dijous, 28 d’abril de 2016

Vers la flamme


Potser que tothom acaba creient que el seu temps, el que els ha tocat viure, és el més estúpid amb diferència de tots els temps de la nostra aventura humana. Jo n'estic més que convençut que el meu ho és, que n'és força d'estúpid. Només pensar-ne el que m'ha tocat sentir, veure i callar al llarg de tantes pedalades, m'ho confirma. Ahir mateix -per no cansar la memòria ni el lector ni la memòria del lector, perquè l'únic lector de memòria que conec és la música. Ahir al migdia, deia, deixe la Valenbisi a l'estació. I només xafar terra, que m'arriba a l'oïda la frase que m'acaba d'ennuvolar el que queda del dia -The Remains of the Day- ja de per sí prou gris. Que és això que dius, en què moment vàrem deixar de nomenar les coses pel seu nom? Que és el mateix d'aquella estranya circumstància per la qual els mediocres citen de memòria tots aquells arguments esplèndids que no entenen. A mí ya me han hecho el estudio de igualdad, el estudio de igualdad del aula integrada, claro. Clar, clar. De segur que podrem aclarir-nos. I al capdavall, la raó mai no dita, o sí: la pròpia història de les paraules. Imagineu-se. El que en diuen connotacions. Més o menys el que les pobres paraules han hagut d'arrossegar des que varen nàixer fins que algun mediocre -perquè al fons del fons del rerefons només trobareu mediocritat- sense memòria va decidir que millor deixar-les al racó més fosc del diccionari o de la caverna, que pel cas és el mateix. I a la tal cosa -arraconar mots desprestigiats al racó fosc de l'estança- li diuen correcció política, renovació o fins i tot innovació. O si no, I+D, ei, i maten dos pardals d'un sol tir, o tres: I+D+I. Perquè les paraules de cicatrius en tenen, i tant que en tenen. I el que al seu ullal primigeni no era sinó l'expressió precisa d'una emoció, passat el temps acumula l'aigua corrompuda d'una aventura compartida amb efluvis de realitat i ombres. Que potser que no vegem sinó ombres. La caverna. I mireu que ningú mai no ens va aclarir que l'ombra és més poderosa quant més allunyada és l'estupidesa de nosaltres i més a prop de la flama. Sí, l'estupidesa busca embogida el caliu de la flama. Vers la flamme, que la música ja ens va advertir. Tant de bo acabe per cremar-s'hi. Tot i que sembla very difficult.


dilluns, 11 d’abril de 2016

Top Ten


Segon diumenge d'abril. Darrer diumenge d'octubre. Caram, caram. Segon diumenge d'abril és la París-Roubaix, la clàssica de les clàssiques. Darrer diumenge d'octubre és l'aplec dels aplecs. Caram, caram. Desprès de pedalar per l'horta amb els velominati, arribe a casa i li done a la tele. Sí, la fan, la cursa -que hi havia un dubte més que raonable- a teledeporte. Copa freda, cerveseta freda i uns chasquis a la barbacoa -m'agraden més els normals, però com que no n'hi havien a la botiga, què hi farem. Encara falten 132 km. Anem bé. Doncs no han pegat quatre pedalades, que diuen que la lleven -què que és!- que tenen que retransmetre un partit de waterpolo, de la copa de la reina, diuen, de la reina que pel que es veu nunca se peina, un día se peinó y la sillita va caure a la piscina del waterpolo. Més surrealista impossible. És a dir, la primera vegada a la història del món que donen en directe la integral de la París-Roubaix i TVE diu que no, que ells posen el waterpolo, que a mi sempre m'ha fet la impressió de ser un esport les arrels del qual són a l'excusat de la dona del Franco. I, a més, sempre en l'aigua al coll, per favor. Quin agobio. Els parladors -que a locutors no hi arriben- afegeixen: que si el que volem és seguir la cursa ciclista que ho podem fer a la web de teledeporte. Au, trau l'ordinador, Vicicle, i busca la pàgina web. Què és el que hi estan fent: l'excusat de la Polo, m'ho temia, i pels comentaris al marge esquerre de la pàgina ningú no sap com coll… podem seguir la París-Roubaix. Al capdavall, trobe la cosa. Inspiració del moment. I viag fent. La cursa passa, com la vida, davant el plat del meu dinar. Avui toca el que ens va sobrar ahir, i que està ben bo. I pel que veig, que quasi que cadascuna de les meues cullerades coincideix amb caiguda ciclista al pavé. No sé com interpretar-ho. Diumenge de caigudes, sens dubte. Acabe el dinar i l'ordinador em segueix. Encara no m'he acomodat a la butaca, que els dos destacats de l'Sky van a terra. I no he acabat d'estirar les cames, que el pobre -i dic pobre perquè era la seua darrera París-Roubaix- de Cancellara va a terra i perd les seues opcions. És el que té la competició, que pots perdre. Però als parladors el que més els interessa és el que fa no fa el navarrès Imanol Erviti, que va al grup davanter i que segons ells pot fer història si aconsegueix entrar al Top Ten de la cursa. Caram, caram. Aprofiten la història per a traure del barret de copa al Valverde, el murcià, el gran clasicómano, diuen. I un rere l'altre van passant els pavés. Els tenen classificats, segons la seua llargària, de 1 a 5 estrelles. Poc encertat, pense, deuria ser de 1 a 5 llambordes. Llenguatge global, deu ser. Només falten al voltant de 4 km, i l'Erviti que diuen que farà història pel Top Ten, perquè al davant del grup el Hayman ha pegat quatre pedalades de les bones i ha trencat el Ten. Només el segueix el Tom Boonen. Arriben al velòdrom. Com que es comencen a vigilar, se'ls afegeix el Vanmarcke, mala companyia. Toc de campana. Darrera volta. Visió panoràmica del velòdrom. Sobre l'esplendor de l'herba central algú ha escrit: I love Roubaix, en lloc de Je aime Roubaix. Desencís. Deu ser la cosa global. Guanya l'australià. I fa massa teatre de no creure-se'l. No m'agrada. Massa global, tot plegat. Erviti, novè. Ha fet història, diuen. I me n'adone que a Madrid deuen de tindre ben assumit el procés, perquè, pel que sembla, ni Poblet amb el seu segon lloc de 1958, ni el segon de Flecha al 2007 -a més de 3, 4, 6, 8, 9- són ja de la mateixa història. I tampoc ningú dels parladors els va assenyalar coma a clasicómanos. Caram, caram. Deixe l'ordinador i pose la tele. Estan fent en diferit (Telecospedal?) el final de la cursa ciclista aprofitant el descans d'un partit d'Handbol -més globalitat. Vaig passant canals com si foren llambordes. A un d'ells tornen a fer Alien. I s'encén la bombeta. Només és una idea, per això de la globalitat. Algú no ha pensat de fer-ne un remake més global? Jo crec que o la Jennifer López o la Beyoncé podrien fer una boníssima Ripley, la tinent de la Nostromo. O fins i tot donar-li una oportunitat dramàtica a la Kim. Per què no? Ei, la Kardashian és molt global. Bé, jo ho deixe damunt l'herba.

dilluns, 4 d’abril de 2016

La sastreria

Sempre en B i que hablen, que hablen...

El primer que em va sorprendre van ser els prestatges buits. No és que la idea del tratge que jo duia al cap s'acoblés a les convencions del gènere, ho reconec, però pensar en elegir el seu teixit només pel mostrari, o, ben bé, per un catàleg virtual a la xarxa no em feia gens de gràcia. Quan li vaig explicar a Mr. Pendel el meu projecte no es va sorprendre. De fet, li va semblar prou normal: ja tocava que un client em parlés de vestits, cony… Com diu?... No res, coses meues. Llavors, si no ho entès malament, el que vostè vol és un tern clàssic: jaqueta, pantalons i armilla, però adaptat a l'esport de la bicicleta, una mena de tern ciclista. Sí que estarà elegant vostè pedalant… És que darrerament la fashion ciclista em posseeix… Potser que el model golf ens podrà ajudar… Si vostè ho diu. Vostè és el mestre, vostè mana… Què més voldria jo… Ja entenc, que és cassat?... Sí, i la meua dona me la va pegar amb l'Andy, però això també és una altra història… Caram, em sap greu, jo no volia… No es disculpe, home, qui ens ho hauria de dir, oi?... Qui ens ho hauria de dir, què?... Que la vida no és el que sembla ser, perquè la vida no és cap cosa fiable, o ben bé, és el que no és… Ja veig que li he molestat sense voler… No ho dic per la meua dona. Ho dic pel país… Com?... Que no veu les prestatgeries? Aquest país és A Ghost Country. Sastreries sense teixits. Empreses sense empresaris. Societats sense socis. Industries sense polígons… Això volia dir-li ¿On són els teixits? Perquè vull una tela que transpire, que damunt la bici se sua de valent, però que no es transparente. Ja m'entén, oi?… N'hi ha qui sua la samarreta a Barcelona i ací li tapem les vergonyes. I princeses pidolaires, les guardioles de les quals trenquem a la nostra rebotiga. I caps d'estat que perden l'estat del cap. No es preocupe, que de transparència poca, opacitat tota i a més a més podrà respirar ben tranquil… Llavors?... Llavors, què?... ¿I la tela?... ¿Què tela?... La del tratge… ¿El vol amb factura o a lo Camps?... Amb factura, of course. Però què té a veure la tela amb la factura?... Doncs tot, amic meu. Si és amb factura li regalem un barret, un panamà, perquè la llum i els taquígrafs no el molesten. Què em diu?... ¿I la tela?... La tela no és imprescindible… Però quina mena de sastre és vostè?... Sóc el que no sóc… I on són els que són?... A San Pancho

dilluns, 28 de març de 2016

Tàndems


Divendres. El llibre tenia la part de baix deformada. Era la típica ondulació que el paper fa en assecar-se després d'haver estat mullat. Era un llibre prim, i duia al llom l'etiqueta d'una biblioteca. Ell l'havia tret de la petita motxilla. I ella seguia els seus moviments amb els ulls morts dels que ja no pensen les respostes. Els seus cabells de cendra, gruixuts, mitja melena, contrastaven obertament amb les macilentes galtes que emmarcaven unes parpelles blanquinoses i un nas infantil. Algun que altre fil de plata li queia pels costats d'aquella cabellera aliena a l'envelliment precoç del seu rostre. I aquests fils argentins semblaven continuar a la ratlla dels cabells negres i llargs, de Crist derrotat, del seu company. Varen obrir el llibre. I dic varen, perquè tot i que només ho va fer ell, l'encarà al bell mig de la parella, i tots dos el llegien al mateix temps. Ella li feia de tant en tant alguna observació silenciosa assenyalant la pàgina amb el dit, a la qual ell afirmava amb el cap. Tot indicava que no només llegien el mateix text, sinó que ho feien a la mateixa velocitat, amb una sincronia fóra d'explicació. Lectura de tàndem, vaig pensar. O, almenys, jo no vaig trobar d'altra causa. Però alguna cosa em deia que una profunda raó guiava aquella lectura compassada, com si dos músics seguiren una melodia sorda sobre la paradoxal partitura del seu silenci. Tenia curiositat per esbrinar el títol del que llegien. Però la portada del llibre estava massa caiguda. Vaig esbrinar l'editorial, però, i, amb una vaga idea de la portada, vaig trobar el llibre a la xarxa: El candelabro enterrado, de Stefan Zweig. Només una circumstància, però, podia explicar ara aquella escena als meus ulls, atès el seu compartit interès: aquells joves embellits deixaven la seua condició de personatges i es convertien en lectors de la seua pròpia història. Així, amb la distància, era que podien entendre tot el que havien viscut sense plena consciència dels fets, del secret que Benjamin Marnefesh es va dur a la tomba, de tot allò que els havia envoltat dins aquelles pàgines deformades on no van ser sinó figurants anònims. I tota la tendresa de l'amor va concentrar-se al braç amb que ell guiava des de la cintura el cos deprimit de la xica mentre pujaven les escales automàtiques del metro. Dissabte. Als matins fa fred de ponent. Camí del mercat passe pel banc per traure diners. A l'entrada, i aïllats de la resta de l'entitat bancària, hi són els caixers automàtics. I en aquest reduït habitacle fan el seu dormitori els desheretats. Una parella dorm a terra. Fa pudor acre de pobresa. De cossos impregnats del caliu desigual dels llits improvisats. D'una higiene condicionada per la roba que sempre hi és sobre el cos. D'un destí que va abocar-los a un tàlem públic, d'impúdics cristalls i un amor indefens. Els dos han adoptat la posició fetal. Els dos sobre el braç esquerre. Els dos dormen el mateix son. Els dos dormen el mateix somni. Ell li dóna l'esquena. Té els cabells i el rostre dels que moren d'un tir al clatell. No sé si el seu somni compartit és de guerra o de pau. Si els fets que tots dos reviuen al seu món oníric són la versió poètica d'una realitat viscuda o d'una realitat heretada. Somnieig de tàndem, vaig imaginar. Ella sembla beure del somni d'ell. Té els cabells i el rostre dels que sempre han viscut al marge. La pell de la cara absorbeix la llum crua dels neons. És jove. Són joves. Massa joves tots dos per a l'amor profanat de mirades grises, de passes furtives a la matinada. Diumenge. Tots dos són al marge dels esdeveniments. Potser la realitat només hi afegeix una culleradeta extra de sucre. Les flors caigudes emmarquen la confessió amagada. El que no es diu es viu amb la intensitat dels sentiments. Perquè donar paraula al bes és desacreditar-lo. Perquè tractar d'explicar les complicitats dels esguards, tant els fugissers com els sostinguts, és pura hipocondria. Supervivents de tàndem, vaig deduir. Què impúdic llegir les interlínies blanques de la vida. Tot i ser la Dama Bianca.

dimecres, 16 de març de 2016

Acorralad@


Rimba, una veterana en eludir els grans processos judicials (Taula, Imelsa, Nóos…) i membre de les forces especials depredadores rapinyaires, condecorada amb la Medalla d'or del Senat, té problemes per adaptar-se a la vida civil i vagabundeja pels Estats Desunits. Rimba descobreix que un dels membres del seu antic grup de blanqueig, al que va visitar al mòdul penitenciari de gran seguritat de Picassent, ha mort del misteriós síndrome Jackson, una modalitat letal de vitiligo, també conegut com l'Agent Taronja, que afecta als que barregen els diners i el negre, la qual cosa li deixa molt dolguda. Al continuar el viatge, arriba a un petit poble de Washington, El Cabanyal. Només arribar té problemes amb el cap de l'UCO (Unitat Central Operativa) de la guàrdia civil local, qui, portat pels prejudicis contra gent vagant com ella, li convida a fotre el camp. Rimba li diu que no, que no només no fot el camp, sinó que tampoc no dimiteix del cos dels clerici vagantes, o el que és el mateix, senatores vagantes. El tinent del cuartelillo -Sheriff, pels amics- la deté per vagabundejar i resistència a la dimissió. Registrant-la, descobreix, sorprès, que duu amagada una bossa de mà, marca Vuitton, de combat, i li pregunta per què la necessita, a la qual cosa Rimba li contesta que per rentar. Sheriff no li creu i se la duu al cuartelillo. Els interrogatoris creuats del poli dolent i el redolent li fan recordar l'angoixa dels malsons ginebrins. Li volen regirar el Vuitton, i Rimba esclata recordant un moment dels Rimbaleaks en que va rebre la vergonyosa ferida d'una factura de 472.01 € d'un sol dinar, feta pública pels torturadors habituals; colpeja amb el Vuitton els interrogadors, furta una Valenbisi i es dirigeix a Brokeback Mountain per amagar-se. Una grupetta ix al seu encontre, però Rimba es desfà d'ells a vuittonasos al ser especialista en aforaments de guerrilla. Sheriff, humiliat per la derrota, decideix remetre la fotocòpia del Vuitton, la factura del dinar i el xec de 1000 € de la rentadora al Suprem. Un antic cap de la Rimba, Marià, adverteix les autoritats del perill d'intentar capturar la Rimba, ja que coneix la seua experiència en eludir els processos judicials i que pot acabar amb tota la judicatura amb la seua facilitat pels idiomes, i els aconsella calmar els ànims, però Sheriff l'ignora, perquè en realitat persegueix la dimissió de Rimba portat pels seus prejudicis i en revenja per la derrota i la mort accidental per caloret d'un ciclista que passava per allí. El Suprem descobreix l'amagatall de la Rimba, l'entrada d'un resort -on si no?- i miren de desaforar-la. Com que comencen el procés, Rimba els espanta amb petards de despertà nocturna i en traïdoria, i els amenaça amb prolongar l'Avinguda de Blasco Ibáñez des del Capitoli fins a Mallorca. No me quiero esconder, pido respeto. Soy una profesional, els hi diu en cadascuna de les 6911 llengües que domina a la perfecció, i que són la pràctica totalitat de les llengües vives del món, menys una, el valencià, que ja és mala sort, al ser aquesta la llengua d'El Cabanyal. Decidida a venjar la interrupció del seu dinar a falta dels postres, cafè i copes, furta la fotocopiadora del Suprem, destrueix la caixa B dels seus amiguitos del alma, crema la falla del carrer Escoltes Telefòniques i saqueja una botiga de Loewe, màxim competidor de Vuitton, amb l'objectiu de distreure els seus coleguitas. Rimba localitza Sheriff, i comença el seu enfrontament: Estoy pagando por Nóos, que es cosa tuya, li diu Sheriff amb clar accent de chulo madrileny, i li postil·la: Doy esta rueda de prensa porque me da la gana. A la qual cosa Rimba li replica: que agradezco de verdad a su señoría ese ofrecimiento, però també li postil·la: ningún negro proviene de mí, axioma de tal magnitud que fa trontollar en Sheriff. I quan, portada pels seus calorets més íntims, està a punt d'escanyar-lo, Marià dóna el seu darrer cop de teatre eixint per la dreta i aconsellant-li que ho deixe córrer. Entre llàgrimes i plors farcits de Qué hostia! Qué hostia! Rimba allibera la seua ira i rancúnies personals per la mala acollida de la societat i els companys de rentadora al deixar l'alcaldia pel seu estat inconfessable. Marià, en un darrer sacrifici per la unitat dels rentadors, els comissionistes del 3% i els sobres barcenensis, decideix abraçar-la. Uf, va dir ell. Rimba es rendeix, però no li entrega el Vuitton, mentre Sheriff és portat a Urgències del Clínic davant el menyspreu i descollono general dels senatores vagantes.

dissabte, 12 de març de 2016

La fi del món


Ponme dos pollos gorditos. Sí, esos. A ver. Sí, bien. Los quiero deshuesados, para relleno. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Ahora, ponme uno grandecito para paella. Le quitas la piel y me lo troceas. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Y medio conejo. Sí, para paella. Quita la cabeza. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Chuletas de palo. Doce. No, de riñonada no. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Dales un golpecito. Eso. Tic-tac, tic-tac. Diez longanizas, ocho morcillas y ocho chorizos. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Costilla. Tres. Sí, a trozos. Tic-tac, tic-tac. Ya está… ¿Y alitas? Las tengo de oferta… ¿Sí? Bueno, va, ponme doce… Per l'amor dels déus que no li demane desossar-les que l'escanye ací mateix davant de tots. Sí, quita las puntas. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. La caña de lomo la tengo muy bien de precio… A ver. Venga, pon un kilo. Almenys el llomello no porta d'os. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. I això que no volia. Que ni ho havia pensat. Doncs un quilo. I ja que no en té d'os, doncs a talladetes ben finigües. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Ella és el 16. Jo en tinc el 19. I he vingut ben d'hora al supermercat. Perquè és dissabte, i si vas ben d'hora no hi ha ningú. Però com que és la fi del món. El 17. Un pollo. Sí, ese. Me separas los cuartos. Y las pechugas las deshuesas y a filetes. Sí, finitos. Home, clar, ben finets, faltaria més. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Ahora seis muslitos de estos. Los "muslitos" són la cuixa i entrecuixa del pollastre. Sis. Deuen ser sis a casa: ella, ell, dues filles i els seus xicots, no falla. Los deshuesas y les quitas la piel. 6 quarts del darrere 6. Senyors! Cavallers! I desossats!! I sense pell!! Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Medio conejo, para paella. Quita la cabeza. Deu ser el cànon. Paella de pollastre sencer sense pell i mig conill sense cap. Ara li demanarà el pollastre sencer sense pell de la paella. Diez longanizas… Ja no m'ixen els comptes. Tengo las alitas de oferta… No, no. ¿I el pollastre de la paella? Diez hamburguesas americanas. Mai no ho havia sentit dir, mai!! Y un trozo de gallina. Para el puchero. ¿"Puchero"? Que no són Nadals, xica. ¿I la paella? Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Ya está… ¿Caña de lomo? Que la tengo tirá de precio… Ay, no sé. Doncs, si no ho saps, dis-li que no, cony. Va, a ver, ves cortando. Clar, i nosaltres mirando. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Vinga, un quilet de finigües!! Clar que sí!! Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Sí, ya está. Huy, chica, no, que se me olvidaba. No sé dónde tengo la cabeza. Jo sí que ho sé. Sí. La pelota. No us ho deia jo. La pelota del cocido. Será posible. Una, sí. Però la carnissera no troba l'etiqueta amb el codi de la pilota. Perquè és nova. La dependenta, no la pilota, és clar. Ergo: tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Es que me lo cambian todo de sitio… Aquí, en el blanquet… Claro, así cómo la iba a encontrar yo. Huy, ¿y la del blanquet, dónde está? Marededéu, marededéu, paciència, paciència. O potser que em transforme en un assassí en sèrie de carnívores compulsives a la fi del món. Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Mira, si estaba en la pelota. Doncs, clar, guapa, on anava a estar? El 18. ¿El 18? ¿No? Gràcies, déu meu. Gràcies, Sant Josep. Gràcies, Sant Antoni Abad. Gràcies a tots. El 19. Jo, jo, jo. Com que avui és la fi del món no vull res, guapa. Me'n vaig a pedalar al Fin del Mundo. Que la fi del món no és cap cosa important. Que el més important encara està per arribar. Perquè Sant Josep és dissabte vinent!!

divendres, 11 de març de 2016

Tanque, xe!


Tanque, xe!… Com que tanques?... Sí, home, sí, que tanque. Que tanque el carrer… Però si… Però si, què? Va, que tenim que montar el tanque; xe, la carpa, volia dir… Quina carpa?... Quina carpa va a ser? Dus la tanca… ¿I d'on has tret les tanques?... Això és secret professional, tàntric… ¿Tan, què?... Tàntric. És a dir, relatiu a les tanques… Serà tàncric. Perquè tàntric seria relatiu a les tàntris…  ¿Tàntris o Mantis?... Deixem-ho córrer. Ací a la tanca diu: Ajuntament de… Xist! Quieto, callao. He dit tàntric, i punt, relatiu… Sí, relatiu a ja m'entens… Dus un parell més… ¿Un parell? Si en una ja tanques el carrer… ¿I les bicis? Només en una tanca passen… Però les bicis no molesten, tete… He dit que tanque el carrer, i el tanque a tots. Això ho tanque jo!… Tin les tanques i calla… Molt bé. Així, enganxadetes. ¿Veus què bé? Bona tancada. Sí, senyor… I el diumenge, què… ¿Diumenge? ¿Què diumenge?... Que dissabte dinou és Sant Josep i diumenge vint és de Rams. Processó. I m'agradaria saber com passarà… Com passarà, què?... La processó, collons. Nosaltres mateixos, però en sotana, cucurutxo i paso, en lloc de polar, mocador i petards… Doncs llevarem les tanques… ¿I la carpa?... ¿La carpa? Retirarem les portes laterals i el paso que passe per dins… Però el paso no passa, mante, que és massa gran i el sostre massa baix… Doncs li farem un tall a la carpa… ¿Com que vas a fer-li un tall a la carpa? Ens denunciaran… I desprès el cosim… Clar, i els de la carpa no se n'adonaran, no?… ¿No l'adoraran? Yihadistes de merda… Adonaran, he dit adonaran… Ah, bé. Així la cosa canvia. Dus el filferro… No, no canvia. Tin el filferro. Perquè demanaran responsabilitats… A qui, a la Verge, a la nostra Mare de Déu amb medalla al mèrit policial? No s'atreviran… (S'acosta una parella de turistes amb sandàlies, mitjons, pantalons curts i mapa de la ciutat. Alemanys de la ITB, atrets per la Region of Valence) Bitte… (Ella apunta, amb l'índex sobre el mapa, el Mercat Central)… Ui, això està molt lluny. Ací al costat tenen un de millor, el del Cabanyal… Wie?... ¿Vi? I tant que sí. D O València (I li ho repeteix cridant-li i escrivint les lletres a l'aire: DDDD OOOO Va-lèn-ci-a) Wie?... Que sí, dona, que sí. Que en tenen. No se l'acabaran, no. Jo creia que eren més de cervesa les valquíries (I, fent-los un passadís entre les tanques, els indiquen amb gestos que el travessen, i que al fons del carrer, a l'alçada de les altres tanques que tanquen el susdit carrer tancat i desprès a mà esquerra hi trobaran el mercat, tot i la mímica tàntrica) Danke schön… ¿Tanque, xe? Osti, que ràpid aprenen els malparits… D'ací no res tenim el IV Reich passejant-se pel Cabanyal amb tanques i tot… I mosatros d'avanzadillaNo podía ser menos, xato, amb tanta Oktoberfestolé a la plaça de bous… Olé!…

diumenge, 6 de març de 2016

Velominati d'abord


No sé com és que he mirat el rellotge del menjador al matí, que creia que feia tard. Por consiguiente, a les 8:35 he arribat al lloc de trobada dels velominati. Gairebé mig hora abans del que havíem pactat. ¿Pactat, he dit pactat? Perdó per l'expressió. Paciència, he pensat. Com que havíem quedat que si no ens avisàvem és que veníem, doncs només em calia esperar. Van desfilant ciclistes de tota mena. I també corredors. També l'han escollit el lloc, darrerament, per a la quedada general, com si diguérem, els excursionistes del Círculo Católico. Ja sabeu, Kumbayá i altres dèries. I també els corredors. De fet, aquests, els corredors, no els catòlics, tant els hi fa passar o esperar, perquè sempre ho fan donant botets. Pim, pam; pim, pam; etc. Passa una parella que passa, és a dir, que no espera, tot i els botets. Ben equipats. ¿Ben equipats, he dit? Si ella porta sandàlies!! Només faltaria que es posés de moda fer footing en xancles. 8:45, 13º M'ho diu el rellotge que tinc al davant, no el del menjador de casa, és clar. D'un cotxe ix, com a mínim, un tinent coronel, sense bigoti, baixet, això sí, però en uniforme de campanya model camuflatge selva amazònica, també com a mínim. La bicolor li cobreix bona part de la banda esquerra de la guerrera, la del cor, faltaria més. Circumstància que posa en delicada situació la seua possibilitat de camuflatge, pense. Agafa el mòbil. Truca. Gira cua i se n'adona que la resta de l'escamot és a l'altra banda del carrer esperant-lo. Els hi fa una salutació militar quadrant-se amb el mòbil a l'orella esquerra, amb rèplica reglamentària de la resta a la vorera d'enfront. Potser van de cacera tots plegats. I també els corredors. 8:55, 14º Ací no es presenta cap velominati. Que no ho vaig entendre bé? A que és el típic malentès? Dues ciclistes passen pel meu costat. Una d'elles és la meua veïna. No em reconeix. Deu ser el meu equipament de camuflatge: casc, ulleres de sol, mocador per damunt del nas… Com que sóc tímid no li dic res. I el cas és que podria haver pedalat en elles, però com que no són encara les nou. 9:10, 15º Definitivament, estic més sol que la una. Pedalaré tot sol. Estic acostumat. Fluctuat nec mergitur. Faré una ruta plena d'incògnites que potser els velominati sabran desxifrar. O no. Fa ventolera i fred. Comence a pedalar: pim, pam; pim, pam; etc. El vent m'entra per tots els puestos. I fort. Dreta, esquerra, al front, de cul. Em fa trontollar. Vaig a batzegades. Primer, els 25 anys de pau d'una guerra que visto lo visto no sé jo si s'ha acabat del tot. Desprès, i per evitar embogir pel vent, pujant i baixant costeres laberíntiques i huracanades, deixe la bogeria a mà esquerra, gire cua cap a la geometria poligonal dels magraners tristos, i m'enfile cap a Le Far, reducte proustià de noies i flors. I en arribar, deixe de menjar-me el coco i m'empasse l'altra fruita ciclista per antonomàsia a la plaça del personatge més important de la nostra terra, tot i la miniatura. I pense que si Saint-Exupéry els hagués conegut, aquests arbres anònims, que amb la ventada duen el soroll del mar terra endins, hagueren fet les tribulacions del petit príncep, i no els baobabs. La resta és ben fàcil. De tornada cap a casa, i en arribar al carril bici, l'ombra d'una gavina al meu damunt cobreix amb la seua descomunal envergadura la totalitat de la seua amplada. S'ha mig ennuvolat el matí. ¿Desequilibri acumulat? Ni idea. Almenys, i com que el temps no acompanya, el carril no és el típic passeig interurbà. Només hi són els ciclistes, algun passejant despistat… I els corredors.

dijous, 3 de març de 2016

Finiscoeli


"De mi inveterada afición al pedaleo, señorías, sabedora es mi mujer. De tal suerte que, si en cocina de casa entráis, encontrar podréis, en el seno de una humilde bolsa plástica, y del tirador de cualquiera de las puertecillas de su mobiliario suspendidas, unas pantuflas con forma de bota, afelpadas en su interior, a la espera de no se sabe muy bien qué. Y eso lo entenderán ustedes, señorías, enseguida: un vaso es un vaso y un plato es un plato, sobre todo junto al fregadero, lo dicen los tratados europeos. Y tales concomitancias no son casuales, señorías, sino producto son de una mía debilidad que confesar debo: me gustan los catalanes porque hacen cosas. Sí, cosas, bien digo, y no preguntas. Como aquella inquisidora impertinencia sobre los hilitos -cuatro en concreto con aspecto de plastilina en estiramiento vertical, que lógicamente los expertos aún están estudiando realmente qué significaban- cuatro hilitos entre el bonito del norte y el besugo gallego; más en concreto, el pontevedrés o lerense. Lo que supondría la declaración del bonito o besugo -según las conclusiones a las que lleguen- como pescadilla non grata. Y es que los gruesos puros habanos y las finas ruedas tubulares, como bien saben sus señorías, tienen geometrías tan contrarias y pertinentes que ahora comprendo el porqué de la paradójica situación por la cual ni Hitler ni Stalin pasaron por Pontevedra, lo que confirmaría la cuadratura de círculo tan  triangular como que España es un gran país y tiene españoles. Ah!, y los españoles, muy españoles y mucho españoles. Y esto lo asimilarán tan fácilmente como que el vaso es un plato, y el plato una biela. Tan rápidamente, como que dije que bajaría los impuestos y los estoy subiendo. No, no he cambiado de criterio: lo que nosotros hemos hecho es engañar a la gente. Trabajar. Hacer. Crecer. Y si me permiten la maríadolorosa cita: saquear España. Fin de la cita. Somos sentimientos y tenemos personas humanas. Aún queda mucho por hacer. Crecer. Hacer. Trabajar. Tenemos que fabricar máquinas que nos permitan seguir fabricando máquinas, porque lo que no va hacer nunca una máquina es fabricar máquinas. Así actuamos. Y quiero agradecer al gobierno cubano la posibilidad que me brinda de transmitir a los españoles un mensaje de esperanza: ETA es una gran nación. Porque para nosotros es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde. Permítanme, señorías, para finalizar, expresar esa inquietud que tantos de nuestros aficionados comparten, y que hoy aquí dilucidamos: sí, hemos perdido la liga nacional, lo admitimos. ¿Y la europea? Nuestros votaremos no."

divendres, 26 de febrer de 2016

ARCO


Quan em va dir que deixés la bici a l'entrada, lligada al ferro que eixia de la porta, vaig quedar-me ben parat. És que l'exposició no n'és pas per a esperits sensibles, em va aclarir. Bé, i jo?... ¿Tu? Tampoc no sé si ho suportaràs, la veritat… Però, quina mena d'exposició és aquesta?... Art viu, amic meu… El gran art sempre és viu… No pots ni imaginar com de viu és el que anem a veure… Quan de misteri, quina intriga. ¿Segur que és una exposició de quadres, i no una ensarronada?... Home de poca fe… A la tauleta que donava pas a la sala, no hi havia l'habitual exposició del catàleg de l'exposició -no he pogut resistir-me al joc de paraules, ja em perdonareu. Al seu lloc hi havien bosses, moltes bosses, ben alineades, com les dels avions, i també auriculars, com els dels autobusos. L'estomac se'm va encongir, i les orelles també. Què són, quadres gore amb visita guiada heavy metal?... No exactament… A la fi, vàrem entrar a la sala, que com a toc entre inquietant i macabre -massa teatral per al meu gust- reproduïa a la part superior de la porta les paraules del Dante: Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate. No seria per tant la cosa. D'antuvi em va semblar un infern molt convencional: els quadres tenien una lacònica etiqueta amb el seu títol, i estaven ben alineats al voltant de la sala. El primer es deia: Gnoms. La seua estètica  recordava les icones russes. Reproduïa un gnom -rus,vaig pensar- allargant, amb passes maldestres, les seues cames tortes. No li veig el vòmit enlloc… I no havia acabat la frase que de sobte el gnom va començar a udolar i convulsar-s'hi. Era espantós. Mil, dos mil, tres mil, quatre mil… I cada volta que pujava un miliar, el gnom, representat com un trencanous -¿homenatge a Txaikovski?- anava amputant-s'hi  els dits de la mà dreta amb el trencanous que duia a la mà esquerra. Yo te quiero Alfonso, coño, te quiero, coño..., vaig sentir pels auriculars, i el gnom va quedar sense les seues cames tortes, cercenades pel desassossec de la comptadoria mentre la sang empastifava la catifa de bitllets escampats. Caram, sí que es viu, sí. A Goms, li seguia Il vecchio castello. Un trobador, de cabells blancs Bernat de Benavent, cantava sota el balcó. Soy un yonki del dinero. I la mà del trobador, convertint-se en urpa, trencava les cordes del llaüt, mentre li canviava la cara a la de Barcebrú i el seu ventre anava inflant-se perillosament. Sé fuerte, Luis. I els budells li rebentaven esguitant les fulles de l'enfiladissa, darrera oportunitat d'amor per a la midons amb cos de pedal. La pudor s'escampava per la sala. Vaig patir la primera arcada. Tuileries. Arribe al tercer quadre, i ja no sé què pensar de com està l'art contemporani. A l'albereda d'un jardí n'hi ha un grup de xiquets. Em tranquil·litze. Pel que canten, sembla que ja no tenen escola. Bé, que mai no l'han tingut, tant sols uns barracons a preu de vivenda de gran luxe, però que el xàfec se'ls ha endut barranc avall. Que llueva, que llueva… I els nens es refreden, i tussen, i ploren. I jo no sé com abrigar-los, com consolar-los. La boca negra d'aquell home de roba negra i alçacoll baveja. Em desespera no poder donar-les avís del perill. M'entra un atac d'ansietat i fujo. Segona arcada. Bydlo. Un parell de bous tiren d'una carreta. La carreta, amb dues rodes enormes, diuen, és polonesa. I no es mou. No es mou. Potser les rodes són massa grosses. Potser. I, a més, el cap d'un dels bous cau degollat. I la carreta queda aturada, incapaç d'eludir el cap que hi ha per terra, mentre les potes cegues dels brau llisquen al fang sanguinolent. Ballet dels pollets en les seues closques. Piotr -Petinka, pels amics- i Albertovich celebren les seus noces. El banquet -cap cosa de socràtic- està preparat. Però els convidats no hi arriben. Els nuvis comencen a perdre els nervis i a recriminar-s'ho. Ya te lo decía yo… No, fui yo el primero en dudar... I cada volta que parlen, al fons del quadre, al punt de fuga, un tal Pavel riu a riallades desproporcionades. I els nuvis trenquen els rams, les flors roges, les roses roges, la vellutada consistència de les quals supura la pus verdosa i pudenta de les traïcions. Samuel Goldenberg i Schmuyle. Com el deu Jano, Samuel i Schmuyle són les dues cares d'un sol individu. L'un, arrogant: Que no me imputen, que no me detengan. Que me llamen y yo daré todas las explicaciones. L'altre, un ploraner: ¿Queda algo de humanidad? ¿En el periodismo, en la judicatura, queda algo de humanidad? Estoy harto. I Samuel-Schmuyle, de tant capgirar el cap i el caràcter, ofega l'oxigenació i el drenatge del seu únic cervell. A poc a poc, se li declara una hidrocefàlia. La pressió encefàlica és tal, que afecta els glòbuls oculars, i els ulls cauen de les seues conques. Cec, desorientat i tumefacte, l'esgarip que l'ix del fons de la seua por majúscula escampa l'halitosi de la mentida per la sala. Tercera arcada amb nàusea important. El mercat de Limoges. La còlera domina l'escena. Nadezhda i Kristina s'estiren els cabells. La primera, dóna un cop de peu al ventre de l'altra, mentre la segona li talla el pit esquerre d'una ganivetada. Del pit obert ix una serp blanquinosa que envolta el coll i busca ofegar la contrincant; però el ganivet, embogit pel festival de sang i odi, secciona la jugular de la dona-serp, que no cedeix l'ofegament, però li obliga a vomitar alacrans negres com si d'una font d'insectes es tractés. Els alacrans cobreixen la Nadezhda. Cuarta arcada. Catacumbes. Dues ombres visiten les catacumbes de París. Porconsiguiente i Muchoespañoles, són els seus noms. A la llum d'una llanterna semblen buscar no se sap què. Fan repàs de les deixalles humanes arraconades a tort i a dret, i amb presses. Es motivo de honda satisfacción... No, este no. Ponle el pedrusco encima. En caure-li el cudol al damunt, un líquid espès i groguenc esguita les sabates de les ombres. Aún le quedan gusanos, aclareix l'ombra de la dreta. Con éstos lo único efectivo fue la guillotina, la quimio de unas elecciones democráticas ya ves en lo que quedó. Váyase, Sr. González... No, tampoco… ¿Pedrusco?... Sí, cuidado con los zapatos. I en caure-li la pedra, esclata, socarrant la roba de les ombres. Aún le quedan gases de destrucción masiva, aclareix l'ombra esquerra. Somos sentimientos y tenemos seres humanos, afegeix l'ombra dreta. Si al menos Hitler y Stalin hubieran pasado por Pontevedra… Tienes más santo que una razón… La llanterna s'apaga. A les palpentes i caiguts, arriben al que sembla l'ossera principal. Españoles... Nos hemos quedado sin pilas… Ya no las necesitamos. Aquí están las nuestras… Me pregunto, quién arrojará las piedras sobre nosotros… No importa, también les guardamos una sorpresa.  La cabanya sobre potes de gallina. Una cabanya en forma de rellotge on viu la bruixa Barbellaga. Les seues potes de gallina li serveixen per atacar a qualsevol que se li acoste, sobretot els nens. No dimito; ni me lo planteo. Todo es falso. I a la bruixa li cau l'orella esquerra i després la dreta. Però ella, com si d'un Saturn cinc estrelles Michelin es tractés, continua triturant ossos de xiquets al seu morter. Li cau el nas, també el llavi inferior, i decideix llevar-se els cabells, i la perruca arrossega la seua cara, i perd el rostre, però els ulls continuen desafiant el passejant. Davant l'espectacle, la cinquena arcada dóna pas al vòmit convulsiu. Alleujat en part, vaig buscar l'eixida. A mà esquerra és el darrer quadre. La Gran Reixa de Picassentburg. Projecte d'una gàbia descomunal, en l'antic estil, amb cúpula en forma de rossinyol, per a honrar la memòria de tots els pardals del món. Fart de tanta maldat em promet a mi mateix no tornar a visitar mai més aquesta sala, ni aquests pardals. Vaig intentar esbrinar el nom de la sala, però només una lacònica plaqueta al costat de l'eixida servia de dedicatòria: A la memòria de Dorian Gray. I me'n vaig anar.