dijous, 18 de gener de 2018

A plaça


Als meus cosins germans, morts massa joves de leucèmia i càncer de pulmó.

És la plaça que no és plaça. Un carrer que pateix una dilatació lateral no prevista. Un diverticle a l'intestí urbà. I jo sóc al bell mig dels budells, esperant. Sempre arribe massa d'hora. El bar de la cantonada aprofita aquesta deformació fisiològica per estendre un nombre variable de tauletes depenent del dia, l'hora, l'ombra o el sol i l'autoritat, sembla. Com que n'estic sol, rumie. Rumie si n'ix més a compte fotre-li un bon parell d'hòsties, o ben bé amenaçar-lo. Potser que li deuríem fer una cara nova. Sí. Però no, sóc pacífic de mena i la incitació a l'odi ja és per tot arreu, sembla. La virulència bé a col·lació de l'ínclit naturòpata -malalt de natura?- Chumari Alfaro. Cabòries a banda, abandone de seguida la naturòpata inclinació a la violència que em produeix aquesta mena de predicadors, i aposte per la dita de: el movimiento se demuestra andando, Chumari. Perquè jo, el que li desitge al Chumari és que puga predicar con el ejemplo. Sí, sí. Perquè déu no ho vulga, però si li agafés un càncer, i no un càncer casolà qualsevol, d'aquestos que com que l'hem pillat a temps, doncs d'ací quatre sessions de químio: si te he visto no me acuerdo, no. Un càncer de pàncrees, pose per exemple. Que n'és ben fulminant. Sobtat dolor a l'esquena. Greus problemes circulatoris a les cames: flebitis. Col·lapses. I… Així, benvolgut naturòpata Alfaro, podries demostrar fefaentment com pot actuar el conscient a l'inconscient per tractar d'integrar-ho i tallar de soca-rel la malaltia i tornar el fotut pàncrees al seu esta original. M'encantaria constatar-lo, Chumari. I tot m'indica que a tu també. M'estaries agraït i tot. Perquè tu te n'alegres del càncer de mama d'aquestes noies que tan joiosament comentes al vídeo, i tot i que jo no m'alegraria del teu càncer pancreàtic, no saps en quina mesura la seua posterior integració a l'inconscient des del conscient em confortaria. Perquè, tot i la meua afició a la bicicleta, potser que tornaria a fumar i tot, com l'ínclit Tarangu -que va morir d'una pancreatitis aguda. I beuria com si la fi del món estigués a la cantonada del mateix bar de la mateixa plaça que no és plaça i on jo espere no sé ben bé què. Arriba un company de feina. Ara som dos a esperar. Les nostres converses de circumstàncies són gairebé mudes. Mireu si són poques les coses que tenim a dir-nos. D'una de les tauletes que són i no són depenent el dia, l'hora i el personal fumador, el reconeixen, li fan senyal d'invitació, ell la rebutja, dóna a entendre que està en mi i que li sap greu deixar-me. Però quan gira cua em confessa que no suporta el fum del tabac. Que mai no ha fumat. Per compensar, i que no em comence a fer proselitisme, li dic que jo sí que he fumat, i molt. Sembla quedar un poc parat, es veu que no s'esperava -ja que els dos estem en standby- això de mi. I intenta una finta: ni he bebido tampoco. I n'estic a dos tauletes de citar-li en Buñuel: el hombre que no bebe ni fuma es un cabrón (Rabal, dixit) Aunque me moriré igual, afegeix. Bé, depèn de com integres la cosa des del conscient a l'inconscient, li dic. I enlloc de citar-li al geni aragonès, li recomane els llibres d'en Chumari, que segur que mai no ha fumat ni begut.

dijous, 11 de gener de 2018

I...


I va ocórrer, però, que els lladres van riure's públicament de les seues víctimes. I cap cosa va passar. I com que les rialles eren cops de destral amagats sota el soroll ambigu d'una confessió pactada, les víctimes van haver de retractar-se. I res no va passar. I va arribar el dia, però, que farts de tanta comèdia els saquejadors van estalviar-se l'oprobiós silenci de les seues respostes i van prohibir les preguntes. I cap cosa va passar. I com que els fets eren més tossuts que la història, van negar els fets i manaren reescriure la història. I va succeir, però, que la realitat s'imposava a la història, i obligaren els fets a reconèixer la seua culpabilitat amb la qual cosa prohibiren la comèdia. I res no va passar. I vet aquí que la realitat començà a semblar l'escenari espuri d'un videojoc on tothom oblida que els hi dones la vida a canvi del no-res de proclamar-te primer, tot i ignorar que seràs l'últim dels perdedors. I van prohibir la realitat. I no, no va passar gran cosa. Però no ens posem massa seriosos. Pedalem al fred de gener, mentre el sol brunyeix la vida. Si al començament de Cien años de soledad el coronel Aureliano Buendía hagués fet memòria de l'eslògan d'Omo, la novel·la hagués estat molt diferent, sens dubte.

dissabte, 6 de gener de 2018

Casa tomada


Diuen que diuen que llegir és rellegir. Potser que escriure és reescriure, si seguim el fil. La casa del vell ciclista mai no havia estat casa seua. Sí, hi havia nascut. I la seua mare, també. I el pare de la seua mare. I els besavis, ja no recordava quals. Però la propietat, o el sentit de propietat, es perdia al no-res d'alguna batalla oblidada o fins i tot no lluitada. Desde 1939 no llegaba nada valioso a la Argentina. Eren llogaters. Ell ho era. Però a diferència dels seus avantpassats ningú el seguiria ja en aquest llinatge subaltern. I potser que aquesta circumstància havia, al capdavall, precipitat els esdeveniments. Com què el vell ciclista mai no havia llegit, ni rellegit, a Cortázar, no va poder identificar els primers símptomes de la malaltia, senzillament anava tancant les portes de les habitacions i aïllant les dependències que, a poc a poc, eren posseïdes. Si els sorolls li semblaven un lladre que regirava els calaixos dels dormitoris principals, doncs hi tancava les portes d'accés que donaven a l'escala. Però quan la inquietud provenia dels cops secs al bany principal, no li quedà més remei que tapiar l'entrada al pis superior. I es va veure obligat a dormir al sofà de la saleta i a utilitzar l'escusat exterior del pati interior. Bé, va pensar, així s'estalviava el pujar i baixar escales com si fos la titella d'un mediocre guionista existencial. Però front a l'ocupació somorta que patia, no podia seguir tan passiu. De fet, la cuina era aquell lloc estratègic que calia defensar, va pensar. I va rumiar la possibilitat d'independitzar-la de la resta. Però, com? No ho sabia. Negociaria. Sí, això. Però com parlar amb uns éssers que mai no havia vist, que semblaven pertànyer a una realitat paral·lela, esmunyedissa, una realitat d'altres temps, de llocs mai no trepitjats per ell però que l'ofegaven amb una insistència i intensitat que mai no hagués cregut possible al lloc i temps que ell trepitjava ara. Què podia pactar amb ells si prenien el que volien sense donar-ne explicacions i mitjançant arguments tan cínics i vergonyosos que hagueren fet enrogir la sang de qualsevol condemnat?... I aquella nit va sentir set. Des de la porta de la saleta va sentir un soroll a la cuina. Els sorolls se sentien més forts, però sempre somorts. Tancà de cop la porta de casa i nos quedamos en el zaguán. Ahora no se oía nada. Han tomado esta parte -dijo Irene… Antes de alejarnos tuve lástima, cerré bien la puerta de entrada y tiré la llave a la alcantarilla.

dissabte, 30 de desembre de 2017

Desdeny


Hi ha qui ha fet del desdeny la seua forma d'estar al món. Són els que, consultat i preparat el dinar del dia i parat a taula, diuen allò de: res del que és a taula m'està bo. I ho diuen com si els hagués posat per menjar un plat de merda -perdoneu el menú. Podríem preguntar-nos d'on prové aquesta actitud, quina mena de mancances i frustracions els provoquen aquest desdeny còsmic, intergalàctic, aquest anar menyspreant les petites il·lusions dels altres com fan els porcs amb les margalides, però potser que ens perdríem al magma interplanetari. Si la dona del quiosc sembla entusiasmada pel suplement viatger del diari, doncs li talles la gràcia amb un: jo no viatge, no m'agrada, lo meu són els viatges interiors. I la petita il·lusió no només deixa de ser compartida -què pots compartir amb la quiosquera, si no?- el pitjor és que genera una animadversió somorta cap a la persona en sí i per sí. I mireu que la reacció primera dels que els pateixen consuetudinàriament és la de trobar alguna cosa, una sola cosa almenys al dia, que siga del seu gust, perquè vols no quedar-te amb el regust amarg d'aquest desdeny que tradueixes com una total manca de sensibilitat de la teua part, un desencert que s'eternitza a l'espai temps de l'univers. Avui tenim unes garbes d'alls tendres de primera… Quina pudor, vaig a vomitar… ¿Tant costa dir: no, gràcies, sense més? I no és enveja, no parlem de la guineu que rebutja el raïm -ara que tots l'hem comprat per demà- perquè no hi arriba; de fet, tot allò que desdenya és al seu abast. És alguna cosa més consubstancial a la seua forma de trepitjar el món. Diuen que la veritat parla per boca d'ells, que pitjor és la hipocresia. Els novel·listes per entregues de principis del segle passat dirien que és una forma de fer-se els interessants, però a aquestes alçades de la via làctia, només inciten el desinterès més generalitzat. On vull arribar? Ni jo mateix ho sé. Pedalar per no callar. No millore el silenci, també ho sé -desdenyant principi creatiu sorollós de tan citat. Potser deuríem oferir el nostre silenci als mestres del desdeny, però de segur que se'l prendrien com una derrota.

dissabte, 16 de desembre de 2017

De papallones


Conte de Nadal

Divendres nit. El professor Adelfuns acaba la seua jornada lectiva. Són les nou. Voldria tornar a casa en bici, però a l'estació de Valenbisi no n'hi ha de bicis. Fa fred. Podria acostar-se a la següent estació, com si d'un calvari de recerca ciclista es tractés, però no està per processons ni recerques. Com què l'estació de bicis és al costat de la parada del bus, doncs… Arriba de seguida el seu bus, sap que acabarà penedint-se, però no està per processons ni recerques, pensa. El bus està ple. Creu que millor passar a la cua, ja que la tendència dels que pugen és a quedar-se a l'espai central. S'arracona al costat de la porta del darrere. Una nena reganya. Vol seure amb la mare, però els dos seients lliures són a l'inrevés, de cul a la direcció del bus, i la mare ha preferit seure a una que està de cara. Un home seu a un dels seients de cul que són lliures. La nena passa del regany a la plorera. Ven, siéntate aquí, li diu… No, si lo que quiere es sentarse conmigo. Pero yo es que no puedo sentarme de culo. Que tengo un problema de cervicales y me mareo. Buf, me pongo faltal… Ah!... Pero que vomito y todo. Estoy tomando ibuprofeno y un relajante muscular, pero nada. Hoy mismo he ido al osteópata, pero no vuelvo más: he vomitado dos veces. La nena, la dona i el xiquet assegut al seu darrere tenen la mateixa pell blanca amb un rerefons groguenc i malaltís. Els cabells de tots tres són llisos i d'un negre escanyolit. Una certa tristor dibuixa els seus llavis compartits. ¿Ha probado la acupuntura?, li diu amb accent llatí l'home que és assegut de cul de cara a ella. No… Com què l'home percep el dubte, intenta aclarir-li la cosa: es eso de las agujas… Sí, sí. Y no hace daño?... No, qué va. Es, apenas, un pinchacito. Es muy efectivo para los mareos… Qué bien… Es que en esta zona -i abaixa el cap- tenemos unas vesículas. Dónde vive?... En la Avenida de Francia… Qué bien, yo detrás del Aqua… Ah… Es que me dedico a eso, a la acupuntura… Qué bien. Massa qué bien, pensa l'Adelfuns. ¿Y tiene consulta?... No, hago atención domiciliaria… Clar, faltaria més, pensa el professor. Serà possible? Ay, pues deme su teléfono… Le doy el móvil. Yo soy Guillermo, Guillermo Zu… Y yo, Amparo… Los martes y jueves no estoy en Valencia, voy a Puerto de Sagunto… Vale… ¿Conoce las bolsitas de… Cómo?... Sí, se calientan y reconducen la energía negativa… ¿Tiene?... No, no. Yo, la verdad, no. El martes hablaré con el Maestro, a ver si le consigo… Es que todo se relaciona. La energía, sabe? Mi tía, que es enfermera, se fue al Canadá por lo del niño mariposa… Ah!... Mamá, qué es lo del niño mariposa?, pregunta el xiquet... Calla, luego te lo contaré… I ara els que reganyen són els dos nens. Pues es que se rompen a trocitos, sabe? Los niños mariposa. Como las mariposas que las tocas  y se deshacen… Sí, claro… Estaba muy bien cuidado, con una burbuja y todo, pero murió. Y por la ventana vieron pasar una mariposa. Y los padres lo supieron… Claro. Adelfuns pensa que potser Guillermo està penedint-se d'haver-li donat el telèfon… ¿No lo conocía? Está en internet… No lo conocía. Qué bella historia, Amparo. Es que todo está relacionado. Muchas gracias por compartir conmigo… Es que la vida no es sólo esto. Es infinita… Claro, porque volvemos… Ah, sí, clar. Una i altra vegada. No n'és suficient una volta. Quin Déu més magnànim, no?, pensa el professor. Por qué no hablar de la muerte? Por qué tanto miedo?... Mamá, y no le hacía daño?... No, porque estaba muy bien cuidado… Que no tenía nervios?... No. Era un bebé… Pero sería un palo para su madre… No, porque sabía que iba a reunirse con el Señor, y que ahora está junto a Dios, y que es muy feliz… Ah, nuestra parada, Amparo… Ah, sí… Baixen. En obrir les portes un aire gelat colpeja la cara d'Adelfuns, la corrent li duu els filaments abandonats d'una altra conversa dels seients davanters, tal i com si fos el polsim que les papallones deixen anar al seu darrer vol: Hoy en día ya no puedes ir al fútbol con un chiquillo… I l'Adelfuns fa memòria del seu pare, dels partits de futbol a la nit al camp del Llevant, amb entrepà i cervesa inclosa, i de les palometes entestades en trencar els llums blancs amb un rerefons groguenc de l'estadi.

dimarts, 5 de desembre de 2017

Carles by night


La costera era llarga com un vertigen de banda a banda de la nit. Hi havia que començar tan a poc a poc que la paciència d'un nouvingut a la vida semblés l'hàlit perfumat d'un bon desig. De tant en tant t'acostaves al marge del camí només per gaudir el precipici que les teues renúncies hi havien dibuixat sobre l'ombra tendra d'una llàgrima de vellut trencat. L'arpegi de la malenconia era una roda impulsada pels pedals de les cendres que et vas empassar cada volta que decidires amagar al darrere d'un bes la més profunda de les desolacions. Això és la vida, et vas dir: el mig somriure i la turbulència de la sang, el glop suau de l'indolent vi i l'aspra absència d'una copa els dibuixos de la qual a mitges barregen l'abraçada i l'oblit. Això és la mort, et vas dir: la turbulència d'un somriure i la sang a mitges abraçada de l'amor, el glop suau de l'absència i l'aspra indolència de l'oblit sota els sons benaurats de la nit.

dissabte, 2 de desembre de 2017

Bústies


Temps era temps de segells, pòlisses i plan sur. Podria dir que tot va començar amb la carta als reis, però mentiria. Jo sabia, bé, tots sabíem, que les cartes als reis no n'eren ni cartes ni ells eren reis ni et prenies la molèstia de demanar allò que volies: pa' què? D'això que les meues il·lusions postals van començar de forma un tant casual i atípica. Com què jo era un nen més bé de poca massa muscular i un tant escanyolit, un dia, fullejant el diari que comprava el meu pare -imagine que el Levante o Las Provincias- vaig parar atenció en un anunci del famós Sanson Institut. Dit i fet, bé, vist i fet, els vaig escriure. I no van passar molts dies que el carter -el que sempre truca dues vegades- va dur-me un paquetet amb tota la publicitat d'aquesta institució culturista, que no culturalista. Tota mena d'impresos, fotos de forçuts -o del mateix forçut en variades postures- fulls de sol·licitud, que vaig guardar amb certa delectació pels fruits aconseguits només amb el petit esforç d'omplir aquell: desearía recibir en mi domicilio que vaig retallar del periòdic. Mai els vaig contestar, una barreja de por i vergonya disculpaven i precedien la carència pecuniària que ma mare hagués sentenciat. Però els del Sanson Institut van continuar enviant-me la seua propaganda regularment, de manera tan sistemàtica com deurien de ser els seus exercicis culturistes. Qüestió de disciplina gimnàstica. Però alguna cosa s'havia obert sota el cel gris de la meua infància. Una nota de color, que hagués dit el presentador -l'espíquer, bé, l'speaker, perdó- de qualsevol d'aquells programes televisius tan interminables i grisos com les vesprades dels diumenges grisos com el cel i la policia. Una nota de color, i tant. Vist l'èxit de la missiva, se'm va ocórrer fer el mateix amb els clubs de futbol. El primer problema va ser aconseguir les direccions: el domicili social dels clubs, cosa gens fàcil en aquells temps grisos i sense Google. No sé com m'ho vaig fer, potser que els amics del pare em van ajudar, però a poc a poc, i tant com les aconseguia, els escrivia declarant-me seguidor inesgotable i acèrrim del seu equip de futbol -jo, que el futbol em deixava ben indiferent i només somniava en bicicletes- i esperançat de rebre al meu domicili -la fórmula màgica, el sortilegi- una foto del susdit equip. Vaig enviar un fum, només vaig rebre de l'Sporting de Gijón, El Barça i el Llevant. Encara les conserve. El següent pas, pels que d'educació sentimental mai no vam passar Del rosa al amarillo, va ser somniar cartes d'amor d'aquelles que Pessoa sabia ridícules, però que més ridícul era no escriure-les. Les vaig escriure, però no les vaig enviar. Era una il·lusió interrompuda, no frustrada. De nou, una prevenció feta per igual de por i vergonya va precedir la carència amorosa que la xica hagués sentenciat. Però no em direu que aquella possibilitat de trencar la grisa solitud del captiu en absència de delit, no n'era modestament estimulant. Com ho era la nota de  color: les bústies. Aquell artefacte meravellós que transformava la il·lusió dipositada a través d'una fina làmina de paper dins un sobre franquejat -mai millor dit- en l'esperança de l'endemà dels endemans. Potser que l'èxit inicial del Sanson Institut no va tindre massa continuïtat al futbol ni a l'amor: era, com us deia abans, un temps gris, sense marxandatge ni educació sentimental, poc importaven les il·lusions infantils d'un xiquet de deu anys mal comptats pel qual la imatge d'aquelles bústies va fixar el seu color de l'esperança: en algun lloc algú o alguna espera, tot i tindre la contestació, la carta que tu encara no li has escrit. I no ho pots ignorar. És una petita alegria trobar-te sobtadament les il·lusions pels revolts dels carrers. Tot i que darrerament només els hi poses la renovació de la teua pòlissa de l'Ocaso.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Sospites


Tenia sospites, però només ahir se'n van confirmar. Tot va començar fa més de mitja vida amb el Quixot. Dues vegades que el vaig començar a llegir i dues voltes que la van palmar un parell de coneguts. Jo, clar, em resistia a creure-ho. Una casualitat, em deia. De fet, vaig intentar-ho una tercera amb èxit, crec, perquè el vaig llegir de dalt a baix sense morts sobtades. Bé, almenys que jo m'assabentés. No vaig voler indagar, és clar. ¿Fins a quin punt em sentia responsable?... Bona pregunta. Com què no acabava de creure'm la relació directa, doncs podríem parlar d'una responsabilitat incerta, d'anada i tornada. Ara pensava que deuria sospesar ben bé el que anava a llegir, ara repensava que no, que quines tonteries em passaven pel cap. I així, any rere any anava llegint sense preocupar-me per les repercussions de les meues eleccions. Aquesta despreocupació descansava en bona part en allò que les assegurances diuen danys a tercers, és a dir, col·laterals: perquè no hi havia, per la banda del lector, voluntarietat, intenció d'interferir, de fer mal -precisem que ni tan sols pots elegir la víctima. A més, mai no vaig intuir cap inferència directa del que llegia a la meua pròpia vida. Si llegia Fahrenheit 451, doncs no anava a l'endemà cremant llibres amb el càmping gas transformat en bufador. Tot i que la veïna de ma mare va dir-li que Pasqualet, un xic del carrer, que mai no havia llegit un llibre, i que volia presentar-se a les oposicions de bomber, havia començat a llegir com un embogit, la qual cosa no només preocupava els seus pares, sinó que lligava amb el Montag i amb el Quixot. Però en aquell temps no em vaig adonar, no vaig saber lligar llibre, foc i bogeria, tot i la llarga història compartida d'aquest tres elements.  Ahir, però, les sospites van prendre cos definitivament. No feia un parell de nits que havia començat a rellegir La muntanya màgica, que un amic li diagnosticaren una pneumònia. Però, a més a més, el dia d'abans havia estat fullejant uns fragments de La Fira de les vanitats i què direu que estan posant al costat del port? Doncs, això, la Fira. És que estem a quatre dies dels Nadals, em direu, sí, és cert, però jo no havia caigut encara. I tot plegat voldria preguntar què caram esteu llegint que des de fa quasi un parell de mesos que els vertígens no em deixen pujar-me a una bici? Diuen que l'oïda és la responsable, però ara ja sé que no. Que potser Céline, Rimbaud, Poe… són els virus o paraules que em porten el cap de cap? O són ben bé, una altra mena de virus i paraules? Aneu en compte, perquè tot el que llegiu, encara que ho considereu innocu, condicionarà la vida dels vostres amics, coneguts o saludats.

dijous, 2 de novembre de 2017

Acalanto


No, no paga la pena. Dorm. No despertes o, a poc a poc, veuràs enfosquir l'habitació. No despertes. La finestra amb vistes només era la il·lusió d'un horitzó, com si l'horitzó mateix no fos pura eternitat d'aurores que mai no arriben. Deixa-ho córrer. Dorm, beneïda. O sabràs que la polsera que tant t'agrada no és sinó un tros de cadena. I que els homes han perdut les paraules i només els hi queda la mudesa de l'odi. Que aquells que en feien de la tolerància i el diàleg la seua senyera, avui no tenen més arguments que els insults i les cel·les. És el que té trair-te a tu mateix. La Fundació, vet aquí el problema, el teatre. Dorm, petita. Dorm. Pedalar cap a l'aurora mais serena, vet aquí el delit. Dorm, no paga la pena. O t'adonaràs que els barrots del bressol no són per protegir-te.