...eso son reflejos

Anava jo a… a comprar pa, anava a dir, com el Paco Umbral, un reflex condicionat, perdoneu, com la nostra consellera d'educació, la Català, que té el defecte (sic) de passar-se al valencià  sense demanar permís a Génova 13; però no, anava jo a comprar algunes coses més. Dissabte i compra de la setmana són sinònims. Anava a fer la compra, caminant de pressa, com sempre, tot ho faig de pressa, però vet aquí que el que he llegit de refiló a un cartellet enganxat d'un fanal, no només m'ha sorprès i m'ha fet parar, m'ha dut al cap un dels primers espectacles de Les Luthiers, aquell fragment que es deia Cartas de color con Yogurtu Mghe, i que jo vaig conèixer, d'antuvi, en versió àudio, en cassette. I més concretament, he fet memòria, d'aquell moment en que Oblongo, l'oncle de Yogurtu, descriu la causa -l'escassesa de rinoceronts- que ha obligat al seu nebot, Yogurtu -no sé si Vitalínea o Griego- a fugir precipitadament de l'aldea, deixant la tribu, per a intentar triomfar com a músic als EUA. Perquè si l'Oblongo hi es jactava de la infalible agudeza dels seus sentits: eso es vista… eso es oído… eso es olfato… eso es tacto…, jo he de reconèixer que l'autor del cartellet, que no sé com tindrà la infalible agudeza dels seus sentits, si alguna cosa en té… eso son reflejos. Perquè és la conseqüència lògica del camí que han de prendre les dones a l'atur, molt més si en són de mares joves, com ja ho ha deixat ben clar el preclar concejal de Villarrobledo. I la infraestructura bàsica per aquestos nous menesters de mares joves tampoc no es crea de la nit al matí. Per tant, donem gràcies a tots aquells que, com el del cartellet, posen a disposició de les dones i mares en circumstàncies delicades almenys una habitació dels seus domicilis particulars. La qual cosa no només em sembla una demostració de reflejos, sinó de tacte, olfacte, oído barra i vista, no cal dir. I jo, que tot i ser ciclista, per a certes coses vaig molt curtet de reflexos, me n'he adonat, ja ficat en faena de mercat, que potser el concejal de Villarrobledo no n'és sinó el famós Obtuso, que l'Oblongo cita com al bruixot de la tribu. I que com a tots els obtusos, creu que totes les dones, llevat de la seua santíssima mare, tenen ànima de Ganga i són un poc retardades mentals com la Leonora de Reflections in a Golden Eye. El que no arribe a concretar és si el susdit concejal estaria més a prop del capità Penderton, que no vol reconèixer la seua naturalesa, o del soldat Williams, al qual el seu pare li va ensenyar que totes les dones, menys les mares, portaven al seu cos una malaltia maligna i contagiosa que deixava els homes cecs, contrafets i condemnats a l'infern. Tot i que aquestes noves mares que lloguen habitacions amb internet i mini bar, per hores o nits senceres, no sé si podrien ser excloses, com a mares que són, de la Williams's father sentence. Què pocs de reflexos que em queden!

Balons d'oxigen

Ja sé el que sóc. Ho tinc més clar que l'aire. ¿Aire?. Sóc un primitiu bacteri menjador d'oxigen. Sóc un mitocondri. És a dir, un condri mític, o inclinat al mite o mitòman. Una central d'energia a la membrana de les cèl·lules eucariotes, la cèl·lula moderna dels organismes majors d'un bacteri. I vaig a ser engolit. ¿Recordeu aquells fotogrames de Tesis de l'Amenabar -que ve d'ameba, de segur, altra eucariota; inquietant, oi?-: me llamo Ángela... me van a matar; doncs el mateix, però a nivell ciclista: "em diuen Vicicle… van a engolir-me". Sí, perquè els ciclistes no som sinó essers aeròbics, primitius menjadors d'oxigen a punta pala, mitocondris a la membrana de l'ésser unicel·lular que és el temps. I a més a més, sóc un mitocondri valencià… i van a engolir-me. I és el cas, que els senyals del que se'm venia al damunt me'ls va donar, com sempre, Blogger, quan sense donar-ne cap explicació me'n furtà els balons d'oxigen amb que jo denominava els vostres comentaris i els va substituir amb el terme comentari/s, amb o sense cap, la qual cosa, el cap, depèn de tots vosaltres. I pel que es veu, tot va començar pel gran evento que fa només 2.000 milions d'anys va tindre lloc, el seu lloc primigeni, com tots els eventos que es preen, a València, cap -tornem-hi- i casal, terra d'eventos. I el gran evento va ser l'oxidació del medi, el darrer capítol del qual és la façana del Palau de les Arts, que ara proven de pintar amb blanc antioxidant (sic). Potser que li peguen una maneta d'amebes, no?, ja posats… Però deixem-ho córrer, que ens allunyem de l'eucariota que se m'acosta. Filla, l'eucariota, dels primers bacteris anaeròbics dits arqueus o arqueobacteris, és a dir, bacteris especialitzats en fer caixa, arqueo. I que de tant prendre el sol als paradisos fiscals varen tornar-se fotosintètics alhora que apujaven el rebut de la llum del futur a tort i a dret, i deixaven anar l'oxigen de les seues descomunals migdiades, amb copa i puro, com a material de devessall. Raó per la qual els seus descendents, tot i ser aeròbics, només es preocupen de compensar tal disbauxa oxigena amb quantitats astronòmiques de diòxid de carbó fins a l'asfixia universal, llevat dels negres que se n'ofeguen tots sols. Coses de l'aventura humana, què hi farem?. I els mitocondris, pobres, fagocitats per la creació de la cèl·lula moderna, tranquils orgànuls de mitòmana inclinació especialitzats en la gestió de l'oxigen al nostre cervell i a la resta del cos humà, comencen a cotitzar-se en Borsa. Sóc un mitocondri valencià… i volen devaluar-me. Volen tornar-me als vells temps en que l'oxigen, que a dia d'avui encara és el 21% d'una atmosfera enrarida, no passava d'un 0,001%. I jo em pregunte: com quedarem els pobres mitocondris valencians, l'antecedent dels quals era un bacteri de vida lliure, de vida alegre, tal i com un pedalant, i que no feia mal a ningú, amb aquesta darrera disbauxa política de terra cremada i diòxid de carbó? Els escocesos, però, potser que encara ho tenen pitjor.

En attendant ce jour je m'ennuie quelquefois.

Alors je vais au Coin boire avec mes amis

la mithocondrie éternelle de la poesie.

20 centavos

Eche veinte centavos en la ranura, si quiere ver la vida color de rosa… Bé, anem a provar-ho. Com què torne del Mercat -sí, amb majúscules, que parlem del Cabanyal- doncs tinc calderilla a manta, monedetes de 2 i 5 cèntims. Clinc-clinc-clinc-clinc-clinc… A veure… Doncs, no. No… Igual de fosca… Fia't dels poetes… Y no se inmute, amigo, la vida es dura, con la filosofía poco se goza. Eche veinte centavos en la ranura, si quiere ver la vida color de rosa… Va, tornem-hi… La segona, i perquè sóc un sentimental… Res. Nàstic de plàstic. Encara més fosc, negre. Negritud sota l'aigua negra. Omissió del deure d'auxili. Com els ciclistes abandonats a les cunetes amb el cos trencat. No debe tener esqueleto el enano de Sarrasani. Traçar fronteres amb bales no és cap novetat. Fins i tot, a dia d'avui, encara tenim de cunetes traçades amb bales. Què pot estranyar-nos? Ah, aquesta nova qualitat elàstica. És cert. Perquè marcar fronteres a l'aigua suspén el pas de la cigonya l'eternitat i un dia. Com és que la vida diuen té o pot arribar a tindre color de rosa? Potser tots deuríem portar els nostres amulets, per si de cas. Que bien parece un amuleto… D'això, sota l'aigua, ¿fan efecte els amulets?... Jo també duc d'amulets, per si de cas. Gairebé tota la meua indumentària de ciclista és una mena d'amulet. Però si voleu que precisem un poquet més, doncs un parell de caramels de cafè per si de cas. Per si de cas l'esforç acaba amb la meua il·lusió, i com diu la pel·lícula: sempre ens quedarà el cafè, perdó, París. El cafè és d'en Rick, Rick's Café, i hi és al Marroc, a Casablanca -sí, amb majúscules, que parlem de la Bergman- amb o sense tanques i fronteres elàstiques, i morts mullats, els esquelets dels quals tenen avui el mateix valor que el de Sarrasani, que, pel que es veu, no en tenia cap d'esquelet ni de valor. Que només era un amulet, com la vida color de rosa.

Ah, La vie en Rose… Quina dèria amb el coloret… Bé, provem-ho per tercera i última vegada, sóc irreductible… No, definitivament, no… Perquè el seu rostre era massa trist, i els llavis van passar del roig passió al blau de l'asfixia. Els seus cabells ja no podien ser sinó els d'una nina abandonada a la cuneta del passat. I perquè els seus ulls eren negres com l'espant de la mort a la joventut. I no només parle de mort física. N'hi ha qui mor i per a la nostra sorpresa continua respirant, demanant parer al seu celador, com fan els supernumeraris de l'Opus. Morts que no volen sinó que la seua vivent mort s'escampe per tot arreu. Quantes vegades crucificaran el pobre Jesús en el seu propi nom? Quantes fronteres tindrem que travessar per arribar a casa nostra? El dolor mata, amigo, la vida es dura… I sempre estan els morts, al mar o a les cunetes, aquells que prenden como alfileres sus ojos en los ojos muertos… Xavalla, pel que es veu. Los caballos negros son. Las herraduras son negras. Sobre las capas relucen manchas de tinta y cera. Sobretot, de cera.

Paradís cocktail

El Paradís no és cap lloc, és un estat. Un estat fragmentari, interromput pels desitjos, dins la imposició capritxosa dels llocs que trepitgem. La gran jugada, però, va ser fer-nos creure que el Paradís hi era al lloc terrenal de ves a saber on, i que el vam perdre només mullar-nos els llavis al maleït cocktail de poma amb talladetes de serp i el parell d'ulls d'una Eva oferent que tan profitós li ha estat a la franquícia dels pecats que tota religió com déu mana acaba per esdevenir. Em costa, i molt, deixar de trepitjar el món -la bici m'ajuda, és ben cert- per mirar d'eliminar l'espai i el temps i capbussar-me al Paradís tallat sobre el diamant brut de la memòria, però no és impossible. Perquè podem ser Paradís. Heus ací el que s'amaga a la cripta de la desmemòria: pecats perduts, no paradisos. Mai no he comprés la dèria de la poma. Fruita massa freda per les passions. Menys, la seducció serpentina. Avançament dels cucs que gaudiran de la darrera versió del nostre cos. I l'oferiment d'Eva mai no serà desinteressat. I la nostra acceptació tampoc, no cal dir. Per què, doncs, beure d'aquella copa? Millor, amb diferència, el Dry Martini del mestre Buñuel, del que jo, amb permís del savi de Calanda, faig el meu Paradís particular: ginebra freda, tant o més que una poma, unes gotes de vermut amb frec de sol i angostura, tal qual el verí de la serp cau gotejant pel seus dents, i glaçons a vint graus sota zero i en quantitat divisible pels ulls d'Eva. Fumaré i beuré fins que els meus pulmons i el meu fetge diguen prou, va dir el savi aragonès. I jo comprenc que el Paradís té aquestes coses, que no pot sinó consumir el nostre cos per mirar d'eliminar l'espai i el temps que ell atresora com un pecat. Jo habitava, mal que bé, el Paradís. La fredor del vent a la cara, la suor lliscant pel front cap als ulls esmaperduts pel frec d'un raig de Sol. La desraó de la vida a cadascuna de les revoltes del camí i els pedals. L'abundància no hi era, però la cobdícia s'ignorava. Tothom gaudia els núvols que deixaven veure el sol sense aclucar els ulls. I la nafra de les enveges curava amb el polsim sulfamida de la bellesa sempre recomençada dels dies. La realitat encara no s'identificava amb la compravenda. Perquè, doncs, ningú no m'ho va dir?.

"Los buenos catadores que toman el Dry Martini muy seco, incluso han llegado a decir que basta con dejar que un rayo de Sol pase a través de una botella de Noilly Prat antes de dar en la copa de ginebra." 

(Luis Buñuel)

Complements

Sóc d'un temps al qual els nens vestíem de passeig els diumenges. Sí, "els diumenges" i no "als diumenges", perquè no només nosaltres, també el diumenge anava de "bonito". I tanmateix, la major part dels diumenges no ens movíem de casa. Però ja baixàvem al desdejuni ben mudats. Sí, baixàvem, deixeu-me aquesta petita llicencia literària quasi aristocràtica o ben bé de casa pairal benestant; i ja podies estar "al tanto" com t'embrutessis la mudada. Tot i que dir desdejuni és un eufemisme, perquè a casa meua "desdejunàvem" tots els diumenges el mateix: entrepà de creïlles fregides xafadetes amb… creïlles fregides xafadetes, o ben bé la seua variant més sofisticada: truita de creïlles amb… truita de creïlles, és clar. Anàvem, com podeu veure, per feina, res d'intermediaris. Així, mentre l'oloreta de l'oli intercanviava, amb l'avinentesa dels alls, la humitat pel greix al fons del tubèrcul més estimat pels pobres, ens llevaven del llit, fèiem el pipí de rigor, les ganyotes que l'aigua freda treia a la nostra cara, i començava "l'oració del diumenge" que sempre s'iniciava pels mitjons i acabava pels botons de puny, desprès de passar per les fronteres insoldables de la corbata i la seua agulla de plàstic i el rellotge, també amb una sola agulla paralítica, la minutera, de l'avi, d'esfera tan generosa que feia servir d'aixopluc pel meu canell esquerre. Complements tots, dels quals, els botons de puny, paradoxalment, mai no faríem servir, des que ens els varen regalar per a la primera comunió, no fóra el cas que els perdéssim, però que hi eren al nostre imaginari dominical. I no sé fins a quin punt, aquesta dèria de les mares pels botons de puny i el seu protocol previ, o per les corbates postisses amb goma que ajuntava el teu coll al de la camisa o pels cordons ben nugats a les sabates tot just embetunades i lluentes al dissabte de vesprada, i els faldons de la camisa ben endins els pantalons curts però que no tragueren el nas per sota els camals, i els mitjons sempre ben espavilats que et deixaven una marca indeleble als genolls, i… no tenia, la dèria, alguna cosa de castrense i de mortalla a parts iguals, ara que pense. Perquè al capdavall, ho fèiem més per la revista del veïnat, le acompaño en el sentimiento, que per la sempre discutible qüestió estètica, és a dir, per estar guapos. Si parece un hombrecito… Vostè ho ha dit, senyora, un homenet, perquè amb camals a l'alçada dels engonals com a principi d'unes cuixes de pell enrogida... Però jo vaig començar el costum de vestir-me amb un ordre quasi místic, litúrgic, com si hagués una relació amorosa entre els meus vestits i jo mateix, i foren alguna cosa més que complements: els meus complementaris, aquells que em conformaven més enllà de les inexorabilitats del fatum. I potser que com érem pobres, i quanta més pobresa més inexorabilitat, els punys de la camisa mai no arribaven a ajuntar-se a la frontera sempre difusa de la mà i el canell sota l'aclaparadora esfera de l'avi, on tot just un ditet més llarga la màniga blanca que la del jersei deuria confirmar la perfecció inútil dels pobres, i la dretor i aspror del seu coll encartonat, amb corbatí o corbata incloses, que obligava la pell a enrogir i tallar-se davant el fred festiu dels diumenges al febrer, i que jo vaig reconèixer molts anys desprès llegint la primera pàgina de la primera novel·la d'Onetti, El Pozo. I per extensió i inexorabilitat, vaig anar aplicant, amb la precisió obsessiva dels entomòlegs, la categoria de complement a tot el que m'arribava com a papallones complementaries ajuntant, com a afegits sumptuaris, els seus cadàvers exquisits. I si la camisa duia una butxaca a la part esquerra, vaig posar-li una petita agenda d'any perdut i un bolígraf Inoxcrom, perquè el Parker ja entrava a la matèria dels somnis. I si en portava dos, l'altre duia el carnet de 007 que em vaig fer amb una foto del Bond, James Bond, les meues dades personals sobre una cartolina retallada i un parell de plàstics transparents grapats al sobre. I quan els pantalons començaren a dur de butxaques, a l'esquerra el mocador, i a la dreta un clauer de claus oblidades. I tot i que no era conscient, vaig quedar atrapat en aquesta geometria cadavèrica del no-res, com un cinturó que ha de travessar obligatòriament totes i cadascuna de les baguetes per a la resta de la seua vida. I els diumenges, tot i que ja no van de "bonito", continua la meua "oració" començant pels mitjons fins els velcros dels punys de les mitenes, sempre a la dubtosa frontera entre complements i complementaris, tot just un ditet més enllà de l'amor, ajuntant la seua perfecció inútil.

Inoportuna primavera

Com que la meua metgessa de capçalera no vol que acabe convertint-me en hipertens, cosa que jo li agraeix m'ho faça saber per endavant, i que no tinc perquè molestar-me que m'avise amb tanta d'antelació, o no, que és com una amiga, que al capdavall ens coneixem de sempre, com si diguérem; doncs ahir mateix em vaig fotre per dinar un entrepà de barra de quart amb dues llandes d'anxoves, que si de normal ja en són de salades les que compre al mercat i jo mateix prepare dessalant-les i macerant-les amb oli verge i unes fines làmines d'all, les de llauna són salobre pur i dur. Doncs, de llauna. I, a més a més, i perquè tinc una debilitat totalment incomprensible per la meua metgessa, li he afegit formatge parmesà. Perquè d'antuvi havia pensat el despropòsit d'afegir-li formatge fresc, dolç... quina bajanada, no? Doncs això, parmesà. Ah!, i unes tàperes, per la cosa aquesta de la fibra divertida en que estic hores d'ara. I de beguda, cafè expresso. Mig litre. I és que a la meua edat no vull perdre'm cap experiència que puga enriquir-me. Que no està la cosa per deixar passar ni les religioses ni de les altres. D'experiències, vull dir. I va ser fer-me l'últim mos de l'entrepà d'anxoves amb parmesà i tàperes, i un glop de cafè, i tocar el dos camí del treball. Ahir feia una ventolera de ponent -com sempre- tremenda, brutal, esgotadora, càlida i venjativa com una primavera inoportuna. No podia moure la valenbisi ni amenaçant-la de tallar-li la dinamo i deixar-la a fosques a les nits, com a tantes famílies humils d'avui en dia les hi passa. Però tot i el cansament, la intensa transpiració, l'esforç sobrehumà i el que m'esperava en arribar al curro: cinc hores sense pausa de drama mig wagnerià, mig litúrgic, jo era feliç. Tetralogies a mi!! Misteris a mi!! Faltaria més! Perquè sentia una mena de panteisme eròtic i universal avant la lettre, la litúrgia i fins i tot el Wagner, que ja n'és dir. Perquè tots i totes m'agradaven, i molt més si anaven en bici. Aquelles cuixes tan perfilades, per no parlar de… I és el cas que aquesta sensació -vaig rumiar- com d'obrir els meus sentits, més enllà dels costums, cap a un instint sensual hipertrofiat, no era nova per a mi. Sí, la bicicleta té d'aquestes sorpreses impagables, però he de reconèixer que amb la intensitat emocional d'ahir només podia ser conseqüència de la feliç conjunció còsmica de la bici i les anxoves, és a dir, de la hipertensió vicíclica. Quanta de raó tenia la meua metgessa. Ara comprenc el crucifix de fusta negra amb crist daurat que té a la seua consulta, a mà dreta del pacient, tot just damunt la impressora que tants maldecaps li produeix, pobra. I anava jo tant posat al meu paper d'après midi d'un faune que no sap què contestar a la senzillíssima i coneguda pregunta del menú: ¿carn o peix?, que no vaig adonar-me del lamentable estat en que anava posant-se la meua boca fins que no vaig poder desenganxar la llengua del paladar sinó amb el mateix esforç que em costava moure la bici damunt la terra. Així, gairebé a punt de col·lapse sensual, hídric i salnitrós, encara que vaig arribar a veure un cartellet només entrar al riu que anunciava una beguda de soda fresca: Sodastream, i del qual hi havia una promoció a un carret com de gelats que estava tot envoltat de gent. I vaig parar. Però la gentada no em permetia arribar al carret. I vaig començar a botar. I al davant dels meus ulls va fer-se el miracle. Primer bot, el seu cabell de sol. Segon, els ulls de cel. Tercer, l'infern dels llavis. Era ella. I jo li hagués volgut dir, no sé ben bé el perquè, la fórmula que fèiem servir a casa per al refresquet de llima: suc de llima a gust, un got d'aigua freda, una culleradeta de sucre i una altra de bicarbonat. Però el meu cervell reptilià només va arribar a balbotejar: "Scarlett! Scarlett!, sóc jo, el de la sèpia… veneciana, sèpia a la veneciana". I en sentir sèpia i veneciana, la meua altra Midons va fer la seua habitual ganyota de menyspreu. I a mi em va baixar la tensió als peus. Debilitat i marejat. Amb la visió borrosa i confús me'n vaig pujar a la bici. I vaig comprendre que tot i que artèries i cor comparteixen primavera, oportuna o no, no és el mateix la tensió arterial que la tençó del cor enamorat, monsenyor.

La pedra i els altres

Tota pedra fa marge, diu la dita. Però és el cas, que aquesta pedra del camí era ben singular i de peculiar marge. Perquè el seu marge era i no era alhora, i hom podria assegurar el contrari i el seu viceversa. Sí, d'alguna manera era una pedra de marge imprevisible, podríem dir. O ben bé, una pedra imprevisible al marge, on molts la volien, és el cas, arraconada i silenciosa, el que no és exactament la mateixa cosa. En qualsevol dels casos, però, destorbava al bell mig del camí que trepitjaven els que amb la seua poderosa petjada anaven determinant l'oportunitat dels "ara toca" o dels "ara no toca" pedra al camí, amb o sense marge, com a prova de la seua responsabilitat i superior visió del món. Do de l'oportunitat que, no cal dir, repartien a trot i a dret com si foren doctors "Onoris causa" als marges de la vida. Tenia aquesta pedra, doncs, i si em permeteu la llicència, ànima de poeta. Perquè les pedres tenen l'obstinació lírica dels marginats, i els poetes són pedres de toc a l'existència calladament desesperada dels humans. I com que la volien ben fora del seu camí triomfal, la varen acusar de deslleialtat. "¿Com goses parlar als quatre vents de l'absència de l'Hac majúscula al capdavant del nostre "Onoris casua"? Ara no toca pedra al camí. S'ha acabat. Estem molt ofesos." I el que durant setze anys havia sigut la prova de que el camí estava per fer i que potser no ho estaria mai de la vida, va ser apartat no només del camí sinó dels marges. I els homenots varen respirar amb beneplàcit compartit, tot i que el camí, sense pedra ni marge, mai no tornaria a ser el mateix pels vianants o els ciclistes. Però ells estaven molt satisfets, perquè no els molestava gens ni mica, a la sabata de la seua consciència, aquella pedra despatxada, molt al contrari, s'havien alliberat a la fi del que significava un vertader perill per tots aquells que, com diu el tango, se cuidan los zapatos -i la consciència- andando de rodillas.

Midons

M'enamorí d'una dama. I tot just començar aquella pèrdua d'interès per qualsevol sensació finita que n'és l'amor, vaig adonar-me que, a la infinitud del seu impossible bes, ella sempre seria la meua Midons, el meu bon senyor. I que n'era d'impossible aquell seu bes, donava fe l'existència del seu amo, aquell que dissortadament decidiria la fortuna de dos éssers que mai no li voldrien cap mal, i que entenien, però, que el matrimoni, i el seu conseqüent manament oficial, no n'era prou excusa per a deixar d'amar, per a impedir els batecs compassats de dues existències, d'una mateixa forma d'estimar i comprendre el món. Ah!, com era de gelosa la Midons en veure l'amorosa cura amb que jo recolzava la bici sota la finestreta del darrere de casa seua, atzucac ombrívol de la nostra passió, que fèiem servir com a confessionari de les nostres cuites d'amorosa litúrgia. Ella em parlava de com de complexes n'eren les seues febleses més íntimes, que anomenava pronoms; i com d'infructuosa la lluita per a concedir el seu cor a dos requeriments tan allunyats a la seua ànima com els que hores d'ara patia. I el seu rostre s'inclinava, en parlant, dolós sobre les pàgines de la seua gramàtica vital que inopinadament creia era la raó suprema del meu amor sempre vell, sempre nou. Ja veieu com d'incerta era aquesta relació que les lleis dels homes no dubtaven en sentenciar d'adúltera i il·legal. Però jo no n'era cap cosa sense aquestes petites concessions de Midons: la constatació d'un amor que jo entenia havia estat dins el meu pit des de molt abans conèixer-la. ¿No era Midons l'exemple viu d'un amor sense temps ni espai, d'un amor per sobre les lleis i els homes, les dones i els dies, la mort i la vida? ¿Un amor davant el qual l'home perd la seua memòria i la dona el seu passat? I un dia que, puntual a la cita, tot i l'abundosa pluja, vaig arribar per amar-la com només m'era permès, amb els ulls i la oïda, vaig trobar-me cegada la nostra finestra, amb quatre maons malament i urgent posats. Ja no hi vaig tornar a veure ni sentir el meu estimat bon senyor. A partir d'aquell moment només podria que recordar-la. ¿I què n'és el record sinó una absència feta a parts iguals de fugissera dèria, cobdícia de viu desig i tendresa amagada? Pàl·lid, agitat de cor, tremolós, poruc i decidit a permetre que els més negres pensaments posseïren el meu esperit, vaig pujar a la bici amb la certesa que mai més veuria a la meua estimada dama. Donava les primeres pedalades, quan de l'altra banda de l'atzucac amorós la veu dolça d'una noia va requerir-me. D'antuvi va semblar-me la de Midons, tal era la seua similitud. El cor em va donar una bolcada, i la bici em va dirigir a la finestra del cantó des d'on semblava venir la veu. I en arribar vaig veure el rostre de la meua amada que no hi era; vaig sentir la veu de la meua estimada que no hi era. A punt vaig estar, ho reconec, de perdre el sentit i quedar estès al bell mig del carreró. Sospitant la pitjor de les conspiracions, debilitat com estava per la falta d'un compliment amorós que la meua naturalesa intel·lectual tant desitjava, només la convicció d'actuar a favor de Midons va evitar el desastre. Vaig acostar-m'hi. Era ella, i no era ella. Li vaig demanar raons. I el misteri es va desvetllar: era la seua germana bessona. I tot i compartir la seua obsessió pels pronoms febles i la gramàtica, no n'era el mateix. Perquè si Midons simbolitzava la perfecció divina de la trinitat, del ritme ternari dels cants trobadorescs, del 3 com a equilibri còsmic del billar francès que l'amour courtois té com a senyes d'identitat; la germana bessona, de tan perfecta i superior com volia ser, va multiplicar el seu 3 originari per un 3 de supèrbia que evidenciava la complexa relació d'un ésser amb el seu duplicat viu i contemporani. Vaig decidir, però, que el meu amor, tot i la impossible connexió amb els interessos vitals de la germana bessona, agrairia l'esmorteïda flama que la seua presència de finestra interposada projectava sobre l'absència de Midons. Heus ací, però, que quan encara suraven per l'aire d'un novembre escurat les campanades d'un àngelus fúnebre, la finestra bessona també va ser cegada. I jo vaig sucumbir. El meu cos havia patit massa. Mal nodrit, sense pronoms ni gramàtica, abandonat a la seua sort, a la seua dissort, va buscar l'oblit als divertiments més intemperats. I la diversió va poder en ell. Només la confosa esperança en l'esperança va reanimar el meu cos al damunt d'una bici. Com una ànima en pena m'acostava un dia i altre pel meu benvolgut atzucac d'amor, negre i silent com els forats més negres i muts de l'univers. Fins que un dia l'apagada veu de Midons va fer vibrar els meus timpans. ¿On ets, estimada? ¿D'on surt aquesta dolça melodia dels plors que els amors prohibits escampen per l'èter de les ànimes bessones? I entre els maons que la urgència i l'odi havien disposat a la finestra de l'amor i la paciència, una escletxa oblidada permetia el pas de l'emmelangida veu del meu bon senyor. No et preocupes, estimada, vinc a peu, cap cosa podrà destorbar a partir d'ara el nostre sublimat amor, ningú mai no sabrà que sóc ací. Tindré la teua veu, i potser serà prou. L'amor, el veritable amor, sempre estarà per damunt de maons, de finestres tancades i escletxes oblidades. I a l'endemà aquell mal senyor va tapiar el nostre atzucac, el nostre chemin d'amour. I va enllestir el camí de l'odi.

Desmuntant la vida

"Él no estaba de luto por nadie y era conmovedor verlo de negro. Pertenecía a esa raza de niños acorralados, amargados prematuramente, volcánicos" (Genet, J. Santa María de las Flores)

Tinc la inquietant certitud de que escriure és anar desmuntant la vida amb la mateixa capritxosa disciplina que la vida desmunta els nostres millors somnis. I si la vida n'és tan capritxosa com el dibuix de les lletres amb que parlem dels records, l'escriptura n'és tan penell com les línies de la mà que la memòria fa servir sobre el full del passat. Així, triem de l'oblit, amb l'expectació infantil dels regals, ulls de pastissos, la dolça acidesa de les àries més sublims i discretes que el temps ens va assignar. Els moments que varen resumir, ningú no ho diria, a la modèstia dels seus fets, l'essència impertorbable i còsmica d'una melodia feta a parts iguals de vent inoportú i llàgrimes de cocodril. Perquè només els nens poden preveure l'onerós vent xiulant abans el penell que el manifesta. Només els nens ploren abans la llàgrima capritxosa prenga la decisió de marcar el cor vellutat dels cocodrils. I aquest seguit d'àries, i plors, com si d'una òpera sense elements intermedis es tractés, va escampant-se pels fulls dibuixats de lletres com a illes arbitràriament disseminades per tot el que vàrem solcar a la densitat feixuga del mar abissal i sud de la infantesa. I ho farem curosament. Conscients del seu lirisme volcànic, prematurament amarg, d'induïda por acorralat. Com si tots haguérem estat il·luminats pel déu que va besar en Mozart als quatre anys, però que ens hagués negat el seu sentit de l'oïda en arribar els set, l'edat de la consciència, aquella a la que mai no va arribar Wolfang. Ningú no sap la inconsciència dels genis. Ni ells mateixos. La resta, però, trobarem escampades per terra totes aquestes àries sense òpera, totes aquestes illes sense sud, aquests personatges sense autor, totes les peces que mai no sospitàrem conformaven l'objecte primer dels somnis, vestits de dol per nosaltres mateixos.

"Aunque divisábamos muchas islas, eran de aquella materia de que están hechos los sueños" (Stevenson, R.L. En los mares del Sur)

Palau Albal

Un dels casos més desconcertants del síndrome Gray

Dimecres, 15 de gener. No, Gener. Els noms propis amb majúscula. És el que em varen ensenyar. Tornem. Dimecres, 15 de Gener. Fa només una estona d'ahir mateix. Unes hores del capvespre. És l'horabaixa. Fa una imponent ventolera de ponent. Sempre les ventoleres són de ponent. Sempre imponents. I jo puge pel carrer Serradora cap al riu. Lluitant amb la ventada. Vaig a complir els meus horaris de càstig. Valenbisi és un esbirro de la bufada de ponent, no cal dir. Les pedalades són gruixudes, de càmera lenta, de gambades en aigües gelatinoses, de passes sobre sorres movedisses. I quan més penedit estic de la meua dèria ciclista, m'avança com una exhalació, i per la meua esquerra, una noia xinesa que sembla no notar la ventada sobre els seus ulls sospitosos (Woody Allen, dixit). Som a l'altura del Palau de les Arts. Aquell que perd el seu trencadís com si fos la goteta d'aigua de les aixetes de la infantesa, o ben bé la cisterna Porsan de la meua vida adulta. I jo que he llegit les intencions de l'ínclit Calatrava, vull dir-li a la xinesa el que jo faria. I com què el que jo faria passa, indefectiblement, per la lluentor de l'argent en versió de papirs de considerable llargària -és a dir, folrar el susdit Palau amb paper Albal- doncs resulta que la xinesa es converteix automàticament en japonesa. Perquè al Japó el paper Albal és un luxe, i jo vull enlluernar a la xinesa que ara és japonesa. Però heus ací, que la maleïda xina-japonesa pedala com els àngels amb la seua bicicleta lleugera de pinyó fix i aerodinàmica de tauró, i que tinc que començar a pedalar de valent si és que vull posar-me a la seua alçada i fer-li cinc cèntims del meu projecte platejat. Avall el trencadís, amunt el paper Albal!! És el que li vull dir. Només això, de veres. Però la japonesa s'enfila riu amunt com si no res, i jo comence a esbufegar. I vet aquí, que tant i com m'acoste a la japonesa nova, com si d'un nou estel es tractes, el seu pèl bru es comença a tornassolar en ros, i el seu perfil oriental sembla transformar-se en el de la Scarlett Johansson, i jo comprenc que és la meua estimada Scarlett, però japonesa. Una supernova. I sense perduda de temps, passe a exposar-li els fets. I ella, com a bona japonesa que és, tot i el seu esguard escarlata, em diu que li sembla un malbaratament de paper albal. I jo li dic que no. Que, a més, li podríem dir Palau Albal. Que a València tot lo emboliquem amb paper albal. Perquè el fabriquem nosaltres, a Albal. I que jo mateix, sense anar molt més lluny, el gaste per a qualsevol cosa. Que ací va tirat de preu. I que fins i tot els meus llibres els tinc folrats de paper albal. Tal i com fèiem de xiquets amb els llibres de l'escola amb el desolador paper blau marí que jo tant odiava i que n'estic segur era la causa de les meues poques ganes d'estudiar. Tots els llibres eren el mateix, i el mateix d'avorrits. I li faig veure que el paper albal és molt bo pels llibres. Que els conserva força bé. Que si arribada l'ocasió no et ve de gust llegir-lo, el paper allarga la seua data de caducitat, tal i com passa als aliments, que envoltats entre els seus reflexos estel·lars, passen a augmentar la complexitat del trencaclosques que tots tenim dintre del congelador. Però ella fa una ganyota com què no em creu. I jo li ho demostre amb un argument irrebatible: a la meua biblioteca no hi ha cap lletreret amb guarde silenci, faltaria més; n'hi ha d'un que diu: compte els ulls, pose's les ulleres de sol. I sembla que dubta en creure'm. Però jo sé que està obnubilada, típica actitud oriental d'abandó, tot i el seu cognom víking. Estic rebentat. Ja no respire, només bavege. Tot i això, li explique la simplicitat tècnica amb que solucionaria el greu problema de la Caiguda de l'Imperi Cacalatravensis. Només necessitaríem uns quants quilòmetres de paper albal adhesiu. Com l'aironfix que fèiem servir a casa meua per reparar els mobles o qualsevol cosa deteriorada, i que tan dolents resultats donava. Tot ple de bombolletes que desprès havia que punxar, i que com a superfície quedava amb aparença llunàtica. Molt Cacalatrava, avant la lettre. Però sembla que a la Johansson no acaba de fer-li el pes, i, a més a més, jo tinc que girar a la meua esquerra a buscar l'eixida del riu. I em diu adéu amb la mà i arigato amb els ulls. I jo només encerte a dir-li aironfix amb bava inclosa. I és el cas, que amb pedalades tan poderoses, tot i el vent de ponent, doncs arribe amb més de mig hora de marge. I ara què faig? Molt fàcil, em donaré una volteta per la plaça de la Mare de Déu. Pase per davant de la Basílica. Gire a l'esquerra i em quede entre la porta que te unes finestretes que permeten mirar dintre del temple i seguir les celebracions litúrgiques, i la capelleta del braç incorrupte de Sant Vicent. Arribe tot just quan el sacerdot diu allò de Santa, santa, santa, mentre obri els braços com si fos una creu amb casulla d'aironfix. I jo m'emocione pensant en la il·lusió que li faria a la Johansson casar-se a la Basílica de la Nostra Mare de Déu dels Desemparats -els valencians, som desemparats per definició, i per història, una mena d'autodesemparament, amb verge inclosa i tot, ja vegeu, i geperuda. I quasi estic a punt de plor, perquè me l'he imaginada a la xinesa que quasi em mata amb les seues pedalades japoneses d'esguard escarlata vestideta tota ella de núvia amb un vestit tot ell fet de paper albal adhesiu, i com desprès aniríem als jardins japonesos del Palau Albal i ens faríem les fotos de l'àlbum de noces. I tot i que seria de nit, no necessitaríem els flashos, només un bon parell d'ulleres de lluna i una catifa d'aironfix platejat.