A que sí,
bufoneta? Ajo, ajo, dis-li ajo al papa. Mira-la com dorm, la beneita.
Com el Benet ics, be baixa, palet, l'altre papa, a que sí? Ai, la baveta que li
regalima de gustet. Bonica, ella. Ajo, ajo,
dis-li ajo al papa.
La meua xiqueta era l'ama
de lo cap i del casal,
del balcó i de les urnes
i la gàbia del pardal.
Allet, allet,
dis-li allet als iaios. Què a gust que ronca, xica. Dis-li allet al iaio. Mira-la
com rebufa, xica. Xiqueta meua, nineta dels iaios, chiquitina. Què somnia amb els angelets, mi xica? ¿Sí, amb els
angelets negres, com les targetes de Bankia? Pobreta meua. Allet, allet als
iaios, dis-li allet als iaios i els reis enguany et portaran un cavallet de
ferro de Valenbisi… Ajoaceite, quiero
ajoaceite, chorizos y un gin-tonic!!!
Potser que
mai no ho va llegir. La qual cosa, però, no lleva que no ho pensés, i fins i
tot que no s'ho arribés a creure: Yo, que fundé
todos mis deseos / bajo especies de eternidad, va dir el poeta. Ara ja
sap que, a més de la caducitat de les coses eternes, mai no gaudirà la glòria
del record sustentat en la glòria d'un dubtós passat gloriós: Para ofrendar nuevas glorias a… Ni tan sols
li quedarà el record de glòries efímeres esculpides a cop de destral, i sense
cap mirament pels sofriments que en produïen. En feia oïts sords i reia. Com
reia la dona sorda, la batllessa d'Espanya. Va intentar ésser Àtila a un antic
barri de pescadors, i quasi que ho va aconseguir. Va intentar ésser model de
perdonavides, i ho va aconseguir de llarg. Va ser la personificació de la
indecència cívica i política, i ni tan sols ho va intentar. Ara viu el temps
del darrer dia, de la darrera pedalada. La paradoxa perversa d'un matí assolellat i presumptuós sobre els
ulls grisos del ciclista terminal. Els efectes secundaris dels dies de vi i roses -que
potser tampoc va veure- perquè ella era més dels dies de trons. Dies de
Ferraris i ulleres de sol, de velers i desfetes de veles i vents -que de segur
tampoc no va llegir- de traca i dinarots a costa del contribuent, la Tibèria de
l'altra banda del mediterrani. Ningú no barrarà el pas a l'exèrcit de
llenyaters sords que cerquen amb avidesa l'arbre caigut. Ningú no li farà
llàstima el seu rostre desencaixat. Perquè si hagués llegit els poetes potser
s'hauria adonat que sí, que veles i vents complirien al capdavall els seus
desigs, però que els camins de la mar sempre són dubtosos. Que Mestral i Ponent
li han guanyat la partida a la rosa dels vents capritxosos. I que si un coupe de dés jamais n'abolira le hasard,
doncs A joc de daus vos acompararé. Que
la mort era sota els para-sols. I que ja no li queda altra que fer honor a la seua onomàstica. Perquè més enllà del que dicten els tribunals, la sentència
definitiva és condemnatòria: pena d'eternitat i un dia.
Sòria,
il·lustre i gloriosa ciutat, al bell mig de la qual pot trobar el viatger
curiós i afanyat el seu famós i ínclit aqüeducte -¿pot ser ínclit un
aqüeducte?, bé, tant s'hi val- el mundialment reconegut com a monument
d'enginyeria civil romana més important. I què podríem dir del famós… Ei,
Vicicle, Vicicle!!... Sí, què passa?... Que el famós aqüeducte romà no és de
Sòria, sinó de Segòvia… Sí, ja, bé, bo, al que anàvem: i què podríem dir que no
s'hagués dit ja, ara que dic el que dic, de l'internacional cochinillo de Sòria, típic i exquisit plat del restaurant més conegut
d'aquesta vil·la, Casa Cándido. I no només això, senyors… Eh, Vicicle,
Vicicle!!... Què vols, ara?... Que Casa Cándido i el famós cochinillo també són de Segòvia… I no només
això, senyors, el brillant guanyador el Tour de França de l'any 1988,
l'extraordinari grimpeur, Pedro Delgado,
Perico, va donar les seues primeres
pedalades a Sòria… A Segòvia… A Sòria… No, tornes a estar equivocat, Vicicle,
Perico va nàixer a Segòvia, és de Segòvia i viu a Segòvia… Però no parlaríem
amb seny i justícia, què dic amb seny, què dic amb justícia, dic amb precisió,
dic amb honor, dic amb amor, dic amb justícia… Això ja ho has dit... dic
d'aquesta ciutat, si deixàrem de banda les mundialment nomenades destil·leries
de whisky DYC, que tots citem al demanar un
soriano… Un segoviano; és diu: ponme un segoviano; també ahí l'has pifiada, Vicicle… Llavors, què té Sòria, què
puc dir de Sòria, si segons tu tot és de Segòvia?... Sempre ens queden els
poetes, ja saps… A veure, sí, està la cosa aquesta del Machado, Campos de Castilla. Hi va conèixer a la seua
dona, la Leonor; pobra, què jove va morir... Machado, però, només va passar a
Sòria cinc anys, perquè on va establir-se com a catedràtic de francès va ser a
Segòvia, gairebé tretze anys… Llavors, deixem-ho córrer lo del Machado. I
potser que lo de Sòria, també… Millor, perquè en aquest currículum segovià, tot
i ser un dels nostres, no sé si Sòria podrà competir amb un mínim de solvència,
la veritat… Ah, ara que pense: Sòria, ciutat que conserva la seua muralla
medieval com si fos un segle XI al XXI, total, només hi ha una ics de
diferència. Perquè una ciutat amb una muralla conservada en la seua totalitat
sempre és un plus… Àvila, la que té la ciutat totalment emmurallada és Àvila,
tornes a equivocar-te, Guindos.
A la tele
del bar, aquell barbut canós de pèl tintat parlava com si fos aquella nina que
la seua germana va rebre feia ja una vida com a regal de reis: yo te amo mamá, juega conmigo, eren les dues
frases que la nina repetia cadascuna de les vegades que estiraves de
l'anelleta. A aquestes alçades del capvespre i del ninot parlant, l'inspector
V. bevia el seu nuvolet mentre li
dedicava al barbut -tot i que no rei- tots els adjectius denigrants i
insultants que li venien al cap, però el cas era que encara no hi havia trobat
l'adequat, aquell que li tranquil·litzés els budells més que l'anís sec de l'alcoholera. Perquè el cinisme, la desraó, la
mentida directa i descarada del barbut parlant li regiraven els budells, i
només paraules tan balsàmiques com miserable, lladre, mafiós, canalla,
podridura, mentider, corrupte, etc., li permetien retornar parcialment el seu
cap als seus afers personals. La visita al Salón
Paquita li havia deixat més incògnites que aclariments. Que el ciclista
hi havia estat, podia confirmar-se. Que havia entregat l'encàrrec, també. Que
havia eixit amb la idea d'agafar la bici i pedalar cap el port on un vaixell i
una ocupació de 120 dies l'esperaven, semblava prou convincent; però era el cas
que la bici seguia, al cap de quatre dies, enganxada a la canonada del gas amb
un cadenat més propi d'una bici d'alta gama que d'aquell creuament onerós de ferros i
filferros amb dues rodes. Què va passar? Què li va passar al ciclista en xafar
el carrer? ¿Va trobar-se algú? ¿Li esperaven? ¿Sabia ell que li esperaven o va
ser una sorpresa? L'única cosa segura era que aquell o aquella -si és que va
trobar-se a qualsevol- que de sobte li va abordar només sortir del portal, no
hi portava bici, perquè llavors també ell hagués agafat la seua. Criminal,
xantatgista, ¿com pots pretendre? Malpar… Va decidir fer-li una ullada a la
premsa, almenys desconnectaria els budells de la tele. A les aigües del Penyal
d'Ifac continuaven trobant-se esquelets com si foren bolets a la tardor d'un
estiu plujós. Caram, t'imagines el ritual i no saps si riure o plorar o plorar
de riure, perquè si penses en les profanacions la cosa no deixa de tindre un
toc còmic. Perquè els únics que tenen accés als soterrats són els funcionaris
municipals. Ells els furten i vénen l'ossera als del vudú. I potser que
barregen ossos d'uns esquelets amb altres i tot, total. Fins i tot podríem
assegurar que algun d'aquests esquelets és la primera volta que veien el mar, o
que es banyaven a les aigües del Penyal, segur. Mira, van complir el seu somni,
unes vacances a primera línia de platja a Calp. I mentre feia aquestes
digressions més o menys sarcàstiques, li va vindre al cap aquella notícia d'un
tarat que passava el seu temps lliure furtant fotos de dones mortes al cementeri de Cullera. Va furtar 18, curiós, ja que parlem d'esquelets, tantes
fotos com els 18 esquelets de Wisconsin. Inquietant, no? ¿Podríem establir
alguna relació entre Calp, Cullera, el vaixell del port i Wisconsin? ¿Vudú,
fotos, gegants i curset? Qui ha estat testimoni mut de tota aquesta xarxa de
despropòsits? Podien ser unes bones preguntes per a l'examen d'inspector, va
pensar en un somriure. El primer paquet funerari se'l varen trobar a la Roca
Plana del Penyal, va llegir; Saxa loquuntur,
sí, no estaria mal, si les pedres parlaren. Bé, el cas és que deuríem dir: bicicleta loquuntur, no? Quina colla de
depravats, va pensar. Això, aquesta era la paraula, aquesta: depravat. Granota news, els llençols del Penyal.
Havia deixat
la bici ben enganxada, això era més que evident. Només el cadenat ja valia el
mateix o més que la pròpia bicicleta. Quines coses tenen els ciclistes, va
pensar. Que ho hagués fet aprofitant la canonada del gas que baixava o pujava
-vés a saber- per la façana, li va disgustar. Què hi farem?. A l'alçada del
segon pis, aquell lluminós, els plafons del qual hi havien perdut el blanc i la
innocència al mateix temps, el va retornar a la realitat: SALON DE PELUQUERIA / PAQUITA / COSMETOLOGISTA / DIPLOMADA PISO 2 P 6 / ON PARLE FRANÇAIS. ¿Français? ¿Française?, va
dubtar. De fet, va recordar un altre rètol -bé, cartellet de cartró- al marge
d'un camí de la seua infantesa: On parle
française, amb e final, i que ell va llegir francaise, bé, frankaise,
així, amb ka, i que era al costat d'un basquet de taronges amb el seu
corresponent cartronet: On vende. A més,
si hagués dit cosmotologista, amb o i no
e -com l'e que sobrava al française de
la seua infància- la veritat, no hauria sabut què pensar.Bé, pugem. De segur que serà français, va concloure, perquè aquesta
Paquita, al capdavall, és cosmetologista o
cosmotologista,tant s'hi val, diplomada. A veure si esbrinem què és el que
li ha passat al ciclista. El vernís de la porta sis del segon pis i el retolet
que resumia el lluminós amb la perícia d'un nen de cinc anys: Salón Paquita,li van suggerir ungles brutes de dona amb l'esmalt malfet i amb la
frustració d'una vida mig malbaratada a flor de pell. Per què les ungles
pintades li significaven un indefectible senyal de vida ofegada i oli refregit,
no ho sabria explicar, però els sentiments i els records o els records dels
sentiments li ho deixaven ben clar. Bon dia, sóc l'inspector V., vinc per la
denúncia del ciclista… Ah, sí, és clar, és clar… ¿És clar? Què és el que és
clar, senyora?... Senyoreta… ¿Paquita, senyoreta Paquita?... No, Paquita és
dins… Ah!. Però el que li era clar o fosc a la Reme -desprès li va ser
presentada- no li ho va explicar ni la Reme ni ningú més. El passadís d'entrada
va confirmar tot allò que la porta li havia dit amb crits tan ofegats com la
vida. Era un passadís amb un parell de panòplies simulades que substituïen
l'escut i les armes per fulles de cinta i roses de plàstic, i el llinatge
aristocràtic per una versió encara més decadent, emmarcant una consola ben
estreta amb la indefectible figureta de Lladró, en aquest cas d'una pentinadora
adolescent i descalça que allisava els cabells d'una nena rossa també sense
sabates sobre un fons de paper pintat d'un temps vergonyós. Va arribar a la
conclusió que les xiques Lladró no tenien per a sabates, al igual que les noies
Bond no tenen vergonya ni l'han coneguda. Paquita era al despatxet del fons a
l'esquerra del passadís. Bon dia… Bon dia. Passe, passe, senyor inspector…
L'inspector es va adonar que Paquita havia entrat al despatxet amb presses i
només sentir que ell havia arribat. Per què? Molt fàcil, Watson -va somriure's-
la finestra era oberta de par en par. I de l'habitació contigua li arribaven
els sons d'un piano fora de lloc, fora de realitat. Aquella música posava en
qüestió tot el que la porta i el passadís li havien dit. Era una negació
somorta, però més potent que totes les portes i passadissos de la realitat. Què
hi feia Chopin al Salón Paquita?... Bé,
ahir al vespre van posar una denúncia per la desaparició d'un tal… Sí, el
conec, sí… ¿Confirma que la bicicleta que és baix al portal pertany al tal… Sí,
va vindre, sí… perquè fa més de quaranta-vuit hores que no s'ha sabut res del
tal… Sí, aquí va ser el dilluns al matí, sí… i que directa o indirectament el
tal… Sí, va dur-nos un encàrrec, sí… no ha intentat posar-se en contacte amb
vostès?... Sí, no hem tornat a veure'l, sí. Aquella lletania del sí al
començament i al final de cada resposta de la Paquita li va semblar a
l'inspector molt pròpia del mes d'agost, perquè a la canícula les mentides envelleixen a les
planes del periòdic com les boletes d'un rosari ho fan als dormitoris
enfosquits de l'estiu i el capvespre. Bé, una bona notícia és que el tal… Sí,
va ser un vist i no vist, sí… no apareix a cap llistat dels hospitals, tant si
parlem d'accidentats com dels que directament ingressen al dipòsit, ja m'entén…
Sí, duia pressa, sí... La darrera vegada que el va veure, ¿diria que en deixar
l'encàrrec va baixar al carrer amb la intenció d'agafar la bici?… Sí, va dir
que duia pressa, que havia quedat en no sé qui al port, sí… Potser que li
estranye el que ara li preguntaré, Paquita, però ¿vostè està segura que no va
canviar d'idea i va tornar a pujar?... Sí, va dir que li esperava un vaixell i
una ocupació, sí... De vegades donem per perdut al carrer el que tenim a casa
nostra ¿Com li diria? D'alguna forma, tots acabem per traspaperar-nos a les
fulles del calendari, però hi som, ¿sap què li vull dir?... Sí, quatre mesos,
120 crèdits, un per dia, un curset, va dir, sí… ¿De rosari?... Sí, això mateix,
sí… La cosa em neguiteja, senyora Paquita… No, senyoreta. No, no s'espanti,
senyor inspector, no… Vaja, va pensar l'inspector, un altre No ben
significatiu, i més si ho diu una cosme/otologista
diplomada… Què hi feia el Chopin al
Salón Paquita?, va tornar a preguntar-se l'inspector en eixir pel
portal, i mentre li donava una darrera ullada a la bici amb luxós cadenat del
tal...
Tot va
començar amb la melmelada. Era un pot de marca blanca, però només obrir aquell
pot de melmelada de maduixa va ser com si destapés la caixa dels trons... o la
de Pandora, si és que sou més de lletres que de l'oratge. Perquè el suau flaire
a cautxú -sí, n'hi han de melmelades de maduixa que tenen un saborós fons
aromàtic de cautxú- el va transportar a la seua infància, a un moment molt
precís de la seua infància: el dia que el seu pare se'l va portar a aquella
botiga de bicicletes del carrer Colón amb la intenció de començar un dur i
llarg pelegrinatge: comprar peça a peça un somni, un somni que deuria dar com a
darrera recompensa la tan desitjada bici de curses. El desdejuni d'aquell dia
-pa torrat, mantega, melmelada, suc de taronja i cafè- li va capgirar la vida,
tot i que la mantega amortia un poc el sabor nostàlgic de la melmelada, i la
taronja i el cafè el varen regressar sobtadament al seu temps. Però cadascuna
de les mossegades va ser un bocí de temps retrobat, i al mateix temps una comunió,
una identificació íntima entre membres d'un mateix cos al capdavall retrobats.
Als pocs dies va mirar d'intensificar aquella sensació diversa o conjunt de
subtils emocions que esclataven en activar l'untuosa espoleta de la melmelada.
Va substituir la mantega per un raig d'oli d'oliva, i tot i que el cautxú va
consolidar la seua presència, el sabor afruitat de l'oliva encara desvirtuava
lleument aquella experiència, que a falta d'una millor denominació va
qualificar de mnemòfaga, o menjar
records. I tant li va agradar aquella experiència d'empassar-se la memòria i el
temps, que un pluviós matí d'agost, amoïnat per la renúncia a la seua eixida
confessional en bici, se li va ocórrer canviar l'oli de les torrades: i de
l'oliva va passar a la vaselina. L'oli de vaselina és un oli molt lleuger,
cristal·lí, amb ressonàncies gomoses i acerades, un subtil toc d'engranatge, i
d'un grau d'untuositat ideal pel pa torrat. No ho va dubtar… bé, sí, va
preguntar-se si seria comestible: no podia acceptar, però, que una de les
matèries que formaven aquest somni d'ulls oberts, aquest retrobament d'un temps
perdut, esdevingués un verí. Aquella mossegada on una fina capa de melmelada de
cautxú descansava sobre un llit d'oli de vaselina i pa torrat el va commoure
profundament. Podia afirmar que hi era a casa dels pares, que el pare hi era al
seu costat, i que ambdós manipulaven part del mecanisme de tracció d'aquella
encara incompleta bici de curses, sobretot el pinyó, de només cinc corones, i tot
ell banyat en l'oli de vaselina que ara mastegava suaument barrejat amb els
millors records. Les següents passes eren quasi previsibles. De l'oli de
vaselina va passar al greix blanc Gipiemme, visualment similar a la mantega, i
un lubricant específic pels rodaments de rodes, eix de pedaler i qualsevol dels
engranatges amb coixinets de la bicicleta. Aquell dia no només va parlar amb el
pare, també la mare hi va ser: el sopar és a taula; va, que es refreda. I ell,
conscient d'arribar d'un temps futur, de no ser ja només un xiquet amb les
seues dèries, els va besar. I els dos, pare i mare, van quedar estranyats. Què
empallegós eres… van dir. Quan es va acabar la melmelada no ho va dubtar ni un
segon. Va torrar -en cru eren massa elàstiques- unes fines tallades -eren
retalls- de càmera d'aire, va agafar pa, i en lloc de tomata va untar la llesca
amb greix rosa especial anti-humitat per a coixinets més delicats, i abans de
posar les tallades d'aquest peculiar pernil a la catalana sobre la
tomata-greix, va afegir unes gotetes d'oli de vaselina. L'experiència mnemòfaga va ser més intensa que mai. La mare
li va dir, però: això que prens és un verí, és molt roí. Però ell ja no era un
xiquet. D'alguna cosa tenim que morir?, li va contestar… ¿Te quedes a
dinar?... Sí, he tornat… ¿Vols cafè?... No.
Estic
nerviós. Molt nerviós. Sempre m'han inquietat els exàmens, i molt més si es
tracta d'una prova la qual confirmarà o no la meua propera i definitiva
nacionalitat: la viciclista. Fa uns dies vaig entregar la meua sol·licitud i
vaig pagar les taxes: 85 € de l'ala; bé, tot siga donat per ben pedalat. Vull
fer oficial la meua nacionalitat, la nacionalitat viciclista. Elemental. El que
no acabe de saber, és què pinta en tot aquest procés o batibull l'Instituto
Cervantes. Que jo sàpiga, Don Miguel mai no es va pujar a una bici -una tipus
draisina, si no volem caure en massa contradiccions temporals o cronològiques,
que no són del tot el mateix. Ni el pobre Alonso Quijano, Don Quijote
-l'aclariment ve a compte de l'examen; elemental- va recórrer la Mancha de
Dulcinea -no la de Cospedal, tot i el cognom ciclista- amb cap tipus de
velocípede marca Rocinante, posem per cas. Comença l'examen. D'entremesos -ja
que parlem d'en Cervantes- m'enfronte a un seguit de conceptes d'indubtable
arrel viciclista, diu l'Instituto: tapa, ración
i aperitivo. Uf, vaig dir jo. La
cosa no té fàcil explicació viciclista. Tapa, el que és diu tapa, només tens la
tapa de l'eix de pedaler -als models més econòmics- i la tapa dels coixinets de
les dues rodes, tot i que, a més a més, podríem afegir la tapa que a la potència
fixa la direcció, i com a molt la tapa dels cervellets que habitualment
protegim amb el casc, i que sempre pots trobar arrebossats com a aperitiu en
alguns bars especialitzats en triperia. I vet aquí la relació ontològica entre
el viciclisme i l'art de l'aperitiu, que podríem resumir en la quixotesca
expressió d'omplir la panxa, pel que toca al Sancho Panza. Crec que vaig bé.
Tot quadra, com l'homònim d'una bicicleta. En lo tocant a ración, la veritat, estic una mica
desorientat. Només em ve al cap el tòpic castrense: pescadilla de ración -inalterable al menú dels sopars de la meua
mili- i la no menys castrense cartilla de
racionamiento; que traslladades ambdues al món viciclista podríem
entendre com a subidilla de ración i pastilla de racionamiento -dopatge, és clar-
tot i que no sé si són aquestes les referències correctes. De primer plat,
l'Instituto ens pregunta per la projecció internacional dels Churros, la Sangría i la Tortilla de patata. Anem a pams. Dels Xurros, que em perdone
l'Instituto, però jo no puc conèixer la presència que els parlants castellans
de València tenen al món mundial -tampoc sé la dels parlants valencians;
elemental- i vaja des d'ací les meues disculpes a tots els Xurros i no Xurros
internacionals per la meua ignorància. De la sangria sí que en sé, faltaria
més. Això és ben habitual al món de la competició ciclista, que no viciclista.
Trau-li sang al campió. Posa-li sang al campió. Transfusió amunt, transfusió
avall. Què bona està la sangria a l'estiu ciclista. Ei, compte amb les
anàlisis. I em queda la tortilla de patata
i el seu abast internacional. Definisca vostè, Vicicle, la truita de creïlles,
em diu el professor, tal i com si d'una sèrie o pel·li americana es tractés.
Que sempre estan amb la mateixa mania. Definisca açò, definisca allò. Sempre al
darrere del concepte, xuclant-li roda. Deu ser que l'americà mig, i el de pam i
mig també, és molt aconceptual. Bé, no desbarrem. Definisca, Vicicle: truita
feta amb els ous d'una de les aus mes covards, la gallina, i els tubèrculs que
varen dur des de l'altiplà andí al segle XVI. D'això, que molts del que avui
estan asseguts fent l'examen ens podrien donar lliçons. Abast internacional
assegurat, perquè de gallines i manllevadors n'hi per tot arreu. Elemental.
Però el plat fort estava per arribar. Los Toros.
Els bous: "espectáculo con gran público
más antiguo de España y uno de los más antiguos del mundo", inclòs
entre els "signos, símbolos y objetos
relacionados con las fiestas". Bé, què dir, què fer? Mentre pedales
només tortures el teu cos. A qui li pot interessar el patiment d'un pobre
animal, sinó als pobres d'esperit i criminals no confessos? Elemental. I de
postres: un cop d'estat descafeïnat, tocaet
o maquillat en conflicte inter pares, i
una darrera pregunta amb trampa: ¿cuántos
ciudadanos deben respaldar una iniciativa legislativa para poder presentar una
proposición de ley? I dic trampa, perquè si el rebuig de milions de
persones a una guerra -la de Irak, fem memòria- que ens ha portat a l'actual
situació internacional, se'l passà per l'entrecuix un pobre d'esperit i
criminal no confés, que només volia posar els peus damunt una tauleta d'un
ranxo a Texas, què importa la xifra? Elemental, estimat Watson. I si avui és la
Vespra, demà és la Festa. I si un poble rebutja la seua llengua, com respondrà
l'examen?
Que hi ha algú?... El pobre ciclista havia
caigut baixant el port dels seus somnis, el port de la seua vida. Tant de temps
preparant-se, esforçant-se. La disciplina dels entrenaments, els maldecaps amb
la família, els amics deixats a l'espera, en stand
by. Tot ho donava, però, per ben fet. Al capdavall hi era on volia ser,
i havia pujat amb destresa i solvència aquell desafiament amb nom de malson.
Però… sí, sempre hi havia l'adversitat al girar els cantons de la seua vida. No
és que fóra el que es diu un gafe, un
malastruc, però mai no s'havia pogut considerar una persona amb una mica de
sort. I ací el teniu, a un dels moments més significatius del seu viatge
existencial, de la seua aventura particular, tampoc no havia pogut lliurar-se
de les carícies perverses del destí. Li va esvarar la roda del davant, va caure
a la pitjor corba de la baixada, i per acabar-ho d'arreglar a l'infinitesimal
instant en que el seu destí devia decidir quin dels dos, ell o la bici, havia
de caure pel precipici i quin dels dos quedar-se sobre el paviment lliscós i
emboirat del port de malnom… Bé, no fa falta que aclarisca quin dels dos estava
hores d'ara penjat d'uns matolls esclarissats de la pedregosa paret amb
l'abisme com a projecte de futur, com a destí del seu pròxim i de segur últim
viatge. I va a començar a cridar. Que hi ha
algú? Que hi ha algú?... I l'eco se'n fotia repetint la pregunta que
l'angoixa generava a la seua gola: hi ha algú,
algú, gú… I va pensar que sempre acabava per trobar-se tot sol al bell
mig del no-res. Que aquelles decisions que havia pres a la seua vida, seguint
els seus principis, intentant ser conseqüent amb el que pensava, no havien fet
sinó allunyar-lo dels beneficis que d'altres acabaven per gaudir. I ara
s'adonava que la seua actitud no era cap mèrit, que ho feia perquè no podia fer
una altra cosa, que si ets inflexible amb els teus raonaments tens que acceptar
les conseqüències. I potser que estar penjat d'aquell matoll ressec a l'espera
-stand by- de la seua darrera caigudaera una bona metàfora de tota la seua
història intel·lectual. Que hi ha algú? Que hi
ha algú?... I l'eco s'aplicava intempestiu a la seua feina imitativa i
instintiva: hi ha algú, algú, gú... I
tant va insistir, i tant li va fer l'eco de burleta que ni més ni menys que el mismísimo déu, molest per tanta injustícia,
va intercedir: ara mateix dos àngels amb un
núvol de cotó-en-pèl et faran un araceli particular perquè pugues salvar-te…
Sí, però n'hi ha algú més?… I l'eco va riure com mai no ho havia fet
d'aquell acudit que resumia amb gran precisió l'angoixa i el devenir vital del
caigut.
Tindrem que
abandonar l'idea inicial… ¿La missa de cantus
firmus?... Sí, potser que no és el millor moment. Ja sabeu que s'ha
filtrat a l'opinió pública part del que projectàvem… Ja m'ho estic imaginant: en posición de firmes y al grito de
"presente", los feligreses que se congregaron, etc., etc., etc.
No, tindrem que deixar-ho córrer… Tens raó. I què fem, perquè la missa ja està
pagada… I missa pagada, missa cantada. Ací no tornem els diners, faltaria més…
Això mateix… Doncs, podríem fer-li la de paràfrasis… ¿Com dius?... La missa de
paràfrasis… ¿Donar-li voltes i més voltes, però sense concretar?... Més o
menys. Podríem aprofitar el material dels màrtirs i tot això... Potser que ens
acusen de marejar el pardal, perdó, el ritus, volia dir... No et preocupes, al
colom no l'importa. Però sí, és cert, perquè això de en sufragio del alma del hermano Francisco F., com si no fóra el
que és, no s'ho empassa ningú… I què em dius de la paròdia?... ¿La missa
paròdia? Una missa que no és missa sinó tot el contrari, és a dir, que sí que
és missa, però que no ho és. Almenys de nova. M'agrada la idea… Una cosa com un
cop d'estat que no és cop d'estat, sinó tot el contrari, és a dir que sí que és
un cop d'estat, però que no ho és… Això mateix... Ara que ho pense, ens ha
xafat la guitarra el turc… És veritat, i no podem seguir les passes dels
infidels, tot i que ell també ens còpia... Caram, sí que està embolicada la
cosa… I el Cañi diu que en qüestió d'ànimes, de distincions no podem fer-ne,
que totes tenen el dret als precs i els sufragis, sobretot els sufragis… Ergo, tenim que cantar-la… Equilicua...Sempre ens quedarà el recurs del sine
nomine, la millor manera d'amagar identitats polèmiques… Com les bosses
de sang anònimes del doctor Fuentes, l'Eufemiano… Correcte. Però què vols que
et diga, una missa anònima, sense els cognoms i DNI del sufragista, no sé si
Sant Pere voldrà escoltar-la… En la de misses de Glòria amb pal·li i tot que li
vàrem fer... Temps era temps. Sempre teníem aparicions i miracles dels que
aprofitar-nos-en… Només protestaven els jesuïtes, ¿t'han recordes? Que el Papa negre, deien, era cosa seua… ¿I si li fem una Missa Negra, una Black Mass?… Què dius ara? Que t'has begut
l'enteniment?... No, el vi de la sagristia és el que m'he begut… Ja està. Ja ho
tinc. Li farem la missa detapadillo… I
en lloc de pal·li durem un paraigües… ¿Negre?... Negre, of course.
