divendres, 31 de maig del 2013

El capitán Memo


De xiquet vaig llegir-me quasi totes, si no totes, les novel·les d'en Verne. Deuria dir que m'agradaven, però no ho tenia jo, llavors, ni ho tinc, ara, tan clar. De fet, no recorde sentir-ne cap entusiasme. Me les compraven -se suposava que era la literatura que em pertocava, ja que era un nen i no una nena, tanmateix sí que em va captivar El espejo de Matsuyama de Juan Valera- jo les llegia disciplinadament i santaspascuas, anaven acumulant-se a la prestatgeria de la meua habitació. Almenys no em desagradaven, això sí que ho puc afirmar, tal i com sí que em va passar, el desgrat, amb El maravilloso viaje de Nils Holgersson a través de Suecia de Selma Lagerlöf, un totxo indigerible amb oca viatgera inclosa, que va suposar una de les meues primeres derrotes literàries: no vaig passar del primer mig dit del llom. Sí, perquè jo calibrava els llibres pel grossor del seu llom. Els del Verne tenien com a molt un parell de dits de nen, però el de la Pelma, perdó, la Selma, arribava als quatre dits i... Com que les històries del Verne varen ser portades al cinema, doncs la figura del capità Nemo va quedar fixada a l'imaginari dels nens de la meua generació. I ho dic tot açò pel que ara passe a explicar. Al carrer hi havia un equip ciclista de juvenils. Com tot equip de competició, tot i ser de juvenils, aquest també tenia el seu líder. Li deien Paquito. No és que fos un líder el que es diu natural -bona part de l'equip no estava en ell- però havia guanyat tres voltes seguides la competició local més prestigiosa: la de Voltes al Camí Fondo del Grau. Les males llengües deien que les seues victòries estaven amanyades. Pura enveja, potser. Heus ací, que un dia, però, va esclatar l'escàndol. Resulta que el tal Paquito, no content amb els seus privilegis com a líder: bicicleta suboficial de competició, passe de l'associació de la premsa -que li prestava un veí- a les vetlades de lluita que feien a la plaça de toros els divendres a la nit, el seient del darrere de la moto que feia l'assistència tècnica a la Vuelta a Levante… doncs havia acceptat roba ciclista de luxe com a regal "desinteressat" d'una xarxa que, diuen, dominava les competicions de boxa dels gimnasos de l'Avinguda com un gran polp d'infinits tentacles, i que, pel que es veu, ara volia introduir-se al món del ciclisme. Xarxa que portava un tal Corretja, de malnom. I el varen fer fora. Perquè, a més a més, va deixar un deute descomunal a compte de la penya als principals bars de tapes i paradetes del barri. El pagalapenya, li varen posar. ¿I ara què fem? -van preguntar-se els de l'equip. Doncs la cosa no va resultar gens fàcil, perquè gairebé la totalitat dels juvenils havien estat captats per la xarxa amb petits suborns, pose per exemple: paquet de cinc càmeres de recanvi amb només un pegat de la marca xecomanoves, paquetet de cintes de manillar amb només un parell de competicions al sobre, també de xecomanoves, guants professionals que ja no volien els professionals, marca xecomanous, i corretges toves pels calapeus, marca xecorretja, és clar. I sembla que només un, el xiquet ros que sempre tenia un mig somriure de fava, no havia entrat al negoci de la xarxa, deien que per inútil i poc de fiar. I, vet aquí, que el varen nombrar capità de l'equip. I d'això el malnom de Capitán Memo, que ell va guanyar-se a pols. Perquè no només sempre el pillaven amb la pedalada canviada, o no havia començat la primera volta al Camí Fondo i ja s'havia quedat endarrerit, o no sabia llegir la carrera -i es dubtava que qualsevol altra cosa-, és a dir, el que es deia "una roda a l'esquerra"; sinó que començà a fer-ne un posat de capità que no es creia ni ell mateix -entre mafiosos no n'és gens fàcil destacar pel posat, evident- un Memo, amb les quatre lletres de Nemo, del llatí, ningú, nadie, el Capitán Nadie, el Capità Ningú. I tant es va obsessionar amb aquesta absència de sí mateix, que lluny de preocupar-se per l'abisme abissal al que s'abocava el seu equip -més enfonsat i a la deriva que el Nautilus del Nemo- no va tindre millor idea que contractar un entrenador personal que millorés la seua imatge de líder, perquè com a ciclista no tenia remei. Però, i ací està la part inquietant de l'afer, no va ser tan memo de pagar-s'ho ell, és clar, i va dir com el Paquito: pagalapenya.

dimecres, 29 de maig del 2013

Un no sé què ni com...


……..et comme j'aime
ouvrir ma bouche à l'astre efficace des vins! 
(Mallarmé, L'Après-Midi d'un faune)

Anava a escriure, però... Ara, ja no sé ni què ni com. Total, tampoc és gens interessant el que tinc a dir. I si alguna cosa tinc de debò és son. Molta son. Que no són encara les dotze i porte un parell de Voll-Damm al coleto, i l'estomac més buit que les butxaques. És el que té no pedalar en dimecres. Perquè a la "bendhorabendhora" guardiolana que m'he alçat, estava  ben núvol i la predicció era de pluja i vent. I jo, que sóc un beneït, m'ho he cregut. A més a més, com que darrerament, a pesar d'Imagenio, veig TV5Monde, dons m'ha pegat per beure vi negre a qualsevol hora del dia, que pel que es veu és cosa que els francesos fan d'habitud, i jo -per les meues arrels franceses- no pense quedar-me al darrere. Potser faré la migdiada del borrec. Sí. Bé, diguem-ho amb la finor francesa: L'Après-Midi d'un faune. Au revoir, me'n vaig a dormir. Ara vinc. Quin mareig, déu meu! ZZzzzzz. ZZzzzzz. Oogrrr! Ei, què passa? On sóc? Ah, sí, perdoneu. Esplèndida migdiada. De tres quarts d'una a dues ben tocades de la vesprada. Migdiada rara, però migdiada. Vaig a fer el dinar. Avui toca… Ara ja no sé ni què ni com. Mira, tiraré pel dret: banderilles, gordales amb pepinillos i de postres olives trencades. I és que darrerament -com la TV5- estic pel vinagre. Com quan era un xiquet. La mare no ens deixava, però aprofitàvem -la meua germana i jo- qualsevol distracció, i entràvem al rebost, preníem l'ampolla del vinagre i el bevíem a glopades alcohòliques. Què bo, redéu! I ara em venen al cap els S. Perdoneu la digressió, però l'alcohol no perdona. Els S. eren coneguts dels pares. De tota la vida. Vivien a l'Avinguda, és clar. A una travessada. I eren tots molt alts i corpulents. Caram, quin tros de dona; caram, quin tros d'home. Doncs, el que ma germana i jo fèiem amb el vinagre -tota una pulsió prealcohòlica- els seus fills, els xiquets, ho feien amb les parets. És menjaven a mossegades la part tova de les parets, el que fa de lluït al sobre del qual posem la pintura. No m'ho estic inventant, és de veres. I a mi, aquella feta em va semblar insuperable. Ho vaig provar. Quin fàstic. Tota la llengua més estopenca que jo no sé ni què ni com. I vaig fer-me un bon glop de vinagre. I no vaig vomitar de pura vergonya. És el que té ofegar les penes en vinagre, que la vida sembla un no sé què, un no sé com.

dilluns, 27 de maig del 2013

Catecismos


Hola, bon dia. ¿La secció de catecismes?... Al fondo a la derecha… És clar, on si no… ^?^?^?... (El circumflex és a la seua cella dreta, clar) Sóc a la llibreria SP, especialista en repertori religiós. De fet, ells mateixos tenen la seua pròpia editorial: EP. I sóc d'incògnit. D'això, feu el favor de llegir de sota veu. El dependent no em lleva l'ull del damunt. Mire la prestatgeria amb deteniment. Res del que busque hi és. ¿Potser a la secció de música?, pense. Però no la hi veig. Torne al dependent. Perdò, ¿la secció de música?... No tenemos sección de música… Ah! I la d'esports?... ¿Deportes?, puede que el señor se haya confundido de librería. Ésta es de temática religiosa, especializada en religión católica, ¿comprende?… Com que no tenia ganes d'aclaparar-lo, no li vaig fer els cinc cèntims que s'havia guanyat a pols sobre la importància de la música a la litúrgia preconciliar -Vaticà dos palitos, s'entén. Ja, és que m'han fet un encàrrec… Ah, pues si me da detalles, trataré de ayudarle… És un amic meu, pobre. Té tendència a la malencolia, a la tristor, ¿m'entén?, i és un notaferit, com lletraferit, però de música, ¿sap?... No, no muy bien, la verdad…  Bé, li agrada escriure sobre música, i em va dir que amb la que està caient, cal actualitzar-s'hi, ¿em segueix?... Però nosotros no tenemos bibliografía musical de ningún tipo, y menos Historias de la Música, lo siento… No, no, si ell el que vol no n'és cap Història de la Música, d'aquetes ja li dic jo que en té per a parar un tren. No, el que vol és un catecisme actualitzat… Todos los catecismos de la sección que le indiqué son actualizados. Aunque, la verdad, actualizar un Catecismo me parece de una gran incongruencia, porque si algo define la esencia de un Catecismo es fijar doctrina, y tanto en cuanto fija… Això mateix li vaig dir jo: Lapsus, les coses no canvien amb la rapidesa de les lleis d'educació. Els fets són els fets. Si ja tens un Catecismo, per què vols un altre d'actualitzat? I ¿sap què em va dir?, doncs que jo era un ignorant, que el que ha passat al segle XX no es pot ignorar… Hombre, algo de razón no le falta, pero ¿en qué han cambiado los pecados capitales?... ¿Els pecats, qui parla de pecats? Parlem de fets, d'Història, amb majúscules… Ahora, me he perdido… I llavors, li vaig traure i ensenyar el catecisme que el Lapsus m'havia fet arribar com a model del que buscava, per si el dependent no acabava d'entendre el depenent, és a dir, la temàtica. Açò és el que el meu amic vol, que diu que els temps són els temps i que ell no vol problemes… ^!^!^!... (Aquesta va ser la primera reacció del pobre xic) I va afegir: así, que lo quiere es un Catecismo de Historia de la Música, pero actualizado?... Equilicuá… Caramba, pues no. Estas cosas son del pasado… ¿Segur?... Bueno, yo diría que sí, lo siento… Sí, jo també diria "lo siento". Escolta, i un de ciclisme? Un Catecismo Ciclista, actualitzat, of course?... ^^!^^?^^!^^?...

dissabte, 25 de maig del 2013

Les flors de l'odi

Sarajevo. Leibovitz.

Quants dubtes. Quantes certeses, però. I va arribar la lluminosa nit de maig. A Le Coin de la Faucille l'alè humit del mar -algunes sensacions no tenen res a veure amb la resta de la realitat, sinó amb la mar- entrava per les amples finestres de guillotina i fusta que s'aboquen, anava a dir al mar, no, a la plaça. Finestres que ja han viscut la seua particular nit dels cristalls trencats. Perquè a vegades, a les nits, em sorprèn el deler de deixar-ho córrer tot plegat. Tant de bo mai no deixés el somni, em dic, tant de bo. I cerque la mar com a darrer refugi. El llum daurat i vell de la beguda s'imposava, dijous passat, com una matèria sòlida i benefactora al damunt de la taula compartida. Els meus ulls hi reconeixien gots i copes com a fanalets de la gola, espelmes del glop, senyals que ens durien de la mà travessant la incertesa dels mots. I així, els glopets es confonien de paraules. Les paraules, de llengües. Les llengües, de certeses. Les certeses, de nit. I la nit, de roses. I potser d'això rèiem, d'adonar-nos-en que aquell llum fet d'escuma i paraules tenia els diversos noms que tots els glops i tots els dubtes donen als somnis. Una garagardo, s'il vous plaît. Cerveza bat, per favor. Unha bière, por favor. Una cervexa mesedez. Une cerveza, si us plau. I que cap d'aquelles paraules necessitava les flors del maig i del mal per a enriquir-ne els somriures, per a marcir els odis. Però, com podeu dir-li… Doncs mira que vosaltres… I rèiem d'aquelles certeses tan dubtoses. Que hem de cantar la rosa, pensava, fins i tot quan és ben marcida. Que hem de cuidar la flor i la nit i el maig perquè no s'assequen els pètals d'uns llavis que riuen, i el mal se'n senyorege de la plaça. I, llavors, les demoiselles du coin, tan iguals elles, tan idèntiques com dues, tres, quatre, cinc… gotes de nit, varen fer el seu mutis per les amples finestres de guillotina i fusta que donen al món, al mar. I jo, a l'ombra des jeunes filles vaig abandonar la nit i la rosa i el món per a confondre'm amb l'olor i els llavis, la certesa i els dubtes, l'alè humit de la plaça i el mar i la beguda trista dels amors literaris. El vi negre i vell de la malenconia va prendre'm, tot i imitar el tímid semblant del poeta maldit, tot i tindre la certesa del dubte, d'una imatge que només pot alterar la beguda dels poetes: les flors de l'odi. Sarajevo. Leibovitz. I la lluna aprofitava els núvols per a expandir el seu llum cendrós sobre la nit.

La toile était levée et j'attendais encore
(Baudelaire, La Rêve d'un curieux)

dimarts, 21 de maig del 2013

El besugo


El otro día compré un besugo en el mercado. Teníamos algo que festejar, no que celebrar, pero ahora mismo no recuerdo qué. El Mercado del Cabañal tiene una zona de pescadería más que aceptable y respetable. Puede que no llegue a la espectacularidad marítima de la que tanto se pavonea el Mercado Central, pero, en general, es mucho más honesta. Las navajas más pasadas de fecha que jamás he visto y olido, me las endorsaron como recién afiladas -es un chiste- en uno de los puestos del tan remodelado y controvertido Central. Bueno, pues a lo que íbamos. Te'l netege, mante?... No, gràcies, no cal… Y es que ciertas responsabilidades nunca deben ser compartidas. Es mi besugo, si yo me lo guiso y yo me lo como, pues… yo lo eviscero. Además, el pobre besugo aún conservaba esa mirada de besugo tan típica de los besugos, claro, y de los que no son besugos pero lo parecen, y decidí que sólo yo acabaría con ella, le debía eso. Al llegar a casa metí el besugo en el frigorífico. Podría haber dicho nevera, pero una fulminante asociación con el mardito inglés -never- me puso a la defensiva, sobre aviso. ¿Nunca? ¿Nunca qué? ¿Qué es lo que nunca sería?  ¿Nunca más? Nevermore? ¿No habría comprado un cuervo en lugar de un besugo? Abrí la never, saqué la bolsa blanca de fino plástico humedecido que aún olía a mar, en su interior reposaba el envoltorio de papel de estraza gris cuyas zonas más húmedas habían ennegrecido precipitadamente, sin causa aparente; destapé parte del paquete apartando una esquina seca de la hoja y allí estaba la mirada de besugo del besugo. Me tranquilicé, claro, como hubiera hecho cualquier besugo al reconocerse. No era un cuervo. Y decidí limpiarlo. No quería más sobresaltos. Nervermore. ¿Dónde están las tijeras? ¿Por qué no están en su sitio?... Pues junto a los cuatro cacharros sucios, cómo no?; al fondo del fregadero, dónde si no? No seré tan besugo de preguntarme quién había sido. Yo no, desde luego. Que quede claro, como el atún -es otro chiste. Mientras despejaba el fregadero y limpiaba las tijeras, tuve la estúpida sensación de que alguien me estaba observando. O bien, la sensación de que algún estúpido limpiaba las tijeras. Me gire receloso sobre mi espalda. No había nadie, o alguien, no había alguien. Qué estúpido! Pero el neguit, la desazón, el desasosiego, sin libro -otro chiste- seguía. Y entonces advertí lo mayúsculo del asunto. Era el besugo, era la mirada de besugo del besugo la que fiscalizaba todos mis movimientos, sobre todo los relacionados con las tijeras. Hice la comprobación. Cogí las susodichas, y sus pestañas se erizaron -ya sé que no tienen pestañas, es un recurso literario- sus cejas -ídem- se arquearon, se circunflejearon, y sus pupilas -nec idem- se dilataron. Oh!, dios mío, estaba vivo. Y ahora quién mata al besugo? Yo no, desde luego. Que quede claro, como el… Rápidamente llené de agua la fuente (sic) de pyrex, que cual última morada allí paciente le esperaba. Y sumergí el besugo. Fue estar cubierto de agua y comenzar a hablar. ¿A qué me recuerda esto? Bueno, más que hablar, a hacer la letra "o" con su boquita, y cientos de burbujitas con sus palabras-aliento. Ooooooo… Ooooooo… Oooooo… ¿No me digas?... Sorprendentemente, yo comprendía el lapapyb (lengua aragonesa propia de algunos peces y besugos) Parece ser, por lo que me dijo, que lo pescaron mientras se preparaba para una función. Quería triunfar en el mundo de la comedia submarina. ¿Qué hace una rata con una metralleta?... Pues, no sé, ¿matar gatos? ¿matagatos? ¿Sofía Mazagatos?... Ratatatatatatata -es un chiste, me aclaró-… Ah!... Entonces, se puso una piel de borrego, como de pastor, y me dijo: "No se cerrarán estaciones, pero el tren no parará en ellas". Y a mí, me entró la risa tonta, mira. Oye, que no podía parar. No es mío, volvió a aclararme. Ah!, lo siento… No, no. Es que son insuperables… Quiénes?... Pero no me lo quiso aclarar. De pronto, se encasquetó una melena tipo casco de Darth Vader y puso mandíbulas de geyperman. Hola, soy Fátima, y los jóvenes no emigran, amplían sus horizontes. Y más risa tonta. Sacó un marco cuadrado de sus agallas. Se puso tras él. Con unas gafas y una barba de pega compuso el personaje. "Si no hay más preguntas". Yo estaba por los suelos, no podía parar. Y sin solución de continuidad -no es un chiste- se puso dos cejas circunflejas. Yo creía que me moría. ¡Para, para, por favor! ¿Entiendes?, me dijo. Son inalcanzables. Pero quiénes son estos crakcs, le pregunté. Da igual -me respondió- si no triunfo como artista, me dedicaré al ciclismo. Y tanto cariño le había cogido a esas alturas ciclistas al besugo, que no me atreví a decir nada sobre sus aletas.

diumenge, 19 de maig del 2013

I al maig...


La mare té la impaciència d'aquells que se'n saben més desesperats que un bes perdut als indrets més foscos de l'ombra dels silencis. Tantes coses s'ha negat a sí mateixa que no acaba de discernir quals són els seus delers; quals, aquells desigs compartits dels feliços temps que no gosaria ni nombrar, aquells dels que no se'n va assabentar, dels que no va ser-ne prou conscient; quals, els records que altres varen projectar sobre ella. I tanmateix, el temps li sembla un erm d'esguard passat, una subtilesa massa cruel per a la sofisticació que li és menester. Què m'hi queda per sofrir?, es diu. No per viure, pensa. Els anys li han amagat la vida; a poc a poc, ha perdut el pols del batec, com si ja no fos part d'ella, de la vida. Vaig conèixer per tu i tu la por dels àngels bons -i mira els seus fills- i la feblesa dels dolents -i mira els seus fills. La mare té la paciència d'aquells que se'n saben més esperats que un bes de bona nit als indrets més lluminosos de la claror dels sons. Tantes coses li han negat a ella mateixa que no acaba de saber quals són els seus delers; quals, els seus desigs més amagats sota l'ombra del silenci d'un temps perdut; quals, els records que projecta sobre els seus fills. I tanmateix, el temps li sembla un esguard erm de qualsevol futur, una sofisticació tan cruel com inútil. Què m'hi queda per viure?, es pregunta. No per gaudir, es diu. La vida li amaga els anys; de sobte, ha perdut el batec del pols, com si ella ja no hi fos part. Heu conegut per mi els àngels dolents de la por -i no sap on mirar- i els dolents de la feblesa -i no sap on mirar. La mare tenia la impaciència d'aquells que se'n saben més febles que el bes fosc i lluminós de la vida sobre el silenci dels seus fills. Tantes coses s'havien negat tots plegats, que ningú no acabava de saber què era un deler, què, un desig, què, un temps feliç dels que ningú no en sap veure, viure; quals, els records que s'acabarien projectant sobre la vida. I, per això, el temps li semblava un passat massa erm i cruel. Què li quedava per pensar? Els àngels anaven, a poc a poc, oblidant que eren nens a la vida de la mare. I la mare, tal dia com avui, va deixar d'amagar els ulls rere l'esguard de la vida. I al maig, sempre al maig, pedalant impacient cap a casa, em trobe una violeta d'infinita paciència al bell mig de la catifa groga que cobreix el jardí dels trèvols sota el magnolier.

divendres, 17 de maig del 2013

El ciclista quàntic


La física quàntica explica la bogeria (els quants del seny estan de festa), la mort (els quants espirituals estan de botelló i deixen el cos a la cantonada més pròxima), la santíssima trinitat ( és l'efecte tres en un, els quants estan en tres llocs i en un al mateix temps), totes les religions (els quants encara no els ha explicat ningú), els déjà vu (els quants d'altre t'envaeixen), la memòria (els quants viatgen en el temps i l'espai), els lapsus de memòria (els quants han perdut el tramvia, amb o sense desig, o el botelló va ser d'escàndol), les metàfores (quants intercanviables, com els cromos), el misteri de la música (feta d'uns quants escandalosos que ningú no veu, estan però com si no) o l'art en general (fet d'escàndols per uns quants)… Crec, per tant, que la mecànica quàntica és afer de poetes, no pas de físics, que mai no li trobaran cap lògica. Fins i tot, crec que els quants expliquen Déu al saló d'uns quants perduts, ja que aquest és a tots els llocs i a ningú al mateix temps, Déu, vull dir, el gran Quant -no confondre amb l'altre parc temàtic d'interès: el gran Khan- com els polítics que diuen estar al saló d'uns passos perduts que mai no donen, i on mai no els trobaràs, o ben bé parlen des d'una pantalla ectoplasmàtica, quan són de passos perduts on no són. Sóc un quant, se siente. I al programa electoral ningú no es va molestar en deixar-lo dit. I els comprenc. Quant pateixen, pobrets! Perquè jo sóc un ciclista quàntic. I Aquí va mi explicación… El meu cor és un electró. Ara ací, ara allí. En Machín sabia molta més física que l'Einstein, perquè podia explicar la realitat més real, la realitat de les coses més petites, és a dir, les giravoltes dels sentiments. Per cert, sabeu que l'Einstein, l'Albert, tenia un cosí electró?. Sí, l'altre, l'Alfred. L'Alfred Einstein. Sempre a l'ombra del cosinet, i que feia com que estudiava però era musicòleg. Tot un clàssic de la historiografia de la música romàntica. A més, un romàntic empedreït. D'aquells que no donen cap explicació. M'ho demana el cos, cosí. Ah, doncs tu mateix, menteix. Perquè la música és estar i no estar, com l'electró que tots portem al dintre del cor i no embogeix. Em seguiu? Com la bici, que arriba aquell moment que te n'adones del que està passant: però si estava pedalant! I caus. Com l'amor, clar. Estic, però no estic. Estic amb tu, però estic en... Antonio es va quedar curt, però. Dos? Dues dones només? Per favor, que poc coneixia el cor d'una bicicleta, perdó, d'una bogeria.

dimarts, 14 de maig del 2013

Salut!

Casc antiesternuts, Achus Stoper 3000
No feu cas del que diu la Merkel a peu de foto

AAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss! Redéu, quin tabardillo. Clar, fa calor, arribes amerat a tots els llocs, i més si vas amb Valenbisi. I fa humitat, molta humitat. I la gent és feble, heus ací, no practiquen bicicleta, es refreden amb molta facilitat, i t'encomanen el constipat tal i com el deute sobirà li toca pagar-lo als que mai no han provat una gota de conyac. Aquesta és la crua reaAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!litat. Dissabte, ja em vaig trobar poc catòlic, però catòlic no de missa, sinó de gola i nas. Deu ser de tot el que olorem i ens empassem. Però diumenge no vaig perdonar la bici, faltaria més. Ergo… AAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!. I diumenge a la nit no vaig pegar l'ull dret, ni l'esquerre tampoc, amb la peneta al pit i el nas que començava el seu soliloqui particular. Dilluns, què puc dir-vos que no sapigueu? Doncs aiAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!xò. Bé, a la nit, al sopar, tractament de xoc. Ceba. Ceba amb sal i oli. El vinagre, opcional. I tomata, també. Imprescindible. La pena, que només tenia una, i ben xicoteta. I per què tomata? Perquè no parlem de qualsevol tipus de ceba, no. Deu ser ceba ben valenta, que deia mon pare. És a dir, que només de mirar-la ja et poses a plorar. I verda, ben verda. La fas a trossos grans per acurtar el sofriment, i la tomata, si tens poca, a trossets xicotets per mirar d'allargar-la. I pa, un bon tros de pa que sucaràs a l'oli, i que junt amb la tomata, pal·liarà la irresistible levitat d'una ceba com déu maAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!na. I ànims, que la cosa és senzilla, però gens còmoda de fer. Comences a engolir la ceba, que com està ben dura costa de mastegar, valor afegit al sofriment. Quasi a l'instant plores. Ets una cosa feta plor. Ploren els ulls, és clar. Plora al nas, of course. Plora la gola, ploren els bronquis. I fins i tot podria assegurar-vos que els oïts també deixen anar més d'una llagrimeta. Pa, tomata. La cremor sembla alleujar-se. Però no, revifaAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss! Vinga, els mocadors. Que al capdavall ja no saps què és el que t'estàs menjant, i què cosa mocant. Deliri aquós. Exorcisme del moc, que surt del cos com ànima que porta el diable. Glopet d'aigua. Però sense abusar, que l'aigua li lleva força divina, espiritual, a la ceba purificadora. Catarsis ceballuda. Ni al·lopàtica ni homeopàtica, ceballuda. Aplana i engoleix. Engoleix i moca't. És a dir: ceba cap endins i no penses, no penses o sucumbiràs. Prova superada. Quin descans! Potser el constipat no ha millorat espectacularment, és massa prompte, però només l'alliberament que significa deixar de mastegar aquesta tortura inquisitorial i ceballar, ja paga la pena, i la sensació de navegar per una mar d'endorfines està assegurada. I ara, el toc final: un xupito de ginebra. A ser possible amb gel. Actua com a antibiòtic de contacte. Allà per on passa netejaAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss! Proveu a fer-ne unes gàrgares ginebrines. I si algun inconscient m'he està llegint, pot expulsar la ginebra pel nas. A mi que no em demane responsabilitats. Bé, benvolguts amics, ja veurem, que diuen els cecs. Ai, si tots pedalàrem encara que fos un poquet, eradicaríem tants cossos patògens, la cospedAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!al, el raAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!joy, la maAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!to, la báAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!ñez, el gaAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!llardón, etcèterAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!wert, etcèterAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!ontoro, etcèterAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!a. Fins ací, el que vaig escriure ahir a la nit. Com podeu observar, el tractament cebaginebrí -xoc de ceba i ginebra- ha donat els seus resultats. Estic molt millorAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!at. Bon diaAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss! A tots i totes.

dissabte, 11 de maig del 2013

Afrangesats


I així, sense adonar-se'n, arribà el dia que aquells biciferits de la franja est varen decidir organitzar la primera edició del que a partir d'aquell gloriós dia s'anomenaria Volta a Lapao. Bé, volta o volteta, que el territori no donava per a moltes alegries. Ei, però quina il·lusió els hi feia. ¿No tenien una llengua pròpia? ¿I unes contrades pròpies? Doncs tindrien una volta ciclista pròpia. Potser no seria tan important com Le Tour o el Giro, però amb un poquet de fortuna arribaria aquell desitjat moment en que La Lapao faria seu, tot seu, un nom més familiar, casolà, que li donés aquell frec carinyoset d'aspiracions intemporals tal i com el Giro també es diu La corsa rosa o el Tour La grande boucle. Qui sap?, potser la modesta Volta a Lapao arribés a ser La Lapaona o La Lapaondia o La Lapaostia o La Laparudeta com la Xeperudeta. Caram, quina excitació tenien els biciferits lapaons o lapaotes. Però heus ací, que els seus veïns de d'alt, els de la franja de d'alt, és clar, els lapapypins, lapapypinos, lapapypons, lapapypotes o lapapypicos -tal era la riquesa dialectal d'aquestes terres- en assabentar-se d'aquella idea de la cursa, convocaren conclave ciclista. Varen cridar als seus biciferits locals i els varen fer cinc cèntims de la situació: veïns de Lapapyp del Riu, com a batlle vostre que sóc, us hi dec una explicació, i aquest explicació que us hi dec, la vaig a pagar, etc… Per tant, els lapapypicos o lapapypins o… bé, deixem-ho córrer, no estaven disposats a que els lapaons o lapaotes se'ls hi avançaren. Ells farien, una setmana per endavant, La volta ciclista a Lapapyp. Vet aquí, però, que els biciferits locals no n'eren una multitudine, sinó uns pocs per la banda de d'alt i uns altres pocs per la del baix est. I varen parlamentar. Parlant s'entenen els homes, diu la dita, perquè tot i que el lapao i el lapapyp són llengües diferents, tenen arrels comuns, essències compartides, la Lapa. No com els de la banda oest que són més bé d'arrel Lapo. Són els clàssics tercers en discòrdia, i dels que ara parlarem. Però tornem per un instant a la conversa lapao-lapapyna. Al capdavall, varen arribar a una entesa. La volta seria compartida i s'anomenaria Volta ciclista als Països Lapaopapypicos. Si uns varen acceptar "Països", els lapapypins, els altres, els lapaons, varen admetre el sufix "ico" tan característic d'aquelles contrades. I amb el temps potser arribaria a ser coneguda com La Lapaopypica, fent memòria, així, d'un reconegut restaurant valencià de platja, La Pepica. Bé, continuem. Fixades dates i itineraris, tot era la mar bonic o bonico. Els afrangesats -aquesta era la denominació d'entesa- tindrien al capdavall un lloc al món. Però… ah, sempre els peròs. Els de la franja oest, dels que parlàvem no fa res, també s'assabentaren. Ells eren de Lapolla, eren els lapollans, lapollanos o lapollicos, i estaven ben ofesos. Varen trucar al telèfon roig de Lapaopapyp o afrangesatsland -aquesta estranya i nova confederació ciclista- i els varen dir que no els semblava gens oportú aquesta celebració ciclista. El representant dels lapaopapypins o lapaopapypicos va dir-les que no s'indignaren per tan poca cosa, que ells, els lapollans, també podien participar i fer una mena de tripartit ciclista el nom del qual podia ser lapaopapypolla, fins i tot li podien donar un toc internacional: lapaopapypolla's. Però del que no s'adonava el representant de la confederació d'afrangetats era de que pels lapollans o lapollanos "indignat" era un dels pitjors insults que podies rebre. Sinònim de "fascista, paria, farsante" i fins i tot una mena de "híbrido de hiena y rata". El lapollà va penjar el telèfon. I ara què?, va pensar. Ben senzill, els lapollanos farien la seua pròpia competició ciclista. L'únic dubte era la denominació d'origen. ¿Com li dirien: Vuelta a Lapolla, Giro de Lapolla o ben bé Tour de Polla, sense el La, com els francesos? That is the question. Ah!, al capdavall, què rudimentari era tot.

dijous, 9 de maig del 2013

D'abusos, besos, colors i ortografies


Que els teus somnis, petit saltamartí, no et lleven la son -em va dir un monjo cec d'ulls blancs que pedalava, tot i els llargs faldons del seu hàbit mongívol, cap al cim de l'Oronet, amb una seguretat i elegància a prova de malsons. I va posar al meu costat, damunt el meu manillar, la seua mà esquerra oberta amb un euro a la palma. No podràs agafar-me-la, petit saltamartí. I mentre li preguntava, com a distracció, què cosa volia dir amb aquell "agafar-me-la", li vaig pegar un colpet a la seua mà per la part dels nusos, i l'euro va volar per l'aire cap a la meua boca amb la facilitat amb que es desfà un nu de puta. Ja passaré comptes en Caront -vaig pensar. Petit saltamartí fill de la gran p… -va cridar el cec donant manotades homònimes; però jo, amb un bon esprint, ja em deixava caure per l'altra banda de l'Oronet, camí de Torres-Torres, traçant les corbes amb les paraules del monjo de rerefons. La veritat siga dita, mai no n'he estat massa insistent o fidel amb els meus somnis -em deia a mi mateix; a qui, si no? I mai no n'he perdut la son. Ergo… plovia sobre mullat. Però ara tenia un euro a la boca i baixava més content que un nínxol, perdó, que un gínjol, en què estaria pensant?. I de sobte, aquell home amb una piragua amb la punta a terra, tota dreta, i al seu costat, agafada amb la seua mà esquerra, em fa l'alto amb la dreta, tot just en la pitjor revolta de la baixada: 180º, estreta i a mà dreta, les que tinc entravessades. Duia el mateix hàbit faldiller que el monjo cec. Kaixo, txitxarra txiki! -em va dir, i vaig deduir que era Karonte, amb K de Kasc. La conversa va ser prou surrealista perquè ell no feia sinó preguntar-me, en basc, klar, que què karam portava jo a la boka, i parlar basc amb un euro sota la llengua és un impossible metafísik. Ez, ezer ez; ez, ezer ez -intentava dir-li jo. I posava els seus llavis com si volgués donar-me un beset, mentre jo provava de dir-li que ez, ezer ez. Proveu, proveu. Fiqueu-vos un euro sota la llengua i proveu a dir: ez, ezer ez. Què, on ha acabat l'euro? Doncs això mateix em va passar a mi, però amb la mala fortuna de pegar-li, amb l'escopinada crematística, un bon colp a l'ull esquerre d'en Karonte. I s'ho va prendre com un menyspreu. Que se li va posar l'ull d'un roig cardenal que feia més por que en Rouco -o Rouko- Varela -o Barela- però d'una autenticitat que aclaparava. Sí, perquè n'hi han de colors que semblen la veritat corporificada, i d'altres, falsos, més falsos que la moneda que de mano en mano va. Per exemple, el de l'hàbit d'aquestos dos tipus de l'Oronet, el cec i el kanoista. Un coloret safrà destenyit com el que queda al drap de cuina quan fas la paella, que què sé jo. Aquell coloret i els morrets em van donar astrugança, malastrugança -o txarrastrugantza. I vaig tocar el dos, el tres i el que fera falta. Ja passarem comptes, txitxarra txiki, ja en passarem! -cridava, molt cabrejat, en Karonte. Per què, em preguntava, si ja li he donat l'euro? Sí, amb una escopinada, és wert -perdó, cert, en què estaria pensant ara- però no va ser de mala fe -o fede txarrean. De cua d'ull, i en corba a esquerra, vaig veure com arribava el monjo cec a la seua alçada i com començaven a xarrar -o txarrar,  vés a saber. Akeia komplizitat em ba semblar inkietant. Ki era el monjo zek? Ke li debia jo enkara al Karonte ke va kedar-se de morros? De kin kompte em parlaba? Per ke potroak estaba jo pensant ara amb ortografia baska? I kina falta li feia akeia o kualsebol ortografia als pensaments? Kom hages dit ma mare: hacía falta eso?. El kas es ke la kara del Karonte em semblaba familiar… Potroak!, si era la Angela, la Angela Merkel, i se habia aprofitat de la ortografia! Ara entenia lo del bes, bolia conbertir-me en granota… si jo ja u sok!

dilluns, 6 de maig del 2013

Imageniat!


Canal + caput. No, millor en k, sí, kaput, per culpa de la seua política merkeliana afegida a una més que insolent impostura de kàiser. Kanal + kaput. Sí, millor. El vaig contractar fa un anys perquè oferia el Mezzo, Canal Clásico de TVE, alguna cosa de cinema digne, les autonòmiques i Eurosport, l'únic canal d'esports que segueix de ben a prop tot el ciclisme i no només Le Tour i La Vuelta; a més del billar -sobretot Snooker- altra de les meues passions, el billar francès. No feia molt que el teníem, que varen llevar el Canal Clásico de TVE. Bé, no era gran cosa, només feien gravacions de la ORTVE, però de tant en tant trobaves algun solista interessant i documentals de tot tipus. Ningú no va saber dir-nos el perquè. Escolte, es que jo vaig contractar aquest pack… Ah!, se siente… A partir d'aquell moment els canvis continuaren amb celeritat, nocturnitat i traïdoria. Escolte, les autonòmiques… Ah!, se siente… Mira, cari, ara vegem el TCM i el TCM autor… Ui, quina por que em fa… Sí, a mi també. Total, quan al mes de març passat començaren les primeres proves ciclistes de la temporada, les clàssiques, l'Eurosport era missing... Ah!, se siente… Heus ací la raó del TCM. Xè, que li donen pel… Ringgg, ringgg, ringgg -sí, ja sé que els telèfons va de temps que no fan aquest txirrin-txirrin, però és una llicència literària. Eren els d'Imagenio. ¿M'han llegit el pensament o tenen la casa intervinguda? M'oferien el pack Trio familiar, com a migració -se'm van posar els potroak a la gola- del duo ADSL, una promoció de només 10 € al mes i amb 80 canals… Tots els que m'interessaven hi eren, em va dir la xica, menys el Mezzo. Què hi farem, ja em tenen més que fart aquests francesos amb tanta òpera repetida. I començaren els maldecaps. L'Eurosport hi era, però els altres que ens interessaven no. Ah!, señor, espere 24 horas a que cargue todos los canales… Ah!, bé… A l'endemà: ah, señor, espere 24… No, no. Eso ya lo he hecho… M'agafa el telèfon la meua dona: oye, estos canales nos dijisteis que entraban, no?... Pues no sé, señora… Cómo que no sabes, pues yo lo pregunté varias veces, insistí y tu compañera me lo confirmó, las conversaciones las grabáis, no?... Un momento (tic-tac, tic-tac) Me dicen que no… El que li va dir la meua senyora no n'és per a tots els públics, per tant… Va posar una reclamació, i els hi va prometre que ens donàvem de baixa si no solucionaven el problema. Per què les estratègies comercials es fonamenten en la mentida, en la mentida pura i dura? Per què les estratègies polítiques també ho fan? Què té a veure comerç i política? ¿Voleu una altra volteta de rosca? La meua dona va cridar a l'oficina de Movistar que hi és a la Plaça de l'Ajuntament. La noia no sabia si els canals missing (sobretot TCM i autonòmiques) entraven o no al pack: ahora le llamo, señora. Ringgg, ringgg, ringgg: que me dicen que sí… Llavorsssss?... Ahora le llamo, señora… Però no ens trucava… Va cridar la meua dona: pues a mí me han engañado igual que a usted, señora. Yo llamé como un particular y me dijeron que sí, pero mi jefe dice que no… Imageniate! I per acabar d'arrodonir l'estratègia, el meu ordinador fa com que es connecta a la xarxa però no puc navegar. Raó? És windows XP, i n'hi ha que reconfigurar el router, però vet aquí que segons el 1002 -servei tècnic de Movistar- no tenim, ni ells ni jo, accés al router, que pel que es veu està més encriptat que el Pentàgon. Cap dels suposats tècnics del 1002 em va parlar de la possibilitat de connectar el meu ordinador al router per cable, situació que permet eliminar la clau d'accés al wifi que és la causa del problema, i que se'm va ocórrer a mi, que d'informàtic tinc menys que de polític. Deixem als bombers en pau. Que els temps dels bomberos toreros ja va passar a millor vida, que ara vivim els dels polítics críptics, com el router, que tampoc vaig poder reconfigurar, és clar, faltaria més, ni que fos el susdit Pentàgon, on qualsevol entra como Pedro por su casa. I encara estic esperant que algú em cride, tot i que siga un vell amb crosses i somniejos de kàiser, i es disculpe: lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir.


Sembla que la cosa és compartida
Gràcies, José Luis

dimecres, 1 de maig del 2013

L'u i el dos


El meu segon cognom és d'origen francès. I ho dic perquè no vull enganyar ningú. Per tant, sóc el que diríem un afrancesat d'enèsima generació. Ja haureu notat la meua declinació per l'altra banda dels Pirineus. I dic declinació i no inclinació per una mera qüestió ciclista. És que si parlem de ciclisme, la cosa no en té de color. La banda francesa d'aquesta serralada és mítica i nordenca. La banda peninsular és… de poca alçada ciclista i, a més, sudenca. Què hi farem. Som una mena de confederats, però sense cotó. Al que anàvem. Del dos de maig, ni parlar-ne. La darrera conseqüència de tal desgavell va ser una cosa anomenada Fernando VII. Passem pàgina. De l'u -de l'u de maig, vull dir- sempre recordaré els viatges gratuïts al bus i al troleibús -també tenia jo declinació pel troleibús, m'encantava- i les demostracions sindicals. De segur que alguns dels que passeu per ací sabeu del que parle. A casa meua no ens perdíem ninguna. El meu pare no parava de cagar-se en la mare que els va parir a tots plegats. La mare, sempre fidel a l'esteticisme francès del seu cognom, no deixava d'admirar algunes d'aquelles composicions inenarrables, indescriptibles, insaciables, incompatibles, incomptables, impossibles, in…  Però vet aquí que mai no ens donava per apagar la tele, la refotuda tele que transmetia aquelles demostracions -no pas científiques, però demostracions els hi deien. I agafar un llibre, pose per cas. Què collo…, perdó, què caram demostràvem sindicalment? No ho sé. O sí. Però ningú dels quatre: el pare, la mare, la germana o jo mateix feia un clic a l'interruptor. I allí ens passàvem tota la vesprada de l'u de maig mirant aquella cosa que anomenaven demostracions sindicals. Avui, u de maig, no sabia què fer. ¿Vaig a la manifestació o vaig a pedalar? U, dos, u, dos, u, dos -açò és el meu dubte. Pedalar. Punt. Perdoneu la meua poca consciència de classe. I com que anava tot sol, doncs els camins de l'horta són tota una demostració sindical, és a dir, d'interessos comuns. I he arribat a Rafelbunyol, pose també per cas. I a la porta principal de l'església hi ha un panel ceràmic esplèndid amb el llistat dels caiguts per la pàtria i el rei. Sembla que tots són molt presents. I allí és. Ben pegat a la façana. Ningú ha gosat encara apagar el seu clic.