La cirera

No, mai no m'he estimat massa la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

Jo tampoc parle de plenituds.

Però darrere el somriure

hi ha la colossal dentadura.

I l'abraçada familiar

amaga qui delatarà

la teua confiada intimitat.

No, no m'agrada així la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

L'obligat moviment

del ciclista, tot i la nit.

L'amor com a promesa

d'una majúscula carolíngia.

Perquè només ignorant el cuc

ens sorprèn el fet d'una cirera.

No, no m'he estimat molt la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

I el tractament.

'Mes p'tits cochons'

I qui mai no ha fet un vers

et dirà què és i què no és

la poesia.

I qui mai no ha fet una pedalada

sabrà millor que tu

què és i què no és

l'equilibri.

Perquè qui mai no ha caigut

en sap molt d'esbufecs i versos.

Perquè qui mai no s'ha dessagnat

tot ho sap de les artèries

on el desconsol fa nàixer el flux

inesgotable de les paraules.

Sí, la vida sempre és

aquesta mateixa pedalada.

Toujours les mêmes chansons.

Uns fan la cançó.

D'altres, La Règle du Jeu.

L'aire duu

De sempre m'he llevat ben d'hora. De vegades, tot just comença el darrer somni, els ulls se m'obren tan ràpid que no tinc temps de dir-me: 'Em desperte'. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el final del somni era cosa d'un passat llunyà. Desprès les ablucions habituals, a la cuina, em prepare el desdejuni habitual, sempre el mateix: pa amb oli, pernil i cafè, mai pastes dolces ni te. I ja al menjador, puge les persianes i òbric el finestral per eixir al balcó. I llavors, l'aire nou d'un nou dia però que sembla d'un altre temps. El perfum indefectible de l'aire, que paradoxalment sempre olora a qualsevol esdeveniment del passat. De vegades és el port del pare. El flaire del salnitre, la dolçor de l'òxid, l'aroma esmorteït de les piràmides de carbó o l'oli de trementina. De vegades, l'olor penetrant dels cigrons, el forn acaronador o la galta neta de la mare. De vegades són els camins inestables de l'horta, l'inquietant humitat d'un paisatge l'esponerosa llum del qual amaga els ofegats nens de les sèquies. De vegades, els sons d'un piano envellit els feltres del qual duen el perfum de tota la gelosia dels amors amagats. I així, dia rere dia, és un recull fugisser de tants moments intranscendents que, tanmateix, han quedat al moll de la memòria equívoca d'uns matins que duen els perfums del vespre, del capvespre elèctric d'uns llums de migdia, de la claror reiterativa i envellida d'aquell moment de la vida en què les olors de la matinada no són sinó records. I d'alguna forma cada matí ens deixa un bri de melancolia diària afegida a la melangia quotidiana dels que hem viscut tantes coses que te n'adones que només has viscut l'aire nou d'un nou dia que comença amb l'aspiració d'un temps perdut, de les engrunes innòcues dels déus.