dissabte, 12 abril de 2014

El dit


Su cuerpo dejará, no su cuidado;
Serán ceniza, mas tendrá sentido;
Polvo serán, mas polvo enamorado.
(Amor constante más allá de la muerte, Quevedo)

Era un xiquet. Tindria onze o dotze anys. Encara portava pantalons curts i semblava molt més… -jove, anava a dir- molt més xicotet que els meus companys de classe, alguns dels quals ja practicaven el peròs posat dels adolescents. Estava assegut al primer pupitre de l'aula: raons alfabètiques, no hi penseu, llavors encara no em deia Vicicle; i m'avorria mortalment, com la totalitat dels interminables matins escolars del món a l'insti. I és que el meu pas, des dels quatre anys, pel col·legi, havia aconseguit convertir-me en un Bartlebly avant la lettre, i amb pantalons de camals ben curts, és clar. I al igual que el melancòlic personatge d'en Melville, jo també disposava el meu no-res amb tota la disciplinada i obsessiva precisió i ordre del que era capaç. El llibre obert a la pàgina correcta, la llibreta del centurió romà doblegada curosament pel gusanillo, oferint-me la fulla verge amb marge roig i línies blavenques, i el Bic blau punta normal amb el caputxó posat a la part superior i ben agafat pels meus dits índex i polze drets amb la complicitat del mitjancer que feia de topall, tal i com ho il·lustrava el dibuix dels quaderns de cal·ligrafia Rubio que teniu ací dalt. No em preocupava dissimular el meu estat de no-res límbic, tampoc no feia de carasses sospitoses, tot s'ha de dir, senzillament hi era, estava, ocupava el meu lloc al món determinat pel cognom i l'edat, i mirava tot allò que m'envoltava amb l'esguard dels nens, l'únic que vulnera el temps. Ja sabeu allò de que els nens caminen amb el cap i no amb els peus, no?... Mirava el o la profe, no ho recordo, la pissarra, el llibre, les línies blavoses amb marge roig de la fulla, i el meu Bic blau punta normal entre els dits. Tot ben preparat per al no-res. Crec que no hi ha hagut temps més perdut -i no en el sentit proustià- a la meua vida que el que he passat assegut a tots els pupitres de la meua vida. Quanta, quanta d'ironia té la vida! Perquè si al menys els coneixements que em volien transmetre hagueren sigut ciclopèdics enlloc d'enciclopèdics potser hagués trontollat el meu esperit bartleblytà. Però no, la distància entre l'escola i la vida era l'infinit de dues línies paral·leles sense possibilitat de punt impropi. I vet aquí, aquell dia d'aquells anys que no puc precisar, vaig deixar el boli Bic a la ranura superior del pupitre, cansat d'esperar escriure el no-res o trobar el punt impropi, i vaig quedar abstret mirant-me la mà dreta, en concret, l'índex de la meua mà dreta, perquè, senzillament, no el reconeixia com a meu. No, no, ni de bon tros. D'on ha sortit aquest dit?... El vaig posar ben estirat. Que no, que no és el meu! Que jo no tinc les falanges tan marcades. ¿I aquesta estilització de la punta? A veure, qui m'ha canviat el dit?... Llavors, no ho vaig comprendre de seguida, i em vaig espantar. Li ho diria a la mare, és clar. I si ella també s'espantava, doncs aniríem al metge. Però no es va espantar, es va riure. Perquè era la primera vegada que jo li demostrava ser conscient de les transformacions que a poc a poc aniria patint el meu cos. Un frec de vida al dintre de l'aula. El punt impropi. I vaig pensar que créixer i fer-se gran era, a més d'altres coses, admetre que el meu esquelet aniria prenent domini al meu cos, i que això suposava que la meua estructura òssia es manifestaria cada vegada amb més força, amb major protagonisme, fins la mort i la corrupció de la carn. I que aquest darrer estadi seria l'única cosa que quedaria de mi mateix. Un munt d'ossos. I ja no estava espantat, estava aterrit. Tot i que acabava d'entendre aquella dèria del Miquel Àngel pels dits índex de l'Adam de peròs posat i el Déu barbut.

Potser, la gran troballa digital, va ser a classe de religió.

Perquè avui en dia el no-res digital l'hagués trobat a la classe d'informàtica, de segur.

divendres, 4 abril de 2014

L'epitafi de...


Va deixar quatre coses. Dersú Uzalà l'hagués qualificat com a bona gent, i també en Machado. I aquestes quatre coses les va disposar, un poc abans d'aturar-se per sempre mai, als quatre punts cardinals de casa seua. Era la seua dèria particular, si m'accepteu la redundància. Li agradava distribuir el seu món als quatre costats d'aquesta creu amb que plantem dempeus la nostra esfera àpoda al no-res desencreuat de l'univers: nord, sud, est i oest. Si la creu principal està ben construïda, les altres venen rodades, repetia una i altra volta. Era el seu lema, la seua llegenda a l'escut d'armes. Van regirar, els seus més pròxims, els dos pols, nord i sud, i els indrets que veuen llevar-s'hi i gitar-s'hi el sol tots els matins i capvespres del món, l'est i l'oest, per si de cas a qualsevol petit racó de les puntes de creu havia deixat notícia de les seues últimes voluntats. Però no. Cap cosa van trobar. Ni tan sols una breu paraula de comiat: agur, adiós als pols o adéu, adeus a llevant i ponent. No, cap cosa. Semblava que abandonés el món amb un mutis shakespearià: molt soroll per no res. Com si la vida no fos sinó el fruit desolador d'una publicitat enganyosa, si em torneu a acceptar la redundància. Que al capdavall tot es resumeix al mateix, hagués dit: donar-ne voltes i voltes a la mateixa cosa, sempre el mateix, sempre el mateix… I, és clar, els amics van quedar un poc neguitosos en no saber què disposar com a epitafi a la seua làpida. Ja sabeu, aquella frase, diuen, amb aspiracions de pedra: la frase lapidaria. Varen fer memòria i varen concloure que el que primer recordaven era la seua vida silenciosa i de continguda passió. "Silenci i passió"… Però quina mena d'epitafi era aquest que no acabaven d'entendre ni ells mateixos?. A més a més, un, el de l'esquerra, va discrepar: "no, lo seu no era passió continguda, era obsessió". "Sí", va reconèixer un altre mentre afegia: "i una obsessió solitària". "Com els artistes", avançà un tercer. "Art i solitud", va resumir el quart. Però tampoc els hi va agradar. "¿I el silenci?", va reclamar el primer. "Tens raó", li varen concedir. "Tampoc podem identificar silenci i solitud, tot i que al seu cas…", rumià en veu alta el primer. "I és que més que silenci, ara que pense, el que feia era poc de soroll, no esteu d'acord?", etzibà el segon. "Doncs sí, Poc de soroll…" començà el quart; "i moltes nous", tancà el tercer. Poc de soroll i moltes nous. La frase no només no era gens ni mica lapidària, sinó que recordava l'eslògan de qualsevol anunci publicitari de quinta categoria. Però no els hi va desagradar del tot. Vet aquí. El segon, però, i al fil de la nou, va recordar una dita: "com més petita és la nou més soroll mou". "Ja està, només cal canviar més per menys", va dir el primer. Com menys petita és la nou menys soroll mou. I la feren cisellar a la làpida. El dia del soterrar només els quatre amics acompanyaren el sepeli, cadascú a un punt cardinal. I mentre li llançaven els grapats de terra al damunt, algú d'ells, que ara no recorde, va preguntar: "¿Però algú sap si li agradaven les nous?... I aquella incògnita llançada a l'aire es va escampar com si fos el núvol de cendres de la letal incògnita, a la fi resolta, que l'havia dut a la mort: la quadratura del cercle.


diumenge, 30 març de 2014

Contradictio in pedalis


Inclement. Avui feia un oratge inclement, com hagués dit un escriptor nouvingut i amb febleses hiperbòliques. Contradictio in absentia. Jo mateix. Molt ennuvolat. Cel amb cobertor d'edredó de plomes, amenaça brussel·lina de pluja, fins i tot torrencial troika, i humitat -¿humanitat?- esponerosa humitat ambient que et feia sentir el profund significat de la paraula intempèrie. Sí, avui era un dia d'intempèrie, de sentir en carn pròpia el que és estar fora. Dins, fora. Ara estic dins; ara estic fora. De no haver quedat, m'hagués quedat -què magnífica contradictio in verbis, abstenir-se agnòstics- dins de casa meua, és clar; i no hagués anat fora de casa meua. Dins, fora. Però quedar a pedalar és molt més que un  biverbis -aquesta és meua, i no tinc per què explicar-la; Epi, Blas, ja em perdonareu. I visto lo visto, i la negror immensa dominant l'horitzó, doncs el meu amic i jo hem decidit endinsar-nos-en. Sí, ficar-nos-en al que diem els/les afores de la urbs, orbs de camins mullats a la matinada, orbs d'horta humida per la rosada i la pluja que beneeix els amors clandestins, la boca del llop inclement, la bava als queixals de la intempèrie, l'hàlit balsàmic de l'ectoplasma de l'horta. ¿Ens ha plogut? Sí. I done gràcies al llop i els seus queixals. Les gotes cegaven les ulleres, lliscaven pels ulls caient des del front fins a les mans mal guarnides. La roba drenava, atrafegada, el xàfec que ens ruixava només eixir de Bétera camí del barranc. Perquè hem decidit tornar pel barranc on el llop plujós ens esperava. I torne a donar les gràcies a la inclemència. Mullat, cec, corbat amb les mans a la part baixa del manillar, la tête dans le guidon, mirava de sentir-me ben endins del que diem fora. I llavors me n'he adonat. Aquesta pluja que nodreix l'horta és la seua essència, la seua saba. I jo era al bell dintre de l'essència de la vida, del líquid amniòtic de la vida, de la meua pròpia vida dins el si de la meua mare; i el perfum de fulla trencada dels tarongers, de tan intensa com era la seua flor ja esclatada, era la seua sang de tarongina que traspuava l'aire i enverinava de vida -contradictio in adiecto,  l'oxímoron dels pobres- els meus pulmons per sempre més. Cap cosa és més fèrtil que el ventre d'una mare. Cap cosa més maternal que la terra. Pot semblar una estupidesa, però avui he pedalat pels camins que més he estimat a la meua vida, aquells que vaig conèixer abans de viure. Contradictio in termini. Aquells que només puc retrobar amb certes músiques i certes pedalades. L'avi va pintar l'horta. L'avia la va ignorar. Contradictio inter pares. I a mi em demanaren no tindre por. I m'han donat ganes, veritables ganes, de deixar anar l'aigua de plor i plenitud. Quin tipus de contradictio li concedim?... Això, dins i fora alhora. Allò que només pot fer l'amor.

diumenge, 23 març de 2014

Distopia

L'eixida de Distopia, mestre?

A Distopia no només cap persona no sabia llegir, sinó que aquella cosa que diem paraula no existia. L'escriptura era una activitat manual desconeguda, i les llengües parlades un maldecap que a la fi havia ensorrat la seua torre de Babel al fons abissal de la desmemòria. La gent mirava d'entendre's per gestos més o menys explícits, mirades ambigües o grunys, aquests darrers de variats significats segons el lloc que ocupaven dins el context més general de la gesticulació manual, facial, visual o corporal. No és que la població fos tota ella muda o sorda, no, faltaria més, però el que va començar com a prohibició només de la paraula escrita i llegida, va acabar, al seu torn, denunciant la paraula parlada i escoltada com a font inesgotable de desavinences, d'infelicitat i d'enfrontaments; i el llenguatge va dissoldre's a la foscor de l'oblit tal i com l'amor s'esvaeix a l'oblit dels besos. Els llibres, però, existien. Potser era un senyal d'un temps totalment desconegut pels actuals pobladors, potser. Aquella cosa atàvica que, tot i no ser copsada per ningú, havia quedat com a representació d'un inconscient col·lectiu que mai no havia llegit Jung, és clar. Però eren llibres només amb dibuixos que representaven situacions quotidianes perquè els nens les imitaren a l'escola. Activitat que podia haver realitzat el propi mestre o actor, però que tenia en el llibre o TBO una eina encara útil. Posem per exemple, l'escena dels ciclistes, "La salutació ciclista" era el seu títol (un cap amb casc de ciclista girat a l'esquerra): dos ciclistes es troben a la carretera cara a cara. Si el gruny venia desprès de la cabotada a mà esquerra, volia dir "bon dia"; però si el gruny antecedia a la cabotada volia dir "la teua dona m'acaba de donar records per a tu", la qual cosa podia arribar a ser molt delicada. Però, en general, podríem dir que en aquestes situacions no es donava massa importància al lloc del gruny, "segur que ha sigut una equivocació, total què importa un gruny de més o de menys?", era el sentir general, millor evitar els enfrontaments. Era, pel que sembla, una societat feliç. Això sí, d'una felicitat feta d'escarafalls, en la qual la tristesa lluitava agrament amb l'estultícia per trobar el seu lloc més adequat entre l'univers malsonant dels grunys. Heus ací, però, que un dia varen prohibir els colors als dibuixos. A partir d'ara serien només en blanc i negre. Reivindicaven els drets dels que pateixen acromatòpsia, parcial -daltonians-, o total, una de cada 100.000 persones. Aquelles que tot ho veuen en blanc i negre. Ningú no va protestar, només alguns pares varen pensar que cap autoritat obligava els malalts a explicar els colors, però que als nens, al seus nens, els hi feia gràcia que el mateix ciclista de l'escena descrita, a uns llibres portés el mallot a ratlles vermelles i grogues o ben bé de roig, blanc i verd o a quadres blau i blanc o fins i tot roig i blanc; i que aquesta varietat era enriquidora per a l'ull dels seus fills; però si els colors estaven prohibits, doncs estaven prohibits. Res a gesticular. Com els hi va grunyir el director general del departament adient: què és el que vostè fa els diumenges al matí?... Jo?, doncs talle la gespa del jardí… ¿I si estigués prohibit?... La deixaria créixer… ¿Veu el que li estava gesticulant? No li done més voltes, no val la pena. A més a més, a hores d'ara ningú no li ha prohibit tallar la gespa al jardí, no?… Té raó. I passà el temps. I a poc a poc es va generar un conflicte entre els dibuixos en blanc i negre i els colors irreductibles de la realitat. Els nens no acabaven d'identificar les situacions, i confonien el lloc que devia ocupar el gruny o la cabotada. Què fer? Podrien prohibir els dibuixos. I ho varen fer. Llavors, què fem a les escoles, perquè necessitarem un equip més o menys nombrós de mestres per cada classe i situació? "Això no és sostenible", van grunyir. Doncs prohibim les escoles. I ho varen fer. La realitat cromàtica, però, era immarcescible, sobretot a la primavera. I tot i prohibir-la una i altra vegada amb els famosos grunyitasos, ella continuava amb tot el seu esplendor. I aquell director general va tindre un gran gruny. I dirigint-se a tota Distopia a través d'una gran pantalla de plasma, com d'habitud en feia el seu president, els hi va gesticular el que tots farien a partir d'ara. I va tancar els ulls.

dilluns, 17 març de 2014

L'Heure


Comence.
Són les set de la vesprada,
les set en punt del dia dèsset.
I som al mes de març.

La primavera té…

Perquè he eixit al balcó
i la seua olor m'ha reconegut.

...alguna cosa que em molesta.

Com dir-li?...

Si fos nostàlgia,
miraria les meues mans.

Quinze minuts,
tres quarts de vuit,
i només quatre versos.

Si fos melangia,
miraria la flor del vent.

Més capritxosa la flor
que la numeració decimal.

Si tristesa,
els pètals que llançà la mà.

Cerque sinònims
del temps perdut.
Un quart de vuit.

Si memòria,
l'esguard que vaig perdre
entre els pètals d'aquells dits.

Però cap cosa mai no és
quan és la primavera.

La primavera té…

I van dotze,
la sexagesimal.

…aquesta cosa que em molesta.

I que mai no sabré com dir-li.
Com mai no vaig saber nombrar-te,
si de deu o dotze, si de rosa o somni,
si d'amor o rosella.

Dèsset. Les vuit en punt.
Vet aquí l'heure ronde.

divendres, 14 març de 2014

Le locataire

"Cuando siento que voy a vomitar un conejito, me pongo dos dedos en la boca como una pinza abierta, y espero a sentir en la garganta la pelusa tibia que sube como una efervescencia de sal de frutas." 
(Cortázar, J. Carta a una señorita en París)

A una escena del film Le locataire, de Roman Polansky, Trelkosky, el seu protagonista, fa memòria, des del do de l'ebrietat, d'una dent trobada dins un forat a la paret de l'apartament que acaba de llogar; i, al seu torn, d'una història que va llegir a la premsa: un home va tindre un accident i va perdre un braç. Aquell home volia que el seu braç fóra enterrat al cementeri; les autoritats, però, li ho van denegar, i el seu braç va acabar incinerat. I el Trelkovsky, ben negat de vodka o ginebra, vés a saber, i de la porció de personalitat que la dent o el braç hi puga representar, basteix la reflexió que ens durà a la incògnita clau del film: quin dret té el meu cap d'anomenar-s'hi "jo"?... Potser la Mariló, ara que pense, la llogatera de La Mañana de la 1, és una incondicional d'en Polansky, i va apuntar en la direcció correcta amb l'afer aquell dels òrgans amb ànima d'un assassí. Perquè aquestes pensades quan les fa el Polansky tothom hi pensa, però si la filòsofa n'és la Mariló, tothom se'n riu, és clar. Heus ací, que condemnades les ànimes, els "jos", a no ser sinó locataires dels cossos, potser no sempre han estat ben desinstal·lades dels seus anteriors usuaris, com certs programes o aplicacions informàtiques que sempre deixen el seu record binari: una dent (1) dins un forat (0) a la paret cibernètica del sistema. D'això la tragèdia d'en Trelkosky, que no desvetllaré, no us preocupeu. I és que el "jo" d'un suïcida deu aterrir-se en reconèixer que n'està vivint per enèsima aquella aventura macabra que el va dur a l'hospital i el durà de nou al llit de mort compartida dels hospitals, tot i dir de bon començament que no pot entendre els suïcides. Ah!, que ja us he xafat la guitarra?... No, no us ho penseu, que la cosa no és pas tan fàcil, que duu l'aire de cara. Perquè vet aquí, que el que de veritat volem els ciclistes no és sinó desfer-nos del propi cos; si més no, per una estona, mentre dura aquest joc entre jo i cos que n'és pedalar, en que mai no acabes de saber quin dels dos és el forat, quin el vertader esclau de la bicicleta, i ni si el pròxim vòmit traurà el conillet blanc o negre. Perquè la felicitat màxima del jo locataire ha d'estar no sentir com el cos li demana els seus drets. Sobretot, aquells que duen el jo a plantejar-s'hi com és que el propi cos actua en contra de sí mateix de tan fart com és del jo. Sí, no n'és un joc de paraules, és la gran pregunta, la solució de la qual no n'és enlloc. Mentrestant, i en attendant ce jour que ens revele qui n'és el vertader locataire d'aquest joc que anomenem vida: més Prozac, o vodka o ginebra o pedals com a venjança... i menys Plató. Perquè em sembla que en aquest sistema binari tan jocós mai no sabrem qui fa d'1 i qui pateix el 0 -a l'esquerra, és clar. I potser l'únic camí que ens queda és sortir d'1 mateix. Declarar passions amoroses fa trontollar el món. I l'esclau que és dins del forat a l'espera de locataire potser no és el cos.


"Vivir la vida ya es bastante duro. ¿Para qué anotar toda esa agonía?
Parecería sin más el inventario de una cámara de tortura"
(Franz Liszt)

dimarts, 11 març de 2014

El vol de la papallona


Que n'és de dolorós viure a la Bellesa, va pensar. I ara, el sentiment que al paradís ignorat de la seua infantesa mai no va saber formular -llavors li faltaven les paraules- avui en dia li va esclatar des d'algun racó de la innocència i els llavis. Perquè el vol capritxós de la papallona encara li procurava aquell frec dolç de tristesa i incertesa… Què senzill seria trencar-li el seu ball desorientat! Què fàcil el desequilibri últim d'aquell trontoll que mai no passava de la pomposa melodia de colors i joves amb què la primavera camina pel món. Sense cap direcció, de flor en flor, taral·lejant, papallona que creu perdre's entre els pètals només per plegar les seues ales de calderó i quedar-se més quieta que el silenci d'un esguard enamorat. Papallona, cop de teatre, ets la mentida gronxada de la bellesa. Qualsevol dia esbrinaria, pensava de xiquet, qui movia els seus invisibles fils de titella, qui era el titellaire d'aquell vol descompassat que donava llum als matins els primers dies de març i tarongina, i que sembrava botons de melancolia i sol caigut al mandrós aleteig dels capvespres que assagaven el proper i benefactor idus de març sobre l'horta. Potser el magnolier tindria alguna cosa a dir. Quan fóra gran li ho preguntaria. Però aquell dia en què va pensar el dolor de la bellesa era Dijous, i potser tornaven, el seu amic i ell, d'Algar. Sí, segur. Eren, si fa no fa, les tres de la vesprada, i l'aire en contra els va retardar. I era estrany que fos Dijous, perquè aquells dos amics només pedalaven entre setmana el dimecres, i de tant en tant; però no recordava el perquè d'aquella capritxosa alteració. Sí que li va quedar als ulls el sol encés, la calor urgent d'una primavera avançada, esclatada de sobte -tots els esclats són de sobte, és clar- i la dansa absent de les papallones sobre el perfum agre als dits de la taronja del camí. El silenci dels colors i del magnolier. Aquelles mentides que encara gronxen com escopinades sobre la tomba de març. La que va donar l'alçada miserable de la bava dels covards. La del pas suspés de la cigonya sobre el vol de la papallona. Fa deu anys. Que n'és de dolorós viure a la Bellesa, va pensar.

dissabte, 1 març de 2014

...eso son reflejos


Anava jo a… a comprar pa, anava a dir, com el Paco Umbral, un reflex condicionat, perdoneu, com la nostra consellera d'educació, la Català, que té el defecte (sic) de passar-se al valencià  sense demanar permís a Génova 13; però no, anava jo a comprar algunes coses més. Dissabte i compra de la setmana són sinònims. Anava a fer la compra, caminant de pressa, com sempre, tot ho faig de pressa, però vet aquí que el que he llegit de refiló a un cartellet enganxat d'un fanal, no només m'ha sorprès i m'ha fet parar, m'ha dut al cap un dels primers espectacles de Les Luthiers, aquell fragment que es deia Cartas de color con Yogurtu Mghe, i que jo vaig conèixer, d'antuvi, en versió àudio, en cassette. I més concretament, he fet memòria, d'aquell moment en que Oblongo, l'oncle de Yogurtu, descriu la causa -l'escassesa de rinoceronts- que ha obligat al seu nebot, Yogurtu -no sé si Vitalínea o Griego- a fugir precipitadament de l'aldea, deixant la tribu, per a intentar triomfar com a músic als EUA. Perquè si l'Oblongo hi es jactava de la infalible agudeza dels seus sentits: eso es vista… eso es oído… eso es olfato… eso es tacto…, jo he de reconèixer que l'autor del cartellet, que no sé com tindrà la infalible agudeza dels seus sentits, si alguna cosa en té… eso son reflejos. Perquè és la conseqüència lògica del camí que han de prendre les dones a l'atur, molt més si en són de mares joves, com ja ho ha deixat ben clar el preclar concejal de Villarrobledo. I la infraestructura bàsica per aquestos nous menesters de mares joves tampoc no es crea de la nit al matí. Per tant, donem gràcies a tots aquells que, com el del cartellet, posen a disposició de les dones i mares en circumstàncies delicades almenys una habitació dels seus domicilis particulars. La qual cosa no només em sembla una demostració de reflejos, sinó de tacte, olfacte, oído barra i vista, no cal dir. I jo, que tot i ser ciclista, per a certes coses vaig molt curtet de reflexos, me n'he adonat, ja ficat en faena de mercat, que potser el concejal de Villarrobledo no n'és sinó el famós Obtuso, que l'Oblongo cita com al bruixot de la tribu. I que com a tots els obtusos, creu que totes les dones, llevat de la seua santíssima mare, tenen ànima de Ganga i són un poc retardades mentals com la Leonora de Reflections in a Golden Eye. El que no arribe a concretar és si el susdit concejal estaria més a prop del capità Penderton, que no vol reconèixer la seua naturalesa, o del soldat Williams, al qual el seu pare li va ensenyar que totes les dones, menys les mares, portaven al seu cos una malaltia maligna i contagiosa que deixava els homes cecs, contrafets i condemnats a l'infern. Tot i que aquestes noves mares que lloguen habitacions amb internet i mini bar, per hores o nits senceres, no sé si podrien ser excloses, com a mares que són, de la Williams's father sentence. Què pocs de reflexos que em queden!

divendres, 21 febrer de 2014

Balons d'oxigen


Ja sé el que sóc. Ho tinc més clar que l'aire. ¿Aire?. Sóc un primitiu bacteri menjador d'oxigen. Sóc un mitocondri. És a dir, un condri mític, o inclinat al mite o mitòman. Una central d'energia a la membrana de les cèl·lules eucariotes, la cèl·lula moderna dels organismes majors d'un bacteri. I vaig a ser engolit. ¿Recordeu aquells fotogrames de Tesis de l'Amenabar -que ve d'ameba, de segur, altra eucariota; inquietant, oi?-: me llamo Ángela... me van a matar; doncs el mateix, però a nivell ciclista: "em diuen Vicicle… van a engolir-me". Sí, perquè els ciclistes no som sinó essers aeròbics, primitius menjadors d'oxigen a punta pala, mitocondris a la membrana de l'ésser unicel·lular que és el temps. I a més a més, sóc un mitocondri valencià… i van a engolir-me. I és el cas, que els senyals del que se'm venia al damunt me'ls va donar, com sempre, Blogger, quan sense donar-ne cap explicació me'n furtà els balons d'oxigen amb que jo denominava els vostres comentaris i els va substituir amb el terme comentari/s, amb o sense cap, la qual cosa, el cap, depèn de tots vosaltres. I pel que es veu, tot va començar pel gran evento que fa només 2.000 milions d'anys va tindre lloc, el seu lloc primigeni, com tots els eventos que es preen, a València, cap -tornem-hi- i casal, terra d'eventos. I el gran evento va ser l'oxidació del medi, el darrer capítol del qual és la façana del Palau de les Arts, que ara proven de pintar amb blanc antioxidant (sic). Potser que li peguen una maneta d'amebes, no?, ja posats… Però deixem-ho córrer, que ens allunyem de l'eucariota que se m'acosta. Filla, l'eucariota, dels primers bacteris anaeròbics dits arqueus o arqueobacteris, és a dir, bacteris especialitzats en fer caixa, arqueo. I que de tant prendre el sol als paradisos fiscals varen tornar-se fotosintètics alhora que apujaven el rebut de la llum del futur a tort i a dret, i deixaven anar l'oxigen de les seues descomunals migdiades, amb copa i puro, com a material de devessall. Raó per la qual els seus descendents, tot i ser aeròbics, només es preocupen de compensar tal disbauxa oxigena amb quantitats astronòmiques de diòxid de carbó fins a l'asfixia universal, llevat dels negres que se n'ofeguen tots sols. Coses de l'aventura humana, què hi farem?. I els mitocondris, pobres, fagocitats per la creació de la cèl·lula moderna, tranquils orgànuls de mitòmana inclinació especialitzats en la gestió de l'oxigen al nostre cervell i a la resta del cos humà, comencen a cotitzar-se en Borsa. Sóc un mitocondri valencià… i volen devaluar-me. Volen tornar-me als vells temps en que l'oxigen, que a dia d'avui encara és el 21% d'una atmosfera enrarida, no passava d'un 0,001%. I jo em pregunte: com quedarem els pobres mitocondris valencians, l'antecedent dels quals era un bacteri de vida lliure, de vida alegre, tal i com un pedalant, i que no feia mal a ningú, amb aquesta darrera disbauxa política de terra cremada i diòxid de carbó? Els escocesos, però, potser que encara ho tenen pitjor.

En attendant ce jour je m'ennuie quelquefois.
Alors je vais au Coin boire avec mes amis
la mithocondrie éternelle de la poesie.


dissabte, 15 febrer de 2014

20 centavos


Eche veinte centavos en la ranura, si quiere ver la vida color de rosa… Bé, anem a provar-ho. Com què torne del Mercat -sí, amb majúscules, que parlem del Cabanyal- doncs tinc calderilla a manta, monedetes de 2 i 5 cèntims. Clinc-clinc-clinc-clinc-clinc… A veure… Doncs, no. No… Igual de fosca… Fia't dels poetes… Y no se inmute, amigo, la vida es dura, con la filosofía poco se goza. Eche veinte centavos en la ranura, si quiere ver la vida color de rosa… Va, tornem-hi… La segona, i perquè sóc un sentimental… Res. Nàstic de plàstic. Encara més fosc, negre. Negritud sota l'aigua negra. Omissió del deure d'auxili. Com els ciclistes abandonats a les cunetes amb el cos trencat. No debe tener esqueleto el enano de Sarrasani. Traçar fronteres amb bales no és cap novetat. Fins i tot, a dia d'avui, encara tenim de cunetes traçades amb bales. Què pot estranyar-nos? Ah, aquesta nova qualitat elàstica. És cert. Perquè marcar fronteres a l'aigua suspén el pas de la cigonya l'eternitat i un dia. Com és que la vida diuen té o pot arribar a tindre color de rosa? Potser tots deuríem portar els nostres amulets, per si de cas. Que bien parece un amuleto… D'això, sota l'aigua, ¿fan efecte els amulets?... Jo també duc d'amulets, per si de cas. Gairebé tota la meua indumentària de ciclista és una mena d'amulet. Però si voleu que precisem un poquet més, doncs un parell de caramels de cafè per si de cas. Per si de cas l'esforç acaba amb la meua il·lusió, i com diu la pel·lícula: sempre ens quedarà el cafè, perdó, París. El cafè és d'en Rick, Rick's Café, i hi és al Marroc, a Casablanca -sí, amb majúscules, que parlem de la Bergman- amb o sense tanques i fronteres elàstiques, i morts mullats, els esquelets dels quals tenen avui el mateix valor que el de Sarrasani, que, pel que es veu, no en tenia cap d'esquelet ni de valor. Que només era un amulet, com la vida color de rosa.


Ah, La vie en Rose… Quina dèria amb el coloret… Bé, provem-ho per tercera i última vegada, sóc irreductible… No, definitivament, no… Perquè el seu rostre era massa trist, i els llavis van passar del roig passió al blau de l'asfixia. Els seus cabells ja no podien ser sinó els d'una nina abandonada a la cuneta del passat. I perquè els seus ulls eren negres com l'espant de la mort a la joventut. I no només parle de mort física. N'hi ha qui mor i per a la nostra sorpresa continua respirant, demanant parer al seu celador, com fan els supernumeraris de l'Opus. Morts que no volen sinó que la seua vivent mort s'escampe per tot arreu. Quantes vegades crucificaran el pobre Jesús en el seu propi nom? Quantes fronteres tindrem que travessar per arribar a casa nostra? El dolor mata, amigo, la vida es dura… I sempre estan els morts, al mar o a les cunetes, aquells que prenden como alfileres sus ojos en los ojos muertos… Xavalla, pel que es veu. Los caballos negros son. Las herraduras son negras. Sobre las capas relucen manchas de tinta y cera. Sobretot, de cera.