divendres, 4 de febrer de 2011

La rosa negra


L'etapa cap a Cullera és un trajecte equívoc. Diríem que de tant que és freqüentat pels avis, pels més vells dels homes dels pedals, n'és fàcil. No ho veig jo així, ho sent. Saps que el terreny és pla com una platja banyada pel sol brut de l'estiu. Saps que el plat gran és més conseqüència de la teua vanitas vanitatis que de quelcom necessitat. Arriba, però, un moment en que engolir els quilòmetres pot convertir-se en un deler tan atàvic con buidar tota la terra del món a l'ullal primigeni de la menyspreada Albufera. Com d'emprenyada estava el dimecres passat. Maregassa tova, però remor d'oceà penedit. Així m'agrades, noia. Anem-hi. Primer, surts de la ciutat per un erm consolador d'avingudes buides i esteses. És un crepuscle matiner de cristall i acer promès i incomplert. Que siga per molts anys. I un circuit de deixalles que li diuen Nazaret. Vas de dret cap a la depuradora que recull i resumeix, a La Punta, l'essència perversa dels amos. Més enllà, travesses el pobre riu que ens ha parit a tots. Que li diuen Guada… o Al-Turab, em té igual. Sé que al seu tarquim solegen els meus millors somnis. Què hi farem? El travesse en un instant marí ple de llums creuades al camarot d'un capità amant del versos. I de sobte, la marjal. La infinita marjal dels pobres que potser seran rics plens de gavines fredes i sense llavis. Potser. I quan ja creus que has de plegar-te als fets: els pins originals. Els pins amazònics de la devesa. T'endinses pel seu túnel de resinós perfum. Arcades d'una catedral trencada per la gespa d'un joc ple dels fraus del que no som. I segueixo. Segueixo creuant pobles fets amb matèria d'enderrocament. Brossa de maons. Fem de mur on caliu i sol mai no ho podran besar. I arribe a Cullera. Pujo al far. És petit i manca de la solitud adient del mar. La badia és un espill de la música dels cels. O si més no, de veles i vents amb l'aroma de les roses negres. Perquè en arribar prop de casa, la hi vaig veure. La hi vaig olorar pels ulls. Els cabells arrissats li queien amb la franquesa de la perfecció. El somriure als ulls era una certesa trista. I la seua boca llançà a l'aire el petó llarg de les tietes. El meu amor infantil li va dir, allunyant-me i sense paraules, que tot i estar asseguda a la vorera de la misèria, aquesta també era casa seua.

8 comentaris:

  1. Flors de deixalleria i brots verds –emmanllevant la burda metàfora dels polítics- sorgits de l’erm. Una bona evocació, potser de moments sentits i viscuts, i una bona descripció d’un extraradi que als nats al mediterrani ens sembla molt familiar.
    Salut.

    ResponElimina
  2. malgrat tot com t'envejo poder pedalar a peu pla durant llargs recorreguts, en el meu món o puges o baixes, el concepte pla no existeix i si al damunt li poses la resta ...

    bon cap de setmana :)

    ResponElimina
  3. Com sempre molt bó relat,evocador de una Valencia que es coneix peró que no volem
    assabentar,colpidor i nostájgic...
    Enhorabona Vicicle.besets.

    ResponElimina
  4. Quan he vist la rosa negra he pensat, malament.
    Quin passeig, però, més bonic de fer, tot i la trista brossa dels maons o mentre "fem de mur on caliu i sol mai no ho podran besar."

    M'ho he imaginat...

    ResponElimina
  5. Fins i tot en la aparent lletjor, en la tristor o la melangia una espurna brillant nostàlgica plena de tendresa...m'agrada molt com escrius vicicle!

    ResponElimina
  6. Ramon, ho dius amb la exactitud del poeta: "flors de deixalleria" que fins i tot afecta a les persones, les pobres noies africanes, les roses negres, que més que fer el carrer, fan l'autovia. Salut.

    Clidice, un trajecte pla és enganyós. En efecte, pots prendre-t'ho com a passeig, però jo sempre acabe fent una mena de contrarellotge que em deixa fet una figa. Només et diré que els 70 km (anada i tornada) des de casa al far de Cullera, els faig en 2 h i 15 m. I no ho puc evitar.

    Concha, gràcies. Sí que és una pena tota la mala gestió que se n'ha fet de la costa. I gràcies que el Saler s'ha pogut preserva en part. Un bes.

    Anna, n'hi han moments de gran bellesa al recorregut i d'altres prou desoladors pel que han fet i pel que es podria haver evitat. Un petó.

    Elfreelang, moltes gràcies. Tens pagat el que t'abelleixi al teu bar o cafè de confiança, que ho sàpigues. Obri un compte a nom de Vicicle. Un petó.

    ResponElimina
  7. Potser perquè conec el camí, perquè és el camí que em porta a eixe poble que ni és poble ni és res i que tampoc no és València ni és res o potser perquè encara que mai no arribe a Cullera, em sé de memòria cada pam de terra que arriba un poc més enllà d'eixa depuradora que convertia la merda en or fins que l'or un dia va convertir-se també en merda; potser per això m'he emocionat, perquè no hi ha res com llegir síl.laba a síl.laba el camí que et porta fins a casa

    ResponElimina
  8. Alba, ho dius magníficament: "fins que l'or un dia va convertir-se també en merda" Com es pot odiar tant la pròpia terra? Sempre ens quedaran aquests majestuosos pins. Si no els ens cremen.

    ResponElimina