dimarts, 19 de juliol de 2016

De misses


Tindrem que abandonar l'idea inicial… ¿La missa de cantus firmus?... Sí, potser que no és el millor moment. Ja sabeu que s'ha filtrat a l'opinió pública part del que projectàvem… Ja m'ho estic imaginant: en posición de firmes y al grito de "presente", los feligreses que se congregaron, etc., etc., etc. No, tindrem que deixar-ho córrer… Tens raó. I què fem, perquè la missa ja està pagada… I missa pagada, missa cantada. Ací no tornem els diners, faltaria més… Això mateix… Doncs, podríem fer-li la de paràfrasis… ¿Com dius?... La missa de paràfrasis… ¿Donar-li voltes i més voltes, però sense concretar?... Més o menys. Podríem aprofitar el material dels màrtirs i tot això... Potser que ens acusen de marejar el pardal, perdó, el ritus, volia dir... No et preocupes, al colom no l'importa. Però sí, és cert, perquè això de en sufragio del alma del hermano Francisco F., com si no fóra el que és, no s'ho empassa ningú… I què em dius de la paròdia?... ¿La missa paròdia? Una missa que no és missa sinó tot el contrari, és a dir, que sí que és missa, però que no ho és. Almenys de nova. M'agrada la idea… Una cosa com un cop d'estat que no és cop d'estat, sinó tot el contrari, és a dir que sí que és un cop d'estat, però que no ho és… Això mateix... Ara que ho pense, ens ha xafat la guitarra el turc… És veritat, i no podem seguir les passes dels infidels, tot i que ell també ens còpia... Caram, sí que està embolicada la cosa… I el Cañi diu que en qüestió d'ànimes, de distincions no podem fer-ne, que totes tenen el dret als precs i els sufragis, sobretot els sufragis… Ergo, tenim que cantar-la… Equilicua... Sempre ens quedarà el recurs del sine nomine, la millor manera d'amagar identitats polèmiques… Com les bosses de sang anònimes del doctor Fuentes, l'Eufemiano… Correcte. Però què vols que et diga, una missa anònima, sense els cognoms i DNI del sufragista, no sé si Sant Pere voldrà escoltar-la… En la de misses de Glòria amb pal·li i tot que li vàrem fer... Temps era temps. Sempre teníem aparicions i miracles dels que aprofitar-nos-en… Només protestaven els jesuïtes, ¿t'han recordes? Que el Papa negre, deien, era cosa seua… ¿I si li fem una Missa Negra, una Black Mass?… Què dius ara? Que t'has begut l'enteniment?... No, el vi de la sagristia és el que m'he begut… Ja està. Ja ho tinc. Li farem la missa de tapadillo… I en lloc de pal·li durem un paraigües… ¿Negre?... Negre, of course.

divendres, 1 de juliol de 2016

Ells


Van baixar a Avitáx, ja vegeu. Ells, els especialistes en caca de gavina o gallina, amb les quals matèries tant els agrada fer el seu particular Asperges me. Ells, que són capaços de podrir només amb l'esguard l'alè selvàtic dels nens, les rialles esponeroses dels amors adolescents, les carícies imprevistes dels millors records. Sí, van baixar a Avitáx, perquè s'han promès no tornar a posar els peus a l'epicentre de la gran mentida que transmuta un accident en infàmia, un homicidi imprudent en un assassinat. Ells, genolls avinagrats de confessionari que mai no confessaran les veritats amagades. Ells, que glorifiquen i condecoren la Mare de Déu i neguen una, dos, tres... infinites vegades més que el Pere, el seu fill. Ells, que van crear el pecat per poder penedir-se, i el penediment per poder pecar. Ells, que menyspreen les víctimes d'un luctuós succés previsible i evitable, però bategen els nadons abans de nàixer -par le moyen d'une petite canulle- si és menester, i per si de cas, tot i que Tomàs d'Aquino ho va prohibir: Infantes in maternis uteris existentes baptizari possunt nullo modo. Però els hi dóna igual el sant i qui l'alabe. Perquè tenen els seus Set Campions de la Cristiandat, la seua Champions particular: Sant Jordi per Anglaterra, Sant Denís per França, Santiago per Espanya, Sant Antoni per Itàlia, San Andrés per Escòcia, Sant Patrici per Irlanda i Sant David per Gales, i aquí paz y después gloria. Ells, que han fet de negar l'evidència el seu modus vivendi. Ells… què ràpid que obliden el que volen oblidar! Perquè al dintre d'aquest Ells no només són els factors de la desfeta, de la malifeta, els que mai no posaran els peus a l'estació de tel·lúric úter dues vegades rebatejada, tot i el Tomàs. No només són els criminals, alguns d'ells ja en presó. També hi són, com a còmplices, tots aquells que els alaben. Perquè encara no han fet neteja. Perquè els agrada molt més l'oblit que l'honestedat, la desmemòria que la història, la conspiració que la lluita oberta. Són el que són, especialistes en merda. I tots aquells que els recolzen s'empastifen fins l'ànima, tant que en defenen Ells la seua existència intrauterina. I si no trobeu la bici, amics, és perquè, llevat dels festius, no podem dur-les per l'úter de la terra.

dimarts, 28 de juny de 2016

The program


Pel que sembla, encara és molt efectiva, oi?... No, estàs molt equivocat, ja fa temps que la deixàrem de banda… Doncs sempre ens va donar de bons resultats… Sí, no t'ho discutiré, però darrerament la població havia començat a desenvolupar una clara resistència al producte... Ah, no ho sabia, això explica moltes coses. Doncs mira, em sap greu pels pobres animalets, en lo bé que vivien… Va ser una època gloriosa, ho reconec, però el processament de la matèria prima no deixava de ser un quefer altament tòxic, i… Sort dels amiguets i la companyia, que per quatre perres ens feien la feina bruta malgrat les nul·les condicions higièniques. Avitáx, quina factoria puntera, ¿t'han recordes?… I haguérem continuat, no ho dubtes, però les darreres fumigacions van mostrar-se del tot insuficients… I els ocells alçaren el vol. Adéu, Avitáx, i… No tots, alguns els vàrem sacrificar… I tot siga pel bé de la societat… Sempre ens han guiat els interessos… De la majoria, no cal dir. Caram, doncs em deixes en l'incògnita. I què és el que feu ara?… Top secret… Home, però estem en confiança… Millor si no ho saps… ¿Tan greu és?... No vulgues saber més… ¿Potser que no ho entendria?... Potser… ¿Noves tecnologies?... Més antic que l'arna… Ei, marca Avitáx, vols dir?... No i sí… Com t'agrada el misteri… És que van de la mà… ¿De la mà?... O intoxiques o manipules… Ja, i què és primer l'ou o la gallina, no?... Això mateix… Ja em podries fer cinc cèntims… ¿Ací, al metro, davant de tot el personal?... Que estem en confiança, ja t'ho he dit. Més segur que un vagó del metro no és el despatx del ministre de l'interior… Tens raó, però… Vinga, home, que ningú no ens escolta… Doncs hem canviat la caca de gavina per la de gallina, no puc dir-te més… Primer la gallina i desprès l'ou; bé, els ous. M'agrada l'idea… Si no volies caldo… Dues tasses… Mira, la nostra parada… I al cristall de la porta es reflecteix el nom de la parada: Avitáx. 


dissabte, 25 de juny de 2016

El colibrí

-No podem canviar de país. Canviem de tema. 
(J. Joyce, Ulisses)

No sé, xe. Tot és pegar-li voltes -molt més del que ho faria una roda de bicicleta a qualsevol brevet- a la cosa, i com que no me n'ixen els comptes, xe, que no sé què pensar. Perquè he rellegit i tornat a rellegir Les Confessions de cabo a rabo, és a dir, de cap a cap -molt més fi el català que la fiscalia, of course- i enlloc que hi trobe mencions a les conxorxes o les conspiracions. I mireu que al final del llibre IV si que en fa menció de deixar-se de banda la virtut i fugir cap a la perdició: "En lloc de guardar la meua força per a tu, de tu me'n vaig apartar i em vaig anar a una terra llunyana", la qual cosa és ben premonitòria del seu viatge iniciàtic a Las Vegas, i fins i tot amb menció subliminal d'en Marcelo: "Esperem a l'ombra de les teues ales". Però em sembla forçar massa l'hermenèutica si al darrere de: "caminar esgarriat per llocs sense camins, envoltats per tot de desertors fugitius, capitanejats pel seu cap, el lleó i el drac a la guaita per atacar", del llibre VII, volem identificar la CUP, el Marc o el Jordi, pose per cas. Sí que és cert que al capítol 20 del llibre X, n'hi han una sèrie de preguntes retòriques més que inquietants: "Com, doncs, és que et puc buscar?... Com, doncs, he de buscar la vida feliç? Doncs no l'he de posseir fins que puga dir: 'Açò és el que jo buscava. Ací està.' ¿La buscaré… a través del desig de saber alguna cosa que ignore, siga per no haver-la conegut, siga per haver-la oblidat tan completament que ni tan sols recorde haver-la oblidat?" Hi podríem afegir: "Doncs trucaré al De Alfonso", i tot quadraria la mar de bé. Però no seria ètic, no? Fins i tot al capítol 40 del mateix llibre X, potser que albirem part dels seus dubtes més íntims: "¿On no m'acompanyares, oh Veritat, per ensenyar-me el que he d'evitar i el que dec d'abellir?... Però en cap cosa d'aquestes trobe lloc segur per a mi…" De fet, al capítol 27 del següent llibre, el XI, sentim l'eco subtil però esgarrifós de les filtracions: "Imagina, per exemple, una veu emesa per un cos que comença a sonar i sona una i altra vegada… Només podia mesurar-s'hi mentre sonava, perquè llavors havia alguna cosa que mesurar." El final sembla d'arrel mariana, ho reconec, però tot plegat jo crec que el colibrí el que s'ha libat de cabo a rabo, és l'Agustí de Canterbury -ara que els anglesos són una mena de refugiats, de sense papers- i no al d'Hipona. Jo que tu, Fernández, li faria cas al Lucas -hasta luego, Lucas- citat també per l'Agustí al llibre VIII: "te n'alegres més per un pecador de la pradera que se'n penedeix que per noranta nou que no necessiten de penitència" Lc. 15, 7. No seré jo qui diga de quina pradera es tracta, és clar.

dijous, 16 de juny de 2016

Blat o déu

¿Conte d'estiu?

A Gregor Samsa

Tots els anys, amb les primeres calorades de la primavera fugissera el problema s'agreujava. L'Adelfuns, el professor Adelfuns, ja s'ho esperava, i no li donava massa importància. Però el que estava passant-li enguany començava a inquietar el seu reticent esperit. Perquè si d'habitud se'n trobava tres o quatre com a molt al llarg de les setmanes que ja s'abocaven a l'estiu o fins i tot entraven de ple a la canícula, enguany el percentatge assenyalat deixava de ser més o menys mensual per convertir-se no en setmanal, sinó pràcticament en consuetudinari. Encara hi tenia ben presents les que va tindre que escombrar de la finestra i aixafar de seguida dijous passat, o les que li varen eixir desafiant les Harmonies du Soir del darrere del piano del seu laboratori al divendres. Sí, als laboratoris d'aquell Centre hi havien pianos, perquè n'hi han de laboratoris i de pianos, i com que mai no s'han barallat, encara no s'han establert fronteres ben definides entre aquestes dues entelèquies atomistes, per tant a buen entendedor pocas palabras bastan. Diumenge passat, com que li va tocar pedalar tot sol, va començar a donar-li voltes a la cosa. Ja havia passat notificació de l'anormalitat de tal situació al cap d'intendència dels laboratoris: Benvolgut Bluetoothman, davant la proliferació de blatodeus al laboratori 0.6, em veig en l'obligació de posar-ho al vostre coneixement. Si la direcció del Centre d'Investigacions no resol en temps i forma tal anomalia, em veure en la desagradable circumstància de… etc., etc. Addenda: ¿o és que la referència internacional a la que aspireu és la d'un piano farcit de ballaroles al dintre d'un laboratori més atipat que l'actual illa de Lesbos? Perquè, hores d'ara, estava ben clar que les migracions de corredores, cuques molles, cuques paneres, cuques panisseres, patxes o curianes, o com les vulgueu dir, era cosa ben consolidada. El cap d'intendència, mentre parlava per un mans lliures camuflat sota l'orella i amb l'esguard posat a les ones gravitacionals de la conversa telefònica, li va contestar amb llenguatge de sordmuts que sí, que deurien haver netejat les instal·lacions al mes de març, però que un problema de dates (sic) li ho havia impedit i que ho faria al juliol. Però l'Adelfuns, el primer que va pensar és que al juliol a ell ja li donava tot igual, perquè ara eren al començament del juny i camí del laboratori ja se li havia aparegut dues vegades el Monsenyor de l'Imperi Gay recordant-li aquella cosa de que no tot el blat era net. Blatodeus. Blat o Déu? Blat net? Hi havia alguna connexió?, va preguntar-se. I ara ja no sabia si apiadar-se'n o aixafar-les sense contemplacions. Però al d'intendència la seua realitat se li havia capbussat al buit de les ones gravitacionals i el que digués el Monsenyor l'importava tres àtoms. Perquè, al capdavall, l'única cosa que en feien les pobres blatodeus era traspassar la frontera que fins ara havien tàcitament acordat respectar. Ell miraria de no destorbar els seus passadissos perduts a les circumval·lacions de la paret falsa que era a l'entrada del laboratori; i elles, per la seua banda, no deixarien de tindre el seu pas suspès sobre la ranura que l'absència del sòcol les hi marcava. I entre pedalada i pedalada a l'Adelfuns li va donar per pensar en Demòcrit. I que si com el savi de Tràcia prescrivia: lo dolç i l'amarg, lo calent i lo fred, lo groc i lo verd, etc., no són més que opinions; i que només els àtoms i el buit són vertaders, per què no ho podien ser -d'opinions, vull dir- també les fronteres, tot i el buit del sòcol? I, que qui eren ells per impedir que les pobres paneroles, paneres, panisseres, papa paneres, panderoles, paparoles, o com les vulgueu anomenar, canviessin d'opinió -si és que les papa xinxeres tenien d'opinions- i travessaren allò que les hi podia suposar la seua mort violenta? I capficat com anava en aquests pensaments atomistes no acabava d'adonar-se que potser el vertader dilema hi era al mateix nom genèric de les pobres escarabateres, escarabatines, escarabatoles, escarabites, escarabitxes, escarbonites, escarabotines, o com les vulgueu anomenar, per tal de no dir-les cucaratxes. Perquè les blatodeus, potser tenien que triar entre el blat o el déu per mirar de seguir vives, donada la susceptibilitat que havien desenvolupat sobre el seu nom consuetudinari. Tria que es va fer més que radical quan el company del laboratori 0.4 va presentar-se amb un rotllo de cinta americana i en precintar entre els dos aquella escletxa que els hi feia de frontera entre el blat o el déu varen convertir el seu habitat natural en una mena de Guantánamo. Total, com que el seu color de coure vell- una opinió com qualsevol altra- ja els hi venia de fàbrica. Blat o Déu, vet aquí el dilema de la porcellanea. Cosa, evidentment, que en cap circumstància mai no els passa a les persones, segons Demòcrit.

dimarts, 7 de juny de 2016

Tres eran tres...


Anem a pams. A veure, d'un costat estan els Borbonàires: Alicia, Carlos, Cristina y Pedro, que o són Borbón-Parma Habsburgo-Lorena o Borbón-Dos Sicilias -sense Vega, tan s'hi val la collita, i el que els hi vulgueu afegir. Capità, l'emèrit JC palito. Per cert, de la Borbón-Panamá ningú ja no hi parla, no? Quines coses. De l'altra, els Amnistiàries, és a dir, el Montoro i el seu cap, el Capo Mariano -¿hores d'ara, qui dubta dels càrrecs?. Ara, intentem quadrar els comptes millor del que ho va fer el Bárcenas, que ja té mèrit. Tres eran tres… Ah, no, que en són quatre. Tornem-hi. Cuatro eran cuatro las hijas… No, no, de filles res, que l'Alicia és tieta del JC palito; i la resta: el Carlos, cosí del JC palito, i la Cristina i el Pedro, cosins de l'Elena, Cristina i Felip be baixa palito i nebots del JC palito. Tots plegats, o tieta política o cunyat amb segones o nebots Calbotàires de l'única professional, pel que sembla, de la Casa Reial, la Sofia. Més aristòcrata impossible, perquè una aristócrata no es más que una señora de la que se conocen sus antecedentes y a pesar de ello es respetada (Perich, dixit) Tornem-hi. Cuatro eran cuatro la tía abuela, el tío y los dos primos de Elena -sense hac- y ningun@ era... No, no, açò no em quadra, perquè com escric cosí/na amb l'@? ¿Cosin@? ¿I tiet/tieta? ¿Ti@? ¿Tió?... "Que cagui el Tió". I mireu que el problema no és el 3%, sinó només un 1,8% per repatriar -cosa de patriotes, és clar- el que tenien amagat… no, d'amagat res, custodiat a Suïssa per un pastor -tant s'hi val d'ànimes, d'ovelles o de calés amb nòmina a Lombard Odier- un pastor, dèiem, suïs i flautàire, com tots els pastors suïssos. Amb els Flautàires hemos topado, amigo Sancho. L'Heidi, millor ni esmentar-la. I al seu avi, que millor no deixe el negoci de la fusta, per si de cas. ¿I si canviem d'infanta?... Cuatro eran cuatro los familiares de Cristina de Urdangarín, cuatro eran cuatro… Com que quatre? Amb cognoms tan llargs, amb guionets i copulatives -sobretot moltes copulatives- i només quatre familiars?... Vinga, home, qui pot creure-s'ho?... És que és una llicència poètica… Ah, caram, haver començat per ço -com que parlem d'antigalles… Tornem-hi. Cuatro eran cuatro los familiares de Cristina de Urdangarín, cuatro eran cuatro y ninguno era de postín. "Postín", quina cosa més rància… Doncs llevem a l'Urdangarín. Cuatro eran cuatro los familares de bla, bla, bla; cuatro eran cuatro y ninguno era china… chino… chin@. No, res a fer. I si provem amb el be baixa palito?... Cuatro eran cuatro las hijas -sí, filles, què passa, que estic ben fart del lligonet familiar- de Felipe, cuatro eran cuatro y ninguna era… Però quina cosa rima amb Felipe?... Bé, si no pot ser consonant, doncs que siga assonant: cuatro eran cuatro y ninguna era elite… Això sí que em fa gràcia a mi, mira. Com quan parlen de la categoria elit de ciclisme. Mireu, només falta que posem pel mig els Cicletàires. Tot plegat, l'única cosa que em queda clara, és que tots: els Borbonàires, els Amnistiàires i els Calbotàires -res a dir d'alguns, no tots, eh, Flautàires i Cicletàires- tenen el mateix problema que les tres filles d'Elena... que, no oblidem-ho, va ser raptada a la platja del Perellonet de València. Quin desencís -per dir-ho amb elegància, perquè si no diria quina merda- d'Ilíada va dur-nos l'Elena sense hac María Isabel Dominica de Silos de Borbón y Grecia, la raptada del Perellonet de malnom, ara que m'ho repense.

dimecres, 1 de juny de 2016

La cua


Deu ser una mena de penitència aconfessional el que m'està passant, perquè ja són dues voltes que pel carreró seu de Lo Rat Penat -Trinquet de Cavallers- i camí del treball, tinc la inquietant sensació d'estar al bell mig d'una partida de llargues. I el que encara no he pogut esbrinar és qui hi fa de pilota i qui de corda; qui, de feridor i qui o quins de muralla. Perquè ja va de dos que em trobe per les voreres del trinquet al cardenal arquebisbe que la té més llarga -la cua, vull dir- de la cúria, el Cañizares, que fins i tot el maligne li té enveja. Si vos dic que és baixet, no crec que en facen un d'especial a Discovery Channel; però si afegeixo que camina de costat, de nivell inclinat perquè carrega a dretes, potser que la cosa canvia. Té tendència a coixejar, tot i que no ho és, de coix, vull dir. I el seu cap gros i cendrós no es molesta gens ni mica en girar-se per mantenir la conversa murmuradora de l'acòlit de torn, sempre un pas al darrere de la cua més llarga i amb les mans entrellaçades a l'alçada de la barbeta com si li anés a cantar el Miserere mei. Què he fet jo, déu meu, per merèixer càstig tan oprobiós? ¿Es massa rosa la cursa rosa? Vull dir: ¿és conseqüència del meu vici ciclista -anava a dir solitari? ¿És això? ¿És tot producte del Viciclisme? ¿D'un Giro que amenaça la família pel domini del seu color emblemàtic? ¿D'un Nibali, que tot i estar cassat i en fills s'ha posat de rosa fins els mitjons?


No podrán con la familia, ha dit. I la pilota que amenaça rebotar a la muralla de forma imprevisible. Però avançant-me al retruc, que l'amenaça potser està al celibat, li etzibe. Total, com que no paguen impostos, i les escoles, els hospitals i les seues universitats catòliques les paguem entre tots. Jugada rodona. Però potser que aquest apropament a la dona també és una amenaça. Bisbe amenaçat. Món amenaçat. Fins i tot la paz mundial sembla estar en perill, que és pilota llarga a tocar la muralla en paral·lel i a esquerres, i una mà que sap que es cremarà, tot i la precisió de la resposta. Que no sap que ja estem a la III guerra mundial? Però el bisbe no escolta, que sembla un abocador d'odi. I pense si és que no ha perdut la cua, tal i com li va passar al conseller d'Estat Kovaliov amb el seu nas, i tot són focs d'artifici per mirar de dissimular la manca del que fins ara era el seu atribut principal. Doncs, compte amb la cua, bisbe, no la trobe pel trinquet amb uniforme brodat en or.

Temps era temps

dijous, 26 de maig de 2016

El senyor dels caquis

L'elegància de la mòmia. 
No sé si porta d'anells, però de mosques segur que li rondinen.

Els Bancs ho estan passant molt mal; ben fotut, mal, mal, mal. Pobrets... Dios te salve, María, llena eres… La Casa d'Alba que diu que no té de líquid; bé, calés, liquiditat. I ens ho corrobora la Carmen Lomana, dolguda perquè els seus pobres amics no en tenen ni per anar al Mercadona… de gracia. El señor es contigo… I per acabar el desgavell dels pobres rics, que la Tita posa els punts sobre les is fent-nos cinc cèntims sobre la dificultat de ser-ne ric, no d'arribar a ser ric, no, sinó la gran responsabilitat i dificultat que en té la cosa, la riquesa… Bendita tú seas entre todas las mujeres y… Bé, si el senyor dels cels és en ella, per què no li demanem consell?... Doncs això. I comence pel més antic, el de les mosques… bendito sea… Els rics també ploren, li dic com a presentació i improvisat resum de la situació… És que els diners no fan la felicitat… D'acord en que ser pobre és molt més fàcil com a contingència intrínseca exògena, tot i que no tant com a ascògena, però… Però què, esporangi unicel·lular dels ascomicets desprès de la meiosi?... No res, no res. Jo, que passava per ací, sap? Ja m'entén... el fruto de... El dels anells, d'entrada, sembla més assequible. Bon dia, que li deia al de les mosques que els rics… Però tu per qui m'has pres?… ¿Vostè no és el de l'anell únic?... Però tu per qui m'has pres?… Es repeteix, clar, com que és circular. Ací tampoc no traurem l'aigua clara… tu vientre... Vaig a pel dels caquis… JesúsNo, Juan… Com que Juan?... Que me llamo Juan, y de Jesús no quiero ni oír hablar… Que no creu en Déu?... Dios no existe… Com?... Al menos como variedad de caqui. Está el sharoni, el persimon, los astringentes como el hachiya y el eureka -nunca comprendí la razón del nombre, la verdad- y los no astringentes como el fuyu o el sharon antes citado… Però no em negarà que tots són Diospyros?... Pero eso es un genérico. Además, yo no soy Juan, yo soy su hermano… Com que germà?... Hermano del señor… ¿Religiós?... Déjeme decirle una cosa. Si alguien puede volver a salvar a este país, y no sólo a la Virgen María, del caos al que lo precipita la extrema izquierda, son los señores de caqui… Doncs, com deia en Tati, el caqui és una planta que cal cuidar amb mirament perquè no done els seus fruits… Entonces, qué haré yo sin mis caquis?... Sí que en té de raó na Tita -no pas confondre amb en Tati- quan parla de la greu responsabilitat i dificultat de ser ric. Senyor germà del senyor dels caquis, alguna cosa tindran arreplegadeta, no?... Qué me dice, usted no sabe lo que cuesta ser rico. Mire los Alba, la Lomana, la Tita… Ja que vostè en parla de mòmies, què em diu d'aquelles princeses caducades que pel que es veu no tenen altra aspiració que conèixer la seua pròpia mòmia en vida?… ¿La Preysler?... Vostè ho ha dit, i sembla que el seu home ho vol deixar per escrit: Crónica de una momia anunciadaPues sí, ya ve, los ricos también lloramos. Tenemos la sensibilidad del caqui... Diospyros te salve, Isabel, vacía eres de…


Caquis sense data de caducitat

dimarts, 17 de maig de 2016

Repulsió


A la cuina, la pudor del conill era ja insuportable. Ningú no recordava el moment al qual li havien tallat el cap amb la navalla d'afaitar. Tampoc no tenia ja cap importància. Quina repercussió pot tindre tallar-li el cap a un cadàver? Però vet aquí que el cadàver insistia: "no vull marxar com si fos un gos: humiliat, penedit, amb la cua entre les cames. Sóc un líder, i ho tornaria a ser només proposar-m'ho. Qui pot dubtar-ho?" Però la pestilència del conill persistia. Potser molt més que la insistència del cadàver. Perquè el cadàver com què no sabia res d'aquelles cuencas vacías on la llibertat pondrá dos piedras de futura mirada, s'obcecava en mantenir els ulls morts de la mentida, tous i perduts, irats, uns globus oculars pastosos, plens a rebentar dels aquosos humors d'una supèrbia que marinava la seua llengua preparant-la per l'aleteig cínic, indecent i poregós de la seua grandiloqüència. Perquè tot i que el cap feia temps que duia una vida al marge del cos, la gola encara mantenia la connexió glandular entre ells dos. La por. En conseqüència, el cap tallat encara parlava, i ho feia amb la por insomne dels posseïts pels dimonis -o els àngels, segons qui se'ls mire- verinosos dels éssers més innobles entre tots aquells que va parir el menyspreu per la vida dels que no són dels seus. Així, clar i fetal. Tan fetal com una xifra que comença per 4 i termina per 3, i el complement d'altra que mai no va pensar que un 4 i 7 sumats als anteriors donarien 0 com a índex final dels capítols d'aquesta història particular de la infàmia. L'índex d'un llibre perdut que el cap del conill mai no va voler llegir, i que tampoc mai no va saber què va passar amb els vestits a mida de H&M. D'això, que el conill pudent segueix a la cuina. Moscardes el fan objecte del seu desig. Volen inocular-li les seues larves i ous -l'ou de la serp- al bell mig de la carn pútrida. ¿Serà la carn malsana del conill guillotinat el festí carronyer de la hiena profilàctica o serà l'escopinada jesuítica dels homes de bé? Les escletxes sorolloses dels assassinats ressonen a l'estança de la memòria. Les petges del delit per tot arreu campen. El timbre de la porta, no el de la bici, és l'etern retorn. I el cap del conill busca amb deler el fotut canelobre que done llum al malson de l'insomni etern dels morts de Jesús. Hipòcrita de confessionari ben ensinistrat, duu als llavis l'odi sardònic de la culpa no confessa i la insistència pudent dels cadàvers.

dijous, 12 de maig de 2016

Els ous del rei

Puntillitas de reglamento

Sempre que em faig un parell d'ous -sí, un parell; ei, com les rodes de la bici, que sou uns malpensats- d'ous ferrats per sopar, me'n recorde del rei d'Espanya, l'abdicat, el campechano. Què hi farem! Que són reials els ous?... No, no crec. Perquè de gallines reials mai no he sentit parlar. Tot i que de regines més p… que les gallines, sí. Que són campechanos els ous?... Ara que ho pense, potser sí. Perquè els ous són d'essència campechana, no? Perquè quina cosa és més franca, més planera, que els ous. I no parle d'ous de gallina campera, precisament, no. Perquè aquests són fàcils d'acontentar, no?... Bé, no ens emboliquem. Són coses de la memòria. Associacions potser il·lícites, però associacions. ¿Involuntàries?... Els que han llegit Proust saben què poca cosa tenen a dir la legalitat i la voluntat sobre els records. És a dir, de què parlem, dels ous del rei, o del rei dels ous? Que mai no sabrem quina cosa és legal o voluntària o la conseqüència d'un ou, perdó, volia dir d'un record. Caram, avui estic… no sé. No sé com dir-ho. El mateix em passa amb la coca de llanda. Sempre que en faig -i en faig una cada setmana- em recorde de la dona d'un amic. Què passa, que era una llanda la xica?... Què va, tot el contrari. Però com que la vaig afegir com a un ingredient més de la coca, doncs res a fer; és posar la llet i l'oli sobre els ous i el sucre, remenar, i mentre deixe el mesurador a la pica sempre tinc un pensament per a ella. Ah, què coses que té la memòria. I és que al campechano, diuen, li agradaven els ous ferrats amb puntillita. Ah, sí, quin gourmet de la campechanía va resultar-nos el borbó, no? Perquè no sé ben bé on és que vaig llegir que anava a un restaurant de Madrid -el rei, no l'ou ni la puntilla- de postín, que li feien els ous -els ferrats- amb puntillita de reglamento. Deu ser conseqüència de la il·lustració aquesta aspiració rococó, ho dic per l'estètica del reglament, clar, no per la proximitat de la guillotina. I jo que em vaig assabentar de la relació inextricable que tenien els ous, les randes i els reis, sense esperar-m'ho, com l'ou de pasqua que t'esclafen al bell mig del front els que t'estimen. Ah, quines coses que tenen els reis; bé, els ous. Per cert, els panamà, duen puntilla?... Ho deixe damunt la taula per si de cas. Ah!, m'oblidava, que el seu fill, el príncep regnant, de pas per Toledo va estalviar-se els ous i la puntilla, que arrieros somos y en el camino nos encontraremos, és a dir, no els volia ni damunt la taula, per si de cas, que la Leti odia les randes.


No sé vosaltres, però a mi el Campechano
m'ha recordat el Voy volando de la Carol Burnett