dimecres, 23 de novembre de 2016

Escaire


Avui a la vesprada he baixat a la perruqueria. Estava ansiós. Ja us en podeu fer la idea, no? Caram, quina notícia. I n'estava que no em podia estar. Au, que com és dimecres, i la vesprada quasi lliure està, doncs què millor que fer una volteta per la perruqueria, tallar-me els pocs cabells que em queden, i aprofitar l'estona pel que tots esteu pensant: perquè d'aquestes coses no tots els dies en tenen. Entre. La porta de la perruqueria és d'aquestes d'alumini platejat que ignoren d'entrada -i també d'eixida- el concepte escaire. Grinyola fins la pica neteja caps amb la complicitat dels espills en obrir-la, i tancar-la suposa un tret al clatell. La butaca del barber, el seient de la qual està més atrotinat que el tron que el campechano va heretar del seu model polític, està més que ocupada. Vull dir que n'és ben ocupada. No sé si m'explique. Deixem-ho córrer. No está nada claro. No lo veo claro. Qué casualidad! Y a cuatro días de la Navidad. Ni que les hubiera tocado el gordo… Ahora todos hacen sangre, li contesta el perruquer. I afegeix: que si ya era hora. Que si yo qué sé. Pues en el barrio de mi hermana, en los ochenta, no había quién entrara… Bé, la seua germana, sí, no?, pense… Y ahora no… No, què? Que ja no entra ni la seua germana? Potser és un problema d'escaire, estic per dir-li. Però a mi m'interessa molt més el que he vingut a… Que no me cuadra, oye; digas tú lo que digas... No todo lo haría mal; que la gente una y otra vez… Pero eso no quiere decir nada… Cómo que no? Si puso a Valencia en el mapa… En el mapa de qué… De qué va a ser… Però ningú no acaba de precisar-ho… No es que yo defienda… Qué vas a defender? Por dios… Pero no veo que sea el momento. Un respeto, no?... Però sí que n'és el moment, els hi dic. Dates com aquesta són molt significatives, perquè el personatge és molt significatiu… Sí, bueno, claro, la muerte… Y tan claro, ¿ves lo que yo te decía?... Puede que sí, pero has de comprender que no todos piensan igual… Però en Fuster és del milloret que ens ha passat a casa nostra, perdoneu. És indiscutible. No n'és cosa d'opinions. I no és la mort, sinó tot el contrari, que un dia com avui faria noranta-quatre… Quién?... Cómo?... Com que qui? De qui parlem? Ara, al que no li quadren els comptes és a mi.


divendres, 18 de novembre de 2016

Diàlegs


Tenia aproximadament deu anys quan, per mediació de Krumpholz, em varen portar a conèixer Beethoven (…) Era un dia d'hivern, i anàrem (…) des de Leopoldstadt, on encara vivíem, a la ciutat, a l'anomenada Tiefen Graben (…) Pujàrem molt, fins al cinquè o sisè pis (…) Beethoven duia una jaqueta de teixit gris fosc i pèl llarg i pantalons del mateix, d'immediat em va recordar el retrat de Campe de Robinson Crusoe, que per aquell temps estava llegint (…) Amb eixa mirada aguda, tan habitual en els nens, vaig veure també a la primera que ambdós oïts portava cotó que semblava banyat en un líquid groc (…) Una habitació d'aspecte desordenat, amb roba i papers escampats per tot arreu, algunes maletes, parets pelades, ninguna cadira excepte el tamboret davant el piano marca "Walter" (llavors el millor) i en eixa habitació sis o vuit persones entre les quals es trobaven els dos germans Wranitzky, Süssmayr, Schuppanzing i un dels germans de Beethoven. La conversa va girar al voltant d'en Napoleó. Beethoven l'assenyalava com el salvador dels ideals revolucionaris. És la fi de la ignorància i la fam, l'oblit i el menyspreu, la humiliació com a derrota eterna. I n'hi ha un plaer malsà, ho reconec, cada volta que els desarrelats de la tendresa, els miserables, llancen la seua ignorància a la cara dels altres, d'aquells que els miraven, o almenys així ho creien ells, per damunt de l'espatlla. Els germans Wranitzky, nascuts a Moràvia, no ho veiem tan clar això dels ideals i els desarrelats. Potser, va dir el meu pare -nascut a Nimburg, Bohèmia- la nostra història ens ha donat un sisè sentit per reconèixer els aprenents de bruixot, ja sap el que vull dir, mestre Beethoven. No, va dir el mestre, no ho sé. Doncs que les guerres mai no es superen, va afegir el Pavel Wranitzky, les guerres només s'apaivaguen amb altres guerres. Sobretot, les civils, va admetre el mestre. Potser que totes les guerres, al capdavall en són de civils, sentencià Süssmayr. ¿D'on sorgeix, doncs, la necessitat d'escanyar l'esclau que jo, i només jo, vaig crear?, reflexionà en veu alta en Schuppanzing. I jo estava més que perdut. No entenia res. Però si el Napoleó li era simpàtic al mestre Beethoven, per a mi ja n'era més que suficient. Pobre del meu mestre. Varen passar els anys. Ara en tinc vint-i-sis. Napoleó fa dos anys que és a Santa Elena. Un matí, vaig rebre una carta del mestre: Estimat Czerny: li pregue tracte a Karl amb tanta paciència com li siga possible, encara que no vaja com vostè i jo desitjaríem (…) tracte'l amb tot l'afecte que puga (…) No el detinga al cometre petites faltes, sinó que faci-li-ho notar en acabar la peça. Encara que he donat poques classes, sempre he seguit aquest mètode i prompte forma músics, que és, al capdavall, una de les primeres metes de l'art, i a més a més cansa menys al mestre i al deixeble… La veritat siga dita, és que no sabia com sortir-me amb el nebot d'en Beethoven, el Karl. Un matí -un altre matí- passejava pel Prater. Perquè al Prater només podem passejar pel matí, és clar. Jo anava distret admirant la nova joguina dels joves, la draisina. I no em vaig adonar que en Beethoven era a prop meu. Bon dia, Herr Czerny… Bon dia, mestre. Què li sembla aquest artefacte? Dues rodes i les cames semblen les d'un gegant… La meua saviesa precedeix de tot allò que no vaig fer o vaig menysprear… No, li parle de la draisina, una invenció que converteix les passejades en un vol a ras de terra… Renunciar a tot el que ens identifica o ens fa memòria de la joventut és envellir… Tenia uns onze anys quan el meu admirat professor Carl Czerny em va dur a veure en Beethoven (…) Eren al voltant de les deu del matí quan pujàrem els dos petits esglaons de la Schwarzspanierhaus on vivia en Beethoven. De camí a la Schwarzspanierhaus, Franz va quedar bocabadat amb les draisines que per tot arreu espantaven els vianants. Són com Ícars replicats, oi, mestre?, va dir en Franz… T'agrada massa la mitologia, Franz… Beethoven era assegut davant una llarga i estreta taula al costat de la finestra i treballava. Diuen que en Napoleó és mort… Durant uns moments ens llançà un esguard adust. Potser sí, va afegir… En Liszt ha comparat els de les draisines amb Ícars replicats… ¿T'agrada la mitologia, Franz?... I tant. ¿Puc tocar alguna cosa seua? (…) Beethoven va assentir amb un somriure. Vaig tocar el primer moviment del concert en do major (…) La mirada fosca i brillant del gran mestre estava posada, penetrant, en mi. ¿Oi que el segon moviment del seu quart concert és un diàleg entre Orfeu i les Fúries?... No ben bé, Herr Liszt, no ben bé… I al Franz li va fer gràcia allò de Herr Liszt. I de sobte jo vaig recordar aquella conversa d'ignorància i fam, humiliació i derrotes, esclaus, ideals traïts i guerres: diàleg de sords, ara ho copsava, com un Ícar les ales del qual es fonen sota el sol de la memòria. I llavors vaig comprendre l'Andante con moto del seu quart concert per a piano.

dissabte, 5 de novembre de 2016

Partida i temps


Només li guanyem la partida al temps quan el malbaratem. I no sé millor manera de malbaratar-lo que pedalar sense rumb, sense objectiu, segons la inspiració del moment, sense cap cosa que mesure els meus somnis inabastables (Não sou nada. Nunca serei nada. Não posso querere ser nada. À parte isso…) Seguir només el dictat del par de forces dels sentiments encontrats que, al capdavall, és allò que fa girar el plat gran o petit -segons parlen les nostres ambicions quotidianes- de la vida. Jo tenia un paraigües. Un paraigües molt gran, el perímetre del qual era aixopluc de mi mateix i la meua bici. Paraigües de castanyera, podríem dir, de gallec, fins i tot; mai, però, de combregar. I el vaig comprar amb aquesta ambició -quotidiana, és clar: ja pot caure el xàfec apocalíptic, la mare i el pare de tots els bots i barrals, el diluvi universal amb Noè i arca inclosos, que ni la meua bici ni jo mateix ens banyarem. Vet aquí, però, que el paraigüer em va vendre un -de paraigües, vull dir, no de diluvis- el mànec sintètic del qual va corrompre's als quatre dies mal comptats de posar-lo ben plantat i mirant al cel, tal i com si l'hagueren fet al clan dels genovesos. Ai las!, em vaig dir, no puc ni tocar-lo. Els dits s'hi enganxaven, i la goma negra empastifava la pell com una vergonya oblidada que de sobte trobem exposada a l'oprobiós aparador del domini públic. Potser que no era un paraigües d'allò més elegant -l'elegància suprema és patrimoni dels esquelets, diguem-ho ben clar- però era d'allò més que… Com dir-ho sense faltar-vos el respecte?... D'allò més que... trempat. Au, ja ho he dit, i a la meua bici li agradava, i molt. I vaig veure'm en la desagradable obligació de fer-li un raconet d'oblit, tal i com feia de xiquet amb les meues pors, al paraigüer del rebedor. Perquè a casa meua no teníem vestíbul -ja n'era prou amb un paraigüer endimoniat, si al damunt teníem que lidiar amb deesses imprevisibles- i només gaudíem d'un rebedor, això sí, amb consola, la pedra negra de la qual era aixopluc de la meua cartera, plena a vessar dels deures i càstigs que mai no feia -digueu-me visionari- només tornar del col·legi al vespre. I tot el que de xiquet feia amb l'absoluta naturalitat de la inconsciència, sobretot trobar-ne solucions de futur als problemes més anguniosos, hores d'ara, curt de vista i perdut a la mar oceana dels amors anacrònics, sóc totalment incapaç de llançar la cartera al damunt de la pedra negra de marbre: la meua ignorància a l'estupor facial de la gent. Perquè la solució al mànec corromput, a aquella misèria en forma de ganxo llepissós, llardós, llefiscós, viscós i oprobiós; la solució, amics, era al meu davant, i ho dic literalment: davant els meus ulls, entre les meues mans, al manillar de la bici, i no ho veia perquè ho buscava desesperadament, com la sorra llefiscosa fuig dels dits quan li vols guanyar la partida al temps, com l'amor que et rebutja només adonar-se que no és  sinó un tros de fusta casual al bell mig de l'oceà de la por, una perruca amb noms i cognoms, la música que li posem al temps per mirar de guanyar-li la partida, una vaga, un malbaratament que ens reconcilia amb l'essència ociosa de l'existència.

Não sou nada. 
Nunca serei nada. 
Não posso querere ser nada. 
A parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.

dijous, 27 d’octubre de 2016

De misèries i plats... bruts

¿Duchamp?

La veritat, no sé si tanta transparència és el millor. Tanta veritat. Ara resulta que la petroliera Cañete & Cia. està vinculada als vaixells del Putin. I que els socialistes de tota la vida… Bé, deixem-ho córrer. No, què coll… parlem-ne: i que els socialistes de tota la vida, segons ells, aquells de la mà alçada i puny tancat, la internacional -feu memòria?- i tutti quanti, li donen la presidència del govern a un dels ciclistes més corruptes de la infra-història, d'aquells que són de la diadema directa al cervell -quieto parao que la poltrona tira al monte, y lo sabes; eh, sociatas?- i la penya genovesa del qual deuria estar tancada a la presó de per vida. D'això, amics, que trobe a faltar aquells temps en que una guerra era, deien, per motius religiosos, pose per cas. Ah, sí, temps era temps… Vicicle, estàs en Babia... ¿Ah, no? ¿Que els motius religiosos també se'ls passaven per l'entrecuix? ¿Que el que de veritat els importava als Creuats & Cia. era la seda, les espècies, l'ivori, els diamants i tutti quanti? Caram, doncs mai no m'ho varen explicar així. Ara em sap greu pel pobre cavaller aficionat als escacs del Setè Segell. Tan nòrdic i tan ros. Tan prim  i espiritual. Si li hagués fet cas al seu escuder; però no, així són els creuats i la Cia. Bé, doncs trobe a faltar… no sé… la mentida balsàmica, posem per cas. El bàlsam tigre de la sensibilitat, podríem dir. Empastifes l'ànima de dalt a baix, i a viure, xics, que la vida són quatre dies mal comptats, i els d'esclavitud mai no cotitzen. Perquè el grilló ens feia anònims i pecadors. Pecadors i amb sentència de ser engolits per la bruixa. Pecadors i amb el deure de sofrir el dies irae del déu venjatiu i els seues representats a la terra. Pecadors i descreguts amb set anys, així ens varen modelar. Amb l'argila d'un mea culpa pels pecats que no havíem ni imaginat. Tant se val que t'hagueren tatuat la misèria al sector tèxtil o al del metall. Escèptics de pantalons curt i mitjons amb forats, les costures dels quals brodava el costum a la mentida d'un país embogit pels paràgrafs del BOE. No, l'esclavitud no cotitza, eh, Amancio? En bona escola vas prendre notes, tu i els senyorets andalusos. Això sí, ara emboliquem l'entrepà amb paper Albal, ben lluent, i hem deixat de banda el periòdic i l'article llegit al descuido. I es nota. I tant que es nota. El que deia ma mare: el plat fondo només pels fideus i la sopa d'all; per a la resta, el plat pla i no massa gran, que si no la misèria se'ns menjarà l'ànima. Perquè llavors dels tigres només sabíem el seu deler per amagar-se als jardins romàntics. I com què el que vius de xiquet et marca per a la resta dels quatre dies mal cotitzats que és la vida, doncs no suporto els plats fondos amb quatre misèries deconstruïdes -els signe el Calatrava dels fogons: el Ferran Adrià, o l'Armstrong que no sabia cantar ni es passejava per la lluna. No, mai no em veureu posar el plat gran només comença l'etapa.

dijous, 6 d’octubre de 2016

No, el otro


Hola, ¿el negro Pérez? … Que se ponga … Oye, que me manda Paco … No, el otro … Que me piden una tesis … Sí, que tengo que doctorarme, y me han dicho que tú, bueno, ya me entiendes … No, de bicicletas … No sé, lo que sea, pero de bicicletas … Pues, déjame pensar: la bicicleta y tú … ¿Muy vago? Ya … ¿Bicicleta y elecciones? … No, elecciones, mal pensado … ¿Bicicleta y filosofía del derecho cuando vas sentado? … Vale, pero que no me pase como a Paco … No, el otro … Ah, que si citas es más caro … Claro, que con citas hay texto propio y todo. No todo va a ser copiar … Bueno, con citas, pero no hace falta que tenga 780 … Que lo de Paco… No, el otro ... Es muy de evento, más citas que páginas, mucho ruido y pocas nueces … No, si de normal nadie lee nada ... Claro, firmando quien firma, pa' qué? … Que con páginas en blanco cunde más, ya … Pero eso es un cañón sin agujero … Ya lo sé, pero después pasa lo que pasa, Paco … Ah, sí, Pérez … No, el otro … Sí, claro, de cum laude … Bueno, pues sin laude, sólo cum … No, de aprobado justito nada, que para eso ya la hago yo; que la wiqui es muy sufrida … No, la otra … Y de corta y pega, qué? Total, pa' qui és i com li diuen … Ah, que no entiendes el chiste … Mira, con que no me saquen los colores como al Jamie … No, el otro … Paella con chorizos … Claro, como sobran … 37 en el banquillo. Todos, menos Paco … No, el otro … Ah, que a ti también te asesora tu abuela … ¿Y sabe de bicicletas? … Que ha cosido toda la vida a máquina? … Sí, claro, por el pedal; y sentada, pero … No, si yo no me preocupo, pero en Navarra son muy aficionados a la bici … Y muy beatos, sí, que no te explicas lo del Paco … No, el otro … Que por qué siempre digo el otro? … No, el otro, que ese está en el banquillo del Gürtel … No, el otro, ese es el de las Black … No, el otro, ese colabora con fiscalía impidiendo que se juzguen los crímenes del franquismo … Ese, ese es, el … ¿Oye? ¿Oye? ¿Pérez? ¿Negro Pérez? … S'ha cortao.

dissabte, 1 d’octubre de 2016

A murder of quality


Prueba superada!!! ¡Sí señor! Què gran que eres, malparit. Ei, que és en carinyo, lo de malparit; ya me entiendes. ¡Sí señor! RIP pel partit. I que no ha estat gens fàcil, eh, xato? Que la cosa s'ha fet llarga, i te s'ha fet llarga, no? I sense pedals, caram, quin crack. Si lo sé, no vengo, eh, cabronàs; ei en carinyet, lo de cabronàs, ja ho saps. Però sí: prueba superada. T'estimen, xatorro, a Gènova no saben què fer-se en tu. Des de Suresnes intentant-ho, i a la fi ho has aconseguit. Prueba superada!!! eh, fill de puta. Ei, fill de puta és una forma de parlar, ja ho saps, una floreta, una amoreta, que si dos valencians es troben desprès d'anys i panys sense veure's, el primer que fan és dir-se fill de puta: "eh, fill de puta, quan de temps", i tot això. És el que té ser gente del Levante Español, perquè per tu tots els valencians som del Levante, no? ¿granotes, no? Quina gràcia, veus. Faig memòria del que et va costar fer fora al Ricard, al Josep Lluís, i als pocs que tenien dignitat i dos dits de front a l'edifici de Blanqueries, per ficar al borinot -també en molt de carinyo, ojo- de Joan, sí, faig memòria i és que em donen ganes de plorar. Ai, com són les emocions, xatet. Escolta, un dubte, com li direu al partit d'ara endavant: GasIbex, Ibex Natural, Gas35? No, ho dic per evitar confusions, ja m'entens. Ah, i un altre dubte. Bé, t'ho diré en veu baixeta, a cau d'orella: escolta, els sobres, els del Luis, sé fuerte, ¿tu els arreplegaves a la seu de Gas Natural?... Ja deia jo, acabáramos. Només em sap greu pel pare, sí pel meu pare, que sempre et va ser fidel, no com jo, que des que vareu fer aquell espectacle… com és deia… sí, home, sí… ah, sí: De entrada, no, ja li vaig dir que tu i el germà d'El Patillas hereu dos venedors de fira -que de fum seria potser massa imaginatiu i tot- d'aquells que et venen un grapat de draps de merda -amb carinyo, eh; la merda, vull dir- com si fos un joc de llençols de primera, xe, d'això que al Levante diem "de categoria". Que em sap greu pel pare, deia, perquè si fos viu potser que te tallaria els ous, però de segur que no tels trobaria, capón -amb carinyo, osti, ja saps- perquè tels vas tallar a la porta giratòria, aiiiisss! Bé, xato, et deixe, que demà tinc pedalada per l'Horta, la Calderona, i tutti quanti. Les meues felicitacions. I mira, vull fer-te un regalet per la teua victòria: propose com a nou himne del partit aquesta magnífica melodia que canvia la rosa pel ratolí, ja que parlem d'assassinats. Por consiguiente, i a partir d'ara, que cadascú aguante su vela.

dimecres, 28 de setembre de 2016

La meua xiqueta


La meua xiqueta era l'ama 
del corral i del carrer,
del poal i de la caixa
i el sabó per als diners.

 A que sí, bufoneta? Ajo, ajo, dis-li ajo al papa. Mira-la com dorm, la beneita. Com el Benet ics, be baixa, palet, l'altre papa, a que sí? Ai, la baveta que li regalima de gustet. Bonica, ella. Ajo, ajo, dis-li ajo al papa.

La meua xiqueta era l'ama
de lo cap i del casal,
del balcó i de les urnes
i la gàbia del pardal.

Allet, allet, dis-li allet als iaios. Què a gust que ronca, xica. Dis-li allet al iaio. Mira-la com rebufa, xica. Xiqueta meua, nineta dels iaios, chiquitina. Què somnia amb els angelets, mi xica? ¿Sí, amb els angelets negres, com les targetes de Bankia? Pobreta meua. Allet, allet als iaios, dis-li allet als iaios i els reis enguany et portaran un cavallet de ferro de Valenbisi… Ajoaceite, quiero ajoaceite, chorizos y un gin-tonic!!!

La meua xiqueta era l'ama
de la cort i la porquera,
dels xoriços i arribistes
i d'omplir la faltriquera.

dijous, 15 de setembre de 2016

L'Eternitat i un dia


Potser que mai no ho va llegir. La qual cosa, però, no lleva que no ho pensés, i fins i tot que no s'ho arribés a creure: Yo, que fundé todos mis deseos / bajo especies de eternidad, va dir el poeta. Ara ja sap que, a més de la caducitat de les coses eternes, mai no gaudirà la glòria del record sustentat en la glòria d'un dubtós passat gloriós: Para ofrendar nuevas glorias a… Ni tan sols li quedarà el record de glòries efímeres esculpides a cop de destral, i sense cap mirament pels sofriments que en produïen. En feia oïts sords i reia. Com reia la dona sorda, la batllessa d'Espanya. Va intentar ésser Àtila a un antic barri de pescadors, i quasi que ho va aconseguir. Va intentar ésser model de perdonavides, i ho va aconseguir de llarg. Va ser la personificació de la indecència cívica i política, i ni tan sols ho va intentar. Ara viu el temps del darrer dia, de la darrera pedalada. La paradoxa perversa d'un matí assolellat i presumptuós sobre els ulls grisos del ciclista terminal. Els efectes secundaris dels dies de vi i roses -que potser tampoc va veure- perquè ella era més dels dies de trons. Dies de Ferraris i ulleres de sol, de velers i desfetes de veles i vents -que de segur tampoc no va llegir- de traca i dinarots a costa del contribuent, la Tibèria de l'altra banda del mediterrani. Ningú no barrarà el pas a l'exèrcit de llenyaters sords que cerquen amb avidesa l'arbre caigut. Ningú no li farà llàstima el seu rostre desencaixat. Perquè si hagués llegit els poetes potser s'hauria adonat que sí, que veles i vents complirien al capdavall els seus desigs, però que els camins de la mar sempre són dubtosos. Que Mestral i Ponent li han guanyat la partida a la rosa dels vents capritxosos. I que si un coupe de dés jamais n'abolira le hasard, doncs A joc de daus vos acompararé. Que la mort era sota els para-sols. I que ja no li queda altra que fer honor a la seua onomàstica. Perquè més enllà del que dicten els tribunals, la sentència definitiva és condemnatòria: pena d'eternitat i un dia.

dimecres, 7 de setembre de 2016

Soria


Sòria, il·lustre i gloriosa ciutat, al bell mig de la qual pot trobar el viatger curiós i afanyat el seu famós i ínclit aqüeducte -¿pot ser ínclit un aqüeducte?, bé, tant s'hi val- el mundialment reconegut com a monument d'enginyeria civil romana més important. I què podríem dir del famós… Ei, Vicicle, Vicicle!!... Sí, què passa?... Que el famós aqüeducte romà no és de Sòria, sinó de Segòvia… Sí, ja, bé, bo, al que anàvem: i què podríem dir que no s'hagués dit ja, ara que dic el que dic, de l'internacional cochinillo de Sòria, típic  i exquisit plat del restaurant més conegut d'aquesta vil·la, Casa Cándido. I no només això, senyors… Eh, Vicicle, Vicicle!!... Què vols, ara?... Que Casa Cándido i el famós cochinillo també són de Segòvia… I no només això, senyors, el brillant guanyador el Tour de França de l'any 1988, l'extraordinari grimpeur, Pedro Delgado, Perico, va donar les seues primeres pedalades a Sòria… A Segòvia… A Sòria… No, tornes a estar equivocat, Vicicle, Perico va nàixer a Segòvia, és de Segòvia i viu a Segòvia… Però no parlaríem amb seny i justícia, què dic amb seny, què dic amb justícia, dic amb precisió, dic amb honor, dic amb amor, dic amb justícia… Això ja ho has dit... dic d'aquesta ciutat, si deixàrem de banda les mundialment nomenades destil·leries de whisky DYC, que tots citem al demanar un sorianoUn segoviano; és diu: ponme un segoviano; també ahí l'has pifiada, Vicicle… Llavors, què té Sòria, què puc dir de Sòria, si segons tu tot és de Segòvia?... Sempre ens queden els poetes, ja saps… A veure, sí, està la cosa aquesta del Machado, Campos de Castilla. Hi va conèixer a la seua dona, la Leonor; pobra, què jove va morir... Machado, però, només va passar a Sòria cinc anys, perquè on va establir-se com a catedràtic de francès va ser a Segòvia, gairebé tretze anys… Llavors, deixem-ho córrer lo del Machado. I potser que lo de Sòria, també… Millor, perquè en aquest currículum segovià, tot i ser un dels nostres, no sé si Sòria podrà competir amb un mínim de solvència, la veritat… Ah, ara que pense: Sòria, ciutat que conserva la seua muralla medieval com si fos un segle XI al XXI, total, només hi ha una ics de diferència. Perquè una ciutat amb una muralla conservada en la seua totalitat sempre és un plus… Àvila, la que té la ciutat totalment emmurallada és Àvila, tornes a equivocar-te, Guindos.

diumenge, 4 de setembre de 2016

Quanta, quanta calor


Avui feia tanta calor,
que tot i el seu tall esmolat
 i la seua silueta allargassada,
m'hagués gitat
sota l'ombra del xiprer.

Avui feia tanta calor,
que no m'hagués preocupat
gens ni mica
dormir el meu somni etern
sota l'ombra lasciva de la figuera.

Avui feia tanta calor,
que tots ens preguntàvem
si no hi haurà cap altra forma
de sentir-se vius
sinó al damunt d'una bicicleta.

Avui en feia tanta calor,
que els umbracles reien
i els solàriums ploraven,
els para-sols s'insinuaven
i els xiringuitos es deien barrets de platja.

Avui feia tanta calor,
que no m'ha importat,
tot i les accelerades,
que els meus companys de ruta
me hicieran sombra.

Avui en feia tanta, tanta calor,
que no guerra,
que no hagués dubtat
el més mínim en triar
el costat fosc de la força.

Avui feia tanta calor,
que hagués deixat de banda
les jeunes filles en fleurs,
i m'hagués quedat abraçat
a la seua ombra.

Avui feia tanta calor,
que tots ens adonàvem
que potser no hi ha cap altra forma
de fugir la mort
que al damunt d'una bicicleta.

Avui feia tanta calor,
vet aquí la paradoxa,
que el xiprer i la figuera,
les jeunes filles en fleurs,
la vida i la mort,
les ulleres de sol i els barrets,
 els companys i la guerra
glaçaven, si més no,
l' incendi del mar.