Infant eyes

Va caminant pel passeig. L'esclat del sol fereix els ulls que miren el mar. Les bicicletes suren pel costat de la sorra, i un silenci irreal, fet a parts iguals d'ofegats crits i amagats desitjos, domina el pensament captiu dels vianants. Són els cossos l'espectacle nouvingut dia rere dia. L'exhibició de la pell dolça de les xiques i la tibant dels xics. La remor del mar com a teló de fons modula el contrapunt inquietant de l'infinit. És la mort i és la vida, l'alfa i l'omega, el principi i la fi de totes les coses que acabaran dissoltes als seus budells eterns. D'això, el seu nul interès aquest matí d'Octubre -sí, amb majúscula, que és nom propi, propi d'un temps i no ordinari. ¿Qui vol perdre's a l'eternitat dels déus -sí, amb minúscula- si té a tocar dels ulls la finitud d'un miratge recolzat al plaer de la sorra?. I com si d'un oxímoron es tractés, la banda interior d'aquest paral·lel litoral llança, sobre l'atmosfera humida dels que deambulen, els sons orfes d'una nit que vol existir al bell mig del dia. I ho vol fer amb la innocència dels ulls cecs dels xiquets que no veuen sinó el blanc i el negre dels seus dols i alegries. I el caminant es diu que no, que aquesta música encara dorm entre les cuixes dels amants, que no pot pretendre un desdejuni net de pa blanc i cafè negre, que cadascú dels seus sons traspua la solitud immarcescible del bes, la buidor anunciada de les carícies al dematí. I es pregunta si només ell se n'adona, si només la seua oïda sent l'esquinçall desolador d'aquesta melodia tallant de blanc a blanc els ulls dels nens.

Lost in Translation

Fullejava l'àlbum: imatges 

de quan éreu eterns 

i no sentíeu la vida, 

sinó les hores. 

De quan els besos 

soterraven per sempre els jocs, 

i l'aventura humana 

era una tornada oblidada. 

Ahir vespre recordava 

imatges de quan éreu déus. 

I he tornat a enamorar-me d'ella… 

I de mi mateix. 

Sempre vos estimaré, benvolguts. 

Perquè mai no vaig adonar-me 

que potser era feliç.

L'all

 

Tot va començar per un all, per un gra d'all. Eixia jo de Consum. Com que no havia dut el carret -de fet era una compra improvisada- portava dues bosses, una a cadascuna de les mans, ben carregades. De sobte, una gitana em demana: ¿Quiere ajos, caballero?... (Darrerament tots som cavallers) No, gràcies… ¿Puedo decirte algo?... (Ja em tuteja) Tinc pressa i… Soy gitana, pero honrada… Dona, una cosa no en té… (Tampoc no em deixa acabar aquesta) Que te he visto salir por la puerta y, mira, la piel de gallina… (No en té de pèl als braços, i la pell és ben fina, però si ella ho diu) ¿Cómo te llamas?... Pepe… No, pero el nombre de verdad… Pepe… (Dubta) Mira, Pepe, con el corazón te lo digo: (I es toca la mamella esquerra) quiero que cuando me vuelvas a ver por la calle me digas "Gracias, Carmen, muchas gracias". Anda, toma… (I fa com que vol ficar-me un gra d'all a la bossa de la mà dreta) Dame sólo un euro… No, deixa'm estar que tinc pressa… I ens acomiadem a la francesa. Això va ser dimecres passat. Divendres, tornava del Mercat del Cabanyal carregat amb carret i bosses. Al creuar la Plaça del Rosari, on sempre hi ha una colla de gitanos asseguts als infames bancs que ornamenten (sic) una font soterrada (més sic) -per a major glòria dels déus pagans- i que parlen per no callar -els gitanos, no els bancs, fent homenatge a l'homònim prec- un d'ells, dirigint-se a mi, em diu: ¡Miguel!... Ben fort, amb veu fosca i casernària. Tot i que sé que és a mi a qui interpel·la, jo seguisc com si no. ¡Migueeel!... I ara ja no puc fer-me el distret. Gire cua i dirigint-me al que m'ha cridat li dic: no sóc Miguel, sóc Pepe… I es disculpa amb desgrat, el que em fa pensar que allò és una forma de burleta que fan amb els que passen per la seua plaça, com que estan tan enfeinats. Bé, deixem el flash-back. Avui dimecres anava caminant amb tota la impedimenta, Brompton i paraigües inclosos -que el cel de Madrid era un sí que no, que sí, que no, i si plou a Madrid a València ens banyem, segur- anava, deia, direcció al riu, el Túria, no el Manzanares. Darrerament, la política comercial, les estratègies, dels pidolaires ha millorat moltíssim. Abans es quedaven parats, a terra, amb la mà estesa i la cara avergonyida que dirigia el seu esguard a la vorera, mentre un cartell casolà exposava les seues necessitats i, fins i tot, les causes de la seua caiguda en desgràcia. Ara no, ara el que arrasa és el pidolaire saludador: Hola, señor, buen día… Ni bon dia, ni buenos días, buen día, coses de la conciliació. I ho fan amb el goig i bon rotllo en què els treballadors de Consum et saluden quan circumstancialment te'ls trobes pels passadissos del súper: buenos días, caballero. Ja la tenim. Política comercial. Jo sempre els hi torne la salutació, als pidolaires i als consumistes, però no els hi done diners a cap dels dos per no tacar amb mercantilisme aquesta bonhomia sobtada. I heus ací, que, direcció al riu, a la alçada d'Aqua, just a l'altra banda del carrer on hi és El Corte Inglés, un pidolaire m'ha dit: Hola, señor, buen día… Hola (Jo sóc de tendències lacòniques)… I ha insistit: Buen día, Pepe… ¿Què ha dit? ¿Ha dit Pepe? ¿Com és possible? Em punxen i no em trauen sang. ¿Com que Pepe? Bé, el nom és fàcil d'aprendre i potser li han dit: a València tots són Pepe, i l'home ho aplica com a ornamentació pidolaire. Perquè si comence a pensar en una gitane connection, acabaré apuntant-me al negacionisme més negat o al terraplanisme més planer. De camí cap a casa, però, passe davant d'una franquícia de 100 montaditos, i de dintre l'establiment ix amb veu ressonant i cridanera un maleït ¡Señor Pepe!. Hauria d'haver-li comprat els alls.

La piràmide

Quan va adonar-se ja era massa tard. Havia de passar. Un dia o altre havia de passar. Les dues fines i exquisides rodes de la seua exclusiva bici de carretera havien esclafat el pobre escarabat. Li havien passat pel bell mig, l'havien partit en dos pilotetes llardoses, el suc interior de les quals havia esguitat a parts iguals els seus propis panxells. I vet aquí, que el pobre insecte no era una fastigosa panerola invasora, no; ni qualsevol paràsit, amb o sense ales, que sempre és millor eliminar, tampoc; era un fantàstic escarabat piloter, en lo que agrada la pilota a València. I va comprendre que hauria de penedir-se. I ben prompte. Si tot un gran Faraó va desviar el seu exercit per no molestar l'escarabat sagrat, acollonit pel que els hi podia suposar, ¿què no li passaria a ell que l'havia aixafat tallant-lo en dues llefiscoses boletes? A més a més, va pensar el ciclista, mira que si al capdavall era el pobre Jordi Samsa prenent el sol al passeig. Clar, com que mai no feia cas dels senyals de trànsit, doncs ¿què voleu?. Es botava els semàfors com si foren l'eixida sense compra de Mercadona. Travessava els passos de vianants driblant el personal. Pujava a les voreres com ànima que ignora la materialitat dels altres. Els contra direcció se'ls passava per l'entrecuix de la bici. I darrerament havia fet un concept art de la contrarellotge pel passeig marítim on malauradament va coincidir amb l'escarabat. Era lliure, damunt de la bici era lliure como el sol cuando amanece, yo soy libre como el mar. I l'escarabat va acabar de víctima propiciatòria. Deixà la bici recolzada al semàfor damunt la vorera del passeig. Agafà un mocador de paper, i desprès de recollir amb respecte les deixalles del coleòpter copròfag, les llançà, no sense aprensió, a la paperera més propera. I ja peu a terra, va decidir que a partir d'aquell moment es convertiria en l'ésser més respectuós i estricte amb els senyals i el codi de circulació; per a la qual cosa faria penitència, i en lloc de pedalar, a partir d'ara caminaria. Va substituir el casc per una gorreta, va mantindre les ulleres de sol, el bidó el va posar dins una bosseta on hi ficà la cartera, el gel hidroalcohòlic, els mocadors de paper, una bossa de Consum per si de cas, les claus de casa i una mascareta de recanvi. I aquest acte de contrició va ser de tal intensitat i profunditat que només trepitjar el carrer van començar els problemes. ¿Què fer si el ninotet del semàfor duia faldilla? ¿Què fer si en lloc d'un ninotet hi havien dos, i si a més a més anaven de la mà?, perquè tal i com estava el pati no era cosa d'agafar-li la mà al primer que tingués més a mà, i perdoneu la redundància. ¿Què fer si al semàfor només hi havia una bici sense ninotet?... Al començament, com tots aquells que abracen una nova creença, es desplaçava fins que trobava un semàfor que s'acoblés a la seua pròpia imatge; però amb el pas del temps, i com tots els que han passat de les primeres abraçades religioses, va intentar martingales com cosir un tros de tela amb cremallera a la part davantera dels seus pantalons curts que accionava convertint-la en faldilla o pantalons segons les circumstàncies. Per als semàfors de parella, agafà una nina vella de la seua dona, li passà un cordellet pel coll i la penjà de l'ansa de la bosseta on duia tota la impedimenta abans descrita. I com que dur la seua fina bici al muscle li semblà, com a poc, molesto, ¿què podia fer?, doncs a grans problemes, grans soluciones, bé, petites, perquè el que va decidir va ser comprar una bici Brompton plegable que pots dur arronsant-la com si fos un carret de la compra. Bé, ja podia caminar lliurement sense fer cap cosa il·legal: bici, nina, bosseta, bosseta de Consum, gel hidroalcohòlic, mascareta, mascareta de recanvi, bidó, paquet de mocadors, cartera, gorreta, ulleres fosques, claus i si escau: paraigües. Cap semàfor malparit el faria desviar-se del seu camí. Cap indicació seria vulnerada. Però va arribar el dia de l'escarabat, podríem dir. Perquè xino-xano i sense destinació clara va trobar-se, un dia de cel tancat que tot ho igualava, davant una cruïlla de camins que va considerar impossible. Hi eren tots els semàfors junts: el semàfor comú, diríem, el parella -en dues versions: xiquetes en coletes i xiquets corrent- el faldilla i el bici -aquest últim també en les seues dues versions: amb o sense ninotet. I sense cap pas de vianants que pogués fer servir com a escapatòria. Va quedar bloquejat. Els seus ulls anaven del comú a la parella, de la parella a la bici, de la bici en ninot a les nenes, a la faldilla per tornar al comú. I ell seguia tot quiet, dempeus, com un mut que vol parlar i se n'ha oblidat que no en sap. Per acabar d'adobar la situació començà a ploure. Va traure el paraigües automàticament, sense ser-ne conscient. I com tots els creients nouvinguts, va pensar: déu proveirà. I va quedar sota la pluja que anava a més, el paraigües negre com una canal trencada, el monyo de la nina xopat com un motxo i la Brompton fent un riuet a la vorera. El xàfec derivà en turmenta. Però tronada, llampecs ni diluvis li afectaven. Impertèrrit, era la paraula. Déu proveirà, la idea. De sobte, un llampec esfereïdor, un raig de justícia divina diluviana va tallar de soca-rel el subministrament elèctric d'aquell indret suburbà o qui sap si de la ciutat sencera. Vet aquí la Providència. Però aquell nou apòstol del codi vial va seguir igual. Perquè si una panòplia tan completa dels indicadors lumínics el va deixar en standby, la seua absència va significar un off terminal. ¿Com podia travessar aquella cruïlla sense cap indicació?. Passades les hores i l'aiguat, alguns xiquets que hi passaven li llançaven monedes creient que era una estàtua humana, tot i les reticències: "mamà, mamà, ¿Mary Poppins no era xica?", "papà, papà, ¿la Mary Poppins no duiua maleta?... Sí… ¿I la bici?"... I a les nits, els seus benvolguts coleòpters copròfags li deixaven, com a ofrena al seu nou déu, part de les seues millors menges en forma de curoses pilotetes. Aquesta barreja de diners i merda va anar construint la piràmide com a pedestal sobre la qual es recolzava l'estàtua.

La dolce vita

Papà, papà, ¿per què va perdre ahir Roglic el Tour?... Perquè li el va guanyar Pogacar... I ¿per què li el va guanyar Pogacar?... Perquè Roglic el va perdre... Papà, papà, ¿que li va passar alguna cosa a Roglic?... No, no res, que Pogacar va ser millor... I ¿per què va ser millor Pogacar?...Perquè Pogacar va estar més fort... Papà, ¿per què va estar més fort Pogacar?... Perquè n'hi han de ciclistes més forts que d'altres... Papà, papà, i ¿per què n'hi han de més forts que d'altres?... Perquè n'hi han dies que uns són més forts i d'altres que no... I ¿per què uns sí i d'altres no?... ¿De què, de dies o de ciclistes?... De tot plegat... Perquè no tots són iguals... ¿De què, de dies o de ciclistes?... De tot plegat... I ¿per què no són iguals?... Perquè ha d'haver de tot... I ¿per què ha d'haver de tot?... Perquè si no seria molt avorrit... Papà, papà, i ¿per què seria molt avorrit?... Perquè en la variedad está el gusto... ¿Quin gust?... El dolç i el salat... ¿Que Roglic és salat i Pogacar dolç?... Nooo, perquè la diversitat és la sal de la vida... Papà, papà, i ¿per què la vida és salada?... Perquè no és dolça... I ¿per què no és dolça?... Culo, hijo, dije culo.

APM

Podeti

Muchas gracias, doctor, muchas gracias por sus interesantes hipótesis. (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador)  Bueno, pues conclusiones, no hipótesis, me indican. Ahora, si le parece, le damos la palabra al público. (El doctor assenteix amb un somriure prepotent, mig tancant els ulls amb commiseració). Llegamos al turno de preguntas. ¿Alguien de los aquí presentes desea intervenir?... Sí, al fondo… Hola, bona vesprada. Sr. doctor, vostè afirma que el darrer encàrrec institucional que va rebre el mestre, el retrat del general, va ser una mena de revenja, una forma d'humiliació, si és que no ho he entès malament. Tot i que, com diu la dita, la venganza es un plato que se sirve frío, ¿no li sembla que de 1939, en que va acabar la guerra, a 1952, en que li van fer el susdit encàrrec, en tretze anys no és que el plat s'hagués gelat, sinó que ja estaria per a llançar al fem?... (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador) El doctor me comenta que "no comment"… (La supèrbia és el patrimoni dels mediocres) El preguntador, però, continua: bé, intentaré aprofundir-ne afegint, si li sembla, dos fets que crec són importants: el primer, l'encàrrec d'un magnífic pergamí que el mestre va rebre al 1949 des de l'Ajuntament de la Ciutat amb motiu de l'homenatge que li van fer al nostre més famós pianista internacional, músic que el mestre, com a melòman que era, admirava profundament, i treball del que va gaudir amb fruïció ¿hem de considerar aquest encàrrec, llavors, com un primer símptoma de la revenja que li preparaven a tres anys vista?... I segon, ¿l'exposició homenatge que li va fer el Cercle de Belles Arts quan el mestre va faltar, deu ser, segons vostè, un altre episodi de soterrada revenja post mortem auctoris?... (El doctor li fa un comentari breu a l'orella del moderador) El doctor me indica que nos dé sus datos de instagram… És que no tinc d'instagram… (El doctor li fa un altre comentari breu a l'orella del moderador) Pues de Twitter… No, tampoc en tinc… (El doctor insisteix a l'orella del moderador) Me dice que lo quitará de su grupo de wasap… No tinc mòbil… (Tempore tribulationis) ¿Alguna pregunta más?... Sí, en la segunda fila… Hola, bona nit. Voldria plantejar-li, al doctor, dues qüestions. Vostè n'ha parlat de "l'ostracisme franquista", ¿podria aclarir què vol dir?, perquè que se sàpiga l'ostracisme no en té de cognoms. El franquisme va relegar a l'ostracisme a molta gent, però l'ostracisme no n'és franquista o stalinista, l'ostracisme és el que és i prou, i l'apliquen els règims polítics o fins i tot els individus de forma individual, per exemple el que vostè vol fer bloquejant, silenciant o deixant sense respostes al senyor que acaba d'intervenir, que, de fet és nét de l'artista, i que vostè ja va oblidar o obviar -¿ostracisme inconscient?- a l'apartat d'agraïments, tot i la seua col·laboració amb varies obres i una de les fotos més significatives de l'exposició, reproduïda a grandària gegantina per vostè, i que encapçalava la mostra; oblidar, dèiem, ignorar, obviar, vetar o com vulguem valorar, a l'apartat d'agraïments del catàleg de l'exposició que vostè va comissariar, potser perquè tampoc vostè va saber refutar-li l'oposició que ell li comunicà a titllar el seu avi de pintor republicà, tant sí com no, així, sense cap matisos. No sé si aquesta frase potser és massa pel vostre d'això. I la segona, ¿quina mena d'ostracisme és aquest que no només li fa encàrrecs institucionals al mestre al 1949 i al 1952, i una exposició commemorativa a la seua mort, sinó que, anys desprès, l'últim batlle franquista -franquista, ¿m'ha sentit?- comprà a la família el retrat de la seua dona, Llauradora valenciana, per al Museu de la Ciutat, la pinacoteca municipal -per cert, quadre fins ara segrestat, primer per l'anterior batllessa al seu despatx, i també per l'actual batlle a requeriment, diuen, de l'acòlit en pràctiques del que desprès parlarem, ignorant així la memòria del mestre que de segur voldria que la seua esposa estigués a la vista de tothom i no als despatxos oficials que ell tant detestava- i, a més a més, l'últim batlle franquista, també li dedicà una plaça a la ciutat? Potser aquesta segona també és massa per la seua d'això. ¿Quina revenja, ens preguntem, més estranya, no? Si a tots els republicans els hagueren tractat així, no parlaríem encara de represàlies, no?... (El doctor li fa un breu comentari a l'orella del moderador) El doctor me indica que nos dé sus datos de instagram… És que no tinc d'instagram… (El doctor li fa un altre breu comentari a l'orella del moderador) Pues de Twitter… No, tampoc en tinc… (El doctor insisteix a l'orella del moderador) Me dice que lo quitará de wassap… No tinc mòbil… (La intransigència és el patrimoni dels interessos espuris) Bueno, vamos acabando, ¿alguna pregunta más?... Sí, al fondo otra vez… Sr. doctor, vostè coneix l'esbós del retrat del general, és clar, ¿també li sembla que va de burleta el mestre a l'esbós?. Sí, és clar que el general queda ridícul al seu retrat, però és que ell era un personatge no tan sols sinistre sinó també ridícul, algunes persones no cal insultar-les, fer-les burla, ridiculitzar-les, prou és el descriure-les, ¿com pot fer-ne, llavors, una interpretació tan esbiaixada i interessada?, ¿què és el que persegueix vostè?, ¿ignora vostè les imposicions cardenalícies que el glorioso movimiento obligava introduir als retrats del general? I acabe, que se'm passa l'Ora de la bici. Si vostè és el major especialista en el mestre, com no seran els menors, hem de pensar. Bé, un altre dia parlarem del susdit acòlit aquest que en té fent pràctiques a Bélmez de la Moraleda. Ah, i jo tampoc no tinc d'instagram ni twitter ni mòbil… (El doctor li fa un breu comentari breu -el que es diu un BCB- a cau d'orella al moderador) El doctor me dice que pondrá los hechos en manos de sus abogados… (I l'amenaça és el patrimoni dels… doncs això, el que tots penseu). Ah, com està el pati. Quanta, quanta indigència intel·lectual i/o acadèmica. ¿Quan dèieu que cau el meteorit?.

All you need is...

Del carrer estant arriben perfums. Estic assegut. Fa calor, i la butaca on séc m'abraça sense cap tipus de protecció ni precaució. Evidentment, ella no duu mascareta, ni jo tampoc. Vinc de pedalar una més de les curtes etapes dels darrers mesos. Perquè fa mesos que tot està minimitzat, vida mínima, vida reduïda, també les pedalades dominicals, és clar, només missa brevis i desprès; la qual cosa, lentament però segura, jivaritza la meua visió del món, del meu petit món, ja en sí mateix una més que reducció a l'absurd de la realitat, d'aquesta realitat que només els estupendos diuen conèixer. Amb l'agilitat dels lladres i la lleugeresa del vol de la papallona, els perfums barats, sobretot els barats -què hi farem, jo era pobre i els meus records els adoba a parts iguals una goteta de benzina, altra de greix de rodaments i una de Maderas de Oriente, posem per cas. Els perfums barats, deia -de fet, crec que mai no he olorat d'altres, ni falta que em fa, perquè no hi ha perfum més delicat i exclusiu que el dels cossos que estimes: el pit de la mare, els llavis de l'amant, les galtes del nadó... si és que heu estimat qualsevulla qualsevol dia de la vostra vida, que no tot amor és besar pells prohibides o dolces- els perfums barats, anava dient, els de la meua infantesa, boten del carrer al balcó com lladres i aprofiten els quatre dits -anava a dir els quatre gats, no sé el perquè- de joc d'aire de la finestra per entrar aletejant a casa meua i desfer-me la quimèrica protecció de la mascareta que li he posat fa uns mesos a la memòria. Perquè els records fan mal, fins i tot els bons, o sobretot els bons. Però heus ací que aquell perfum que jo vaig batejar de crisantem, ara m'explicaré, ha tornat per…

 

Del carrer estant arriben records. El dia anava de retirada. En eixir de classe m'havia perdut amb els amics al nostre petit món de joc i retrets. La llum incerta que enfosqueix les voreres ens abraçava mentre un rerefons verdós aglutinava la tristesa d'un dia més que moria. Als adéus, algú va dir amb les paraules de la seua avia, que era l'hora dels crisantems, aquella on la foscor obrirà definitivament els pètals solars de la flor. Aplegue tard a casa i no hi ha ningú. La mare deu haver eixit a buscar-me. Estic assegut a la vorada, davant de casa. La tanca del jardí de casa es closa, i tot és fosc a casa meua. Estic assegut i m'ofegue, m'ofega pensar en la mare perduda de no trobar-me i perquè sembla que tot el carrer ha decidit morir a l'hora esponerosa del crisantem. La tristesa dels nens és profunda, intensa i volàtil com el desig d'un cos. Plorava amb els ulls oberts i vaig sentir tot d'una les passes asexuades d'aquell o aquella que duia el desconegut perfum que jo vaig batejar com crisantem, i que era pobre i comú com el bes d'una salutació antiga, un reconeixement d'última hora, un compromís amorós que tots voldríem evitar. Vaig girar el cap, però la vorera era buida. Al bar del cantó, els llums tallaven com una dalla la foscor groguenca del carrer. Sota els crits ebris i els colps de xamelo una cançó estranya aglutinava la tristesa del món.

Nom propi

Doncs resulta que n'hi ha qui no en té de nom propi. Que tota la seua vida serà -per imposició històrica o elecció pròpia, heus ací el dilema- el "fill de…" (p.e. el "fill del Caníbal") el "nét de…" (p.e. el "nét de Franco") el "nebot de…" (p.e. el "nebot d'en Rameau") o fins i tot el "nebot segon de…" o el "renebot de…", encara que aquestes dues últimes n'hi ha que treballar-se-les amb dedicació quasi exclusiva, per a la qual cosa has d'abjurar dels teus propis pares o avis originals i esperar que aquells parents llunyans de la tieta, posem per cas, t'accepten com a família d'acollida. I em direu que no, que això és impossible, que tots en tenim de nom propi, i que aquí està el DNI de cadascú per a demostrar-ho. No estaria jo tan segur. Si n'heu llegit la Historia universal de la infamia, de J.L. Borges, recordareu aquell fet extraordinari d'en Tom Castro (Arthur Orton, de naixement) "un palurdo desbordante, de vasto abdomen, rasgos de una infinita vaguedad, cutis que tiraba a pecoso, pelo ensortijado castaño, ojos dormilones y conversación ausente o borrosa" un "obeso tarambana", que, assessorat pel negre Bogle, vertader artífex de la genialitat, va suplantar a "Roger Charles Tichborne, militar inglés criado en Francia, mayorazgo de una de las principales familias católicas de Inglaterra", la mare del qual va acceptar al tal Castro-Orton com a fill propi davant la seua pròpia i insubornable negativa a reconèixer la mort al camp de batalla d'en Roger, tot i que en Roger Charles "era un esbelto caballero de aire envainado, con los rasgos agudos, la tez morena, el pelo negro y lacio, los ojos vivos y la palabra de una precisión molesta". A la mort de Lady Tichborne, els seus parents van litigar contra Castro-Orton-Tichborne guiats pels seus drets consanguinis, esgrimint l'acusació d'usurpació d'estat civil. Al capdavall, Castro-Orton -ja desposseït del Tichborne- va ser condemnat a 14 anys de treballs forçats. Com que era un paio que es feia de voler, li van rebaixar la condemna i als deu anys va quedar en llibertat, i va dedicar-se a donar petites conferències a les quals declarava la seua innocència o acceptava la seua culpa, segons les reaccions del públic, fins i tot "muchas noches comenzó por defensa y acabó por confesión", fin de la cita. Vet aquí la raó essencial per la qual els aristòcrates en tenen de tants noms propis. Ells, molt més que els anònims propis plebeus, viuen el perill constant de ser recordats com a "fills de…", etc. D'això, el mèrit extraordinari de, posem per cas, na Isabel I d'Anglaterra que a la Història local de la infàmia sempre serà recordada pels valors propis de la seua raça, que tan esplèndidament atresorava, i no només per ser "filla d'... Enric VIII". D'altres sang blava, però, tot i la llonganissa de noms que posseeixen, mai no passaran de ser "fills de…", com tots aquells que es creuen el que no són: un príncep fent de rei, un rei fent d'emperador o tots plegats fent de Déu, i que sempre seran coneguts com a "fills de…": "el fill del fugitiu", "del faldiller", "del trempat", "del disparu" i coses d'aquestes; o aquells cortesans i/o espongiformes que encisats pels culs reials no caguen per no embrutar-se el seu propi cul, convençuts que així pujaran més ràpid els graons de l'escala nobiliària, i moren víctimes d'una obstrucció intestinal i farcits de merda. Hem d'afegir, que els "sense nom propi", sobretot els locals i voluntaris, és a dir, per elecció ben pròpia, guiats per la seua cobdícia i/o ànsies de protagonisme, se'ls sol reconèixer pel síndrome servil del besamans. Diu l'enciclopèdia catalana -qualsevol d'altra us ho confirmarà- que el besamans és un senyal de reverència o acatament. Bé, deuríem precisar que, a més a més, el besamans streaming no viu un dels seus millors moments, ja que la possibilitat d'infectar-se del virus corona, corina, crèdit corona o com li vulgueu dir, en tocar els llavis el dors de la mà del venerat a besar, és més que factible. Per la qual cosa, darrerament, es fa online. Yo me lo guiso, yo me lo como. Ah, no ho oblideu, els noms propis, sobretot si no és el teu propi nom, sempre en majúscules, malparits. I fins ací, la lliçó d'avui sobre puntuació i sintaxis. A veure si els espongiformes amb borrosa identitat en trauen alguna cosa de profit.

Ja em perdonareu

De vegades te n'oblides que el que tens,

però que mai no tindràs

-meravellosa paradoxa-

allò que semblava donar-li sentit a la teua vida

-si és que cal això, i ara no parle de bicicletes, o sí-

allò que, pel que tinc viscut,

l'importa un puta merda a la major part de la gent,

fins i tot a molts dels que van elegir, diuen, pensar el mateix que tu.

I que fan veure que no, que sí,

que els preocupa d'allò més,

que, caram, com ho pots dubtar.

Pobra gent, tots plegats, que només vol lliurar-se

a la seua ridícula vanitat, filla esbiaixada

de la rancúnia, filla oficial de l'enveja,

filla borda de la mediocritat…

Te n'oblides, de vegades, dèiem, que el que creies tindre no ho tens;

fixeu-vos-en, però, qui us ho voldrà furtar.

Perquè arribarà aquell moment en què ho trobaràs a faltar…

no, millor: aquell moment al qual t'agradaria ser

la lletra d'una cançó... o els sons d'una melodia.

I oblides que és la única cosa que realment importa.

Apocalipsi ara

Lo que realmente detesto es el bombardeo con napalm. Desde mil metros de altura, sin peligro -e hizo un ademán de desesperanza. Continuó: -Uno ve incendiarse todo el bosque. Dios sabe lo que se verá desde abajo. Los pobres diablos se queman vivos, las llamas caen sobre ellos como agua. Se empapan de fuego -agregó con ira contra todo un mundo que no podía comprender-: No lucho en una guerra colonial. (El americano impasible, Graham Greene)

Asombra comprobar de qué pocas cosas está hecho por dentro un español: somos muñecos de resorte, y así resulta de aburrido nuestro trato y de extremosa y de simple nuestra literatura. Nuestra intimidad es esteparia, inmemorial (…) donde nadie jamás ha dicho a nadie algo discreto, educado y cordial (…) Ese limbo es un despidehuéspedes. (Retrato del artista en 1956, Jaime Gil de Biedma)

Faig un quimèric primer intent de ficar-me els guants cruixents i transparents de Consum desprès de posar-me el gel hidroalcohòlic de reglament. Impossible, s'enganxen a la pell com les sangoneres als turmells dels que viuen als aiguamolls de les terres pantanoses. I lo pitjor encara està per vindre. L'angoixa augmenta cada vegada que pense en la fruiteria. Tinc que comprar plàtans i els he de posar dins la bossa transparent, però no cruixent, abans de pesar-los, i no resulta gens fàcil obrir l'esmentada bosseta, ja ho us dic. I, aconseguida la cosa, he d'enganxar-li l'etiqueta amb el preu, mirant que no s'apegue l'etiqueta al guant cruixent i acabe per trencant-lo. Abans, però, passaré pels prestatges dels pots de vidre de verdura i entrenaré la meua habilitat digital, evidentment. Però no ens avancem. Estic encara amb els guants de l'entrada. El de l'esquerra ja està, tot i que no puc fer-lo arribar al canell, però el de la dreta se'm resisteix. Davant meu, dues xiques de Consum acaben d'arrodonir el moment d'aquesta entrada triomfal. Que te crees tú eso! Esto no acaba aquí. Aún queda lo peor. Cuando venga la segunda ola, con los chiquillos en el cole y todo, ya verás… Pero para entonces, ya tendrán la vacuna… Que te crees tú eso! Primero, no habrá para todos, y cuando haya, entonces habrá mutado el virus, como la gripe… Pero mucha gente lo ha pasado y serán inmunes… Que te crees tú eso! (I van tres) Cuatro días, cuatro días dicen que duran los anticuerpos… Eso no lo saben aún… Que te crees tú eso! (Quatre) Que no lo quieren decir, que no es lo mismo… Ay, chica, qué mal me lo pones… Oye, yo, hechos, yo voy a los hechos. Y las secuelas?, que eso tampoco lo dicen. El que no se queda tocado del pulmón, se queda del corazón o los riñones. Y, si no, al tanto… Ay, hija, qué depre me está entrando… Oye, las cosas como son, ya verás, ya… El guant dret se'm trenca. N'agafe un altre. Mentre em baralle amb el guant, entra un individu caucasià, amb el cap per davant el cos, un tipus modèlic del que JGB diria "sense matisos". Caballero, tiene que ponerse mascarilla -li diu la xica de la caixa. Llevar mascarilla o no es problema mío, vale?… I a mi em recorda el "A mí nadie me tiene que decir si bebo o no bebo…" etc. Se'm trenca el guant dret per segona vegada. N'agafe un tercer. El que m'estranya és que cap persona sembla adonar-se de que jo sóc allí, al bell mig de tot plegat. Fins i tot hagués fet el pi al damunt d'una bici i s'hagueren quedat igual. Ah, la gent m'ignora, suplanten la meua identitat, diuen que he dit el que jo no he dit, i que he fet el que no he fet, què hi farem? I desprès m'acusen de posar-les pals a les seues rodes, no de bici, és clar. Guerra bruta, li diuen, com si hagués de netes. Caballero, sin mascarilla no puede pasar… Ya le he dicho que eso es cosa mía… I com que ningú no em fa cas, li dic a la cara que no, que no només és cosa seua sinó de tots, com les vacunes, que la mascareta no n'és per evitar que ell es contagií del virus, molt al contrari és per evitar que contagií als demés. Cap de suro! Més que sense atributs, ets l'home sense matisos, malparit. Però m'ignora. Sembla que sóc tan transparent com el guant cruixent que encara no m'acabe de ficar a la mà dreta. Deu ser cosa del camuflatge. A la fi, fique el guant. A poc a poc faig la compra. Al passadís del peix un home que ve en sentit contrari al meu saluda a la dona que és dos metres reglamentaris davant meu. Eli, cómo estás? Cuánto tiempo. Ella no diu res. Que no me conoces, soy Fernando; claro, con la mascarilla y todo, cómo estás?… Es que no soy Eli, soy Concha… Ah, perdone, es que es igual que una amiga nuestra… Com els orientals, que tots semblen el mateix. Me'n vaig a la carn. Avui xulles i ronyons de corder, pel que puga passar. Desprès el Glenfiddich de reglament, i faig camí de la caixa, que ja he acabat la compra. Al fil musical comença a sonar aquella cosa d'un barret fort, bolet, bombí o orinal, de dubtós gust, que diu que posem que parle d'un lloc, i les xiques del començament tornen a escena. Mira, lo que nos faltaba, de aquí a cuatro días -sempre són quatre dies per a aquesta xica- Madrid estará desierta (o desert, that is the question) y Alemania también. Se les acabó el problema. Empapados de virus, no de millones, en el Levante. Los hospitales de Valencia a tope y ellos diciendo que qué bien lo han hecho… Como todo nos da igual, menos las fallas… Que te crees tú eso! (ja són cinc, com els dits d'una mà, amb o sense guant) I a mi em cruix l'ànima, la veritat.