dimecres, 1 de maig de 2013

L'u i el dos


El meu segon cognom és d'origen francès. I ho dic perquè no vull enganyar ningú. Per tant, sóc el que diríem un afrancesat d'enèsima generació. Ja haureu notat la meua declinació per l'altra banda dels Pirineus. I dic declinació i no inclinació per una mera qüestió ciclista. És que si parlem de ciclisme, la cosa no en té de color. La banda francesa d'aquesta serralada és mítica i nordenca. La banda peninsular és… de poca alçada ciclista i, a més, sudenca. Què hi farem. Som una mena de confederats, però sense cotó. Al que anàvem. Del dos de maig, ni parlar-ne. La darrera conseqüència de tal desgavell va ser una cosa anomenada Fernando VII. Passem pàgina. De l'u -de l'u de maig, vull dir- sempre recordaré els viatges gratuïts al bus i al troleibús -també tenia jo declinació pel troleibús, m'encantava- i les demostracions sindicals. De segur que alguns dels que passeu per ací sabeu del que parle. A casa meua no ens perdíem ninguna. El meu pare no parava de cagar-se en la mare que els va parir a tots plegats. La mare, sempre fidel a l'esteticisme francès del seu cognom, no deixava d'admirar algunes d'aquelles composicions inenarrables, indescriptibles, insaciables, incompatibles, incomptables, impossibles, in…  Però vet aquí que mai no ens donava per apagar la tele, la refotuda tele que transmetia aquelles demostracions -no pas científiques, però demostracions els hi deien. I agafar un llibre, pose per cas. Què collo…, perdó, què caram demostràvem sindicalment? No ho sé. O sí. Però ningú dels quatre: el pare, la mare, la germana o jo mateix feia un clic a l'interruptor. I allí ens passàvem tota la vesprada de l'u de maig mirant aquella cosa que anomenaven demostracions sindicals. Avui, u de maig, no sabia què fer. ¿Vaig a la manifestació o vaig a pedalar? U, dos, u, dos, u, dos -açò és el meu dubte. Pedalar. Punt. Perdoneu la meua poca consciència de classe. I com que anava tot sol, doncs els camins de l'horta són tota una demostració sindical, és a dir, d'interessos comuns. I he arribat a Rafelbunyol, pose també per cas. I a la porta principal de l'església hi ha un panel ceràmic esplèndid amb el llistat dels caiguts per la pàtria i el rei. Sembla que tots són molt presents. I allí és. Ben pegat a la façana. Ningú ha gosat encara apagar el seu clic.


6 comentaris:

  1. Fer clic no hauria de ser tan complicat!...no?

    ResponElimina
  2. Doncs no, però a vegades costa més que aprendre a xiular, sobretot si és com la Bacall :)

    ResponElimina
  3. Crec que les dues venen de "fascicle", d'aquell que ningú no s'atreveix a passar pàgina.

    ResponElimina
  4. Molt bó el post i si me'n recorde de tot què pesadesa de 1 maig...beset

    ResponElimina
  5. I allí ens quedàvem, cara a la tele. :) Un bes.

    ResponElimina