El primer símptoma

El primer símptoma de la tendresa no sempre el reconeixes com a tal. Fins i tot pots arribar a pensar que es tracta del petit clímax de qualsevol procés nerviós on la inquietud que el guiava s'havia estimat molt més viure d'amagat, i, de sobte, tot allò que l'havia silenciat s'extingeix amb un mutis lleument teatral. És el que podríem anomenar l'optimisme irreductible de la voluntat, la superació de la representació. ¿Negació? No, no crec que la cosa done per a tant. Perquè el cos només és voluntat, i el problema, com sempre, és la ment i les seues representacions de cartró pedra. La tendresa és fruit estrany. És rara avis. No confondre amb l'amabilitat o les evidències quotidianes d'hipocresia. Dimecres passat el matí era una tendresa lluminosa que venia del mar a la ciutat travessant avingudes, barris amenaçats i alberedes. I jo baixava cap al mar, sense bicicleta. Orientat només pel seu vol silent, el de la tendresa, em dirigia on semblava iniciar-se aquesta disbauxa d'aus més exòtiques que la del paradís. L'au del paradís potser no te res a veure amb la tendresa, i tanmateix l'escriptura m'ha dut a ella com una inquietud amagada que de sobte fa un gest subtilment teatral. Heus ací l'omnipotent procés de la vida. Viure és arriscar-te obstinadament a reconèixer la voluntat tendra d'un matí groc al cel blau i límpid dels homes. I no trobe millor forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. I no trobe la forma de ser conseqüent amb les meues conviccions. Els ulls de la coloma són ulls egipcis. El brunzit de la papallona, el cautxú sedós que l'aire fresc duu a l'oïda. Els llavis de la xica, l'amagatall encisador de la voluntat. I només advertir-lo, te n'adones que cap cosa ets sense una mica de representació. D'això puc dir que jo baixava pel paradís, i al seu rerefons m'esperava la tendresa infinita de l'au més estranya que és flor d'un instant, i els pètals de la qual mai no veuràs sinó als teus més íntims records.

Alone together

Potser tot va començar aquell dia que vares posar en dubte els teus propis pensaments… Ara que ho dius, potser tens tota la raó, amic meu. Però no pensava en la seua possible agudesa intel·lectual o filosòfica, bé, en la meua agudesa, bé, la dels pensaments. No, de veres; creu-me, amic meu. No. Pensava, només, en si calia fer-ho, saps? En si pagava la pena pensar… D'alguna forma, però, no podem deixar de fer-ho… Sí, clar, què seriem sense els pensats i els fets. El sobrevalorat pensat i fet. O millor, sense el fet de pensar… Només la mort ens evita tal inevitabilitat… No ho tinc tan clar com tu, la veritat… Ah, no? Que els morts pensen?... És clar... En què cosa?... En les seues passions… Pel que dius deus ser un admirador de l'Allan Poe… I tant. Que tu no?... Anem a pams… Què vols dir?... Una cosa és la literatura, i una altra i ben distinta la vida… És cert, la vida és molt més irreal, i alhora prou més previsible… Se'm fa difícil seguir-te, amic meu, posa'm un exemple. No, millor no!, ara que ho pense, deixa-ho córrer, que acabarem parlant de bicicletes… Veus com és de previsible la vida… Tu ets més que previsible, no la vida, fins i tot avorrit, sempre amb la mateixa dèria… No calia arribar a l'ofensa… Perdona'm, excusez-moi, darrerament estic nerviós, pensatiu, com una passió incerta que no només no sé com expressar, sinó molt pitjor com sentir-la… ¿No saps viure les teues passions? Això sí que és força curiós… Per què?... Perquè les passions es viuen malgrat nosaltres. Tot i estar morts… Tornem-hi. ¿On vols arribar a parar?… Ni ho sé ni m'interessa. Les converses més avorrides són aquelles que arriben a concloure o lluiten per concloure alguna cosa, com les pedalades d'una bicicleta que coneixen el seu darrer destí, o ben bé les paraules que donen circulars voltes de roda a una temàtica precisa… Parlem de dones, doncs. ¿També és avorrit?... Parlar de dones no és una conversa, és una confessió. L'amor no sap de converses ni conclusions, només de promeses… Incomplides… Jo no he dit això… Però ho penses… Per què, perquè estic mort?... Potser ets ben mort. Ja que no vols pensar sinó amb les teues passions. Heus ací la teua exemplar dificultat… Potser tot va començar aquell dia que vaig posar en dubte els teus propis sentiments… ¿S'ha acabat la conversa?... S'acabarà el dia que reconeixes que cap flor pot resumir la passió i el pensament alhora, cosa que sí fa el nostre plexe solar… Ara m'he perdut… D'on creus que pot sortir la força d'aquells que estan més que morts, tots sols amb la seua dèria?...

El marit de la fornera

Ahir, per raons que no venen al cas, vaig dinar fora de casa. No sé si m'agrada, perquè sempre ho faig tot sol i mai no trobe el lloc apropiat. Potser, si fes un petit escorcoll urbanita, hi trobés de llocs agradables i no massa cars on poder mostrar en públic les meues necessitats més primàries sense sentir-me massa avergonyit. Però és el cas que m'estime més menjar poc -el meu estomac, no jo- perquè no sé ben bé què li passa al meu estomac que en estar fora de casa, i a soles, sol adoptar una actitud displicent, molt propera a la pura i dura subsistència: fes un mos i prou, no et vages a desmaiar ara, per l'amor dels déus pagans, que avui és dia feriat i no fem de festes al calendari oficial dels sants. I al capdavall, sempre li acabe fent cas, a l'estomac, no als sants. Sóc de natural submís. Ergo, qualsevol lloc que em puga servir una empanadilla de tomata, un cervesa i un cafè -del temps, of course- al damunt d'una petita tauleta -si serà de petita- pot veure com acabe donant amb els meus ossos ciclistes damunt l'herba absent del seu parquet. Però ahir van succeir dues coses rosses i extraordinàries. Sí, ja sabeu de la meua debilitat per les rosses. Una, la més propera al meu estomac, va ser la cervesa rossa. La fornera -perquè, a la fi de les coses, jo n'estava a un forn amb incertes pretensions-, va preguntar-m'hi, des de la petita barreta -si seria de fina- que els hi feia d'aparador, si en volia una ampolla de Heineken o de Túria Marzen. No ho vaig dubtar, perquè la Heineken tothom que s'estime la cervesa ja sap el que és: pixum flamenc, i no la bec ni borratxo. Mai no havia provat la Túria de Març, el pixum del déu de la guerra, o sí -ara tinc els meus dubtes- que a Le Coin de la Faucille potser ens narcotitzen amb ella. I la Túria va ser un feliç descobriment pel meu paladar. Tant, que fins i tot el meu estomac va donar-li les gràcies. I la segona… Ai, la segona. És tan espiritual que va anular els meus pensaments. El raig de sol de l'entrada va besar l'esquinçall oblidat de la memòria. Violeta, la fornera, era una dona rossa amb ulleres de rossa, llavis pintats de dona rossa i pentinat ros de fornera rossa. I jo anava en la mare. I vaig dir en públic, perquè alguna m'ho va retreure, i ben enfadat sota el marbre de l'aparador que em superava més d'un pam, que jo mai no estimaria ningú més que a la mare. I les dones reien. I la Violeta reia. I aquell sentiment tan aclaparador per mi va ser posat per primera vegada en dubte, i en públic. I alguna va dir que jo em casaria, com fan tots, menys els xulos i els de l'acera de enfrente. I jo vaig pensar en els toreros i en aquella cosa de la vorera d'enfront que no sabia què volia dir. Però hi vaig insistir, tot i la vergonya i la humiliació. Què cruels podem arribar a ser amb els nens. I tanmateix, aquelles mares deien saber del que parlaven, com a mares que eren. I com a darrer recurs vaig cridar que em faria cura. I varen callar. Potser els cures eren els de la vorera d'enfront. Però només dir-ho m'adoní de la incomoditat de pedalar amb sotana. I el raig va deixar de besar l'esquinçall. Potser hagués fet bé en casar-me amb una fornera. I assegut a l'obrador als matins, enfront de l'aparador, mentre la meua dona despatxava les barres de pa, els pastissos de peix, les coques dolces o els pastissets de moniato, sentiria com a dolça venjança l'amor que els nens tindrien per la seua fornera, aquella que els hi feia de mare sense retreure'ls els seus més íntims sentiments. La d'ahir era rossa, duia els llavis de les rosses i les ulleres rosses de Violeta.

L'equilibri suspès de la libèl·lula

Tres pàgines del quadern blanc

i res no haurà estat cert. 

("Tardors més tristes", Una illa, Begonya Mezquita) 

Com és la incertesa. Ara plou. Ara surt el sol. Dissabte d'epifanies a contracor. Desprès… Ah, desprès. Com de certa és la incertesa. Arraconada ben endins del que anomenem ara i ací diríem que no hi és, tens la certesa. I dictarà, però, absències o presències ben certes. Com és la incertesa: l'equilibri suspès de les certeses. D'aquell incert dia que començares, mai no ho recordes, les teues primeres i incertes passes sur la neige. Com una libèl·lula desorientada que pren la neu blanca i freda pel pètal narcòtic de la magnòlia, pel tresor del lliri. Potser nevarà. O tornarà a sortir el sol. I tampoc no recordes el dia més incert que pujares un cert equilibri al damunt d'una bici. I creies que era teu, tot teu. Com el vol suspès de la libèl·lula. Però l'equilibri no sap que existeix la libèl·lula. I què és una bici sense aquesta inconsciència? Què és la vida sense el somni suspès de la certesa? Vet aquí la incertesa. Com un bell record que els homes li envegem a les libèl·lules -què delicat l'equilibri suspès de la libèl·lula. Avui no podia sinó ploure. Perquè desprès de certes coses no pot sinó ploure. I desprès... Potser sortirà el sol. Com les set vides incertes del tigre i les set morts certes del gat. O era a l'inrevés? No ho sé cert. Com la infinita paciència de la libèl·lula suspesa damunt la neu.

Usain Fabrarotti

Mai no hagués pensat que per a despenjar el telèfon i pegar dues cabotades de "sí, señor; sí, señor; lo que usté ordene" hom hi hagués de sotmetre's a un entrenament tan i tan sofisticat i exclusiu. I caríssim, no cal dir. Clar, sóc un total ignorant en la cosa de la política "de altos vuelos" i el 500% de rendiment -¿500? ¿hem dit 500%?... Sí, sí… Caram!- de rendiment, dèiem, optimització i excel·lències varies, ho reconec. I mai no hagués ni imaginat que al To Castle en teníem un ésser tan sofisticat i exclusiu com l'Usain Fabrarotti fent-nos de príncep ros. Perquè el nostre príncep -ho ha dit un tal García Ribot- és un ésser d'aquests que "están en la cúspide" i que aleshores deuen anar ben en compte amb la seua "biologia", perquè "la bilogía del ser humano no es lineal y necesita un entrenamiento permanente" (Ribot, dixit). I és el cas, que el nostrat Albert, degut al seu altíssim rendiment i a la seua oratòria ciceroniana, no només té les prestacions d'un Usain Bolt, sinó la veu cantant i atiplada -alguns en parlen de cantamañanas, per la llum que dóna als nostres cors- d'un Luciano: llum, llum, volem llum!!! -Luciano, el Pavarotti, no el Lucky... no?. I jo que sóc molt donat als jocs de paraules l'acabe de batejar amb el gloriós nom d'Usain Fabrarotti, i crec que no em vaig ni un pèl de la seua gloriosa realitat: carrera meteòrica i do de pit a elegir a qualsevol de les seues cantades. I potser raó no li en falta al Ribot, perquè l'Albert, perdó, l'Usain Fabrarotti, sembla haver deixat de banda definitivament aquells dubtes inicials, aquells coquetejos to bo or not to be, amb les víctimes del metro, la prohibició de TV3… Ja està bé de cagadubtes, home, a partir d'ara serà "señor, sí, señor". I ho anem a demostrar amb la versió abreviada del nostre benvolgut himne regional. Sí, senyor: "señor, sí, señor". Només una frase com a resum de la tasca -ei, no serà massa català, tasca?... "¿lo dices por los vinos y las tapas"?- bé, del treball que ens hem proposat: "Para ofrendar nuevos muertos a España". Sí, en castellà. "Señor, sí, señor". Perquè del que es tracta és d'anar soterrant la susdita regió. Primer va ser el litoral, al que d'ací no res li donarem la "puntilla". Desprès, els bancs. El port, que ja és Marina Real Juan Carlos I. L'estació de Jesús, que ja és Pintor Sorolla, i ni rastre queda de la destrossa. La llengua, of course. La RTVV. El Cabanyal resisteix, però ja ens inventarem una de ben grossa. I l'Horta, que està al caure. Potser ens oblidem d'algun mort, però ja ens disculparà la parròquia, que en són molts, i tant "echar tierra al asunto", doncs no podem recordar-ho tot. Com li passava al Tony Soprano amb la filada de morts que ja no recordava on els hi havia donat la pau eterna que a ell sempre li faltava. Aquesta és la tremenda realitat del nostre príncep. Té ànima de fossoyeur. Tal i com si tingués els seus dos testicles clavats al portal de Gènova, 13 a l'espera del darrer encàrrec del Tony Rajoy. I jo, que sempre vaig pels cims ciclistes amb els ous clavats al selló de la bici, em pregunte si tindria que començar a buscar-me un The coach que millorés el meu rendiment al 500% i un ouniatra per alleujar l'entrecuix, de tan inflats com els tinc. Potser que parle amb el mestre Mangiacaprini, i m'aconselle com fer-ne per menjar-s'hi els cabrons.

El mapa

La señorita se lo había dejado bien claro: o se esforzaba al máximo o se pasaría todo el verano haciendo deberes con los cuadernos de SM. Y el caso es que el pobre niño era más que disciplinado, todo un esforzado de la ruta. Aunque el ciclismo no le interesaba lo más mínimo. Pero a la vista estaba no sólo su limitada capacidad intelectual, y ciclista, sino lo que era más grave: un orgullo casi enfermizo, una soberbia o altivez, como extraña mezcla de camaradería y megalomanía, que no acababa de encontrar ninguna válvula de escape -la mayor parte de los niños le rechazaban- y que a buen seguro le impedía mejorar. Ergo, su olla estaba apunto de estallar. Por eso, había decidido que aquel trabajo marcaría un antes y un después en su tortuosa trayectoria académica. Sí, se iban a enterar de quién era él cuando se ponía en serio con algo. Se iban a enterar de que no hablaba por hablar, de que a él nadie le iba a decir cómo tenía que estudiar. Este verano tendría vacaciones, como los buenos, como los listos, como los mejores. El mapa, dijo la seño, de nuestro país. Haced el mapa de nuestro país. Pero político, añadió. Y él, aquella tarde del año… se puso manos a la obra. Primero dibujó el contorno. Caramba, no sé si se parece mucho al modelo, lo mismo da, es mi país. Y empezó a distribuir el territorio. No acababa de comprender la diferencia entre región, provincia o barrio. Mira, era una de esas cosas complejas que le costaba entender. Igoal da. Siempre que decía "igual da", sonreía, y lo hacía sólo con los lagrimales y la punta de su apéndice nasal. Era algo compulsivo cuyo resultado era un confuso "igoal da", que en vasco quiere decir: es igual. Aquí, hacia el norte y el este -noreste, era también un concepto demasiado complejo- pondremos el barrio obrero, el polígono industrial. No cayó, pobre, en que los países no tienen polígonos, sino más bien pentágonos que controlan las habituales cuatro esquinas y una más, la del "por si acaso". Al norte, decidió, el barrio minero y los altos hornos. Estos mineros nunca aprenderán. Aún recordaba cuando le dijo a aquel presidente de la asociación de vecinos de los hornos -¿por qué las asociaciones de vecinos se obstinaban en ser independientes?, tampoco comprendía esta compleja obsesión- bueno, cuando le dijo a Hugo, cuyo apodo era "el indio": "Mira, Hugo, si yo hubiera querido dar el golpe contra ti, te aseguro que tú, ahora, no estabas aquí". Y fue más que suficiente para el indio Hugo, que no tuvo más remedio que comprender su destino cautivo no exento, sin embargo, de cierta admiración por aquel héroe y su caballo. Esto, para mis memorias, pensó. Porque el niño creía en los cowboys, y que cuatro palabras suyas sobre cuatro patas y una mirada, también suya, paradoja habemus, eran más que definitivas para resolver los problemas de las asociaciones de vecinos independentistas. Y que llegado el día en que fuera el jefe de los vaqueros, por el bien de éste su país de barrios, las prohibiría. Y es que los cowboys tenían hermosos y grandes ranchos. Y salitas de estar con mesillas donde poder apoyar las botas de montar. Y un señor que era el jefe de los vaqueros, aunque sólo bebía cerveza sin alcohol, porque su ebriedad sólo la producía la sangre de los indios. Ah, sí, qué tiempos aquellos. Si el indio ese del sur hiciera la guerra a mi país, la perdería. Y se lo dijo. Lo afirmó en similar ocasión vecinal. Y el indio del sur, el Hassan II, con sólo oírle, salió espantado. También para las memorias. Y al sur del país dibujó la plaza de toros, el pescaito frito y los finos. Y, claro, las procesiones de Semana Santa y la rociera de colorido, repletas todas de nazarenos y romeros por miles, como las aceitunas. Ele, la grasia. Ole, ole y ole, y que viiiiiva… Eso, que viva. Pero el barrio de pescadores, con su lonja, mejor al norte y oeste -noroeste se le resistía- por el fresco. ¿Para qué os quiero vieiras si no danzáis la muñeira? Hala, para que la seño le volviera a suspender la lengua. Y el tren, a la izquierda del polígono: pita, pita, que como no te apartes tú!! Pues eso, el ataque al tren lo ideó una mente cercana. A las memorias, fijo. Los vaqueros, al oeste, claro. Y también el barrio portuario para descubrir a los vaqueros. ¿Y al este? Ah, sí, la playa. Y los parques de atracciones. La feria infinita. Terra Mítica. Ciudad de las Artes y las Ciencias. Ciudad de la luz. Aeropuertos fantasma o Fantasmas y aeropuertos. La Cueva de Alí Babá. El Gran Desierto del Cabañal. Marina y el Loro. Y un Club Náutico con su nombre como agradecimiento de la población por haber salvado el país con su retorno. Al zurrón de las memorias. Diversión garantizada. Y al centro, en el puro centro del mundo, su casa. Tiendas, paseos, El Corte, cafés… Gentes de bien. El Centro. A relaxing cup of café, como decía aquella niña a la que también dejaban el inglés para el verano. Cuando seamos cowboys todo cambiará a mejor, Annie. Y rió con la nariz. Brave New World, ¿ves?, si es que el inglés está tirao. Josemari, a cenar... Ya voy, mamá… ¿Qué haces?... Un mapa del país… A ver… ¿Te gusta?... Josemari, esto es el plano de Madrid… No, es mi país… Pero una ciudad no es un país, ¿lo entiendes?... ¿?... Más deberes para el verano, y la bicicleta tendrá que esperar… Igoal da. Y sonrió.

Igoal da

Àtila

Però de veritat crèieu, valencians, que per on passa l'Àtila torna a créixer l'herba? Els depredadors són els depredadors. I punt. I no em referisc a Punt2. Gürtel, assajaments sexuals o EROS amb criteris polítics només justificables des de la més absoluta degradació moral. Des de la infàmia com a projecte de supervivència política. Sí, ja sé que no sou de molt llegir, valencians, valencians votants de majories absolutes -Lerma diu que hem perdut una de les nostres senyes d'identitat; de què identitat parla aquest?- valencians esperançats en que la loteria paternalista dels que manen siga com una mena de mannà infús: me ha tocado forrarme y lo llevaré lo mejor que pueda, queridos míos. Sí, ja sé que sou de poc llegir, no llegiu ni història ni prehistòria ni infrahistòria ni la mare que vos va parir, ni falta que ens fa, oi?. A saber qui era el paio aquest de l'Àtila. I que si vos  posen entre l'espasa i la paret sou capaços, no només de recolzar, sinó fins i tot d'acceptar com a òptima, prohibicions com les de Fahrenheit 451 -de què em parles, ara?... no res, tranquil, visca la felicitat de l'analfabeta cultura compartida- i mireu passar els fotogrames de la pel·li mentre consulteu la misèria dels vostres whatsapp al mòbil; ei, que la pel·li té massa diàlegs, i és d'allò més que lenta, en lo bé que m'ho passava jo amb el Chuck Norris. I que si, a més  a més, tenim nova temporada de l'Alqueria blanca, doncs ací pau i allà glòria. Però mira, sembla que no hi haurà d'alqueries, ni blanques ni negres. En lo que hagués gaudit de fer-ne una sèrie negra d'alqueria blanca amb bicicleta inclosa, és clar. Perquè ahir, a les notícies de migdia, mentre em feia el cafè al bar, NOU va parlar, com sempre, i sense solució de continuïtat, de l'actualitat valenciana pura i dura: com som d'infidels els valencians, i per extensió la resta d'espanyols; la disfunció erèctil masculina, és clar, amb Viagra inclosa, que és més clar encara; i la importància que té el bon funcionament de les vàlvules del cor. Com podeu veure sempre els mateixos temes: Gürtel -o les infidelitats; d'ereccions i assajaments -o l'imperi de la Viagra; i acomiadaments improcedents -o cors trencats. I és que he de dir-vos, valencians, ja que sou tan valencians, que l'Àtila no anava amb fina bicicleta de roda fina, respectant el medi ambient, és a dir, l'entorn o suma total d'allò que ens envolta i que afecta i condiciona especialment les circumstàncies de vida de les persones o la societat en el seu conjunt (Viquipèdia, dixit) no, ni roda fina ni de les altres ni de les unes. Que lo seu era un exèrcit d'huns, només uns, i no dels altres valencians: nosaltres, els que també som valencians, malgrat els altres. I que hem sigut titllats de catalanistes, Ooooooh! De traïdors, Ooooooh! De malparits, Ooooooh! De poc valencians, Ooooooh! De vendre'ns a l'or català, -si és que als pobres catalans els hi queda d'or- Ooooooh! De gilipolles, -pel Rus que ja sembla la infanta Cristina: ei, yo no sabía nada. Oye, se nos ha pasao. Que a ti no se te pasa nada?- Ooooooh! D'arruïnar C9 de tant veure -fa temps que no, clar, la qual cosa deuria haver estat un reviscolament de la NOU, no?- de tant veure TV3 les 28 hores del dia. Sí, 28, que els catalans són uns pocavergonyes, perdó, sinvergüences -Blasco, dixit- i uns cobdiciosos, Ooooooooh! I d'inútils: eso del valenciano no sirve para nada. Y como el cortijo es mío, lo cierro. Punt. I van dos. Granota news, peu de NOU, bona nit?

Cabanyal

Si avui és dissabte, avui toca Mercat. I si avui toca Mercat, quasi podria dir que és festa grossa al Cabanyal. Perquè si no heu estat al Cabanyal un dissabte al matí, i al Mercat, no sabeu el que paga la pena. Perquè jo al Roig va de temps que el vaig fer fóra de la meua vida. De llegendes poques, i d'Hacendado: què podem dir els que portem una vida de lloguer? Al que anàvem. El Mercat del Cabanyal sempre és una festa pels sentits. Què tòpic, no? Però és ben cert. Jo, el primer que faig és el peix. És fonamental avançar-s'hi a la parròquia habitual -els jubilats són enemic d'alto standing, no cal dir- i fer-se amb les millors peces de la parada. Què vols, mante?... Doncs, quarta i mitja de xalatan, que avui el tens de primera, sembla molt fresquet… I que ho digues, rei, directament de la farma… I que n'és de ben sà pels ulls -afegeix la dona gran que va al meu darrere. És una dona petita, d'uns vuitanta anys, eixuta i amb uns ulls que confirmen les seues paraules… ¿Sí?, doncs posa'm mig quilo, que tinc tensió fins a les celles... ¿I d'almax no vols res, que estic regalant-lo?... És que no portava idea de fer brou… En lo bo que és per l'estomac -torna a afegir la susdita dona… Va, posa'm un arreglet, sobres i tabletes masticables. I un poquet de xicil, pels ossos… ¿I denubil? Mira quina ampolleta més preciosa… Ui, no, no, que em posa com una moto… ¿I blísters?, que són de Dénia... Què més volguera jo, massa cars, i a més tinc el colesterol pels núvols. Vinga, adéu… Adéu, mante… Amb tot, el vertader festival farmanòmic és a les parades de la verdura. Ei, com va la cosa, guapo?... Bé, com sempre… ¿Què posem, el de sempre?... Què hi farem?... I la xica va seleccionant els ingredients de l'ensalada que tots els dies fem a casa: prozac -millor el dispersable; l'huberplex -de 10 mg, que el de 5 no fa gust a res; la lyrica -sempre la poesia pel davant; i un toc de surmontil… ¿Sap que hem rebut el trankimacín de 0'5 en gotes?... No em digues, millor que millor per l'amanida… Depèn -afegeix la dona que és altra vegada al meu darrere i que sembla m'ha seguit des de la pescateria… Què vol dir?... Que el trankimazín no sempre li fa bé a l'amanida… Ah, no?... No. ¿Vostè on viu?... I li dic el meu domicili. ¿Veu, què li vull dir? Vostè, millor no li pose trankimazín. Però no tots tenim la mateixa sort. Jo sempre li pose, i bona cosa, ¿m'entén?... I tant que l'entenc. Què viu a l'altra banda de la frontera?... I fa que sí amb el cap. Doncs sàpiga, que jo també trobo indispensable el trankimazín a l'ensalada quan està ben amanida… Caram, gràcies, sempre agrada saber que no estem sols i que compartim gustos, oi?... Bé, és que el port també l'estan desfent… Té raó…. I una cosa duu a l'altra. I recordem aquells temps on la banda ponent del mercat feia tuf a peix podrit. I la de llevant a la sang verda de l'horta. I la gent vivia a les seues cases ben humils que ningú no volia perquè a les pluges de la tardor l'aigua podia arribar a l'alçada de més de mig metro. I els carrers feien pudor de fang a l'endemà. I un sol absurd festejava aquella misèria com si fos un nen fent la seua primera passejada en bici sobre les cendres del que ja ningú no sabria d'ací a ben poc recordar. Sap què?, l'invite a una infusió de genèrics… Moltes gràcies, però és que sóc una dona casada… Ah, ja em sabrà disculpar… I tant…

El Colós de Crosses

Peu del colós. Primera temptativa, anys '60

Granota news ha tingut accés a una news que no és tan news salvo alguna cosa. I aquesta news que us vaig a dir, com no batlle vostre que sóc, no us la dec, però us la vaig a donar. Perquè la news té a veure amb el Cap i Cassal, que més bé deuria anomenar-se la Capsa del Cassal, per la de news amagades que tenen als calaixos dins de capsetes sorpresa, com les que tant agraden als xiquets, però directament portades del Museu dels Horrors, ja que estem a les vespres del Halloween, és a dir de l'IVAM. ¿Esteu asseguts? ¿No? Doncs deixeu de llegir. ¿Sí? Va, anem allà. Potser al port de València tindrem que fer-li una colossal estàtua al Campechano. Què us sembla? A que s'ho ha guanyat a pols? Oído Rita: una de Campechano con muletas en formato colosal. Amb un peu a cadascú dels molls de la bocana de la seua, diuen, Marina del Campechano, i amb crosses, és clar. Com el Colós de Rodes, però sense rodes. En lo bonico que hagués fet al damunt d'una bici, xe, les dues rodes de la qual es recolzaren al seu torn sobre cadascú dels dics que envolten la seua Marina Campechana. Xe, quina desil·lusió. Però duria crosses, que mai no seran una bici, però que indiquen que el Campechano encara és al taller. Tot un detall mecànic. I, a més a més, en cas de terratrèmol castorià tindria reforçats els genolls, i no es trencaria com el famós Colós grec. Heus ací el problema d'aquest país, Grècia, la pobre Grècia, la manca absoluta de crosses per apuntalar els genolls i no tindre que doblegar-los. Ahí està. Doncs hem quedat que amb crosses, i ha ser possible amb uniforme de Capità General. No, no, perdoneu, d'Almirall de l'Armada Invencible, com els nens rics quan feien la primera comunió. Osti, ja m'ho estic imaginant i se'm posa la pell amb els pèls de punta. Feu la imatge. Ben plantat, tot i les crosses, tal i com és, un rei de copes, de tantes com n'ha guanyat. I ara li diríem de crosses, un rei de crosses. El seu esguard reial cap a la seua benvolguda Mallorca. Bribón, que eres un bribón, pensaria la gent davant el seu simpàtic semblant. Tal i com si fos aquell magnífic personatge de la Dama de Xangai, el marit de la Rita -xica, quina coincidència- Hayworth, el Bannister. Perquè pel que sembla també deuria espavilar-se en aquestes coses de l'advocacia, com el Bannister. Tot i que ho té ben difícil, que els Campechanos no són de molt llegir. I menys d'estudiar. Ei, i que ningú no me'ls critique: hi han quocients i conscients, i pel que sembla cap d'aquestes categories tenen arrels aristocràtiques campechanes. Què hi farem? Per tant, deixem-ho córrer. Bé, com què no és de bon periodista donar la pròpia opinió sobre les news, no la donaré. I no diré que a mi les marines m'agrada més que tinguen el nom dels nostres petits amors d'un dia, d'aquells que duren un toujours. I com què avui és l'aniversari de la meua dona, doncs li dedique el Brassens, forever. Granota news, peu de colós estant, bon dia.

Avinguda

Viure la desolació

o ben bé seure a la butaca,

borratxo,

com només cent generacions de borratxos poden fer-ho,

i tancar els ulls com un crit mut

que demana desesperadament el darrer somni.

Però potser no és tan fàcil.

I no ho és pel maleït esperit.

I l'estètica.

Malgrat els vins espirituosos.

Perquè és l'hora en que l'esperit arriba

a la seua màxima depressió.

Perquè les passes trepitgen

camins de belleses robades.

¿On és el port, pare?

Pare, anem al port.

I és que jo tinc la feblesa dels nens,

que aboquen desemparats el seu cos a la son,

i la meua ànima no en sap

d'aquell seu somriure adormit,

ni de la dolça defensa dels somnis.

Vaig per l'Avinguda. Vaig cap al port.

Vaig per l'Avinguda del Port de València.

Faig el camí de tornada a peu.

Si vaig arribar en bici a aquest món

ara torne amb els peus per terra.

Adéu, Carmina! A soles per la vorera,

com sempre,

no et conec sinó a les voreres,

i a soles amb el teu caminar vençut,

però el teu home t'enllaça el cos pel darrere,

i feu florir l'amor a la tardor. L'amor de tardor.

Sou al damunt del pas de vianants.

Adéu, Carmina!

Ja sé que no em sents.

Sempre a les voreres.

Mai no vàrem creuar paraula alguna,

només voreres.

"Qué pinto? Qué coño pinto, Mari?"

I la veu s'apaga als gemecs d'una gola trencada.

La xica plora per telèfon i potser parla. Tothom plora per telèfon,

i potser parla.

L'Avinguda sembla una fira de telèfons ploraners:

mai no acabarem de ser nòmades, ja us ho dic,

collint la fruita daurada que ens hi surt al camí,

caçant la carn fresca que ens desespera.

Soleil et chair.

Del cantó de casa meua, del que era casa meua,

d'aquell meu carrer amb magnolier i jardí clos,

surt un nen amb tramussos.

Come tremoços, pequeno;

¡come tremoços!

Olha que não há mais metafísica no mundo senão tremoços.

Olha que as religiões todas não ensinam mais que a paradinha.

¡Come, pequeno sujo, come!

Perquè la vida hi és per llançar-la,

per llançar-la a perdre o per llançar-la i perdre-la.

Tots perdrem la vida,

i els records són la forma més baixa de poesia.

Però com què jo faig dolents versos com a llàgrimes dolentes

no em preocupa.

El cristall de la façana del Súper també escopeix la meua vida perduda.

No sóc sinó la silueta amb poca traça d'un estibador.

I mai no seré altra cosa. Tal i com ho van ser l'avi i el pare.

Que els sacs es carreguen als ronyons,

com sempre,

com la demència,

i a la gola seca dels que no miren sinó cap a terra,

com els borratxos,

com els rucs.

¿On són els jardins orientals?

Preguntes per pura retòrica.

Ja saps que no hi són.

L'Avinguda, però, era prolongació d'Arcàdia silent.

Hores buides a l'estiu de la migdiada,

silencis marins d'abissals aigües,

esquelets que fan de noies amb cabells apagats

us rondinen. Què em fet de la tristesa?

Sempre trobarem aquell savi, però,

que deixarà anar tota la seua rancúnia.

Pobre esquelet fent de noia, de núvia abandonada.

Pobres sorolls llunyans fent de records.

Els colps d'un martell al capvespre.

La sèptima major del tren que em va fer músic.

La raspera de la mare sota els pits on jo recolze el cap adormit.

I del ventre on vaig nàixer m'arribava el buit silent de la vida llançada.

Els sons són la forma més elevada dels sentiments.