Plou. Mira
el jardí per la finestra del menjador. Plou amb ganes. Fa un núvol al cristall
amb l'alè i amb el dit hi dibuixa... un núvol. Els trons no li fan por pel
matí. Un matí que sembla dos quarts de sis d'un vespre hivernal. Sigam sincers,
els trons tampoc no li espanten a la nit. De fet, li agraden, i com més forts,
millor. El que li espanta és la nit. El núvol comença a aigualir-se. En fa
d'altres. S'asseca la punta del dit al camal curt dels pantalons. Encara no
pateix de fred a les cames. En començar l'escola farà fred. Al jardí l'aigua
comença a superar les rajoles mig embotides a terra que dibuixen la platabanda
on conviuen la palmereta i les falgueres, les dàlies, els geranis, el gessamí i
la celinda, les hortènsies… tot, sota
l'aixopluc fabulós del magnolier. La pluja continua inclement. L'aigua supera
el planter de flors i comença la inundació total del jardí. Deixa el menjador.
Al rebedor, per la finestreta de la porta, veu com l'aigua supera ja en dos
dits el camí d'entrada i comença a abocar-se al carrer per sota la tanca de
ferro. La gent lluita desesperada a les voreres submergides. Un ciclista
travessa la confosa calçada com si solqués un mar d'un pam d'aigua. Un mar que
ara entra al jardí. Els agrupaments vegetals semblen illes d'un arxipèlag clos.
I des del menjador veu els dofins ballant al voltant de les balenes
majestuoses. Els taurons solitaris i les sardines fugisseres. Els polps amagats
i la tonyina gegant. I els dibuixa. No en té d'alè per tan de peix. Ni
cristall. La balena ocupa la finestra de banda a banda, i de seguida goteja el
seu cos sobre els ulls escapolits del polp. Quan acaba el tauró, per l'illa de
les hortènsies treu el cap el cranc. I ara sí l'espanta el tro que l'acompanya.
També quedarà al vidre entelat. Tot just sota els dofins. Però de seguida
l'esborra amb la mànega del jersei. Alguna cosa l'inquieta. La resta es liqua a
poc a poc, tal i com la tempesta comença a escampar. El mar es cerca a sí
mateix pels arbellons del carrer. El jardí oceànic ja no és sinó un toll brut
on els vaixells de paper proven de trobar bon vent perquè ells són barca nova.
I de les feres marines no en queda sinó un vidre amerat i una d'elles camuflada
al fang. Setembre s'imposa. Tot ple de pretensions. Voldria ser tardor, fins i
tot hivern anunciat; però mai no passa d'un estiu inoportú. Qualque cosa que
vol començar però que no fa sinó morir. És el temps idoni per la malenconia, a
l'espera de les fulles grogues de la tardor.
A la
vesprada mirava la tele. Etapa de La Vuelta. Bé, la veritat és que no mirava la
tele, ni seguia l'etapa. Era adormit. Migdiada ciclista, tot i que sí que veia
l'etapa a la tele. No, no és una endevinalla. Senzillament somniava el que
estava succeint en la realitat: somniava que seguia l'etapa a la tele. No és la
primera volta (scusami)que em passa: somniar la realitat en temps
real, la qual cosa pot arribar a ser angoixant si te n'adones, perquè tot i els
esforços per despertar, veus que el cos no respon i segueix dominat per la son.
Doncs, somniava que no dormia, i com és habitual cap a les cinc de la vesprada,
han cridat per telèfon. Hem passat les vacances d'Agost pendents del telèfon de
la vesprada, del five o'clock. Trucades
de silenci, perquè a l'altra banda de la línia ningú no diu res fins que de
sobte la comunicació es talla. I, és clar, m'ha sorprès que en aquesta ocasió
algú em parlés. Era un amic, però que parlava amb la veu d'un altre amic,
perquè els dos se'n diuen igual -els diferenciem pel nom de les seues dones- i,
tot i que jo era conscient de qui era qui em parlava, ell ho feia amb la veu
canviada de l'altre i, a més, en italià. Coses dels somnis. Sí, darrerament,
fins i tot somnie en italià. Deu ser, si fa no fa, el context. Diumenge mateix,
pedalava pel riu i totes les filades de turistes en bici que vaig avançar
s'avisaven de la meua presència fent servir l'Attenti!,
o ben bé A destra! A les xafogoses nits
del ferragosto tot són crits d'una coral azzurra al carrer o impossibles baralles de tifosi perduts entre el vi i la veritat. Eccoli qua el context. Però aquesta
italianització del meu subconscient té, almenys, raons més profundes i no només
els efectes col·laterals d'una segona romanització sense vocatius i acusatius.
I és que podríem dir que n'he fet unes vacances a Roma sense moure'm de la
butaca de casa meua de la mà d'Albertone, el gran Alberto Sordi, del qual n'he
vist totes les pel·lícules que a la xarxa hi són. Bones i dolentes. Tot i que
molts, com li passava al Franz Liszt, ja firmarien per haver fet les dolentes.
Obres magistrals i astracanades. Què hi farem, la vida no n'és cap cosa sublim
sense interrupcions. Maleït Baudelaire. I a la vesprada, mentre l'amic em
parlava en italià i jo dormia, la realitat, com un malson al que ens costa
passar pàgina, anava dels fets tragicòmics d'Una
vita difficile a la indolència mòrbida de
La dolce vita. Bé, coses de giornalisti,
tot i que el meu somni fa com que no dorm and
it insists on looking.
Potser tots
esperen qualque cosa. Fins i tot el nen que insisteix. Com a molt dos anys. Hi
torna. L'avia intenta dissuadir-lo. Torna, però, perquè vol ficar-se al dintre
de la font. Li atrau la frescor de l'aigua. El soroll. Ara passa un ciclista
sense casc pel bell mig de la plaça, al darrere del qual pedala el seu fill amb
casc. No tot està perdut. El nen de l'avia ja hi és al damunt del relleu que
dibuixa el perímetre de la font. Almenys deixa'm xopar-me els peus, sembla
demanar-li. L'avia està cansada. Les colònies barates, els gels de dutxa
pre-passeig al vespre, les llets hidratants -la platja del matí no perdona- i
fins i tot aquell perfum massa car per la pell anònima que el passeja es
barregen amb el flaire de la calor omniscient. La varietat d'olors és de tal
diversitat que la memòria no dóna l'abast, i decideix deixar la magdalena per a
una altra ocasió. El sacseig, però, dels sentiments es queda com una latència
vírica que de sobte desvetllarà l'herpes de la nostàlgia. Què dona més prima, pense.
Rondina com si fos una aranya esquizoide. Per qui teixeixes aquesta tela
irregular? Quin desamor esperes? Arriben les xiques. Netes, joves, grosses i
primes. Enguany les cabelleres llargues ho peten tot. Un parell de xics hi són
al banc del costat de la font. Es besen. Ells vesteixen d'anar per casa. Per
què? Elles, al contrari, han tingut en compte tots els detalls. Les sabates:
coturns o ballarines, tan s'hi val. Faldilles llargues o mini o pantalons a joc
indiscutible amb la lleugera peça superior. Pentinat de cabells llisos i
llargs. Només una recull els seus cabells, i la visió delicada compren que no
tot està perdut. Sembla que la colla no és al complet. Esperen la resta fent-se
selfis. Tots esperen qualque cosa. Com que el nen sembla estar a punt de
guanyar-li la partida a l'avia, arriba l'avi, l'agafa sense massa
contemplacions i l'encasta al cotxet: esclata als quatre vents -tot i que no
bufa un pèl d'aire- el plor desconsolat del nen. Ningú no li fa molt de cas, ni
els avis tampoc. Plora, plora, que a la nit somniaràs amb aigua i et pixaràs al
llit. La dona prima torna sobre les seues passes. No, se'n penedeix, i
continua. Pel sud-oest albira una xaranga. Perquè les noces i els aniversaris
ja no ho són sense xaranga. I se m'acut que la forma més profunda de mirar la
vida és la música, i no m'agrada el que veig. Pel costat nord-est arriben tres
noies. Dues vesteixen igual. Una tercera contrasta. Les brunes duen uns vestits
tubulars de xarol blau i plata, i la rossa un de groc amb volants. Les tres
tenen gràcia, podríem dir. Em quede desconcertat. On poden anar d'aquesta
guisa?... Dues xiques amb vestit de nit negre sense manegues creuen el pas
zebra blanc. Cap al sud-est, d'ací no res, n'hi ha un concert de Luis Miguel.
Les tres gràcies no hi desentonarien gens. De fet, igual són les seues
vocalistes. El duo xarol blau i plata es fa selfis amb la font de teló. La
rossa està capficada al seu mòbil. De sobte el buit. L'aranya deixa anar el
fil.
Quan va
prémer el gallet s'adonà que només el seu propi fracàs havia estat capaç de
tibar els petits músculs del seu índex dret. Però ja n'era massa tard per a
penedir-se: el precís tret, com sempre que parlem d'un tirador que en fa
d'aquesta habilitat una activitat professional com a número circense, hi havia
dividit aquell cap malaltís, desequilibrat, en dues parts equidistants: al bell
mig dels ulls, com pertoca, al bell mig de les dues rodes d'una imaginària
bicicleta ocular, o ben bé d'unes ulleres quevedianes. Li satisfeia més el fet
que la conseqüència: el tret, que el cap foradat de la cap de pista, que d'ara
endavant, i obeint el diari oficial, hom dirà direcció de pista -¿directora de
pista, doncs, o responsable de direcció de pista? Ah!, com ens enfonsem al
tarquim dels eufemismes. L'assajament de la dita directora al tirador venia de
temps enrere. Va començar per un petit, però significatiu, desplaçament del seu
lloc habitual a la pista. Ho deia la normativa, argumentava la directora: pel bé
i la seguretat de tots. No era, però, així. Era la perversa interpretació que
ella en feia del text legal. Desprès, l'horari d'actuació. O bé el posava al
començament de la primera funció, quan encara el públic no acaba de seure, i la
calor incomoda, fins i tot a l'hivern, o al final de la segona passada, quan
avorrits per les previsibilitats i esperonats per la gana, els nens comencen a
protestar i n'obliguen els pares a tocar el dos. Les raons de la direcció de
pista es resumien ara -cita literal- en la seguretat i el bé de propis i
estranys. Fi de la cita. A més a més, li regatejava els estris bàsics pel seu
espectacle. Per exemple, al número de les cartes en moviment circular, li feia
utilitzar la part del darrere de la ruleta vertical del mentalista.
Optimització de recursos, en deia. El mateix carret eixia dues voltes a la
pista i a la vista del públic: una pel dret -el mentalista- i l'altra pel
darrere -el pistoler. I tot quedava deslluït i cutre. Al cas del mentalista,
pels pegats als forats de bala, i al seu cas per l'evidència del pal on era
enganxat l'eix de la roda i que en feia de peu. Perquè a ella, a la directora,
tant li feia l'espectacle, el circ i la mare que els va parir a tots plegats.
El seu objectiu a la vida era passar-li comptes al món, a tots aquells que per
acció o omissió al llarg del temps havien refusat la seua còsmica ambició
frustrant els deliris i servilismes que ella desplegava impúdicament. És a dir,
passava comptes a un univers de rancúnia, i com a tal univers era infinit,
inesgotable. I el pitjor és que si protestaves i al capdavall es plegava a
qualsevol de les teues reivindicacions, deixava ben clar que ho feia com un
favor personal, com si fos cosa del teu interès personal i no per millora d'un
espectacle que tant li feia. Favor que es cobrava amb bons interessos a la
següent temporada empitjorant aquell detall oblidat que ningú hagués estat
capaç d'empitjorar sinó ella. No volies rei, doncs ja en van dues tasses, com
si digueren. Per exemple, eliminant el número susdit. Com que tot són problemes
i suspicàcies, doncs millor ho llevem, no?. Una cap tòxica, nociva. I rematava
la rancúnia imposant a l'espectacle aquella part que segons l'administració,
deia, eren d'obligada oferta, però que, de fet, interessava ben poc als xiquets
i públic en general, com ara: Teoria estètica i
pràctica de la trajectòria d'un projectil: de la pedra a la bala, la fletxa com
a transició necessària. ¿Podeu imaginar l'entusiasme de la canalla? Tot
i això, el pistoler era de natural pacient, condició indispensable per a la
seua tasca professional. Passaven els anys, però, i anava acumulant un odi
fusterià -que m'odien m'és igual, el que em fot és que m'obliguen a odiar-los-
i transversal, com qui acumula triennis i sexennis àdhuc. I arribà el dia en que va esgotar-se aquella seua
paciència interestel·lar. El menyspreu progressiu, i sobretot l'amenaça de
supressió del moment màxim, el clímax, de la seua actuació -una mena de triple
salt mortal pels tiradors: el Sisè Sentit, li diuen- el va obligar al fracàs
que suposa prémer el gallet en temps de lleure, d'esbarjo. Però ja estava fet.
Fracàs amb fracàs es paga. Si ella i la direcció del circ eren la mostra
palpable del fracàs d'una gestió imposada des de la més ominosa irresponsabilitat,
autoritarisme, esperit de revenja i sectarisme compulsiu, el tirador
simbolitzava la incapacitat de fer compatible l'atracció artística amb la
justícia. Va recollir la foto amb el tret a l'entrecella que mai no gosaria
mostrar al públic del seu espectacle, i la va cremar com tothom crema els seus
particulars dimonis la nit en que acaba l'hivern o aquella en que comença
l'estiu. Bé, tots, menys qui pitgen el botó de l'odi com qui prem el gallet
d'un revòlver. Pura formalitat.
Si els
suburbis floreixen al damunt dels femers. Si, malgrat tot, la bellesa remoreja
a l'herba malaltissa de l'abocador. Sabut és, però, la tendència dels seus
habitants al soll: cort o corral de porcs, porquera. La brutícia sembla nodrir
la ment i els cossos dels que hi viuen. ¿És el que s'anomena alienació? No sé
si mai hi passarà el temps dels lladres. No sé. O ben bé si el temps dels
ignorants que en fan de la seua estultícia model i espill d'alienats, i que
n'aprofiten la seua minsa quota de poder per a donar obtuses lliçons de
lacònica disciplina i arrossegar la sàvia i incòmoda veritat pel fang dels seus
deliris, passarà foragitat per l'ànsia incomprensible d'una humanitat lectora i
desprejudiciada. No sé quin dia, en quin moment de la meua vida -l'oblit n'és
benefactor- em vaig adonar que havia nascut a una terra plena d'odi. De
l'injustificable odi dels vencedors: com una saba que nodria i nodreix la seua
pròpia desraó. Vaig arribar al món en temps d'odi. I com que l'odi és de fàcil
victòria per sobre el diàleg i l'esforç d'un raonament que prescindeixi dels
budells, no cal dir de frases lapidàries a Palau, perquè ha passat el temps
dels Palaus. No cal preocupar-se, senyor notari. Deixe la ploma. Abandone la
subalterna tasca de donar-li forma benèfica a la supèrbia. Deixe-ho córrer. Que
faça notes l'interfecte, si és que en pot. ¿Qui pensa en aquestes prescindibles
ximpleries de novel·la històrica i adotzenada, d'aquesta crònica que ningú no
en demana, si a l'extraradi que és al tocar els marges dels suburbis hi trobes,
com una ventada de gel capgirant el capvespre en noche
obscura del alma, els cossos mal estibats dels que encara esperen perdre
l'anonimat? No n'hi han prou catifes a Palau. Als que són fidels, però, el
quiosquer els acomiada amb paraules d'amic. La farmacèutica els demana pels
malalts de casa. I a la botiga de bicis ets un més de la tertúlia. Suburbis de
l'ànima, supervivència malentesa. Al damunt de què floreixen els Palaus?
Ei, què
passa. Ja has aclarit?... No, encara no, potser el cap de setmana. I tu?... No,
no tinc temps. Bé, ni ganes… Xe, això t'hi poses de bon matí, a la fresca, i
te'n fas un bancal sencer… De xiquet anava en mon pare. Ara, no. Va un home, i
això… ¿Aclarir els tarongers? Què feu, llevar la brossa? -va dir un tercer...
No, home, no. Al taronger li lleves les taronges més xicotetes dels pomells,
l'aclareixes, perquè si no… Ja, ja t'entenc, si no la taronja no es fa gran…
Això mateix… Has menjat ací?... Sí, no era cosa de tornar al poble. Ara vinc de
menjar pinya… Com?... És que on he dinat -ahí, a la plaça de la Mare de Déu,
que n'hi ha una terrassa de cara a la Basílica- no en tenen, només gelats i
això… I què vas a un altre lloc per la pinya?... Sí, ahí, al cantó. Com que
sempre en tenen, ja em coneixen i tot… Ei, tot un senyoret, dinant a la plaça
de la Mare de Déu, vistes a la Basílica i la Catedral. Ei, al cogollito…. Caram, sí que t'agrada la pinya,
torna el tercer… Moltíssim. A més, és molt bona… I tant, bé, tota la fruita és
bona… I en la calor que n'està fent, apeteix… El meló, què bo… M'agrada menjar
meló… I a mi, i això. Sabeu el que desdejune?... Quin misteri, ¿fruita?,
ironitza el tercer... Papaia… Com?... Papaia… Mai no l'he tastada… Ni jo… A mi
m'ha ensenyat a menjar-la la boliviana que cuida els meus pares, bé, la meua
mare, que el pare, en glòria siga, va faltar… ¿Això no en té unes llavoretes
negres al mig?... Sí, com les de la carabassa, però xicotetes com pèsols negres, com perdigons… I on poses l'ull, eh, poses la… Com?... No res… I quin
gust fa?... Com carabassa, i això. La carbassa també en té de llavors al mig.
Esta també, però petites i negres. De color i sabor són molt paregudes. És com
una carabassaxicoteta... Està la
carabassa grossa i la carabassa xicoteta… Eh?... ¿I la menges amb gana?... I
tant... Les dues, eh?… Les dos… ¿Només papaia? ¿Passaràs fam?... No. Papaia, un
kiwi… Això pelut?... Això… És de mal pelar, no… Depèn… Ah… Si està madur, el
talles pel mig, i en una cullera li treus tot… Bona idea… Papaia, un kiwi i a
pencar?… No, també me menge dos plàtans… Ah, caram, la fruita ciclista per excel·lència…
Quin fàstic… ¿El plàtan?... No, això de l'excel·lència, em té més que fart… Ei,
perdona'm… I què em dieu de l'optimització?... Mira, calla, o encara acabarà
vomitant la papaia del matí... Quanta, quanta ignorància… És que la major de
les perversitats és la paraula a la moda… Com les conferències TED, mira que
n'estan fent de mal… ¿Dos plàtans, dius?... Sí… Això no en té de lògica... Per
què?... Home, si en menges de papaia tots els matins, el que pertoca i
complementa és un plàtan i dos kiwis… Això és cert… Per què?... ¿No vas veure À
punt?... Sí… I no ho... No. Què voleu dir?... No res, ximpleries, i això… Va,
aclarir-m'ho, no em feu patir, i això… Pa tir el que li van pegar al… À ixo…
Va ser
dijous passat. Al matí. Jo anava de cap. Preparava el dinar, tocava la flauta,
mirava que el monocicle estigués a disposició de la funció de vesprada al circ,
tornava al dinar, la flauta… Truquen: ringgggggg, ringgggggg… Bé, de fet, és:
dibridibridibridí, dibridibridibridí… De seguida, Mona, la nostra gosseta,
comença a lladrar com si fos la fi del món. Amb les seues corredisses al llarg
del passadís domina el territori. Tens que anar amb molta tranquil·litat, com
si ningú no hagués trucat, per mirar d'abaixar la seua ansietat o et guanyaràs
una bona mossegada als peus. Ací mane jo, seria la millor traducció del que fa.
Al capdavall arribe a l'intèrfon. Qui és?... Del
gas… No. Jo no tinc gas… Sí, ya, pero…
Què?... Pel que sembla, la dona que neteja l'escala li ha obert el pati i puja.
Pense que potser passarà de llarg, i que només li interessen els veïns
gasòfils. Però no, mire per l'espiell, i veig com puja atlèticament l'últim
tram d'escala i es para al davant de la meua porta alhora que prem el timbre:
dinnn-donnn… Es renova l'excitació de Mona i l'arribada de l'Apocalipsi. Obro.
¿Sí?... Soy de la compañía de gas… I
m'ensenya una targeta amb el logo de Nedgia, gas natural Fenosa… Jo no tinc
gas, li torne a dir… Sí, pero hay un grifo en
el deslunado por si alguna vez… Sí…
¿Podría verlo?... Estic per preguntar-li per què, per què vol veure'l,
però em calle, prefereixo estalviar-me qualsevol excusa de mal pagador. De
mentides ja anem ben servits, darrerament. Vaja amb compte, li dic,
assenyalant-li la Mona… Yo tengo uno igual…
Això li ho diràs a tots, pense. I és una, estic per aclarir-li, però tant s'hi
val. A la cuina, li indique la finestra a la part exterior de la qual deu estar
la seua famosa aixeta. Davant la finestra hi és la rentadora. La finestra té
una mosquitera. Desde aquí no se ve, diu. Quería hacerle una foto… Però no sembla que
aquest inconvenient li afecte una gran cosa. Pot provar-ho des de la terrassa... No, es muy
lejos… Bé, només un pis… No. Veo que
tiene todo eléctrico… Sí, li dic. Ja veig que el que volia era
tafanejar: quin tipus de cuina tinc. Oferir-me potser canviar-la a gas. Etc.,
etc. ¿Y el termo, también es eléctrico?...
Sí, també… ¿Dónde lo tiene?... Ja li
anava a dir que a ell què caram -per no dir què collons- li importa, quan la
meua boca em sorprèn contestant: al bany…
¿Puedo verlo?... No. Ja li he dit que no vull gas… No, era por si podía ponerse… Però no
m'aclareix què podia posar-se'n. I vist que li done el pas per tocar el dos de
la cuina, inicia la marxa, però no amb la tranquil·litat que el caràcter
apocalíptic de Mona exigeix a propis i estranys. De fet, el gir en eixir per la
porta de la cuina és massa decidit i li frega amb el camal esquerre dels
pantalons la punta de seu nas. La resposta no es fa esperar. Vist i no vist: li
llança una mossegada d'avís al taló, just a l'alçada del tendó d'Aquil·les. Me ha mordido, diu tot estranyat, i
tocant-se amb la mà esquerra el camal i el taló.
Me ha mordido, insisteix. I jo, fart de la seua barroera estratègia
comercial, no només no em disculpo pel que li ha fet Mona, sinó que no puc més
que confirmar el que em diu: sí, t'ha mossegat. I ja a l'escala, i sense
acomiadar-se, torna amb la lletania: me ha
mordido, comprovant com li ha quedat el camal. I jo vaig a dir-li que
això és el que li passa, de vegades, a qui entra en casa de la gent fent servir
les mentides. Però la meua boca torna a trair-me i només dic: sí; vull dir: oui.
Dir dissabte
és dir mercat, ja sabeu. Avui he eixit ben d'hora guardiolana, sobretot pel
peix. No n'eren dos quarts de nou que ja demanava "l'últim" al puesto d'Amparo, la peixatera. Ja em toca:
¿Tens xoriços?... ¿Rèmora o ermità?... Posa'm un de rèmora grosset i un quart
d'ermità... ¿Com els fem?... La rèmora li lleves el cap i els budells;
l'ermità, cap, budells i espina… De camí a les verdures, passe per la fruita:
¿Tens xoriços?... ¿Verds o madurs?... No, verdets, que si no enseguida fan
pudor. Va, i uns de cirera madurets i sorprenents, que els menjarem hui… Ja
estic a tocar el puesto d'Ana, la
marmanyera de verdures, que pare davant el pollastre valencià: ¿Tens
xoriços?... ¿Campero, de corral?... No,
millor urbanita… ¿Com el fem?... Li
lleves la punteta, la pell i el fas a trossos… Hola, Ana… Hola, què posem?...
¿Tens xoriços?... ¿De pebrot, amb ceba, albergínia, pastanaga, alls tendres,
faves, espinacs?... Mira, dos d'aquests, tres d'aquells, quatre d'ací i cinc d'allà.
Au… A veure, què em queda. Ah, sí, el formatge, els dàtils, ous, olives, carn.
Buf… A la parada dels formatges, els germans de Tovalló -deu ser un cognom
aristocràtic- sembla que m'estaven esperant: ¿Què vol?... ¿Tens xoriços?...
¿Suaus?... Suaus, sí… ¿Els fem a triangles?... Bé, sí… Escolta, i d'aquell que
fa tanta pudor no teniu?... No, sap què passa, que la casa t'accepta que el
retornes, si es passa de data, però si ho fas dues voltes et bloqueja un temps…
Clar, és que xoriço tan pudent no sempre ve de gust, oi… I que ho diga… Susana,
la dels dàtils, m'ha fet mala cara: ¿Tens xoriços?... Depèn… Com que depèn?...
¿Fregit o torrat?... Tant m'hi fa… Ja li ho deia jo… ¿?... Me n'adone que per
enèsima m'he deixat l'ouera a casa. I mira que Pilar m'insisteix: el que
reutilitza no desaprofita. ¿Tens xoriços?... ¿XL o XXL?... Dels més grossos. Caballo grande, ande o no ande… I riu Pilar,
riu amb una boca XXL… A la parada de les olives trobes un món en standby, en
maceració. Tot el contrari de l'emergència del peix. Avui, de fet, una dona
demanava seriosament que li posaren les clòtxines de Clonxín abans de que li
arribés el torn, perquè només volia això, insistia. I ho deia tot convençuda de
tindre raó. ¿En quin cap cap que quant menys coses vols, pots passar cap
endavant? Bé, però estàvem a les olives: ¿Tens xoriços?... Farcits, partits,
adobats… Doncs, d'adobats i partits… ¿Li pose suc?... Sí, és clar. Si no
s'asseca i no val res. A més, com que l'altre dia em van llevar un queixal de
l'enteniment, millor sucós que sec. I ara que pense, que no m'oblide de passar per la drogueria i comprar recanvi del Kill-Paff contra el
xoriço tigre, i a la farmàcia per un antixoriço, que desprès en fer la digestió
me'n penediré. El que ningú no sap és quan se'n penedirà el Froome, si és que
deu penedir-se d'alguna cosa. Ves a saber. I al capdavall, la carn: Hola… Hola…
¿Tens xoriços?... Sólo Millo… Deixem-ho córrer…Sí… No digues sí, di oui… Sí,
vull dir: oui… Sacrebleu...
Ahir
dimecres -tot i que deuria haver sigut en dilluns, tal i com els cànons manen- ens va
visitar l'inspector, Monsieur l'inspecteur.
Jo, a petició del respectable jovent circense, els hi faig un curset sobre Hª
del Circ: Història del Circ, un malentès: del
monocicle al mentider equilibri del funàmbul. Sí, ja sé, el títol és un
poc llarg, però és el que s'acostuma, a més es tracta d'una mena de màster
sobre The Rake's Progress, ja que
Stravinsky va composar, també, la famosa Circus
Polka pels elefants del Circ Barum, i l'hipotètica, però no totalment
desmentida, Circus Polka for jumping fleas,
que el nostre mestre de cor busca amb deliri entomològic per fer-ne la seua
adaptació panerològica. Bé, dues xiques, la N. i la S., de l'especialitat
trapezi sense xarxa, havien preparat una exposició, amb PowerPoint inclòs,
sobre el trapezi al S. XVII: Gustos i
disgustos: del bellvol italià a la tragèdia francesa. Anaven per la
qüestió anglesa, intentant demostrar fins a quin punt el gran Purcell podia
haver influït en la voluble i capritxosa tombarella del triple salt mortal, més
coneguda com a Dido i Eneas, fer un Dido i Eneas, quan,
sobtadament, la porta del frigorífic s'ha obert. (Faig un parèntesi. No
m'equivoque, donem classe a les antigues dependències d'un refectori -amb
tombes de monges incloses- que desprès, amb la desamortització, va convertir-se
en escorxador, i avui en dia, pel respecte al patrimoni, manté les portes
frigorífiques.) Bé, tornem-hi: de sobte el frigorífic s'ha obert i monsieur l'inspecteur ha fet la seua aparició
dramàtica, tot un cop de teatre. Hola, soy el
inspector… Ah!, bé… (Obro
parèntesi de nou. He fet com que no el coneixia perquè sé que aquesta actitud
els hi rebenta) ¿Todo bien?... Bé… ¿Henry Purcell?… Bé, no, Gustos i disgustos al S. XVII… Estoy dando un
vistazo. ¿Todo bien?... Bé, sí… Voy a
seguir… Ah!, vale… I se n'ha anat. Deuria d'haver-li dit moltes coses
del que no hi va bé, però no sóc un xivato. Em sembla, això sí, una falta
d'educació que no truqués abans d'entrar: toc, toc, toc… què menys! Sembla que
volgués pillar-me en una flagrant falta d'equilibri. Bé, potser n'estic fent un
gra massa. Però el cas és que avui dijous, comentant l'episodi amb el
responsable de l'Ontogènesi dels malabars:
pomes vs. peres, juntes o separades, què va ser el primer?, m'ha dit que
a la seua aula no n'ha fet acte de presència. I el mateix m'ha assegurat el de Vox animandis: de l'alehop al ieeeepa o la
transversalitat de l'aupa i la causa basca. És clar, estic molt
mosquejat. Que potser ha rebut alguna denúncia anònima d'adoctrinament ciclista? M'ha
tranquil·litzat, en part,el cap de la
secció masterchef, que em diu que va passar pel seu frigorífic tot just quan tractava
de demostrar la necessària relació entre la deconstrucció d'una aleta de
pollastre i les colomes que el mag es treu de la mànega, el barret de copa o
l'entrecuix. Que fa temps, m'ha dit, monsieur
l'inspecteur va ser una mena de deixeble seu al curset específic de salseos, i que, a més, el primer que li ha
etzibat a la seua cara al xafar la classe és que el trobava molt envellit. I
n'he respirat un poc més tranquil, perquè impulsada la delació, qui no es deixa
portar pels seus desequilibris més baixos?
