dissabte, 26 de febrer del 2011

El port

Estibadors del port cap a 1930


I de sobte, el port. El port marítim. Carrer avall per l'avinguda trencada al mar ha estat la meua vida. La llum groga esplendent, furiosa de sol al malecó, posseint-te la sang i el destí per a sempre mai: permeable i enamorada pell dels sentits. Lloc de lleure, lloc de força, lloc d'homes de càrrega. Deia Plató dels homes fets animals, i els menyspreava. I d'altres, que mai no han portat un sac a les espatlles, el seguiren en l'ofensa. Em feren avergonyir del pare, i del pare del meu pare, amb aquesta condició d'homes reduïts que portaven el faune i el centaure a l'entrecuix de l'ànima. I tanmateix jo haguera seguit les seues passes per a mantenir el vi dels ofesos. I brindaria a la salut del pobre Plató, que tot i les amples esquenes i tan lluminosa front mai va vestir el saquet de càrrega, perdent-se així el subtil art de l'estiba i el cubicatge a ull. I amb les mans encara negres, tot i que el carbó fa una setmana que el vàrem descarregar, beuria el beneït desdejú d'aiguardent. I faria glops amb bogeria del got als llavis groguencs penetrats sense amor per la dacsa, el blat o la farina de peix empastifant d'olor cadavèric el menjador i els llits, la cuina i els besos. I faria, és clar, per conèixer l'avi que no em va conèixer. Que agafà de franc la barca de Caront en un mar d'alcohol barrejat de suor, dies i dones. Amb la seua mà trencada trencant la pedra blanca de marbre fresc a l'estiu dels gots i els companys de colla. Amb la mà trencada que feia ballar els bocois de vi negre viatgers cap a Gènova i Marsella. Amb els ulls clars que portà en vida el meu pare. Amb els llavis fins dels poetes de les roses negres. Feia flaire de gallina morta. Tenia el pàncrees dissolt. Potser la dacsa. Potser. Em va dir el meu pare. I de sobte, el port. Un port clos per als fills dels que ho varen trepitjar com a bèsties i homes. Per als que, tot i les espatlles caigudes i l'esquelet fi, pedalem pels seus molls i ens aixopluguem a l'escullera dels farcells i taulons d'altre temps, fugint de la dàrsena on cau l'insidiós plugim d'escopinades dels hereus de Plató. Dels iots enfonsant al fang de l'oblit els pailebots, les veles llatines, els vents de brea i peix podrit, i la filera penitent d'aquells monjos profans, amb el seu hàbit de saquet i faixa, canelleres de pell i espardenyes d'espart. Dels passejants peripatètics i ociosos, d'àgores buides i Sòcrates insolents sentenciant amb la paraula la fam ufana dels esclaus. I de sobte, el port. El port trencant l'avinguda.

Descàrrega de blat

dijous, 24 de febrer del 2011

En serio



Bueno, si lo que llevamos invertido en la otra lo hubiéramos utilizado con ésta o con las útiles (ok y palalelo) otro gallo nos cantara… Hombre, ni punto de comparación. Estas son serias. Reflejo de sobriedad, de santidad, en nuestro caso, me atrevería a decir. Nada de musiquillas callejeras que entorpezcan las palabras, las ideas. Precisa. Concisa. Occisa… ¿Muerta?... No. Bueno, neutra e internacional como una occisa… Es la primera vez que lo oigo. Me dejas occiso, de verdad ¿No querrás decir abscisa? ¿Neutra y cosmopolita como una abscisa?... Las abscisas no son neutras ni viajeras, querido amigo, son horizontales… Como los campos de arroz valencianos, como los campos de chufa de la huerta valenciana, como los campos… ¿Por qué insistes tanto con los campos?... Porque es mucho más noble que camps ¿quién puede atreverse a ponerlo en duda?... Pues deberías habérmelo dicho antes… ¿A quién?... A mí, a Paconofrancisco, desde ahora Campos… Pues tienes toda la razón. No había caído... Y tú, Fuentedemora… Por supuesto. Oye, yo creo que en el Registro judicial no deberíamos tener ningún tipo de entrebancos… Sin porsupuesto… ¿Sin presupuesto?... No, quiero decir que no es necesario decir ni porsupuesto... ¿Entonces hay supuesto?... ¿Mi puesto o el tuyo?... Bien, dejémoslo estar como una bici de Valenbisi… Eso no tiene sentido, las bicis no se están… Ya, pero si digo dejémoslo correr, se parece mucho a la otra… Bueno, tampoco se corren. Pero por si acaso, con esa o esas, que apechuguen ellos, los sin puesto… ¿Quiénes, los pospuestos?... En verdad, no sé bien qué han propuesto de impuesto... Qué dices de incesto?... Ah, pardiez! Qué mala influencia tenemos de la opuesta! ¿Te das cuenta? Es nombrarla de supuesto y ya nos estamos liando… ¿Depuesto? ¿Quién ha sido depuesto, Paconofrancisco?... Nadie, Fuentedemora... Bueno, sí, la otra. Con un poco de suerte la dejamos en lo que tiene que ser, un habla coloquial, familiar, imprescindible para las Fallas, la opuesta… Ahora te sigo. Qué fácil resulta entenderse hablando en cristiano… ¿Qué pasa con Cristiano? ¿No me digas que no juega el domingo?... No, hablo de lo que se habla… Cuidado, que ciertas expresiones son peligrosas, es el síndrome Agustín… Pérez-Reverte?... No, ese es Arturo. Pero mira, he ahí un magnífico ejemplo de lo que estamos hablando. La obra de este magno autor, es imposible en la opuesta. Una epopeya moderna como la de Arturo, en esa lengua que dice chist al chiste, camps al yermo y font a la sequía es imposible, querido amigo… Y que lo digas. Imposible. Como la nueva filosofía de Coello… Bueno, pero este escribe en otra (samba) no? Que se llama Coelho… Ah, ya, pero se le entiende mejor en ésta, sin lugar a dudas, querido amigo…

Hoy jueves, día 24,
a las 18 horas, frente a las Cortes no te cortes. Yo llegaré tarde, como siempre, pero llegaré. Por la dignidad de las lenguas que usan los que hablan de lo que se habla y no los que huyen entre silencios impuestos.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Fahrenheit 622/700


En efemèrides de perversió tan senyalada...

Vicicle. Eh! Vicicle. Vicicle!!! Desparta't, cony!!!... Hòstia!! Què passa? Què passa? Foc? On és el foc? Perelman!! Me cague en l'ou!! Quin susto, per l'amor de déu! Què fas ací?... Que t'has equivocat… Eh! Què dius? Què dius d'equivocat?... És 451... Eh! Però, tu saps l'hora què és?... Que és 451… Les 451? Home, val que les hores catalanes són rares, però 451? Vols dir que no t'has passat amb els carajillos de vodka? Mira que despertar-me a les 4:51 del matí per a donar-me la vara amb una nova forma de xifra horària. Déu meu, què mal estem, noi. La mare que et va parir… Deixa'm la mare, que… Sí, excusez-moi. Però, xato, que no són hores pels numerets… No ho has entès, Vicicle. Que no és Fahrenheit 622/700, sinó Fahrenheit 451, la temperatura a la que crema el paper dels llibres… Ah! I, deixant a banda l'hora que és, aquestes coses les veieu a casa vostra?... I tant. Sempre hem defensat els llibres com a medi cultural… Ja. Però la pel·li no parla d'això. Gairebé m'atreviria a dir que, fins i tot per al Bradbury, els llibres són el que menys importa… Ara, m'he perdut… No m'estranya, tanta incògnita per aclarir, tanta conjectura acumulada sense resoldre, i veus una pel·li i et perds… Perdona, però la paràbola final dels homes i dones llibres apunta a un retorn a l'estadi de tradició oral com a única forma de salvaguardar unes senyes d'identitat que en un futur seran necessàries en un món millor, més just i lliure… Hosti, Perelman, avui estàs amb els carajillos a dojo. Bé, sí, és cert que el que importa d'un llibre és llegir-lo i fer-lo teu. Però, no és el que més em toca de la història, la veritat… Ah! Ja ho he pispat, tío. Tu, el que proposes és un tipus de paper, la temperatura a la qual creme siga més alta, entre 622 i 700º Fahrenheit, i per tant puga resistir millor els embats del foc… Ara entenc perquè no acceptares el milió de dòlars. No. No és ben bé això, Gregori. Au, vinga, deixa'm dormir que demà tinc que acabar d'arrodonir el pack escamot itinerant, per a fotre-li als nassos del Camps -Paco, no Francisco; diu que li diu el Marianet- les imatges de la TV3… Caram, que tampoc és una meravella de televisió. Val que és un nombre prim, però molt millor Tele5, si és de teleprims que en parlem… Mira, Perelman. Desprès del que has dit, ja no podré dormir. Però el més important no és TV3, tot i que a mi personalment m'han fotut l'única tele que no hem dona d'urticàries quan la veig. El que em fa esgarrifança és el mateix que el que passa a la pel·li… ¿No em digues que volen cremar els repetidors?… Perelman, vés a fer la mà… I em deixaràs així?... Tu saps el que vol dir la paraula perversió? Tu saps el que vol dir pervertir un estat de dret? O creus que els bombers han dut de sempre un llançaflames?... Ah! Acabáramos. I 622/700 són les mides d'aquests estris malèfics?... No, Perelman. No. Són les mides internacionals (polzades/centímetres) de les rodes d'una bicicleta de curses… Ara, m'he perdut… Bona nit, Gregori.

dilluns, 21 de febrer del 2011

El meu 23 F

"Juro que no he sido yo, misargento"


M'agradaria dir que el 23F em va pillar al damunt d'una bici, però no. Em va sorprendre al bell mig del no-res, com sempre. Jo diria que en Babia o, si més no, als Llims -ja desapareguts, aquests últims- dos dels meus llocs preferits. Vaig fer l'impossible per tornar a casa cagant hòsties, si em permeteu l'expressió, i sense bici. Encara recordo al meu pare parlant per telèfon amb els companys del sindicat, atabalats com eren cremant papers. Desprès, els tancs -"se dice carro de combate, recluta"; perdó, ja no ho recordava, misargento- malbarataren el ja malbarat asfalt de l'Avinguda del Port, on vaig fer algunes de les meues passejades ciclistes més poètiques. El pare, la bici i jo. Tots tres plegats, amb ensurt inclòs o sense ell. Té igual. Per aquestes coses del destí -bé, de la vida- a un dels implicats en el cop d'estat més televisiu de la història, li acabaria fent de guardià. I la veritat, em vaig sentir com el protagonista de la famosa novel·la -que tampoc m'ho acabe d'explicar el per què de tant d'èxit- d'en Salinger: esmaperdut en un món, el militar, d'esmaperduts in aeternam. Sí, pocs mesos desprès del fracàs tejerià, al juliol, vaig començar la mili. I al poc, ja al destí definitiu, Ingenieros Transmisiones -un altre misteri: què feia jo al costat dels enginys i les transmissions?- li vaig fer de sentinella al Coronel Ibáñez Inglés. Un poeta de mena, que redactà els dos bàndols del Miláns del Bosch, amb toc de queda inclòs. Tres Anglesos, diríem, he conegut colpidorament a la meua vida. El nefast assassí de les noies d'Alcasser, un mossèn català aficionat a la música i el coronel de marres. En fi, n'hi ha de cognoms que ho tenen fotut, tot i el bilingüisme. Estava presoner -ell, clar; bé, i jo també- a la Caserna de Sapadors, on jo hi era, primer de soldat, desprès de caporal i fins i tot de caporal primer. S'ho imagineu? Faig memòria de misargento: "Tú, Vicicle, preséntate al curso de cabos… A la orden, misargento" I mai se'm va acudir dir-li "preferiria no hacerlo", tot i que ja havia llegit la novel·leta d'en Melville. Heus ací un altre misteri: mai ha tingut tant d'èxit com la de Salinger. Ningú em feia cas, no cal dir-ho, i jo ho comprenia perfectament. L'Inglés, un tipus grassonet, galtut, amb bigotet postguerra, ulleres i calb, passejava amb l'uniforme descuidat -si ens atenem al reglament- pel pati de la caserna. Gairebé sol. Aïllat d'un entorn que deuria considerar subaltern, i que encara li saludava al passar pel seu costat. No ens feia ni cas. Mai va pestanyejar. I mira que alguns n'eren tan maldestres que el saludaven fent-li el mateix gest amb el cetme que sense ell. La qual cosa et podia suposar el cap de setmana arrestat. I és que dins d'una caserna tots acabem, al capdavall, com a presoners. Els militars, dels seus somnis -bé, un poc com tots- d'això, que fan presoners a dojo quan l'enemic no s'albira per l'horitzó. I nosaltres… Ai, nosaltres. De què érem presoners? Almenys, a l'estiu següent, el del 82, i gràcies al mundial de futbol, vaig estar una bona temporada fent de guardià a la presa de Tous, la mateixa que al gotafredense Octubre el Xúquer -i no els terroristes- s'emportà riu avall. És el que té ser un guardià als camps dels cegos. Ah, dels sègols? Doncs no sabia que ara se'ls deia així. Bé, coses de la vida. O del destí. Ah! I sort que em vaig llicenciar a l'agost, que si no hauria hagut de llevar el fang de la Pantanà. Tot i que, pel que sembla, encara no ens l'hem llevat del damunt.




Ps. Avui dilluns a les 19 h. a la Plaça de la Mare de Déu tenim fang que llevar. Jo serè al curro. Si a les 21 h. encara esteu llevant merda, us faré costat.

dissabte, 19 de febrer del 2011

...li donen pel cul!

El pack lumínic

Que es faça la llum! Mentre estem a la guaita, per si algú responsable polític té un petitó residu de vergonya democràtica i li diu a la cara a tot aquell que per acció o omissió ha permès que arribem a les acaballes del fons del clot. Mentre estem… Perquè els cadàvers, ja se sap, estem, no som. O som el que no som, que ve a ser el mateix. I especialista com sóc en supervivències inútils, com ja ho vaig demostrar amb el piscolabis vicicletòrum i el seu pack recuperation, ací us en faig cinc cèntims del pack de supervivència lumínica: retrobem la senyal perduda. A la foto podeu veure el meu ordinador i els cables que, mai millor dit, ens en poden tirar un cable, com si diguérem. El cable gris (mascle-mascle, gairebé sempre) connecta el monitor de l'ordinador a la pantalla de la tele. Busquem a la xarxa la TV3, TV3 directes. Ara es tracta de dur la senyal a la pantalla sense senyal de la vostra tele a través del cable. Al meu sistema, el Windows XP, aquesta funció la fa una cosa que li diuen Intel ® GMA driver for mobile i que és al panell de control. Només deureu posar-hi l'opció Monitor+Portàtil i… bingo. Ni punt de comparació amb la qualitat en que es veia TV3, abans de la caiguda definitiva de les patètiques màscares democràtiques dels mandarins valencians, però es veu. Què hi farem… ara per ara. Si, a més a més, voleu sentir el que diuen, només teniu que connectar el cable negre des de l'eixida d'auriculars del vostre portàtil a les entrades d'àudio roja a roja i blanca a blanca de la vostra tele. Cutre? Sí, i tant. Però veus i sents TV3 a casa teua. També podem fer el pack escamot itinerant -estic donant-li els últims retocs- per a projectar a la façana del Palau de la Generalitat les emissions de TV3 o ben bé a la porta gòtica de la catedral o allà on us semble adient i n'hi haja la suficient foscor. I alhora, doncs prenem la plaça. Sí, ja sé. Els que tenen tele per cable o parabòlica, poden veure-la al canal internacional de TV3, ja. Però i el Super 3, que tan fielment segueix la meua Mona, i el 33, i el 3XL, i el 3-24 i…? Bé, ja semble el Tomàs Molina… Sí, ja sé. Que perquè no la veiem directament al monitor de l'ordinador. Doncs perquè em porta certs records, certs records clandestins… Sí, ja sé. Que també està la cosa aquesta dels drets legals d'emissió per internet… Bé, ja us he dit que era un pack de supervivència inútil… Papà, i perquè et costa tant trobar l'emissora?... Perquè no volen que l'escoltem… Doncs, posa la Matilde, Perico y Periquín… Espera't, que encara és d'hora… Farem tard, en la cosa aquesta de Radio Moscou… France, Radio France, una porta al món lliure… Sí, però per quan la trobes, ja haurà acabat la Matilde… Això espero… I jo me n'anava a mirar els besllums del jardí.

divendres, 18 de febrer del 2011

Pura formalitat


Pel que sembla, i tal i com bufa el vent -gràcies, Brassens, per avisar- he hagut de trepitjar el famós clot del pont de Les Arts. Tot i que ara mateix, no sé on sóc. De fet, al meu voltant no és el pont, no n'hi ha un mal indici d'art, i no serà que no hi pose tota la meua carn estètica al rostidor. Tinc el cap com els pobres companys -que no amics- del Palleter, i fins i tot com el Palleter mateix quan assajava amb el tambor, és a dir, com un bombo. Ara venen a per mi. Sembla que volen ajudar-me… S'ha fet mal. S'ha ferit?... No ho sé. Em trobe atordit… Té taques d'oli i de greix a la pellissa, se n'adona?... Eh, què vol dir?... No res, home. Vinga amb nosaltres, som de Valenbisi. Prop d'ací, al passeig de l'Albereda tenim la Central… Atabalat, com era. Esmaperdut de debò. Sense cap idea. Què fer? Què dir? M'he deixat anar. Sí, és clar. Gràcies, home. La dita Central era més bé la Centraleta. Mirant cap a Vivers, la torre de la dreta que feia d'entrada de la ciutat o de jo que sé. Superfície habitable: no arriba als vint metres quadrats. Fosca, humida i amb goteres ara que comença a ploure… No sembla que s'hi haja fet molt de mal. El que no acabe de comprendre és d'on ha sortit el greix. Li abelleix alguna beguda calenta?... Pot ser un cafè?... Sí, és clar. A veure. No. No, ho sento, s'ha acabat. Li fa un got de llet calenteta… Gràcies, però no la tolero pas… Doncs, és l'única cosa que li queda a la màquina. Li la trec i li fa uns glopets, home… És que em fa vomitar… Caram. Taste-la i al menys es calfa. Prenga… Tantes atencions m'obligaren a acceptar el maleït got de plàstic blanc amb llet més blanca. Com si fos una mateixa cosa alhora calenta, líquida i flexible. Vaig fer un parell de glops i ja em temia el pitjor: l'angunia i el vòmit desconsiderat amb tanta gentilesa… Com es diu?... Qui? Jo?... Sí, vostè… I per què ho volen saber?... No res, home. Pura formalitat. Tenim que omplir el part d'incidències, ja sap… No. No sabia. Però els estava tan agraït, tot i la incomoditat que sentia pel tracte rebut i per la llet calenta. Doncs, em dic Vicicle… Data de naixement?... Vol dir que és necessari?... Ah, no es preocupe, que la informació és confidencial, queda xifrada… Bé, doncs **/**/**… Ciutat?... Clotland city… I què feia al riu a aquestes hores?... Tornava a casa. Isc del treball força tard… Caram!... Sí, jo els hi dic horaris de càstig… Càstig? Que n'hi ha algú que li fa, ja m'entén… I què té a veure? Açò sembla un interrogatori policial. ¿És imprescindible que el seu company ho anote tot a l'ordinador? Sembla una comissaria i una declaració d'imputat… Bé, sí que tindrà que firmar aquest document com a part del part. Em segueix?... Doncs, no. Ho sento. Moltes gràcies, però amb el seu permís, me'n vaig… No sembla que la llet li hagi caigut malament… No, és cert. Què insinua?... No res, home. Però segui, home, que ja acabem. Mire, no fa un parell d'hores hem trobat un cadàver prop d'on vostè. El greix al seu tratge no el podem explicar. Però sols el farem una pregunta: com tornava vostè a casa?... Jo? Pel riu, com sempre. Amb bici. És clar, amb bici… I on és la bici?... Eh? Doncs haurà quedat al fotut riu, dins del fotut clot que he trepitjat. No?... Calmis, home. Calmis. Al seu costat no hi era… Algú l'haurà furtat mentre jo era inconscient… Com sap que era inconscient?... No sé. Ho imagino. Però és pot saber de què se m'acusa? Jo no li he fet mal a ningú, i menys a aquesta noia… Noia? Per què noia?... Ho han dit vostès… No. Nosaltres, no hem dit res. De fet, l'únic que en sabem del cadàver és el seu número d'identificació: **/**/**… Quina casualitat, no?... Ja veu, pura formalitat.

dijous, 17 de febrer del 2011

La direcció


Mireu-la. Sí, la imatge, dic. Sí, mireu-la bé. Així, desproveïda dels seus vestits, dels tratges a la seua mida. Encara no li ha ficat cullera al quadre de la bici. Només són un parell de rodaments amb els seus casquets, el superior i l'inferior. El de damunt tindrà que avenir-se amb la potència i el manillar, el de davall acceptarà, si més no, la penetració de la forquilla que desprès sols parla amb els essers superiors, els déus incerts i capritxosos que tan bé s'ho fan amb el que pedaleja, el ciclista, tan penell o més que els de l'Olimp. És la seua essència, manar des de la humiliació consentida: el servilisme. Però manar. N'hi ha quelcom més gran? D'això, que aquesta peça deu ser convenientment ajustada. I tant, amics, i tant. Si tova, amb folgança, trencareu la forquilla al pitjor moment, per exemple al trepitjar un clot al pont de les Arts, no ho dubteu. Si massa atapeïda, la bici s'escorarà perillosament cap el fons més fondo dels fons abismals. A més, enrocada en un gir impossible, l'òxid gaudeix d'una oportunitat única per a proliferar. Compte, perquè ja no podreu dur el vostre destí cap a les voreres i els camins del mai se sap. Mireu-la, sí. Mireu-la bé. Perquè una volta encastada, amb prou feines la notareu. Pràcticament es dissol, es mimetitza amb els tubs que l'envolten. I si guanya la partida, sols li queda al ciclista que pedalejar ja per a d'altres, per compte aliè. Per a aquells, que havent venut el tot: el seu cos i la seua ànima, no els hi queda més pertorbada alegria que gaudir del toll de misèries que la magnífica esclerosi assolida els procura. Mireu-la bé. Mireu-la. Que el seu rostre canvia amb la rapidesa de l'esguard fugisser del dimoni. Amb la hipòcrita amabilitat dels botxins. I només vol que la renovatis ad aeternam, tot i que la pobre bici carranqueja o que el pobre ciclista esbufega de tants com són els seus somnis malbaratats. I per què, em direu, li varen fer un ajustament tan forçat, tot i que hui en dia, existeixen unes claus dinamomètriques que controlen el par de forces, la pressió adient a uns rodaments que mantinguin, per una banda, l'estructura de ciclista i bici, i, per l'altra, permeten respirar a la resta del món? És cert. Per què? No ho sé. O sí? Temps enrere tot es feia a ull, i així ens anava. Un bon mecànic, honest i savi, fi i elegant com pertoca a aquestes màquines subtils i delicioses, era un regal dels déus. Actualment, és difícil trobar d'aquesta mena de persones amb tan alt concepte de l'estètica. Però, precisament per això s'han quadruplicat els mecanismes de control. Ara la pregunta és: per què es sabotegen les claus d'aquesta convivència, d'aquest equilibri trobat amb tan d'esforç i sacrificis? Per què, el que deuria durar un màxim de 8 vol eternitzar-se fins als 18 o més, i demostrar així que és insubstituïble? Per què és permet que arribe a creure que la bici és una empresa, la presidència del consell executiu de la qual li ha sigut investida quasi per intervenció divina i sancionada pel arquebisbe, com si diguérem? Qui guanya, a banda d'aquesta direcció podrida pels orins més deshonrosos? La conseqüència fatal és que no gosem pedalar sense mans, despreocupadament, deixant-nos portar pels vents propicis, aquells que acomoden la roda davantera amb l'antiga amabilitat de l'amic que ens obria una porta i donava pas a les veles llatines dels companys solcant canals que porten vida a l'ullal del món.


Ací podeu apreciar com eren antigament. Al damunt i al davall de la part del quadre que anomenem el punt de direcció, les peces dels coixinets són més que explícites. Aquesta, muntada per mi mateix, crec que té l'ajustament precís. La bici va sola, com si diguérem.



Aquesta és la nova generació de direccions. Gairebé ni la veus, però està, paraula de Vicicle. Ve ajustada de fàbrica i no m'agrada. El seu disseny fa que el protocol -ja sabeu el que pense del protocol- d'ajustament siga prou onerós, però el dia que menys s'ho pense la desmuntaré, i li faré una cara nova, com si diguérem.


dimarts, 15 de febrer del 2011

El Clot


Gràcies als meus contactes francesos -bé, franceses, ja sabeu, la Paulette, la Marinette… les nostres xiques a París, podríem dir, que no a l'Havana- he tingut accés als papers apareguts -pel que es veu, feia temps que no hi llevaven la pols- a Chez Georges. Tot i que pot semblar inversemblant -valga la redundància palindròmica- al dintre del grup de cançons inèdites, ha brollat, com una flor d'hivern, una cançó catalana, la mítica cançó catalana d'en Brassens, la qual tothom feia més una llegenda urbana que una realitat. Bé, la cançó és, més bé, valenciana, diguem-ho clar per a evitar els malentesos. La va compondre en una breu estada clandestina a València, als voltants dels '50, on, a banda de tastar per primera vegada la paella -de la que es va declarar incondicional, és clar- va tindre una mena de visions, de miratges esfereïdors -no em demaneu el perquè- del ja conegut universalment com a període cacalatravensis. Anàlisi profètica? Una sort de Cant del Sibil·lo, si em permeteu el canvi de gènere? Ningú dels llavors presents, amb el nostre VAE com a cap de cerimònies, no ho va entendre, tal i com ens informa el propi Georges, de la seua mà, en nota al marge: "Ils pensent que je suis fou à lier" Aquesta cançó va ser enregistrada l'1 d'Octubre -encara no existia el 9- de 1953 amb el títol de "Le vent" -sembla ser que a València per aquells dies va bufar un vent de mil dimonis i amb críptica referència política a la costa llevantina- i mitjançant el procediment de contrafacta li canvià el seu sentit endevinatori i la llengua, no cal dir-ho. El protagonista de la nostra cançó no sé ben bé com va quedar, però jo si sé com d'esmaperdut sóc des de fa uns dies. Heus ací, la cançó valenciana d'en Brassens. Observareu algunes paraules en cursiva, són uns petits gal·licismes que no hem gosat alterar.

EL CLOT

Si per atzar,
al pont des Arts,
un clot cabró
us fa rodar
cap per avall
al fons dels fons.

Si per mal art,
és colp fatal,
a l'horitzó
veureu els llamps,
raigs i destrals
del fi del món.

Fixeu-vos ben bé on era
aquest tros fotut de clot
perquè a partir d'ara
tot malson ja ve de cara.
Emprenyat el d'urbanisme.
Patrimoni n'és ofès:
"ja està bé poseu la roda
dins tan gran merder".

Si per atzar,
al pont des Arts,
el clot traïdor
trenca la roda
dels teus somnis
amb selló.

Si per mal art,
és colp mortal,
a l'aire un bot
dirà: "adieu,
vés tu i la bici
a l'altre món"

Fixeu-vos ben bé si era
l'últim raig d'un sol daurat
el que va cegar-vos l'esma
capbussant pecats.
I feu atenció profunda:
Emarsa, Gürtel, Brugal.
Tan de clot podreix la pruna:
tot hi dóna igual.

Si per atzar,
al pont des Arts,
un vent d'endins
llança la roda
dels teus somnis
dins d'un clot.

Si per mal art,
-déu, no s'hi val-
el vent cabró
dirà: "mon dieu,
vés tu i la bici
a fer la mà".

diumenge, 13 de febrer del 2011

Le petit Marcel

Proust (Fotomuntatge de Rosa Martín)
Era un món contemplatiu, estàtic, endins la tènue llum que queia des de l'enramada de besllums verdosos i l'espurnall de pors sota la cúpula de les branques flamígeres on uns fets prohibits a la meua condició malaltissa, al meu cos feble com els moviments mandrosos d'aquelles fulles que veieren el meu primer i únic passeig en bicicleta pel costat del bulevard de Saint Germaine, acabarien produint-se en aquells dies de floració tardana dels cirerers bords del parterre. Era un món sencer clos per les muralles del sol intermitent dels arbres i dels somnis que, passat el temps, em retornarien la naturalitat pròpia dels esdeveniments i moments viscuts en un futur sempre innat. Una mena de temps per vindre recobrat, d'amor viscut sense els besos i els dibuixos dels dits que prologuen tan petit i devastador afer. La meua excitació era manllevada de la realitat, i no sentia la terra polsosa sota el pes dels botins empolsinats per l'esperança de que aquell dia, Pierre, el xofer del meu oncle Jules, em deixés tot sol amb un estri tan insolent i atractiu que jo el confonia amb l'esguard de la duquessa de Guermantes quan va esbrinar, pels seus habituals desencisos, la vergonya de l'amor de Swann per l'Odette. Jo notava ja certa fatiga, i amb prou feines si havíem fet el començament del petit tros del passeig matinal que habitualment feia amb la meua avia, menys els dies que ella era presa pels dimonis dels nervis i la substituïa el meu oncle benvolgut; però l'ofec, més per prescripció dels mateixos nervis de l'avia que per l'obstrucció dels meus bronquis irritats, semblava escenificar els pitjors presagis d'un atac tan inoportú com desolador, i jo feia l'impossible perquè Pierre no ho notés, amb aquell sentit sempre indecorós que les persones servils, com ell, tenen per captar les febleses dels que els manen. Va ser una benedicció que Paulette, la noia que li feia de nodrissa a madame Verdurin, creués el pavès amb les sabates angleses que li havia pres a la seua senyora. Al Pierre li agradava aquell sorollet emergit de les llambordes que copsava la matinada per sobre els tric-tracs dels vells carruatges i els nous esbufecs dels autos amb motor que tan sufocat em tenien. L'oncle Jules la va mirar amb l'esguard tip dels que prenen les dones com els bons vins, dels que sospesen les despeses de l'amor abans de donar-li el primer mos. Tanmateix aquella melodia al Pierre, menys tip que el meu oncle, li portava el record suau dels valsos-musetes, i d'un mos tan diferent com el del sol d'un diumenge al rebost dels pares i l'amable perfum dels cabells descuidats al clatell de les noies. Gairebé sense adonar-nos el Pierre i la Paulette es distanciaren, i pels seus moviments vaig entendre que parlaven amb la sota veu dels amors penedits, de les rancúnies que brollen entre els que s'han promès la fidelitat equívoca dels amants; al poc, però, eren encercats per l'ombra tendra que ve en l'ajuda dels vells coneguts quan, tot i no saber ben bé què dir-se, se'n senten emparats pels records compartits, pels llaços esmortits de les veritats conegudes. Era el moment més oportú, perquè aquella avinentesa de caliu amarg podia tindre una deriva generosa que compensés saber que les espurnes del dies viscuts no eren completament extingides, i al meu oncle cap traducció li era necessària. Així, quan li vaig comunicar les meues intencions, ell, amb la magnanimitat que el caracteritzava, em va dir que Pierre tenia l'última paraula. "Pierre, podríem acostar-nos al taller del teu cosí i fer un petit tomb amb la bicicleta; fa temps que m'ho vares prometre". Ell no m'ho havia promès, sols va apuntar-ho, feia temps, com una remota possibilitat, però jo li vaig prendre la paraula com si fos un deute d'amic, una fotesa deixada anar que hom pren per un evangeli profà farcit dels tous reclams dels nostres millors somnis. "Pierre, anem-hi?" I amb l'excusa d'anar-hi, tal i com el meu oncle va imaginar-se, Pierre i Paulette allargaren aquest retrobament ple de l'absència dels antics cossos confidents i de la presència d'uns entrebancs que de tant i com el meu ofec augmentava, ells semblaven dissoldre per les comissures d'uns gestos que retornaven a la fluïdesa pròpia dels que s'apropen de bell nou al bes. L'oncle va excusar-se amb la pretensió de fer una cervesa freda a Chez Margot, i aquella solitud de tres em va semblar un bon preludi del que jo pretenia. El cosí de Pierre, va ser molt amable. Aquell noi jove de cabells d'atzabeja i ulls més bé apunyalats, em va pujar a tan meravellosa màquina i va mantenir-ne l'equilibri mentre la meua respiració s'agitava fins a extrems gens convenients. El flaire de greix i oli de vaselina del taller mecànic em quedà gravat tot junt amb el perfum dels cirerers i dels clatells descuidats de les noies en flor. Com que els amants semblaven haver-hi retrobat de sobte un temps perdut en el temps, el cosí i jo vàrem sortir al bulevard amb la intenció, gaire recomanable pels meus pulmons, de fer una escapada pel passeig central. Mai de la vida ho haguera dit, però si no penses en ell, l'equilibri et pren pel tall i, com va dir el cosí de Pierre, no t'abandona si tu no desconfies. I jo era ja tan febril que no m'ho vaig pensar dues voltes mentre pedalejava sense raó d'on era i com és que estava succeint tan perfecta experiència que l'aire que jo no era capaç de respirar per mi mateix entrava al meu cos pels porus de la meua pell tibant, fresca com mai l'havia sentit, olorosa en la humitat primaveral dels amants al rerefons del taller, dels besllums magnífics del magnolier del jardí d'estiu a Combray i de l'encís de estar per sobre dels homes, les dones i els dies. Sembla ser que vaig caure rodó, que em portaren a casa i que ja al llit vaig reviure, tot i que els meus deliris no minvaren fins a la matinada següent, desprès d'un episodi febril que el meu pare, metge, va estimar com a prou greu. Mai més varen permetre que pugés al damunt d'un d'aquests artefactes, com deia la meua mare amb la prevenció que les paraules d'ample sentit donen a les realitats que es volen evitar. Però jo vaig prendre nota de tot allò que havia viscut i em vaig prometre a mi mateix que buscaria de repetir aquesta escapada, si més no des d'una bici, almenys des del llit; i que si no li donava voltes als pedals i les rodes, almenys ho faria amb les paraules.

dijous, 10 de febrer del 2011

Els gats i les pedres

Mino

Qu'il boiv' mon vin, qu'il aim' ma femme,
Qu'il fum' ma pipe et mon tabac,
Mais que jamais -mort de mon âme!-
Jamais il ne fouette mes chats…
Quoique je n'ai' pas un atome,
Une ombre de méchanceté,
S'il fouett' mes chats, y'a un fantôme
Qui viendra le persécuter.
S'il fouett' mes chats, y'a un fantôme
Qui viendra le persécuter.

G. Brassens, Le testament
In memoriam Mino

Mai no vaig copsar quina mena d'atracció han tingut de sempre els gats per a les pedres. Faig memòria, i encara és belluguen pels meus records els prínceps gats del meu passat. Jo era un nen, llavors sense bigotis, no com ara que ja me'ls deixe. Bruns, negres -sempre magnífics, de pell tibant com les calces dels ciclistes, veges tu- pèl-rojos i blancs, i, fins i tot , eclèctics i multicolors, dins la millor tradició d'un art que mai no sabies cap a on anava, però anava. I gairebé tots lluïen al seu cos el bes anònim de les pedres. Aquell al que li faltava l'ull i el pegat pirata que li ho tapés. O el que feia de coix des que va aprendre a miolar en perdre el pit de la mare, l'esguard del germà i el peu del baix dreta. I els panxaforats, de tant com els varen besar les pedres a l'atzucac que deien replaceta. I et preguntaves per què les pedres buscaven als gats. Si seria de tant com avorrides estaven. O més bé, l'enveja no les deixava viure em pau amb la seua condició de cosa estant. Que els gats, ja ho sabem, li fan el salt -amb perdó- al més pintat. I fins i tot quan dormen són capaços de "bajarse de los coches en movimiento y bailar el vals" com va dir el poeta. No sé. Però si al gatet li faltava l'orella, el pare deia "això, una pedrada". O si els dents mostraven la seua obscenitat pel forat dels llavis que no hi eren, la mare sentenciava "una pedrada, no facis cas". I així anàvem tirant, amb gats apedregats -que ja ho diu la paraula- i fets com a causes, que per què buscar les mans amagades. I de tant en tant t'adonaves de la seua impunitat, de l'abús covard de les pedres. I al costat d'un marge desolador, d'on s'havien manllevat a sí mateixes, era estès el cos esquarterat d'un gat dins d'aquella pell malbaratada que encara feia el possible -com una pobre noieta violada- per mantenir les aparences. I al gat ja no li feia mandra la nova companyia de les sempiternes formigues enfeinades. I mira que els gats menyspreen els del vici laboral. I passà el temps. Tan elàstic ell, esmunyedís i maleït com els pobres gats. I als carrers, ja sense els seus miols, varen brotar com bolets pujats des de la rebotiga de la ciutat, unes petitones bestioles de crosta pèl-roja fosca i lluent com un coure que ningú vol. Duien unes gracioses aletes de complement, i la inquietant activitat, mai aclarida, dels brokers veloços de les clavegueres. Ai las! Res a fer per a les pedres. Res a dir. Amb prou feines si encertaven a una de cada mil o dues mil. Pedres fracassades de no ser paisatge, casa o marge. I així, defugint als Gregori (Perelman, m'escoltes?) Samsa, les pedres varen sortir de la ciutat perduda al no-res. I ho varen fer, sobretot, pel costat de les roses negres cap el sud esplendent. I cercant com a boges als gats perduts, albiraren d'uns que, pobres d'ells, feien escapada sobre dues rodes. I pensaren en aliar-se, donada la nova situació, als fuets que els amos sempre tenen al traster. Déu ens protegeixi si hom els regala de complement uns tratges de Siemprejoven color caqui i amb la gorra adient.

dimecres, 9 de febrer del 2011

El somni



Feia temps que no hi anava
amb l'ofec del ganxo tan posat.
Aquest escamot em té lligat
à bout de souffle o d'escapada.
Vaig esbufegant de debò
i no aconsegueixo -ai, no-
aprofitar aquest rebuf de ple
per a inspirar-… me a pit obert.
Que tot i que ho intento,
no em deixen marxar pel dret.

Ara per ara, tot ho he provat.
I no sé qual del munt de rutes:
que ja em diuen cagadubtes.
Els deu segons no hi han passat,
i ja n'estic contra les cordes.
Quin ritme, déu meu, mon dieu!
M'ho deia l'Yves, de viatge, company.
Gran viciclista, tot un pura sang:
"vés en compte que els professionals
van a corre cuita fins i passejant".

I no hi feia un gra massa -ai, no.
Que l'escamot és ben apostoflant.
Se n'han vist d'atacs fulgurants,
inapel·lables, bells i magistrals.
Tendres, emotius, savis i sentimentals.
Esporàdics, tímids, aïllats i metaïllats.
I d'altres que són tan constants,
com la sorra d'un rellotge estant,
que acaben desfent-te la moral,
tot i que sigues d'esma benestant.

Que jo només vull treure'm el mal
billar francès d'aquesta bicicleta
entremaliada de Margarette i Marineta
i dels meus sospirs per la Pauleta.
O potser sóc confós de primavera,
de flors primerenques i lleu pluja
quan ruixa pel front i pels costats
dels sospirs per Margareta i Marinette,
Paulette i la seua torbadora bicyclette,
tal i com ho canta l'oncle Montand.

Digueu-me, doncs, què hi puc fer,
si només encerto a pensar amb l'ette
de les noies i les noves vicis clettes.
I em descuido, somiatruites d'ette,
de tancar la boca i parar la bava,
mentre n'hi han que ens varen dir:
"No, si jo només que passava.
No teniu de que amoïnar-vos".
I a la primera pujada ja t'han fos:
ai las! els grimpeurs de dità blava.

Farem, amics, els relleus de baula.
I si es llança plugim de paraula,
ja serà al darrere qui prendrà taula,
cadira, rosa, paper, ploma i tinta.
I sortirà amb l'ànima tipa i posseïda
pels déus benefactors de la rima.
I així, sota la roda dels versos,
sota el bes de les síl·labes a l'asfalt,
i amb els arbres de bells testimonis,
el camí es dibuixa sobre l'onatge.

Que el somni d'una bella imatge,
quan al capdavall creus l'atrapes
dins la gàbia dels bells miratges,
no té preu. Que t'oblides, al remat,
del que n'has patit per endreçar
els teus llavis als teus sentiments.
Fins que veus vindre la Paulette,
amb la seua trotadora bicyclette
melosament i casta barallant-se
amb les seues dolces colomettes.


Potser siga la Pauleta, Margarette o Marinette, potser.

Ei, ei. Desperrta. Eh, Vicicle, desperrta… Eh? Què passa? Qui és?... Hola, sóc l'Ángela… Osti, quin ensurt. Per l'amor de déu. Però què fa ací, com a entrat, què vol?... Veurre't. N'has fet els deurres?… Quins deures? De què em parla? Però vostè sap l'hora que és?... No em digues de vostè, home. Com ets de petitó. Sempre fent amics, eh?… Com que fent amics?... Ho dic pel poemeta, tonto… Com ho sap?... L'Ángela està en tot… Doncs, sí. Me'ls estimo com amics. Amics en la poesia, i d'alguns diria que en prou coses més… Ja, com la Pauglette, oi?… Pauleta… Eh?... Que es diu Pauleta… Té igual. Ja ho sap això la Marrrinette?... Què ha de saber la Marinette?... Bé, no rres, lo de les cologmetes, i d'això, saps, vull dir… No. No sé que vol dir, la veritat. I ja m'està començant a fartar… Oi, quin geni, com l'Adolf, el mateixet… Va, diga'm què vol i foti el camp de ma casa… Que vas enrraderrrit amb els poemes, no et sembla? Que mai saps perr on tirrar, carradubtes. Així, l'ajust potser serrà molt més dur, Herr Vicicle… Escolta, guapa -per dir-ho fi- que el Jose se li plegue a tot, no vol dir que ho fem tots en aquest maleït país. La poesia no és un deure. La vida no és un deure. Tot i que vostès ens ho facen sentir així… Bé, parlarré amb la Pauglette del sobre poètic del diguns… Pauleta, Ángela, Pauleta… Té igual Paulette que Pauleta com que bicyclette és el mateix que bicicleta… No. No és igual la bicyclette de Marinette que la bicicleta de Pauleta i si no ho vol entendre és que potser mai no ens han explicat amb claredat què significava perdre la pesseta, la Pauleta i la seua bicicleta… Bé, tu mateixeta. Ja t'ho trobarràs. Al Sarko vas. I no esperres trobar treball al meu país. Ja me n'ocuparré jo, ja… L'atur, a les seues mans, és un bon fuet d'esclavatge. Eh, Frau Ángela? Per cert, el Putin ja em busca. Arriba tard. Bona nit.

dilluns, 7 de febrer del 2011

El Faraó


Mai tindrà perdó dels déus que ens facen sentir als homes que estem de més al món. Que el temps ens ha passat pel damunt com si fórem deixalles o models obsolets de qualsevol enginy mecànic. Qui és el faraó? Només un home. Un mal home. I decideix els destins de milers d'homes i de dones. La necessitat o no d'esclavitzar-los. Mai he vist als déus, a tu t'ho puc dir. O són de pedra o són d'or. Per tant, no són. L'única sortida digna d'un tirà és que no tinga sortida. Quan recordava les paraules del seu mestre, no podia evitar un sentiment profundament desolador. Que els déus hagueren fet tan gran favor al seu poble, sempre li havia semblat un malbaratament, un privilegi que hom no s'havia guanyat. Aquell home veia la llum on els altres albiraven només una mena de foscor gelatinosa, tova, que impel·lia a la peresa, al desencís. I sempre trobaries a l'escriba que se'n aprofités d'aquesta mandra, és clar. Quan el seu mestre va ser cridat a Palau, posà tota mena d'excuses. Va ser portat a Palau. I va tindre que escoltar el Faraó estès per terra i amb el seu alè entelant el polit sol de marbre. "Vull caminar per mi mateix sense posar els peus per terra. Si t'estimes la teua vida i la dels teus, ja t'espavilaràs". El Faraó sempre parlava així. Li havia donat un màxim de dues llunes. I el que són les coses, ell ja ho havia previst. Sí, sempre sabia el que aquell tipus capritxós i feble podia desitjar. Com un bon jugador de billar, sabia que el que importava era sempre la següent jugada. Tot i que els egipcis mai varen conèixer aquest joc. I ja n'és de sorprenent, ja. El que li va presentar, deixà al Faraó sense paraules i sense alè quan ho va provar. No volia abaixar-se. Posseït per un sentiment de gratitud plenament humà, li va dir: "demana'm el que vulgues". I aquell home savi, oblidant-se de sí mateix, li etzibà: "escolta al teu poble". Tot i que el Faraó el va despatxar amb la promesa de fer-ho, demanà ràpidament als seues escribes consell. S'havia compromès. Però si escoltava al poble, deuria acabar amb l'opressió que la seua qualitat semi divina li permetia. Als dies, i ben aconsellat, va fer portar novament a aquell home savi. "El poble em demana que trenque les cadenes. Que allibere als esclaus i que oblide la força com a forma de govern. Ho faré el dia que el teu invent faça el mateix. És a dir, que suprimeixes la cadena com a forma de transmetre la força dels peus i cames. Ja m'entens". Ho sabia. El seu mestre s'ho ensumà, i ja havia pensat un sistema de transmissió sense cadena. Li ho va ensenyar als pocs dies. El Faraó va quedar extasiat. Fins i tot una sola llàgrima va rodolar pel seu rostre ple de pintura. El seu mestre mai no va eixir de Palau. I quan varen anar per la seua família, ja no hi era. Ell, també ho havia previst.

divendres, 4 de febrer del 2011

La rosa negra


L'etapa cap a Cullera és un trajecte equívoc. Diríem que de tant que és freqüentat pels avis, pels més vells dels homes dels pedals, n'és fàcil. No ho veig jo així, ho sent. Saps que el terreny és pla com una platja banyada pel sol brut de l'estiu. Saps que el plat gran és més conseqüència de la teua vanitas vanitatis que de quelcom necessitat. Arriba, però, un moment en que engolir els quilòmetres pot convertir-se en un deler tan atàvic con buidar tota la terra del món a l'ullal primigeni de la menyspreada Albufera. Com d'emprenyada estava el dimecres passat. Maregassa tova, però remor d'oceà penedit. Així m'agrades, noia. Anem-hi. Primer, surts de la ciutat per un erm consolador d'avingudes buides i esteses. És un crepuscle matiner de cristall i acer promès i incomplert. Que siga per molts anys. I un circuit de deixalles que li diuen Nazaret. Vas de dret cap a la depuradora que recull i resumeix, a La Punta, l'essència perversa dels amos. Més enllà, travesses el pobre riu que ens ha parit a tots. Que li diuen Guada… o Al-Turab, em té igual. Sé que al seu tarquim solegen els meus millors somnis. Què hi farem? El travesse en un instant marí ple de llums creuades al camarot d'un capità amant del versos. I de sobte, la marjal. La infinita marjal dels pobres que potser seran rics plens de gavines fredes i sense llavis. Potser. I quan ja creus que has de plegar-te als fets: els pins originals. Els pins amazònics de la devesa. T'endinses pel seu túnel de resinós perfum. Arcades d'una catedral trencada per la gespa d'un joc ple dels fraus del que no som. I segueixo. Segueixo creuant pobles fets amb matèria d'enderrocament. Brossa de maons. Fem de mur on caliu i sol mai no ho podran besar. I arribe a Cullera. Pujo al far. És petit i manca de la solitud adient del mar. La badia és un espill de la música dels cels. O si més no, de veles i vents amb l'aroma de les roses negres. Perquè en arribar prop de casa, la hi vaig veure. La hi vaig olorar pels ulls. Els cabells arrissats li queien amb la franquesa de la perfecció. El somriure als ulls era una certesa trista. I la seua boca llançà a l'aire el petó llarg de les tietes. El meu amor infantil li va dir, allunyant-me i sense paraules, que tot i estar asseguda a la vorera de la misèria, aquesta també era casa seua.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Le copain Georges

Le vélo d'en Georges


Quand j'ai offris pour étrenn's un' bicyclette à Marinette,
La belle, la traîtresse avait acheté une auto…
Avec mon p'tit vélo, j'avais l'air d'un con, ma mère,
Avec mon p'tit vélo, j'avais l'air d'un con.

G. Brassens, Marinette


Ahir dilluns de matí, a la Magna Sala de Càstigs, els amos havien tancat l'aire condicionat. Ells sabran per què. Feia fred. Era una humitat amb aspiracions de posseir-nos els ossos i desfer-los en un tremolar de suor calfred. Jo venia amarat. No sé pedalejar suau, ja sabeu. A més, la meua maleïda costum d'eixir amb retard però arribar d'hora no me la lleva del damunt ni valenbisi ni valencrisi. Que com es fa?... Perelman… Perelman... veges, que ja van tres. Així, que en pocs minuts vaig passar d'amarat a balb. Però em donava igual. Acabava d'entrar a la Sala, Marinette, la francesa. Em té el cor trencat. Des que va assabentar-se que jo anava en bici al curro i em va dir "Oh, quelle grasiá" amb eixa erra tan golosa, vaig caure de tos i sense casc. D'això, que ahir, li portés una petita col·lecció d'antigues fotos meues de quan encara feia marxes ciclistes i d'alguna cursa perduda a l'oblit. Per si de cas no es donava l'oportunitat de mostrar-se-les, vaig afegir una breu antologia de textos d'adoració viciclista: un poema d'en Ferrater, altre de Aleixandre, també de l'Estellés… i la meua auca de la bici -ja em perdonareu aquesta petita vel·leïtat. Com que el càstig va anar per a llarg, li passí el sobre poètic de sota mà indicant-li amb el millor dels meus somriures que ja em faria cinc cèntims quan li abelleixi. Va pegar-li una ullada sense traure els papers, i el deixà de banda, a la butaca, besant-li el maluc esquerre. Ara, només quedava esperar a que deixaren de donar-nos fuetades de buidor intel·lectual i li ensenyaria -potser mentre menjaven plegats?- les dues entrades per a la vetllada del velòdrom del dissabte al capvespre. Tot era possible. I en dilluns, nens, en dilluns!! Ah, ma petite Marinette. En alçar-se la sessió i la buidor, va produir-se l'enrenou habitual. Tot i estar al tanto, vaig perdre de vista a la Marinette. Ja anava disparat al passadís d'eixida per a trobar-la, quan vaig veure el meu sobre poètic, més oblidat que les curses de joventut, per terra, prop d'on s'havia assegut Marinette. De sobte, vaig sentir la freda suor de l'estança buida. En eixir al carrer, ella era xerrant amb els nois. Vaig renunciar als seus ulls de salutació. Queia un plugim més espiritual que climàtic. Vaig obrir el paraigües. I fotí el camp cap a la tarda. Vaig menjar, tot sol, al bareto del borratxo i el te amb llima, que és al costat del treball. Li havia sentit dir, al begut, no feia massa dies, que hi havia menjat com feia temps era temps. Que li recordava els menjars de la seua mare. Els borratxos sempre diuen la veritat, ja sabeu. Com que no em treia de sobre el fred, vaig demanar de calent. Consomé al xerès. Però em varen portar el d'un pobre xai jubilat als 67 o més, i amb tostons de sorra refregida. Calamars amb el sabor de les aigües abismals amb patates també abismals, tot a la romana o a la empastifada refregida. I iogurt natural Milbona, ninguna cullerada era bona. Café àcid i Chuck Norris a Canal 9. Ara m'adonava per què el dilluns és dilluns i per què aquell pobre home s'havia donat a la beguda.


Le copain Georges à Chez Margot