dilluns, 21 de febrer de 2011

El meu 23 F

"Juro que no he sido yo, misargento"


M'agradaria dir que el 23F em va pillar al damunt d'una bici, però no. Em va sorprendre al bell mig del no-res, com sempre. Jo diria que en Babia o, si més no, als Llims -ja desapareguts, aquests últims- dos dels meus llocs preferits. Vaig fer l'impossible per tornar a casa cagant hòsties, si em permeteu l'expressió, i sense bici. Encara recordo al meu pare parlant per telèfon amb els companys del sindicat, atabalats com eren cremant papers. Desprès, els tancs -"se dice carro de combate, recluta"; perdó, ja no ho recordava, misargento- malbarataren el ja malbarat asfalt de l'Avinguda del Port, on vaig fer algunes de les meues passejades ciclistes més poètiques. El pare, la bici i jo. Tots tres plegats, amb ensurt inclòs o sense ell. Té igual. Per aquestes coses del destí -bé, de la vida- a un dels implicats en el cop d'estat més televisiu de la història, li acabaria fent de guardià. I la veritat, em vaig sentir com el protagonista de la famosa novel·la -que tampoc m'ho acabe d'explicar el per què de tant d'èxit- d'en Salinger: esmaperdut en un món, el militar, d'esmaperduts in aeternam. Sí, pocs mesos desprès del fracàs tejerià, al juliol, vaig començar la mili. I al poc, ja al destí definitiu, Ingenieros Transmisiones -un altre misteri: què feia jo al costat dels enginys i les transmissions?- li vaig fer de sentinella al Coronel Ibáñez Inglés. Un poeta de mena, que redactà els dos bàndols del Miláns del Bosch, amb toc de queda inclòs. Tres Anglesos, diríem, he conegut colpidorament a la meua vida. El nefast assassí de les noies d'Alcasser, un mossèn català aficionat a la música i el coronel de marres. En fi, n'hi ha de cognoms que ho tenen fotut, tot i el bilingüisme. Estava presoner -ell, clar; bé, i jo també- a la Caserna de Sapadors, on jo hi era, primer de soldat, desprès de caporal i fins i tot de caporal primer. S'ho imagineu? Faig memòria de misargento: "Tú, Vicicle, preséntate al curso de cabos… A la orden, misargento" I mai se'm va acudir dir-li "preferiria no hacerlo", tot i que ja havia llegit la novel·leta d'en Melville. Heus ací un altre misteri: mai ha tingut tant d'èxit com la de Salinger. Ningú em feia cas, no cal dir-ho, i jo ho comprenia perfectament. L'Inglés, un tipus grassonet, galtut, amb bigotet postguerra, ulleres i calb, passejava amb l'uniforme descuidat -si ens atenem al reglament- pel pati de la caserna. Gairebé sol. Aïllat d'un entorn que deuria considerar subaltern, i que encara li saludava al passar pel seu costat. No ens feia ni cas. Mai va pestanyejar. I mira que alguns n'eren tan maldestres que el saludaven fent-li el mateix gest amb el cetme que sense ell. La qual cosa et podia suposar el cap de setmana arrestat. I és que dins d'una caserna tots acabem, al capdavall, com a presoners. Els militars, dels seus somnis -bé, un poc com tots- d'això, que fan presoners a dojo quan l'enemic no s'albira per l'horitzó. I nosaltres… Ai, nosaltres. De què érem presoners? Almenys, a l'estiu següent, el del 82, i gràcies al mundial de futbol, vaig estar una bona temporada fent de guardià a la presa de Tous, la mateixa que al gotafredense Octubre el Xúquer -i no els terroristes- s'emportà riu avall. És el que té ser un guardià als camps dels cegos. Ah, dels sègols? Doncs no sabia que ara se'ls deia així. Bé, coses de la vida. O del destí. Ah! I sort que em vaig llicenciar a l'agost, que si no hauria hagut de llevar el fang de la Pantanà. Tot i que, pel que sembla, encara no ens l'hem llevat del damunt.




Ps. Avui dilluns a les 19 h. a la Plaça de la Mare de Déu tenim fang que llevar. Jo serè al curro. Si a les 21 h. encara esteu llevant merda, us faré costat.

9 comentaris:

  1. I ves que aquell dia que us malbarataven l'asfalt de l'Avinguda del Port, jo estava angoixada, amb el pare fent maletes i intentant endevinar que li podia estar succeïnt al que seria el pare dels meus fills, que se la passava quadrant-los el polvorí als de Bétera, el pobre, que ves que s'avorria d'això de fer el soldat i ja se sap, els comptables acaben comptant... Fou un dia estrany, potser perquè viure la història sempre et deixa el regust de la irrealitat. Déu n'hi doret, per això, dels anglesos que comptes en l'haver.

    ResponElimina
  2. Clidice, sí que ho varem passar mal. Els companys de caserna que havien estat al febrer, sempre et deien el mateix, se'n preguntaven ¿I si ens diuen que disparem, què collons fem? Esmaperduts, ja et dic. Fins i tot, molts militars professionals. La de voltes que passe per Bétera camí de l'Oronet. Veus, ara me'n recordaré de vosaltres, de segur.

    ResponElimina
  3. Molt bon post. M'ha recordat com vaig passar jo aquella nit a Benimaclet; potser algun dia també ho conte.
    Jo estaré a la plaça de la Verge per ajudar que Camps s'hi fota (un mal acudit) cinc minuts abans. Almenys expressarem la ràbia. Caldrà tornar a prendre l'espai públic.
    Ps. Jo també vaig fer de 1r al Glrorioso Equersito (fou a l'acadèmia de Tremp).
    Salut i Terra

    ResponElimina
  4. Gràcies, Francesc. He passat a les nou per la plaça i no hi havia ningú. Bé, el jovent pensant en el sopar i les birres i poc més. No saps el que m'alegraria que hagueu fet un clam. Ja ens en diràs al teu blog. I fes-nos cinc cèntims del teu 23 F, que sempre és un plaer llegir-te. Salut.

    ResponElimina
  5. Un bon repàs històric personal i grupal...doncs deu n'hi do vicicle....jo quan el 23 F estava estudiant tercer de carrera....i vaig passar la nit sense dormir amb l'orella enganxada a la ràdio...quin canguelo amb els tancs...ui carros de què...vols dir que no els hauríem de treure nosaltres ara els carros de combat contra l'estupidesa imperant? a Barcelona també hi havia manifestació però jo estava treballant...

    ResponElimina
  6. Elfreelang, els nostres carros -amb permís de l'Escobar- són les paraules. Mai perdré l'esperança en la seua efectivitat, tot i que de tant en tant les ganes de tirar pel dret…

    ResponElimina
  7. Aquella llarga nit de radio i TV tornant de la Barcelona quieta i muda de carrers solitaris i aquell bigoti i aquells trets i la sacsejada al vell i digne militar, el Carrillo i el Suàrez sense amagar-se i tots els altres 'pares de la pàtria' amb el cap cot sota l'escó, mentre nosaltres anàvem amb el regust que ens havien llevat alguna cosa que ja no ens tornarien.
    Salut.

    ResponElimina
  8. Bueno¡qué noche la de aquel dia!lo que más miedo me daba era el ruido que hacían los tanques en la Avenida del Puerto,que no se vuelva a repetir,espero...muy bueno el relato!!!!besets.

    ResponElimina
  9. Si, Ramon, alguna cosa varem perdre aquell dia que no ha tornat encara. O potser creiem que hi havia quelcom més del que en realitat era. Salut.

    Concha, aún te acuerdas. De hecho, era algo habitual oír desde casa algún convoy militar camino del muelle ferroviario del puerto. Pero aquella noche el ruido fue más siniestro, si cabe. Un beso.

    ResponElimina