dilluns, 7 de febrer de 2011

El Faraó


Mai tindrà perdó dels déus que ens facen sentir als homes que estem de més al món. Que el temps ens ha passat pel damunt com si fórem deixalles o models obsolets de qualsevol enginy mecànic. Qui és el faraó? Només un home. Un mal home. I decideix els destins de milers d'homes i de dones. La necessitat o no d'esclavitzar-los. Mai he vist als déus, a tu t'ho puc dir. O són de pedra o són d'or. Per tant, no són. L'única sortida digna d'un tirà és que no tinga sortida. Quan recordava les paraules del seu mestre, no podia evitar un sentiment profundament desolador. Que els déus hagueren fet tan gran favor al seu poble, sempre li havia semblat un malbaratament, un privilegi que hom no s'havia guanyat. Aquell home veia la llum on els altres albiraven només una mena de foscor gelatinosa, tova, que impel·lia a la peresa, al desencís. I sempre trobaries a l'escriba que se'n aprofités d'aquesta mandra, és clar. Quan el seu mestre va ser cridat a Palau, posà tota mena d'excuses. Va ser portat a Palau. I va tindre que escoltar el Faraó estès per terra i amb el seu alè entelant el polit sol de marbre. "Vull caminar per mi mateix sense posar els peus per terra. Si t'estimes la teua vida i la dels teus, ja t'espavilaràs". El Faraó sempre parlava així. Li havia donat un màxim de dues llunes. I el que són les coses, ell ja ho havia previst. Sí, sempre sabia el que aquell tipus capritxós i feble podia desitjar. Com un bon jugador de billar, sabia que el que importava era sempre la següent jugada. Tot i que els egipcis mai varen conèixer aquest joc. I ja n'és de sorprenent, ja. El que li va presentar, deixà al Faraó sense paraules i sense alè quan ho va provar. No volia abaixar-se. Posseït per un sentiment de gratitud plenament humà, li va dir: "demana'm el que vulgues". I aquell home savi, oblidant-se de sí mateix, li etzibà: "escolta al teu poble". Tot i que el Faraó el va despatxar amb la promesa de fer-ho, demanà ràpidament als seues escribes consell. S'havia compromès. Però si escoltava al poble, deuria acabar amb l'opressió que la seua qualitat semi divina li permetia. Als dies, i ben aconsellat, va fer portar novament a aquell home savi. "El poble em demana que trenque les cadenes. Que allibere als esclaus i que oblide la força com a forma de govern. Ho faré el dia que el teu invent faça el mateix. És a dir, que suprimeixes la cadena com a forma de transmetre la força dels peus i cames. Ja m'entens". Ho sabia. El seu mestre s'ho ensumà, i ja havia pensat un sistema de transmissió sense cadena. Li ho va ensenyar als pocs dies. El Faraó va quedar extasiat. Fins i tot una sola llàgrima va rodolar pel seu rostre ple de pintura. El seu mestre mai no va eixir de Palau. I quan varen anar per la seua família, ja no hi era. Ell, també ho havia previst.

4 comentaris:

  1. Molt bona la història i la metàfora. Ja et veig canviant la capçalera del bloc de la Chaîne Simpson per les cordes de polietilè. Potser els tradicionalistes sortiran a cridar: "Vivan las caenas".

    ResponElimina
  2. Això de posar el retrat dels faraons tirans de cap per avall ja ho teniu per mà els de la bonica i lluminosa terra llevantina.
    Avant i que duri la bona disposició !
    Salut.

    ResponElimina
  3. Relat visionari i clarificador,molt bó,a veure si aquest faraó s'en va de una vegada que ia es temps.Enhorabona vicicle ,el dibuix és increible.besets.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Brian. Lo de la capçalera només depèn de trobar un Toulouse-Lautrec que faça quelcom semblant amb una transmissió de polietilè.

    Ramon, potser és bona tàctica per fer que els arribe la sang a les meninges i se'ls pose el cervell en funcionament a aquesta colla d'impresentables. Salut.


    Concha, gràcies. Ara per ara el que han fet sempre és eliminar als homes savis. Veurem què fa aquest Mubarak dels collons.

    ResponElimina