Tinc un rellotge francès.
Pot arribar a ser molt irritant.
Bé, ja us he dit que és francès.
El vaig heretat de l'avi pintor.
De menut, sempre estava parat.
Li girava les manetes i tocava
hores i mitges hores al dictat.
I jo jugava amb l'espasa
que el mosqueter recolzat
a l'esfera del temps, em prestava.
Ma mare contava que el besavi,
el pare de la dona del pintor,
tenia la saviesa de fer-lo caminar.
I que cada vegada que els visitava,
amb les seues espardenyes d'espart,
més lluentes i netes que els llençols
d'una fadrina il·lusa i garruda,
el posava en hora i li donava
la necessària espenta de les coses
que caminen a contracor del temps.
I a contracor del temps sempre
m'ha assemblat que es mou.
Ja us he dit que és francès.
I ja casat, a casa el tinc només entrar:
ara va, ara no va, perquè raons en té
que jo no li sabia trobar.
Francès, ja us he dit que és.
Tot i que jo l'equilibrava,
com feia el rellotger,
amb un nivell de precisió.
Però deixava d'anar sense raó aparent.
Us he dit que n'és francès?
Movia el pèndul, pensava en Poe,
i parava o caminava entre les línies
d'un relat que gairebé ignorava.
Van passar els anys i ell, diries,
el mateix era de la meua infància:
mesos de vida i al segon segon moria.
Fa temps que tal misteri ja no ho és,
que n'és francès, ja ho sabeu.
Tot radica en la temperatura ambient.
Tal i com si fos un ciclista escrutant el cel:
avui pedalo, hui no ho faig… ja veurem.
Perquè si la calor domina, no camina.
I si el fred ens atura, ell pararà també.
Només a un marge discret i ideal
el seu mecanisme anar voldrà.
Recordant-nos com d'imprevisible
la vida, com d'inestable la caminada,
com de subtil el tic-tac d'un cor,
com de feble el mecànic batec del que mor.
