçada: "Queremos seguir creciendo desde la innnovación y la originalidad y creo que, humildemente, lo estamos haciendo en los últimos años". Mira, la caixeta de les estampetes. Ostres, i el missal -mai no vaig saber com fer-lo servir. Però la resta… Deu estar al fons dels records, bé, del bagul. Caram, que no tindré que treure-ho tot? A veure. Els pantalons acampanats de pana -els odiava-, les camises entallades de punt i coll d'ànec -també-, la trenka -com pesa!-, la bufanda de dos metres i mig i els primers amors impossibles; ei!, el batí -des dels catorze anys decebent en primeria línia de fred al menjador de casa-, ui!, el rosari, què fa ací?, però potser m'estic acostant, i el banyadoret a ratlles -era capaç d'absorbir la mediterrània sencera i part de l'atlàntic-; els pantalonets curts de tergal, d'entretemps, i els de llana, d'hivern -total, pel que servia la llana-; mare de déu!, els tirants -m'avergonyien tant o més que la pajarita dels diumenges-, i açò?, síiiiii, el verdugo que ens ficaven al cap de tornada cap a casa els dissabtes en acabar el cinema -dissabtes, cinema i sopar d'entrepà; diumenges, xamelo fumat i avorriment d'entrecor-; ei, ei, ei, la camisa blanca d'anar mudat, amb lorzas a les mànigues i punys amb dos traus per als gemelos, els botons de puny, i el catecismo, per què?, osti, i el Manual de urbanidad, ara sí que no sé què dir, només que la història aquella del que es pujava a una torre metàl·lica d'electricitat i hi quedava fregit no em va deixar dormir en un parell de setmanes, i la del gos que lligaven amb llonganisses em donava fàstic, ah!, i la del xiquet que sempre xafava els tolls d'aigua i s'embrutava la roba, i… oh!, no, això no, això no val, qui ha estat el malparit, ací no podeu guardar el primer bes de la mare, no, i molt menys el perfum del seu pit en perdre el calostre, no, això no són records, com tampoc no ho és la seua veu demanant-me paciència en canviar de pit, no, això no és memòria, no n'és el temps perdut, això és la poca innocència que no vull perdre, i que ja no n'és capaç de trobar-ne el que avui he vingut a buscar al bagul per estar a l'alçada de les circumstàncies: aquells pantalons llargs -els primers- i blancs, i aquella camisola blanca amb coll blau de gran llaç que només vaig vestir una vegada a la meua vida, l'única que oficialment vaig ser una ànima pura, un mariner en terra.

divendres, 22 agost de 2014

Xina forever

Els xinesos dolents parlen anglès

¿Mai no sabrem desvetllar el misteri soterrat que va envoltar al famós i misteriós -redundància estiuenca amb possibilitat d'oxímoron- personatge dit Fu-Manxú, oriental i anglès a parts iguals -els extrems es toquen- i que gràcies als meus profunds coneixements de la cultura groga puc dir-vos, amb una seguretat a prova de viquipèdia, que era originari de Manxúria i que li deien Fu? No voldria resultar pedant, però el que sap el que té a les mans, ho sap, i el que no, no. Grandíssima veritat que li atribueixen al Confuci tot i ser meua, i al que si seguim les pautes etimològiques de l'anterior, podríem afirmar que li deien Con o Kon -com el menjador de premis de la Mona- i era originari de Fuci o Fuzí. I ara que pense, potser la meua gosseta, la Mona, li diuen Mo i és nascuda a Na, apòcope de Nadagascar. Caram, què reveladora pot resultar l'etimologia xinesa de la realitat… Vicicle, Vicicle… Què?… Que és Madagascar, en ema… Però està al costat, no?. Va, no mareges. Bé, com sempre, m'estic anant de tema: ¿de nom Te i nascut a Ma? Centrem-nos: per què era tan dolent el Fu-Manxú? Per què la Ling Tang, la sòcia, era tan sàdica que hagués fet enrogir de vergonya al pobre marqués dit Sa i nascut a De? Per què estan copiant fil per randa l'occident europeu? Què és el que veritablement amaga al seu interior més recondit -amb o sense harmonia- el reconegut perill groc i la seua conseqüència més abjecta, la duplitectura? Tan mal els va caure la història de la Madame Butterfly?... Xis, xis, Vicicle, ei, Vicicle!... Què passa, ara?... Que la Butterfly transcorre a Nagasaki, al Japó… Però està al costat, no?... Home, sí, però… Doncs deixem-ho estar, no anem a discutir ara per una frontera de res… A l'article que us he enllaçat unes línies abans, diuen que la prestigiosa Bianca Bosker, ha fet una anàlisi ben detallada -si no, quina anàlisi seria?- de les causes que són al darrere d'aquesta vessant fumanxina per dolenta -no per l'opi- de l'arquitectura xinesa més actual. Però, la veritat, Bianca -de nom Bi i nascuda a Anca- amb tots els respectes, crec que estàs totalment equivocada. De fet, la Bianca insisteix a un argument que a mi em sembla no només feble, sinó ben estúpid. Perquè diu la periodista ancarina, que els xinesos només volen demostrar que són capaços de fer o copiar qualsevol cosa que hagen fet els occidentals: "También sirve como un toque de atención: todo lo que hemos construido a lo largo de la historia, ellos también pueden hacerlo. Aunque sea de esta manera copiada". A veure, Bianca, anem a pams, anem a pams… Ei, Vicicle, Vicicle. Tens raó, la cosa no està gens clara. Perquè mentre no copien una barraca valenciana i el Miquelet, què volen demostrar?... Rus, no va per ahí la cosa… Com que no?... Els xinos ixos no tenen collons de fer una rèplica del nostre Miquelet, ni de dir-se valencians, t'ha quedat clara la cosa?... I per què voldrien ser valencians els xinesos, Fonsi?... Per la paella i l'allipebre, que ens els volen furtar tots, els catalans, els xinos, els… I per la barraca i el Miquelet, no?... Equilicuá, ben dit… Rus, estàs molt equivocat. Tant o més que la Bianca. Només una pregunta li faria a la susdita i a tu mateix: què els queda per demostrar als xinesos en qüestions d'arquitectura, de si poden fer o no tal o qual cosa amb rajoles desprès d'haver parit la Gran Muralla? Que algú dubtava a hores d'ara de la seua capacitat rajolera? En tot cas som els occidentals els que mai no podrem fer una barbaritat de 21.196 kilòmetres de rajoles amuntegades -uns deu Tours de France seguidets i sense parar, que el dia que organitzen el Tour de Xina, prepareu-vos ciclistes a començar com a infantils i acabar de veterans. "Va ser guanyar el Tour xinés i arribar-me la jubilació", serà la declaració més habitual dels seus campions. Ja m'estic desviant del tema per segona. Però la Gran Muralla -no confondre amb el típic nom de restaurant xinés- no ens aclareix el gran misteri de la duplitectura. Diu Woody Allen que els xinesos tenen mirada sospitosa. Més enllà, però, d'aquesta declinació fumanxina, jo trobe que són uns sentimentals. Perquè tothom sap que acabaran dominant el món i que la resta de civilitzacions seran esborrades de la faç de la terra, fins i tot la britànica, i volen guardar uns records escollits a casa seua. Els hi varen donar la idea els japonesos, que mancats d'espai, varen limitar les seues aspiracions a fotografiar mil·límetre a mil·límetre l'occident sencer i el més enllà. Els xinesos, però, faran una rèplica a escala 1:1 d'allò que més s'estimen de l'altra banda del món. El que us deia, uns sentimentals.


La recepta de l'allipebre xinés

dilluns, 18 agost de 2014

Bufar



Darrerament estic bufant molt més del que tinc per costum... Serà que la cosa està que bufa, Vicicle… Vaja, ja tenim el graciós. Bé, com us deia, em pase tot el dia bufant… Altre fan dels Pimplinela, tu!… Sí que n'és de graciós el xic, sí; deia que tot el dia me'l pase bufant, tot i que els ciclistes ja som bufadors de mena… I que ho digues, tu!; que l'entrepà d'etapa comença en la cervesa i acaba en el xupito doble, com si pujareu l'Oronet etílic, eh!, comenceu en una pendent del 5% i acabeu pels 40º i… Jo ho deia pels esbufecs, perquè l'esforç de pedalar accelera la respiració… I la pimplinela també, tu!... Ah!, no sé. A mi no m'agraden gens ni mica… ¿Que no t'agraden? Quins no t'agraden?... Els germans que es fan passar per amants… ¿Com que germans que es fan passar per amants? Ara m'he perdut. ¿No ho diràs pels benedictins o els cartoixans del Chartreuse? Verd, Chartreuse verd, faltaria més... ¿Com que frares? ¿Que s'han penedit? Doncs ja era hora, que la cosa era ben verda, i n'han fet més mal que una pedregà. Al capdavall han posat en pràctica el que pregonaven: olvídame y pega la vuelta… Tampoc és perquè t'ho prengues així, tu!; però si és el que vols, ja marxe, tu!... No ho deia per vostè, ho dic per la cançoneta… Bé, ja he entès la indirecta, tu!… No parle en segones, i deixe el tu en pau, que ningú no ens ha presentat… Vostè dispense… Només volia dir que bufe massa, que llig el que llig i bufe, amb els llavis atansats, sap?, m'hiperventile i em marege; i m'agradaria trobar una solució al bufar i bufar… Adéu… Ajudi'm… No hi ha més que parlar… Pense en mi… Adéu… Per què? Si jo només vull que aprofitar tot el que bufe… I m'ho dius a mi, perquè tinc fama de bufat, i és una fama justa certament... Doncs no ho sabia, si és la primera vegada que el veig a vostè… Tots diuen el mateix, i desprès passa el que passa… Què?... Que una nit va tornar… ¿Que una nit va tornar? Qui va tornar?... Jo… I què anava buscant?... A tu… Mire, se'm fa tard… Per què?... Perquè estic que bufe! Perquè estic que em bufe al damunt!! Perquè vull aprofitar el meu bufit, i vostè no fa sinó enredar-me. I encara no m'ha dit qui és… Sóc jo… Ja la tenim. I què vol?... A tu… Se'm fa tard… Per què?... Perquè en la mesura de les meues possibilitats, cada dia intente justificar-la… ¿Justificar, què cosa?... La bufera, la bufada, no sé, la vida… Ah, la vida. Posa-me'n un altre got, o millor un pitxer, que és un mot que m'agrada més no sé per què… I qui paga? A mi no em queda un clau… I jo només sóc un iaioflauta… Ja ho tinc, eureka!, gràcies, de veres, gràcies. Ja sé el que faré. I ho faré more ciclistum. Que els déus t'ho paguen o mecenes!… Ah, ja ens tutegem?...