dissabte, 25 de maig de 2013

Les flors de l'odi

Sarajevo. Leibovitz.

Quants dubtes. Quantes certeses, però. I va arribar la lluminosa nit de maig. A Le Coin de la Faucille l'alè humit del mar -algunes sensacions no tenen res a veure amb la resta de la realitat, sinó amb la mar- entrava per les amples finestres de guillotina i fusta que s'aboquen, anava a dir al mar, no, a la plaça. Finestres que ja han viscut la seua particular nit dels cristalls trencats. Perquè a vegades, a les nits, em sorprèn el deler de deixar-ho córrer tot plegat. Tant de bo mai no deixés el somni, em dic, tant de bo. I cerque la mar com a darrer refugi. El llum daurat i vell de la beguda s'imposava, dijous passat, com una matèria sòlida i benefactora al damunt de la taula compartida. Els meus ulls hi reconeixien gots i copes com a fanalets de la gola, espelmes del glop, senyals que ens durien de la mà travessant la incertesa dels mots. I així, els glopets es confonien de paraules. Les paraules, de llengües. Les llengües, de certeses. Les certeses, de nit. I la nit, de roses. I potser d'això rèiem, d'adonar-nos-en que aquell llum fet d'escuma i paraules tenia els diversos noms que tots els glops i tots els dubtes donen als somnis. Una garagardo, s'il vous plaît. Cerveza bat, per favor. Unha bière, por favor. Una cervexa mesedez. Une cerveza, si us plau. I que cap d'aquelles paraules necessitava les flors del maig i del mal per a enriquir-ne els somriures, per a marcir els odis. Però, com podeu dir-li… Doncs mira que vosaltres… I rèiem d'aquelles certeses tan dubtoses. Que hem de cantar la rosa, pensava, fins i tot quan és ben marcida. Que hem de cuidar la flor i la nit i el maig perquè no s'assequen els pètals d'uns llavis que riuen, i el mal se'n senyorege de la plaça. I, llavors, les demoiselles du coin, tan iguals elles, tan idèntiques com dues, tres, quatre, cinc… gotes de nit, varen fer el seu mutis per les amples finestres de guillotina i fusta que donen al món, al mar. I jo, a l'ombra des jeunes filles vaig abandonar la nit i la rosa i el món per a confondre'm amb l'olor i els llavis, la certesa i els dubtes, l'alè humit de la plaça i el mar i la beguda trista dels amors literaris. El vi negre i vell de la malenconia va prendre'm, tot i imitar el tímid semblant del poeta maldit, tot i tindre la certesa del dubte, d'una imatge que només pot alterar la beguda dels poetes: les flors de l'odi. Sarajevo. Leibovitz. I la lluna aprofitava els núvols per a expandir el seu llum cendrós sobre la nit.

La toile était levée et j'attendais encore
(Baudelaire, La Rêve d'un curieux)

2 comentaris:

  1. molt bó el post...l'odi es fomenta amb la violència i amb la impotència ... és clar... és trist.beset.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Concha. I amb la injustícia i la falta de diàleg. Un bes.

    ResponElimina