dimecres, 9 de febrer de 2011

El somni



Feia temps que no hi anava
amb l'ofec del ganxo tan posat.
Aquest escamot em té lligat
à bout de souffle o d'escapada.
Vaig esbufegant de debò
i no aconsegueixo -ai, no-
aprofitar aquest rebuf de ple
per a inspirar-… me a pit obert.
Que tot i que ho intento,
no em deixen marxar pel dret.

Ara per ara, tot ho he provat.
I no sé qual del munt de rutes:
que ja em diuen cagadubtes.
Els deu segons no hi han passat,
i ja n'estic contra les cordes.
Quin ritme, déu meu, mon dieu!
M'ho deia l'Yves, de viatge, company.
Gran viciclista, tot un pura sang:
"vés en compte que els professionals
van a corre cuita fins i passejant".

I no hi feia un gra massa -ai, no.
Que l'escamot és ben apostoflant.
Se n'han vist d'atacs fulgurants,
inapel·lables, bells i magistrals.
Tendres, emotius, savis i sentimentals.
Esporàdics, tímids, aïllats i metaïllats.
I d'altres que són tan constants,
com la sorra d'un rellotge estant,
que acaben desfent-te la moral,
tot i que sigues d'esma benestant.

Que jo només vull treure'm el mal
billar francès d'aquesta bicicleta
entremaliada de Margarette i Marineta
i dels meus sospirs per la Pauleta.
O potser sóc confós de primavera,
de flors primerenques i lleu pluja
quan ruixa pel front i pels costats
dels sospirs per Margareta i Marinette,
Paulette i la seua torbadora bicyclette,
tal i com ho canta l'oncle Montand.

Digueu-me, doncs, què hi puc fer,
si només encerto a pensar amb l'ette
de les noies i les noves vicis clettes.
I em descuido, somiatruites d'ette,
de tancar la boca i parar la bava,
mentre n'hi han que ens varen dir:
"No, si jo només que passava.
No teniu de que amoïnar-vos".
I a la primera pujada ja t'han fos:
ai las! els grimpeurs de dità blava.

Farem, amics, els relleus de baula.
I si es llança plugim de paraula,
ja serà al darrere qui prendrà taula,
cadira, rosa, paper, ploma i tinta.
I sortirà amb l'ànima tipa i posseïda
pels déus benefactors de la rima.
I així, sota la roda dels versos,
sota el bes de les síl·labes a l'asfalt,
i amb els arbres de bells testimonis,
el camí es dibuixa sobre l'onatge.

Que el somni d'una bella imatge,
quan al capdavall creus l'atrapes
dins la gàbia dels bells miratges,
no té preu. Que t'oblides, al remat,
del que n'has patit per endreçar
els teus llavis als teus sentiments.
Fins que veus vindre la Paulette,
amb la seua trotadora bicyclette
melosament i casta barallant-se
amb les seues dolces colomettes.


Potser siga la Pauleta, Margarette o Marinette, potser.

Ei, ei. Desperrta. Eh, Vicicle, desperrta… Eh? Què passa? Qui és?... Hola, sóc l'Ángela… Osti, quin ensurt. Per l'amor de déu. Però què fa ací, com a entrat, què vol?... Veurre't. N'has fet els deurres?… Quins deures? De què em parla? Però vostè sap l'hora que és?... No em digues de vostè, home. Com ets de petitó. Sempre fent amics, eh?… Com que fent amics?... Ho dic pel poemeta, tonto… Com ho sap?... L'Ángela està en tot… Doncs, sí. Me'ls estimo com amics. Amics en la poesia, i d'alguns diria que en prou coses més… Ja, com la Pauglette, oi?… Pauleta… Eh?... Que es diu Pauleta… Té igual. Ja ho sap això la Marrrinette?... Què ha de saber la Marinette?... Bé, no rres, lo de les cologmetes, i d'això, saps, vull dir… No. No sé que vol dir, la veritat. I ja m'està començant a fartar… Oi, quin geni, com l'Adolf, el mateixet… Va, diga'm què vol i foti el camp de ma casa… Que vas enrraderrrit amb els poemes, no et sembla? Que mai saps perr on tirrar, carradubtes. Així, l'ajust potser serrà molt més dur, Herr Vicicle… Escolta, guapa -per dir-ho fi- que el Jose se li plegue a tot, no vol dir que ho fem tots en aquest maleït país. La poesia no és un deure. La vida no és un deure. Tot i que vostès ens ho facen sentir així… Bé, parlarré amb la Pauglette del sobre poètic del diguns… Pauleta, Ángela, Pauleta… Té igual Paulette que Pauleta com que bicyclette és el mateix que bicicleta… No. No és igual la bicyclette de Marinette que la bicicleta de Pauleta i si no ho vol entendre és que potser mai no ens han explicat amb claredat què significava perdre la pesseta, la Pauleta i la seua bicicleta… Bé, tu mateixeta. Ja t'ho trobarràs. Al Sarko vas. I no esperres trobar treball al meu país. Ja me n'ocuparré jo, ja… L'atur, a les seues mans, és un bon fuet d'esclavatge. Eh, Frau Ángela? Per cert, el Putin ja em busca. Arriba tard. Bona nit.

9 comentaris:

  1. Un billar francès que em deixa PaRAda de l'habilitat que tens, paraula.
    Avui, ahir, o avui i ahir, perquè ja no sé ni a quin dia visc, he llegit els teus poemes de la Roda. Sort de no participar-hi, sort!, vaig arribar tard (dono les gràcies a Déu!) hagués fet el ridícul! En tens dos que fan flipaaaaaaaar! T'hi he deixat un comentari.
    La música i les imatges d'avui (a part del text, clar) em fan dubtar d'una cosa: Anna, acabaràs pedalant com quan erets petita? Al final ho aconsseguiras.
    Me'n fas venir ganes!

    ResponElimina
  2. Un excel•lent vídeo del gran Ives Montand i un agut poema. No es estrany que la tal Àngela demani celeritat i llestesa poètica, doncs és la que paga les factures, des dels cadenats a les rodes Campagnolo...;-)
    Salut.

    ResponElimina
  3. molt bó ,el poema i el relat...tot i que ensommiar smb L'Angela és potser un malson eh?
    Com sempre enhorabona i feliços somnis!!!

    ResponElimina
  4. Video i cançó molt bons,la de l'altra foto crec que es diu Monica Belluci peró no és segur.besets.

    ResponElimina
  5. Carai fins i tot els teus somnis són genials Vicicle encara que veig que ben mirat és un malson amb Ives i mig tour però un malson! Monsieur Viciclett! un poema suprem! hehehehe

    ResponElimina
  6. Anna, prima cosa: doncs jo no m'alegro de que arribares tard. M'haguera agradat i molt veure't per la Roda. Seconda, de segur has de pujar a la bici, perquè retrobaràs a la nena que mai has deixat de ser. I tertia, el Nestlé Gold Cafè (n'hi ha de descafeinat, però jo prenc el normal) i tanc que existeix, és el meu doping matinal. Un petó.

    Ramon, el que tu dius, qui paga mana, i molt, però potser massa. Salut.

    Clidice, sí. Si l'hagueres vist amb la meleneta eixa de príncep valent ros però passat de quilos i d'anys va ser un bon ensurt. I damunt passant-me comptes poètics.

    Concha, doncs a mi em va dir que li deien Pauleta Colometes. No sé, potser em va enganyar. Com és mig francesa, vés a saber.


    Elfreelang, gràcies. L'Ángela està suposant un bon malson per a molts. No et sembla?

    ResponElimina
  7. Ja ho diu vosté senyor vicicle, la poesia no és un deure, per tant ningú no pot vindre-li amb exigències de cap tipus, ni que siga en somnis...deixa el llistó ben alt, les coses com són

    ResponElimina
  8. Però és que els alemanys tenen aquest prompte.
    Encara no has obert els ulls i ja et passen comptes.
    I ens deixen bocabadats amb el maleït conte
    de que ells són reis i nosaltres només comtes.

    Gràcies, Alba, que la poesia no és un mer recompte.

    ResponElimina