dimarts, 26 de novembre de 2019

La samarreta


Era el seu tercer dia a València. Sí, la ciutat era bonica, o això pretenia, però alguna cosa no acabava d'agradar-li. Potser no era un problema de la ciutat, sinó del que estava passant. Però, què estava passant? Tampoc no ho sabia. Al capdavall, ell era un foraster, un estranger, un nouvingut, un guiri -com ací els anomenaven- que havia decidit passar-hi els dies lliures que li quedaven de les vacances d'estiu i participar-hi a la Marató que tan famosa era arreu del món. Li havien dit tantes coses bones d'aquesta ciutat: la climatologia favorable, els menjars, els indrets per visitar, la seua orografia que tots dirien pensada pel running. A més de la vida als carrers o la inveterada inclinació a la festa dels seus indígenes. I ahir al matí potser que podria combinar-ho tot. Feia un dia esplèndid, esponerós -ventós, això sí, però acceptable- visitaria el Mercat Central i compraria algunes menges recomanades pels amics, i desprès visitaria la Llotja, magnífic exemplar de gòtic civil arreu del món. A la vesprada, entrenament. Tot en una, com si fos el pack definitiu. De ser espanyol hagués dit Tres en uno, bé, cuatro en uno. Però no ho era. Va posar-se una samarreta qualsevol, els pantalons, una caçadora verd camuflatge i una gorra a xoc. Agafà la motxilla i va eixir de l'habitació de l'Hostal. En recepció, la xica, en saber que volia anar a la Llotja, el va avisar: hi havia una cerimònia d'uns premis amb visita reial inclosa i només podria pegar-li una ullada per fora. Què hi farem, es resignà. En arribar a la Plaça, el desplegament policial li va semblar un tant hipertrofiat. Com els músculs amfetamínics que ell tant odiava. Poca gent havia pogut acostar-s'hi, de fet. Les tanques, les prohibicions: por aquí no, caballero. No, señora, dé la vuelta. Tots els carrers que com els raigs d'un sol esmaperdut donaven a la plaça estaven tancats. I la gent acabava per renunciar-ne, i passava pàgina a la possibilitat de veure un reportatge de la revista Hola en tres dimensions. Quin rei era aquest, es preguntà, que necessitava la protecció de Fort Knox per pujar a cel obert els set graons, com els set pecats capitals, de tal monument civil? La policia ho regirava tot, feia escorcoll indiscriminat de motxilles, requisava banderes que considerava sospitoses. Apartava de primera línia als que rebutjaven la visita reial amb cartells republicans o pancartes per l'alliberament dels presos polítics. Retenien DNIs sense donar explicacions. Prenien notes en fulletes que desprès separaven de llibretetes que semblaven de pega, la veritat. I els que passaven pel davant dels retinguts, emparats amb les forces d'ordre públic, els insultaven. Insultaven als dissidents: asquerosos, sinvergüenzas, sois 4 gatos, fills de puta -aquesta, l'estranger l'entenia a mitges. I dels insults passaven a l'exaltació reial: Viva el rey, a la qual proclama els dissidents contestaven que sí, que visca, però ben lluny i mal -cosa que el foraster des de les seues limitacions lingüístiques prenia com una paradoxa. Va considerar que ja en tenia prou, que la façana de la Llojta era espectacular, però que tot allò començava a regirar-li l'estomac. No volia que aquest cúmul de sensacions fóra record massa viu dels seus dies de Marató a la ciutat. De sobte, una veu autoritària se li va encarar: a ver, la camiseta! Ni buenos días, ni caballero, ni hòsties. A ver, la camiseta!  Sí, això ho havia entès perfectament. I mentre s'ho preguntava, mentre es preguntava el perquè d'aquella demanda insòlita i irada, anava descordant la cremallera de la seua caçadora de camuflatge. I'm royal cycling, va respondre la samarreta. I l'estranger va xiuxiuejar: Alright? El policeman va adonar-se de la cagada: los turistas ni los toquéis, havia dit el caporal. Però no podríem dir que la cara del policeman va ressentir-se camuflada com era al darrere de les ulleres de sol reglamentàries, la barba hipster que sí que no reglamentària i la gorreta a xoc també reglamentària. Això sí, pensant amb l'amo va etzibar-li un thank you ben esponerós, però de pega.

dimecres, 20 de novembre de 2019

Shaken, not stirred



Dilluns passat vaig anar per diners. Normalment ho faig a la sucursal bankària més propera -no diré noms, coses de l'estat de setge- ja que d'altres fonts d'ingressos millor callar, per això dels zetas. Vaig anar ben d'hora, ben d'hora, per estalviar-me cues, i sí, quan vaig arribar només hi havia un xic a la Caja -la de música no, l'altra. Perquè jo no sóc de caixers automàtics, que tot ho donen en bitllets de 50€ que és la millor forma de "fer amics" quan vas al mercat -n'hi han esguards que ni el Superman les supera. El xic duia un llistat a la mà dreta amb les gestions preteses, i vaig pensar que tot i ser un només potser acabaria llançant-li mirades de Superman. Però no: cadascuna de les operacions que li proposava a la senyoreta caixera rebia la mateixa consigna: No, eso en el cajero. Mira l'espavilat, què et pensaves que la xica és tonta, eh?, vaig gaudir. Amen. Ara jo. Hola, bon dia… Bon dia… Volia… No, eso en el cajero… ¿Que no és la llibreta?... Sí, es que la oficina es ahora de asesoramiento. Ya no hay cajero. Si quiere sacar dinero en Caja -de diners, no de música, vaig empassar-me- no en el cajero automático, aquí tiene estas dos direcciones. Vaig mirar el paper. Vaig guardar la llibreta i el paper. I em vaig quedar sense paraules ni canvi, totalment desorientat. Sense adonar-me vaig tirar cap a la porta. Va ser obrir-la i una avia amb el carret de la compra fent-li de caminador em va tornar a la realitat. Passe, passe, faltaria més. Va dirigir el carret cap a la Caja -de música, no de diners-, però no vaig tindre cor de dir-li res. En lo que les agrada a les avies repartir-ne de 5€ i 10€ pel mercat i que tots els venedors i les venedores els/les hi donen les gràcies i floretes. Vaig mirar el paper amb les dues direccions on són els diners. Una era -i perdoneu-me l'expressió- a prendre pel sac i l'altra a double prendre pel sac. Vaig mirar l'avia raonant amb la senyoreta caixera mig doblegada sobre el carret-caminador -pero, entonces, cómo pago?-  i vaig girar cua per no plorar. Potser tindria que anar en bici al bank a partir d'ara. Jo, no l'avia, és clar. Caram com està el pati. I vaig decidir anar rumiant… a peu, perdó, volia dir anar a peu, bé, i rumiant, per què no, o tampoc ens està permès rumiar? Amb la imatge de l'avia al cor em preguntava per què fan aquestes coses els bankers. Què persegueixen? ¿És una estratègia? ¿Acabar amb els avis a disgustos? No poden ser tan dolents, no? És cert que reduirien les pensions dràsticament: ergo són consignes polítiques. Però els avis són indestructibles, mireu si no els iaio flautes i les manis que fan reivindicant unes pensions dignes. Potser que els enforteixen i tot. Doncs serà això: un càstig. Que protesteu, doncs leña al mono. Com feien amb els profes fa temps, perquè ara estan ben domesticats, sembla. Al capdavall aplegue a prendre pel sac. Trac els diners i li dic a la senyoreta caixera -aquesta sí- que moltes gràcies per donar-me el que encara és meu i que a partir d'ara potser ens veurem amb certa freqüència i tot. Arcàdia. De sobte, un parell de dubtes em posen neguitós. ¿Si vull treure més de 500€ -cosa força improbable, però possible- què faig al caixer automàtic de la meua oficina de sempre? ¿Llavors, què? I si en trac una quantitat menor al caixer, tot en 50€, ¿podríem donar-m'hi canvi? Torne a la meua sucursal. Li confesse a la senyoreta assessora els meus dubtes. I m'assessora que no. Que més de 500€, a prendre pel sac o a double prendre pel sac. I amb lo del canvi, em diu que no se juega. I ja posats li demane consell sobre si anar a pendre pel sac o a double prendre pel sac a peu o en bici. I em diu que jo mateix, que si encara no sé que el vodka martini ha de ser sempre shaken, not stirred. I jo em quede off-side, en enlloc, missing.

dijous, 7 de novembre de 2019

Atmosfera


L'atmosfera va fer-se irrespirable. Veus crítiques ho havien pronosticat. Van ser silenciades. Però els fets hi eren. No era normal que un agent et preguntés, desprès de fer-te parar i baixar de la bici, el perquè de la teua inveterada afició ciclista i comprovés que la teua resposta no hi era al manual The Rules of Law. Caballero, aquí "por mantener el equilibrio" no me sale. Su vehículo queda confiscado. Però no hi havien passat un parell de mesos, que començaren a preguntar per què caminaves. I la teua resposta tampoc hi era al manual. Caballero, aquí "por mantener el equilibrio" no figura. I en confirmar la teua identitat: Vaya, un reincidente. Venga conmigo. I llavors t'empresonaven. És a dir, et confiscaven a tu mateix. El jutge -que, per cert, era l'agent d'abans, ara sense uniforme però amb toga- mirava d'explicar-te la sentència: Caballero, "por mantener el equilibrio" se presta a interpretaciones muy diversas y desestabilizadoras. Uno puede pedalear "por matar el tiempo", como nos indica el manual en el capítulo 5, sección 3ª, parágrafo XIII de The Rules of Law. O caminar "para ir al trabajo", como podemos colegir del texto central del apartado 4ºbis. Todo lo demás, reconocerá, pone en peligro la convivencia. La principal raó, però, d'aquestes restriccions, les va aclarir el mateix paio que abans hem vist vestit d'uniforme o amb toga, i que ara duia impecable jaqueta i corbata, i que es dirigia a l'audiència televisiva per comunicar-li que la quantitat d'oxigen que hi havia a l'atmosfera era tan minsa, tan crítica, que s'havien vist en l'obligació de fer-ne certes "retallades", va dir ell. Es volia evitar, sobretot, que la gent eixirà al carrer, que fes consum d'oxigen. La gent no devia moure's. Només per anar a treballar. A partir d'ara, tots haurien de dur una mena de barreja entre careta antigàs i escafandre, les 24 hores del dia, amb ampolla d'oxigen i via per a l'alimentació líquida incorporades. Com si foren a una terra estranya. Com astronautes al seu país. Totes dues ampolles -oxigen i menjar- amb la mascareta podien comprar-les a les gasolineres. De fet, la gent va començar a invertir el poc que guanyaven només per sobreviure. Van instal·lar-se càmeres a tots els domicilis per a controlar que cap persona es llevés la careta-escanfadre, la mascareta, al llarg del dia, nadons inclosos. I la gent va deixar de parlar-se i de fer-se petons. Es van intervenir les xarxes socials, per bé de la germanor. Algunes veus aïllades de l'oposició, però, li van recriminar al paio de la jaqueta no asseure's i parlar per tal de trobar una solució menys traumàtica. Però el paio de la jaqueta els hi va dir que en aquesta democràcia -de l'anglès demo i crazy- pleníssima no calien reunions que llançaren dubtes sobre el manual, The Rules of Law, i que si el que perseguien era un mena de dissidència abocada a la sedició, no tindria més remei que il·legarlizart-los. Els poders fàctics que hi havien al darrere de l'enverinament de l'atmosfera el van aplaudir. I el paio amb jaqueta, corbata i mascareta, va sentir-se prou recolzat. Tanmateix, no tots patien en aquesta atmosfera irrespirable. L'ésser humà té la facultat de sobreviure a gairebé qualsevol desafiament. Sí, ells també duien mascareta. Havien de dissimular. Mentre esperaven l'arribada d'aquell que els duria a la victòria final. De fet, tot s'ho plantejaven com una guerra. Aquella atmosfera enrarida els nodria. Aquella manca d'oxigen els feia respirar millor. Havien desenvolupat una mena de brànquies a l'aixella del seu braç dret que es posava en funcionament només alçar el braç dret ben estirat amb la mà dreta ben estirada. I només aquest petit gest els renovava tota la seua sang intoxicada. Aquesta mutació els feia superiors en ambients intoxicats. Si l'atmosfera era sana, s'ofegaven. El verí, com l'odi a l'envejós, era la seua forma de vida. Només calia esperar l'arribada del seu líder, tot i que quan això passés encara no tenien gens clar el que farien: si tancar les gasolineres o prohibir respirar. Bé, coses de la nova pluralitat democràtica.


dissabte, 19 d’octubre de 2019

Nus



Va dir-los el que els déus no havien dit.
Els llamps, els trons i les tempestes
no n'eren el beneplàcit diví.
Si Zeus l'hagués beneït,
una pluja d'estels i l'aurora
hagueren estat els senyals.
Tots callaren, però.

Va ser dels que s'apropien de la realitat,
dels que la fan seua a qualsevol preu:
"si el cel rugeix de foc i odi
és que els déus estan en mi."
Va crear un precedent,
un de molt perillós.
Però tots tancaren els ulls.

Perquè al seu davant el nus hi era.
I deien que només qui el va crear,
Gòrdias, sabia del seu secret.
I que aquell que el deslligués
seria l'emperador d'Orient,
el Gran conqueridor.
I tots abaixaren el cap.

Aquell cop d'espasa,
aquella estocada va ser el seu fracàs.
Va fracassar per sempre Alexandre el Gran:
"el mateix és tallar-lo que deslligar-lo".
Va trepitjar l'Orient, sí;
conquerir-lo era una altra cosa.
Però tots van callar.

dilluns, 23 de setembre de 2019

Papallones


Bé, si no vols no tinc història… Millor. Potser el teu nom i prou. Però aquell que no ho és, ¿saps?... Bé... La resta, ja s'ho faran... Qui s'ho farà?... No res… Demà m'oblidaràs… No, demà seràs le papillon, només le papillon, el cuc de la qual ignoraré per sempre mai…  Des de la barra, l'amo del tuguri diu amb el dit que el tallat i el cafè curt ja hi són damunt el tauler. Són les nou i poc del matí, però la dona que fuma al carrer davant la porta d'alumini del bar ho fa com si fos de nit. Al seu costat, l'home prim de pell grisa pren conyac. N'hi ha un tercer amb cassalla. Cap dels tres, però, mira als ulls. Són silencis. Si alguna cosa no n'hi ha al menú del desdejuni és la tendresa. Crisàlides. Veus, t'ho deia, i no volies creure'm… Qui podria pensar-s'ho? Tant de pedalar ¿i què?... No res, foteses… Doncs això, miracle seria… Si tu ho dius… I tant, home, i tant Ara vinc... Al fons del local, a la part més fosca, hi ha dos homes. L'un, ros i gran, de pentinat fraudulent, gras, s'alça i entra a la rebotiga; l'altre, esvelt, de cabells negres, mira de cua d'ull amb insistència el seu rostre a l'espill. La xica de la taula rodona agafa els cafès del tauler. La pell blanca de les cames són una continuació dels llargs i rossos cabells que li cauen per l'esquena fins a la curta faldilla groga. Com si fos una nena que ha fet campana, amaga la cara darrere les tasses. En arribar, ofereix el cafè curt a l'altra. Nimfes. ¿Com és possible aquesta pudor de capvespre?... Què t'ha dit?... Que semble una crisi… Hem passat de l'accident a la crisi sense adonar-nos… Gastaràs l'espill… I tu la pinta… Al carrer, un joc de llums blaves i soroll de sirenes li tallen el pas a la dona que duu un carret de Mercadona per la calçada. Al seu darrere, un furgó remata el tancament. La dona deixa caure el pal amb que espigola els contenidors de fem. No sap plorar. Recolzada sobre la tapa, l'escorcollen les llargues faldilles de gitana i etiqueten el pal. L'escena passaria per una animació d'un grafit d'en Banksy. El trio de la porta són més dels Temps Jadis, dels bevedors d'absenta i cosses comme ça. Com que el furgó carbura mal, no han passat deu minuts que el carrer es torna irrespirable. La nena de la trena treu un palmito de la bossa i comença a ventar. Alguns entusiastes l'aplaudeixen com si fos una aparició. Borinots. Si no tanques ens ofegarem… ¿Vi o cervesa?... Diuen que la cervesa és pels tontos… Absenta, doncs… Millor tonto… Tu mateix… "Mais où sont les neiges d'antan!" On són les papallones? 

divendres, 6 de setembre de 2019

Conillet


Vaig pel carrer. Caminant. Un, dos, un, dos. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. La Ronde. Se m'acosta una noia damunt un segway gegantí. Sembla un púlpit rodant perquè al davant li han posat un cartell anunciador. Diríem que del seu darrere traurà el nas l'Orson Welles amb les barbes de la balena blanca. Però no, que el cartell no és la proa de cap vaixell, no? La xica em saluda un metre per sobre del meu nas oferint-me un llibret: Hola, caballero. Próxima apertura de Aldi. Gracias… Ah! Gracias, -li dic, encara espantat per la seua alçada. I fot el camp. Inmarcesible al desaliento he agafat la propaganda, tot i no deixar de caminar. Un, dos, un, dos. Gire el cap com a comiat, i el púlpit amb rodes s'esvaeix a l'horitzó xafogós del matí. Li hauria d'haver dit que jo no sóc d'aquest barri. Que vinc de més enllà de la frontera. El pas suspès de la cigonya. Pense el que hauria d'haver dit, i, mentre endrece el cap, la dona parlant al davant meu amb mòbil oprimit entre el pit dret i el sostenidor, m'envesteix. Li faig una verónica. Dreta, esquerra, dreta, esquerra. Parla a soles. Bé, com tots. Les mans al carret de la compra. I parla en veu alta el que deuria quedar a la intimitat dels llavis i el dormitori. Davant el Mercadona el pidolaire Jack em saluda amb la cortesia d'un google translator: Hola, Señor. Buenos días tengas. Li dic Jack perquè té l'alçada i el somriure black and white d'en Jack Johnson. El que donaria per ser en Jack davant un fatxa baladrer i bocamoll. Seria una mena de Quéjese en silencio -Dr. Barreiro, dixit- i disculpi's amb la humanitat. La barbàrie és obscena perquè té l'obscenitat de l'exhibicionista. No li done almoina, però li torne la salutació. Continue el pas suspès. Un… un… Gire a mà esquerra. Carrer Poeta Campoamor: Las hijas de las madres que amé tanto/me besan ya como se besa a un santo. Rei del ripio, inspirador de Bradomín, poeta Campoamor, ajuda'm. Els precs arriben pel meu darrere. A poc a poc prenc consciència. No entenc la llengua. El càntic dels càntics va en alçada. Mire per sobre la meua espatlla: cap cosa, només miserere, miserere. L'home que camina al meu davant gira el cap i diu Amen, desprès riu: hihihi, com el Dr. Barreiro. Podríem dir que aquest tio és un holacaballero, així, tot junt, com un email: holacaballero@gmail.com. No puc sinó apuntar un somriure, però tinc la sensació que els somnis… bé, les petites il·lusions -parlar de somnis potser és massa ambiciós- sempre cauen del costat de la mantega. L'acordionista, un gità fosc i corpulent, enllaça Bésame mucho amb l'epíleg del tango Volver, que s'esvaeix a la memòria, però que ens deixa el seu ritme com una pedalada inquietant i colpidora. Binaria, no com el pas suspès. Bésame, bésame mucho. Que l'amor oblida la vida. I qui el reprimeix només vol garantir la longevitat del que ha estat creat a l'abast d'una cançó, la impostura encesa d'una flama extingida. Dreta… dreta… dreta, esquera, dreta. Vaig pel carrer. Caminant. Un, dos, un, dos. Perquè el tercer pas, el pas suspès, esgotaria instantàneament el conillet.

dimecres, 21 d’agost de 2019

Un dòlar foradat


L'escena va ser memorable. El gunfighter, el pistoler, entra al Saloon. A la barra hi ha un altre gunfighter, i tot i els requeriments del primer gunfighter, aquest últim no es molesta en girar el cap i mirar-lo. De fet, qui el requereix és el seu germà, tot i que ell no ho sap. Com tampoc ho sap el requeridor, perquè no li veu la cara. El requeridor hi insisteix: levanta los brazos, voy a entregarte al sheriff, he dicho que levantes los brazos, però l'altre no fa cas, agafa el got de whisky i beu tranquil·lament mentre dirigeix l'esguard cap a l'espill que hi ha al darrere de la barra. Llavors, el gunfighter inicial mira l'espill i reconeix el seu germà mentre aquest últim pega mitja volta i, com que l'altre s'ha quedat paralitzat en reconèixer-lo, li pega un tret ja que no sap que és el seu germà perquè en deixar-se barba per culpa de la guerra de secessió no el reconeix i passa el que passa, que el germà requeridor queda estès a terra, al bell mig del Saloon. No han passat dos segons que del rerefons del Saloon els dolents que havien contractat el seu germà, tot i que no sabien que era el seu germà, per detenir-lo, en veure el resultat de la comanda li peguen trets a dojo i cau a terra en una de les escenificacions més atabalades i lamentables que mai no he vist d'una mort a trets entre gunfighters, però aquest detall és irrellevant. Recapitulem: dos germans que no sabien que ho eren han mort. I els dolents no només no sabien que eren germans, sinó que tampoc saben que el primer gunfighter no és mort en realitat, sinó només inconscient, detall que tampoc no sap ni el propi gunfighter. De fet, trigarà una bona estona en despertar i adonar-se que un dòlar que portava a la butxaca de la camisa li ha salvat la vida. D'això el dòlar foradat, que dóna nom al que ens ocupa. I en assabentar-se decidirà venjar-se dels dolents, tot i que ells no només no li havien disparat a ell, sinó que només intentaven fer justícia amb el company assassinat, presumpte assassinat perquè és viu. Però arribats ací, deuríem obrir un parèntesi. El parèntesi del dòlar foradat o millor del forat al dòlar. Perquè el que no acaba d'entendre's és com el susdit forat és tan perfecte, tal i com si ho hagués fet un trepant. Perquè si la bala ha foradat el dòlar travessant-lo, com és que només el deixa inconscient i no ferit encara que siga lleu? Bé, deu ser una llicencia poètica. De fet, el germà, que l'han deixat com un colador, no presenta ni la més mínima taca de sang a la roba. Potser el pressupost pel ketchup era curtet o bé era de sang freda. Tornem al Saloon. Ara ve el que podríem qualificar, sens dubte, com a moment climàtic. Els germans són a terra, morts i no morts, ja m'enteneu. Els dolents són al voltant. I llavors entra el sheriff amb el jutge. S'acosten a poc a poc fins que  s'integren a l'escena i el sheriff pronuncia una d'aquelles frases que són típiques i mítiques al cinema. Frases com: Bond, James Bond o Alégrame el día. S'acosten, dèiem, i el sheriff etziba amb una sobrietat i un domini dramàtic superb, dirigint l'esguard cap als morts no morts i la resta dels assistents que no en saben res de res: ¿Quién ha sido?, dins la millor tradició de l'eloqüència gilanensa: alguien ha matado a alguien, etc. Bé, les coses van anar així. Cap bicicleta va fer acte de presència. Però tinc la certesa que l'univers de l'espant és infinit, si més no tan infinit com un Hiper-Chino o el dret a rescatar nàufrags.

dimarts, 6 d’agost de 2019

El buit


M'endinse al buit negre de la ciutat. Allà on les voreres mai no les renta ni agrana algú, i a l'estiu semblen uns trossets de mallot de la muntanya del Tour de France fets amb paneroles aixafades aleatòriament sobre les rajoles grises en lloc de punts rojos equidistants sobre blanc immaculat. Ha d'haver molt de grimpeur al barri, pense. Els que hi viuen ho saben, i en parlen obertament: que yo me ducho cuatro veces al día, mira si tengo bien limpio el chocho… -li diu la cambrera del bar a la clienta. Però la nena rossa que camina per la vorera, ignorant de la seua avia, que mira al matí amb la netedat immarcescible del mar que duu als ulls, tot i que la platja és a dos carrers de distància, la nena, no patiu, ve protegida pels seus cabells curosament pentinats. Cap cosa pot ser al seu damunt sinó les flors. Menja una galeta que agafa amb les dues mans com si fos un esquirol blanquet. I mastega amb uns dents que encara no saben fer ben bé la seua feina, a mig camí entre xuclar i triturar. Vorera amunt -o avall, qui sap- la clienta riu obertament la xerrada de la cambrera. Potser en sap, i molt, d'higiene íntima compulsiva o si més no, aleatòria. Al seu costat s'asseuen, només a una banda de tres tauletes improvisades en filera a la terrassa del carrer, cinc homes amb caretes de porc. Un sisè els saluda amb respecte davant el costat buit de les taules. Semblaria una paròdia del Bloomsday si no fos perquè al bell mig del tauler pensat i fet, no en trobem la previsible safata amb salsitxes, cansalada, black and white pudding, etc., sinó un llibre: un recull dels articles del sempre oblidat escriptor Mariano José de Larra. Llavors, qui és dempeus, el sisè, agafa el llibre i obrint-lo a l'atzar comença a llegir. No ha dit les primeres paraules, que el grup comença a riure. Amb la boca petita al començament, com d'amagat, reprimint-se, però de sobte esclaten les rialles més descomunals, homèriques, diríem, si no fos perquè tacaríem la memòria de tan descomunal poeta. El descontrol s'imposa. Ja van per terra un parell i la resta -dels comensals, anava a dir- s'agafa a les taules per no caure damunt la vorera de punts aixafats. A poc a poc torna la calma. I el sisè calla. Del darrere dels porcs ix la cambrera de vulva neta i imposa al sisè una corona que substitueix el llorer per una rastellera d'excuses de mal pagador de plom. Fins i tot les rates giren cua i toquen el dos pels albellons. L'home de la gorreta s'endinsa al buit negre de la licorera. Demana l'ampolla de litre de Jameson, irish whiskey. La xica que l'atén vol conversa: quina calor….sí, sí que en fa… este és molt bo… i tant… és que tot s'apega… la calor és el que té… jo és que em dutxe tres o quatre vegades al dia, mira si tindre ben net el… ja em faig l'idea. Quant és?... No més ix, la nena, com una ofrena blanca, neteja el matí de la brutícia esquitxada a les voreres que tots trepitgem.

dilluns, 29 de juliol de 2019

Xamfrà


L'home gran prem el timbre. Potser és massa d'hora per trucar les portes que no són la teua. Duu camisa rosa pàl·lida de màniga curta, pantalons curts gris clar i sandàlies. Prim, ben pentinat; els cabells cendrosos i escassos, dirigits cap al darrere, encara conserven la marca de la pinta. Les ulleres daurades acaben d'arrodonir el dibuix de la seua vellesa. Al primer pis algú puja la persiana que dóna al balcó. Quan aquest algú ix i fa una ullada, l'home gran ja no hi és, s'allunya mirant-se amb molt d'interès el balcó de l'altre costat, el de la veïna. No han passat cinc minuts que torna a sonar el timbre. Algú ix al balcó per segona, i ara sí que hi és l'home gran al portal. Des del balcó algú li demana què és el que vol… Ai, que baixe la meua dona… Però vostè on va?... Jo, al carrer Providència u… Providència no és ací. Gire la cantonada a mà esquerra. Açò és la Plaça… Però vam vindre fa uns dies i era ací… Deu estar confós, no veu que fa xamfrà?… Ai, però. La meua dona és Paquita Miralles Cantó… I remarca els cognoms amb les dues mans arrodonides per mirar de mantindre una realitat que se li escapa. Una realitat per a la qual no acaba de trobar una història adient. Sorprenentment, la veïna del balcó del costat ve caminant per la plaça. I sorprèn. Sorprèn perquè era de vacances. I més si ho fa tan de matí. Des de l'altre balcó el seu veí li explica la situació… Ara baixe… No, home, no fa falta, ja me n'ocupe… Que sí, dona. Ara vaig… Però quan el veí posa un peu al carrer -bé, a la plaça- ni el vell ni la veïna hi són. Gira la cantonada i fa una ullada ràpida al carrer Providència. Res. No hi són. Pensa que no poden haver-hi caminat tan de pressa. Però no hi són. I a la plaça tampoc. Ara és ell qui no té història adient. Puja a casa seua. Entra, i només comença a llevar-se les sandàlies escolta algú que obre el portal. És la veïna. Obre la seua porta i al replà de l'escala li diu que ell també ha baixat, però que no els ha trobat… Li he demanat el DNI i em donava el BONO-BUS, tu creus? Mira, els pèls de punta. Ai! Resulta que viu al seixanta de Providència i l'he dut a la Policia, i que ells facen… I ara el veí ja en tenia d'història adient. Perquè li preocupava que assegut a la cadira d'entrada a casa seua, mentre es llevava les sandàlies, algú se li acostés des del passadís demanant-li on anava o d'on venia, com havia entrat a aquella casa o què és el que hi feia assegut com un nen perdut al capvespre. I va pensar que sort tenia de no formar part encara d'aquella història, però que hauria de preparar-se, tal i com feia pedalant amunt avall els cims de la contornada, amb un munt d'històries que donaren una mínima lògica narrativa al fet de trucar de matinada aquelles portes ninguna de les quals, pel que sembla, és la teua.

dimecres, 3 de juliol de 2019

South

¿Quién es el tercero que anda siempre a tu lado?
Cuando cuento, sólo estamos tú y yo, juntos,
pero cuando miro hacia adelante en el camino blanco
siempre hay otro que anda a tu lado.
(T.S. Eliot, La tierra yerma)

Bon Viatge. Farewell.
Udols dels 27 sacrificats.
Farewell. Bon vent.

Bona barca, doncs, Shackleton.
Un només estimaria tal abisme
fracassat i gloriós com greix cremant.

Barlovent, Endurance.
Ufanós James Caird i malastruc cel
fumat peu d'amputada empremta.

Bordada perduda entre escletxes.
Unicorns de neu il·lusa t'acompanyen.
Fagony vent dels somnis trobaràs.

Bonança sense endemà ni tercera
ullada al capdavant i l'altre al teu costat,
fent la fel, descobridor del no-res.

Botxí dels que cap cosa sabien de tu.
Únics que ignoraven el fill bord del destí
fatum: provisions d'una quimera.

Bocana d'un port absent duies al rebost.
Usuari de bens aliens com a segell
follet d'una deriva inconsistent i cíclica.

Benvolgut, mai no trepitjaràs el Pol Sud.
Últims glops d'absenta a l'ànima
ferida d'absències hi dónes displicent.

Bellesa i desolació a les pannes de gel
urgent que ruga el vaixell ja de cendra:
fada dormida damunt l'herba negra.

Bon viatge. Farewell.
Udols dels vint-i-set.
Fins l'eternitat i un dia.